diumenge, 30 de juny de 2019

Interpretació del mite




Bissier 1950


"Per interpretar un mite hem de considerar, abans que res, el que diu literalment el mite (el text), i en segon lloc què vol dir; és a dir, hem de conèixer el context del mite per saber què vol dir. Finalment, també hem de tenir en compte que s'ha fet dir al mite al llarg dels anys, perquè les interpretacions passades pertanyen igualment al context d'allò que interpretem." (p.170)


"¿És possible fer una hermenèutica del mite en qualitat de mite? ¿No condemnaríem el nostre propi esforç, atès que estem intentant interpretar exactament aquest mite? ¿Matem el mite interpretant-lo? La meva resposta a aquest punt ha de ser diligentment matisada en tant que és sincera. En el moment en que algú sent la necessitat d'interpretar un mite no pot, per aquest mateix motiu, acceptar-lo sense la seva interpretació. Però aleshores el mite ha passat de l'horitzó invisible a l'objecte visible, del rerefons a la figura en relleu, del context al text. Quan deixem de creure el mite, quan aquest ja no és "sobreentès", intentem creure-hi per mitjà de la nostra interpretació. Actuant d'aquesta manera, tanmateix, prenem distància respecte d'ell, el mite ja no ens és connatural, ja no és transparent. La seva interpretació s'interposa entre el mite i nosaltres." (p. 203)


Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009)



dissabte, 29 de juny de 2019

Restar estacionaris




Millet 1850


"No produeix gaire satisfacció contemplar un món en el que res es deixa a l'activitat espontània de la natura; en el que fins el més minúscul tros de terra capaç de donar aliment a l'ésser humà s'ha posat en conreu i el darrer retall de pastura florida ha estat llaurat; en el que els quadrúpedes i els ocells no domesticats per l'home han estat exterminats com a rivals que li disputen els aliments; cada matoll i cada arbre superflu ha estat arrancat de socarrel, i gairebé no queda cap lloc en el que una flor o un arbust silvestre puguin créixer sense ser eradicats com a males herbes en nom del progrés agrícola. Si la terra ha de perdre l'enorme part de la seva placidesa que deu a les coses que l'increment il·limitat de la riquesa i la població extirparia d'ella amb el mer propòsit de sostenir a una població major, però no millor o més feliç, espero sincerament, pel be de la posteritat, que s'acontentin amb restar estacionaris molt abans que la necessitat els hi obligui".


John Stuart Mill a Principis d'Economia Política (1848), citat per John Gray a El País del 09.06.2019




divendres, 28 de juny de 2019

Sort i sensibilitat






No tots els espais naturals tenen una capacitat semblant d'impacte profund en la persona; n'hi ha d'objectivament més adients que altres.

És clar que l'impacte profund d'un espai és alhora i sempre relatiu, ja que depèn també del moment i del subjecte. Depèn de la llum i la temperatura, de l'època de l'any, de la humitat, així com de l'estat interior del qui viu l'experiència.

Però, insistim, l'impacte no només depèn del moment i del subjecte. Hi ha llocs amb més capacitat d'impacte sobre un mateix subjecte, o bé amb capacitat d'impactar a més subjectes, o d'impactar-los amb major freqüència o intensitat. Hi ha una certa objectivitat de l'espai natural.


Els espais més capaços de produir un impacte profund es poden anomenar “espais simbòlics”, “espais sagrats”, “llocs de poder” o com els hi vulguem dir. La denominació és secundària. Però localitzar espais d'aquesta mena és rellevant. Cadascú tindrà el seu llistat, però probablement anirem constatant convergències, coincidències, confluències.


Per rebre l'impacte profund d'un espai natural (no la simple observació d'un “lloc bonic”) caldrà estar ben preparats per ser capaços de ser-ne conscients si el moment es produeix. Això comporta treballar la pròpia sensibilitat (capacitat d'atenció, resposta dels sentits). I també caldrà tenir la sort que es produeixi un moment impactant (no passa quan volem, passa quan passa; i cal caçar-lo al vol).

