dissabte, 31 de juliol del 2010

Dues notes sobre la felicitat

 

Renoir 1876


"Els rics acostumen a ser més feliços que els pobres, però els països rics no són més feliços que els pobres. Per exemple, a Costa Rica són més feliços que als Estats Units. Perquè la felicitat depèn d'una banda de les expectatives i de l'altra de l'estabilitat de la vida. Processos de creixement ràpid disminueixen l'estabilitat en desorganitzar la trama quotidiana."


"Com més xarxes familiars i socials, més feliç és la gent. De fet, les empreses de comunicació ja han identificat aquest fet com el determinant de l'èxit de les xarxes socials a internet. Com més internet, més sociabilitat, tant virtual com presencial. I com més sociabilitat, més felicitat."


Manuel Castells a La Vanguardia del 31.07.2010



divendres, 30 de juliol del 2010

dijous, 29 de juliol del 2010

dimecres, 28 de juliol del 2010

dimarts, 27 de juliol del 2010

dilluns, 26 de juliol del 2010

El triomf de la mort I






 




La part superior de la gran obra El triomf de la mort, pintada per Brueghel el Vell el 1562. Trossejant-la potser és més fàcil apreciar la seva extraordinària riquesa de detalls.




dimecres, 21 de juliol del 2010

L'eufòria independentista



Tàpies 1976


Hi ha catalanistes que aspirem a la independència de Catalunya però que estem preocupats per aquesta mena d’eufòria independentista que s’estén ràpidament per casa nostra. Ens preocupa pel risc de frustració i desengany que pot suposar per a molta gent, que amb il·lusió i bona fe poden creure que aquest és un esdeveniment polític assolible a curt termini (no una aspiració legítima que encara no es pot traduir en projecte polític).

Ens preocupa el risc de divisió que pot introduir en l’esfera del catalanisme. Ja no parlem del risc de fractures entre població autòctona i immigrada o similars, sinó del risc de confrontació dins del que s’ha anomenat moviment catalanista. Que jo mateix estigui escrivint aquestes notes, i que em senti empès a un exili interior, m’és desconcertant. Que em pugui acabar sentint marginat, tractat com a traïdor a la pàtria per no considerar oportuna la proposta política independentista, també em preocupa. Alguna cosa no es deu estar fent bé quan un moviment genera aquesta mena de tensions, de confrontació en el seu propi interior, de noves ortodòxies i mirades inquisitorials, d’actituds de menyspreu i rebuig, oi?

Ens preocupa que s’escampi la idea que precisament el que dona identitat a Catalunya sigui l’aspiració a la independència. Són més interessants Escòcia, Flandes o el Quebec pel fet d’aspirar a la independència? No crec que el que els fa interessants sigui precisament això. La gràcia de Catalunya no raurà en aquesta aspiració, sinó en la seva capacitat d’oferir al món dinàmiques socials i culturals que valguin la pena, que aportin novetat, que siguin interessants més enllà del nostre estricte àmbit social. Per exemple, ens definiria més com a país fer una opció clara per potenciar les humanitats en l’àmbit universitari que fer verbalisme independentista. I sembla més al nostre abast una innovació dels plans d’estudis que una proclamació d’independència. Si no som capaços de fer la primera, trobem més fàcil la segona? Si no hem sabut reivindicar un nou referèndum com a expressió de la primacia de la nostra voluntat popular, ens serà més senzill separar-nos?

Ens preocupa el caire extremadament emocional d’una dinàmica que hauria de ser essencialment política (la política és més que emocions, la política és lluita pel poder i gestió del poder). Per això parlem d'eufòria: es tracta bàsicament d'una emoció, i les emocions s’esvaeixen amb la mateixa facilitat amb que esclaten. I més en unes generacions immediatistes, poc donades al compromís i a la constància i poc resistents a la frustració.

Ens preocupa que l’independentisme vingui a ocupar un buit, el generat per una crisi d’ideals, d’aspiracions, de projectes de referència. En una societat atomitzada com la nostra es troben a faltar causes compartides, esforços col·lectius, aspiracions engrescadores. Però quan la independència s’erigeix en única il·lusió compartida estem denotant un buit, li estem fent exercir a la independència una tasca de suplència que pot acabar anant en contra d’ella mateixa.

