Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

dimarts, 4 de novembre del 2025

Diagnòstic



Tàpies 1991


"Em fa l'efecte que tenim un país econòmicament relaxat, políticament cansat, sociològicament desconcertat i ideològicament confús. Cal crear nous consensos i noves dinàmiques que obrin perspectives engrescadores de futur per Catalunya."


(tuit d'en Rai de 03.10.2025)


"Econòmicament relaxat" vol dir que va fent còmodament, amb cert grau d'autocomplaença i sense grans tensions i grans reptes.

"Políticament cansat" vol dir que està patint les conseqüències del procés (2012-2017), que no hi ha renovació ni novetat en l'àmbit dels partits polítics i de la política en general.

Sociològicament desconcertat" vol dir que no sap com afrontar l'increment d'immigrants, l'envelliment de la població, el retrocés del català.

"Ideològicament confús" vol dir què no sap on va ni on vol anar, que no té projectes de futur, que no sap com pensar-se a si mateix, que no sap quin model de país desitja, que no sap quina concepció del món li escau més.




dimecres, 10 de setembre del 2025

Jurament



Lluís Borrassà 1417


“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no.”


Sembla ser que aquest era el jurament davant dels reis catalans abans de 1714. És realment una fórmula magnífica i sorprenent!




dissabte, 8 de març del 2025

Lament






"Escolta, Catalunya, que ja fa anys que estàs distreta,
i ja no coneixes gaire ni comprens.
Ai, poble adormit, que només penses en el confort i el benestar,
que has abandonat el teu ideal, l’has menyspreat, l’has oblidat.
Perquè t’entestes en el teu son?
Tota tu, de cap a peus, t'estàs afeblint,
el teu cor defalleix, et degrades sense que res ho aturi.
Les teves viles són escampalls sense gràcia,
i els teus paisatges estan sent devastats.
Una desolació t'envaeix, filla de l’especulació i el mal gust,
de la deixadesa i de la inconsciència!
Que pocs són els espais preservats d’aquesta allau,
i com els costarà resistir aquest setge!
On es troben els qui volen lluitar contra aquest estat de coses?

Escolteu, catalans, pareu l’orella! Ja n’hi ha prou de cofoisme,
de considerar que ho fem molt bé, de sentir-nos exemplars, perfectes.
Qui ens demana ser un model de correcció,
qui ens demana ser uns obedients complidors de normes
per quedar tranquils i satisfets?
Això no és el que s’espera de nosaltres!
Deixem de mantenir formes hipòcrites,
que aquesta cultura de l’aparença no porta enlloc,
i no fa més que amagar les nostres faltes.
Cal que canviem d’actitud, cal que ens sincerem,
cal que reprenguem vells propòsits:
deixar de fer el mal i aprendre el bé,
buscar la justícia, socórrer el marginat,
ser justos envers els desvalguts, defensar la causa dels febles.
Sí, podem corregir les nostres actituds, i entrar en un camí de goig;
en canvi, si no ho fem, ens ensorrarem en la degradació.

Com és que ens hem tornat tan insensibles?
Havíem estat un país ple de seny, que aspirava a la justícia;
ara, en canvi, res no ens mobilitza.
Només pensem en el benefici, ens venem el que sigui,
la política i el negoci van de bracet,
tothom va per ell i qui no se’n surti que s’apanyi.
Ai, com ens tocarà el rebre per idiotes!
Com haurem de passar per l’adreçador!
Potser llavors tornarem a ser un país com cal,
i ens avergonyirem d’haver-nos degradat,
d’haver-nos deixat arrossegar a un món de superficialitat
que ens haurà portat a una gran crisi. 

Aquesta no hauria de ser només la nostra aspiració,
sinó la de totes les nacions;
molts pobles ens hauríem de retrobar en aquesta tasca 
de construcció d’una altra mena de món,
un món d’altes aspiracions de les que derivar
les nostres normes de comportament.
Ja que és de l’ideal d’on sorgeix la llei,
i de l’horitzó d’on ve la claror que guia els nostres passos.
I aquest ideal compartit hauria de portar la pau entre les nacions
i l’harmonia entre els pobles.
Catalans, aspirem a aquest lluminós ideal, avancem cap a ell.

Ens hem deixat seduir per estafadors i manipuladors
que ens han portat a no preocupar-nos de res més
que de diners i joies, d'automòbils, de la roba,
de jocs, disbauxes i drogues;
els béns de consum que semblen ser la nostra única devoció,
fent de nosaltres éssers buits i miserables.
Que aquesta buidor i aquesta misèria ens obrin els ulls,
ens facin prendre consciència de la grandesa i la força de l’ideal,
un ideal que tot ho pot capgirar.

I l’ideal abatrà la supèrbia i l’altivesa;
l’orgull i l’arrogància seran apartats.
Només l’ideal ens orientarà, cap altra cosa ens distraurà.
Llavors deixarem de banda la nostra obsessió per tenir coses,
ens sabrà greu el que hem fet i tremolarem d’emoció
davant la magnificència i potència de l’ideal.

Ens hem deixat afeblir com a poble.
Ens hem tornat massa frívols i insolidaris,
i fins i tot en fem ostentació.
Anem pel mal camí.
Perquè qui fa el bé troba la pau del cor,
però qui fa el mal només troba neguit.
Els nostres dirigents i referents,
els qui orienten els nostres passos,
no ens ajuden a caminar pel camí recte,
i se’ls demanaran comptes per això.
La frivolitat de la nostra societat, la seva apologia del luxe
i de la moda, de l’ostentació i de la provocació,
de l’atractiu físic com a valor, de la vanitat i de la corrupció,
seran objecte de destrucció.
 
Si no canviem, la desolació s'instal·larà entre nosaltres.
Ara potser no ens ho sembla, i som escèptics
tant envers la possibilitat de crisi
com envers la possibilitat de canvi.
Ai, si ens trobem savis als nostres propis ulls
i intel·ligents davant de nosaltres mateixos!
Ai, si ens deixem corrompre,
i si ens venem i ens dediquem a justificar el sistema!
Desapareixerem tan ràpid com un munt de palla encesa.
No ho estem fent bé, i ens guanyarem una garrotada!
Que no veiem els morts a les guerres
i als camps de refugiats del món?
És que han de ser escampats pels nostres carrers
per tal que ens desvetllem?

