dimarts, 31 de març del 2009

Kate Winslet







La interpretació de Kate Winslet a The reader mereix realment un Òscar... I el mereixeria també encara que no digués res: només amb l'expressivitat del seu rostre a la primera part de la pel·lícula (la situada el 1958) ja n'hi hauria prou.

A més, la història que s'hi explica i la problemàtica que planteja és extraordinària, de gran riquesa i complexitat. Seria bo poder disposar d'altres aproximacions al mateix tema.

Llàstima que la pel·lícula no sigui parlada en alemany, i que la seva segona part s'enfili per un neoromanticisme actualment de moda. Però tot i això, val la pena immergir-se en aquesta fascinant narració.





dilluns, 30 de març del 2009

El futuro es vuestro



Magritte 1963


"Una crisis económica de la magnitud de la actual es un tiempo de incertidumbre que se proyecta sobre todas las generaciones. Pero la generación más afectada es probablemente una que no se siente responsable de la crisis pero en cambio sabe que será la que más intensamente soporte sus consecuencias y la que deberá asumir un mayor protagonismo en la tarea de salir de ella. Es la generación de los nacidos en los años setenta. Su futuro queda más cuestionado que el de otras generaciones, y es la que más puede asumir la iniciativa a la hora de proponer nuevos mecanismos de funcionamiento económico, social y cultural que permitan abrir nuevos horizontes.

Actualmente se precisa capacidad de implementar nuevos modelos de producción, nuevos sistemas de regulación, nuevas formas de solidaridad y nuevos referentes ideológicos y axiológicos con fuerza aglutinante y capacidad de movilización. Estos elementos pueden surgir del estallido creativo de esta generación. No saldrán necesariamente: se puede fracasar en retos difíciles como éste, y podemos entrar en tiempos de desorientación y decadencia, como otros ha habido. Pero la posibilidad está ahí.

Se trata de una generación bien preparada y poco quemada, formada en un largo período de prosperidad y de innovación tecnológica. Una generación lo bastante madura y lúcida como para asumir la tarea. Necesitará esfuerzo, creatividad, generosidad, rigor y capacidad para actuar como colectivo. Pero esta generación puede hacerlo; los tiempos actuales son los suyos, los de su protagonismo.

La crisis ayudará a esta generación. La hará ser más madura y responsable. La pondrá en contacto con la dureza de la realidad, y tomar consciencia de tener el futuro en sus manos. Le mostrará la necesidad de un modelo económico que no dependa de un crecimiento insostenible. Le hará descubrir que la cultura no es un elemento decorativo con el que damos un toque sofisticado a nuestra existencia, sino el ámbito de reflexión y creación que ha de permitir encontrar salidas a nuestra situación. La obligará a deslindar los valores valiosos de la faramalla inconsistente. Belleza, bondad, verdad, amor, libertad, igualdad fraternidad, justicia y paz deberán materializarse en nuevas actuaciones concretas y en nuevos productos culturales, pero estarán aquí como fuentes de sentido, como vertebradores de dinámicas personales, organizativas y sociales.

Podrá asumir tal reto, esta generación? En sus manos está…"


(Article d'en Rai aparegut a La Vanguardia del 29 de març de 2009 (p.27). Reelaboració d'un escrit d'aquest blog, "Crisi i generacions".)



dilluns, 23 de març del 2009

Crisi i generacions



Motherwell 1961



Una crisi és un temps de neguit i incertesa sobre les condicions socials de supervivència que obliga a un qüestionament de l'escala de valors personals de cadascú. Obliga a no donar per suposades moltes coses, a no deixar regir el comportament pel pilot automàtic, i a prendre consciència de tenir el timó a les mans, de poder orientar les nostres vides d'una manera o altra. Una crisi econòmica com la d'avui en dia projecta aquest interrogant sobre totes les generacions actuals, però la més impactada és la que no se'n sent responsable però en canvi sap que serà la que més en rebrà les conseqüències i la que haurà d'assumir el protagonisme a l'hora de sortir de la crisi. La generació dels nascuts els anys setanta pot ser la que compleixi aquests requisits: a ella li correspondrà veure el seu futur més qüestionat que les altres generacions, i ella és la que pot i ha d'assumir el protagonisme a l'hora de proposar nous mecanismes de funcionament econòmic, social i cultural que ens permetin obrir nous horitzons i deixar la crisi enrere. És d'aquesta generació d'on ha de sorgir la capacitat d'implementar nous models de producció, nous sistemes de regulació econòmica, noves formes de solidaritat social i nous referents ideològics i axiològics amb força aglutinant i capacitat de mobilització. Elements tots ells que ara no podem ni imaginar (si ens fos possible, ja se'ns obririen horitzons) però que poden sorgir de l'esforç creatiu d'aquesta generació. Que poden sorgir vol dir que no necessàriament sorgiran: es pot fracassar en reptes difícils com aquest, i ens podem endinsar en temps de desorientació i decadència, com d'altres n'hi ha hagut. Però la possibilitat hi és. Aquesta generació està ben preparada i poc cremada (s'ha format en un llarg període de prosperitat i d'innovació tecnològica). És prou madura i prou lúcida com per afrontar el repte. Li caldrà, certament, esforç, creativitat, encert, generositat, rigor, seriositat i capacitat d'actuar com a col·lectiu. Però és aquesta generació la que ho pot fer, potser l'única que ho pot fer. Perquè els temps actuals són els seus temps, els temps del seu protagonisme. Aquesta crisi, doncs, ajudarà a aquesta generació. La farà madurar i ser més responsable. La posarà en contacte amb la duresa de la realitat. La obligarà a destriar els valors valuosos de la faramalla inconsistent. Li farà prendre consciència de tenir el futur a les seves mans, i que aquest futur no està garantit per cap dinàmica objectiva ni cap força imparable. Li farà veure la necessitat de dibuixar un model econòmic viable que no depengui d'un creixement insostenible. Li farà rebuscar a les golfes del passat coses que li puguin ser d'utilitat, i inventar allò que no trobi. Li farà redescobrir que la cultura no és un element decoratiu amb el que donem un toc sofisticat a la nostra existència, sinó l'àmbit de reflexió i creació que ens ha de permetre trobar remeis als nostres mals. Ho podrà fer, això, aquesta generació? Si més no, que posi fil a l'agulla i comenci a cosir...




