dilluns, 31 d’agost de 2015

Krishnamurti: Sentit




Hernández Pijuan 1995


"L'ésser humà ha mirat de trobar alguna mena de realitat que sigui plenament veritable, que no sigui una invenció mental; alguna cosa que doni sentit a la vida, un significat a la monòtona existència del viure quotidià. Crec que això és el que està mirant de trobar la majoria de les persones, tant les intel·lectuals com les anomenades religioses: un sentit a la vida. Perquè la nostra vida, tal com és actualment, resulta força buida i sense sentit, amb petits plaers i satisfaccions, sexuals i d'altres menes. Però l'ésser humà reclama molt més, alguna cosa més real, més fonda, amb més sentit. I així comença a inventar o donar un sentit a la vida, a nivell intel·lectual o conceptual. Però això també falla, ja que no és sinó una invenció, una teoria, una possibilitat."

"És possible respondre [al repte actual de la humanitat] sense pensament, respondre amb tot el nostre ésser i no només amb una part d'ell? (...) Només quan la totalitat de la ment humana -essent la ment les respostes del sistema nerviós, les emocions, el "tot" que som nosaltres- respon de manera completa, sense fragmentació, és quan es produeix una acció nova. Si jo responc intel·lectualment o verbalment a aquest repte, això serà només una resposta fragmentària, no serà total, humana. I la resposta total, humana, només és possible quan jo hi dediqui tota la meva ment i el meu cor. És a dir, per tal que sigui adient i completa, la resposta al nou repte ha de ser única, sense ser intel·lectual, ni verbal, ni teòrica. I aquesta resposta és l'amor, si és que puc utilitzar aquesta paraula, que ha estat tan maltractada. (...) L'amor és una resposta total. I només aquesta resposta és la que porta una revolució radical a la ment. (...) L'amor sempre és fresc, nou, jove, innocent."


J. Krishnamurti, "Resposta al repte actual", Puerto Rico, 12 de setembre de 1968




diumenge, 30 d’agost de 2015

Pensament i acció



Rouault 1937


"Il faut agir en homme de pensée et penser en homme d'action ."


Henri Bergson



Possible traducció:

"Cal actuar com a homes de pensament i pensar com a homes d'acció."

(o sigui: cal actuar assenyadament i pensar agosaradament...)




dissabte, 29 d’agost de 2015

divendres, 28 d’agost de 2015

To be or not to be





Més enllà del contingut, el que diu està tan ben dit, i la música de les paraules és tan bonica...


"To be, or not to be: that is the question:
Whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, 'tis a consummation
Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause..."


Shakespeare, Hamlet




La traducció al català de Joan Sellent:


"Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
¿quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal..."




dijous, 27 d’agost de 2015

Renaixentistes



"El Renaixement presenta, així, un individu alliberat dels seus lligams metafísics, i fins i tot del sentiment de la seva fragilitat i petitesa. És la voluntat de domini, i no la humilitat del gra de sorra perdut en la infinitat de l'univers, la que esclata en les formes dels herois de Miquel Àngel i dels gegants grotescos de Rabelais, omplint tot l'espai estètic en el primer i psicològic en el segon.


Michelangelo 1510


Michelangelo 1510


La mateixa voluntat d'humanitat transfigura la bellesa de les madonnes de Raffaello i el somriure falsament trist de les dones ambigües de Leonardo da Vinci.


Raffaello 1510

Leonardo da Vinci 1505


Leonardo da Vinci 1508


Raffaello 1510



Aquestes figures femenines, i les de Petrarca, Boccaccio, etc. fins i tot quan representen a la Mare de Déu, revelen una feminitat que és signe d'una plenitud exclusivament humana."


André Vachet a La ideologia liberal (1970)





dimecres, 26 d’agost de 2015

Dimensions complementàries




Hernández Pijuan 1989


"Molt sovint, l'ésser humà viu esquinçat pel que, ben vistes, no són sinó falses dicotomies que - aquí hi ha el problema! - obstaculitzen tota comprensió de la realitat tal com és, alhora que entorpeixen el desenvolupament normal d'un viure creatiu, harmònic i expansiu. Així, acció i contemplació, interioritat i exterioritat, teoria i praxis, amor i coneixement, universal i particular, espiritualitat i projecció social, per no esmentar-ne més que un grapat, constitueixen parelles d'oposats, experimentats la majoria de les vegades com a excloents quan, en realitat, no constitueixen sinó dimensions complementàries d'una mateixa realitat, una i única, que s'estructura, desplega i expressa a través d'aquesta dialèctica relacional, recíproca i alternant, una cosa semblant als moviments del cor humà, que es contrau i es dilata, sístole i diàstole, en un bateg regular que integra els contraris."


