dilluns, 30 de novembre del 2015

Espriu: El clos indret




Hernández Pijuan 1985



"I guanyo la riba de la nit,
el repòs del sorral que sabia la barca.
S'encenen focs de benvinguda
a la muntanya. Més enlaire,
una a una, les estrelles,
els ulls que amorten avui l'antiga por.
I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,
a les prades altes de la serenor del somni,
i s'obrirà lentament, per acollir-me,
el clos indret on jo seré per sempre
amb la meva pau."


Salvador Espriu, poema XXV de Final de laberint (1955)




dissabte, 28 de novembre del 2015

Fruits de l'imperialisme



Twombly 1955


Heus ací el significatiu text de William R. Polk, que va ser conseller del president John F. Kennedy, publicat a La Vanguardia els dies 24 i 25 de novembre de 2015. Traducció de José María Puig de la Bellacasa.


L'atac terrorista a París ha suscitat la reacció amb què l'estrateg de l'Estat Islàmic (EI) comptava i que, de fet, buscava, una batuda amb explosius a gran escala. L'EI sabia que l'acció militar havia mostrat la seva cara contraproduent a l'Afganistan, l'Iraq, Líbia i altres llocs. No només no va detenir els insurgents, sinó que els va ajudar a reclutar més partidaris i va perjudicar moltes persones no compromeses en la qüestió. L'EI va aprendre la lliçó; els nostres líders, pel que sembla, no.

França, Rússia, els Estats Units i altres països han començat una campanya militar amb què esperen "destruir" l'EI. Com els espanyols, els russos i els nord-americans van aprendre a l'Afganistan, la guerra de guerrilles és molt cara. El que ja fem contra l'EI ha costat fins ara al voltant de mil milions de dòlars, i alguns analistes consideren que aviat costarà bilions de dòlars l'any.

La seva lluita és relativament barata, perquè viuen en una societat dispersa, mentre que nosaltres vivim en països industrials i en àmplies aglomeracions urbanes. Quan les ataquen, les guerrilles simplement s'esfumen i esperen millors oportunitats. Nosaltres no ho podem fer. Els objectius que tenim són asimètrics. A baix cost, ells poden fer molt de mal, mentre que, amb enormes despeses, nosaltres amb prou feines els fem res.

Vam veure clarament aquest contrast, fins i tot abans de l'auge de l'EI, en l'atac d'Al-Qaida contra els EUA l'11-S: l'atac va costar les vides de només dues desenes de terroristes i probablement va costar menys de mil dòlars; tot i això, va fer dues mil víctimes i va costar potser 100.000 milions de dòlars a l'economia dels Estats Units.

Va ser una victòria barata. El que passa ara a Europa també serà molt car per a nosaltres i per a l'EI és relativament barat. La nostra experiència és que l'acció militar no només és cara sinó que, habitualment, no funciona. Els estrategs de l'EI ho entenen i intenten desencadenar els nostres atacs perquè consideren que els bombardejos aeris motivaran que la població local doni suport a l'EI. Quan puguin, molts fugiran del perill (com han fet centenars de milers), però més milions es quedaran on són.

L'EI i nosaltres rivalitzem per guanyar-nos les seves "ments i esperits". Qui guanyi dependrà, en última instància, d'ells. La carta més important que tenim no són les nostres enormes - i molt cares - forces armades, policia i forces de seguretat, sinó el desig de la majoria de la societat que prepara aquestes operacions de pau i seguretat.

La gran majoria dels musulmans, com la gent de tot arreu, sempre ha volgut anar d'un lloc a l'altre per gaudir d'"afers mundans i lúdics", reunir-se i consumir, treballar i distreure's, competir i procrear. No són fanàtics i tampoc volen ser màrtirs o herois. No es tracta només de la nostra opinió. És la perspectiva de l'EI. En el document que explica i preveu l'estratègia de l'EI, El maneig del salvatgisme, el seu principal estrateg ha assenyalat que la societat en conjunt "no és fiable". El millor que podria fer l'EI és "guanyar-se el seu suport o, almenys, neutralitzar-la".

Com es proposa de fer-ho, l'EI? La seva resposta és un programa sociopolític enfocat a "unir els esperits i cors de la gent" mitjançant diners, alimentació i serveis mèdics, així com un sistema que substitueixi el sistema corrupte dels seus rivals. Parlem d'aplicar el mateix tipus de programa però, de fet, fem servir el millor del nostre esforç en les forces armades i poc en altres activitats. Tampoc no entenem la política de la guerra de guerrilles. Es tracta d'una lliçó molt important que és evident en la història d'Espanya.

Quan Napoleó va envair Espanya no podia creure que els espanyols del seu temps no acollissin bé les seves tropes. Parlava de llibertat i igualtat, però els líders de la guerrilla només veien soldats estrangers (com Goya va mostrar en una de les seves pintures més famoses). Quan les tropes de Napoleó van irrompre en pobles i a la ciutat de Saragossa, van matar o van ferir inevitablement molts innocents d'aquells indrets, que van arribar a odiar-los.com posteriorment va escriure Napoleó,"aquella guerra lamentable em va destruir".

Els nostres líders d'avui, com Napoleó, dipositen la confiança en les forces armades. No cal que endevinem l'estratègia de l'EI. Els seus líders ja ens l'han dita. El recurs al salvatgisme detallava la campanya a llarg termini per destruir el poder d'aquestes societats i països que l'Estat Islàmic anomena "els croats" - potències occidentals que identifica com a imperialistes - i per netejar la societat islàmica dels trànsfugues que li donen suport.