L'espai natural simbòlic és una mena d'espai on la probabilitat que es produeixi un moment impactant és més alta que en altres espais naturals.




dijous, 27 de juny de 2019

Present




Picasso 1938


"El present rep el passat i construeix el futur."


"Som en el present. El present sempre està variant: està derivant del passat, està modelant el futur. Està esdevenint el futur."


Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)






dimecres, 26 de juny de 2019

Estimació



Hodgkin 2015


No tenim dret a l'estimació, no podem esperar ni exigir ser estimats.

Tampoc no podem creure que l'estimació es controla per part de la voluntat, que podem estimar algú senzillament volent-lo estimar.

L'estimació es dóna quan es dóna, es dóna amb qui es dóna i dura el que dura. Quan es dóna, podem gaudir-la i celebrar-la. Però no podem pretendre controlar-la.

L'estimació és un regal que hem de saber notar i agrair, però no ens podem posar a plorar pel fet de no ser estimats, ni reivindicar-ho.

Així és la condició humana...




dimarts, 25 de juny de 2019

Contemplació i immersió






En la concepció més habitual de la contemplació (que no és la utilitzada a nivell religiós) el subjecte es manté altament present: ell és el qui contempla, el receptor. Hi ha un diàleg del subjecte contemplador amb l'objecte contemplat. S'enforteixen mútuament. Cosa que té les seves virtuts i les seves limitacions.

En la immersió, en canvi, el subjecte procura desaparèixer en la major mesura possible. Mira de fusionar-se, de diluir-se en l'entorn. Mira d'aturar el diàleg interior sobre el que veu i viu. Això és més un propòsit que una realització plena, sempre difícil, però és un propòsit molt rellevant, significatiu, amb impacte.

Cal també diferenciar la immersió individual i la immersió col·lectiva. La segona és més difícil (cal aplegar i preparar un grup per fer l'experiència junts, el que demana un determinat nivell de sintonia i de sensibilitat compartida i una inversió de temps) però sempre és més potent (no se sap ben bé perquè, però hi ha una mena de ressonància en el grup que enforteix l'experiència).



dilluns, 24 de juny de 2019

Cultiu, cultura, culte




Cézanne 1880



En Toni Pascual ens recordava que els termes cultiu, cultura i culte tenen un mateix origen, i per tant d'alguna manera estan vinculats. L'arrel compartida és el terme llatí cultus, derivat del verb colere, o sigui “cultivar”. És una constatació interessant i suggeridora. Cultiu: treballar la terra. Cultura: treballar el coneixement. Culte: treballar la relació amb el que ens depassa. Tres “pràctiques”, tres àmbits d'esforç sistemàtic, de paciència i espera, de recollida de fruits.

De cultura n'hi ha tantes definicions que t'hi perds. Jo tinc una feblesa per aquesta de Xavier Rubert de Ventós: “Cultura és allò que transforma la realitat dura i opaca en una forma simbòlica (artística, científica, lingüística, religiosa...) fins a convertir aquesta realitat en alguna cosa de penetrable i fruïble per a l'esperit humà.” Em sembla una definició densa però il·luminadora, que ens ajuda a enfocar els productes i iniciatives culturals d'una determinada manera: només el que fa que la realitat tingui gruix (a una superfície no s'hi pot penetrar), sigui més transparent (puguem veure-hi a dins, entendre la seva dinàmica) i esdevingui font de goig és cultura...

És interessant aquesta definició de culte de la Wikipedia francesa: “conjunt de pràctiques d'homenatge o de veneració fet per un grup a una divinitat, un ésser vivent mític o real, un ésser inanimat o un fenomen al que aquest grup reconeix una dimensió “de superioritat, d'excel·lència o de sagrat” i li atribueix qualitats remarcables o excepcionals que poden ser considerades com a exemplars. El culte és un dels elements de les religions.” I celebrar un culte seria “cultivar una relació amb una divinitat i voler fer-la “fructificar” pel benefici moral i material (pau, riquesa, prosperitat, felicitat, salvació, salut, etc.) de l'individu o de la comunitat que el practica.” Importants actes de culte serien la pregària (d'invocació, de lloança, de petició, etc.), el cant i la música, la lectura de textos sagrats, la predicació ritual, l'ofrena, els pelegrinatges, les processons... Culte s'associa amb ritual, amb litúrgia.

