diumenge, 2 d’agost de 2009

Clausura






Per discrepàncies greus entre la Mercè i en Rai sobre la manera d'abordar la qüestió religiosa, aquest blog queda clausurat (amb una mica d'humor negre, podríem dir que és un "ablogador clausurat"...).

Ha estat una bonica i intensa experiència d'un any i mig. Gràcies al tots els que en algun moment us hi heu passejat, i especialment a Eva Mercader, única seguidora oficial del blog.

El que hi ha escrit, si més no de moment, continuarà a la xarxa, per si algú en vol fer servir alguna cosa.




dissabte, 1 d’agost de 2009

Església catalana, Catalunya cristiana





Diu la tradició que l'Església universal és un entramat, una xarxa, d'Esglésies locals, arrelades al seu poble, emanació del seu poble. En el si del catolicisme, aquesta tradició va entrar en conflicte amb la visió més jeràrquica i centralitzada representada per la concepció "vaticanista" de l'Església.

A Catalunya, fins més o menys el 1980 hi havia una Església catalana. Després, la convergència d'un intens procés de secularització social i el decantament de les estructures eclesiàstiques catalanes cap a l'opció vaticanista ha anat portant fins a la pràctica desaparició d'aquesta Església catalana. Crec que és una doble tragèdia, per Catalunya i per l'Església.


Si considerem que un poble sense referents religiosos compartits no és la millor situació que podem imaginar, hi ha algun camí a seguir? Abans de veure què pot voler dir això, cal però abordar una opció alternativa: la d'una societat multireligiosa, on no hi ha referents religiosos compartits no perquè s'hagi secularitzat sinó perquè els referents són diversos. Aquesta és una situació possible, que s'ha donat en certs llocs i en certs moments. És peculiar i respectable, ni millor ni pitjor, amb avantatges i inconvenients. És una situació preferible a la secularització. La pregunta és, llavors, doble: és possible una societat multireligiosa a Catalunya? És el millor camí que podem seguir? La meva resposta és doblement negativa: ni crec que sigui possible, ni crec que, per Catalunya (en altres casos podria ser la situació més desitjable) sigui la opció desitjable. No crec que sigui possible perquè les tradicions no catòliques a Catalunya són petites minories amb tot el mèrit i el valor, amb testimoniatges personals i comunitaris preciosos, però sense projecció social global, sense impacte en el conjunt de la col·lectivitat. Això és un fet que ens pot agradar més o menys, però és així. Ni el cas de l'islam escapa a aquesta consideració. I no crec que sigui una situació desitjable en el nostre cas perquè no es correspon amb la història de Catalunya, no hi està en continuïtat natural, seria una irrupció històrica possible però que trencaria amb un itinerari col·lectiu, de la mateixa manera que succeiria si passéssim a ser un poble bilingüe. No ho hem estat, i ho podem esdevenir, però ja no seria el que fins ara hem entès per Catalunya. Seria una cosa nova, potser millor, però diferent. Aquestes ruptures històriques es poden donar, però normalment són processos traumàtics que no sorgeixen de la continuïtat natural i que creen noves realitats.

Per mi, una Catalunya cristiana vol dir una Catalunya en la que el referent religiós col·lectivament compartit és el cristianisme. El que no exclou que molts catalans puguin tenir un referent religiós personal diferent, o no tenir-ne cap. Però el que compartim com a poble, perquè forma part constitutiva de la nostra identitat en ser amplament compartit a nivell popular, és el cristianisme. No tots els pobles tenen un referent religiós compartit. Però n'hi ha que n'incorporen un en el nucli de la seva identitat. I oblidar-lo comportaria una mutació identitària essencial: apareixeria un nou poble, diferent.





Un país cristià és un país on hi ha un nombre prou significatiu de cristians que viuen privadament i públicament la seva dinàmica religiosa com perquè la cultura compartida en aquell país tingui al cristianisme com a principal referent religiós significatiu.

Això és compatible amb un Estat laic, unes institucions laiques i uns partits polítics laics. Això és compatible amb que ciutadans del país no tinguin cap adscripció religiosa, i amb que ciutadans del país tinguin altres adscripcions religioses. És una situació de fet, no una definició prèvia.

