divendres, 30 de novembre de 2018

Causa transversal




Twombly 1988


Ho diré destralerament, perquè no sé fer-ho d'altra manera i potser perquè ja n'hi ha prou de prudència i correcció a l'hora de parlar d'aquest tema. Les religions actuals s'equivoquen enormement en no fer els passos necessaris per a esdevenir rellevants per als individus i les societats actuals. La seva resistència al tot aggiornamento és suïcida, ja que les condemna a desaparèixer, i egoista, en deixar a la gent sense les riqueses de la dinàmica religiosa. I les societats i els individus actuals s'equivoquen enormement en pensar que poden prescindir de la dimensió religiosa, que aquesta no té res de rellevant a aportar, que poden viure tranquil·lament sense ella, sense el qüestionament i l'obertura que comporta endinsar-se i deixar-se interpel·lar per la dinàmica religiosa. Un panorama desolador.

Aquests dos gravíssims errors d'alguna manera s'enforteixen l'un a l'altre. A les religions ja els va bé el desinterès social per la religió, perquè així no queden pressionades des de fora per fer els canvis que elles no volen fer, instal·lades com estan en les seves seguretats i comoditats. I a les societats ja els va bé aquest immobilisme religiós, perquè els facilita declarar sense mala consciència la manca d'interès de l'àmbit religiós. I així tothom content i tranquil.

Però, deixant de banda les virtuts i defectes que sempre han acompanyat la condició humana, el panorama que tenim actualment al davant, tot i haver-hi aspectes ben positius, és en molts àmbits molt preocupant. Societats sense nord, deshumanitzades, mancades de compassió, tendresa i esperança, indiferents a la destrucció de la natura, centrades únicament en l'enriquiment, i per tant en la esgotadora i inacabable competència constant amb el del costat, que porta a una implacable dinàmica geopolítica que no respon a res més que als interessos materials (i això val per totes les societats). Religions inútils, tancades a les seves torres d'ivori, ancorades en el passat fins a esdevenir immòbils, vagant per núvols desconnectats de la realitat, amb l'única pretensió de durar tal com són, de perpetuar-se, i si pot ser d'expandir-se en detriment de les religions veïnes, preconitzant una adhesió cega, irracional i absoluta a unes formulacions dogmàtiques, encarcarades. Cap creativitat, cap espontaneïtat, cap autenticitat, mera repetició de fórmules buides que potser en altres temps tenien sentit i que contextualitzades podrien mantenir un sentit, però que tal com operen ara no en tenen (i això val per totes les religions).

Ara bé, quedar-se en el lament és inútil. Cal fer passos concrets per trencar aquesta dinàmica. Des de les societats i des de les religions. Cal posar el debat sobre la taula. Cal discutir obertament i a fons sobre què comporta la dinàmica religiosa i com s'hi pot accedir. Que les religions diguin el que hagin de dir i ofereixin el que puguin oferir, a la plaça pública, als ulls de tothom, emprant un llenguatge que la gent pugui entendre. I que les societats entenguin i promoguin aquest debat.

No es tracta de fer cursos de formació sobre les diferents religions, la seva història i les seves característiques. Es tracta de posar en debat què vol dir ara i aquí ser religiós i com es pot ser-ho. Després del debat, qui s'hi senti cridat ja trobarà el seu camí, ja s'aproparà a la tradició religiosa que li encaixi millor, o s'aproximarà a més d'una. Però aquest és un segon moment. És cert que tradicionalment la persona sovint era religiosa perquè s'havia format dins d'un determinat context religiós, no perquè ho hagués triat lliurement després d'un debat i una reflexió aprofundits. Però actualment el grau d'ignorància del fet religiós ha arribat a un nivell tan alt, si més no a moltes de les societats actuals -incloses algunes que es diuen religioses-, que sembla imprescindible tornar a posar en primer pla la discussió pública del tema.

Els qui ho veiem així haurem de procurar, doncs, engegar aquest debat allà on puguem, dedicar-hi les nostres energies, fer-ne la nostra causa, que és la causa de tornar a obrir la possibilitat de l'obertura religiosa al les nostres societats, una obertura que genera autenticitat i humilitat, un retrobament amb un mateix i un despreniment d'un mateix, un interès per l'altre i un servei a l'altre, un respecte a la natura i una estimació a la natura. És una causa transversal i fonamentadora, que passa per les arrels de les petites causes més visibles per les quals lluita molta gent, però que potser queden massa desarticulades, aïllades, com si no hi hagués connexió entre unes i altres. Pacifisme, ecologisme, feminisme, redistribució de la riquesa, sindicalisme, cooperativisme, acolliment d'immigrants i refugiats, i tantes altres causes nobles que apleguen tantes energies en les nostres societats. Però que no n'apleguen prou, d'energia, i que queden massa desconnectades les unes de les altres. El fonament religiós no pretén pas assumir aquesta connexió, però sí dotar a totes elles d'una subterrània connexió transversal que les pot fer més fortes i més vinculades.

I a nivell individual la dinàmica religiosa té la capacitat d'aportar més serenor i equilibri, més consistència a les dinàmiques quotidianes, més capacitat d'obrir-se als altres i ajudar-los. Podríem aquí continuar amb un catàleg de virtuts derivables de la religiositat, però no es tracta d'això: aquestes virtuts s'han de materialitzar en la pràctica, han de ser una experiència viscuda, de res serveix predicar les seves bondats, del que es tracta és de viure-les. L'única cosa que podem fer és una crida a interessar-se i endinsar-se en la dinàmica religiosa i indicar i oferir eines per a tirar-la endavant. Eines que tenen que veure amb el coneixement de textos, l'experiència de símbols, la vivència de marcs comunitaris on desplegar en colla aquesta recerca (el grup té més potència i recursos per fer-ho que l'individu isolat, tot i que un treball personal és imprescindible).

Defensem, doncs, amb fermesa i insistència la importància de recuperar el paper que la dinàmica religiosa pot i hauria de tenir avui en dia en les vides individuals i en les estructures comunitàries a tot nivell. Aquesta és la tasca que alguns ens plantegem com a prioritària, i a la que volem dedicar les energies que ens queden: posar en un lloc rellevant de les vides individuals i col·lectives la dimensió religiosa. Estem parlant d'una reivindicació de l'obertura a la divinitat.




dijous, 29 de novembre de 2018

Governar la persona







"La base es troba en governar la persona. Quan no s'ha après res sobre governar la persona, el país cau en el desordre. Mai hi ha hagut un país en ordre en què les persones estiguin en desordre. Per això, es diu que quan la conrees en tu mateix, aquesta virtut és real."


Del Wenzi 147



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)






dimecres, 28 de novembre de 2018

La pau de l'olivera




Sunyer 1920


"Benigna mort: aguantes amb la mà
la pau de l'olivera i no la dalla.
L'arc que la llum en set colors desfà,
escau més al teu seny que no mortalla."


Josep Maria López-Picó (1886-1959)




dimarts, 27 de novembre de 2018

Dogman




Caravaggio 1600


Dogman, de Matteo Garrone, és una pel·lícula molt potent, catàrquica, caravaggiesca. Parla de la condició humana vista des d'un context de pobresa i violència, però res no hi és gratuït. No hi ha delectació en la brutalitat, hi ha contrast, confrontació, relleu, amb uns clarobscurs d'un impacte enorme. Parla de l'amistat i la lleialtat que es poden donar fins i tot en els contextos més desfavorables, més difícils. És una pel·lícula insòlita, diferent, que molta gent trobarà difícil de veure, fins i tot insuportable. Però hi ha molt de gruix humà en aquesta obra, modèlica en el seu rigor i coherència.




dilluns, 26 de novembre de 2018

Pietat



Kisling 1928


"Per què plores, ànima meva?
Que no coneixes la meva feblesa?
Les teves llàgrimes em colpegen fort i em fereixen,
ja que ignoro quina és la meva falta.
Fins quan ploraràs?
No tinc més que paraules humanes
per interpretar els teus somnis,
els teus desitjos i les teves instruccions.