Pregunta: què passa amb el culte a les nostres societats? N'hi ha? On es troba? Ens cal?




diumenge, 23 de juny de 2019

Tres camins







La noció d'espiritualitat és fugissera, és més intuïtiva que descriptiva. Això queda corroborat per la diversitat d'imatges utilitzades per fer-hi referència: dimensió, territori, àmbit, nivell... Però acostuma a ser vista com a quelcom que està més enllà de l'habitual, del quotidià (es dirà fins i tot que està o pertany “a l'altre món”), tot i que també es subratlla que és una altra manera de veure la realitat que tenim al davant, a la que pertanyem.

Sempre hi ha, però, aquesta percepció de la necessitat de seguir un itinerari, de recórrer un camí, per arribar-hi. El camí esdevé clau, de manera que algunes tradicions utilitzen el terme Camí, o gran Camí, per fer referència a la mateixa espiritualitat.

Sembla, doncs, pertinent parlar dels camins per accedir a l'espiritualitat. En proposem tres, sense cap pretensió d'exhaustivitat, per si poden ser indicacions útils a l'hora d'orientar la nostra reflexió i la nostra pràctica.




I.- El camí de la consciència

Una de les vies d'accés a l'espiritualitat podria ser designada com “el camí de la consciència”. Tots els éssers humans tenim la capacitat, feta possible per la nostra estructura neuro-lingüística, d'establir una mena de “distància interior”, d'observar-nos a nosaltres mateixos, de donar-nos compte i formular la nostra mateixa identitat i la realitat de la que formem part. Doncs bé, aquesta capacitat pot ser alhora una eina, un mecanisme que permet l'accés al que denominem “l'àmbit espiritual”.

Això es fa a través d'un cert itinerari, en el que podem diferenciar com a mínim tres moments, que són més aviat dimensions ja que no es desenvolupen de manera seqüencial, o si s'hi desenvolupen és en una dinàmica d'espiral.

1.- Un primer moment és el d'aprendre a gestionar amb la voluntat l'establiment de la distància interior (que no només passi quan passi, sinó quan vulguem que passi). Podríem dir que en aquest primer moment consolidem i aprenem a gestionar el desdoblament del "jo" en un “jo conscient” (observador) i un “jo operant” (observat). Aquest primer moment ens permet evitar dues situacions no desitjables. D'una banda, el deixar la presa de consciència explícita en mans de l'atzar o de circumstàncies externes (passa quan passa), amb la qual cosa deixa de ser un instrument de treball personal. D'altra banda, l'extrem oposat: quedar segrestats pel diàleg interior, que esdevé una mena de conversa obsessiva i quasi permanent amb un mateix. Aquest és un perill o obstacle a subratllar: el jo conscient pot establir un diàleg intern sobre les peripècies del jo operant i quedar presoner d'aquest “diàleg interior sobre el jo operant” (es passa el dia entretingut amb les peripècies del Jo operant, especialment quan són emocionalment intenses: situacions de sofriment, situacions de comportament indesitjat –gelosies, enveges, enfurismaments i mals humors, fatxenderies, autocomplaences que distreuen dels propòsits establerts, etc.-, situacions de diversió i entreteniment, situacions fins i tot de benestar i d'alegria). Quan això passa, es bloqueja la continuació del procés, el pas al segon moment.

2.- El segon moment seria el de poder desenvolupar, potenciar, ampliar tant la magnitud com la freqüència d'aquesta experiència. Fer més gran la distància interior permet una observació més àmplia, més completa i més detallada del nostre “ésser operant” (veiem millor, amb més precisió, tot el que som i fem; tenim una més àmplia comprensió dels mecanismes que ens mouen... Si mirem de massa a prop, correm el risc de veure només una part del nostre “ésser operant”). Incrementar la freqüència dels moments d'observació, dels moments de “presa de consciència”, ens permetrà donar més qualitat a la nostra “operativitat”, ja que “la llum de la consciència” sembla jugar un paper positiu a l'hora de viure la realitat i orientar el nostre comportament.