La campanya de l'EI es divideix en tres etapes: la primera és la humiliació de l'enemic per crear un caos en el qual les forces de les potències estrangeres i les seves forces "per delegació" es tornin boges i caiguin en l'esgotament mentre els terroristes i guerrilles musulmanes aprenen a utilitzar eficaçment el seu poder. La segona és la "propagació del salvatgisme". El que comença localment amb atacs a petita escala es dissemina a través d'Àsia, l'Àfrica i Europa. Individus i grups locals que se senten desposseïts dels seus drets i discriminats operen actualment a la Xina, Rússia, les Filipines, Somàlia, el Iemen, Síria, Mali i Nigèria. Els que els donen suport provenen de França, el Regne Unit i els Estats Units.

L'estrateg de l'EI espera que els Estats Units i els seus aliats - que l'EI anomena "croats" - contraatacaran militarment i així "estimularan moviments que incrementaran l'expansió de la gihad i provocaran que milers de joves es plantegin la resistència".

"Per tant", assenyala l'estrateg de l'EI, la tàctica correcta consisteix a "diversificar i ampliar els atacs humiliants". Això provocarà accions de represàlia i incrementarà l'odi de l'estranger, que gastarà els seus recursos en "seguretat". Com explica l'estrateg, si ataquen un indret turístic que patrocinen els croats a Indonèsia, "tots els llocs turístics de tots els països del món hauran de ser protegits mitjançant la tasca de forces addicionals, cosa que provocarà un enorme augment de la despesa".

Com si es tractés d'una aplicació d'aquest pla, l'EI va reivindicar que els seus partidaris van fer caure un avió rus recentment a la península del Sinaí, quan tornava del complex turístic de Xarm al-Xeikh al mar Roig egipci. A més, altres grups van atacar un hotel de propietat occidental a Mali. Els objectius són pertot arreu i no tenen límits: bancs, oleoductes, refineries, plantes generadores d'electricitat, centres comercials, teatres, restaurants, edificis d'oficines poden ser atacats gairebé a voluntat. Els atacs de París del 13 de novembre del 2015 mostren fins a quin punt és fàcil per a "grups petits i separats" de gihadistes entregats infligir un dany important a un cost relativament baix.

Mentre els enemics s'escampen, gasten els recursos en conflictes que no es poden guanyar i perden el suport públic - com va passar en el cas de Rússia, els Estats Units i Espanya a l'Afganistan - els estrategs de l'EI creuen que poden avançar cap a la tercera etapa de la seva campanya per crear una "societat combatent" o califat.

Creuen que Europa, els Estats Units i Rússia podrien estar temptats de caure en la "trampa afganesa". És una trampa que va atrapar Napoleó a Espanya, que Mao Zedong va utilitzar contra el Japó a la Xina i que Ho Chi Minh va utilitzar contra França i contra els Estats Units al Vietnam. És desagradable i horrible, brutal i costosa, però gairebé sempre, en última instància, ha tingut èxit. L'EI l'ha adoptada.


El que impulsa les accions de l'Estat Islàmic (EI) i els seus partidaris s'explica en la guia de l'EI El maneig del salvatgisme. Comença amb una interpretació del món que els musulmans van heretar de l'imperialisme i el colonialisme. No només els musulmans ho van patir intensament, sinó també la majoria de pobles del tercer món. I els seus descendents guarden dolorosos records de "l'espantosa destrucció de les ànimes". Les grans potències i els seus representants autòctons van matar, diu l'EI, més gent que la que ha mort en totes les guerres gihadistes d'aquest segle...".

¿És només una exageració, ideada per inflamar l'odi envers nosaltres? Lamentablement, no. Recordem o no aquells fets, els descendents de les víctimes els recorden. Els records dels anys després que Colom travessés l'Atlàntic han estat creixentment amargs. Primer els europeus, després els russos i més tard els americans - el nord del món - van augmentar el seu poder i van sotmetre el sud, destruint països i societats autòctones i suprimint ordes religiosos. L'imperialisme, amb la humiliació conseqüent i les matances de poblacions senceres, encara que oblidat pels perpetradors, encara és un record vívid per a les víctimes.

Les xifres són sorprenents: en una petita part de l'Àfrica, el Congo, on un de cada deu és musulmà, es calcula que els belgues van matar el doble de persones que van matar els nazis (jueus i gitanos), al voltant de 10 a 15 milions. Amb prou feines existeix una societat d'aquelles a les quals anomeno del sud sense el record d'episodis similars infligits pel nord. Només cal fixar-se en un historial militar més recent.

A Java, els holandesos van instaurar un règim colonial sobre els nadius i, quan van provar de reafirmar la seva independència, van matar al voltant de 3.000 rebels entre el 1835 i el 1840; de manera similar, van liquidar els rebels de Sumatra entre 1873 i 1914; a Algèria, després de la dura guerra de 15 anys de durada que va començar el 1830, els francesos van robar terres, van arrasar centenars de pobles, van massacrar innombrables nadius i van imposar un règim d'apartheid als supervivents; a l'Àsia Central, russos i xinesos van envair, van empobrir o van expulsar poblacions abans pròsperes mentre que en la intensa guerra al Caucas, com relata Tolstoi, els russos van escombrar pràcticament societats senceres. A l'Índia, després de l'intent de revolta del 1857, els britànics van destruir l'imperi mogol i van matar centenars de milers d'indis. A Líbia, els italians van matar al voltant de dos terços de la població de la Cirenaica.

Es podria afirmar que aquestes coses van succeir en el passat i s'haurien d'oblidar. Potser, però hi ha altres matances, a les darreres dècades, que no poden ser excusades així. A la campanya dels Estats Units al Vietnam (una societat no musulmana), el napalm, les bombes de raïm i les metralladores van ser seguides per la defoliació, els productes químics causants de càncer i els programes letals que van matar potser dos milions de civils.

A l'Afganistan, les xifres són inferiors perquè la població era menor però, a part de mig milió de morts, tota una generació de nens afganesos ha patit atròfia i mai no creixerà fins a la seva estatura normal i patirà potser algun grau de discapacitat mental. El nombre de víctimes afganeses en la guerra russa es desconeix, però podria no baixar del mig milió de morts. A l'Iraq els càlculs eleven la xifra a al voltant d'un milió de civils. 

