dimecres, 31 de gener de 2018

Morin




Delacroix 1849



Algunes de les frases que Edgar Morin va posant al Twitter:


"L'éducation ne doit pas seulement adapter la culture à la société, elle doit aussi adapter la société à la culture."

"Je suis pour un humanisme de l'humilité humaine devant l'univers et devant le destin."

"Nous sommes possédés par ce que nous possédons."

"Nous ne possédons pas nos idées, ce sont elles qui nous possèdent."

"Seule une pleine conscience et une grande sensibilité intérieure nous permettent de savoir que la vie est merveilleuse et horrible."

"Si on enlève la raison, on est foutu, si on enlève la passion, on est mort."

"Parler de ses faiblesses donne de la force."

"Nous rencontrons parfois l'insoutenable lourdeur de l'être."

"La source juvénile de l'étonnement, de la curiosité et de l'émerveillement se tarit souvent avec l'âge."

"L’homme est l'enfant  du cosmos quand il nait par improbabilité, meurt par inévitabilité, porte la tragédie au centre de son être."

"Aucun progrès n'est irréversible."

"Il est souhaitable et difficile de vivre à la fois dans la sérénité et dans l'intensité."

"Privilégier la vie des nôtres ne doit pas conduire à dévaluer la vie des autres."

"L'essentiel de l'être humain, de la société, de l'Histoire échappe aux algorithmes."

"Comme tout ce qui vient en dernier, la conscience est ce que nous avons de plus précieux et à la fois de plus fragile."

"La politique ne pourra se régénérer qu'en dehors des politiques professionnels."

"Il faut à la fois se réformer pour réformer le monde et réformer le monde pour se réformer."

"Il y a des êtres dont l'existence nous inonde de joie."

"Un seul intellectuel dénonça la guerre et la haine fratricides de 1914 à 1918: Romain Rolland."

"Nous sommes comme l'Univers en organisation/désorganisation, en errance, en catastrophes, en invention, dans une aventure inconnue."

"La mort est le prévisible qui arrive imprévisiblement."

"Nous ne savons pas pourquoi nous vivons, mais nous pouvons donner un sens à nos vies."

"Nous avons l'art de rejeter hors de notre conscience tout ce qui contredit notre croyance."





dimarts, 30 de gener de 2018

Veure-hi clar




Matisse 1907



"Per a ser feliç humanament, doncs, no n'hi ha prou amb una experiència emocional positiva, sinó que necessitem un quadre mental de referències ideològiques satisfactori. Podríem dir que no n'hi ha prou amb "estar content", sinó que també "cal veure-hi clar"."


Ramon Maria Nogués a Aproximació a la felicitat des de l'antropologia, contribució a les IV Jornades Catalanes del MIIC sobre "Desig de felicitat i Evangeli" organitzades pel Centre d'Estudis Francesc Eiximenis i celebrades a Barcelona el 15 i 16 de novembre de 1980.


Aquesta contribució del pare Nogués és un text esplèndid que mereixeria ser reeditat, ja que és plenament vigent.





dilluns, 29 de gener de 2018

El sentit de la vida




Uccello 1435



Què pot donar sentit a la vida dels humans?

Fer créixer la pròpia qualitat humana i la dels altres. La vida no té sentit per ella mateixa, però els humans n'hi podem donar treballant la qualitat humana.


Com es pot fer créixer la pròpia qualitat humana?

Pacificant la ment, aprofundint la pròpia consciència, incorporant el més possible els grans valors a la pròpia vida, ampliant la pròpia cultura, treballant la dimensió espiritual/religiosa, aprenent a conviure i compartir amb els altres i estimar-los.


Com es pot fer créixer la qualitat humana dels altres?

Tractant-los de la manera més humana possible,  posant al seu servei eines que facilitin l'increment de la seva qualitat humana personal i creant un entorn social que potenciï aquest increment de la qualitat humana.


Quins són els grans valors que caldria procurar incorporar a la pròpia vida?

La pau, la justícia, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la bellesa, la bondat, la veritat, l'amor.


Què aporta la cultura?

Una major capacitat d'ubicar-se en el món a través del coneixement (aquí les diverses ciències i la filosofia són fonamentals), un creixement de la sensibilitat (aquí són fonamentals les arts).


Què aporta l'espiritualitat?

Prendre consciència de la possibilitat d'incorporar una capacitat d'anar més enllà d'un mateix i del món donat, obrint-se a dinàmiques que obren el que considerem com a humà, que assenyalen al que designem com a diví. Humanitat i divinitat resulten llavors dimensions indestriables que interaccionen, generant una dinàmica que porta a esdevenir encara més profundament humans. Això inclou la possibilitat de deixar-se ajudar per símbols (creacions culturals amb capacitat d'impactar-nos més enllà del raonament).


Quines són les principal fonts de bellesa?

La natura i l'art.


Quins elements de la natura tenen capacitat d'aportar bellesa?

Gairebé tots: el cel, els núvols i les llums que generen, les muntanyes, el mar, els rius i els llacs, la neu i el gel, la sorra, les roques, els minerals, les plantes i els arbres, les flors i els fruits, els animals, els cossos humans...


Quines són les arts amb més capacitat d'aportació de bellesa?

No es poden fer jerarquies entre les arts, totes tenen una capacitat similar d'impacte. La música, la literatura (novel·la, poesia...), la pintura, l'escultura, l'arquitectura i les arts decoratives, la fotografia, el cinema, el teatre, el ballet... No tot el que ofereixen les arts és bellesa, les arts tenen també altres funcions i dimensions, però ofereixen bellesa. L'apreciació d'aquesta bellesa pot canviar segons les generacions i les cultures, però les arts segueixen oferint bellesa.


Condicionen la supervivència i la seguretat el desplegament de la qualitat humana?

No hauria de ser així. No són etapes cronològicament consecutives:  no es tracta de primer sobreviure (que inclou també tenir seguretat, i un cert nivell de benestar, i gaudir de la vida) i després treballar la qualitat humana. Cal sobreviure treballant alhora la qualitat humana. Això val a nivell individual i col·lectiu; a aquest segon àmbit, sobretot, sembla que la qüestió de la supervivència porta a deixar de banda la de la qualitat humana, quan haurien de ser preocupacions simultànies i equivalents.


Es pot treballar l'espiritualitat sense la intermediació religiosa?

És difícil. Els símbols religiosos han estat generats en el sí de religions històriques i tenen un seguit de connexions, formen entramats, tenen lògiques que varien de religió en religió. I estan relacionats amb textos i rituals que també són propis de cada tradició religiosa. Més que deixar de banda les religions, més val interessar-se per elles, submergir-s'hi i treure'n els elements que ens resultin significatius, que no són tots ni molt menys. No es tracta de barrejar-les, sinó d'explorar-ne algunes, o una de sola si es prefereix.