Ens preocupa que a partir d’ara els bons catalans siguin els independentistes i els altres passem a ser automàticament sospitosos. Generar dinàmiques polaritzadores d’aquesta mena és empobridor pel simplisme que suposa i perillós per la confrontació que genera.

Ens preocupa la manca de seny que estem mostrant com a país. És cert que sempre hem estat donats a l’arrauxament puntual, però potser ja és hora que sapiguem exercir simultàniament el seny i la rauxa.

Ens preocupa que alguns polítics optin per esperar a veure per on bufa el vent en comptes de posicionar-se argumentadament. I que alguns intel·lectuals facin exactament el contrari: donar ales a la onada, gaudint de l’escalf de popularitat que això suposa en aquest moment. Proclamar la fi de la pedagogia, el no hi ha res a fer, la derrota d’Espriu i Vicens Vives, la mort del federalisme i del confederalisme; dir que només hi ha dues alternatives, independència o submissió, són posicions llamineres, que troben bona acollida, però que no responen a una anàlisi rigorosa de la dinàmica sociopolítica actual i que no porten enlloc, si no és a la baralla interior.

Ens preocupa que cap partit polític estigui mostrant la coherència i la fermesa que ara farien falta. El PSC està perdent una oportunitat històrica d’arrelament en el gruix de la societat catalana, i el seu sector catalanista no serà prou fort o prou decidit com per anar-se’n pel seu compte (en un gest potser inútil però que l'honoraria i seria exemple per al país de renúncia al poder en funció d’uns ideals) o fusionar-se amb Iniciativa per Catalunya, la qual tampoc aprofita aquest moment per mostrar-se com una ferma i generosa alternativa catalanista i d’esquerres. Massa capelletes, massa reductes de poder, massa interessos organitzatius creats, massa política de curt termini. Mentrestant, Convergència mira de navegar cap a una improbable majoria absoluta, i ho sotmet tot a aquesta aposta, donant sense voler ales a la il·lusió secessionista en deixar políticament orfe una posició més realista i possibilista. I per darrera, els casos Palau i Pretòria van fent el seu camí...

M’hauria agradat escriure aquestes línies des de la serenitat, des del raonament sistemàtic, des de l’anàlisi de les argumentacions contràries, i en canvi em trobo fent-ho des de la tensió interior, des d’un cert neguit. Em sap greu. Temps tristos i difícils per al país, excepte pels qui pensen que d’aquí quatre anys ja haurem assolit la independència. The harder they fall. I què en sortirà d’aquesta frustració? Una radicalització de certs sectors? Un major passotisme respecte a la llengua, la cultura i el país? Un desànim col·lectiu i una desorientació que no sabrem com superar?



dilluns, 19 de juliol del 2010

divendres, 16 de juliol del 2010

La construcció de valors en la societat actual



Malevich


Cada tipus de societat necessita i genera una certa manera de pensar el món i d’avaluar-lo. Les societats que vivien de caçar i de recollir fruits i arrels tenien les seves concepcions del món i els seus valors. Quan es va imposar l’agricultura, una nova generació de mites explicatius del món i de la vida es va afegir a l’anterior, i els valors també van canviar, tot i que la lentitud del procés i la llarga durada de la nova etapa en la que la subsistència era garantida bàsicament per l’agricultura va fer que aquest canvi de mites i valors fos força gradual i pogués ser viscut per a les generacions humanes pràcticament com a imperceptible. El món era el que era i sempre havia estat així.

Amb la revolució industrial, les arrels de la qual s’enfonsen probablement fins al segle XV, si no més enllà, es produïren canvis radicals. L’hegemonia del pensament racional i científic que acompanyà i potencià aquest procés comportà l’enfonsament dels vells i venerables mites agraris (en els quals hi pervivien també elements mitològics anteriors) i la seva substitució per explicacions “racionals” del món, sovint anomenades ideologies. La substitució fou ràpida en termes històrics, tot i que en alguns sectors de població (sobretot en medis rurals) i en algunes àrees de pensament (com per exemple la que s’ocupa de la qüestió religiosa) la vigència d’estructures mitològiques hagi estat més perllongada, amb els esquinçaments i contradiccions corresponents.

