dimarts, 28 de febrer de 2012

The Wire














Quina gran sèrie de la televisió nord-americana! La corrupció -i la vida- a la ciutat de Baltimore vistes amb un nivell de precisió i d'afecte majúsculs. Policies, drogoaddictes, traficants, criminals, polítics, treballadors del port, ensenyants, periodistes, advocats, alhora menyspreables i comprensibles, i de'n tant en tant traspassats per flamarades d'humanitat.

I uns quants personatges memorables, entranyables: Bubbs, McNulty, Kima Greggs, Bunk Moreland, "Bunny" Colvin, Omar Little, Stringer Bell, Proposition Joe...

La sèrie, creada per David Simon, té 60 capítols i es va emetre entre el 2002 i el 2008.

Agraïm a en Xavier Antich haver-la recomanat a La Vanguardia!



dilluns, 27 de febrer de 2012

Ingenuïtat




Sembla força clar que hi ha certa incompatibilitat entre política i ingenuïtat. En política no es pot anar amb el lliri a la mà, perquè els adversaris no hi van i llavors et tomben. I quan, sense ser polític, es va amb el lliri a la mà, sovint els polítics et fan servir per als seus interessos sense que gairebé ni te'n donis compte (o bé te'n dones compte massa tard, quan ja has estat utilitzat). 

Potser no pot ser d'altra manera. Potser és així com va el món. Potser en política la dita castellana "piensa mal y acertarás" sigui d'aplicació generalitzada. Però si els polítics són incompatibles amb la ingenuïtat o bé la manipulen, llavors la política se'n ressenteix, queda contaminada. És més difícil creure en el valor de la política. Costa més comprometre's políticament. Quan es diu a la gent "fiqueu-vos als partits", inclou això l'haver de deixar de banda la ingenuïtat, el creure en les persones, el considerar que aquestes actuen majoritàriament de bona fe? Estem en un món de llops on no et pots fiar de ningú? On el que es diu i el que es pensa no concorden mai? És pensar així una condició per fer política? Tornem al principi: són la política i la ingenuïtat, la bona fe, incompatibles?


diumenge, 19 de febrer de 2012

Morin i l'esperança






Reflexions del gran Edgar Morin als 90 anys (La Vanguardia, 19.02.2012)

"Falta un pensament polític que reflexioni sobre la crisi profunda del nostre segle. Estem en una crisi que no és només econòmica, demogràfica, ecològica, moral. És una crisi de civilització, una crisi d'humanitat."

"No es tracta de destruir el mercat, sinó de jugular les màfies i els poders que ho controlen tot i no deixen al mateix mercat dur a terme el seu paper."

"El capitalisme ha adoptat formes perverses amb l'especulació financera. Ara, el capital financer aterroritza els estats i imposa l'austeritat als pobles. Cal posar límit a la seva omnipotència."

"És possible impulsar una economia que refusi l'hegemonia del benefici a qualsevol preu."

"Cal fer decréixer l'economia del malbaratament, de la futilitat."

"Crec que el més probable és que els esdeveniments ens portin a una catàstrofe. Però crec també que en la història sempre ha existit l'improbable i que s'han produït esdeveniments feliços. I aposto per això. Per això parlo d'esperança. L'esperança no vol dir que tot anirà bé, sinó que hi pot anar. Si nosaltres hi contribuïm, si actuem, potser tindrem l'oportunitat de trobar la bona via. Això és l'esperança."



dissabte, 18 de febrer de 2012

Romanticisme musical


Rothko 1948

"En l'estètica musical, el tombant romàntic va tenir conseqüències transcendentals. Amb la nova concepció, la música passava del darrer lloc de l'escala que havia ocupat en el sistema racionalista al primeríssim rengle de les arts. Perquè en la persecució de l'inexpressable que s'amaga darrere la realitat racional, la música esdevenia ara una art molt més potent inclús que la mateixa poesia, que per als teòrics siscentistes hauria ocupat el primer pedestal. Amb els romàntics la música deixa de ser considerada com una art incapaç de significació, només apta per al plaer hedonístic, o per lloar Déu, o per acompanyar submisament la poesia, i, en canvi, esdevé ara l'art més capacitada per expressar els sentiments i les emocions -que la poesia, en canvi, només pot expressar per aproximació, ja que depèn de l'intermediari imperfecte de la paraula, que és una convenció humana. En la música, el poder de la imaginació no necessita cap intermediari vagament racional. És més, per als poetes i els filòsofs romàntics alemanys la música instrumental pura és l'única art que, per la seva independència de la paraula i del concepte, és a dir de la raó, pot desentranyar directament els misteris més inescrutables de l'existència i de l'individu. La música permet la comunió directa -és a dir, mística- amb l'Absolut transcendent, i es converteix per tant en l'art superior cap a la qual convergeixen totes les altres."

