divendres, 31 de març de 2017

Fragmentació




Gris 1918



"Avui pluralisme vol dir que cadascú, simultàniament i al llarg d'una mateixa jornada, pot ser -posem per cas- autoritari en la professió, amable amb els amics, esquerp amb els veïns, controlat en la presa de decisions o descontrolat en les activitats del lleure; o manifestar-se progressista en idees polítiques, liberal amb referència a la conducta sexual, conservador davant d'iniciatives dels fills, crític davant de l'autoritat eclesiàstica, comprensiu davant l'autoritat política amb la qual s'identifica... i així podríem seguir. Hom ofereix habitualment diversos rostres de si mateix; hom no té una identitat ideològica, sinó que aplega -seguint criteris ben diversos, o sense cap criteri- fragments de diverses identitats que abans s'assumien de manera compacta. Aquesta fragmentació practicada i interioritzada ha esdevingut una manera estable de ser i de viure. Manifestem aspectes diversos de nosaltres mateixos en diverses situacions i relacions, i no hi ha cap situació o relació en la qual manifestem la totalitat dels nostres aspectes. No orientem la nostra vida amb la brúixola, en la recerca d'un Nord que és la nostra referència, sinó amb un radar: ens anem movent en funció de com es va movent el que ens envolta."


Josep M. Lozano Recerca de la felicitat a la nostra cultura (març de 1992)





dijous, 30 de març de 2017

dimecres, 29 de març de 2017

Tot mereix ser viscut




Chardin 1768



"Todo merece ser vivido en la vida: no hay nada que sea inexpresivo, que sea opaco, que sea vulgar a los ojos de un observador. (...) Hay ya una nueva belleza, un nuevo arte en lo pequeño, en los detalles insignificantes, en lo ordinario, en lo prosaico; los tópicos abstractos y épicos que hasta ahora los poetas han llevado y traído ya no nos dicen nada; ya no se puede hablar con enfáticas generalidades del campo, de la Naturaleza, del amor, de los hombres; necesitamos hechos microscópicos que sean reveladores de la vida, y que, ensamblados armónicamente, con simplicidad, con claridad, nos muestren la fuerza abrumadora del Universo, esta fuerza eterna, profunda, que se halla lo mismo en las populosas ciudades y en las Asambleas donde se deciden los destinos de los pueblos, que en las ciudades oscuras y en las tertulias de un Casino modesto, donde don Joaquín nos cuenta su prosaico paseo de esta tarde."


Azorín, a Los pueblos (1905)


(recollit per José María Valverde a Breve historia de la literatura española (1969))





dimarts, 28 de març de 2017

Heine sobre la música




Klee 1932



"Però què és la música? Aquesta pregunta em va tenir ocupat durant hores ahir abans d'anar a dormir. La música té una explicació insòlita; podria dir que és un miracle. Se situa a mig camí entre el pensament i el fenomen; com una mena de nebulós mediador, se situa entre l'esperit i la matèria;  és alhora semblant i diferent de les coses entre les que intermedia: és esperit, però esperit que requereix manifestar-se en el temps; és matèria, però matèria que pot prescindir de l'espai."


Heinrich Heine, a Über die Französische Bühne, Neunter Brief (1837)


Text original:

"Aber was ist die Musik? Diese Frage hat mich gestern abend vor dem Einschlafen stundenlang beschäftigt. Es hat mit der Musik eine wunderliche Bewandtnis; ich möchte sagen, sie ist ein Wunder. Sie steht zwischen Gedanken und Erscheinung; als dämmernde Vermittlerin steht sie zwischen Geist und Materie; sie ist beiden verwandt und doch von beiden verschieden: sie ist Geist, aber Geist, welcher eines Zeitmaßes bedarf; sie ist Materie, aber Materie, die des Raumes entbehren kann."




diumenge, 26 de març de 2017

Present i passat




Twombly 1982



Com viure el passat des del present?

- amb un intens agraïment per tot allò que de bo hem rebut.

- amb una gran acceptació del condicionament que el passat ens suposa sempre. Tots els pesos que portem a sobre, totes les pèrdues que hem patit. Hem de ser capaços de perdonar el passat.

- amb un serè remordiment per tot allò que hem fet malament i que ja no podrem mai arreglar.





dissabte, 25 de març de 2017

Possessió








"Tot home religiós sent que si és fidel a Déu, aquest el va posseint, i a la fi ja no és ell qui viu sinó que és Déu el qui viu en ell."


Carles Comas, abril de 1980





divendres, 24 de març de 2017

Millors persones




Vermeer 1656



"Del que es tracta és d'ajudar els altres a ser millors persones."


Josep M. Lozano a Poblet el 25.02.2017





dijous, 23 de març de 2017

Madurar




Ellsworth Kelly 1949



Es tracta d'anar madurant sense amargar-se ni amargar els altres...





dimecres, 22 de març de 2017

Dos poemes de Palau i Fabre






"Vaig com les aus quan han perdut el fill,
que giravoltem sense haver consol,
amb crits de sang alerten son estol
com si lo món entrés en gran perill.

