divendres, 30 d’abril de 2010

Mitjans de comunicació



Quatre idees sobre els mitjans de comunicació.

Dues d'en Rafael Jorba:

- Els mitjans de comunicació són constructors de catedrals emocionals, bastides al voltant de dos pilars: l'espectacularització de la informació i el culte a l'emoció.

- La premsa escrita ha de procedir a una selecció dels "quès" i ha de ser una font d'explicació dels "perquès".

I dues de l'Albert Sàez:

- el periodisme té dos grans mites, l'objectivitat i la veritat.

- l'anomenat "periodisme ciutadà" (uns ciutadans explicant coses a uns altres via webs, blogs, you tubes o xarxes socials, sense mediació de periodistes / mitjans de comunicació) no té futur. I portaria a una societat desagregada. I potencia la sintonia entre lector i escriptor que porta a tancar-se en móns amb homogeneitat prèvia (encara que això també passa en alguns mitjans de comunicació habituals).



dijous, 29 d’abril de 2010

diumenge, 25 d’abril de 2010

Parlar amb Déu




L'ésser humà parla de Déu i amb Déu perquè constata que això l'ajuda a ser més humà (a sentir-se més ple, més realitzat, més autènticament humà).
 
 
 

divendres, 23 d’abril de 2010

Triar llibres



"...recordaré que tothom té dret a entretenir-se com millor li sembli, sempre que no perjudiqui al pròxim. De la mateixa manera, no hi ha res a objectar al benefici econòmic derivat de la producció i el comerç de llibres. Ara bé, és aconsellable, o si més no desitjable, que el lector no es perjudiqui a si mateix empassant-se segons quins llibres. Hi té dret, de la mateixa manera que és lliure de menjar qualsevol porqueria, i fins i tot delícies amb massa sucre o greix, o ambdues coses, tot i que tots en coneixem el resultat. Amb els llibres i la cultura passa quelcom de semblant. Ja n'hi ha prou d'abonar, ni que sigui de manera indirecta, la suposició segons la qual no hi ha llibres perjudicials. Potser no siguin tant abundants com el menjar-escombraria, però n'hi ha. Si bé és cert que la major part són innocus, és a dir que no causen perjudici, abunden els que, per dir-ho així, contaminen l'esperit o la ment. (...) Com conciliar, llavors, comerç i cultura? Estratificant, tornant a la piràmide. Com s'aconsegueix? Mitjançant els filtres de la crítica, fent cas als millors lectors, als quals hauríem d'escoltar abans de triar. La superproducció de llibres és inevitable. L'oferta s'assembla a un supermercat imaginari on els productes es trobessin amuntegats desordenadament. A diferència d'altres països, en el nostre els mecanismes de filtre i valoració es troben poc menys que desmantellats. No està prohibit, que se sàpiga, invertir-hi una part de les energies intel·lectuals disponibles. Anys enrere, Emili Teixidor va proposar habilitar una zona en la que només s'exhibissin i venguessin llibres que haguessin superat un filtre qualitatiu, de manera que es facilités l'elecció del lector desitjós d'accedir als bons llibres. És una magnífica idea que, per desgràcia, no ha trobat el ressò necessari."

Fragment de l'escrit de Xavier Bru de Sala a La Vanguardia del 23.04.2010 amb motiu de la diada de Sant Jordi.


dijous, 22 d’abril de 2010

Metafísica




El Greco 1614



Veig la metafísica com el conjunt de productes creats per la ment humana i només existents en la ment humana que operen com si fossin entitats físiques tot i no ser-ho, que funcionen com si tinguessin entitat pròpia.

És una mena de món virtual però que no mira de reproduir el món real sinó de crear un altre món peculiarment real, en el sentit que no és físicament real però té capacitat d'incidir i modificar el món real.

