dissabte, 31 de gener del 2015

Traduccions






Al seu article de La Vanguardia del 30.01.15, Gabriel Magalhaes fa referència a l'aleia 12 de la sura 8 de l'Alcorà. Per completar la visió i assenyalar la importància de les traduccions, veiem-ne algunes versions més:

     - versió esmentada per Magalhaes: "Infondré el terror en els cors dels qui no creguin. Talleu-los el coll, pegueu-los a tots els dits!"

    - versió de Julio Cortés: "Infundiré el terror en los corazones de les que no crean. ¡Cortadles el cuello, pegadles en todos los dedos!"

   - versió de Juan Vernet: "¡Arrojaré el pánico en el corazón de quienes no creen! ¡Golpeadlos encima del cuello! ¡Golpeadlos en las yemas de los dedos!"

     - versió del Complex del rei Fahd d'Aràbia Saudí: "Yo arrojaré el terror en los corazones de los que no creen. Por lo tanto golpead las nucas y golpeadles en los dedos."

      - versió de Míkel de Epalza: "Jo vessaré dins dels cors dels infidels una gran por. Copegeu-los fort sobre els colls, i copegeu-los sobre cada dit!"

       - versió de Jean Grosjean: "Je vais jetter l'effroi dans le coeur des incroiants, frappez-les sur la nuque, frappez-leur les doigts."


Només Cortés "talla els colls". Cosa que sembla fora de proporció amb l'altra part de la frase, picar els dits, molt més coherent amb la versió del "clatellot", ambdós càstigs infantils tradicionals fins i tot a casa nostra no fa tant de temps, i possible orígen de la frase: els no creients castigats com criatures, com a algú que no ha assolit encara la maduració. Es pot discutir aquesta visió, certament, però no és el mateix un clatellot que tallar un coll.



divendres, 30 de gener del 2015

Ser nit




Rouault 1910


"Même solitude, même silence. Et cette fois aucun espoir de forcer l'obstacle, ou de le tourner. Il n'y a d'ailleurs pas d'obstacle. Rien. Dieu! je respire, j'aspire la nuit, la nuit entre en moi par je ne sais quelle inconcevable, quelle inimaginable brèche de l'âme. Je suis moi-même nuit."


Georges Bernanos a Journal d'un curé de campagne (1936)




dijous, 29 de gener del 2015

La línia i la vida



Rembrandt 1640


"S'ha dit que l'estil barroc és l'específicament pictòric, en contrast amb el lineal, i s'ha advertit que aquest posa l'accent del valor en els límits de les coses, mentre que en aquell l'aparença llisca cap a l'il·limitat. El mateix pot esdevenir amb Rembrandt. També ell dissol la línia que limita i enlloc de la seva direcció hi posa una vida espurnejant, agitada i vibrant en totes direccions."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)



dimecres, 28 de gener del 2015

Sobre les forces de seguretat



Uccello 1460


Cal ser bona persona per a ser un bon policia? O bé n'hi ha prou amb la professionalitat? Un bon policia no pega als detinguts perquè les normes del cos ho prohibeixen o perquè no està bé pegar a la gent indefensa?

Sovint diem: a mi tant me fa si el cirurgià és una bona persona, el que m'importa és que operi bé. I això ho podem aplicar a tots els professionals, policies inclosos. Però la pregunta és tossuda, i tot i l'aparent obvietat d'aquesta consideració, insisteix en quedar sobre la taula:  realment, es pot ser un bon professional sense ser bona persona? S'ha de ser bona persona si es vol ser un bon policia?

Hi ha dos grans arguments en contra de la necessitat de vincular la bondat amb l'exercici de les funcions policials. El primer és que, de fet, de bones persones en sentit estricte, n'hi ha poques, i per tant demanar això als policies no té sentit. De fet, el que demanem no es tant ser bones persones com procurar ser-ho. I ens sembla que no es pot fer servir la dificultat de ser bona persona com a excusa per considerar que els professionals, inclosos els policies, no cal que ho siguin, que n'hi ha prou amb que siguin bons professionals (cosa que certament han de ser; ser bona persona no pot ser una excusa per a no ser un bon professional). Quan fem servir aquest argument -"de bones persones, n'hi ha tan poques..."- per justificar la desvinculació de la funció del professional de la bondat, alguna cosa falla. Quan ens preguntem: "cal ser bona persona per ser un bon mestre?" bé que donem una resposta majoritàriament afirmativa. Doncs si això val pels mestres, perquè no pot valdre per als altres professionals, i per tant també per als policies?

El segon argument és més perillós encara: és el de considerar que per a ser bon policia precisament no es pot ser bona persona. Que les bones persones són massa toves com per dur a terme aquestes funcions. Que hi ha una mena d'incompatibilitat entre ser bona persona i la funció policial (semblant a allò de la necessitat de ser un tauró per a ser polític). El policia ha de ser dur, indiferent, distant; si no ho és, no pot fer bé la seva feina. Els policies no són germanetes de la caritat, es dirà. Aquí es fa una associació abusiva, com si bondat i fermesa, bondat i rigor, bondat i exigència fossin incompatibles, quan no és així. Amb el que és incompatible la bondat és amb la prepotència, l'agressivitat i, sobretot, amb el sadisme...

Si considerem que amb la normativa del cos (encara que inclogui un codi ètic) n'hi ha prou, que la professionalitat és suficient per tenir un cos de policia correcte, que la sanció per la no observació de la normativa ja permet aconseguir l'objectiu, correm el risc de caure en la ingenuïtat. Perquè només quan els comportaments brollen del cor de les persones, de la seva convicció personal profunda, poden resultar efectius. Amb la norma i la sanció -imprescindibles- no n'hi ha prou. La norma no ho pot abastar tot. És impossible, com es diu sovint, posar un policia al costat de cada ciutadà per vigilar si es comporta correctament; doncs tampoc es pot posar un policia al costat de cada policia. Malauradament, la norma es pot transgredir impunement. I les reaccions corporatives ho acaben de facilitar ("entre companys bé ens cobrirem els uns als altres, oi?").

