dimecres, 30 de març del 2011

Inside Job





Un excel·lent documental sobre la crisi financera que acabem de viure i les conseqüències de la qual anem patint. Fa pensar, entre moltes altres coses, en un tema rellevant: de vegades parlem de fenòmens estructurals, amb causes complexes i que no són fruit de la malvolença de cap personatge especial, i és força així, però quan veus els rostres dels implicats principals, la dimensió de la responsabilitat personal reapareix amb força. Els darrers minuts són devastadors per a Obama.



dimarts, 29 de març del 2011

Caravaggio: Sant Pere i Sant Pau



Caravaggio 1600

Caravaggio 1601

El martiri de Sant Pere (1600) i La conversió de Sant Pau (1601) de Caravaggio, que es troben davant per davant a la petita capella Cerasi de l'església de Santa Maria del Popolo a Roma.



dilluns, 28 de març del 2011

Sentir, veure, fer



"M'ho van explicar i ho vaig oblidar;
ho vaig veure, i ho vaig entendre;
ho vaig fer, i ho vaig aprendre."

S'atribueix aquesta frase a Confuci; sigui o no correcta l'atribució, el seu contingut segueix essent valuós.

(Gràcies Pau Mas per enviar-la!)



dijous, 24 de març del 2011

Ecce Ancilla Domini!




Rossetti 1850


La peculiar "Anunciació" de l'anglès Dante Gabriel Rossetti (1828-1882), de 1850.

El títol de l'obra és Ecce Ancilla Domini, traduït tradicionalment per "Heus aquí l'esclava del Senyor", com fa la traducció de Montserrat i la de Juan Mateos i Josep Rius Camps.

A la versió de la Bíblia interconfessional, la narració de l'Anunciació es presenta així:

"El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué:
-Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així.
L'àngel li digué:
-No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.
Maria preguntà a l'àngel:
-Com podrà ser això, si jo sóc verge?
L'àngel li respongué:
-L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.
Maria va dir:
-Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.
I l'àngel es va retirar."

La Traducció de la Fundació Bíblica Catalana parla de "la serventa del Senyor", una mica més adient. La traducció que jo preferiria, en funció de l'esperit de l'escena, ja que Maria accepta lliurement el que se li ofereix, no hi és obligada contra la seva voluntat -cosa que sí que passa en l'esclavatge- seria més aviat: "Heus aquí la que se sotmet al Senyor"; fins i tot es podria arribar a dir, de forma més interpretativa però potser més precisa: "Heus aquí la que se sotmet a la voluntat de Déu".




diumenge, 20 de març del 2011

Imbricacions


















Com si el metall sorgís de la pedra.

O com si algú hagués enfonsat la mena dins la ganga.

Així han quedat, junts, aplegats, fets u.



dijous, 17 de març del 2011

Antropologia de les creences




Gauguin 1894


El llibre Antropologia de les creences, de Carles Salazar, editat per Fragmenta Editorial, és una obra desconcertant. Es tracta d'un llarg i ric assaig, extraordinàriament ben escrit, que reflecteix una capacitat didàctica excel·lent (claredat, rigor, ordre, equilibri, amenitat...); l'autor deu ser un gran professor. És un treball científic, fet des de l'antropologia cultural (dic cultural en record d'una distinció amb l'antropologia filosòfica que es feia a la Facultat de Filosofia i Lletres quan jo estudiava, a principis dels anys 70...) però amb una mirada àmplia, en diàleg amb la sociologia i la psicologia. S'hi fa una admirable síntesi del pensament de grans autors del segle XX, presentats amb un encert envejable: Durkheim, Max Weber, Lévy-Bruhl, Freud, C.G. Jung, Saussure, Malinowski, Lévi-Strauss...

D'on ve, doncs, el desconcert? Doncs de les brevíssimes (excessivament breus) pàgines de la Introducció i de l'Epíleg. És aquí on aflora la meva incomoditat. La noció de religió que s'hi empra em sembla que no abasta tot el que hi ha en el que en diem l'àmbit religiós o l'experiència religiosa. Per dir-ho barroerament, s'hi parla d'una religió real però desprovista d'espiritualitat, de dimensió espiritual.

Sabem que les religions han jugat i juguen una funció social i una funció personal clares, però no s'esgoten en aquestes funcions (i no només pel fet d'utilitzar símbols). A través de les seves plasmacions històriques funcionals hi circula també l'alè de l'esperit, per dir-ho poèticament. I la mirada científica de l'obra sembla no recollir aquest aspecte. Llavors, els que trobem en aquesta dimensió la gràcia de les religions, no ens hi sentim gaire reconeguts.

El llibre de Carles Salazar és la millor deconstrucció de la religió que he llegit. La més objectiva, la més ben fonamentada i argumentada, la més ponderada i fins i tot delicada (i per tant, la més dura, la més corrosiva, la més destructora que conec; fins i tot pot sorprendre la seva publicació per Fragmenta, una editorial més aviat pro-religiosa). Però allò que és deconstruït -i en bona mesura destruït- a l'obra és un objecte parcial, que no recull, em sembla, la totalitat del fenomen religiós, si més no tal com jo l'entenc i el visc.

La seva crítica m'interessa intel·lectualment i alhora no em concerneix vitalment. Crec que això em passa perquè deixa de banda el que per mi és el nucli essencial del fet religiós. Un nucli essencial del que només es pot parlar simbòlicament, però que tampoc crec que quedi recollit en l'àmplia i detallada noció de símbol que va presentant l'autor. Àmplia i detallada, certament, però que també et deixa amb la impressió que hi manca algun aspecte, i que aquest aspecte és fonamental.