Halil Bárcena a La cualidad humana, fuente de equidad y justícia, CETR Editorial, p. 117




dimarts, 25 d’agost de 2015

Sembrad



Malevich 1911


"Sin saber quien recoge,
sembrad, serenos, sin prisas
las buenas palabras, acciones, sonrisas...

Sin saber quien recoge,
dejad que se lleven la siembra las brisas."


Cristina de Arteaga (1925)



dilluns, 24 d’agost de 2015

Krishnamurti: Religió




Hernández Pijuan 1986



"[La religió] és comunió veritable de l'home amb Allò que és més que ell. (...) Un esperit veritablement religiós està desproveït de tota por (...); està buit, en el sentit que s'ha buidat de totes les influències del passat, col·lectiu i personal, així com de les pressions que exerceix l'activitat del present, la qual crea el futur. (...) [Un esperit així] és lliure, està viu i totalment en silenci. És el silenci el que té importància. És un estat sense mesura. Només llavors es pot veure, però no en qualitat d'experiència, Allò que no té nom, que és més enllà del pensament, que és energia sense causa. A falta d'aquest silenci creador, es faci el que es faci, no hi haurà a la terra fraternitat ni pau, és a dir, no hi haurà veritable religió. (...) La llibertat és l'essència mateixa de la religió, en el veritable sentit d'aquesta paraula. (...) És un estat d'atenció i no una concentració sobre res de particular. Estant la ment tranquil·la i silenciosa, observa el món exterior i ja no projecta cap imaginació ni cap il·lusió. Per a observar el moviment de la vida, la ment és tan ràpida com la vida mateixa, activa i sense direcció. És només llavors quan l'incommensurable, l'atemporal, l'infinit, pot sorgir. Això és la veritable religió."


Entrevista a J. Krishnamurti a "Planète", num. 14, gener-febrer de 1964



"No podem viure sense cooperació. La vida és interrelació, la vida és cooperació. (...) Però per a cooperar hi ha d'haver llibertat. (...) Només l'home que és lliure i coneix la significació plena de l'amor i la bellesa, pot cooperar. Cal comprendre aquesta llibertat. El pensament no porta com a resultat aquesta llibertat, el pensament mai és lliure. (...) No obstant, tot el que fem (cada acció, cada motiu, cada afany) està basat en el pensament. Així que un mateix ha de veure per si mateix el significat del pensament, on és necessari i quan és verí. La mutació només pot esdevenir quan la ment està totalment buida de tot pensament. (...) Si sabeu com escoltar, llavors sabreu quan la ment està buida. No hi ha res que pugueu fer per a produir aquest buit. (...) Escolteu, gaudiu escoltant el cant d'un ocell, el so sol, cada so separat, diferent, vital, clar. (...) Només escolteu. I partint d'aquest escoltar tindreu l'energia; partint d'aquest escoltar actuareu de manera completa, totalment. (...) Si podeu escoltar joiosament, sense esforç, llavors potser en el silenci quiet, profund, sabreu el que és la veritat, i només aquesta veritat us allibera, i no cap altra cosa. Per això us heu de posar drets completament sols. No podeu escoltar a través d'un altre; no podeu veure amb els ulls d'un altre; no podeu pensar amb els pensaments dels altres. (...) Quan mireu Un crepuscle, o un rostre adorable, o una bonica fulla, o una flor; quan de fet ho veieu, llavors hi ha espai entre vosaltres i aquesta flor, i aquesta bellesa, i aquest encant; o bé entre vosaltres i la misèria, i la migradesa que teniu a la vista. Existeix espai: vosaltres no l'heu creat, és allà. Però defugim mirar a través d'aquest espai senzillament, en quietud, amb persistència (...) Això no exigeix anàlisi ni introspecció, que són mortífers; tot el que demana és que mireu, que escolteu i que mantingueu aquest espai entre l'observador i la cosa observada. Si conserveu aquest espai completament buit, no hi ha ni l'observador ni l'observat; només hi ha un moviment." (...) Naixent d'aquesta comprensió, ve aquest extraordinari sentit de soledat. Llavors esteu completament, indissolublement sols. I només llavors,en aquest estat de soledat completa, té lloc aquest moviment que és el principi i la fi de totes les coses. Això és religió, i no cap altra cosa. En aquest estat hi ha amor, hi ha compassió i pietat infinita. I en aquest estat no hi ha dolor ni plaer, sinó una vida que és vitalment vivent, forta, clara."

"Les religions us han fet seguidors, no recercadors, no exploradors, no persones que volen descobrir."


