dimecres, 30 de juny de 2010

Democràcia i religió



En el seu article “Democracia liberal y religiones” publicat a La Vanguardia el 28 de juny de 2010, l’amic Ferran Requejo comença dient: “Parece claro que el cerebro humano es proclive a aceptar como reales las ideas religiosas que él mismo crea.” Per poder avaluar aquesta rotunda afirmació, caldria matisar què entenem per realitat. Que les idees religioses són creades pel cervell humà és quelcom que comparteixo: totes les idees són productes del cervell humà, i no hi ha una revelació externa a l’univers que hi irrompeixi des de fora trencant la seva dinàmica natural i important “idees” de no se sap on. Ara bé, que no dotem a les nocions o imatges religioses del mateix estatut teòric que tenen les pedres no vol dir que no tinguin la seva peculiar realitat. Són reals en tant que operen en les vides de les persones, en els seus comportaments i emocions. Per tant, si quan es diu que les idees religioses són reals es vol dir que ens parlen de realitats materials externes amb un estatut semblant al dels objectes sensibles, no hi estarem d'acord  però en canvi considerarem que les idees religioses tenen un determinat estatut de realitat, com el tenen els valors, per exemple, en la mesura que configuren realment el comportament humà (que els valors no siguin entitats materials no vol dir que no siguin reals; conformen la nostra manera d'estar en el món, ben real).

A continuació en Ferran designa a la relació del creient amb les seves idees religioses com a “credulitat”. Si aplica el mateix terme respecte als valors, hi podem estar d'acord  però sovint aquesta expressió incorpora un cert deix despectiu que no sé si en Ferran recull o té en compte. Amb la seva intel·ligència habitual, en Ferran sintetitza el panorama: “Con independencia de si se considera que la dimensión religiosa muestra una vertiente valiosa de la vida humana, o de si se piensa que más bien refleja una minoria de edad intelectual y moral por parte de los creyentes, el hecho es que las religiones suponen una dimensión vital importante para muchas personas.” La frase és ben útil, però mereix dos complements.

El primer, que quan algú parla d'aquests temes és oportú que deixi clara en quina d'aquestes dues perspectives se situa ell, si en la de considerar que és una vessant valuosa o en la de la minoria d'edat  Perquè no és el mateix parlar des d'una que des de l’altra. I malauradament no sembla haver-hi possibilitat d'elaborar una reflexió au dessus de la melée, sense situar-se en l’una o l’altra; pretendre-ho pot ser no jugar del tot net amb l’interlocutor.

El segon complement seria que una cosa és una vivència emocional subjectiva i una altra una orientació operativa del comportament. Quan diem que les religions suposen una dimensió vital important, a quina d'aquestes dues realitats ens referim? Perquè una religiositat estrictament emocional pot ser una dimensió vitalment rellevant però limitada a l’àmbit de la subjectivitat i per tant sense una incidència significativa en el seu entorn; i una orientació operativa pot ser un fonament d'actituds i pràctiques amb incidència rellevant en l’entorn tot i que potser la vivència personal no sigui de gran intensitat emotiva. Ambdós casos poden ser etiquetats com a dimensió vital important, però el seu diferent impacte en l’entorn –i fins i tot en la personalitat de l’individu- potser mereix un tractament diferenciat.

En Ferran parla del “pluralismo de creencias religiosas, agnósticas o ateas”. Personalment, no comparteixo la formulació. El terme “creences” és molt ambigu i sovint fa més nosa que servei. ¿Creença vol dir considerar “real” allò de que parlem (amb el que aniríem a parar altra vegada a la discussió del primer paràgraf)? O vol dir simplement nocions, conceptes, narracions emprats en l’àmbit de les religions? En qualsevol cas, tant si l’utilitzem com si no en l’àmbit religiós, crec abusiu utilitzar-lo en els altres dos àmbits i establir una certa homogeneïtat conceptual entre ells, com si es tractés de tres opcions situades en un mateix nivell. Crec que no és així, crec que no hi ha creences agnòstiques o atees. Hi ha persones a qui l’àmbit religiós els hi resulta significatiu i hi ha persones a les que no els hi resulta significatiu. I prou. La mateixa distinció entre agnosticisme i ateisme em sembla improcedent. O a un li agrada o interessa la música o no, i tots tan amics. L’agnosticisme és un etiquetatge prudent i l’ateisme un etiquetatge agressiu, potser sí, però ambdós etiqueten una única realitat: la manca de ressonància de les propostes de les religions en una persona.

Comparteixo plenament la distinció que fa en Ferran entre respecte a les religions i protecció de la llibertat religiosa, per una banda, i laïcitat de l’esfera pública, per l’altra. L’Estat ha de respectar per un igual totes les idees religioses. Ara bé, què passa amb la posició de l’Estat sobre el fet religiós en general? Pot l’Estat ser “neutre” en aquest sentit? Ni hostil a les religions, ni propici a les religions? Si aquesta neutralitat fos possible... però si no ho és, en aquest cas m’inclino per la simpatia en lloc de l’hostilitat, considerant que, tot i les seves misèries històriques ben reals, hi ha en el fet religiós una dimensió antropològicament constructiva de l’ésser humà que és més important que les seves males utilitzacions. Ara, és clar, pot un Estat tenir opinió en aquestes matèries? El debat és interessant i important. És cert que les religions tenen temptacions totalitàries afavorides per la seva mateixa dinàmica interna (una experiència viscuda amb passió com a “veritat” pot portar a voler imposar-la als altres) i és bo que les religions incorporin un marc de referència liberal i democràtic que les acoti i pugui contribuir a frenar aquestes temptacions. De tota manera, dir-ne d'això “domesticació” no és potser l’expressió més afortunada. S’entén, però, l’esperit, i és una qüestió de detall.

L’article introdueix la distinció entre l’esfera pública, l’esfera social i l’esfera privada. D’acord, pot ser ben útil, mentre no serveixi de recurs per evitar la discussió sobre religions i esfera pública sense caure en la massa evident simplificació de limitar-la a l’esfera privada. Donant-li espai en l’esfera social és més fàcil no donar-ni en l’esfera pública, i estalviar-se el debat sobre si hi ha d'haver algun espai per a la qüestió religiosa en l’esfera pública. És cert que l’Estat espanyol és d'una aconfessionalitat vergonyant, com si tingués mala consciència de no ser catòlic, i certa nostàlgia d'altres temps. I això cal deixar-ho enrere  Res de sant-crists ni bíblies a les aules o als indrets de jurament de càrrecs, ni tan sols per als creients; res de professors de religions concretes pagats per l’Estat; res de funerals d'Estat religiosos (aquí el debat sobre l’alternativa és fecund: ¿funerals interreligiosos, o cerimònies laiques de la mort –com els casaments pel civil-? Què és més coherent amb la laïcitat de l’Estat?). I és cert que sostenir aquestes posicions no és ni laïcisme intransigent ni anticlericalisme (si més no, jo les comparteixo i no em considero ni una cosa ni l’altra). Estem ben d'acord en que cal laïcitzar realment l’Estat.