E giravolten sens defalliment
entorn del lloc on lo fill han deixat
e no els esparvera la veracitat
perquè els daria molt major turment.

Des del matí fins que s'ha post lo jorn,
amb son rodar inquieten l'espai,
diuen que en ells dolor no es pondrà mai,
puix que mai més no hauran lo fill entorn.

Sols a la nit, vençuts per l'enderroc,
tornen al niu com a desert castell,
senten lo cor de sobta fosc i vell
e s'adormissen amb la son del roc.

L'ensendemà, amb un volar penós,
abandonant lo niu, l'arbre i el riu,
van a l'encalç d'un indret més galdós:
però en cap lloc lo seu infant no viu.

Així jo vaig, perdut de mi mateix,
a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament,
car gorja endins lo meu dolor se peix."


- - -


"Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes".



Josep Palau i Fabre (1917-2008)




dimarts, 21 de març de 2017

Deures de la política




Delaunay 1912



"Si el primer deure que ens imposa la política és un esforç creador, imaginatiu, per a concebre els fins globals de la societat i concebre'ls d'una manera que no sigui imatge i semblança del passat i del present limitant-nos a buscar uns mitjans que ens puguin satisfer demà les necessitats d'avui, el segon deure que ens imposa és fer que aquesta opció de nous fins, aquestes noves necessitats, emergeixi del conjunt de participants d'una societat."


Roger Garaudy a Paraula d'home (1975)



"La política, en el veritable sentit de la paraula, és la voluntat de crear un món amb perspectives més humanes."

"Una veritable revolució és per a una societat com una conversió per a l'individu; això és, un canvi dels objectius i del sentit de la vida i de la història."


Roger Garaudy Crida als vivents (1979)





dilluns, 20 de març de 2017

diumenge, 19 de març de 2017

Present i futur




Twombly 2000



Tenim clara la necessitat de viure a fons el present. Però és també clara la importància del futur, del projecte, de l'aspiració, de l'horitzó. De fet, el futur és la dimensió del present que mira més enllà, més endavant.

No és fàcil l'equilibri entre la vivència del present i l'obertura al futur: l'un tendeix a menjar-se l'altre, és fàcil prioritzar l'un en detriment de l'altre. Si oblidem el futur, el present pot quedar ofegat en ell mateix, i nosaltres amb ell. Si oblidem el present, la nostra vida pot caure en la irrealitat, perdre's pels camins dels somnis i no assaborir el valor, la riquesa del que tenim. Aquest equilibri és fonamental per a un bon tarannà vital.





dissabte, 18 de març de 2017

L'esfera altra





De Staël 1951



"Hi ha una esfera "altra", és a dir una esfera incommensurable amb l'empiria [el món empíric]: una esfera on, per exemple, no té sentit dictaminar si el que allí hi ha és o no és "persona".

Aquesta esfera no és un pur sentiment que s'hagi d'entendre des de l'empiria (és a dir, un producte de les meves necessitats sentimentals) sinó que té "realitat" independentment de mi, ja que se m'imposa contra la meva voluntat, i tracta imperiosament de conduir la meva vida (...).

La "realitat" d'aquesta esfera misteriosa, que normalment només es manifesta "imperant-me", en algunes rares i afortunades ocasions es manifesta amb tot el seu esplendor (...); això passa poques vegades, però l'experiència recollida a la història de les religions mostra que si ests fidel això es fa cada vegada més freqüent; per dir-ho d'una altra manera, l'"imperar-te des de la foscor" cada vegada es va traient més vels, se't va fent llum, fins a manifestar-se com el teu aliment i la companyia que t'omple: es pot arribar a "tocar" cada vegada més la seva "realitat" (la seva iniciativa... i qui sap què! - només ho sap qui hi arriba -).

(...)

La història de les religions ens mostra que si hom és fidel a Déu, l'esfera "altra" no sols "t'impera" i a més a més de vegades se't revela esplendent (com "la" Bellesa, etc.) sinó que cada vegada l'"imperatiu fosc" que ella és se't va fent més familiar, els ulls se t'hi van acostumant, i ho vas descobrint com un món inefable i ple de meravelles (cada vegada més "realment real"). Aquestes meravelles s'expressen amb les úniques paraules que es tenen, les tretes del món quotidià: es parla de Pare, de resurrecció, etc. Però aquestes paraules serien mal enteses si no fóssim conscients que volen indicar quelcom que només es pot saber què és si ho tastes personalment, si t'endinses personalment en el món misteriós de l'esfera "altra" i "t'ho trobes".

(...)