Quan s’inflamarà el nostre cor i s’obrirà la nostra boca
per reaccionar contra aquesta situació?
És que hem d’esperar que un àngel de sis ales
ens vingui a tocar els llavis amb un carbó encès?
Hem d’escoltar atentament i fixar-nos-hi bé,
cal que veiem amb els nostres ulls,
i sentim amb les nostres orelles,
i comprenguem amb el nostre cor,
i canviem,
i siguem guarits de tanta insensibilitat.

Si ho fem així el nostre poble, que camina en la tenebra,
veurà una gran llum, i la joia serà gran,
i tindrem clar el camí a emprendre,
i tindrem la força per emprendre’l,
i serem acollits, i assolirem la pau.

I com un rebrot sorgint de la vella soca tallada,
rebrotarem de les nostres arrels,
i aquest rebrot serà nodrit per l’ideal,
nodrit de saviesa i d’intel·ligència,
de fortalesa, de coneixement i de respecte.
Serà profund, i just, i ferm.
I regnaran la pau i l’harmonia,
i els forts no atacaran els febles,
i tot estarà amarat de l’ideal.

I estarem contents i agraïts,
i regnaran el consol i la confiança,
i l’ideal serà la nostra força i el nostre cant.
I cridarem ben fort la nostra joia,
per tal que ho senti tota la terra."


(a la manera d'Isaïes...)




dimecres, 26 de febrer del 2025

Què podem compartir plegats?



Tàpies 1990


La pregunta és prou rellevant en una Catalunya que viu un moment de forts contrastos entre grups. Contrastos que poden portar a aquests grups a un tancament o replegament sobre ells mateixos, amb el consegüent risc de fractura social, no tant per una confrontació entre ells com per un ignorar-se els uns als altres.

Aquestes fractures que separen diferents grups socials les podem aplegar en cinc ordres:

1) Fractura de generació: les diferents generacions tendeixen a marcar diferències i a ignorar-se. Especialment rellevant és la possible desconnexió entre els que tenen entre 30 i 45 anys i els que en tenen entre 45 i 60.

2) Fractura d’origen: hi ha tres grans àmbits que poden tendir a recloure’s en ells mateixos: a) els que es consideren autòctons, per naixement o per decisió lliure b) els fills de la immigració espanyola dels anys seixanta amb clara pràctica o consciència de la seva identitat diferenciada i c) els nous immigrants del Magrib, l’Amèrica llatina, l’Àfrica negra, l’Est d’Europa, el Pakistan i la Índia, les Filipines i la Xina.

3) Fractura de territori: hi ha un risc d’aïllament entre la gent “de comarques” i la gent “metropolitana”, amb una diferent percepció i vivència del territori i el paisatge.

4) Fractura social: hi ha un risc de fractura entre a) el 5% ric, b) el 75 % suficientment benestant i c) el 20% pobre, que poden tendir a formar mons tancats i desconnectats.

5) Fractura cultural: hi ha un risc d’aïllament entre un grup social més educat i culte, amb més capacitat d’anàlisi de l’entorn i de creació i fruïció de béns culturals, i un grup social menys sensible, més despreocupat, més centrat en la supervivència o l’èxit econòmic i la diversió evasiva.


Aquestes cinc fonts de fractures potencials es superposen i combinen, donant lloc, juntament amb altres factors, a la complexa situació social en la que vivim. És important tenir-les presents com a teló de fons a l‘hora de plantejar-nos: què hi ha més enllà d’aquestes fractures? què podem compartir plegats?

El que podem compartir plegats ho podem aplegar com a mínim en cinc grans coses: 1) Podem compartir un territori, un paisatge 2) Podem compartir una llengua, una cultura 3) Podem compartir una història, una tradició 4) Podem compartir uns valors 5) Podem compartir un projecte de país.


Uns valors

Quins valors? Això és clau, perquè no ens ve predeterminat com el territori, la llengua o la tradició i alhora és clau per a conformar la nostra identitat col·lectiva i el nostre projecte de país.

No es tracta només dels valors que configuren el projecte personal de cadascú, sinó dels valors que volem compartir com a col·lectiu. Que volem que ens caracteritzin.

Apleguem-los en unes quantes famílies:

1) El respecte per a la bellesa del paisatge natural i urbà. Volem viure en un entorn bonic, i per tant net, endreçat, ben atès i dissenyat amb cura i estimació. De vegades això es dona espontàniament, com passa amb els camps de conreu; de vegades ha de ser fruit d’un esforç premeditat. Aquí hi ha dos elements especialment preocupants en l’actualitat: l’atemptat que suposen al paisatge natural els molins de vent i les granges solars per a la generació d’electricitat i l’atemptat que suposen per al paisatge urbà les “pintades” amb sprays.

2) El respecte del patrimoni cultural heretat, tant de l’específic de Catalunya com del provenint d’altres contextos històrics i culturals. En són fites i símbols locals el MNAC, les esglésies romàniques, les catedrals i edificis civils del gòtic, l’esplendor modernista, Gaudí, els pintors i escultors del segle XX, els nostres grans poetes, els nostres músics cultes i populars, les tradicions populars (festes majors, Patum, sardanes, castellers, puntaires, etc.). Però cal compartir també les riques tradicions religioses de la humanitat, les grans eclosions artístiques com la pintura dels Països Baixos, Shakespeare, la música clàssica, Rembrandt, Racine i Molière, l’impressionisme, etc.

3) La convivència cívica i el respecte a la llibertat de l’altre.

4) La solidaritat amb els pobres (locals i de fora).

5) El compartir projectes de vida. No viure cadascú sol la seva vida, sinó fer camí plegats amb altres.

6) L'honestedat i el respecte amb un mateix i amb els altres. La sinceritat, el ser “bones persones”, el no enganyar, el no mentir, el no fer trampes, el tenir paraula, l’estimar l’altre tot respectant-lo, el no fer soroll, el no drogar-se, el rebutjar la hipocresia, el fer bé la feina.

7) L’equilibri entre treballar (necessari per a sobreviure cadascú i tots) i viure (fruir la vida, assaborir-la, gaudir-ne, celebrar-la, admirar-la, mostrar-li agraïment). Tenir cura de la família però també d’un mateix, de l’equilibri personal, del cultiu de les pròpies facultats, del desenvolupament de la pròpia serenitat i de la dimensió espiritual personal.