Quins períodes de creació artística resulten més significatius?

Aquí tampoc es poden fer jerarquies, afortunadament avui en dia tant ens pot impactar una obra de fa tres mil anys com una de fa cent anys o una d'actual. Tota la tradició artística esdevé un enorme panorama simultani on pouar. Són precioses les arts dels pobles primitius i les dels grans imperis. El llegat greco-romà ens marca molt. L'Edat Mitjana ens ha deixat les extraordinàries catedrals, la pintura romànica i gòtica, escultures delicioses, el cant gregorià. El Renaixement explota en pintura i escultura; el període 1400-1600 és d'una creativitat magnífica. La música barroca obre un període d'efervescència musical que abasta fins a mitjans del segle XX, amb la música clàssica, la romàntica, la postromàntica i les avantguardes. L'impressionisme obre una efervescència pictòrica extraordinària: fauves, expressionistes, cubistes, abstractes... El món de l'art és tan ric que desborda. Cal acceptar les pròpies limitacions i anar trobant allò que enriqueix.


És favorable l'actual explosió de les tecnologies?

Et posa a l'abast força elements artístics amb facilitat i a un cost molt baix, tot i que probablement cal tenir una formació prèvia per a poder-ne treure tot el partit; si no, et trobes davant d'una massa informe i confusa per la qual és difícil moure's. La tecnologia actual pot generar mandra de sortir de casa i anar a la natura, a museus, a concerts, al teatre, fins i tot al cinema; amb una bona pantalla i uns bons auriculars et pot semblar que ja ho tens tot a l'abast. Cal saber utilitzar la tecnologia amb mesura i encert.


Quin és el paper de la relació amb els altres propers en el desenvolupament de la qualitat humana?

Les relacions amb els altres són imprescindibles i alhora ambivalents. No totes les reaccions que generen són positives; els humans tenim inevitablement un cantó fosc, fet d'enveges i gelosies, de rivalitats i ressentiments, de temptacions de manipulació egocèntrica. No és fàcil trobar la manera encertada de relacionar-se. Això passa fins i tot a nivell de parella: no és fàcil saber estimar.


Hi ha un afebliment dels col·lectius propers?

Els grups d'amics segueixen operant, tot i que la vida quotidiana (la feina, la família) sovint n'alenteix el ritme de trobada. Els col·lectius amb un propòsit d'acció social o política esdevenen més puntuals, cosa no gaire positiva. Els col·lectius per impulsar institucions (associacions i altres), que requereixen un compromís continuat en el temps, troben un encaix difícil en l'estil de vida actual, atrafegat i amb tendència a prioritzar el món de l'individu. Els col·lectius per compartir la dinàmica espiritual/religiosa també passen per dificultats, ja que en aquest àmbit ens trobem en un moment de certa confusió i desorientació; això es trist, perquè afebleix la pregària compartida, els rituals litúrgics, el fer camí acompanyats, que són elements bàsics del procés religiós. Segurament estem en una etapa massa eremítica i dispersa, que caldria anar deixant enrere.





diumenge, 28 de gener de 2018

Terrorisme islàmic




Barceló 2007



"El terrorisme islàmic no es combat amb programes contra la pobresa, sinó prenent-se seriosament el diàleg intercultural i la importància de les religions, de totes les religions."


Manuel Castells a La Vanguardia del 16.07.2005





dissabte, 27 de gener de 2018

Sobre la mort




Botticelli 1485


Quan algú mor és un moment adient per deixar interpel·lar una mica més les nostres vides per l'experiència de la mort, del no res definitiu, del total sense sentit, del buit vertiginós. La mort és això, certament, i ens aclapara. Però cal recordar que la mort és també una mena de brutal contrapunt, com l'ombrejat d'un dibuix, com la foscor que posa en relleu la llum i ens fa veure amb més força la dimensió de plenitud, de sentit, que pot tenir la vida. La mort té així una gran tasca ja en vida, i durant tota la vida: la d'acompanyar el nostre itinerari vital facilitant que aquest es desenvolupi d'una manera més pertinent, més d'acord amb la dignitat de la condició humana. Per això l'anomenem la gran consellera.

La mort tindria doncs una desconcertant cara positiva, aquesta capacitat de posar en relleu, en valor, la mateixa vida. I a això s'hi afegeix una segona cara positiva, que la tradició ens ha llegat a través d'un conjunt d'imatges simbòliques. Això ha de ser així perquè aquesta segona cara positiva no és una consideració racional (racionalment la mort és un simple acabament); per tant, només se'n pot parlar amb símbols, amb imatges poètiques que la tradició ens ofereix generosament i que són plenes de força i de capacitat de commoció si ens hi sabem obrir: veure la mort com la llinda d'accés al repòs etern, com el camí a la definitiva pau al cor, com el que ens permet dormir el son dels justos, com el que fa possible ser amarats per la llum eterna. La mort és un darrer pas enigmàtic perquè a la dimensió de pena i de nostàlgia hi ajunta aquesta dimensió d'accés a la plenitud, al repòs, fins i tot al retrobament amb els éssers estimats que ens hi han precedit.

El contrast entre la vida i la mort ens és sempre desconcertant, ens incomoda. Volem fugir de la mort, ignorar-la, fer veure que no hi és; i alhora veiem que ens pot ajudar a viure millor, a viure com cal. No tenim ganes de pensar-hi, de tenir-la present, d'incorporar-la al nostre horitzó quotidià, i alhora som conscients que aquesta actitud és infantil i estèril. No és fàcil anar més enllà de la nostra reacció primària de refús i, mirant-la cara a cara, incorporar-la al nostre viure.

Ni que sigui doncs des de la paradoxa i el desafiament, la mort ens ajuda a veure que la vida pot estar carregada de sentit, que estimar val la pena, que l'amor rebut, el compartit i el donat perviuen, que l'esperança i la confiança són més fortes que la desolació.


(En memòria de Montserrat Torruella, amiga estimada que acaba de morir tot i haver anat morint durant molts anys.)





divendres, 26 de gener de 2018

Llum silenciosa




Hodgkin 2015



"Sol torno a estar i vull estar-hi, sol amb el cel pur i amb el mar lliure; i de nou la tarda m'envolta.

Antany, una tarda, vaig trobar per primera vegada els meus amics, també una tarda la segona vegada: - a l'hora en què tota llum es torna més silenciosa.