D'aquí els següents punts, que miren de ser una reflexió sobre una formació que afavoreixi la qualitat humana dels professionals en general, i dels policies en particular. Idealista? Utòpica? Potser sí. Però si ho és, o bé si la tractem com a tal (que és una manera de fer que ho sigui), no ens podrem queixar de la inhumanitat de la nostra policia. Demanar una revisió de les normatives internes de la policia és imprescindible, certament, però considerar que amb això el problema quedarà resolt no sembla gaire realista. Insisteixo, per tant, en la proposta "idealista", "utòpica"...

Les forces de seguretat són un dels sistemes bàsics d’una societat. La qualitat d’unes forces de seguretat reflecteix (és un indicador) i alhora potencia la qualitat d’una societat. Les forces de seguretat, i especialment els seus comandaments, assumeixen una gran responsabilitat (protecció dels ciutadans, manteniment de l’ordre, aplicació de la llei, monopoli de la violència...). I les instàncies socials que assumeixen una gran responsabilitat (les forces de seguretat però també els empresaris, els polítics, els jutges i advocats, els acadèmics, els directius d’organitzacions sense afany de lucre, els directius de les administracions públiques, els metges, els enginyers i arquitectes, els pensadors i creadors, etc.) haurien de tenir particularment clar i assumir que en el seu comportament no es pot desvincular el talent professional del talent personal. Els éssers humans no són divisibles, formen unitats que cal considerar i treballar com a tals.

El talent professional acostuma a ser objecte de formació i seguiment. El talent personal, en canvi, és massa sovint menystingut, ignorat, i no s’hi dediquen energies. En part, perquè es considera que el talent personal "s'ha de portar de casa", que el seu desenvolupament correspon a l'àmbit privat o personal de cadascú. També, perquè desenvolupar-lo no és una tasca gens senzilla. Nosaltres volem insistir en que aquest talent personal es pot desenvolupar, i que aquest desenvolupament és responsabilitat tant de cada persona en particular (allò de "portar-ho de casa") com de les organitzacions de les quals la persona forma part, les quals no es poden inhibir d'aquesta tasca i han de mirar de crear estructures potenciadores del talent personal dels seus membres.

Aquí queda obert l'ample camí de les metodologies adients per fer això possible. Car considerar quines es proposen, cal avaluar la seva consistència i els seus pressupòsits (és un àmbit on es pot colar molta fantasmagoria més o menys esotèrica i molta pseudo-ciència). Cal experimentar les propostes i cal discutir-ne els resultats. La nostra proposta és una més, modesta, que es vol afegir al ventall existent. És una proposta fonamentada en la diferenciació de tres àmbits de treball: el de la sensibilitat, el de la qualitat personal i el de l’autoconsciència profunda. Considera que en cada un d'aquests tres àmbits s'han de configurar programes, sempre amb una doble dimensió: d'una banda, la clarificació de conceptes (aquest és un terreny on el simple debat dels conceptes és ja rellevant de cara a l'objectiu buscat) i d'altra banda la proposta de pràctiques, d'exercicis reals a portar a terme. Fem ara només algunes pinzellades generals de com enfocar el treball en aquestes tres dimensions, les quals s'interinfluencien entre sí, tot i no fer-ho de manera mecànica, automàtica.

A) El treball de la sensibilitat té tres àmbits principals de desenvolupament: la natura, la cultura i les persones. 1) Pel que fa a la natura, es tracta d'apropar-nos-hi, de fer-la present en les nostres vides. Intensament present, com una vivència significativa. Tan li fa si és al mar o a la muntanya, a l'hivern o a l'estiu, el cas és fer l'experiència directa de la immersió en la natura. No d'aturar el cotxe i contemplar durant un minut un bonic paisatge, sinó de caminar hores, o d'estar assegut hores, de passar temps entre els arbres, o dalt d'una carena. Cal trobar temps per estar "amb" la natura (no només "a" la natura). I buscar llocs especialment rellevants per a fer-ho (per sort, a Catalunya en tenim molts). Es tracta de submergir-se en la natura i deixar que vagi penetrant en nosaltres. Caldrà trobar moments i llocs que ens ajudin a fixar-nos en la transparència de l'aire, en la forma dels núvols, en les muntanyes i les roques, en els arbres, les plantes, les flors, els bolets; en els animals, dels voltors als isards, dels ocells als amfibis, les papallones diürnes i nocturnes, els insectes; en les pedres, amb els seus colors, textures i formes. "Fer anar d'excursió als policies?", direu. Doncs sí...

2) Dins de l’àmbit cultural o de les humanitats, hi ha tres grans terrenys: la filosofia (reflexió sobre la naturalesa del món i de la condició humana), la història (origen del cosmos, de l’ésser humà, de les nostres estructures socials i culturals) i les arts. Dins del món de les arts, hi trobem la música, la literatura (especialment la novel·la i la poesia), les arts plàstiques (pintura, escultura, arquitectura, fotografia...) i les arts escèniques (teatre, cinema, dansa...). Tots ells són àmbits als que ens podem apropar, tant pel coneixement i el debat de conceptes, com per la pràctica, pels exercicis (anar al teatre, veure pintures, comparar-ne, visitar museus..., sempre amb metodologies de treball i acompanyaments personals adients). Sabent que el rellevant no és en cap moment la quantitat de coneixements acumulats sinó el cultiu de certes capacitats perceptives, com ara la capacitat d'atenció, la sensibilitat a la forma i al color, la percepció de contrasts i harmonies, l'observació de les reaccions intel·lectuals, emocionals i avaluatives que les obres ens produeixen... "Portar els policies a un museu?", direu. Doncs sí... Certament, seria necessari establir els nivells de debat i de pràctiques en funció de les persones a formar (es pot demanar més com major sigui la responsabilitat), però gosem establir la presumpció que unes forces de seguretat sensibilitzades, cultes, humanitzades farien millor la seva delicada feina...

