dijous, 31 de desembre del 2015

Energia de Bach II





El dia 2 de juny de 1938 Pau Casals enregistrava a París la Suite per a violoncel n. 1 en Sol, BWV 1007 de Johann Sebastian Bach, que apareixeria en un disc de 78 r.p.m.

Aquest és el seu primer moviment, d'una intensitat corprenedora.

dimecres, 30 de desembre del 2015

D'Ors al Prado IX: Goya





IX. Goya



"Seguim, amb Goya, en l'extrem límit romàntic. La pintura va a deixar de ser-ho: és gairebé només dibuix ja. Sobirana de l'inconscient, treia el cap la música, al tombant mateix del Greco. Darrere, immediatament darrere de Goya, hi ha, claríssima, la literatura. - Hi ha la història, la psicologia, l'etnicisme, el costumisme, la sàtira, la moral, l'humor..."



Goya 1814 Los fusilamientos o El 3 de mayo de 1808 en Madrid

"Heus aquí el ciutadà que, en la nit dels Fusellaments s'alça amb els dos braços enlaire, la llum del fanal a la camisa. Pelut, gairebé negre, grotesc i sublim, ninot i arcàngel, anònim i immortal -aquest rebel madrileny és per a nosaltres la Revolució-. No vull dir només la revolució política. És aquesta, però també l'altra, la de la cultura, la de l'art, la revolució que el Passat mira d'afusellar, i no pot. Què veiem anecdòticament, en aquest quadre? Una execució. Què hi veiem, ideològicament? Al contrari, una apoteosi. Un crit triomfal de la llibertat.

Mai s'ha pintat amb tanta llibertat. Mai s'ha trencat tan descaradament, tan violentament, amb qualsevol tradició. Batega aquí, nuament, irracionalment, la mateixa vida."


"El Crist a la creu que hi ha al Museu (...) és una de les primeres obres conegudes del pintor. Suau i mòrbid, el bonic cos deixa enterament a la cara la funció expressiva de la tragèdia."


Goya 1780 Crist a la creu






D'Ors dóna molta importància als retrats de Goya, entre els que subratlla els següents:


Goya 1800 La família de Carles IV


Goya 1795 El pintor Francisco Bayeu



Goya 1799 La maja desnuda



Goya 1808 La maja vestida




dissabte, 26 de desembre del 2015

dijous, 24 de desembre del 2015

Espriu: Prec de Nadal



Lorenzo Monaco 1390


"Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit."
  



Salvador Espriu



dimecres, 23 de desembre del 2015

Quatre estadis de visió



Masaccio 1425


En un primer estadi només ens veiem a nosaltres mateixos. El món només existeix en funció de les nostres necessitats o del nostre plaer.

En un segon estadi veiem els altres. D'entrada com una passió necessària, i de mica en mica descobrint en l'altre el seu valor propi i la seva autonomia, fins a arribar al respecte a la seva alteritat i a l'estimació, tot i aquesta insalvable alteritat.

En un tercer estadi veiem el món per ell mateix, comencem a descobrir la seva gràcia més enllà de l'ús que en podem fer. El món natural i el món cultural. Les coses ens aconsegueixen parlar per elles mateixes. Les anem respectant i admirant, fins que arribem a que ens commocionin. Per elles mateixes, no com a mirall o projecció de les nostres pulsions interiors.

En un quart estadi veiem que tot està il·luminat per una mateixa llum, que tot està íntimament vinculat, que tot comparteix una mena d'unitat profunda tot i la diversitat de les manifestacions, que tot és expressió de quelcom que és totalment diferent de nosaltres i del món, sense que sapiguem què és el que això vol dir, ja que és més una percepció que un coneixement (Totalment Diferent, i dit tres vegades, perquè quedi ben afirmat: Sant, sant, sant); ho anomenem la divinitat, Déu, l'Absolut, l'Únic, el Pare Celestial, l'Origen i la Fi...

Aquests estadis no van l'un darrera l'altre, tot i que hi poden anar. Sovint es barregen, fem salts de l'un a l'altre, ens immergim en un i els altres són només fugaços llambrecs. L'itinerari descrit és més conceptual que cronològic. Però de vegades aquests estadis són també etapes d'un procés de creixement personal, de maduració, d'aprofundiment en la condició humana. Potser es poden utilitzar alhora com un itinerari i com quatre maneres de viure el món que anem combinant segons el moment.




dimarts, 22 de desembre del 2015

Martí i Pol: El temps és just






"El temps és just, restitueix al gest
la dignitat perduda i el misteri,
dóna més claredat als silencis, i posa
colors nous de desig damunt la pell adusta.

Llargs són els dies de l'hivern, i clars.
Amb llibres i converses els omplim
i en tenim prou. A poc a poc flueixen
les preguntes – i no esperem resposta -,
mentre defora tot esdevé incert
i el vent esborra signes i propòsits."


