divendres, 30 de juny de 2017

Simfonies i variacions




Bosch 1495



"La simfonia és una epopeia musical. Podríem dir que s'assembla a un camí que recorre l'infinit extern del món, que va d'una cosa a l'altra, cada cop més lluny. Les variacions també són un camí. Però aquest camí no recorre l'infinit extern. Vostès coneixen sens dubte la frase de Pascal sobre que l'home viu entre l'abisme de l'infinitament gran i l'abisme de l'infinitament petit. El camí de les variacions condueix a aquest altre infinit, a la infinita diversitat interna que s'amaga en cada cosa.

Beethoven va descobrir així en les variacions un espai diferent i una diferent direcció del moviment. Les seves variacions són en aquest sentit una nova invitació al viatge.

La forma de la variació és una forma de concentració màxima i permet al compositor parlar només de la cosa en sí, anar directament al nucli de la qüestió. L'objecte de la variació és un tema que freqüentment no té més de setze compassos, Beethoven va cap a dins d'aquests setze compassos com si penetrés per una sima cap al centre de la terra.

El camí d'aquest altre infinit no és menys atzarós que el camí de l'epopeia. Així descendeix el físic a les miraculoses entranyes de l'àtom. Amb cada variació Beethoven s'allunya més i més del tema original, que no s'assembla més a la darrera variació que una flor a la seva imatge sota el microscopi.

L'home sap que no pot abastar l'univers amb el seu sol i els seus estels. El que li sembla molt més insuportable és estar condemnat a deixar passar de llarg també l'altre infinit, el proper, el que està a l'abast de la mà.  (...) El que se'ns hagi escapat l'infinit exterior ens ho prenem com un destí natural. Però l'haver deixat escapar l'altre infinit ho considerem fins a la mort com a culpa nostra."


Milan Kundera, a El llibre del riure i l'oblit (1978)



Bosch 1495