Però això no ens resoldrà alguns dels interrogants que han anat sorgint: quina ha de ser l’actitud de l’Estat respecte al fenomen religiós? Què vol dir rebutjar la presència pública del fet religiós? És només treure simbologies religioses concretes dels espais públics, o és no parlar del tema a nivell públic, ni donar veu pública a les aportacions i consideracions sobre la dinàmica social elaborades des d'instàncies religioses? Per on passa la fina distinció entre espai públic i espai social? Els mitjans de televisió públics, poden parlar del fet religiós –no com a notícia, sinó com a debat d'idees ? N’hi ha prou amb “no ser hostil a les religions” com a posicionament d'un Estat?

Entenc, doncs, i comparteixo la preocupació d'en Ferran, però no hi veig prou resolts alguns aspectes rellevants. Potser perquè ell ja en té prou amb aquesta no-hostilitat, i jo preferiria anar una mica més enllà i que l’Estat més aviat fos favorable, potenciador de la dinàmica religiosa, de la mateixa manera que fomenta la cultura, les arts i la sensibilitat dels ciutadans o que potencia l’educació en valors (tot i que és cert que moure’s per l’àmbit religiós és una mica més complicat i relliscós que fer-ho per l’àmbit artístic, però això no vol dir que no es pugui fer; si més no, cal parlar-ne). I torno a dir que això depèn també de si per a un la religiositat és un infantilisme a superar o és una dimensió valuosa i constructiva de la personalitat humana.


dilluns, 28 de juny de 2010

diumenge, 27 de juny de 2010

Impressions del Montsec



El Montsec de Rúbies és com un gegant amb aire de pagès, immens i ple de bonhomia. Tranquil, acollidor, silenciós, irradiant una notable grandesa. Una mica descurat al punt que hi dóna nom, a la banda occidental de la seva cara meridional, però molt ben tractat a la part central i oriental per la gent del Meianès. Les perdius us hi acullen amb la seva divertida manera de caminar.

El Montsec d'Ares és alegre, femení, ben proporcionat, ric. A la seva vessant meridional, l'encantadora vall d'Àger hi llueix amb tot el seu dinamisme -tot i el trist i polsós estat de la seva col·legiata medieval-, dinamisme, però, que no sembla abastar el seu extrem occidental, on l'entorn de Corçà mostra indicis de certa dificultat. El mateix passa a la seva vessant septentrional: vigorosa a l'orient, presidit pel conjunt de Mur, es va esllanguint cap a ponent, amb alguns poblets més aviat ignorats i d'escassa vitalitat, com ara Castellnou de Montsec, pàtria de Gaspar de Portolà, descobridor i primer governador de Califòrnia. Sota el patronatge de Sant Alís, sovint envoltat pels moderns àngels del parapente, el Montsec d'Ares gaudeix de la seva riquesa i diversitat botàniques, ara incipientment amenaçada per la plaga de les erugues dels pins, que no lluny d'allà, a l'altra banda del Noguera Pallaresa, ja han fet destrosses considerables, anihilant boscos sencers, com podem veure a l'entorn de l'ermita de la Mare de Déu d'Esplà, a prop de Gerri de la Sal.

El Montsec d'Estall és terrible. Dur, salvatge, agrest, poc acollidor, solitari, aïllat, agressiu. Crea una intensa i inquietant sensació de desolació, d'espai inhòspit on fins i tot els animals són poc presents. A la primavera les flors miren de compensar una mica aquesta impressió, i de tant en tant ho aconsegueixen, però la desolació torna a imposar la seva llei. Certament aquest vast territori ofereix les millors vistes del conjunt geològic de Mont-Rebei, per exemple des de l'extraordinària ermita romànica de Santa Quitèria i Sant Bonifaci, a Montfalcó. I en molts punts, la vista sobre el pantà de Canyelles és preciosa, tot i que aquest pantà suposés la mort per despoblament de molts dels seus pobles, com ara Estall, Fet i Finestres, la visita als quals trenca l'ànima. A costat d'aquest darrer hi ha una formació geològica extraordinària, amb estrats calcaris d'una verticalitat i una primor excepcionals. La renovació de les seves pistes actualment en curs potser trencarà una mica l'aïllament, però li costarà deixar de ser un enorme espai on s'us encongeix el cor i us agafa la por de quedar-hi engabiat. Lluny de tot, desconnectat de tot, mereixeria ser terra per a nous ermitans.


dissabte, 26 de juny de 2010

Barcelona: vuit pilars



La bimil·lenària història de Barcelona recull -i seria bo que en fosssim ben conscients- com a mínim vuit moments culturals, vuit estils de pensament social compartit amb el seu entorn europeu: la romanicitat, el gòtic, el renaixement, la il·lustració, el romanticisme, el modernisme, el noucentisme i l'avantguardisme.

La romanicitat hi queda una mica oculta, soterrada. Però el Museu d'Història de la Ciutat ens l'apropa i ens recorda que és el nostre substrat bàsic. La plaça de Sant Jaume no deixa de ser el centre d'una ciutat romana... Val la pena tenir present la nostra llatinitat, la nostra vinculació al món de l'Imperi Romà, i algunes avingudes ens en faciliten la memòria: la Via Augusta, la Via Júlia, la Via Favència...

El gòtic reflecteix l'esplendor econòmic i polític de la Barcelona medieval. La seva presència física és impactant: Santa Maria del Mar, la Catedral, el Tinell, la capella de Santa Àgata i la Plaça del Rei, el Monestir de Pedralbes, el Saló de Cent de l'Ajuntament, el Saló de Contractacions de la Llotja, el cos central del Palau de la Generalitat, les Drassanes, l'Església del Pi, la façana gòtica de l'Ajuntament... El nomenclàtor dels grans carrers de l'Eixample ens fa memòria de l'abast territorial de la influència catalana medieval, i el carrer Muntaner ens recorda el seu gran cronista. El gòtic és solidesa i religiositat, és ambició i generositat, és l'esplendor fet pedra i la pedra mirant de ser esperit.

El renaixement, malauradament, no fou un temps de bonança per la ciutat, i tret del magnífic Palau del Lloctinent a la Plaça del Rei (de mitjans del segle XVI), del campanar - i en certa manera el Pati dels Tarongers - i de la façana del Palau de la Generalitat (de finals del segle XVI) i de la tardana Casa de la Convalescència (s. XVII), esplèndida seu de l'Institut d'Estudis Catalans, ens manquen grans referents arquitectònics que ens recordin el fantàstic esperit d'aquell temps. Temps de mirar alhora enrere i endavant, de redescobrir el món clàssic greco-llatí i obrir la primera globalització del conjunt del planeta, tot i el seu enorme cantó fosc. Aquesta capacitat de mirar simultàniament endarrere i endavant Barcelona la necessita en el moment actual, i per això no podem deixar de banda l'esperit renaixentista.

La il·lustració és també una sensibilitat, en un temps de lenta recuperació de la ciutat. després de la guerra de Successió i la desfeta de 1714, de la que el Born s'erigirà en memorial. Els palaus de la Rambla - el Palau de la Virreina (1772-1778), el Palau Moja (1774-1784), el Palau Marc (1776-1780) - exerceixen la seva funció simbòlica i de recordatori d'un temps d'ordre, de fe en el progrés, de difusió de la cultura(i és bonic que el Departament de Cultura de la Generalitat i l'àrea de Cultura de l'Ajuntament tinguin seu en aquests palaus).