J. Krishnamurti"Religió, cooperació i llibertat", Bombai, 10 de març de 1964



"La religió és el camí de la vida. No depèn de cap creença, dogma o ritual. Només la ment religiosa que viu pacíficament pot trobar aquesta realitat última. "


J. Krishnamurti"L'ésser humà està en perill", Nova Delhi, 1966





diumenge, 23 d’agost de 2015

Clars de lluna



Friedrich 1822


Compareu aquestes dues interpretacions del primer moviment de la Sonata per a piano Op. 27.2 "Clar de lluna" de Beethoven.


La primera és de Daniel Barenboim:




La segona de Glenn Gould:






dissabte, 22 d’agost de 2015

Interès per les humanitats



Twombly 1980


Impressiona veure la nota de tall requerida per les universitats catalanes per a les carreres d'humanitats. Aquesta nota de tall deu reflectir la relació existent entre oferta i demanda per a cada carrera. La nota mínima és un 5, que denota un desajustament entre oferta i demanda de places, sigui per un baix nivell de demanda dels estudiants per la carrera o bé per un excés d'oferta de places.

En general, les universitats catalanes tenen un 5 com a nota de tall per a les carreres d'humanitats. Com interpretar aquest fenomen? A Catalunya, hi ha un excés d'oferta de places en humanitats? O el que hi ha és una gran manca de vocacions per la reflexió sobre la història, la filosofia, l'art, la llengua? Com es determina la proporció d'estudiants d'humanitats que hi hauria d'haver en un país? Que passa quan la demanda no arriba a aquesta proporció? Cal anar reduint les places ofertes, amb el risc d'acabar quedant-se sense estudis d'humanitats? Cal estimular la demanda? Com? Quin grau de responsabilitat en la situació tenen els mateixos estudiants? Els en podem fer responsables, o bé ells només reflecteixen un entorn social que no mostra interès per la cultura i les humanitats?


Concretament, tenen un 5 com a nota de tall:

A la UB: Antropologia cultural, totes les Filologies, Filosofia, Geografia, Història, Història de l'Art, Lingüística, Llengües romàniques i les seves literatures.

A la UAB: Antropologia social i cultural, Estudis clàssics, Estudis d'anglès i català, Estudis d'anglès i de clàssiques, Estudis de català i de clàssiques, Estudis de català i espanyol, Estudis de francès i català, Estudis de francès i de clàssiques, Estudis de francès i espanyol,  Estudis d'espanyol i de clàssiques, Estudis francesos, Filosofia, Geografia, Història, Història de l'Art, Humanitats, Llengua i literatura catalanes, Llengua i literatura espanyoles, Musicologia.

A la UPF: Humanitats.

A la UDL: Estudis anglesos/Catalans i occitans/Filologia hispànica, Geografia, Història, Història de l'art.

A la URV: Antropologia i evolució humana, Geografia, Història/Història de l'art.

A la UDG m'imagino que deu ser més o menys igual (suposo que per error, la informació de La Vanguardia de l'11.07.2015 posava a Girona la mateixa informació que a Lleida).

A la Universitat de Vic no sembla haver-hi estudis d'Humanitats.


Les poc significatives excepcions són:

A la UB: Llengües i literatures modernes (6).

A la UAB: Estudis anglesos (6,75), Estudis d'anglès i espanyol (6,78), Estudis d'anglès i francès (5,57), Estudis d'Àsia oriental -Japonès- (8,94), Estudis d'Àsia oriental -Xinès- (7,44).


(gràcies a en Jordi Morrós pel seu comentari, que ens ha portat a reformular la versió inicial d'aquest post)




dimecres, 19 d’agost de 2015

A kind of glory



Hopper 1930


Aquest és el nostre intent de traducció al català del preciós Capítol 13, 1 de East of Eden (1952), de John Steinbeck:


“De vegades, una mena d’esplendor encén la ment d'un home. Li passa gairebé a tothom. La pots sentir com creix o es prepara, com si fos una metxa cremant cap a la dinamita. És una sensació a l'estómac, una delícia dels nervis, dels avantbraços. La pell assaboreix l'aire, i cada profunda inspiració és dolça. El seu començament és plaent com un gran badall; llampegueja en el cervell i el món sencer brilla davant dels vostres ulls. Un home pot haver viscut tota la seva vida en la grisor, amb la terra i els arbres al seu voltant foscos i ombrívols. Els esdeveniments, fins i tot els importants, es poden haver presentat sense rostre, pàl·lids. I llavors – l’esplendor – com el cant d’un grill que endolceix les orelles, com l'olor de la terra que s'eleva cantant fins al seu nas, i com motes de llum sota un arbre, beneeix els seus ulls. Aleshores un home es vessa cap a l'exterior, com un torrent, i no obstant això no queda disminuït. I suposo que la importància d’un home en el món pot ser mesurada per la qualitat i el nombre dels seus moments d’esplendor. És una experiència personal, però que ens relaciona amb el món. És la mare de tota creativitat, i constitueix cada home com a separat dels altres homes.

