dijous, 31 de desembre de 2009

Brindis apocalíptic per al 2010

 
(per a ser dit amb cert distanciament i humor...)

Avui tanquem una dècada d’eufòria econòmica i tecnològica que en aquests moments trontolla. Avui comencem una dècada d’incertesa, on la nostàlgia pot resultar paralitzadora o desorientadora, on la consciència i la pràctica dels valors fonamentals resultarà imprescindible per a evitar el caos i la confusió. Avui som en un canvi de rasant, i el vertigen del desconegut ens ve a la gola.

En aquests temps que avui comencem, la temptació d’aventures desaforades, de fugides endavant, de remeis màgics que han de curar de cop tots els nostres mals, se’ns farà present, esdevindrà atractiva com una sirena, llaminera com un pastís, inútil com el foc d’encenalls, perillosa com una borratxera. L’atomització creixent dels darrers temps ens ha deixat desemparats, solitaris, perduts enmig d’una massa acrítica, desorientada, amorfa. El nostre és un moment amb regust apocalíptic, amb una economia estancada que en lloc de reconvertir-se només pensa en el retorn del creixement desaforat, amb un ecosistema trencadís que es pot girar en contra de l’espècie humana per culpa d’ella mateixa, amb una generalitzada manca de responsabilitat social i de virtuts cíviques, amb una dinàmica educativa cada cop més estesa i primordial però que fa aigües, amb una incapacitat punyent dels individus per orientar positivament les seves vides, per viure la plenitud, i el sentit, i l’harmonia, i el goig.

En aquest decisiu començament del 2010 necessitem que la imatge que tenim de la realitat, del cosmos, dels valors valuosos, dels conceptes que porten llum i esperança, ens ajudi. Que tot el que som, simbolitzat en les set direccions, respongui a la nostra invocació i esdevingui significatiu. Brindarem, doncs, per les set direccions.

Brindem per l’est,
Que és llum que trenca la foscor,
Que és obertura a la novetat i esperança,
Que és il·lusió i engrescament,
Que és iniciativa i entusiasme,
Que és nova vida i ganes de viure
Brindem per l’est !

Brindem pel sud,
Que és plenitud i esplendor,
Que és acció, i esforç, i lluita,
Que és força, i tenacitat,
Que és claredat,
Que és afirmació de vida.
Brindem pel sud !

Brindem per l’oest,
Que és maduresa i és saviesa,
Que és calma, serenor i placidesa,
Que és matís i delicadesa,
Que és comprensió,
Que és acceptació.
Brindem per l’oest !

Brindem pel nord,
Que és direcció i orientació,
Que és reflexió i anàlisi,
Que és sentit crític,
Que és avançar en el desconegut,
Que és contemplació del misteri.
Brindem pel nord !

Brindem per la terra,
Que és arrelament,
Que és realisme,
Que és acolliment,
Que és seguretat,
Que és solidesa.
Brindem per la terra !

Brindem pel cel,
Que és mirar enlaire,
Que és anar més enllà,
Que és nous horitzons,
Que és creativitat i imaginació,
Que és aspiració i inspiració.
Brindem pel cel !

Brindem pel centre,
Que és retrobament,
Que és equilibri,
Que és introspecció,
Que és aplom i fermesa,
Que és nucli, que és punt clau
Brindem pel centre !

I que l'any 2010 sigui benèvol amb nosaltres...



diumenge, 27 de desembre de 2009

Ikebana





"Les composicions segueixen un esquema que admet variacions i que consisteix a mantenir l'asimetria, l'harmonia i el ritme entre els elements. L'esperit zen resideix principalment en el fet que la bellesa expressada en l'ikebana és creada només per a un breu període de temps, sense ànim de perdurar, fent evident la impermanència del temps. L'artista treballa amb materials que troba a la naturalesa: flors i branques triades d'acord amb l'estació, que viuen pocs dies després de ser tallades i han de ser retirades abans que es marceixin. La flor tallada és separada de la vida natural, de la seva lluita per sobreviure i negar el temps. Sense arrels i sense poder-se reproduir, expressa purament la seva naturalesa finita i la seva naturalitat: l'acceptació tàcita de la seva temporalitat. La composició floral ocupa un lloc privilegiat en la sala, i la seva solemnitat - que destaca en el buit de la sala - i el seu silenci accentuen la seva presència i el que comunica: l'aparença d'eternitat en el temps. L'artista posa de manifest que la naturalesa fonamental de la flor consisteix en la seva mancança d'arrels definitives, mor mostrant una vida momentània que transcendeix la vida natural i el propi temps: una possibilitat d'existència com a manifestació temporal de l'eterna vacuïtat."


