diumenge, 30 de maig de 2010

El lideratge dels nostres temps




L’amic Antoni Gutiérrez-Rubí proposava el 26 de maig de 2010 a ESADE deu trets per a la mena de líders que considera que necessitem actualment. Si ho vaig entendre bé, eren més o menys els següents:
1) Parlar amb el cor. Capacitat d’emoció i de comprensió
2) Comunicació total (no només amb la paraula, sinó també amb el gest, amb l’acció i amb els símbols emprats)
3) Capacitat d’escoltar. Poder copsar l’estat d’ànim col·lectiu (i això no és fàcil: l’aigua a 90 graus té un aspecte semblant a l’aigua a temperatura ambient...)
4) Pensar en imatges
5) Sentir passió per les idees
6) Capacitat d’acompanyament, d’anar amb la gent
7) Elaboració de relats polítics
8) Capacitat de projectar una visió
9) Treball en equip
10) Explorar nous llenguatges, nous formats.

Abans de presentar aquest decàleg, havia fet una forta crítica a la dimensió carismàtica del lideratge, contraposant-la amb característiques com la capacitat d’acompanyament, de comprensió, d’autenticitat, de transparència, de persistència i constància, d’inspirar confiança. Voldria aportar tres comentaris, fets des del respecte i la simpatia i que fan referència a un context més ampli que la interessant aportació comentada.

El primer seria que trobo curiosa aquesta mena d’aversió al lideratge carismàtic, on Gutiérrez-Rubí coincidia amb posicions força freqüents dins mateix d’ESADE. Perquè hi ha aprensió envers la capacitat d’una persona d’impactar mobilitzadorament en els altres? Són encara residus de l’impacte nazi-feixista? O de directius empresarials que han acabat portant a la seva empresa al desastre? O cansament del llarg període pujolià a Catalunya? O és una teorització defensiva de les limitacions montillianes? S’entén la por a la “manipulació de les masses”, però crec excessiu foragitar per això el lideratge carismàtic. Més val situar cada cosa al seu lloc: hi pot haver lideratge carismàtic amb respecte a les consciències dels seguidors. Hi pot haver lideratge carismàtic des de l'autenticitat, la transparència, la comprensió, la persistència. I probablement no hi pot haver lideratge sense carisma (o "ressonància", com ens agrada dir a alguns seguint Richard Boyatzis). Aquesta no és, certament, l'única característica del lideratge, però forma part de les que el defineixen. Per això no m'acaben de fer el pes formulacions com les de "lideratge compartit" o "lideratge servidor": crec que assenyalen processos valuosos, importants, imprescindibles, però no cal que els etiquetem com a processos de lideratge (seguint aquesta moda actual de ficar el lideratge per tot arreu).

El segon comentari seria que també trobo curiosa la fascinació per la novetat, per l’explosió dels mitjans de comunicació derivada de la galàxia Internet, pel poder de les imatges i els relats que ens retrotrau a etapes mitològiques o si més no als temps medievals del romànic... Pot tenir impacte, certament, però crec que es situa més en els aspectes perifèrics que en els centrals: en el cor de les dinàmiques de lideratge hi continua havent les persones i les visions o projectes, més que no pas les tecnologies intermediàries. Hi havia líders abans de la impremta i n'hi ha hagut després de la impremta, tot i l'enorme canvi en la comunicació que aquesta va suposar. La dinàmica del lideratge utilitza les tecnologies de comunicació de cada moment, però no crec que quedi definida per aquestes tecnologies. La societat canvia, i molt, però no tot canvia al mateix ritme, i les dinàmiques de lideratge van lligades a elements característics de la condició humana que queden menys afectats per les dinàmiques d'innovació tecnològica en la comunicació.

El comentari final seria que em meravella l'enlluernament actual pels aspectes emocionals. És una reacció contra etapes massa racionalistes? Potser sí, però potser ja hem de poder ser capaços de combinar raó i emoció de manera digna i operativa, sabent què correspon a cadascuna i sense caure en preponderàncies perilloses. I si a l'àmbit emocional hi afegim referències a l'espiritualitat, aquest concepte avui en dia tan emprat i tan poc definit, la temperatura esdevé encara més elevada, i el risc de garbuix també. Una de les virtuts del nostre temps és la de tenir prou perspectiva i experiència com per situar cada cosa al seu lloc, mirar d'aturar certs moviments pendulars i avançar per camins complexos i equilibrats.


divendres, 28 de maig de 2010

Passat i present






"El passat no és mai caducat, és la matèria de la que està feta el present."


(Joan Manuel del Pozo, a la sessió del Programa Vicens Vives del 28.05.2010 al Palau de la Generalitat)




dilluns, 24 de maig de 2010

dissabte, 22 de maig de 2010

Llibertat i compromís




El compromís com a renúncia a la llibertat

El diccionari és modest a l’hora de parlar del compromís: obligació contreta per una promesa, una paraula donada... L’Àngel Castiñeira elabora més el concepte: veu el compromís com una elecció conscient de la voluntat, presa lliurement i basada en conviccions arrelades, que comporta la intenció de mantenir en el temps l’obligatorietat autoimposada de realització d’una acció. El veu com una decisió feta en el present que ens condiciona, consumeix i complica el temps futur, que es fa des de la llibertat però que compromet la nostra llibertat futura (ens limitarà la realització d’oportunitats vitals). Subratlla que comporta l’acceptació d’una renúncia, com també comporta una continuïtat i un alt grau d’intensitat (hi posem en joc una part rellevant de la nostra vida, diu).

