Nou deure per als museus

Velázquez 1635

Un dels deures que haurien de tenir els museus actualment és posar a les seves webs reproduccions d'alta qualitat de totes les seves obres i descarregables pels usuaris. Crec que això seria beneficiós pels mateixos museus i per a tots els amants de l'art que utilitzen la xarxa. Poder disposar d'una reproducció d'una obra mai no substituirà l'experiència de veure-la al natural, i en canvi contemplar la reproducció ens pot motivar a anar a veure-la o fer-ne viu el record un cop vista. Facilita també que cadascú es pugui fer el seu propi museu virtual, una tasca ben recomanable. Seria un bon tipus d'"e-pirateria".

Malauradament, la tendència no sembla ser aquesta. Molts museus, com ara els importantíssims museus de Florència, per exemple (http://www.polomuseale.firenze.it/catalogo/avanzata.asp), o el Museu del Prado 

(http://www.museodelprado.es/coleccion/galeria-on-line/) semblen haver optat per una altra política: permetre veure en detall les seves obres a través de zooms (fins i tot els marcs dels quadres, en el cas dels museus florentins), però no descarregar-les amb bona qualitat. Abans, el Museu del Prado permetia les descàrregues d'alta resolució, però sembla haver canviat de criteri. Potser els museus s'han posat d'acord per anar per aquest altre camí, cosa que em sembla una llàstima. Em costa veure quin mal els hi pot fer als museus el permetre que la gent es descarregui les obres en alta resolució.

A banda d'aquest tema del nivell de resolució, la qüestió de la qualitat en la reproducció d'obres d'art és important, i això fa encara més rellevant aquesta tasca dels museus de cara a poder disposar de reproduccions que siguin el més fidels possible als originals, o si més no que es tracti de reproduccions dignes. Els museus tenen criteri a l'hora d'oferir bones reproduccions, que depenen molt de la il·luminació i la manera de tractar el color que es faci servir. La xarxa va plena de versions massa diferents de grans obres d'art, i de versions de poca qualitat. I la incorporació a la xarxa de coses com Pinterest ha acabat de complicar el panorama. La tasca dels museus podria servir per compensar una mica aquesta difusió de qualsevol cosa, oferint reproduccions el més fidels possibles als originals. Ja se sap que el mateix original depèn de la llum amb el que el mires, però aquí els experts en art dels museus poden ajudar a establir criteris el més objectius possibles. I si cal oferir dues versions d'una mateixa obra, es fa.

Heus aquí alguns exemples dels problemes de diversitat de reproducció:

 

Bellesa i mirada

El món no és ni bonic ni lleig. El món és. Som nosaltres els que el veiem bonic o lleig. És la nostra mirada la que fa "aparèixer" bellesa en el món. Som nosaltres els que desenvolupem la capacitat de trobar bellesa en el món.

D'aquí la importància d'educar la nostra mirada, de configurar-la d'una certa manera, d'enriquir-la. I educar la nostra mirada vol dir configurar d'una certa manera tota la nostra ment.

D'aquí la importància de l'educació. I de treballar la sensibilitat. I de la cultura, acumulació estructurada de les aportacions de moltes generacions que ens permeten, que ens ajuden a veure bellesa en el món.

I que ens ajuden a trobar bellesa en l'art. Les obres d'art potser no són ni boniques ni lletges; som nosaltres els que els hi trobem. Som nosaltres els que desenvolupem la capacitat de trobar bellesa en l'art.

Corot 1826

Una triple visió de la cultura

Rothko 1949

Pensar sobre la noció de cultura ens ajuda a entendre millor la nostra identitat com a éssers humans, allò que ens caracteritza. Tot i ser una noció que es pot definir de moltes maneres, algunes d'aquestes definicions ens ajuden a veure més clar el seu paper en la nostra vida.