8) La construcció d’una vida col·lectiva amb sentit, que motivi, que generi il·lusió de pertànyer al nostre poble. La voluntat de ser un poble pacífic, culte, amb prou mitjans per a fruit de la vida però sense deixar-se esclavitzar pels mitjans, ben organitzat, amb un país net i endreçat, atent als problemes dels altres, decidit a ajudar a tothom a conrear el seu projecte personal i el seu camí espiritual, oferint un marc col·lectiu que ho afavoreixi.


Un projecte de país

Quin projecte de país? Un país:

1) Capaç d’evitar les situacions socials d’exclusió.

2) Net i endreçat, que pren cura dels seus paisatges naturals i urbans.

3) Que treballa i gaudeix equilibradament.

4) Amb un sistema educatiu i sanitari auster però eficaç.

5) Amb ganes de ser tranquil·lament, sense ficar-se amb ningú ni que es fiquin amb ell.

6) Amb una vida política el més descentralitzada possible, amb uns partits polítics el menys professionalitzats possible, amb uns capdavanters el més transparents possible.

7) Amb una vida cultural màximament activa i uns mitjans de comunicació al servei d’aquesta vida cultural.

8) Que fomenta el desvetllament i la felicitat dels seus membres.

9) Que facilita a les persones que es construeixin el millor possible a sí mateixes a nivell físic, mental, cultural, ètic i espiritual.



dijous, 12 de desembre del 2024

Volem vegueries



Arp 1965


Les 12 vegueries catalanes: Llevant, Centre, Ponent, Pirineu, Ebre, Camp, Penedès, Vallès, Alt Ter, Baix Llobregat, Maresme, Barcelonès.

Volem vegueries, no províncies!


12 és totalitat, plenitud, perfecció, equilibri. Per això l'any té 12 mesos, 12 eren les tribus d'Israel, 12 eren els apòstols, 12 són els estels de la bandera d'Europa, 12 els signes del Zodíac...

Seria encertat, doncs, que fossin 12 les vegueries de Catalunya.


(tuit d'en Rai de 18.11.2024)




diumenge, 1 de desembre del 2024

Catalanitat



Tàpies 1995


"Potser l'ús social del català retrocedeix perquè no som capaços d'oferir un model de vida identificat amb la catalanitat que sigui atractiu per la gent, que faci gràcia, que motivi, que il·lusioni. Aquest pot ser el factor decisiu, no les polítiques ni els pressupostos."


(tuit d'en Rai de 15.11.2024)





diumenge, 27 d’octubre del 2024

Universalitzar Catalunya



Torres-García 1913


"Universalitzar Catalunya. Abandonar, menyspreuar lo català romàntic, anecdòtic, popular, i fer-lo català clàssic. En la terra i en el treball cercar l'Home, i en Catalunya al Món. Per aquest camí el nostre art, pot emancipar-se del Realisme (buit completament de sentit) i arribar a lo verdader, a lo lògic, a lo etern de les coses, fins a tenir un sentit moral de què ara està mancar per complet."


Joaquim Torres-García a L'orientació convenient al nostre art (1913)




dimecres, 9 d’octubre del 2024

La Catalunya eterna



Torres-García 1913

"Glorioses ombres dels reis mig-evals, que bastireu palaus i temples, com en les ombriues terres del Nord; de vosaltres, és cert que ens resta l'excelsa memòria, i aquella vella Catalunya que tots venerem i que perdura encara entre nosaltres. Mes, per damunt d'aquella, hi ha la Catalunya eterna, la terra en què vivim, viva com allavores, i que com allavores parla son llenguatge claríssim, i ens diu: que aquells déus de la Grècia no varen ser vana ficció del poeta, perquè ells viuen i viuran eternament en aqueixa natura nostra!"


Joaquim Torres-García a Diàlegs (1915)




dilluns, 19 d’agost del 2024

Coprínceps



Tàpies 1994


"Potser els coprínceps d'Andorra haurien de ser el president de Catalunya i el president d'Occitània. I potser la Vall d'Aran, tot i continuar formant part de Catalunya, podria tenir aquests mateixos dos coprínceps; seria un bonic gest simbòlic."


(tuit d'en Rai de 27.06.2024)




divendres, 19 de juliol del 2024

Tasques pendents



Tàpies 2007


"Per què cap partit polític reivindica la substitució de les quatre províncies catalanes per vegueries? Per què cap partit polític proposa una llei electoral pròpia per Catalunya? Són coses importants i, tot i que difícils, són més a l'abast que la independència..."


(tuit d'en Rai de 03.07.2024)



"Volem la independència i no som capaços ni de substituir les quatre províncies per dotze vegueries. I no digueu que això, i tantes altres coses, només ho podrem fer quan siguem independents; llavors no farem mai res, anirem donant tombs a la sínia com ara."


(tuit d'en Rai de 09.05.2024)




divendres, 10 de maig del 2024

Barranc



Tàpies 1985


""Van cometre errors fatals, van enganyar la seva gent, van crear un barranc entre catalans, han portat Catalunya a un cul-de-sac. Han deixat un país desconcertat, deprimit i decebut."

Antoni Puigverd a La Vanguardia, 11.03.2024"


(tuit d'en Rai de 11.03.2024)




dijous, 2 de maig del 2024

Vegueries i societat civil



Tapies 1990


Per què no tira endavant la implantació de les vegueries a Catalunya? Probablement perquè els grans actors (l'Estat, la mateixa Generalitat, els partits polítics principals) no hi tenen prou interès. Fa mandra, és un trasbals de l'organització administrativa del país, comporta molta feina, moltes discussions, molt d'enrenou. Significaria la desaparició de les diputacions provincials, amb totes les seves xarxes d'influència. Trencaria el model electoral de l'Estat (les vegueries haurien de ser unitats electorals, però equiparar-les electoralment amb les províncies no seria del grat de l'Estat, ja que Catalunya passaria a tenir 12 unitats electorals). Suposaria una major descentralització del poder, fet no vist amb bons ulls per tothom. Afavoriria la participació ciutadana en la dinàmica política, amb unitats més properes i amb les quals la gent s'identificaria més fàcilment. Però tot això no són raons de prou pes per a aquestes instàncies. Ara es parla altre cop de la urgència de la renovació de l'administració pública catalana, i la implantació de les vegueries ajudaria a impulsar-la, però tot plegat es veu com una muntanya inabastable. Impotència, interessos creats, càlculs electorals, l'enorme potència de Barcelona (interessada a consolidar la seva àrea metropolitana), tot plegat porta a l'immobilisme, al bloqueig.

