divendres, 14 d’octubre de 2016

Cinquanta cançons




Agnes Martin 1963



Quan la Mercè va fer cinquanta anys, el 2002, unes amigues i amics li van fer una antologia de 50 cançons que havíem cantat plegats (la nostra és una generació que va cantar plegada, i ho agraïm molt). Durant la festa vàrem cantar moltes d'aquestes cançons i d'altres. Heus ací la tria (podeu sentir-ne moltes a la playlist "Cantàvem cançons" de "merceirai" a l'Spotify).


1. La pastora

Estaba una pastora,
larán, larán, larito,
estaba una pastora
cuidando un rebañito.

Con leche de sus cabras,
larán, larán, larito,
con leche de sus cabras,
hacía los quesitos.

El gato la miraba,
larán, larán, larito,
el gato la miraba,
con ojos golositos.

Si tú me hincas la uña,
larán, larán, larito,
si tú me hincas la uña,
te cortaré el rabito

La uña se la hincó,
larán, larán, larito,
la uña se la hincó,
y el rabo le cortó.








2. El branquilló (Joan Llongueres)

Jo en tinc un branquilló,
amb les fulles totes verdes.
Jo en tinc un branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent,
la branqueta, la branqueta,
quan es mou perquè fa vent,
el meu cor està content.

Amb el meu branquilló,
jo en faré una barraqueta.
Amb el meu branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent...

Amb el meu branquilló,
jo en faré un pont de fullatge.
Amb el meu branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent...

Amb el meu branquilló,
jo en faré una gran corona.
Amb el meu branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent...

Amb el meu branquilló,
vull jugar jo cada dia.
Amb el meu branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent...



3. Al jardí del pare

Al jardí del pare, un ocell hi ha. (bis)

Ai, ai, ai, vola que vola (bis)
Un ocell hi ha.


Cada dia canta que se'n vol anar. (bis)

Ai, ai, ai, vola que vola (bis)
Que se'n vol anar.


I ara ja no canta l'ocell del jardí. (bis)

Ai, ai, ai, vola que vola (bis)
L'ocell del jardí.



4. Són deu noies per casar (Joan Llongueres)

Són deu noies per casar
que se'n van a passejar.
Hi ha l'Agneta, la Laieta,
la Paulina i la Claudina.
Oh! Eh!
La Maria i la Mercè.
Hi ha l'airosa Montserrat,
i la xica Trinitat;
hi ha la Teresona...
també hi ha l'Angelona!

El bon rei les va a trobar
les comença a saludar.
Hola Agneta, ho' Laieta,
ho' Paulina i ho' Claudina.
Oh! Eh!
Ho' Maria, ho' Mercè!
Ho' l'airosa Montserrat,
ho' la xica Trinitat;
ho' la Teresona...
i un bes a l'Angelona!

Molt galant el cavaller
un present ell els vol fer.
Flors a Agneta i a Laieta,
a Paulina i a Claudina.
Oh! Eh!
A Maria i a Mercè!
A l'airosa Montserrat,
a la xica Trinitat;
a la Teresona...
Diamants a l'Angelona!

També un llaç de bell color
per posar-lo al mig del cor:
groc a Agneta i a Laieta,
a Paulina i a Claudina.
Oh! Eh!
A Maria i a Mercè!
Groc també a la Montserrat,
a la xica Trinitat;
i a la Teresona...
Vermell a l'Angelona!

EI bon rei que vol dansar
amb cada una un vol darà.
Un l'Agneta, un Laieta
un Paulina i un Claudina.
Oh! Eh!
Un Maria i un Mercè.
Un l'airosa Montserrat,
un la xica Trinitat;
un la Teresona...
Tres volts amb l'Angelona!

EI bon rei es vol casar
i una noia en vol triar.
No és l'Agneta, ni és Laieta
no és Paulina, ni és Claudina.
Oh! Eh!
No és Maria ni és Mercè.
no és l'airosa Montserrat,
ni la xica Trinitat;
ni la Teresona...
Es casa amb l'Angelona!



5. Quan érem infants (Delfí Abella, 1962)

Quan tu duies trenes,
quan jo era un vailet,
no hi havia penes,
no feia mai fred.

Amb una joguina
buscàvem la pau.
Tu amb la teva nina,
jo amb el cavall brau.

Ning, nang, com ressona
la campana gran...!
Records de hora bona
se'n vénen, se'n van...!


D'un vaixell corsari
jo era el capità;
de paper de diari
el vaig fabricar.

Collars i corones
lluïes, gentil;
eres reina a estones,
o captiva humil.

Ning, nang, com ressona...


Per Nadal nevava,
cantàvem cançons;
la mare ens donava
neules i torrons.

Un bri d'esperança
i ens vèiem pastors,
un buf de gaubança:
àngels bufadors.

Ning, nang, com ressona...


Eren temps feliços.
No ens calla més
que caramels i anissos
i jocs falaguers.

Rèiem i fremíem,
sabíem somiar.
El niu el teníem
dalt del campanar.

Ning, nang, com ressona...



(la bonica versió d'en Joan Manuel Serrat)




(interpretació d'en Serrat en directe)



6. El cant de la senyera (Joan Maragall - Lluís Millet, 1896)

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleiï! Contemplem-la
en sa dolça majestat! (bis)

Al damunt dels nostres cants...

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel. (bis)

Al damunt dels nostres cants...

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç. (bis)

Al damunt dels nostres cants...



