divendres, 30 de setembre de 2011

Vinyoli: No la cançó perfecta




Hernández Pijuan 1988


"No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l'àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l'aire
que bat als ulls, penetri fins al cor."


Joan Vinyoli (1914-1984)




dijous, 29 de setembre de 2011

dimarts, 27 de setembre de 2011

La dificultat del diàleg



Tàpies 1981


Normalment, abans d’una confrontació conscient hi ha intents de diàleg per evitar-la. De vegades, el diàleg funciona i no s’arriba a la confrontació. De vegades, el diàleg serveix per posar en evidència la dificultat d’estalviar-se la confrontació.

El matí del 27 de setembre de 2011 s'ha viscut a Sant Benet de Bages un bon intent de diàleg sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Els interlocutors eren rellevants, tant els que van parlar com els que no ho varen fer públicament. Entre els primers (no és una relació exhaustiva) hi havia Agustí Colomines, Ferran Requejo, Enric Juliana, Miquel Roca i Junyent, José Maria Lassalle, Fernando Vallespín, José Luís Álvarez, Laia Bonet, Joan Rigol, Ramón Jáuregui i Jordi Pujol. Hi havia també, a la darrera part, Felipe González, que no va abordar el tema (tot i que ho va fer una mica després en una entrevista per a TV3). La tarda anterior havien intervingut Antonio Garrigues Walker i Artur Mas, les aportacions dels quals eren també referents rellevants en el diàleg matinal. Gent de pes, gent valuosa, interlocutors vàlids.

També ho eren els que no varen intervenir públicament. D’una banda, alguns empresaris o alts directius empresarials i alguns alts càrrecs de l’àmbit de l’administració i l’educació. També un grup de membres d’un àmbit empresarial organitzat com és FemCAT. La cúpula dirigent d’ESADE i alguns professors d’aquesta escola. Alguns dirigents significatius del món de l’esquerra. I una colla de periodistes i opinadors significats i d’alt nivell. El grup humà, per tant, no només era significatiu sinó també molt adient per dur a terme el diàleg.

La interpretació del que es va veure i viure aquell matí serà diferent certament segons qui la faci, segons la posició, el lloc d’observació del qui la faci; les interpretacions sempre estan mediatitzades per la particular vivència subjectiva. Des del meu punt de vista, vaig constatar una fractura difícilment superable. Es van exposar posicions, però no es van establir ponts per a l’entesa. Vaig tenir la sensació d’observar una esquerda com les que produeixen els terratrèmols, potser no gaire ampla però força profunda. I em vaig sentir travessat per l’esquerda, engolit per l’esquerda.

La meva mirada subjectiva sobre el diàleg té com a mínim dos trets que cal explicitar. Un és la meva opció política confederal (Catalunya com a estat lliurement associat a Espanya). Aquest tret em permet sentir-me còmode parlant tant amb els sectors independentistes o secessionistes (com li agrada dir a en Ferran Requejo) serens (amb els més arrauxats tinc moltes dificultats) com amb els sectors autonomistes i federalistes. L’altre tret és la meva convicció que la política és una qüestió de correlació de forces (les coses s’aconsegueixen quan tens prou poder per fer-ho possible; la clau es troba en l’acumulació de poder. I els aspectes emocionals només tenen rellevància política en la mesura que són aportacions a aquesta acumulació de poder). Aquest tret em permet sentir-me prou còmode parlant amb la part espanyola no anticatalana, en un debat que visc sense gaire emocions (ni decepció, ni sentir-me enganyat). És des d’aquests dos trets que constato l’esquerda abans esmentada. Una esquerda que separa els independentistes i la gent decebuda del tracte rebut d’Espanya (i això inclou bona part de Convergència) dels autonomistes i federalistes catalans, que en alguna mesura s’identifiquen amb les posicions més raonables expressades des d’Espanya, siguin del PSOE o del PP.

D’aquí la meva preocupació. L’esquerda que constato no és la que separa catalanistes d’anticatalanistes, més clara i fàcil de veure, sinó l’esmentada, una mica més difícil de constatar però que a Sant Benet em va semblar palpable. Caldrà llegir amb cura la transcripció de la rica conversa per veure’n tots els detalls i matisos, però la impressió global viscuda per mi és aquesta. I si la meva percepció no és equivocada la situació és preocupant, perquè esdevé un indici d’una confrontació més dolorosa que la que hi pugui haver entre catalanisme i anticatalanisme. Perquè és una esquerda que no passa per cap frontera geogràfica sinó pel cor de la societat catalana, i comporta el risc que més voldríem evitar: la fractura interna dins de Catalunya.