Aquesta és una bona base a l’hora de reflexionar sobre el compromís com a renúncia parcial a la llibertat. Diguem-ho clar, sense subterfugis ni disfresses: comprometre’s és renunciar lliurement, conscientment, a part de la nostra llibertat. No ho vulguem edulcorar retòricament considerant que, en el fons, el compromís ens fa més lliures, perquè aquest “en el fons” pot ser tan fons que no l’aconseguim fer mai tangible, i la noció de llibertat que fem servir en dir això pot ser tan subtil que acabi essent evanescent. Acceptem doncs que, quan ens comprometem, des del nostre present, lliurement, voluntàriament, decidim condicionar el nostre futur, decidim renunciar a part de la nostra llibertat futura. I això és dolorós. I limitador. I distorsionador de la dinàmica espontània de les coses. Fa por, genera refús, no és especialment atractiu. La pregunta és, llavors: Perquè ho fem? Quin sentit té aquest sacrifici de part de la nostra llibertat futura? A l’hora de mirar de donar-hi resposta, goso apuntar que el sentit que té aquesta renúncia és fer possible canviar el món en una direcció determinada, fer possible la materialització d’un projecte vital de modificació positiva de la realitat, i de retruc fer possible una reconfiguració de nosaltres mateixos derivada d’aquesta pràctica transformadora. “Un altre món és possible”, “Yes, we can”, per associar-ho a alguns eslògans actuals.

Mirem de deixatar-ho una mica. El sentit que té aquesta renúncia és permetre’ns passar d’una “observació” de la realitat a una “transformació” de la realitat, un pas decisiu a l’hora de configurar la nostra manera d’estar en el món. Habitualment ens relacionem amb la realitat a través del coneixement, de l’experiència (que inclou la vivència sensorial i emocional de la realitat) i de la valoració (opinem infatigablement, espontàniament, sobre la bondat o maldat, sobre l’adequació o inadequació del que veiem i vivim). Però, no sabem ben bé com ni perquè, de vegades, en determinades persones, es desencadenen processos interiors en aquest terreny de la valoració de la realitat que comporten un salt qualitatiu en la manera de vincular-se a la realitat, anant més enllà de la observació per passar a voler endinsar-se en dinàmiques de transformació positiva d’aquesta realitat. La valoració que fem ja no és només una “constatació valorativa”, sinó que passa a dinamitzar una acció, a comportar una incidència modificadora en aquesta realitat. I aquí, en aquesta altra manera d’”estar en el món”, és on té el seu lloc i el seu paper el compromís.

En la mateixa línia, el sentit que té el dolorós sacrifici de part de la nostra llibertat és poder passar de les mil possibilitats que en cada moment la vida ens ofereix –o ens sembla que ens ofereix-, del ventall d’oportunitats que tenim al davant –o ens sembla que tenim al davant-, a una realitat concreta, limitada, una de sola, però nova, fruit del nostre disseny i el nostre esforç, fruit de la nostra voluntat (tant si la fem sols com en col·lectiu). Comprometre’s és “poder concretar”, “materialitzar”, “realitzar”, “fer real”. És no quedar-se fent volar coloms, contemplant els cent ocells volant pel cel, gaudint de l’espectacle d’un munt de boniques i acolorides papallones dansant al nostre voltant, i passar a l’acció. I el sentit que té la nostra renúncia és que, fent aquest pas, comprometent-nos, ens posem en camí per convertir-nos en persones amb més gruix, amb més fondària, amb més arrels, amb més aplom, més capaces de viure i copsar la gràcia i l’esplendor de viure. Potser més limitades, menys àgils, menys adaptables, menys disponibles, amb menys possibilitats o oportunitats al davant, amb menys camins per recórrer, amb menys centres d’interès, amb menys “glamour” i “colorido”, amb menys atractiu immediat; però més reals, més consistents, en definitiva més “humanes” (o més “veritablement humanes”, si ho preferiu). Insistim: comprometre’ns permet canviar el món (i aquí ens ressona la marxiana onzena tesi sobre Feuerbach: “Els filòsofs s’han limitat a interpretar el món de diferents maneres; del que es tracta és de transformar-lo“) i comprometre’ns ens canvia (per bé) a nosaltres. Mirem ara d’aplicar aquest punt de vista a dos àmbits concrets, la gestió del temps i les relacions amoroses.


Compromís i gestió del temps: la immediatesa com a estil de vida

Cada vegada que em comprometo a fer quelcom estic reduint les meves opcions de llibertat de decisió en un moment futur (perquè el que no val és no complir la paraula donada: o no la donem, o la complim; donar-la i no complir-la és una posició inconsistent, inútil i destructora, la integritat és un valor clau). Això suposa no poder decidir en cada moment el que vull fer, segons el que em vingui de gust en aquell moment. Cal reconèixer que la manca de planificació, la improvisació, l’adaptació constant al desig del moment, és atractiva, agradable i divertida, i que té valors propis indubtables (espontaneïtat, flexibilitat, adaptabilitat, no generació de tensió interior – “ara he de fer això???”-, alegria, sorpresa, lleugeresa, incorporació de l’atzar, etc.). Si em ve de gust (“me apetece”) veure algú, el truco i, si hi ha sort –no sempre n’hi ha...-, el veig (no cal haver quedat dues setmanes abans, quan no puc saber si dues setmanes després a aquella hora em vindrà bé, em serà pràctic o còmode, o tindré ganes de veure l’altre...).