(interpretació de l'Orfeó Català. Amb la lletra. Llàstima de la confusió de la senyera amb l'estelada)




(interpretació de l'Orfeó Català. Amb la partitura)



7. A la Verge del Remei (Esteve Suñol - Lluís Millet, 1899)

Déu vos salve, oh Maria, immaculada,
Verge santa del Remei.
Gireu vostres ulls, Regina, apiadada,
sobre la plana d'Urgell. (bis)

Vós sou tota nostra vida, i esperança
d'aquest castell del Remei.
A Vós prega i sospira, ben confiada,
tota la plana d'Urgell. (bis)

Per nós al vostre Fill pregueu, ben amorosa,
Verge santa del Remei.
I vinga la gràcia de Déu, ben abundosa,
sobre la plana d'Urgell.



8. L'amic de l'acampada (M. Ibàñez Escofet - Mn. Amadeu Oller)

L'estel és el meu company
quan la nit és ben serena
i acampo sota el cel blau
i em besa la lluna plena.

M'agrada sentir el neguit
dels arbres i les rieres,
ben estirat dins la nit
sobre un jaç fet de falgueres.

Em consola el reposar
entre la pau i el silenci
quan acampo sota el cel,
sense ningú que em defensi.

Jo sol, l'estel i res més,
sols Déu present a la calma.
Quin somni em crema després,
quan la nit obre el reialme.

L'estel és el meu company
quan la nit és ben serena
i acampo sota el cel blau
i em besa la lluna plena.



9. Sobre els cims

Sobre els cims (bis), imponents (bis),
res no es sent (bis) sinó el vent (bis)
res no es veu (bis) sinó el cel (bis)
res no torba el cor fidel.
Amb l'esperit (bis) amatent (bis)
ens anem a cercar el vent.

La ruta és dura fins la carena,
però el coratge amunt ens mena,
dins l'huracà nostres cantades,
deslliuraran de tot turment,
dins l'huracà nostres cantades
s'omplin de joia i de vent.

Sobre els cims...

El pic s'aixeca lluny de la terra
i ens acostem vers la claror;
neu, aire i sol, cimes amades
en l'esplendor de l'huracà.
Vostre record, cimes amades,
en nostre cor sempre viurà.

Sobre els cims...





10. Marxem amb el vent

Marxem amb el vent, del matí naixent,
marxem amb el vent, cantant gaiament.
Marxem amb el vent fins a sol ponent,
marxem amb el vent, cantem.

Rosada perlejant i xiscle d'orenell,
cabells esborrifats i vermellor a la pell.

Marxem amb el vent...

El brot de romaní que trenques tot passant,
la font ran de camí, l'adéu al vianant.

Marxem amb el vent...

El riure cristal·lí que dringa al meu costat,
el goig del bell matí per dins del bosc gemat.

Marxem amb el vent...

Silencis imposats al vespre vermellós
"dringueig" amb sons distants. Amics, és el retorn.

Marxem amb el vent...





11. Perdut en la immensa mar blava (popular escocesa)

Perdut en la immensa mar blava,
les mans al timó de la nau,
perdut en la immensa mar blava,
sols penso a tornar al teu costat.

Bring back, bring back,
oh bring back my bonnie to me, to me.
Bring back, bring back,
oh bring back my bonnie to me!

De nit estirat jo somnio
els dies joiosos passats,
de nit estirat jo somnio
que no trigaran a tornar.

Bring back...

Un temporal va inflar les veles
i tot el vaixell va cruixir,
un temporal va inflar les veles
i va encaminar-nos a port.

Bring back...

Contents tots els mariners canten,
ja veuen la fi dels seus mals,
contents tots els mariners canten
i jo penso en el meu amor.

Bring back...



12. La corominola

Darrere el mas hi ha una corominola,
jo i mon ramat tot sovint hi pugem.
Jo i mon ramat,
jo i mon ramat tot sovint hi pugem.

Trumlarailà-railà-railà-railà-railàra-lalaralalà, (bis)

Rostos amunt trobo la meva aimia,
rostos avall la baixada és plaent,
rostos avall,
rostos avall la baixada és plaent.

Trumlarailà…

Mai no us puc veure quan l'alba clareja
ni quan l'estel llu dalt del firmament,
ni quan l'estel,
ni quan l'estel llu dalt del firmament.

Trumlarailà…

Jo visc content amb la meva natura
tot mon tresor és el meu flabiol,
tot mon tresor,
tot mon tresor és el meu flabiol.

Trumlarailà…



13 El gran Manitú

A la nit, quan la lluna
s'alça a poc a poc,
i la selva tremola
amb l'ardor del foc,
assetjant la foguera,
els caps llops de la tribu
adoraven la flama del Gran Esperit.

Crits de foc dins la nit,
crits del Gran Esperit.
Oooh nit!

Fóu el gran vell Shewoke,
fill del cabdill crow
nat al bosc de l'alt Troquesh,
que així parlà fort:
"Avui el plaç s'acaba,
de la treva d'Amava:
tot el poble d'Abamma,
cap no ha de dormir."

Crits de foc dins la nit...

Cridem tots crits de guerra,
crits de foc i sang.
I tu, Esperit Gran desterra
del cel el teu llamp.
Llamp ardent, foc que abrasa,
foc roent, vent que arrasa,
vent de foc, que el món lassa,
foc de mitjanit!

Crits de foc dins la nit...



14. Els vaixells de Stienkar Rasi (popular russa)

Per les aigües de les illes,
per les ones de la mar,
els vaixells d'Stienkar Rasi
van cercant la llibertat.

