dimecres, 28 de desembre de 2011

Creativitat i llibertat




Duchamp 1912


"Si li diuen que tingui una resposta per demà, no la tindrà, però si li donen un mes és molt possible que la tingui demà. (...) Les grans idees arribaran quan estiguis relaxat. Però ni abans ni després no et forcis a aconseguir res per obligació: fes-ho tot per il·lusió i els problemes més difícils es convertiran en jocs divertits. Esforça't, però no et forcis ni t'estressis ni et deixis pressionar: la creativitat sempre arriba de bracet de la llibertat."


Sir Michael Atiyah a La Vanguardia del 28.12.2011





dilluns, 26 de desembre de 2011

Humanitats en l'educació



Piero della Francesca s. XV

Deu punts de reflexió de cara a un debat sobre el paper de les humanitats en el nostre sistema educatiu:

1. Sobre la necessitat de la lleialtat a la tradició cultural en els continguts educatius. Hi ha una tradició cultural més "nostra" que altres? És incompatible la lleialtat amb la pròpia tradició amb l'obertura a altres tradicions culturals? Hi ha espai per a ambdues coses?

2. Sobre qui determina els continguts a transmetre en el procés educatiu: El desig democràticament expressat de la població? Les necessitats de l’estructura productiva de la societat? L’estructura de valors de la que es dota una societat? Els qui tenen el poder polític? Una articulació de tots aquest factors? I com es regula aquesta articulació? i qui la regula?

3. Sobre la interrelació de coneixements, valors i emocions en el procés de conreu de la sensibilitat, i la interrelació entre sensibilitat i humanitats. Només des de l'àmbit dels coneixements l'accés a les humanitats és molt parcial i poc fecund; cal desplegar la sensibilitat per arribar a un ple accés a la riquesa de les humanitats. 

4. Sobre la mena d’impacte que tenen les humanitats en les persones. Es pot entendre un procés de creixement, de maduració personal, deixant de banda l'aportació de les humanitats? Fins a quin punt ajuden les humanitats a esdevenir més humà, més proper al que entenem com a aspiració desitjable de la condició humana?

5. Sobre la interrelació entre humanitats i humanisme. Quin paper juguen les humanitats en el que entenem per pensament humanista, el pensament que té a l'ésser humà com a centre de referència i es posa al seu servei? Es poden cultivar les humanitats i no tenir una visió humanista?

6. Referències humanístiques compartides, cohesió ideològica i cohesió social. La cohesió social té components materials, però també en té d'ideològics. Compartir uns mateixos referents culturals esdevé una contribució a la cohesió social i a la vertebració identitària d'un poble, a la fortalesa i fondària de la seva identitat col·lectiva.

7. Sobre la pertinença d’incloure l’àmbit de l’espiritualitat i les tradicions religioses i l’àmbit de l’ecologia en el marc de les humanitats. Hi ha una complementarietat i alhora una tensió entre ecologisme, humanisme i espiritualisme. S'han de limitar les humanitats a l'àmbit humanístic o haurien d'incloure també l'aprofundiment en la reflexió ecològica (que té a la natura com a centre de referència) i en la reflexió espiritual (que té a la divinitat com a centre de referència)?

8. Sobre la necessitat de precisar i actualitzar quins continguts bàsics considerem avui com a constitutius de les humanitats. Tradicionalment s'han associat les humanitats a les lletres gregues i llatines, però en el moment actual aquest enfocament sembla massa restrictiu, i es veu la necessitat d'ampliar el concepte d'humanitats. Per a visualitzar aquesta ampliació, fem una doble proposta a nivell d'àmbits i continguts per donar més peu a aquest debat.


A)  A nivell d’àmbits temàtics.
1.        Història
2.        Filosofia
3.        Art
3.1.  Literatura
3.1.1.         Novel·la
3.1.2.         Poesia
3.1.3.         Teatre
3.2.  Pintura-escultura
3.3.  Arquitectura
3.4.  Música clàssica
3.5.  Arts escèniques (teatre, dansa, cinema)

B)  A nivell de continguts concrets bàsics a compartir dins de cada àmbit (cànon elemental de referència, fites indefugibles). Aquesta proposta vol ser alhora un exercici de complementar la visió per àmbits amb una visió més transversal:

Edat i origen de l’univers, del sistema solar i de la terra; dinàmica tectònica i canvi climàtic; evolució de la biosfera fins als grans primats; el paper de l’atzar i la necessitat en l’evolució del cosmos. Evolució dels homínids. Pas de la recol·lecció a la producció d’aliments. Gènesi de l’Estat, desenvolupaments tecnològics inicials, invenció de l’escriptura; Mesopotàmia i els primers imperis (Egipte, Assíria, Babilònia, Pèrsia, l’Índia, la Xina). L’aparició de les grans religions (zoroastrisme, judaisme, hinduisme, buddhisme). Lao Tse i Kung Tse. Grècia i la democràcia, Soló, Pèricles. La tragèdia grega (Eurípides, Sòfocles, Esquil). Arquitectura i escultura gregues. Alexandre de Macedònia. Plató i Aristòtil, estoïcisme i epicureisme. L’Imperi romà. Sèneca, Marc Aureli. El cristianisme. Les invasions bàrbares. L’Islam. L’Edat Mitjana. La revolució agrària i la revolució comercial medievals. La reconstrucció de l’Estat a Europa. Art romànic i gòtic. Dante. Giotto. El mercantilisme; les revolucions comercial i agrària de l’Edat Moderna. El Renaixement. Pintors flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling). Bosch. Pintors del Renaixement italià (Fra Angelico, Bellini, Botticelli, Leonardo da Vinci, Michelangelo, Raffaello). Els Reis Catòlics. Erasme. La reforma protestant. Dürer, Cranach. Carles V, Felip II. Shakespeare. El Segle d’Or literari espanyol: Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca. Tiziano, Brueghel, El Greco, Caravaggio. Els levellers i Cromwell. Descartes, Pascal. La revolució científica moderna (Copèrnic, Kepler, Galileu, Newton). Rubens. Olivares, Richelieu. Velázquez, Rembrandt, Vermeer. El Segle d’Or literari francès: Corneille, Molière, Racine. Lluís XIV. La música barroca (Vivaldi, Bach, Haendel). El classicisme musical (Haydn, Mozart). La Il·lustració. Carles III. Goya. Voltaire, Rousseau. La fisiocràcia. El liberalisme: Adam Smith. Kant. La Revolució Francesa. David, Ingres, Delacroix. Napoleó. Goethe. Hegel. Beethoven. Friedrich. El romanticisme musical (Schubert, Chopin). El segle XIX i la Revolució industrial (cotó, ferro, vapor, ferrocarril, acer, electricitat, química de síntesi, motor d’explosió). Darwin. Marx. Wagner. Bismarck. El realisme (Millet, Courbet). Tolstoi. Gaudí. Txèkhov. L’Imperi britànic. L’impressionisme (Manet, Monet, Renoir). Debussy, Ravel. El post-romanticisme (Mahler, R. Strauss, Klimt, Schiele). Les avantguardes en pintura (Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Rodin, fauves, Die Brücke, expressionisme, cubisme, surrealisme, abstracció, Kandinski, Matisse, Mondrian, Picasso, Miró) i música (Schoenberg, Berg, Webern, Bartok, Stravinski, Xostakovitx). La Primera Guerra Mundial. Rilke. Le Corbusier. Einstein i la ciència moderna. La Revolució russa i la Unió Soviètica. El feixisme i el nazisme. Machado. Thomas Mann. Keynes. La Segona Guerra Mundial. La revolució xinesa. El procés de descolonització. Albert Camus. L’Estat de Benestar. La crisi de les ideologies. La secularització. La globalització.


9. Sobre el pes dels mitjans de comunicació en el procés educatiu i la presència de les humanitats en aquests mitjans. Com s’hi programa el cinema? Com es presenten els documentals sobre art (Palettes, Power of art) o història? Com es valoren els programes específicament dedicats a temes de cultura? Quina és la presència de les humanitats en els canals per a joves?...

10. Sobre la presència de les humanitats en el procés educatiu. Posicions al voltant de continguts i metodologia, diferenciant els nivells de primària, secundària i formació universitària. Debat sobre quines instàncies públiques i privades poden impulsar la inserció de continguts mínims preestablerts com a referència compartida en els tres nivells esmentats.


dissabte, 24 de desembre de 2011

Martí i Pol: Potser Nadal



Lorenzo Monaco 1410


"Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil."


Miquel Martí i Pol



divendres, 23 de desembre de 2011

Desarrelats







"Ens ha tocat viure temps accelerats. I l'acceleració vital és la llevadora de l'oblit. Tot va massa de pressa, i hem après a viure en una atenció distreta, arrossegada pel neguit d'haver d'estar al corrent de mil coses alhora, i de cap en concret. El futur sembla que es jugui sempre en les pròximes 24 horesmés enllà de les quals tot és un forat negre, ignot. I, lentament, ens anem conformant amb el que ens ha tocat de viure, resignats sota l'estúpida creença que val més no parlar-ne massa, perquè tot podria ser pitjor. Vivim entretinguts, i per això mateix vivim desarrelats, tot fullejant tal vegada algun llibre d'autoajuda, paraula glacial que no reflecteix altra cosa que la constatació que ens endinsem en uns temps on ningú pot esperar més ajuda que la que es pot proporcionar a si mateix. (...) No podem aspirar a millorar el món si renunciem a millorar-nos a nosaltres mateixos; no podem esperar millorar-nos a nosaltres mateixos si renunciem a millorar el món(...) Avui els que ens fa falta de debò no és l'auto-ajuda, sinó l'autèntica alter-ajuda."


Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano a La Vanguardia del 23.12.2011




dilluns, 19 de desembre de 2011

CCCB i CPSC




Estic dolgut amb CDC per no haver nomenat com a director del CCCB l'Àngel Castiñeira.

Estic decebut amb el PSC pel seu Congrés del desembre del 2011, que no suposa cap renovació ni aporta cap contribució a una perspectiva de futur motivadora per al país.

Com sabeu, he estat un ferm sociovergent. Ja no em puc sentir ni "socio" ni "vergent".