Una primera noció, molt àmplia, és la que parteix de la seva contraposició amb la natura, allò que ens ve donat per la nostra identitat com a mamífers evolucionats. A aquesta base natural l’ésser humà hi ha afegit tot un món d'idees comportaments, costums, aspiracions que el diferencien del món animal i alhora li permeten perpetuar-se millor com a espècie. La cultura dota a les societats humanes d'una capacitat d'adaptació al canvi molt més ràpida que la que es derivaria de l’evolució biològica.

Aquesta noció bàsica de cultura queda ben complementada per una segona noció: cultura com a tot allò que identifica i diferencia una societat respecte a altres societats. En aquest sentit parlem de la cultura alemanya, o de la cultura jueva. Aquesta noció ens permet entendre la cultura com a vertebradora i aglutinadora de col·lectius humans, com allò que permet que un poble funcioni com a tal i li atorga la seva personalitat.

Aquesta segona noció no és opcional, com podria semblar a primera vista. No podem triar entre tenir-la o no, ja que tothom neix en el si d'una determinada cultura. L’accés a la noció bàsica de cultura esmentada abans només es pot fer a través d'aquesta segona noció. No és que primer adquirim una “cultura humana bàsica” i després una “cultura específica”, sinó que només a través de la segona accedim a la primera. La primera només es fa real a través de les concrecions en el temps i en l’espai de la segona. Fins i tot les persones que per circumstàncies de la vida (immigració, pares de cultures diferents, etc.) participen de més d'una cultura han de confrontar aquesta concreció específica de la cultura.

Però encara hi ha una tercera noció. Aquesta cultura primera, concretada a través de cultures determinades, pot contenir o ha de contenir elements capaços de donar sentit a la vida humana. La cultura només ho és pròpiament quan no només “identifica” sinó que és capaç de donar sentit. Donar sentit vol dir que les persones concretes, gràcies a aquells elements culturals, experimentin que val la pena viure, visquin la gràcia de viure. En aquesta tercera noció, pertany a la cultura aquella sèrie d'elements que tenen aquesta capacitat de donar sentit. Poden ser una obra d'art una idea, un ritual, una manera de relacionar-se, etc. però han de tenir aquesta capacitat.

Llavors, “cultivar-se”, que lliga amb el sentit etimològic de cultura, és treballar-se a un mateix per ser capaç de captar aquests emissors de sentit i, si pot ser, crear-ne. I a partir d'aquí podem concebre la nostra pròpia vida com una obra d'art com una “peça de cultura”: desplegar una vida on es mostri la identitat humana com a capaç de generar sentit, d'emetre sentit, d'encomanar sentit; una vida així podríem llavors anomenar-la “lluminosa”.

Cismes

Cranach 1533

"Subjacent en les controvèrsies teològiques que oposen el catolicisme i el protestantisme hi ha el gran cisma cultural entre el nord i el sud d'Europa, la presencia del qual hauria estat inevitable ni que el cristianisme no hagués existit mai, però que des del moment que existeix es tradueix necessàriament en termes religiosos."

Christopher Dawson a Polaritat cultural i cisma religiós: anàlisi de les causes del cisma, dins de Judgement of the Nations (1942), cap. IV, part II. Inclòs a Dinàmica de la història universal (1957).

Art i misteri

Cézanne 1885

"L’art és la forma més material i concreta que tenim de relacionar-nos amb el misteri. Així va començar el seu camí i allà continua la seva tasca: alterar la percepció sobre les coses, ajudant-nos a relacionar-nos amb la realitat d’una altra manera, sense oferir solucions, acostar-se moltes vegades a la incertesa, enmig d’una sorpresa i una obertura incessants.

Per a això, per moure la realitat, cal:

• L’estranyament. L’art, igual que les utopies, pot ser aquest punt de suport arquimèdic. L’art ens desfamiliaritza o, en un llenguatge més teològic, estem convertits a les coses i necessitem una desconversió per tornar a convertir-nos. Per tornar a detenir la mirada sobre el nostre entorn, els objectes, les persones, per tornar-les a sentir i alliberar-nos de jou de l’hàbit o de la indiferència, és necessari aquest estranyament.