Nota addicional: Jo no crec que l’increment de l’independentisme o la radicalització (sobreescalfament, crec que en diu en Juliana) de posicions sigui positiu per a Catalunya. Jo estic d’acord en la necessitat d’enfortir la cohesió, de generar grans majories al voltant de propostes concretes, i el pacte fiscal em sembla una d’elles, i ben adient. Sé que és probable que fracassi, però no crec que aquest fracàs generi una segona onada independentista. El que generarà en un primer moment és desànim col·lectiu, i també una major radicalització de l’independentisme, però no el seu creixement significatiu. Serà un escenari complicat, però que caldrà assumir i a partir del qual caldrà trobar altres camins de construcció de la identitat nacional i d’enfortiment de la cohesió del poble català. Però això no em fa considerar que la proposta de pacte fiscal sigui incorrecta: crec que és positiva i ben orientada, i que és una batalla que val la pena lliurar, que cal lliurar. Si fracassa, serà per la incomprensió espanyola, però també perquè no haurem estat capaços de construir una majoria i una mobilització suficient, una consciència prou intensa al voltant del pacte fiscal (no haurem acumulat prou poder). La pilota està també en part, doncs, al nostre camp, i per això no és una batalla perduda d’entrada.

 

dimarts, 20 de setembre de 2011

Treballar la sensibilitat




Entenem per sensibilitat la capacitat que tenim els éssers humans per admirar-nos i commoure’ns davant de coses, persones, situacions. Seria la nostra capacitat d'experimentar el món no només com un espai de satisfacció de les nostres necessitats, sinó bàsicament com un espai generador d'admiració i commoció. És una capacitat que tot ésser humà té, però que pot ser més o menys conreada, desenvolupada. Cultivant la nostra sensibilitat despleguem i enriquim les nostres capacitats com a éssers humans, esdevenim persones "més humanes".

La sensibilitat té grans enemics: la indiferència, la fredor, la rigidesa; la superficialitat, la frivolitat, la banalitat; l’autosatisfacció, la suficiència, l’orgull; la mandra, la comoditat; la rutina, el conformisme; l’atabalament; l’entreteniment.

I també té grans amics: l’atenció; l’interès per la realitat; l’esperit crític; la curiositat; el desig d’anar més enllà, d’ampliar horitzons; el plaer, la sensualitat; la capacitat d’esforç de voluntat, de reiteració, de constància, per seguir endavant quan, al principi, un exercici resulta pesat, avorrit, insuls o, fins i tot, irritant.

Podem esdevenir més sensibles si fem passos per fer-ho. Podem ampliar la nostra sensibilitat quantitativament (incrementant el nombre de coses a les que som sensibles) i qualitativament (incrementant la intensitat de la nostra admiració o commoció davant de determinada cosa).

La sensibilitat té un component racional (que es treballa a través del coneixement, de la informació i la reflexió, del debat) i un component emocional (que es treballa a través de la confrontació directa amb les coses).

Treballar la sensibilitat forma part del nostre desenvolupament personal. I val la pena anar trobant exercicis pràctics que ens ajudin, que ens siguin útils, en aquest camí.

Una manera de treballar la sensibilitat és l'observació reiterada, atenta i duradora d'objectes adequats (un paisatge, un arbre, una flor, un quadre, una melodia, una persona, una posta de sol) fins que interioritzem el valor que comuniquen (bellesa, serenitat, alegria ...). De què ens parla aquest objecte? En aquest àmbit és important el diàleg amb altres per contrastar percepcions i enriquir-les; l'exercici en solitari té alguns avantatges (facilitat, prolongació ...) però també té limitacions.

Altres pràctiques per al desenvolupament de la sensibilitat poden ser, per exemple llegir amb calma i a fons un text, cantar amb intensitat, amb tot el cor, una cançó, caminar durant una hora fixant-nos simultàniament en nostre interior i en l'entorn, anar a veure un quadre a un museu o a sentir un concert, emprendre un debat seriós sobre alguna cosa que considerem rellevant, visitar assíduament a un malalt, protestar amb constància per una injustícia... Es tractaria de posar aquestes coses sistemàticament en pràctica fins aconseguir que la nostra relació amb l'entorn inclogui o generi els valors que hi ha en ell, fins a relacionar-nos amb el món com a impregnat de valors.

