dimarts, 23 de juliol del 2013

Precisions


Twombly 2005

"Finalment, és possible que davant la inevitable polarització, les vies intermèdies i reformistes pateixin pressions i se sentin excloses, silenciades o esqueixades. Però en aquests moments no podem perdre ningú, i encara menys a una gent altament qualificada i compromesa amb el país, una franja civil que ha cregut i encara creu en la concòrdia, gent radicalment moderada que -des terceres vies- afavoreix que la causa catalana no sigui una qüestió de guanyadors i perdedors sinó una causa comuna, inclusiva, capaç d'entendre les opcions contràries o les pors i reticències dels altres, sense menysprear-les o caricaturitzar-les. Dialogar és escoltar i entendre, no prejutjar ni convèncer. Però sense exigir la fantasia que només anem bé si tothom està d'acord, entre altres coses perquè això no ha passat mai.

Optar per la reforma o la transformació del model institucional no ha de voler dir construir trinxeres o cavar rases entre les persones. O la nació és un espai deliberatiu que integra i no depura, que acull i no margina, o en cas contrari estarem edificant una nació petita,esquifida, feta a mida d'uns quants i no de la majoria." 

Àngel Castiñeira i Josep Maria Lozano a La Vanguardia del 19 de juliol de 2013


Aquesta és la part final de l'excel·lent article "Conviure amb la incertesa" publicat pels meus bons amics Àngel i Josep Maria. Unes ratlles en les que hi veig reflectides algunes discussions que hem tingut darrerament. Voldria complementar-les amb algunes precisions per afinar encara una mica més les coses.

Les designacions de vies "intermèdies o reformistes" són qüestionables. Les posicions confederals, per exemple -amb les que jo m'identifico- no pretenen reformar l'actual Constitució espanyola, sinó modificar-la radicalment, des del reconeixement de la sobirania catalana i la personalitat política de Catalunya, un cos social designable com a nació i capacitat per tenir un estat propi. El fet que es consideri més viable que aquest estat es confederi en un marc hispànic o ibèric que no pas que operi com un estat totalment independent és una qüestió d'avaluació de les possibilitats polítiques, no dels desitjos ideals.

"Reformista" a més, es contraposa a dos termes amb una història prou definida. D'una banda, es contraposa amb "rupturista", evocant el vell debat de principis de la transició del franquisme a la democràcia, i em sembla que bona part de l'independentisme actual no s'hagués identificat en aquell moment amb posicions rupturistes, que van acabar essent minoritàries. D'altra banda, es contraposa amb "revolucionari", i el debat entre reforma i revolució té encara més història al darrera. Em sembla, però que, altra vegada, la major part dels independentistes actuals difícilment s'identificarien amb posicions revolucionàries clàssiques. Els autors de l'article semblen optar per contraposar "reforma" amb "transformació", però aquesta no és pas una de les contribucions més brillants del seu acurat text.

Pel que fa a l'etiqueta "intermèdies", és ja una manera peculiar de definir el terreny de joc. Hi ha els independentistes, hi ha els unionistes o partidaris del manteniment del statu quo actual i la resta són les "posicions intermèdies", un magma imprecís on es barregen moltes coses però cap d'elles prou clara, neta, rotunda, i per tant d'alguna manera amb un vici originari que la fa sospitosa: només els extrems són transparents i plenament coherents, No estic dient que els autors de l'article pensin això, però sí que aquesta és una interpretació possible a partir de la terminologia que utilitzen. La utilització d'un altre terme, "terceres vies", pot anar també en aquesta mateixa línia. I fins i tot un altre terme, la "concòrdia", utilitzat amb un lleu toc commiseratiu: els ingenus que encara creuen en la possibilitat de la concòrdia, quan s'ha demostrat que és impossible. Però no es tracta d'un problema de concòrdia, sinó de poder real, de correlacions de forces. La concòrdia sempre és preferible a la discòrdia, però el tema del que parlem ara no va per aquí, per les actituds de fons, sinó pel terreny més eixut i fred de la viabilitat política.  Fins i tot el terme de la "radicalitat moderada" sembla apuntar a aquestes opcions "de segona", massa matisades per tenir capacitat de mobilitzar o massa contemporitzadores com per provocar reaccions contundents. Si més no, jo no em tinc pas per moderat, ans al contrari, més aviat tendeixo a l'eixelebrament,  a la radicalitat immoderada i idealista si voleu, però mirant de mantenir sempre la consciència clara sobre les correlacions reals de forces i mirant d'evitar els emmirallament voluntaristes o els bonics moments d'exaltació personal que no porten a una modificació dels corrents de fons de la societat.

