Copa de cep

 

Aquest és un poema de fusta fer per en Pere Ribera Regull a Vilafranca del Penedès.

Garaudy: Jesús

Rouault 1956

"Aproximadament sota el regnat de Tiberi, ningú sap exactament on ni quan, un personatge del qual s'ignora el nom va obrir una escletxa en l'horitzó dels homes.

No va ser certament un filòsof, ni tampoc un tribú, però va haver de viure de tal manera que tota la seva vida presenta aquest significat: cada un de nosaltres pot en qualsevol instant començar un nou avenir.

Desenes, centenars potser, de narradors populars van cantar aquesta bona notícia. Nosaltres en coneixem tres o quatre.

El xoc que havien experimentat el van expressar amb les mateixes imatges que fan servir els pobres, els ofesos, els humiliats, els oprimits, quan somien que tot s'ha tornat possible: el cec que comença a veure-hi, el paralític que comença a caminar, els famolencs al desert que reben el pa, la prostituta en la que desperta una dona, el fill mort que reneix a la vida.

Per fer arribar fins a la fi el clam, ell mateix, per mitjà de la seva resurrecció, anunciarà que tots els límits, fins i tot la mort, el límit suprem, havien estat vençuts.

Algun erudit pot posar en qüestió, un per un, els fets d'aquesta existència. Malgrat tot, però, roman immutable aquesta certesa que transforma la vida. Una foguera s'ha encès. Així que és evident que va existir l'espurna o la flama primera que va donar naixement a la foguera.

La foguera la va constituir primerament un grapat de gent miserable; de no haver estat així, l'«establishment», des de Neró a Dioclecià, no els hauria maltractat tan durament.

En aquest home, l'amor va haver de ser militant, subversiu. De no haver estat així no l'haurien crucificat.

Totes les savieses s'havien detingut, fins llavors, en el destí inexorable, en la fatalitat. Ell va posar de manifest l'absurd de tals savieses. Va demostrar precisament el contrari el destí inexorable: la llibertat, la creació, la vida. Va arrencar la història de les urpes de la fatalitat...

Era com un nou naixement de l'ésser humà.

Miro aquesta creu, que és el seu símbol, i somnio en tots els que han eixamplat l'escletxa... en tots aquells que ens han fet prendre consciència que l'ésser humà és massa gran per bastar-se a si mateix.

...gent de l'Església, torneu-nos-el! També la seva vida i la seva mort són nostres, de tots aquells per als quals té un sentit. De tots els que hem après d'ell que l'home ha estat creat creador..."

Roger Garaudy a Qui va ser Jesús de Natzaret? Una escletxa... El Ciervo, gener de 1970

Balada irlandesa

Gerhard Richter 1977

 Aquesta balada irlandesa apareix a Dubliners de James Joyce:

‘The Lass of Aughrim’

If you be the lass of Aughrim
As I am taking you mean to be
Tell me the first token
That passed between you and me.

The rain falls on my yellow locks
And the dew it wets my skin;
My babe lies cold within my arms:
Lord Gregory let me in.

Oh Gregory, don’t you remember
One night on the hill,
When we swapped rings off each other’s hands,
Sorely against my will?
Mine was of the beaten gold,
Yours was but black tin.

Oh if you be the lass of Aughrim,
As I suppose you not to be
Come tell me the last token
That passed between you and me.

Oh Gregory don’t you remember
One night on the hill
When we swapped smocks off each other’s backs,
Sorely against my will?
Mine was of the Holland fine,
Yours was but scotch cloth.

 

Possible traducció:

‘La noia d'Aughrim’

Si ets la noia d'Aughrim
com em sembla que dius ser,
diga'm quina fou la darrera penyora
que vam intercanviar.

La pluja cau sobre els meus rossos rínxols
i la rosada em mulla la pell;
la meva criatura jeu freda en els meus braços;
Lord Gregory, deixeu-me entrar.

Oh, Gregory, ¿no te'n recordes
una nit al pujol,
quan bescanviàrem els anells de les nostres mans,
certament contra la meva voluntat?
El meu era d'or batut,
el teu no era sinó de negre estany.

Oh, si ets la noia d'Aughrim,
com em sembla que no ets,
diga'm quina fou la darrera penyora
que vam intercanviar.

Oh, Gregory, ¿no te'n recordes
una nit al pujol,
quan bescanviàrem les bruses de les nostres espatlles,
certament contra la meva voluntat?
La meva era de pura holanda,
la teva no era sinó de drap escocès.