Però potser és un aspecte que no es pot analitzar des del pensament científic, i és per això que l'autor no el té (o no el pot tenir) en compte. Ell mira de pensar allò que la ciència veu, i potser la dimensió espiritual, intrínsecament lligada a la dinàmica religiosa però alhora diferenciable d'ella, no pot "ser vista" per la ciència. L'autor diferencia amb encert i claredat màgia, religió i ciència, considerades com a maneres diferents de pensar el món. Però quan mira la religió des de la ciència potser no pot veure "tot el que hi ha"; veu el que la ciència pot veure. I la religió, sense això que la ciència no pot veure, és certament una realitat parcial, sense ànima. Esdevé simplement una altra manera de veure el món tan incompatible amb la ciència com ho pot ser la mateixa màgia, i tan foragitada del món modern per la ciència com la màgia. Interessant com a objecte històric d'anàlisi i com a estructura de pensament no-científic, però obsoleta.

Potser no ho he entès bé. No tinc els coneixements científics de l'autor com per poder discutir amb ell al seu nivell. Però visc aquesta incomoditat, aquest neguit de la manca d'encaix, de no sentir-me reconegut en la crítica; aquesta sensació que l'objecte d'anàlisi no és complet. Quan ell defineix religió com a conjunt de creences que fan referència a éssers sobrenaturals, extraordinaris, no puc negar que per a molts ha estat això però alhora no ha estat només això, i alguns podem viure aquest més que això, aquest diferencial no tingut en compte, sense necessitat de referències a éssers sobrenaturals. Per als qui Déu és un símbol, amb tota la riquesa i complexitat que això suposa, en bona part recollida a l'obra, pot no ser un "ésser sobrenatural" que pot interferir si vol en la dinàmica de la realitat. Quan nosaltres parlem de la "voluntat de Déu", per exemple, o de tants altres símbols, no apuntem a una realitat externa al món i que pot distorsionar-lo, sinó que és una manera de parlar de determinades vivències humanes de la realitat que només poden ser apuntades a través de símbols d'aquesta mena (el llenguatge dels místics, d'Al Hal·ladj a Eckhart o a Joan de la Creu, va ple d'ells).

Se'm fa difícil escriure aquests comentaris. La reflexió científica de Salazar és un interlocutor vàlid, un interlocutor a tenir al davant i que pot ajudar a refinar la reflexió sobre la naturalesa de la pròpia vivència religiosa. Però et deixa aquesta desconcertant impressió de no haver abordat el que realment és central en el fet religiós.




dilluns, 14 de març del 2011

Caravaggio: Sant Mateu







Les dues obres sobre Sant Mateu (vocació i martiri) pintades per Caravaggio el 1600 i que es troben a la capella Contarelli de l'església de Sant Luigi dei Francesi a Roma.




divendres, 11 de març del 2011

Hal·ladj: Ulls del coneixement, missatgers de l'U





Breus fragments de poemes de Hal·laldj, el gran místic sufí persa del segle IX, il·lustrats amb fotografies de Mercè Sala d'ulls i missatgers provinents de velles portes de fusta que queden escampades per les enrunades masies de la nostra terra.

Podeu veure la presentació contínua i amb música a

 http://www.slideboom.com/presentations/324264/Hal%C2%B7ladj 

o només les transparències de les imatges i textos a

 http://www.slideshare.net/Merce.i.Rai/halladj





dijous, 10 de març del 2011

The West Wing






The West Wing és una sèrie de televisió extraordinària. Ideada per Aaron Sorkin, recent guanyador d’un Oscar per The Social Network, té tots els elements atractius d’una sèrie (amenitat i agilitat del guió, interpretacions de primer nivell, generació d’una relació de simpatia amb els personatges, seguiment de les seves aventures i desventures) i hi afegeix l'enorme interès de la temàtica plantejada (l'experiència de la gestió del poder en el punt de màxima concentració d'aquest, la Casa Blanca).

The West Wing permet apropar-se a la multiplicitat de situacions viscudes i decisions que cal prendre en un entorn polític molt divers i complex, i amb una perspectiva sobre el món sencer (fet que fa que de vegades passin tantes coses i tan de pressa que ens quedem sense poder copsar totes les seves implicacions, i de vegades fins i tot, sobretot els no nord americans, sense entendre de què va la cosa). Alhora, The West Wing és una creació amb una gran voluntat didàctica (apropament del ciutadà a la política) i de creació de models ideals (com hauria de ser un president ideal dels Estats Units, i com hauria de ser l'equip dels seus col·laboradors més immediats). Això fa, per exemple, que el President que se’ns proposa sigui alhora un gran economista, un amant de la història i una persona de fermes conviccions morals. I que la gent que l'envolta siguin alhora persones enormement intel·ligents i capacitades (com es correspon als llocs d’enorme responsabilitat que ocupen) i persones amb una faceta humana real i ben presentada (no només màquines de poder, gent sense escrúpols). Això darrer permet compensar l’enorme elitisme inherent a aquest entorn (on tothom ha de ser capaç de les observacions i els acudits més intel·ligents, i de treballar sota una pressió inaudita) amb bones dosis d’humanitat i de presència de la cara fràgil de tot ésser humà.

Des de l’òptica del lideratge, The West Wing també és un material interessant. El President que s'hi proposa és alhora el més alt càrrec del país més poderós del món i una persona amb capacitat de visió i de transmissió mobilitzadora d’aquesta visió (podríem dir que és líder en els dos sentits més habituals amb els que s'empra aquest terme). Alhora, aquest lideratge s'exerceix doblement: ell exerceix el lideratge sobre el seu equip de col·laboradors i, amb aquest equip al voltant, exerceix el lideratge sobre el país i sobre el món. Aquí apareix novament un cert component elitista, formulat explícitament en algun moment: aquest petit grup pot canviar el món. Això és coherent amb la funció de lideratge assumida, i presenta alhora el risc inherent a tot lideratge: no tenir prou en compte que la dinàmica social no només la configuren la voluntat de líders o petites elits dinàmiques, sinó que hi ha uns corrents profunds a nivell social que orienten el canvi social, que l'impulsen o el frenen, que el fan anar cap a un cantó o cap a un altre, i que aquests corrents profunds han de ser coneguts i respectats (o qüestionats) tant per garantir l'eficàcia de l'acció com per noblesa política: el polític treballa pel bé comú, està al servei del conjunt de la societat. De fet, la dinàmica social real acaba essent el fruit de la complexa interrelació entre aquests corrents socials profunds i les voluntats transformadores conscients de persones i petits grups exercint funcions de lideratge.