Miquel Desclot (a "L'edat d'or de la música", Angle Editorial, pp. 209-210)



divendres, 17 de febrer de 2012

Vell humanisme


Castagno 1450 Dante


"El nostre fanatisme consisteix en una defensa exaltada del dret a l'egoisme. (...) El nostre narcisisme immens segueix la marxa cap al suïcidi col·lectiu occidental. (...) Sempre que una societat entra en una espiral de fanatisme, comença la decadència. Això és precisament el que ara ens passa als occidentals. Ens endinsem ràpidament en una altra edat mitjana. Tot s'esfondra a causa de la innombrable explosió dels egoismes ciutadans. I és esgarrifós sentir les tenebres que creixen en el panorama.

(...) El que cal fer a mitjà termini és canviar de mentalitat. Hi ha dues coses que serien importants. En primer lloc, practicar un cert ecumenisme polític que reunís les persones de bona voluntat de dretes i d'esquerres, amb la consciència que tots lluitem pel vell humanisme d'Occident contra una altra barbàrie que té una dimensió global.  En segon lloc, cal recuperar els valors culturals i espirituals, la noció de justícia, la idea de noblesa i dignitat humanes."


Gabriel Magalhaes (a La Vanguardia del 17.02.2012)



dijous, 16 de febrer de 2012

Creacionisme




"Com a científic, la meva raó em diu que l'evolució és incontestable; com a cristià, puc veure un designi diví en el fet que l'evolució sigui un sistema autoorganitzat, però no crec que Déu estigui observant cadascun dels meus gestos... [Pel que fa a si Déu existeix], com a científic no el puc negar ni provar. Però sí que nego el creacionisme: Déu no va crear el món d'una sola vegada. És fals."

Werner Arber, premi Nobel de Medicina, president de l'Acadèmia Pontifícia de Ciència (a La Vanguardia del 16.02.2012)



dimecres, 15 de febrer de 2012

Llibertat i talent




Si s'és molt lliure i es té molt de talent, es pot tenir poder.


Si s'és molt submís i es té poc talent, es pot tenir poder.


Si s'és molt lliure i es té poc talent, no es pot tenir poder.


dimarts, 14 de febrer de 2012

Llibertat d'expressió




Hi ha notícies que apareixen un dia al diari i després deixen de ser objecte d'atenció. La Vanguardia del 14.02.2012 parla d'un jove saudí que ha estat detingut i amenaçat de mort per haver escrit el següent text referit a Muhammad: "Et diré que he estimat el rebel que hi ha en tu, sempre has estat una font d'inspiració, però no m'agrada l'halo de divinitat que t'envolta, No resaré per tu (...) No et faré reverències, no besaré la teva mà. Millor la premeré com fan els iguals i et somriuré si tu em somrius. Et parlaré com un amic, res més."

Davant d'això cal dir com a mínim dues coses. La primera, que la llibertat d'expressió ha de defensar que tothom pugui dir o escriure una cosa així. La segona, que em sembla bonic que un jove de 23 anys digui això. Si algú escrivís així sobre Jesús, no me n'escandalitzaria pas, ben al contrari, ho consideraria una bonica mostra d'afecte i una reflexió legítima sobre la manera d'entendre el fet religiós per part d'algú. Trobo molt més deplorable ignorar, no saber res, ser indiferent respecte a Jesús o Muhammad que escriure un text que transmet una admiració sincera i una proximitat lloable.


diumenge, 12 de febrer de 2012

dissabte, 11 de febrer de 2012

Simultaneïtat





Un objectiu lloable i desitjable: cercar formes de pensament, idees, projectes, obres d'art que siguin alhora innovadores i socialment rellevants. Que aportin noves maneres de fer i de veure les coses i alhora, simultàniament, puguin ser compreses i tenir un impacte real i positiu en el pensament i la vida de molta gent. Que obrin nous horitzons, que despertin ganes de viure, que ajudin a assaborir la vida i a copsar el seu esplendor al major nombre possible de persones.


dijous, 9 de febrer de 2012

Odes a la pàtria





Una tria de les 50 publicades per Ara llibres


A Mallorca durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló Pòrcel



El cant de la Senyera

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que ens farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Joan Maragall




La resposta

Si per la ventada
som sotraguejats,
si ens fan la ganyota
per quatre costats,

si de cop i volta
no ens valen virtuts
(vista la tongada
dels sobreviscuts),

això decidírem
a l’ombra de l’om:
vinguts del que fórem,
restem el que som.

