"Escolta, Catalunya, que ja fa anys que estàs distreta,
i ja no coneixes gaire ni comprens.
Ai, poble adormit, que només penses en el confort i el benestar,
que has abandonat el teu ideal, l’has menyspreat, l’has oblidat.
Perquè t’entestes en el teu son?
Tota tu, de cap a peus, t'estàs afeblint,
el teu cor defalleix, et degrades sense que res ho aturi.
Les teves viles són escampalls sense gràcia,
i els teus paisatges estan sent devastats.
Una desolació t'envaeix, filla de l’especulació i el mal gust,
de la deixadesa i de la inconsciència!
Que pocs són els espais preservats d’aquesta allau,
i com els costarà resistir aquest setge!
On es troben els qui volen lluitar contra aquest estat de coses?
Escolteu, catalans, pareu l’orella! Ja n’hi ha prou de cofoisme,
de considerar que ho fem molt bé, de sentir-nos exemplars, perfectes.
Qui ens demana ser un model de correcció,
qui ens demana ser uns obedients complidors de normes
per quedar tranquils i satisfets?
Això no és el que s’espera de nosaltres!
Deixem de mantenir formes hipòcrites,
que aquesta cultura de l’aparença no porta enlloc,
i no fa més que amagar les nostres faltes.
Cal que canviem d’actitud, cal que ens sincerem,
cal que reprenguem vells propòsits:
deixar de fer el mal i aprendre el bé,
buscar la justícia, socórrer el marginat,
ser justos envers els desvalguts, defensar la causa dels febles.
Sí, podem corregir les nostres actituds, i entrar en un camí de goig;
en canvi, si no ho fem, ens ensorrarem en la degradació.
Com és que ens hem tornat tan insensibles?
Havíem estat un país ple de seny, que aspirava a la justícia;
ara, en canvi, res no ens mobilitza.
Només pensem en el benefici, ens venem el que sigui,
la política i el negoci van de bracet,
tothom va per ell i qui no se’n surti que s’apanyi.
Ai, com ens tocarà el rebre per idiotes!
Com haurem de passar per l’adreçador!
Potser llavors tornarem a ser un país com cal,
i ens avergonyirem d’haver-nos degradat,
d’haver-nos deixat arrossegar a un món de superficialitat
que ens haurà portat a una gran crisi.
Aquesta no hauria de ser només la nostra aspiració,
sinó la de totes les nacions;
molts pobles ens hauríem de retrobar en aquesta tasca
de construcció d’una altra mena de món,
un món d’altes aspiracions de les que derivar
les nostres normes de comportament.
Ja que és de l’ideal d’on sorgeix la llei,
i de l’horitzó d’on ve la claror que guia els nostres passos.
I aquest ideal compartit hauria de portar la pau entre les nacions
i l’harmonia entre els pobles.
Catalans, aspirem a aquest lluminós ideal, avancem cap a ell.
Ens hem deixat seduir per estafadors i manipuladors
que ens han portat a no preocupar-nos de res més
que de diners i joies, d'automòbils, de la roba,
de jocs, disbauxes i drogues;
els béns de consum que semblen ser la nostra única devoció,
fent de nosaltres éssers buits i miserables.
Que aquesta buidor i aquesta misèria ens obrin els ulls,
ens facin prendre consciència de la grandesa i la força de l’ideal,
un ideal que tot ho pot capgirar.
I l’ideal abatrà la supèrbia i l’altivesa;
l’orgull i l’arrogància seran apartats.
Només l’ideal ens orientarà, cap altra cosa ens distraurà.
Llavors deixarem de banda la nostra obsessió per tenir coses,
ens sabrà greu el que hem fet i tremolarem d’emoció
davant la magnificència i potència de l’ideal.
Ens hem deixat afeblir com a poble.
Ens hem tornat massa frívols i insolidaris,
i fins i tot en fem ostentació.
Anem pel mal camí.
Perquè qui fa el bé troba la pau del cor,
però qui fa el mal només troba neguit.
Els nostres dirigents i referents,
els qui orienten els nostres passos,
no ens ajuden a caminar pel camí recte,
i se’ls demanaran comptes per això.
La frivolitat de la nostra societat, la seva apologia del luxe
i de la moda, de l’ostentació i de la provocació,
de l’atractiu físic com a valor, de la vanitat i de la corrupció,
seran objecte de destrucció.
Si no canviem, la desolació s'instal·larà entre nosaltres.
Ara potser no ens ho sembla, i som escèptics
tant envers la possibilitat de crisi
com envers la possibilitat de canvi.
Ai, si ens trobem savis als nostres propis ulls
i intel·ligents davant de nosaltres mateixos!
Ai, si ens deixem corrompre,
i si ens venem i ens dediquem a justificar el sistema!
Desapareixerem tan ràpid com un munt de palla encesa.
No ho estem fent bé, i ens guanyarem una garrotada!
Que no veiem els morts a les guerres
i als camps de refugiats del món?
És que han de ser escampats pels nostres carrers
per tal que ens desvetllem?
Quan s’inflamarà el nostre cor i s’obrirà la nostra boca
per reaccionar contra aquesta situació?
És que hem d’esperar que un àngel de sis ales
ens vingui a tocar els llavis amb un carbó encès?
Hem d’escoltar atentament i fixar-nos-hi bé,
cal que veiem amb els nostres ulls,
i sentim amb les nostres orelles,
i comprenguem amb el nostre cor,
i canviem,
i siguem guarits de tanta insensibilitat.
Si ho fem així el nostre poble, que camina en la tenebra,
veurà una gran llum, i la joia serà gran,
i tindrem clar el camí a emprendre,
i tindrem la força per emprendre’l,
i serem acollits, i assolirem la pau.
I com un rebrot sorgint de la vella soca tallada,
rebrotarem de les nostres arrels,
i aquest rebrot serà nodrit per l’ideal,
nodrit de saviesa i d’intel·ligència,
de fortalesa, de coneixement i de respecte.
Serà profund, i just, i ferm.
I regnaran la pau i l’harmonia,
i els forts no atacaran els febles,
i tot estarà amarat de l’ideal.
I estarem contents i agraïts,
i regnaran el consol i la confiança,
i l’ideal serà la nostra força i el nostre cant.
I cridarem ben fort la nostra joia,
per tal que ho senti tota la terra."
(a la manera d'Isaïes...)
Entrades