• Una humanització creixent. El canvi de sensibilitats consisteix en un procés d’humanització creixent, que és el que ha d’exigir tota democràcia, i aquesta humanització necessita atenció detinguda sobre les coses, ben al contrari del consumisme, que necessita la velocitat per existir. Per exemple, quan Cézanne pinta unes pomes, ho fa com si fos la primera vegada que les veiés, ple d’una tendresa infinita, armat de paciència, conscient que el que fa no és un retrat de la realitat, sinó un acte de profunda humanitat.

• Centralitat dels processos. En una democràcia cultural, l’art entén la democràcia com la governança que s’ocupa de les capacitats potencials de les persones. I per a això els processos, inherents a l’àmbit artístic, són tan importants com les institucions que els faciliten. És el govern com a activitat, amb un alt component creatiu, enfront del govern com a institució. De res serveix el dret a la informació si no sabem interpretar-la; ni el dret a vot si no sabem llegir; ni el dret a la llibertat d’expressió sense observar, entendre i reflexionar abans de prendre la paraula. Perquè les persones puguin aconseguir els objectius que es plantegin i fer possible l’impossible.

• Resistència. Finalment, l’art és una pràctica de resistència activa comunitària que amplia les nostres sensibilitats i ajuda a replantejar-nos la jerarquia de valors. Acompanyant la filosofia i la política en aquest qüestionament de l’imaginari social instituït. Aquesta és la seva gran contribució a la cultura i a la democràcia."

Jorge Picó a Democràcia cultural, Quadern 233 de Cristianisme i Justícia, juny de 2023

La cultura i l’art com a luxe

Van Dongen 1908

"Una de les reivindicacions dels professionals del món de la cultura en el camp artístic és intentar deslligar-la del luxe, sumar-la al bé comú i veure-la com una necessitat. I crec que hi ha molt d’això en la pregunta (...) que he plantejat en la introducció d’aquest quadern i en la qual constatàvem que en la recerca de la justícia hi ha sempre un cert ascetisme i el luxe és el seu contrari. Certament, l’art té una porta de fàcil accés al luxe que l’acosta a l’hedonisme. Penso en la calavera en platí incrustada amb 8.601 diamants tallats i polits de l’artista anglès Damien Hirst. L’ocurrència va tenir un cost de producció de 20 milions d’euros i el seu preu de venda va ser de 72 milions. Per arrodonir l’operació artística el títol és For the love of God (‘Per l’amor de Déu’). No sé pas en quin Déu devia estar pensant Hirst, però si hi ha alguna cosa que Déu avorreix i maleeix és precisament el luxe.

Tanmateix, cal reconèixer que fins i tot l’Església ha acostat l’art al luxe en massa ocasions, per exemple quan ha convertit la creu de Crist en un objecte de disseny cobert d’or o ha decorat esglésies en el luxe i l’ostentació. Com allunyar, per tant, l’art i la cultura del luxe?

Lacordaire va escriure un text a París el 1851 en què parla de «la antisocialitat del luxe», i afirmava clarament que les necessitats creades per la vanitat no tenen límits. Per a ell, la mesura serien les necessitats del cos, el que és necessari físicament, parlant-nos d’una frugalitat necessària. Però hi ha també qui lluny de tractar el luxe com una qüestió moral i reprovar-lo per voluptuós o desmesurat, el considera sinònim de productivitat i progrés material. Per exemple, va ser Hume qui va ajudar a blanquejar-lo dotant-lo de virtuts durant la Il·lustració. Segons Hume, el luxe és «un refinament estudiat en la sol·licitud dels plaers sensuals». I com que l’ésser humà és invenció i creativitat, el luxe és un esperó que les fomenta, és motor de sociabilitat. Deia el filòsof escocès que «cal governar els homes per altres passions, despertar-los el desig de riquesa i de la indústria, de l’art i del luxe».