3.- El tercer moment, que és el que podem considerar pròpiament com el d'accés a l'àmbit espiritual (anar més enllà del jo, o matar el jo en segons quines formulacions) consisteix en arribar a no identificar-se un mateix ni amb el jo operant ni amb el jo conscient, sinó que, separant-nos d'ambdós, ens situem en una mena de punt mig que és alhora interior i exterior i que, sense eliminar el jo conscient i el jo operant, passa a ser el centre de gravetat de la nostra realitat. Aquest punt que és nuclear, central i alhora extern, desidentificat dels dos "jos", se'ns mostra amb una mena de característica que podríem anomenar “impersonal” (fruit d'aquesta doble desidentificació), tot i operar en nosaltres (per això de vegades se'l designa com a “presència de Déu en el nostre interior”: hi ha una consciència, però que no és la nostra consciència, el nostre jo conscient). Una més gran distància interior i una major freqüència de la mateixa faciliten l'aparició d'aquesta consciència impersonal, que associem al que en diem “experiència espiritual” (i que determinades tradicions religioses designen com a “manifestació de la divinitat en nosaltres”, el buddhisme zen l'anomena “consciència zen", l'hinduisme en diu atman, etc.).




II.- El camí dels valors

Un altre camí d'accés a l'espiritualitat és el camí dels valors. Tothom es passa la vida avaluant. Coneixent, certament; però també avaluant. Això m'agrada o no m'agrada, això m'interessa o no m'interessa, això està bé o no està bé... Vulguem o no vulguem, ens passem el dia avaluant. I per a avaluar fem servir uns patrons de referència, els valors. Quan ens posem a pensar, a reflexionar críticament sobre els valors, primer constatem que hi ha molts valors que operen en nosaltres, que fem servir com a vares de mesura per a avaluar la realitat i per a orientar el nostre comportament. Nosaltres com a persones tenim molts valors, i el conjunt de la societat encara en té més. La nostra reflexió crítica ens porta, però, a una operació curiosa: la d'"avaluar els valors". Llavors comencem a sospesar la seva consistència, la seva importància, i mirem de posar-los per ordre, de jerarquitzar-los. És el que tradicionalment s'ha designat com a l'establiment d'una “escala de valors”.

Quan fem això, constatem, amb certa sorpresa i admiració, que hi ha una colla de valors molt especials, que ocupen el dalt de tot de l'escala. Són uns valors que apareixen com a especialment consistents, com a irradiadors de llum, com a autofonamentats, com a dotats d'una força interna que fa que s'imposin, com a capaços de donar sentit a les vides humanes, com a dignes fins i tot de ser objecte de sacrificis, d'esforç, de submissió, de lliurament vital, fins i tot de donació de la pròpia vida per ells. Molta gent ha ofert la pròpia vida lluitant per la seva defensa, lluitant per fer-los possibles. I ho ha fet sigui amb un treball constant dia rere dia, sigui amb un gest heroic puntual que fins i tot li pot haver suposat la mort. Les persones som capaces de lliurar la nostra vida per dues coses: per altres persones concretes i pels grans valors, els valors més valuosos, els de la part més alta de l'escala de valors.

Aquesta part més alta la defineix cada persona, i una tasca fonamental de la nostra vida consisteix en determinar aquesta "cúpula axiològica", aquest paquet dels valors que valen tota mena d'esforç i són dignes de tota mena de devoció. Però cada societat consensua també, implícitament o explícita, quins són els seus valors últims, aquests valors de referència final, els que mereixen tota mena de respecte i que han de ser col·lectivament defensats i potenciats. I de mica en mica, en base a l'experiència de la història, es va creant un cert consens, es va destil·lant una certa essència, es va determinant un paquet de valors que semblen merèixer la designació de ser generalment compartits, de ser de referència general (o de ser universals, si ho preferiu).