dissabte, 21 de març del 2009

Gran Torino






Gran Torino, de Clint Eastwood (2008), és una pel·lícula cristiana. És una il·lustració de la frase de l’evangeli de Joan 15, 13: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.” És també una pel·lícula crepuscular (en un sentit positiu del terme), moral (una defensa contundent d’uns valors), lineal (una història ben explicada i prou), freda (en el sentit positiu del terme: no apel·la a les emocions per commoure l’espectador, no ens vol fer plorar) i simbòlica.

Kowalski és un vell del Mid-West d’origen polonès, de tradició catòlica, veterà de la guerra de Corea, que acaba de perdre la seva dona, a la que estimava. Té dos fills, però no hi ha una bona relació amb ells. És una persona d’aparença brusca, mal parlada, racista, amargada i agressiva, que defuig les seves penes amb llaunes i llaunes de cervesa. Beu molt, fuma molt, té problemes de salut: escup sang. És amic del seu barber (amb un divertit llenguatge interposat d’insults permanents) i d’alguns vells treballadors com ell. En un bagul del soterrani hi té les fotografies de la guerra i la medalla guanyada. Té cinc tresors: la seva casa, el seu gos, blanc i pacífic, el seu taller, ple d’eines acumulades durant 50 anys, escrupolosament netes i ben endreçades, el seu encenedor, de 1951, i el seu cotxe, un Ford Gran Torino de 1972 que ell havia fabricat, ja que la seva vida professional havia transcorregut a les fàbriques de Ford a Michigan.

Kowalski contempla com el seu barri va essent ocupat per famílies de l’ètnia hmong, una ètnia del Sud-Est asiàtic que va lluitar amb els americans al Vietnam i va ser acollida després als Estats Units. Una família hmong s’ha instal·lat a la casa del costat de la seva. Ell i l’àvia hmong intercanvien mirades furibundes i signes de menyspreu. A la família hi ha també una mare vídua i els seus dos fills adolescents, un noi i una noia, criats ja als Estats Units. El noi, com a prova d’iniciació per entrar a una banda juvenil hmong, mira de robar el Grand Torino, sense èxit. La noia convida Kowalski a una festa domèstica. Atret primer pel menjar, Kowalski va acceptant l’acolliment que se li ofereix. Un vell xaman hmong li radiografia l’ànima: alguna cosa el corrou per dins, no és un home en pau.

La mare hmong, seguint la tradició, fa que el seu fill, per redimir la seva falta, vagi a treballar una setmana per Kowalski. Aquest li obre el seu taller i li ensenya a fer reparacions domèstiques, que estén a les cases veïnes (arriba a donar hora pels seus serveis, com feia Shirley Mc Laine amb la seva neta assessora d’imatge de senyores grans a In her shoes, Curtis Hanson, 2005). Busca feina pel noi a una obra que porta un amic seu. El fet és que ha acabat estimant els dos germans hmong veïns seus. Però la banda hmong no deixa tranquils els germans. Apaguen una cigarreta a la galta del noi i li trenquen les eines. Violen a la noia. Kowalski passa a l’acció. Vell i malalt, no té res a perdre. Es banya, va a cal barber a fer-se afaitar (efluvis de The Wild Bunch, Sam Peckinpah, 1969) i es va a confessar amb el jove capellà catòlic que ha presidit l’enterrament de la seva dona. Tres pecats: un petó extramatrimonial, una petita evasió fiscal, no haver sabut estimar els seus dos fills. Deu Avemaries i cinc Parenostres.

El jove hmong el vol acompanyar en l’acte de revenja; Kowalski el tanca al soterrani. El noi li pregunta què se sent al matar un home: ell li diu que val més que no ho vulgui saber; i enmig de l’encesa conversa, fa la veritable confessió: haver mort a Corea d’un tret a la cara un jove soldat groc que li demanava clemència. És el record que no l’ha deixat viure en pau tota la seva vida.

Kowalski s’enfronta sense armes a la banda hmong i és farcit de bales pels seus membres, que són detinguts per la policia. Queda estès a terra amb les cames rectes i els braços en creu. Filmat des del darrera, el cap li queda a la part de baix, associant-se així al simbolisme de la mort de Sant Pere, crucificat cap per avall per no semblar el Crist, per imitar-lo des de la humilitat. Walt Kowalski ha donat la vida pels seus amics. Clint Eastwood sembla acomiadar-se amb aquesta imatge de la gran pantalla.





dilluns, 16 de març del 2009

L'Església somniada







«Abans tenia somnis sobre l’Església. Somniava amb una Església que recorregués el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depengués dels poders d’aquest món; en la qual s’extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, en especial, a aquells que se senten petits o pecadors. Somniava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquests somnis».


Cardenal Carlo M. Martini (jesuïta, biblista, antic arquebisbe de Milà) a Col·loquis nocturns a Jerusalem (citat per Pere Negre).