Això no solament afecta l’art sinó també la cultura. La cultura igualment crea expectatives financeres a base de regals, dies festius a celebrar, dots, cerimònies, etc. Per exemple, és bastant freqüent en els col·legis estigmatitzar algunes famílies d’altres cultures perquè no participen en la vida del centre. La confusió rau a considerar que és una qüestió cultural, i que no hi ha la voluntat d’integrar-se en els costums locals. Però en realitat moltes vegades es tracta d’una qüestió econòmica. Per a qui no arriba a final de mes, la cultura i l’art continuen semblant un luxe, un refinament innecessari. No vull estendre’m més en aquesta idea tan volteriana segons la qual «el que és superflu és molt necessari» incrustada en la gènesi de la nostra modernitat (...). Com que la pobresa material és considerada el pitjor dels mals, la seva cultura associada també ho serà. I la cultura de les classes més desfavorides sembla que ha de ser substituïda per la de les classes dominants i la seva apologia del luxe."

Jorge Picó a Democràcia cultural, Quadern 233 de Cristianisme i Justícia, juny de 2023.

Desconcertant

Agnes Martin 1954

La doble novel·la El passatger/Stella Maris, la darrera obra de Cormac McCarthy, del 2022 (als 89 anys!), la primera després de La carretera, del 2006, m'ha resultat desconcertant.

No funciona com una novel·la habitual. Té passatges que ho semblen, però més aviat és un feix de fils cohesionats per una manera de tractar les coses. Hi ha protagonistes, dos germans amb una relació incestuosa, però això no és dir gran cosa. La manera de tractar les coses és mostrar un enorme coneixement en detall de les mateixes i apuntar al cor del seu caràcter problemàtic, al que realment compta. Els temes són tractats amb una profunditat i una brevetat insòlites; et va dient: "aquí hi ha el nucli de la qüestió", i ja està, es passa a una altra cosa.

Hi ha en l'obra una fascinació per les fronteres del coneixement, per allò que són realment qüestions obertes, incertes, no resoltes, sigui en l'àmbit de les matemàtiques (un dels eixos centrals de l'obra, desplegant un coneixement insòlit d'elles), de la física (inclosa la física quàntica), de la filosofia (inclosa la filosofia del llenguatge), de la mecànica (amb descripcions insòlites d'eines, de mecànica de l'automòbil, dels equips d'immersió, de les plataformes de perforació de petroli i altres, amb precises descripcions de processos tècnics) i més coses. No entra en el tema religiós. Hi ha un enlluernador desplegament d'intel·ligència d'alt nivell; vas tenint la creixent sensació que no saps res del realment important, del que compta, del que és significatiu en l'àmbit del coneixement. Et va generant una humilitat que pot acabar en humiliació. La seva exhibició de coneixement neuràlgic és tan potent -de vegades al límit de la pedanteria- que pot esdevenir prepotent i generar en el lector una sensació d'impotència, de ser una persona incapaç d'arribar a pensar allò que realment compta.

La versió castellana té 620 pàgines, que es llegeixen fàcilment. Hi ha molts diàlegs i molta varietat temàtica. Hi ha magistralitat de narrador que es va mostrant intermitentment, tot i incorporar alguns tòpics. Es delecta molt amb el llenguatge. La traducció deu haver estat difícil; sembla ser que l'autor juga força amb la llengua anglesa en la seva versió original.

Es podria qualificar l'obra de nihilista, d'existencialista, de pessimista, de trista, de desesperançada, fins i tot de desesperada. Hi ha cert espai per a l'amistat i per a les relacions familiars. La passió incestuosa dels germans és colpidora. I hi ha una enorme anàlisi de la bogeria (Stella Maris és el nom del centre de salut mental on la germana es refugia). I en el rerefons, el suïcidi.

Com qui no diu res, gairebé de passada, amb les esmentades descripcions breus i precises, parla de moltíssimes coses: del procés de creació de la bomba atòmica -figura que el pare dels protagonistes hi va participar-, dels violins Amati, de la mort dels Kennedy i la màfia, de la guerra del Vietnam, de Plató i Kant, d'Oppenheimer, de Bertrand Russell i Wittgenstein, de grans matemàtics, de transsexualitat, de cotxes, de l'inconscient i de la gènesi del llenguatge, de vins i de menjar, de Nova Orléans i altres racons dels Estats Units, fins i tot d'Eivissa i Formentera (on sembla acabar l'itinerari del protagonista); i moltes més de les que seria curiós establir la llista completa.