Els mites i les ideologies compartien una “capacitat de dictamen”: això és cert i això no, això val i això no val. Determinaven el que era veritat i el que era bo, valuós. L’individu només tenia que assimilar i adaptar-se a aquesta veritat externa (això és una aproximació simplista, però a grans trets lñes coses anaven sovint així). Per enfortir aquest mecanisme “d’imposició externa” es recorria a mecanismes de referència a una autoritat inqüestionable, bàsicament “Déu” en la etapa mitològica i “la naturalesa de les coses” o la “Raó” en la etapa de les ideologies. Aquestes “autoritats externes” determinaven la veritat i el bé, i demanaven l’adhesió exclusiva, immutable, acrítica i permanent dels individus al que elles, instàncies supremes indefugibles, dotades del màxim prestigi i autoritat, determinaven. La Llei de Déu o la Llei Natural eren la gran referència. Els valors eren, en conseqüència, exclusius (patrimoni incompartible del grup que els detentava), excloents (el que no eren ells no era bo, la resta eren contravalors a eliminar) i intocables (l’home no els podia manipular).

Què passa actualment amb tota aquesta problemàtica? Què passa en una societat globalitzada i en intens procés de canvi, de transformació, i on el coneixement ha esdevingut un actor econòmic rellevant? Com s’estableixen la veritat i el bé en aquest context? D’on surten les certeses i els valors? Quina mena de certeses i de valors són? Heus ací algunes hipòtesis, algunes reflexions i propostes, per contribuir a aquest debat.

A la nostra nova societat, altament dinàmica i en constant procés d’innovació –encara que potser no de renovació, sigui dit de passada- els valors exclusius, excloents i intocables ja no són útils per al bon funcionament de la societat. Havien jugat un gran paper en el passat, contribuint a vertebrar i donar estabilitat a la societat i a donar sentit i orientació, referències clares i suport, a la vida dels individus. Eren valors amb defectes importants (la intolerància, la inflexibilitat) que van generar opressió, guerres i violència, però en termes generals i des d’una perspectiva històrica àmplia eren útils en el seu context històric; per a subsistir, les societats necessitaven d’aquesta mena de valors (encara que des de l’òptica de l’individu poguessin ser de vegades terribles). Ara bé, en la nova societat, la pervivència de certeses i valors d’aquesta mena més aviat esdevé una rèmora, una nosa, un obstacle. I la societat els està posant en qüestió a nivell teòric i eliminant ràpidament a nivell pràctic. Ara es necessiten uns valors que no generin confrontació i exclusió, que puguin adaptar-se i modificar-se i que puguin conviure amb altres valors no coincidents. Actualment ja no podem funcionar amb l’esquema “això val i el que no sigui això no val”. Més aviat hem de tendir a l’esquema “això val en aquest moment i el que no sigui això pot ser que també valgui”. Ja no hi ha autoritat única i inqüestionable, ja no hi ha adversari a eliminar, la relativitat i la diversitat són acceptades. El que abans anava “de dalt a baix” –de l’autoritat emissora al poble receptor- ara va “de baix a dalt”. El que eren valors rebuts passen a ser valors construïts. El que era una estructura jeràrquica –sovint piramidal, amb una colla d’intèrprets i implementadors de la llei que emanava del vèrtex- ara és una estructura democràtica i participativa, una xarxa oberta a tothom. Potser caldria matisar que és una xarxa oberta a tothom qui vulgui i pugui jugar-hi un paper actiu; caldria precisar aquesta qüestió de l’accessibilitat de la xarxa i la possible generació d’un nou tipus de marginació social al seu entorn. Però cal també no oblidar que a les societats liberals el nivell de marginats socials –en el sentit de gent que no participa en la configuració de la societat- és també molt alt, tot i el paper que hi han jugat els moviments socials.

