dimarts, 31 de juliol de 2018

Simplificació



Picasso 1932


"It is a mistake to suppose that, at the level of human intellect, the rôle of mental functionings is to add subtlety to the content of experience. The exact opposite is the case. Mentality is an agent of simplification; and for this reason appearance is an incredibly simplified edition of reality. There should be no paradox in this statement. A moment's introspection assures one of the feebleness of human intellectual operations, and of the dim massive complexity of our feelings of derivation."


A. N. Whitehead a Aventures de les idees (1932), Cap. XIV, 5



Possible traducció:

"És un error suposar que, a nivell de l'intel·lecte humà, el paper de les funcions mentals sigui el d'afegir subtilesa al contingut de l'experiència. El que passa és exactament el contrari. La ment és un agent de simplificació, i per aquest motiu l'aparença és una edició increïblement simplificada de la realitat. No hi ha cap paradoxa en aquesta afirmació. Un instant d'introspecció ens assegura de la feblesa de les operacions intel·lectuals humanes, i de la fosca i massiva complexitat dels nostres sentiments de derivació."





dilluns, 30 de juliol de 2018

Cavar







“Un home va decidir cavar un pou en un terreny seu. Va triar un indret i va cavar fins a cinc metres, però no va trobar aigua. Pensant que aquell no era l'indret adient, va buscar un altre lloc i es va esforçar més arribant als set metres, però tampoc aquesta vegada va trobar aigua. Va decidir provar una tercera ocasió en un altre racó, i cavar encara molt més, però quan va arribar als deu metres va arribar a la conclusió que al seu terreny no hi havia aigua i que el millor era vendre'l.

Un dia va anar a visitar a l'home al que havia venut el terreny, i es va trobar amb un formós pou.

- "Amic, has hagut de cavar molt per trobar aigua, recordo que jo vaig picar més de vint metres i no en vaig trobar ni rastre" – va dir el que acabava d’arribar.

- "T'equivoques", - va contestar l'al·ludit -. "La veritat és que jo només vaig cavar dotze metres, però a diferència del que vas fer tu, jo sempre ho vaig fer al mateix lloc."”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





diumenge, 29 de juliol de 2018

Hegemonia






"L'altre dia em van tornar a preguntar sobre l'hegemonia dins del bloc sobiranista arran de les últimes picabaralles entre JxCat i ERC al Parlament. Fa temps que fem servir malament les paraules en aquest cas i, per això, no enfoquem bé la realitat. Emprem el mot hegemonia per referir-nos a realitats com la competència electoral, la presència territorial, el pes institucional, l'èxit d'un relat o altres factors. És un malentès que es va arrossegant des dels temps del pujolisme, quan alguns donaven per fet que el nacionalisme de Pujol havia assolit l'hegemonia.

Hem llegit Antonio Gramsci però potser no l'hem entès bé. De què parlava el teòric marxista italià quan reflexionava sobre l'hegemonia, sobretot en els seus quaderns de presó? Un grup exerceix l'hegemonia quan ocupa una posició dominant i té la capacitat de definir “els límits del possible”, la qual cosa fa que no hi hagi alternativa a l'ordre que ha establert aquest grup. En termes clàssics, la burgesia havia aconseguit imposar la seva visió del món a la resta (des de l'escola, les esglésies, els mitjans, les associacions, etcètera) i això deixava poques escletxes, que havien de ser aprofitades per aquells que volien transformar la realitat. Calia, per tant, segons Gramsci, portar a terme “una batalla per les idees” abans que la batalla pel poder.

Jordi Pujol va governar la Generalitat durant vint-i-tres anys, va generar lleialtats i va forjar complicitats socials, és evident. Però no va ser hegemònic, de cap de les maneres. El votaven molts ciutadans, però això no atorga automàticament l'hegemonia. Malgrat la llarga duració, el pujolisme sempre va trobar fortes resistències en esferes estratègiques essencials, com el gran capital, la universitat, els cercles intel∙lectuals i els mitjans de comunicació (tot i que la maquinària oficial de CiU, com la del PSOE al govern espanyol i la del PSC en molts ajuntaments, intentava influir cada dia). Ni les elits econòmiques –malgrat les servituds derivades del finançament irregular dels partits– ni el món de la cultura veien Pujol com un dels seus.