Mira'm, ànima meva;
he consumit tota la meva vida escoltant
els teus ensenyaments.
Pensa en com pateixo!
He esgotat la meva vida seguint-te.

El meu cor glorificava
el tron, però ara es troba en l'esclavitud;
la meva paciència era una companya,
però ara lluita contra mi;
la meva joventut era la meva esperança,
però ara renya la meva negligència.

Per què, ànima meva, ho exigeixes tot?
He renunciat al plaer
i he abandonat el goig de la vida
seguint el curs que tu
m'impulsaves a seguir.
Sigues justa amb mi, o crida a la mort
per alliberar-me,
ja que la justícia és la teva glòria.

Tingues pietat de mi, ànima meva.
M'has omplert d'amor fins al punt
que no puc suportar la meva càrrega.
Tu i l'amor sou un poder inseparable;
la substància i jo som una feblesa inseparable.
Alguna vegada s'aturarà la lluita
entre el fort i el feble?

Tingues pietat de mi, ànima meva.
M'has mostrat la fortuna que està més enllà
del meu abast. Tu i la fortuna sojorneu
al cim de la muntanya; la misèria i jo estem
abandonats junts al fons de la vall.
Alguna vegada la muntanya
i la vall s'uniran?

Tingues pietat de mi, ànima meva.
M'has mostrat bellesa, però després
l'has amagada. Tu i la bellesa viviu
a la llum; la ignorància i jo estem
lligades en la foscor. La llum
envairà alguna vegada la foscor?

La teva delícia ve amb el final,
i ara gaudeixes per avançat;
però aquest cos pateix amb la vida
mentre és viu.
Això, ànima meva, és desconcertant.

Tu t'apresses cap a l'eternitat,
però aquest cos va lentament
cap a la desaparició. Tu no l'esperes,
i ell no pot anar ràpidament.
Això, ànima meva, és tristesa.

Tu t'eleves, atreta pel cel,
però aquest cos cau per
la gravetat de la terra.
Tu no el consoles
i ell no t'aprecia.
Això, ànima meva, és misèria.

Tu ets rica en saviesa, però aquest cos
és pobre en comprensió.
Tu no transigeixes
i ell no obeeix.
Això, ànima meva, és sofriment extrem.

En el silenci de la nit tu visites
l'estimat i gaudeixes de la dolçor
de la seva presència. Aquest cos queda sempre
com l'amarga víctima de l'esperança i la separació.
Això, ànima meva, és tortura agònica.
Tingues pietat de mi, ànima meva!"


Halil Gibran a Llàgrimes i rialles (1914)



Versió anglesa:


"Why are you weeping, my Soul?
Knowest thou my weakness?
Thy tears strike sharp and injure,
For I know not my wrong.
Until when shalt thou cry?
I have naught but human words,
To interpret your dreams,
Your desires, and your instructions.

Look upon me, my Soul; I have
Consumed my full life heeding
Your teachings. Think of how
I suffer! I have exhausted my
Life following you.

My heart was glorying upon the
Throne, but it is now yoked in slavery;
My patience was a companion, but
Now contends against me;
My youth was my hope, but
Now reprimands my neglect.

Why, my Soul, are you all-demanding?
I have denied myself pleasure
And deserted the joy of life
Following the course which you
Impelled me to pursue.
Be just to me, or call Death
To unshackle me,
For justice is your glory.

Have mercy on me, my Soul.
You have laden me with Love until
I cannot carry my burden. You and
Love are inseparable might; Substance
And I are inseparable weakness.
Will ever the struggle cease
Between the strong and the weak?

Have mercy on me, my Soul.
You have shown me Fortune beyond
My grasp. You and Fortune abide on
The mountain top; Misery and I are
Abandoned together in the pit of
The valley. Will ever the mountain
And the valley unite?

Have mercy on me, my Soul.
You have shown me Beauty, but then
Concealed her. You and Beauty live
In the light; Ignorance and I are
Bound together in the dark. Will
Ever the light invade darkness?

Your delight comes with the Ending,
And you revel now in anticipation;
But this body suffers with life
While in life.
This, my Soul, is perplexing.

You are hastening toward Eternity,
But this body goes slowly toward
Perishment. You do not wait for him,
And he cannot go quickly.
This, my Soul, is sadness.

You ascend high, through heaven’s
Attraction, but this body falls by
Earth’s gravity. You do not console
Him, and he does not appreciate you.
This, my Soul, is misery.

You are rich in wisdom, but this
Body is poor in understanding
You do not compromise
And he does not obey.
This, my Soul, is extreme suffering.

In the silence of the night you visit
The Beloved and enjoy the sweetness of
His presence. This body ever remains
The bitter victim of hope and separation.
This, my Soul, is agonizing torture.
Have mercy on me, my Soul!"




diumenge, 25 de novembre de 2018

Ressonàncies




De Staël 1953


La ciència, l'art, la filosofia i la religió són grans regions que conformen bona part de l'univers cultural humà. Dins de cada una d'aquestes regions hi ha uns petits territoris peculiars que es caracteritzen per treballar a la frontera, per dedicar-se a la recerca, a la innovació, a la creació de nous conceptes i noves obres.

Entre aquests territoris peculiars (especialment presents, encara que no abastant tot el conjunt, en àmbits com la recerca bàsica, l'avantguarda artística, l'ontologia, l'ètica, la teologia, la mística...) es genera una interessant ressonància: s'interessen els uns pels altres, intercanvien metàfores, constaten sintonies...

Ara bé: parlen del mateix? Si bé comparteixen la condició fronterera, el desconegut amb el que miren de relacionar-se, el desconegut amb el que cada una d'elles treballa, és el mateix? Dir que el desconegut és la realitat en tant que ella mateixa (no en tant que construcció humana), ens diu realment alguna cosa?

I, més que no pas descobrir, trobar, no serà que el que es fa en aquests territoris d'exploració, és construir, crear? I, en aquest cas, el que creen, és coincident? O bé són construccions complementàries que van enriquint la cultura humana?



dissabte, 24 de novembre de 2018

Sexe i joventut




Kirchner 1910


La Vanguardia del 17.11.2018 recull una sèrie d'expressions de joves al voltant del sexe i la joventut. Són representatives del nivell de reflexió de molts joves actuals?


"A finals de novembre, quinze joves explicaran al públic del Teatre Nacional de Catalunya què pensen i senten respecte als grans temes de la vida com l'amor, la mort, la joventut, el sexe... Reunits pel director Didier Ruiz, i acompanyats pel coreògraf Tomeu Vergés, alçaran la veu en brevíssims monòlegs en què expressaran els seus desitjos, emocions, temors o anhels que Ruiz ha anat destil∙lant de les seves pròpies veritats en diferents sessions. Els nois, de 14 a 18 anys, no es coneixien anteriorment però en l'espai de les sessions de trobada s'ha creat un clima de confiança que possibilita que parlin amb respecte i sense perjudicis. El director marca el temps: una reunió cada quinze dies. I l'espai: dues fileres de cadires confrontades en una sala de CaixaForum. I el mètode: llança una pregunta i, d'un en un, es van aixecant, sense un ordre previ, fent ús de la paraula (fins i tot en llenguatge de signes, deliciosa representació d'un xaval no sord que amb les seves mans va interpretar la lletra d'una cançó que va aprendre una vegada).

(...)

