dijous, 29 de gener de 2009

dimecres, 28 de gener de 2009

Blas de Otero: Me queda la palabra

"Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.

Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.

Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra."


Bonic poema de Blas de Otero que Paco Ibáñez va cantar:
 



dissabte, 24 de gener de 2009

L'amor



Matisse 1935


"Rien n'est plus doux que l'amour, rien n'est plus fort, rien n'est plus haut, rien n'est plus large, rien de plus aimable, rien de plus plein, rien de meilleur au ciel et sur la terre, parce que l'amour est né de Dieu, et ne peut se reposer sinon en Dieu, au dessus de toutes les creatures. Celui qui aime vole, court et se réjouit; il est libre et rien ne le retient."


Henri Matisse (1869-1954)




dimarts, 20 de gener de 2009

No judiqueu






"No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats."


Evangeli de Lluc, 6, 37-38


Imatge: El rostre de Jesús al fresc de Masaccio "El tribut", restaurat als tallers d'Aglaia...



diumenge, 18 de gener de 2009

Crida a la pregària



Una magnífica crida a la pregària.

 



dijous, 15 de gener de 2009

Parikh




Malevich 1912



Tres preguntes formulades per Jagdish Parikh al seu sugerent llibre "Managing Your Self" (p. 166; les deixem en anglès per respectar els jocs de paraules originals):

1) Are you, as a manager, living for business, or are you in the business of living?

2) Are you interested in adding years to your life or in adding life to your years?

3) Is your main interest in making yourself a living, or in making a life for yourself?


Parikh utilitza una noció interessant, la de "detached involvement". Quina seria la millor traducció al català d'aquest terme? "Implicació desvinculada"? "Compromís distanciat"? És interessant veure com ell l'aborda:

"Your fixation with, or psychic investment in, the results per se causes an unnecessary degree of anxiety and tension while making the effort to achieve them. This would affect your performance adversely." (...) "By remaining detached from the expectation of actual results, while keeping in touch with your intentions and commitments to them, you give greater attention and energy to your efforts. As a consequence you are not only more successful but you do not incur negative emotions, tensions, frustrations or stress. In fact, you experience full joy and satisfaction all the time. This success and satisfaction emerge from pursuing your objectives with "detached involvement"." (p. 88 i 89)


Un altre dels seus jocs de paraules és el següent:

"The thrust of management now is more towards "mobilizing" rather than just "organizing". This implies creating an environment that makes better people out of your employees, rather than just better employees out of your people." (p. 10)


Altres cites suggerents d'aquest llibre de Parikh:

"It is important to realize that the "quality" of management cannot be separated from the quality of life or the quality of the person who does the management. The level of managing is, in fact, a consequence of the personal level of being of the manager. The competencies that are now being increasingly required, in order to cope with the changing demands of the environment, cannot be acquired by traditional training methods, but are largely a consequence of a different consciousness and vision of reality, of life, and of one's own self." (p. 31)

"Whenever you experience anger or any other negative emotion which you want to eliminate, do nothing other than becoming aware of the anger, and accept it -allow it to be there." (p. 99)

"Experience is not what happens to you, it is what you do with what happens to you. (...) Feelings are not emotions that happen to you; they are reactions you "choose" to have. Emotion is therefore a choice, not a condition of life. (...) There is no stress in the world, there is only stressful thinking." (p.102)

"Whatever the nature or profile of your "thinking" may be, it affects your neurosensory system and, through it, your body." (p.105)

"Qualities as "fairness", "understanding", "patience", "generosity" and so on, as opposed to knowledge or skill, cannot be acquired, in a genuine sense, just by desiring them, or even by having a deep commitment to acquire them. In fact, you have to alter your inner experience, through management of your neurosensory system, in such a manner that such qualities become the natural consequence, a kind of fragrance or flavour, of such an experience: this is "centering" or getting in touch with your deeper self." (p. 108)

"Your specific reaction, or response, in and from your mind, will depend on the "quality" or level of your consciousness." (p. 114)

"your inner self is your "inner music" - a constant flow or fountain of joy, energy, and intuition detached from the narrow, selfish identification with the ego, a constant source of fear, regret, guilt and frustration." (p. 115)

"Deeper consciousness changes not only the chemistry of your mind but also of your body." (p. 115)

"You can control or manage that from which you are detached or "de-identified". Similarly, you are controlled or managed by that with which you are attached or identified." (p.129)

"A master manager is usually neither "selfish" nor "selfless", remaining in touch with the deeper level of the self, that is, with his being-level. This could be described as "self-ness" - a kind of detached involvement." (p. 143)

"If you want to transform anything or anyone, including any organization, you have to begin with your self." (p. 148)