"Trobar-se amb la Bellesa" és quelcom que cal cultivar, de manera que en humil fidelitat aquesta esfera "altra" creixi i creixi fins a presentar-se amb tot el seu esplendor, adquirint densitat, "realitat". A tots els que creuen perdre la fe, se'ls hauria de dir que han fet bé de deixar de creure en aquest Déu "omnipotent", i que ha estat una sort per a ells que això els hagi obligat a madurar fins arribar a l'amor desinteressat a tota cosa; però ara que ja no escolten amb ànsia "a orillas del gran silencio" han de continuar esperant però d'una manera diferent: han de continuar esperant no l'"omnipotent" sinó aquesta "vaga tendresa" que "purifica de tot recel i fins de la més lleu desesperança"; és a dir, s'han de continuar endinsant en el terreny de l'esfera "altra"... perquè aquesta esfera pot donar molt de si.

(...)

L'esfera "altra" que ara ja experimentem com a "real" (ja que "m'impera" i a més  a més en alguna rara i afortunada ocasió se'm presenta "per ella mateixa", "en tot el seu esplendor") si hi soc fidel se'm pot anar tornant més i més lluminosa, com ho testimonia la història de les religions. Però els mestres de la història de les religions em parlen d'aquesta llum i d'aquestes riqueses amb fórmules que resulten molt perilloses avui, ja que poden ajudar a l'home a "fabular" un Déu "omnipotent" (amb la qual cosa mai arribarà a "empassar.se la Mort" i per tant a accedir a l'esfera "altra", o al menys li poden fer creure que a les riqueses del misteri s'hi pot arribar llegint llibres en lloc d'arribar-hi caminant..."

(...)

Existeix una esfera "altra": vg. de la bellesa no es pot dir ni que sigui "personal" ni que sigui una força "impersonal" (com la gravetat), la bellesa és "altra" que aquest món, li és incommensurable. Aquesta esfera "altra" és real: regeix la vida... Aquesta "realitat" de vegades surt de la "foscor" des d'on ens "impera", i es presenta "cara a cara" amb tot el seu esplendor: veiem no sols "coses belles", sinó que "hi ha Bellesa" (toquem els ciments del sentit, i ens aclaparem reverencialment). La història de les religions mostra que si som fidels a la crida de nla "realitat altra", aquesta cada vegada se'ns farà més lluminosa, i arribarem a veure-hi riqueses insospitades. Però les riqueses de l'esfera "altra" no convé dir-les amb fórmules... sense afegir ràpidament que aquestes fórmules no eliminen pas la Mort (al menys no ens estalvien el "dol per la mort del pare omnipotent") i ni tan sols serveixen per a enriquir-nos religiosament (hom no té altre sistema d'enriquiment religiós que "caminar": no hi ha "informació" que pugui suplir la maduració personal)."


Carles Comas, abril de 1980





divendres, 17 de març de 2017

Martí i Pol: Atur de tardor




Hernández Pijuan 1983



Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
i al capvespre farem com qui ja no es recorda
dels mesos càlids.
Collirem flors marcides i una mica
de vent a cada marge.

Del poble enllà hi haurà una quietud
densa de pluges i prodigis
i haurem envellit molt
sense ni saber com.

Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
pels vells camins del record i del somni,
íntims i acollidors com una cambra.
Serà un temps de silenci i desencís.
No hi haurà ocells i les vores del riu
tindran un aire de malenconia.

Avui el cor es perdrà pels camins més incerts
i, essent de nit, una vaga tendresa
ens purificarà de tot recel
i fins de la més lleu desesperança.


Miquel Martí i Pol, a El fugitiu (1952-1957)





dijous, 16 de març de 2017

Badar








"Badar. Passejar la mirada.

Espurnes d'atenció, fugisseres.

La por de l'abisme; l'esforç per allunyar-se'n."


Li Migara





dimarts, 14 de març de 2017

En cada moment




Vermeer 1657



"En cada moment hi ha tot el que hi ha d'haver."


Josep M. Lozano a Poblet el 25.02.2017





dilluns, 13 de març de 2017

Summertime




Jawlensky 1912



Qui li havia de dir a George Gershwin (1898-1937) que un parell de minuts de la seva òpera Porgy and Bess (1935) es convertirien en un tema musical mundialment conegut i cantat generació rere generació!

Molta gent en fa reculls, i nosaltres també. A Spotify hi trobareu la playlist Summertime de "merceirai": Hi ha la primera versió de l'òpera, la d?Ella Fitzgerald amb Louis Armstrong de 1957, la interpretació d'Ella Fitzgerald de 1958, les interpretacions de Charlie Parker i Oscar Peterson, tres versions de Janis Joplin, dues de Nina Simone, les versions de Renée Fleming, Kiri Te Kanawa, Kathleen Battle i Leontine Price i algunes altres.

I a continuació trobareu unes quantes adreces de You Tube. Entre una cosa i l'altra tindreu una certa panoràmica...



Versió en òpera com la original

http://www.youtube.com/watch?v=O7-Qa92Rzbk


Maria Callas

http://www.youtube.com/watch?v=alrBe2XF0IA


Kiri te Kanawa

http://www.youtube.com/watch?v=DWUe7cXm6ok


Kathleen Battle

http://www.youtube.com/watch?v=UYlIHI35oak


Renée Fleming

https://www.youtube.com/watch?v=RKfgou8vK2I


Leontyne Price

diumenge, 12 de març de 2017

Ser cristià




Rouault 1941



Anomenem cristianes aquelles persones que, en llegir els evangelis, troben en la figura de Jesús un referent vital de primer nivell que esdevé el referent central de la seva identitat.





dissabte, 11 de març de 2017

Moments




De Staël 1949



"Hi pot haver tres menes de moments:

1) Quan instint i admiració viuen barrejats; és el normal de la vida.