Per això hauria de ser la societat civil la que prengués la iniciativa. Els sindicats, l'Església catòlica, les organitzacions culturals, les mateixes empreses... Haurà de ser des de la base que s'implementi el canvi. Aquestes organitzacions haurien d'agafar les vegueries com a la seva estructura territorial pròpia, vertebrant-se al voltant d'elles. Serien petits gestos revolucionaris que potser acabarien arrossegant a les altes instàncies a fer-ho. Sense oblidar que mentre les províncies pervisquin a Catalunya, l'autonomia catalana no és prou real.

És cert que les vegueries continuarien essent molt desiguals en població. Però això no ha de ser excusa per no implementar-les, ja que a través d'elles la presa en consideració del territori és molt més present. La conjuminació de població, territori i tradició cultural és el que justifica la divisió territorial en vegueries.

Actualment, hi ha aprovat nominalment pel Parlament de Catalunya un model de divisió territorial de Catalunya en vuit vegueries (Barcelona, Penedès, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre, Terres de Ponent, Alt Pirineu i Aran, Catalunya central i Comarques gironines). És un model que protegeix massa la macrocefàlia barcelonina. Per això defensem el model de 12 vegueries, que a més de la seva dimensió simbòlica (la divisió per 12 és una de les considerades més adients en general) ofereix un model més descentralitzat i més proper a la realitat del territori.

Les 12 vegueries, per ordre creixent de població, serien:

- Alt Pirineu i Aran, amb una població de l'ordre dels 73.000 habitants. És la més petita demogràficament, però té una gran potència territorial i una forta identitat. Inclou la Cerdanya.

- Terres de l'Ebre, amb els seus 180.000 habitants, la identitat i delimitació de la qual no presenta gaire discussions.

Alt Ter, amb els seus 195.000 habitants, que inclouria les comarques d'Osona, el Ripollès i el Lluçanès.

- Catalunya central, amb els seus 250.000 habitants, que inclouria el Bages, el Berguedà, el Solsonès i el Moianès.

- Terres de Ponent, amb 365.000 habitants.

- Penedès, amb 500.000 habitants, que inclouria l'Anoia, l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf

- Camp de Tarragona, amb 535.000 habitants, que inclouria el Tarragonès, l'Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà i el Priorat.

- Comarques gironines, amb 720.000 habitants, que inclouria el Gironès, l'Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, la Selva i el Pla de l'Estany.

- Baix Llobregat, amb 830.000 habitants, en la que vegueria i comarca coincidirien.

- Pel que fa al Vallès, hi ha dues opcions:

a) Una vegueria del Vallès que inclogui tant el Vallès occidental com el Vallès oriental, que tindria una població de 1.360.000 habitants. Això comportaria una vegueria del Maresme, amb 455.000 habitants.

b) Una vegueria del Vallès formada només pel Vallès occidental, amb 940.000 habitants, i una vegueria que aplegués el Vallès oriental i el Maresme, amb 875.000 habitants i amb nom a determinar.

- Barcelona, amb 2.300.000 habitants, que coincideix amb l'actual comarca del Barcelonès.




dijous, 11 d’abril del 2024

Inclassificables i incòmodes



Tàpies 1995


"Tenen part de raó els que veuen similituds entre l’ambient que presideix aquests mesos la política espanyola i el que hi havia a Catalunya en els moments àlgids del procés. També llavors l’agenda era permanentment agressiva i divisiva. Carn o peix? Les dues coses no podien ser. Els que deien que menjaven tant una cosa com l’altra, o cap de les dues, eren inclassificables i incòmodes. Per això se’ls marcava amb la creu de l’equidistància, paraula que no havia estat mai un insult, però que el bienni 2015-2017 es va fer servir a Catalunya per vilipendiar qui no manifestava clarament una preferència, fos independentista o constitucionalista."


Josep Martí Blanch a La Vanguardia de l'11.04.2024




dimarts, 12 de març del 2024

V.O.



Sonia Delaunay 1908


Les pel·lícules de cinema i les sèries s'haurien de veure sempre en versió original, encara que ens sigui totalment desconeguda la llengua en que estan parlades. Siguin en suec o en japonès, en rus o en àrab. Els subtítols ja ens permetran seguir els continguts, i podrem gaudir de la música de la llengua original, de l'entonació, del matís tímbric que caracteritza cada llengua. Alhora, podrem gaudir de la interpretació dels actors, sempre malmesa pels doblatges, per bons que siguin. 

Això representa, certament, l'esforç de llegir els subtítols, però aquesta és més una barrera psicològica que real, ja que acaba essent un automatisme del que ni prens consciència.

El tema és especialment delicat a Catalunya, on pràcticament no hi ha doblatge en català i es considera que aquesta és una batalla important per a la supervivència de la nostra llengua. Crec que seria millor fer exactament el contrari: no doblar res al català, i fer-ho tot amb subtítols en català. Al cinema i a la televisió. A la llarga, gaudiríem dels resultats d'aquesta política: un increment del nivell de sensibilitat i de cultura.

És una opció per un alt nivell de qualitat cultural. Alguns la consideren una posició elitista; no crec que ho sigui, més aviat em sembla una posició democratitzadora, ja que vol posar un producte cultural de qualitat a l'abast de tothom. Alguns la consideren una posició extrema, radical; però sense radicalitat no trencarem les dinàmiques de conformitat i esllanguiment.