Miquel Martí i Pol, "Primer llibre de Bloomsbury"



"L'hivern és just, restitueix la llum
al seu límit més pur,
mescla presència i oblit al cor de les donzelles
i ens incita quietament a la tendresa.
Tot l'estiu hem folgat
i ara els camins s'afuen i es precisen
i el lladruc dels gossos a la nit
és colpidorament pròxim.

Tornarem a la perduda intimitat
i als vells llibres de sempre,
com qui torna de nou a la casa del pare,
una mica menys purs
però qui sap si una mica més dòcils al missatge."

Miquel Martí i Pol, "L'arrel i l'escorça"




diumenge, 20 de desembre del 2015

Martí i Pol: Solstici



Hernández Pijuan 1988



"Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres."


Miquel Martí i Pol a L'àmbit de tots els àmbits (1981)



dissabte, 19 de desembre del 2015

Cloenda Vicens Vives



Twombly 1961



Paraules de comiat d'en Rai a la sessió de cloenda del Programa Vicens Vives del 18.12.2015:


"Darrerament dedico certa atenció a Eugeni d’Ors i a Francesc Cambó. D’Ors i Cambó van ser dues persones molt competents, cultes i altament interessades per les humanitats. Deixeu-me dir d’entrada que els hi tinc un gran respecte i que les admiro. I he de dir d’entrada també que és molt difícil i es pot ser molt injust a l’hora de fer apreciacions crítiques de gent a qui no has conegut personalment –com també de la que has conegut personalment...-. Vull dir també que soc conscient d’estar fent servir el seu nom per a dir coses de les que hi hauria molts altres exemples potser més adients que aquests dos personatges.

Dit tot això, vull considerar que ells poden ser exemples de persones que poden tenir molts aspectes positius rellevants i ser alhora persones amb un baix nivell de sensibilitat envers els altres éssers humans concrets –sobretot envers el patiment d’aquests éssers humans-; persones amb poca capacitat de compassió, amb poca tendresa, amb un cultiu poc desenvolupat de la pròpia qualitat personal, amb una certa manca de “sentit d’humanitat”; persones amb un interès insuficient per aprofundir en les insondables fondàries de l’ànima humana. Ells poden ser exemples, tot i que potser no els més adients, de com es pot posar la idea, l’abstracció, el concepte, sigui aquest la “cultura”, o la “pàtria” –fins i tot “l’ésser humà” com a noció abstracta, fins i tot “Déu” com a noció abstracta– per davant de les persones concretes, persones que d’alguna manera es considera que han d’estar al servei d’aquestes idees i no a l’inrevés. Idees que poden ser magnífiques, fins i tot els més alts valors –justícia, llibertat...-; però a mi em sembla que difícilment es justifica el sacrifici d’una vida humana per mirar d’impulsar una idea, sigui la que sigui. Les idees han d’estar al servei de les persones, i no a l’inrevés.

D’Ors i Cambó, i molts altres magnífics intel·lectuals i polítics, es decanten, potser sense ni donar-se’n compte, cap a aquesta primacia de la idea. Primacia que, de fet, és la gran temptació de tota persona interessada en la cultura – o fins i tot en la religió – en la mesura en que aquesta no es posa al servei de la maduració i la felicitat de les persones concretes, sinó a l’inrevés. Tots podem viure aquesta tensió, i tots podem viure-la sense ser-ne conscients; i tots l’hem de saber gestionar per no acabar esdevenint brillants estels freds fixats en la negror de la nit. Del que es tracta és d’esdevenir espurnes evanescents que saben del seu caràcter efímer i estan interessades a fer aflorar, estendre i compartir, en aquest breu espai de temps que ens és donat, aquesta consciència de realitat impermanent, pressupòsit bàsic per a una justa apreciació del que som i del valor i sentit de la nostra existència. 

Tornem a Eugeni d’Ors, un personatge peculiar, molt culte i segur d’ell mateix, que a principis del segle XX i durant una pila d’anys va impactar la cultura catalana amb les seves “Glosses” al diari “La Veu de Catalunya”. Seguint el seu exemple, em permetré fer una petita glossa de la darrera sessió del Programa Vicens Vives 2015, una sessió que per a mi va ser especialment bonica i significativa, força modèlica del que volem per a les nostres sessions pel nivell de reflexió assolit i per la franquesa, llibertat i capacitat de confrontació d’idees que van mostrar els ponents. En aquesta sessió sobre “El valor de la creativitat” es va parlar del “perquè” i del “com”, i és a això que vull fer referència.

