dimarts, 31 de març del 2015

Miguel Hernández: Cancionero







Alguns poemes del Cancionero y romancero de ausencias (1938-1941)
de Miguel Hernández (1910-1942)


"No salieron jamás
del vergel del abrazo.
Y ante el rojo rosal
de los besos rodaron.

Huracanes quisieron
con rencor separarlos.
Y las hachas tajantes
y los rígidos rayos.

Aumentaron la tierra
de las pálidas manos.
Precipicios midieron,
por el viento impulsados
entre bocas deshechas.
Recorrieron naufragios,
cada vez más profundos
en sus cuerpos, sus brazos.

Perseguidos, hundidos
por un gran desamparo
de recuerdos y lunas,
de noviembres y marzos,
aventados se vieron
como polvo liviano:
aventados se vieron,
pero siempre abrazados."

- - - -

"Cada vez más presente.
Como si un rayo raudo
te trajera a mi pecho.
Como un lento rayo
lento.

Cada vez más ausente.
Como si un tren lejano
recorriera mi cuerpo.
Como si un negro barco
negro."

- - - -

"Rumorosas pestañas
de los cañaverales.
Cayendo sobre el sueño
del hombre hasta dejarle
el pecho apaciguado
y la cabeza suave.

Ahogad la voz del arma,
que no despierte y salte
con el cuchillo de odio
que entre sus dientes late.
Así, dormido, el hombre
toda la tierra vale."

- - - -

"Troncos de soledad,
barrancos de tristeza
donde rompo a llorar."

- - - -

"Tus ojos se me van
de mis ojos y vuelven
después de recorrer
un páramo de ausentes.

Tu boca se me marcha
de mi boca y regresa
con varios besos muertos
que aún baten, que aún quisieran.

Tus brazos se desploman
en mis brazos y ascienden
retrocediendo ante esa
desolación que sientes.

Desolación con hielo,
aún mi calor lo vence."

- - - -

"Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes."

- - -

"Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor."



diumenge, 29 de març del 2015

Comprensió mítica



Bissier 1965


"One of the most fundamental problems of Christian theology of all sorts in our time has been whether a mythical understanding is possible or relevant in a culture whose modes of knowing and comprehending are dominated by the analysis available to present, and so shareable and testable, experience." (...)

"Despite all the pressures in our culture to dispense with mythical language in theology, however, theology is intrinsically dependent upon and characterized by the story form. It cannot, without fatal results, be collapsed into purely metaphysical or ontological language, nor can it be reduced to scientific discourse. When it does collapse -when the most fundamental and determinative forms of theological speech are either metaphysical or scientific in form- then theology ceases to perform its proper function. (...) Religious symbols, which structure the ultimate horizon in which man lives and whose essential meanings in our tradition have a "story" form, call in each age for theological and philosophical elaborations or elucidation if they are to become meaningful, intelligible, and valid to the men of that age; tehy do not call for replacement by philosophical conceptuality. Philosophy thus has a hermeneutical, not a magisterial, role in relation to fundamental religious symbols. In theology, therefore, understanding through analysis explicates; it does not transcend, determine, or replace our religious understanding through stories. (...) Understanding through stories, the language of myth or symbol, must characterize Christian theology at its best."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"Un dels problemes més fonamentals de la teologia cristiana de tot tipus al nostre temps ha estat si una comprensió mítica és possible o rellevant en una cultura els modes de conèixer i comprendre de la qual estan dominats per l'anàlisi fonamentada en l'experiència actual, i per tant compartible i comprovable." (...)

"Malgrat totes les pressions en la nostra cultura per prescindir del llenguatge mític en la teologia, la teologia és intrínsecament dependent de i caracteritzada pel format de les històries. No pot, sense resultats fatals, ensorrar-se en un llenguatge purament metafísic o ontològic, ni pot ser reduïda al discurs científic. Quan s'ensorra -quan les formes més fonamentals i determinants del discurs teològic són de format metafísic o científic- llavors la teologia deixa de desenvolupar la seva funció. (...) Els símbols religiosos, que estructuren l'horitzó últim en què els humans viuen i els significats essencials dels quals en la nostra tradició tenen un format d'"històries", demanen en cada època elaboracions o elucidació teològiques i filosòfiques, si es vol que siguin significatius, intel·ligibles i vàlids per als humans d'aquesta època; però no demanen ser substituïts per la conceptualitat filosòfica. D'aquesta manera, la filosofia té una funció hermenèutica, no magisterial, en relació amb els símbols religiosos fonamentals. En la teologia, per tant, la comprensió a través de l'anàlisi explica; no transcendeix, determina, o substitueix la nostra comprensió religiosa a través d'històries. (...) La comprensió a través d'històries, el llenguatge del mite o del símbol, ha de caracteritzar la teologia cristiana en el seu millor nivell".