Sentit creador

Fautrier 1955

"D'aquí se'n desprèn la concepció d'un ésser humà que no és ni una naturalesa que és explícita en les seves potencialitats latents, ni una llibertat que no depèn de res més que de sí mateixa, sinó una tensió dinàmica a través de la qual, en tot moment, l'ésser humà reprèn el seu passat per abordar les tasques de l'avenir: l'individu no és només el que la seva història fa d'ell, sinó també el que ell fa de la seva història. És la noció de creativitat la que esdevé la més característica del que és normal: l'humà normal és aquell la vida individual i social del qual està normalment orientada en un sentit creador."

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p.30 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Del naixement etern

Duccio 1285

"Celebrem aquí, en aquesta vida temporal, el naixement etern que Déu Pare ha realitzat i realitza ininterrompudament en la "eternitat" i que aquest mateix naixement es produeix també en el temps, en la natura humana. Ara bé, si aquest naixement no es produeix en mi, quina importància té per a mi? Ans al contrari, que es produeixi en mi, aquesta és la qüestió!

A aquell que em preguntés: ¿per què preguem, per què fem dejuni, per què realitzem les nostres obres, per què som batejats, per què Déu s'ha fet home?, jo li diria: per a que Déu neixi en l'ànima i l'ànima neixi en Déu. Per a això varen ser escrites les escriptures, per a això Déu va crear el món.

Per a que el naixement pugui produir-se, és necessari que l'ànima es mantingui perfectament pura i viva, completament unificada i interior, que no vagui per aquí i per allà, en la diversitat, sinó unificada en l'interior. Si Déu ha de dir la seva paraula en l'ànima, aquesta ha de romandre en la pau i la tranquil·litat; aleshores, Ell podrà dir la seva paraula, dir-se a si mateix en l'ànima, no una imatge d'Ell sinó Ell mateix!

Diu Sant Agustí: "Molts han cercat la llum i la veritat, però l'han buscada fora, allà on no era. I aleshores, al final, arriben tan lluny de casa que ja no troben el camí de tornada cap al seu interior, la seva casa." I no per això han trobat la veritat, ja que aquesta es troba en l'interior i no fora! Aquell que de debò vulgui trobar la veritat, que esperi i estigui atent a aquest naixement en ell; que reuneixi tot el seu pensament, la seva raó i les seves potències i es dirigeixi cap a aquest fons on hi ha el tresor amagat. Per a aquest naixement Déu vol tenir al davant una ànima lliure, sense problemes, en la que només hi sigui Ell i que no espera a ningú més que a Ell. I és en aquest sentit que Crist va dir, qui estimi alguna altra cosa fora de mi, qui estigui lligat a pare o mare i a moltes altres coses, aquest no és digne de mi."


"L'ésser humà no pot conèixer el que Déu és. Però hi ha una cosa que sí sap molt bé: allò que Déu no és.  I quan t'hagis despullat de totes les atencions del teu jo, de tot allò que et pertany, i t'hagis deixat anar en l'Altre amb tota confiança i amor, aleshores allò que neixi o aparegui en tu, ja sigui interior o exterior, ja no és quelcom que et pertanyi a tu sinó al Déu al que t'has abandonat.

I ara em diràs: ¿hi ha algun signe pel que pugui reconèixer que ha esdevingut aquest naixement? Certament, sí! Quan aquest naixement té lloc, ja res no és obstacle per a l'ésser humà: tota la realitat li mostra a Déu. Mentre el teu rostre estigui dirigit cap a aquest naixement, tota cosa es convertirà per a tu en rostre de Déu. De la mateixa manera que quan algú mira fixament el sol durant un llarg temps: tot allò que miri després està impregnat d'Ell i ho il·lumina tot amb els seus raigs.

I si vols dirigir-te tot tu cap a Ell, posa a la teva ànima la brida de l'amor. No hi ha res que et pugui ajudar més, res per el que Déu es pugui convertir en més teu, que aquest dolç lligam. Qui hagi trobat aquest camí, que no en busqui cap altre! El que està atrapat en la xarxa de l'amor no importa què faci ni a què es dediqui. L'amor separa els lligams de les coses amb la seva ànima, i la més petita cosa que faci és més beneficiosa per als humans i per a ell mateix que l'activitat de tots els humans que no tinguin aquest amor.

Que Déu que neix novament com a home ens ajudi en aquest naixement, per a que nosaltres, fills de la terra, nasquem en Ell en tant que Déu. Que eternament ens hi ajudi! Amén."


Mestre Eckhart (1260-1328)

Alfabets

El bonic alfabet àrab del sud, del període pre-islàmic i del qual no deriva l'alfabet àrab actual (aquest ho fa de l'alfabet nabateu). En canvi, probablement l'alfabet etíop sí que deriva d'aquest alfabet àrab del sud. Són interessants les coincidències d'algun dels signes amb l'alfabet rúnic.