En molts sentits, el maragallisme va ser l'altra cara de la moneda, un estil i un discurs que agradava precisament tots aquells que eren al∙lèrgics al pujolisme. Vet aquí la Catalunya dual que ara sembla tan antiga, amb un repartiment clar d'espais d'influència, i una competició obsessiva que, a vegades, produïa duplicitats i tensions. Mentre Maragall i els socialistes feien la batalla de les idees, Pujol va desatendre aquest front sistemàticament, a causa del seu pragmatisme (pensava que en tenia prou amb l'acció de govern) i del seu conegut antiintel∙lectualisme. Una excepció va ser la creació de la Fundació Acta, l'any 1987, amb joves intel∙lectuals nacionalistes.

El general, el món convergent va ser sempre refractari al debat ideològic, Pujol exercia un lideratge tan fort que no deixava gaire espai per aquests esbarjos. Això va ser un desastre per al nacionalisme llavors majoritari, que va viure de rendes doctrinals massa temps. Aquesta actitud només va canviar a partir del 2003, quan Mas va travessar el desert de l'oposició i va comprendre que havia de posar al dia les bases del seu projecte; però aquell interès per les idees va estroncar-se el 2010, quan l'hereu de Pujol va ser investit president.

D'altra banda, ERC, des de la seva refundació i transformació en partit independentista l’any 1989, va dedicar-se a renovar el seu armari ideològic amb molta energia, i amb voluntat de redefinir diverses premisses del nacionalisme català, des d'una mirada contemporània i nova que apropés el discurs a un nou públic allunyat dels referents habituals més identitaris. Carod-Rovira va ser el gran impulsor d'aquesta via.

El nou sobiranisme català, que creix de manera espectacular a partir del bienni 2010-2012, és un èxit de relat i de mobilització social però no té l'hegemonia. Hi ha opinions independentistes i opinions unionistes que parteixen d'aquest implícit i això és un error de grans dimensions, es formuli a favor o en contra de la secessió. Un mal diagnòstic porta a conclusions forçosament equivocades. No és només que els partits independentistes no hagin arribat encara a tenir un percentatge de vot del 51% o més, és que el projecte independentista –tot i el seu gran dinamisme– és estrany o és minoritari en diversos àmbits de la societat, com són les grans empreses, les cúpules universitàries, els mitjans de comunicació principals i moltes corporacions professionals, on els independentistes que en formen part són ben conscients dels delicats equilibris interns.

Si l'independentisme fos avui veritablement hegemònic, la seva capacitat d'arrossegament electoral seria molt superior, així com la seva influència determinant en àmbits prescriptors de primer ordre com –per exemple– el Cercle d'Economia, Foment del Treball i els dos grans sindicats. Aquesta realitat tossuda no pot ser obviada per aquells que ara tenen a les mans el Govern, ni per aquells que –des de fora– exigeixen cada dia gestos de suposada coherència."


Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia del 26.07.2018




dissabte, 28 de juliol de 2018

divendres, 27 de juliol de 2018

Vorejar l'abisme




Fautrier 1944


"Has desenvolupat massa la capacitat d'acceptació,
has perdut empenta i capacitat d'iniciativa,
et resignes massa fàcilment,
et justifiques dient que ja ha passat la teva hora
(una hora que no ha arribat mai),
renuncies a emprendre coses noves,
et conformes amb recapitular, llençar, simplificar.
Et veus acabat.
Has perdut la confiança en tu mateix
(si és que mai n'has tingut),
has perdut la confiança en les teves idees,
gairebé no defenses res amb convicció,
no mires al futur,
has llençat la tovallola,
voreges l'abisme."