Jo no sé com seran els propers anys. Hi ha canvis monstruosos en el món, forces que configuren un futur el rostre del qual no coneixem. Algunes d'aquestes forces ens semblen dolentes, potser no en elles mateixes, sinó per la seva tendència a eliminar altres coses que ens semblen bones. És cert que dos homes poden aixecar una pedra més gran que la que podria aixecar un sol home. Un grup pot construir automòbils més ràpid i millor que un home sol, i el pa fet a una gran fàbrica és més barat i més uniforme. Quan el nostre menjar i els vestits i l'habitatge són tots ells fruit de la complexitat de la producció en massa, el mètode de la producció en massa està obligat a entrar en el nostre pensament i a eliminar tota altra manera de pensar. En el nostre temps, la producció en massa o producció col·lectiva ha penetrat en la nostra economia, en la nostra política, i fins i tot en la nostra religió, de manera que alguns països han substituït la idea de Déu per la idea de la col·lectivitat. Aquest és el perill del meu temps. Hi ha una gran tensió en el món, una tensió que condueix cap a un punt de ruptura, i els homes estan descontents i confusos.

En un temps com aquest, em sembla natural i bo fer-me aquestes preguntes. En què crec? Per a què he de lluitar i contra que he de lluitar?

La nostra espècie és l'única espècie creativa, i té només un instrument creatiu, la ment individual i l'esperit d'un home. Res ha estat mai creat per dos homes. No hi ha bones col·laboracions, ja sigui en la música, en l'art, en la poesia, en les matemàtiques, en la filosofia. Una vegada que el miracle de la creació ha tingut lloc, el grup pot construir-lo i ampliar-lo, però el grup mai no inventa res. El més valuós es troba en la solitària ment d'un home.

I ara, les forces organitzades al voltant del concepte de grup han declarat una guerra d'extermini a això que és el més valuós, la ment de l'home. Per menyspreu, per la fam, per la repressió, per la orientació forçada i pels atordidors cops de martell del condicionament, la ment que es mou en llibertat és perseguida, lligada, esmussada, drogada. Es tracta d'un trist camí suïcida que la nostra espècie sembla haver pres.

I això és el que crec: que la lliure i exploradora ment de l'ésser humà individual és la cosa més valuosa del món. I per això lluitaria: per la llibertat de la ment per agafar qualsevol direcció que desitgi, sense ser dirigida. I contra això haig de lluitar: contra qualsevol idea, religió o govern que limiti o destrueixi l'individu. Això és el que sóc i del que tracto. Puc entendre perquè un sistema construït sobre un patró ha d’intentar destruir la ment lliure, perquè aquesta és quelcom que, mitjançant l’anàlisi, pot destruir aquest sistema. Certament ho puc entendre, però ho odio i hi lluitaré en contra per tal de preservar l'única cosa que ens separa de les bèsties, incapaces de crear. Si es pot matar l’esplendor, estem perduts.”



I aquesta és la versió original en anglès:



"Sometimes a kind of glory lights up the mind of a man. It happens to nearly everyone. You can feel it growing or preparing like a fuse burning toward dynamite. It is a feeling in the stomach, a delight of the nerves, of the forearms. The skin tastes the air, and every deep-drawn breath is sweet. Its beginning has the pleasure of a great stretching yawn; it flashes in the brain and the whole world glows outside your eyes. A man may have lived all of his life in the gray, and the land and trees of him dark and somber. The events, even the important ones, may have trooped by faceless and pale. And then - the glory - so that a cricket song sweetens his ears, the smell of the earth rises chanting to his nose, and dappling light under a tree blesses his eyes. Then a man pours outward, a torrent of him, and yet he is not diminished. And I guess a man’s importance in the world can be measured by the quality and number of his glories. It is a lonely thing but it relates us to the world. It is the mother of all creativeness, and it sets each man separate from all other men.

I don’t know how it will be in the years to come. There are monstrous changes taking place in the world, forces shaping a future whose face we do not know. Some of these forces seem evil to us, perhaps not in themselves but because their tendency is to eliminate other things we hold good. It is true that two men can lift a bigger stone than one man. A group can build automobiles quicker and better than one man, and bread from a huge factory is cheaper and more uniform. When our food and clothing and housing all are born in the complication of mass production, mass method is bound to get into our thinking and to eliminate all other thinking. In our time mass or collective production has entered our economics, our politics, and even our religion, so that some nations have substituted the idea collective for the idea God. This in my time is the danger. There is great tension in the world, tension toward a breaking point, and men are unhappy and confused.