Formen part del món real els objectes físics (naturals o tecnològics), els comportaments, les obres d'art, la litúrgia. Formen part de la metafísica la ciència, la filosofia, la teologia. Dins de la filosofia hi trobem l'axiologia, la qual treballa els valors, un dels conjunts d'ens metafísics per excel·lència (llibertat, justícia, amor...). La teologia treballa un dels ens metafísics més importants, Déu.

Hi pot haver una concepció no metafísica dels valors? Sí, la que els veu com etiquetes atribuïdes a un conjunt de comportaments humans similars, però sense considerar que tinguin entitat o dinàmica pròpia, sense capacitat d'incidir ells mateixos com a tals en la realitat i crear realitat. L'axiologia metafísica dóna doncs entitat específica -metafísica, no física- als valors i els analitza i treballa com a tals.

Es tracta d'una distinció massa subtil, irrellevant? Això ho ha de decidir cadascú, segons la seva experiència de la vida. I d'aquesta decisió depèn que doni validesa i es vulgui endinsar o no en l'àmbit de la metafísica.





dimecres, 21 d’abril de 2010

Sadollats?








If music be the food of love, play on,
Give me excess of it; that surfeiting,
The appetite may sicken, and so die.

Així comença la deliciosa comèdia Twelfth night, de Shakespeare.


Joan Sellent ho ha traduït així:

"Si amb música es nodreix l'amor, toqueu!
Satureu-me de música, fins que al final
la gana digui prou i es mori..."


El que voldria comentar és l'ús del terme "satureu-me". Perquè no utilitzar "sadolleu-me"? Perquè no és d'ús corrent? Això no el fa menys adient per a traduir Shakespeare, i potser podria afavorir que el féssim servir més sovint, cosa que enriquiria la nostra llengua. "Satureu-me" sona tan "científic", tan poc poètic, que fa mal a les orelles en un context com aquest...





dilluns, 19 d’abril de 2010

Màrius Torres: La corda d'un llaüt






"Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els delers, els neguits, el corb que sobrevola
l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits."


Màrius Torres, gener del 1937



divendres, 16 d’abril de 2010

Si canvien l'Estatut, nou Referèndum




Es complica fins a l'esgotament la tramitació de l'Estatut. Més que polemitzar sobre la renovació del Tribunal constitucional, potser el més escaient seria ara aplegar els nostres esforços en una única iniciativa: dir, simplement, com fa Pasqual Maragall, que si es modifica l'Estatut haurà de tornar a passar per un referèndum a Catalunya. Res més. Dir això de la manera més clara i amb el màxim d'adhesions personals i d'entitats i institucions. "Si canvien l'Estatut, nou Referèndum".

dimecres, 14 d’abril de 2010

El Vaticà






El Vaticà (el rostre institucional més qüestionable de l'Església catòlica) està vivint una crisi que pot malmetre l'autoritat moral (en disminució) que l'Església encara tenia en l'opinió pública. Va voler preservar el seu prestigi institucional a base d'ocultar els casos de pederàstia que es donaven al seu si, i això, per més que es disposi d'una eina com el secret pontifici, no és possible (afortunadament) en un món com el nostre.

Tan de bo d'això en surti una reforma en profunditat de l'Església catòlica (nou aggiornamento, nou Concili o el que sigui), que inclogui la desaparició del Vaticà. Però els aparells institucionals tenen molta resistència, ni que sigui al preu de fer perdre a allò que diuen representar la seva capacitat d'irradiació positiva en el món.




dissabte, 10 d’abril de 2010

Actrius





Una de les nostres grans fonts de referents estètics és el cinema. I dins del cinema, un apartat significatiu el formen les actrius, la majoria de les quals apleguen capacitat interpretativa i atractiu físic.

Un exercici curiós pot ser el d'aplegar algunes actrius que ens siguin significatives en dos grups: les que ens resulten físicament atractives i les que, tot i reconèixer la seva bellesa, no ens atrauen especialment; les que formen part del nostre Panteó particular i les que no. Alguna cosa deu dir de nosaltres mateixos.


