Proposem un intent de síntesi, potser distorsionador o massa simplificador, de la noció de símbol que ofereix Raimon Panikkar al seu article “Símbolo y simbolización” (dins de “Arquetipos y símbolos colectivos”, Círculo Eranos I, Ed. Anthropos, 1994). Tot i no partir d'una definició precisa, els seus comentaris ens van perfilant una visió profunda, rica, subtil -i difícil- del que és el símbol. Aplegarem els seus comentaris en un conjunt d'apartats temàtics.
1) Símbol i interpretació. El símbol representa allò que, per a mi, no necessita cap interpretació. No es pot “interpretar “el símbol. Si necessitem una interpretació, ja no som en el símbol. El símbol, o s'entén, o no s'entén. O som en ell, o no hi som. El símbol no és signe, ni exemple, ni símil, ni metàfora, ni paràbola. Aquests són d'ordre epistemològic. El símbol és d'ordre ontològic.
2) Símbol i raó. El logos treballa amb conceptes, a través de la raó, i generant ciència (coneixement); el símbol treballa amb mites, a través de la fe i generant rituals. Quan la lluna influeix en els poetes, el que opera és el símbol “lluna”, no el concepte “lluna”, el cos astronòmic. No hi ha una etapa mítica i una altra lògica: tots tenim un mite. Hi ha una simbiosi especial entre mite i logos. No hi ha concurrència entre símbol i raó. Del que es tracta és d'obrir l'ésser humà no només a la raó, sinó també al símbol.
3) Simbolitzat i simbolitzant. En el símbol no es trenca la realitat. No hi ha “simbolitzat” i “simbolitzant” (en el signe o en la metàfora, sí). Tot i que també podríem dir que el símbol manté una polaritat entre el simbolitzat i el simbolitzant. S'arriba al simbolitzat en i pel símbol. El simbolitzat no és independent, ni separat, ni separable del símbol. Però el simbolitzat no és idèntic al símbol. Només hi ha símbol quan som i no som en ell, perquè encara hi ha més (som en ell però és més que nosaltres). El símbol és símbol del misteri. Quan s'identifica simbolitzat i simbolitzant, hi ha idolatria (que porta al dogmatisme i al fanatisme).
4) Formar part del símbol. L'experiència simbòlica no diu “jo entenc – jo no entenc”, diu “jo hi soc – jo no hi soc”. El símbol no s'intueix, ni s'experimenta, ni es viu: s'hi és. Som dins del símbol, i per això no el veiem. Ni jo m'apropo al símbol, ni el símbol s'apropa a mi. Ens descobrim com a formant part del mateix univers simbòlic. No hi ha un “coneixement simbòlic”; hi ha un adonar-se de la presència englobant de la realitat simbòlica de la qual nosaltres mateixos formem part (això seria l'”experiència simbòlica”). La visió del símbol no et permet estar ni fora ni dins. Passa per l'”amor”, per la “simpatia”, per la “participació”. El símbol no és el meu símbol, la consciència simbòlica no és la meva consciència simbòlica. Jo estic en la consciència simbòlica, participo d'ella; ella s'apodera de nosaltres, ens embolcalla. En el marc del símbol, podem parlar d'una consciència que m'embolcalla i de la que no soc propietari i, per altra part, d'un jo pensant que és com una espurna de la consciència.
5) Significats del símbol. Tot símbol té innombrables significats. No es pot interpretar, és polisèmic per naturalesa. De fet, no significa res (no és el conjunt dels seus diferents significats). El significat del símbol deriva de la nostra participació en el propi símbol. Si és símbol (vivent per a nosaltres) pot ser una cosa per a mi, i una altra per a un altre; com més ric i més viu sigui, més coses permet pensar. El símbol vol dir moltes coses. Si és veritablement un símbol, jo no en puc ser el propietari. Ens podem comunicar amb el símbol sense que les nostres interpretacions hagin de ser necessàriament les mateixes. Aquesta diversitat d'interpretacions és la riquesa mateixa del símbol. Un símbol és polisèmic i amb diversitat de subjectes que reclamen el dret de fer-lo servir (per això pot estar viu en unes èpoques i mort en d'altres, quan ningú no el reclama).
6) Pensar el símbol. Quan pensem el símbol, s'esvaeix; quan mirem de saber què significa, es dissol. Si “penso” el símbol, ja soc fora d'ell. Pensar corrou i destrueix el símbol, convertint-lo en objecte (pensat). El símbol ens allibera del pensament; al seu nivell, el pensament ja no és necessari. El símbol em desencadena, m'inspira i m'absorbeix, m'allibera de la meva pura reflexivitat. Quan creiem saber el que un símbol significa (quan afirmem que un símbol particular significa el que jo crec que significa), el símbol mor. L'experiència simbòlica no és reflexiva, no es pot reflexionar sobre ella (si jo no penso en Déu, Déu pot ser real). Cal una participació en la mateixa consciència simbòlica, que no és una consciència lògica (quan hi ha unanimitat “conceptual”, el símbol es comença a esvair...). La consciència simbòlica és una consciència que no té subjecte: jo no soc el subjecte, perquè l'altre no és l'objecte. [això el fa un tipus específic de coneixement, diferent del pensament de la raó]. És un “copsar” intel·lectual sense coneixement d'ell mateix. És un “despertar”. No s'espera res, no es pensa en res, no es vol res. És “consciència pura”. Podem discutir sobre el símbol, sobre la noció de símbol, però no sobre un símbol.
7) El símbol parla. Si jo m'apropo al símbol, el destrueixo. He d'escoltar-lo, deixar que parli. No hem de buscar què significa, sinó què ens diu, què ens vol dir. El símbol diu, parla, i jo el puc escoltar penetrant en el que la seva paraula vol dir (-me). No és el pensar que va a l'ésser, és l'ésser que parla, i nosaltres, al rebre, a l'escoltar aquesta “parla”, el pensem. Ens cal adoptar una actitud receptiva, femenina, per a deixar que l'ésser s'expressi, que la realitat parli i que parli en i per mi, en i pels altres (ja que jo no soc l'únic portaveu).
8) El símbol com a relació. Un símbol és una relació, tenint present que en una relació l'important no són els pols de la relació sinó la relació mateixa. Els pols de la relació són fruit de la relació mateixa. [Els pols són diferents quan hi ha la relació, queden configurats per la relació]. El símbol és una relació viscuda que és primera i és ella la que ens constitueix en un tu i en un jo [i qui és el tu en la relació simbòlica?].
9) Símbol i creació. [En el símbol], el que fa que em vegi com un jo i no com un fragment del tot és el fet que, en aquesta experiència, jo em sento creador. La realitat és simbòlica, i jo participo en ella alhora com a actor i com a espectador. És més aviat la mateixa relació la que crea aquest àmbit de llibertat en el que sorgeix la relació i del qual ni jo ni l'altra persona en som propietaris. El símbol només és símbol per aquell per a qui és símbol. En la mesura que em deixo portar pel símbol, el símbol es fa real.
Podeu trobar això en format
power point a:
Entrades