3) El tercer gran àmbit per al desenvolupament de la sensibilitat és el de la relació amb les persones. En ell podem diferenciar el treball de sensibilització envers les persones concretes i les seves situacions i circumstàncies vitals, la sensibilització envers els col·lectius, institucions, entitats, organitzacions, moviments socials (saber què fan i perquè ho fan) i la sensibilització envers els col·lectius que pateixen (malalts, marginats...). "Portar els policies a visitar malalts a un hospital?", direu. Doncs sí...

Una manera de treballar la sensibilitat és l'observació reiterada, atenta i duradora d'objectes adequats (un paisatge, un arbre, una flor, un quadre, una melodia, una persona, una posta de sol) fins que interioritzem el valor que comuniquen (bellesa, serenitat, alegria ...). Mirar d'esbrinar "de què ens parla aquest objecte?". En aquest àmbit és important el diàleg amb altres per contrastar percepcions i enriquir-les; l'exercici en solitari té alguns avantatges (facilitat, prolongació ...) però també té limitacions. I en el treball de la sensibilitat és oportú seguir itineraris: quan som sensibles a alguna cosa, aquesta cosa es converteix en una pista cap a noves metes a assolir, cap a coses semblants a les que, però, encara no som sensibles i que per això podem treballar fins aconseguir que "ens parlin", que siguin expressives per a nosaltres.

Seran, doncs, exemples de pràctiques per al desenvolupament de la sensibilitat coses com ara llegir amb calma i a fons un text, cantar amb intensitat una cançó, anar a veure un quadre a un museu o a sentir un concert, emprendre un debat seriós sobre alguna cosa que considerem rellevant, visitar assíduament a un malalt... També es treballa la sensibilitat esforçant-nos per captar el matís, per captar la diferència que separa coses que, a primera vista, poden semblar iguals o molt semblants, però que, observades amb deteniment, no ho són. Es tracta de refinar la percepció, i això pot donar-se tant davant d'una peça de vestir com davant una tonalitat del mar; tant davant d'una pintura com davant la interpretació d'una obra musical. Comparar les versions d'una mateixa obra realitzades per diferents intèrprets pot resultar d'utilitat en aquesta pràctica. Comparar quadres que són alhora semblants i diferents és un bon exercici. Comparar la lectura d'un mateix poema per part de dues persones diferents també és un bon exercici.

B) El treball de la qualitat personal es pot portar a terme reflexionant sobre la qualitat humana, impulsant el treball amb valors (distinció entre valors, emocions i coneixements; pas dels valors espontanis als valors assumits reflexivament, etc.) i la reflexió sobre la vinculació existent entre valors i compromís. Són importants les pràctiques de deixar-se interpel·lar per determinats valors que continuen sent centrals: amor, bondat, justícia, solidaritat... La qualitat humana passa en bona mesura per treballar valors, i la confrontació amb aquests valors clau hi té un paper de primer ordre.

Per utilitzar un llenguatge menys habitual, podem prendre com a signes o indicis del desenvolupament de la qualitat humana a tres dimensions que inclouen una certa paradoxa: una alegria serena, una sobrietat sensible i una compassió activa. Es tracta d'assolir una actitud d'alegria ferma davant el món i la vida, fins i tot en moments difícils, i sense confondre-la amb la disbauxa o diversió per evadir-se de la realitat. Es tracta d'assolir una sobrietat en la manera de viure que permeti alterar el mínim el món i als altres, i que al mateix temps no comporti menyspreu per les coses ni autodestrucció, sinó més aviat el contrari: fascinació per tot el que ens envolta. I es tracta de desenvolupar una compassió que es tradueixi en interès apassionat pel que passa al nostre voltant, i que no es converteix en sentimentalitat passiva o lament inútil. Es tracta d'arribar a una serenitat que porti a prendre-s'ho tot molt seriosament i, alhora, amb certa distància; una sensibilitat que faci interessar-se per tot i posar per davant els aspectes més bells i agradables de la realitat; una activitat que porti a desenvolupar iniciatives pràctiques per ajudar als altres i per transformar les estructures socials.

A banda de la ja esmentada reflexió sobre la naturalesa de la qualitat humana, és important l'observació de persones i situacions on es puguin trobar indicis, rastres, d'aquesta qualitat. Sabent que sovint no podem disposar de més recurs que el de la intuïció, l’"olfacte", com a detector de qualitat humana. Però l'aspiració personal a la qualitat humana i la pràctica per assolir-la ajuden a desenvolupar aquesta intuïció, a detectar els "fantasmes" (persones que no entren, de fet, en aquesta dinàmica, tot i que pretenen estar-ho fent i que potser els hi sembla que ho estan fent). La qualitat humana no és una creença sinó una experiència. Cal fer-la per constatar-la. No es pot ser un expert en detectar qualitat humana sense estar-hi a prop i atent, sense ser un aspirant compromès en el seu assoliment. "Procurar que els policies siguin persones de qualitat?", direu. Doncs sí...

C) Finalment, el treball de l’autoconsciència profunda hauria d’abastar l’àmbit del coneixement d’un mateix i el de la relació amb els altres i amb el món. La lucidesa i l’actitud d’obertura a dimensions de plenitud, unitat o com se les vulgui denominar s’hauran de prendre en consideració. Una manera de fer-ho és treballant la noció d’espiritualitat i la seva vinculació amb les tradicions religioses i el seu ús dels símbols. Pràctiques de silenci, meditació, ioga, tai xi o altres disciplines poden també ser contemplades en aquest context. "Fer meditar als policies?", direu. Doncs sí...



dimarts, 27 de gener del 2015

Shemà, Israel!