Podem debatre si la mort no és el pitjor resultat de la guerra; els supervivents s'enfronten al terror constant, la fam, la humiliació i la misèria. Mentre l'estructura de societats senceres s'ha vist greument danyada o destruïda, la vida civil ha estat reemplaçada per guerres entre bandes, tortures, segrests, violacions i temor desesperat. En estudiar tals fets, recordo la descripció de Hobbes de la vida humana abans de la civilització: "Solitària, pobre, desagradable, embrutida i curta".

En conjunt, aquests i altres efectes de l'imperialisme, el colonialisme i les intervencions militars al sud constitueixen un holocaust de tant ensenyament formatiu com l'holocaust alemany contra els jueus. En moltes societats no s'han guarit les cicatrius. Constatem la seva herència en la fragilitat - o completa destrucció - d'organitzacions socials, la corrupció dels governs i la repulsió de la violència.

Com diu l'estrateg de l'EI, i he sentit de boca de qualsevol informador a l'Àfrica i l'Àsia, nosaltres els del nord estem carregats d'esquemes racials o religiosos: quan ells maten un europeu reaccionem amb horror. Qualsevol mort és abominable. Però quan matem un africà o un asiàtic o fins i tot nombres superiors d'africans o asiàtics, amb prou feines ens n'adonem. El 13 de novembre, la vigília dels atemptats de París, va tenir lloc un atac similar a Beirut (Líban) en el qual van morir 41 persones i unes 200 van ser ferides. Gairebé ningú a Europa o els Estats Units ni tan sols va fer atenció. No es tracta d'una qüestió merament moral - encara que indubtablement també ho és -, sinó que arriba fins a la medul·la de la qüestió del terrorisme.

Aquests fets plantegen la qüestió de per què homes i dones joves, fins i tot de societats relativament pròsperes i segures, s'uneixen a l'Estat Islàmic. Maquillar la qüestió, com ha escrit recentment un periodista anglès amb àmplia experiència a Àsia, és no comprendre a què ens enfrontem ni què podríem fer per obtenir un grau assequible de seguretat mundial.

Els resultats de la insurgència són descrits al meu llibre Políticas violentas (Libros de Vanguardia). Al llibre mostro que durant els dos últims segles, en diverses parts de l'Àfrica, l'Àsia i Europa, les guerrilles han complert gairebé sempre els seus objectius malgrat fins i tot de les tàctiques més dràstiques de contrainsurgència. Prengui's un sol exemple, Afganistan: els russos i nosaltres hem fet servir centenars de milers de soldats, gran nombre de mercenaris i tropes autòctones i així mateix quantitats sense precedents de força letal durant gairebé mig segle de guerra. Encara que els resultats no són encara definitius, és evident que, com a mínim, les guerrilles no han estat derrotades. S'ha anomenat l'Afganistan "el cementiri de l'imperialisme". El seu paper en la caiguda de la Unió Soviètica s'ha documentat amb profusió. Encara no ens ha liquidat a nosaltres. 

Considerem també els resultats en aquestes parts del món on les hostilitats han estat relativament sotmeses o controlades. Quan jo era jove, als anys quaranta i cinquanta, podia anar pràcticament a qualsevol lloc a l'Àfrica o l'Àsia on era cordialment acollit, alimentat i protegit. Avui dia, pràcticament en tots aquests llocs, estaria en perill de ser tirotejat.

En conseqüència, quines opcions tenim en aquest món creixentment perillós? Siguem sincers i admetem que cap opció no és atractiva. La ira i la por de la societat, sens dubte, les dificultarà o tornarà impossibles. Tot i això, aquí les posaré totes sobre la taula i les valoraré en termes de costos i de possible eficàcia.

La primera resposta, anunciada tant pel president francès, François Hollande, com pel president dels Estats Units, Barack Obama, poc després dels atemptats de París, és lliurar una guerra sense treva. La Força Aèria francesa va bombardejar immediatament les zones on es considera que l'Estat Islàmic té camps d'instrucció. El pas següent, presumiblement encara que cap dels dos líders no va concretar la qüestió, inclourà probablement l'enviament de tropes terrestres per combatre a Síria i l'Iraq, a més d'operacions de bombardeig que ara organitzen aquests dos països i Rússia. Es tracta d'una ampliació i intensificació de la política actual més que de llançar-se a una nova aventura i, si es jutja per l'experiència russa a l'Afganistan i la nostra a l'Afganistan i l'Iraq, destruir l'EI és una cosa factible i serà de menor entitat si també intentem un "canvi de règim" a Síria.

Una segona opció, que crec que aborda Washington mentre escric aquestes línies, és que Israel s'ofereixi a envair Síria i l'Iraq i a utilitzar la seva força aèria per complementar o reemplaçar les altres forces aèries que hi operen. Aquesta acció resultaria dolorosa per a l'EI en el pla militar, però s'adequaria perfectament a la seva estratègia a llarg termini. A més, causaria estralls al bloc emergent anti-EI format per l'Iran, Rússia i Síria. Si Israel efectua la seva proposta, com crec probable que ho faci, serà probablement rebutjada mentre que Israel es veurà compensat amb una bona ajuda. 

Una tercera opció és que els Estats Units inverteixin la seva política anti-Assad, s'uneixin al seu règim i cooperin amb Rússia i l'Iran en una campanya coordinada contra l'EI. Encara que aquesta política seria més raonable que qualsevol de les dues primeres, i podria tenir més èxit inicialment, no crec que per si sola compleixi l'objectiu.

Els atacs de drons i forces especials es fan servir ja en l'actualitat i gairebé amb seguretat continuaran com a mesura complementària del llançament d'una campanya, però no s'ha demostrat que resultin decisius com s'ha intentat en altres llocs amb resultats ja observats.