El romanticisme barceloní l'hem d'associar amb la Renaixença. El carrer d'Aribau ens evoca a l'autor del poema La Pàtria, escrit el 1832. I la Plaça Reial és un dels seus pocs referents arquitectònics.

El modernisme representa el segon gran esclat econòmic de la ciutat, recollint els fruits de la Revolució industrial. És grans noms, començant pel de Gaudí i continuant pels de Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch o Jujol. És el Parc Güell i la Pedrera, és l'Hospital de Sant Pau i és el Palau de la Música Catalana, és el Palau Güell i el Palau Macaya, és la Casa Batlló i la Casa Ametller, és la Casa de les Punxes i la Casa Vicens, és la Casa Golferichs i la Casa Fuster. Però és també molts edificis modernistes gairebé anònims escampats per l'Eixample o per zones d'estiueig engolides per la ciutat. I és Rusiñol i Casas, Mir i Nonell, i Llimona. I és la popularitat de Wagner a les classes altes de la ciutat. El modernisme és alegria de la vida, optimisme, ganes de fer coses, manca de por a innovar, gust pel gest bell i gratuït, rauxa una mica cega més centrada en el curt termini que en el gran projecte històric; és festeig amb la decadència, és ganes de fugida i oblit, és poca sensibilitat al sofriment aliè, és viure al dia, i Barcelona sovint és tota aquesta barreja de coses.

El noucentisme és seny, és ordre racional, és gust per la mesura, és lluminosa serenitat mediterrània. És Torres-Garcia i és Sunyer, és Maillol, Clarà i Nogués. És Eugeni d'Ors. És la pedagogia dels Galí i els Llongueres. És l'edifici de l'Estació de França (1926-1929).

L'avantguardisme és connexió amb la voluntat de ruptura i novetat, és agosarament, és exploració, és modernitat. És Picasso, Miró i Tàpies, sense oblidar el lirisme d'Hernández Pijuan i Ràfols Casamada. És l'arquitectura racionalista amb ressons de Van der Rohe, la Bauhaus, le Corbusier. És Sert i la Fundació Joan Miró. I és també fins i tot la Vila Olímpica de 1992 i el MACBA, l'arquitectura i el disseny que van posar de moda Barcelona a les acaballes del segle XX. Aquests vuit pilars ens són i ens han de ser una referència, unes pautes amb les que contrastar els nostres projectes de futur, uns esperits en els que inspirar-nos a l'hora de mirar de fer passos endavant a la nostra ciutat.


divendres, 25 de juny de 2010

Aparença i realitat




David 1811




"Quan els vestits, les gales i l'hàbit social de l'expressió d'alguna cosa que cau queden destruïts, no deixen cap ressentiment; els homes no els poden acusar ni els acusen d'opressió ni de falsos títols. Més aviat s'inclinen a la compassió i a l'esbrinament. Es pregunten si, en realitat, allò és tan insignificant com sembla. Però la conservació de la façana quan al de dins sembla haver-se-li escapat la vida provoca una reacció violenta, no troba justificació, produeix l'efecte d'una perpètua coacció, i l'estima que encara desperta allò les formes del qual són secundàries la desfà l'aversió que inspiren les coses que no són reals."


Hillaire Belloch a Napoleó (1932)




El pes de la llum

dijous, 24 de juny de 2010

Napoleó i la religió



"A l'infantesa, el xicot havia crescut amb força fervor. Després no oblidaria mai la seva preparació per a la primera comunió, i aquell dia esdevingué sobresortint per a ell tota la seva vida. Però quan li va venir l'ús actiu de la raó no va trobar matèria en la que exercitar-se pel que fa a la religió. A les preguntes relatives al No Vist no s'hi responia més que amb una polsosa afirmació, sovint insincera. Això succeïa en conjunt en l'educació de la joventut, si més no en la de les classes acomodades, en aquell món de la França de 1780. Per tal que les coses li haguessin succeït diferentment a Napoleó quan era un xicot hauria fet falta, o bé que hagués associat vigorosament les idees de tal manera que el que estimava hagués estat entreteixit amb l'esperit de la fe fins al punt que abandonar-la hagués estat abandonar-ho, o bé que en el nen hi hagués hagut quelcom de fonamentalment original i diferent de les generacions a les que pertanyia. Normalment, segons el desenvolupament de la vida d'aquell moment, Napoleó havia de perdre la fe, especialment perquè es trobava lluny de casa. Res del que l'interessava estava relacionat directament i vitalment amb la religió formal que veia. La religió no li representava el seu país ni les coses que li havien ensenyat a admirar, ni la pràctica, l'exemple i la impressió diària d'una personalitat a la que reverenciés i restés disposat a seguir. Pel que fa al fort element d'excentricisme que de vegades impulsa un individu al conflicte amb l'esperit del seu temps, Napoleó no era d'aquesta mena. Era totalment del seu temps, i tot i que fet en més gran escala que els seus contemporanis, era de la mateixa estofa i constitució que ells. Els errors que va cometre eren els errors d'ells, els seus entusiasmes eren els mateixos, el que acceptava com a la cosa més natural eren postulats generals del seu temps. Entre els seus companys, els més grandets parlaven en l'habitual llenguatge escèptic dels seus pares i eren el que seria ell mateix. No hi havia cap contrast que l'obligués a meditar, i fins i tot el ritual imposat era superficial, apressat, mort."

Hillaire Belloch (a "Napoleó", 1932)


Flors barroques


Gerro de flors barroc de l'església de Sant Gervàs, restaurat als tallers d'Aglaia.

dimecres, 23 de juny de 2010

Tres aspectes






"Tot Estat presenta tres aspectes: el civil, el militar i l'eclesiàstic. Hi ha hagut grans líders que han dominat plenament algun d'ells. Els més grans n'han arribat a dominar al menys dos. Cap els ha dominat en les seves veritables proporcions, ja que això sembla quedar més enllà de la capacitat humana. I Napoleó, el més gran dels líders, gairebé va ignorar un d'aquests elements constants. En afers civils i militars va ser un creador, un capità i un ordenador. La importància política del culte la va entendre, però la seva vida no."


Hillaire Belloch (a "Napoleó", 1932)



Tarda al Montsec de Rúbies

dilluns, 21 de juny de 2010

La petjada religiosa






"Tothom sap que la religió, sigui quina sigui la seva forma, fins i tot en la forma negativa, exerceix una profunda influència en el caràcter i en les accions dels individus, i, tot i que no a primera vista, qui reflexioni o observi constatarà que la influència habitual de la religió sobre grups humans és un factor notable en la formació de la societat; però el qual actualment no s'aprecia amplament. I el que en temps de Napoleó gairebé no li passava pel cap a cap europeu, per molt que hagués viatjat o per molta història que sabés, és la constatació que a l'arrel de les diferències de cultura social hi ha la diferència de religió. Les diferències entre aquesta nació i aquella, entre aquesta regió i aquella i entre aquesta societat i aquella, poden ser explicades en gran part per diferències d'ètnia, clima, instrucció i tota la resta. Però queda una profunda i permanent causa de diferències superior a les altres tot i que operi d'una manera remota i oculta. Aquesta diferència és la diferència en filosofia, en actitud davant de l'univers, i, en conseqüència, en la direcció de l'activitat humana, en la formació de la motivació humana. Això acostuma a seguir essent cert molt de temps després que les creences originals, les doctrines d'aquest o d'aquell sistema religiós, hagin cessat de ser observades universalment. Segueix essent cert després que la gran majoria de la gent que en altres temps hi van creure hagin deixat de creure-hi. Els principis ètics, els hàbits socials d'un grup, sobreviuen a la influència original que els va crear i resta quelcom, quelcom molt fort, de l'atmosfera i condicions en que va créixer i fou conformada una societat."