“Escolta Israel, el Senyor és el teu Déu, el Senyor és l’Únic. L’estimaràs de tot cor, amb tota l’ànima, amb totes les teves forces. No adoraràs cap imatge.

Buscaràs el teu Déu, i si el busques de tot cor, amb totes les teves forces, el trobaràs. Déu és misericordiós.”


Aquesta és la primera part de la pregària fonamental de la tradició jueva. Molt probablement, Jesús de Natzaret la deia cada vespre i cada matí. I mirava de conformar la seva vida segons ella.

Aquest seria, doncs, un vincle molt fort entre jueus i cristians. I em sembla que els musulmans també s'hi reconeixerien.


El text de Deuteronomi 6, 4-9 d'on prové diu (traduint la transcripció al castellà de Mario Saban a la pàgina 103 del seu llibre "El judaísmo de Jesús"):

"Escolta, Israel, El Senyor és el nostre Déu (Adonai Eloheinú), el Senyor és Únic (Adonai Ejad). I estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor, amb tot el teu ésser i amb totes les teves forces. I aquestes paraules que jo et trameto avui, estaran sobre el teu cor; les repetiràs als teus fills, i parlaràs d'elles estant a casa teva, i anant pels camins, quan te'n vagis a dormir i quan et llevis, i les lligaràs com un senyal a la teva mà, i estaran com un recordatori davant dels teus ulls, i les escriuràs als muntants de casa teva, i a les teves portes."


La versió catalana de la Bíblia Interconfessional és:

"Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'Únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills; parla'n a casa i tot fent camí, quan te'n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat."




dilluns, 26 de gener del 2015

Shelley: Mutabilitat



Friedrich 1821


"We are as clouds that veil the midnight moon;
    How restlessly they speed and gleam and quiver,
Streaking the darkness radiantly! yet soon
   Night closes round, and they are lost for ever;


Or like forgotten lyres whose dissonant strings
   Give various response to each varying blast,
To whose frail frame no second motion brings
   One mood or modulation like the last.


We rest—a dream has power to poison sleep;
   We rise—one wandering thought pollutes the day;
We feel, conceive or reason, laugh or weep,
   Embrace fond woe, or cast our cares away:—


It is the same!—For, be it joy or sorrow,
   The path of its departure still is free;
Man's yesterday may ne'er be like his morrow;
   Nought may endure but Mutability."


Percy Bysshe Shelley (1815)



Possible traducció:

Som com núvols que amaguen la lluna de mitjanit,
  sense parar fugen, i brillen, i tremolen,
trencant la foscor amb els seus esclats! Però aviat
  la nit es tanca al seu voltant, i es perden per sempre;

O com oblidades lires que amb cordes dissonants
  donen diversa resposta a cada variable ràfega,
al fràgil marc de les quals cap segon moviment porta
  un to o modulació semblant a l'anterior.

Descansem, i un somni ens pot enverinar el son;
  ens llevem, i un pensament errant ens pot espatllar el dia;
sentim, concebem o raonem, riem o plorem,
  abracem l'entranyable aflicció, o rebutgem les nostres preocupacions:

Tant se val! Ja que, sigui joia o tristesa,
  el camí perquè se'n vagi sempre és obert;
l'ahir humà no pot ser mai com el demà;
  res no perdura, sinó la mutabilitat.


La segona part d'aquest poema s'inclou a la novel·la romàntica Frankenstein o El Prometeu modern (1818), escrita per Mary Shelley, l'esposa del poeta.



dissabte, 24 de gener del 2015

David: El jurament dels Horacis



David 1784



Le serment des Horaces va ser pintat per Jacques-Louis David (1748-1825) a Roma el 1784 per encàrrec del Ministeri de les Belles Arts francès. Admirat ja en el propi taller de l'artista a Itàlia, i presentat al Saló de París del 1785, va ser un dels èxits més grans de la història de l'art. Va ser considerat com "el quadre més bonic del segle", i com una proesa revolucionària que tancava amb una esclatant victòria trenta anys de lluita entre el classicisme i el rococó. Va ser considerat pels seus contemporanis com el fet més nou i audaç que podien imaginar i la realització més completa de l'ideal classicista. Ha estat anomenat el quadre classicista per excel·lència.

Diu Arnold Hauser, de qui hem tret també les indicacions anteriors: "Els protagonistes del drama, com a signe de la seva unanimitat i de la seva resolució de, si calia, morir junts per un ideal comú, estan concentrats en una línia única, sencera i rígida; l'artista va aconseguir amb aquest radicalisme formal un efecte amb el que no es podia comparar cap de les experiències artístiques de la seva generació. Va desenvolupar el seu classicisme dins d'un art purament lineal, amb una renúncia absoluta als efectes pictòrics i a totes les concessions que haguessin convertit la representació en una pura festa per als ulls. Els mitjans artístics que va fer servir eren estrictament racionals, metòdics i puritans, i subordinaven tota l'organització de l'obra al principi de l'economia. La precisió i l'objectivitat, la limitació al més necessari i l'energia espiritual que s'expressaven en aquesta concentració, corresponien a l'estoicisme de la burgesia revolucionària com cap altra orientació artística. En ella hi havia reunides la grandesa i la senzillesa, la dignitat i la sobrietat. (...) Aquesta claredat, aquesta absència de concessions, aquesta agudesa d'expressió tenen el seu origen indubtablement en les virtuts cíviques republicanes; la forma és ara realment només un vehicle, un mitjà per a una finalitat." (a Història social de la literatura i l'art).

S'ha comentat també que en ell David oposa a la resolució estoica dels guerrers, subratllada per una rigorosa geometria i una coloració sonora, les línies suaus que tradueixen el dolor de les dones. El quadre és un oli sobre tela de 3,30 x 4,25 metres i es troba al Museu del Louvre.




dijous, 22 de gener del 2015

Machado: Proverbios y cantares



Millares 1957



I

Nunca perseguí la gloria
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse. 