De fet, almenys a l'Afganistan, han demostrat que eren contraproduents. Com ha pronosticat l'estrateg de l'EI, incrementaran l'hostilitat contra els elements estrangers mentre que, si els combatents de l'EI actuen amb sensatesa, simplement s'evaporaran per tornar en tot cas un altre dia. Encara pitjor, decapitar unitats guerrilleres disperses pel territori obrirà les portes perquè sorgeixin nous líders joves, aventurers i ambiciosos. 

Coordinats mitjançant algunes de les tres opcions exposades, crec que és gairebé segur que els Estats Units i les potències europees reforçaran els seus programes de defensa interna, els controls sobre moviments i desplaçaments, l'expulsió (especialment a França) de membres de poblacions estrangeres o similars. El llançament d'incursions sobre àrees urbanes pobres, el seguiment de les operacions en curs i altres activitats augmentaran. És el que l'EI ha esperat que passi. Les despeses en seguretat augmentaran i les poblacions locals seran vexades i humiliades. Però és dubtós que tals polítiques aportin una seguretat completa. Si els terroristes es preparen com en el cas dels atemptats de París i es fan esclatar o resulten morts en l'operació, es pot esperar que es continuïn repetint els atemptats independentment de la severitat de les mesurades posades en pràctica.

Què es pot dir sobre les mesures no militars i no policials? Quines opcions es podrien considerar? Se m'ocorren dues classes de mesures econòmiques i psicològiques.

La primera és la millora de les condicions en què viu la comunitat musulmana nord-africana a França. Els suburbis que envolten París són un caldo de cultiu de partidaris de l'EI. La millora de les seves condicions de vida podria modificar el panorama, però l'experiència tant als Estats Units com a França suggereix que la renovació urbana dista de ser una panacea.

Fins i tot en tal cas, li costaria a qualsevol administració que ho intentés. Seria car quan el Govern francès ja es considera portador d'una sobrecàrrega i el sentiment francès de caràcter antimusulmà ja era intens abans dels atemptats de París. Ara, el tarannà de la gent s'està desplaçant de l'esperit de l'ajuda social que implica l'Estat de benestar cap a la repressió. Com en altres països europeus, la combinació de la por del terrorisme i la influència dels refugiats faran improbable la posada en pràctica del que es podria anomenar un programa promusulmà.

Potser és més improbable l'aplicació d'un programa que crec que seria el més temut per l'EI. L'estrateg de l'EI ens ha dit que el recurs més important del moviment és la comunitat, però ha reconegut que, malgrat els horrorosos records de l'imperialisme, la gent ha continuat mostrant-se bastant passiva.

Aquesta situació podria canviar de forma espectacular com a conseqüència de la invasió i la intensificació dels bombardejos aeris. L'Estat Islàmic creu que les coses evolucionaran de tal manera que més civils ara neutrals protegiran els combatents o empunyaran les armes com a gihadistes. Evidentment, beneficiaria altres països que s'impedís que això tingués lloc.

Alguna cosa cal fer, potser, a través de mesures de seguretat més estrictes, però suggereixo que podria desenvolupar-se un programa satisfactori des del punt de vista social i psicològic de manera que l'odi sobre el qual es dóna suport a l'EI fos menys virulent. S'han identificat els seus elements: necessitats comunitàries, compensació per anteriors infraccions i errors i crides a favor d'un nou començament. Tal programa no necessita ser a gran escala i podria limitar-se, per exemple, a la població infantil mitjançant mesures de salut pública, vitamines i suplements alimentaris. Diverses organitzacions (com Metges sense Fronteres, la Fundació Rostropóvitx, la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja) ja existeixen per dur-ho a la pràctica i, de fet, ja s'ha fet molt.

Més important seria un aspecte psicològic: com hem vist a Alemanya en el cas de la disculpa per l'holocaust i la falta de disculpes dels japonesos per la matança o violació de Nanquín, l'orgull és crucial. Els homes estan més preparats per al combat per l'orgull que fins i tot per al menjar, la terra o el sexe. Una disculpa acuradament redactada per errors i transgressions del passat costaria poc i faria molt, però, en aquests temps, és gairebé segur un impossible.

Per tant, desgraciadament, em temo que estiguem començant a avançar cap a una dècada o més de temor, ira, desgràcia i pèrdua de llibertats bàsiques.




divendres, 27 de novembre del 2015

dimarts, 24 de novembre del 2015

Martí i Pol: Novembre adust



Kandinski 1908

"Novembre adust, torna’ns la claredat
del gest auster i la paraula justa.
Intens i torbador va ser l’estiu,
i ara, prop de l’hivern,
tornen de cop recels i defallences.
Envigoreix i allarga’ns la tardor,
fes-nos dignes de créixer en plenitud
fins i tot quan l’ombra se’ns escurci
abaltida pel pes de les anyades.
Que el més pur de nosaltres resti sempre
dins el vent, i es renovi en cada fulla.

- - -

Mot rera mot acumulem silencis
mentre defora esclaten, poderosos,
la llum i el vent.

Qui ens crida rera els arbres?
Solemnement desfà camí l’estol
de gavians, i la claror proposa
aquell declivi lent de la tardor
que escriu en cada fulla nous designis.
Em veig al lluny, i em reconec, barquer
tossut que remunta el corrent altra vegada."



Miquel Martí i Pol a Primer llibre de Bloomsbury




diumenge, 22 de novembre del 2015

Reflexos




Mondrian 1942



Les diferents tradicions espirituals "són reflexos diversos d'una veritat única intraduïble en paraules humanes. Se la pot pressentir a través d'un d'aquests reflexos. Se la pressent millor encara a través de més d'un reflex."


Simone Weil Carta a un religiós (1942)

(cita esmentada a l'editorial del num. 55 de la revista Dialogal)





dijous, 19 de novembre del 2015

Veure les coses






"No veiem les coses com són, veiem les coses com som."