dijous, 26 de març del 2015

Desconcert







"Ja no hi haurà res a celebrar.
Viurem del record mentre aquest perduri.
I després, el desconcert."


Li Migara




dimarts, 24 de març del 2015

El discurs religiós



Bissier 1964


"In any such attempt to clarify the structure of Christian theology, we quickly encounter several elements or levels of religious discourse: first, stories about events in history and God's part in them arising from the oral and the scriptural inheritance proclaimed and taught by the church; second, a reflection on these stories resulting in doctrines that became increasingly philosophical in form and led to severe controversies; third, the appearance of dogmas as codified, sanctified and authoritative expressions of the whole church's definitive interpretation of her inheritance of belief and reflection upon it; fourth, more philosophical elaboration of these dogmas into traditional church theology. Clearly, one of the main issues for contemporary Catholicism concerns the status -the menaingfulness and validity in the light of modern ways of thinking- of precisely this cumulative deposit of traditional doctrine, dogma and theology, that has defined Catholic belief. Modern science and historical inquiry have increasingly challenged the historical validity and the inherent authority of many of the "stories" (about the Hebrews, Jesus and the disciples) seemingly intrinsic to our faith; modern canons of knowing have questioned the very possibility of any changeless and supremely authoritative doctrines or dogmas. The modern sense of historical relativity has doubted the authority of past dogmatic and doctrinal formulations, however sacrosant or important; and changes in modern sensibilities and thought forms have found anachronistic and thus irrelevant the philosophical and theological elaborations of these dogmas generated in another age."



Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"En qualsevol intent d'aclarir l'estructura de la teologia cristiana, ràpidament ens trobem amb diversos elements o nivells del discurs religiós:
- En primer lloc, històries sobre esdeveniments en la història i el paper de Déu en ells en base a  l'herència oral i escripturística proclamada i ensenyada per l'església;
- En segon lloc, una reflexió sobre aquestes històries portant a doctrines que es van fer cada vegada més filosòfiques en la forma i van donar lloc a controvèrsies greus;
- En tercer lloc, l'aparició de dogmes com a expressions codificades, santificades i amb autoritat de la interpretació definitiva de tota l'església de la seva herència de fe i la reflexió sobre ella;
- En quart lloc, una elaboració més filosòfica d'aquests dogmes en la teologia tradicional de l'església.

És evident que un dels principals problemes per al catolicisme contemporani es refereix al status -la significativitat i validesa a la llum de les modernes formes de pensar- de precisament aquest dipòsit acumulat de doctrina tradicional, dogma i teologia que ha definit la creença catòlica. La ciència moderna i la investigació històrica han desafiat cada vegada més la validesa històrica i l'autoritat inherent de moltes de les "històries" (sobre els hebreus, Jesús i els deixebles) que semblaven intrínseques a la nostra fe; els cànons moderns de coneixement han posat en dubte la possibilitat mateixa de qualsevol doctrina o dogma immutables i amb suprema autoritat. El sentit modern de la relativitat històrica ha posat en dubte l'autoritat de formulacions dogmàtiques i doctrinals passades, per sacrosantes o importants que fossin; i canvis en la sensibilitat i formes de pensament moderns han trobat anacròniques i per tant irrellevants les elaboracions filosòfiques i teològiques d'aquests dogmes generades en una altra època ."



dilluns, 23 de març del 2015

Chopin



Delacroix 1838


Un dels grans compositors que val la pena conèixer, ja que va crear moltes obres admirables, és Frédéric Chopin (1810-1849; mort jove, com tants artistes romàntics).

Si no s'hi està familiaritzat, una manera d'entrar-hi és agafar unes quantes de les seves peces breus per a piano, escoltar-les dues o tres vegades i mirar si alguna ens desperta un sentiment de plaer, de bellesa o d'admiració.