La sessió de diumenge passat 11 de novembre va anar de sexe, amor i joventut. Això van dir:

“Un quiqui o fer l'amor és el mateix però hi ha més afecte en el segon cas”.

“Si a la televisió surt una escena de sexe, els meus pares es posen nerviosos i miren de distreure'm, treuen algun tema nou... Si pogués parlar amb ells de manera natural ens alliberaríem tots”.

“El sexe? És el millor. Una vegada ho descobreixes és com tornar a néixer”.

“Per mi el gènere no és important, m'és indiferent; m'importa la persona amb qui estic”

“No he tingut sexe. No tinc pressa. Ja arribarà el meu moment”.

“Jo no vull una parella, no vull una relació, prefereixo ser lliure i que la resta també ho siguin. Crec que la idealització de l'amor és una ximpleria”.

“Soc verge. I em pregunto com deu ser fer-ho. En tinc ganes. Sovint, fantasiejo fent-ho amb amigues. La primera vegada m'agradaria que passés una nit, completament borratxo, i que al matí no recordés res. I algú em digués: ho has fet! ho has fet!”.

“Jo follo si m'atreuen. Em diverteix l'intercanvi d'energia. Però després, de vegades, em sento molt buida. En ocasions provo d'endevinar si aquella persona que m'atreu tindrà bona energia per a mi. No sempre l'encerto”.

“Em posen molt els quadres ben pintats. Quan vaig amb els meus pares als museus, de viatge, ho passo molt malament perquè se'm posa dura i he de dissimular”.

“Jo soc un toro al llit. Imparable. L'excepció és si algú m'agrada, llavors m'espanto, no sé com fer-ho”.

“Soc addicta al sexe. Quan ho dic, la gent respon: ‘que guai!’ Doncs no, no és gens guai. No puc passar una setmana sense follar. No puc dir no. Saps què és això? Ara ho gestiono millor i fins i tot puc gaudir-ne. Però d'aquest tema no se'n parla i se n'hauria de parlar més”.

“El sexe és el millor que hi ha després de la música. Sento una bomba explotant-me a dins. La meva mare em deixa capses de condons a la meva habitació. Algunes vegades són de colors, i d'altres són d'aquests que brillen. Però he de dir que quan ho faig, no sempre em sento jo, és estrany, però igualment m'agrada”.

“L'amor romàntic és control. L'amor només pot ser lliure. Pots tenir un amor al 100% per una persona i al mateix temps estar al 100% amb una altra. I si hi ha confiança no depens de ningú, ni t'ha de fer mal perquè sigui feliç amb un altre. Així penso jo”.

“Ser jove és explosiu, implica patiment i diversió alhora; descobrir, plorar, riure, enamorar-se, equivocar-se, tenir sensacions... Segueixes el que et dicta l'ànima”

“L'amor em fa sentir viu”.

“Jo soc un animal sexual. I estic molt orgullós de ser gai. M'agrada veure porno, vaig veure que uns ho feien al bosc i tinc aquesta fantasia. En canvi, fer l'amor... buf!, és molt complicat, com encaixar dues peces que no saps si encaixaran abans de fer-ho. Si es fa bé, és com cantar junts”.

“L'amor i jo no tenim gaire bona relació. Soc un 99% racional. Controlo fins i tot el meu subconscient. L'amor em fotria enlaire la meva perfecció, em trencaria per dins. No m'agradaria. Però també penso que un dia arribarà algú que em trencarà completament. I potser és guai”.

“A mi no m'agrada que em toquin. Ni la meva mare (i pateix per això). Així no em sento dèbil. Per tant, si un dia et dic que t'estimo, emmarca-t'ho”.

“Els meus amics em diuen que soc bisexual. Jo no ho crec. Em vaig posar porno gai però, la veritat, no em veig amb una polla a la boca. Tinc una malaltia i és que no puc acabar en cap altra persona, he d'acabar jo. És fotut, no per a mi, per a elles, que es ratllen, pensen que és culpa seva, encara que jo els hagi avisat”.

“Jo em despullo ja sense complexos. M'ha passat això de li agradaré o no. M'agrada descobrir i descobrir-me”.

“A mi m'agrada enamorar-me i desenamorar-me. Gaudeixes de l'amor i després se'n va. (Silenci) Ho dic... però no ho faig. Em fa molta ràbia. Però dir les coses com les sento, m'allibera”.

“He intentat masturbar-me durant una setmana i no ho he aconseguit. La veritat és que no necessito ningú per tenir plaer”.

“Soc lliure però no per als altres perquè soc bisexual, i la gent no ho entén, i això em fa sentir no-lliure”.

“Ser jove és explosiu. Implica patiment i diversió. Conèixer coses noves, plorar, riure, enamorar-se, equivocar-se, tenir sensacions. Només segueixes el que diu la teva ànima ”.

“La infantesa és una mentida. Una caixa de purpurina amb una ballarina girant feliç. Ningú no et parla dels mil monstres que hi ha a la vida. Són a fora i a dins teu. Has de saber-los gestionar o matar tu”.

“Ser jove és fotut, però mola”.




divendres, 23 de novembre de 2018

La font de poder






D'on li ve el poder al símbol? Quina és la font del seu poder? Li ve de la seva pròpia naturalesa, identitat, característiques, o bé li ve del fet que la gent es cregui, consideri que no és un símbol sinó la descripció d'una realitat objectiva?

És un dilema important. Si la font del seu poder és la segona, és un fals poder, és un poder amb peus de fang, recolzat sobre una mentida; és un engany. Llavors el símbol no té interès, val més deixar-lo córrer. El símbol només té interès si el poder li ve d'ell mateix, li és intrínsec, li és consubstancial.

I sempre ha estat així. Fins i tot quan la gent es creia que el símbol descrivia fets reals, esdeveniments objectius, el seu poder no li venia d'aquesta creença sinó del seu poder intern, de la seva força simbòlica. Potser la gent es pensava que era poderós perquè era real, però això no era cert: era poderós pel que transmetia en tant que símbol, adreçant-se al conjunt de la captativa humana, com a experiència commocionadora global de tots els nivells de l'ésser humà, racionals i emocionals, conscients i inconscients.

No té sentit que avui en dia la seva condició o no de realitat objectiva sigui una barrera d'accés a la dinàmica simbòlica. Dir "com que no és real, no té valor" és una bestiesa empobridora, que tanca les portes a tota la riquesa del món simbòlic. 

Les velles dinàmiques dualistes de matèria contra esperit, de realisme contra idealisme, són caduques, inútils, depassades. Aquestes confrontacions duals no serveixen per a res, més aviat generen desviació. La realitat és la realitat, el símbol és el símbol, cadascú té el seu paper, es complementen, es necessiten; necessitem treballar en els dos nivells alhora, no hi ha contradicció entre ells. El símbol ens ajuda a treballar la realitat, a transformar-la en una certa direcció, a trobar-li gruix, a aprofundir-ne l'experiència.

Encallar-se en la vella discussió sobre si Déu existeix o no és inútil, estèril. Aprenguem a utilitzar la divinitat com a símbol, gaudim dels gran poder d'aquest símbol, i transformem i il·luminem la realitat des d'aquest símbol, amb l'ajuda d'aquest símbol, i de molts altres. Aquest és un dels grans reptes que tenim al davant en els temps que corren.




dijous, 22 de novembre de 2018

Valorar les persones







"Governar el país valorant la persona individual és una base convenient perquè se't confiï el país; governar el país preocupant-se per les persones és una raó perquè es posi a algú a càrrec del país."


Del Wenzi 146



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 21 de novembre de 2018

Insatisfacció




Grosz 1917


Algunes dades sociològiques semblen indicar un alt grau d'insatisfacció vital, especialment entre els joves. Ens hauriem de preguntar per l'origen d'aquesta insatisfacció, i saber si és quelcom de crònic en la condició humana o bé respon a contextos socials i ideològics modificables.