Josep Carner




Les tombes flamejants

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

Ventura Gassol



 
Lo pus bell catalanesc del món

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres ...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

Blai Bonet



No pas l'atzar ni tampoc la impostura...

No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.
Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.
Sol de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.
Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

J. V. Foix



No passareu!

No passareu!, i si passeu,
serà damunt d'un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que féu,
¡no passareu!

No passareu!, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
¡Mes no serà! Per més que feu,
¡no passareu!

No passareu!, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mort, de qui és la glòria.
¡Mes no serà! Per més que feu,
¡no passareu!

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, ¡que hi fa!, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per això cantem: Per més que feu.
No passareu!

Apel·les Mestres




Pirinenques

M’he assegut: mig dormia-
-Remor d’aigua llunyana-.
El vent dequeia i revenia
i em sonava a l’orella benignament.
De sobte, una claror de pensament
s’ha desvetllat dins mi.
Veia el cel dalt dels cims tan lliure i gran
i el vellut pacient de l’herba rasa.
D’esma he collit dues espigues...
M’he sentit pujar al coll l’enyorament
d’un que al cap d’anar molts anys vagant
s’adona que torna a ésser a casa.
I era d’un gust aquell moment
com si algú que no en té endevinés la pàtria.

Josep Lleonart



Salm de la captivitat

Cada mirada nostra és entelada;
cada mot nostre, esclau.
Cada dia atueix les nostres vides
qui ens mena amb jou per odi de la pau.

Oh Déu que ens assabentes amb el càstig!
Que el so del nostre plany et sigui dolc.
Els teus servents amen llurs pedres
i es compadeixen de llur trista pols.

Refés els nostres dies amb saba d’esperança;
cruel és tot poder si ton esguard en fuig;
que et resti obedient qui se’t confia:
serà desfet qui es deia armat pel teu enuig.

Tu que, excel·lint en pietat els jutges,
salves d’una mirada al condemnat,
redreça la desferra del que fórem,
dóna’ns penyora de benignitat.

El temps de prova dura una diada,
ton càstig una nit.
Mai no serà tot temps sotraguejada
la terra que has bastit.

Soni la nostra veu, que ara ens ofeguen,
en càntic immortal.
Salva, a l’abric de renaixents columnes,
el nostre clos pairal.

I que l’or de la teva solellada
consoli les afraus, coroni el cim
quan ton alè ens retiris
i encara ens facis terra d’aquella d’on venim.

Josep Carner




dimecres, 8 de febrer de 2012

Victimisme i autocrítica





Els catalans sovint ens inclinem més pel victimisme (tot és culpa d'un enemic exterior que ens vol mal) que per l'autocrítica (veure què no fem prou bé i fer-ho millor). Hauriem de canviar les proporcions, ja que si bé és cert que des de fora no ens fan cap favor, i tendeixen a tractar-nos injustament i a no reconèixer la nostra identitat com a poble i la nostra sobirania, també és cert que el lament és inútil, i val més posar l'accent en el que hem de canviar per a tenir la capacitat de capgirar la situació. Les coses només s'aconsegueixen si s'acumula poder suficient per fer-ho, i ara com ara això no ho estem fent prou bé. Tenim poc sentit del poder, i poca generositat per posar el col·lectiu per davant de l'individu.


dimarts, 7 de febrer de 2012

dilluns, 6 de febrer de 2012

Eurovegas




Hem de desitjar la creació d'un conjunt tipus Las Vegas a Catalunya? És ser insensible a les necessitats dels aturats no acceptar una inversió d'aquesta mena? Per tal de crear llocs de treball, i especialment si són dels poc qualificats, tot s'hi val? Volem que aquest sigui un dels referents de Catalunya? A quina mena de valors ens associa una proposta com aquesta? Són els que volem per al nostre país? És coherent impulsar això des del Govern i alhora voler fer un Pla Nacional de Valors? Hem de restar silenciosos davant de processos com aquest?