I aquest és l'alfabet fenici, del que deriva el nostre:

És bonica aquesta taula de derivacions de les lletres:

Costa i Llobera: El Pi de Formentor

Un gran poema escrit el 1875 per Mossèn Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

"Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
          com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
          per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que passa sent l'ala gegantina
          remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
          de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
          per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades i,
vencedor espolsa damunt les nuvolades
          sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
          oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
          com l'au dels temporals."

La Maria del Mar Bonet en va fer una magnífica cançó...

Picasso i Zurbarán

            

Es diu que Picasso s'inspirà en aquest San Francisco de Asís en su tumba (1634) de Zurbarán per fer el seu Homme à la guitare (1913).

És una bonica confrontació...

El color

Rouault 1933

"No, el color no és innocent, no ha arribat fins a nosaltres en estat de puresa. Travessant els segles de màgia i recorrent el clos de les religions més desenvolupades, el color ha anat acumulant un substrat mitològic que l'impregna i que surt a flor de pell a la impensada."

(...)

"El paper de la sang i del color roig dins la cosmogonia hebrea és digne també d'ésser estudiat. Tot i que la religió de les Escriptures sigui, essencialment, una religió d'antuvi influïda pel cicle lunar, el sacrificis dels hebreus han de realitzar-se amb una cura especial pel que fa a la sang de l'animal sacrificat; la sang de l'anyell que hom occeix per Pasqua serveix de senyal a la porta de tots els israelites observants, de senyal i de protecció, és clar. La sang de l'anyell pasqual esdevé preciosa quan a partir de la fe hebraica apareix el cristianisme. L'anyell pasqual és substituït llavors per una divinitat antropomòrfica, el Crist, la sang del qual ve a netejar els pecats del món. Més endavant una nova substitució serà efectuada mitjançant l'eucaristia, una substitució també d'ordre simbòlic, la de la sang pel vi. El color roig, però, es manté com a color substancial del ritu."

Xavier Fàbregas a El fons ritual de la vida quotidiana (Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 179 i 180-181)

Daodejing 13

Turner 1850

"Els honors i el menyspreu neguitegen semblantment,
la fortuna, com el nostre cos, és una càrrega dolorosa.

Què vol dir que els honors i el menyspreu neguitegen semblantment?
Els honors afebleixen.

Aconseguir-los ens neguiteja, i perdre'ls també.

Aquest és el sentit de "els honors i el menyspreu neguitegen semblantment".

Què vol dir que la fortuna, com el nostre cos, és una càrrega dolorosa?

La causa per la que patim dolor és el nostre propi cos;
si no el tinguéssim, quin dolor podríem sentir?

Per tant, qui valora el món tant com seu cos,

pot tenir cura del món;

qui estima els ciutadans tant com a si mateix,

pot governar."

Daodejing 13

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

Reverenciar

“No s'ha de reverenciar només la pròpia religió i condemnar les altres, sinó que, per un o altre motiu, totes han de ser reverenciades. Aquesta és la forma de contribuir a l'engrandiment de la pròpia religió i de servir, alhora, a les altres religions. Qualsevol que reverenciï la seva religió i condemni les altres ho fa, certament, per devoció, pensant: "Glorificaré la meva religió". Però obrant així, gran és la injuria que infringeix a la seva religió. En conseqüència, bona és la concòrdia: que tots escoltin i estiguin disposats a escoltar les doctrines professades per altres.” 

Proclama de l'emperador buddhista indi Aixoka Maurya (304 - 232 aC)

Model

A la seva darrera pel·lícula, La caiguda de l'imperi americà (2018) - un bonic conte de fades fet als 77 anys, molt ben dirigit i interpretat, on els bons se'n surten, amb alguns moments de gran tendresa - el canadenc francòfon Denys Arcand hi inclou el model (o arquetip, o al·legoria, o imatge) de la prostituta bondadosa (de vegades designat com a model de "la puta amb el cor d'or"), interpretat per Maripier Morin, i que té equivalents no gaire llunyans en la Julia Roberts de Pretty Woman (1990)

i la Shirley McLaine d'Irma la Douce (1963, basada en el musical francès de 1956 Irma La Douce de Marguerite Monnot i Alexandre Breffort).

És un model amb il·lustres precedents. A la comèdia El corc, del romà Plaute, hi ha un personatge d'aquestes característiques. També la figura de Maria Magdalena ha estat sovint associada amb aquest model. Potser la figura llegendària de Maria Egipcíaca, del segle V, n'és també una manifestació.