"Behind or beneath managerial life styles are your mind styles. These involve a re-orientation of your mind, of your thinking, in order to transcend both self-centered and self- "denying" extremes, thereby evolving "detached involvement"." (p. 158)

"Richness or wealth is no longer evaluated in terms of traditional measures such as land, cattle, money, or even the contemporary notion of "information". Increasingly, "riches" are being addressed in terms of your capacity to experience higher levels of vision and consciousness." (p. 161)

"The role of management is to create within the organization a climate, a culture, and a context in which corporate enrichment and individual fulfillment collaborate and resonate progressively in the development of a creative and integrative global community." (p. 162)

"Paradoxical qualities: converging divergence, constructive discontent, flexible persistence, confident humility, relaxed attention, "mindless" perception." (p. 162)

"Happiness can never come from "outside". (...) Perfection is sometimes described as the ability to live in harmony with the unchangeable imperfections in life. (...) What you do now determines what you will be in the next moment." (p. 167)





dilluns, 12 de gener de 2009

Créixer per dins







""Créixer per dins" és aquell créixer que ens fa madurs; per tant, hi estan implicades totes les dimensions de la persona. (...) I el que ens fa ser veritablement humans és la capacitat d'interès gratuït, no supeditat al propi interès. Aquest interès gratuït que és el fonament de la qualitat humana, de la saviesa, en qualsevol dels seus vessants. L'actitud d'interès profund atorga especial qualitat al "créixer per dins"; l'arrela en un interès gratuït indissociable de l'atenció -estimació- envers tot el que existeix. Genera comprensió i coneixement."


Maria Fradera i Teresa Guardans, La setena dimensió, p. 74




diumenge, 11 de gener de 2009

Decatló



N'hi ha que en lloc d'interessar-nos bàsicament per una, dues o tres disciplines hem estat portats per la vida a una més gran dispersió dels nostres interessos i sensibilitat, amb certs paral·lelismes amb els practicants del decatló. Això no deu ser millor ni pitjor, deu ser senzillament diferent. Ara, la gent més especialitzada té més possibilitats de compartir l'afició, mentre els decatlonistes anem més en solitari. Ja seria bonic, ja, poder relligar-ne uns quants i compartir l'experiència...
En el nostre cas, una possible despcripció del nostre decatlonisme (cadascú se'l fa força a mida...) inclouria les següents aficions:
- la natura
- la música
- la literatura
- la pintura i l'escultura
- la filosofia
- la religió
- la divulgació científica
- el teatre
- el cinema
- la fotografia


divendres, 9 de gener de 2009

Desert d'amics...




 Masaccio,1425



"Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura..."


Jordi de Sant Jordi (1395? - 1424)


Paraules que hi ha dies que ressonen, com ressona també allò que es deia del Cid, "Dios, qué buen vasallo, si hubiese buen señor"...


Imatge: Detall del fresc de Masaccio El tribut (1425), restaurat als tallers d'Aglaia...




dimecres, 7 de gener de 2009

El llop

Els anys 1902-1903, Hermann Hesse (1877-1962) va escriure aquest conte, "El llop". L'any 1997 el varem traduir, i com que no tenim constància que n'hi hagi una altra traducció al català, l'incorporem a l'Aglaia...
"Mai no hi havia hagut a les muntanyes franceses un hivern tan enormement fred i llarg. Des de feia setmanes l’aire era clar, aspre i gelat. De dia, les grans i pendents feixes nevades s’estenien blanques i infinites sota el cel blau lluent; de nit, els passava per sobre la lluna, clara i petita, una tallant i gèlida lluna de groga lluïssor, la forta llum de la qual esdevenia blava i somorta sobre la neu, com si fos la mateixa imatge de la glaçada. Els homes evitaven tots els camins i especialment els cims; s’estaven, indolents i rondinaires, a les seves casetes de poble, les rogenques finestres de les quals, plenes de fum i entelades, sorgien dins la nit, enmig de la blavosa llum de la lluna, i no trigaven a apagar-se. Era un temps difícil pels animals de la contrada. Els més petits es glaçaven en gran nombre; fins i tot els ocells eren vençuts per la glaçada, i els magres cossos morts esdevenien botí de perdiguers i llops. Però també aquests patien terriblement la glaçada i la fam. Allà només hi vivien unes quantes famílies de llops, i la necessitat els impel·lia a una més ferma associació. Durant el dia sortien per separat. Aquí i allà en vagarejava un per la neu, magre, afamat i vigilant, silenciós i esquiu com un espectre. La seva exigua ombra lliscava al seu costat sobre la nevada superfície. Flairant, allargava el punxegut musell al vent i deixava sentir de tant en tant un udol sec i penós. Els vespres, però, canviaven completament i s’aplegaven, amb roncs udols, al voltant dels pobles. En ells, el bestiar i l’aviram estaven ben guardats, i darrera ferms porticons hi havia escopetes preparades. Només de tant en tant els queia una petita presa, tal vegada un gos; i dos de la bandada ja havien estat morts a trets. El fred persistia. Sovint els llops jeien junts, silenciosos i meditatius, escalfant-se els uns amb els altres; paraven l’orella angoixats envers el mort ermàs fins que un d’ells, turmentat pel cruel suplici de la gana, tot d’una es posava dret d’un salt fent un bramul esglaiador. Llavors tots els altres giraven el musell cap a ell, tremolaven i esclataven plegats en un poderós, amenaçador i planyívol udol.