Ara bé, aquesta immediatesa i espontaneïtat tenen evidentment un contrapunt: les possibilitats de coincidència són menors, l’atzar no sempre és un bon aliat, se’ns pot accentuar la tendència a d’improvisació fins al punt de no saber o no poder actuar d’altra manera, podem acabar més aïllats que abans... I, sobretot, esdevenim menys “mestres del nostre destí”, tenim menys capacitat per configurar la nostra vida, quedem molt més a mercè de l’entorn i dels altres. Planificar el temps té un cost, però ofereix possibilitats de governar una mica més el futur. Certament sempre hi ha imprevistos, però no podem negar que tenim possibilitats reals de configurar la nostra dinàmica vital, de prendre decisions de cap a on orientar la nostra vida. Ens organitzem en funció d’uns valors i d’unes prioritats, i sense aquesta organització aquests valors i aquestes prioritats tenen menys capacitat d’impacte en les nostres vides. La immediatesa com a manera de viure el temps té una repercussió inevitable en la nostra trajectòria vital, reduint el paper de la nostra voluntat i posant-nos més en mans alienes. A nosaltres ens correspondrà decidir si és això el que volem, si optem per ser menys orientadors de les nostres pròpies vides o ens endinsem pels camins del compromís.


Compromís en les relacions amoroses: la fugacitat com a estil de relació

Quan em comprometo a mantenir una relació amorosa amb algú estic renunciant a tenir llibertat de decisió per emprendre una altra relació amorosa amb una altra persona. Això suposa no poder decidir en cada moment amb qui em vull relacionar amorosament, segons el que em vingui de gust o segons a qui em trobi. Puc tenir un nombre més limitat de relacions. I no puc estar disponible si sorgeix aquella persona inesperada que va més enllà de les meves expectatives, que em fascina, que em remou per dins a un nivell inesperat. Si no estic “compromès” amb ningú – si soc “lliure”- puc establir en cada moment una nova relació amorosa, i puc respondre a aquesta inesperada i estimulant aparició. Per tal de fer possible aquesta llibertat, opto per la “fugacitat” de les relacions, per mirar de limitar la durada de les relacions (de vegades fins al nivell de les “instantaneïtats”) i així cada relació es tanca més o menys ràpidament en ella mateixa i em permet recuperar la meva llibertat. La fugacitat de les relacions és atractiva: la pluralitat d’experiències sembla enriquidora, hi ha el constant estímul de la novetat, de la descoberta, l’emoció del desconegut, de la promesa misteriosa d’experiències no viscudes... Tal com en el menjar sovint la primera cullerada és la més gustosa, o en el beure el primer glop el que ens aporta un sabor més intens, la relació fugaç ens permet limitar-nos a gaudir del moment més excitant de la relació. Així, de fet, desapareix la càrrega d’haver de suportar el cantó “pesat” de l’altre; puc gaudir de la part atractiva sense haver de carregar amb la feixuga. I la porta queda sempre oberta a noves experiències. Les relacions fugaces tenen, evidentment, el seu “encant”...

Però també aquí apareix el contrapunt. Aquesta manera de fer fa que, ho vulguem o no, les possibilitats d’”anar a fons” en la relació siguin menors. És cert que hi pot haver relacions fugaces d’una gran intensitat, i fins i tot d’una gran qualitat; però això és més l’excepció que no pas la regla. En les relacions fugaces disminueixen enormement les possibilitats de deixar-se anar un mateix i poder ser com realment ets. Les relacions fugaces faciliten entrar en la relació amb un control de la imatge volguda, cosa que es pot fer durant un cert temps però que acaba essent insostenible (un altre factor justificatiu de la fugacitat). Aquest control de la pròpia imatge introdueix un factor d’artificialitat en la relació que la degrada. En la relació fugaç coneixes l’altre –i et deixes conèixer- però amb un límit, un topall (“controles” la relació). Ara bé, resulta que és més enllà d’aquest límit quan podem tenir accés a l’àmbit del “ser tal com ets”.

Això del “ser tal com som”, “ser nosaltres mateixos”, és una formulació curiosa, perquè de fet no designa cap “realitat objectiva”, sinó una sensació subjectiva. Un “nosaltres mateixos” més enllà de tot context és irreal. No hi ha en nosaltres un nucli dur, un pinyol identitari, un “jo” que romangui el mateix en qualsevol circumstància; som cebes camaleòniques, meduses polimòrfiques... Cada situació ens modifica, i una relació amorosa és el que més ens modifica, ens transforma, ens fa diferents. Però això no contradiu ni anul·la la sensació de “ser tal com som”, que és una sensació important. No sabem com som però ens sentim “com som”, ens sentim ser nosaltres mateixos, ser “de debò”, plens, ben encaixats. Aquesta sensació és un bon indicador de la qualitat d’una relació amorosa, ja que assenyala la presència en ella de l’autenticitat, un dels fonaments imprescindibles de tota veritable relació amorosa. Amb les relacions fugaces apareix el risc d’accentuar la tendència a la artificiositat i la banalització de les relacions, a viure-les des del la superfície, des de la frivolitat; a no construir una sòlida i duradora realitat compartida, un créixer junts, un anar junts per la vida fent-se costat.