Perquè allò que de felicitat es troba encara fent camí entre el cel i la terra, és el que es busca com a alberg una ànima lluminosa: a causa de la felicitat tota llum s'ha tornat ara més silenciosa.

Oh tarda de la meva vida! Antany també la meva felicitat davallà a la vall per buscar un alberg: allà hi trobà aquestes ànimes obertes i hospitalàries.

Oh tarda de la meva vida! Què no he donat a canvi de tenir una sola cosa: aquest planter vivent dels meus pensaments i aquesta llum del matí de la meva esperança més alta!

Companys de viatge buscà antany el creador, i fills de la seva esperança: i vet aquí que ocorregué que no els podia trobar, si, doncs, no els creava ell mateix."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De la benaurança no volguda"


(traducció de Manuel Carbonell)















dijous, 25 de gener de 2018

La virtut







"La virtut resideix en el que dónes, no en el que reps. Per això, quan els savis volen ser valorats per altres, primer valoren als altres; quan volen ser respectats pels altres, primer els respecten."


Del Wenzi 67




(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)


















dimecres, 24 de gener de 2018

Havel




Hernández Pijuan 1994



"Hi ha bones raons per creure que l'era moderna ha acabat. Moltes són les coses que indiquen que estem travessant un període de transició: alguna cosa sembla estar anant-se'n i alguna cosa diferent estar naixent penosament. És com si alguna cosa estigués esfondrant-se, decaient i acabant mentre alguna cosa nova, encara indefinida, emergís de la confusió.

El característic en els períodes de confusió és la barreja i fusió de cultures i la pluralitat o el paral·lelisme dels escenaris intel·lectuals i espirituals. Són períodes en què tots els sistemes consistents de valors s'enfonsen; en què cultures distants en el temps i en l'espai són descobertes o redescobertes. Nous significats neixen gradualment en aquesta trobada o intersecció d'elements molt diversos.

Avui, aquest estat d'esperit o aquest estat del món s'anomena postmodernisme. Per a mi, un símbol d'aquest estat seria un beduí muntat en un camell amb les seves túniques tradicionals, amb texans a sota, un transistor a la mà i un anunci de Coca-Cola a la cua de l'animal.

No estic fent broma sobre el beduí, ni aboco cap llàgrima intel·lectual per la destrucció de les cultures indígenes que comporta l'expansió comercial d'Occident. Ho veig tot com una expressió típica de la nostra era multicultural i com a senyal de que una amalgama de cultures s'està formant. Alguna cosa nova neix. Una era succeeix a una altra i tot resulta possible.

El marejador desenvolupament de la ciència, amb la seva fe incondicional en la realitat objectiva i la seva completa fonamentació en lleis generals i racionalment cognoscibles, va conduir al naixement de la moderna civilització tecnològica. Es tracta de la primera civilització amb una cobertura global i lliga unes societats a altres, sotmetent-les a totes a un destí comú i general.

Al mateix temps, la relació entre la ciència moderna i el món sembla haver esgotat el seu potencial. A aquesta relació li falta alguna cosa. Li falta la connexió amb la natura més intrínseca de la realitat i amb l'experiència humana natural. La ciència moderna clàssica descrivia només la superfície de les coses, una sola dimensió de la realitat.

A més dogmatisme en la confusió entre aquesta sola dimensió i l'autèntica essència de la realitat, més enganyosa és la ciència. Sabem ara incommensurablement més sobre l'univers que els nostres avantpassats i, tot i això, sembla cada vegada més clar que ells sabien alguna cosa més essencial que nosaltres, alguna cosa que se'ns escapa.

El mateix que passa amb la natura passa amb nosaltres mateixos. Coneixem més profundament que mai tots els nostres òrgans i les seves funcions, la seva estructura interna i les reaccions bioquímiques què tenen lloc en ells, i com més millorem aquest coneixement, més inaprehensible ens sembla l'esperit, el propòsit i el significat del sistema que els nostres òrgans formen en el seu conjunt i que experimentem com el nostre únic jo, com la nostra única identitat.

Així doncs, gaudim dels avenços de la civilització moderna que han fet més fàcil la nostra existència física en tants aspectes importants. Però no sabem què fer exactament amb nosaltres mateixos, cap a on anar. El món de l'experiència sembla caòtic, confús. Els experts ens explicaran el que vulguem del món objectiu, però entenem cada vegada menys les nostres pròpies vides.

- - -

Vivim en el món postmodern, on tot és possible i gairebé res cert i segur. Aquesta situació té conseqüències socials i polítiques. La civilització planetària a la qual pertanyem tots ens enfronta amb reptes globals. Però som impotents davant d'ells perquè, bàsicament, la nostra civilització ha globalitzat només la superfície de les nostres vides.

Però el nostre jo interior continua tenint vida pròpia, a part. I a menys respostes proporcionades per l'era del coneixement racional a les preguntes bàsiques de l'ésser humà, més profundament sembla la gent aferrar-se a les antigues certeses de la seva tribu.

A causa d'això, les cultures singulars, cada vegada més en contacte entre si com a resultat de la civilització contemporània, es donen compte amb nova urgència de la seva pròpia autonomia interna i de les diferències internes en relació amb altres cultures. Els conflictes culturals estan en alça i són més perillosos avui que en altres períodes històrics. Els polítics es preocupen amb raó per trobar solucions a la supervivència d'una civilització que és global i multicultural; busquen mecanismes de coexistència pacífica que puguin ser establerts i respectats, així com una sèrie de principis en els quals poder fonamentar tot això.

Aquestes qüestions han estat particularment dramatitzades per dos esdeveniments crucials de la segona meitat del segle XX: el col·lapse del colonialisme i la caiguda del comunisme. L'ordre mundial artificiós de les dècades anteriors s'ha esvaït i encara no ha aparegut un ordre diferent i més just.

La tasca política principal dels últims anys d'aquest segle, en conseqüència, és la creació d'un nou model de coexistència entre les diverses cultures, pobles, races i esferes religioses dins d'una sola civilització interconnectada. Molts creuen que això pot aconseguir-se a través de mitjans tècnics: per la invenció de nous instruments organitzatius, polítics i diplomàtics.

Sí, és clarament necessari imaginar estructures organitzatives apropiades a l'era multicultural. Però aquests esforços seran inútils si no neixen de quelcom més profund, si no es basen en valors generalment admesos.

- - - 

Quan busquem la font més natural per a la creació d'un nou ordre mundial, és normal que mirem cap als fonaments tradicionals de la justícia moderna i cap a un dels llocs més grans de l'era moderna: el conjunt de valors que van ser proclamats per primera vegada en aquest edifici (l'Independence Hall de Filadèlfia). Em refereixo al respecte per l'ésser humà individual i únic i les seves llibertats i drets inalienables, i també al principi que tot poder deriva del poble. M'estic referint a les idees fonamentals de la democràcia moderna.