No sé pas dir si la novel·la m'ha agradat o no. No sé si és una gran novel·la o un gran projecte fracassat d'una novel·la impossible. Potser li passa una mica com al Glassperlenspiel (El joc de les granisses, 1943) de Hermann Hesse, la seva darrera obra, també monumental en la seva extensió i ambició i difícil de dur a terme amb èxit. La darrera obra de Cormac McCarthy es fa llegir, i alhora fa de mal llegir. De vegades et genera rebuig, de vegades et fascina. Soc incapaç de recomanar-la; a mi m'ha desconcertat.

Vitalitat cultural

"Hi ha qui diu que la vitalitat d'una cultura està relacionada amb la seva bona articulació i diàleg amb la referència religiosa. La cultura catalana hauria de restablir un vincle intens amb un cristianisme profundament renovat. No és un projecte fàcil, però és important."

(tuit d'en Rai de 09.01.2023)

Cultura i religió

Simone Martini 1321

"Estem justament començant a comprendre fins a quin punt és íntim i profund el lligam de la vitalitat d'una societat amb la seva religió. L'impuls religiós és el que proporciona la força cohesiva que uneix a la societat i a la cultura. Les grans civilitzacions mundials no creen les religions, com si es tractés d'una mena de producte derivat; les grans religions són, en un sentit autènticament real, els fonaments en els que reposen les grans civilitzacions. La societat que perd la seva religió es converteix, més aviat o més tard, en una societat sense cultura."

Christopher Dawson a La religió i la vida de les civilitzacions, publicat a The Quaterly Review, vol. 244, gener de 1925. Inclòs a Dinàmica de la història universal (1957).

Correlacions

Bernat Despuig 1450

"És possible establir un paral·lelisme entre l'ascensió i el declivi dels grans estils literaris i artístics, i l'auge i decadència de la societat -o part d'ella- que els hi ha donat vida. La catedral gòtica s'eleva, floreix i s'esfuma en harmonia perfecta amb el naixement i caiguda dl moviment comunal medieval. L'arquitectura i l'escultura barroques estan també íntimament lligades a l'expansió i decadència de les monarquies de la Contrareforma.

Un estil no viu de la seva bellesa abstracta ni de la seva aplicabilitat, sinó de la seva comunió amb la cultura vivent. Quan la tradició social s'enfonsa, quan existeixen una sèrie d'estils variats, el veritable estil desapareix, mor. Aquesta és la raó per la qual en comparar el monument medieval amb el gòtic modern ens sembla veure la mateixa relació que entre un lleó de carn i ossos i un de fusta."

Christopher Dawson a Progrés i decadència de les civilitzacions antiga i moderna, publicat a The Sociological Review, vol. XVI, gener de 1924. Inclòs a Dinàmica de la història universal (1957).

Pretensió

Cézanne 1864

No pretenc que a algú li agradi Zola tant com m'agrada a mi; només pretenc que alguna cosa li agradi tant com a mi m'agrada Zola.

I on dic Zola podria dir Beethoven, Els Ports, Tiziano, Steinbeck, la música ortodoxa, Thomas Mann, Paris, Memling, Bach, Guara, Tolstoi, el Sahara, Rembrandt, Mahler, Van Gogh, Manhattan, Botticelli, Hermann Hesse, Giotto, Chopin, Cézanne, Bergman, Miró, Kubrick, Picasso o tantes altres coses que m'omplen d'entusiasme...

Potser també caldria comentar l'expressió "agradar tant": no es tracta només d'una qüestió de quantitat de plaer sinó essencialment de sentir-se identificat, de ser configurat per, de ser emportat a un nivell més intens d'experiència i gaudi de la realitat, de la vida. Quan una cosa t'entusiasma et porta a una vivència que sents com a fonda, valuosa, plena de sentit, i això omple de llum els teus dies.