El “perquè” és fonamental, com ens recordava en Vicenç Villatoro. Què és el que orienta la nostra vida, què ens mou, quins són els nostres propòsits, objectius, projectes. Perquè vivim, vaja. I aquí vull recordar la qüestió dels valors. Hi he donat força tombs, i em sembla que són ells els que acaben tenint un paper protagonista en aquesta qüestió del perquè. Treballeu els vostres valors, feu-los aflorar, sigueu-ne conscients, reviseu-los críticament, observeu fins a quin punt configuren el vostre comportament. Només esdevenim plenament humans quan als immensos paquets dels coneixements i les emocions hi afegim els valors. Llavors esdevenim tridimensionals, voluminosos, profunds. I aquí, en el terreny dels valors, el criteri racional i la voluntat hi juguen un paper tan important com la intuïció o els impulsos del cor.

Però també és molt important el “com”, com ens recordava en Narcís Comadira. Hi ha una “forma” a construir que triem lliurement però que hem de respectar, de tenir en compte. I això passa no només en l’art, sinó en tot el que fem a la vida: com mengem, com vestim, com ens movem, com tractem els altres... La gràcia no està només en el que fem, sinó en com ho fem, en fer-ho “bé”, “com cal”, “de la manera escaient”, “de la manera més bonica possible”, harmònicament, proporcionadament, o bé estripadament, si aquesta és la forma escaient al nostre propòsit, però sempre essent conscients i tenint en compte la forma. Les coses no es poden fer “de qualsevol manera”; hi ha una “manera de fer” que s’ha de tenir present i s’ha de treballar. I aquesta “manera de fer”, que vol esdevenir una “manera de ser”, tradueix, materialitza, un cert “esperit”, en una accepció del terme molt habitual a la cultura francesa, accepció sovint associada amb termes com “noblesa” o “finesa”.

I això em porta a considerar que hi ha una certa “manera de fer”, un cert “esperit” del Programa. Del que formen part dimensions com ara:

- Tractar les coses amb rigor i seriositat, anar “a fons”, no quedar-se en una mera impressió superficial, en una opinió poc treballada, poc rumiada.

- El fer les coses des de la pluralitat, des de la diversitat de punts de vista i opinions, des de la transversalitat, lluny del sectarisme.

- El fer les coses des de la sinceritat, la transparència i el bon clima, sense aparences a mantenir, sense artificialitats ni ganes de “quedar bé”.

- La consciència de la importància del compromís. Compromís simultani amb nosaltres mateixos, amb la nostra família, amb la nostra ciutat, amb el nostre país i amb el conjunt de la humanitat, tal com demanava el gran mestre xinès Kong a l’hora de proposar les característiques d’un “ésser plenament humà”.

Desitjo ferventment que l’Espai VV pugui mantenir, conrear, desenvolupar, nodrir, digueu-li com vulgueu, aquest “esperit” del Programa. És el seu gran repte. Avui en dia, la vida és molt fragmentada i absorbent, les agendes individuals passen per davant de l’agenda col·lectiva, la feina i els afers personals ocupen tot l’espai i no queda gairebé lloc per a les iniciatives compartides. Però aquestes són les que vertebren i donen força a un país. Catalunya ha estat forta per la seva capacitat d’associació, per la seva capacitat de construcció de societat civil, si ho voleu dir així. I em temo que en aquests moments aquesta capacitat no és prou forta, no està a l’alçada de la nostra història. Em fa l’efecte que l’Espai VV serà un bon indicador d’aquesta capacitat de fer camí plegats, vertebrats. Si no ens en sortim, després no valdrà a queixar-se o a encolomar les culpes a d’altres.

Vaig acabant, i espero que comprengueu i excuseu que avui m’estigui allargant una mica més del compte. En Marià Corbí ens recorda tres condicions clau per assolir la qualitat humana profunda. La primera, un interès apassionat per la realitat. La segona, el saber establir un distanciament suficient amb aquesta realitat com per no quedar-hi aferrats, com per poder-ne prendre plena consciència. Sense distància no hi ha consciència. Sense distància hi pot haver passió, però no hi pot haver contemplació. La tercera condició és la capacitat de deixar el nostre ego a una banda, de fer-lo callar, a l’hora de relacionar-nos amb la realitat. Espero que això pugui planar també en l’horitzó, en el rerefons de l’”esperit VV”.

I vull acabar recordant la invocació posada en boca del gran mestre jueu Yeshua ben Yosef, aquell que demanava ferventment un màxim d’autenticitat a la seva religió, demanda que podem projectar a totes les religions. Amb una d’aquelles magnífiques metàfores de la saviesa antiga que t’impacten sense que sàpigues ben bé perquè, ell ens convida a ser “sal de la terra” i “llum del món” (Mateu 5, 13-16). I és ben cert que un món sense gust i a les fosques té poca gràcia, val poc la pena, no és un bon lloc per viure. Espero, doncs, que en la mesura del possible aconseguim treballar-nos per tal de poder contribuir a donar sabor, color i lluminositat a aquest món nostre, a aquesta humanitat immensa i fràgil de la que formem part. Espero que entre tots plegats ens ajudem per tal d’esdevenir veritablement “sal de la terra” i “llum del món”.