El risc, no de la sèrie, que té la funció que té, sinó d'alguns dels seus possibles admiradors que es trobin en situacions més o menys anàlogues a les dels seus protagonistes (cal tenir en compte que The West Wing és un magnífic i amè curset de formació política), pot ser doncs el de no tenir prou en compte aquesta interrelació amb les tendències socials profundes i caure en el perill de la prepotència, de sobrevalorar la seva capacitat d'incidència en la conducció de la dinàmica social, o en el perill de la unilateralitat, posant-se al servei d'interessos només particulars (ni que siguin de partit) més que no pas dels interessos generals. El que no vol dir que no puguin defensar una visió determinada de la societat, però ho han de fer tenint present el conjunt de la societat. No només, com dèiem, per fer més operativa la seva tasca (un ampli i profund coneixement de la realitat és sempre imprescindible per a governar una societat), sinó com a fruit de l'exigència moral de no marginar o maltractar determinats sectors de la societat, ni que aquests formin part de mons ideològics, socials o ètnics diferents del món del grup governant. Cal comprendre i tenir en compte el conjunt per tal de poder prendre les decisions més favorables de cara al millorament de la societat. Un millorament que es mesura en termes de sostenibilitat econòmica però també de cohesió social i, sobretot, de nivell cultural i de vitalitat dels grans valors compartits i potenciats per una determinada societat.



dimecres, 9 de març del 2011

Dimecres de cendra



L'antiga saviesa evoca avui aquests dos grans fragments:

De Joel, 2:

"Però ara -diu el Senyor-, "convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor, dejuneu, ploreu i lamenteu-vos. Ho dic jo, el Senyor." Esquinceu-vos el cor, i no els vestits. Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu, que és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor, i que es desdiu de fer el mal. Proclameu un dejuni, convoqueu l'assemblea, reuniu el poble, aplegueu la comunitat, congregueu els vells, reuniu els nens i els infants de pit. Que els joves esposos surtin de la cambra nupcial. Que els sacerdots, servidors del Senyor, plorin entre el vestíbul i l'altar i diguin: "Perdona el teu poble, Senyor, no abandonis la teva heretat a l'escarni, a les burles dels altres pobles, que diuen: "On és el vostre Déu?""

Possible relectura de la noció del "vostre Déu" (sense pretendre que fos la intenció explícita de l'autor del text, ni la interpretació més freqüent): seria veure Déu també com una "construcció col·lectiva", el "nostre Déu" és el que fem nosaltres, el que fa cada poble amb la seva manera de viure i de pensar... No és que cada poble tingui un Déu diferent, no és que hi hagi no se sap a on Déus diferents per a cada poble, sinó que cada poble -i, de fet, cada persona- "fa el seu Déu", l'elabora, el crea, tot i que alhora experimenta aquesta creació (o no troba cap altra manera de parlar-ne millor) com a "més que una creació seva", com a quelcom que va més enllà d'ell mateix, que el transcendeix, i per això en parla entermes de descoberta més que no pas de creació, per la mena peculiar de vivència que en té: l'hem fet nosaltres, però quan el vivim ens sembla que no l'hem fet nosaltres, és com si se'ns imposés des de fora i nosaltres ens hi sotmetem, acceptem la seva voluntat...

De Mateu, 6:

"Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà." "I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà."

Què vol dir, què indica, què assenyala parlar d'un Déu que és Pare i que "veu el que és amagat", que penetra la intimitat dels cors, que ens coneix del tot, pel qual no tenim secrets, que esdevé l'interlocutor total?



dimarts, 8 de març del 2011

Cultura i consum




Goya 1792


"La democratització de la cultura, si més no l'ús de bastants dels seus aspectes -potser els menys significants- avui es realitza a través de l'anomenat "consum cultural". Consum que tendeix a ser -com mostren les estadístiques- molt més individual que col·lectiu, molt més privat que públic. Consum, també, que regit per l'ideologia i l'escala de valors del consumisme més genèric, transforma l'individu d'actiu en passiu, de creador en manipulable en el seu tracte amb la cultura. Consum, en darrer terme, que fa caure en l'engany que la cultura és un producte i que fer-la créixer significa augmentar el consum de productes. O que fa oblidar els elements personalitzadors del tracte amb les obres culturals en benefici d'una despersonalitzadora activitat cultural que produeix tan sols una epidèrmica sensació de viure en contacte amb la cultura, mentre es van consumint uns productes darrera uns altres en una cadena inesgotable.

El valor de canvi de la cultura, en aquest sentit, es privilegia per sobre del seu valor d'ús. La cultura esdevé mercaderia i la relació amb ella s'iguala a la relació amb les altres mercaderies dins l'onada de febre consumista. La cultura, aleshores, té poc a veure amb el concepte de poble i amb el civisme actiu i creatiu, cultural aquesta vegada, dels individus a l'interior del seu poble. Ni és vincle de llibertat ni és vincle de solidaritat.

D'aquell risc, no se'n lliura pas tampoc la qultura d'alta qualitat. Hi ha un consumisme il·lustrat de cultura que condueix els intel·lectuals i les classes considerades culturalment selectes a la torre de vori. I si l'alta cultura no s'engatja -culturalment, és clar, no pas políticament- en els problemes que brollen en el present i en el futur en la consciència de poble, esdevé una superestructura enganyosa i inútil. Perquè el compromís cultural pot dur a l'error. I també perquè moltes persones volen preservar el seu prestigi cultural sense arriscar-se ni poc ni molt amb paraules creatives i compromeses que podrien considerar-se errades i, conseqüentment, criticables.

No assumir la possibilitat d'error significa no assumir els ingredients de la llibertat. Perquè sempre queda empeus la llibertat d'equivocar-se. La torre de vori serveix per adquirir un prestigi cultural als ulls del poble o als ulls de les classes més culturalitzades que no té res a veure amb la cultura entesa com a projecció, que és il·lustrada, comunicativa i receptiva dins d'un àmbit de convivència solidària.