No són al meu Panteó Victoria Abril, Isabelle Adjani, Ursula Andress, Laura Antonelli, Lauren Bacall, Kim Basinger, Emmanuelle Beart, Monica Bellucci, Ingrid Bergman, Juliette Binoche, Jacqueline Bisset, Cate Blanchett, Glenn Close, Joan Crawford, Penélope Cruz, Bette Davies, Doris Day, Catherine Deneuve, Bo Derek, Angie Dickinson, Cameron Diaz, Marlene Dietrich, Faye Dunaway, Jodie Foster, Greta Garbo, Ava Gardner, Melaine Griffith, Rita Hayworth, Katharine Hepburn, Isabelle Huppert, Angelica Huston, Scarlett Johansson, Diane Keaton, Deborah Kerr, Nicole Kidman, Nastassia Kinski, Jessica Lange, Sofia Loren, Gina Lollobrigida, Carmen Maura, Liza Minnelli, Marylin Monroe, Demi Moore, Julianne Moore, Jeanne Moreau, Ornella Muti, Kim Novak, Irene Papas, Michelle Pfeiffer, Charlotte Rampling, Vanessa Redgrave, Susan Sarandon, Simone Signoret, Barbara Stanwyck, Sharon Stone, Meryl Streep, Tilda Swinton, Elizabeth Taylor, Charlize Theron, Emma Thompson, Uma Thurman, Paz Vega, Sigourney Weaver, Rachel Welch, Kate Winslet, Catherine Zeta-Jones.


Són al meu Panteó Ana Belén, Halle Berry, Jane Birkin, Claudia Cardinale, Julie Christie, Shelley Duvall, Vera Farmiga, Mia Farrow, Calista Flockhart, Pepa Flores, Jane Fonda, Verónica Forqué, Ariadna Gil, Audrey Hepburn, Grace Kelly, Keyra Knightley, Diane Krüger, Sophie Marceau, Elsa Martinelli, Shirley McLaine, Ali McGraw, Gwyneth Paltrow, Natalie Portman, Julia Roberts, Meg Ryan, Stefania Sandrelli, Romy Schneider, Elke Sommer, Sissy Spaceck, Hilary Swank, Audrey Tautou, Kristin Scott Thomas, Goya Toledo, Maribel Verdú, Natalie Wood.




dimecres, 7 d’abril de 2010

La noció de llibertat




David 1792


La mandra (o la tendència a estalviar en la creació de paraules) que sembla caracteritzar a l'espècie humana genera el problema de la polisèmia, fet que obliga a mirar de diferenciar els diferents significats d'un terme a l'hora de mirar d'endinsar-se en el seu significat. Això passa també amb el terme llibertat, que admet diferents nivells de definició (tot i que vinculats entre ells, el que explica l'ús d'un mateix terme).

Hi ha un nivell més bàsic i popular on la llibertat s'identifica amb no fer res per obligació externa ("fer el que vull", o en un llenguatge més col·loquial "poder fer el que em dóna la gana", "poder fer en cada moment el que em ve de gust"...). El diccionari ho sintetitza com a "manca de subjecció i subordinació"; en anglès, "acting without compulsion"...