Hillaire Belloch a Napoleó (1932)




dissabte, 19 de juny de 2010

Mirant enllà




El nostre país està en un bon moment. La crisi, ben real, entela aquesta apreciació, però Catalunya compta amb alguns actius d’alt nivell des dels quals encarar el futur. S’ha parlat molt del seu territori divers i atractiu, ben col·locat en un lloc de pas. S’ha parlat molt de la seva estructura econòmica raonablement eficient i notablement diversificada –tot i les moltes coses a millorar. S’ha parlat també sovint de la seva potència universitària, i especialment del seu dinamisme per impulsar unitats de recerca científica i tecnològica. Es parla de tant en tant de la seva societat civil, tot i que amb valoracions no sempre coincidents. No s’ha parlat tant d’una administració pública força operativa, però també existeix –altre cop, tot i les moltes coses a millorar. Podríem anar allargant la llista, però només hi volem afegir un element, del que no se n’ha parlat gaire. Disposem d’un grup humà en posicions directives o a punt d’assumir-les de molt bon nivell.

La generació que ha conduit el país des de la transició -amb més o menys encert- dóna pas ara a una nova generació magníficament preparada, potser la més ben preparada de la nostra història. Educada en democràcia i en català, és una generació que s’ha format en un context de benestar que li ha permès una alta dedicació a la seva pròpia educació. Ha copsat i experimentat positivament la dinàmica de la globalització, i ha assumit amb naturalitat dels noves tecnologies de la informació i la comunicació. És una generació de mentalitat oberta, moderna, activa, amb una gran capacitat d’iniciativa, amb moltes ganes de fer coses i amb una notable capacitat per gaudir de la vida i especialment per divertir-se. Amb ganes de treballar, i amb il·lusió per la feina ben feta. Amb un gran talent organitzatiu i de sistematització, i amb capacitat de fer brillants anàlisis racionals de les coses. I alhora és una generació ben conscient dels seus propis defectes, cosa que l’honora: un excessiu individualisme, una tendència a la comoditat i al consumisme, una certa addicció a l’immediatesa (tenir les coses “ja”), una certa seducció pel “glamour”, un cert recurs als tòpics, una certa dificultat per implicar-se i per assumir compromisos, una tendència a posar per davant els drets sobre els deures, una certa capacitat d’acomodació, de complaença, de conformisme (és una generació “complidora”) i un cert desconcert respecte al futur (què cal fer a partir d’aquí? Cap a on cal anar?). Aquesta desorientació respecte al futur, fruit de la manca de projecte generador de cohesió i perspectiva, pot portar a una certa manca de passió, o a dinàmiques de refugi en la frivolitat.

Té algun problema de fons, algun defecte de fabricació, algun inconvenient difícil de resoldre –més enllà dels que ella mateixa reconeix- aquesta generació que està assumint el pes principal de la tasca de tirar endavant el país? Intueixo que en té un, però no és fàcil de definir. Haurem de recórrer a metàfores per mirar de fer-ho. Si agaféssim la metàfora del metall, podríem dir que és com un metall dur, resistent, fort, preparat per a resistir tensions, i alhora polit, bonic. Però em fa l’efecte que és un metall amb una baixa capacitat de vibració. No ressona. Ni vibra, ni fa vibrar. No engresca, no genera admiració. No és un diapasó, és una espasa; no és una campana o un gong, és un martell. En una variant de la imatge, podríem dir també que no és un metall magnètic. Vibració i magnetisme: qualitats intangibles però d’efectes ben reals.

Per què passa, això? És una qüestió de l’estructura íntima del metall, o bé de les formes que ha adoptat fins ara? No ho sé, i em preocupa, tant pel paper que ha de jugar aquesta generació com perquè li tinc un gran respecte, admiració i “carinyu” personal, fruit d’anys de tractar-la des de la proximitat. Si no fos per aquesta proximitat i simpatia, no m’arriscaria a endinsar-me pels perillosos viaranys d’una anàlisi que li pot semblar poc plaent. Però l’aprecio massa per optar per la comoditat i no fer-ho. Els trets poc amables que ara presentaré sobre aquesta generació no sé si són la causa o l’efecte d’aquesta manca de capacitat vibratòria, però crec que hi estan relacionats, i que cal tenir-los presents de cara a poder emprendre accions correctores per superar les limitacions que la baixa ressonància comporta.

Jo trobo en aquesta generació una certa manca de capacitat crítica, de perspectiva crítica en les seves anàlisis, que pot derivar d’una certa feblesa de la seva estructura de valors de referència (sense valors no hi ha crítica possible, i és difícil generar una voluntat de canvi a millor). D’aquí en deriva una certa manca de novetat real en els seus plantejaments, sovint brillants composicions d’elements preexistents. I la feblesa de la seva estructura de valors pot estar vinculada a una feblesa ideològica, a una certa manca de cosmovisió. La qual pot anar lligada a un cert desconeixement –i fins i tot de mirada condescendent- envers el passat, envers la història, envers la cultura clàssica. L’autenticitat i la grandesa no figuren entre els seus valors de referència espontània. Tampoc la disciplina, la paciència, la tenacitat. D’aquí la dificultat per a generar projectes èpico-mobilitzadors, de construir al nivell històrico-mític sense enganyar ni manipular. I potser hi juga també un paper una certa feblesa en el terreny de la sensibilitat i l’amor. Amor per les persones, i amor pel país, per la llengua, per la tradició; tot i ser força emocional, no és una generació particularment humanista. Tot això porta a una certa manca de gruix, de fondària; porta a una ampla i brillant superfície, però prima. D’aquí una certa dificultat en el nivell de l’èpica i del carisma, en el de la lírica i en el de l’espiritualitat, de la captació i elaboració d’una dimensió sagrada en la realitat. Tot això explica que li costi fer coses que commoguin, que engresquin, que portin veritable novetat, que obrin horitzons.

Què es pot fer, davant d’una situació així? Hi ha teràpia per a aquest diagnòstic? Tornant a les metàfores: cal treballar l’estructura íntima de les persones, i això es pot fer a través del triangle sensibilitat-qualitat humana-espiritualitat (al que aquest blog mira de dedicar bona part de les seves energies, amb més o menys fortuna). I cal treballar la capacitat d’interconnexió de les persones i grups, reduint l’atomització individualista i potenciant l’adopció de formes col·lectives estables. Per a això cal voluntat, compromís, fiabilitat. Agafant ara la química orgànica com a recurs metafòric, diríem que cal ser més com el carboni, amb la seva alta connectivitat a nivell atòmic.