Ara, doncs, els valors no troben el seu fonament en la voluntat de Déu ni en la llei natural, sinó en la constatació de la seva utilitat, de la seva operativitat en la vertebració de vides i projectes. Són fruits de la nostra pròpia activitat, són valors construïts per nosaltres mateixos i no per una instància exterior. La seva vàlua –valgui la redundància- passa a ser llavors funció de la qualitat dels seus constructors, que en són la única garantia. Són valors relatius i operatius, més o menys “valuosos” segons si estan més o menys ben fets, i per tant dependents de la capacitat –de la lucidesa i de la pregonesa, de la clarividència i del gruix qualitatiu- d’aquells que els han generat i proposat. Són valors “horitzontals”, que neixen arran de terra, i que no demanen ni comporten creença, ni militància, ni adhesions incondicionals; són valors a utilitzar mentre siguin útils –valgui altre cop la redundància- i a substituir per d’altres quan deixin de ser-ho. Són valors “pragmàtics”, mesurats per la seva capacitat d’ajudar al bon funcionament de les persones i dels col·lectius, per la seva capacitat de generar qualitat personal, per la seva capacitat de generar relacions o lligams de qualitat entre les persones i amb l’entorn natural del que els homes som fruit i pel qual som nodrits i acollits.

Les societats que ens han precedit han estat –si més no, en comparació amb la nostra- societats amb poc ritme de canvi social i personal. En elles, el treball era l’element socialitzador per excel·lència. Trobar el seu lloc a la societat era trobar una feina, una professió, que normalment durava ja tota la vida. S’era fuster o advocat, i aquesta identitat professional era un dels grans eixos de construcció de la persona i de vertebració de la societat, concebuda com a articulació de treballadors; d’aquesta bona articulació en derivava la cohesió social i la possibilitat per a cada individu de trobar el seu lloc en la societat i sentir-se’n part. Però en la nostra societat del coneixement, de la innovació i de la globalització això ja no és –o no serà- així. Ni la cohesió social ni la estructuració de la persona podran pivotar entorn del treball, perquè aquest treball serà –comença a ser- massa canviant, mòbil, i perquè ja no sembla ser capaç de fonamentar, de generar valors com havia fet fins ara. El treball deixa de ser la gran referència de la pròpia identitat i de les relacions socials, perquè s’ha tornat abstracte, intercanviable, no personalitzat ni personalitzador. El seu paper i el seu lloc a la societat han canviat.

Les conseqüències són importants, i cal dedicar-hi atenció. Aquesta situació generarà, si més no en un primer moment, persones amb sistemes de valors desarticulats, o bé destruïts, o bé sense cultivar o desenvolupar, o bé en una mena de buit a l’espera de noves situacions capaces d’omplir-lo. Però resulta que aquesta espera és vana si no fem res: no ens tornaran a baixar valors del cel, no hi haurà noves revelacions. Res no sorgirà espontàniament: si volem nous valors caldrà que els creem. Ens caldrà arremangar-nos i posar-nos a la feina. Invocant tota la nostra creativitat, tot el nostre potencial, posant en tensió dinàmica totes les nostres capacitats, racionals i supraracionals. Però no podem esperar ni de la ciència ni del treball que ens generin aquests nous sistemes de valors. En les condicions de la nova societat, de la nostra societat actual, això no és possible: el “sistema” ja no generarà valors “externament” als individus. Ens els hem de fer i els haurem d’assumir nosaltres mateixos, amb tota la seva fragilitat, amb tota la seva provisionalitat, i amb tota la seva gràcia. Per seductores que resultin les antigues revelacions –i cal reconèixer que la capacitat de commoció dels antics mites no té punt de comparació en el nostre context- no podem tornar, ni que vulguem, a aquesta mena de funcionament (el que no vol dir que no puguem gaudir i enriquir-nos amb la riquesa vehiculada a través dels antics mites, de les antigues revelacions; això és un altre ordre de coses).

I si ni la ciència, ni el treball, ni el caràcter estàtic, immutable, de la societat, poden ser ja “fonaments de valors”, on podrem trobar un cert fonament per a les noves propostes? Heus ací alguns suggeriments:
- en la dinàmica d’equips que aprofundeixin i s’ajudin a avançar en el coneixement, en la qualitat professional, en el desvetllament de la pròpia vocació i capacitats, de la pròpia especialització, entenent aquests processos com a part de l’aventura humana de cada individu i del grup o equip;
- en la creació de relacions personals de qualitat. Tot allò que afavoreixi aquestes relacions i n’enforteixi la qualitat serà un candidat a valor o a fonament de valors;
- en una vida familiar que “funcioni”, que sigui un espai acollidor i d’intercanvi enriquidor pels que hi conviuen;
- en una relació adient i constructiva amb l’entorn natural. En la mesura que siguem capaços de respectar-lo, d’admirar-lo, de protegir-lo i prendre’n cura, podrem generar dinàmiques de creació de valors;
- en el desenvolupament de la sensibilitat envers l’art, enfortint la qualitat i l’abast de les nostres experiències en aquest camp, les quals seran també font de valors;
- en el desenvolupament de la sensibilitat envers la dimensió espiritual, la vivència religiosa, l’obertura al que hi ha més enllà de la nostra perepció egocentrada, la transformació personal unificadora o com li vulgueu dir.