Raquel Bouso a El zen, Fragmenta Editorial, Barcelona 2008, p. 81



dijous, 24 de desembre de 2009

Espriu: Aquest Nadal prop del mar




"Veig encara el bou i la mula
i el meu fang que els mancaments endinsen
pel camí de la mort.
Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m’acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?"

Salvador Espriu, al llibre El caminant i el mur


dissabte, 19 de desembre de 2009

Òmnium




El moment actual del nostre país sembla demanar una certa "crida a la catalanitat", més que no pas a l'independentisme. Institucionalment, aquesta crida a la catalanitat ja fa molts anys que és impulsada per Òmnium cultural. En la seva darrera etapa, la orientació d'Òmnium ha estat regida per la dialèctica constructiva entre el seu president i un potent, eficient i esforçat grup de persones joves que han dedicat moltes energies a impulsar l'entitat. Aquest grup, no exempte de matisos interns, es cohesiona al voltant d'una legítima perspectiva independentista. Tot això sobre la base d'un antic i nombrós conjunt de milers de socis d'edat més gran i amb considerables dosis acumulades d'esperit antifranquista i catalanista acumulades durant molts anys.

La resultant d'aquesta composició de forces ha estat l'ambigüitat. L'entitat ha evitat definir-se com a independentista però les iniciatives i la pulsió de fons dels seus directius bateguen majoritàriament en aquesta línia. Aquesta ambigüitat, que podria ser considerada segons com com a un bon fonament per a una projecció més àmplia de l'entitat, pot ser considerada també com una indefinició que no li permet avançar ni en un sentit ni en un altre.

En aquest context es planteja una renovació de la presidència de l'entitat (el març de 2010), amb una candidatura encapçalada per una excel·lent persona, d'un independentisme amable i cordial. Què ha de fer, en un context com aquest, algú com jo que prioritza la crida a la catalanitat sobre la crida a la independència? L'anàlisi de les alternatives té un cert aire d'atzucac. Deixar Òmnium per impulsar una altra iniciativa de mobilització catalanista sembla condemnat al fracàs quan no es disposa ni d'un grup de gent ni de recursos per fer-ho. La convicció que la consistència i pertinença de les idees comportarà automàticament el ressò social no sembla prou fonamentada en l'evidència empírica i pot acabar molt fàcilment i ràpida en el més estrepitós dels fracassos o en un quixotisme testimonial inútil (tot i que cal tenir en compte les reivindicacions actuals de la importància tant del lideratge com dels testimoniatges de coherència ideològica i vital, idea replantejada actualment amb cert ressò a través de la noció d'"exemplaritat" i que plana també per darrera del debat sobre la noció i la pràctica del lideratge). Quedar-se a Òmnium amb aquestes posicions sembla prefigurar dos escenaris. El primer és el de mantenir-se en una inútil i incòmoda testimonialitat marginal. El segon és entrar en tensió explícita amb el grup dominant per mirar d'influir en l'orientació de l'entitat, amb una pràcticament segura derrota.