Si aquesta generació es treballa a ella mateixa en aquest sentit, pot arribar a ressonar. És important que ho faci, per a ella mateixa i per al país. A les seves mans està el fer-ho; els de les generacions anteriors (certament amb tants o més punts febles que aquesta generació) només ens podem posar al seu servei per si des de la nostra una mica més llarga experiència de la vida els podem ajudar en alguna cosa.


divendres, 18 de juny de 2010

Atribució de la grandesa






"No hi ha hagut cap poeta, crec jo, que en aconseguir escriure un gran poema, un cop aconseguit no s'hagi meravellat (si reconeix la seva grandesa) de ser el seu autor i, atemorit, no ho hagi atribuït a altres Poders. Cap poeta és ateu en qüestió de Muses."


Hilaire Belloc (a "Napoleó", 1932)




dijous, 17 de juny de 2010

Dones de Lluís XIV



Maria Mancini

 



Louise de la Vallière

 


Madame de Montespan

 



Madame de Maintenon

 



dimecres, 16 de juny de 2010

Sobre el carisma


Mondrian 1914


Actualment hi ha certa tendència a rebutjar el lideratge carismàtic. És cert que aquesta mena de lideratge ofereix alguns perills considerables (manipulació, inestabilitat) però també és cert que ofereix oportunitats d’obrir dinàmiques de canvi que no són fàcils de generar.

Potser del que es tracta és de buscar un camí del mig, en el que el carisma no sigui ni el tret exclusiu del líder ni quedi exclòs de les seves característiques. Potser es tracta de promoure un lideratge que no sigui només carismàtic però que inclogui una certa dosi de carisma. Ni mitificar-lo ni demonitzar-lo, potser és això el que hem de fer amb el carisma.

No és que sigui senzill, això, perquè el carisma és un fenomen una mica estrany, delicat i perillós. Si hi és, fàcilment agafa el protagonisme, donada la seva “raresa”, “excepcionalitat” o com li vulgueu dir. De fet, per definició el carisma és quelcom infreqüent, “extra-ordinari”, excepcional. Se’l defineix com a una barreja de caràcter, influència i habilitats socials que ofereix com a resultat una qualitat de la personalitat que atreu els altres i els fa més receptius a les pròpies idees; una capacitat que tenen certes persones de suscitar amb facilitat atenció, admiració i adhesió per part d’altres gràcies a una qualitat "magnètica" de personalitat o d’aparença. També se’n parla com de la capacitat d’exercir autoritat en base a la creença dels seguidors en les capacitats exemplars de santedat, heroisme o excepcionalitat d’una persona. O com un tret que es troba en persones la personalitat de les quals es caracteritza per un encant personal i un magnetisme (atractiu), juntament amb innates i poderosament sofisticades habilitats de comunicació i persuasió interpersonals. La persona carismàtica és considerada com a capaç d’utilitzar la seva mateixa manera de ser, més enllà de només la paraula o la lògica, per interactuar amb altres éssers humans d’una forma directa i personal, transmetent-los amb eficàcia un raonament o un concepte.

Tan excepcional és la possessió d’aquesta qualitat anomenada “carisma” que els antics la consideraven com un regal dels déus, una manera gràfica de subratllar aquesta excepcionalitat i aquesta força peculiar que la caracteritzen. Regal dels déus, o sigui no fruit del propi esforç, de la voluntat de l’individu, quelcom que no pots planificar d’obtenir. Regal dels déus o regal dels altres: sembla ser que Pierre Bourdieu subratllava que un líder només té carisma si altra gent accepta o considera que en té. Bourdieu també apuntava que sovint el carisma depèn d’un “acte inaugural” (com ara una batalla decisiva o un discurs emocionant) després dels quals la persona passa a ser vista com a carismàtica (el cas Obama encaixaria en aquesta via del discurs impactant). O sigui, de vegades el regal dels déus -o dels altres- es vehicularia a través d’un fet excepcional, i a partir d’aquest fet, la gent consideraria que en aquella persona hi ha carisma, i així seria mentre no es desfés l’encant.

Per tant, el carisma no és ben bé o només una qualitat personal, una característica innata: te l’han de reconèixer els altres, que l’han de copsar o atorgar-te-la. És, per tant, bàsicament una dinàmica relacional, un tipus de connexió entre una persona i les que l’envolten, i si es trenca aquesta connexió, adéu carisma. Els déus -i els altres- poden ser també capriciosos a l’hora de recuperar regals que han donat, fet que enforteix encara més la pertinença de la metàfora del “regal”. Tan imbricat està el carisma amb aquesta condició de regal que aquesta és la seva etimologia: ve del grec χάρισμα /jarisma, "present" o "regal diví". Per a la tradició ortodoxa grega, charisma és qualsevol gràcia especial concedida per Déu a un individu. En diverses confessions cristianes, s’anomena carisma a un do donat per l’Esperit Sant a un creient per edificar espiritualment a una comunitat cristiana; se’l veu com un do diví concedit a algunes persones o grups de persones. Aquesta vessant religiosa de la qüestió és important, ja que subratlla algunes de les característiques del carisma que cal no oblidar. Ja hem parlat de la de regal, de “no resultat de mèrits o esforços propis”, i de la seva fragilitat, ja que el regal et pot ser pres. Però cal afegir i posar èmfasi en que és un regal destinat a afavorir la construcció de la comunitat.

D’aquí l’interès d’enriquir la imatge del “regal” amb les imatges de la “gràcia” i el “do”. No es rep el carisma per a lluïment del receptor, sinó per afavorir els qui l’envolten, i per això aquests el reconeixen i l’acullen amb goig. Qui disposa d’aquesta qualitat no la pot considerar “seva”, utilitzable per als seus interessos; en aquest cas, la qualitat es corromprà i li serà presa. Se l’ha de considerar sempre com a eina per fer un servei al grup, per vertebrar un col·lectiu. Si la persona carismàtica i el grup vertebrat per ella fan servir aquesta vertebració per a causes adients o inapropiades és una altra qüestió, que sempre cal considerar però que no ha d’interferir l’intent de precisar el que entenem per carisma i el seu funcionament.

Tinguem ben presents tots aquests bons ensenyaments sobre el carisma des de la vessant religiosa. Certament, en l’àmbit religiós el carisma ha estat també origen de grans desgràcies: manipulacions, enriquiment indegut, dinàmiques sectàries, abusos sexuals, destrucció del grup per suïcidi, el que vulgueu. “Corruptio optima, pessima”: el carisma és molt potent, i si s’utilitza en la mala direcció pot generar grans desgràcies. I no només en l’àmbit religiós: en el polític els exemples serien inacabables (la inevitable referència a Hitler i el nazisme no ens ha de fer oblidar molts altres casos de mal ús del carisma). Però aquí també tenim lliçons a extreure. La degradació d’una qualitat no té perquè desmerèixer o portar al rebuig d’aquesta qualitat. Del que es tracta és d’evitar aquesta degradació, no de refusar la qualitat. I això està a les nostres mans, depèn de la nostra responsabilitat. Si hi ha degradació s’ha d’acusar a la persona, no a la qualitat. Que hi hagi risc de degradació, que hi hagi perill, fa el tema més delicat i exigeix una més fonda responsabilització, és cert. Però evitar el risc a base de refusar o negar valor a la qualitat és una mala reacció, una reacció inconsistent, poruga i irresponsable, un defugir l’exercici del risc i l’assumpció de les pròpies responsabilitats personals, que sempre hi són i són decisives.