At such a time it seems natural and good to me to ask myself these questions. What do I believe in? What must I fight for and what must I fight against?

Our species is the only creative species, and it has only one creative instrument, the individual mind and spirit of a man. Nothing was ever created by two men. There are no good collaborations, whether in music, in art, in poetry, in mathematics, in philosophy. Once the miracle of creation has taken place, the group can build and extend it, but the group never invents anything. The preciousness lies in the lonely mind of a man.

And now the forces marshaled around the concept of the group have declared a war of extermination on the preciousness, the mind of man. By disparagement, by starvation, by repressions, forced direction, and the stunning hammerblows of conditioning, the free roving mind is being pursued, roped, blunted, drugged. It is a sad suicidal course our species seems to have taken.

And this I believe: that the free, exploring mind of the individual human is the most valuable thing in the world. And this I would fight for: the freedom of the mind to take any direction it wishes, undirected. And this I must fight against: any idea, religion, or government which limits or destroys the individual. This is what I am and what I am about. I can understand why a system built on a pattern must try to destroy the free mind, for that is one thing which can by inspection destroy such a system. Surely I can understand this, and I hate it and I will fight against it to preserve the one thing that separates us from the uncreative beasts. If the glory can be killed, we are lost."




dimarts, 18 d’agost de 2015

Celaya: La poesía es un arma cargada de futuro







"Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos."



Aquest poema de Gabriel Celaya (1911-1991) va marcar la nostra joventut, i segueix essent un gran poema.


En Paco Ibáñez el va cantar i ens va ajudar a apropar-nos-hi:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2009-04-21T14_38_00-07_00









dilluns, 17 d’agost de 2015

Krishnamurti: Perill




Hernández Pijuan 1988


"Aquestes tres coses són d'importància essencial quan ens enfrontem amb un problema immens: 1) Hem de comprendre que no hem de seguir la nostra inclinació personal, per agradable i apremiant que sigui, ni actuar d'acord amb ella; 2) No hem de permetre que el nostre temperament, intel·lectual o emocional, o la nostra idiosincràsia, regeixin la nostra vida i la nostra acció; 3) No hem de ser moguts per les circumstàncies. Si podem comprendre aquestes tres coses plenament, llavors ens podrem enfrontar a aquest immens repte, a aquest enorme problema: que l'ésser humà està en perill. (...) No un individu en particular, sinó l'ésser humà en la seva totalitat està en perill. (...) L'ésser humà ha perdut - si és que mai l'ha tingut - l'origen, la font, la fondària, la vitalitat de tornar a viure; s'ha tornat un ésser humà solitari, atemorit, ansiós, presoner de la desesperació, descontent, infeliç, en gran dolor. (...) L'home ha arribat al final de les seves invencions, les seves creences, els seus dogmes, els seus deus, les seves esperances, les seves pors; ha arribat a un final absolut. (...) Havent entès això, si és que ho podem entendre, hem de començar a esbrinar com renovar la ment, com renovar la totalitat de l'ésser. (...) Com una ment que ha estat tan fortament condicionada per tants segles, a través de tanta agonia, com es renovarà una ment així, de manera que pugui funcionar i pensar de forma totalment diferent? (...) ¿És possible trencar aquest condicionament i no caure en un altre, sinó ser lliures, de manera que la ment pugui ser una cosa nova, sensible, viva, alerta, intensa i capaç? (...) El primer que cal comprendre és que no podem dependre de ningú per a ser descondicionats. Quan comprenem això, o bé ens espantem perquè no ens podem recolzar en ningú, sinó que ens n'hem de sortir per nosaltres mateixos i això ens fa por, o perdem tot temor i veiem que hem de treballar perquè ningú ens pot ajudar, i llavors tenim vitalitat, tenim energia, tenim l'impuls per fer-ho. I només podem tenir aquesta energia aquest impuls i aquesta vitalitat quan no depenem de ningú ni tenim por. (...) Si estem alerta de quan condicionats estem, de quins són els factors que ens condicionen, de les nostres circumstàncies, llavors, estant alerta de tot això, podem fer alguna cosa. Però si no estem alerta, no podem fer res. El primer és estar alerta del nostre condicionament: com pensem, com sentim, quins motius hi ha darrera d'aquest pensar i d'aquest sentir. (...) Hem de veure la nostra complexitat, però només la podem veure si som completament senzills. (...) Però ser senzills és una de les coses més difícils. (...) Sabem que només podem mirar un arbre, una flor, la bellesa d'una tarda, quan els nostres ulls no estan emboirats, quan les nostres ments no estan divagant, quan no estem torturats pel nostre particular i petit problema. Llavors podem mirar l'arbre, i el capvespre té bellesa, llavors, per aquesta senzillesa, podem observar. (...) Ens hem de veure a nosaltres mateixos com a éssers humans, el que en realitat som i no el que pretenem ser i totes aquestes bestieses. Per veure-hi molt clarament hi ha d'haver llum, i no hi ha llum si traduïm el que veiem en termes de "m'agrada" i "no m'agrada". (...) Per veure qualsevol cosa hi ha d'haver llum, i per tenir llum hi ha d'haver cura amorosa, i amb claredat i cura podem observar. (...) Així podem començar a descobrir per nosaltres mateixos la font de tota vida; aquesta font que s'havia assecat, que l'ésser humà ha estat cercant eternament."


