dissabte, 28 de novembre de 2009

divendres, 27 de novembre de 2009

Eros, philia i àgape



"Eros està marcat per la força de la pulsió, philia per la reciprocitat del donar i rebre, i àgape per la donació d'un mateix. En temps d'eros prima la passió del jo, que es nodreix de l'altre com a ocasió per al seu gaudi i així calma l'ansietat que li provoca la buidor; el temps de philia tendeix a la simetria de la trobada, amb un equilibri entre el que s'entrega i el que es rep; a àgape preval el do oblidat i descentrat de si mateix."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 56

dijous, 26 de novembre de 2009

Expansió i contenció







"Enmig d'aquest onatge continu, ascendent i incontenible, de la vida que avança orientada pel Desig essencial, no podem deixar de constatar que, a més dels impulsos constructius, possibilitzadors de més existència, n'hi ha d'altres que són devastadors i aniquiladors. Entremig existeix tota una gamma de tanteigs que entretenen sense fer-nos avançar ni retrocedir, però que poden acabar intoxicant-nos i tenint un efecte regressiu. I és que, com hem vist, en el dinamisme de la vida hi ha també una resistència, una inèrcia, una imantació cap a estadis anteriors en els quals, paradoxalment, també desitgem aturar-nos per deixar de ser. (...) Els desitjos estan constituïts per dos vectors: l'expansió i la contenció. Per la seva expansió, el desig emergeix i creix, constituint-se en dinamisme de recerca i obertura. Però no sempre pot ni ha de trobar-se en estat de desplegament, sinó que també ha de passar per estadis de renúncia. El desig que sempre és satisfet acaba sent destructiu i devastador com el càncer, que devora tot el que troba al seu pas. Necessita el pol complementari: un límit que l'encarrili i li doni direcció. Aquesta articulació és extremament difícil i subtil. En això consisteix l'aprenentatge de viure, l'art de prendre i desprendre's en els diversos àmbits de l'existència."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 21-22




dimecres, 25 de novembre de 2009

Buidatge de Bosch










En José Manuel Ballester buida el Jardí de les Delícies (1504) de Bosch...




dissabte, 21 de novembre de 2009

Davant d'un cert independentisme




La independència de Catalunya ha de ser una conseqüència, un fruit, un producte, un derivat, un resultat de la força de la catalanitat, de la potència i extensió del sentiment nacional català. La independència no és, no ha de ser, doncs, una "causa". La causa és la identitat catalana, l'enfortiment i difusió de la catalanitat. No es pot aspirar a tenir un Estat propi sense una voluntat col·lectiva prou consolidada, i la voluntat és un fruit de la identitat. Una determinada manera d'entendre i practicar l'independentisme ens pot distreure de la tasca de construcció de la catalanitat. Pot orientar les nostres energies cap a un camí que no porta enlloc.

Perquè la independència no s'aconsegueix a base de desitjar-la, de proclamar-la, de demanar-la, de reivindicar-la ben fort. Ni s'aconsegueix a base de raonaments demostratius dels seus avantatges de tota mena o de la justícia de la seva causa. Això acostuma a convèncer només als que ja estaven prèviament convençuts. Determinats gestos independentistes ens poden deixar molt engrescats i satisfets, però no comporten cap avenç vers la independència. No podem confondre desig amb realitat, somni amb avenç efectiu; no és somniant intensament com s'assoleix la fita, és treballant d'una determinada manera.