Francisco Varela, biòleg xilè (1946-2001)




dimecres, 18 de novembre del 2015

Perdre la fe



Rouault 1936


"Non, je n'ai pas perdu la foi! Cette expression de perdre la foi comme on perd sa bourse ou un trousseau de clefs m'a toujours paru d'ailleurs un peu niaise. Elle doit appartenir à ce vocabulaire de piété bourgeoise et comme il faut légué par ces tristes prêtres du dix-huitième siècle, si bavards. On ne perd pas la foi, elle cesse d'informer la vie, voilà tout."


Georges Bernanos a Journal d'un curé de campagne (1936)



Possible traducció:

"No, jo no he perdut la fe! Aquesta expressió de perdre la fe com aquell que perd la cartera o un feix de claus sempre m'ha semblat per altra banda una mica ximple. Deu pertànyer a aquest vocabulari de pietat burgesa i com cal que ens han llegat aquests trists capellans del segle XVIII, tan xerraires. La fe no es perd, deixa d'informar la vida, això és tot."




dimarts, 17 de novembre del 2015

Rilke sobre Hammershoi




Hammershoi 1905


“Hammershøi no és d'aquells dels que hom ha de parlar precipitadament. La seva obra és llarga i lenta i, en qualsevol moment en que hom s'hi adreça, sempre ofereix moltes raons per parlar de les coses més crucials i fonamentals en art.”


Rainer Maria Rilke (1905)




dilluns, 16 de novembre del 2015

Expressionisme



Van Gogh 1888


"Arriba un moment en que l'emoció contemplativa esdevé huracà i en que l'esperit humà identifica el paisatge amb les formes indeterminades del dolor o del plaer, en elles mateixes informals; llavors cada cosa esdevé missatgera d'un matís d'aquest sentiment, el qual adopta l'actitud d'una resposta constant i apassionada de l'home a l'univers. Els colors, els esquemes, els ritmes són els signes de l'abrusador i tot el panorama de l'exterioritat és un mirall per a la concentració fervorosa. Aquesta és la via de l'expressionisme, que no destrueix el món visual ni les seves formes, però els utilitza per a delatar els estats d'ànim de l'artista i el seu sentiment essencialment dinàmic i pertorbat del món."


Juan-Eduardo Cirlot a Cubismo y figuración (1957)




diumenge, 15 de novembre del 2015

D'Ors al Prado VI: Raffaello





VI. Raffaello



Raffaello 1516 Caiguda de Crist portant la creu


Raffaello 1510 El Cardenal


D'Ors diu: "Tradicionalment, el Raffaello més gloriós del Prado venia essent la Caiguda de Crist portant la creu. En ell va adorar la sensibilitat acadèmica. El van anomenar, per encomi d'admiració, "El pasme (Spasimo) de Sicília". Feia temps que se sabia que l'obra havia estat executada pels deixebles. Tant li feia. Feia temps també, es va acusar al color de pobresa. Millor que millor. Així la pintura apareixia, com hem dit de Poussin, però encara més que Poussin, molt propera a l'escultura. Hi ha alguna cosa aquí, realment, del més suprem sentit clàssic.

Un dia hi hagué un salt en la rosa dels vents del gust. Es va trencar amb l'Acadèmia, i llavors la gent es va posar a invocar la naturalesa i la vida. Així van anar a preferir, probablement més que a cap altre Raffaello, el Retrat d'un Cardenal. Al Prado, aquesta pintura es troba entre les preferides per aquells que, en realitat, no els agrada la pintura. (...) Pel que fa a mi, confessaré que, personalment, l'obra no m'és simpàtica. El valor del rostre és valor de psicologia. (...)

Entre la Caiguda i el Cardenal cal situar-hi estèticament la sèrie admirable de les Madonnas. Com que el centre moral d'aquestes obres rau sempre en el triomf i la revelació meravellosos del sentit de la feminitat, pot incloure's sota aquest títol genèric fins i tot les composicions que representen la Sagrada Família.

Triem dues obres d'aquest conjunt: una, gran, La Mare de Déu del peix, de serenitat insuperable, tot i que la coloració ja comença a tenir quelcom de la febre que després veurem que va incendiar als venecians; i una altra, petita, la Sagrada Família del xai, tan meravellosament minuciosa, tan clara - i, aquesta vegada, tan fàcil - que el seu valor, tot i que puríssim, no escapa a l'ordre d'equívoc que hem vist que podia torbar l'apreciació de El Cardenal..."


Raffaello 1514 La Mare de Déu del peix


Raffaello 1507 Sagrada Família del xai




divendres, 13 de novembre del 2015

El vent sobre el llac







Un muntatge de frases de Miquel Martí i Pol sobre música de Lluís Llach i imatges del pantà del riu Martín a l'Aragó.


https://youtu.be/_Ovqvd--rrg




dimecres, 11 de novembre del 2015

Truman





"Truman", pel·lícula d'en Cesc Gay, està molt bé. Sap tractar amb humanitat i dignitat el gran moment crepuscular. És un model de contenció, de mesura, de saber reflectir alhora la gravetat i l'humor. Amb unes interpretacions sòbries i alhora enormement matisades. Parla de persones i d'amistat des de l'autenticitat. Moltes gràcies.




dimarts, 10 de novembre del 2015

Crisi de valors



Twombly 1968



Es discuteix molt de si estem vivint o no una crisi de valors. Jo crec que sí. Assenyalo alguns possibles indicadors d'aquesta crisi:

- l’estil de vida de força adolescents i joves de casa nostra. No només el paquet discoteca-tabac-alcohol-droga i la dependència de la TV, dels jocs i del mòbil, sinó també el desinterès per l'escola i per la cultura, i la manca d'iniciativa i d'imaginació per construir nous projectes personals i col·lectius.

- les dificultats viscudes per moltes famílies a l'hora d'educar bé els seus fills i per moltes escoles a l'hora d'educar bé els seus alumnes.

- el fet que el consumisme sigui un dels valors centrals de la vida de molta gent (o si més no l'eix vertebrador del seu entreteniment, de la seva diversió) .