Una altra manera de treballar la sensibilitat és esforçar-nos per captar el matís, per captar la diferència que separa coses que, a primera vista, poden semblar iguals o molt semblants, però que, observades amb deteniment, no ho són. De vegades aquesta diferència és la distància que separa la mediocritat de la genialitat. Es tracta de refinar la percepció, d’afinar fins a captar aquest matís decisiu, i això pot donar-se tant davant d'una peça de vestir com davant una tonalitat de la mar; tant davant d'una pintura com davant la interpretació d'una obra musical. Comparar les versions d'una mateixa obra realitzades per diferents intèrprets pot resultar d'utilitat en aquesta pràctica. Comparar la lectura d'un mateix poema per dues persones diferents és també un bon exercici.

Un altre exercici per al desenvolupament de la sensibilitat és la contraposició d'obres que mostren alhora per una banda paral·lelismes, punts de similitud, afinitats, i per altra banda contrastos, punts de diferenciació rotunds, discordances. En aquest blog n'anem posant, sota l'etiqueta Xarrups de pintura.

En el treball de la sensibilitat és oportú seguir itineraris: quan som sensibles a alguna cosa, aquesta cosa es converteix en una pista cap a noves metes a assolir, cap a coses semblants a les que, però, encara no som sensibles i que per això podrem treballar fins aconseguir que "ens parlin", que siguin expressives per a nosaltres.

Treballar la sensibilitat ens portarà a endinsar-nos en dos grans àmbits: la natura i la cultura.


És bo fer-nos cada vegada més sensibles a l'entorn natural fins a sentir un profund amor per la natura i l'exaltació del cor davant seu. La naturalesa ens regala cada dia una claredat particular, uns núvols irrepetibles, estiguem on estiguem. Ara bé, cal trobar el moment per fixar-se en ella. De fet, en general, serà bo trobar temps per estar "amb" la natura (no només "a" la natura) i llocs especials per a fer-ho. Cal submergir-se en la natura i deixar que vagi penetrant en el nostre interior. Cal caminar, cal passar hores a la intempèrie; el que obtenim d'aquesta experiència no té preu.

Caldrà, doncs, trobar llocs que ens ajudin a fixar-nos en la transparència de l'aire, en la forma dels núvols, en les muntanyes i les roques, en els arbres, les plantes, les flors, els bolets; en els animals, dels voltors als isards, dels ocells als amfibis, les papallones diürnes i nocturnes, els insectes; en les pedres, amb els seus colors, textures i formes. El concepte de territori sagrat ens pot semblar impropi del nostre temps i la nostra cultura (utilitzem “parc natural”) però tradueix millor l'experiència que volem assenyalar aquí.



La cultura és un àmbit molt ampli, on tant les ciències com la filosofia ens poden enriquir moltíssim i ajudar a afinar la nostra visió del món. No obstant això, són sovint les arts plàstiques (pintura, escultura, fotografia, arquitectura...), la literatura (la poesia, la novel·la...), la música i les arts escèniques (teatre, cinema, dansa...) els camins que tenim més a l'abast per treballar la nostra sensibilitat des de la cultura. En aquest sentit, és important conèixer els grans fites que s'han anat assolint, conèixer els clàssics, és a dir, a aquells el valor i missatge dels quals van més enllà del seu temps.

Els clàssics han arribat a la grandesa, la qual genera grandesa en els que s'acosten a ells, com ens recorda Karl Jaspers. Això explica el seu magnetisme i l'oportunitat d'acostar-s'hi, de deixar-se impregnar per ells, de rebre la seva influència. Afortunadament, la llista dels clàssics és immensa, i és bo que cadascú es vagi construint la llista dels “seus” clàssics. Heus aquí una tasca digna de ser duta a terme: anar tornant als clàssics una i altra vegada fins que ens facin vibrar i ens commoguin. Amb reflexió i ordre, amb passió i dedicació, seguint itineraris que ens portin a nous descobriments, deixant que els experts, la intuïció i l'atzar ens mostrin nous camins. I amb la sensibilitat que ells ens ajuden a obrir, observar atentament el nostre entorn cultural actual i descobrir en ell tot el que ressona, el que té consistència, el que aporta qualitat, el que val la pena. Així, la nostra sensibilitat s’anirà ampliant i aprofundint contínuament.