De vegades –potser fins i tot podríem dir “sovint”- es justifica l’opció per la manca de compromís en les relacions amoroses pel lloable desig d’evitar les situacions d’infidelitat. Es considera que val més moltes relacions curtes però fidels, que no pas relacions llargues amb risc d’infidelitat. Cal tenir en compte aquest argument, per la seva freqüència i per la seva intencionalitat ètica. Però cal preguntar-se si de vegades –altra vegada podríem potser fins i tot dir “sovint”- no es tracta d’un argument “interessat”. Perquè pot encobrir, en sigui conscient o no la persona, tres coses: en primer lloc, les ganes d’estalviar-se el gran patiment, el trasbals existencial que tota situació de relació extra-parella comporta; en segon lloc, el poder gaudir de l’atractiu ja esmentat de la multiplicitat de les relacions, i en tercer lloc les ganes –més o menys explícites- d’estalviar-se l’haver de carregar amb el també esmentat cantó feixuc de l’altre. La coherència ètica de la multiplicitat de les relacions en cadena pot ser doncs més aparent que real. Cal anar en compte amb no fer d’aquesta presumpta “coherència ètica” una excusa, i això només ho pot saber cadascú en la soledat i intimitat del propi cor, de la pròpia consciència. No ens podem estalviar una conversa sincera amb nosaltres mateixos; aquí torna a sorgir la ja esmentada importància de la integritat. No podem defugir la tasca de mirar de saber si estem actuant amb plena coherència o estem buscant excuses i enganyant-nos amb nosaltres mateixos. No podem estalviar-nos el “cara a cara” amb la nostra vida. Ignorar aquest “cara a cara”, voler-lo defugir, fer veure que no existeix, que no cal o que no és possible, ens fa menys humans.

Encara hi ha una altra “trampa ètica” a evitar: la de considerar que les relacions sexuals (al nivell que sigui) no són relacions amoroses. Desvinculant sexualitat i amor, ens sembla que ens podem estalviar la interpel·lació del compromís. Quan estimo, em comprometo; però quan no estimo puc mantenir fugaces relacions sexuals, que no queden sotmeses a les exigències de la relació amorosa. Això és un altre “argument interessat”, un engany antropològic que comporta la definició d’un ésser humà irreal capaç de desvincular aquestes dues realitats. Però les coses no van per aquí, aquesta desvinculació és inviable, i si es produeix en la pràctica és a costa d’un alt preu existencial: fer-ho condiciona i distorsiona de manera molt significativa –i negativa- la visió i experiència de la vida. Ara bé, si aquesta opció és realment distorsionadora és quelcom que només es pot determinar, altra vegada, en l’àmbit de la conversa sincera amb un mateix, en l’àmbit del “cara a cara” honest amb la pròpia vida, veritable reducte de les decisions ètiques i de la possibilitat de reorientació regeneradora, positiva, de la pròpia dinàmica personal.


Conclusió: el compromís com a renúncia fèrtil, com a porta d’accés a una més gran plenitud

Per acabar, i dit molt ràpidament: el valor “llibertat” és un gran valor, però no és un valor absolut. No és incoherent, doncs, defensar una renúncia a determinades cotes de llibertat per fer possible una transformació del món i de la pròpia persona, per generar persones amb més gruix i consistència, més capaces d’estimar. Una renúncia voluntària, en nom d’un compromís, a una part de la nostra llibertat és un gest fèrtil, productiu, generador de fruits; un gest que reconfigura i enriqueix el món, que li aporta novetat positiva. I és una porta d’accés a una més gran plenitud personal, ens pot obrir a altres valors també fonamentals per al nostre esdevenir persones més plenes. O sigui: de vegades la llibertat ha de deixar espai per a l’amor. Perquè és per amor al món, per amor als altres i per amor a nosaltres mateixos –un amor que ens porta a voler esdevenir “més humans”- que renunciem a part de la nostra llibertat. És per amor que ens comprometem.


(Aportació a la jornada sobre la Llibertat organitzada per la revista "Valors" a Mataró el 22 de maig de 2010, i publicada al núm. 71 de la revista Valors de maig de 2010)


Llibertat i compromís (versió video)



Raimon Ribera Jornada Valors Llibertat from RevistaValors on Vimeo.


divendres, 21 de maig de 2010

André Maurois


"La vie est trop courte pour être petite."

"Un soir consacré à la lecture des grands livres est pour l'esprit ce qu'un séjour en montagne est pour l'âme."

"Le monde progresse grâce aux choses impossibles qui ont été réalisées."

"Les abus de la liberté tueront toujours la liberté."

"Ils avaient des goûts communs et des métiers différents : c'est la recette même de l'amitié."

"Dans une discussion, le difficile, ce n'est pas de défendre son opinion, c'est de la connaître."

"Plus savants, plus puissants, les hommes sont aujourd'hui plus malheureux que jamais."

"Le vrai mal de la vieillesse n'est pas l'affaiblissement du corps, c'est l'indifférence de l'âme."

"Il faut vivre pour autre chose que pour soi."

"La sérénité est une conquête."

"Une œuvre d'art n'expose pas une vérité préétablie ; elle incarne une vérité vécue."

"L'art est un effort pour créer, à côté du monde réel, un monde plus humain."

"Le véritable monde intérieur est le véritable monde extérieur."

"Le plus souvent, on cherche le bonheur comme on cherche ses lunettes, quand on les a sur le nez."

"Le bonheur est une décision que nous prenons d'être heureux quoi qu'il arrive."

"Le bonheur est une fleur qu'il ne faut pas cueillir."

"Quiconque n'est pas révolutionnaire à seize ans, n'a plus à trente ans assez d'énergie pour faire un capitaine de pompiers."

"Le mélange de l'admiration et de la pitié est une des plus sûres recettes de l'affection."

"Un mariage heureux est une longue conversation qui semble toujours trop brève."

"Tout l'art du mariage est de savoir passer de l'amour à l'amitié, sans pour cela sacrifier l'amour."

"Il y a trois dimensions de l'amour : la profondeur, la durée et la confiance."