Així, les crítiques que des d'alguns sectors s'adrecen avui als intel·lectuals en tant que intel·lectuals i a l'alta cultura en tant que alta cultura -crítiques sovint proferides en nom d'un mal entès concepte populista de poble- em semblen en principi totalment injustificables, perquè la funció crítica i alternativa dels intel·lectuals -creadors de cultura personalitzada i il·lustrada- és imprescindible en el dinamisme cultural d'un poble. Sense aquestes veus la col·lectivitat pot ser manipulada per ideologies populistes de tots els colors polítics. Perquè el que és ben cert és que, si els intel·lectuals no assumeixen avui la seva quota de risc en l'error, el poble es troba mancat d'un dels elements essencials en el seu mateix dinamisme cultural."


Joan Rigol a Poble i consciència nacional (1986)





dilluns, 7 de març del 2011

Cultura i consciència



Botticelli 1495


"No em sento pessimista. He viscut el temps suficient com per adonar-me que he arribat a un punt en què puc mirar al passat amb lucidesa, i per això sóc més conscient del que ha desaparegut i del que desapareix que del que ha de passar. No hi ha motiu per entristir-se, al contrari, cal ser conscient. I aquesta consciència també forma part de la cultura."


Cees Noteboom a El País del 05.03.2011

(gràcies, Lluís, per fer-nos arribar l'article!)




dissabte, 5 de març del 2011

El Xinxinming en xinès




Per la bellesa dels ideogrames xinesos...



 信心

至道無難  唯嫌揀擇  但莫憎愛  洞然明白  毫釐有差  天地懸隔
欲得現前  莫存順逆  違順相爭  是爲心病  不識玄旨  徒勞念靜
圓同太  無欠無餘  良由取捨  所以不如  莫逐有緣  勿住空忍
一種平懷  泯然自盡  止動歸止  止更彌動  唯滯兩邊  寧知一種
一種不通  兩處失功  遣有沒有  從空背空  多言多慮  轉不相應
絕言絕慮  無處不通  歸根得旨  隨照失宗  須臾返照  勝卻前空
前空轉變  皆由妄見  不用求真  唯須息見  二見不住  慎勿追尋
才有是非  紛然失心  二由一有  一亦莫守  一心不生  萬法無咎
無咎無法  不生不心  能隨境滅  境逐能沈  境由能境  能由境能
欲知兩段  元是一空  一空同兩  齊含萬像  不見精粗  寧有偏黨
大道體寬  無易無難  小見狐疑  轉急轉遲  執之失度  心入邪路
放之自然  體無去住  任性合道  逍遙絕惱  繫念乖真  昏沈不好
不好勞神  何用疏親  欲趣一乘  勿惡六塵  六塵不惡  還同正覺
智者無爲  愚人自縛  法無異法  妄自愛著  將心用心  豈非大錯
迷生寂亂  悟無好惡  一切二邊  妄自斟酌  虛華  何勞把捉
得失是非  一時放卻  眼若不眠  諸夢自除  心若不異  萬法一如
一如體玄  兀爾忘緣  萬法齊觀  自然  泯其所以  不可方比
止動無動  動止無止  兩既不成  一何有爾  究竟窮極  不存軌則
心平等  所作俱息  狐疑盡淨  正信調直  一切不留  無可記憶
虛明自照  不勞心力  非思量處  識情難測  真如法界  無他無自
要急相應  唯言不二  不二皆同  無不包容  十方智者  皆入此宗
宗非促延  一念萬年  無在不在  十方目前  極小同大  絕境界
極大同小  不見邊表  有即是無  無即是有  若不如是  必不須守
一即一切  一切即一  但能如是  何慮不畢  信心不二  不二信心
言語道斷  非去來今



divendres, 4 de març del 2011

El Xinxinming consolidat








1. El gran Camí no és pas difícil, n’hi a prou amb estar-se de triar.

2. Si sou lliures de la repulsió i l’atracció, el Camí apareix amb tota claredat.

3. Si us n’allunyeu ni que sigui el gruix d’un cabell, un abisme separa llavors el cel i la terra.

4. Si el voleu trobar, no estigueu a favor ni en contra de res.

5. La lluita entre l’”a favor” i l’”en contra”, vet aquí la malaltia del cor!

6. Si no discerniu el sentit profund de les coses, us esforceu en va per calmar la vostra ment.

7. Perfecte com el vast espai, al Camí no li falta res, ni hi ha en ell res de superflu.

8. Si cerquem o rebutgem les coses, no estem en sintonia amb el Camí.

9. No correu darrera els fenòmens, no resteu en el buit.

10. Si la ment roman en la pau de l'Únic, aquesta dualitat desapareix per ella mateixa.

11. Si deixeu d’actuar per trobar la tranquil·litat, aquesta no serà res més que un afegit d’agitació.

12. Cercant el moviment o el repòs, com podríem conèixer l'Únic?

13. Quan no s’entén la no-dualitat del Camí, el moviment i el repòs són falsos.

14. Si rebutgeu el fenomen, us engoleix; si perseguiu el buit, li gireu l’esquena.

15. A força de paraules i d’especulacions, ens allunyem del Camí.

16. Aturant els discursos i les reflexions, no hi ha cap lloc on no puguem penetrar.

17. Tornar a l’arrel és retrobar el sentit; córrer darrera les aparences és allunyar-se de la Font.

18. En l'instant, reorientant la nostra mirada, anirem més enllà del buit de les coses del món.

19. Si el món sembla canviar, és degut a les nostres falses maneres de veure les coses.

20. No cal cercar la veritat, abandoneu només les falses maneres de veure les coses.

21. No us deixeu enganxar per les perspectives duals, vigileu de no seguir-les.

22. Al menor rastre d’”a favor” o “en contra”, la ment s'embolica en les complexitats.

23. La dualitat només existeix en relació a la Unitat; no us aferreu a la Unitat.

24. Quan la ment s’unifica sense aferrar-se a l’U, tot esdevé inofensiu.

25. Si una cosa no us altera, és com si no existís; si res no es produeix, no hi ha ment.

26. El subjecte desapareix amb l'objecte; l'objecte s'esvaeix amb el subjecte.

27. L'objecte és objecte en relació al subjecte; el subjecte és subjecte en relació a l'objecte.

28. Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit.