¿On es durà a terme fonamentalment aquesta tasca de construcció de nous sistemes de valors? No és fàcil predir-ho, però és probable que hi hagi alguns espais privilegiats que esdevinguin, si més no, laboratoris: algunes instàncies universitàries –equips de professors, per exemple-; certes instàncies empresarials -centres d’investigació i d’innovació, centres de creació de nous productes i serveis, grups de treballadors a la recerca de nous procediments de producció o organització…-; ONGs amb una dinàmica interna de creació i innovació; associacions de veïns que siguin sensibles a les noves problemàtiques i capaços de trobar noves formes d’acció; grups d’artistes que entrin en una dinàmica d’intercanvi creatiu; algunes organitzacions religioses (no les Esglésies enteses en el seu sentit tradicional). Fa de mal dir, cal estar molt atents i potenciar qualsevol llavor que sembli germinar.

El que sembla clar és que les relacions personalitzades amb un bon nivell de gruix i fondària seran decisives per a dotar a aquests fràgils grups de la cohesió i estabilitat suficients com per suportar la pressió d’un entorn tan canviant com el que es perfila a l’horitzó. En un context d’alta mobilitat i inestabilitat, els grups dependran més que mai de les relacions interpersonals dels seus components, les quals al seu torn depenen de la coherència i l’estabilitat psíquica de les persones. Qualitat personal i solidesa emocional esdevenen requisits, components precioses per a la dinàmica dels grups que han d’anar subministrant valors al seu entorn social. Llavors la pregunta passa a ser: Com mantenir la coherència i la estabilitat en un món tan inestable, en el que tot canvia i molt de pressa, en que les referències desapareixen davant dels nostres ulls? On trobar un fonament capaç de suportar els canvis dràstics de formes? D’on treure certesa i estabilitat sense lligar-les a aquestes formes –o sigui a determinades idees, gestos, hàbits, paraules, imatges, referències, costums, pautes, normes, regles, que canvien constantment- ni a certes adhesions incondicionals –adhesions cegues, irracionals i voluntaristes que no es corresponen, com hem vist al principi, amb la dinàmica de la nostra societat? Hi ha algun nivell, alguna instància, capaç de generar certesa i estabilitat més enllà de les formes concretes i els principis imposats externament?

La pregunta és difícil, però alhora clau. Cal trobar una instància que generi qualitat en base a una saviesa, a un coneixement profund, capaç d’adoptar formes sense identificar-se amb cap d’elles, o sigui preservant la seva llibertat respecte a les formes. ¿Quina és aquesta saviesa que brolla en un nivell profund però assolible i que té aquesta capacitat de fonamentar sense identificar-se, sense fixar-se, sense esgotar-se en una forma concreta –per exemple, en un determinat sistema de valors? ¿Quina és aquesta saviesa que està més enllà dels sistemes de valors, que els pot fonamentar sense identificar-s’hi? ¿Aquesta saviesa que apareix quan “callen” les formes, quan aquestes passen a un segon pla, quan deixen de ser claus, decisives? ¿Una saviesa, doncs, que és un conèixer i un sentir que es produeixen quan es retiren les paraules i les formes? ¿Una saviesa, per tant, que brolla del silenci? Aquest és el gran repte. Connectar amb aquest fonament que transcendeix les formes en un context social i cultural enormement dinàmics. D’aquí es podrà treure l’energia capaç de fonamentar la qualitat, la cohesió i l’equilibri psíquic de les persones i els grups. I des d’aquestes plataformes sòlides i creatives serà possible afrontar la tasca de confrontació i creació de sistemes de valors, una tasca important i inevitable en el nostre futur immediat.