Un bon dia Stienka Rasi,
navegant per alta mar,
capturà la bella Tània
en el més ardit combat.

Per signar una aliança
amb el Volga, riu sagrat,
el valent Stienka Rasi
Tània al Volga ha llençat.

Dins les aigües s'enfonsava
però en sortia tot seguit
Tània, en forma de coloma
deixant a Stienja esvaït.

Volga, Volga, mare nostra,
Volga, riu nostre estimat,
no coneixes la gran pena
que pateixen els cosacs.





15. Oh dolces campanes (popular holandesa)

Oh dolces campanes, les del meu campanar,
colomes del cel blau, de vol serè i suau
que sou reclam de pau i llum.

Vosaltres sou la veu de ma infantesa, neu que es fon:
dong, ding dong, ding dong, ding dong.
Dringueu ben fort, desperteu el prat que dorm
el greu son del fred i de la neu.

Oh dolces campanes...





16. La presó de Lleida (popular catalana)

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una presó;
de presos mai n'hi manquen,
petita, bonica,
prou n'hi porta el baró,
lireta, liró.

Hi ha trenta-tres presos;
canten una cançó;
l'han treta i l'ha dictada,
petita, bonica,
el més jove de tots,
lireta, liró.

La nina se'ls escolta
de dalt del mirador;
a cada posadeta,
petita, bonica,
en davalla un graó,
lireta, liró.

Los presos se n'adonen
i paren la cançó.
- Canteu, canteu, bons presos,
petita, bonica,
canteu-ne la cançó,
lireta, liró.

- Com cantarem, senyora,
si estem en greu presó?
- ¿Que us falta menjar o beure,
petita, bonica,
o us quiten la ració?
lireta, liró.

- No ens falta menjar i beure
ni ens quiten la ració;
lo que ens falta, senyora,
petita, bonica,
les claus de la presó,
lireta, liró.

- Canteu, canteu-ne, presos;
acabeu la cançó;
acabeu-la, bons presos,
petita, bonica,
que me'n captiva el so,
lireta, liró.

Aniré al meu pare,
recaptaré el perdó.
Qui és que l'ha dictada,
petita, bonica,
tan bonica cançó?,
lireta, liró.

- El del barretet negre,
el més jove de tots.
Ja se'n va a n-el seu pare,
petita, bonica,
a demanar-li un do,
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
jo vos deman un do;
no vos deman València,
petita, bonica,
ni tampoc Aragó,
lireta, liró.

Ni tampoc Barcelona,
ciutat de gran valor.
- Ai, filla, Margarida,
petita, bonica,
qui do vols que jo et do?,
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
les claus de la presó.
- Ai, filla, Margarida,
petita, bonica,
això no pot ser, no;
lireta, liró.

Los presos fugirien;
com quedaria jo?
¿Digues per què vols, filla,
petita, bonica,
les claus de la presó?,
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
per treure'n l'aimador.
- Ai, filla, Margarida,
petita, bonica,
quin és ton aimador?
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
lo més petits de tots.
- Ai, filla, Margarida,
petita, bonica,
això no pot ser, no,
lireta, liró.

Han cremat La Garriga,
Conflent i Rosselló.
- Dels presos que allà canten,
petita, bonica,
digau, què en fareu, vós?
lireta, liró.

- S'acosta el Sant Dissabte,
los penjarem a tots.
- Ai, pare, lo meu pare,
petita, bonica,
no pengeu l'aimador!
lireta, liró.

- Ai, filla, Margarida,
serà el primer de tots.
Les cordes són filades,
petita, bonica,
que en costen a pes d'or
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
pengeu-m'hi a mi i tot;
feu les forques de plata,
petita, bonica,
i feu-ne els dogals d'or;
lireta, liró.

I a cada cap de forca
poseu-hi un pom de flors,
perquè la gent quan passi,
petita, bonica,
sentin la bona olor;
lireta, liró.

resin un parenostre
per l'ànima dels dos,
i diguen: "Ai, la trista,
petita, bonica,
que ha mort per l'aimador!
lireta, liró.

Déu la perdó, floreta,
jardí de cada flor.
Qui és aquesta donzella,
petita, bonica,
que és morta per amor?,
lireta, liró.

Néta n'és del rei d'Hongria,
parenta d'Aragó.
Déu l'hagi perdonada,
petita, bonica,
la filla del baró,
lireta, liró.








17. Rosa de bardissa (Goethe, 1771 - Schubert, 1815; adaptació de Joaquim Pena)

Una rosa el nin trobà,
rosa de bardissa,
fresca i tendra el va encisar
i ell, bo i ple de goig anà
vers la flor que encisa.

Rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.

Diu el nin: jo et trencaré,
rosa de bardissa;
diu la flor: jo et punxaré
perquè te’n recordis bé
car soc punxadissa.

Rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.

I ell, esquerp, la va trencar,
rosa de bardissa,
mes la rosa el va punxar
i ell de bo de bo plorà,
car era punxadissa.

Rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.







18. Étoile des neiges (J. Plante, 1949 - F. Winkler, 1944; cantada per Line Renaud, 1949)

Dans un coin perdu de montagne
Un tout petit savoyard
Chantait son amour dans le calme du soir
Près de sa bergère au doux regard.

Étoile des neiges
Mon coeur amoureux
S'est pris au piège
De tes grands yeux
Je te donne en gage
Cette croix d'argent
Et de t'aimer toute ma vie
Je fais serment.

Hélas soupirait la bergère
Que répondront nos parents
Comment ferons-nous nous n'avons pas d'argent
Pour nous marier dès le printemps ?