Que cadascú trobi doncs fonts d'entusiasme, i en gaudeixi, i les comparteixi, i les faci servir com a plataformes d'accés a nous entusiasmes.

Cultura i poder

 

Jawlensky 1934

"I pertot arreu, fins i tot on no es trobava escrita, es percebia la presència de la frase que iguala en niciesa la que afirma que la religió és opi: em refereixo a la frase "La cultura és poder."

I tampoc en aquesta frase els mots no tenen el seu significat originari, sinó un de manipulat. Es podria dir, segons vingués de gust, "El poder és cultura"; o bé, si es volia així: "La cultura és feblesa"; o bé, segons la voluntat de qui ho preferís així: "La cultura ens fa més forts, o bé més febles."

(...) Els que havien viscut en la impotència i la incultura durant tant de temps es pensaven que la cultura o tal cosa o tal altra que no havien posseït durant tant temps proporcionaven i mantenien el poder dels poderosos.

I això que aquesta frase ja era errònia pel fet que en realitat els poderosos no disposen pas de cultura, sinó que, ben al contrari, són incultes.

Així mateix, resulta pueril mirar de fer atractiva la cultura a les persones tot dient que els proporcionarà poder.

És semblant a la bestiesa de prometre llaminadures als infants quan es vol aconseguir que siguin obedients i treballadors. Si es fa així, se'ls desorienta i se'ls fa creure que l'obediència i la laboriositat no porten en si mateixes la recompensa, sinó que proporcionen una altra recompensa per la llengua i el paladar, dos òrgans que no tenen res a veure amb l'obediència i la laboriositat.

Així doncs, a conseqüència d'aquesta frase estúpida, la gent que havia estat impotent durant tant de temps, ben igual que els infants, es veia obligada a creure que la cultura comporta alguna recompensa diferent de la que constitueix ella mateixa: cultura, precisament."

Joseph Roth a L'Anticrist (1934)

Cultura

Fautrier 1954

“La cultura no és de cap manera un feliç accident o un luxe: és la pròpia definició de l'ésser humà.” 

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p. 119 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Successió

Sunyer 1915

"Successió, referida a un precedent, que no imitació, és l'expressió exacta per a tot influx que els productes d'un creador exemplar han de tenir sobre altres creadors, la qual cosa vol dir: beure de la mateixa font en la qual aquell begué i aprendre del predecessor a comportar-se en la cosa."

Kant a Crítica del judici

(citat per Antoni Marí a L'esperit clàssic i el retorn a la Mediterrània, Saber n. 2, 2ª època, març-abril 1985, p. 37)

Masses i cultura

Soutine 1924

"Tu vas ser un demòcrata, amic meu, quan et vas figurar que es podia oferir a les masses el més elevat. Però les masses i la cultura no van aparellades. La cultura s'adreça als escollits, als que amb un somriure discret comprenen l'elevat."

Thomas Mann a Lotte a Weimar (1939), cap. VII

Aquest paràgraf Mann el posa en boca de Goethe. No se sap, doncs, si és un pensament de Goethe que recull Mann (aquest capítol de la seva novel·la, una mena de monòleg interior de Goethe, sembla recollir molts pensaments d'ell, però no en forma de cites) o bé és un pensament de Mann que posa en boca de Goethe. Ambigüitat que es pot permetre un novel·lista...

Després hi ha el tema del contingut del paràgraf. Sempre he desitjat poder ajudar a aparellar la cultura i les masses, a divulgar l'alta cultura, a apropar a tothom al les grans realitzacions culturals. Però he d'acabar reconeixent que potser Mann (o Goethe, o tots dos) tenen raó. Tot i que no m'agrada, i m'hi resisteixo. És un tema obert, important, que mereix ser discutit, elaborat.

 

Obrir-se i no oblidar

 

Gerhard Richter 1966

"Només la gent culturalment dèbil, o insegura, serà radicalment incapaç d'adaptar-se, o al menys d'obrir-se, a altres cultures. Només la gent culturalment insegura, o dèbil, oblidarà la cultura pròpia."