A banda del seu ús en l’àmbit religiós, la noció de carisma s’utilitza en l’àmbit de la teoria social i política, on sembla ser que va ser introduïda per Max Weber -en el marc de les seves teories sobre el poder- per explicar com un cert magnetisme personal esdevenia font de legitimitat del lideratge de grups. Ell va definir l’autoritat carismàtica com a una de les tres formes d’autoritat (essent les altres dues l’autoritat tradicional i l’autoritat legal o racional). Es considera que Weber defineix el carisma al Capítol III, § 10 de Wirtschaft und Gesellschaft (Economia i Societat), de 1922, veient-lo com a "la qualitat, que cal considerar com a extraordinària (condicionada màgicament en el seu origen, tant si es tracta de profetes com de fetillers, àrbitres, caps de cacera o cabdills militars), d’una personalitat, en virtut de la qual aquesta persona és considerada com a posseïdora de forces sobrenaturals o sobrehumanes, o almenys específicament extraquotidianes i no assequibles a qualsevol altre, o com a enviat de Déu, o com a exemplar i, en conseqüència, com a "Führer" (cap, cabdill, conductor, capdavanter, guia, líder)." El text original alemany és: "»Charisma« soll eine als außeralltäglich (ursprünglich, sowohl bei Propheten wie bei therapeutischen wie bei Rechts-Weisen wie bei Jagdführern wie bei Kriegshelden: als magisch bedingt) geltende Qualität einer Persönlichkeit heißen, um derentwillen sie als mit übernatürlichen oder übermenschlichen oder mindestens spezifisch außeralltäglichen, nicht jedem andern zugänglichen Kräften oder Eigenschaften oder als gottgesandt oder als vorbildlich und deshalb als »Führer« gewertet wird."

Sembla ser que per Weber l’autoritat carismàtica es basaria en la devoció a la santedat excepcional, a l’heroisme o al caràcter exemplar d’un individu, i en els patrons normatius o en l’ordre revelats o manats per ell. Seria una determinada qualitat d’una personalitat individual en virtut de la qual aquesta persona és diferenciada de la gent normal i és tractada com si tingués poders o qualitats extraordinaris. Aquestes qualitats o poders no són accessibles a la persona ordinària –per això són considerats com d’origen diví-, i és degut a elles que aquesta persona és tractada com a líder.

Weber consideraria irrellevant, pel que fa a la definició de carisma, la valoració que aquestes característiques puguin merèixer des d’un punt de vista ètic, estètic o altre (adoptant així una aproximació no axiològica o no normativa). Com abans hem dit de Pierre Bourdieu, i abans que ell, Max Weber també veia l’autoritat carismàtica no tant com el fruit de trets de caràcter del líder carismàtic sinó com la mena de relació entre el líder i els seus seguidors (el que pot fer, per exemple, que el poder d’un líder religiós decaigui si els seguidors deixen de considerar que el líder ha estat tocat per la divinitat; la percepció dels seguidors seria rellevant en l’existència d’autoritat carismàtica). Per tant, el carisma es fonamentaria en el “reconeixement” dels seguidors o adeptes (Anhänger). Aquest reconeixement es pot acabar traduint en un lliurament personal complet, ple de fe, derivat de l’entusiasme o de la necessitat i l’esperança. I aquí tornem a trobar una zona de proximitat entre la vessant política i la vessant religiosa de la dinàmica carismàtica.

Perills del lideratge carismàtic

El que hem comentat fins ara ens permet tenir ja una certa noció del que s’entén per carisma i autoritat carismàtica. Creiem que val la pena, però, afegir-hi alguns element de la reflexió que fa Thomas Robbins, de Rochester, Minnessota, sobre el carisma a la ”Encyclopedia of Religion and Society”, del Hartford Institute for Religion Research, recollint contribucions de diversos autors contemporanis. És una reflexió que ens pot ajudar a acabar de precisar la noció de carisma i que ens sembla rica i il·lustrativa pel que fa als límits i perills de l’autoritat carismàtica - cosa que pot ser un bon contrapunt a les posicions més aviat favorables a aquesta mena de lideratge que defensem -, fornint elements per evitar desviacions que sovint amenacen aquesta mena de dinàmiques. Elements que, com dèiem, creiem que no ens han de portar a un rebuig de les dinàmiques carismàtiques sinó a una prudent intel·ligència a l’hora d’analitzar-les i implementar-les. Tot i els seus perills, el carisma segueix essent de gran importància i utilitat a l’hora d’introduir innovació en el desenvolupament de les societats.

Robbins, que considera el carisma com un concepte teòric sobre un tipus d’autoritat en grups humans, recorda que Weber veu, com ja hem esmentat, que l’autoritat carismàtica es basa en la percepció per part dels seguidors del fet que un individu determinat posseeix qualitats extraordinàries i que per tant, com també hem vist, el carisma denota més una relació que no pas un atribut d’una personalitat individual. I es planteja una qüestió important: la tensió entre l’autoritat carismàtica i la institucionalització de l’autoritat, que és un aspecte a tenir molt present. Per tal de no ser una simple flamarada, l’empenta carismàtica s’ha de poder institucionalitzar, però alhora la institució genera dinàmiques contraposades a les del carisma. Aquesta tensió ha de ser reconeguda, analitzada i recordada, ja que també ens ofereix notables lliçons. Robbins recorda que Weber fa servir el terme “carisma rutinitzat” per referir-se a la institucionalització parcial del carisma, representada per exemple pel “carisma de càrrec”, que considera que determinades persones, pel fet d’ocupar un cert càrrec adquireixen determinats poders o qualitats especials.

En contrast amb això, el carisma personal pur dels profetes i savis es resisteix a les influències institucionals, és antitètic amb l’autoritat estable encaixada en codis i costums fixats. El carisma representaria l’extraordinari, els aspectes no rutinaris de la vida i la realitat. Els sacerdots i altres representants del carisma institucionalitzat estan en general associats amb idees espirituals i normatives rebudes o derivades de tradicions existents. En contrast, els líders personals carismàtics, com ara els savis i els profetes, comuniquen missatges normatius dels que són autors primordials. Weber veia el profeta carismàtic com un agent vital per al canvi religiós i pel desenvolupament de solucions noves i més completes al problema de la salvació. Altres han criticat aquesta visió pel fet de reflectir una teoria idealista de la historia, centrada en el “Gran Home”. En qualsevol cas, es constata que en general els líders carismàtics acostumen a aparèixer en temps incerts i de canvi sociocultural desorientador. En aquests períodes és quan sorgeixen sectes no convencionals formades per persones que tenen por del futur i que esperen que, dipositant la seva fe en algun líder carismàtic, foragitaran el passat i protegiran les seves vides de perills desconeguts i imprevisibles.

Passem ja més directament a la qüestió dels perills. Per definició, els líders carismàtics no estan lligats a instruments institucionals que defineixin i estructurin la seva rendició de comptes (accountability). Deixant de banda restriccions legals existents, s’han establert o heretat poques estructures per controlar la conducta dels fundadors carismàtics. I l’absència d’estructures estandarditzades per a la rendició de comptes fomenta la corrupció. La manca de restriccions institucionals també pot facilitar altres formes de comportament extrem o desviat, establint un context que permeti per exemple la desviació sexual i/o la violència; la dinàmica del lideratge carismàtic pot oferir oportunitats als líders carismàtics per deixar operar les forces més fosques del seu subconscient.