Étoile des neiges
Sèche tes beaux yeux
Le ciel protège
Les amoureux
Je pars en voyage
Pour qu'à mon retour
À tout jamais plus rien
N'empêche notre amour.

Alors il partit vers la ville
Et ramoneur il se fit
Sur tous les chemins dans le vent et la pluie
Comme un petit diable noir de suie.

Étoile des neiges
Sèche tes beaux yeux
Le ciel protège
Ton amoureux
Ne perds pas courage
Il te reviendra
Et tu seras bientôt
Encore entre ses bras.

Et quand les beaux jours refleurirent
Il s'en revint au hameau
Et sa fiancée l'attendait tout là-haut
Parmi les clochettes des troupeaux.

Étoile des neiges
Tes garçons d'honneur
Vont en cortège
Portant des fleurs
Par un mariage
Finit mon histoire
De la bergère et de
son petit savoyard.





19. Prou brogit

Prou brogit,
és la ronda de nit.
Pst, pst.

Prou brogit,
és la ronda de nit.
Pst, pst.

Tothom comenci
a fer silenci,
prou brogit,
és la ronda de nit.
Pst, pst.



20. Adéu, adéu (popular holandesa)

Adéu, Adéu!
L'occident és tot en foc
i el jorn mor a poc a poc,
dins del bosc l'oreig suau
ens ve a dir adéu-siau.
Dormiu en pau!



21. Les clarors de la nit

Les clarors de la nit
han cobert les muntanyes i els plans.
Tot dorm, no feu brogit.

Les clarors de la nit
ens conviden al son i a la pau.
Preguem, tots ben units.

Les clarors de la nit
amb silenci ens parlen de Déu.
Germans, cantem la nit.



22. Bona nit, bons germans

Bona nit, bons germans,
Déu ens doni un bon son,
la seva pau dolça davalli en el món.
Bona nit, bons germans,
bona nit, bona nit.



23. Cànon hebràic

La, la la, la la la...



24. Bells ulls

Bells ulls, bells ulls,
d'ençà que tant us admiro
he perdut la pau del cor.



25. Déu vos guard

Déu vos guard,
venim a fer visita.
Si voleu,
podem cantar una mica.



26. Ego sum pauper

Ego sum pauper,
nihil habeo
et nihil dabo.



27. Guantanamera

Guantanamera,
guajira guantanamera.
Guantanamera,
guajira guantanamera.

Yo soy un hombre sincero
de donde crece la palma.
Yo soy un hombre sincero
de donde crece la palma.
Y antes de morirme quiero
echar mis versos del alma.

Guantanamera...

Mi verso es de un verde claro
y de un carmín encendido.
Mi verso es de un verde claro
y de un carmín encendido.
Mi verso es un ciervo herido
que busca en el monte amparo.

Guantanamera...

Con los pobres de la tierra
quiero yo mi suerte echar.
Con los pobres de la tierra
quiero yo mi suerte echar.
El arroyo de la sierra
me complace más que el mar.

Guantanamera...








28. Bella ciao

Una mattina mi son svegliato
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
una mattina mi son svegliato
e ho trovato l'invasor.

O partigiano portami via
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
o partigiano portami via
ché mi sento di morir.

E se io muoio da partigiano
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
e se io muoio da partigiano
tu mi devi seppellir.

E seppellire lassù in montagna
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
e seppellire lassù in montagna
sotto l'ombra di un bel fior.

E le genti che passeranno
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
e le genti che passeranno
mi diranno: che bel fior!

È questo il fiore del partigiano
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
è questo il fiore del partigiano
morto per la libertà (bis).





29. La bella Lola

Cuando en la playa la bella Lola,
su lindo talle luciendo va,
los marineros se vuelven locos,
y hasta el piloto pierde el compás.

Ay que placer
sentía yo,
cuando en la playa
sacó el pañuelo
y me saludó.
Luego después
se acercó a mi
me dio un abrazo
y en aquel lazo
creí morir.

Después de un año de no ver tierra
porque la guerra me lo impidió,
llegué al puerto donde se hallaba
la que adoraba mi corazón.

Ay que placer...

La cubanita lloraba triste
de veras sola y en alta mar
y el marinero la consolaba
no llores Lola, no te has de ahogar.

Ay que placer...



30. Gracias a la vida (Violeta Parra, 1966)

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me dio dos luceros que cuando los abro
perfecto distingo lo negro del blanco,
y en el alto cielo su fondo estrellado,
y en las multitudes el hombre que yo amo.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me ha dado el oído que en todo su ancho
graba noche y día grillos y canarios,
martillos, turbinas, ladridos, chubascos
y la voz tan tierna de mi bien amado.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me ha dado el sonido y el abedecedario,
con él las palabras que pienso y declaro:
madre, amigo, hermano y luz alumbrando,
la ruta del alma del que estoy amando.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me ha dado la marcha de mis pies cansados,
con ellos anduve ciudades y charcos,
playas y desiertos, montañas y llanos,
y la casa tuya, tu calle y tu patio.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me dio el corazón que agita su marco
cuando miro el fruto del cerebro humano,
cuando miro al bueno tan lejos del malo,
cuando miro al fondo de tus ojos claros.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me ha dado la risa y me ha dado el llanto,
así yo distingo dicha de quebranto,
los dos materiales que forman mi canto
y el canto de ustedes que es el mismo canto
y el canto de todos que es mi propio canto.