Contrapunt

Aquesta tasca de construcció de valors no l’haurem de fer, afortunadament, partint de zero. Encara que estem en una nova societat immersa en un intens procés de canvi, no ens movem en el buit. La humanitat ha acumulat ja molta “experiència de vida” en aquests darrers dos milions d’anys; la dels darrers deu mil anys ens és més o menys assequible, i els darrers tres mil anys ens han llegat una notable acumulació de tresors en els que pouar, dels que treure molts elements i reflexions útils i enriquidors. A l’hora de construir el futur cal poder disposar del cable de la connexió amb el passat (la tradició). Serà, doncs important revisar quines de les virtuts i dels grans valors destil·lats pels nostres avantpassats continuen tenint sentit, essent útils, operatius. Que ens trobem en un nou context i amb unes noves dinàmiques en l’àmbit dels valors no vol dir que els que fins ara havien estat considerats com a grans valors deixi de ser-ho. És possible fins i tot – o si més no em passa a mi – que els grans valors estiguin tan connectats amb la nostra identitat de fons, amb les nostres característiques antropològiques, amb la nostra condició humana, que mostrin una notable capacitat de permanència. És possible que com més avancem cap a l’extrem dels grans valors en el continu dels valors, més estabilitat constatem. Per dir-ho concretament: molts valors han canviat, canvien i canviaran. Però no en el nivell dels grans valors. Costa imaginar l’aparició d’algun nou valor equiparable a l’amor, la bellesa, la bondat, la fraternitat, la igualtat, la justícia, la llibertat, la pau, la veritat. I costa imaginar que algun d’aquests desaparegui. Una altra cosa és el seu grau d’implementació. Però això sempre ha estat un problema, i no per això aquests valors han perdut el seu poder de referència. Disposar d’aquests grans referents (o de les virtuts, que també mostren una notable estabilitat) no ens estalvia la feina creadora en l’àmbit dels valors de la que hem parlat. Però ens deixa uns quants estels amb els que poder-nos orientar en la nit.


(versió revisada d'una contribució a l'article "Valors per a una nova societat" publicat a la revista Idees per Àngel Castiñeira, Marià Corbí i Raimon Ribera)




diumenge, 11 de juliol del 2010

L'entorn de l'obra



Ordenar la col·lecció del Museu del Prado deu ser molt complicat. L'estructura de l'edifici no afavoreix un itinerari continuat, hi ha saturació d'obres (però ha de ser molt difícil deixar-ne d'exposar algunes...) i les dimensions de les sales són les que són. Això fa que hi hagi sales més reeixides i sales menys reeixides, tot i que és d'agrair la voluntat de coherència que les presideix. En general, està bé. Però hi ha algunes obres que no gaudeixen de l'entorn que mereixerien.


Velázquez 1632

Una d'elles és el Crist de Velázquez (1632). Es troba en una sala massa enmig del pas, massa baixa de sostre, amb un excés de llum (gaudeix de llum natural pel sostre, cosa que sovint és un privilegi però en aquest cas va en detriment del clima necessari per a contemplar l'obra) i amb un verd de fons a la paret que no fa nosa al quadre però tampoc contribueix a crear cap clima especial. Per l'excepcionalitat de l'obra, mereixeria un tracte més adient i privilegiat, més "litúrgic", si voleu. 

Un museu no és un magatzem de pintures o escultures; ha de procurar crear les millors condicions possibles per a una òptima percepció de les obres d'art per part del visitant. I si sou a Madrid i us sobren tres hores, és un privilegi poder fer una immersió al Prado. Els ulls vermells i la llàgrima de Jesús al "Jesús portant la creu" (1560) de Tiziano són emocionants i difícilment observables en reproducció. Veure al natural el "Descendiment" (1435) de Van der Weyden és una experiència commocionant. I observar els innombrables detalls del "Triomf de la mort" (1562) de Brueghel o del "Jardí de les delícies" (1504) de Bosch és un altre privilegi. O veure els blaus de Patinir. I podríem continuar la llista... Amb alguns autors, passa que només cal anar al Prado per veure la seva magistralitat: Velázquez, Goya, Ribera, el Greco... I fins i tot Rubens, un autor que ens costa, hi brilla.



dijous, 8 de juliol del 2010

A les fosques







Els primers 380.000 anys després del big bang, a l'Univers les dimensions s'incrementaven enormement, però no hi havia fotons que circulessin lliurement. El cosmos era una enorme i creixent "cosa fosca", una mena de boira o de sopa densa de protons, electrons i fotons a més de 3000 graus centígrads. Però al cap d'aquests 380.000 anys la sopa es va refredar prou com perquè els protons i electrons s'unissin formant àtoms, i els fotons (la llum) quedessin lliures. L'Univers esdevingué transparent.