Pel que fa a les versions, és cert que, a partir d'un determinat nivell de qualitat, ja és qüestió de gustos: és difícil dir si una peça la toca millor en Horowitz o l'Arrau... Jo només puc dir que la meva versió de referència per als Nocturns és la de la Maria-Joao Pires, pels Preludis i Estudis la de Pollini, pels Valsos i Mazurques la de Rubinstein. Però insisteixo en que entre els grans no és possible dir qui ho fa millor, només qui m'agrada més...

Les 26 peces recomanades per fer aquesta introducció a Chopin són les següents:


Nocturns: Op.9 n.1; Op.9 n.2; Op.15 n.2; Op.15 n.3; Op.27 n.2

Vals: Op.34 n.2; Op.64 n.1; Op.64 n.2; Op.69 n.1

Preludis: Op.28 n.4; Op.28 n.1; Op.28 n.19; Op.28 n.6; Op.28 n.15; Op.28 n.24

Masurques: Op.7 n.1; Op.33 n.2; Op.17 n.2; Op.17 n.4; Op.24 n.1; Op.68 n.2

Estudis: Op.10 n.1; Op.10 n.12; Op.10 n.3

Balades: Op.52; Op.23



Alguns You Tubes d'aquestes obres:

- el Nocturn Op.9 n.1 de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=NVfZfS-Cw7k

- el Nocturn Op.9 n.2 de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=F3QFryX6sHY

- el Nocturn Op.9 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=L0ABgMdKUhk

- el Nocturn Op.15 n.2 de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=D35vxfxHmU0

- el Nocturn Op.15 n.2 d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=SbAEsaZ8_LM

- el Nocturn Op.15 n.3 de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=TNKXpYxpZgQ

- el Nocturn Op.15 n.3 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=L1w2_2WG5q4

- el Nocturn Op.27 n.2 de Pires (amb el Op.79 n.1 de propina): https://www.youtube.com/watch?v=363FW4v8no0

- el Nocturn Op.27 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=WJ8RVjm49hE

- el Nocturn Op.27 n.2 d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=cK24pARhxZg

- el Nocturn Op.27 n.2 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=eQLS6nYrqIQ

- els Nocturns de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=auSjvRbszAM

- els Nocturns de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=lIA9QNHsAf0

- els Nocturns d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=PANzRQWpM9Q

- els Nocturns de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=V60USaluxGA

- el Vals Op.34 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=PGdpRmL2XUc

- el Vals Op.64 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=OoX6ZTUd3Vo

- el Vals Op.64 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=hOcryGEw1NY

- el Vals Op.69 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=SPH-efWpP8w

- els Vals de Pires: https://www.youtube.com/watch?v=ziKWfnvsgiM

- el Preludi Op.28 n.4 d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=Tovh6JjaQ1A

- el Preludi Op.28 n.1 d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=TtS-ZB4SGWU

- el Preludi Op.28 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=3EewC9_i2yQ

- el Preludi Op.28 n.19 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=miglOHb53Bc

- el Preludi Op.28 n.6 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=uIOWPKHrb6c

- el Preludi Op.28 n.6 de Horowitz: https://www.youtube.com/watch?v=uUpQzgyr988

- el Preludi Op.28 n.6 d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=KJbnm6Mhdps

- el Preludi Op.28 n.15 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=BczgDb9-ctQ

- el Preludi Op.28 n.24 de Pollini (1960): https://www.youtube.com/watch?v=XqiV3CotZTA

- el Preludi Op.28 n.24 de Pollini (2002, en directe): https://www.youtube.com/watch?v=fbwl3PF7aEg

- el Preludi Op.28 n.24 d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=LBgjDTht6N4

- els Preludis de Pollini (en directe): https://www.youtube.com/watch?v=bnXMX31ApWQ

- els Preludis d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=Ey08fmP1kK0

- els Preludis d'Argerich: https://www.youtube.com/watch?v=8wegyayhHcU

- la Masurca Op.7 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=JUHmr7ZCSoI

- la Masurca Op.33 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=SvcSjzXcvqw

- la Masurca Op.17 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=PJKbcUS_GXY

- la Masurca Op.17 n.4 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=idbaPu1gDPg

- la Masurca Op.24 n.1 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=V4BK61jxxgg

- la Masurca Op.68 n.2 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=OuVt4cyc42Y