31. El preso número 9 (Roberto Cantoral)

Al preso número nueve ya lo van a confesar.
Está rezando en la celda con el cura del penal.
Porque antes de amanecer la vida le han de quitar,
porque mató a su mujer y a un amigo desleal.

Dice así, al confesar:
"Los maté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo los vuelvo a matar.

Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad.
Yo sé que allá en el cielo
el ser supremo me ha de juzgar.
Voy a seguir sus pasos,
voy a buscarlos al más allá."

El preso número nueve era hombre muy cabal.
Iba en la noche del duelo muy contento a su jacal.
Pero al mirar a su amor en brazos de su rival,
sintió en su pecho un dolor y no se pudo aguantar.

Al sonar el clarín
se formó el pelotón.
Y rumbo al paredón,
se oyó al preso decir:

"Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad.
Yo sé que allá en el cielo
el ser supremo me ha de juzgar.
Voy a seguir sus pasos,
voy a buscarlos al más allá."









32. El jinete (José Alfredo Jiménez)

Por la lejana montaña
va cabalgando un jinete
vaga solito en el mundo
y va deseando la muerte.

Lleva en su pecho una herida
va con su alma destrozada
quisiera perder la vida
y reunirse con su amada.

La quería más que a su vida
y la perdió para siempre
por eso lleva una herida
por eso busca la muerte.

En su guitarra cantando
se pasa noches enteras
hombre y guitarra llorando
a la luz de las estrellas.

Después se pierde en la noche
y aunque la noche es muy bella
él va pidiendole a Dios
que se lo lleve con ella.

La quería más que a su vida
y la perdió para siempre
por eso lleva una herida
por eso busca la muerte,
por eso lleva una herida
por eso busca la muerte.

Ay ay ay ay...










33. Viva la quince brigada

Viva la quince brigada!
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Viva la quince brigada!
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Que se ha cubierto de gloria,
ay, Manuela, ay, Manuela.
Que se ha cubierto de gloria,
ay, Manuela, ay, Manuela

Luchamos contra los moros.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Luchamos contra los moros.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Mercenarios y fascistas,
ay, Manuela, ay, Manuela.
Mercenarios y fascistas,
ay, Manuela, ay, Manuela.

En el frente de Jarama.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
En el frente de Jarama.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
No tenemos ni aviones
Ni tanques, ni cañones.
No tenemos ni aviones
Ni tanques, ni cañones.

Ya salimos de España
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Ya salimos de España
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Por luchar en otros frentes,
ay, Manuela, ay, Manuela.
Por luchar en otros frentes,
ay, Manuela, ay, Manuela.

Solo es nuestro deseo.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Solo es nuestro deseo.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Acabar con el fascismo,
ay, Manuela, ay, Manuela.
Acabar con el fascismo,
ay, Manuela, ay, Manuela.








34. Gallo negro

Cuando canta el gallo negro
es que ya se acaba el día. (bis)
Si cantara el gallo rojo
otro gallo cantaría.

Ay, que si yo miento,
el cantar que yo canto
lo lleve el viento.
Ay, qué desencanto
si el viento se llevara
lo que yo canto.

Se encontraron en la arena
los dos gallos frente a frente. (bis)
Gallo negro era grande
pero el rojo era valiente.

Ay, que si yo miento...

Se miraron cara a cara
y atacó el negro primero. (bis)
El gallo rojo es valiente
pero el negro es traicionero.

Ay, que si yo miento...

Gallo negro, gallo negro,
gallo negro, te lo advierto: (bis)
gallo rojo no se rinde,
no se rinde si no es muerto.

Ay, que si yo miento...







35. Andaluces de Jaén (Miguel Hernández - Paco Ibáñez, 1967)

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en la alma, ¿quién,
quién levantó los olivos?
Andaluces de Jaén,
andaluces de Jaén.

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos
los tres dieron hermosura
de los troncos retorcidos.
Andaluces de Jaén.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos
decidme en el alma, ¿de quién,
de quién son estos olivos ?
Andaluces de Jaén,
andaluces de Jaén.

Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos.

Jaén, levántate brava,
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.
Andaluces de Jaén.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿de quién,
de quién son estos olivos?
Andaluces de Jaén,
andaluces de Jaén.







36. Com un orfe perdut (espiritual negre)

Sovint em sento com un orfe perdut,
sovint em sento com un orfe perdut,
sovint em sento com un orfe perdut.
Tan lluny, tan lluny de la llar
tant lluny, tant lluny de la llar.

Sovint em sento com si ja hagués marxat,
sovint em sento com si ja hagués marxat,
sovint em sento com si ja hagués marxat.
Tan lluny, tan lluny de la llar
tant lluny, tant lluny de la llar.

Sovint em sento com la ploma volant,
sovint em sento com la ploma volant,
sovint em sento com la ploma volant.
Tan lluny, tan lluny de la llar
tant lluny, tant lluny de la llar.

Sovint em sento com un gos que té fred,
sovint em sento com un gos que té fred,
sovint em sento com un gos que té fred.
Tan lluny, tan lluny de la llar
tant lluny, tant lluny de la llar.


Text original:

Sometimes I feel like a motherless child
Sometimes I feel like a motherless child
Sometimes I feel like a motherless child
A long way from home, a long way from home.

Sometimes I feel like I'm almost done
Sometimes I feel like I'm almost done
Sometimes I feel like I'm almost done
And a long, long way from home, a long way from home.

True believer
True believer
A long, long way from home
A long, long way from home





37. La noia del país del nord (Bob Dylan, 1963; adaptació de Pau Riba)

Si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna records a una noia d'allà
ja fa temps jo l'havia estimat.