2) Quan l'admiració sura sobre els instints, i la cosa ens embadaleix.

3) Quan ja no és la bellesa de la cosa la que ens embadaleix, sinó que la cosa es transfigura i esdevé presència lluminosa de "la bellesa mateixa"; "la bellesa mateixa" està ací donant sentit al nostre viure, fonamentant-lo, exigint-nos, etc.; per així dir-ho, hem "tocat" el sentit de totes les coses, el fonament mateix de l'existència, la raó de viure..."


Carles Comas, abril de 1980





divendres, 10 de març de 2017

Martí i Pol: Som pelegrins




Hernández Pijuan 1985



"Som pelegrins cap al teu alt silenci
per recobrar, Senyor, la veu perduda.
Tenim les mans d'ortigues i de boira
i els ulls malalts de tant combatre l'ombra.
Som pelegrins, Senyor, perquè el prodigi
de la veu ens retorni a la puresa
del primer gest august de criatures,
perquè en la lluita hi hagi la nostra arma
de carn i de neguit, car no perdura
res més que allò que alcem per damunt nostre
fins a assolir la teva placidesa.
Tot és incert, com escrit en la sorra,
i volem esculpir damunt la pedra.
Torna'ns l'antiga quietud o encisa'ns
per sempre més amb el teu gest altíssim."



Miquel Martí i Pol, a Si esbrineu d'un sol gest (1954-1957)





dijous, 9 de març de 2017

Fins i mitjans







El 18.02.2017 Edgar Morin feia una piulada recordant que Aldous Huxley havia dit quelcom de fonamental i massa sovint oblidat: que el fi no pot justificar els mitjans per la raó evident que els mitjans determinen la naturalesa dels fins produïts per ells.


Heus ací dos fragments del llibre de 1937 Ends and Means (an Enquiry Into the Nature of Ideals and Into the Methods Employed for Their Realization) d'Aldous Huxley:


“Good ends, as I have frequently to point out, can be achieved only by the employment of appropriate means. The end cannot justify the means, for the simple and obvious reason that the means employed determine the nature of the ends produced.”


“And yet our personal experience and the study of history make it abundantly clear that the means whereby we try to achieve something are at least as important as the end we wish to attain. Indeed they are even more important. For the means employed inevitably determine the nature of the result achieved; whereas, however good the end aimed at may be, its goodness is powerless to counteract the effects of the bad means we use to reach it.”





dimecres, 8 de març de 2017

Manchester by the Sea




Hopper 1914



La pel·lícula Manchester by the Sea, de Kenneth Lonergan, és una reflexió realista i matisada sobre el sofriment i la pèrdua, molt ben escrita, dirigida, interpretada i fotografiada. El nostre amic Lluís Trabal n'ha fet un comentari lúcid i precís:

"Mentre veia Manchester by the Sea em predominava la fredor i la duresa del relat, la seva contenció, lluny de l'efusió sensible. Després vaig veure que m'equivocava. La fredor segurament era la del clima de New England a l'hivern! La contenció hi és, no ho puc negar, però tan sols a nivell formal; el que omple tot el film, de cap a peus, és el dolor. Dolor fons, amagat, quasi sempre secret, però que va aflorant: és emoció, és sentiment, però soterrat, sense capacitat per part dels personatges de ser mostrat. Relacions dures però no fredes: la majoria dels personatges secundaris s'ofereixen, s'entreguen. Maldestres, poc capaços, però ho fan. És el dolor omnipresent el que tot ho modula: no és contenció, és la paràlisi del dolor."





dimarts, 7 de març de 2017

Validesa




Rothko 1964



"[El concepte de] Déu és útil i veritablement vàlid si ens pot donar un esperit més obert, una personalitat més lliure i un cor cada dia més capaç d'estimar. Si el concepte de Déu no ens pot donar tot això, hora és de desembarassar-nos-en."


James Baldwin a The Fire Next Time (1963).


Citat per Jesús Martínez Gordo a El diàleg interreligiós i la justícia: algunes reflexions, dins de "Religions de la terra i sacralitat del pobre", novembre de 1997.





dilluns, 6 de març de 2017

Immobilitat vertiginosa







Com recorda l'astrofísic Laurent Nottale (Télérama del 09.12.1998), quan estem immòbils, ho estem respecte a la Terra. Però la Terra gira a 30 quilòmetres per segon (km/s) al voltant del Sol, el qual corre a 20 km/s cap a Andròmeda. I aquest conjunt gira a 250 km/s dins de la Via Làctia, la qual es mou a 80 km/s en el nostre grup local de galàxies, el qual es dirigeix a 300 km/s cap a l'amuntegament de la Verge.