Hi ha un independentisme que pot ser, doncs, un obstacle per a la tasca de construcció de la catalanitat. Ens pot allunyar d'aquells a qui volem incorporar a la catalanitat, d'aquells que de moment no se senten catalans. Pot ajudar a crear un mur entre "els catalans" i els que no ho són. Pot afavorir que s'identifiqui la pertinença a la catalanitat amb independentisme. "Només els independentistes són veritables catalans, només ells són purs i bons catalans" és un arriscat clixé semiconscient que pot ser assumit tant des d'una banda com de l'altra. "Com més s'afebleix la catalanitat, més s'ha de radicalitzar la nostra posició": heus aquí un altre clixé semi-conscient que pot ser a l'origen de la onada independentista actual, ni que sovint quedi soterrat pel més aparent, que diu "Espanya ens maltracta, no ens queda més remei que la independència." Estaríem davant d'una fugida endavant, d'una reacció immadura que ens estalviaria les dificultats i els esforços associats amb la tasca d'impulsió real de la catalanitat.

És cert que hi ha un moviment de fons en determinats sectors socials de Catalunya vers l'independentisme, però la seva naturalesa, extensió, manera de fer i consistència potser no són les pertinents per avançar realment vers la independència. Parafrasejant a l'intel·ligent, despietat i astut Vladímir Ílitx Uliànov, el coneixement de la personalitat i les habilitats del qual potser fascinaria a més d'un independentista, podriem arribar a dir que hi ha un independentisme que és la malaltia infantil del catalanisme.

Per on passa la tasca, dura i complexa, d'enfortiment real de la catalanitat? Passa per atraure i compartir. Atraure a les persones que no se senten catalanes envers la catalanitat. I això no es fa a base de demostracions i discursos, si més no en un primer moment. Es fa a través de l'impacte emocional en aquestes persones. Un impacte emocional que no passa per parlar de Catalunya i les seves bondats, sinó que passa per oferir experiències vitals, experiències relacionals, experiències culturals d'alta intensitat i alta qualitat que puguin ser associades amb la catalanitat. I passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin amb la catalanitat. Passa per oferir, des de l'àmbit de la catalanitat, coses ben fetes.

I aquí és on no n'hem sabut prou. No hem sabut oferir models prou atractius. Hem preferit sovint les grans proclamacions abans que la tasca lenta, feixuga, poc gratificant, una tasca que requereix una tenacitat i paciència poc habituals. I que no compta amb cap garantia d'èxit, però que tot i això es fa perquè té ple sentit per ella mateixa, per convicció, per amor al país. Hem confiat massa en que factors externs ens farien la feina (l'àmbit laboral, l'ascensor social, etc.).

Enfortir la catalanitat passa, doncs, per atraure persones, però passa també per compartir amb elles el projecte. Per compartir el procés de construcció de la identitat present i futura de Catalunya. No podem oferir un producte acabat, predefinit, que s'accepta en bloc o es rebutja: es tracta d'oferir realment la possibilitat de crear plegats un projecte de construcció nacional. Un projecte que hereta una història, una tradició, per recrear-la en el present i projectar-la al futur, tenint en compte les característiques del nostre món i les qualitats i preferències de tots els que participem en la construcció del projecte.

(Una versió lleugerament reduïda d'aquest escrit va ser publicada a la pàgina 5 del diari Avui el dia 30 de novembre de 2009 amb el títol "La malaltia infantil")


dijous, 19 de novembre de 2009

Buidatge de Vermeer

El buidatge de José Manuel Ballester de "L'art de la pintura" (1667) de Vermeer...

dimecres, 18 de novembre de 2009

Capital ètic






Un comentari d'actualitat de l'Àngel Castiñeira, que va força més enllà de la conjuntura:

"Les presumptes irregularitats, corrupcions urbanístiques, apropiacions indegudes, desviaments o malversacions de fons, associacions il·lícites, fraus fiscals, cobraments de comissions, tràfics d’influències, encobriments, etc. no són una plaga bíblica enviada des de Madrid, sinó el resultat directe i volgut de les actuacions d’alguns dels nostres representants i de la manera d’exercir les seves responsabilitats. El capital ètic no depèn dels altres, depèn només de nosaltres. Estem molt preocupats pel futur de les nostres infraestructures físiques (AVE, connexió euromediterrània, centrals logístiques, aeroport internacional, etc.). Però potser també caldria pensar com estem d’infraestructures ètiques. Ens hem de preguntar si els “esvorancs” que patim, si les “avaries” que tenim, si les mancances que suportem són només materials o també tenen a veure amb la salut del nostre capital ètic. "



dijous, 12 de novembre de 2009

Hegemonies axiològiques







Diu en Ferran Requejo, parlant del llegat d'Isaiah Berlin:

"A partir de una lectura heterodoxa de los pensadores románticos anti-ilustrados, Berlin reinterpreta los valores de la Ilustración y sus derivados. El pensamiento occidental, nos dice, ya sea en sus versiones racionalistas de raíz griega o de raíz religiosa cristiana, ha asumido usualmente tres consideraciones: a) que toda pregunta tiene una respuesta racional, b) que dicha respuesta es única y cognoscible, y c) que todas las respuestas consideradas verdaderas o correctas son compatibles entre sí. Berlin muestra como cada una de estas tres consideraciones resulta cuestionable. Las ideologías políticas o religiosas basadas en una perspectiva teórica única no tan solo resultan irrealizables (y han mostrado una faz de terror cuando han tratado de ponerse en práctica), sino que también son incoherentes (se basan en una mala teoría). El “monismo”, contrapuesto al pluralismo, nos dice Berlin, está en la raíz de todo extremismo. El fondo moral de la humanidad está revestido por un “pluralismo de valores”, es decir, por valores heterogéneos que no pueden ser reducidos a un principio único o a una combinación universal y permanente de valores aplicable a todos los individuos y casos prácticos. En contra de lo que presuponen la mayoría de ideologías políticas o religiosas, la heterogeneidad moral imposibilita una combinación armónica de valores. Existen, más bien, diversas maneras de ser racional y de ser moral frente a una situación determinada. De esta manera, Berlin afirma tres cosas: a) la irreductibilidad de los valores: éstos últimos son diversos entre sí, no es posible derivar unos de otros -la libertad, la igualdad, el conocimiento, la justicia, la amistad, etc., ni es posible derivarlos de un único valor superior; b) el agonismo de los valores: éstos son a menudo incompatibles entre sí; los valores compiten entre sí, la lucha moral no suele producirse entre el bien y el mal, sino entre el bien y el bien; y c) la incomensurabilidad de los valores: los conflictos morales no suelen ser decidibles en términos universales, ya que muchas veces los valores no son comparables ni medibles con una misma escala. De todo ello nos hablan de forma magnífica las tragedias de la Grecia clásica y de Shakespeare. Todo ello, sin embargo, no significa adoptar una posición relativista o escéptica en el ámbito político y moral. Berlin defiende un papel activo de la razón en los conflictos políticos y morales. Pero ahora la discriminación entre acciones alternativas resulta mucho más contextual que lo que suponen las concepciones “racionalistas” de tipo religioso, político o moral. La razón juega un papel en el momento de establecer una priorización y una interpretación de los valores en disputa Pero ante una situación concreta, muchas veces no habrá solo una única posición moral o racional “correcta”, sino varias. A pesar de nuestras diferencias genéticas y culturales, los humanos compartimos deseos y necesidades. Existen “males universales” a evitar (esclavitud, tortura, genocidio, opresión de las minorías, etc.). Pero, en positivo, ninguna concepción moral puede pretender defender el verdadero “bien humano”. Tal vez algunos consideren que el pluralismo de valores no sea una concepción de la moralidad para quedarse en ella, pero creo que como mínimo se trata de una concepción para “pasar por ella” si queremos despertar del “sueño dogmático” en el que siempre tratan de meternos las teorías políticas o religiosas que pretenden saber bastante más de lo que pueden mostrar razonablemente."