Hi ha un segon nivell amb un caràcter més jurídico-polític, al que pertanyeria una definició de la llibertat com la de poder fer el que la norma, la llei permet ("la llibertat és el dret a fer tot el que les lleis permeten", dirà Montesquieu a L'esprit des lois, XI, III). Aquí, la norma esdevé generadora de llibertat (la gran aportació de Soló en temps de la Grècia clàssica, la llei protegint el feble): cal acotar l'àmbit per tal de poder exercir la llibertat, si tots ho podem fer tot tenim la llei de la selva, la llei del més fort, i no queda espai per a que tothom pugui ser lliure. La norma genera el dret a la llibertat i la possibilitat de llibertat. André Vachet, a "La ideologia liberal" (1970), analitza bé aquest segon nivell i mostra com en ell s'interrelacionen fortament i harmònica quatre conceptes: llibertat, igualtat, propietat i seguretat. Conceptes que se situen en un mateix pla teòric, bàsicament jurídico-polític, com dèiem. És interessant anar veient com cristal·litzen aquestes nocions en els segles XVII i XVIII, amb referents com Hobbes (1588-1679), Locke (1632-1704), Montesquieu (1689-1755), Hume (1711-1776), els enciclopedistes (Diderot, D'Holbach, D'Alembert, Jaucourt, Condillac, Voltaire...) els fisiòcrates (Quesnay, Mirabeau, Turgot, Mercier de la Rivière, Dupont de Nemours, Le Trosne, Cantillon, Baudeau...), etc.

I hi ha un tercer nivell amb un caràcter més filosòfic o axiològic, on la definició més aviat aniria per veure la llibertat com el poder viure d'acord amb els propis criteris i valors, i tenir la possibilitat de triar per quins valors hom opta ("és lliure el qui es condueix segons els dictats de la raó", dirà Descartes a la seva Étique, llibre IV, proposició 68). En aquest sentit, el diccionari parla de la "possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser" (una definició rica i bonica), i també de la "capacitat de la voluntat humana per a dirigir-se al bé" (hi afegiríem com a deixatament explicatiu que la llibertat ens protegiria del risc de ser esclavitzats pel mal que sotmet i domina, que genera dependència; ens mantindria amb la capacitat de triar el camí desitjat, sense excloure el del mal, però sense quedar-hi lligats de manera irremissible).

Això fa que, quan parlem de llibertat, no sigui fàcil evitar la confusió de nivells. Quan veiem la trilogia del a Revolució Francesa (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) fàcilment ens decantem per interpretar-los en termes de grandesa, i hi tenim dret, i segur que alguns dels revolucionaris de 1789 els vivien així; però no podem oblidar tampoc la quatrilogia abans esmentada, que situa la llibertat i la igualtat en termes molt més prosaics, o si més no molt més jurídics, més tècnics.

Per això cal ser conscients d'aquests nivells diferents quan invoquem aquests principis, o per exemple quan fem una reflexió que a mi em resulta particularment suggerent: la que veu la fraternitat com a condició de possibilitat de la llibertat i la igualtat. Sense fraternitat no hi pot haver la capacitat de cessió, de renúncia, que fa possible la llibertat i la igualtat. He de renunciar a part de la meva llibertat per tal de fer possible una major igualtat entre els éssers humans, i he de cedir part de la meva aspiració a la igualtat per tal de no ofegar la llibertat. I aquestes cessions només les puc fer sobre la base de l'amor als altres, de la fraternitat: és perquè estimo als meus semblants que renuncio.

A alguns dels protagonistes del procés revolucionari francès aquestes consideracions els hi haurien semblat ben estranyes: ells es preocupaven pels aspectes jurídics de la qüestió, no per les elucubracions líriques o metafísiques... De tota manera, tenim dret a utilitzar les seves paraules i a mirar de treure'n suggeriments atractius per a la nostra vida actual. Afegiria encara algunes reflexions més puntuals sobre la llibertat: - la llibertat com a possibilitat de fer operar la voluntat. Quin sentit tindria la voluntat sense la possibilitat d'exercir-la? I quin sentit tindria la llibertat sense una voluntat capaç de fer-la esdevenir real? Llibertat i voluntat van íntimament lligades. - la llibertat com a espai d'exercici de la responsabilitat. Si soc lliure de fer el que vull, adquireixo responsabilitat sobre les meves accions; no he estat obligat a fer allò, i per tant soc responsable del que he fet, perquè ho he fet perquè he volgut. No hi pot haver llibertat sense responsabilitat, ni responsabilitat sense llibertat. Llibertat i responsabilitat van íntimament lligades. - som lliures de trobar/donar sentit a les nostres vides. No estem condemnats ni a trobar-hi sentit ni a no trobar-n'hi: depèn de nosaltres trobar-n'hi o no, podem trobar-n'hi o no segons decidim lliurement. Aquesta constatació és molt dura: ens fa responsables de l'existència o manca de sentit en les nostres vides. - la llibertat és la negació del determinisme i del victimisme. La seva existència no ens permet refugiar-nos ni en el "m'han fet així" (soc lliure de no ser com m'han fet...) ni en el "pobre de mi, és que no tinc possibilitat de ser lliure, de fer el que desitjaria"... - som lliures de comprometre'ns o no. El compromís condiciona la nostra llibertat, però no la nega, ans al contrari: el compromís és fruit d'un exercici de llibertat.