La manca de restriccions institucionals sobre els líders carismàtics s’articula amb la manca de suports institucionals disponibles per sostenir l’autoritat del líder carismàtic. L’autoritat carismàtica te un estatut fonamentalment precari perquè la reivindicació d’autoritat per part del líder descansa purament en factors subjectius; com dèiem abans, la percepció dels seguidors de les extraordinàries qualitats del líder pot dependre de les situacions i ser efímera. El líder carismàtic ha d’estar fent front contínuament a la perspectiva que el seu “do”, la seva “gràcia” deixin de ser percebuts com a tals i que la seva autoritat desaparegui. Per tant, els líders carismàtics han d’estar constantment a l’aguait d’amenaces a la seva autoritat per part de forasters o de dissidents i rivals de dins del seu mateix moviment o fins i tot per part de l’aparell administratiu d’aquest moviment. Aquest aparell tendeix en general a expandir el seu àmbit d’autoritat i a racionalitzar els procediments administratius en detriment de la llibertat d’acció del líder (arribant de vegades fins a la seva mateixa deposició). Els líders poden optar per ignorar aquest conflicte, donant suport a la organització i a la consegüent reducció dels seu paper, o bé poden oposar resistència a aquesta dinàmica. Aquesta darrera estratègia tendeix a maximitzar la volatilitat, ja que el líder es pot embarcar en una persistent dinàmica de generació de crisis per tal de mantenir el moviment en constant tensió de manera que no es puguin consolidar estructures institucionals estables, subratllant així la indispensabilitat del líder.

La rutinització pot ser combatuda a través d’un canvi permanent de l’entorn i de la modificació dels objectius. Una variant d’aquesta aproximació passa per incrementar la tensió amb l’entorn del grup per enfortir la solidaritat interna; en aquest procés, es potencia el conflicte amb persones i grups que l’envolten. El rebombori intern i amb l’entorn sovint tendeix a foragitar del grup a les persones que no són totalment lleials al líder o que poden no estar inclinades a donar suport a mesures extremes en suport de la visió del líder (per exemple, l’ús de la violència). En mancar-li tant les restriccions immediates com el suport a llarg termini, un líder carismàtic estarà inclinat a protegir la seva posició mirant de “simplificar” el context intern del grup per tal d’eliminar fonts de discrepància, diversitat normativa i lideratges alternatius. En la mesura que el líder ho aconsegueixi, una conseqüència serà l’atenuació de les pressions encreuades que inhibeixen els membres del grup a l’hora d’acceptar les demandes extremes que els hi pugui fer un líder excèntric o que vegi amenaçada la seva autoritat.

Reivindicació del lideratge carismàtic

Els perills, doncs, hi són, i són greus. La dinàmica carismàtica és delicada. Però, com dèiem abans, la seva perillositat o la seva possible degradació no tenen perquè portar-nos a deixar-la de banda. Ens és massa preciosa, massa necessària. Hem d’evitar qualsevol degradació, certament, però no refusar la qualitat. En un context d’estancament i manca d’innovació, ens fa massa falta. Ens en fa a nivell de societat global, si més no de la societat catalana. Ens en fa a nivell d’empreses, a les que sovint els costa trencar rutines i arriscar-se a avançar per camins d’incertesa, sobretot a nivell de formes d’organització interna. Ens fa falta a nivell d’organitzacions socials, sovint massa petites i atomitzades (de vegades per culpa del lideratge carismàtic, cal reconèixer-ho) o poc imaginatives a l’hora de plantejar objectius, dinàmiques de treball o manera de relacionar-se amb l’entorn. Ens fa falta a nivell de partits polítics, on el pes de l’”aparell administratiu” (anomenat simplement “l’aparell”) desconnecta al partit de la relació amb els ciutadans i fomenta la manca de participació política (abstenció, manca d’iniciatives de base, desafecció de la política, etc.).

Quines formes prendrà el lideratge carismàtic en el segle XXI està per veure: cada època el materialitza d’una manera diferent, com és lògic. Però això no ha de ser tampoc una raó per a mostrar-nos refractaris al respecte. Necessitem que es generin situacions on grups percebin com a extraordinàries les qualitats de certes persones i en resultin motivats, engrescats. Sabent que els líders han d’estar al servei del grup, i de vegades això vol dir portar al grup a confrontar reptes incòmodes. Ens fa molta falta aquesta capacitat de confrontació amb els nostres problemes, amb els nostres reptes; una crisi no es travessa només posant el cap sota l’ala i esperant temps millors, o lamentant-se estèrilment. Mirar els reptes cara a cara és l’única manera de trencar lligams, de superar obstacles que ens aferren al passat, ens ofeguen la imaginació i no ens deixen entrar en camins d’experimentació innovadora. Encara que siguin camins arriscats, ens hi hem d’endinsar: el nostre és un temps d’exploració.

Malauradament, els líders carismàtics no apareixen per decret ni es fabriquen per encàrrec. Però està a les nostres mans generar un entorn favorable a la seva eclosió o un entorn que mostri el seu recel i obstaculitzi la seva emergència. Això sí que està a les nostres mans, i aquí hem de ser conscients de quina actitud adoptem, i reflexionar a fons sobre quina creiem que hem d’adoptar. I ho hem de fer conscients dels perills, evidentment, i per això hi hem posat tant d’èmfasi. Però sabent que aquests perills, tornem a dir-ho, es poden evitar si tenim una actitud responsable i una ment lúcida. I això ho podem fer si ens treballem a nosaltres mateixos en aquesta línia. Com més lúcids i responsables siguem nosaltres, més ens podrem permetre obrir-nos a la incidència carismàtica.

I recordem finalment el que també hem dit abans: si hi ha desviacions, si hi ha mal ús del carisma, si hi ha manipulacions, ho hem d’atribuir a les persones concretes que assumeixin aquest paper, i els hi hem de demanar comptes i castigar-los exemplarment. Però la possibilitat de tenir mals líders no ens ha de fer qüestionar la bondat de poder gaudir de la interfecundació i l’estímul personal i col·lectiu que suposa endinsar-se per aquesta via. Evitar el risc defugint la possibilitat és una enfocament immadur, una posició sense fonament, que ens immobilitza o ens deixa donant tombs sense anar enlloc. Siguem alhora renaixentistes, il·lustrats i romàntics: mirem el futur amb il·lusió i esperança. Confiem en les nostres forces, en la nostra capacitat d’anàlisi, en les moltes lliçons extretes del passat que ens ajuden a evitar males pràctiques en el futur, en el nostre sentit de la responsabilitat, i gosem obrir-nos a l’extraordinari.