Dic això per escrit no perquè m'agradi dir-ho sinó per compromís de transparència amb els lectors d'aquest blog (si no fos per això, políticament em convindria més callar). Les decepcions personals condicionen la manera de veure les coses. Per exemple, si jo escric ara "el país cavalca al galop vers la mediocritat i la irrellevància", això no seria només el fruit d'una freda i objectiva anàlisi racional de la dinàmica política dels dos grans partits catalans (cada cop més semblants a dos clans a la manera de Capulets i Montescos), sinó que al darrera hi haurà també la vivència personal ressentida dels fets esmentats. "Cada cual ve la feria según como le va en ella", diuen els gallecs, i és ben cert: la nostra vivència marca la nostra valoració. És així, i "més val saber-ho i dir-ho", com diu el poeta. Els canvis de posició política no sempre són fruit d'una evolució ideològica o d'un estudi rigorós, sinó que l'experiència viscuda hi té un pes indubtable que val més posar sobre la taula, ja que esdevé unes ulleres a través de les quals veiem l'entorn. Fer veure que aquestes ulleres no hi són és enganyar-se i portar als altres a engany.

No faré comentaris concrets sobre els fets indicats ni les persones implicades, conscient com soc de la deformació passional que comportarien. Des de l'abrandament es poden dir massa coses poc rigoroses i fins i tot injustes. Tots sabem que la política és molt complicada i de vegades deixa poc marge de maniobra. Però de vegades cal posar al país per damunt dels interessos o conveniències polítics. I per mi, en aquests dos casos no ha estat així. I això em sap molt de greu, ho he de dir (per cert, si algú opta per impulsar alguna nova iniciativa política catalanista, progressista i humanista, pot comptar amb la meva activa adhesió...).

A nivell ideològic i polític m'hauré, doncs, de retirar mentalment, de refugiar-me simbòlicament, seguint antigues tradicions, a les muntanyes. Ho faré a les de l'extrem sud del país, tocant a l'Aragó i al País Valencià, al Port, i més concretament als Ports d'Arnes. Les meves fites seran Santa Bàrbara, els Montsagres, les Roques de Benet, les Moles del Don i les Roques del Duc, l'Espina i les Rases del Maraco, la Mola de Lino, la Ballestera i Lo Blau, lo Molló, la Penya Galera, les Roques del Masmut. M'endinsaré pel Canaleta, pel Barranc del Carrer Ample, per l'Estrets, per l'Algars, pel riuet de les Valls, pel gran Ulldemó, pel Matarranya, pel riu de Pena, pel Racó de Patorrat. Amb, com a contrapunt, alguna escapada a l'altre extrem del país, a la banda més oriental del Cadí, concretament a les roques que es troben entre el Coll de Tancalaporta i el Pas dels Gosolans. Temps d'exili interior i exterior, que voldria fecund per a la consciència i l'esperit.



diumenge, 18 de desembre de 2011

Ens fa mal l'ànima?





Sovint ho anomenem “estrès”. Anem atabalats, desbordats, corrent amunt i avall, oblidant coses a fer, sigui a la feina, sigui (més sovint) a casa. No tenim temps per acompanyar un amic que passa un mal tràngol, ni per assumir les tasques de la llar que ens pertoquen, ni per anar a veure als pares grans, ni per estar amb els fills: que no m’ocupo prou dels “meus” ho sé molt bé, però tampoc no faig res per canviar-ho. Davant d’això, alguna cosa dins nostre ens grinyola.

Mirem-ho amb més detall? Que potser dedico alguna estona a prendre consciència de com visc, a mirar si visc com vull viure o com els altres em fan viure? Quan de temps fa que no em paro a pensar si m’agrada com jo soc, si estic content amb mi mateix? Quan fa que no analitzo com gestiono el meu temps i com regulo el meu equilibri?  Potser ja no tinc ni idea de si m’he perdut de vista a mi mateix... I què n’he fet, de la il·lusió, d’aquella empenta que em caracteritzava i que em feia sortir del llit amb ganes cada matí?

Encara més interrogants? Som-hi... Procuro ser bona persona? Visc amb coherència amb els meus principis, amb els meus valors centrals? Sé conviure amb els companys? Què caram busco en el treball? Diners, reconeixement, poder... Hi penso alguna vegada? Fins a quin punt m’agrada de debò el que dic que m’agrada? Quan podré anar sense màscara a la meva empresa? M’he d’acabar convertint en un mal parit per estar a l’alçada del que l’empresa espera de mi? I qui m'agrairà el que estic fent?

Una altra tongada de coses a posar sobre la taula... Quan de temps fa que no penso en si soc feliç, o en si la meva vida té sentit? Recordo a què em sento cridat, quin és el meu projecte vital? Tinc capacitat de replantejar-me les coses, de canviar d’activitat? Tinc espai vital per a voler altres coses, per a compatibilitzar més d’una opció? Em sento amo de la meva vida, o bé més aviat em sento atrapat? I si és així, de què i de qui soc esclau? I perquè no goso alliberar-me? De què tinc por? Què no vull perdre?

La major part d’aquests interrogants ens fa mal. Mal a on? A l’estómac? A la ment? A la consciència? A l’ànima? Tan se val, el que és rellevant és que són preguntes que ens fan mal, i precisament per això tendim a defugir-les, a ignorar-les, a fer veure que no existeixen, a girar el cap cap a l’altra banda... Ens caldrà un esforç per afrontar-les. Ens caldrà dir prou a amagar el cap sota l’ala. Quan ho fem, haurem començat un camí.