Vertiginós...



A La Vanguardia del 05.03.2017 l'astrofísic Kike Herrero respon a la pregunta "A quina velocitat viatja el Sol per l'espai?" amb una explicació més àmplia i més complexa:


"El sol és una de les aproximadament 200.000 milions d’estrelles que formen la nostra galàxia, la Via Làctia. Es troba, juntament amb els planetes del sistema solar, a la part interior del braç d'Orió, a uns 26.000 anys llum del centre de la galàxia, la qual cosa és més o menys a mig camí al llarg d’un dels seus braços espirals. El sistema solar està just en el que els astrofísics denominen la zona d'habitabilitat galàctica: la regió de la galàxia on la composició estel·lar i el ritme d'explosions de supernoves, entre altres factors, deixen més probabilitats al desenvolupament de la vida.

Com la resta de les estrelles de la Via Làctia, el Sol descriu una òrbita més o menys circular al voltant del centre de la galàxia. A més, cada estrella pot tenir un moviment propi en relació amb les del seu voltant. En el cas del Sol, es desplaça uns 20 quilòmetres per segon (km/s) respecte al seu entorn, cap a un punt en la constel·lació d'Hèrcules denominat Àpex solar. A això cal sumar-hi el moviment orbital del Sol. La nostra estrella triga entre 225 i 250 milions d'anys a fer una volta a la Via Làctia (això és, un any galàctic), i a més oscil·la per sobre i per sota del disc unes 2,7 vegades cada volta. Es creu que el Sol ja ha completat entre 20 i 25 òrbites en tot el seu temps de vida. Amb tot, la velocitat del Sol respecte al centre de la galàxia és d'uns 251 km/s. Això significa que triga 1.190 anys a viatjar una distància d’un any-llum, o uns set dies en desplaçar-se una unitat astronòmica (la distància mitjana entre la Terra i el Sol, que és d'uns 150 milions de quilòmetres).

I aquí no s'acaba... La Via Làctia es mou respecte al fons còsmic de microones, en concret en direcció a la constel·lació d'Hydra, amb una velocitat de 550 km/s. En el cas del Sol, la velocitat resultant és una mica menor, d'uns 370 km/s, en direcció a la constel·lació del Lleó."

Marejador...






diumenge, 5 de març de 2017

Religió de l'amor





Bissier 1961



"Jo dubto que el cristianisme o que cap altra religió, sobretot vistes de fora estant, pugui dir que és la religió de l'amor. "Pels seus fruits els coneixereu." La religió és un fenomen molt complex, alberga del millor i del pitjor de l'ésser humà."


Raimon Panikkar a El problema de la justícia en el diàleg hindú-cristià, dins de "Religions de la terra i sacralitat del pobre", novembre de 1997.





dissabte, 4 de març de 2017

Misteriosa llum




De Staël 1955



""Bellesa", "generositat", "amor a tot", etc. són diferents colors en que es difracta una mateixa misteriosa llum."


Carles Comas, abril 1980




divendres, 3 de març de 2017

Martí i Pol: Deixeu-me dir




Hernández Pijuan 1986



"Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres."


Miquel Martí i PolEl fugitiu (1952-1957)





dijous, 2 de març de 2017

Cronologia bàsica







Fa uns 13.800 milions d'anys: gran explosió (big bang). Essent més precisos, entre fa 13.761 i 13.835 milions d'anys.

10 elevat a -43 del primer segon: moment en el que les lleis de la física comencen a tenir sentit (temps de Planck). Temperatura de l'ordre de 10 elevat a 32 graus Kelvin.

10 elevat a -36 del primer segon: moment altament explosiu (expansió sobtada durant una minúscula fracció de temps, alliberament de grans quantitats d'energia) en el qual la força nuclear forta se separa de la resta. Aparició dels quarks i els electrons. Temperatura de l'ordre de 10 elevat a 27 graus Kelvin.

10 elevat a -32 del primer segon: la inflació comença a frenar-se (entre 10 elevat a -36 i -32 el ritme d'expansió del Cosmos va ser més gran que tota l'expansió que hi ha hagut fins avui). Un litre d'aquell densíssim plasma primigeni pesava desenes de milions de tonelades. Temperatura de l'ordre de 10 elevat a 25 graus Kelvin.

10 elevat a -12 del primer segon: temperatura de l'ordre de 10 elevat a 15 graus Kelvin, cosa que permet la separació de les forces nuclear feble i electromagnètica.

10 elevat a -6 del primer segon: temperatura de 10 bilions de graus. Els quarks es poden unir i es formen protons i neutrons (aquests necessiten més energia per a formar-se; per això, hi ha cinc vegades menys de neutrons que de protons).

Un segon després del big bang: apareixen els neutrins. Temperatura de l'ordre de 10 elevat a 10 graus Kelvin.

Entre tres i cinc minuts després del big bang: el refredament (relatiu...) permet la nucleosíntesi cosmològica: protons i neutrons s'ajunten amb electrons i generen els primers àtoms de matèria, (hidrogen i heli). Temperatura d'un milió de graus Kelvin. L'univers es gran com una estrella.