J. Krishnamurti"L'ésser humà està en perill", Nova Delhi, 1966



dijous, 13 d’agost de 2015

If de Kipling




El molt conegut poema de 1910 "If", de Rudyard Kipling (1865-1936), adreçat al seu fill John, amb un intent de traducció al català d'Àngel Castiñeira, Pau Mas i Raimon Ribera:

"If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don't deal in lies,
Or being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise:

If you can dream - and not make dreams your master;
If you can think - and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build 'em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: 'Hold on!'

If you can talk with crowds and keep your virtue,
' Or walk with Kings - nor lose the common touch,
if neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that's in it,
And - which is more - you'll be a Man, my son!"


Intent de versió en català:

"Si pots no perdre el cap quan al teu voltant
tothom el perd, i te'n fan culpable;
si pots confiar en tu mateix quan tots en dubten,
deixant però també un lloc per a llurs dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l'espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no deixar-te portar per l'odi encara que t'odiïn,
i malgrat tot no aparentar ser ni massa bo ni massa savi:

Si pots somniar -sense que els somnis et dominin;
si pots pensar -sense fer dels pensaments el teu propòsit;
si pots viure el triomf i la desgràcia
i tractar aquests dos impostors per un igual;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit
tergiversada per bergants a fi d'enxampar necis,
o pots contemplar allò a què has dedicat la vida, trencat,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines desgastades:

Si pots fer una pila amb tots els teus guanys
i jugar-te-la a una sola carta,
i perdre, i començar de bell nou
sense fer mai esment de la teva pèrdua;
si pots forçar el teu cor, i els nervis, i els tendons
a estar al teu servei molt després d'haver-los malmès,
i així resistir quan ja no tens res més
excepte la voluntat que els diu: «resistiu!»

Si pots parlar a les multituds i conservar la virtut,
o fer-te amb reis sense perdre senzillesa,
si ni els enemics ni els amics que t'estimen et poden ferir,
si tothom compta amb tu, però ningú no hi compta gaire;
si pots omplir el minut inexorable
amb seixanta segons plens de sentit
teva serà la terra i tot el que hi ha en ella
i -el que és més important- seràs un home, fill meu."




Versió adaptada i reduïda  de Marc Antoni Broggi, a partir d'una traducció de López Picó:


SI ferm aguantes dret quan veus que al teu voltant
sembla que tot trontolli, i es blasma ta fermesa;
SI et mires al mirall amb crítica constant,
i al mateix temps comprens dels altres la feblesa.

SI no et cansa esperar; SI al desig poses límit;
SI l’odi mantens lluny, fins i tot contra el mal;
SI amb els altres estant ni t’imposes ni ets tímid,
i el teu mèrit valores ni molt baix ni massa alt.

SI somnies i el somni no et transforma en un rei;
SI penses i el pensar no minva el teu coratge;
SI ni el triomf ni el fracàs no t’imposen la llei
i, com dos impostors, els treus del teu llenguatge.

SI ja saps perdonar quan una acció sincera
la veus calumniada per ximples o malvats;
SI veus que et fan a miques l’esperada quimera
i tornes a forjar-la amb els bocins trencats.

SI et fa goig la veritat i neguit la mentida;
SI agraeixes com cal l’ajuda i companyia;
SI no et poden ferir ni enveja ni  envestida,
i aconsegueixes en elles conservar l’alegria

SI saps veure en el míser virtut i qualitat,
i igualment, sense orgull, en el gran o en el ric,
i ambdós, indistints, els tractes amb bondat.
SI et mantens ben fidel al company i a l’amic...                                                  

SI pots arribar a omplir tots els minuts del dia
amb seixanta segons d’aquest treball dins teu,
per tu ha de ser la vida i la seva harmonia
i encara molt més: ja ets un HOME fill meu.




dimecres, 12 d’agost de 2015

Andaluces de Jaén






Un dels grans poemes de Miguel Hernández...


"Andaluces de Jaén
Aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿quien?
¿quien levantó los olivos?
Andaluces de Jaén,
Andaluces de Jaén.