Les alternatives a un país cristià són tres: 1) Un país amb un altre referent religiós principal compartit (un país islàmic, un país buddhista, etc.), 2) Un país multireligiós (l’adscripció religiosa d’una part significativa dels ciutadans es reparteix de forma similar entre diferents adscripcions religioses, de manera que no n’hi ha cap de principal) i 3) Un país areligiós, un país on cap referent religiós és prou extès o prou potent com per jugar un paper de referent religiós en la vida col·lectiva, com per impregnar significativament la dinàmica social del país. Això també són situacions de fet.

Les situacions de fet són fruit d’opcions socials que es produeixen en un determinat moment. I en cada moment hi pot haver forces socials que propugnin, que proposin, que defensin com a més desitjable un o altre model de país i treballin per fer-lo realitat.

Finalment, per acabar aquestes notes inicials més generals, diguem que una persona religiosa és aquella que està influida per una determinada tradició religiosa, ho viu i ho valora positivament i cultiva, aprofundeix, expressa i comparteix aquesta influència. Una persona cristiana és, doncs, aquella que viu com a positiu haver rebut la influència de Jesús i treballa, explicita i mira de compartir amb altres persones en una situació semblant l’impacte de Jesús en la seva vida.

Catalunya ha estat, des de la seva gènesi fa un miler d’anys fins ara, per circumstàncies històriques i tot i les tensions i refluxes viscuts, un país cristià (no per cap mena de definició institucional, sinó com a situació de fet). Actualment, però, aquesta identitat cristiana és qüestionada per la dinàmica socio-cultural que compartim amb bona part del món occcidental (si més no) i per trenta anys d’afebliment progressiu i de creixent desorientació del cristianisme a Catalunya.

Quines posicions de futur es poden adoptar davant d’això? Crec que són dues, amb una consideració prèvia. La consideració prèvia fa referència a la possibilitat per Catalunya d’esdevenir en un futur proper una societat multireligiosa. En teoria, és una possibilitat, afavorida per factors com són la immigració provinent de països pobres o el major accés que hi ha en les nostres societats actuals a les diverses tradicions religioses. A la pràctica, però, no semblen constatar-se indicis reals que assenyalin aquesta opció com a horitzó. Certament que a Catalunya hi haurà minories religioses potents i interessants, amb tot el mèrit i el valor, amb testimoniatges personals i comunitaris preciosos, tant formades per nouvinguts com per autòctons que han emprès una altra dinàmica religiosa. Però no sembla pas que aquestes noves dinàmiques religioses puguin ser prou extenses pom per arribar a convertir Catalunya, de fet, en un país multireligiós tal com el definiem abans: sembla difícil que puguin tenir prou projecció social global, prou impacte en el conjunt de la col·lectivitat.

Vista aquesta consideració, les posicions de futur que tenim al davant semblen reduir-se a dues. La primera, és la de l’opció per una Catalunya areligiosa, un país sense cap referent religiós compartit. A alguns, potser a molts, els semblarà l’opció que més s’acorda amb la dinàmica socio-cultural real que el país està experimentant (cosa probablement certa) i, a més, l’opció preferible (i aquí ja entrem en el terreny de les posicions personals i de les pràctiques socials). La segona posició de futur, és l’opció per una nova Catalunya cristiana, en continuitat amb la història i alhora amb totes les actualitzacions, reformes, renovacions o ruptures necessàries per a fer viable i autèntica aquesta opció.

Centrem-nos un moment en el debat sobre les posicions i actuacions a prendre més que no pas sobre les dinàmiques de fet. Aquí es planteja un gran tema: si totes les posicions possibles fossin opcions reals, quina seria la més desitjable? Què preferim, una Catalunya areligiosa, una Catalunya multireligiosa, una Catalunya amb una altra identitat religiosa principal o una Catalunya cristiana? Crec, com deia, que a nivell teòric es pot discutir sobre quina de les quatre opcions és la preferible, mentre que a nivell pragmàtic l’alternativa es redueix a la primera i la darrera: la Catalunya areligiosa i la Catalunya cristiana. Discutim, doncs, les quatre opcions teòriques: la realitat ja ens dirà quina és la que acaba esdevenint la real...