Els primers 380.000 anys després del big bang, l'univers va estar "a les fosques". Les seves dimensions s'incrementaven enormement, però no es veia res, la llum no existia, ja que els fotons no podien circular lliurement. En aquests primers temps l'univers era una mena de sopa densa de protons, electrons i fotons a uns 2.700 graus. No va ser fins al cap d'aquests 380.000 anys que l'univers s'havia refredat prou com perquè els protons i electrons deixessin els fotons lliures.


Al cap de cinc-cents milions d'anys del big bang apareixen les primeres galàxies, amb les dimensions d'un estel però l'energia concentrada de milers d'estels, i els primers estels (grans, amb molta energia i de curta durada). La temperatura mitjana de l'Univers era ja de cent graus Kelvin (uns 170 graus centígrads sota zero). Uns mil milions d'anys després del big bang, la temperatura mitjana haurà baixat a trenta graus Kelvin (uns 243 graus centígrads sota zero). Uns set mil milions d'anys després del big bang, la temperatura mitjana haurà baixat a deu graus Kelvin (uns 263 graus centígrads sota zero). Actualment és de tres graus Kelvin (uns 270 graus centígrads sota zero).

Amb el temps (milers de milions d'anys) es van anar formant més galàxies, de les quals n'hi ha uns 100.000 milions a l'univers, o potser 200.000 milions (nosaltres podem observar les que estan a menys de 10.000 milions d'anys-llum, que són uns 10.000 milions). Al si dels estels es formen àtoms de carboni, ferro i altres elements. Quan els estels exploten, els àtoms s'escampen.


La nostra galàxia és la Via Làctia, una gran galàxia en forma d’espiral barrada formada fa uns 10.000 milions d'anys (tot i que algun dels seus estels és més antic, potser de 13.200 milions d'anys). Té uns 100.000 anys-llum de diàmetre i uns 10.000 anys-llum de gruix (és com una llentia...). La formen entre 200.000 i 400.000 milions d'estels, un dels quals és el nostre Sol, que està a uns 30.000 anys llum del centre de la galàxia; cada estel té els seus planetes, i també hi ha a la Via Làctia milers de nebuloses (cúmuls de gas i pols on es produeix el naixement de nous estels). Al seu centre hi ha un forat negre supermassiu (Sagitari A*). Tots els estels que veiem al cel (uns 5.000 a simple vista, sumant els dos hemisferis) formen part de la Via Làctia. La Via Làctia forma part d’un cúmul o grup local de 30 a 40 galàxies (en el qual hi ha la galàxia Andròmeda, amb la que colisionarem d’aquí a 3.000 milions d'anys); el nostre grup local al seu torn forma part d’un supercúmul de 5.000 galàxies.

El Sol fusiona gairebé 350.000 tonelades d'hidrogen cada dia (gairebé 4 milions de tonelades per segon) per convertir-les en heli, amb el corresponent alliberament d'energia. Aquest procés, iniciat fa 5.000 milions d'anys, durarà encara 5.000 milions d'anys més (al Sol hi ha prou hidrogen com per fer-ho possible).

Fa uns 5.000 milions d'anys es va formar el nostre sistema solar, al si de la Via Làctia, per projeccció dels àtoms més pesats que l'hidrogen degut a les reaccions de fusió nuclear del Sol, formant diferents anells de matèria (en conjunt, menys de l'1 per cent de la massa del Sol). Els elements més lleugers van anar més lluny, formant planetes gasosos (Júpiter, Saturn...), i els més pesats van formar quatre planetes rocosos: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Fa uns 4.700 o 4.600 milions d'anys es va formar la Terra (que era més petita que ara, aproximadament la meitat; va ser el posterior bombardeig de meteorits el que la va portar a les dimensions actuals). Fa uns 4.500 milions d'anys es va formar la Lluna (després de l'impacte amb la Terra d’un gran meteorit, d’una dimensió equivalent al 10% de la Terra, i de passar 100 milions d'anys amb la Terra voltada per una anella tipus Saturn...).

En el període entre fa 4.500 i 3.800 milions d'anys la Terra devia tenir un aspecte semblant a la Lluna actual, plena de cràters fruit d'impactes exteriors. Gairebé no tenia atmosfera, només una mica d'hidrogen i heli. També tenia una intensa activitat volcànica, que va anar acumulant gasos a l'atmosfera, fent-la calenta, espessa i molt verinosa. La gravetat creixent del planeta anava fent possible una major retenció d'aquesta atmosfera, formada per un 70% de vapor d'aigua, un 24% de CO2 i un 6% de nitrogen, més una mica d'amoníac, metà i vapor d'aigua aportats per meteorits. No podia ploure, perquè el vapor d'aigua que s'hi condensava es tornava a evaporar amb l'escalfor de les capes inferiors de l'atmosfera, abans de tocar a terra. La Terra era més aviat una bola incandescent, amb una crosta de silici i molts volcans i rius de lava. Fins que en un cert moment la Terra es refreda prou (perquè va disminuir el bombardeig de meteorits i van disminuir els materials radioactius en desintegració que hi havia al seu interior) com per permetre la pluja: llavors plou (hi ha qui diu que durant 100 milions d'anys...) i es va acumulant aigua líquida (salada i àcida) a la seva superfície (els primers mars, llacs i rius...) fins que un oceà va cobrir la totalitat o la major part de la Terra. Hi ha qui considera que cap a fa 4.000 milions d'anys podria haver sorgit la vida a la Terra, tot i el "bombardeig intens tardà" d'asteroides que va afectar la Terra i la Lluna entre fa 4.100 i 3.800 milions d'anys.

