dijous, 28 de juny del 2012

Cultura i conformisme




Picasso 1910


"Cal enfrontar-nos a una actitud conformista, motivada en gran part per la manca d'exigència: ni els governants no demanen res al món de la cultura, perquè saben que poc poden oferir, ni la ciutadania tampoc no es mostra exigent perquè ja ha decidit que no és en el món cultural on trobaran sortides i solucions als problemes més urgents, més enllà de l'art de l'evasió. És davant d'aquesta deixadesa que cal reaccionar."


Jordi Balló al suplement "Cultures" de La Vanguardia del 27.06.2012




dimecres, 27 de juny del 2012

Eurovegas i el país



Jasper Johns 1955

Les societats, com les persones, no només s'avaluen per allò que fan, sinó també per allò a què aspiren, allò que proclamen com al seu projecte desitjable, allò que aixequen com a bandera. Sempre que sigui des de l'autenticitat, és clar: si es fa des de la hipocresia, per "quedar bé", l'aspiració proclamada perd tot valor. Ja se sap que el que es fa no assoleix mai els nivells de l'aspiració, però si l'aspiració és sincera i es fan esforços reals per apropar's-hi, ja juga el seu paper i aporta la seva contribució.

La gravetat de la qüestió d'Eurovegas és que no només serà una realitat negativa sinó que n'haurem fet bandera, ens hi haurem identificat com a aspiració, com a peça definidora del model de país que volem. Ja sabem que a Catalunya hi ha joc, i prostitució, i màfies, però ara en fem part de la nostra identificació col·lectiva.

Em dol veure al President Mas i al Conseller Mena i els seus equips impulsant aquest projecte. Em dol veure a bona part del millor de l'empresariat català d'alt nivell donant-hi suport. Em dol que es presenti com un èxit per al país el que serà una desgràcia irreversible, perquè un cop fet ja ningú ho podrà fer desaparèixer, cap nou govern no ho podrà fer tornar enrere. Em dol l'impacte negatiu que això tindrà en el to moral del país, el que suposarà d'empobriment ètic de la nació catalana.




dimarts, 19 de juny del 2012

Idees interessants



Klee 1929


Algunes idees interessants aportades pel Premi Nobel d'Economia Daniel Kahneman a "La Contra" de La Vanguardia del 19.06.2012:


"Res no és tan greu com sembla quan ho penses."

"Un bon líder és el que aconsegueix que la confiança col·lectiva en decisions a llarg termini s'imposi sobre la incertesa a curt termini."

"La democràcia funciona millor en societats cohesionades i amb valors comuns."

"El nostre error habitual és la nostra capacitat d'ignorar la nostra ignorància. Som incapaços de desentranyar la complexitat del món, així que ens expliquem un conte simplificador per poder decidir i reduir l'ansietat que ens genera que sigui incomprensible i imprevisible."

"Hem evolucionat fins a pensar amb dos sistemes: el sistema 1 pensa ràpid, és intuïtiu i no requereix esforç. El sistema 2 pensa a poc a poc: és racional i exigeix esforç. És deliberatiu i considera, avalua i raona treballosament. Aquests sistemes no són com l'emoció i la raó, la nostra ment és molt més complexa que aquesta dicotomia: el sistema 1 també té memòria i assumeix la major part de la cognició. I el 2 raona, però és lent i mandrós. Encara que ens agradi creure que som éssers racionals, tots dos sistemes decideixen. L'1 fa suggeriments que el 2 acostuma a acceptar."




dissabte, 16 de juny del 2012

dijous, 14 de juny del 2012

Dir-se cristians


Benedetto Croce al seu estudi de Nàpols el 1946. Fotografia de Federico Patellani


Els experts ens recorden sovint que el context condiciona el text. Una mateixa frase pot expressar posicions prou diferents en funció del marc sociocultural en el que es planteja.

Això és prou clar amb l'escrit Perquè no ens podem no dir "cristians" del gran filòsof liberal napolità Benedetto Croce, fet a Itàlia el mes d'agost de 1942 i del que ara la revista VIA, del Centre d'Estudis Jordi Pujol, ha volgut, amb molt d'encert, celebrar el 70è aniversari publicant-ne la traducció al català i acompanyant-lo de diferents aportacions que ens permeten situar millor aquest magnífic document. Amb això VIA fa un bon servei a la cultura catalana i aconsegueix un dels seus números més reeixits.