Finalment, una petita part de la bandada es va decidir a emigrar. De bon matí abandonaren els seus caus, s’aplegaren i ensumaren l’aire glaçat, excitats i plens de por. Llavors se n’anaren, amb un trot ràpid i regular. Els que es quedaven enrere els seguiren amb ulls molt oberts i vidriosos, després feren al trot un parell de dotzenes de passos darrera d’ells, s’aturaren indecisos, es quedaren drets perplexos i retornaren lentament als seus buits caus. Els que havien marxat se separaren al migdia els uns dels altres. Tres d’ells es dirigiren cap a l’est envers el Jura suís, els altres prosseguiren el camí cap al sud. Tots tres eren animals ben plantats i forts, però esgarrifosament amagrits. El seu replegat i clar ventre era estret com un cinyell, el pit mostrava llastimosament les costelles, els musells eren eixuts i els ulls oberts de bat a bat i desesperats. Tots tres plegats s’endinsaren en el Jura; el segon dia van capturar un moltó, el tercer un gos i un poltre, i per tot arreu eren furiosament perseguits per la gent del país. Per la comarca, rica en pobles i viles, s’escampà l’ensurt i la por davant els desacostumats intrusos. Els trineus del correu foren armats, ningú no anava d’un poble a l’altre sense fusell. Després d’un botí tan bo, els tres animals se sentien en aquelles forasteres contrades alhora esporuguits i complaguts; temeràriament, s’aproparen a les cases i irromperen a plena llum del dia a l’estable d’una masia. Mugits de vaques, espetecs de tanques de fusta estellant-se, soroll de peülles i alenades anhelants ompliren l’estret i calent espai. Però aquesta vegada intervingueren els homes. Es va posar preu als llops, i això va redoblar l’ànim dels pagesos. I en van matar dos: l’un duia un tret al coll, l’altre fou mort a cops de destral. El tercer s’escapà i va córrer molt de temps, fins que caigué mig mort sobre la neu. Era el més jove i formós dels llops, un animal superb de molt considerable força i àgils formes. Romangué llarga estona ajagut, panteixant. Sangonosos cercles vermells giravoltaven davant dels seus ulls, i de tant en tant llançava un gemec xiulant i dolorós. Un cop de destral li havia ferit el llom. Malgrat tot, reposà i pogué aixecar-se altre cop. Primer esguardà la molta distància que havia corregut. Enlloc no es veien homes ni cases. Molt a prop d’ell hi havia una gran muntanya tota nevada. Era el Chasseral. Decidí donar la volta al seu entorn. Com que la set el turmentava, s’empassà petits mossos de la gelada i dura crosta de la superfície nevada. A l’altra banda de la muntanya va anar a parar damunt d’un poble. Era cap al vespre. Es va esperar en un espès bosc d’avets. Llavors es va esquitllar cautelosament entre els tancats dels jardins, seguint l’olor dels calents estables. No hi havia ningú al carrer. Esporuguit i cobejós, donava cops d’ull passant entre les cases. Se sentí un tret. Va tirar el cap amunt i es posà a córrer, mentre ja se sentia un segon tret. L’havien tocat. El seu blanquinós baix ventre tenia el costat tacat de sang, que rajava constantment amb grosses gotes. Malgrat tot se’n va sortir; aconseguí escapar-se amb grans salts i arribar al bosc de l’altra banda. Allà es va esperar un moment tot escoltant i va sentir per dues bandes veus i passos. Ple de por, va mirar amunt cap a la muntanya. Era escarpada, boscosa i penosa de pujar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant, pujà pel costerut cingle, mentre al llarg de la muntanya s’estenia un embull de malediccions, ordres i llums de llanternes. Tremolós, el llop ferit s’enfilà a través de l’ombrívol bosc d’avets, mentre la fosca sang regalimava a poc a poc pel seu flanc. El fred havia minvat. El cel de ponent era ennuvolat i semblava prometre una nevada.