Les tecnologies actuals, tot i la limitació que suposa tota reproducció, faciliten el treball de la sensibilitat a nivell personal i de grup. Pintura, música i fotografia apareixen com a camps amb fàcil accés a reproduccions, de major o menor qualitat. També aquí caldrà saber triar.

Un cop iniciat el recorregut per un món perceptiu no cal omplir-lo (no cal aprendre tota la història de la pintura o la música occidentals dels darrers 500 anys, encara que són dos camps absolutament plens de meravelles) però sí que és important un ritme de cultiu que ens permeti mantenir-lo obert (és bo, doncs, tornar periòdicament a l'exercici). Fer aquesta mena d’exercici (amb pintures, amb músiques, amb fotografies, etc.) no s'identifica amb el coneixement acadèmic-enciclopèdic. Sovint amb un únic exercici fet a fons i amb calma i atenció obrim la porta a tot un món perceptiu. El rellevant no és la quantitat de coneixement sinó el cultiu de certes capacitats perceptives, com ara la capacitat d'atenció, la sensibilitat a la forma i al color, la percepció de contrastos i harmonies, tant evidents com subjacents, la captació de ritmes i estructures, de temes centrals i melodies o l’observació de les reaccions intel·lectuals i emocionals que les obres ens produeixen.


Hi ha un tercer gran àmbit per al desenvolupament de la sensibilitat: la relació amb les persones. Aquest és un àmbit més complex que els de la natura i la cultura, ja que la relació que establim amb les persones és molt més ambivalent, s’hi dona una més gran barreja d’harmonia i conflicte, d’atracció i refús. És un camp clau, però difícil. En ell podem diferenciar el treball de sensibilització envers les persones concretes (especialment en les relacions personals profundes, d'amor i d'amistat, i també en l'autoconeixement bé entès), la sensibilització envers els col·lectius, institucions, entitats, organitzacions, moviments socials (especialment quan establim amb ells una relació de compromís) i la sensibilització envers les situacions viscudes o previstes (sofriments, alegries, injustícies, gestos de bondat, moments d'èxtasi o recolliment...)

Treballar la sensibilitat no només possibilita un millor, més atent, més ric, més ampli coneixement del nostre entorn, sinó també un millor coneixement de nosaltres mateixos. Saber què t'agrada, què prefereixes, a què ets sensible, és important per a una més afinada visió de la nostra manera de ser. Comparar preferències amb altres persones (en pintura, en música, en referents personals ...) ens permet un millor coneixement de l'altre i de nosaltres mateixos, és una eina útil en el camí de l'autoconeixement.



diumenge, 18 de setembre de 2011

Obstacles





Què és el que no ens permet copsar l'esplendor? Què enterboleix la nostra mirada? Què s'interposa entre nosaltres i una visió admirada i agraïda del cosmos i la vida? Quins són els obstacles que caldrà tenir en compte, per tal de ser-ne conscients i, en la mesura del possible, anar-los apartant?

L'obstacle principal és el mal que hi ha a dins nostre, el que ens brolla de dins, sense saber perquè ni d'on l'hem tret. El que s'arrela en l'inconscient, en els traumes infantils, o en la mateixa naturalesa ambivalent de la condició humana. Les emocions, pulsions o estats d'ànim negatius que ens surten de dins (l'enveja, l'odi, la rancúnia, el ressentiment, l'agressivitat, la irritació; la supèrbia; l'avarícia; el descontrol en el menjar, el beure o la satisfacció sexual; la gelosia; l'engany, la mentida; la por, la inseguretat, la incertesa; la feblesa, la manca de coratge; la mandra; la depressió, la tristor...). Aquesta decepció amb nosaltres mateixos es projecta sobre el món, i l'esplendor queda amagat.

Llavors hi ha el mal que hi ha a fora, el mal en els altres. És el mateix que el nostre, però el veiem en els altres i el patim de part dels altres. La crueltat, la violència, el menyspreu rebuts de l'entorn ens aclaparen i velen també la nostra mirada. L'odi rebut, la injustícia viscuda o percebuda, l'opressió constatada sobre un mateix o sobre d'altres. La guerra i la tortura. La mala organització d'una societat que crea sofriment (la fam, la pobresa, l'atur, la contaminació i la degradació de l'entorn natural...). La lletjor creada pels humans per manca de cura o d'afecte pel món i els altres: barris degradats, espais plens de deixalles.