Li Migara




dijous, 26 de juliol de 2018

Profunda foscor







"Quan saps el que fa la Natura i coneixes com actua la gent, tens els mitjans de travessar el món. Si coneixes la Natura però no coneixes a la gent, no tens llavors cap manera d'interactuar amb la societat. Si coneixes a la gent però no coneixes a la Natura, no tens cap manera d'apropar-te a la divinitat.

(...)

Les persones que han assolit la divinitat canvien externament però no canvien internament. El canvi extern és la manera mitjançant la qual coneixen a les altres persones; el no canvi intern és la manera mitjançant la qual es preserven a si mateixos.

Per això, si tens un control intern estable, alhora que ets capaç de contraure't i expandir-te externament, fluint amb les coses, pots evitar el fracàs en tot el que emprenguis.

El que s'aprecia en l'apropament a la divinitat és la capacitat de canviar. Si et mantens en una sola disciplina i portes a terme una sola activitat, encara que amb això assoleixis la realització, fins i tot això no és una cosa diferent de bloquejar l'apropament a la gran divinitat aferrant-te a la petita preferència.


(...)


Les persones veritables deixen descansar les seves esperances en la base de l'atenció, i fan la seva estada en el principi de les coses. Miren dins de la més profunda foscor i escolten el silenci. Enmig de la més profunda foscor solitària troben llum; només enmig del silenci essencial troben la il·luminació. L'ús que fan d'elles és un no ús; només després del no ús són capaços d'utilitzar-les. El coneixement que tenen d'elles és un no coneixement; només després del no coneixement són capaços de conèixer-les."


Del Wenzi 110



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 25 de juliol de 2018

Efectes benèfics




Gainsborough 1750


"L'ésser humà busca envoltar-se de bellesa perquè en sent els efectes benèfics."


Xavier Melloni El Desig essencial, Fragmenta Editorial (2009)





dimarts, 24 de juliol de 2018

Sobre les religions




Bissier 1964



Algunes notes preses durant la intervenció d'en Raimon Panikkar al II Parlament Català de les Religions celebrat a Manresa el 28.05.2006:


- Les religions són encarnacions de la religió.

- Qui només coneix la seva religió, no en coneix cap.

- Religions i humanització és una tautologia; les religions no parlen de Déu, sinó de l'home.

- Si la religió no ens fa més humans (més sensibles, més vulnerables), no és religió.

- Hem de voler l'harmonia de les religions, no la seva unitat. Aquesta harmonia passa pel contrast, per la complementació i per la fecundació mútua.

- Hi ha una diversitat policromàtica extraordinària i enriquidora entre les religions.

- Trobar la identitat de l'altre és trobar-se a si mateix.

- Si les religions no es converteixen al món actual, seran antigalles dins de molt poc.

- El català és la llengua comuna del país, la que ens surt del cor.

- Benhaurats aquells que han arribat a la ignorància infinita.




dilluns, 23 de juliol de 2018

Present i futur




Picasso 1932


"Cut away the future, and the present collapses, emptied of its proper content. Immediate existence requires the insertion of the future in the crannies of the present."


A. N. Whitehead a Aventures de les idees (1932), cap. XII, 1



Possible traducció:


"Suprimiu el futur i el present s'esfondra, en quedar buit del seu contingut propi. L'existència immediata requereix la inserció del futur en les escletxes del present."





divendres, 20 de juliol de 2018

Expulsats




Hernández Pijuan 2001


"Existimos en condición de exilio, expulsados de no se sabe dónde, arrojados al mundo por no se sabe qué. Aquí las ensseñanzas simbólicas de los relatos religiosos vienen prestos a nuestra ayuda, bien cotejados por los grandes poetas clásicos o modernos, los que nos hablan del paraíso perdido y de la expulsión del Edén, o del límite limitante que a modo de verja cerrada impide su penetración."