Sense esforç i sense qualitat no tenim possibilitats de continuar existint com a cultura; la cultura catalana no pot sobreviure si no ofereix un espai qualitativament interessant, atractiu. Altres generacions han fet esforços equivalents, en entorns difícils (pensem en la normalització lingüística de Pompeu Fabra). Tenim el repte al davant.



dijous, 14 de desembre del 2023

Vicens Vives





En Jaume Vicens Vives és un dels nostres referents, algú que ens pot ajudar a il·luminar el nostre present, la nostra trajectòria col·lectiva. Ho és en força sentits, i ho és en alguns terrenys importants. No en tots, això és molt difícil, tothom té les seves ambigüetats; en aquest sentit, a La Vanguardia del 2 d'octubre de 2010 Oriol Pi de Cabanyes evoca una frase interessant que Josep Pla va escriure el 25 d'abril de 1958, publicada a Notes per a Sílvia: "Home curiós, aquest Vicens, molt desconegut, posseeix l'art de nedar i de despistar admirablement. Em seria difícil dir quines són les seves idees socials i polítiques". Però és fecund referir-se a la seva figura, a la seva actitud intel·lectual, al seu interès per la història de Catalunya i d’Espanya i a la seva insistència en l’objectivitat de les anàlisis, a la seva mirada adreçada al redreçament del país i de les seves generacions joves.

Crec que seria bo afegir a això la referència que suposa la polaritat entre la seva figura i la de Ferran Soldevila. Elliott en va parlar amb admirable franquesa i intensitat a la conferència inaugural del Centenari de Vicens Vives que celebrem enguany. Polaritat no és necessàriament contradicció, contraposició; tots dos pols són necessaris en una polaritat. Si aconseguim tenir també com a referent la tensió, la confrontació del que suposen ambdues figures, en sortirem enriquits i enfortits. El país necessita alhora de les dues maneres d’enfocar la vida, la més lligada a les possibilitats reals i la més vertebrada pels ideals. Per això dic que la polaritat entre ambdós personatges ens pot ser un referent.

Un altre tema a evocar: el del pacte Catalunya-Espanya (o Castella, com es vulgui). Un pacte no és un ideal (un ideal és allò que faries que fos si disposessis d’una vareta màgica...). Un pacte és un camí derivat del realisme. És una transacció fonamentada en les limitacions de la realitat. Un pacte és no rendir-se, no ser anorreat, eliminat. I un pacte és no anar per lliure, no marxar, no ignorar l’altre. És possible que en Jaume Vicens Vives no contemplés el pacte com un ideal, sinó com a la millor opció realista possible. El nostre ideal és la independència: d’acord, però l'ideal no sempre és viable. Llavors val la pena pactar un acord de convivència. Que de vegades pot acabar acompanyat pel respecte, per una certa estima. Potser Vicens Vives, coneixent la història, i coneixent el present amb ulls d’historiador, veia que la més desitjable de les opcions realistes era el pacte, i per això el preconitzava. No com a ideal, sinó com al millor dels camins possibles. És una hipòtesi.

Un pacte només es fa entre interlocutors vàlids, cal tenir fortalesa per fer-lo, cal ser considerat com a algú amb entitat i mereixedor de respecte i acord. És Catalunya un país fort? Si deixem de banda les colles de castellers capdavanteres i alguna empresa excepcional -perdoneu l'exageració humorística-, podem parlar a casa nostra d’institucions “fortes”? No diem competents, o eficients, o útils, o hàbils, o viables, o sòlides, estem dient “fortes”. I les persones que hi ha al davant d'aquestes institucions, són en conjunt prou consistents, de prou talla? En quina mesura la nostra feblesa com a país ve de la feblesa dels nostres dirigents (això que sovint s’anomena “un problema de lideratge”)? Per pactar cal ser forts, cal serenitat, unió i intel·ligència operativa. Un pacte no és acceptar qualsevol cosa. No és un tractat de rendició després de perdre una guerra. Pactar és trobar un acord honorable per a ambdues parts. Ni que no sigui l’aspiració ideal de ningú. És un acord per una convivència còmoda i respectuosa.


(escrit l'11 d'octubre de 2010)



dijous, 19 d’octubre del 2023

Pasturar



Tàpies 1999



Diu Josep M. Ruiz Simon a La Vanguardia del 17.10.2023:


"Al dossier de l’últim número de la revista Serra d’Or es proposa una meditació sobre l’impacte del procés independentista en el sistema cultural català. Un dels aspectes que s’hi consideren és el de la suposada incapacitat per part de l’independentisme de crear un moviment cultural eficaç a favor de la seva causa. L’anàlisi que es porta a terme inclou el punt de vista que, en el moment “postprocés” actual, en què els partits autodescrits com a independentistes estarien actuant com un fre que alenteix o atura el que es voldria accelerar, caldria un moviment cultural amb aquest i altres atributs que fes possible que, al marge de la política dels polítics, el vehicle circulés, sense perdre’s pel camí, cap al destí desitjat.

La manera en què es planteja aquest problema en certs cercles culturals fa pensar en algunes reflexions de Simone Weil a L’arrelament. Weil va escriure aquesta obra, que es va publicar pòstumament, durant la Segona Guerra Mundial, mentre era a Anglaterra al servei de la França Lliure del general De Gaulle. El llibre recollia arguments i consells sobre la manera com els “francesos de Londres” podien “modelar l’ànima del país”, és a dir, de França, com un escultor que extreu la forma continguda en un bloc de marbre. L’autora pensava que la veritable missió de la França Lliure era una missió sobretot espiritual que s’havia de concretar en una mena de “direcció de consciència” a escala nacional. La referència a la figura eminentment catòlica de la direcció de consciència és significativa. Els directors de consciència encarnen una forma molt concreta de la modalitat pastoral del poder. Com a bons pastors, condueixen ramats i els porten a pasturar o de tornada a la cleda. Però ho fan a través d’una atenció individualitzada que pretén modificar la conducta de cada ovella reconstruint la seva subjectivitat en funció de les circumstàncies canviants.