Si és quan hi ha tempestes de neu
quan el riu gela i l'estiu se'n va
mira si té un jersei prou calent
que l'abrigui dels crits que fa el vent.

Mira si els seus cabells són tan llargs
si fan rius juganers sobre els pits
mira si els seus cabells són tan llargs
si els duu com sempre els he recordat.

No sé si encara em guarda record
jo per ella he pregat molt sovint
tan de nit en la meva foscor
com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna records a una noia d'allà
ja fa temps jo l'havia estimat.


Text original:

If you're traveling in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
For she was once a true love of mine.

Well, if you go when the snowflakes storm
When the rivers freeze and summer ends
Please see for me if she's wearing a coat so warm
To keep her from the howlin' winds.

Please see from me if her hair hanging down
If it curls and flows all down her breast
Please see from me if her hair hanging down
That's the way I remember her best.

Well, if you're traveling in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Please say hello to one who lives there
She once was a true love of mine.

If you're travelin' in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine.


38. Què s'ha fet d'aquelles flors (Pete Seeger, 1955)

Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tants dies?
Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tant de temps?
Què se n'ha fet d'aquelles flors,
les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran.
Qui sap si mai tornaran.

De les noies que s'ha fet?
Fa tants dies...
...Han anat a buscar els nois.

D'aquells nois que se n'ha fet?
Fa tants dies...
Van marxar a ser soldats.

Dels soldats que se n'ha fet?
Fa tants dies...
A la guerra els han portat.

A la guerra els han portat
Fa tants dies...
Les tombes els han cobert.
Ells ja no tornaran.
Ells ja mai més tornaran.

De les tombes què s'ha fet
fa tants dies...
Fa temps s'hi van fer flors.
Fa temps hi van créixer flors.

Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tants dies...
Les noies en van fer un pom.
Amics, quan n'aprendrem?
Amics meus, quan n'aprendrem?


Text original:

Where have all the flowers gone, long time passing?
Where have all the flowers gone, long time ago?
Where have all the flowers gone?
Young girls have picked them everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the young girls gone, long time passing?
Where have all the young girls gone, long time ago?
Where have all the young girls gone?
Gone for husbands everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the husbands gone, long time passing?
Where have all the husbands gone, long time ago?
Where have all the husbands gone?
Gone for soldiers everyone
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the soldiers gone, long time passing?
Where have all the soldiers gone, long time ago?
Where have all the soldiers gone?
Gone to graveyards, everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the graveyards gone, long time passing?
Where have all the graveyards gone, long time ago?
Where have all the graveyards gone?
Gone to flowers, everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the flowers gone, long time passing?
Where have all the flowers gone, long time ago?
Where have all the flowers gone?
Young girls have picked them everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?


39. A la pluja què li heu fet (Malvina Reynolds, 1962)

Plou molt a poc a poc, plou de tant en tant,
l'herba aixeca el cap, sentint el dolç soroll.
Plou de tant en tant, plou molt a poc a poc.
A la pluja, què li heu fet?

Sols un nen petit tot mirant com plou,
la pluja suau cau fa molt temps.
L'herba s'ha marcit, el noi ja no ho és,
i segueix plovent com si plorés el cel.
A la pluja, què li heu fet?

Ara bufa el vent, bufa molt fluixet,
i l'herba tremola tot abaixant el cap.
Ara bufa el vent, potser un xic de fum.
A la pluja, què li heu fet?

Sols un nen petit tot mirant com plou,
la pluja suau cau fa molt temps.
L'herba s'ha marcit, el noi ja no ho és,
i segueix plovent com si plorés el cel.
A la pluja, què li heu fet?


Text original:

Just a little rain falling all around, 
The grass lifts its head to the heavenly sound, 
Just a little rain, just a little rain,
What have they done to the rain?

Just a little boy standing in the rain, 
The gentle rain that falls for years. 
And the grass is gone,
The boy disappears, 
And rain keeps falling like helpless tears, 
And what have they done to the rain?

Just a little breeze out of the sky,
The leaves pat their hands as the breeze blows by, 
Just a little breeze with some smoke in its eye, 
What have they done to the rain?

Just a little boy standing in the rain, 
The gentle rain that falls for years. 
And the grass is gone,
The boy disappears, 
And rain keeps falling like helpless tears, 
And what have they done to the rain?



(la versió de Malvina Reynolds)



(la versió de Joan Baez)



40. És molt tard (Tom Paxton, 1964; adaptació de Miquel Cors)

És molt tard, massa tard per aprendre:
tot és fang, tot és fang.
Sense tu tot l'amor és tan sols cendra;
tot és fang, tot és fang.

Tu te'n vas cap enllà
sense dir ni un adéu,
no sabrem quin camí has agafat;
bé, jo et vull estimat tant
però te'n vas del meu costat;
sols tu saps com t'havia desitjat.

Hi ha motius dintre teu que t'allunyen,
però no els sé, però no els sé.
La llavor ha crescut com creix la vida,
sols jo ho sé, sols jo ho sé.

Tu te'n vas cap enllà...

Són mentida els records d'aquells dies,
sense tu, sense tu.
Mor plorant la cançó que ens dóna vida;
penso en tu, penso en tu.

Tu te'n vas cap enllà...


Text original:

It's a lesson too late for the learning,
Made of sand, made of sand.
In the wink of an eye my soul is turning
In your hand, in your hand.

Are you going away with no word of farewell,
Will there be not a trace left behind?
I could have loved you better, didn't mean to be unkind.
You know that was the last thing on my mind.