La figura de la prostituta bondadosa apareix a dues òperes de Verdi: en el personatge de Maddalena de Rigoletto (1850) i a la protagonista de La traviata (1852). També  apareix a la novel·la de 1937 Allò que el vent s'endugué (Gone with the wind, amb pel·lícula del 1939) en el personatge de Belle Watling. I com a Xen Te a La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht (1940).


A què deu donar resposta un referent persistent d'aquesta mena? D'on sorgeix aquest intent de reconciliar atractiu eròtic i bondat de cor? És un intent de justificar un determinat erotisme? És un model universal o només occidental? Respon a un model eròtic tòpicament masculí? Què en pensen les dones?

No és fàcil trobar respostes a aquests interrogants; potser és un d'aquells punts on les consideracions masculines i femenines no només són diferents sinó potser difícilment comprensibles, comunicables i compartibles.

Fe

 

Rouault 1953

"La fe és una opció fonamental i un projecte total de l'ésser humà, en els que es troba a si mateix, la seva vida, als altres i a la realitat en la seva totalitat, en trobar Déu. Fe significa l'autoentrega personal a Déu, dir-li amén, fundar sense reserves l'existència en ell. La fe així entesa ni és un acte de la raó sola, ni de la voluntat sola, sinó que compromet l'ésser humà sencer i a tots els àmbits de la seva realitat. Per aquesta raó no té importància només pel seu àmbit privat i personal, sinó que té també una dimensió política i social, és a dir, pública. Així la fe no és només un acte cristià juntament amb altres, no és simplement quelcom juntament a l'esperança i l'amor. Més aviat es tracta de la totalitat de l'existència cristiana i abasta l'esperança i l'amor com a dues formes de la seva realització. Ser cristià significa ésser una persona creient en el seguiment de Crist."

Walter Kasper a Introducció a la fe (1972)

Gaudir

 

"Si t'has emborratxat de vi, Khayyam, gaudeix;
si estàs amb una de bonica com una tulipa, gaudeix;
si tot en aquest món deixarà d'existir,
tu, imagina't que no existeixes; i ja que existeixes, gaudeix."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 140 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Riba: Abandonar-se

 

Sunyer 1924

Uns wiegen lassen, wie

auf schwankem Kahne der See.

Hölderlin

"Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.


Carles Riba, Estances. Llibre segon, n. 6 (1922)

Maria Magdalena segons La Tour

La Tour 1635

La Tour 1640

La Tour 1643

 

La Tour 1645

Enigmàtiques Magdalenes de Georges de La Tour (1593-1652).

Ordre natural

Valloton 1913

"La peculiaritat del valor per a la civilització hel·lènica és expressar un ideal humà definit per una determinada relació entre la naturalesa i la raó. Els humans han de viure en primer lloc d'acord amb la natura i el paper de la reflexió filosòfica és determinar el lloc que l'ésser humà ocupa dins de l'ordre natural. Hi ha, en efecte, un ordre natural: i li correspon a la raó reconèixer-lo i mantenir-lo, perquè sempre corre el risc de ser pertorbat, i ho és sempre que una de les potències de la nostra ànima trenca els seus propis límits i tendeix sigui a impedir a les altres potències de ser exercides, sigui a imposar-los la seva dominació."

 Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 86

Text original:

"Le propre de la valeur pour la civilisation hellénique, c’est d’exprimer un idéal humain défini par une certaine relation entre la nature et la raison. Il faut d’abord que l’homme vive conformément à la Nature et le rôle de la réflexion philosophique, c’est de déterminer la place qu’il occupe à l’intérieur de l’ordre naturel. Il y a en effet un ordre naturel : et il appartient à la raison de le reconnaître et de le maintenir, car il risque toujours d’être troublé, et il l’est chaque fois qu’une des puissances de notre âme rompt ses propres limites et tend soit à empêcher les autres puissances de s’exercer, soit à leur imposer sa domination."

La Mare de Déu i el nen

Bellini 1488 

"D'aquí que el nen dependent i la seva mare constitueixin durant molts mesos després de la catàstrofe del part una unitat dual, no només físicament sinó també psicològicament. Qualsevol absència perllongada de la mare causa tensió en l'infant, i els impulsos d'agressió corresponents; també, quan la mare es veu obligada a oposar-se al nen, provoca respostes agressives. Per tant, el primer objecte de l'hostilitat del nen és idèntic al primer objecte del seu amor, i el seu primer ideal (que a partir de llavors roman com la base inconscient de totes les imatges de felicitat, veritat, bellesa i perfecció) és el de la unitat dual de la Mare de Déu i el Nen."

Joseph Campbell a The Hero with a thousand faces (1949), pàgina 4

Memling 1487

Memling 1487

Botticelli 1487

Interiors de tines del Flequer