Heus aquí un resum d'algunes d'aquestes dades, publicades a La Vanguardia del 13.11.2018:

"Un de cada cinc joves d'entre 14 i 18 anys s'ha emborratxat durant l'últim mes. És la dada amb què cada any sorprèn la població l'equip de drogues del departament de Salut. Com si no fos patent en qualsevol zona de bars, discote-ques o parcs de qualsevol ciutat qualsevol cap de setmana. I sense tenir en compte les festes. Aquestes van a part.

L'estadística que sorprèn es completa amb dues dades més: un 10% dels ciutadans i ciutadanes d'entre 15 i 64 anys consumeixen begudes alcohòliques cada dia. I, en una anàlisi més profunda dels centres d'atenció primària realitzada amb més de 1.300 usuaris, resulta que un 22% tenen un consum de risc (fins a un 26% i 27% entre nois i homes de menys de 60 anys). Les bevedores només superen els bevedors en les urgències ateses pel SEM d'intoxicacions etíliques entre els 12 i els 15 anys. Després, els nois guanyen (el SEM atén 50 casos diaris de totes les edats).

Per això aquesta setmana l'equip de drogodependències de Salut, que dirigeix Joan Colom, posa en circulació una campanya discreta en la despesa però que pretén ser viral perquè les dades, al marge de sorprendre, convidin qualsevol a considerar aquest problema com a propi. “Tots tenen alguna cosa a fer-hi, des del mosso d'esquadra al metge, passant pel comerciant que proporciona les begudes, la professora de l'institut i els pares que han de parlar del tema quan prenen una cervesa davant dels fills”, resumeix Colom.

“És la droga més consumida i la més acceptada. Cal moure's perquè es reflexioni, per superar aquesta banalització”, afirma el secretari de Salut Pública Joan Guix. I des d'aquesta conselleria es recorda als ciutadans que la població europea beu gairebé el doble que la resta del món (s'inclouen Rússia i Sibèria) i per això té un 10% de la seva mortalitat vinculada a l'excés d'alcohol. Cirrosi hepàtica, diversos càncers, pancreatitis, tuberculosi i, en algunes circumstàncies, hipertensió. “I té a veure amb un 27% dels accidents de trànsit. Quan es tracta d'accidents amb morts, però, hi ha alcohol en un 30%”. També és present en els casos de violència contra les dones en la via pública (18% de les denúncies). “No es tracta de fomentar la culpabilitat, sinó la responsabilitat; perquè tots podem intervenir, cadascú des del seu àmbit”.

Als ajuntaments els demanen que no mirin cap a una altra banda, que generin un altre tipus de lleure i que posin fonts d'aigua o facilitin ampolles d'aigua a les festes i concerts.

Als comerciants (a la campanya, representats per un pakistanès) se'ls reclama que es comprometin més, perquè els menors no poden comprar alcohol legalment “i, en canvi, un 80% dels joves d'entre 14 i 18 anys asseguren que és fàcil o molt fàcil aconseguir la beguda que vulguin”. Ja als 15 anys, un de cada 4 assegura que és capaç d'obtenir alcohol directament. Ho fan en botigues i supermercats. I, si no, fan servir majors de 18 per comprar-lo (el que es coneix en anglès com a shoulder tapping).

“En onze municipis es va dur a terme un projecte pilot per informar clarament de la normativa 723 botigues, i la resposta està sent molt bona”, assegura Colom. “També volem aprofitar l'ascendent dels professors sobre els alumnes adolescents. I als metges, perquè en cada ocasió que sorgeixi es pregunti sobre el tema i s'ofereixi ajuda; també als hospitals”.

Es demana, així mateix, responsabilitat personal i familiar. Als pares i mares, que parlin del tema, que no ho donin per fet sense més ni més. I a cadascú la campanya li proposa que mirem una calculadora digital (“Veus el que beus?”) en què el principal exercici és comptar les copes que un es pren a la setmana, i que de vegades són més del que pensem. Com a eina d'orientació, en canvi, és poc específica. Gairebé sempre respon el mateix."


"Espanya té un problema greu amb el sobrepès i l'obesitat. Fa anys que el té, especialment en la població infantil, però la crisi econòmica va deixar aquesta qüestió en un segon pla, i l'última dècada la inacció ha estat la tònica general. De totes maneres, travessada la gran depressió, els problemes socials –i l'obesitat n'és un– tornen a cridar l'atenció pública. Ahir, dia de l'Obesitat, la ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social, Luisa Carcedo, va anunciar el final de l'apatia en aquest camp. De moment, sembla que ha escoltat les associacions de consumidors i sanitàries, i ha anunciat que limitarà la publicitat d'aliments infantils malsans. Això sí, “espera” que no calgui cap normativa en aquest sentit i que sigui la mateixa indústria la que s'autoreguli. De confiança, no n'hi falta, indica.

(...)

D'altra banda, Carcedo va reconèixer que la publicitat influeix de manera clara en els hàbits de consum de nens i adolescents i que, per tant, cal controlar de quins tipus d'aliments es fa publicitat. En aquest sentit, va recordar que el Parlament Europeu treballa en una directiva de serveis de comunicació audiovisual que va en la línia ja marcada per l'OMS de limitar la publicitat dels aliments infantils poc saludables. La ministra espera que la indústria apliqui aquestes restriccions seguint el codi d'autoregulació (PAOS) subscrit fa més d'una dècada. Es tracta d'un conveni, però, que, tenint en compte els anuncis que es veuen a la televisió, no està funcionant gens ni mica, segons l'oenagé Justícia Alimentària.

(...)

La Societat Espanyola de l'Obesitat (SEEDO-SEU) i la d'Endocrinologia i Nutrició (SEEN) asseguren que la meitat dels pacients amb obesitat tenen trastorns psicològics, i demanen que el sistema sanitari públic també abordi la patologia des de l'àmbit psicològic. Aquestes entitats han llançat la campanya “Mens sana in corpore sano” per subratllar que, per resoldre el problema de l'obesitat, no n'hi ha prou amb l'“enfocament termodinàmic de dieta i exercici”, sinó que l'entorn i els valors de la societat, així com la ment, també “contribueixen a la seva gènesi”.

El president de la SEEDO-SEU, Francisco Tinahones, alerta que aquesta malaltia és el problema de salut públic més important del segle XXI, i recorda que a Espanya un 39,3% de la població té sobrepès i un 21,6% obesitat, uns percentatges que representen més de la meitat de la població."


A això hi podem afegir aquesta informació de La Vanguardia del 18.11.2018:

"L'ús de les xarxes socials entre els adolescents s'està traduint en nivells més alts d'infelicitat, ansietat i depressió entre els joves. Així ho assegura l'informe sobre l'impacte de les xarxes socials en la salut de l'adolescent elaborat per Nicoletta Balbo, del Centre d'Investigació en Dinàmiques Socials de la Universitat Bocconi (Milà) i una de les expertes de Population Europe, la xarxa col∙laborativa europea d'instituts i centres d'investigació demogràfica que assessora la Comissió Europea.

L'autora adverteix que estar connectat comporta cert peatge per a la salut mental dels joves, que veuen què fan els seus companys i coneguts a tota hora, fins i tot quan no estan a l'escola, la qual cosa augmenta la pressió per projectar un estil de vida “emocionant i innovador”, els exposa al ciberassetjament, fa més fàcils les comparacions i pot provocar que l'adolescent se senti inadequat, que pensi que la seva vida no és tan interessant.