La meva posició personal és la següent: en general, crec preferible un país religiós a un país areligiós (un país sense cap referent religiós present en la seva dinàmica col·lectiva). Crec que la presència d’un referent religiós en els termes dibuixats fins ara enriqueix, cohesiona i orienta a un país. El fa més madur, li dóna més qualitat. Li dóna gruix, li obre dimensions. El fa més respectuós i obert, menys susceptible de dogmatitzacions i violències (per molt que puguem aportar mil exemples concrets que semblen contradir això). El fa més amable, acollidor i compassiu. Li potencia determinades sensibilitats ben desitjables, el fa més càlid, l’humanitza.

Fet aquest primer pas, de les tres opcions restants m’inclino personalment per promoure una nova potenciació del cristianisme a Catalunya, per preferències personals i per continuitat històrica. Sense que això vulgui dir en cap moment cap mena de rebuig per les altres grans tradicions religioses, ben al contrari. I comprenent perfectament que altres persones podran treballar activament per promoure les altres opcions, inclosa la de la Catalunya areligiosa, i que el resultat final dependrà del ressò que cada posició tingui en la societat catalana. Però la meva opció, aquella a la que voldria dedicar energies, és l’esmentada, i això passa per mirar de donar nova vitalitat al cristianisme català. En parlarem més endavant.

A nivell teòric queda pendent la discussió sobre si és preferible una societat multireligiosa o una societat amb un referent religiós principal. Veig avantatges i inconvenients a cada opció, de manera que a nivell teòric (davant del cas d’un hipotètic país de nova creació, per exemple, cosa que en la realitat no passa mai, ja que tot sorgeix de dinàmiques històriques concretes) em seria difícil inclinar-me per una o altra opció (la societat humana com a conjunt, per exemple, és clarament multireligiosa i crec preferible que així sigui; no m’agradaria un món on una única tradició religiosa acabés esdevenint única o hegemònica; no crec que cap gran tradició sigui més veritable, rica o respectable que les altres grans tradicions). Ara bé, en el cas català (una realitat històrica determinada, amb una herència determinada i amb una determinada configuració de la seva tradició) veig preferible l’opció d’una Catalunya cristiana en el sentit abans definit, tant per realisme sobre la seva viabilitat (tot i la enorme dificultat que suposa) com per ser una opció en continuitat amb la seva tradició, fet que no s’ha de sacralitzar però tampoc no s’ha d’ignorar o menystenir. Crec que és la opció que es correspon amb la història de Catalunya, la que hi està en continuïtat natural; les altres opcions serien irrupcions històriques possibles però que trencarien un itinerari col·lectiu, de la mateixa manera que succeiria si passéssim a ser un poble bilingüe. No ho hem estat, i ho podem esdevenir, però ja no seria el que fins ara hem entès per Catalunya. Seria una cosa nova, potser millor, però diferent. Aquestes ruptures històriques es poden donar, però normalment són processos traumàtics que no sorgeixen de la continuïtat natural.


Dit això, potser cal precisar una mica més què vol dir que el referent religiós compartit d'un poble sigui el cristianisme. Crec que vol dir dues coses: a) que aquest poble és, col·lectivament, culturalment sensible a la importància del fet religiós, de la dinàmica espiritual, de la recerca de Déu o com n'hi vulguem dir, per a les persones i per a la dinàmica social, i b) que per circumstàncies històriques aquesta dinàmica s'ha produït en el si de la tradició cristiana (el que no el fa ni millor ni pitjor que altres pobles que s'han desplegat en el si d’altres tradicions: la tradició islàmica, hindú, buddhista, jueva, etc.).