Però fins i tot aquestes idees són insuficients. Hem d'anar molt més enllà i més a fons. Avui estem en un lloc diferent i davant una situació diferent, a la qual no poden donar resposta satisfactòria les clàssiques solucions modernes.

En realitat, el principi mateix dels drets humans inalienables, conferits a l'ésser humà pel Creador, va néixer de la idea típicament moderna que aquest ésser humà, sent capaç de conèixer la naturalesa i el món, era el cim de la creació i el senyor d'aquest món. Aquest antropocentrisme modern va significar inevitablement que aquell que teòricament va dotar l'ésser humà dels seus drets inalienables, va començar a desaparèixer del món. Ell estava tant fora de l'abast de la ciència moderna; que va ser gradualment empès cap a una espècie d'esfera privada, quan no directament cap a l'esfera de la fantasia particular, és a dir, cap a un lloc en què les obligacions públiques no són d'aplicació. L'existència d'una autoritat superior a l'ésser humà va començar pura i simplement a interferir en les aspiracions d'aquest.

La idea dels drets i llibertats humans ha d'estar present en el nou ordre mundial, en qualsevol ordre mundial que tingui sentit. Però crec que ha de ancorar-se en un lloc diferent i d'una manera diferent al que ha estat habitual fins ara.

- - -

Paradoxa: la inspiració necessària per a la regeneració de la integritat perduda pot ser que es trobi una altra vegada en la ciència. En una ciència que és nova -postmoderna- i que produeix idees que en cert sentit li permetin transcendir seus propis límits. Donaré dos exemples:

El "principi cosmològic antròpic" ens condueix a la idea, potser tan antiga com la humanitat mateixa, que no som una anomalia accidental, ni el caprici microscòpic d'una minúscula partícula donant tombs en els abismes sense fi de l'univers. Al contrari, segons aquest principi, estem misteriosament connectats amb l'univers, ens veiem reflectits en ell, de la mateixa manera que l'evolució de l'univers es reflecteix en nosaltres mateixos.

En el moment en què comença a estar clar que estem profundament connectats amb l'univers sencer, la ciència arriba als límits extrems del seu poder. Amb el "principi cosmològic antròpic" la ciència s'ha situat en la frontera entre ciència i mite.

Amb això, però, la ciència ha tornat, després d'una gran marrada, a l'ésser humà, i li ofereix de nou la integritat que havia perdut. I ho fa ancorant a l'ésser humà en el cosmos.

El segon exemple és el de la "hipòtesi Gaia". Aquesta teoria prova que la densa xarxa d'interaccions entre la part orgànica i la part inorgànica de la superfície de la Terra forma un sol sistema, una mena de megaorganisme, un planeta viu, Gaia, denominació derivada d'una antiga deessa reconeguda com a arquetip de la Mare Terra en gairebé totes les religions existents.

D'acord amb la hipòtesi Gaia, tots nosaltres formem part d'un conjunt superior, més gran. El nostre destí no depèn merament del que fem per a nosaltres mateixos, sinó del que que fem per Gaia en el seu conjunt. Si la posem en perill, Gaia prescindirà de nosaltres en benefici d'un valor superior: la vida mateixa.

Què és el que fa tan suggestius la hipòtesi Gaia i el principi antròpic? Molt simple: tots dos ens recorden cosa que sospitàvem des de fa temps, una cosa que havíem projectat en els nostres oblidats mites i que potser ha estat dormint dins dels nostres arquetips des de sempre.

És a dir, la consciència d'estar ancorats a la Terra i l'univers; la certesa que no som aquí sols ni només per a nosaltres mateixos, sinó que formem part d'entitats misterioses i superiors contra les quals no és aconsellable blasfemar.

- - - 

Aquesta consciència oblidada està codificada en totes les religions; les cultures la prefiguren en formes diverses. És una de les coses que formen la base de la comprensió que l'ésser humà té de si mateix, del seu lloc en el món i, en últim lloc, del món com a tal. Aquesta consciència o certesa ens dota de la capacitat per autotrascendir-nos.

En els fòrums internacionals, els polítics poden reiterar mil vegades que la base del nou ordre mundial ha de ser el respecte universal pels drets humans, però això no significaria res si no és que tal imperatiu procedeixi del respecte pel miracle de Ser, el miracle de l'univers, el miracle de la natura, el miracle de la nostra pròpia existència.

Només aquell que se sotmeti a l'autoritat de l'ordre universal i de la creació, aquell que valori la importància del dret a formar part d'aquest ordre i de participar en ell, pot valorar genuïnament a si mateix i als seus veïns, i per tant honrar també els drets d'aquests.

La Declaració d'Independència adoptada fa 218 anys en aquest edifici, afirma que el Creador va donar a l'home el dret a gaudir de la llibertat. Sembla que l'ésser humà només pot materialitzar la llibertat si no oblida aquell que el va dotar d'ella."


Vaclav Havel, conferència a l'Independence Hall de Filadelfia del 04.07 1994, publicada per La Vanguardia el 21.08.1994 amb traducció al castellà de Pasqual Maragall.




dimarts, 23 de gener de 2018

Apropiació




Tàpies 1979



"Democràcia i república són dos conceptes dels quals el moviment sobiranista ha provat d’apropiar-se, identificant-los amb la independència de Catalunya. (...) Perquè pensa que unint el seu objectiu a conceptes com democràcia o república l'enalteix, li dona brillantor i blinda contra els retrets. Qui gosaria pronunciar-se contra la democràcia o la república?

(...).

Els propis conceptes de democràcia i república, en mans de l’ANC i Òmnium perden essències a la mateixa velocitat que van acumulant rèmores processistes.

(...)

D'altres, quan veiem la democràcia i la república associades a aquesta idea de somni de la independència, temem que conceptes tan respectables vagin perdent pes per l'ús excloent que, després, en fa una part de la població."


Llàtzer Moix a La Vanguardia del 21.01.2018





dilluns, 22 de gener de 2018

Repte, no rapte




Moreau 1888



"Creadors de cultura, agents culturals, cada vegada us estimo menys. No perquè estigueu demostrant excés de paciència o incapacitat per llegir la realitat més propera. No perquè insistiu en la gran afició barcelonina de generar mirades tant més insubstancials com més sofisticades. Tampoc per la vostra acrítica submissió als dictats dels poders públics, en contrast amb murmuris ocults de desaprovació. A tot això, ex amics, ja hi estic acostumat. El que no esperava de vosaltres, de molts de vosaltres, d'un nombre creixent entre vosaltres, és que hagueu deixat de trobar repugnant la passivitat de l'espectador, del lector, del contemplador de l'art. Els que hagueu traspassat la frontera sagrada de la recepció com a forma de completar l'obra d'art, els que estigueu ja a l'altra banda, clamant perquè les produccions, ja no propostes, us envaeixin i se us emportin en comptes de exigir-vos, esteu, per mi, al camp dels enemics de la cultura. Dit amb més exactitud però no menys contundència, en el terreny de l'entreteniment com a substitut de la cultura.