- les Masurques de Rubinstein (enregistrament 1938-1939): https://www.youtube.com/watch?v=g1OE9kdMX38

- l'Estudi Op. 10 n.1 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=nMM6h9Yf348

- l'Estudi Op. 10 n.12 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=w2vLEQno9Ks

- l'Estudi Op. 10 n.3 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=JS7KfOyMEIY

- la Balada Op. 52 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=7tmQSWuYwrI

- la Balada Op. 52 de Richter: https://www.youtube.com/watch?v=h1JxTDGxZ6s

- la Balada Op. 52 d'Arrau: https://www.youtube.com/watch?v=Qg8CBAj6sUo

- la Balada Op. 52 de Pollini: https://www.youtube.com/watch?v=XfX9d4U-rCE

- la Balada Op. 52 de Horowitz: https://www.youtube.com/watch?v=vrQ8_beN_Ac

- la Balada Op. 23 de Rubinstein: https://www.youtube.com/watch?v=b6VxVmt6UOA

- la Balada Op. 23 de Horowitz: https://www.youtube.com/watch?v=eG1Olvh7vCU

- la Balada Op. 23 de Richter: https://www.youtube.com/watch?v=mF39XK6EVEk

- la Balada Op. 23 de Pollini (en directe): https://www.youtube.com/watch?v=atdDs1bvAxU







divendres, 20 de març del 2015

Botticelli: La Primavera



Botticelli 1482


Al centre, Venus, deessa de l’amor, serena, equilibrada, maternal, embarassada, presideix l’escena.





A la dreta Cèfir, el vent càlid de la primavera, bufa sobre Cloris, la terra, i fa que sorgeixin flors per la seva boca; Cloris es transforma en Flora, la preciosa noia de vestit amb flors.







A l’esquerra, les tres serventes de Venus, les tres Gràcies: Voluptas (la voluptuositat, la més a l’esquerra), Castitas (la castedat, d’esquena) i Pulchritudo (la bellesa, a la dreta).









A l’extrem esquerre, Mercuri, missatger dels déus, que juga amb el seu bastó amb uns petits núvols.






Des del damunt de Venus, Cupido (Cupidell) adreça la sageta de l’amor envers l'esvelta Castitas, la qual adreça la seva mirada a Mercuri.




L’obra pot plasmar un dels cercles neoplatònics de l’Amor. Aquest sorgeix a la terra mitjançant la passió (representada per Cèfir, un vent que se t’emporta) i torna al cel com a contemplació (la de “Castitas” envers Mercuri i la d’aquest cap al cel; Mercuri, missatger dels déus, seria també nexe d’unió entre la terra i el cel).





A un nivell més senzill, també es pot veure en el quadre la representació de la primavera com el temps de les flors i el temps de l'amor...





dijous, 19 de març del 2015

Teologia



Bissier 1964


"No modern theologian, or set of them, or council of bishops -even in Rome- can in a definitive fashion tell the people in the churches what Christian truth is. For what they too say will be relative; and even if it were not so, such objective truth has no religious value until it is affirmed by the people because it convinces them and they believe in it -not because it is officially stated. As a theologian one can only have the intention of expressing validly the faith of our time, and proposing it to the consciences of the people of God for their faithful consideration, for only what they believe is of use to them. Thus merely to tell people what they should believe, even if stated correctly, is religiously useless. Truth is not maintained in the church by authoritative and magisterial pronouncements; nor is it through the possession of correct creeds that the church has the truth. Only if it is so presented that it becomes intelligible, meaningful, and valid for the people of the church who hear it is there truth within the church. Thus the form of theological argument changes radically. No longer is the argument a deductive proof of the rightness and authority of the statement, a deduction from recognized authorities leading to a declared or pronounced conclusion, which is then presented as a consequence to be believed by the hearer. Rather the argument moves toward the experience of the hearer, his experience as a human among humans, and seeks to illumine that experience with the aid of Christian symbols. In this way the anxieties and mysteries of his life are clarified and healed, and the hearer himself is enlightened and so convinced. Theology is a proposal for the deliberation of the church in its time; it proposes an interpretation of Christian symbols as true for us, and asks the church as a whole, and the theological community in particular, to ponder this interpretation, criticize, and affirm, refashion or refuse it. This is, granting relativity and individual conscience, all that theology can ever be."