29. En aquest buit únic, totes dues es confonen i cadascuna ho conté tot.

30. No mireu de distingir el subtil del groller; com prendre partit per això contra allò?

31. El gran camí és ample per essència, ni fàcil, ni difícil.

32. Mantenir punts de vista estrets és causa de dubtes; com més de pressa penses anar, més lentament vas.

33. Si ens lliguem sentimentalment al gran Camí, perdem la justesa; en l’intent, ens fiquem en un carreró sense sortida.

34. Deixeu-lo estar i tot seguirà la seva pròpia naturalesa; en l’essència res no es mou ni es queda quiet.

35. Escolteu la naturalesa de les coses i estareu en sintonia amb el Camí, lliures i deslliurats de tot turment.

36. Quan els nostres pensaments es fan rígids, girem l’esquena a la veritat; ens emboliquem i ens enfonsem en el neguit.

37. Aquest neguit cansa l'ànima: de què serveix fugir d’això i buscar allò altre?

38. Si volem avançar, emprendre l'únic i més gran Camí, no hem de rebutjar els fenòmens.

39. Si no rebutgem els fenòmens, podem assolir l'estat suprem.

40. El savi no porta a terme cap tasca; el foll s'embolica ell mateix.

41. Les coses estan desproveïdes de distincions; és el nostre lligar-nos a elles el que els n’hi confereix.

42. Utilitzar la manera de funcionar de la ment, no és aquesta la més gran manera de esgarriar-se?

43. Quan dubtem, la dispersió i la depressió apareixen. En la consciència de la consistència, l'atracció i l'aversió són inexistents.

44. Totes les oposicions són fruit de les nostres reflexions.

45. Somnis, il·lusions, flors de l'aire, perquè extenuar-se per voler-les atrapar?

46. Guany i pèrdua, veritable i fals: deixa’ls anar d’una vegada per totes!

47. Si l’ull mai no dorm, els somnis desapareixen sols.

48. Si la ment no queda atrapada per les diferències, tot no és més que una única Realitat.

49. Lliurant-nos al misteri de les coses en llur realitat única, oblidem el món de la causalitat.

50. Quan totes les coses són considerades amb equanimitat, retornen a la seva naturalesa original.

51. No cerqueu el perquè de les coses: evitareu així caure en el món de les comparacions.

52. Quan la quietud es mou, ja no hi ha moviment; quan el moviment s’aquieta, ja no hi ha quietud.

53. Essent el dos impossible, l'u ho és també.

54. Les fronteres de l’Últim no estan protegides per lleis.

55. Si la ment és il·luminada per la identitat, tota activitat s’hi apaivaga.

56. Quan els dubtes són escombrats, la veritable confiança llueix, forta i dreta.

57. Res a retenir, res a recordar.

58. Tot és buit, irradiant i lluminós per ell mateix: no esgoteu les forces de la vostra ment.

59. L'Incomparable no és mesurable pel pensament, el coneixement no pot sondejar-lo.

60. En la Realitat tal com és, no hi ha ni altri ni un mateix.

61. Si voleu sintonitzar-hi, hi ha una sola paraula possible: no-dos!

62. Si és no-dos, llavors tot és el mateix; res no queda exclòs.

63. Els savis de tot arreu tenen accés a aquest principi cardinal.

64. Un moment de consciència esdevé milers d'anys.

65. Ni existència ni no-existència, per tot arreu davant dels nostres ulls.

66. L’infinitament petit és com l'infinitament gran, en l’oblit total dels objectes.

67. L'infinitament gran és com l'infinitament petit, quan l’ull ja no percep límits.

68. L'existència és la no-existència, la no-existència és l'existència.

69. Mentre no ho entengueu, romandreu inquiets.

70. Una cosa és alhora totes les coses, totes les coses no són més que una cosa.

71. Només que pugueu copsar això, ja no cal que us turmenteu a propòsit del coneixement perfecte.

72. L'essència de la convicció és no-dos, no-dos és l'essència de la convicció.

73. Aquí els camins del llenguatge s'aturen, ja que no és ni passat, ni present, ni futur.





dijous, 3 de març del 2011

El Xinxinming comparat








El Xinxinming (Xina, segle VIII): comparació de tres versions al català.


1.- El gran Camí no és pas difícil, n’hi a prou amb estar-se de triar.
Si sou lliures de la repulsió i l’atracció, el Camí apareix amb tota claredat.

Fer el camí no és difícil, però cal prescindir de l'atracció, de l'aversió, de l'opció, del refús.
Només cal que no hi hagi ni atracció ni aversió per tal que la comprensió aparegui, espontàniament clara, com la llum del dia vista des de dins d'una cova.

El gran camí no és difícil, només li repel·leix haver d’escollir i seleccionar.
Si no hi ha rebuig i aferrissament, tot és clar i evident.


2.- Si us n’allunyeu ni que sigui el gruix d’un cabell, un abisme separa llavors el cel i la terra.
Si el voleu trobar, no estigueu a favor ni en contra de res.

Si es crea en la ment una singularitat, ni que sigui tan petita com una partícula, immediatament una distància il·limitada separa el cel de la terra.
Si volem fer present la consistència (satori) ara i aquí, les nocions de correcte i erroni han de desaparèixer de la nostra ment.

Una mínima separació (del gruix d’un fil de seda) produeix una distància com del cel a la terra.
Si es vol captar l’aquí i ara no hi ha d’haver preferència ni aversió.


3.- La lluita entre l’”a favor” i l’”en contra”, vet aquí la malaltia del cor!
Si no discerniu el sentit profund de les coses, us esforceu en va per calmar la vostra ment.