La tradició cristiana comporta una concepció trinitària de l'àmbit religiós, en la que es dóna una importància equivalent a tres elements diferenciables però inseparables:

1) L'element del misteri, del transcendent, que ens obre a l'infinit, que és alhora acollidor i exigent, que no es pot concebre ni descriure amb termes habituals perquè ho depassa tot, que no s'identifica amb res, i al que com a màxim etiquetem amb el terme "Déu", concepte buit per definició i al que com a màxim podem apuntar a través de símbols, referents analògics peculiars que l'assenyalen tot participant de manera indefinible en la seva pròpia naturalesa (que, d'alguna manera, deixen traslluir, fan perceptible).

2) Un element històric que és alhora símbol de primera magnitud, com és la figura històrico-mítica de Jesús, en la que es combinen la personalitat d'un home particular (amb una capacitat peculiar d'impacte que ha arribat fins avui a través de la seva cadena de seguidors) i la capacitat de creació mítico-simbòlica d'un entorn capaç d’interpretar la seva trajectòria incorporant elements del ric món religiós del judaisme, elements de grans tradicions mítiques com són la mesopotàmica i l’egípcia, i elements culturals grecs. Jesús seria així una plasmació exemplar de la possibilitat d'assolir la filiació divina, d'acollir l'esperit, una possibilitat que és oberta i oferta també a tots els éssers humans que opten per emprendre aquest camí, per assumir aquesta opció.

3) Una constatació experiencial, existencial, de la presència en la vida humana de dinàmiques, obertures, dimensions que ens porten més enllà de la realitat material, de la quotidianitat, i ens fan vibrar amb ressonàncies sorprenents i poderoses que ens trasbalsen i ens polaritzen en una direcció de joiosa recerca, de generosa donació, d'amorós servei, d'exaltació entusiasta, d'humanització creixent, d’avenç cap a nivells de qualitat personal insòlits.


Tradicionalment, aquests elements han estat designats com a Pare, Fill i Esperit Sant, i han estat considerats tan importants que s’ha designat el seu conjunt amb el terme superlatiu de “Santíssima Trinitat”. Han estat objecte de diverses representacions, sovint amb una excessiva component antropomòrfica i no sempre amb la suficient potència simbòlica (únic justificant d'aquests intents de representació).






Nota: Són això creacions culturals? Són els conceptes religiosos en general creacions culturals? Sí, certament; què poden ser sinó? Fora de la natura, tot són creacions culturals. Ara bé, són creacions culturals d'alta potència, creacions culturals tan potents que semblen "vingudes de fora" ("revelades"), que semblen depassar la capacitat de creació dels éssers humans.



El Pare ha estat presentat com un ancià celestial de llargues barbes, subratllant així la seva fundacionalitat cronològica en tant que creador del món, i dotat de trets contraposats d'alta potència: vetllador compassiu, jutge implacable, referent fascinant i alhora terrible (R. Otto), etc.

El Fill s'ha dibuixat alhora 1) com a mestre savi, proper, exigent i comprensiu, 2) com a home compromès del tot i fins al final amb la seva tasca d’anunci de la bona notícia de Déu i de traducció material d’aquest anunci en l’alliberament del sofriment (la curació de malalties, el perdó dels pecats i l’expulsió de dimonis); aquest compromís ha estat sovint interpretat en clau sacrificial, la qual, quan s'absolutitza i es porta indegudament fins a l'extrem, fa que se'l presenti com una víctima propiciatòria per a redimir-nos de la nostra capacitat de fer mal, i 3) com a rei celestial, exaltat a la dreta del Pare, transfigurat (per exemple, en els Pantocrators bizantins i romànics). La força gràfica i la proximitat al sofriment humà del segon aspecte, concretat en les darreres hores de l'itinerari vital de Jesús (des de la pregària a l'hort de Getsemaní fins a la mort en creu al Gòlgota, passant pels diferents moments del seu calvari) han fet preponderant aquesta iconografia.


L'Esperit Sant, subtil, intangible, ha estat el més difícil de representar: colom blanc, llengua de foc, vent impetuós...