No los levantó la nada,
ni el dinero ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
Unidos al agua pura,
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.
Andaluces de Jaén.

Andaluces de Jaén,
Aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿de quien?
¿de quien son estos olivos?
Andaluces de Jaén,
Andaluces de Jaén.

Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna
pesan sobre vuestros huesos.
Jaén levántate, brava,
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares,
Andaluces de Jaén.

Andaluces de Jaén,
Aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿de quien?
¿de quien son estos olivos?
Andaluces de Jaén,
Andaluces de Jaén."


En Paco Ibáñez en va fer aquesta preciosa versió cantada:


I aquí teniu un document entranyable, en Paco Ibáñez, ja gran, en un concert, acompanyant emocionat al públic, que és qui realment canta la cançó:

http://www.youtube.com/watch?v=QxeFEBSAOUs





dimarts, 11 d’agost de 2015

Krishnamurti: Llibertat



Hernández Pijuan 1996


"Per a descobrir la veritat, la realitat, la glòria de l'incognoscible, hi ha d'haver llibertat: cal ser lliure de lluita dins d'un mateix i amb el pròxim. De fet, quan un ésser humà no està interiorment en lluita, no origina lluites en el món exterior."

"L'única cosa que voleu fer és viure cada dia tan ràpidament, tan estúpidament i d'una manera tan desintegrant com sigui possible; i abandoneu als governs, als polítics i a la gent astuta la direcció de la vostra vida."

"És molt important que descobriu per vosaltres mateixos quin és el propòsit del viure, no que ho aprengueu d'algú, sinó que ho descobriu per vosaltres mateixos, el que significa donar-se compte dels vostres actes de cada dia, dels vostres pensaments i sentiments quotidians. Quan ho percebeu plenament, aquesta percepció us revelarà el veritable propòsit."



J. Krishnamurti"Educant l'educador", Bombai, 13 de març de 1948




dilluns, 10 d’agost de 2015

Cultura i entreteniment




Twombly 1970


"Ens hem de preguntar si la cultura només és entreteniment, diversió per a nosaltres o també és alguna cosa més: reflexió, saber, coneixement, debat... Aquesta pregunta és individual, però també col·lectiva, de tota una societat. Qui aposti pel primer, no tindrà cap queixa. Al contrari, el malestar de la cultura sempre prové de qui aposta per aquella que requereix un cert esforç, lluny de l’alienació, la que enforteix una comunitat... En els últims temps, hi ha hagut signes alarmants del descrèdit d'aquesta cultura: el descrèdit de les Humanitats en l'ensenyament secundari i a la universitat; la desaparició de l'opinió independent en els mitjans; l'aterratge de figures mediàtiques al món de la cultura; la ingerència de polítics poc preparats que han posat coreligionaris de partit o amics; la rebaixa constant de pressupost per a aquesta cultura de l'esforç; el culte a la cultura que és indústria...

(...)

Simplificar la cultura, fer-la guai o cool, atendre només al nombre d’entrades venudes o al nombre de visitants en un museu, reivindicar constantment les indústries culturals... tot això fa que l’art, la poesia, la creació que vol transformar l’individu desaparegui lentament però inqüestionablement. És anar a la cosa fàcil, defensar un autor que no ven gaire requereix risc, tenir criteri, no tens res sòlid amb què sustentar-te. Tot és un bucle pervers: es banalitza el producte, cert periodisme només atén aquest producte perquè genera audiència i després arriba l’administració i sanciona que aquest producte és el futur de la cultura catalana. Per posar-se a plorar si no fos perquè no tenim temps."


Joan M. Minguet Batllori a La Vanguardia del 10.08.2015




diumenge, 9 d’agost de 2015

Ben aviat




Tàpies



Potser ben aviat haurem de tornar a fer servir algunes de les paraules, ni que sigui estrafent-les una mica, del vell i bonic poema. I enfilar l'agulla amb propòsits clarament dits d'apedaçar el país, de superar estrips i confrontacions estèrils. Perquè no s'hauran complert els prodigis que anuncien taumaturgs insignes, i els anys continuaran passant de pressa. Seguirà present el risc d'anar de poc a menys, el vent continuarà sent sempre de cara, i el camí serà llarg, i no hi mancaran ni l'angoixa ni els silencis. I haurem de fer l'esforç, sempre pesat, de recordar que som on som, i que més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra. I tenir ben present que de res no ens val l'enyor o la complanta, la queixa pel que no ha pogut ser, la nostàlgia del somni. Continuarem tenint a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Haurem doncs de posar-nos dempeus altra vegada i fer sentir la veu de tots, solemnement i clara. Haurem de tornar a proclamar qui som, i aconseguir que tothom ho escolti. Perquè tot estarà per fer, però tot serà encara possible.




dissabte, 8 d’agost de 2015

Argenté: Cançó dels tres reis





Des de que érem joves que ens agrada molt aquest musical poema nadalenc del badaloní Joan Argenté, que vàrem descobrir gràcies a l'"Antologia de la poesia catalana (1900-1964)" de Joan Triadú (Editorial Selecta, 1965), un llibre que ens va ajudar molt a estimar la poesia catalana.