Després, cada persona i cada societat hi afegeix altres valors. I cada persona i cada societat aconsegueix ser més o menys fidel a cada un dels components d'aquest paquet axiològic compartit. Però això no és obstacle per a la constatació d'aquests valors generalment considerats com els més valuosos, els que realment valen la pena, els que resisteixen qualsevol examen crític, els plenament fonamentats, els top values, la crème de la crème del món dels valors. Crec que actualment els valors generalment compartits, els valors màxims, els valors plens, són la justícia, la pau, la llibertat, la igualtat, la fraternitat (o el seu parent proper la solidaritat), la bellesa, la bondat, la veritat i l'amor. Cadascú en pot posar més o menys, substituir-ne algun, o fer servir una altra designació per a algun d'aquests valors, però em sembla que aquests nou gaudeixen d'un nivell màxim de consensualitat. Són uns valors molt coneguts, molt treballats per la història, molt evidents si voleu.

Aquests nou tenen una certa entitat per se, una certa consistència que sembla situar-los "fora" de nosaltres mateixos; tenen un valor que sembla anar més enllà del que li vulguem donar nosaltres (tot i que, i això és molt important, només existeixen si nosaltres els reconeixem i els portem a la pràctica). La seva entitat no sembla dependre del cas que els hi fem. En el cas de les virtuts, que formen el nivell precedent dins la part alta de l'escala de valors, aquesta vinculació personal és més patent: quan parlem de la generositat, o de la comprensió, o de la humilitat, o de la paciència, per exemple (i en aquest grup hi ha molts membres, desenes i desenes) ens trobem amb una mena de valors més lligats al comportament personal i menys objectivables. Per dir-ho barroerament, necessiten de més fidelitat operativa per a ser mostrats i defensats, tenen una mica menys de consistència com a entitats conceptuals, estan més a prop de l'adjectiu que del substantiu, mentre que els de la part més alta se situen a un nivell màxim de substantivitat (tot i que, insistim, si no són encarnats en la pràctica tampoc no són res més que boniques idees).

Imaginem, doncs, que estem d'acord en la caracterització d'aquest nivell màxim de l'àmbit axiològic i que hi posem els nou valors esmentats. Llavors poden passar dues coses. Una, que els vivim com a nou peces diferenciades, cadascuna amb la seva entitat, i ja està. És el més habitual. Però hi ha una segona possibilitat, o més ben dit hi ha qui viu l'experiència, qui té la sensació, que no es tracta realment de peces separades. Que la irradiació que comparteixen és única. Que no estan desconnectats, sinó íntimament lligats, essencialment vinculats entre sí. Fent servir una metàfora, diríem que són com nou cares d'una mateixa peça. Que són nou vidres de color diferent que envolten una mateixa llum central. Que la força que té cada un d'ells no és pròpia, sinó compartida, perquè li ve de la llum interior. Que no es poden trossejar. Que vincular-se a un és vincular-se a tots. Que no és possible venerar-ne un i menysprear-ne un altre. Que formen un paquet articulat, on les peces es diferencien però són inseparables de les altres. Que podem accedir al conjunt a través d'una de les peces que inicialment ens ha fascinat especialment, però que quan ens hi vinculem realment (no només emocionalment) quedem també vinculats a totes les altres.

Quan això passa, quan accedim a aquesta percepció-vivència, diem que aquesta llum interior compartida pels grans valors, aquest àmbit central comú, és l'àmbit espiritual. Alguns diran que no té nom, altres en diran Déu o la divinitat, altres faran servir metàfores diverses com la llum o el foc interior, o l'esplendor de la realitat, o l'impuls vital, o la força essencial, o l'energia omnipresent, o el poder ocult, tan se val la designació emprada. Tan se val mentre apunti a aquesta mena de realitat central, compartida, que es manifesta a través dels grans valors.




III.- El camí dels símbols

Un tercer camí d'accés a l'espiritualitat és el camí dels símbols. Una de les capacitats més extraordinàries i meravelloses de la cultura humana és la de crear imatges (físiques i mentals) i accions (gests, exercicis, practiques) que et xuclen i se t'emporten cap a "l'altre món", que et canvien la mirada, que t'alteren la percepció i la vivència de la realitat, que et fan sortir de la manera habitual de veure les coses. Aquestes imatges i accions les podem designar amb l'etiqueta “símbol”, tot i que aquest terme també és emprat en altres sentits. Aquesta polisèmia, com d'altres, pot generar algunes confusions, i caldrà estar atents al context a l'hora de veure quina accepció del terme “símbol” estem fent servir. Una manera d'apaivagar aquest risc de distorsió semàntica seria parlar de “símbols espirituals” o de “símbols religiosos”, però aquesta opció, tot i el seu rigor i coherència, alhora genera complicacions, perquè els termes “espiritualitat” i “religió” són també actualment força polisèmics i confusos, a més d'anar acompanyats per càrregues emocionals fortes, tant si són positives com si són negatives.