Evidentment que mai en cap societat tothom està d'acord. En cap moment és això el que es pretén. El que es pretén és tenir prou força real com per canviar coses. Quan es demanen grans majories, o majories qualificades - i això ho fa el mateix President Mas - no és per una qüestió estètica, sinó pragmàtica: perquè un canvi de relacions polítiques entre dues comunitats només és possible si es donen aquestes grans majories.  Un canvi de relacions polítiques com aquest no és la simple conseqüència automàtica de guanyar un dia una votació per majoria simple, és quelcom molt més complex.

Hi ha que, sent "catalanistes de tota la vida", ens sentim marginats per la dinàmica que estan agafant les coses a casa nostra, per la manera de fer, pel to que sembla ser el predominant. No ho puc pas negar. De vegades sembla que, si no ets independentista, ja no comptes. Ara bé, no sé pas com se surt d'aquesta dinàmica de radicalització i purisme. Només sé que és trist ser catalanista i no sentir-se part del projecte col·lectiu que es considera hegemònic en aquest moment, que és trista la sensació que es posa la independència per davant de la complexa construcció del país en tots els diferents nivells. I que es digui que només podrem construir el país si som independents, no sembla gaire objectiu a la llum de la nostra experiència històrica. Que no sigui que amaguem les nostres febleses i incapacitats actuals amb invocacions a la impossibilitat de fer segons què en el context actual.

Enmig d'aquest debat, agraeixo especialment les darreres frases de l'article dels meus amics, i espero que siguin enteses i aplicades.


dilluns, 22 de juliol del 2013

Pavana




Varem cantar sovint aquesta Pavana del segle XVI, considerada anònima o bé del clergue francès gran coneixedor de les danses renaixentistes Jehan Tabourot (també conegut com a Thoinot Arbeau) (1519-1595)


Amor que tens ma vida
captiva en ton mirar,
ton cor m’atrau i em crida
qui no et sabrà estimar.
Si tu no em dons conhort
m’espera ja la mort.

Apropa’t bella rosa
apropa’t amor meu,
no siguis desdenyosa
ja que el meu cor és teu.
No patiré mai més
si vols donar-me un bes.

Donzella graciosa
besant-te vull morir,
Qui el goig de ta besada
podria resistir?
Oh flor dels meus delits
florida en mos sentits.

Primer veuràs cansades
les ones recular
i el sol de llums daurades
deixar d’il·luminar.
Ans que el meu pensament
t’oblidi un sol moment.


Sembla derivar d'aquest poema:


Belle qui tiens ma vie
Captive dans tes yeulx,
Qui m'as l'ame ravie
D'un soubz-ris gracieux,
Viens tost me secourir
Ou me fauldra mourir.

Pourquoy fuis tu mignarde
Si je suis pres de toy,
Quand tes yeulx je regarde
Je me perds dedans moy
Car tes perfections
Changent mes actions.

Approche donc ma belle
Approche toy mon bien,
Ne me sois plus rebelle
Puis que mon coeur est tien,
Pour mon mal appaiser,
Donne moy un baiser.


diumenge, 21 de juliol del 2013

Setze hores




Aquesta rosa mostrava esplendent la seva joventut. Setze hores després, mostrava, també esplendent, la seva maduresa...







Al cap de cinc dies, mostrava una vellesa serena...




Al cap de vuit dies més, només en quedava un bell botó...





divendres, 19 de juliol del 2013

Corrandes d'exili





La gran Sílvia Pérez-Cruz (ens estalviarem més elogis, perquè afortunadament hi ha un gran consens sobre la seva qualitat) té diversos enregistraments de les Corrandes d'exili de Pere Quart, amb música de Lluís Llach. Però el que jo trobo més impressionant és aquest (que em va fer descobrir en Xavi Boneta). És un tresor per la seva austeritat, per la seva passió, per la seva perfecció.


https://www.youtube.com/watch?v=BiRiAV-iElU


I el poema, és clar...


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.







Pere Quart



dilluns, 15 de juliol del 2013

Duccio: La mort de Maria



El 1311, Duccio va pintar aquestes sis entranyables escenes del comiat, mort i enterrament de Maria.




Una Anunciació molt peculiar: s'anuncia a Maria la palma del martiri.




Maria s'acomiada de Sant Joan.