- l'afebliment de la vitalitat social, de les normes i les xarxes de compromís cívic, que es tradueix en un descens de la qualitat de la vida pública i de l'actuació de les institucions socials. En són signes l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical i política, la poca participació en les associacions de pares i mestres, la reducció del nombre de voluntaris en organitzacions cíviques o l'afebliment dels vincles dins del veïnatge i la família. Algú ho designa com a una disminució del "capital social".

- l'augment de l'individualisme, l’afebliment de les conviccions morals i la disminució dels valors compartits amb altres, amb un predomini creixent de la competitivitat i un feble compromís en els projectes cívics.

- la insensibilitat respecte a la destrucció de l'entorn natural.

- les dificultats per acollir realment els immigrants procedents d'altres cultures.

- la submissió i al mateix temps desconfiança envers els mitjans de comunicació.

- la presència de la violència en el cinema, la televisió i els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (baralles a les sortides de discoteques), i certa insensibilització al respecte (vídeos de com altres joves observen les baralles).

- el culte al cos, a la moda i a la banalitat (revistes del cor) i la manca de contestació al respecte.

- la polarització entre tenir massa feina i no tenir-ne gens, ambdós alienants.

- la creixent precarietat dels llocs de treball i la “corrosió del caràcter” que comporta.

- la incapacitat del sistema de lluitar contra la pobresa i l'exclusió, la manca de solidaritat dels rics amb els pobres, dels forts amb els febles, dels “in” amb els marginals.

- el descrèdit de l'activitat política.

- la desaparició del debat col·lectiu de les qüestions relatives a la religió i l'espiritualitat, però també de qüestions lligades a la mort, als sentiments, a les febleses, als somnis…


Sembla que vivim temps incapaços tant per l'èpica com per la lírica, predominant una grisa i prosaica quotidianitat del plaer immediat i l'anar tirant.

Davant d'una situació així, tan inútils són els laments apocalíptics com la indiferència i la ignorància. No estem dient que qualsevol temps passat fou millor; vivim el futur amb ganes. Però creiem que és des d'una serena preocupació, des de la reflexió personal i el debat col·lectiu sobre el tema i des de la discreció de les petites iniciatives quotidianes que es podrà afrontar amb més possibilitats el desafiament que tenim al davant.

Hi ha qui diu que estem vivint el contrari d'una crisi de valors: mai havíem disposat de tants valors com ara, hi ha una veritable "eclosió" de valors. És una consideració consistent, que pot tenir part de raó i cal tenir-la en compte. Però crec que aquesta consideració es fa posant èmfasi en els "valors sociològics", o "socio-històrics" si voleu, o sigui aquells que reflecteixen el que mou la gent a la pràctica, valors que estan experimentant un fort procés de canvi però no necessàriament de crisi; en canvi, crec que aquesta visió no té prou en compte el problema de l'afebliment (o oblit, o ignorància, o menysteniment...) de la vinculació amb els "valors ideals", "grans valors", "valors valuosos" o com li vulguem dir, o sigui aquells que, després de reflexió acurada, considerem dignes d'orientar les persones i les societats, i especialment aquells que mostren una major estabilitat en el temps: llibertat, justícia, bondat, bellesa...

A mi, doncs, em continua semblant que actualment es pot parlar i s'ha de parlar de crisi de valors. Ara, això sí: sense drames, sense grans lamentacions, sense rasgarse las vestiduras; “crisi” és potser un terme una mica alarmista. Serà bo prendre-s'ho simplement com una situació que hem d'afrontar, amb tranquil·litat i decisió.

De fet, és cert que sempre n'hi ha hagut, de crisis de valors; probablement, cada generació viu la seva (hi ha textos romans, o del segle passat, al respecte, que semblen escrits avui mateix…). Molt bé, ara ens toca viure la nostra. Això sí: que n'hi hagi hagut d'altres no permet afirmar que ara no n'hi ha, o que la d'ara no és important. El que cal és que analitzem bé com és "la nostra crisi actual", quines són les seves especificitats, i que trobem maneres de superar-la. Negar la crisi no és una bona manera d'enfrontar-s'hi.



diumenge, 8 de novembre del 2015

L'espai interior



Rothko 1959


"[Bill O'Brien] told me that his greatest insight after years of conducting organizational learning projects and facilitating corporate change was that "the success of an intervention depends on the interior condition of the intervener". (...) So it is not only what leaders do and how they do it but their "interior condition", that is, the inner place from which they operate - the source and quality of their attention."


C. Otto Scharmer a Theory U, p. 27


Possible traducció:

"[Bill O'Brien] em va dir que la seva major descoberta després d'anys de portar projectes d'aprenentatge organitzacional i de facilitar el canvi corporatiu va ser que "l'èxit de la intervenció depèn de la condició interior del que intervé". (...) Per tant, no és només el que els líders fan i com ho fan, sinó el seu "estat interior" - és a dir, el lloc interior des del qual operen - l'origen i la qualitat de la seva atenció."



divendres, 6 de novembre del 2015

Lamentacions



Chagall 1956


"De mi s'ha allunyat la pau,
i he oblidat el que és la felicitat.
Em dic: "Estic acabat,
ja no puc comptar amb que Jahveh faci res per a mi."

Recordo la meva tristor i la meva soledat
la meva amargor i el meu sofriment;
em poso a pensar en això
i els meus ànims s'enfonsen.

Però llavors recordo una cosa
que m'omple d'esperança:
encara som vius per l'amor de Jahveh,
la seva misericòrdia no s'esgota!

Es renova cada dia;
gran és la seva fidelitat!
Em dic: "Jahveh és tot el que necessito;
puc confiar en ell.""


Lamentacions 3, 17-24




dijous, 5 de novembre del 2015

Joves i vells



Ingres 1832

"Mais le parler d'un vieillard est dans l'oreille des jeunes gens ce qu'est le parler des jeunes gens dans l'oreille des vieillards, un bruit dont le sens échappe."