Ens arriscarem, doncs, a optar per la denominació simple “símbols”, ben conscients de no identificar-nos amb totes les possibles accepcions del terme sinó només amb una part d'elles. Una part, però, que considerem molt rellevant per a la vida de les persones, ja que l'accés a "l'altre món", la modificació de la percepció habitual, és una de les experiències més grans i profundes que un ésser humà pot viure. O que poden viure aquells que experimenten aquesta vivència; no tothom la té, ni s'hi pot accedir pel simple desig o la sola voluntat. Fan falta determinades condicions per tal que els símbols operin, i aquesta operativitat no és mai mecànica: no podem dir “fes això”, o “confronta't amb aquesta imatge”, i veuràs com automàticament i inevitablement se t'obren les portes del cel (que és una altra manera metafòrica de parlar de "l'altre món").

És adient aquesta metàfora de la porta a l'hora de parlar del símbol? Sí i no. Sí, perquè realment els símbols obren l'accés a l'altre món, donen pas, són camí cap a l'altre món, són obertures per les que podem passar per anar més enllà de la nostra realitat feta de sensacions, raonaments, emocions, avaluacions. Els camins als que aquestes portes donen pas són “camins silenciosos”, o sigui camins que no es poden descriure amb paraules precises, camins dels que no es pot parlar de la mateixa manera que parlem d'aquest món, camins als que només es pot fer al·lusió. I és per això que la metàfora de la porta no acaba de ser del tot adient, o més ben dit pot generar confusió, perquè pot fer pensar que indica que entrem en un altre món però tan descriptible, tan real, tan tangible com el nostre. O que entrar en l'altre món és simplement una manera d'ampliar el nostre món, d'accedir a aspectes o regions del nostre món que no coneixíem i que poden incorporar-s'hi, entrar a formar-ne part. I no és així: el símbol no permet el pas a un tros fins ara desconegut per nosaltres d'aquest món nostre, sinó que és accés a un “altre” món.

A través del símbol no s'amplia la realitat: el món continua essent el mateix, '’únic que hi ha; la realitat és única. El símbol no dona pas a una altra realitat, a una nova realitat; el símbol és en ell mateix l'única realitat accessible, ell forma part de la realitat. Ell és l'única materialitat existent, materialitat peculiar però materialitat. No és una finestra que permet veure “una altra cosa”, quelcom nou (la metàfora de la finestra encara és menys adient que la de la porta). El símbol porta en ell tot el que “hi ha”: si entrem en algun lloc és en el símbol, si veiem alguna cosa és el símbol. I tot i això, forçant la paradoxa, hem de dir per mirar de ser exactes que “el símbol dona accés a l'altre món”. O a un “món altre”, que no és una extensió del món sinó una altra cosa diferent del món. I per això “altre món” no és un terme totalment inútil, tot i que també pot ser mal interpretat.

Així doncs, els símbols obren i no obren, deixen pas i no deixen pas, assenyalen a quelcom que no són ells però que només podem copsar en ells. Amb la paradoxa que els símbols són enormement diferents entre sí, i en canvi sembla ser que tots ells mostren el mateix, donen accés al mateix. És això fruit de la indescriptibilitat lingüística del que es veu (com que no ho podem descriure, ens sembla o diem que és el mateix...)? Potser sí, però per al cas tan li fa: l'altre món ens apareix com a un, únic, indescriptible. Per això la imatge tradicional del setè cel, de la darrera esfera de la realitat, tenia la seva gràcia: els símbols vists com a mil foradets que podem fer a la pell que recobreix la realitat per donar un cop d'ull a aquesta última esfera envoltant, única, buida, misteriosa, cristallina, meravellosa que s'anomenava el cel i estava damunt dels nostres caps com el cel blau ens sembla que envolta la terra, o la negra nit en la qual els estels serien imatges d'aquestes mil finestretes que ens permeten veure la immensa llum del que hi ha a fora, la llum que envolta la nostra esfera, la gran esfera lluminosa que tot ho envolta (i perdoneu aquestes incursions en el llenguatge al·lusiu, metafòric).

