dissabte, 19 de desembre de 2015

Cloenda Vicens Vives



Twombly 1961



Paraules de comiat d'en Rai a la sessió de cloenda del Programa Vicens Vives del 18.12.2015:


"Darrerament dedico certa atenció a Eugeni d’Ors i a Francesc Cambó. D’Ors i Cambó van ser dues persones molt competents, cultes i altament interessades per les humanitats. Deixeu-me dir d’entrada que els hi tinc un gran respecte i que les admiro. I he de dir d’entrada també que és molt difícil i es pot ser molt injust a l’hora de fer apreciacions crítiques de gent a qui no has conegut personalment –com també de la que has conegut personalment...-. Vull dir també que soc conscient d’estar fent servir el seu nom per a dir coses de les que hi hauria molts altres exemples potser més adients que aquests dos personatges.

Dit tot això, vull considerar que ells poden ser exemples de persones que poden tenir molts aspectes positius rellevants i ser alhora persones amb un baix nivell de sensibilitat envers els altres éssers humans concrets –sobretot envers el patiment d’aquests éssers humans-; persones amb poca capacitat de compassió, amb poca tendresa, amb un cultiu poc desenvolupat de la pròpia qualitat personal, amb una certa manca de “sentit d’humanitat”; persones amb un interès insuficient per aprofundir en les insondables fondàries de l’ànima humana. Ells poden ser exemples, tot i que potser no els més adients, de com es pot posar la idea, l’abstracció, el concepte, sigui aquest la “cultura”, o la “pàtria” –fins i tot “l’ésser humà” com a noció abstracta, fins i tot “Déu” com a noció abstracta– per davant de les persones concretes, persones que d’alguna manera es considera que han d’estar al servei d’aquestes idees i no a l’inrevés. Idees que poden ser magnífiques, fins i tot els més alts valors –justícia, llibertat...-; però a mi em sembla que difícilment es justifica el sacrifici d’una vida humana per mirar d’impulsar una idea, sigui la que sigui. Les idees han d’estar al servei de les persones, i no a l’inrevés.

D’Ors i Cambó, i molts altres magnífics intel·lectuals i polítics, es decanten, potser sense ni donar-se’n compte, cap a aquesta primacia de la idea. Primacia que, de fet, és la gran temptació de tota persona interessada en la cultura – o fins i tot en la religió – en la mesura en que aquesta no es posa al servei de la maduració i la felicitat de les persones concretes, sinó a l’inrevés. Tots podem viure aquesta tensió, i tots podem viure-la sense ser-ne conscients; i tots l’hem de saber gestionar per no acabar esdevenint brillants estels freds fixats en la negror de la nit. Del que es tracta és d’esdevenir espurnes evanescents que saben del seu caràcter efímer i estan interessades a fer aflorar, estendre i compartir, en aquest breu espai de temps que ens és donat, aquesta consciència de realitat impermanent, pressupòsit bàsic per a una justa apreciació del que som i del valor i sentit de la nostra existència. 

Tornem a Eugeni d’Ors, un personatge peculiar, molt culte i segur d’ell mateix, que a principis del segle XX i durant una pila d’anys va impactar la cultura catalana amb les seves “Glosses” al diari “La Veu de Catalunya”. Seguint el seu exemple, em permetré fer una petita glossa de la darrera sessió del Programa Vicens Vives 2015, una sessió que per a mi va ser especialment bonica i significativa, força modèlica del que volem per a les nostres sessions pel nivell de reflexió assolit i per la franquesa, llibertat i capacitat de confrontació d’idees que van mostrar els ponents. En aquesta sessió sobre “El valor de la creativitat” es va parlar del “perquè” i del “com”, i és a això que vull fer referència.

El “perquè” és fonamental, com ens recordava en Vicenç Villatoro. Què és el que orienta la nostra vida, què ens mou, quins són els nostres propòsits, objectius, projectes. Perquè vivim, vaja. I aquí vull recordar la qüestió dels valors. Hi he donat força tombs, i em sembla que són ells els que acaben tenint un paper protagonista en aquesta qüestió del perquè. Treballeu els vostres valors, feu-los aflorar, sigueu-ne conscients, reviseu-los críticament, observeu fins a quin punt configuren el vostre comportament. Només esdevenim plenament humans quan als immensos paquets dels coneixements i les emocions hi afegim els valors. Llavors esdevenim tridimensionals, voluminosos, profunds. I aquí, en el terreny dels valors, el criteri racional i la voluntat hi juguen un paper tan important com la intuïció o els impulsos del cor.