II

¿Para qué llamar caminos
a los surcos del azar?...
Todo el que camina anda,
como Jesús, sobre el mar.


IV

Nuestras horas son minutos
cuando esperamos saber,
y siglos cuando sabemos
lo que se puede aprender.


VIII

En preguntar lo que sabes
el tiempo no has de perder...
Y a preguntas sin respuesta,
¿quién te podrá responder?


XII

¡Ojos que a la luz se abrieron
un día para, después,
ciegos tornar a la tierra,
hartos de mirar sin ver!


XIII

Es el mejor de los buenos
quien sabe que en esta vida
todo es cuestión de medida:
un poco más, algo menos...


XX

¡Teresa, alma de fuego;
Juan de la Cruz, espíritu de llama;
por aquí hay mucho frío, padres; nuestros
corazoncitos de Jesús se apagan!


XXI

Ayer soñé que veía
a Dios y que a Dios hablaba;
y soñé que Dios me oía...
Después soñé que soñaba.


XXII

Cosas de hombres y mujeres:
los amoríos de ayer
casi los tengo olvidados,
si fueron alguna vez.


XXIII

No extrañéis, dulces amigos,
que esté mi frente arrugada.
Yo vivo en paz con los hombres
y en guerra con mis entrañas.


XXVII

¿Dónde está la utilidad
de nuestras utilidades?
Volvamos a la verdad:
vanidad de vanidades.


XXIX

Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino:
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar.


XXXIV

Yo amo a Jesús que nos dijo:
Cielo y Tierra pasarán.
Cuando Cielo y Tierra pasen,
mi palabra quedará.
¿Cuál fue, Jesús, tu palabra?
¿Amor? ¿Perdón? ¿Caridad?
Todas tus palabras fueron
una palabra: Velad.
Como no sabéis la hora
en que os han de despertar,
os despertarán dormidos
si no veláis; despertad.


XLIV

Todo pasa y todo queda;
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar.


XLV

Morir... ¿Caer como gota
de mar en el mar inmenso?
¿O ser lo que nunca he sido:
uno, sin sombra y sin sueño,
un solitario que avanza
sin camino y sin espejo?


XLVI

Anoche soñé que oía
a Dios gritándome: ¡Alerta!
Luego era Dios quien dormía,
y yo gritaba: ¡Despierta!


Antonio Machado, Proverbios y cantares (1913)





dimarts, 20 de gener del 2015

Art i religió



Rembrandt 1629


"La contemplació profunda de l'art distingirà rigorosament entre la representació del religiós i la representació religiosa, per molt que moltes obres mostrin la unitat d'ambdues consideracions."

(...)

"Al coneixement essencial correspon saber que existeixen obres religioses de l'art l'objecte de les quals no necessita ser religiós, així com n'existeixen moltes d'altres -cosa més freqüentment reconeguda- que són totes elles irreligioses tot i que el seu objecte sigui religiós."

(...)

"El que donava a l'obra de Rembrandt el predomini religiós no era l'existència personal, sinó el procés artístic, la manera de concebre i crear l'obra."

(...)

Rembrandt 1635

"La llum i l'aire, la composició i el milieu sencer tenen aquest to sentimental -sovint no susceptible de ser mostrat en els punts singulars- del religiós."

(...)

Rembrandt 1654

"L'exposició, pintada o dibuixada, té l'estil interior, la mobilitat, la solemnitat, la barreja del fosc i de la llum, l'inexpressabilitat i l'ingènua naturalitat que és el que s'ha d'anomenar religiositat. Per tant, l'exposició mateixa és religiosa. No religió ni com a confessió d'una creença personal i real ni com a reproducció de la religiositat observada ni com a representació artística de continguts en si mateixos religiosos (tot i que aquests es puguin donar). Crec que no es coneix cap altre creador d'obres d'art religioses que localitzi el moment de la religió en aquesta capa lliure de tot el merament donat, de manera tal que es pugui intuir una llei de formació del mateix acte de crear, "universalment i necessàriament" visible en el creat."

(...)

Rembrandt 1634


"El peculiar de les representacions religioses de Rembrandt, tant en relació amb les figures com amb la configuració artística, és el següent: la religió hi és concebuda en el seu sentit psíquic-funcional com a religiositat, amb exclusió de tot el tradicional eclesiàstic i del seu contingut transcendent."

(...)

Rembrandt 1632

"Rembrandt té un mitjà per a realitzar aquesta constel·lació per damunt de la individualitat humana: la llum."


Rembrandt 1647

"Quadres com el Repòs en la fuga, del museu de Haager, o els grisos del Samarità caritatiu de Berlín, són manifestacions simplement úniques en la història de l'expressió pictòrica. Així com la música dels grans compositors transcendeix el contingut particular i conceptual del text del lied i expressa, tot i això, el seu sentit últim amb la unitat i puresa més absoluta, així també la particularització de les figures, gairebé desconegudes, l'especificació del procés, dissolt en la dramàtica del clar-fosc, ens commou, com a visió, per la seva més universal, metafísica i íntima interpretació dels esdeveniments. La llum és la consagració religiosa, el signe del ser de Déu en l'atmosfera i expressa, en el món espaial que ens envolta, la seva qualitat interior i pròpia."

(...)

"En aquestes representacions artístiques hi ha immediatament l'atmosfera i la coloració religiosa del món. No simbolitzen res, mentre que en altres pintures són el símbol del raig palpitant que sorgeix del cel obert o la brillantor que parteix del Nen Jesús."

(...)