Hi ha qui dirà: però no podeu conviure posicions diferents, i cooperar, i fer camí plegades? Em temo que aquest és un desig pietós, lloable però inviable. Catalunya es troba en una conjuntura que fa necessària la claredat a l'hora d'impulsar camins de futur; l'ambigüitat bloqueja, no hi ha espai per a ella, la indefinició que derivaria de mirar de treballar plegats uns i altres no és pertinent. No ens trobem davant de camins complementaris, sinó d'estratègies que es contraposen. Pot semblar una llàstima, pot semblar absurd, però em temo que és així. Es veu l'atzucac? "Ni contigo ni sin ti", que es diu en castellà. Ni dins d'Òmnium ni fora d'Òmnium! Sort que la realitat segueix els camins d'Alexandre el Gran i no es permet els carrerons sense sortida, no permet l'aturada del temps: sempre passen coses que tallen el nus gordià d'una manera o d'una altra. Però les societats també poden passar per fases de desorientació, d'estancament, de donar tombs sense anar enlloc: la realitat sempre opera, però no necessàriament en el sentit que ens semblaria desitjable

I aquí tornaríem a les posicions que defensen el lideratge a l'hora de sortir d'aquestes situacions de bloqueig i estancament i poder avançar per camins ben orientats, teoria plausible tot i que contestada, i que caldrà verificar o posar en pràctica (que no és el mateix: espectador i actor són papers ben diferents). El cas és que és possible que les petites decisions personals també tinguin la seva influència a l'hora de configurar el futur.


Nota final: Tot això és una petita tempestat en un petit vas d'aigua, un petit dilema personal sense més importància que la de fer dubtar a algú sobre quins passos de compromís públic fer en el futur immediat (si dedicar-se a altres tipus de compromís social o fins i tot dedicar-se senzillament a la vida privada). Però podria no ser un cas únic, i podria ser també una petita metàfora d'una situació més rellevant: la que se li pot plantejar a més d'un dirigent dels nostres grans partits a l'hora de decidir el seu futur immediat. ¿Sortir del partit a risc d'un fracàs estrepitós, de no tenir cap ressò polític a l'hora de plantejar una alternativa consistent i pertinent a la situació política actual? Quedar-se dins del partit per fer d'actor popular però marginal? Plantejar una tensió interna amb l'aparell amb una alta possibilitat de derrota? Altre cop l'atzucac dels tres escenaris. Altre cop el conflicte entre deixar fer a la realitat i esperar temps millors (situacions noves més favorables, que es poden produir o no) o bé emprendre posicions de lideratge, de convocatòria i mobilització de gent i recursos per tal de mirar d'obrir camins alternatius, camins que una gran quantitat de gent, potser una majoria, considera necessaris però que no aconsegueixen mobilitzar ni vertebrar aquesta majoria. Difícil...


dijous, 17 de desembre de 2009

Faig pare

L'amic Virgili Callizo ens fa arribar aquesta magnífica fotografia d'un dels arbres més esplèndids de casa nostra, el Faig pare dels Ports (o del Port...). Un d'aquells arbres que ens parlen de l'esplendor del cosmos, d'Aglaia...

dimarts, 15 de desembre de 2009

dissabte, 12 de desembre de 2009

Referèndums



A mi m'agradaria una Catalunya independent. I quan es convoqui el referèndum a Barcelona, aniré a votar i votaré que sí. De la mateixa manera que, si es convoca un referèndum sobre la construcció de minarets a les mesquites de Catalunya, també aniré a votar i ho faré a favor de la seva construcció. Ara, això no vol dir que consideri actualment pertinent, oportuna, la convocatòria d'aquest referèndum sobre els minarets: crec que seria un element de confrontació i no un camí per a fer passos endavant; el tema no s'ha treballat a nivell públic prou a fons, i amb prou calma, aportant els elements de reflexió suficients per permetre opinions suficientment fonamentades, com perquè aquest referèndum pugui ser una eina útil, positiva, en la creació de consens, maduració i cohesió social a casa nostra.