La concepció de les entitats i les expressions culturals com un instrument apte per aconseguir aquest objectiu per encàrrec o en substitució del poder governamental és una de les herències del pujolisme, una atmosfera ideològica on, en part per la llei de les afinitats electives, la figura de Simone Weil sempre ha despertat un gran interès. I, des del 2017, la imatge que retrata la Catalunya postprocés governada per la Generalitat com un règim anàleg al de Vichy ha fet fortuna entre els constructors d’arques de Noè per al mentrestant i els pescadors i els peixos del quart espai independentista, que han crescut en alguna de les capes d’aquesta atmosfera. Que, a mesura que a Waterloo el paper de De Gaulle perd atractiu, els intel·lectuals que entenen la cultura com un dispositiu de modelatge espiritual capaç d’imprimir una direcció a un moviment s’atorguin a si mateixos un paper anàleg al que Simone Weil reservava als “francesos de Londres” en relació a la Resistència, respon a la lògica melodramàtica de l’obra que es representa."




dissabte, 27 de maig del 2023

El darrer alcalde de Barcelona



Agnes Martin 1998


El proper alcalde de Barcelona hauria de ser el darrer alcalde de Barcelona. El seu successor hauria de ser ja el veguer de Barcelona, que encapçalés una vegueria formada per quinze municipis (o municipalitats, o municipalies, o ajuntaments, o consistoris, o com es prefereixi anomenar-los): Ciutat Vella de Barcelona, Eixample de Barcelona, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, Les Corts, L'Hospitalet, Sants, Horta, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí, Sant Adrià, Santa Coloma, Badalona.

Aquesta vegueria de Barcelona seria una de les dotze vegueries en que s’organitzaria l’administració pública catalana (les altres serien les de Tarragona, Ebre, Ponent, Pirineu, Girona, Alt Ter, Centre, Penedès, Baix Llobregat, Vallès i Maresme).

No totes les vegueries haurien de ser encapçalades per un veguer: cada vegueria podria decidir si opta per un encapçalament unipersonal o per un de col·legiat. Sembla lògic, però, que donada la seva tradició i la seva naturalesa intensament urbana, Barcelona tingui un veguer.

L’opció per dotze vegueries en lloc de les previstes actualment, deriva d’un desig de mirar de disminuir, en la mesura del possible, si més no a nivell polític i administratiu, la descompensació que suposa una vegueria de Barcelona com la proposada fins ara.

La constitució i dotació de les vegueries derivaria d’un procés immediat de desaparició de les quatre províncies catalanes actuals (el que suposa constituir-se en autonomia uniprovincial) i la fusió de les quatre diputacions per passar immediatament a la seva reestructuració en les dotze vegueries.

Aquest procés hauria de ser simultani amb el d’una gran simplificació de l’estructura municipal actual, passant dels 922 municipis que hi ha avui en dia a Catalunya a una xifra a l’entorn dels 144 municipis.

Això, evidentment, no comporta la desaparició dels pobles i comarques de Catalunya, entitats geogràfiques i socials naturals amb funcions associatives i de vida cultural, però que no tenen perquè ser els vertebradors de l’administració pública catalana en un entorn de connexions de transport i comunicació com el que tenim actualment.

La representació política dels municipis i vegueries podria respondre a un doble procés d’elecció, que incorporés simultàniament un criteri territorial i un criteri d’elecció directa.

Aquesta profunda revisió de l’ordenació de l’administració pública catalana afavoriria i seria afavorida per una paral·lela revisió de la llei electoral catalana i per una reforma dels criteris de funcionament de la nostra administració pública.


Perquè és tan difícil plantejar aquestes qüestions, pendents des de fa tant de temps? D’una banda, per la rivalitat dels partits polítics. D’altra banda, per la feblesa interna dels partits, on les direccions no disposen de prou capacitat de lideratge com per aconseguir que prevalguin els interessos generals de país sobre els interessos territorials particulars. Fenomen enfortit per la feblesa de la convicció nacional a aquest nivell territorial, que dificulta entendre aquest mateix principi: en determinats moments cal posar per davant els interessos generals, el bé del conjunt, sobre les prioritats particulars. Ni que això suposi deixar de gaudir d’un consistori municipal del que s’ha disposat “tota la vida”.

Emprendre aquest camí és un repte motivador en els temps actuals. Si volem enfortir la nostra identitat i reivindicar la nostra sobirania, hem de ser capaços de fer passos com aquest.



dijous, 27 d’abril del 2023

Catalunya cristiana



Jaume Serra 1359

Si li dieu a algú "Catalunya serà cristiana o no serà" la reacció, espontània i sincera, és la de fer una gran rialla seguida immediatament pel comentari "Doncs no serà!" Que aquesta sigui l'opinió espontània manifestada per la majoria de la gent no vol dir que sigui una opinió treballada, meditada. No vol dir que la persona s'hagi aturat a pensar què vol dir una Catalunya cristiana, i desgranar les conseqüències d'aquesta reflexió. I en aquesta reflexió cal diferenciar la perspectiva sociològica, la constatació de determinats fets i circumstàncies, de la perspectiva de la filosofia social o política, que posa més l'accent en com haurien de ser les coses, en com voldríem que fossin.

Què pot voler dir que un país és cristià (o musulmà, o jueu, o hindú, o buddhista...)? Crec que vol dir que en el seu si hi ha prou membres actius d'aquesta tradició i amb prou projecció social com per ser un interlocutor vàlid de la dinàmica ideològica i social del país. No vol dir que l'Estat sigui confessional, ni que el seu pensament col·lectiu estigui dominat per una perspectiva religiosa. Vol dir simplement això: que hi ha un diàleg públic real i eficaç amb aquella tradició religiosa.

S'atribueix al Dr. Torras i Bages la frase "Catalunya serà cristiana o no serà", que figura amb grans lletres a la façana del Monestir de Montserrat. Sembla ser que ell no ho va dir exactament així, però que el seu pensament era aquest, com es pot veure en aquest fragment d'un escrit seu adreçat "Als veïns de Vilafranca del Penedès amants de l'ensenyança cristiana": "I els bons ciutadans que amen Catalunya i volen la seva continuació entre els pobles dignes i lliures han de reclamar contra tot projecte de separar Déu de l'educació de la infància i de la joventut, perquè això significaria la desnaturalització del nostre país. Significaria que Catalunya deixaria de ser cristiana, i aleshores tampoc Catalunya no seria catalana, perquè Catalunya l'ha feta el Cristianisme i la seva naturalesa és cristiana."

La frase de la façana montserratina ha esdevingut, doncs, un referent polèmic. Crec que, interpretada com hem indicat (cosa que potser li semblaria insuficient al Dr. Torras i Bages), tindria la seva validesa. Costa d'imaginar una Catalunya que no tingui el cristianisme com a interlocutor, dinamitzador i qüestionador.