On anirem a trobar respostes? A trobar repòs? A trobar un temps i un lloc per afrontar aquests interrogants i d’altres que hi afegim? Com establirem un diàleg positiu, fecund, amb nosaltres mateixos, que vagi més enllà de la queixa, del lament continuat amb que ens autoatabalem? Hi ha alguna ermita, algun santuari que ens permeti prendre distància, mirar amb perspectiva, rentar-nos i guarir-nos les ferides i agafar forces per tirar endavant de manera més autèntica, de manera diferent a la que la inèrcia, la mandra o la por ens estaven portant?

L’ermita, és clar, és la nostra mateixa ànima, el nostre cor, la nostra dimensió interior, la nostra autoconsciència (selfawareness, que els anglicismes sovint aporten algun matís). Però de vegades, per accedir a aquesta ermita interior hem de cercar un entorn que ens ajudi a obrir-ne la porta. Una mena d’ermita exterior que ens doni prou serenor, prou pau, prou lucidesa com per entrar en la nostra intimitat. Un espai que aturi el temps, que apaivagui la nostra ment, que ens doni calma. Aquest recinte pot ser molt divers: un raconet del nostre pis on puguem recollir-nos en silenci (amb una estora i una espelma n’hi pot haver prou), un bosc o un prat, un paisatge, una música, una estona de silenci, una posició del cos, una lectura, una imatge, una passejada, una ermita real, de pedra, fins i tot tota una catedral... Tan li fa, del que es tracta és de trobar la nostra ermita personal, allò que obre les portes del nostre jo profund.

Ens hi poden ajudar, a fer això? Més aviat poc. Queden lluny els temps dels directors espirituals o els gurus (i no tots estaven a l’alçada). De mestres no n’hi ha gaires. Ni psicòlegs ni coaches van gaire enllà. I el clergat avui és escàs, atabalat i poc preparat. Els llibres d’autoajuda tenen poc recorregut, i massa genèric. Fer grups, petites comunitats amb el propòsit de donar-se suport els uns als altres en aquesta tasca és un tresor que cal procurar bastir, però tampoc no és fàcil, ni per la celeritat i dispersió de la vida actual ni per les dificultats d’entesa o sintonia interpersonal que de vegades obstaculitzen aquest camí. Algun amic ens pot donar un cop de mà, però probablement la major part de vegades ens haurem d’espavilar tots sols. No és senzill, però ho haurem de fer.

Si no ho fem, el risc que correm és gran. No només ens podem trobar a mig camí (o més enllà) i veure que ens hem equivocat de ruta, que no era allà on volíem anar (sensació prou desesperant), sinó que podem “petar”, “fondre’ns”, “cremar-nos”, diguem-li com vulguem; trencar-nos per dins, desorientar-nos i quedar perduts, sense horitzó vital.

Hauriem d'aplegar comentaris, oferir eines, presentar materials que puguin ser d’utilitat a l’hora de plantejar-se aquestes qüestions. No és senzill d’etiquetar-les: són qüestions psicològiques? O morals? O bé espirituals? És igual, aquí l’etiqueta és secundària. La psicologia ens ajudarà, l’ètica també. I l’espiritualitat (llegir la problemàtica humana des d’una referència a la divinitat, des d’una obertura a quelcom que ens depassa i que és poderós i acollidor, fascinant i tremend, comprensiu i exigent...) hi pot aportar un punt de vista que eixampli el nostre marc conceptual i els recursos que tenim a disposició. Però més val no voler establir massa barreres ni distincions, i deixar-se endur pel que es pot aprendre d’experiències diverses, de nivells de reflexió diversos, amb l’esperança que els materials resultin útils, compatibles, complementaris.

Agafem, doncs, el temps i el coratge per mirar-nos al mirall i ser sincers envers nosaltres mateixos. Reconeixent el que ens fa mal i buscant camins per deixar-ho enrere. Amb il·lusió i esperança. En tant que éssers humans, i encara que costi, és probablement el que s’espera de nosaltres.


(Contribució a la reflexió sobre la possible aportació d'ESADE a nivell de la dimensió més personal dels seus alumnes, antics alumnes i altres professionals interessats.)



dimecres, 14 de desembre de 2011

Pregària per a un Nadal en temps de crisi




Nadal. El fred: la terra reposa. El solstici d'hivern: la nit més llarga, i l'esperança que ens porta el fet de veure que, de mica en mica, aquesta nit es comença a escurçar. L'esperança que dins la terra les llavors germinen. Comença un nou any, un nou cicle.
 
Nadal. Un infant, un portal on s'atura un estel. On es proclama una invitació a la pau. Una mare pareix, un pare pateix, un bou i una mula s'ho miren. De la foscor de la nit en surt una llum. Del silenci, un cant.




"Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit."
 
Salvador Espriu




"Veig encara el bou i la mula
i el meu fang que els mancaments endinsen
pel camí de la mort.
Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m'acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?"


Salvador Espriu


Nadal és el temps de la “renovació” (re-novació: la novetat que retorna...).

D'alguna manera, cada any, cada Nadal, tot pot tornar a començar. Ens és donada una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-nos en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb el cosmos sencer. I des d'aquesta harmonia es pot copsar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat.