Una cosa semblant em passa amb els referèndums independentistes. Són una respectable i legítima eina d'agitació política, allò que en altres temps se n'havia dit "agitprop". La feina d'en Jeroni Vinyet, en Toni Reig i tants companys seus d'Osona mobilitzant voluntaris i organitzant el procés em sembla extraordinària. I el notari Alfons López-Tena, personatge encantador, dirigent de CDC i company a la Junta Directiva d'Òmnium Cultural, és un dels grans agitadors que actualment té el nostre país. Ell seria més aviat "leninista", partidari de la presa del Palau d'Hivern, i jo més aviat "gramscià", partidari de la precedència de l'hegemonia social i ideològica sobre l'hegemonia política, tal com hem comentat amb tota cordialitat. El catedràtic Francesc de Carreras -amb qui comparteixo ben poques opinions, però que és persona intel·ligent, culta i que escriu molt bé- recordava aquesta distinció en un article a La Vanguardia del 10.12.2009 dedicat a evocar la figura de Jordi Solé Tura: "la revolución no debía seguir el modelo leninista de conquistar el Estado para así reorganizar la sociedad, sino que debía proceder a la inversa: lograr la hegemonia social para así ir conquistando el poder del Estado". Un bon nombre dels nostres independentistes deuen compartir, en siguin conscients o no, la posició "leninista" (i per això, en el meu article a l'Avui del 30.11.2009, evocava Lenin, recordant que fins i tot ell era crític amb les posicions "esquerranistes").

Nota: Vist des d'ara, el resultat de la contraposició Lenin-Gramsci és trist. Perseguint tots dos un semblant ideal de justícia per camins diferents, es pot dir que tots dos acaben fracassant, personalment i històricament. Gramsci té una discreta mort als 46 anys, després d'anys a la presó de Torí. Lenin mor al poder però als 53 anys, enmig d'una situació que portarà a la llarga i cruel dictadura estalinista. El projecte polític gramscià sembla florir tardanament en el moviment eurocomunista, però aquest moviment no aconsegueix assolir el poder i es volatilitza. El projecte polític leninista aconsegueix el poder, però genera un sistema despòtic i insostenible que col·lapsa bruscament, i té en la caiguda del mur de Berlin el seu símbol gràfic. Ni la opció que prioritza la presa del poder ni la que prioritza l'hegemonia social i cultural acaben deixant una petjada prou duradora a la història. Potser el problema és el mateix propòsit de deixar petjada a la història. Però si hom hi renuncia, ¿no queda el terreny obert al domini dels petits interessos sectorials que també porten a la crisi i al sofriment, com estem veient amb la crisi iniciada el 2008? Quina difícil tensió entre la voluntat de millorar les coses i la dificultat de fer anar la realitat per camins raonables! Tornem als nostres referèndums, que hem caracteritzat bàsicament com a eina d'agitació política. L'agitació es caracteritza per incidir bàsicament en la reacció emocional de les persones (com també fa la publicitat, i d'aquí la parella "agitació i propaganda"), més que no pas en treballar la convicció racional, l'argumentació reflexiva. És un camí ràpid, però perillós: pot ser demagògic, pot generar foc d'encenalls, pot portar a la gent a fer coses que, si hi hagués pensat una mica, no hauria fet. Als "gramscians" ens acusen d'ingenuïtat i de lentitud, però considerem que les coses han de ser ben fetes, que fer coses sense prou consistència no porta a avançar per bons camins.

També cal evitar la magnificació i les comparacions indegudes. Els referèndums són el que són i tenen la importància que tenen, però ni són l’únic exercici democràtic que es practica al país ni l’única iniciativa mereixedora de l’adhesió i la mobilització dels catalans. Mirant les coses globalment i procurant prendre una certa distància, hi ha quatre consideracions sobre de l'actual independentisme català que crec que caldria tenir en compte. En primer lloc tenim el risc que suposa de distracció de la tasca principal, que és la sòlida construcció de la catalanitat, de l'hegemonia social i cultural del catalanisme, hegemonia que actualment no existeix, cal no oblidar-ho. Que la gran majoria dels catalans senti com a pròpia i estimi la cultura catalana, que pensi, parli, llegeixi i escrigui en català. L'independentisme pot portar per camins que poden resultar desorientadors. I fins i tot pot esdevenir una justificació de la feblesa del treball en favor de la catalanitat, una fugida endavant davant d'una tasca que certament és lenta, feixuga i que requereix grans dosis de paciència i tenacitat. Cal tenir present que ni la independència resoldrà el problema de la catalanitat, ni la independència és possible sense la catalanitat, ni la independència val la pena sense la catalanitat. Per dir-ho d’una manera gràfica, ens cal una nova crida, no a la independència, sinó a la catalanitat.