Finalment, l’extenuat llop havia assolit el cim. Ara estava dret sobre una gran feixa nevada, lleugerament inclinada, prop del Mont Crosin, molt per sobre del poble del qual havia fugit. No sentia gana, sinó el dolor somort i persistent de la ferida. Un lladruc feble i malalt va sortir del seu penjant musell, el seu cor bategà amb dificultat i dolor, i sentí la mà de la mort pesar sobre ell com una càrrega indescriptiblement feixuga. Un isolat avet d’amples branques el va atreure; allà s’assegué i mirà fixament, melangiós, la nebulosa nit nevada. Va transcórrer mitja hora. Ara queia una llum rogenca sobre la neu, estranya i suau. El llop s’aixecà gemegant i adreçà el seu formós cap envers la llum. Era la lluna, que s’alçava pel sud-est, enorme i vermella com la sang, i pujava amunt lentament pel cel enterbolit. Feia moltes setmanes que no era tan vermella i tan gran. Desolats, els ulls de l’animal moribund es fixaren en el mat disc lunar, i altre cop bleixà un feble udol, dolorós i apagat, en la nit. Llavors arribaren llums i passos. Pagesos amb gruixuts capots, caçadors i xicots joves amb gorres de pell i tosques polaines caminaven feixugament per la neu. Sonaren crits d’alegria. Havien descobert el llop moribund; li tiraren un parell de trets i ambdós fallaren. Llavors veieren que estava agonitzant, i se li tiraren al damunt amb pals i garrots. Ell ja no sentia res. Amb els membres trencats, l’arrossegaren cap a baix a St. Immer. Reien, es vanagloriaven, esperaven amb il·lusió l’aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d’ells veié la bellesa del bosc ple de neu, ni l’esplendor dels altiplans, ni la lluna vermella que penjava sobre el Chasseral, la feble llum de la qual es reflectia als canons de les seves escopetes, en els cristalls de la neu i en els apagats ulls del llop mort."

dimarts, 6 de gener de 2009

Referents: directors de cinema









Directors de cinema que ens han marcat o amb els que ens sentim especialment propers...


Woody Allen
Robert Altman
Theo Angelopoulos
Michelangelo Antonioni
Denys Arcand
Igmar Bergman
Luis Buñuel
Liliana Cavani
Charles Chaplin
Ethan i Joel Cohen
Isabel Coixet
Francis Ford Coppola
Constantin Costa Gavras
Jean Pierre i Luc Dardenne
Clint Eastwood
Federico Fellini
John Ford
Robert Guédiguian
Stanley Kubrick
Akira Kuroshawa
Terrence Mallick
Louis Malle
Jean Pierre Melville
Sam Pekinpah
Roman Polanski
Eric Rohmer
Carlos Saura
Martin Scorsese
Bertrand Tavernier
Lars von Trier
François Truffaut
Luchino Visconti
Orson Welles
Wim Wenders
Billy Wilder
Zhang Yimou





dilluns, 5 de gener de 2009

Mans


Al seu magnífic llibre "La setena dimensió", un dels exercicis que proposen la Maria Fradera i la Teresa Guardans és un treball sobre les mans. Aquí hem aplegat algunes imatges que poden ser útils en aquest sentit.

Mercè:

Dürer:
Glo:













Thor Beverley:






Tracey Ruotolo:







diumenge, 4 de gener de 2009

divendres, 2 de gener de 2009

Mestres




Masaccio 1425


"Per què "mestres"? Perquè ens conviden a explorar. Les paraules de l'explorador no faran el camí per nosaltres, però ens ajuden, i molt. Sinó, estaríem permanentment obrint camins en la selva verge sense cap pista sobre les clarianes. Els humans no ho inventem tot de cap i de nou cada vegada, podem comptar amb el patrimoni dels que ens han precedit; i en el cas que ens ocupa, podem aprendre molt de tors aquells i aquelles que ens mostren la possibilitat de ser persones del tot. Són mestres "de què"? Mestres d'una actitud, una actitud que obre portes insospitades. D'una manera de ser persones que posa en joc els nivells específicament humans de l'existència, més enllà d'un ús més o menys refinat de les capacitats de cara a poder sobreviure."


Maria Fradera i Teresa Guardans, La setena direcció, p. 23


Imatge: Detall del fresc de Masaccio El tribut (1425), restaurat als tallers d'Aglaia...




dijous, 1 de gener de 2009

Martí i Pol: Serem allò que vulguem ser




"No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata."

Miquel Martí i Pol, Primer llibre de Bloomsbury (1980-1981)