Moltes gràcies per la vostra paciència i pel camí que hem fet plegats durant tots aquests anys."





divendres, 18 de desembre del 2015

Sobre l'art







"La naturalesa essencial de l'art no es troba ni en la producció per a satisfer unes necessitats pràctiques, ni en l'expressió d'unes idees religioses o filosòfiques, sinó en la capacitat de l'artista de crear un món sintetitzat i conscient d'ell mateix, el qual no és ni el món dels desigs i necessitats pràctics, ni el dels somnis i la fantasia, sinó un món format per aquestes contradiccions, és a dir, una representació convincent de la totalitat de l'experiència, una manera, doncs, d'afrontar la percepció que l'individu té d'algun aspecte de la veritat universal.

(...)

L'art és una activitat autònoma, influenciada com totes les nostres activitats per les condicions materials d'existència, però que, com a mode de coneixement, és alhora la seva pròpia realitat i la seva pròpia finalitat. L'art es troba necessàriament en relació amb la política, la religió i totes les altres maneres de reaccionar davant del nostre destí humà. Però com a forma de reacció és diferent, i contribueix amb ple dret al procés d'integració que coneixem amb el nom de civilització o cultura.

(...)

Cal considerar l'art com el mode més perfecte d'expressió que ha assolit la humanitat.

(...)

No podem comprendre la Humanitat i la Història fins que admetem la importància i, certament, la superioritat del coneixement representat per l'art (...) l'art és en tot moment, en les seves manifestacions, universal i etern.

(...)

En totes les seves activitats essencials, l'art intenta dir-nos quelcom: quelcom sobre l'Univers, l'ésser humà, el mateix artista. L'art és una forma de coneixement, i el món de l'art és un sistema de coneixement tan preciós per a l'ésser humà com el món de la filosofia o de la ciència."

 
Herbert Read a Art i societat (1936), Introducció




dimecres, 16 de desembre del 2015

Llengua i emoció





Els nostres nens han de conèixer bé el castellà, però l'esforç a fer com a país i com a escola pública és que sentin com a propi el català. Les llengües no només són un mitjà de comunicació, són també una eina d'identificació. A Catalunya no podem tractar igual al català i al castellà (i a l'anglès).

És important manegar-les bé totes, però el vincle afectiu ha de ser més important amb el català. La neutralitat i l'equidistància no són possibles ni bones en aquest terreny a nivell emocional. No només cal conèixer una llengua, cal estimar-la, sentir-la com a la més pròpia, aquella a la qual miraràs de preservar i enfortir, procuraràs tenir-ne cura i millorar-la.

Aquí hi ha evidentment un conflicte: el sistema educatiu mirarà de fer això amb infants amb llengües maternes que no seran el català (castellà, àrab o el que sigui). Haurem de viure aquest conflicte i saber-lo gestionar. Però això no vol dir renunciar a prioritzar emocionalment el català.




dimarts, 15 de desembre del 2015

D'Ors al Prado VIII: El Greco





VIII. El Greco



"Pintor de les formes que volen", dirà d'Ors. Les coses contemplades perden el seu pes.



El Greco 1579 La Trinitat

Diu D'Ors que La Trinitat "recorda en més d'un respecte les obres de la vellesa de Michelangelo. Aquí el cos de Crist apareix encara formosament atlètic. Encara, en el món de les formes que volen, recorda al món de les formes que pesen."

Proposa llavors la contemplació d'una sèrie de retrats on hi veu una creixent exteriorització de l'ascetisme fins arribar a un punt on "l'ànima sembla haver trencat amb qualsevol respecte a la bellesa del cos" i s'evaporen les corporeïtats "per donar pas a tot el que en art és cohibit i subterrani, a la boja sensualitat del color." Un procés que forma part de la "reacció barroca contra el racionalisme".


El Greco 1585 Retrat d'un metge


El Greco 1580 El cavaller de la mà al pit


El Greco 1590 Rodrigo Vázquez


El Greco 1605 Sant Pau


El Greco 1605 Sant Joan Evangelista


El Greco 1580 Sant Antoni


El Greco 1602 Crist abraçat a la creu



Proposa llavors aturar-se a aquesta Anunciació primerenca, on "les formes que volen es barregen amb les formes que pesen -algunes d'elles, correctes arquitectures- en una superposició de cel i terra."


El Greco 1572 L'Anunciació


Per acabar, d'Ors proposa resseguir quatre fites de la iconografia cristiana, "quatre llargues teles, apocalípticament poblades de llargues figures". Aquí El Greco és ja plenament el "pintor maleït", "és el boig que descobreix el que ignoren els savis; el posseït que ha trencat definitivament amb el ritme i amb la raó; el músic, en qui tempestuosament o inconscient s'exalta i es tradueix en les actituds torturades, en els membres torçats, en les misterioses celísties, en el color opulentament podrit; en aquestes mateixes llengües de foc que apareixen, finalment, a la Pentecosta, obra de la darrera època, però que abans ja han estat prefigurades en tots els cossos dels homes, de les dones i dels àngels."