I afegeix en un altre moment:

"(...) lo humano resulta contradictorio ya que los valores desde los que intentamos ordenar moralmente el mundo resultan a menudo irreconciliables. Tomados aisladamente, el amor, la justicia, la libertad, el deber o la amistad, resultan efímeros en lo práctico y abocan al dogmatismo en lo teórico. Se trata de valores convenientes pero que no pueden ser sintetizados de una manera armónica. El conflicto moral es entre el bien y el bien. Una característica de nuestras acciones prácticas que resulta informativa para las democracias. En contraste con el mundo que muestran las tragedias, las ideologías monistas –aquellas que aún pretenden la armonía moral reduciendo la pluralidad a un único principio superior- se revelan empobrecedoras y coactivas (como buena parte de las versiones religiosas monoteístas o de las ideologías políticas totalizadoras). (...) Somos también lo que hacemos. Pero las acciones humanas nunca configuran una imagen única, sino los múltiples destellos de un “espejo roto” moral (Vidal-Naquet). No seremos más justos tratando de enmascarar la pluralidad contradictoria en la que debemos actuar. Y probablemente tampoco seremos más felices."


Pregunta: la incommensurabilitat dels valors, porta llavors a que la preeminència d’un o altre sigui una qüestió del poder del que disposen els partidaris d’un o altre valor? El que en Requejo diu és assenyat, raonable, higiènic i atractiu, especialment des del moment que ho diferencia del relativisme moral; però si no hi ha jerarquies ni relativisme, què hi ha? Com es determinen les hegemonies axiològiques? I sempre acaba havent-hi una dominant axiològica o altra, si més no en la pràctica, en la dinàmica real de les coses; potser a nivell teòric podem deixar-ho en taules, però a la realitat sempre acaba dominant alguna posició. És aquí on entra en joc la política ben entesa?




dissabte, 7 de novembre de 2009

divendres, 6 de novembre de 2009

Rembrandt i Van Gogh: Autoretrats


Rembrandt 1659

Van Gogh 1889







És fascinant la similitud de propòsit de dues obres aparentment tan diferents...


dimarts, 3 de novembre de 2009

Steinbeck






John Steinbeck (1902-1968), Premi Nobel de Literatura de 1962, és el gran escriptor de la Califòrnia del segle XX, un d'aquests autors capaços de convertir el més local en universal (com feia Fellini a Amarcord...). He llegit amb gran plaer The Pastures of Heaven (1932), The Red Pony (1933), Tortilla Flat (1935), Of mice and men (1936), The Grapes of Wrath (1939), Cannery Row (1945), The Pearl (1947), Sweet Thursday (1954), The winter of our discontent (1961)... Són petits monuments d'humanitat, de calidesa, de comprensió, de tendresa, de proximitat i simpatia per la condició humana.

El 1952 Steinbeck va escriure un culebrot de 600 pàgines, East of Eden, sobre la família Hamilton, la seva família materna, i uns veïns seus, els Trask. Un culebrot, sí, però ple de saviesa (la capacitat de Steinbeck d'inserir reflexions generals enmig d'una història concreta és admirable) i amb dos personatges que esdevenen inoblidables: el seu avi matern Samuel Hamilton, commovedorament descrit o recreat (si jo pogués triar com ser, m'agradaria ser com ell...) i un servent xinès dels Trask, en Lee (hauria de ser Li, però llavors els anglosaxons li dirien Lai, d'aquí aquesta cosa rara de tenir xinesos que es diuen Lee...). Dos personatges que t'arriben al cor. East of Eden té els seus alts i baixos, i potser la part final la va treballar menys que la inicial. No té la potència i genialitat novelística de The Grapes of Wrath, una veritable fita. Però és d'aquelles novel·les que quan s'acaben et deixen un buit, un enyor. Com l'Anna Karènina de Tolstoi. Són obres i personatges que t'acompanyen per sempre.




dilluns, 2 de novembre de 2009

Represa




Després de tres mesos d'inactivitat, l'Aglaia reprèn el seu camí, mantenint el seu esperit de compartir coses que apunten a l'esplendor de la vida...