I si Catalunya acaba deixant de ser cristiana, serà perquè no hi ha hagut prou cristians o prou significatius com per fer-ho possible. La culpa serà dels cristians, no del país. L'única cosa que el país ha de fer és no negar-se a aquest diàleg, no rebutjar-lo.

Demana això una certa "reevangelització" de Catalunya? Probablement. Aquest diàleg només és possible si un determinat nombre de ciutadans vibra amb el missatge cristià, si el missatge cristià ressona amb intensitat a les seves entranyes. Aquesta ressonància s'ha afeblit molt a Catalunya en els darrers cinquanta anys (per dir alguna xifra). Pel bé de Catalunya seria doncs pertinent, necessari, un revifament del cristianisme a Catalunya. Però aquest revifament només es pot produir a partir d'una profunda renovació del cristianisme.

Què vol dir una renovació del cristianisme? Doncs una profunda revisió de les seves concepcions i de les seves pràctiques. Sobre un rerefons presidit per dues nocions: "lectura simbòlica" i "democràcia". Aquestes dues perspectives són el fonament possible d'aquesta renovació. Cal llegir la tradició des d'una perspectiva simbòlica, desencallant-se de la lectura literal dels textos i renovant la teologia (reflexió sobre la divinitat) a partir d'aquesta perspectiva simbòlica. I cal una concepció democràtica de la comunitat cristiana, vista com una comunitat que s'organitza de baix a dalt, i no al revés.

Des d'aquest fonament es podran llavors revisar els aspectes més concrets, entre els quals sobresurten la litúrgia (els rituals amb els que se celebra i expressa la dinàmica religiosa), la catequesi (com es transmet aquesta dinàmica a les noves generacions), l'organització eclesial (com opera l'estructuració institucional de la comunitat cristiana). En aquest darrer àmbit hi ha alguns aspectes particularment sensibles: l'elecció dels bisbes per part de les comunitats locals (i no per part del Vaticà) en seria un de destacat. Hi ha també la qüestió del sacerdoci femení, les objeccions al qual són difícils de defensar, de manera que cal una plena i paritària incorporació de les dones en les tasques a desenvolupar al servei de la comunitat cristiana, inclosos el sacerdoci i l'episcopat. I hi ha la qüestió del celibat del clergat, que certament hauria de ser una opció lliure i no una obligació.

L'Església catalana hauria doncs de ser capaç de decidir les seves estructures (com ara la seva divisió diocesana), nomenar els seus bisbes, incorporar les dones en peu d'igualtat, admetre el clergat casat, anar més enllà de la contraposició entre laics i preveres, potenciar les comunitats de base, revitalitzar els centres de culte obrint-los a tothom, endinsar-se en els camins del diàleg interreligiós, treballar activament per una societat més justa, combatre la pobresa, etc. Des d'aquesta renovació el cristianisme podria tornar a florir a Catalunya, entrar novament en diàleg amb el conjunt de la societat catalana i donar lloc així a una "Catalunya cristiana" en continuïtat amb la seva tradició.

Tornem a la qüestió de la visió simbòlica de la religió, perquè té moltes implicacions. Aquí estem propugnant societats amb un referent religiós, però davant d'això s'alcen constatacions indefugibles. Per exemple, que molts estats islàmics no són cap exemple de societat oberta i lliure. O que l'estat d'Israel està ple de greus contradiccions. O que, històricament parlant, molts estats cristians van tenir actuacions impresentables (conversions forçades de tribus nòrdiques per part dels francs de Carlemany, opressió de les tribus indígenes americanes per part dels conqueridors europeus, colonització de l'Àfrica amb les missions de caire religiós, etc.). Certament, no és això el que entenem per societats amb un referent religiós. En aquests casos, sovint es tractava i es tracta d'identitats fonamentades en una concepció rígida del fet religiós, molt lligada a una lectura literal dels textos, una concepció insostenible en el context cultural actual. La lectura literal i la lectura simbòlica han coexistit, han estat presents alhora, però així com històricament i sociològicament la literal ha estat habitualment la hegemònica, actualment només la simbòlica pot permetre una presencia del fet religiós en la nostra societat. 

I per què concretament considerem pertinent la referència religiosa de les societats? No seria millor que les societats com a tals ignoressin el fet religiós, i aquest es limités a ser una opció personal, íntima, d'alguns dels seus ciutadans? Aquesta és una qüestió decisiva. Les societats "laiques" que descarten la referència col·lectiva al fet religiós, ¿són el millor model de societat al que podem aspirar? Si nosaltres considerem que no, és perquè creiem que la interpel·lació religiosa a una societat és útil, constructiva, per a aquesta mateixa societat. El diàleg, el debat, entre religió i societat ens sembla socialment positiu. La crítica religiosa de la societat és peculiar, pertinent i imprescindible, perquè no es pot fer des de cap altra instància. Les religions es miren el món d'una determinada manera, i és des d'aquesta manera de mirar-se el món, des d'aquesta perspectiva pròpia, que poden qüestionar les dinàmiques socials d'una manera que ningú més proposarà.

Les religions es miren el món des de la referència a una divinitat que es caracteritza per no identificar-se amb res, per no tolerar la identificació amb res, i des d'aquesta intolerància ser un qüestionador de tota mena d'absolutitzacions a que una societat pugui anar a parar. Si una societat adora els diners, la religió ho qüestionarà. Si és enlluernada per la fama o el luxe, la religió ho qüestionarà. Si fomenta comportaments frívols o disbauxats, la religió ho qüestionarà. Si accepta la hipocresia i la manipulació, la religió ho qüestionarà. Si posa per davant el plaer a curt termini sobre la subsistència del desplegament al que han arribat les formes vitals (animals, plantes), la religió ho qüestionarà. Si la societat mostra indiferència a l'embrutiment o a l'enlletgiment de la natura i de les ciutats, la religió ho qüestionarà. Si les societats són insensibles a la pobresa o al sofriment dels seus ciutadans, la religió ho qüestionarà. Si les societats són injustes, la religió ho qüestionarà. Si les societats limiten els seus afanys a aspectes materials i ignoren les dimensions culturals, artístiques, espirituals, lligades al creixement, a la maduració humana de les persones, la religió ho qüestionarà. Si les societats no alcen la mirada cap a perspectives que les facin més humanament riques i respectuoses, la religió ho qüestionarà.