Eugenio Trías Foc Nou, gener de 2000, p. 29




dijous, 19 de juliol de 2018

Pels governants o pel país







"Les recompenses i els càstigs dispensats pels governants il·luminats no són pel que la gent ha fet pels governants mateixos, sinó pel que ha fet pel país. No concedeixen recompenses als que complauen als mateixos governants, però no fan res pel país; no imposen càstigs als que ofenen els mateixos governants, però són útils per al país."


Del Wenzi 109



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 18 de juliol de 2018

Difícil aprenentatge




Gauguin 1902


"Per ascendir per la bellesa de les formes cap a la Bellesa sense forma que s'identifica amb la Veritat i amb el Bé cal un difícil aprenentatge en què ètica, estètica i espiritualitat han de treballar plegades en la transformació de les pulsions primàries."


Xavier Melloni El Desig essencial, Fragmenta Editorial (2009)





dimarts, 17 de juliol de 2018

Llibertat i risc




Van Dongen 1930


És força acceptada la formulació següent: "Vull tenir llibertat per fer el que vulgui, i que els altres facin el que vulguin."

Aquesta posició diguem-ne liberal radical sembla atractiva, però genera uns riscos dels que cal ser conscients:

- el risc d'afeblir la cohesió social, cosa que se'm pot girar en contra en moments de crisi (quan tingui necessitat del suport dels altres)

- el risc d'esdevenir insolidari, de desentendre'm de la sort dels altres, oblidant que potser els altres no se'n poden sortir tan bé com jo (hi ha una desigual distribució de les capacitats i possibilitats)

- el risc d'empobrir la meva vida (relacions fugaces; valors poc profunds, poc treballats)




dilluns, 16 de juliol de 2018

L'escalfor de la mirada de Déu







Surt a l'Antic Testament, sobretot al Llibre dels Salms, la preciosa imatge de "la claror de la mirada de Déu".

A la seva intensa novel·la Els cremats (1959), Zoé Oldenbourg hi fa una variació també preciosa: en parlar dels bons-homes càtars, intermediaris entre Déu i els humans, diu que eren "l'escalfor de la mirada de Déu."

Déu només pot operar sobre els humans, "escalfar-los", a través del testimoniatge d'uns humans capaços de fer-ho, humans que s'han treballat prou a sí mateixos com per fer-ho.

Es podria aplicar perfectament aquesta imatge a Jesús de Natzaret.




diumenge, 15 de juliol de 2018

Reconciliació




Rouault 1910



"La vida cristiana esdevé la vida del reconciliat que viu reconciliant."


Evangelista Vilanova (1927-2005) a La salvació cristiana, mite i realitat, Editorial Claret (1981)





divendres, 13 de juliol de 2018

L'inhumà





Hernández Pijuan 1998


"¡Extraña criatura, el hombre, capaz de contra-decir su propia condición humana, y de propagar por todas partes esta sombra de lo humano que constituye lo inhumano! Pues nada hay más humano que la conducta inhumana; nada hay más propio del hombre que contradecirse en puro ejercicio de su libertad (como libertad que sólo es efectiva si puede ser también capaz del mal; y en consecuencia de cercenarse como libertad).

Yo llamo al hombre el habitante del límite. Y nada hay más humano que extralimitarse, o que no acceder siquiera al reto y al desafío ético de una única prescripción o proposición imperativa que dice: "Llega a ser lo que eres (límite y frontera del mundo)."

La condición humana vive y existe en esta paradoja; en esta contradicción. Es libre; y en consecuencia puede ejercerse contra sí misma. Puede responder a la propuesta ética con una negación y un rechazo; de lo cual resulta la propagación de la conducta inhumana.

Yo atribuyo a la raíz y fundamento de esa condición humana la razón y la sin-razón misma de ese gran escándalo que constituye la conducta inhumana. Si el hobre no fuese libre; si el hombre no fuese inteligente; si el hombre no fuese carne del límite (del mundo), y en consecuencia libre e inteligente; si todas estas cosas no se dieran no existiría el mal del mundo.