You've got reasons a-plenty for going—
This I know, this I know—
For the weeds have been steadily growing.
Please don't go, please don't go.

Are you going away with no word of farewell,
Will there be not a trace left behind?
I could have loved you better, didn't mean to be unkind.
You know that was the last thing on my mind.

As I lie in my bed in the morning
Without you, without you,
Each song in my breast dies a-borning
Without you, without you.

Are you going away with no word of farewell,
Will there be not a trace left behind?
I could have loved you better, didn't mean to be unkind.
You know that was the last thing on my mind.









41. Escolta-ho en el vent (Bob Dylan, 1962)

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar?
Digue'm quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar?
Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap?
Això, amic meu, tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt,
per tal de poder veure el cel?
Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar al món?
Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent?
Això, amic meu, tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar?
Quan temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat?
Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar?
Això, amic meu, tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta dins del vent.


Text original:

How many roads must a man walk down
Before you call him a man?
How many seas must a white dove sail
Before she sleeps in the sand?
Yes, and how many times must the cannon balls fly
Before they're forever banned?
The answer, my friend, is blowin' in the wind
The answer is blowin' in the wind.

Yes, and how many years can a mountain exist
Before it's washed to the sea?
Yes, and how many years can some people exist
Before they're allowed to be free?
Yes, and how many times can a man turn his head
And pretend that he just doesn't see?
The answer, my friend, is blowin' in the wind
The answer is blowin' in the wind.

Yes, and how many times must a man look up
Before he can see the sky?
Yes, and how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, and how many deaths will it take 'till he knows
That too many people have died?
The answer, my friend, is blowin' in the wind
The answer is blowin' in the wind.













42. Gràcies  (Martin Schnelder; adaptació d'Assumpta Corrons)

Gràcies d'aquesta aurora encesa,
gràcies d'aquest nou dia clar,
gràcies perquè els neguits, en Vós, els puc abandonar.

Gràcies pels bons amics que em volten,
gràcies per tots els meus germans,
gràcies perquè als meus enemics puc allargar les mans.

Gràcies pel treball que m'ocupa,
gràcies pels meus petits encerts,
gràcies per l'alegria, per la música i la llum.

Gràcies per moltes hores tristes,
gràcies per cada dolç parlar,
gràcies perquè arreu em condueix la vostra mà.

Gràcies per la paraula vostra,
gràcies per l'esperit d'amor,
gràcies perquè estimeu els homes sempre i en tot lloc.

Gràcies perquè heu volgut salvar-nos,
gràcies perquè això ens dóna pau,
gràcies perquè podem donar-vos gràcies to cantant.



43. Amor que tens ma vida (Thoinot Arbeau)

Amor que tens ma vida
captiva on ton mirar,
ton cor m'atrau i em crida,
qui no et sabia estimar?
Si tu no em dons conhort,
m'espera ja la mort. (bis)

Apropa't bella rosa,
apropa't amor meu.
No siguis desdenyosa,
ja que el meu cor és teu.
No patiré mai més
si vols donar-me un bes. (bis)

Primer veuràs cansades,
les ones de la mar,
i el sol de llums daurades
deixar d'il·luminar,
ans que el meu pensament
t'oblidi un sol moment. (bis)


Text original:


“Belle qui tiens ma vie
Captive dans tes yeux,
Qui m'as l’âme ravie
D'un sourire gracieux,
Viens tôt me secourir
Ou me faudra mourir. (bis)

Pourquoi fuis-tu mignarde
Si je suis près de toi,
Quand tes yeux je regarde
Je me perds dedans moi,
Car tes perfections
Changent mes actions. (bis)

Tes beautés et ta grâce
Et tes divins propos
Ont échauffé la glace
Qui me gelait les os,
Et ont rempli mon cœur
D'une amoureuse ardeur. (bis)

Mon âme voulait être
Libre de passions,
Mais Amour s'est fait maître
De mes affections,
Et a mis sous sa loi
Et mon cœur et ma foi (bis)

Approche donc ma belle
Approche, toi mon bien,
Ne me sois plus rebelle
Puisque mon cœur est tien.
Pour mon mal apaiser,
Donne-moi un baiser. (bis)

Je meurs mon angelette,
Je meurs en te baisant.
Ta bouche tant doucette
Va mon bien ravissant.
À ce coup mes esprits
Sont tous d'amour épris. (bis)

Plutôt on verra l'onde
Contre mont reculer,
Et plutôt l'œil du monde
Cessera de brûler,
Que l'amour qui m'époint
Décroisse d'un seul point. (bis)”









44. Joia en el món (lletra d'Isaac Wats, música de G. F. Haendel; adaptació d'Artur Martorell)

Joia en el món! Jesús és nat!
Oh, terra! El teu Senyor
rep amb amor i humilitat,
i canta a sa llaor, i canta a sa llaor;
i canta, i canta a sa llaor.

Joia en el món! Amb nostres cants
lloem el Salvador.
Muntanyes, rius, comes i plans,
ens facin de ressò, ens facin de ressò;
ens facin, ens facin de ressò.

Joia en el món! Des del coval
Jesús ens obrirà,
del Paradís el gran portal,
i allí ens acollirà, i allí ens acollirà;
i allí, i allí ens acollirà.



45. El clar país (Jacques Brel, 1962; adaptació de Joan Argenté)

Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d'atzar.
Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
El clar país, el meu.

Tot de vells campanars entre cases i camps,
i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
tot de cares de sants pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
I camins plens de pols per on ve, indiferent,
la brisa de l'oest, la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.