S'hi suma, segons Balbo, que per no perdre's res molts joves viuen enganxats al mòbil i fins i tot ho revisen a mitja nit per si hi tenen nous missatges, cosa que afecta les hores de son i n'afecta la qualitat. A més, repercuteix en l'alliberament de melatonina, i això també impacta en la seva salut mental perquè, com que no dormen bé, tendeixen a sentir més ansietat i tenen més risc de desenvolupar depressió.

Per elaborar el seu informe, l'experta de Population Europe ha revisat informes de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la salut mental dels joves, estudis que vinculen les malalties mentals en l'adolescència amb problemes de salut en l'edat adulta i investigacions sobre l'impacte de les xarxes socials entre els escolars, la majoria d'ells referits a població dels Estats Units i el Regne Unit.

Admet que no hi ha prou informació per assegurar amb certesa que l'ús de les xarxes socials està “directament vinculat” amb els nivells de depressió més elevats i amb els problemes de salut mental que es detecten entre els joves de 15 a 24 anys, però sí que reivindica de la Unió Europea més programes per educar els joves en l'ús de les xarxes socials i per informar-los sobre salut mental i sobre com buscar ajuda si és necessari.

També reclama més fons per fer estudis longitudinals en altres països de la Unió Europea que permetin entendre l'impacte que tenen a llarg termini en la salut del adults els hàbits i les angoixes que es tenen en l'adolescència."




dimarts, 20 de novembre de 2018

Neutrins






"Seixanta-sis mil milions de neutrins travessen cada segon cada centímetre quadrat de pell de cada persona de la Terra. Entren al cos humà i tornen a sortir sense xocar amb res. Després, els neutrins penetren a terra, creuen la Terra a la velocitat de la llum i tornen a sortir per les antípodes, sense haver xocat amb res. 

Els neutrins són les partícules més abundants de l'univers. Són de les més petites, les més lleugeres de totes les que tenen massa, i no tenen càrrega elèctrica. Per això poden creuar la Terra sense xocar, perquè no interactuen elèctricament amb cap dels àtoms pels quals passen.

Vénen de reaccions nuclears com les que es produeixen en el centre de les estrelles. El Sol produeix 10 elevat a 38 (cent bilions de bilions de bilions) de neutrins cada segon. Si és de dia, ens arriben des del cel. I si és de nit, ens arriben des de terra després d'haver creuat la Terra. Per als físics que els estudiem, són missatgers d'informació de l'interior del Sol.

La Terra ens sembla sòlida a nosaltres i és transparent per a un neutrí perquè ens veiem a nosaltres a través de l'electromagnetisme. El cent per cent de les nostres vides està governada per aquesta força, que té un rang d'acció molt llarg. Això fa que puguem tocar objectes que estan bàsicament fets de buit però que, per a nosaltres, estan plens. I veiem que estan plens perquè els nostres ulls són sensors d'electromagnetisme. La llum és una radiació electromagnètica i nosaltres vam identificar diferents longituds d'ona en termes de colors diferents. Però per als neutrins és diferent. Ells no perceben l'electromagnetisme.

Els neutrins només perceben la força feble, que és una força que es dóna a l'interior dels nuclis dels àtoms. Per això un neutrí pot entrar a la Terra i sortir per l'altra punta llevat que topi directament amb el nucli d'algun àtom. I les probabilitats que això passi són molt petites, perquè la mida del neutrí i del nucli són molt petits respecte a la grandària total de l'àtom. Perquè es faci una idea, si un neutrí fos una bala d'un centímetre de diàmetre, l'àtom més petit, el d'hidrogen, seria tan gran com tot el sistema solar des del Sol fins a l'òrbita de Júpiter. Allà, en l'òrbita de Júpiter, hi hauria una altra partícula de la mida d'una bala, l'electró. I en el centre del Sol, hi hauria tres bales més, els quarks del nucli. Res més.

Els neutrins amb prou feines tenen cap influència en la nostra vida diària. Els físics vam aconseguir arribar a detectar-los amb una piscina de 50.000 tones d'aigua molt pura un quilòmetre sota terra a la muntanya Ikenoyama, al Japó. En ser subterrània, allà només hi poden arribar neutrins. Ocasionalment, un d'aquests neutrins interactua amb un nucli atòmic de l'aigua i produeix un fenomen que podem detectar.

Hi havia un gran enigma al voltant dels neutrins. Coneixent la temperatura de l'interior del Sol, podíem calcular quants neutrins havia d'emetre per segon. Però quan en els anys 60 Ray Davies va començar a comptar els neutrins solars, no en va trobar tants com s'esperava. És el que es va anomenar el problema dels neutrins solars. Llavors vam descobrir que, en els 150 milions de quilòmetres de viatge del Sol a la Terra, una part dels neutrins canvia d'identitat. En sortir del Sol, són el que anomenem neutrins electrònics. Però una part d'ells, mentre viatja, es converteix en altres tipus de neutrins. L'important d'aquesta transmutació és que només es pot produir si els neutrins tenen massa. Durant gairebé set dècades, els físics havíem suposat que els neutrins no tenien massa. No obstant això, en descobrir que la matèria visible com la de les estrelles només representa una petita part de la massa de l'univers, es va proposar que els neutrins, de tenir massa, podien representar part de la matèria fosca. Aclarir si els neutrins tenien massa o no era important per comprendre l'univers.

I tenien massa, però molt poca. Un neutrí pesa un milió de vegades menys que un electró, que al seu torn pesa dues mil vegades menys que un protó. I encara que els neutrins són les partícules més abundants de l'univers, perquè per cada protó i cada electró, és a dir, per cada partícula com les que formen els nostres cossos hi ha mil milions de neutrins, són tan lleugers que només representen el 0,1% de la massa de l'univers. Però hi ha tants neutrins en l'univers que pot ser que juguin algun paper que encara no comprenem i haurem de comprendre les seves propietats bàsiques si volem comprendre l'univers. "


Yoji Totsuka, entrevistat per Josep Corbella a La Vanguardia del 01.12.2003




dilluns, 19 de novembre de 2018

Art contemporani




Hockney 1964


"Quan vaig a exposicions d'art contemporani m'avorreixo. Són banals. Reflecteixen la vida d'avui, i aquest és el problema: la vida de la qual aquest art és fruit i que portem la majoria és fútil, frívola i superficial com ell... Sense cap gruix existencial! Estem vegetant al compàs del mercat: mengem, dormim com animals en una granja pròspera i ben assortida: menjar i dormir, sexe: la granja d'Occident! No hi ha cap emoció a les vides de la majoria dels ciutadans del món pròsper, i això es reflecteix en l'art d'avui: al màxim que aspira és a ser divertit. I el que tem tot creador avui és ser avorrit...

(...)

Vermeer va ser un geni que mai va sortir del seu afable poble burgès i donava sentit a escenes quotidianes: una lletera, una dona cosint. Si les expliques, semblen anodines, però quan les contemples... Que emocionants! Perquè la seva vida tenia sentit i el transmetia. (...) La gent avui vegeta sense sentir ni apreciar el do de la vida, com si tots anéssim a viure milers d'anys: sense donar importància al fet d'estar viu.

(...)

La manca de sentit de la imatge és el preu que paguem per l'excés d'imatges. (...) Avui els rostres ja no diuen res: en veiem milions per tot arreu i en tot tipus d'imatges i canals. Antany un retrat en un quadre era emocionant, perquè cada rostre era un reflex de l'eternitat. Avui qualsevol rostre és una vulgaritat. (...) I és perillós que un rostre deixi de ser únic i emocionant. "


Jean Clair a La Contra de La Vanguardia del 25.02.2008




diumenge, 18 de novembre de 2018

Valls i la religió




Chagall 1966


Quan li pregunten si mai li ha interessat la religió, diu Manuel Valls al Fashion&Arts de La Vanguardia del 18.11.2018:

"Sí, vaig tenir una educació catòlica molt oberta. Vaig ser escolà durant anys a Paris. Vaig fer la comunió a Barcelona, a Horta. Però al final de l'adolescència, ja no m'interessava. No soc antireligiós, sinó agnòstic. M'interessen la transcendència, la dimensió religiosa. Entendre la religió avui significa que els joves coneguin la seva història per entendre la música de Bach o descobrir un quadre."