Rembrandt 1660

"L'escalfor sorprenent de la llum de Rembrandt és idèntic a aquesta vitalitat; en canvi, la llum de la Nit de Nadal de Correggio, per exemple, té alguna cosa de mecànic: correspon a la representació de la llum de Newton, mentre que la de Rembrandt correspon a la llum de Goethe. La llum té aquí la fondària intensiva, la rítmica del contrast i el flux i la vibració que ja coneixem com a pròpies de les formes essencials de la vida anímica."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)




diumenge, 18 de gener del 2015

Cultura segons Ladrière



Tàpies 1972


S'entén per cultura en sentit ampli "el conjunt de les institucions considerades alhora en el seu aspecte funcional i en el seu aspecte normatiu, en les quals s'expressa certa totalitat social, i que representa, per als individus que pertanyen a aquesta totalitat, el marc obligatori que forma la seva personalitat, prescriu les seves possibilitats i, d'alguna manera, traça per endavant l'esquema de vida en el que podrà inserir-se la seva existència concreta, pel que podrà assolir una forma efectiva."

Jean LadrièreLes enjeux de la rationalité. Le défi de la science et de la technique aux cultures, Aubier-Unesco, Paris, 1977




dissabte, 17 de gener del 2015

Gibran: Sorra i escuma







“Hom no pot assolir l'albada sense haver assolit el camí de la nit.” (p.98)

“La importància d’un home no rau en el que assoleix, ans en allò que ell voldria assolir.” (p.100)

“Dóna'm una oïda i jo et donaré una veu.” (p. 101)

“Encara que l’onada de paraules estigui sempre al damunt de nosaltres, la nostra pregonesa queda sempre en silenci.” (p. 105)

“Moltes doctrines són com una finestra de vidre. Al seu través veiem la veritat, però al mateix temps ens separa d’ella.” (p.105)

“Si cantes la bellesa, encara que estiguis sol al mig del desert, sempre tindràs una audiència.” (p.109)

“Quan assoliràs el cor de la vida trobaràs bellesa en totes les coses, fins i tot en els ulls que romanen cecs a la bellesa.” (p.112)

“Ets veritablement caritatiu quan dónes i, en el moment de donar, gires el rostre perquè no puguis veure el rostre del qui accepta el teu donatiu.” (p. 118)

“L’home que mereix més compassió és aquell que només somnia els diners.” (p. 128)

“L'home veritablement lliure és aquell que porta pacientment la càrrega de l'esclau.” (p. 129)

“La solitud és una tempesta silenciosa que esqueixa i fa caure totes les nostre branques mortes, però s'endinsa profundament al cor vivent de la terra viva.” (p. 130)

“L’home veritablement gran és aquell que no vol dominar els altres ni ser dominat per ningú.” (p. 134)

“La tolerància és un amor malalt amb la malaltia de l'orgull.” (p. 135)

“He après el silenci dels xerraires, la tolerància dels intolerants i la bondat dels dolents; és estrany, però, que em mostri ingrat amb aquests mestres.” (p. 136)

“Si només podeu veure el que la llum revela, i només podeu sentir el que el so anuncia, aleshores no hi veieu ni hi sentiu veritablement.” (p. 137)

“Un filòsof digué a un escombriaire del carrer: “Us compadeixo, la vostra tasca és molt dura i molt bruta.” I l’escombriaire digué: “Gràcies, senyor. Però digueu-me, quina és la vostra tasca?” I el filòsof respongué dient: “Estudiar la ment dels homes, llurs accions i llurs desigs.” Aleshores l’escombriaire continuà fent la seva tasca i digué amb un somriure: “Jo també us compadeixo.” (p. 141)

“Un veritable príncep és aquell que té el seu setial en el cor dels seus súbdits.” (p. 142)

“La Fe és un oasi en el cor que no serà mai assolit per la caravana del pensament.” (p. 146)

“Les tortugues saben més dels camins que no pas les llebres.” (p. 147)

"L'art és un pas de la naturalesa vers l'infinit." (p. 154)


Halil Gibran a Sorra i escuma






divendres, 16 de gener del 2015

L'art pour l'art




Munch 1893


"L'art pour l'art representa indubtablement el problema més ple de contradiccions de l'estètica. Res no expressa tan agudament la natura dualista i íntimament dividida de la visió estètica. L'art, és la seva pròpia finalitat i objecte, o és només un mitjà per a una finalitat? Aquesta pregunta es contestarà de manera diversa no només segons la situació històrica i sociològica en que hom es trobi, sinó també segons els elements que de la complexa estructura de l'art es considerin. L'obra d'art ha estat comparada a una finestra a través de la qual es pot contemplar la vida sense tenir en compte l'estructura, la transparència i el color dels vidres de la finestra. Segons aquesta analogia l'obra d'art apareix com un mer instrument d'observació i de coneixement, o sigui, com un vidre o una lent que és en sí mateixa indiferent i només serveix com a un mitjà per a una finalitat. Però de la mateixa manera que podem concentrar la mirada sobre l'estructura del vidre de la finestra sense ocupar-nos del quadre que s'ofereix a l'altra banda d'ella, l'obra d'art pot ser considerada també com una estructura formal independent, com una entitat coherent i significant, completa i perfecta en si mateixa, i en la que tot transcendir, tot "mirar per la finestra", perjudica la comprensió de la seva coherència espiritual. El sentit de l'obra d'art oscil·la constantment entre aquests dos aspectes: entre un ser immanent, separat de la vida i de tota realitat més enllà de l'obra, i una funció determinada per la vida, la societat i les necessitats pràctiques. Des del punt de vista de l'experiència estètica directa, l'autonomia i la autosuficiència semblen l'essència de l'obra d'art, ja que només en la mesura que se separa de la realitat i la substitueix completament, només en la mesura que constitueix un cosmos total i perfecte en ella mateixa, és capaç de suscitar una il·lusió perfecta. Però aquesta il·lusió no és de cap manera el contingut total de l'art, i sovint no té ni tan sols participació en l'efecte que produeix. Les grans obres d'art renuncien a l'il·lusionisme enganyós d'un món estètic tancat en si mateix i van més enllà d'elles mateixes. Estan en relació directa amb els grans problemes vitals del seu temps i cerquen sempre una resposta a aquestes preguntes: Com es pot trobar un sentit a la vida humana? Com podem nosaltres participar d'aquest sentit?"


