El Credo de Kazantzakis

Credo de Nikos Kazantzakis (1883-1957), versió de 1945

“Crec en un Déu, Akrita, Digenís, mobilitzat, sofridor, molt poderós, però no totpoderós, lluitador a les fronteres més extremes, estratega, emperador, en totes les forces lluminoses, visibles i invisibles.

Crec en les innumerables, efímeres màscares que es va posar Déu enllà dels segles i discerneixo rere el seu fluix incessant la indestructible unitat.

Crec en el seu combat insomne, extenuant que subjuga i fructifica la matèria - la font contenidora de vida de plantes, d'animals i d'humans.

Crec en el cor de l'home, l'era de terra batuda on dia i nit l'Akrita lluita amb la mort. “Ajut!”, crides, Senyor. “Ajut!” crides Senyor, i jo t’escolto. Dins meu els avantpassats i els descendents i totes les races i la terra tota escoltem amb terror i amb goig el teu crit.

Benaurats els qui escolten i es vessen per a redimir-te, Senyor, i diuen: “Només tu i jo existim”.

Benaurats els qui t'han redimit i es mesclen amb tu, Senyor, i diuen: “Tu i jo som u”.

I tres vegades benaurats els qui sostenen, sense encorbar-se, damunt les seves espatlles l'extraordinari, execrable secret: I aquest U, no existeix!”

Akrita: apel·latiu que rebien els guardians dels territoris més extrems o de les “marques” (en grec akrai) de l’Imperi bizantí.

Digenís: de doble origen.

Traducció d’Alexis Eudald Solà, inclosa al pròleg de la seva traducció de Simposi, de Nikos Kazantzaki, publicada per La Llar del Llibre, Barcelona 1990.

El professor Solà indica a la nota 21 d’aquest pròleg que a la primera versió del Credo, de 1927, la darrera frase era la següent: “Feliços els qui suporten sobre les seves espatlles la Més Alta Responsabilitat”.

El professor Solà ens recorda també que a la tomba de Kazantzaki a Iràklion hi figuren aquestes paraules: “No espero res, no temo res, soc lliure.”

Δεν ελπίζω τίποτα. Δε φοβάμαι τίποτα. Είμαι λέφτερος