La resta de principals referents cristians són 1) la trajectòria de Jesús, reflectida amb força imprecisió als evangelis; 2) els continguts de la seva predicació, recollits també de forma força dispersa als evangelis, molts d'ells ressonància de tradicions de saviesa que estaven en vigor a la Palestina del segle I (s'ha remarcat la similitud de la predicació de Jesús amb les posicions essènies, per exemple); 3) aplicacions de mites tradicionals a la figura de Jesús (com ara el naixement virginal de Jesús en el solstici d'hivern, o la figura de Maria) i 4) les plasmacions històriques de la tradició religiosa que neix al voltant de Jesús (amb tots els seus sants, teologies, manifestacions artístiques, etc.).


Per a una societat, tenir el cristianisme com a referent religiós voldrà dir familiaritat amb aquestes concepcions i plasmacions històriques i ús de les mateixes a l'hora de pensar i debatre el seu present i el seu futur. Una Catalunya cristiana seria una Catalunya que coneix i utilitza aquests referents, que els viu com a familiars, com a propers, que els fa servir, juntament amb d'altres, a l’hora de pensar el món i pensar-se a si mateixa. Que interpel·la les seves opcions axiològiques des d’aquests referents mítico-històrics. Això va succeir en el passat (amb tots els seus defectes i limitacions), està deixant de succeir i crec que seria desitjable que tornés a succeir.
En efecte, crec que Catalunya, fins més o menys el 1980 podia ser considerat com un país cristià en el sentit emprat en aquestes notes. Això vol dir que hi havia una Església catalana (conjunt estructurat dels cristians catalans) prou significativa (de fet, no de dret). Després, com dèiem abans, la convergència d'un intens procés de secularització social amb l’afebliment progressiu de les estructures eclesiàstiques catalanes derivat de tensions internes que arrenquen del Concili Vaticà II, així com del decantament de les instàncies oficials cap a la visió més jeràrquica i centralitzada representada per la concepció "vaticanista" de l'Església, han anat portant fins a la pràctica desaparició d'aquesta Església catalana.

Nota: Recordem que la tradició diu que l'Església universal és un entramat, una xarxa, d'Esglésies locals, arrelades al seu poble, emanació del seu poble, tot i que en el si del catolicisme aquesta tradició va entrar en conflicte amb la posició vaticanista fins a quedar força desdibuixada.

Davant d'aquesta situació de fet, una reacció possible (i molt extesa) és la d’estar-ne contents: "Ens hem tret del damunt el pes religiós, som una societat sense referents religiosos compartits, i això ens està molt bé." Una segona possibilitat és resignar-s'hi, amb més o menys lamentacions: "No ens acaba de fer el pes, però no hi podem fer res."

Ara bé, si considerem que un poble sense referents religiosos compartits no és la millor situació que podem imaginar, hi ha algun camí a seguir? Si no ens complau la secularització pel que comporta de desaparició de la dimensió espiritual col·lectiva que com a poble seria desitjable que tinguéssim, i considerem que l’opció per una Catalunya cristiana és la que ens sembla més desitjable, què hem de fer?

El que podem fer és revitalitzar l'Església catalana. Una frase breu amb implicacions molt extenses i complicades, ja que comporta revisar concepcions teòriques, pràctiques litúrgiques i esquemes organitzatius. Amb l’agravant que això pot voler dir entrar en confrontació, en tensió amb l'Església vaticanista (que no amb l'Església universal, a la que aquest procés afavoriria). Si hem de triar entre Catalunya i el Vaticà, la resposta ha de ser Catalunya (al contrari del que han fet les nostres instàncies eclesiàstiques oficials, amb la passivitat impotent i potser poruga dels cristians catalans). I aquesta revitalització del cristianisme català, de l’Església catalana, només es podrà fer des del moviment popular, des de la base, des de la mateixa societat catalana. Agafant el poble català el tema religiós pel seu compte, sense por. Refent la seva referència cristiana de manera que hi pugui trobar expressió la seva dinàmica espiritual.