Josep Ferrater Mora

(citat per Jordi Garcia a El compromís d'un pensador o la vocació de Ferrater Mora, a VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol n.19, setembre del 2012, p. 65)

Cultiu, cultura, culte

Cézanne 1880

En Toni Pascual ens recordava que els termes cultiu, cultura i culte tenen un mateix origen, i per tant d'alguna manera estan vinculats. L'arrel compartida és el terme llatí cultus, derivat del verb colere, o sigui “cultivar”. És una constatació interessant i suggeridora. Cultiu: treballar la terra. Cultura: treballar el coneixement. Culte: treballar la relació amb el que ens depassa. Tres “pràctiques”, tres àmbits d'esforç sistemàtic, de paciència i espera, de recollida de fruits.

De cultura n'hi ha tantes definicions que t'hi perds. Jo tinc una feblesa per aquesta de Xavier Rubert de Ventós: “Cultura és allò que transforma la realitat dura i opaca en una forma simbòlica (artística, científica, lingüística, religiosa...) fins a convertir aquesta realitat en alguna cosa de penetrable i fruïble per a l'esperit humà.” Em sembla una definició densa però il·luminadora, que ens ajuda a enfocar els productes i iniciatives culturals d'una determinada manera: només el que fa que la realitat tingui gruix (a una superfície no s'hi pot penetrar), sigui més transparent (puguem veure-hi a dins, entendre la seva dinàmica) i esdevingui font de goig és cultura...

És interessant aquesta definició de culte de la Wikipedia francesa: “conjunt de pràctiques d'homenatge o de veneració fet per un grup a una divinitat, un ésser vivent mític o real, un ésser inanimat o un fenomen al que aquest grup reconeix una dimensió “de superioritat, d'excel·lència o de sagrat” i li atribueix qualitats remarcables o excepcionals que poden ser considerades com a exemplars. El culte és un dels elements de les religions.” I celebrar un culte seria “cultivar una relació amb una divinitat i voler fer-la “fructificar” pel benefici moral i material (pau, riquesa, prosperitat, felicitat, salvació, salut, etc.) de l'individu o de la comunitat que el practica.” Importants actes de culte serien la pregària (d'invocació, de lloança, de petició, etc.), el cant i la música, la lectura de textos sagrats, la predicació ritual, l'ofrena, els pelegrinatges, les processons... Culte s'associa amb ritual, amb litúrgia.

Pregunta: què passa amb el culte a les nostres societats? N'hi ha? On es troba? Ens cal?

Cultura i país

Léger 1923

"La cultura és el fonament de la nostra identitat individual i col·lectiva, de la nostra capacitat creativa i de la nostra convicció innovadora, de la qualitat del nostre progrés i dels principis que impulsen la cohesió social i democràtica de la comunitat. Una societat sempre es desplega des de la cultura.

(...)

Un país val el que val la seva cultura, un país és sobretot un sistema cultural, un país funciona bé si el capital cultural lubrica el sistema de vasos comunicants que assegura el desplegament conjunt i harmònic del sentit d'identitat, la creativitat, el progrés i la convivència. Només des de la preeminència de l'àmbit cultural es podran construir identitats més obertes i democràtiques; només des de climes culturals favorables es consoliden països més creatius i innovadors."

Ferran Mascarell a La Vanguardia de 11.11.2010

Al voltant de la cultura

Fragonard 1769

1) Sovint es considera la cultura com la més alta creació d'una societat, allò que està al capdamunt, el que més es veu. Però darrera d'aquesta percepció hi ha dues comprensions possibles:

- la de veure la cultura com la cirereta del pastís, un toc que fa bonic però que és més aviat decoratiu. Si se'n prescindís, no passaria res. L'imprescindible és l'economia i d'alguna manera la política.

- la de veure la cultura com allò que vertebra el conjunt de la societat. És el que justifica i estructura el conglomerat social. Si es treu, si se'n prescindeix, el conjunt s'enfonsa, es desfà.