Balzac a Une ténébreuse affaire, cap. XIII (1841)


Possible traducció:

"Però el que diu un ancià és, a l'oïda dels joves, el mateix que el que diuen els joves a l'oïda dels ancians, un soroll el significat del qual els defuig."




dimecres, 4 de novembre del 2015

El Credo de Kazantzakis






Credo de Nikos Kazantzakis (1883-1957), versió de 1945


“Crec en un Déu, Akrita, Digenís, mobilitzat, sofridor, molt poderós, però no totpoderós, lluitador a les fronteres més extremes, estratega, emperador, en totes les forces lluminoses, visibles i invisibles.
Crec en les innumerables, efímeres màscares que es va posar Déu enllà dels segles i discerneixo rere el seu fluix incessant la indestructible unitat.
Crec en el seu combat insomne, extenuant que subjuga i fructifica la matèria - la font contenidora de vida de plantes, d'animals i d'humans.
Crec en el cor de l'home, l'era de terra batuda on dia i nit l'Akrita lluita amb la mort. “Ajut!”, crides, Senyor. “Ajut!” crides Senyor, i jo t’escolto. Dins meu els avantpassats i els descendents i totes les races i la terra tota escoltem amb terror i amb goig el teu crit.
Benaurats els qui escolten i es vessen per a redimir-te, Senyor, i diuen: “Només tu i jo existim”.
Benaurats els qui t'han redimit i es mesclen amb tu, Senyor, i diuen: “Tu i jo som u”.
I tres vegades benaurats els qui sostenen, sense encorbar-se, damunt les seves espatlles l'extraordinari, execrable secret: I aquest U, no existeix!”


Akrita: apel·latiu que rebien els guardians dels territoris més extrems o de les “marques” (en grec akrai) de l’Imperi bizantí.

Digenís: de doble origen.

Traducció d’Alexis Eudald Solà, inclosa al pròleg de la seva traducció de Simposi, de Nikos Kazantzaki, publicada per La Llar del Llibre, Barcelona 1990.

El professor Solà indica a la nota 21 d’aquest pròleg que a la primera versió del Credo, de 1927, la darrera frase era la següent: “Feliços els qui suporten sobre les seves espatlles la Més Alta Responsabilitat”.


El professor Solà ens recorda també que a la tomba de Kazantzaki a Iràklion hi figuren aquestes paraules: “No espero res, no temo res, soc lliure.


Δεν ελπίζω τίποτα. Δε φοβάμαι τίποτα. Είμαι λέφτερος






diumenge, 1 de novembre del 2015

Embolicat



Tàpies 1985


Ens hem embolicat. Ens hem explicat un conte bonic i ens hem pensat que no era un conte. I hem entrat en un mar d'incerteses i fragilitats.

Ara cal sortir de l'embolic. Cal una política a mitjà termini que permeti tornar a una situació sòlida des de la qual encarar el futur. I cal saber quins actors polítics estan en condicions de construir-la.

Els partits polítics tradicionals estan molt tocats, i els nous apareguts fins ara no queda clar que puguin assumir aquest paper, sigui per tenir de nous només l'aparença i portar a sota estils vells i fins i tot perillosos, sigui per situar-se en un espai molt extrem de l'espectre polític. Potser faran falta no tant refundacions com noves iniciatives, ni que sàpiga greu deixar enrere partits amb una llarga, valuosa i important trajectòria. Fa falta novetat sòlida i assenyada, que probablement haurien de liderar persones nascudes entre 1960 i 1970. Cal tancar entitats obsoletes o massa carregades pel passat i fer noves propostes, tot i que les inèrcies institucionals no ho fan fàcil. És temps per a la imaginació i la creativitat. És temps per a nous lideratges polítics.


Per fer això bé, caldrà partir d'anàlisis consistents del present moment polític. Dos exemples en poden ser les proposades per Antoni Castells (a La Vanguardia del 22.09.15) o Jaume Bosch (a Crític del 10.09.15). Esmento els seus noms, però no es pot dir que el resum que en faig sigui la seva anàlisi actual: d'una banda, manipulo els seus textos retallant el que em sembla; de l'altra, són anàlisis prèvies al 27 S.

Dit això, crec que Castells l'encerta quan parla de "La nova hora del catalanisme", perquè certament d'això es tracta. Després de constatar que el pacte polític sobre el qual es fonamenta la relació Catalunya-Espanya (reflectit en l'Estatut) ha deixat d'existir, considera que la celebració d'una consulta "continua essent un objectiu d'enorme importància al qual no s'ha de renunciar. L'objectiu de la independència és molt més difícil que el de la consulta (ja per si mateix complicadíssim), divideix el bloc dels que hi estan a favor, té clarament menys suport a Catalunya i no és vist amb simpatia per la comunitat internacional".

Per Castells, cal canviar de dalt a baix les relacions de Catalunya amb l'Estat (cosa que comprèn diferents alternatives, incloent, és clar, la independència). Recorda que hi ha un problema polític de primer ordre pel que fa a l'articulació de Catalunya amb l'Estat espanyol, ja que al voltant de la meitat de ciutadans de Catalunya vol la independència i una amplíssima majoria (que inclou no independentistes) pensa que cal modificar de manera radical la relació amb Espanya i vol expressar-se a través d'una consulta. Creu que "aquest conflicte polític no es resoldrà negant-lo, ni utilitzant la llei com una mordassa, ni amb vagues reformes generals de l'Estat de les autonomies que no abordin l'arrel específica del problema, que no és altra que el de l'encaix de Catalunya."

I recorda que "aquest conflicte no es resoldrà per la via de les actuacions unilaterals, que ni és factible, ni ens convé." Castells creu que cal "reconstruir la unitat del catalanisme polític al voltant del punt crucial de la relació de Catalunya amb Espanya. Caldrà fer-ho amb una majoria política i social que inclogui no només els partidaris de la independència, sinó tots aquells (independentistes i no independentistes) que pensen que l'statu quo constitucional està esgotat, que comparteixen l'afirmació de Catalunya com a subjecte polític i l'objectiu del dret a decidir, i que consideren que la relació entre Catalunya i Espanya (sigui la que sigui) s'ha de fonamentar en el reconeixement i el respecte mutus."