El Greco 1600 Bateig de Crist


El Greco 1600 La Crucifixió


El Greco 1600 La Resurrecció


El Greco 1600 Pentecosta




dilluns, 14 de desembre del 2015

El Déu proper



Piero della Francesca 1466


El que la tradició religiosa i filosòfica ha designat amb el terme "Déu" és significativament qualificat a l'hora de l'ús quotidià personalitzat d'aquesta noció, o sigui quan hi fem referència en el context de la pregària o del diàleg interior.

Llavors les designacions més freqüents són "Déu meu" i "Senyor", ambdues amb molt antigues arrels. La seva fusió ha donat en català l'interessant "Déu nostre Senyor" per referir-s'hi en tercera persona.

La tradició evangèlica utilitza també la denominació "Pare" (de vegades "Pare del cel, o "Pare celestial"), sovint designat des de l'òptica col·lectiva: "Pare nostre", com es fa a la pregària evangèlica més coneguda, que comença amb aquestes paraules.

El més específicament evangèlic sembla ser però la denominació "Abbà", terme arameu que significa "pare" en termes col·loquials, familiars, afectuosos.

Són maneres significatives d'expressar una relació personalitzada amb l'alteritat divina, certament desconeguda i objecte de recerca però alhora viscuda i formulada en termes de proximitat, de calidesa, de relació íntima.





diumenge, 13 de desembre del 2015

Ritmes de creixement








Segons deia La Vanguardia del 20.06.2003, el ritme de naixement de noves estrelles va ser deu vegades més gran a la primera meitat de la història de l'Univers que en l'actualitat. El seu ritme de formació es va triplicar entre els 1.000 i els 1.5000 milions d'anys de formació del cosmos, i fa 7.000 milions d'anys va caure en picat. Entre els 1.000 i els 6.000 milions d'anys, les galàxies van créixer, capturant-se les unes a les altres; des de llavors, s'han estancat.


Inconscientment, sovint tenim la impressió que el cosmos és estable, impassible, constant, regular, que va funcionant de manera homogènia, sense alteracions, i que així continuarà per sempre. És bo, doncs, tenir en compte informacions com aquesta, que ens donen tota una altra imatge de l'esdevenir còsmic, amb etapes diferents i canvis de ritme, ni que sigui en enormes magnituds temporals.





divendres, 11 de desembre del 2015

dimecres, 9 de desembre del 2015

Dylan Thomas: The dying of the light



Nolde 1913


"Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light."


Dylan Thomas, 1951



Possible traducció:


"No entris dòcilment en aquesta bona nit,
la vellesa hauria de cremar i delirar al final del dia;
enfurisma't, enfurisma't davant la mort de la llum.

Tot i que els savis en arribar al final saben que la foscor és merescuda,
perquè les seves paraules no havien fet esclatar cap llamp,
ells no entren dòcilment en aquesta bona nit.

Els homes bons, en arribar la darrera onada, plorant per la brillantor
amb que les seves fràgils obres podrien haver dansat en una verda badia,
s'enfurismen, s'enfurismen davant la mort de la llum.

Homes salvatges que van agafar i cantar al sol en el seu vol,
i veuen, massa tard, que l'ofenien en el seu camí,
no entren dòcilment en aquesta bona nit.

Homes greus, a punt de morir, que veuen amb una vista que decau
que uns ulls cecs podrien brillar com meteors i ser alegres
s'enfurismen, s'enfurismen davant la mort de la llum.

I tu, pare meu, allà al cim trist,
maleeix-me, beneeix-me ara amb les teves llàgrimes ferotges, t'ho prego.
No entris dòcilment en aquesta bona nit.
Enfurisma't, enfurisma't davant la mort de la llum."



dimarts, 8 de desembre del 2015

Que ve de Déu



Twombly 2004


"El reverend havia fet un sermó: "Que així resplendeixi la vostra llum davant de la gent perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel." Li va explicar que volia dir que quan fas una bona obra hauria de semblar que ve de Déu, no de tu mateix. Els altres no haurien de tenir la sensació que ha estat la teva bondat, i tu mateix tampoc no t'ho hauries de pensar. Qualsevol bona obra és menys bona com més en reivindica la responsabilitat un ésser humà."


Marilynne Robinson a Lila (2014)




dissabte, 5 de desembre del 2015

Deute amb el passat







"Només som plenament éssers humans en la mesura que reconeixem que hi ha una infinitat de coses que ens superen i, igualment, que tenim un deute envers aquells que ens han precedit. Tenim un passat, i és a través d'aquest passat que existim."


Jean-Pierre Vernant (entrevista publicada per La Vanguardia el 08.09.2000)



"En un món dominat pels avenços tècnics, en un món de canvis cada cop més ràpids, el passat resulta cada cop més desvaloritzat. En què els pot afectar als que s'han criat amb Internet el que pensaven els que encara escrivien amb ploma d'oca? Qui està disposat a creure en el nostre temps que la història pugui servir de guia per a gestionar el nostre present i preparar el futur? Només importen el present i un futur tan immediat que es confon amb el present."