Ens plau recordar el poema ara que Argenté ens ha deixat.


"Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m'agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l'avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d'una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru."




Enlace permanente de imagen incrustada








divendres, 7 d’agost de 2015

Vist des de dins



Picasso 1907


"El jo és el portador de tot el món dels fenòmens; els límits d'aquest són els mateixos que els límits de la intel·lectualitat humana. Però aquest jo, que considerat així, com la suma de les seves representacions, és en certa manera el món dels fenòmens, és, per altra part, un ésser en el qual radica un tal conèixer considerat com a funció. Encara que tot el contingut del coneixement fos un somni, l'ésser en el qual aquest somni es realitza és ell, existeix al menys realment, apart del que com a realitat valguin les seves representacions. De manera que mentre el subjecte produeix com un reflex seu el món de les representacions, fins i tot la seva pròpia representació, vist des de dins és alhora una realitat absoluta. Quan es coneix a si mateix, s'inclou en el seu món de representacions com a part d'ell. Però en quant és l'ésser que apareix com a portador i portat, objecte i subjecte absolut, contingut i activitat engendradora del contingut, en aquest punt únic hi tenim, a més del fenomen, el més enllà, i el tenim perquè som."


Georg Simmel Schopenhauer i Nietzsche (1907)




dijous, 6 d’agost de 2015

Racine i Bach




Marquet 1908



"El vers de Racine és sovint una cosa tan transparent, tan pura, tan religiosa, com la música de Bach."


Eugeni d'Ors a la Glosa del 21.10.1908




dimecres, 5 d’agost de 2015

Ciència i art




Friedrich 1818


"Mentre que les ciències (...) es veuen sempre obligades a córrer darrere d'un nou resultat, sense trobar mai una meta definitiva, ni satisfacció completa, de la mateixa manera que, per molt que correm, no és possible abastar aquell punt de l'horitzó on el cel toca a la terra, l'art, al contrari, sempre troba el seu fi, ja que arrabassa al corrent que arrossega les coses d'aquest món l'objecte de la seva contemplació i l'aïlla davant seu, i aquest objecte particular que en aquest corrent era una petita part efímera es converteix per a ell en representant del tot; (...) en conseqüència, s'atura davant d'aquest individu, para la roda del temps; les relacions desapareixen; només l'essencial, la idea, és el seu objecte. Podem, doncs, definir l'art justament com la consideració de les coses independentment del principi de raó, en oposició a aquella altra manera de considerar les coses, que és la via de l'experiència i de la ciència."


Arthur Schopenhauer a la segona consideració del llibre tercer de El món com a voluntat i com a representació (1818)





dimarts, 4 d’agost de 2015

Krishnamurti: Sexe



Hernández Pijuan 1996


"Quan penseu d'una manera realment creativa, quan sentiu intensament, el sexe és de molt poca importància. Només quan no esteu alerta al significat total de l'existència, al moviment de les aus, als arbres, als somriures, al goig de viure, sigueu rics o sigueu pobres, només llavors el sexe esdevé un problema.

(...)

Quan un estima, l'amor és cast; i quan no hi ha amor, el sexe esdevé un problema."



J. Krishnamurti"Educant l'educador", Bombai, 13 de març de 1948




dilluns, 3 d’agost de 2015

Arquetips




Torres-García 1943


"Els arquetips són símbols forts que hem anat adoptant durant generacions, perquè servien d'intermediaris per captar el sentit de l'univers indesxifrable. Si no tinguessin sentit, no els recordaríem. L'home és un ésser a la recerca de sentit...

Són conceptes per definir el comú en l'ésser humà, però, en cada cultura, s'expressen com a símbols propis."


Georges Colleuil La Vanguardia del 03.08.2015




diumenge, 2 d’agost de 2015

Empresa amb valors




Tobey 1957



"Què és una empresa amb valors?
És la que prioritza el benefici social sense oblidar l'econòmic."


Oriol Amat al Twitter el 02.08.2015




dissabte, 1 d’agost de 2015

Friedrich: Contemplant la natura acompanyat



Friedrich 1817


Friedrich 1820


Friedrich 1821


Friedrich 1822


Friedrich 1824


Friedrich 1835