2) En una societat conviuen tres nivells de cultura: allò que humanitza (que no és pura espontaneïtat natural), allò que identifica (que diferencia un col·lectiu d'altres col·lectius), allò que dóna sentit (que fa penetrable i fruïble la realitat, segons Rubert de Ventós).

3) Treballem i convivim per poder tenir cultura, i tenim cultura per a poder treballar i conviure (procés bidireccional indestriable, on no se sap què és causa i què efecte).

4) Hi ha correlació entre la quantitat i la qualitat de cultura que genera una societat i la seva vitalitat com a societat (per vitalitat entenem creativitat, energia, motivació, alegria, generositat...)? A més vitalitat més i millor cultura o a més i millor cultura més vitalitat? O és un altre procés bidireccional indestriable?

5) Tot quadre o tota música és cultura? Si no és així, com determinem què ho és i què no? És una determinació purament subjectiva (el que em sembla que és cultura) o bé hi ha criteris objectius al respecte? Com es generen aquests criteris, a través de quins mecanismes i consensos socials? És funció de l'acadèmia aquesta determinació?

6) Quin és el lloc de la religió en la cultura? O bé la religió queda fora de la cultura, és un àmbit a part?

Eixamplar i perfilar

Picasso 1934

"L'art eixampla i perfila els límits de l'experiència humana. Eixampla i perfila els límits anteriors de la nostra experiència com a éssers vivents, la nostra percepció, capacitat de sorpresa, gaudi i coneixement. Perquè això es produeixi, no n'hi ha prou amb la força del llamp que il·lumina la nit i desapareix sense deixar rastre. L'anomenat espectador ha de participar, obrir-se a l'experiència, interioritzar-la, establir un grau de connectivitat per la seva banda, dialogar, completar o com a mínim intuir per on un ha de deixar-se portar. Com menys passiu, millor.

En termes generals, això requereix un aprenentatge. La bellezza é comme la carciofa, recordeu. És cert. però amb excepcions. Genis com Shakespeare, Mozart o Picasso resulten de lliure accés. La majoria no. De molts altres, bastant o alguna cosa pot arribar, d'alguna cosa o bastant poden gaudir els que no tinguin formació i claus específiques. De tants altres, de la majoria, parlant en termes de tot el llegat artístic com a mínim d'Occident, res o gairebé res. Horaci no, per posar un cas d'extrema dificultat encara que a molts no els ho sembli. Per llegir a Horaci, abans cal mudar-se per dins en el més semblant a Horaci possible. Un procés de llarga durada, de transformacions successives irreversibles. Horaci prohibeix l'accés a ell, no només dels 'fillsdeputa', sinó dels que no experimenten riquesa interior i es dediquen a conrear-la mitjançant sentiments positius. Rilke és més fàcil, però també té lo seu. Mai un exquisit tindrà accés a Horaci, a no ser que en llegir-ho admeti la seva condició de cabronàs i aconsegueixi canviar-se. Llavors deixarà de ser exquisit per tornar-se humil, tan humil en el seu fons com li sigui possible, que mai serà suficient.

D'altra banda, cal seguir comptant amb una cosa fonamental: la capacitat artística de la gent, la capacitat de rebre i crear art existent entre les persones que prou en tenen amb tirar la seva vida endavant entre mil dificultats, o sense tantes, però que es complauen a 'fer el badoc pel món'. A tots ells, l'art, la creació els concerneix. I aquí hi ha el fonamental, els artistes del nostre temps, els que comparteixen la definició d'art feta més amunt -encara no n'he trobat una altra que sigui més exigent amb nosaltres-, o sigui que quan dic artistes parlo dels que provenen de les avantguardes, a aquests artistes correspon trobar fórmules per accedir a aquestes persones sense preparació. No per entretenir-les, no per enganyar-les, no per posar-les en un pla d'inferioritat, sinó per procurar-los-hi experiències que responguin a la definició d'eixamplar els límits i perfilar. Una cosa que es fa de tu a tu, no de dalt a baix. Com en totes les èpoques, no tots tenen aquesta capacitat d'accés als que no tenen preparació. Però els que poden, tenen el deure d'obstinar-se en això."

Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 31.05.2006