En la nostra consciència, la lluita entre el correcte i l'erroni porta a malmetre la ment.
Si no podem arribar fins allà d'on brollen les coses, la nostra ment s'esgotarà en va.

El conflicte entre atracció i repulsa és una malaltia del cor.
Si un no copsa del misteri de la vida, vanament s’esforça per la pau del cor.


4.- Perfecte com el vast espai, al Camí no li falta res, ni hi ha en ell res de superflu.
Si cerquem o rebutgem les coses no estem en sintonia amb el Camí.

El camí és circular, pacífic, ample com el cosmos, perfecte; no hi ha en ell cap rastre de quedar quiet o de fugir.
De fet, com que volem agafar o rebutjar, no som lliures.

És rodó i un [unitari] com el gran espai, res no li manca i res no li sobra.
En escollir o rebutjar quelcom es perd de vista la cosa tal com és.


5.- No empaiteu el món sotmès a la causalitat, no us perdeu tampoc en un buit que exclou els fenòmens!
Si la ment roman en la pau de l'Únic, aquesta dualitat desapareix per ella mateixa.

No correu darrera els fenòmens, no resteu en el buit.
Si la nostra ment resta tranquil·la, s'esvaneix espontàniament.

No s’han de perseguir les coses de fora ni aferrissar-se a l’experiència de buit.
S’ha de romandre serè en l’u [unitat], i les preocupacions desapareixen per elles mateixes.


6.- Si deixeu d’actuar per trobar la tranquil·litat, aquesta no serà res més que un afegit d’agitació.
Cercant el moviment o el repòs, com podríem conèixer l'Únic?

Si aturem tot moviment, la nostra ment es calmarà, i llavors aquesta calma tornarà a provocar moviment.
Si restem en els dos extrems, com en podem comprendre un?

En intentar aturar l’activitat i aconseguir la quietud, el mateix intentar d’aturar es converteix en activitat.
Si un es queda en un dels dos extrems, com poder, llavors, conèixer l’U?


7.- Quan no s’entén la no-dualitat del Camí, el moviment i el repòs són falsos.
Si rebutgeu el fenomen, us engoleix; si perseguiu el buit, li gireu l’esquena.

Si hom no es concentra en el que origina, els mèrits dels dos extrems es perdran.
Si només acceptem una existència, caiem en aquesta única existència. Si seguim el buit (ku), llavors estem contra el buit (ku).

Si un no penetra en la unitat, no s’aconsegueix res en cap dels dos àmbits.
En intentar assolir el que és, es perd el que és; perseguint el buit, es va contra el buit.


8.- A força de paraules i d’especulacions, ens allunyem del Camí.
Aturant els discursos i les reflexions, no hi ha cap lloc on no puguem penetrar.

Ni que les nostres paraules siguin justes, ni que els nostres pensaments siguin exactes, no expressem la veritat.
Anar més enllà del llenguatge i del pensament ens portarà més enllà de tot lloc. Si no podem anar més enllà de la paraula i el pensament, com podem emprendre el camí?

Quantes més paraules i pensaments, menys un s’atansa al fet.
Tallant paraules i pensaments no queda lloc que no penetri Això.


9.- Tornar a l’arrel és retrobar el sentit; córrer darrera les aparences és allunyar-se de la Font.
En l'instant, reorientant la nostra mirada, anirem més enllà del buit de les coses del món.

Si tornem a l'arrel original, entrem en contacte amb l'essència. Si seguim els reflexes, perdem el que origina.
Si estem il·luminats en totes direccions, ni que sigui un sol instant, això és superior al món dels fenòmens.

Tornant cap a l’arrel s’assoleix el principi; perseguint les formes es perd la font essencial.
Dirigint la pròpia llum endins, ni que sigui un instant, se supera el buit interior.


10.- Si el món sembla canviar, és degut a les nostres falses maneres de veure les coses.
No cal cercar la veritat, abandoneu només les falses maneres de veure les coses.

El canvi del món dels fenòmens depèn del naixement de les il·lusions.
No busqueu la veritat, simplement no tingueu prejudicis.

Els canvis en aquest buit interior es deuen tots a la visió il·lusòria.
No és necessari perseguir la veritat; simplement s’ha de deixar d’intentar veure-hi.


11.- No us deixeu enganxar per les perspectives duals, vigileu de no seguir-les.
Al menor rastre d’”a favor” o “en contra”, la ment s'embolica en les complexitats.

No resteu en els dos prejudicis, fugiu del dualisme.
Per petita que sigui la mica de noció de correcte i d'erroni que resti en nosaltres, la nostra ment es perd en la confusió.

En no romanent en punts de vista dualistes es fa innecessària la seva persecució.
N’hi ha prou amb un xic de veritable o de fals, i el cor es perd en la confusió.


12.- La dualitat només existeix en relació a la Unitat; no us aferreu a la Unitat.
Quan la ment s’unifica sense aferrar-se a l’U, tot esdevé inofensiu.

El dos depèn de l'u; no us vinculeu a l'u.
Si la ment no es manifesta, els fenòmens seran sense error.

Hi ha dos perquè hi ha u, però tampoc un s’ha d’aferrar a l’u.
Si no ha sorgit la ment de l’u, les deu mil coses són immaculades.


13.- Si una cosa no us altera, és com si no existís; si res no es produeix, no hi ha ment.
El subjecte desapareix amb l'objecte; l'objecte s'esvaeix amb el subjecte.

Si no hi ha error, no hi ha manifestació; si no hi ha manifestació, no hi ha ment.
El subjecte s'esvaneix en seguir l'objecte, l'objecte es perd en seguir el subjecte.

On no hi ha màcula, no hi ha cosa. Quan no sorgeix, no hi ha ment.
El subjecte s’esvaeix al mateix temps que l’objecte; l’objecte s’esvaeix al mateix temps que el subjecte.