Personalment, per raons ètiques i estètiques, de sentit de país i d'imatge de país, hi estic totalment en contra.


dijous, 2 de febrer de 2012

El lloc escaient




És evident la legitimitat de l'independentisme. És més discutible, en canvi, el nivell de prioritat de la independència. És el nostre primer repte? És el més important que tenim al davant, la tasca prioritària? En parlem massa? Li donem el lloc que li pertoca, el lloc que li és escaient?

Em sembla que hi ha com a mínim dues tasques que, en la mesura que aquestes coses es poden prioritzar, li van al davant. Una és la construcció d'un país i d'uns ciutadans de qualitat. Si no fem un bon país, ple d'obres i persones de qualitat, que té cura pel seu territori, tant del patrimoni natural com de l'urbà, que vetlla per la qualitat de la seva llengua (inclosa la correcció fonètica) i les seves activitats culturals, que subratlla la feina ben feta, etc. no tirarem endavant. No tenim altres recursos que la nostra qualitat, que el fer les coses bé.

I aquesta opció per la qualitat ha d'anar impregnada d'estimació, d'"amor a la pàtria", de lligam sentimental fort i profund amb el país, amb la seva terra, la seva llengua, la seva tradició cultural, el seu present i el seu futur immediat. Estimació és més que interès o preocupació: és fer del país part de la nostra identitat, i veure'ns com a part indestriable del país, és sentir-se vinculat i corresponsable amb els altres ciutadans catalans. I així fer palès que la dimensió patriòtica és una dimensió antropològica benèfica, constructiva, equilibradora.

Aquesta dimensió emocional del patriotisme és molt important. Fonamentar l'independentisme en raonaments lògics, habitualment vinculats a aspectes econòmics ("si som independents serem més rics") pot ser enlluernador, pot semblar la gran drecera que ens mancava, però és un miratge sense fonament real. No és pas negatiu explicar i argumentar la viabilitat de la independència i estudiar els mecanismes que haurien de permetre assolir-la, és una tasca pertinent i respectable, però no es pot oblidar el lloc subordinat d'aquesta tasca envers aquelles tasques generadores de vinculació emocional real i profunda amb el país. I aquestes tasques són molt més difícils de programar, de calcular. Els principals camins per fer-les són el testimoniatge personal i la posta en marxa de dinàmiques col·lectives (lluites, projectes, iniciatives, propostes de tota mena però que comparteixen l'autenticitat i la capacitat d'engrescament, de mobilització) que, sovint sense ni tan sols ser-ne conscients, generen aquests vincles de primer grau amb el país.

Alhora hem d'anar amb compte que l'ideal de la independència no faci una tasca supletòria d'altres ideals forts, de vegades més difícils d'incorporar al propi projecte vital però no per això menys importants. Ideals de caire axiològic (l'encarnació dels grans valors), de caire espiritual (l'obertura al misteri que som i ens envolta, la relació amb el món mediada per la dimensió de la divinitat), de caire humanista (el servei als altres, la construcció d'una cultura a mesura humana i amb l'ésser humà com a centre de referència), de caire cultural (aportacions de valor a l'art i al pensament). La independència no ocupa el lloc més alt en l'escala dels nostres ideals. Si ho fa, pren el lloc a altres ideals i, en situar-se en un lloc que no li correspon, es desvirtua, es deforma i es fa mal a ella mateixa.

No per parlar molt sovint i molt abrandadament d'independència la farem més posssible. Ens convindria més un cert pudor, una certa reserva. I haurem de vetllar molt per no generar rebuigs i reticències, ja no entre els immigrants sinó entre els mateixos catalans que no comparteixin la vivència de prioritat absoluta d'aquest camí. Escindir el país entre "bons" i "mals" catalans seria no només ridícul sinó perjudicial.

I també cal anar en compte amb una possible confusió: creure'ns que la desafecció de la joventut del país respecte a Espanya significa afecció respecte a Catalunya. Malauradament, el més probable és que es conjuminin les dues desafeccions, generant una generació "patriòticament empobrida", sense referència patriòtica que pugui jugar el seu paper constructiu en les trajectòries vitals de les persones. Quan l'espai patriòtic queda buit, no hem pas d'estar contents, sinó de treballar per a que això deixi de ser així.