En segon lloc, l'independentisme pot generar confrontació, i fins i tot fractura, tant social com política, dins de la societat catalana. És cert que tota proposta transformadora genera tensió en el seu entorn social, però cal diferenciar entre tensió i fractura, especialment en situacions de fragilitat com la de Catalunya, situacions que demanen gestionar la tensió amb una cura especial precisament per l’alt risc de fractura. Cal avançar a través del diàleg i el consens, no de la baralla, de l'acusació cridanera, de la dialèctica pròpia de la televisió-escombraria. La capacitat de diàleg constructiu és un indicador fonamental del potencial de futur d’una societat.

En tercer lloc, l'independentisme em sembla una estratègia política desencertada i amb un notable risc de generació de frustració (i no em sabria greu equivocar-me en aquesta consideració). El maximalisme en política pot ser espectacular, però no acostuma a ser eficaç. No es poden generar expectatives a nivell popular que no tenen viabilitat a curt termini. Finalment, hi ha el tema de l'estil, la forma, el to (que plantejava ja en una entrada en aquest blog anomenada precisament "El problema del to"). Les maneres que sovint mostra actualment l'independentisme són preocupants i reflecteixen una excessiva simplicitat en els seus plantejaments, una certa incapacitat d'assumir la complexitat de la dinàmica social i ideològica. A l'independentisme hi convergeixen d'una banda una bona fe molt gran i admirable, però no prou acompanyada de prudència i capacitat de discerniment, i d'altra banda una crispació, una agressivitat, una certa tendència al menyspreu de l'altre, a la suficiència prepotent. Trets que poden ser típics de les dinàmiques d'agitació però que conformen una manera de fer que no genera consens i adhesió (excepte entre els ja convençuts), que voreja la violència verbal i que no assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

(apunts escrits en base a la participació al programa "Opina" amb Josep Puigbò, de Canal Català, el vespre del dia 11 de desembre de 2009)


dijous, 10 de desembre de 2009

Cognitiu i afectiu




Rothko 1959



"Tanmateix, Déu no s'esgota en nosaltres. Que Déu és Déu - de dyaus, "el que brilla a través"- significa que, sense deixar d'estar en tot, ho sobrepassa tot i sempre està per assolir. Aquesta dialèctica fa que en la majoria de tradicions místiques hi hagi dos corrents: el cognitiu i l'afectiu. El primer accedeix per mitjà de la consciència a aquesta totalitat omnipresent que aplaca el desig; l'afectiu o relacional (bhàktica o via amoris) considera que Déu, essent el més proper, és a la vegada el Totalment Altre; un Altre que no aliena, sinó tot el contrari: obre en la criatura un dinamisme inacabable de creixement."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 157





dimecres, 9 de desembre de 2009

Desig i avidesa




Munch 1896



"Quan vivim en presència de Qui està en tot moment present, desapareix el desig en tant que avidesa."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 155





dimarts, 8 de desembre de 2009

Religions i mapes








"Les religions són mapes amb topografies que cal desxifrar: portes, túnels, corrents, ponts sobre abismes i senders que condueixen fins allà on ja no hi ha camí. Nodreixen amb els seus textos, relats, paraules, imatges."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 151-152





dilluns, 7 de desembre de 2009

Preguntes i certeses




Raffaello 1511


"La gracia está en la pregunta. No se filosofa para salir de dudas, sino para entrar en dudas. (La filosofía) te ayuda a madurar y saber que no hace falta que todo sean certezas incontestables. Porque no sirve para nada, la filosofía aún es útil, como decía Adorno".


"(La filosofía) es una lucha contra la dispersión mental, contra la falta de capacidad de abstracción, el gran problema con el que uno tropieza con los jóvenes".