Arnold Hauser a Història social de la literatura i l'art (1951)





dijous, 15 de gener del 2015

La Resurrecció de Munich



Rembrandt 1639


"En el primer pla, els genolls dels soldats tremolen davant la llosa aixecada del sepulcre: allà hi ha tot el caos sense sentit, en part violent i en part risible, del terrenal. A sobre s'hi veu l'àngel amb un fluir de brillantor no terrenal; és com si les portes del cel s'haguessin obert darrera seu deixant caure les seves glòries. I al racó, gairebé fantasmal i des de lluny, s'aixeca el cap de Jesús amb expressió difícilment recognoscible. De cop ens en donem compte: aquí hi ha l'ànima, davant de la pàl·lida i dolorosa vida de la qual, que la llosa del sepulcre impedeix a mitges, es destenyeixen i s'anul·len aquella terra i aquell cel. En aquest cap no s'accentua el pictòric-sensible ni el místic-religiós, sinó quelcom de molt simple: l'ànima, que com a ànima no és d'aquest món... ni tampoc de l'altre. Es troba més enllà de la gegantina oposició de la terra i el cel que envolta totes les altres possibilitats de l'existència. Aquest quadre, que pertany als seus trenta anys, és com el símbol i el programa del seu art ulterior i suprem. Revela la manera com amb l'ànima hi ha donat quelcom simplement incomparable; una existència i un valor que davant de tota altra existència i valor és sobirana i intangible, un regne del subjectiu valuós en si mateix i que potser s'escapi de tota referència o possibilitat de vincle amb el cosmos terrenal i potser també amb el supra-terrenal. Però aquest caràcter absolut del principi entès com a ànima pot, en canvi, suportar la religiositat el contingut metafísic de la qual no sigui un fet de salvació donat sinó la vida religiosa de la mateixa ànima."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)




dimarts, 13 de gener del 2015

Tot és gris



Tàpies 1961


Una meravellosa interpretació de la Núria Feliu...


"Tot és gris. Ho és el temps. Ho és el meu cor
tan indecís. I darrere els vidres ho és el món
que es perd qui sap on dins la boira, aquest món incert.

Tot és trist. Ho és el fred. Ho és el pensar
que no t'he vist. I la vida que passa i jo me'n ric
com d'un film antic fet de l'ombra d'aquell temps difunt.

No em digueu el camí perdut més enllà d'aquest meu paradís,
més enllà d'aquest gris absolut, d'aquest immens silenci.

Tot és gris. Ho és el temps. Ho és el meu cor tan indecís.
I darrere els vidres ho és el món que es perd qui sap on
dins la boira, aquest món incert."






diumenge, 11 de gener del 2015

Vida i objecte



Rembrandt 1654


"Ni a Rembrandt ni a Shakespeare (per paradoxal que sigui tractant-se d'aquest) es busca, com a Dante i Miquel Àngel, a Goethe i Beethoven, "els grans objectes de la humanitat". El gran i el profund, el delicat i el commovedor de la mateixa vida humana en la seva intimitat i en la determinació que el destí li atorga, són els seus objectes. Ni Rembrandt ni Shakespeare s'enfronten al món sencer i a l'eternitat de les seves lleis i de la seva sort, tal com passa amb Dante i Goethe o com a través del reflex de la subjectivitat ho fan Miquel Àngel i Beethoven. La tasca amb la que conclouen les representacions artístiques de Rembrandt o de Shakespeare és la vida amb les seves particulars espècies de plenitud subjectiva, en la mesura en que dins d'aquesta plenitud s'hi troba el destí com a fonament de determinació. Però el fet que la vida es pugui instal·lar, per dir-ho així, més enllà de l'acte de ser viscuda i de la seva mobilitat i aprofundiment sentimental o voluntari, religiós o fatal - des del moment en que es constitueix en objecte i amb això en grans idees i totalitats supra-individuals per a les quals es viu - fa que les seves obres no l'expressin ni en forma de saber ni de passió o de necessitat.  Quan Dante s'esgota en l'inaudit anhel de copiar el plànol universal del més ençà i del més enllà, quan Goethe troba el sentit de la seva existència en assolir el Déu Natura, tant en la unitat com en el desmembrament de tot el que apareix, quan la Capella Sixtina i la tomba dels Mèdici, la Cinquena Simfonia i l'Appasionata delaten la il·limitada lluita per la llibertat i la llum, per la suprema elevació del terrenal  i per sobre del terrenal, la vida està aturada per la magnitud de l'objectiu. L'obra de Shakespeare i de Rembrandt es decideix per la magnitud i la profunditat, pel miracle de la individualitat i la bellesa de la vida que segueix essent fidel a sí mateixa. Però aquesta decisió no afebleix sinó que enforteix la seva potència, perquè ens envolta en la vida amb tot el destí, els esdeveniments i la intuïtivitat de les coses i les forces. I en la mesura que la vida és allí, en virtut d'ella mateixa i com l'absolut respecte a totes les seves relacions, es revela, tot i estar sotmesa a aquelles dades, amb una profunditat encara més àmplia i gran que quan se la domina."