Maria s'acomiada dels deixebles de Jesús.




Mort de Maria.



Enterrament de Maria.




Deposició de Maria al sepulcre.



dijous, 11 de juliol del 2013

Palabras para Julia



Motherwell 1974


"Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso."


José Agustín Goytisolo (1928-1999)


El poema, publicat el 1979, és magnífic, un dels cants més austers i continguts a la confiança en la vida que tenim a l'abast. En temps de dubtes, de tristesa, de desorientació, de depressió, de manca d'horitzó, un poema íntim com aquest, que el poeta escriu per a la seva filla, va més enllà del que és estrictament individual i es converteix en una afirmació de voluntat col·lectiva.

A més, vàrem tenir la sort que en Paco Ibáñez en fes una cançó preciosa, que no ha deixat de cantar i que ha permès que el poema arribés a molta més gent.


http://merceirai.podomatic.com/entry/2013-07-12T06_26_47-07_00



dimecres, 10 de juliol del 2013

Tres velles històries



Twombly 1951


Una vegada un deixeble es queixava: "Ens contes històries, però mai no ens en reveles el significat!". El Mestre digué: "T'agradaria que algú t'oferís fruita i te la mastegués abans de donar-te-la?"

- - -

A Uwais, el sufí, li van preguntar: "Què t'ha dut la Gràcia?" Ell respongué: "Quan em desperto al matí, em sento com un home que no està segur de viure fins al vespre." L'interrogador seguí: "Però no ho sap tothom, això?" Uwais digué: "Naturalment. Però no tots ho senten."

- - -

Els deixebles tenien multitud de preguntes a fer sobre Déu. Els digué el Mestre: "Déu és el desconegut, l'Incognoscible. Qualsevol afirmació sobre Ell, qualsevol resposta a les vostres preguntes, no serà altra cosa sinó una distorsió de la veritat." Els deixebles restaren perplexos: "Aleshores, perquè parles d'ell?" "I perquè canta l'ocell?" respongué el Mestre.


Anthony de Mello a El cant de l'ocell (1982)



diumenge, 7 de juliol del 2013

Pregària senzilla


Bonnard 1905


Seigneur, faites de moi un instrument de votre paix.

Là où il y a de la haine, que je mette l’amour.

Là où il y a l’offense, que je mette le pardon.

Là où il y a la discorde, que je mette l’union.

Là où il y a l’erreur, que je mette la vérité.

Là où il y a le doute, que je mette la foi.

Là où il y a le désespoir, que je mette l’espérance.

Là où il y a les ténèbres, que je mette votre lumière.

Là où il y a la tristesse, que je mette la joie.


Ô Maître, que je ne cherche pas tant

à être consolé qu’à consoler,

à être compris qu’à comprendre,

à être aimé qu’à aimer,


car c’est

en donnant qu’on reçoit,

c’est en s’oubliant qu’on trouve,

c’est en pardonnant qu’on est pardonné,

c’est en mourant qu’on ressuscite à l’éternelle vie.



Pregària francesa anònima de principis del segle XX. (Diu la Wiquipèdia que, segons un estudi de l'acadèmic francès Christian Renoux, el registre més antic d'aquesta oració el constitueix la seva aparició —com un poema anònim— amb el títol "Belle prière à faire pendant la messe" en el número de desembre de 1912, pàgina 285, de la revista catòlica francesa (petite revue catholique pieuse) La Clochette (per la campaneta que toca l'escolà a missa), butlletí de la Lliga de la Santa Missa, fundada l'octubre de 1901 pel sacerdot i periodista normand abat Esther Auguste Bouquerel (1855-1923); el més probable és que ell mateix en fos l'autor.)



Més tard fou atribuïda a Sant Francesc d'Assís (dient fins i tot que datava de 1226), en aquesta versió en italià:


Oh! Signore, fa di me uno strumento della tua pace:

dove è odio, fa ch'io porti amore,

dove è offesa, ch'io porti il perdono,

dove è discordia, ch'io porti l'unione

dove è dubbio, ch'io porti la fede,

dove è errore, ch'io porti la verità,

dove è la disperazione, ch'io porti la speranza

dove è tristezza, ch'io porti la gioia,

dove sono le tenebre, ch'io porti la luce.


Oh! Maestro, fa che io non cerchi tanto:

Ad essere consolato, quanto a consolare

Ad essere compreso, quanto a comprendere

Ad essere amato, quanto ad amare.