dimarts, 15 de juny de 2010

Panorama polític




Sigilosa, continguda satisfacció a certes instàncies de Madrid. El "problema català", desactivat per una temporada, i sense haver-hi hagut d'invertir esforços ni diners, campanyes de premsa o mobilitzacions. L'eclosió independentista fins a nivells del 20-30%, donat l'estil que si més no de moment la caracteritza, farà inviables les iniciatives compartides en la política catalana. Ni hi haurà una mobilització unitària per demanar un nou referèndum després de la sentència del Tribunal Constitucional, ni n'hi haurà per a la reivindicació del concert econòmic. Amb els casos Palau i Pretòria les forces centrals de la política catalana estan quedant afeblides, i més s'afebliran amb la lluita electoral de la tardor, de vida o mort per a Mas i Montilla. Si CiU vol governar, potser ho haurà de fer amb el suport del PP (i potser necessitarà el suport del PP per accedir a l'alcaldia de Barcelona i a la presidència de la Diputació de Barcelona, i potser donarà suport al PP per governar l'Estat) amb el que la seva capacitat d'iniciativa catalanista quedarà també mermada. O bé CiU haurà de governar en solitari i sense majoria absoluta al Parlament, o sigui des d'una certa feblesa que també es traduirà en la relació amb l'Estat.

diumenge, 13 de juny de 2010

Un idealisme fred








Anomenaríem idealisme fred a un pensament o ideologia liberal a nivell econòmic (com més mercat i menys estat, millor), desregulador a nivell social (que cadascú s’espavili com vulgui/pugui), immobilista a nivell polític (no cal reformar la gestió política, el sistema de partits actual ja va bé), conservador a nivell moral (idees clares i contundents, retorn als vells i contrastats costums, les coses al seu lloc), individualista a nivell de filosofia social (les comunitats i la comunitat no tenen valor per si mateixes, l’important és la trajectòria personal), desinteressada a nivell intel·lectual i cultural (la filosofia i l’art són entreteniments decoratius socialment irrellevants), condescendent a nivell d’actituds (l’humanisme, la calidesa, són debilitats dels febles i dels que no toquen de peus a terra), conformista a nivell religiós (ja va bé l’estructura eclesiàstica catòlica), indiferent a nivell espiritual (desinteressat en veure la vida com un camí en funció del transcendent).

Amb aquestes caricaturesques, extremades i incompletes pinzellades mirem d’al·ludir a una manera de veure les coses que pot estar agafant força a casa nostra. En diem “idealisme” perquè aquesta manera de veure les coses opera, pels que la viuen, com un pensament motivador i mobilitzador, com una “causa”, com un programa desitjable que cal impulsar i difondre al màxim pel bé de la nostra societat i dels qui la formen. Pels que s’hi identifiquen (no amb la caricatura que hem fet, sinó amb la versió en positiu que li correspon), és una aspiració que mereix que s’hi dediqui temps i esforç. És un programa aglutinador, una crida a aplegar-se al seu voltant. És un vertebrador de la concepció del món de les persones que s’hi apunten. És una referència col·lectiva que cal potenciar fins a fer-la hegemònica pel bé de tots.

I en diem “fred” perquè el seu funcionament passa molt més per la raó que pel sentiment o l’emoció (facultats que són vistes amb certa reticència o com a secundàries, subordinades a la raó; es privilegia la intel·ligència racional per sobre de la emocional, hom no es deixa arrossegar per sentimentalismes; és un pensament que “toca de peus a terra”, que sap que “business is business” i que “tot això està molt bé, però...”). En diem pensament “fred” perquè els valors que el caracteritzen no són del tipus “admiració”, “agraïment”, “altruisme”, “atenció als problemes dels altres”, “compassió”, “comprensió”, “cordialitat”, “delicadesa”, “disponibilitat”, “dolcesa”, “fraternitat”, “generositat”, “humilitat”, “igualtat”, “innocència”, “modèstia”, “sensibilitat”, “solidaritat”, “tendresa”, etc. sinó que més aviat s’identifica amb valors com “a cadascú el que li pertoca” o “el que s’ha guanyat”, “ambició”, “competència”, “coratge”, “disciplina”, “eficàcia”, “espavilar-se”, “exigència”, “èxit”, “força”, “influència”, “innovació”, “lleialtat”, “llibertat”, “ordre”, “poder”, “prestigi”, “professionalitat”, “realisme, “respecte”, “responsabilitat”, “seguretat”, etc.

L’idealisme fred promou persones molt correctes, atentes, complidores, responsables, protectores de la seva família, defensores del seu país, bones persones en el sentit de tenir bons costums i no fer mal a ningú ni degradar-se, ciutadans complidors del seu deure. Persones alhora amb un punt d’insensibilitat, d’indiferència pel sofriment dels altres, d’inconsideració pels que no se’n surten o no estan a l’alçada. No es tracta d’una qüestió de noms de persones ni de grups.

Ningú se sentirà identificat amb aquest retrat-robot. Aquí el rellevant no són els noms sinó les idees. Del que es tracta és de veure fins a quin punt està cristal·litzant, s’està difonent a Catalunya aquest idealisme fred, i quin impacte pot tenir a nivell social i personal en el nostre present i el nostre futur. Un idealisme fred que no només es vertebra a sí mateix, sinó que pot influir en el seu entorn, propiciant per exemple un “sobiranisme fred” (on la passió pel país s’assembla més a la passió esportiva que no a la preocupació pel tirar endavant plegats d’un conjunt de ciutadans, per l’afirmació d’unes característiques més que no pas per la potenciació d’una cultura que, alhora que recull la rica herència del passat, aporti sentit i fondària a la vida dels membres del col·lectiu). O fins i tot un “progressisme fred”, on la defensa de la justícia, de la igualtat d’oportunitats o del benestar i el progrés a nivell col·lectiu es combinin amb pràctiques personals més insensibles, de més “suficiència”, més depenents de la moda i l’espectacle o de la promoció personal. Potser estem parlant d’un fantasma, potser estem veient el que no hi ha. Potser estem deformant l’anàlisi en base a determinats prejudicis o determinades pors. Potser la realitat no va per aquí. Però com que ens sabria greu que hi anés, i val més prevenir que curar, val la pena que impulsem i compartim la reflexió sobre els corrents ideològics que van conformant la nostra dinàmica col·lectiva.


(Aquestes notes van ser escrites fa uns quatre anys. En rellegir-les, veig que hi ha dues coses que han modificat l'entorn en el que van ser pensades: la irrupció de la crisi econòmica i l'onada independentista. Crec que la crisi ha desactivat la virulència aparent d'aquestes posicions, però sense cap procés de modificació profunda de les mentalitats; per tant, crec que aquest idealisme fred s'ha fet més discret, menys visible, però segueix vigent. I part de l'onada independentista actual entronca amb aquesta mentalitat. Per això m'ha semblat oportú recuperar aquesta reflexió).





divendres, 11 de juny de 2010

Transcripcions



Al bonic i original llibre "Maternitats", d'en Bru Rovira, publicat per Editorial Graó el 2004, s'hi inclouen frases d'infants que comenten fotografies de maternitats. Ens agradaria recollir-ne algunes per la mostra que suposen de com senten i transcriuen aquests nens, en edat "pre-normativa", la nostra llengua. - "A la nit am don un bas de iet i unpeto i eia sen ba asopa" - "Am fa mimitus am al dit" - "Al porta axi par que no te dines par cumpra un coxet" - "Ansvansanyaparla" - "Ens donanmanyja" - "Enscompranroba" - "Ens posanal llit" -"Ens asplicancontas" - "Mafa durmi anella i magrada perce am diu guapu" - "Astem contens vivim sensa guerres tanim el que bulem el nostra mon es ric. Las nostras maras tambe ens astiman mol." - "Nusaltras ciudarem i estimarem els nostres fills i aixi ells tambe ho faran cuan sigin paras i maras".