La imatge del petit infant acabat de néixer, amb una vida tot just encetada, ressona dins de cadascú. Aquest nadó és un símbol de la llum, de la puresa, de la innocència que ens pot alliberar de la nostra manera espontània de ser (egocèntrica, interessada) i de la càrrega que s'ha anat acumulant damunt nostre (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…).

Nadal és la proclamació d'una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s'està irremissiblement condemnat pel passat o per l'entorn, es pot veure i viure el món d'una altra manera, amb ulls de pastor, amb ulls d'àngel, amb ulls de llum, amb ulls d'infant.





La realitat és un text en el que es pot llegir entre línies, i així se'ns fa visible quelcom de misteriós i inabastable que és alhora fonamental, que dona gruix, fondària a la nostra vida.

Nadal fa al·lusió a aquest misteri, presentant-lo com un infant lluminós que porta pau. Els àngels que omplen la nit amb el seu cant són imatge de l'intent de mostrar-se'ns de l'inefable. Quan parlem d'un cel ple d'àngels, parlem d'un món ple d'un misteri que se'ns adreça, que ens interpel·la i que ens estima (“Pau a la terra als homes, que el Senyor tant estima”, anuncien els àngels).

Nadal és una oportunitat de renovació, de re-sintonitzar la vida de tal manera que puguem obrir-nos al misteri, a la dimensió subtil, a l'entre-línies de la realitat. És una oportunitat d'alliberar-nos de la càrrega acumulada i poder veure-ho tot amb uns nous ulls, amb ulls d'infant (els únics capaços de “veure” el misteri), amb ulls de llum.




L'Evangeli reflecteix com veien Jesús els seus deixebles. El veien com un do de llum de l'Altíssim, com un gest inaudit de tendresa. Els semblava que la nit el reconeixia i s'il·luminava, que els àngels li cantaven, que els senzills (i preferentment els exclosos) se li apropaven i que els que cerquen els camins del Senyor li feien ofrenes.

Val la pena reflexionar sobre els elements simbòlics de la narració evangèlica del Nadal, veient-los com a orientacions pràctiques pel camí interior: la freda nit d'hivern (el cosmos), l'establia o la cova (la pobresa, l'austeritat, la humilitat: no el confort de l'hostal), el bou i la mula (la vida), Josep i Maria (la humanitat), el nen (la petita, fràgil i lluminosa espurna d'esperança), els pastors (els socialment marginals, els exclosos, i també els que vetllen, que estan alerta; ells són els primers a rebre el missatge), els àngels (els desvetlladors, els conscienciadors)...





"[Els homes i les dones] clamoregen i lluiten, dubten i es desesperen, sense trobar fi a llurs baralles. Que la teva vida arribi entre ells, infant, com una figura de llum pura i viva que els encisi silenciosament. […] Que vegin el teu rostre, infant, i copsin així el sentit de totes les coses; que t'estimin, i així s'estimaran els uns als altres. Vine i pren el teu lloc en el cor de l'infinit, infant.“
 
(R. Tagore, La lluna nova





"Sento el fred de la nit
    i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
   que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina
   prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que
m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
   i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com
som-.
   Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar."

Joan Salvat-Papasseit




"Celebrem aquí, en aquesta vida temporal, el naixement etern que Déu Pare ha realitzat i realitza ininterrompudament en l’"eternitat" i que aquest mateix naixement es produeix també en el temps, en la natura humana. Però, si aquest naixement no es produeix en mi, què m'importa? Ans al contrari, que en mi es produeixi, aquesta és la qüestió! […]

Hi ha algun signe pel qual pugui reconèixer que ha esdevingut aquest naixement? Certament, sí! Quan aquest naixement té lloc, ja res no és obstacle per a l'home: tota realitat li mostra Déu. Mentre el teu rostre estigui dirigit cap a aquest naixement, tota cosa es convertirà per a tu en rostre de Déu." 

Mestre Eckhart


"Del teu cos fes néixer, com Maria, un Jesús sense pare; cal néixer dues vegades, primer de la mare, després de si mateix. Vés, doncs, i engendra't a tu mateix una altra vegada.”

Rumi, Mathnawi III, 3700

"Cada persona, com Maria, és portadora d'un Jesús en el seu si. Però fins que no experimentem els dolors de part no naixerà el Jesús; sense aquest esforç, Jesús retornarà vers el seu origen privant-nos dels seus beneficis."

Rumi, Fihi-ma-fihi, 5 p.39




“Venturós qui gronxola l'Infant
i oblidant-se del món un instant,
i de viure, a la Vida s'atansa."


Miquel Martí i Pol



Pastoral de l’Oratori de Nadal de Bach (dirigida per Garcia Navarro)







dimarts, 13 de desembre de 2011

Lideratge i carisma




La presentació d'en Rai a la sessió "Hi pot haver lideratge sense carisma?" de la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d'ESADE celebrada a l'Edifici 3 d'ESADE el dia 13 de desembre del 2011, amb en Carlos Losada com a altre ponent i l'Àngel Castiñeira com a moderador.

http://www.slideboom.com/presentations/463439/Lideratge-i-carisma

diumenge, 4 de desembre de 2011

Lleialtats






Una de les maneres possibles d'aplegar les lleialtats és fer-ho en dos grups: les jerarquitzades i les no jerarquitzades. En aquest segon grup hi hauria les lleialtats a la mare terra, a la humanitat o a Jesús i el cristianisme, per exemple. No entren en conflicte, i no cal posar-ne unes per damunt de les altres.