14.- L'objecte és objecte en relació al subjecte; el subjecte és subjecte en relació a l'objecte.
Si desitgeu saber el que són aquestes dues entitats, sapigueu que en el seu origen són buides de substància.

L'objecte es realitza com a tal per la dependència del subjecte, el subjecte es realitza com a tal per la dependència de l'objecte.
Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit.

L'objecte és objecte perquè hi ha un subjecte; el subjecte és subjecte perquè hi ha un objecte.
Si algú vol conèixer ambdós nivells a l’origen són un sol buit.


15.- En aquest buit únic, totes dues es confonen i cadascuna ho conté tot.
No mireu de distingir el subtil del groller; com prendre partit per això contra allò?

Un buit idèntic per a l'un i l'altre inclou tots els fenòmens.
No discrimineu entre el subtil i el groller, no hi ha partit a prendre.

El buit és el mateix en ambdós, i ambdós contenen per igual totes les coses.
Quan no es distingeix entre fi i tosc, com hi pot sorgir algun prejudici?


16- L'essència del gran Camí és vasta; en ell no hi ha res fàcil, ni res difícil.
Les visions estretes són indecises i malfiades; com més de pressa penses anar, més lentament vas.

La substància del Gran Camí és per tot arreu, no és ni difícil ni fàcil.
Les persones amb una ment rígida cauen en el dubte.

El gran camí és ample per essència, ni fàcil, ni difícil.
Mantenir punts de vista estrets és causa de titubeigs; com més es corre, més es tarda.


17.- Si ens lliguem sentimentalment al gran Camí, perdem la justesa; en l’intent, ens fiquem en un carreró sense sortida.
Deixeu-lo estar i tot seguirà la seva pròpia naturalesa; en l’essència res no es mou ni es queda quiet.

Si ens tornem mesquins, perdent tota mesura, ens endinsem pel camí de l'error.
Si l'expressem lliurement, som naturals. En el nostre cos no hi ha enlloc on refugiar-se.

Aferrant-se a aquests punts de vista, es perd la perspectiva justa, i, amb certesa, un es desvia.
Soltant-los, tot es torna natural: en l’essència no hi ha anar ni romandre.


18.- Escolteu la naturalesa de les coses i estareu en sintonia amb el Camí, lliures i deslliurats de tot turment.
Quan els nostres pensaments es fan rígids, girem l’esquena a la veritat; ens emboliquem i ens enfonsem en el neguit.

Si confiem en la natura, podem estar en harmonia amb el Camí.
La dispersió s'oposa a la veritat, la depressió l'evita.

Actuar segons la pròpia naturalesa és concordar amb el camí, camina lleuger, sense preocupacions.
El pensament discriminatori allunya la veritat; una ment maldestra i espessa tampoc hi ve a tomb.


19.- Aquest neguit cansa l'ànima: de què serveix fugir d’això i buscar allò altre?
Si desitgeu prendre el camí del Vehicle únic, no tingueu cap prejudici contra els objectes dels sis sentits.

---
Si volem avançar, emprendre l'únic i més gran Camí, no hem de rebutjar els fenòmens.

Quan no hi està d’acord, l’esperit se sent torbat; per a què serveix posar-se a favor o en contra de les coses?
Si es vol cavalcar en el vehicle u, no s’ha de tenir aversió al món dels sis polsos (sentits).


20.- Quan ja no els defugiu, llavors assolireu la il·luminació.
El savi no porta a terme cap tasca; el foll s'embolica ell mateix.

Si no rebutgem els fenòmens, podem assolir l'estat suprem.
L'home savi no pren iniciativa, l'home boig es deixa estirar i s'aficiona a sí mateix.

Certament, no rebutjar el món dels sentits s’identifica amb veritable il·luminació.
Els savis no persegueixen metes, però els ignorants s’encadenen a ells mateixos.


21.- Les coses estan desproveïdes de distincions; és el nostre lligar-nos a elles el que els n’hi confereix.
Utilitzar la manera de funcionar de la ment, no és aquesta la més gran manera de esgarriar-se?

En el Camí, res de diferenciació, però l'home boig s'aficiona a sí mateix.
Treballar la ment amb la ment, gran confusió o harmonia?

Perquè, encara que entre les coses no hi ha diferències, ells vanament s’hi lliguen.
Cercar la Ment-Cor amb la ment discriminatòria, potser no és aquesta la més gran de les equivocacions?


22.- La il·lusió tan aviat engendra la calma com el neguit; la il·luminació destrueix tota dependència i tota aversió.
Totes les oposicions són fruit de les nostres reflexions.

Quan dubtem, la dispersió i la depressió apareixen. En la consciència de la consistència (satori), l'atracció i l'aversió són inexistents.
Pel que fa a la doble cara de tots els elements, ens hi capfiquem massa.

Quietud i intranquil·litat sorgeixen de l’il·lusori; la il·luminació no sap de gustos i disgustos.
Tots els punts de vista oposats deriven del propi pensar il·lusori.


23.- Somnis, il·lusions, flors de l'aire, perquè extenuar-se per voler-les atrapar?
Guany i pèrdua, veritable i fals desapareixen en un instant.

Com un somni, un fantasma, una flor de buidor, així és la nostra vida. Perquè hem de sofrir per emparar-nos d'aquesta il·lusió?
El guany, la pèrdua, el correcte, l'erroni, us ho prego, abandoneu-los.

Són com somnis, pètals surant en l’aire; per què anar a caçar-los?
Guany i pèrdua, veritable i fals: deixa’ls anar d’una vegada per totes!


24.- Si l'ull no dorm, els somnis s'esvaeixen per ells mateixos.
Si la ment no queda atrapada per les diferències, tot no és més que una única Realitat.

Si els nostres ulls no dormen, tots els nostres somnis s'esvaneixen.
Si la ment no està sotmesa a les diferenciacions, totes les existències del cosmos formen una unitat.

Si l’ull mai no dorm, els somnis desapareixen sols.
Si la ment no discrimina, les deu mil coses són Talitat única (són tal qual són, d’essència única).