Per si cal recordar-vos-ho, no estic contra l'entreteniment, com no estic contra prendre unes copes o sortir el cap de setmana. Però considero que la defensa de l'entreteniment com a espai únic, els discursos que advoquen pel rapte en comptes del repte, no pretenen altra cosa que posar fi a la cultura. Si sou els meus enemics és perquè us heu fet enemics de la cultura, usurpadors de la cultura en nom de la ignorància i la manipulació dels individus. És vana la vostra pretensió de convertir l'ascensió que suposa tot accés a la cultura en tobogan pel que lliscar, amb destinació a la vacuïtat complaguda pels torrents emocionals. Que et donin un massatge electritzant en el cerebel pot gratificar, però no és cultura. Els que animeu a escollir això i rebutjar tota la resta pertanyeu a les forces de l'anticultura. Que són forces perdedores, us avanço. No que l'entreteniment vagi a retrocedir, és clar. Però sí que porteu les de perdre els qui lluiteu per que només hi hagi entreteniment, que tota l'àgora estigui ocupada per l'entreteniment, sense lloc per a la cultura.

Per si no us en havíeu assabentat o esteu a punt de oblidar-ho, descriuré una mica més la frontera entre el rapte i el repte. A una banda, la de l'entreteniment, ser portat a coll, oblidar-se d'un mateix, posar la ment en blanc i les emocions a flor de pell, abandonar els comandaments del propi sistema emocional per lliurar-los als productors. Això és el rapte, el Dragon Khan, al qual només cal pujar per tenir garantit un temps d'intensitat i alienació, descàrregues d'adrenalina i altres hormones, provocades i controlades des de l'exterior, amb la seguretat que mai deixa el consumidor d'estar en bones mans, que al final serà dipositat al punt de sortida amb la falsa sensació d'haver viscut quelcom insuperable. El repte és tot el contrari. L'art i la cultura mai són fàcils, mai es proposen proporcionar plaer barat i superficial. Exigeixen. Abans de res exigeixen que caminis sobre els teus propis peus, que estiguis sempre atent al fons i al rerefons, que no t'abandonis i et deixis portar, sinó que facis la teva pròpia experiència, que els interioritzis i els analitzis com a condició per al gaudi. Que els comparis, que solquis espais poc o gens transitats de tu mateix. Fins i tot que t'anticipis i tinguis marge de comparació entre les teves previsions i la prossecució del viatge proposat per l'autor.

Mitjançant les últimes tècniques de estudi de la topografia cerebral, seria fàcil saber quines regions estan actives en cada moment. No crec que s'hagin aplicat encara a la diferència entre entreteniment i cultura, però us puc assegurar que tenen una contundent base científica. La cultura, l'art, encenen múltiples i importants regions de la ment. L'entreteniment és plaent, però les deixa més a les fosques que a la vida real."


Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 17.05.2006





diumenge, 21 de gener de 2018

Rectificar




Tàpies 1968



"És l'hora de rectificar les pròpies posicions, no de ratificar-les. Les setmanes i les hores elèctriques viscudes amb tanta intensitat el passat mes d’octubre van quedant enrere, com hi queden els danys perpetrats per uns i altres a l'economia i la societat, a les institucions i a les vides de molts dels qui en varen ser protagonistes. (...) Si no recosim i cicatritzem ben ràpidament aquests mals l'ambient seguirà enrarit, el terreny de joc polític impracticable, la reconciliació i la concòrdia llunyanes.

(...)

Qualsevol indici de solució requerirà, doncs, en primer lloc, un compromís responsable i sincer amb la reconciliació i la recuperació del consens entorn dels valors constitutius de la nostra vida en comú, més enllà de coincidències o discrepàncies.

(...)

Els principals actors polítics espanyols han de rectificar i abandonar qualsevol temptació d'assimilació o recentralitzadora sobre Catalunya. (...) Per la seva banda, també el sobiranisme ha de ser autocrític i saber rectificar. Mai més en democràcia, tornar a tirar pel dret ni seguir camins unilaterals per donar resposta a les aspiracions ciutadanes, per molt legítimes, desateses en el curt termini i tot el que es vulgui que hagin pogut ser! (...) Milions de catalans estem dolguts per l'immobilisme i el menyspreu de Rajoy, però també soms molts els qui estem exhaustos de tanta ocurrència i de tants conills contínuament extrets del barret de copa del procés.

Aconseguir-ho no estarà exempt de dificultats, ja que són moltes les ferides i sofriment ocasionats durant els darrers anys a Catalunya i molts també els actors polítics que, tant a Barcelona com a Madrid, es mantindran radicalment en contra de la rectificació, viscuda des de la seva perspectiva com a renúncia o, pitjor encara, com a reconeixement de culpa. (...)."


Santi Vila a La Vanguardia del 21.01.2018





dissabte, 20 de gener de 2018

Cultura i educació




Tiziano 1540



"Cultura és tot el que alimenta i enriqueix l'esperit, tota nutrició exquisida per a la imaginació, la memòria i la voluntat, tota pauta en l'art de comportar-se davant dels altres, tota educació del gust, tota formació intel·lectual, moral, artística..."

"Educar és contenir les nostres tendències centrífugues naturals. És a dir, conrear la memòria i la concentració. En no concentrar-nos, ens descentrem: hem perdut tot sentit del centre, pèrdua que ens manté dispersos, sense voluntat, incapaços de gaudir... una pèrdua que ens aboca a la malenconia."


Marc Fumaroli a la Contra de La Vanguardia del 16.07.2007






divendres, 19 de gener de 2018

El sol de la saviesa




Hodgkin 2015



"I, en veritat, bons i justos! En vosaltres hi ha moltes coses que fan riure, i sobretot la por que us fa allò que fins ara s'ha anomenat "dimoni"!

Tan estrany és a la vostra ànima tot allò que és gran que l'ultrahumà us resultarà espantós en la seva bondat!

I vosaltres, savis i saberuts, fugiríeu de les cremades del sol de la saviesa, en les quals l'ultrahumà banya amb gust la seva nuesa!"



Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "Del seny envers els humans"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 18 de gener de 2018

Persones ideals







"Quan el món està en ordre, un es protegeix a si mateix mitjançant la justícia, i quan el món està en desordre, un protegeix a la justícia mitjançant un mateix. 

(...)

La vida és el que es rep de l'univers, el destí és el que es troba durant el temps que un té. 

(...)

Les persones ideals poden fer el bé, però no necessàriament recullen benediccions. No volen fer el mal, però no poden necessàriament evitar dificultats.

Per això, les persones ideals segueixen endavant quan troben el moment adequat; triomfen justament, de manera que no hi ha una sort associada amb això. Si el temps no és adequat, es retiren; cedeixen cortesament, i així no hi ha res desafortunat en això."


Del Wenzi 66



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 17 de gener de 2018

Informació i capitalisme




Braque 1908



La Contra que Lluís Amiguet li va fer a Max Otte a La Vanguardia del 10.01.2011. El temps sembla confirmar els seus punts de vista....


"Hoy disponemos de decenas de cadenas de televisión; miles de portales de internet y decenas de miles de blogs, pero estamos peor informados que hace 30 años: más desinformados y por ello más manipulables.

Hemos pasado de los medios de masas a la masa de medios.

Pero masa no quiere decir calidad. Al contrario: se han multiplicado, pero también empobrecido los contenidos. La mayor parte de los textos e imágenes que nos sirven –gratis– en todo tipo de pantallas ni aportan nada ni son fiables. Constituyen una cacofonía insulsa de mensajes caóticos y banales.

¿No cree que hay de todo como antes?

Antes las empresas informativas de referencia servían información-interpretación jerarquizada por periodistas serios, bien pagados y relativamente independientes.

¿Y ya no quedan periodistas de esos?

Están amenazados por la separación de publicidad y contenidos. Sobre esa unión se fundó la prensa de calidad, pero hoy la gente ya no mira anuncios, sino que busca lo que quiere comprar directamente en internet y, por eso, la publicidad, que antes financiaba la información rigurosa, ya no se invierte en los grandes medios de referencia. Los diarios serios son más necesarios que nunca, pero han dejado de ser rentables.

Habrá de todo...

Esa degradación es la tónica dominante en EE.UU., donde me doctoré en Princeton, y en Alemania, cuyo Ministerio de Economía ayudé a reestructurar. Y en todo el mundo.

¿Qué futuro nos aguarda?

Los periodistas están siendo sustituidos por una nueva ola de meros gestores de contenidos, aleccionados para limitarse a obtener más clics en las noticias. Ya no deben interpretar y jerarquizar contenidos por importancia o interés, sino sólo por su audiencia inmediata. De esa forma nos desinforman.

Espero que nos dé tiempo a jubilarnos.

No es sólo un problema corporativo de los periodistas. El hundimiento de la información se inscribe en la regresión de la historia: el capitalismo total nos hace retroceder a un neofeudalismo, que concentra el poder y el dinero en pocas manos y condena al resto a la desinformación, la deseducación y, a la larga, la servidumbre y la pobreza.

¿Es una conspiración?

No creo en conspiraciones. Es una lógica, la de la selva capitalista, que se impone poco a poco y empobrece primero el criterio, la educación y la información de las clases medias; después limitará sus rentas. Y eso que sucede con la información, ocurre también con la formación, los servicios públicos y la representación política. Y su correlato empresarial es la economía franquiciada.

Cada vez hay más franquicias, pero...

La franquicia es deconstrucción de un proceso productivo. La central concentra todo el poder de decisión y condena al resto a ejecutar como robots tareas que no requieren formación. En McDonald's un puñado de directivos deciden en la central hasta el tamaño de los pepinillos que servirán en todo el planeta y a los miles de empleados de cada restaurante franquiciado no les queda margen para el aprendizaje o el progreso.

Es un modelo.

Es el modelo. Esos empleados no necesitan formarse sino desinformarse para no sentirse frustrados por una vida en la que no controlan nada y no aprenden nada al trabajar.

Pero aún tenemos democracias.

¿No ha visto cómo se ha resuelto esta crisis que pronostiqué? Se nos ha culpabilizado a todos de los abusos de unos aprovechados y estamos pagando sus desmanes con recortes en sueldos y servicios públicos. Y fíjese dónde acaban los ex políticos a cambio del favor: a sueldo de las multinacionales.

Se habló de nueva regulación bancaria.

Han hecho lo contrario, se ha reforzado el capitalismo total. Se acata la lógica de la pretendida eficiencia cuantificable y se condena de antemano cualquier otra consideración intelectual, humanística o de justicia.

Suena apocalíptico y marxistoide.

Pues soy socialcristiano y moderado. Sólo constato el sentido de la historia: avanzamos en el capitalismo total hacia un nuevo feudalismo que liquida los derechos de las clases medias. Y la política se ha rendido a esa lógica. Cuando estaba en el Ministerio de Economía, un alto funcionario veterano me explicó cómo los presidentes de las multinacionales hacían cola para ver al ministro Erhard: ¡hoy son los ministros los que hacen cola para mendigar favores a banqueros y presidentes de empresa!

¿Y la desinformación de las clases medias forma parte de ese proceso?

Es su consecuencia y a su vez lo acelera. Pronto verá cómo, una vez liquidados o reducidos a la banalidad más o menos rentable los medios privados de calidad, las empresas informativas públicas serán tachadas de ineficientes y obsoletas.

Al menos tienen rentabilidad política.

Algunos medios sobreviven al vender su independencia a un partidismo político cada vez más descarado a cambio de subvenciones y concesiones. A su vez esos políticos sirven a los nuevos señores feudales de la banca y la empresa, que no necesitan ganar elecciones para mandar.

Llámeme ingenuo, pero creo que el buen contenido siempre halla su lector.