Però hi ha altres lleialtats que poden entrar en conflicte, i en aquest cas és bo tenir clara la jerarquia per la que cadascú es guia. La lleialtat a un nivell no pot comportar la deslleialtat a un nivell anterior. 


Una possible jerarquia de lleialtats seria:

1. A la divinitat, li diguem com li vulgueu dir.

2. Als grans valors, als ideals.

3. A la cultura, al pensament, a les humanitats, a l'humanisme.

4. Al país, a la pàtria, al poble.

5. Al govern del teu país.

6. A la institució a la que pertanys o treballes.

7. Als responsables de la institució a la que pertanys o treballes.




divendres, 2 de desembre de 2011

Tasca de la Universitat







Del discurs pronunciat per Adolfo Nicolás, Superior General de la Companyia de Jesús, a Deusto el 9 de setembre de 2011:

"L'avenç del coneixement, els descobriments científics, les innovacions tecnològiques representen un indubtable assoliment de la humanitat; però, alhora que serveixen per a millorar molts aspectes de la vida, contenen la llavor de noves desigualtats i majors diferències. Una educació purament científico-tècnica i racional no és suficient: si no desenvolupem alguna mena de revolució espiritual que pugui mantenir-nos al mateix nivell que el nostre geni tecnològic, és molt improbable que aconseguim un autèntic progrés humà."

"Per primera vegada tenim més informació que capacitat per a digerir-la i processar-la. El que es ven no és saviesa sinó superficialitat: solucions immediates, explicacions prefabricades, cultura d'usar i llençar, gràcia barata..."

"Ens trobem avui en una cruïlla: com harmonitzar el necessari desenvolupament i la dimensió utilitària del saber amb la reflexió sobre les finalitats i el sentit: amb el conjunt de dimensions de la mateixa realitat que no es circumscriuen a la mera utilitat pràctica. Com aconseguir que l'eficàcia dels assoliments de la Universitat tingui en compte la llibertat d'un pensament capaç de generar noves visions; un pensament que no converteixi el curt termini en l'únic valor; que no posi per davant els mitjans a les finalitats del saber; que no oblidi que el saber  no ha de convertir-se en instrument de poder; sinó de servei."

"La universitat, de ser concebuda com a lloc de recerca del coneixement camina cap a una universitat gairebé exclusivament professionalitzant. El coneixement ha deixat de ser una finalitat en ell mateix i s'ha convertit en una mercaderia susceptible de ser venuda i comprada. Això comporta la consegüent devaluació de les disciplines que tenen poc que oferir al món comercial."

"L'Ètica, les Humanitats i les Ciències Socials haurien de tenir un més gran protagonisme en el disseny del model de societat per al segle XXI, si no volem estar supeditats al dictat de la economia i el mercat, amb el conseqüent empobriment moral i la creació d'abismes cada cop més grans entre els que tenen i els que no tenen."





diumenge, 20 de novembre de 2011

La fluïdesa





Si voleu sentir la fluïdesa feta so, escolteu atentament aquesta meravellosa interpretació d'Hélène Grimaud del tercer moviment (Allegretto) de la sonata per a piano No. 17 de Beethoven, coneguda com "La tempesta". La manera de canalitzar l'emoció és extraordinària.

Amb aquesta música celebrem haver arribat a les mil entrades a l'Aglaia... Gràcies a tots els que les compartiu amb nosaltres!

Nota: la qualitat del so a través de Podomatic no és ideal. Podeu trobar també aquesta interpretació a Spotify.



divendres, 18 de novembre de 2011

Vinyoli: Tardor





Tardor

Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia llaura
camps de records però ja res no sembra.

Ara tot és campana que s'atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins on la madura tarda
ja minva, plena d'or i soledat.

Ulls tristos, melancòlics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni fa més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l’única resposta.



Paisatge de tardor amb poeta

Et vas girar un moment, acomiadant-nos,
encerclant amb ulls cansats i empetitits
un paisatge de tardor que es reduïa
a un carrer gris, discretament indiferent,
vorejat de plàtans vells, mig nus, esblanqueïts.
Enfilant altra volta el camí vers l'estació
t'endinsares pel portal de la teva ombra.
Era el capvespre del dia de Tots Sants,
l'inici d'un altre llarg i fosc hivern.


Dos poemes de Joan Vinyoli



diumenge, 13 de novembre de 2011

Una brúixola axiològica







Hi ha força consens en que cal un nou model de societat, però costa molt imaginar-lo, crear-lo. Tot i la greu crisi econòmica i de sostenibilitat que estem vivint, l’aparició de noves maneres de pensar que ens puguin portar a aquest nou model de societat es fa difícil.

Hi ha una petita eina, però, que ens pot ser útil a l’hora de navegar per aquests mars incerts: una brúixola axiològica (perquè té quatre grans valors a les seves quatre direccions).

A la part dreta (la que correspon a l’est) hi hauria la justícia, un tractament correcte i equitatiu de les persones i els grups socials i culturals. L’aire de la justícia ens fa vibrar, ens commou, ens mobilitza. I un pas per realitzar-la és mirar de disminuir les desigualtats existents i controlar els elements generadors de desigualtat. Siguem justos i lluitem per la justícia.