André Maurois (1885-1967)

dijous, 20 de maig de 2010

Un Crist de Zurbarán



Zurbarán 1640

No he pogut evitar la sacrílega temptació de retocar amb el Photoshop aquesta obra de Zurbarán, eliminant la figura d'un donant que hi apareix a la banda inferior esquerra...


dimarts, 18 de maig de 2010

Richelieu



"Dels retrats que Philippe de Champagne va fer de Richelieu de cos sencer, l'elecció entre el de la National Gallery de Londres [esquerra] i el del Louvre de París [dreta] s'inclina sens dubte a favor d'aquest darrer. El famós triple aspecte de Londres [veure més avall], amb els dos perfils i el frontal, hauria estat suficient per a la posteritat si s'hagués perdut l'obra mestra del Louvre; però amb aquesta obra mestra, tenim un testimoni més alt i fidedigne.

Realment, és tot un tema de meditació. Qualsevol que només en conegués el nom, o ni tan sols això, segur que s'aturaria al passar al seu davant, sorprès i admirat. Qui hagi llegit tot el que fa referència al Cardenal, no el coneixerà però plenament fins haver vist aquest quadre; i, un cop l'hagi contemplat, tot el seu coneixement llibresc s'il·luminarà interiorment, com si hagués conegut i tractat l'home. Aquí està dret, amb la seu vermell atuell cardenalici, la delicadesa dels dits posada en relleu pel lleu pes del birret que sostenen; el seu gest és el de la atenció, com si estigués en audiència; la figura eixuta sembla més alta del que és en realitat, com acrescuda per un sentiment interior de senyoriu; el port, molt dreçat, però se li endevina una tendència a encorbar-se sota el pes dels seus pensaments; els cabells foscos, llargs i esclarissats, subratllen l'exquisida qualitat de la seva pal·lidesa; les celles sumament arquejades i amb les comisures aixecades envers l'ample front, com en sorpresa perpètua, i a sota, aquells ulls... Però, com descriure aquells ulls? Hi ha en ells la discreció i la mesura, però també una tremenda reserva de força, un acceptar sense requerir, un observar sense admisió (finestres i no portes) que, com més mireu el retrat, més s'us imposa, com hauria pogut fer el mateix original en persona. Es podria dir que són la beina d'una espasa; però una beina transparent. Sentinel·les, no ocults, però sí resguardats, ni que només sigui per una mena de neutralitat, que és molt més que la indiferència, però menys que el vigor. És com si estiguéssin destinats a transmetre-ho tot a l'esperit que jau en el seu interior, però no deixant translluir d'aquest esperit envers l'exterior sinó l'exacta mesura d'elogi o de censura requerida pel cas. És difícil concebre en ells la ira ni cap altra mena de violència, ja que tot el que viu en ells jau ben bé en la fondària. Ulls grans i fins i tot una mica botits; de contorn dolç, i sense res secret ni amagat en la seva mirada lleugerament melancòlica. Fixes, quiets, la seva mirada degué ser lenta. Però d'aquests ulls, com dels llavis fins i durs, entre el mostatxo i la perilla militar d'aquest rostre tot ell en punta, de galtes sumides i bell nas aguilenc, en van sortir decisions immutables i ordres que varen emmotllar un món."


"Els homes que [s'esforcen] incessantment i amb totes les seves forces pel poder efectiu, i només pel poder, actuen d'acord amb un pla molt més ampli [que els que només aspiren als diners]. Es subordinen fervorosament a tot allò que pot portar-los el poder, persegueixen inexorablement tot allò que pot esdevenir obstacle per al seu objectiu; aniquilen sense compassió els seus rivals; descarreguen sense vacil·lar els seus cops en el moment oportú; ordenen, dominen, maten. A aquesta espècie pertanyia Richelieu." "[La soledat espiritual] era el preu que pagava per la combinació en el seu esperit de tres coses: una superioritat extraordinària sobre els altres homes pel que fa a comprensió i decisió; l'exercici d'aquesta superioritat en la forçosa reducció de tot i tots a l'ordre; i una absència de tota simpatia o compassió envers el proïsme, dictada pel seu interès exclusiu pels ideals i problemes polítics."


Hilaire Belloc, "Richelieu"


dissabte, 15 de maig de 2010

Iniciació a la música clàssica





Heus aquí unes pautes de treball adreçades a persones sense coneixements de música ni de la música clàssica però amb interès o curiositat per fer-hi una primera aproximació. El propòsit no és “donar informació” sinó aportar indicacions en la línia del “treballar la sensibilitat”. L'objectiu és facilitar l'apropament a la tradició musical culta europea dels darrers cinc segles. Aquest marc metodològic pot ser utilitzat després per continuar la recerca personal de cadascú.

Subratllem d'entrada la gran capacitat de la música clàssica per aportar bellesa i per fer viure emocions i sentiments. També la relació i paral·lelismes de la música amb l’experiència espiritual, donada la capacitat de la música per anar més enllà de les paraules, per endinsar-se en l’àmbit de l’inefable. Es proposen quatre eixos de treball fonamentals:
I. “Timbres, instruments i formacions”
II. “Temes, imatges i estats d’ànim”
III. “Comparant versions”
IV. “Estils i compositors”

Comencem, però, amb alguns elements generals:

a) Com escoltar la música clàssica: - és pertinent preparar el cos (relaxar-se, adoptar una posició còmoda però adient, que faciliti l'atenció) i la ment (apaivagament, concentració). - és bo estar atents a les nostres reaccions (incomoditat, avorriment, indiferència, curiositat, plaer…). Fins i tot pot ser útil anotar-les. - és imprescindible la reiteració en l'escolta: val la pena concentrar-se en un nombre limitat d’obres, escoltant-les repetidament fins arribar a l’ “això ho reconec”. - cal detectar dels elements de complaença: precisar-los, fer-ne la base d’operacions (ja que es tractarà de fer passos progressius a partir d’aquests elements: si m’agrada X, el lògic pot ser passar a escoltar Y).

b) Alguns elements de reflexió:

· Val la pena diferenciar i familiaritzar-se amb els elements bàsics de la música: to, timbre, intensitat, durada, ritme, tempo, melodia, harmonia…

· És bo fer una reflexió sobre la música clàssica com una de les formes més desenvolupades, sofisticades i abstractes de l’art. Constatar la seva capacitat per a transmetre i crear formes i emocions, però també altres “coses” difícilment etiquetables (arquitectures abstractes?).