És possible, això? És molt difícil. Ni se'n ressent prou la necessitat en un sector suficientment ampli de la població catalana, ni es té prou empenta per superar submissions per part de molta de la gent que se sent vinculada al cristianisme. La conseqüència? Dit d’una manera extrema, unilateral, radical i provocadora: Un país espiritualment pobre, espiritualment escarransit, espiritualment estèril. Un poble espiritualment deformat, espiritualment incomplet, espiritualment enganyat, al que se li escamoteja la possibilitat de desplegament de tota una dimensió important per a tota societat. Un poble que pot fàcilment esdevenir un poble distret, cínic o evadit en el consumisme. Un poble que fàcilment pot esdevenir un poble poc interessant, un poble amb poca gràcia.


Nota final 1: estem dient, com deia el bisbe Torras i Bages, i com ens recorda permanentment la façana del Monestir de Montserrat, que "Catalunya serà cristiana o no serà"? En certa manera, sí. En la literalitat de l'expressió, sí. En què vol dir una Catalunya cristiana, potser no hi hauria la mateixa coincidència. I cal deixar clar que no estem parlant en cap moment de confessionalitat de les institucions públiques (començant per la Generalitat de Catalunya). Els Estats, i les institucions, i els partits polítics, com ja hem dit, han de ser aconfessionals, laics, aquí i a l'Aràbia saudí. No estem parlant d'un procés o d'un fenomen polític, d'una declaració o d'un pronunciament. Estem parlant d'un procés socio-cultural que només es pot produir a la base de la societat, com una dinàmica real a nivell popular.


Nota final 2: Té sentit que a Catalunya se celebri el Nadal, festa del naixement de Jesús, i no se celebri la festa del naixement del Buddha? Sí, té sentit en funció de la nostra història i identitat. Però compte, només té sentit en la mesura en que el significat del naixement de Jesús (i no només el del solstici d'hivern) sigui un referent compartit per una part prou significativa del poble català. Celebrar-lo per mera inèrcia, o perquè és tradició, és insuficient. Cal reapropiar-se d'aquest significat, reformulant-lo si cal en conceptes que ressonin en el marc de la cultura catalana actual. Sense aquesta reapropiació, sense aquesta revitalització de la comprensió del Nadal, no té sentit celebrar-lo (o es degrada en una festa consumista que esdevé un contrasentit).


Nota final 3: De qui són les esglésies i capelles escampades pel territori català? Són d'una entitat jurídica d'obediència vaticana o són del poble de Catalunya en tant que poble amb una dimensió i una tradició religiosa? Si considerem vàlida la segona opció, el poble català ha de recuperar l'ús i el control d'aquest patrimoni cultural construït amb el seu esforç. Però per a recuperar aquest control, per a exercir aquesta titularitat, el poble català n'ha de ser digne. Ha de recuperar la capacitat d'iniciativa religiosa, ha de saber què vol fer en aquests temples. Temples que només tenen sentit com a espais de trobada espiritual, com a espais de silenci, de meditació i de pregària, com a espais de celebració ritual, com a espais on compartir l'experiència de la dimensió espiritual de la vida humana (recuperar-los com a espais d'exposició o sales de conferències no és el que estem apuntant aquí). Creiem fora de lloc que l'aparell eclesiàstic controli aquest patrimoni, altament subutilitzat. Ara bé, s'està fent el poble català digne de recuperar aquest control? No queda gens clar. Només en la mesura que del poble català en sorgeixi una nova Església catalana, alhora espiritualment dinàmica i arrelada al país, es podrà trencar l'absurda situació actual. I això facilitarà la vertebració d'un poble amb un referent religiós compartit, i obrirà més portes a la possibilitat d'incorporar la dimensió espiritual tant als moments excepcionals de l'itinerari vital (naixement, adolescència, matrimoni, defunció) com a la dinàmica quotidiana de la vivència espiritual (pregària personal, trobada comunitària). Les nostres esglésies s'han de tornar a obrir i a omplir: omplir de gent, de música, de cants, d'espelmes, de símbols. La dimensió espiritual no ha d'excloure i polaritzar, sinó acollir. Dit gràficament: cal arrambar els bancs a les parets, fer un buit central on germinin noves formes, obrir els espais a noves maneres de fer, a totes les manifestacions de l'esperit. No és temps de determinar ortodòxies, sinó de fomentar la vitalitat espiritual.