A la part l’esquerra (l’oest) hi hauria la pau, l’absència de guerres i de violència i l’asserenament dels cors (les emocions) i les ments (els pensaments). La pau reverbera, s’escampa tot i la quietud de l’emissor. I un dels molts passos per realitzar-la seria l’abandó de les polítiques armamentístiques i la reconversió dels exèrcits nacionals en policies destinades a la lluita contra el crim. Pau a la terra.

A la part superior (el nord) hi hauria la veritat, la lluita contra la mentida i l’engany, la falsedat i la hipocresia. La veritat va a fons, penetra com l’aigua es fica dins la terra, ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb el món, ens neteja de greuges i culpes, ens ajuda a veure les coses tal com són (i no tal com ens convé que siguin, o voldríem que fossin). Deixem de suportar discursos retòrics, una publicitat enganyosa, informacions interessades, manipulacions de tota mena. La veritat ens farà lliures.

A la part inferior (el sud) hi hauria la bondat, el mirar de millorar les coses i les persones, de fer un món més amable i acollidor, de fer-nos a nosaltres mateixos millors éssers humans. El foc de la bondat ens reconforta, ens dona escalfor, ens omple de sentit, ens aclareix la mirada. Fem un món més ple d’humanitat.

A diferència de les brúixoles magnètiques, que sempre indiquen cap al nord, aquesta pot indicar qualsevol de les quatre direccions. En cada situació, la brúixola axiològica assenyalarà aquell valor que més ens pugui ajudar a trobar quin és el bon camí, quina és l’acció adient. I el valor indicat ens ajudarà a fer passos en la bona direcció. Només cal tenir la paciència de consultar la brúixola axiològica, fixar-se en el valor indicat com a prioritari i seguir-ne les indicacions que honestament brollaran del nostre propi criteri i del nostre propi cor.

Això sí, cal prendre’s la brúixola axiològica seriosament, anant més enllà de mandres, covardies, pors, cinismes, realismes, maquiavelismes i altres ismes profundament arrelats en la condició humana però no per això justificables ni intocables.

Simple en aparença, la brúixola axiològica pot ser molt potent pel que fa als seus resultats. Però això només ho pot constatar cadascú deixant-se guiar per ella.

No cal que ens enfarfeguem parlant molt de valors, val més fer servir amb constància eines tan simples com aquesta.


Nota complementària: si substituíssim la imatge de la brúixola per la d’un àtom, hi trobaríem els quatre valors indicats com els electrons. Al nucli hi trobaríem, com a protons, quatre valors relacionats: la llibertat per la veritat, la igualtat per la justícia, la bellesa per la bondat i la fraternitat per la pau. I al mig hi hauria un petit neutró, l’amor.





dimarts, 8 de novembre de 2011

Les quatre estacions



Goldsworthy

Quatre moments vitals que es van repetint i ens posen en sintonia amb el cosmos, amb la dansa de la Terra al voltant del Sol.

L’hivern: el temps de la preparació, de la discreta acumulació d'energies, del retrobament amb un mateix, el temps de l'aigua, el temps de la nit, el temps blanc (Nadal)

La primavera: el temps de la joia, de la renovació, de l'esperança, de la descoberta, de l'esclat de novetat, el temps de l'aire, el temps del matí, el temps verd (Pasqua)

L'estiu: el temps de la plenitud, de la collita, de l'esclat festiu, de la celebració satisfeta, del repòs, el temps del foc, el temps del migdia, el temps groc (Sant Joan, la Mare de Déu)

La tardor: el temps del recolliment, de la rememoració, de la malenconia, de la contemplació, de la serenitat, de l'acceptació, el temps de la terra, el temps de la tarda i el capvespre, el temps marró (Tots Sants, el dia dels difunts...)




diumenge, 6 de novembre de 2011

Noves fundacions




La crisi de les caixes d'estalvi catalanes i la crisi econòmica en la que estem immersos podrien afavorir una onada de noves fundacions a Catalunya. Unes fundacions en la perspectiva de la col·laboració lleial entre el sector públic i el sector privat i amb l'objectiu d'aplegar esforços de cara a garantir la continuïtat d'un conjunt d'activitats d'interès pel país.

Aquestes noves fundacions podrien sorgir de la confluència de dinàmiques i recursos de les antigues obres socials de les caixes d'estalvi catalanes amb altres entitats del país, tant de caràcter públic com privat, que també poden veure la seva continuïtat amenaçada. Haurien d'estar ben arrelades a territoris definits, a diversos nivells. Haurien d'aplegar patrimonis, equips humans i fonts de finançament per conformar noves entitats viables en el temps, capaces de donar continuïtat a una colla de tasques que no podem posar en risc.

Aquestes tasques es poden aplegar en tres grans àmbits: el social, el cultural i el natural, àmbits que mereixen una gestió diferenciada. La necessitat de garantir la sostenibilitat d'aquestes noves entitats subratlla el caràcter imprescindible del seu arrelament territorial (a nivell català, de vegueries, de comarques, de ciutats o barris de ciutat, de pobles). La seva viabilitat dependrà en gran mesura de la generositat dels seus impulsors institucionals i personals i de la complicitat que s'estableixi entre ells, tant a nivell de patrons com de gestors i treballadors. El caràcter públic i privat d'aquests impulsors (preferiblement amb un pes equivalent) és un repte addicional a superar, però alhora pot ser la clau del seu futur. En el context actual, la confrontació entre públic i privat en els tres àmbits esmentats no sembla tenir pas gaire sentit.