Més assumible és la desgràcia, allò que patim sense culpa de ningú: una malaltia, un accident fortuït, una malformació, un fenomen natural que ens destrueix (aiguat, llamp, terratrèmol...). Més assumible, però també amb notable capacitat d'interferència a l'hora d'harmonitzar-nos amb el que ens envolta. Costa no clamar al cel davant de la desgràcia.

Més difícil de copsar és la insensibilitat. Ens creiem més sensibles del que som, ens sembla que ja no cal treballar la nostra sensibilitat. Preferim la comoditat de ser com som, de viure com vivim. No ens fa res viure una mica distrets, sense anar prou a fons en les coses, sense mirar prou endins, prou de prop, amb prou intensitat. Mirem per sobre, des de lluny, amb una certa superficialitat o frivolitat als ulls. O utilitzem la diversió com a vehicle per no haver de fer aquest exercici de rigor en la mirada,d'assumir la nostra realitat tal com és, de saber què ens passa; tot això pot ser cansat i dolorós. I, en l'extrem, utilitzem les drogues per defugir aquesta confrontació amb nosaltres mateixos.

El llistat és tan extens que aclapara. Però el repte i la crida és aquí: tot i els obstacles, copsar i fruir l'esplendor en el que estem immersos, la meravella del món i de nosaltres mateixos, admirar, ser commocionats, trasbalsats, emportats per aquest esplendor...

Una de les grans fonts de sentit dels humans és contemplar l'esplendor, i ajudar els altres humans a poder-lo contemplar si hi ha obstacles que els ho impedeixin. Aquestes són dues grans tasques, de les que poden donar propòsit i omplir de contingut les nostres fràgils vides. I són dues tasques que s'han de mantenir en equilibri entre si, ja que la mera contemplació fa a la persona tancar-se en ella mateixa i el mer servei la pot anar corsecant fins a fer-ne un ésser sense escalf, obsessiu i desbordat.




divendres, 16 de setembre de 2011

Job



Chagall 1981


"Job es va imaginar que podria construir el seu niu a les altures - que la integritat de la seva conducta el protegiria contra la mala sort. I els seus amics van pensar, equivocadament, que el Senyor només el podia haver castigat perquè en secret havia fet alguna cosa malament.

Però no, la desgràcia també s'abat sobre els bons. No podem protegir-nos contra ella. No podem protegir els nostres infants. No podem dir-nos a nosaltres mateixos: “encara que jo no sigui feliç, aconseguiré que ells ho siguin”.

Desapareixem com un núvol. Ens marcim com l'herba de tardor, i com un arbre som arrencats d'arrel.

Hi ha algun frau en l'esquema de l'univers? No hi ha res que sigui immortal? Res que no passi?

No podem quedar-nos on som. Hem de tirar endavant. Hem de trobar el que és més gran que la fortuna o el destí. Cap altra cosa no ens pot portar pau.

Queda el cos de l’home savi, o del just, exempt de qualsevol dolor? De qualsevol inquietud, de la deformitat que pot anorrear la seva bellesa, de la debilitat que pot destruir la seva salut?

¿Confieu en Déu? Job també era a prop del Senyor. Són els vostres amics i els vostres infants la vostra seguretat? No hi ha cap amagatall a tot el món on els problemes no us puguin trobar. Ningú sap quan el dolor pot visitar casa seva, igual que no ho sabia Job.

Així que tot li va ser pres a Job, ell sabia que era el Senyor qui li havia pres. Es va apartar de les manifestacions fugisseres del temps. Va buscar el que és etern.

¿Veu només la mà de Déu el que veu que Ell dóna, o veu també la mà de Déu el que veu que Ell pren? Veu Déu només el que veu Déu girar el seu rostre cap a ell? No veu també Déu el que veu Déu donar-li l'esquena? "


El sermó sobre Job de la pel·lícula "The tree of life" de Terrence Malick



Text original:

"Job imagined he might build his nest on high – that the integrity of his behavior would protect him against misfortune. And his friends thought, mistakenly, that the Lord could only have punished him because secretly he’d done something wrong.