Bé, és una posició actualment força estesa, però que té el risc d'estar mancada de prou rigor i actualitat. Es vertebra al voltant de dues consideracions ja més aviat depassades: la possibilitat de la separació de religió i transcendència i la consideració de les religions com a dipòsits culturals que cal conèixer per poder entendre obres d'art.

Separar religió i transcendència, anant a parar a la sovint evocada SNBR (spiritual but not religious), és una posició, per dir-ho suau, poc fonamentada. La transcendència es treballa en el si de les religions, les quals són ens reals (la religió és un concepte teòric, imprescindible però abstracte); pretendre separar la transcendència de les religions, accedir-hi al marge de les religions, en una connexió directa amb l'esperit o la divinitat, no sembla pas gaire adient. Una altra cosa és que les religions hagin de canviar molt per a ser capaces de ser espais de conreu de la transcendència en el món actual, però pretendre conrear-la al marge de les religions sembla mancat d'una materialitat (textos, rituals, marcs comunitaris) que li és imprescindible. És una aspiració que té el risc de tendir, tot i que no sempre és així, a la comoditat, a la facilitat, a treure's del davant l'exigència que suposa tota opció religiosa, a un accés massa simple, i per tant desencertat, a determinades dimensions de consol, d'acolliment, fins i tot de "salvació".

I considerar que el coneixement de les religions és necessari per tal d'entendre les obres d'art és més aviat imprecís. Tenir "informació" sobre determinades històries religioses, conèixer-les racionalment, no permet anar gaire enllà; potser reconeixerem certs personatges i certes narracions, però ens quedarem en un nivell superficial que no aporta gran cosa (a part d'una certa satisfacció de "ser cultes"). Perquè les religions no són simples dipòsits d'informació, de coneixements que puguem assimilar sense copsar la dinàmica religiosa, sense penetrar en la naturalesa del símbol, en l'impacte antropològic del llenguatge simbòlic (les religions són grans acumulacions de material simbòlic, i sense una comprensió del que és el símbol és difícil conèixer bé les religions).

Tots plegats, per exemple, quan mirem d'informar-nos sobre la mitologia grecorromana per poder "entendre" pintures renaixentistes o barroques, correm el risc de conèixer superficialment certes historietes, certes narracions, però sense copsar el significat profund d'aquestes mitologies, la força que devien tenir per a grecs i romans o la que tenien per als pintors occidentals del segle XV al XVII. Per molt que haguem llegit la narració del judici de Paris, o la de la maledicció de Sísif, pujant sempre la muntanya amb la seva càrrega per tornar a començar, o la de Prometeu robant el foc als déus, o la de Narcís mirant-se a les aigües de l'estany, o la d'Ícar mirant de volar fins al sol, si no ens endinsem en el significat de fons d'aquestes històries no podem copsar la seva importància, queden com a entretingudes historietes. Certament, moltes d'aquestes narracions mitològiques grecoromanes eren maneres d'explicar l'oportunitat de determinats comportaments, i potser n'hi ha prou amb una seriosa  reflexió racional al respecte per a copsar tot el seu significat. Però potser algunes s'endinsaven en l'àmbit pròpiament religiós, tenien un caràcter simbòlic, i no poden ser només compreses des de la raó, sinó que cal endinsar-se en el seu "impacte a les entranyes" per a copsar-les plenament.

I això és el que passa amb les narracions simbòliques de les grans religions que han arribat fins als nostres dies: el seu simple coneixement com a "historietes" no porta gaire enllà. Veure un quadre i identificar-hi l'arca de Noè, o el sacrifici d'Isaac, o la torre de Babel, o l'anunciació a Maria, o el naixement de Jesús, o la crucifixió de Jesús, està bé però no diu gran cosa si no sabem arribar al significat i l'impacte profund d'aquests elements simbòlics.

Entendre la música de Bach, descobrir un quadre són certament aspiracions nobles, però que requereixen més esforç del que pot semblar quan s'assenyala com a necessari el "coneixement de les religions". Perquè aquest coneixement no pot ser mera informació memoritzada que permeti identificar elements sense comprendre el seu significat profund, que vol dir endinsar-se també en allò que en dèiem "impacte a les entranyes".


Tot això té relació amb la qüestió d'incorporar la "cultura religiosa" a l'ensenyament. És possible aquesta incorporació (entre altres coses, hi ha professorat competent per fer-ho)? És útil? Té sentit? Pot no quedar en el nivell de la simple informació esmentada? Val això la pena o ha d'anar més enllà d'aquest nivell informatiu? I, en aquest cas, això ho pot fer l'escola (tornem a la qüestió del professorat)? I ho ha de fer l'escola, o això és tornar en certa manera a un cert confessionalisme, ni que sigui multireligiós (una certa manera de fer tornar la religió a l'escola, on no és clar que hi hagi de ser)? No són les famílies i les comunitats religioses les que poden i han d'educar religiosament? Però llavors, no deixem la major part de la població sense cap mena de coneixement de les religions, ni que sigui superficial? O no passa res si això és així? És un debat ben obert i necessari.




dissabte, 17 de novembre de 2018

Cavalls





Franz Marc 1911


"L'amistat entre un humà i un cavall... és possible?

Sí, és possible, però per això hem de desaprendre.

Són segles de relació.

I d'incomunicació. La nostra manera de vincular-nos-hi és a través de la submissió i del dolor. El mos fa mal. És el dolor el que fa girar i frena el cavall.

No es pot ser amic d'algú a qui sotmets.

Viktor Frankl deia que entre l'estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai resideix la llibertat i el creixement. La clau està a poder triar.

I com es fa?

Si els ensenyem en llibertat, sense morrió, ni regnes, ni frens, sense res que els faci mal i controli els seus moviments per la força; sense cops, sense amenaces, i en un lloc prou ampli perquè puguin triar ser al nostre costat o anar-se'n; llavors pot néixer una amistat.

O no?

Admirem la seva essència, la seva llibertat, i en canvi l'amputem. El meu mestre, Alexander Nevzorov, diu que el secret de l'ànima d'un cavall és que no et deu res i no té necessitat d'obeir-te.

Es tracta de respecte, doncs.

Cal entendre la seva naturalesa, com necessiten viure. Un cavall és una criatura extremadament sensible, intel·ligent i social, tan social que pensar en un cavall tot sol és com pensar en una abella solitària.

Però molts viuen en boxs.

Els cavalls són fibres de comunitat, el grup és com un sol organisme. Els que viuen sols en una quadra estan alienats. Són segles d'ignorància i desconeixement.

Són animals dissenyats per estar en moviment i per viure en societat?

Sí, per això als boxs molts desenvolupen moviments estereotipats que responen al seu deteriorament psíquic. El contacte amb el cos de la mare és essencial, és casa seva; i el grup és la seguretat i l'aprenentatge.

I a quina edat se sol separar el poltre de la mare?

Als sis mesos o un any per desconeixement i per negoci, per poder tornar a prenyar-la. Continuem tractant els animals com si fossin objectes.

Des dels anys vuitanta han sorgit moviments de doma natural.

La gent vol entendre's amb el seu cavall, establir-hi un vincle, i cada vegada més persones surten a córrer amb ells sense muntar-los.