Quan parlem de sector públic fem referència lògicament a la Generalitat de Catalunya, als ajuntaments catalans i a ens públics intermedis, sotmesos actualment a revisió (Diputacions, consells comarcals, vegueries, municipalies si s'arribessin a crear). I quan fem referència al sector privat hi situem instàncies com les cambres de comerç i altres associacions empresarials; empreses com a tals; associacions i fundacions actualment existents, que en alguns casos es podrien integrar en aquestes noves entitats; persones físiques disposades a contribuir voluntàriament mitjançant aportacions econòmiques o de temps, etc.

Les noves fundacions podrien compartir una denominació que recollís el seu orígen i naturalesa i la seva identitat territorial, precedida o seguida si s'escau per un identificador més específic, sigui un designador tradicional, sigui el nom d'una persona, sigui algun altre tipus de referent. Pel que fa a la primera part de la denominació, aquesta podria ser, d'acord amb el que hem vist, de tres tipus: Fundació Obra Social, Fundació Obra Cultural i Fundació Obra Natural (FOS, FOC, FON).

La conjuminació d'aquests tres àmbits amb els nivells territorials abans indicats dóna lloc a una matriu complexa, però en la que no cal ni molt menys imaginar totes les caselles plenes: cal omplir simplement aquelles en que hi hagi prou necessitats, energies i iniciativa com per fer cristal·litzar una d'aquestes noves fundacions.

Aquestes noves entitats haurien d'aportar una racionalitat i una eficiència que també contribuissin a garantir el futur del conjunt d'activitats al que fem referència. D'aquí la proposta de 1) separació especialitzada en tres àmbits (social, cultural i natural) i 2) arrelament territorial ben definit (i no ja en funció de l'expansió de les sucursals d'una entitat financera).


Es podria objectar que aquesta proposta afavoreix la dispersió i la multiplicació d'entitats. Si és així, és perquè pretén fonamentar-se en la mobilització de les energies reals del país, i aquesta va sovint molt lligada a una identitat territorial concreta. La gent es mobilitza pel que es mobilitza: en alguns casos pel seu poble, en d'altres per la seva comarca, en d'altres per la seva vegueria, en d'altres a nivell global català. Depèn de l'àmbit i del territori, i tant li fa si la mobilització és a un nivell o a un altre; el cas és que n'hi hagi. Com dèiem, no es tracta pas d'omplir la matriu, sinó de potenciar iniciatives que se situïn en alguna de les seves caselles, per tal de donar claredat i coherència al model.

És difícil d'assenyalar un major nivell de concreció de la proposta, la qual podria comportar la reorganització d'una colla d'entitats actuals. A nivell local i comarcal, preocupa el que pugui passar amb tot el que fan fins ara les obres socials de les caixes d'estalvi catalanes, així com la destinació del patrimoni (residències, tallers, etc.) que aquestes posseïen. Al Bages, a Osona, al Penedès, a Sabadell, a Terrassa i a moltes altres comarques i municipis, això és rellevant, i cal garantir la continuïtat d'aquestes activitats. Alhora, sovint aquestes antigues obres socials de les caixes impulsaven iniciatives culturals, i comptaven amb un ric patrimoni d'aquesta mena (edificis històrics, auditoris, etc.). Les fundacions proposades haurien de fer convergir la continuïtat d'aquesta herència amb la d'altres entitats que també poden veure qüestionada la seva pervivència pel context actual, tot i que  també hi podrien participar entitats viables però desitjoses d'entrar en una dinàmica nova. A barris com el Raval o altres de Barcelona o d'altres ciutats catalanes, aquesta nova onada de Fundacions també podria ajudar a donar suport a moltes entitats de la societat civil que hi porten a terme una bona tasca.

A nivell global català, potser no seria absurd racionalitzar la heterogeneïtat institucional actual a través d'una FOC Catalunya que aplegués a entitats d'àmbit nacional com el MNAC, el TNC, l'Auditori, el MACBA, la Filmoteca... Hi ha tot un conjunt d'altres equipaments que no queda clar si s'haurien d'ubicar en el mateix marc o en el d'una FOC Barcelona: el Palau de la Música, el Liceu, la Pedrera, el Teatre Lliure, el CCCB, el Pati Manning... (la possible objecció que suposa la participació del Ministeri de Cultura en algunes d'aquestes entitats no hauria de ser obstacle; ben al contrari, això permetria regularitzar aquesta situació, situant la relació amb les instàncies estatals al nivell que els hi correspon, que no és el de la presència en algunes institucions concretes). I una FON Catalunya hauria de recollir el valuós patrimoni natural aplegat per l'antiga Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, el que no vol dir que no poguessin sorgir FONs amb un caire territorial més delimitat. La possible confluència en aquesta entitat de la gestió dels parcs naturals catalans s'hauria de contemplar. 

Tot això no pot tirar endavant en un entorn de rivalitats i gelosies, de capelletes i de visions miops, de lluites pel poder o d'afanys de protagonisme. Cal molta generositat, molta transparència, molta eficiència i molta capacitat d'iniciativa per tirar-ho endavant.