But, no, misfortune befalls the good as well. We can’t protect ourselves against it. We can’t protect our children. We can’t say to ourselves, even if I’m not happy, I’m going to make sure they are.

We vanish as a cloud. We wither as the autumn grass, and like a tree are rooted up.

Is there some fraud in the scheme of the universe? Is there nothing which is deathless? Nothing which does not pass away?

We cannot stay where we are. We must journey forth. We must find that which is greater than fortune or fate. Nothing can bring us peace but that.

Is the body of the wise man, or the just, exempt from any pain? From any disquietude, from the deformity that might blight its beauty, from the weakness that might destroy its health?

Do you trust in God? Job, too, was close to the Lord. Are your friends and children your security? There is no hiding place in all the world where trouble may not find you. No one knows when sorrow might visit his house, any more than Job did.

The very moment everything was taken away from Job, he knew it was the Lord who’d taken it away. He turned from the passing shows of time. He sought that which is eternal.

Does he alone see God’s hand who sees that He gives, or does not also the one see God’s hand who sees that He takes away? Does he alone see God who sees God turn His face towards him? Does not also he see God who sees God turn his back? "



dimecres, 14 de setembre de 2011

Tolerància crítica


Jawlensky 1910

Ser tolerants no vol dir no ser crítics. Es pot tolerar quelcom, acceptar quelcom, respectar quelcom, acollir quelcom sense per això haver de deixar d'avaluar-ho críticament, de fer-ne balanç, de veure'n les virtuts i els defectes, els avantatges i els inconvenients.

La tolerància sense esperit crític porta al relativisme i a la indiferència. A curt termini pot generar menys conflicte, però també encobreix situacions inestables, perpetua soterradament tensions que poden acabar explotant, no fa millorar les coses.

L'esperit crític sense tolerància porta a la rigidesa, la imposició, el dogmantisme i la prepotència. Genera ressentiment i és llavor de violència.

La toleràsncia crítica demana un esperit obert, lúcid i pacífic, una capacitat d'anàlisi el més objectiva possible i una consciència el més clara possible dels propis valors. Aquests valors són l'escala de mesura amb la que podem exercir la crítica. Cal, doncs, tenir-los el més ben formulats i madurats possible. La crítica exercida només des d'impressions i intuïcions més o menys confuses no farà més que distorsionar la visió i complicar encara més les coses.



dissabte, 10 de setembre de 2011

Intuïció i acció



Barceló 1987


"Però afortunadament no era professional. Abans de passar de la intuïció a l'acció, havia utilitzat el raciocini. Estava acostumat a rebre ordres d'algú. No com Tamaru. Si hagués estat Tamaru, primer l'hauria detingut i immobilitzat i després hauria reflexionat. Primer actuava. Confiava en la seva intuïció i deixava les consideracions lògiques per a més tard. Ell sabia que amb un instant de dubte tot és massa tard."


Haruki Murakami a 1Q84




dijous, 8 de setembre de 2011

Noblesa d'esperit



Cranach 1503


Arcadia té publicat un llibret colpidor, Nobleza de espíritu, de l'holandès Rob Riemen (1962). És un conjunt de tres treballs sobre l'humanisme, sobre els grans valors, sobre la concepció de la vida. Són assaigs literàriament potents, percutents, on en algun moment recrea formes d'expressió de grans autors. S'hi parla de Sòcrates i Plató, de Thomas Mann, de Nietzsche. Està ple de brillants consideracions que es poden subscriure amb entusiasme. Però alhora hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar. Costa de formular de què es tracta, ja que sovint són coses que es perceben entre línies. És com si enmig d'uns textos humanistes de tant en tant s'hi veiessin espurnes d'inhumanitat...





dimarts, 6 de setembre de 2011

La potència de l'ombra


Barceló 1987

"L'Ombra és malvada de la mateixa manera que els éssers humans som positius. Com més ens esforcem per convertir-nos en éssers perfectes i bondadosos, més aclareix l'Ombra el seu propòsit de ser fosca, malvada i destructiva. Quan les persones intenten superar-se per a ser perfectes, l'Ombra baixa a l'Infern i es converteix en el Diable. Això és degut a que, en el món natural, el fet que les persones es converteixin en quelcom superior o inferior a elles és igual de pecaminós."

C.G. Jung, citat per Murakami a 1Q84

Aquesta cita de Jung és duríssima.