Poichè è

Dando, che si riceve,

Perdonando che si è perdonati;

Morendo che si risuscita a Vita Eterna.




dissabte, 6 de juliol del 2013

Moralisme i política







A la seva magnífica - i modèlica - novel·la històrica August (1972), John Williams fa el següent comentari (transcrit de la bona traducció d'Albert Torrescasana):

"No, el que m'ofèn és el que intueixo en el to de la teva pregunta, perquè em sembla que hi detecto (tot i que espero equivocar-me) el tuf d'un moralista. I, al meu entendre, el moralista és la més inútil i menyspreable de les criatures. És inútil perquè s'estima més destinar les seves energies a emetre judicis més que no pas a adquirir coneixements, senzillament perquè jutjar és fàcil i adquirir coneixements és difícil. I és menyspreable perquè els seus judicis reflecteixen una imatge d'ell mateix que, en la seva ignorància i el seu orgull, li agradaria imposar al món. T'imploro: no et converteixis en un moralista; destruiràs el teu art i la teva ment, i seria un llast massa pesant fins i tot per a l'amistat més profunda."

És un contrapunt que els que tendim al moralisme hem de tenir ben present...

Tota la novel·la de Williams és una certa reflexió sobre l'ambivalència moral de l'exercici del poder, situada en el context d'un dels moments de màxima acumulació de poder en una persona, en aquest cas la d'Octavi Cèsar August.





divendres, 5 de juliol del 2013

Presència



Braque 1961


De part teva, el cor em diu:

"Busca la meva presència!"



Salm 27, 8



dijous, 4 de juliol del 2013

Éssers anhelants



Morandi 1947


"El ser humano también se ha acostumbrado a sentir melancolía de lo que no llega, de lo que no conoce. Continuamente está esperando un mundo mejor, un mundo superior, una dimensión más elevada. Eso nos hace nostálgicos del futuro. Y nos causa una extraordinaria desazón. No estamos dotados para vivir en el presente ni para vivir el presente. Somos seres anhelantes."

"Cuando escuchamos música profundamente no sabemos en qué lugar y en qué tiempo estamos. En cierto sentido, desaparecemos en la música. Y eso es lo maravilloso."

"El buen gusto es algo siempre discutible, por la subjetividad que comporta. En cualquier caso, está sujeto a la mentalidad de cada época. Lo que hoy nos puede parecer recargado, en tiempos del barroco era una respuesta para llenar el vacío, el vacío existencial. Las generaciones futuras rechazarán cosas que hoy juzgamos como buenas o válidas estéticamente. De todos modos, si hay que hablar de buen gusto vemos que a lo largo del tiempo este concepto está muy relacionado con las formas austeras, con las líneas limpias, nunca excesivas. Creo que fue Auden quien dijo que la belleza era la máxima precisión de la forma; algo parecido podemos señalar cuando hablamos de buen gusto. En música, por supuesto, se han escrito ríos de tinta al respecto. Podemos decir que la música escrita o tocada con buen gusto es aquella que llega nítida al oyente, la que suena de manera natural, sin que el lenguaje se pierda en divagaciones ni caminos sin retorno. Tuve la suerte de conocer a Jorge Oteiza, y no olvido un comentario suyo en que me decía que, para conseguir una obra plena, hay que quitarle todos los elementos superfluos, depurarla al infinito, desnudarla al límite hasta que, de quitar uno más de esos elementos, la estructura amenace con venirse abajo. Esto quizá pueda parecer exagerado, porque a veces la ornamentación, como bien se ve en el repertorio musical de los siglos XVII y XVIII, formaba parte del discurso, y nadie puede dudar que dichas fioriture eran a menudo enormemente refinadas y ayudaban a completar la intención definitiva de una creación. Visto todo ello, yo diría que el buen gusto es tener un agudo sentido de lo esencial."

"Ante la cuestión de dónde surgen los cánones estéticos hay que afirmar que parten del trabajo de los artistas, de la necesidad innata de la mente humana impelida a perfeccionar más y más la forma. Es algo que está en nuestra estructura cerebral."

"El arte, la música, no únicamente evolucionan por cuestiones sociales, sino por ese continuo y obsesivo pensar la forma."

"No cantamos en colectividad porque estamos empachados de ego. En el fondo, no hacemos nada en colectividad."

"Somos un espacio privado absolutamente cerrado con baldones para que no entre nada. La paradoja es que queremos participar de cosas colectivas siendo nosotros unas unidades cerradas y autorreferenciales. Así, es normal que vivamos en este solipsismo y en esta soledad tan absolutamente tétrica."