Georg Simmel Rembrandt (1916)



dissabte, 10 de gener del 2015

Set anys



Fèlix Ribera Arnan


Avui fa set anys de la mort del meu pare. Més enllà de les coincidències, més enllà dels sentiments, més enllà de les influències, el record té una entitat en ell mateix, i lluita contra el pas del temps.





dijous, 8 de gener del 2015

Nebulosa Àliga






La fantàstica fotografia de la nebulosa Àliga feta recentment pel telescopi Hubble.




dimecres, 7 de gener del 2015

Barreja de contraposats



Sunyer 1913


"En l'eròtica i l'amistat, a l'hora de manar i de servir, en la relació de l'individu amb el seu llinatge i família, amb la condició social i la pàtria, i finalment amb la humanitat - i també amb el destí, la vocació, el deure i l'ideal - s'hi troba sempre una barreja d'abandonament i de vida pròpia, d'humilitat i exaltació, de càlida i sensible proximitat i atemorit distanciament, de confiança i abandonament; tot això pertany al concepte essencial del religiós."


Georg Simmel Rembrandt (1916)



dimarts, 6 de gener del 2015

Nus de Schiele



Schiele 1910


"Els desconcertants nus d'Egon Schiele es debaten entre l'exhibicionisme i la disbauxa -l'extraviament eròtic de què parlava Plató- sense mostrar inquietud pel seu desabrigament afectat i agressiu alhora. Són cossos transformats en turmentats objectes de desig, que potser ens provoquen però que sobretot ens intriguen amb les seves actituds participatives. Un tiberi carnal, en efecte, però a la frontera indefinible del no res: viuen al dia, sense contrició ni retret.

(...)

Homes i dones nus i barrejats que entenen en nu humà com un arcà llenguatge del cos enèrgic i dissolvent. Un assalt a front obert al cànon idealista de la tradició clàssica de l'art, i una proposta extrema de veure el nu com la seqüència gestual necessària per calibrar la trama d'una antropologia sentimental envoltant: som com ens veiem o creiem que ens veiem.

(...)

A la Viena modernista i audaç del canvi de segle, les seves imatges insisteixen en la "violència natural" de la conducta humana i veuen al cos nu el mapa concret d'un territori inexplorat i amenaçador, camp de batalla de l'etern dilema entre passió i raó."


J. F, Yvars a La Vanguardia del 04.01.2015



Schiele 1910


Schiele 1911


Schiele 1911


Schiele 1913


Schiele 1914





diumenge, 4 de gener del 2015

Ciències i humanitats



Severini 1914


"Alguns pensadors han formulat que la ciència ens dóna coneixements, però no saviesa. Potser sí. Tanmateix, més enllà de la saviesa pràctica que ens dóna l'experiència vital, una pretesa saviesa teòrica sense coneixements científics resulta avui força tosca, buida o desencaminada. En un sentit ampli, les ciències formen part de les humanitats. Avui una persona culta ha de tenir coneixements bàsics de física, astronomia o biologia."


Ferran Requejo a La Vanguardia del 04.01.2015



dissabte, 3 de gener del 2015

La núvia jueva



Rembrandt 1667


"A la Núvia jueva les formes s'assemblen als sons d'un acord que no existeix fora dels sons particulars, però que dins d'ell hi són en una forma en la que no se'ls pot assenyalar pro rata com a sons singulars. Una vida delicada i calmosa que és sencera en cada una de les dues figures es perpetua en el seu continu passatge a l'atmosfera comú que les envolta. El ser per sí dels individus ha ingressat en un tot superior, la peculiaritat del qual es torna a submergir en ella i s'alimenta amb la final universalitat de la seva vida."

(...)

"A la Núvia jueva els gestos de l'home i de la dona, que considerats exteriorment només són passatgers, tenen tot i això un caràcter molt diferent. La manera com l'home s'inclina cap a la dona i l'abraça, la manera com la seva mà es posa en ella, poderosament i alhora amb suavitat, no són moviments passatgers. Tampoc són gestos típics que, com a l'art clàssic, tinguin una significació universal més enllà d'aquestes personalitats. Corresponen totalment i absolutament a l'individu; però es constitueixen en aquesta capa en la que la seva vida, en dissoldre en el singular totes les determinacions que s'hi refereixen, s'eleva com una esfera homogènia del fenomen. Aquesta vida abasta dues configuracions vinculades i la seva mateixa alçada, elevada per sobre de les formes anteriors de la individualització de Rembrandt, es torna encara més penetrant per la circumstància, lògicament inexpressable, de que es fon en una vida comú sense confiar el seu punt originari a una configuració singular."


Gerog Simmel Rembrandt (1916)




divendres, 2 de gener del 2015

Corrupció i meditació




Tàpies 1973


"En aquesta època en què sembla que la corrupció ha passat a formar part del paisatge, convindria recordar que la corrupció no consisteix només a posar la mà al calaix. Corrupció és també instrumentalitzar una pràctica al servei de finalitats que li són alienes. Corrupció és fer malament o malbaratar de manera deliberada i conscient una activitat. Corrupció és confondre la gent, fer passar bou per bèstia grossa i tergiversar els seus anhels i desigs. (...)

Una vegada en una conferència li van preguntar a una mestra amb una llarga trajectòria com aclarir-se davant la proliferació de propostes meditadores i en el nou mercat de venedors de fum. La seva resposta va ser contundent: hi ha dos criteris que no fallen mai: si li costa molts diners, no se'n fiï; si el volen atrapar, no se'n fiï.

(...) El problema és quan es presenta [la meditació] com una mena de tecnologia del jo, al servei del jo i de la seva magnificació. Quan meditar et proporciona un benestar instantani que et fa més submís al context i a les causes de la tensió. Quan hom vol reduir l'estrès –com qui es pren una aspirina per al mal de cap– sense modificar unes condicions de vida estressants. Dit altrament: és veritat que està verificat que meditar ajuda a reduir l'estrès, però quan hom medita només per reduir l'estrès [hom] banalitza el propòsit de la meditació, i si això [es] converteix en una oportunitat de negoci, simplement [hom] la corromp."


Josep M. Lozano i Àngel Castiñeira a El Punt Avui de 02.01.2015