(...)

"Christian theology is understanding, reflection on, and comprehension of our human experience, our being in the world, in terms of the symbols of the Christian tradition; much as being a Christian is existing (as opposed to reflecting) in the light and the grace of that tradition. Thus the task of theology is to be clear about the eidetic, intrinsic meaning of these symbols."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"Cap teòleg modern, o conjunt d'ells, o consell de bisbes -ni a Roma- pot de manera definitiva dir-li a la gent de les esglésies el que és la veritat cristiana. Perquè el que també ells diguin serà relatiu; i ni que no ho fos, aquesta veritat objectiva no té valor religiós fins que és confirmada per les persones perquè els convenç i ho creuen, no perquè sigui declarat oficialment. Com a teòleg hom només pot tenir la intenció d'expressar vàlidament la fe del nostre temps, i proposar-la a les consciències del poble de Déu per a la seva fidel consideració, perquè només el que creuen és d'utilitat per a ells. Per tant, dir-li simplement a la gent el que hauria de creure, fins i tot si s'ha formulat correctament, és religiosament inútil. La veritat no és manté a l'església per pronunciaments d'autoritat i magisterials; ni és a través de la possessió de credos correctes que l'església té la veritat. Només si es presenta de manera intel·ligible, significativa i vàlida per a la gent de l'església que l'escolten hi ha veritat dins de l'església. Així, la forma de l'argumentació teològica canvia radicalment. Ja no és l'argument una prova deductiva de la correcció i autoritat de la declaració, una deducció a partir d'autoritats reconegudes que condueix a una conclusió declarada o pronunciada, que es presenta llavors com una conseqüència a ser creguda per l'oient. Més aviat, l'argument es mou cap a l'experiència de l'oient, la seva experiència com a humà entre els humans, i tracta d'il·luminar aquesta experiència amb l'ajuda dels símbols cristians. D'aquesta manera s'aclareixen i guareixen les ansietats i els misteris de la seva vida, i el mateix oient és il·luminat i per tant convençut. La teologia és una proposta per a la deliberació de l'església en el seu temps; proposa una interpretació dels símbols cristians com a veritable per a nosaltres, i demana a l'església en el seu conjunt, i la comunitat teològica en particular, reflexionar sobre aquesta interpretació, criticar-la, i afirmar-la, remodelar-la o rebutjar-la. Això és, respectant la relativitat i la consciència individual, tot el que la teologia pot mai ser ".

(...)

"La teologia cristiana és l'enteniment, la reflexió i la comprensió de la nostra experiència humana, del nostre estar en el món, en termes dels símbols de la tradició cristiana, així com ser cristià és existir (a diferència de reflexionar) a la llum i a la gràcia d'aquesta tradició. Així, la tasca de la teologia és clarificar el significat eidètic, intrínsec, d'aquests símbols."




dimarts, 17 de març del 2015

Carner: Unitat






"En el més llarg viatge ens acompanya
la llinda vella del portal.
Ella invisiblement, en terra estranya,
jutja, afaiçona el termenal.

Llisca a l'intent de l'última besada
un plor d'infant que sobreviu,
i la mateixa mort és enllaçada
a la por primera del niu.

L'afany, de bella, imprevisible cursa,
quan tot just mesura el planell,
va replegant-se en àmbit que s'escurça,
com fil estirat pel cabdell.

I bé caldrà que un dia, fi del nombre,
jo sigui cert i definit.
I finalment, sota el gran mur de l'ombra,
erm de senyals, em collirà l'oblit."


Josep Carner a Absència (1957)



dilluns, 16 de març del 2015

Sobre el pecat





Notes d'una conferència de Mn. Rovira Belloso (no recordo de quan, però fa probablement més de 20 anys):

El pecat és una acció responsable que se'ns presenta com a errònia perquè fa mal a algú. És el mal fet responsablement. Això dóna un caire dramàtic a la nostra llibertat.

És ingenu dir: en el món hi ha el mal però l'ésser humà és innocent. El pecat és prendre consciència responsable de la nostra capacitat de fer el mal.

No som ni l'homo heroicus de Corneille ni l'homo tragicus de Racine; ni Trento ni el jansenisme. El nostre paper és més aviat d'humans responsables que cerquen l'honestedat impossible. "Hoy es siempre todavía" (Antonio Machado).