Miquel Siguán (La Vanguardia 05.07.2001)




divendres, 4 de desembre del 2015

Visió de conjunt



Rousseau 1907


Sembla oportú mirar de formular amb llenguatges diversos i assequibles visions de la realitat que mirin d'articular en un tot coherent els diferents àmbits rellevants del món i de la vida: el cosmos/entorn natural, la cultura/història de les diferents cultures, la societat/relació persona-societat, la persona humana/la vida com a procés de construcció personal.


Els humans som una emanació que es produeix en un determinat moment de l'evolució de l'Univers, fruit d'una complexa i atzarosa combinació de circumstàncies. És cert que ha estat necessari tot el procés còsmic (13.800 milions d'anys) per arribar a donar lloc als éssers humans, és cert que tot ha passat com perquè existim, però també és cert que podríem perfectament no existir, que les circumstàncies podrien haver anat de tal manera que els éssers humans no haguessin sorgit o haguessin tingut una altra mena d'evolució (potser podrien haver subsistit diverses espècies d'humans, per exemple, i no només una). Hi ha tants elements que condicionen el pas a una etapa posterior que el que passa sembla casual; alhora, és cert que el que som és el que realment ha passat, que aquesta és la única realitat (la resta són hipòtesis, possibilitats) i que hem de centrar la nostra atenció en el que s'ha produït, en el que som.

Si no s'hagués originat el sistema solar (fa 5.000 milions d'anys), no existiríem. Si el moviment de les plaques tectòniques (essencial en l'evolució de la terra per la seva incidència en el clima a través, com a mínim, dels corrents marins) no hagués estat el que ha estat, no existiríem (i la dinàmica de les plaques sembla prou atzarosa). Si uns petits mamífers no haguessin pujat als arbres perseguint els insectes atrets per les flors, no existiríem. Si un canvi climàtic no hagués obligat als descendents d'aquells mamífers a baixar dels arbres i caminar per terra, no existiríem. Si un canvi de circumstàncies no hagués generat homínids amb cranis de prop de 1.500 cc (després d'un milió d'anys d'estabilitat en els 1.000 cc!) no seriem com som. Si a Mesopotàmia no s'haguessin donat unes circumstàncies molt particulars que van permetre als humans passar de caçar i recollir a criar plantes i animals en base a una organització social àmplia, la nostra vida col·lectiva no seria la que és. Som fruit d'un enorme cúmul d'atzaroses circumstàncies en les que, però, sembla operar una peculiar dinàmica còsmica que es dóna a molt diferents nivells: la de permetre l'aparició de grumolls de complexitat creixent en un context general que tendeix a la simplificació, punts calents enmig d'una tendència general al refredament.

Nosaltres som un d'aquests grumolls. I moltes de les nostres realitzacions històriques, també. I aquí estem nosaltres, embarcats en l'aventura de la creació del llenguatge (una complexitat increïble), que ens diferencia, en l'aventura de viure junts, en l'aventura d'establir nocions compartides que ens permetin la comunicació, l'enfortiment de la convivència i l'explicació del procés vital en el que estem immersos. El llenguatge, fruit del nostre poderós cervell (cent mil milions de neurones) permet que aquest cervell generi un altre estrany fenomen que ens caracteritza: la consciència, el poder prendre distància respecte a l'entorn i a nosaltres mateixos, poder-nos comprendre com a part alhora diferenciada d'aquest entorn. Diferenciada com a espècie i diferenciats com a individus.

La consciència ens permet pensar-nos a nosaltres mateixos, i això posa la nostra vida a les nostres mans, ens en dóna el timó, generant així cert marge de llibertat per anar on vulguem i la responsabilitat de decidir on volem anar, i que aquest on volem anar ens construeixi i ens satisfaci com a espècie i com a persones. No ens pensem sols i a partir de zero (per molt que de vegades ens ho sembli): la nostra cultura ens possibilita i alhora condiciona aquest pensament. I la cultura és el fruit d'una tasca col·lectiva i multi-generacional. La tensió entre l'individu i la seva cultura genera una dinàmica de canvi que, lligada als canvis introduïts per la modificació de les circumstàncies (condicions de l'entorn natural, introducció de noves tecnologies, confrontació amb altres cultures), permet entendre perquè els cultures estan en constant evolució. I avui en dia, quan les diferents cultures ja no només s'influencien (com havia passat sempre) sinó que s'entrellacen, i les tecnologies permeten una explosió exponencial de la comunicació, la dinàmica de canvi cultural és encara més potent.