Ambos están desapareciendo: el lector desinformado acaba por conformarse con los contenidos más superficiales."





dimarts, 16 de gener de 2018

Caravaggio: Santa Caterina



Caravaggio 1598


Santa Caterina d'Alexandria segons Caravaggio. Simon Schama, al seu extraordinari text sobre Caravaggio que forma part del llibre El poder de l'art, explica que la model fou la cortesana romana Fillide Melandroni, i subratlla la força del rostre i el resplendor acerat dels ulls, lluny de les habituals imatges pàl·lides i angelicals.





dilluns, 15 de gener de 2018

El millor tresor




Botticelli 1484



"Sent contrari des de l'adolescència a l'ús de la cultura com a instrument ideològic, en aquesta edat i situació en la que m'ha correspost ser etiquetat com a 'madur terrible', no puc per menys que enfadar-me contra la incombustible i desvergonyida ideologia de la cultura de masses. El que de debò pretenen aquests ideòlegs és que les masses, lloc on la persona és despersonalitzada, posseeixin el menor nivell cultural possible. Així seran de més fàcil manipulació, pensen. El seu propòsit és banalitzar la cultura, reduir-la al nivell de l'entreteniment i de la icona desproveït de càrrega significativa, desprestigiar no a tal o qual intel·lectual sinó a la paraula intel·lectual, de manera que s'assimili a un insult. Per a aquesta dreta pro analfabetista, una persona culta és algú indesitjable, llevat que desvinculi la cultura adquirida de qualsevol mirada sobre el món. Però fins i tot en aquest supòsit, tant se val haver afinat el gust com bressolar-se en el discurs que tot és igual a tot i no hi ha diferències de valor. A les arrels del moviment neoconservador s'entén la cultura, posseir cultura un mateix, com una condició preciosa per al domini de les ments alienes, en especial del populatxo. Ara ja ni això, la finor expositiva està sent desacreditada a marxes forçades, i el descrèdit afecta també els intel·lectuals conservadors de tota la vida, hereus de Chateaubriand. L'ús i gaudi de la bellesa, abans privilegi d'uns pocs entre els que podien, per naixement, tenir accés a ella, és substituït per la qualificació de bell a tot el que proporcioni gaudi (amb l'única condició que sigui innocu en tots els sentits).

La dreta cultural és extrema perquè el que pretén és emparar-se de Walter Benjamin per forçar la fi de la cultura. En comptes d'aprofitar la increïble millora en termes d'accessibilitat per induir al major nombre de persones a conrear-se, mitjançant un esforç personal imprescindible, constant, en el qual no falten disgustos, estan obstinats a que disminueixi al màxim el nombre de ciutadans interessats en entretenir-se de maneres no banals, és a dir les preestablertes, sense intencionalitat, per les indústries. La dreta cultural s'ha tornat igualitarista d'una manera mai somiada, de manera que indueix als que ocupen bones posicions en l'escala social a acontentar-se amb objectes de luxe però abstenir-se, igual que els d'en mig i de baix, de considerar que les generacions anteriors han deixat a la nostra disposició el millor tresor de la humanitat, l'art, la cultura, el pensament acumulats en els últims dos mil·lennis i mig.

El que la dreta cultural pretén, en definitiva, és que tots tinguem el mateix nivell cultural, ja que ha arribat a la conclusió que un nivell cultural acceptable o alt és una càrrega i no un avantatge per a funcionar en aquest món i fer-lo funcionar. Per això, ha passat a ser el mateix col·leccionar art que segells o cotxes esportius, ja que totes aquestes coses no passen de manies personals sense sentit, més enllà de marcadors d'estatus.

Molt al contrari, els partidaris del humanisme, de l'esforç per aprendre i conèixer com a condició per gaudir, hem d'esforçar-nos a posseir el nivell de formació més alt que ens sigui possible, dins de les facultats i disponibilitat de cadascú. De la mateixa manera, hem d'incitar als nostres éssers propers o estimats a imitar la nostra conducta, a llegir o apropar-se al tresor cultural al·ludit tot i les dificultats inicials, demostrant a cada pas, sense sofisticacions ni menyspreu, que no pertanyem a una tribu en extinció sinó que hem de ser imitats i envejats, ja que tenim major coneixement i millor gust per la vastitud d'experiència aliena adquirida i assimilada gràcies a la cultura humanista. L'única cosa que pot derrotar la dreta cultural és mostrar com la cultura, la bellesa i l'art del passat posseeixen un valor vital i humà immens i incomparable, i que sense ells l'existència és encara més vegetativa."


Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 21.12.2005







diumenge, 14 de gener de 2018

Cultura i identitat




Tiziano 1545



La cultura és un generador d'identitat. A nivell de la identitat personal, la cultura potencia el procés de personalització dels individus, en tant que:

- proveïdora de coneixements, que ajuden l'individu a ubicar-se correctament en l'entorn

- generadora de sensibilitat, la qual permet a l'individu  fruir del seu entorn, tant de la bellesa natural com de la creada pels éssers humans (l'art en totes les seves manifestacions)

- potenciadora de valors, els quals permeten a l'individu l'establiment d'una relació ètica amb el seu entorn, i principalment amb els altres éssers humans. L'exercici dels valors consolida el caràcter personal de la identitat individual.

- entroncadora amb un col·lectiu. Compartir elements culturals genera lligams entre els individus, portant-los a sentir-se membres d'un mateix poble, completant així el procés de consolidació de la identitat personal.

A nivell de la identitat col·lectiva, la cultura és expressió de la identitat d'un poble, i alhora genera i enforteix aquesta identitat. Hi ha una correlació entre el desenvolupament cultural i la vertebració dels col·lectius. La cultura és bàsica per a la cohesió i identificació de la comunitat.





dissabte, 13 de gener de 2018

Intercanvi







“Un home va morir, deixant una gran fortuna repartida entre els seus dos fills. Però ambdós eren cobejosos i en les seves ments malaltes s’hi va instal·lar la sospita que l’altre havia estat afavorit amb una part més quantiosa. Per aquest motiu van discutir de tal manera que van decidir elevar la seva disputa al jutge de la localitat.

Aquest, després de prendre nota de tots els arguments presentats per ambdós, els hi va preguntar:

- "Tu" – li va dir al primer germà – "ets capaç de jurar que el teu germà ha rebut en herència una part més gran que la teva?"

- "Sí" – va respondre l'al·ludit sense vacil·lar.

- "I tu" – es va adreçar al segon germà – "ets capaç de jurar també que el teu germà ha rebut una part més gran que la teva?"

- "Sí" – va contestar l'interpel·lat de manera igualment categòrica.

- "Doncs si tots dos esteu convençuts de tal cosa,  la meva sentència és que ambdós intercanvieu les vostres respectives herències. Que s'executi immediatament el dictat" – va manar el jutge.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.






divendres, 12 de gener de 2018

Morts estimats




Hodgkin 1996



"De vosaltres, els meus estimadíssims morts, m'arriba una dolça aroma que desferma cor i llàgrimes. En veritat, aquesta aroma commou i desferma el cor del navegant solitari.

(...)

Encara soc l'hereu del vostre amor, i terra que en record vostre floreix amb virtuts silvestres de molts colors, oh vosaltres, estimadíssims!"


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "El cant dels sepulcres"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 11 de gener de 2018

Mires estretes








"Les persones de mires estretes emprenen coses per obtenir profit, la gent exemplar emprèn coses basant-se en la justícia. Fer el bé no és per assolir reputació, sinó que la reputació el segueix.

