divendres, 30 de setembre del 2011

Vinyoli: No la cançó perfecta



Hernández Pijuan 1988


"No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor."


Joan Vinyoli (1914-1984)



dijous, 29 de setembre del 2011

dimarts, 27 de setembre del 2011

La dificultat del diàleg



Tàpies 1981


Normalment, abans d’una confrontació conscient hi ha intents de diàleg per evitar-la. De vegades, el diàleg funciona i no s’arriba a la confrontació. De vegades, el diàleg serveix per posar en evidència la dificultat d’estalviar-se la confrontació.

El matí del 27 de setembre de 2011 s'ha viscut a Sant Benet de Bages un bon intent de diàleg sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Els interlocutors eren rellevants, tant els que van parlar com els que no ho varen fer públicament. Entre els primers (no és una relació exhaustiva) hi havia Agustí Colomines, Ferran Requejo, Enric Juliana, Miquel Roca i Junyent, José Maria Lassalle, Fernando Vallespín, José Luís Álvarez, Laia Bonet, Joan Rigol, Ramón Jáuregui i Jordi Pujol. Hi havia també, a la darrera part, Felipe González, que no va abordar el tema (tot i que ho va fer una mica després en una entrevista per a TV3). La tarda anterior havien intervingut Antonio Garrigues Walker i Artur Mas, les aportacions dels quals eren també referents rellevants en el diàleg matinal. Gent de pes, gent valuosa, interlocutors vàlids.

També ho eren els que no varen intervenir públicament. D’una banda, alguns empresaris o alts directius empresarials i alguns alts càrrecs de l’àmbit de l’administració i l’educació. També un grup de membres d’un àmbit empresarial organitzat com és FemCAT. La cúpula dirigent d’ESADE i alguns professors d’aquesta escola. Alguns dirigents significatius del món de l’esquerra. I una colla de periodistes i opinadors significats i d’alt nivell. El grup humà, per tant, no només era significatiu sinó també molt adient per dur a terme el diàleg.

La interpretació del que es va veure i viure aquell matí serà diferent certament segons qui la faci, segons la posició, el lloc d’observació del qui la faci; les interpretacions sempre estan mediatitzades per la particular vivència subjectiva. Des del meu punt de vista, vaig constatar una fractura difícilment superable. Es van exposar posicions, però no es van establir ponts per a l’entesa. Vaig tenir la sensació d’observar una esquerda com les que produeixen els terratrèmols, potser no gaire ampla però força profunda. I em vaig sentir travessat per l’esquerda, engolit per l’esquerda.

La meva mirada subjectiva sobre el diàleg té com a mínim dos trets que cal explicitar. Un és la meva opció política confederal (Catalunya com a estat lliurement associat a Espanya). Aquest tret em permet sentir-me còmode parlant tant amb els sectors independentistes o secessionistes (com li agrada dir a en Ferran Requejo) serens (amb els més arrauxats tinc moltes dificultats) com amb els sectors autonomistes i federalistes. L’altre tret és la meva convicció que la política és una qüestió de correlació de forces (les coses s’aconsegueixen quan tens prou poder per fer-ho possible; la clau es troba en l’acumulació de poder. I els aspectes emocionals només tenen rellevància política en la mesura que són aportacions a aquesta acumulació de poder). Aquest tret em permet sentir-me prou còmode parlant amb la part espanyola no anticatalana, en un debat que visc sense gaire emocions (ni decepció, ni sentir-me enganyat). És des d’aquests dos trets que constato l’esquerda abans esmentada. Una esquerda que separa els independentistes i la gent decebuda del tracte rebut d’Espanya (i això inclou bona part de Convergència) dels autonomistes i federalistes catalans, que en alguna mesura s’identifiquen amb les posicions més raonables expressades des d’Espanya, siguin del PSOE o del PP.

D’aquí la meva preocupació. L’esquerda que constato no és la que separa catalanistes d’anticatalanistes, més clara i fàcil de veure, sinó l’esmentada, una mica més difícil de constatar però que a Sant Benet em va semblar palpable. Caldrà llegir amb cura la transcripció de la rica conversa per veure’n tots els detalls i matisos, però la impressió global viscuda per mi és aquesta. I si la meva percepció no és equivocada la situació és preocupant, perquè esdevé un indici d’una confrontació més dolorosa que la que hi pugui haver entre catalanisme i anticatalanisme. Perquè és una esquerda que no passa per cap frontera geogràfica sinó pel cor de la societat catalana, i comporta el risc que més voldríem evitar: la fractura interna dins de Catalunya.



Nota addicional: Jo no crec que l’increment de l’independentisme o la radicalització (sobreescalfament, crec que en diu en Juliana) de posicions sigui positiu per a Catalunya. Jo estic d’acord en la necessitat d’enfortir la cohesió, de generar grans majories al voltant de propostes concretes, i el pacte fiscal em sembla una d’elles, i ben adient. Sé que és probable que fracassi, però no crec que aquest fracàs generi una segona onada independentista. El que generarà en un primer moment és desànim col·lectiu, i també una major radicalització de l’independentisme, però no el seu creixement significatiu. Serà un escenari complicat, però que caldrà assumir i a partir del qual caldrà trobar altres camins de construcció de la identitat nacional i d’enfortiment de la cohesió del poble català. Però això no em fa considerar que la proposta de pacte fiscal sigui incorrecta: crec que és positiva i ben orientada, i que és una batalla que val la pena lliurar, que cal lliurar. Si fracassa, serà per la incomprensió espanyola, però també perquè no haurem estat capaços de construir una majoria i una mobilització suficient, una consciència prou intensa al voltant del pacte fiscal (no haurem acumulat prou poder). La pilota està també en part, doncs, al nostre camp, i per això no és una batalla perduda d’entrada.