Fernando Savater (recollit a La Vanguardia del 7 de desembre de 2009)





dissabte, 5 de desembre de 2009

El problema del to


Chagall 1924

No només és important el que es diu, sinó com es diu, quin to es fa servir a l'hora d'expressar determinades posicions. El to crea un clima, i aquest pot ser constructiu, inclusiu, cohesionador, o no ser-ho. L'anàlisi del to - de l'estil, de la manera de fer, de la forma- és també significatiu a l'hora de conèixer l'altre.

Dic això en el marc de la reflexió sobre l'independentisme -que no sobre la independència -a Catalunya. En quin to s'expressen els partidaris de l'independentisme com a ideologia, com a projecte de país i com a estratègia política? Això és rellevant, perquè aquest to marcarà també les seves relacions amb altres ideologies i estratègies i marcarà el procés de construcció de país, procés en el que estem tots implicats.

Evidentment, a tot arreu hi ha de tot. Hi ha independentistes d'una gran amabilitat i sentit de l'humor. Però sovint en la proclamació independentista hi convergeixen dues tonalitats ben diferents, que acaben essent complementàries. D'una banda, una certa innocència, una bona fe no prou acompanyada de la prudència i capacitat de discerniment que sempre són necessaris davant de qüestions importants. D'altra banda, una actitud crispada, agressiva, antipàtica, menyspreadora del que no s'identifica amb les seves posicions, d'una suficiència prepotent.

Aquestes dues posicions comparteixen una certa simplicitat -simplisme?- a l'hora d'analitzar la realitat i les maneres d'incidir-hi. Deixen massa de banda la complexitat de la realitat (una mica de banda sempre s'hi ha de deixar, a risc de caure en l'immobilisme) i transiten per camins esquemàtics de fàcil difusió però que creen una visió deformada de les coses i que corre sovint el risc de vorejar la demagògia.

No es tracta de ser trencadors de somnis, però les coses no són tan senzilles com de vegades se'ns vol fer creure. Parlant de somnis, és cert que són importants per a la vida humana. Els somnis generen il·lusió, i creen la vivència d'una vida polaritzada, amb sentit, amb propòsit. I precisament per això cal discernir bé el que pot ser un somni del que no ho pot o no ho ha de ser. Constituir la independència en un somni personal és un fet constatable en força gent, però això no vol dir que sigui un pas encertat. S'entén que, a qui ha fet aquest pas, l'entristeixi o el faci enfadar allò que apunta a la improcedència de constituir la independència de Catalunya en un somni. Però sembla ser molt més saludable, per al país i per a les persones, que la independència no sigui un somni. Pot ser una fita política, un referent polític que orienti una actuació, i això és legítim tot i que pugui no ser compartit. Però no li demanem que ens doni escalfor ni identitat, coses que, potser paradoxalment, sí que li podem demanar a un somni, i més si és compartit.

El meu somni pot ser una Catalunya de qualitat, on els valors presideixin les dinàmiques socials i personals, on una gran majoria de la gent pensi, parli, llegeixi i escrigui en català, amb una fonètica coherent i una ortografia suficientment correcta, amb un alt nivell de cohesió social i de capital social, on l'educació sigui una prioritat compartida, on hi hagi feina per tothom i un nivell adient de benestar social, on es treballi amb rigor i responsabilitat, on la cultura sigui protagonista de la dinàmica social, on es tingui una bona cura del territori... pinzellades incompletes i desendreçades que apunten a un desig, a un ideal.

Tornem a la qüestió dels tons. El segon d'aquests tons, el de la crispació, té conseqüències negatives addicionals. Allunya més que no pas atrau. No genera consens ni adhesió, sinó confrontació; no promou el diàleg. Espanta: no atrau tenir un país presidit per aquesta tonalitat. Voreja de vegades el recurs a la violència; la violència verbal obre camins perillosos. No assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

És difícil ser conscient de les característiques i conseqüències del propi to vital. I ser conscient del risc de manipulació de les posicions més innocents per part de les més crispades. Però és important fer un esforç d'autoreflexió, únic camí que pot portar a una "revisió de tonalitat" envers posicions més cordials i generadores d'afecte. A tots ens agrada cridar, i és relativament fàcil; treballar des de la tenacitat i l'exemple, des de l'argumentació pacífica i la invitació amable, demana més esforç. Però si no emprem tonalitats que siguin congruents amb l'estil de convivència que volem generar, no avançarem cap als horitzons desitjats.


dijous, 3 de desembre de 2009

Fer o esdevenir?