dimarts, 6 d’abril de 2010

Bonisme





Rafael Poch, corresponsal a Berlín de La Vanguardia, rememora en l'edició del 6 d'abril de 2010 del diari la figura del jurista alemany antinazi Fritz Bauer (1903-1968). En un requadre de la seva crònica explica que Bauer diferenciava tres menes de subjectes en el nazisme: 1) Els nazis, que propugnaven idees i actituds, una minoria important; 2) la gent autoritària i cruel educada en el militarisme prussià i en la tradició de Luter, i 3) la gran massa d'obedients, conformistes i oportunistes.

I afegeix: "Uns i altres coincidien en que l'humanisme, la compassió i la solidaritat són símptomes de fluixesa i ingenuïtat mental, una idea que ara reneix amb el concepte de bonisme".

Cal anar en compte amb aquesta noció de bonisme, aparentment elemental però que esdevé sense dir-ho un atac a les posicions humanistes.




dilluns, 5 d’abril de 2010

L'obligació del "carpe diem"





"...A això anomeno jo l'obligació del carpe diem. No és notícia escandalosa als diaris, però està convertint a molts dels nostres joves en ciutadans d'una pàtria irreal. Una pàtria que els hi cobra alts impostos vitals pels que ells s'hipotequen, potser de per vida. Són ciutadans de la "pàtria de la nit", un món irreal, tan còmode com tirànic, ja que esclavitza doblement: plaers químics, pressió gregària.

No pot sorprendre que poderosos interessos (indústries de l'oci, moda, música o droga) treguin suc d'aquesta esclavitzant tendència. Sí que sorprèn, en canvi, l'aquiescència del món adult: família, poders públics, mitjans de comunicació. Zygmunt Bauman descriu la vida actual com una successió de petites i explosives experiències vitals, que ja no formen seqüència lògica o camí coherent. Si el periple vital del nostre món és ja tan confús, semblaria molt necessari establir al menys algun contrapès. Però ningú gosa presentar-se com un aixafa guitarres. Continuem estimulant als joves a descobrir sense parar noves experiències afectives, a transformar incessantment el seu aspecte físic, a participar en tot tipus de novetats. Ha estat decisiva, en aquest sentit, la contribució de la cultura dominant, sobreprotegint i adulant els joves ("pobres joves enviats a l'atur"). I l'entronització d'un discurs moral que repta a gaudir del plaer immediat i a rebutjar per sistema qualsevol esforç, sofriment o contenció, sense els quals l'autonomia personal és un "brindis al sol"."


Antoni Puigverd, a La Vanguardia del 5 d'abril de 2010



dijous, 1 d’abril de 2010

El darrer sopar



La imatge evangèlica és ben definida. Abans d'afrontar els aconteixements que acabaran amb la seva mort, el que fa Jesús és aplegar-se amb els amics per a celebrar la Pasqua jueva, un sopar ritual que vincula amb la tradició i dóna forces per afrontar el futur. Un sopar de germanor, d'amistat, d'estimació, de compartir una manera de veure el món i una tasca a fer.