És cert que no només les religions poden fer aquesta mena de qüestionaments. Però la radicalitat amb la que poden fer-los és única. Perquè ho fan des de la perspectiva que dóna la inconmensurabilitat i incognoscibilitat de Déu, i alhora la seva omnipresència, omnisciència i omnipotència. De Déu no en podem saber res, però alhora el veiem manifestar-se per tot arreu, el veiem present en tota mena de coneixement, hi veiem una incomparable capacitat de mobilització i d'iniciativa. És per tot això que seguim propugnant la oportunitat de la interpel·lació de les societats per part de les religions, la referència religiosa de les societats.


Podeu trobar unes reflexions complementàries sobre aquest tema a


i a 




dimecres, 26 d’abril del 2023

Visita espiritual



Mare de Déu de Covet


Maria, mare de Jesús, de qui encara sabem menys que del teu fill però que, com ell, has estat figura potentíssima, inspiradora per a moltes generacions. Tu has estat venerada a casa nostra des de moltes imatges, la més compartida de les quals és la de Montserrat, acompanyada per moltes altres escampades per les nostres terres: Núria, la Cinta, Urgell, el Remei, Meritxell, Queralt... Seguint les petjades del Dr. Torras i Bages, t'adrecem la nostra pregària.

I. Desitgem que siguis per a les generacions actuals un referent a l'hora de trobar camins que portin a la pau del cor i a viure dignament; fes que el teu exemple d'humilitat i disponibilitat ens assenyali un camí de plenitud; fes que confiem en la possibilitat d'avançar per aquest camí; fes que creguem que un altre món és possible.

II. Ajuda'ns a que els nostres comportaments individuals i col·lectius siguin dignes, aparta'ns de la frivolitat i l'obscenitat, de la dependència de substàncies que ens fan malbé el cos i la ment; allunya'ns de la corrupció i la manipulació d'altres persones; no deixis que ens enganyin missatges interessats que només aspiren a fer grans guanys; fes que no caiguem en la banalització de dimensions importants per a les persones.

III. No deixis que la indiferència a les dimensions més fondes de la vida s'escampi entre nosaltres; fes que ens interessem per tot allò que pot obrir el nostre esperit, que ens pot fer més seriosos, profunds i exigents, més conscients i responsables; fes que ens deixem impactar pel testimoni dels grans referents de totes les generacions i tradicions.

IV. Porta camins de reconciliació al nostre poble català, fragmentat i enfrontat; fes que trobem aglutinants que ens cohesionin, referents compartits que ens mobilitzin, espais de diàleg on es creïn ponts de comprensió. Allunya de nosaltres l'esperit de discòrdia, teixeix entre nosaltres llaços de fraternitat.

V. Facilita que la nostra llengua, les nostres tradicions, la nostra identitat no es malmetin i dissolguin, que no siguin engolides per un món homogeneïtzat que no es complau en la singularitat. Que no es desfaci allò que ens caracteritza i ens relliga.

VI. Protegeix-nos d'aquells que preferirien que no existíssim com a poble diferenciat. Defensa'ns dels que atien l'animadversió cap a nosaltres. Que la terra catalana sigui un espai de pau, cultura i llibertat que generi simpaties en els altres pobles.

VII. Pacifica els nostres cors; fes que la pau regni a les nostres viles; fes-nos solidaris amb els que pateixen guerres; fes de nosaltres treballadors per a una pau duradora al món.



dissabte, 22 d’abril del 2023

Batalles lingüístiques clau



Tàpies 1997


Les batalles clau per a la llengua i la cultura catalanes no es lliuren a Madrid o a Brussel·les, sinó al cor mateix de Catalunya. A nivell personal hi ha la batalla per l'estimació del català com a llengua pròpia de l'individu corresponent. A nivell col·lectiu hi ha la del català com a única llengua pròpia de Catalunya. Són dues batalles diferents i complementàries. S'han de guanyar totes dues.

La primera no es guanya a base de reflexions, invocacions a la consciència ni campanyes de propaganda (la publicitat institucional acostuma a ser irrellevant). S'ha de guanyar indirectament, incidint en processos inconscients. La persona s'ha de trobar amb que de fet estima el català i el considera com la seva llengua pròpia. S'ha de trobar amb contactes personals, elements culturals (llibres, pel·lícules, etc.) i dinàmiques socials que, sense notar-ho, el facin arribar a aquesta situació. No són processos controlables per part de les instàncies públiques, sinó que queden en mans de dinàmiques socials bàsicament espontànies. És una batalla que no es pot guanyar amb atacs frontals, que acaben sent inútils i fins i tot contraproduents. Cal deixar enrere els sermons sobre el que hauria de ser. El que cal és comportar-se amb naturalitat i autenticitat, i esperar que el testimoniatge indirecte acabi reeixint. Hem de potenciar aquest testimoniatge, que en part depèn de la nostra voluntat. No podem fer gaire més.

La segona batalla sí que passa per la clarificació d'idees, per les argumentacions, pel convenciment racional. Aquí cal defensar, amb senzillesa i sense agressivitats inútils, que l'única llengua pròpia del país és el català, encara que molts dels seus ciutadans coneguin també altres llengües o les tinguin com a llengua mare. Catalunya no és un país bilingüe, encara que molts dels seus ciutadans en un moment donat ho puguin ser. Catalunya no té com a llengua pròpia ni el castellà, ni l'àrab, ni el francès, ni l'italià, per molt que molts dels seus ciutadans parlin aquestes llengües o les tinguin com a pròpies. 

Aquestes batalles tenen un reflex territorial. Hi ha zones del país on són pràcticament inexistents. N'hi ha d'altres on es concentren en determinats barris. Finalment, hi ha una mena de línia de front en l'àrea metropolitana de Barcelona. Això porta a recomanar reduir aquesta àrea al mínim, portant al rang de vegueries el Penedès, el Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat, cada una de les quals pugui tenir la seva dinàmica pròpia en aquest tema i adaptar-se millor a la seva realitat social. Queda finalment el reducte més problemàtic, allà on aquestes batalles es viuran amb la màxima intensitat: l'espai de la vegueria barcelonina (Barcelona-Hospitalet-Santa Coloma-Badalona). Veurem com hi evolucionen les coses.