Però també és molt important el “com”, com ens recordava en Narcís Comadira. Hi ha una “forma” a construir que triem lliurement però que hem de respectar, de tenir en compte. I això passa no només en l’art, sinó en tot el que fem a la vida: com mengem, com vestim, com ens movem, com tractem els altres... La gràcia no està només en el que fem, sinó en com ho fem, en fer-ho “bé”, “com cal”, “de la manera escaient”, “de la manera més bonica possible”, harmònicament, proporcionadament, o bé estripadament, si aquesta és la forma escaient al nostre propòsit, però sempre essent conscients i tenint en compte la forma. Les coses no es poden fer “de qualsevol manera”; hi ha una “manera de fer” que s’ha de tenir present i s’ha de treballar. I aquesta “manera de fer”, que vol esdevenir una “manera de ser”, tradueix, materialitza, un cert “esperit”, en una accepció del terme molt habitual a la cultura francesa, accepció sovint associada amb termes com “noblesa” o “finesa”.

I això em porta a considerar que hi ha una certa “manera de fer”, un cert “esperit” del Programa. Del que formen part dimensions com ara:

- Tractar les coses amb rigor i seriositat, anar “a fons”, no quedar-se en una mera impressió superficial, en una opinió poc treballada, poc rumiada.

- El fer les coses des de la pluralitat, des de la diversitat de punts de vista i opinions, des de la transversalitat, lluny del sectarisme.

- El fer les coses des de la sinceritat, la transparència i el bon clima, sense aparences a mantenir, sense artificialitats ni ganes de “quedar bé”.

- La consciència de la importància del compromís. Compromís simultani amb nosaltres mateixos, amb la nostra família, amb la nostra ciutat, amb el nostre país i amb el conjunt de la humanitat, tal com demanava el gran mestre xinès Kong a l’hora de proposar les característiques d’un “ésser plenament humà”.

Desitjo ferventment que l’Espai VV pugui mantenir, conrear, desenvolupar, nodrir, digueu-li com vulgueu, aquest “esperit” del Programa. És el seu gran repte. Avui en dia, la vida és molt fragmentada i absorbent, les agendes individuals passen per davant de l’agenda col·lectiva, la feina i els afers personals ocupen tot l’espai i no queda gairebé lloc per a les iniciatives compartides. Però aquestes són les que vertebren i donen força a un país. Catalunya ha estat forta per la seva capacitat d’associació, per la seva capacitat de construcció de societat civil, si ho voleu dir així. I em temo que en aquests moments aquesta capacitat no és prou forta, no està a l’alçada de la nostra història. Em fa l’efecte que l’Espai VV serà un bon indicador d’aquesta capacitat de fer camí plegats, vertebrats. Si no ens en sortim, després no valdrà a queixar-se o a encolomar les culpes a d’altres.

Vaig acabant, i espero que comprengueu i excuseu que avui m’estigui allargant una mica més del compte. En Marià Corbí ens recorda tres condicions clau per assolir la qualitat humana profunda. La primera, un interès apassionat per la realitat. La segona, el saber establir un distanciament suficient amb aquesta realitat com per no quedar-hi aferrats, com per poder-ne prendre plena consciència. Sense distància no hi ha consciència. Sense distància hi pot haver passió, però no hi pot haver contemplació. La tercera condició és la capacitat de deixar el nostre ego a una banda, de fer-lo callar, a l’hora de relacionar-nos amb la realitat. Espero que això pugui planar també en l’horitzó, en el rerefons de l’”esperit VV”.

I vull acabar recordant la invocació posada en boca del gran mestre jueu Yeshua ben Yosef, aquell que demanava ferventment un màxim d’autenticitat a la seva religió, demanda que podem projectar a totes les religions. Amb una d’aquelles magnífiques metàfores de la saviesa antiga que t’impacten sense que sàpigues ben bé perquè, ell ens convida a ser “sal de la terra” i “llum del món” (Mateu 5, 13-16). I és ben cert que un món sense gust i a les fosques té poca gràcia, val poc la pena, no és un bon lloc per viure. Espero, doncs, que en la mesura del possible aconseguim treballar-nos per tal de poder contribuir a donar sabor, color i lluminositat a aquest món nostre, a aquesta humanitat immensa i fràgil de la que formem part. Espero que entre tots plegats ens ajudem per tal d’esdevenir veritablement “sal de la terra” i “llum del món”.

Moltes gràcies per la vostra paciència i pel camí que hem fet plegats durant tots aquests anys."





2 comentaris:

Jaume ha dit...

Moltes gràcies per tot, Rai! I fins ben aviat! (paraula d'abellerol)

Susaina ha dit...

Rellegint les teves paraules per continuar inspirada! Fas molta molt falta, Rai...