"En la tradició cristiana es parla de buscar i trobar la voluntat de Déu per a cada u. Aquesta voluntat no és un manament extern, arbitrari o despersonalitzador; al contrari, és el camí pel qual cadascú adquireix la plenitud de la seva identitat a través d'un màxim d'unió, per mitjà del caràcter actiu i cocreador en con-sentir amb tal Voluntat. No es tracta de fer la voluntat de Déu, sinó d'esdevenir aquesta Voluntat i fluir en una única direcció amb la totalitat del propi ésser unificat."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 144)

La distinció que fa en Xavier Melloni entre "fer" i "esdevenir" és un matís bonic i fecund, que facilita l'anar més enllà de qualsevol imposició externa. I indica molt pertinentment que esdevenir el que som ens situa en el camí d'assoliment de la plenitud i d'entroncament amb la divinitat.

Ara bé, un cop fet aquest pas, poden ser útils dues coses. D'una banda, recordar l'accepció complementària que es deriva de la formulació evangèlica en el Parenostre: "faci's la Vostra voluntat", en la línia del que més tard serà el sotmetiment pacificador formulat per l'Islam, en la que l'ésser humà s'abandona en les mans d'un destí que el depassa però al que fa confiança.

D'altra banda, recordar la oportunitat de reprendre la formulació de "fer la voluntat de Déu" per la capacitat que té de subratllar que no estem parlant només d'una dinàmica interior de cada persona individual. Aquesta expressió apuntaria així a l'oportunitat d'assumir la reflexió feta pels nostres avantpassats (no en va tan considerats per la tradició xinesa) sobre la manera adient de viure. Apunta a la importància de la incorporació de les construccions culturals heretades que fan referència a l'horitzó final que orienta el comportament humà.

"Fer la voluntat de Déu" és no esdevenir un mateix criteri únic, o hegemònic, sinó acceptar que l'aportació exterior és guia vàlid, acumula més saviesa que la que la meva limitada experiència vital pot acumular. Això s'ha de donar en un context de llibertat. M'he de sentir lliure d'acceptar aquesta "voluntat de Déu". Una voluntat que se m'ha de mostrar com a constructiva, com a realitzadora, com a orientadora, com a camí eficaç per anar més enllà de mi mateix. Però segueix essent pertinent l'aportació exterior a l'hora d'elaborar el meu acotat criteri.

De fet, el termini del procés és anar més enllà del "fer" i de l'"esdevenir", i acabar dient simplement "la voluntat de Déu i no la meva" ("la Vostra voluntat i no la meva", si ho diem en un marc de pregària). No com a abreviació de res, sinó com aquell estadi en el que ens quedem simplement en una afirmació sense verb: ni "fer", ni "esdevenir", ni tan sols "ser". Ja no hi ha procés, sinó una simple manifestació que és humil aspiració i recordatori. "La voluntat de Déu, i no la meva", "la Vostra voluntat, i no la meva".


dimecres, 2 de desembre de 2009

El coneixement




Vermeer 1668


"¿Què és el coneixement sinó una expressió de l'ésser i de la vida que es fan conscients de si mateixos en entrar en contacte amb tot el que els constitueix? Si l'amor i l'afecte cobreixen un àmbit de la realitat, no pas menys però d'una altra manera el cobreixen el coneixement i la consciència. El desig, com a dinamisme cap a formes de més gran entitat i experiències més complexes, desplega maneres creixents de cognició."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 119





dimarts, 1 de desembre de 2009

El sublim




Rothko 1956



"El sublim és l'excedent de bellesa i de sentit que desborda la forma més enllà de si mateixa. És el que una obra deixa entreveure d'infinit en el finit a través de la forma mateixa."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 98-99