(...)

Aquells les paraules dels quals no són constantment veritables i el comportament dels quals no és permanentment apropiat, són gent de mires estretes."


Del Wenzi 65



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 10 de gener de 2018

Qualitats del cap




Velázquez 1635


En un bon article sobre les relacions entre caps i la seva influència en les operacions, publicat a la revista Ejército n. 838, de gener-febrer de 2011 (pp. 88 a 94), el tinent coronel José Luís Calvo inclou una consideració que probablement hauria de ser presa en consideració no només en l'àmbit militar sinó en la reflexió sobre el lideratge en general, i particularment en l'àmbit del lideratge polític; sabem fins a quin punt les relacions entre polítics condicionen la dinàmica política:


"De hecho, los jefes militares que llegan al tramo superior de la cadena jerárquica suelen compartir cualidades como firmeza de carácter, ambición, frialdad en el juicio y una sólida autoestima. Todas ellas son necesarias para ejercer la acción de mando, y esenciales cuando se trata de dirigir operaciones de combate. Las personas afables, sensibles y bondadosas tienen pocas posibilidades de prevalecer en un campo de batalla. Pero estas cualidades que hacen al jefe adecuado para la guerra, también suelen convertirlo en alguien muy difícil en el trato personal.

La experiencia en operaciones reales puede complicar aún más su carácter. El éxito puede provocar una sobrecarga de autoestima que convierta al jefe en intratable, algo que puede ocurrir también si el fracaso lo sume en una espiral de frustración."





dimarts, 9 de gener de 2018

Ser bona persona




Simone Martini 1320


"Quan jo era petita, socialment es deia que era una bona persona aquella que no robava ni matava i no s'hi afegia res més. Una simplificació absurda perquè ser bona persona vol dir moltes coses més, per exemple ser amable, respectuosa amb una mateixa i amb els altres, generosa, comprensiva, disposada a ajudar si cal (i gairebé sempre cal), responsable, flexible, que valora les persones per damunt de les coses, sensata, cordial, honesta i mil coses més que es van decidint en el dia a dia quan es presenten. I amb sensibilitat per poder comprendre la realitat i els seus matisos i ancorada en la cerca de la veritat en cada moment de la seva vida.

I no és una bona persona la que només pensa en el seu profit i que posa el seu narcisisme per damunt de qualsevol decisió, al preu que sigui. La que menteix per sistema per obtenir guanys per si mateixa, la que pensa que els altres només són uns objectes que li reforcen la supèrbia, la que tant se li'n dóna el que els pugui passar als altres, la cobdiciosa de béns i de fama, la que utilitza l'astúcia per comptes de la comunicació, la que creu que està per damunt de qualsevol altre com tocada per la divinitat, la que s'aferra al poder malgrat que això suposi l'empobriment dels altres (de fet, els altres no existeixen per ella com a subjectes), la que demana submissió per comptes de conversa, la que adora els poderosos i menysté els més febles.

Les bones persones transmeten bones vibracions, és a dir, amb elles una se sent senzillament segura i entesa i desprenen una certa serenitat que s'encomana. I a l'inrevés, quan una està al costat d'una persona inquietant, en el sentit que encomana desconcert, animadversió cap a la gent, amb un llenguatge de ràbia latent, i tracte de superioritat envers el que sigui, està al costat d'una presència tòxica, és a dir, d'una mala persona."


Remei Margarit a La Vanguardia del 30.12.2017




dilluns, 8 de gener de 2018

Percentatges




Tàpies 1971



L'article d'Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano a El Punt Avui del 21.12.2017 i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del 03.01.2018 semblen indicis d'una accentuació de l'estratègia independentista de dur a terme un atac frontal, demolidor, contra els transversals o tercera via. A què pot respondre aquesta estratègia?

És possible que el raonament que hi hagi al darrera sigui el de la necessitat de passar el més aviat possible el suport electoral independentista del 48% al 52%. Hi ha qui d'això en diu "ampliar la base social de l'independentisme"; jo considero que aquesta no és la denominació adient, però no és d'això del que ara parlem. Si el propòsit és aconseguir aquest increment del 4% de suport electoral, l'esmentada ofensiva demolidora pot ser un encert: pot ser molt bé que aquest percentatge de l'electorat hi sigui sensible.

Ara, pels que considerem que la independència només seria una opció real en base a un suport social molt més ampli -diguem, per exemple, un 66%, el percentatge demanat per a la reforma de l'Estatut- l'estratègia indicada és, per una banda, inútil -no aconseguirà un 18% addicional de suport electoral- i per l'altra, és perjudicial per al clima polític del país, ja molt enrarit: trenca més ponts de diàleg, aguditza la confrontació, enrareix la convivència.

Com a catalanista transversal o de la tercera via, davant d'aquesta devastadora maniobra només puc aportar el testimoni de la meva reacció personal. Constato una primera reacció de tancament, de no voler discutir més amb l'independentisme, de refusar una conversa esdevinguda inútil i que genera animadversió. No tinc ganes de parlar-ne més, m'és massa dolorós i frustrant continuar el debat en aquest context de "negació del dret d'existir" de la transversalitat o terceres vies. Em surt de dins un "ja s'ho faran." Però malauradament la cosa no es queda aquí. En un segon moment s'hi afegeix una reacció que es pot resumir amb l'expressió popular "si vols guerra, la tindràs"; venen ganes de contraofensiva. És clar que poca cosa pot fer el 21% davant del 48%, però de vegades s'ha d'entrar en confrontació fins i tot en inferioritat numèrica.



Nota de to: He procurat redactar aquesta nota el més fredament possible, tot i que és evident el meu enuig i la meva preocupació. També podria haver mirat de posar-hi alguna nota d'humor que relativitzés la situació, però no m'ha semblat escaient...


Nota final addicional: Una estratègia de contraofensiva del sector transversal o tercera via hauria de tenir com a objectiu assolir com a mínim un 40% del suport electoral. Això voldria dir recuperar el 10% del vot independentista i el 9% del vot de C's. La pregunta, llavors, és: poden el PSC i els comuns fer això? O bé cal generar algun nou actor polític capaç de fer-ho? Amb quina mena de proposta de país? Des de quines posicions ideològiques? Amb quin tipus d'organització? Des de quins sectors socials es podria impulsar una iniciativa així? D'on trauria el seu magnetisme, la seva capacitat de lideratge, la seva força d'atracció? Sembla que estem assenyalant un impossible, però cal desencallar la situació política catalana i aquesta seria una de les maneres de fer-ho.