25.- Lliurant-nos al misteri de les coses en llur realitat única, oblidem el món de la causalitat.
Quan totes les coses són considerades amb equanimitat, retornen a la seva naturalesa original.

Si el nostre cos assumeix profundament la unitat, podem tallar a l'instant totes les relacions.
Si considerem totes les existències amb equanimitat, tornem a la nostra natura original.

L’essència de la Talitat única és un misteri, l’immòbil, l’absolut, l’oblit de les xarxes kàrmiques.
Veient les deu mil coses des de la igualtat, aquestes tornen al seu propi estat natural.


26.- No cerqueu el perquè de les coses: evitareu així caure en el món de les comparacions.
Quan la quietud es mou, ja no hi ha moviment; quan el moviment s’aquieta, ja no hi ha quietud.

Si examinem això, res no pot ser comparat.
Si aturem el moviment, s'acaba el moviment. Si fem moure l'immobilitat, s'acaba l'immobilitat.

Les causacions desapareixen, impossible fer-hi comparances.
Aturant el moviment, no hi ha moviment; posant quietud en el moviment, no hi ha quietud.


27.- ---
Les fronteres de l’Últim no estan protegides per lleis.
Si la ment és il·luminada per la identitat, tota activitat s’hi apaivaga.

Essent el dos impossible, l'u ho és també.
Finalment, en darrera instància, no hi ha ni regla ni regulació.
Si la ment es retroba amb la ment, les llavors, els rastres de les accions, s'esvaneixen.

Si dos no existeixen, com pot haver-hi un?
En l’últim terme (absolut), cap llei no hi té aplicació.
La ment que està en concordança amb això arriba a ser imparcial, deixa de planificar i de lluitar.


28.- Quan els dubtes són escombrats, la veritable confiança llueix, forta i dreta.
Res a retenir, res a recordar.

En no existir el dubte de la guineu, les passions desapareixen completament, i de cop apareix la convicció.
Com que tots els elements són impermanents, no hi ha cap rastre a la memòria.

Quan pors i dubtes han estat aclarits, la veritable fe és harmoniosa i directa.
Totes les coses són passatgeres; no hi ha necessitat de recordar-les.


29.- Tot és buit, irradiant i lluminós per ell mateix: no esgoteu les forces de la vostra ment.
L'Incomparable no és mesurable pel pensament, el coneixement no pot sondejar-lo.

Per il·luminar la pròpia interioritat amb la llum de la vacuïtat no fa pas falta fer servir la potència de la ment.
Pel que fa a la condició original, fer consideracions és molt difícil.

Buida, clara, resplendent en ella mateixa, la Ment-Cor no fa esforços.
Aquest és el lloc del no pensar, difícil de calibrar amb l’enteniment o el sentiment.


30.- En la Realitat tal com és, no hi ha ni altri ni un mateix.
Si voleu sintonitzar-hi, hi ha una sola paraula possible: no-dos!

En el món de la realitat tal com és, no hi ha ni identitat del jo ni altres diferenciacions.
Si voleu realitzar l'u, només ho podreu fer en el no-dos.

En el món dels fenòmens (dharma) de la Talitat no hi ha un altre, no hi ha un jo.
Si s’ha d’expressar de manera immediata, només es pot dir “no-dos”.


31.- En la no-dualitat, totes les coses són idèntiques, no hi ha res que no estigui contingut en ella.
Els savis de tot arreu tenen accés a aquest principi cardinal.

Com que això és no-dos, tot és idèntic, semblant, assumidor de les contradiccions.
Els savis, tota la humanitat, van cap a l'ensenyament de la font original.

Si és no-dos, llavors tot és el mateix; res no queda exclòs.
Els savis de les deu direccions, tots han entrat en aquesta veritat.


32.- El principi no té pressa ni fa tard; un instant és semblant a milers d'anys.
Ni present ni absent i tot i això per tot arreu davant els vostres ulls.

Un moment de consciència esdevé deu mil anys.
Ni existència ni no-existència, per tot arreu davant dels nostres ulls.

És més enllà d’expansió i contracció: un moment d’atenció és deu mil anys.
Ni ser, ni no-ser: el món de les deu direccions és davant dels teus ulls.


33.- L’infinitament petit és com l'infinitament gran, en l’oblit total dels objectes.
L'infinitament gran és com l'infinitament petit, quan l’ull ja no percep límits.

El mínim és idèntic al màxim, hem d'esborrar les fronteres dels diferents llocs.
L'infinitament gran és igual que l'infinitament petit, no podem veure els límits dels llocs.

L’infinitament petit és igual al gran: els límits han desaparegut.
L’infinitament gran és igual al petit: les diferències no es poden veure.


34.- L'existència és la no-existència, la no-existència és l'existència.
Mentre no ho entengueu, romandreu inquiets.

La mateixa existència és no existència. La mateixa no-existència és existència.
Si això no és així, no només us hi heu de vincular.

Ser no és sinó no ser; no-ser no és sinó ser.
Si per a algú les coses encara no són així, de cap manera no ha de quedar-se en l’estat actual.


35.- Una cosa és alhora totes les coses, totes les coses no són més que una cosa.
Només que pugueu copsar això, ja no cal que us turmenteu a propòsit del coneixement perfecte.

El mateix u ho és tot, el mateix tot és u.
Si això és així, perquè fer consideracions sobre el tema del no-finit?

Un és Tot, Tot és Un.
Si això es comprèn, perquè preocupar-se d’arribar al final?


36.- L’actitud de confiança és no dual; el que és dual no és actitud de confiança.
Aquí els camins del llenguatge s'aturen, ja que no és ni passat, ni present, ni futur.

L'essència de la convicció és no-dos, no-dos és l'essència de la convicció.
Finalment, les tècniques del nostre llenguatge seran totalment trencades, i passat, present i futur no estaran limitats.

La Ment-Cor de fe és no-dos, no-dos és la Ment-Cor.
Les paraules no aconsegueixen expressar-ho; no pertany al passat, ni al futur, ni al present.