Entre fa 3.800 milions d'anys i fa 2.500 milions d'anys és possible que es produís un període de més fredor a la superfície de la Terra, i hi ha qui diu que al final d'aquesta etapa es va produir un primer fenomen de "planeta bola de neu", pel qual la major part de la superfície terrestre quedava coberta per una gruixuda capa de gel. Es produís o no aquest fenomen puntual, el cas és que llavors el Sol era més esmorteït que ara -només tenia el 40% de la seva brillantor actual- i no hi havia gaire gasos amb efecte hivernacle per a retenir la radiació tèrmica. És possible que durant aquesta llarga etapa es produís l'impacte d'un meteorit que fes que durant un milió d'anys les aigües esdevinguessin molt calentes, facilitant així potser l'aparició de la vida a la Terra, fruit d'un conjunt de processos químics de gran complexitat. En tornar-se a refredar el conjunt, la vida es podria haver refugiat en zones de termalisme actiu. Dit de manera molt imprecisa, entre fa 3.500 milions d'anys i 600 milions d'anys (un llarg període poc conegut) van apareixent ja algues blaves unicel·lulars, i després algues verdes pluricel·lulars, i es va formant l'atmosfera.

És possible que fa 3.800 milions d'anys ja hi hagués petits continents que s'ajuntaven i separaven, i cap a fa 3.400 milions d'anys hi hagués grans masses continentals (potser cinc), que fa 2.500 milions d'anys eren ja força estables. Cap a fa 1.300 milions d'anys sembla ser que s'aplegaren en un únic gran continent anomenat Rodínia ("rodina" és "mare pàtria" en rus), envoltat per l'oceà Pantalàssic. Fa uns 725 milions d'anys aquest continent es va trencar en tres trossos: Gondwana occidental, Gondwana oriental i Lauràsia.

Cap a fa 2.400 sembla que la proliferació de bacteris que emetien oxigen provoca una extinció d'espècies que no poden viure en un ambient oxigenat. Cap a fa 1.850 milions d'anys apareixen les cèl·lules amb nucli o eucariotes, i cap a fa 1.200 milions d'anys apareix la reproducció sexual (dos organismes que s'uneixen per formar-ne un de nou; fins llavors, la reproducció era per divisió de la cèl·lula per formar-ne dues). Cap a fa 850 milions d'anys apareixen els organismes formats per agrupacions de cèl·lules eucariotes.

Una hipòtesi planteja que fa entre 800 i 650 milions d'anys (uns diuen fa 716 milions d' anys , altres 635 milions, i altres que hi poden haver hagut dues o tres glaciacions en el període entre fa 800 i 550 milions d'anys), probablement a causa d'una pertorbació de l'òrbita de la Terra, la quantitat de CO2 de l'atmosfera va disminuir i la Terra va perdre capacitat de retenir la calor del sol, iniciant-se una enorme glaciació que durarà 25 milions d'anys (altres parlen de 10 milions d'anys) en els quals la terra serà com una immensa " bola de neu", amb una capa de gel de quilòmetres de gruix (encara que es discuteix si el gel va cobrir la totalitat de la superfície terrestre o només la major part d'ella). Formes elementals de vida (algues fotosintètiques) sobreviuran aquest període, que acabarà quan un conjunt de grans erupcions volcàniques recarreguin de CO2 l'atmosfera i permetin un efecte hivernacle que fondrà el gel existent (un ràpid procés que hauria fins i tot haver-se pogut produir en un període tan breu com mil anys). En aquest procés de fusió s'alliberarà també a l'atmosfera una gran quantitat d'oxigen, procedent de processos químics en el gel que van donar lloc a aigua oxigenada; aquest oxigen aconseguirà assolir nivells de l'ordre del 20% de l'atmosfera, donant peu a l'eclosió de vida pluricel·lular i l'aparició de grans éssers vius (explosió càmbrica) que es produeix a partir de fa 580 milions d'anys.

Cap a fa 600 milions d'anys les dues Gondwanes es fusionen i cap a fa 500 milions d'anys Gondwana es desplaça cap al Pol sud. Cap a fa 300 milions d'anys Gondwana i Lauràsia es troben i s'ajunten, formant un únic  i enorme continent, Pangea ("tota la terra", en grec), que va del Pol nord al Pol sud. Però cap a fa 170 milions d'anys Pangea es trenca verticalment (Amèrica se separa d'Euràsia i Àfrica) i cap a fa 145 milions d'anys es generen les grans masses continentals actuals, que es continuen movent i aquests moviments van alterant el clima.