El pecat aporta lucidesa, maduresa.




dissabte, 14 de març del 2015

Música




Munch 1906



"Ohne die Musik, wäre das Leben ein Irrtum."


"Sense la música, la vida seria un error."


Friedrich Nietzsche, Crepuscle dels ídols (1889), § 33





divendres, 13 de març del 2015

Déu i el món



Bissier 1964


"The modern principle affirms that natural reality as a universal system is one dynamic whole, and God is to be conceived not as a changeless reality above it, but as in continual, dynamic relation to it, as its source, ground, and goal, providing its ultimate order, meaning and hope."

(...)

"For us, even Christians, this life is our sole context and its perfection our sole goal. Grace for us in truth perfects nature, but (and here is the important point) it does not supersede nature or raise it to a further, nonnatural, level. We all tacitly believe we are called as Christians to fulfill our humanity, not to transcend it; and further, as ministers, our task is not so much to lead people to another sphere but to help them to fulfill their natural life here, to increase their human well-being, personal depth, communal love, and material and emotional security."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"El principi modern afirma que la realitat natural com a sistema universal és un tot dinàmic, i Déu ha de ser concebut no com una realitat immutable per sobre d'ella, sinó com en contínua, dinàmica relació amb ella, com la seva font, fonament i propòsit, que li proporciona la seva finalitat última, significat i esperança."

(...)

"Per a nosaltres, fins i tot els cristians, aquesta vida és el nostre únic context i la seva perfecció el nostre únic objectiu. La gràcia per a nosaltres en veritat perfecciona la naturalesa, però (i aquí hi ha el punt important) no substitueix la naturalesa o la fa pujar a un nivell més enllà, no natural. Tots tàcitament creiem que estem cridats com a cristians a portar a la plenitud la nostra humanitat, no a transcendir-la; i més enllà, com a pastors, la nostra tasca no és tant portar la gent a una altra esfera, sinó ajudar-los a portar a la plenitud la seva vida natural aquí, a augmentar el seu benestar humà, la seva profunditat personal, el seu amor compartit i la seva seguretat material i emocional ".




dijous, 12 de març del 2015

Beautiful dreamer




Leighton 1895



"Beautiful dreamer, wake unto me,
Starlight and dewdrops are waiting for thee;
Sounds of the rude world, heard in the day,
Lull'd by the moonlight have all pass'd away!
Beautiful dreamer, queen of my song,
List while I woo thee with soft melody;
Gone are the cares of life's busy throng,
Beautiful dreamer, awake unto me!
Beautiful dreamer, awake unto me!


Beautiful dreamer, out on the sea,
Mermaids are chanting the wild lorelei;
Over the streamlet vapors are borne,
Waiting to fade at the bright coming morn.
Beautiful dreamer, beam on my heart,
E'en as the morn on the streamlet and sea;
Then will all clouds of sorrow depart,
Beautiful dreamer, awake unto me!
Beautiful dreamer, awake unto me!"


Cançó de 1862 de Stephen Collins Foster (1826 - 1864)



Possible traducció:


"Preciosa somiadora, desperta't per mi,
La llum dels estels i les gotes de rosada t'estan esperant;
Sons del món groller, sentits durant el dia,
Apaivagats per la llum de la lluna tots han desaparegut!
Preciosa somiadora, reina de la meva cançó,
Escolta mentre jo et festejo amb una melodia suau;
Enrere han quedat els afanys d'una vida molt ocupada,
Preciosa somiadora, desperta't per mi!
Preciosa somiadora, desperta't per mi!


Preciosa somiadora, allà al mar,
Les sirenes canten el salvatge cant;
Sobre el rierol sorgeixen les boires,
Esperant a esvair-se en el brillant matí que arriba.
Preciosa somiadora, irradia el meu cor,
Tal com ho fa el matí sobre el rierol i el mar;
Llavors marxaran tots els núvols de tristesa,
Preciosa somiadora, desperta't per mi!
Preciosa somiadora, desperta't per mi!"