Amb aquest cel tan dur que el sol no és pot mirar,
amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
El clar país, el meu.

Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,
amb homes jornalers portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet.
Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
El clar país, el meu.


Text original:


Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le cœur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent de l'est écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien.

Avec des cathédrales pour uniques montagnes
Et de noirs clochers comme mâts de cocagne
Où des diables en pierre décrochent les nuages
Avec le fil des jours pour unique voyage
Et des chemins de pluie pour unique bonsoir
Avec le vent d'ouest écoutez-le vouloir
Le plat pays qui est le mien.

Avec un ciel si bas qu'un canal s'est perdu
Avec un ciel si bas qu'il fait l'humilité
Avec un ciel si gris qu'un canal s'est pendu
Avec un ciel si gris qu'il faut lui pardonner
Avec le vent du nord qui vient s'écarteler
Avec le vent du nord écoutez-le craquer
Le plat pays qui est le mien.

Avec de l'Italie qui descendrait l'Escaut
Avec Frida la Blonde quand elle devient Margot
Quand les fils de novembre nous reviennent en mai
Quand la plaine est fumante et tremble sous juillet
Quand le vent est au rire quand le vent est au blé
Quand le vent est au sud écoutez-le chanter
Le plat pays qui est le mien.





46. Al vent (Raimon, 1959)

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a Déu,
al vent del món.

La vida
ens dóna penes,
ja el nàixer
és un gran plor,
la vida
pot ser aquest plor...

Però nosaltres al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món... (bis)









47. Inici de càntic al temple (Salvador Espriu - Raimon, 1965)

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."





48. La ruta del cel

Avui me'n vaig per la ruta del cel,
sense veure on em conduirà,
ni quin fi em reservarà.

I quan me'n vaig per la ruta del cel,
sé que viuré nits d'ombra i foscor
tot jugant amb la por.

Jo tinc la fortuna
que em dóna el bon Déu.
El sol i les boires
em porten al cel.
Dormint sota la lluna
tot cobert d'estels
ma vida no té preu lluny dels carrers...
Per la ruta del cel!
Aporteu-hi tan sols vostre cor,
la ruta és plena d'amor.



49. And I love her (The Beatles, 1964)

I give her all my love,
that's all I do.
And if you saw my love,
you'd love her too.
And I love her.

She gives me everything
and tenderly
the kiss my lover brings
she brings to me.
And I love her.

A love like ours
could never die
as long as I
have you near me.
Bright are the stars that shine
Dark is the sky.
I know this love of mine
will never die.
And I love her.





50. Cancó dels vells amants (Jacques Brel, 1967; adaptació Raimon Ribera, 1984)

Sovint les coses no són fàcils,
No hi ha camí sense entrebancs;
l temps, si bé relliga coses,
també afebleix els nostres cants.
De tant en tant soc fred i cruel,
O m’absorbeix algun anhel
Que entre tu i jo posa distància;
Ja saps que sóc sentimental
I arribo a trobar natural
Que el meu cor campi tot a l’ample.
Però... amor, amor,
Meravellós i tendre i dolç amor
Des del matí naixent fins a ponent
T’estimo encara, ho saps, t’estimo...

Tot i trobar-nos sent canalla
L’amistat costa d’assolir;
Tot i coneixe’ns bé els defectes,
Encara ens podem fer patir;
I descobrim amb cansament
Que no es pot deixar ni un moment
De treballar per anar fent via;
Que requereix esforç constant
Mirar de seguir-se estimant
Entre els sorolls de cada dia.
Però... amor, amor,
Meravellós i tendre i dolç amor
Des del matí naixent fins a ponent
T’estimo encara, ho saps, t’estimo...

Fidelitats, dubtes, renúncies,
Neguits, angoixes, ombres, pors,
Tendreses, joies, entusiasmes,
Quina barreja de colors;
Potser no es pot demanar més,
Potser és així com la vida és
I no hi podem pas fer gran cosa;
Potser només cal esperar
Tenir la sort de continuar
Escrivint versos mig en prosa.
Però... amor, amor,
Meravellós i tendre i dolç amor
Des del matí naixent fins a ponent
T’estimo encara, ho saps, t’estimo...


Text original:

Bien sûr nous eûmes des orages
Vingt ans d'amour, c'est l'amour fol
Mille fois tu pris ton bagage
Mille fois je pris mon envol
Et chaque meuble se souvient
Dans cette chambre sans berceau
Des éclats des vieilles tempêtes
Plus rien ne ressemblait à rien
Tu avais perdu le goût de l'eau
Et moi celui de la conquête
Mais mon amour
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore tu sais je t'aime

Moi, je sais tous tes sortilèges
Tu sais tous mes envoûtements
Tu m'as gardé de pièges en pièges
Je t'ai perdue de temps en temps
Bien sûr tu pris quelques amants
Il fallait bien passer le temps
Il faut bien que le corps exulte
Finalement finalement
Il nous fallut bien du talent
Pour être vieux sans être adultes
Oh, mon amour
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore, tu sais, je t'aime

Et plus le temps nous fait cortège
Et plus le temps nous fait tourment
Mais n'est-ce pas le pire piège
Que vivre en paix pour des amants
Bien sûr tu pleures un peu moins tôt
Je me déchire un peu plus tard
Nous protégeons moins nos mystères
On laisse moins faire le hasard
On se méfie du fil de l'eau
Mais c'est toujours la tendre guerre
Oh, mon amour...
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore tu sais je t'aime.