Ramón Andrés (a Nativa.cat)

(els subratllats són nostres)



dimarts, 2 de juliol del 2013

Lèpid




Lèpid

A la seva novel·la històrica August (1972), John Williams proposa una punyent reflexió sobre la figura de Lèpid que podria tenir un cert caràcter arquetípic. El tema que es proposa és, quan has tingut molt de poder i el perds, és millor morir o continuar viu? Actualment els plantejaments no arriben a aquest nivell tan extrem, però això no invalida la reflexió de Williams. Lèpid s'ha oposat a Octavi (amb el que formava triumvirat, juntament amb Marc Antoni) i ha estat vençut. Williams crea aquesta magnífica escena:

"[Lèpid] Es devia esperar que el capturessin i l'executessin, però Octavi no va actuar. N'hi ha que deuen pensar que l'elecció més lògica en una situació com aquella era el suïcidi, però Lèpid no es va llevar la vida; en comptes d'això, va enviar un missatger a Octavi i li va demanar que l'indultés i li perdonés la vida. Octavi s'hi va avenir, però amb una condició.

Un matí fred i radiant de principi de tardor, Octavi va convocar  tots els oficials i centurions  de les legions de Marc Emili Lèpid i de Sext Pompeu, i també els oficials i centurions de les seves legions, al fòrum de Messina. Va ser allà on Lèpid li va implorar l'indult en públic.

Sol, mentre el vent li embullava els cabells blancs i esclarissats, i vestit amb una toga senzilla que no revelava cap dels colors del seu rang, va recórrer el fòrum a poc a poc i va pujar a la plataforma on era Octavi. Un cop allà, es va agenollar, va demanar perdó pels seus delictes i va renunciar a tots els seus poders públicament. Agripa em va explicar que tenia la cara descolorida i inexpressiva, i que parlava amb la veu dels que estan sumits en un trànsit.

"Aquest home està indultat", va dir Octavi. "Viurà segur entre nosaltres. No se li farà cap mal. Encara que estigui exiliat de Roma, continua estant sota els seus auspicis, i serà desposseït de tots els títols llevat del de summe pontífex, el qual només els déus li poden arrabassar."

No va afegir res més i Lèpid es va aixecar i va fer cap a les seves estances. I Agripa em va explicar una altra curiositat. Mentre s'allunyava, Agripa va dir a Octavi:

- "La teva sentència és pitjor que la mort."

Octavi va somriure.

- "Potser sí", va dir. "Però potser li he concedit una mena de felicitat."

M'agradaria saber com va passar els últims anys a l'exili de Circeii. Devia ser feliç? Quan tens el poder a les mans, no el saps conservar i continues vivint, en què et converteixes?"


Això va passar el 36 aC. De fet, el 30 aC Octavi va fer tornar Lèpid a Roma, on va viure, marginat del poder, fins el 13 aC. Seria bonic que algú fes una novel·la històrica sobre aquests darrers 23 anys de la vida de Lèpid...



dilluns, 1 de juliol del 2013

La banalitat del mal





"El mal està mancat de tota profunditat, i de qualsevol dimensió demoníaca. És un desafiament al pensament, perquè el pensament tracta d'assolir certa profunditat, anar a les arrels, i en el mateix moment en que s'ocupa del mal se sent decebut perquè no troba res. Això és la banalitat. Només el bé té profunditat i pot ser radical."


Hannah Arendt


(recollit per Oriol Pi de Cabanyes en el seu bon comentari a la pel·lícula Hannah Arendt de Margarethe von Trotta a La Vanguardia del 01.07.2013. La pel·lícula, que també inclou aquesta cita a la seva part final, val la pena per la claredat amb que aconsegueix mostrar algunes reflexions fonamentals; i la Barbara Sukova ho fa bé, com de costum).


Dues notes arran d'aquesta temàtica:

- compte amb tot allò que deshumanitza, que esdevé més important que els éssers humans, sigui una idea, un poble o el que sigui. Algunes d'aquestes coses tenen valor i són importants, però no es poden posar a dalt de tot.

- la cita de la Sra. Arendt permet entendre millor les tradicions mitològiques no dualistes, on no hi ha un principi del bé i un del mal al mateix nivell, sinó on la divinitat s'identifica únicament amb el principi del bé. El mal és real i terrible, però inconsistent.