Què n'opina, d'aquests mètodes?

El perill és en els que es basen en models científics del comportament que assumeixen com un complex sistema mecànic. Establir una relació amb el cavall és més que això.

Com es fa?

Els cavalls aprenen com aprenem tots, a través de la curiositat, l'estímul i l'afecte. I a través de la llibertat d'explorar i apropiar-se de si mateixos.

Però llavors...

Alexander Nevzorov va demostrar que es pot ensenyar el mateix a un cavall per a l'alta equitació sense necessitat de picar-lo i donant-li absoluta llibertat de triar si vol fer els exercicis o no, creant un vincle amb ell.

Per què són tan espantadissos?

No els permetem experimentar un aprenentatge correcte: és com si separes un nen de la seva mare, el tanques, li dones ordres contínues i no l'estimules adequadament..., probablement crearàs un ésser humà espantat, egoista, mesquí i malalt. I aquesta és la vida que donem als cavalls, per això es tornen reactius i porucs.

Quina mena d’intel·ligència tenen?

L'etòleg Frans de Waal es pregunta si som prou intel·ligents per saber com són d'intel·ligents els animals. Però n'hi ha molts estudis recents.

I què diuen?

Que el cavall és capaç de recordar a cadascun dels membres del seu ramat, els genets i entrenadors i no oblida cap de les persones amb qui es creua en la seva vida. Els èquids comparteixen amb els gossos la capacitat de llegir les expressions d'enuig i simpatia dels humans, i tenen sentit de l'humor.

Què l'ha sorprès descobrir?

El realment sorprenent és que els cavalls intentin una vegada i una altra contactar amb nosaltres malgrat la violència que exercim sobre ells. Contínuament s'estan saltant la barrera entre espècies per crear un vincle harmoniós amb nosaltres, són animals molt empàtics.

Muntar-los és fer-los mal?

Han d'estar molt ben entrenats físicament per suportar el nostre pes. En el moment en què un cavall t'està dient que li molesta cal escoltar-lo. Si l'obligues a continuar, l'estàs sotmetent i ja no hi ha amistat possible, i ens perdem la possibilitat de la meravella que ens accepti al seu món. Però també ens perdem la nostra pròpia animalitat.

Interessant.

L'animalitat és el que ens manté connectats amb la trama de la vida. L'home occidental s'ha escindit de l'animalitat i per tant de la trama vital, perdent la connexió amb la natura.

...

Si estiguéssim més connectats amb la nostra animalitat, ho estaríem amb el nostre cos, les nostres emocions i la possibilitat de sentir el món i no només conceptualitzar-lo."


David Castro entrevistat per Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia del 13.11.2018




divendres, 16 de novembre de 2018

Parlar entre nosaltres




Tàpies 1960


"Imagino que a molts de vostès els passa el mateix. Fa temps que la vida política catalana em causa una profunda fatiga. Intentant vèncer-la, cada tarda de diumenge quan em poso davant del paper per prendre les primeres notes per a un nou article sento la necessitat d'escapar d'aquest esgotador servei per parlar de les grans qüestions que condicionaran el nostre futur: el nou ordre polític i econòmic mundial, el canvi climàtic, la digitalització i les seves conseqüències socials, la longevitat i el seu impacte en l'organització de les nostres societats, la urgència de civilitzar el capitalisme, reduir la desigualtat i l'atur i salvar la democràcia del populisme polític.

Però, com el dinosaure del conte d’Augusto Monterroso, aquesta realitat quotidiana asfixiant continua aquí. Sense abordar-la i resoldre-la no serà possible que puguem afrontar aquests grans reptes. Per això un cert sentit de responsabilitat em porta a intentar vèncer aquesta fatiga per provar d'aportar el meu gra de sorra a trobar vies de sortida a la situació en la qual ens trobem.

Apuntava en la meva última columna el risc de mediocritat empresarial que el procés significa per al lideratge empresarial que Catalunya va mantenir des de la primera revolució industrial del segle XIX. Em deia fa pocs dies un molt conegut i exitós empresari espanyol que el que ell havia intentat en la seva vida havia estat imitar la traça dels catalans, però que ara estava desconcertat amb el que veia. Molts enviaven els seus fills a treballar en empreses catalanes. Avui han deixat de fer-ho. I alguns d'aquí se'n van a altres llocs.

Però aquest risc de mediocritat no es limita a l'àmbit empresarial. Afecta també el lideratge que se li reconeixia a Catalunya en la millora del finançament autonòmic, en les competències estatutàries, en la innovació de polítiques i en la gestió de serveis públics com la sanitat. Un lideratge beneficiós per a la resta de comunitats autònomes que adoptaven aquelles millores i adoptaven algunes d'aquelles innovacions de polítiques. Avui ja no és així.

Catalunya va ostentar també un lideratge en els aspectes que determinen el benestar material dels ciutadans. Però, com apunta una publicació recent de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) i de la Fundació BBVA, avui la seva posició comparada s'ha deteriorat (“Les facetes del benestar: una aproximació multidimensional a la qualitat de vida a Espanya i les seves comunitats autònomes (2006-2015)”, gener del 2018).

Tancats com estem des de fa cinc anys amb una sola joguina, no ens atrevim a parlar de manera clara d'aquesta pèrdua de lideratge empresarial i polític, ni del deteriorament del benestar material dels ciutadans catalans. I com que d'allò de què no es parla neix toxicitat, quan vulguem fer-ho serà difícil revertir aquestes tendències al deteriorament.

Una causa fonamental de la mediocritat que ens amenaça és la fallida de la legitimitat de les nostres institucions públiques. El Parlament ja no és el lloc on de forma civilitzada i eficaç els diputats discuteixen lliurement i eficaçment sobre com abordar els reptes col∙lectius. Només són un nombre per fer majories que barren les minories. El Govern ja no és l'instrument per elaborar polítiques per al bé comú, sinó un activista a favor d'una estratègia que ens aboca a l'enfrontament col∙lectiu i a la irrellevància política i empresarial.

Però aquesta pèrdua de legitimitat va més enllà de la política. Afecta també les institucions i associacions civils, socials i culturals de tot tipus. S'estan convertint en llocs per a la reunió de tribus que agrupen persones que pensen de la mateixa manera. Estan perdent el pluralisme, la complexitat i la riquesa cultural que van tenir en el passat. Ja no debatem els uns amb els altres, només amb els que pensen igual que nosaltres. Aquest procés és perillós perquè quan no hi ha conversa entre persones que pensen diferent, l'honestedat intel∙lectual es degrada ràpidament. Comencem, llavors, a preguntar-nos els uns dels altres: “Però com ha pogut arribar a ser així?”. A demonitzar-nos mútuament.

Cal airejar aquest clima social i polític tòxic. Atès que ni els partits catalans ni els estatals no estan, de moment, en condicions d'aportar solucions, aquest moviment de renovació mediambiental ha de venir de la societat. Necessitem tornar a crear espais de conversa comuna entre persones que pensem diferent, veure'ns les cares els uns als altres, sortir de les tribus en què ara ens movem. Necessitem amb urgència parlar entre nosaltres."


Anton Costas a La Vanguardia del 31.10.2018




dijous, 15 de novembre de 2018

Ser un humà real






"El cel estima la seva vitalitat, la terra estima les seves constants, la humanitat estima els seus sentiments. La vitalitat del cel és el sol i la lluna, les estrelles i els planetes, el tro i el llampec, el vent i la pluja. Les constants de la terra són l'aigua, el foc, el metall, la fusta i el sòl. Els sentiments de la humanitat són el pensament, la intel·ligència i les emocions.