L'altre gran factor del nostre present és haver generat una capacitat tecno-econòmica que pot incidir negativament en el nostre limitat entorn natural, posant en risc a nombroses espècies animals i vegetals, inclosa l'espècie humana. Això fa que quan actualment els individus es plantegen com han d'estar en el món per viure amb dignitat i plenitud, per viure d'una manera satisfactòria, ja no poden desvincular la seva sort de la de la seva societat, de la de la humanitat en el seu conjunt i de la de l'entorn natural que permet l'existència de l'espècie humana i moltes altres espècies.

Potser en altres temps les persones, tot i dependre de la societat, podien pensar exclusivament en elles mateixes. Potser en altres temps era possible pensar només en la pròpia persona i el la pròpia societat, ignorant la resta. Actualment, això ja no és possible. Ens és inevitable, imprescindible, pensar simultàniament en aquests quatre àmbits:

1) la nostra persona i les nostres relacions personals (família, amics)

2) la nostra societat (i aquí hi ha situacions complexes a l'hora de definir-la, en un context de proliferació de les identitats complexes: les societats s'entrellacen a nivells diferents, no som un simple mosaic de peces juxtaposades, i tot i això ens cal una identitat col·lectiva, una pertinença a un poble, un referent nacional que articula els àmbits locals i internacionals)

3) la humanitat com a conjunt, la sort de l'espècie, que ens porta a plantejar-nos amb agudesa les qüestions de la pau, dels drets humans, de la fam al món, de la desigualtat entre els pobles, del diàleg de les cultures, del diàleg de les religions, etc.

4) l'entorn natural rellevant per a la nostra supervivència (l'entorn mineral, la vida microscòpica i algunes espècies macroscòpiques, com ara certs insectes, podran sobreviure més enllà de les condicions que fan possible la nostra existència).

Què podem fer, què hem de fer per incidir positivament en aquest quàdruple nivell? Doncs viure com cal. Viure austerament, de manera respectuosa amb l'entorn natural i humà. Viure constructivament, a nivell de les nostres relacions socials i personals. Viure coherentment, a nivell del nostre comportament personal.

Per viure així, cal un cert control sobre els valors que orienten el nostre comportament. No ens podem deixar anar en la mera espontaneïtat. Cal anar més enllà de tenir com a referent la tríada espontània formada per:

1) el benestar material (que inclou els elements materials que necessitem per sobreviure però que tendim a acaparar per inseguretat, per por al futur, i que es tradueix en el que anomenem "riquesa")

2) el poder (la capacitat d'influència en els altres i en l'entorn social, de fer anar les coses per on nosaltres volem que vagin)

3) el prestigi (la fama, l'èxit, la popularitat, la glòria, el reconeixement per part dels altres del nostre valor i mèrit).

Aquesta tríada es situa en el nivell del sobreviure, i és el món de l'ego, un dels nostres grans mecanismes de supervivència individual. És un món presidit per l'atzar i la necessitat, sotmès a la implacable dinàmica conformada per aquests dos elements, alhora contradictoris i complementaris.

Es pot anar més enllà d'aquesta tríada? És aquest pas humanament factible? Es pot fer aquest salt qualitatiu que suposa deixar-la enrere? És una decisió personal, afavorida pel testimoniatge dels que l'han fet i han dit que no només és possible sinó que val la pena, que és el camí veritable que porta al bon lloc. És una decisió personal que avui en dia afecta no només a la pròpia vida sinó també a la dels altres tres àmbits també vinculats a la nostra sort: la nostra societat, la humanitat i el nostre entorn natural. Si volem que aquests quatre àmbits siguin viables, que perdurin, hem de fer aquest "salt qualitatiu".

És una mena de transició cap a nivells més elevats d'humanització; és un procés de transformació personal (per això de vegades se l'ha designat amb termes com metanoia o conversió). Aquesta transformació la fa possible -tot i que no és ni obligatòria ni automàtica- el sistema llenguatge-pensament-consciència-presa de distància que ens caracteritza com a humans i ens permet entrar en el que podem anomenar com a món de la llibertat, fins a arribar a un nou nivell que ja no és el del sobreviure sinó el del viure, que ja no és el món de l'ego sinó el dels horitzons infinits.

Es tracta, doncs, d'entrar en una dinàmica de maduració, de creixement, de canvi personal. I per entrar en aquest procés de transformació personal s'ha de fer un cert treball sistemàtic, programat estratègicament, constant. S'han de treballar una o diverses de les tres grans dimensions de la condició pròpiament humana: la sensibilitat, la qualitat humana i l'espiritualitat. Aquest treball ens permetrà anar-nos desenganxant de la tríada impulsional espontània i endinsar-nos per aquest terreny menys conegut de la plena hominització.