Així és com la canta Thomas Hampson:

https://www.youtube.com/watch?v=jLexVfeSYm4


Fins i tot els Beatles en van fer una versió...

https://www.youtube.com/watch?v=fcQdpXAxzj4




dimarts, 10 de març del 2015

Orelles



Uccello 1443


"Qui tingui orelles per a escoltar, que escolti." Marc 4, 9 i 4, 23; Lluc 8, 8 i 14, 35; Mateu 11, 15 i 13, 43

"¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu?" Marc 8, 18

"S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin." Mateu 13, 15

"Teniu ulls, però no hi veieu, orelles, però no hi sentiu." Jeremies 5, 21

"Els ulls dels qui hi veuen no estaran closos, estaran atentes les orelles dels qui hi senten." Isaïes 32, 3




diumenge, 8 de març del 2015

Situació cultural i religió



Bissier 1964


"The most fundamental issues for any form of Christianity -or for any form of religion, for that matter- lie of course in those perennial structures of the human condition that resist man's obedience to God and so his own fulfillment, structures symbolized classically by fate, sin, and death. The primary forms of crisis for religion always arise from human recalcitrance and pride; and the consequent effort on the part of us all to deal fith fate and death on human rather than divine terms. Fate, sin, and death have been there in every age, probably in equal amount, though awareness of their reality and power apparently varies from epoch to epoch. It is to them that the gospel perennially addresses itself; to deal with them divine grace has been given to men; and to cope as best as it can with them the church, the people of God, is present in history. In this sense the deepest problems facing any form of Christianity are constant, invariant in relation to that form's cultural and historical situation. Conservatives are right insofar as they emphasize these changeless problems of sin, fate, and death, the utter inability of anything except the transcendent to cope with them, and so the changeless gift and promise of divine grace to the church as the sole essential basis of its health, authenticity, creative power, and authority.

Despite these constant factors in the history of the church, there are also other, perhaps secondary,  factors variable with its cultural situation that vitally affect the authenticity and integrity of the church's life, and thus its ability to embody and mediate divine grace. These effects of culture on religion and the church are immense; scarcely any form of piety, theology, ethic or lithurgical usage, any conception of the church's mission and tasks, or any institutional structure of clerical or lay life, fails to be molded by the ideas, attitudes, values, and forms that prevail in the society in which that religion lives. Forms of religious and ecclesiastical life, therefore, reflect the forms of cultural existence in which they appear, and in that sense every form of religion is dependent upon, an expression of, its culture.

(...)

Cultures, the forms of social existence, are "historical" and thus continually subject to change: ways of seeing the self, others, and the world can change radically as they have done continuously in history. Thus forms of religion developed in another cultural epoch and enshrining their religious ideas, norms, and roles in the shapes of that past cultural existence can become, when historical changes occur, anachronistic, oppressive, even possibly demonic, and certainly irrelevant in the new age."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:



"Les qüestions més essencials per a qualsevol forma de cristianisme -o per qualsevol forma de religió, per al cas- rauen per descomptat, en aquestes estructures perennes de la condició humana que ofereixen resistència a l'obediència dels humans a Déu i per tant a la seva pròpia realització, estructures simbolitzades clàssicament pel destí, el pecat i la mort. Les formes primàries de crisi per a la religió sempre sorgeixen de l'obstinació i l'orgull humans; i del consegüent esforç de part de tots nosaltres per fer front al destí i la mort en termes humans i no divins. Destí, pecat i mort han estat aquí en cada època, probablement en la mateixa quantitat, encara que la consciència de la seva realitat i poder aparentment varia d'una època a una altra. És a ells que l'evangeli perennement s'adreça​​; per tractar amb ells la gràcia divina ha estat donada als humans, i per fer-los front de la millor manera possible l'església, el poble de Déu, està present en la història. En aquest sentit, els problemes més profunds que enfronta qualsevol forma de cristianisme són constants, invariants en relació a la situació cultural i històrica d'aquesta forma. Els conservadors tenen raó en la mesura que posen l'accent en aquests problemes immutables del pecat, el destí i la mort, la incapacitat absoluta de res sinó del transcendent per fer-los front, i per tant en l'immutable regal i promesa de la gràcia divina a l'església com l'única base essencial de la seva salut, autenticitat, poder creatiu, i autoritat.