Per reconstruir la unitat del catalanisme Castells creu que "caldrà saber formular els nous objectius de país en aquesta etapa històrica que ens toca viure. Objectius que enforteixin, i no afebleixin, les nostres posicions en la negociació amb l'Estat; que eixamplin, i no encongeixin, el bloc polític del catalanisme i de la majoria social que li dóna suport. Si fins ara el catalanisme polític ha tingut la força cohesionadora que ha tingut és perquè les formacions que han encarnat el seu corrent central s'han plantejat objectius i els han sabut formular amb els ritmes apropiats per assegurar sempre un ampli suport social. S'haurà de fer sabent, és clar, que, després del fracàs del procés estatutari, s'ha produït un canvi d'escala, qualitatiu, i que, amb la irrupció del sobiranisme i del dret a decidir al seu espai central, els objectius no són els mateixos dels que han constituït l'agenda bàsica del catalanisme durant moltes dècades."

Finalment, considera que "és responsabilitat del lideratge polític no deixar-se arrossegar pel corrent impetuós que generen els estats emocionals col·lectius, per comprensibles i gratificants que aquests puguin ser, i convertir aquesta gran força en el motor d'un projecte polític que tingui el suport d'una àmplia majoria social. Un projecte polític al servei dels ciutadans de Catalunya i de les seves aspiracions nacionals més ambicioses."

Bosch, que es manifesta com a sobiranista que vol la independència del seu país, discrepa del full de ruta definit per CDC i ERC. Tem que "el full de ruta que se’ns presenta portarà a la frustració milers i milers de persones avui il·lusionades a assolir un país lliure." Analitza el que anomena "punts febles d’un full de ruta equivocat", subratllant que "en termes democràtics, qualsevol procés d’independència ha d’incloure un referèndum per comprovar la voluntat del poble de forma inequívoca." Constata, irònicament, que "fa alguns anys, els defensors d’un referèndum d’autodeterminació érem quatre gats. I ara resulta que, per a alguns, és una reivindicació massa moderada, gairebé pròpia de botiflers".

Bosch recorda que, a partir del 2012, "la defensa del dret a l’autodeterminació va assumir la forma, molt hàbil i encertada, de dret a decidir. Dret a decidir el futur polític de Catalunya sense restriccions no vol dir res més que autodeterminació". Subratlla que un altre full de ruta és, doncs, possible: la celebració del referèndum d’autodeterminació, tot acceptant que "davant el panorama desolador i gens democràtic que mostra l’Estat espanyol, aquesta opció pot semblar impossible d’aconseguir", però també és impossible una declaració unilateral d’independència que produeixi efectes reals, i en canvi la virtut del referèndum d'autodeterminació és que comptaria amb el suport de més del 80% de la població.

Li dol que "persones amigues que fa poc apostaven pel dret a decidir ens diuen ara que aquest concepte està superat. Que ja ens trobem en una altra etapa que ens portarà a curt termini a la independència sense el referèndum que no ens han deixat fer. És probable que l’error més greu de CDC i ERC sigui aquest: no entendre el valor rupturista de la reivindicació del referèndum. Els que entenen perfectament aquest valor són el PP, el PSOE i Cs: saben que fer el referèndum implica que Catalunya ja ha guanyat, s’imposi el “sí” a la independència o el “no”. Perquè la simple celebració de la consulta implica reconèixer Catalunya com a subjecte polític."


Crec que en la situació actual hi ha dos escenaris que serien acceptables des de l'òptica catalanista. Un seria la celebració pactada d'un referèndum d'autodeterminació, que té la seva virtut més en el reconeixement de la identitat política catalana (la sobirania del poble català) que en el seu mateix resultat. L'altre seria un pacte polític de caire confederal (reconeixement del fet diferencial català i blindatges conseqüents), aprovat per un referèndum que no inclouria la independència com a opció. Crec que ambdós escenaris són positius pel catalanisme (no cal sacralitzar el referèndum per la independència com si fos un camí ineludible, imprescindible per tirar endavant). L'inconvenient del primer escenari és que, sigui quin sigui el resultat, després cal pactar el tipus de vincle o de desconnexió, mentre que el segon, si ofereix un encaix prou còmode, resulta menys complex i traumàtic.

Les noves propostes polítiques hauran, doncs, de definir clarament la seva perspectiva pel que fa a la qüestió nacional de la que fins ara hem parlat. Però també ho hauran de fer en la qüestió social i en la qüestió organitzativa. En la qüestió social, hauran d'indicar clarament el seu posicionament ideològic. N'hi haurà que s'inclinaran més per posicions liberals, d'altres seran de caire més il·lustrat (siguin de caràcter conservador o progressista). Les posicions antisistema hauran de fer un esforç de concreció i de creativitat, per no resultar simples reiteracions de posicions ideològiques radicals històriques que ja no formen part del nostre horitzó actual.

En la qüestió organitzativa és on més rellevants resultaran els temes de la transparència i de la participació. Aconseguir estructures polítiques que no hagin de fonamentar-se en la corrupció és molt important. I aconseguir estructures internes democràtiques i participatives, que no fomentin l'obediència cega o la adulació acrítica al dirigent i permetin que les decisions estiguin a les mans del conjunt de la militància més que no pas de cúpules directives professionalitzades és molt rellevant. Sense això, el discurs sobre la "nova política" deixa de tenir valor.


(podeu trobar en aquest mateix blog un més ampli desenvolupament d'algunes d'aquestes qüestions als posts "Orientació confederal" de 5 de setembre de 2013 i "Procés renovador" de 14 d'abril de 2013)