En su grandeza está su misma miseria. En su posible dignidad la posibilidad, temible, de degradarse en la mayor indignidad."


Eugenio Trías Foc Nou, desembre de 1999, p. 22





dijous, 12 de juliol de 2018

Rotunditat i rectitud







"Al llarg de tota la vida humana, l'atenció ha de ser minuciosa, mentre que l'aspiració ha de ser gran; el coneixement ha de ser rotund, mentre que l'acció ha de ser recta; les capacitats han de ser moltes, mentre que les preocupacions han de ser poques.

(...)

La justícia de l'acció vol dir mantenir-se inconmoviblement honrat, romandre pur i sense taca, mantenir l'autocontrol en les dificultats extremes, i retenir-se de l'autocomplaença quan es té èxit."


Del Wenzi 108



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 11 de juliol de 2018

Obertura




Rothko 1968


"La bellesa està relacionada amb alguna cosa més que amb el que és plaent, ens agrada o ens fa gaudir. Suscita una obertura afectiva i cognitiva que eixampla les fronteres del jo ordinari, tant corporal com psíquic, cap a horitzons de major profunditat i infinitud."


Xavier Melloni El Desig essencial, Fragmenta Editorial (2009)





dimarts, 10 de juliol de 2018

No dita, no sentida




Soutine 1939


"If the lost word is lost, if the spent word is spent
If the unheard, unspoken
Word is unspoken, unheard;
Still is the unspoken word, the Word unheard,
The Word without a word, the Word within
The world and for the world;
And the light shone in darkness and
Against the Word the unstilled world still whirled
About the centre of the silent Word."


T.S. Eliot a Ash Wednesday, V (1930)



Possible traducció:


"Si la paraula perduda es perd, si la paraula gastada es gasta,
si la no sentida, no dita
paraula no es diu, no se sent;
és encara la paraula no dita, la Paraula no sentida,
la Paraula sense paraula, la Paraula dins
el món i per al món;
i la llum va brillar en la foscor i
contra la Paraula el món neguitejat encara girava
entorn del centre de la Paraula silenciosa."




dilluns, 9 de juliol de 2018

Soledat




Rouault 1920


"Si algú diu "desgraciat el qui està sol!" només té en compte la seva por. La societat és un sacrifici, que creix en mèrit a mesura que és més repugnant. La soledat, per als qui tenen l'ànima rica, és un premi en lloc d'una expiació. És una antevigília del bé autèntic, una creació de la bellesa interna, una lliure reconciliació amb tots els absents."


Giovanni Papini a Història de Crist (1921)


(traducció d'Osvald Cardona)





diumenge, 8 de juliol de 2018

Densitat del món



Miquel Barceló 1987


"Voldria veure el món
amb ulls d'incertesa
per poder assaborir
el seu gust més intens.

Voldria interrogar-lo
des de la saviesa,
per poder-li fer dir
fins a quin punt és dens."


Li Migara




divendres, 6 de juliol de 2018

Pare etern







Pare etern del segle XVI, de l'església rupestre d'Olleros de Pisuerga.


Com es pot representar l'irrepresentable? No es pot, i en canvi els intents de fer-ho tenen gràcia, tenen sentit, si es fan bé, honestament. El gran Michelangelo ho va fer bé a la Capella Sixtina. Però també ho va fer bé aquest modest esculptor, amb aquest Déu pare alhora sever i serè, un pel neguitejat, potser comprensiu...

Aquest és el punt de la imatge, del símbol: sembla no tenir fonament sòlid i en canvi quan el tens davant et parla, et pot arribar a fascinar.




dijous, 5 de juliol de 2018

L'ocasió i els recursos







"Els savis estudien la societat i treballen per ella; avaluen el que fan i ho planegen.

Els savis poden ser passius i poden ser actius; poden ser flexibles i poden ser ferms; poden ser complaents i poden ser enèrgics. Actius o passius d'acord amb l'ocasió, estableixen les obres d'acord amb els recursos.