Malgrat aquests factors constants en la història de l'església, també hi ha altres, potser secundaris, factors que varien amb la seva situació cultural i que afecten vitalment l'autenticitat i la integritat de la vida de l'església, i per tant la seva capacitat d'encarnar i mitjançar la gràcia divina. Aquests efectes de la cultura sobre la religió i l'església són immensos; pràcticament qualsevol forma de pietat, de teologia, d'ètica o d'ús litúrgic, qualsevol concepció de la missió i les tasques de l'església, o qualsevol estructura institucional de vida clerical o laica, s'escapa de ser modelada per les idees, actituds, valors i formes que prevalen en la societat en la qual aquesta religió viu. Les formes de vida religiosa i eclesiàstica, per tant, reflecteixen les formes d'existència cultural en què apareixen, i en aquest sentit tota forma de religió és dependent de, una expressió de, la seva cultura.

(...)

Les cultures, les formes d'existència social, són "històriques" i per tant contínuament subjectes a canvis: les formes de veure el jo, els altres i el món poden canviar radicalment com ho han fet de forma contínua en la història. Així, formes de religió desenvolupades en una altra època cultural i consagrant les seves idees religioses, normes i rols en les formes d'aquesta existència cultural passada poden arribar a ser, quan es produeixen canvis històrics, anacròniques, opressives, fins i tot, possiblement, demoníaques, i certament irrellevants en la nova era."



dissabte, 7 de març del 2015

El progrés en l'art



Fra Angelico 1443
Rouault 1939


"Hi ha un perill (...) És el de la ingènua incomprensió de les constants alteracions en l'art, que creu veure en elles el signe d'un progrés continuat. És cert que cada artista considera que ha sobrepassat la generació anterior a la seva, i que des del seu punt de vista ha anat més enllà de tot el que es coneixia anteriorment. No podem esperar comprendre una obra d'art si no som capaços de compartir aquest sentit d'alliberament i de triomf que experimenta l'artista quan considera les seves pròpies consecucions. Però hem d'advertir que cada avançament o progrés en una direcció comporta una pèrdua en una altra, i que aquest progrés subjectiu, tot i la seva importància, no correspon a un acreixement objectiu de valors artístics."


Ernst H. Gombrich a The story of art (1950)




divendres, 6 de març del 2015

Machado: A orillas del gran silencio







"¿Mi corazón se ha dormido?
Colmenares de mis sueños,
¿ya no labráis? ¿Está seca
la noria del pensamiento,
los cangilones vacíos,
girando, de sombra llenos?
No; mi corazón no duerme.
Está despierto, despierto.
Ni duerme ni sueña; mira,
los claros ojos abiertos,
señas lejanas y escucha
a orillas del gran silencio."


Antonio Machado (1875-1939), Soledades, XL (1903)




dijous, 5 de març del 2015

Fer o ésser



Cimabue 1280


"La gent no s'hauria de preocupar molt del que fa, sinó que s'hauria de preocupar més del que és. Si la gent fos bona, la seva natura i els seus actes ho demostrarien ben prou. Si ets just, així són les teves obres. No pensis en vestir-te de santedat en els fets, la santedat depèn de l'ésser. No és l'obra la que ens santifica, som nosaltres els que santifiquem l'obra. Les accions no són sagrades ni ens santifiquen en la mesura que són accions, sinó perquè nosaltres som, tenim ésser, caràcter, fins al límit que santifiquem allò que fem, menjar, dormir, mirar, o qualsevol altra cosa. Per a la gent de caràcter feble qualsevol cosa que facin esdevé res. La moral d'això és que hauríem d'esmerçar tots els nostres esforços en ésser bons, i no preocupar-nos massa del que fem, del tipus d'acció ni dels motius de l'acció."


"El secret d'un caràcter pur i també d'una bona causa, la base del mèrit de les accions humanes, és la fixació de la ment en Déu. Dirigeix tots els teus estudis a l'objectiu que Déu brilli totalment en tu i que tota la teva activitat i el teu fervor siguin totalment per a ell en tot allò que facis i deixis sense fer. Com més sigui així per a tu, millor per a les teves obres de qualsevol tipus." 


Mestre Eckhart (1250-1328) a In Collationibus, dels capítols 4 i 5




dimecres, 4 de març del 2015

Blaus de Patinir




Patinir 1517


Patinir 1520


Patinir 1520


Patinir 1524


Fragments de les tres obres del pintor flamenc Patinir (1480-1524) que es troben al Prado, amb els seus blaus (i verds...) extraordinaris.

Aquestes són les obres senceres:



Patinir 1517


Patinir 1520

Patinir 1524