· Música clàssica i espiritualitat:
- Veure l’art com a component del món de la gratuïtat i no del de la necessitat.
- Constatar els paral·lelismes entre la creació artística i la creació espiritual (recerca d’un camí propi, aprenentatge del mestre per poder caminar sol, desenvolupament d’una sensibilitat peculiar, etc.).
- Copsar que les sensacions i emocions produïdes pels sons van sovint més enllà de les paraules. Aquesta capacitat de la música per parlar més enllà de les paraules ens porta a l’àmbit de les experiències no descriptibles, l’àmbit de l’inefable, en el qual també es mou l’experiència espiritual.

Eix I. “Timbres, instruments i formacions” Es tracta de familiaritzar-se amb el so dels instruments i formacions bàsics. Instruments: piano, violí, violoncel, flauta, oboè, clarinet, trompeta, trompa, timbals. Les famílies d’instruments (corda, fusta, metall, percussió d’alçada no definida i d’alçada definida). Formacions: violí i piano, veu i piano, trio amb piano, quartet de corda, grups de metalls, orquestra, cor, instruments i veus amb orquestra. Altres formacions (trio de corda, quintets, sextets, septets, octets, orquestra de cambra vs orquestra simfònica). Formes: música de cambra, concert (“la confrontació, el diàleg i la conjunció”), simfonia (“les harmonies de l’univers”), lied, òpera (“l’espectacle total”), música litúrgica (rèquiems, Stabat Maters, passions, cantates, misses, oratoris…).

Eix II. “Temes, imatges, estats d’ànim” Es tracta de veure com de vegades la música es pot associar a alguns temes (el diàleg, la lluita, el lament, la mort, la irrupció sobtada o esplendorosa, la irrupció gradual o discreta…), a algunes imatges (la tempesta, el clar de lluna, paisatges, colors, ocells…) o a algunes emocions i estats d’ànim (alegria, tristesa, serenor, pau, dolcesa, harmonia, ordre, desorientació, dispersió, desconcert, angoixa, altres estats d’ànim etiquetables així com estats d’ànim no etiquetables, que ens porten a veure la dimensió de la música com a “creadora” d’estats d’esperit), o bé com pot moure’s en un nivell abstracte, difícilment identificable amb algun dels elements indicats.

Eix III. “Comparant versions” Es tracta de contrastar com d’una mateixa composició se’n poden fer versions diferents segons la manera d’interpretar-les, bàsicament a través de diferències en la velocitat de la interpretació (tempo), en la manera de dir les frases i posar els accents i en el relleu donat als diferents instruments modulant la seva intensitat (de fortíssim a fluixíssim).

Eix IV. “Estils i compositors” Es tracta d’esquematitzar de manera molt simple la música culta europea dels darrers cinc segles, per tal d’oferir una primera aproximació a l’evolució viscuda. Com tot esquema, només és un dels molts possibles, i no pretén descriure la realitat històrica sinó ser una eina que ens faciliti l’apropament als materials musicals heretats que volem descobrir i fruir. Diferenciarem cinc etapes, dins de les quals situarem alguns compositors fonamentals, les obres fonamentals dels quals caldrà treballar prioritàriament (s’indica entre parèntesi l’any de la seva mort).

· Música antiga (segles XVI i XVII) Instruments menys perfeccionats, timbre peculiar (clavecí, viola de gamba… música dels àngels). Formes força rígides i elementals. Fons discrets i senzills. Monteverdi (1643), Lully (1687), Purcell (1695), Corelli (1713)

· Barroc (primera meitat del segle XVIII) Exaltació de la forma. Fons subjecte al respecte a la forma (poc marge de maniobra dins de les normes establertes. Tot i així, el geni de Vivaldi sabé transmetre, a través d’aquestes formes , una gran alegria, i el geni de Bach una enorme profunditat). Vivaldi (1741), Bach (1750), Haendel (1759)

· Classicisme (segona meitat del segle XVIII) Recerca de l’equilibri entre la forma i el fons (gran sentit de l’ordre i de l’harmonia). Forma ben pautada, fons contingut (alegria i tristesa, però sempre en mesura, dintre d’un ordre, amb correcció, sense excessos ni explosions sentimentals, sense eufòries ni patetismes). Haydn (1809), Mozart (1791), primer Beethoven (1827) (“el llac, la font i el pou”)

· Romanticisme (segle XIX) La forma al servei del fons (major llibertat formal; la forma “esclata”, és portada més enllà dels límits preestablerts anteriorment, per tal de permetre una millor expressió dels sentiments i les emocions). Exaltació del fons (obert a tota mena de sentiments i emocions i a tota mena d’intensitats, amb especial èmfasi en els extrems: l’eufòria, la desesperació, la malenconia…; sentiments no només personals sinó també col·lectius -la pàtria, la revolta…). Tres grans etapes: - el romanticisme inicial, més centrat en els sentiments personals (primera meitat del segle XIX). Beethoven (1827), Schubert (1828), Schumann (1856), Mendelssohn (1847), Chopin (1849) - el romanticisme madur, més ambiciós i que inclou la dimensió patriòtica (segona meitat del segle XIX). Liszt (1886), Wagner (1883), Bruckner (1896), Brahms (1897), Verdi (1901), Txaikovski (1893), Dvorak (1904), Grieg (1907) - el post-romanticisme, que explora ja els límits emocionals i el desconcert davant el canvi de societat i la crisi de valors (finals del segle XIX i començaments del XX). Mahler (1911), R. Strauss (1949), primer Schönberg (1951)