Veient com van les coses, saben com acabaran. Treballen per la totalitat, però observen les seves transformacions: quan es produeix un canvi, adopten formes en funció del mateix. I quan hi ha moviment, responen a ell. D'aquesta manera, actuant així durant tota la seva vida, no són aturats per res."


Del Wenzi 106



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)






dimecres, 4 de juliol de 2018

Tristesa i angoixa




Pascin 1918


Benvinguda sigui la tristesa, dolça amiga, que sovint ens acompanya; quan arriba, cal acollir-la amb respecte, veure'n la bondat, l'ajut que en podem treure.

En canvi, l'angoixa, que se'ns aferra al coll i ens destrueix el cor, que altera indegudament la nostra existència, s'ha de combatre amb tots els mitjans possibles.

No ens preocupem si estem tristos, però si l'angoixa ens arriba demanem ajuda per foragitar-la.




dimarts, 3 de juliol de 2018

Prioritat de país




Hernández Pijuan 2002



La gran prioritat de la Catalunya actual és la llengua catalana. En l'actual context de globalització i migracions, el més important és la llengua. Més que l'economia, més que la sanitat. Els esforços i els recursos han de tenir la llengua com a primera referència. Els esforços i els recursos del sector públic, i també els dels ciutadans.

Els nouvinguts d'altres cultures que creguin el que vulguin, que vesteixin com vulguin, que mengin el que vulguin, però que aprenguin bé el català. I cal facilitar els mitjans perquè això sigui així. L'escolarització en català, cursos gratuïts i a l'abast, esplais, casals d'infants, colònies, clubs esportius, mitjans de comunicació, parelles lingüístiques, premis, el que sigui: tot el que afavoreixi l'aprenentatge i l'ús quotidià del català ha de ser màximament potenciat.

Aquest esforç té dues dimensions: la quantitativa i la qualitativa. La quantitativa vol dir que cal arribar a tothom, que no hi ha d'haver guetos impermeables al català, que aquest esforç val per pobres i rics, per llatinoamericans, per subsaharians, per musulmans, per europeus de l'est i de l'oest: ningú en pot quedar a fora.

La qualitativa vol dir que cal vetllar a fons per la qualitat de la llengua, i molt especialment per la qualitat fonètica. Tant és que es parli català oriental com occidental, el cas és que es parli bé. Que es minimitzin els estrangerismes. Que el vocabulari sigui ric i acurat. Que la gramàtica sigui un referent permanent. I això vol dir vetllar per la qualitat del català no només dels nous parlants sinó també dels antics parlants, massa sovint insensibles a l'esforç de parlar i escriure millor la pròpia llengua. Aquest és un esforç de tothom, no només dels nouvinguts.

Aquesta hauria de ser la nostra prioritat col·lectiva. Si volem tenir un país, això és el que cal posar en primer lloc.




dilluns, 2 de juliol de 2018

El ritme de la frase




Friedrich 1824


Cada idioma té els seus propis ritmes, la mateixa frase té ritmes diferents segons l'idioma...

Un exemple: la frase alemanya "In Zeiten des abnehmenden Lichts" (títol d'una novel·la d'Eugen Ruge i de la pel·lícula de Matti Geschonneck basada en aquesta novel·la).

En anglès sembla donar "In Times of Fading Light."

En català podria ser "En temps de llum minvant".

En castellà seria "En tiempos de luz menguante."

En aquest cas, el ritme del castellà em sembla el més bonic...





diumenge, 1 de juliol de 2018

Visages villages






És una reivindicació de la humanització del món. La nostra societat, com totes, té una forta pulsió deshumanitzadora, i és una de les grans tasques de tots els temps combatre aquesta deshumanització. Això no es fa només dient-ho sinó proposant elements concrets d'humanització. Com ho és aquesta petita meravella que ens ofereixen Agnès Varda i JR.