 

divendres, 16 de setembre del 2011

Job



Chagall 1981


"Job es va imaginar que podria construir el seu niu a les altures - que la integritat de la seva conducta el protegiria contra la mala sort. I els seus amics van pensar, equivocadament, que el Senyor només el podia haver castigat perquè en secret havia fet alguna cosa malament.

Però no, la desgràcia també s'abat sobre els bons. No podem protegir-nos contra ella. No podem protegir els nostres infants. No podem dir-nos a nosaltres mateixos: “encara que jo no sigui feliç, aconseguiré que ells ho siguin”.

Desapareixem com un núvol. Ens marcim com l'herba de tardor, i com un arbre som arrencats d'arrel.

Hi ha algun frau en l'esquema de l'univers? No hi ha res que sigui immortal? Res que no passi?

No podem quedar-nos on som. Hem de tirar endavant. Hem de trobar el que és més gran que la fortuna o el destí. Cap altra cosa no ens pot portar pau.

Queda el cos de l’home savi, o del just, exempt de qualsevol dolor? De qualsevol inquietud, de la deformitat que pot anorrear la seva bellesa, de la debilitat que pot destruir la seva salut?

¿Confieu en Déu? Job també era a prop del Senyor. Són els vostres amics i els vostres infants la vostra seguretat? No hi ha cap amagatall a tot el món on els problemes no us puguin trobar. Ningú sap quan el dolor pot visitar casa seva, igual que no ho sabia Job.

Així que tot li va ser pres a Job, ell sabia que era el Senyor qui li havia pres. Es va apartar de les manifestacions fugisseres del temps. Va buscar el que és etern.

¿Veu només la mà de Déu el que veu que Ell dóna, o veu també la mà de Déu el que veu que Ell pren? Veu Déu només el que veu Déu girar el seu rostre cap a ell? No veu també Déu el que veu Déu donar-li l'esquena? "


El sermó sobre Job de la pel·lícula The tree of life de Terrence Malick



Text original:

"Job imagined he might build his nest on high – that the integrity of his behavior would protect him against misfortune. And his friends thought, mistakenly, that the Lord could only have punished him because secretly he’d done something wrong.

But, no, misfortune befalls the good as well. We can’t protect ourselves against it. We can’t protect our children. We can’t say to ourselves, even if I’m not happy, I’m going to make sure they are.

We vanish as a cloud. We wither as the autumn grass, and like a tree are rooted up.

Is there some fraud in the scheme of the universe? Is there nothing which is deathless? Nothing which does not pass away?

We cannot stay where we are. We must journey forth. We must find that which is greater than fortune or fate. Nothing can bring us peace but that.

Is the body of the wise man, or the just, exempt from any pain? From any disquietude, from the deformity that might blight its beauty, from the weakness that might destroy its health?

Do you trust in God? Job, too, was close to the Lord. Are your friends and children your security? There is no hiding place in all the world where trouble may not find you. No one knows when sorrow might visit his house, any more than Job did.

The very moment everything was taken away from Job, he knew it was the Lord who’d taken it away. He turned from the passing shows of time. He sought that which is eternal.

Does he alone see God’s hand who sees that He gives, or does not also the one see God’s hand who sees that He takes away? Does he alone see God who sees God turn His face towards him? Does not also he see God who sees God turn his back? "



dissabte, 10 de setembre del 2011

Intuïció i acció



Barceló 1987


"Però afortunadament no era professional. Abans de passar de la intuïció a l'acció, havia utilitzat el raciocini. Estava acostumat a rebre ordres d'algú. No com Tamaru. Si hagués estat Tamaru, primer l'hauria detingut i immobilitzat i després hauria reflexionat. Primer actuava. Confiava en la seva intuïció i deixava les consideracions lògiques per a més tard. Ell sabia que amb un instant de dubte tot és massa tard."


Haruki Murakami a 1Q84




dijous, 8 de setembre del 2011

Noblesa d'esperit



Cranach 1503


Arcadia té publicat un llibret colpidor, Nobleza de espíritu, de l'holandès Rob Riemen (1962). És un conjunt de tres treballs sobre l'humanisme, sobre els grans valors, sobre la concepció de la vida. Són assaigs literàriament potents, percutents, on en algun moment recrea formes d'expressió de grans autors. S'hi parla de Sòcrates i Plató, de Thomas Mann, de Nietzsche. Està ple de brillants consideracions que es poden subscriure amb entusiasme.

Però alhora hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar. Costa de formular de què es tracta, ja que sovint són coses que es perceben entre línies. És com si enmig d'uns textos humanistes de tant en tant s'hi veiessin espurnes d'inhumanitat...



dimarts, 6 de setembre del 2011

La potència de l'ombra




Barceló 1987


"L'Ombra és malvada de la mateixa manera que els éssers humans som positius. Com més ens esforcem per convertir-nos en éssers perfectes i bondadosos, més aclareix l'Ombra el seu propòsit de ser fosca, malvada i destructiva. Quan les persones intenten superar-se per a ser perfectes, l'Ombra baixa a l'Infern i es converteix en el Diable. Això és degut a que, en el món natural, el fet que les persones es converteixin en quelcom superior o inferior a elles és igual de pecaminós."


C.G. Jung, citat per Murakami a 1Q84


Aquest text de Jung és duríssim.