· L’explosió de la música (primera meitat del segle XX) L’explosió de la forma (màxima llibertat expressiva, defensada tant pels impressionistes -per poder reflectir tota mena d’impressió, de color, de matís de la llum- com per l’escola de Viena -dodecafonisme: igual valor i llibertat d’associació de les dotze notes de l’escala). L’explosió del fons (obertura a l’expressió de nous sentiments: desorientació, angoixa, dispersió, ironia, absurd, desolació, buit…). Debussy (1918), Ravel (1937), Satie (1925), Schönberg (1951), Berg (1935), Webern (1945), Bartok (1945), Stravinski (1971), Xostakovitx (1975)


dimecres, 12 de maig de 2010

Trets de l'espiritualitat






L'espiritualitat és una dimensió generadora d'un "repte antropològic", d'un desafiament a la condició humana. No tothom, ni sempre, se sent interpel·lat per l'esperit, però algunes persones, en alguns moments, experimenten que l'esperit és fonamental, és decisiu per a les seves vides. La naturalesa d'aquesta experiència és tal que tothom la pot experimentar en qualsevol moment, no hi ha criteris ni condicions, ni exclusivitats ni predeterminacions: és un oferiment que està sempre a l'abast, es sigui sensible a ell o no. Als que es veuen interpel·lats, l'esperit els commou, els trastorna i els porta a viure de manera diferent, unes vegades de forma molt visible i altres de forma més subtil. L'esperit els porta a obrir-se, a posar-se en funció d'ell, a deixar-se condicionar per ell, i ho fan lliurement, sense imposicions, perquè sí. L'impacte és radical, absolut, profund.

Existeix cert consens al voltant de la idea de considerar que aquest impacte es produeix sobtadament (alguns diran de manera fulgurant, brusca, explosiva). Això no vol dir que no pugui anar precedit d'un llarg i gradual procés de preparació, d'aproximació, d'acumulació de condicions. Tanmateix, aquesta irrupció de l'esperit, que és al mateix temps obrir-se a l'esperit i optar per ell, s'experimenta com un fenomen de si o no: o hi ha irrupció o no n'hi ha. No és una cosa que es pugui experimentar en diversos graus o nivells, no es pot accedir "poc" o "molt" a l'esperit: o entra en joc o no ho fa. És una opció o una experiència radical. Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, reorienta la pròpia actitud vital de fons. El joc a dues bandes entre l'ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre l'ésser humà, el món i l'esperit.

Els que es mostren sensibles a aquesta interpel·lació i accepten el repte de veure i viure el món d'una manera diferent entren a partir d'aquest moment en una nova dinàmica, que ja no és irrupció sobtada, sinó un camí gradual i tenaç que va transformant la seva identitat i la seva vivència de la realitat. Aquest camí de desenvolupament de l'espiritualitat és, alhora, paradoxalment, fruit de la irrupció i preparació per a la irrupció: es pot veure i viure com a conseqüència, però no serà molt diferent del treball que es realitzarà, si amb la voluntat es tria l'opció d'intentar acostar-se a l'experiència de l'esperit, de preparar-se per a ella. Per tant, tot allò que es digui sobre desenvolupar l'espiritualitat tindrà aquest possible doble caràcter, i, sovint, quan es parli d'això es farà més com una tasca de preparació, d'aproximació, que com una conseqüència. Potser no es tracti de processos massa diferenciables, sinó d'un únic itinerari que es pot veure al mateix temps com a preparació i com a conseqüència, en un procés retroalimentat i sense final.

Treballar l'espiritualitat passa, per tant, per decidir lliurement viure la vida en funció de l'esperit. És triar l'opció de posar la vida al servei d'una cosa que ens supera i se'ns escapa, però que es viu com a fonamental. És alhora la recerca d'alguna cosa inabastable i la construcció d'una realitat diferent, d'una vida diferent, d’un món diferent. És llegir la realitat d'una altra manera, percebre-la de manera diferent. Res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat. S'intenta construir un projecte de vida vertebrat per l'esperit, amb l'esperit com a referència central, un projecte centrat en la recerca de l'esperit, que intenta materialitzar-lo, donar-li cos, encarnar-lo, manifestar-lo i convertir-lo en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari vital, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit.

A l'hora de treballar l'espiritualitat, l'esforç és inevitable, tot i saber que l'accés a la dimensió espiritual no depèn només de l'esforç que s’hi posi. De què més depèn és una qüestió que pertany a l'àmbit del misteri, raó per la qual només es pot al·ludir a això en termes de "gràcia" o "do": paradoxalment, l'esperit es dóna gratuïtament, sense que això estalviï l'esforç de treballar-lo, ja que un ha de preparar-se per rebre'l quan menys ho espera i saber-lo acollir; s'ha de saber respondre a una iniciativa l'origen de la qual ens supera. La dinàmica de l'esperit és estranya i desconcertant.

Treballar l'espiritualitat no és, doncs, acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és acumular valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d'acupuntura, etc.). Ni acumular estats d'ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. És una cosa que de vegades pot incloure algunes d'aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se amb elles.