Cap a fa 500 milions d'anys hi ha musclos i calamars. Cap a fa 488 milions d'anys hi ha una primera extinció massiva d'espècies. Cap a fa 485 milions d'anys apareixen els primers vertebrats, els peixos. Cap a fa 470 milions d'anys les plantes han generat prou oxigen com perquè aquest representi el 13% de l'atmosfera, i es poden produir ja incendis naturals (el foc pot aparèixer a la superfície de la Terra). Cap a fa 450 milions d'anys apareixen els vegetals terrestres. Cap a fa 443 milions d'anys hi ha dues extincions més, separades per un milió d'anys.

Cap a fa 400 milions d'anys apareixen els amfibis i els insectes. Cap a fa 359 milions d'anys una altra extinció massiva que dura tres milions d'anys s'emporta el 70% de les espècies. Fa 248 milions d'anys hi ha la gran extinció permiana, la més gran que hi ha hagut a la Terra, que eliminà el 95% de les espècies marines i el 70% de les terrestres.

Cap a fa 250 milions d'anys hi ha una altra extinció en massa (desapareix el 90% de les espècies); després apareixen els pins i els dinosaures, les plantes amb flors i els mamífers elementals. Cap a fa 150 milions d'anys apareixen els ocells, i cap a fa 115 milions d'anys apareixen els primers mamífers. Fa uns 90 milions d'anys els primats se separen de la resta de mamífers placentaris; en aquesta època ja hi ha tots els grups de mamífers que actualment trobem a la Terra. La diversificació dels mamífers coincideix amb l'expansió de les flors pels continents.

Fa 65 milions d'anys hi va haver la darrera gran extinció en massa, que eliminà el 50% de les espècies i posà fi a l'existència dels dinosaures, però tindrà poc impacte en els mamífers. Fa entre 55 i 50 milions d'anys un gran canvi climàtic (escalfament global, amb climes tropicals a l'Àrtic) va afavorir l'expansió dels mamífers (que havien estat estables, amb poblacions poc nombroses, durant uns 40 milions d'anys). Apareixen les balenes i els ratpenats, i fa uns 35 milions d'anys tenim ja camells, porcs, vaques, cabres i ovelles.

Dins d'aquest procés, uns petits mamífers pugen als arbres buscant els insectes: és als arbres que la selecció natural acabarà portant a la mà prènsil, la visió estereoscòpica i la visió en color. Cap a fa 25 milions d'anys apareixen als arbres els primats homínids. Cap a fa 7,5 milions d'anys uns primats homínids baixen dels arbres, i es posen a caminar drets (per poder veure-hi més lluny, bipedisme), el que comporta l'especialització de les mans, un creixement del cervell i l'aparició de la parla.

Cap a fa 5 milions d'anys hi ha primats erts (que caminen drets) amb cervells de 500 cc. Cap a fa 2 milions d'anys hi ha australopitecs, amb cervells de 750 cc. Cap a fa 1,7 milions d'anys hi ha humans amb cervells de 1.000 cc.; durant un milió d'anys el cervell no creix (senyal de bona adaptació al medi).

Fa uns 400.000 anys els humans aprenen a controlar el foc. Fa uns 230.000 anys apareix l'home de Neandertal, amb 1.500 cc. de cervell; s'extingeix fa uns 28.000 anys. Fa uns 200.000 anys, a l'Àfrica, apareix l'homo sapiens, que arriba a Europa fa uns 40.000 anys; som nosaltres, amb els nostres 1.400 cc. de cervell però distribuïts diferentment que els Neandertal.

Fa uns 10.000 anys aprenem a cultivar la terra i a tenir bestiar (abans els humans érem caçadors - recol·lectors).






dimecres, 1 de març de 2017

Ens ho trobem




Van Gogh 1890



"En les noves societats que viuen de la creació de ciència i tecnologia, passa amb Déu una cosa semblant al que succeeix amb la bellesa. La bellesa no és un pre-supòsit del nostre pensar o del nostre sentir, ni funciona com a pressupòsit en cap de les nostres interpretacions de la realitat, ni és el fonament dels nostres sistemes de vida col·lectiva; la bellesa no la pressuposem, ens la trobem. I el fet que la bellesa no sigui un pressupòsit de cap cosa no li fa perdre pes enfront de cap altra cosa.

Encara que el pes de la imatge de Déu i d'allò a què fa referència la imatge sigui incomparablement més gran que el de la bellesa, opera d'una forma semblant. des de la subtilitat, en tota forma i lliure de tota forma, empenyent vers la veneració, l'admiració i l'amor, però deixant-nos en completa llibertat, amb plena iniciativa i responsabilitat."


Marià Corbí a Els trets d'una religiositat viable en les noves condicions culturals de les societats industrials, dins de "Religions de la terra i sacralitat del pobre", novembre de 1997.