L'Agència Espacial Europea ha difós aquesta imatge elaborada pel telescopi espacial Planck, on les parts vermelles sembla ser que recullen la llum primordial de fa 380.000 anys.

De tota manera, l'univers va continuar essent fosc, ja que encara no existien els estels, els grans subministradors estables de llum; van haver de passar 200 milions d'anys fins a l'aparició dels primers estels i galàxies, tot i que aquests primers estels eren enormes i de vida curta, comparats amb els que van venir més tard.




dimecres, 7 de juliol del 2010

Entusiasme, precisió, rapidesa







"Napoleó posseïa, en més alt grau que cap altre home que hagi manat tropes en una escala que se li assembli, la facultat d'inspirar no només entusiasme, sinó precisió, i no només precisió, sinó rapidesa en els moviments (el que significa resistència al cansament)."


Hilaire Belloc a Napoleó (1932)




dimarts, 6 de juliol del 2010

El lema de la mani



Pollock 1949


Com a país no podem exhibir incapacitats i limitacions ni fer el ridícul. I tampoc podem no dir la veritat, ni pensar com a real allò que no és real. Crec que el lema de la manifestació del 10 de juliol de 2010 hauria de ser, simplement, “Som una nació”. Perquè pot aplegar tothom, pot aglutinar una gran majoria del país, i aquesta és la prioritat per tal de poder avançar. No és moment de defensar cadascú el lema que preferiria (ja sabeu que el meu seria “Nou referèndum!”) sinó de trobar aquell que sigui compartible, assumible, per una gran majoria. Però, a més, el lema adoptat per Òmnium Cultural té problemes de fons. A mi em semblaria bé una cosa com ara “Som una nació i lluitem pel dret a decidir”. Constata realitats, afirma voluntats, respecta la veritat. Per això em sembla correcte el nom de la "Plataforma pel dret a decidir". En canvi –i pot semblar un matís, però de vegades és en els matisos on hi ha els aspectes decisius- no comparteixo el “Som una nació. Nosaltres decidim”, ni tan sols compartiria “Som una nació. Tenim el dret a decidir”. No els compartiria perquè ni són reals ni expressen voluntats. Que no decidim és evident; no tenim el poder suficient per exercir l’autodeterminació (i la política és una qüestió de poder, no d’il·lusions). Ni tenim el dret a decidir, perquè ni el tenim prou internament assimilat com a societat ni el tenim externament reconegut per un nombre suficient d’altres societats. Si hi hagués prou consens social intern i un suficient reconeixement extern podríem afirmar que ens hauríem guanyat aquest dret polític. Però ara com ara no tenim ni una cosa ni l’altra, i l'única cosa que podem dir és que hi aspirem, que lluitem per aquest dret, que treballem per tenir-lo, que volem tenir-lo. En política (l'àmbit de la gestió del poder) els drets es guanyen, no es tenen per graciosa concessió de no se sap quina autoritat suprema. Dir que ja el tenim, i més encara, dir ara com ara que “nosaltres decidim” (quan no ens sabem posar d’acord ni pel lema d’una manifestació que necessita ser unitària) és tractar el desig com a realitat, i aquest és un camí desencertat.



dissabte, 3 de juliol del 2010

Influència




Vermeer 1665


"You don't have to be a person of influence to be influential. In fact, the most influential people in my life are probably not even aware of the things they've taught me."



Possible traducció:

"No cal ser una persona d'influència per tenir influència. De fet, la gent que més m'ha influït en la meva vida no tenen probablement cap consciència de les coses que m'han ensenyat."


Scott Adams


Gràcies, Salva!




divendres, 2 de juliol del 2010

Amic



André Derain 1905 Vlaminck
Vlaminck 1905 André Derain


"A friend is someone who knows all about you and still loves you."


Elbert Hubbard (1856-1915)


("Un amic és algú que ho sap tot de tu i continua estimant-te.")


Gràcies, Salva!