Si l'esperit està relacionat amb el desplaçament del "jo" del paper central en la vida humana, treballar l'espiritualitat passarà per preparar el "jo" per a aquesta reubicació. Això demana, entre altres coses, el redimensionament del "jo" a una escala inferior a l'habitual, un redimensionament que requereix que el jo no estigui ni massa fort, rígid i prepotent, ni massa feble, desorientat i insegur. Aquest treball de reequilibri, redimensionament i reubicació del "jo" demanarà treballar els seus aspectes conscients, i també els seus aspectes inconscients. El treball amb l'inconscient és el que permet comprendre algunes de les tècniques anomenades "esotèriques" i també algunes de les dimensions del treball amb els símbols.

El treball de l'espiritualitat ve enormement facilitat per la gran acumulació de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil·lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-txi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels textos clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples i un llarguíssim etcètera ofereixen un ampli ventall de possibilitats. L'habilitat és saber trobar aquelles que resulten profundament significatives per a cadascú en cada moment. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.




dimarts, 11 de maig de 2010

Sobre l'esforç






"Darrerament s'ha convertit en un tòpic reclamar el retorn de la cultura de l'esforç. (...) Especialment pel que fa a l'actitud dels joves davant el treball i l'educació. (...) Entenem el que es vol plantejar amb l'apologia nostàlgica de la cultura de l'esforç. Però ens assalten molts interrogants. (...) Que tenim un problema sembla evident. Que la solució sigui reivindicar una suposada cultura de l'esforç ja no ho sembla tant. (...) Tenim molts dubtes sobre la reivindicació pura i simple de l'esforç. I, sobretot, sobre la reivindicació de l'esforç per si mateix. La reivindicació de l'esforç com a tal, i al marge de tot context, potser no sigui sovint més que una exhibició d'impotència i paternalisme per part de qui ho reclama. (...) Davant determinades reivindicacions de l'esforç, cal preguntar-se si el que es enyora és l'esforç o l'obediència. (...) El que assenyalem és que la simple reivindicació de la suposada cultura de l'esforç amaga l'autèntic debat: esforçar-se, per a què? No podem reivindicar l'esforç sense aclarir què és el que mereix el nostre esforç. (...) Cap cultura de l'esforç substituirà el dèficit energètic de no saber per què o per a què val la pena esforçar-se."


(De l'article "Esforzarse, ¿para qué?" d'Àngel Castiñeira i Josep Maria Lozano, La Vanguardia, 10.05.2010)



dilluns, 10 de maig de 2010

Fonts de sentit






Em permeto aplegar les fonts de sentit en vuit grans blocs:

1) La contemplació de la natura
2) L'assaboriment de la cultura
3) Les relacions interpersonals i la família
4) El cultiu d'un mateix i l'establiment de projectes personals
5) La participació en la vida comunitària, el servei als altres i els projectes col·lectius
6) Les concepcions del món o cosmovisions i els sistemes ideològics (conjunts articulats de conceptes i narracions amb capacitat de situar i motivar a les persones)
7) Els valors
8) L'espiritualitat

Cada una d'aquestes realitats és suficient per dotar de sentit a una vida humana. El seu conjunt se'ns mostra com un gran tresor que està a l'abast de tothom.

Perquè llavors, amb aquest enorme tresor a l'abast, constatem que la manca de sentit és un dels grans problemes del nostre temps?

I si això és així, es tracta d'un problema d'educació o d'un problema de decisió personal?

Si ho és de decisió personal, ens podem preguntar si la llibertat no vol dir precisament el poder optar pels camins del sentit o pels camins del deixar-se portar sense propòsit. Ser lliures ens deixaria la porta oberta al sense sentit, però també al sentit. Què fa que transitem per l'un o l'altre camí?

Si és una qüestió d'educació, o sigui que el problema no és dins nostre sinó que rau en la manera com hem estat educats, ens hem de preguntar: ¿té realment el sistema educatiu (els pares, els mestres, la colla d'amics i els mitjans de comunicació) la capacitat per fer que les persones trobin o no sentit a la vida?

Per tant, som víctimes o protagonistes? I si som les dues coses (que és el més probable), com podem combinar una revisió profunda del nostre sistema educatiu i una revisió profunda de les nostres actituds personals?

Potser un dels punts neuràlgics sigui la revisió profunda de les actituds personals dels educadors. Però, és clar, això inclouria els pares i altres familiars, els mestres i professors, els periodistes, articulistes i bloggers diversos, i de fet a tots plegats en tant que amics i referents per a altres persones. El que ens porta a recuperar la noció de "donar exemple" (en llenguatge acadèmic, "exemplaritat"), lligada a la noció de responsabilitat envers els altres (no només som responsables de l'entorn natural, sinó també de l'entorn social i cultural, de l'entorn humà).

Ara bé, quin és el clic que desencadena aquesta presa de consciència, aquesta responsabilització, aquesta revisió profunda de les actituds personals? Com és que, sense saber ben bé com ni perquè, de vegades, en determinades persones, es desencadenen processos interiors que comporten un canvi d'actitud, una manera diferent, activa i responsable, de prendre's la vida? Aquesta zona de transformació, aquest moment de metamorfosi, aquest procés de reconversió, com funciona? És controlable, programable, induïble? O queda estrictament en l'àmbit misteriós de la llibertat personal?

Es fa difícil de dir. Però tot i això, una revisió profunda del nostre sistema educatiu i de les nostres actituds personals en tant que integrants inevitables dels processos educatius seria un camí prou fecund. I a l'hora de revisar la nostra actitud personal, caldria tancar el cercle i tornar al principi: sabem rebre sentit d'alguna de les fonts assenyalades, en bevem l'aigua?


(recollit pel portal http://www.catalunyareligio.cat/)