Aquest número 18 de la revista VIA ens assenyala que el text de Croce, molt ric i matisat, era un posicionament contra la cultura feixista fet per un intel·lectual les obres del qual havien estat incloses a l´Index pel Vaticà el 1934. Va ser rebut polèmicament tant a dins com a fora de l'Església Catòlica. Llegit avui se'ns mostra com una preciosa lloança del cristianisme, molt proper a la sensibilitat des de la qual molts vivim actualment aquesta tradició religiosa.

Ara bé, el títol del ric dossier que la revista dedica al tema (o sigui, l'expressió "podem no dir-nos cristians?") separat del text de Croce pot ser fàcilment un exemple del pes del context que indicàvem al principi. Fins i tot avui, en un cert context pot ser una lloable invitació a expressar la pròpia identitat cristiana, a no tenir reticències a anomenar-nos cristians tant en la nostra intimitat, a l'hora de designar la nostra identitat ideològico-religiosa, com a nivell públic, no amagant la nostra condició de cristians ni com a individus ni com a col·lectiu. Res a dir.

Però en altres contexts aquesta expressió podria esdevenir actualment la reivindicació de la manifestació pública d'una identitat que es considera que ha patit un procés de marginació, que ha estat injustament oblidada o menystinguda. El que encapçalava un escrit antifeixista pot acabar essent utilitzat fàcilment com un eslògan antisecularista, anti societat laica o com li vulguem dir. Des d'aquesta posició, es voldria no només que les persones es puguin presentar públicament com a cristianes - ningú no ho ha prohibit, tot i que és cert que en certs entorns això pot generar incomprensió o fins i tot mofa -  sinó que la mateixa societat com a conjunt recuperés una vinculació pública al fet cristià. Una vinculació que, en el cas de Catalunya, havia estat omnipresent en la pràctica totalitat dels seus mil anys d'història. Neixem "de la mà de l'abat Oliba", per dir-ho d'alguna manera, i quedem vinculats a la tradició cristiana amb tanta intensitat que el bisbe Torras i Bages podrà formular el seu "Catalunya serà cristiana o no serà".

Personalment, no he deixat de "dir-me cristià". Per mi, això vol dir que la narració sobre Jesús de Galilea del Nou Testament i alguns dels impactes històrics que ha tingut són un element rellevant en la meva visió del món i de la història, en la meva concepció de l'ésser humà i la vida humana, i que aquesta narració juga un paper de referent clau en la meva vida, ressona profundament en el meu interior. Potser d'altres consideraran que aquest criteri és insuficient per anomenar-se cristià, i me'n qüestionaran el dret. Podem parlar-ne.

Però tinc clar que no pot designar-se com a cristiana una persona o una societat no impactada de facto i a fons per la figura de Jesús, tot i que això hagués estat així en el passat, tot i que el cristianisme hagi tingut un pes considerable en la seva formació. I crec que actualment la nostra societat catalana no està impactada per la figura de Jesús (i en aquest sentit és coherent que l'Església Catòlica parli de re-evangelització del país: la secularització ens ha "desevangelitzat", això és un fet). Hem deixat esvair l'impacte cristià a casa nostra, bàsicament per culpa de la incapacitat que hem tingut els mateixos cristians de fer-lo rellevant. Fa poc en Halil Bárcena deia que a la gent religiosa actual li fan falta tres coses: conèixer millor la seva tradició, tenir esperit crític i ser capaç d'oferir una presentació atractiva de la seva fe. Això és cert per a gairebé totes les tradicions religioses, i també per la cristiana, si més no a casa nostra.

Per tant: reivindicar ara a Catalunya que "no podem no dir-nos cristians" no tindria sentit, per molt que mirem de recorrer al pes de la història. El decisiu és el present. El que no vol dir que no puguem desitjar tornar a fer de Catalunya una societat on la referència cristiana hi sigui rellevant, fins i tot identitària, i treballar per aconseguir-ho. Però ho hem de fer, no reivindicar-ho emmig de laments i nostàlgies. No és el cas de VIA, que posant el tema sobre la taula a través del text de Croce evita aquest perill.



dimarts, 12 de juny del 2012

Cova de les Piletes










Cova de les Piletes, a Horta de Sant Joan, Terra Alta. S'hi va pel Mas de Quiquet i el Coll del Llop, on el vent es complau a fer de les seves. Petiteta, però molt bufona.



divendres, 8 de juny del 2012

El cul de Déu





Quina expressió més estranya i dissonant... Havia de ser Michelangelo qui tingués la gosadia de representar gràficament, visualment, el darrere de la divinitat. I ho feu a la mateixa Capella Sixtina, al cor del Vaticà.