Així doncs, apropa les portes i els senders dels sentits i et fondràs amb la divinitat; la llum de l'esperit s'oculta en la no forma, la vitalitat i l'energia retornen a la realitat. Els ulls són clars sense necessitat de mirar, les oïdes són agudes sense necessitat d'escoltar, la ment és racional sense necessitat de pensar. Deixar ser sense calcular, conèixer sense dissimular; en tractar-se del coneixement a través de la realització del veritable estat de l'essència i de la vida, no pot causar dany.

Quan la vitalitat està en els ulls, aquests veuen clarament. Quan està a les oïdes, aquestes senten amb agudesa. Quan es reuneix a la ment, els pensaments són penetrants.

(...)

A això se'n diu ser un humà real."


Del Wenzi 139



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 14 de novembre de 2018

A l'hora més serena




Sunyer 1917


"Quan vinguis, Mort, entra a la meva cambra,
a l'hora més serena,
a l'hora dels moixons
i les campanes fresques.
Entra-hi en fer-se de dia, despullada,
amb una rosa encesa,
i escalfa, arrecerada en el meu si,
ton cos ardent de gebre."


Jaume Agelet i Garriga (1888-1980) a La tarda oberta (1927)




dimarts, 13 de novembre de 2018

Enunciació i incitació




Picasso 1925


"No verbal sentence merely enunciates a proposition. It always includes some incitement for the production of an assigned psycological attitude in the  prehension of the proposition indicated. In other words, it endeavours to fix the subjective form which clothes the feelings of the proposition as a datum. There may be an incitement to believe, or to doubt, or to enjoy, or to obey. This incitement is conveyed partly by the grammatical mood and tense of the verb, partly by the whole suggestion of the sentence, partly by the whole content of the book, partly by the material circumstances of the book, including its cover, partly by the names of the author and of the publisher. In the discussion of the nature of a proposition, a great deal of confusion has been introduced by confusing this psycological incitement with the proposition itself."


Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVI, 4


Possible traducció:


"Cap oració verbal no es limita a enunciar una proposició. Inclou sempre alguna incitació per tal que es produeixi una actitud psicològica determinada en la aprehensió de la proposició indicada. En altres paraules, pretén establir la forma subjectiva que revesteix de sentiments a la proposició com a dada. Pot haver-hi incitació a creure, a dubtar, a gaudir o a obeir. Aquesta incitació es transmet, en part, pel mode i el temps gramaticals del verb, en part pel suggeriment global de la frase, en part per contingut global del llibre, en part per les circumstàncies materials del llibre, inclosa la seva coberta, en part pels noms de l'autor i de l'editor. En la discussió sobre la naturalesa d'una proposició s'ha introduït una gran confusió en confondre aquesta incitació psicològica amb la proposició mateixa".




dilluns, 12 de novembre de 2018

Terrible




Klee 1939


"Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d'entre els ordres
dels àngels? I fins posat que un d'ells de sobte m'acollís
en el seu pit, m'esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el comerç del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible."


Rainer Maria Rilke, començament de les Elegies de Duino

(traducció de Joan Vinyoli)




diumenge, 11 de novembre de 2018

L'ase







“Un home era el respectat custodi d’un santuari molt venerat que guardava les cendres d’un sant antic. Un dia, el seu fill va decidir recórrer el món en pelegrinatge amb el seu ase, visitant altres llocs sagrats. Al cap d'uns anys, l'animal, ja envellit, es va posar malalt i va morir. Aquell home es va entristir, ja que havia estat el seu únic company durant llargues jornades. Així, va decidir enterrar-lo sota un humil túmul que ell mateix va construir amb pedres. Alhora, va considerar que el seu viatge havia acabat i que arribava el moment de tornar a casa seva, però abans va considerar convenient descansar en aquell lloc un cert temps.

D’aquesta manera, els que passaven per allí, veien aquell peregrí en silenci al costat d’aquella tomba, i van concloure que sens dubte allí hi havia enterrat algun sant anònim, i no un sant qualsevol, sinó un sant veritablement excepcional, ja que el seu deixeble no es movia d'aquell lloc plogués o nevés. La veu va córrer per la comarca, i al cap de poc va aparèixer per allà gent amb flors i ofrenes que deixaven amb devoció sobre la tomba de l'ase; no van passar gaire setmanes sense que algú proposés construir un santuari commemoratiu on els fidels poguessin enlairar pregàries a tan il·lustre sant. El nostre home, astorat per l'estrany comportament d la gent d'aquell lloc, va tornar cap a casa.

Quan es va trobar amb el seu pare, li va explicar el que havia passat amb la tomba del seu ase. El pare, en sentir el que havia passat, va restar silenciós uns instants.

- "Fill meu" – va dir per fi -, he de confessar-te una cosa. Has de saber que aquest santuari on et vas criar, per una successió d'esdeveniments semblants als que m'has explicat, fou erigit sobre la tomba del meu ase ja fa més de trenta anys."”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





dissabte, 10 de novembre de 2018

Cultura de la irrellevància




Pivovarov 2015


"Com que a aquestes altures seria cínic reivindicar la cultura de l'esforç en un paisatge laboral i educatiu en què predominen la precarietat i la pèrdua induïda d'autoritat, aquesta idea clau del progrés ja no forma part de les prioritats socials ni tan sols com a promesa electoral susceptible de ser impunement incomplerta. S'entén que la cultura de l'esforç és un anacronisme i que hi ha prou models alternatius que obtenen resultats aparentment semblants amb una inversió mínima i una filosofia low cost. Als que antigament se'ls criminalitzava amb l'etiqueta ni-ni (ni estudien, ni treballen), se'ls proporciona una alternativa televisiva: la carrera de concursant de reality, que està creant una tragicòmica indústria de la ignorància amb carisma. I l'explosió de les xarxes socials, disfressada de trampolí democratitzador i de progrés, també ocupa grans superfícies d'alienació, intervé en el control i la desconstrucció del criteri i crea el miratge d'una economia col∙laborativa de la (i)rellevància."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 09.11.2018




divendres, 9 de novembre de 2018

Tres àmbits




Rothko 1958


Heus aquí un esquema teòric elemental, didàctic, però que sembla ser útil per ajudar a entendre les dinàmiques de la condició humana (que en la realitat sempre són conjunts de fets embolicats, només classificables des de la distància de la reflexió teòrica).

Els humans vivim immersos en tres àmbits de participació decreixent, tot i que tots tres són accessibles a tothom (és una qüestió de circumstàncies i de voluntat).

El primer àmbit és el de la supervivència, el plaer i la seguretat. Aquest el té obert tothom.

El segon àmbit és el dels valors. De valors n'hi ha molts, recordem només nou dels més importants: justícia, pau, llibertat, igualtat, fraternitat, bellesa, bondat, veritat, amor. Molta gent té també obert aquest segon àmbit, tot i que el grau d'obertura pot ser força diferent segons les persones (no és un àmbit que es té obert o no, sinó que es pot tenir més o menys obert).

I hi ha gent que té obert un tercer àmbit. Els termes per a designar-lo són diversos: àmbit de l'esperit, àmbit de la divinitat... Aquest és un àmbit que o es té obert o no, però no es pot tenir "una mica obert".


Quan algú obre el segon àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer. Quan algú obre el tercer àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer i el segon...




dijous, 8 de novembre de 2018

La llum resplendent







"Pel que fa a l'explicació no parlada i a la divinitat inexpressada, si els comprens, a això se'n diu el magatzem celestial. Pots treure'n sense disminuir-lo, pots recórrer a ell sense esgotar-lo. Ningú sap on és, però quan intentes extreure'n, produeix. A això s'anomena la llum resplendent; la llum resplendent és el que dóna suport a tots els éssers."


Del Wenzi 138



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)