Treballar la sensibilitat voldrà dir treballar les nostres set dimensions constitutives:

1) treballar el cos (tenir cura de la nostra salut; afinar i potenciar els nostres cinc sentits)

2) treballar els nostres sentiments (aprendre a potenciar-los, controlar-los i orientar-los)

3) treballar la nostra ment (equilibrar-la, configurar el millor possible el nostre caràcter, la nostra “manera de ser”, la nostra capacitat de comunicació i de relació amb els altres)

4) treballar les nostres idees i coneixements (desplegar al màxim el nostre nivell cultural, aprendre el més possible d'allò que valgui la pena saber: ciències, filosofia, novel·la, poesia, pintura, escultura, música clàssica, música tradicional, música popular, cinema, teatre, dansa...)

5) treballar les nostres energies subtils (desenvolupar la nostra atenció i concentració, la nostra sensibilitat al que no és material i evident, la nostra intuïció; treballar la nostra sensibilitat estètica, la nostra captació del món de l'art; treballar la nostra sensibilitat envers la natura)

6) treballar la nostra sensibilitat axiològica (els nostres valors, actituds, principis, pressupòsits; la nostra sensibilitat envers les persones, i especialment envers el sofriment dels altres)

7) treballar la nostra sensibilitat espiritual (la nostra capacitat de silenci i d'obertura al misteri).

Classificacions com aquesta són eines per facilitar l'anàlisi i l'orientació del treball, però la persona humana viu aquestes dimensions unificadament, sense divisions ni fronteres, amb barreges i solapaments d'unes i altres, formant un garbuix que queda més ben expressat a través de la novel·la que de l'assaig, per exemple. Fins i tot la distinció entre sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat, tot i la seva utilitat, és una eina d'anàlisi: a l'hora de la veritat, som una personalitat complexa però unitària...

Paral·lelament al treball de la sensibilitat en tots els seus nivells, haurem de mirar de treballar en nosaltres la qualitat humana, una certa manera de ser, combinació de coneixement, criteri, sensibilitat, equilibri i profunditat que té com a elements afavoridors (no imprescindibles) trets com:

1. Una component bàsica d’harmonia interior i coherència amb les característiques bàsiques de la naturalesa humana.

2. Una aspiració a assolir majors nivells d’aproximació al desitjable en l’àmbit del projecte de vida personal (aspiració a major plenitud, a major perfecció).

3. Una sensibilitat al dolor aliè acompanyada per una capacitat d’implicar-se en iniciatives per a reduir-lo.

4. Una sensibilitat a la grandesa i bellesa del món, de la vida.

5. Una capacitat d’acceptació de les situacions no modificables.

La qualitat humana va més enllà del nostre caràcter, dels nostres valors; és un àmbit on es manifesta la nostra manera de ser profunda, la nostra identitat de fons, i que fonamenta l'aplom que apareix quan l'hem desenvolupat suficientment.

I finalment, si ens hi sentim cridats, podem treballar l'espiritualitat (posar ordre en la nostra vida i deixar un espai lliure on poder acollir el desplegament, si es dóna, d'aquesta dimensió). Una espiritualitat que no veiem com a quelcom separat de la religió, sinó com a quelcom que la dinamitza i li dóna veracitat: no hi pot haver espiritualitat sense religió, ni religió sense espiritualitat. La religió és el llenguatge que expressa l'espiritualitat, i les religions els diferents idiomes que el plasmen. Per treballar l'espiritualitat, el bon coneixement d'un o de diversos idiomes religiosos és fonamental. Les religions ens han donat accés a l'espiritualitat, l'han fet visible; i alhora són eines per treballar-la, són llengües amb les que parlar-ne, són marcs comunitaris i rituals per a celebrar-la i compartir-la.

Nota: Sensibilitat, qualitat humana i espiritualitat no es mostren ni com nocions independents ni com nocions idèntiques: segons com les mirem, la distinció entre elles és òbvia i útil, però alhora es poden presentar de forma unitària, formant una única entitat. I aquesta única entitat pot agafar el nom de qualsevol de les tres. És, doncs, possible, parlar d'espiritualitat com quelcom específic diferenciat de la qualitat humana i la sensibilitat o parlar d'espiritualitat en un sentit ampli que inclouria a les tres dimensions. I el mateix seria vàlid per a qualsevol altre de les dues altres dimensions: la sensibilitat pot incloure o no a les altres dues, i la qualitat humana pot englobar o no a la sensibilitat i la espiritualitat.

Aquesta doble accepció possible de cada terme pot generar obstacles de comunicació, a no ser que precisem si fem servir aquests termes en sentit ampli (incloent-hi el conjunt dels tres) o estricte (diferenciant les seves característiques). El problema principal es presenta amb les visions binàries, per exemple quan algú denomina espiritualitat a la suma de sensibilitat i qualitat humana, negant un tercer àmbit específic, o excloent qualsevol vincle de la qualitat humana amb l'espiritualitat. Aquesta reducció de la tríada al binomi sensibilitat-qualitat humana (binomi que tant pot ser etiquetat com a “sensibilitat”, com a “qualitat humana” o fins i tot com a “espiritualitat”) seria una postura que, tot i la seva legitimitat, no compartiríem.