Fetes aquestes consideracions podem tornar al principi, en que parlàvem d'imatges i accions. Cal subratllar la multiplicitat i relativitat dels símbols. N'hi ha molts, tot i que a molta gent, en algun moment o sempre, li pugui semblar que no n'hi ha cap (i, per tant, que no hi ha "altre món"). I són propis de cada persona: el que per a un opera com a símbol no operarà pel seu veí. D'aquí la inevitable tasca personal de trobar "allò que per a mi és símbol", si és que se'n troba algun. Si no en trobes cap, per a tu no hi ha altre món, i per tant aquest no existeix. La postura agnòstica de dir "jo no puc dir si hi ha o no hi ha altre món, només puc dir que jo no tinc cap símbol que m'hi doni accés" no aporta gran cosa; si no tenim símbol, és com si no hi hagués altre món, de fet no n'hi ha perquè per a nosaltres no n'hi ha.

Ja hem dit que l'altre món no és quelcom objectiu que hi ha allà a fora però al que no hem trobat l'accés sinó quelcom que només existeix de fet en la mesura que el vivim, en la mesura que tenim algun símbol que ens l'obre. O fins i tot podríem dir que el símbol crea l'altre món, i seria exacte, amb la reserva que la vivència subjectiva que tenim quan opera el símbol en nosaltres no és que el símbol “genera” l'altre món sinó que ens “dóna accés” a un altre món: matís important, tot i la seva subjectivitat. Aquesta tensió irreductible entre "crear", "generar", "produir", i d'altra banda "accedir", "portar-nos a", traslladar-nos", fer-nos fer el viatge" és immanent al símbol, és una de les seves característiques, és una tensió interna que forma part de la seva naturalesa i que hem de viure com a tal tensió, tenint com té la virtut d'ajudar-nos a no caure ni en la cosificació de l'altre món ni en la seva subjectivització (l'altre món no és allà fora, però tampoc me'l faig jo).

Tornem a la multiplicitat dels símbols: n'hi ha molts i de menes molt diferents. Els aplegàvem en dos grans blocs (imatges i accions) però això només és una distinció elemental, n'hi pot haver d'altres de més precises o sofisticades. Continuant, però, amb aquesta, podríem dir que les imatges poden ser físiques o mentals. Les físiques generen una imatge mental, les mentals només existeixen en aquest nivell. Les mentals poden ser conceptuals o imaginatives. Les físiques poden anar des de la tangibilitat d'un objecte (com ara una pedra) o una escultura, a la una mica menor tangibilitat d'una pintura, a la encara menor d'un poema o una narració, a la encara menor d'una música. Entre el poema i la música hi ha la cançó. Entre l'objecte i la pintura hi pot haver el paisatge. Entre l'objecte i el paisatge hi pot haver una flor o qualsevol altre element natural que operi com a símbol (la muntanya, el vent, el sol, el llac...). Entre el físic i el mental hi ha el concepte referit a elements naturals bàsics: la terra, l'aigua, l'aire, el foc.

En el món del símbol mental conceptual hi ha nocions com la creació, l'encarnació, la resurrecció, la redempció, la salvació... En el símbol mental imaginatiu hi ha evocacions d'elements naturals (la llum) o axiològics (la pau, l'amor) o emocionals (la serenor, la calma).

Les accions poden ser de moltes menes, començant per la més elemental: el gest, una posició del cos (seure amb l'esquena dreta, per exemple, o postrar-se). Cadenes gestuals les trobarem a disciplines com el ioga o el tai xi. També caminar, passejar, pot ser una acció simbòlica. I hi ha tot l'àmbit de l'acció litúrgica, de les celebracions i rituals que poden anar des dels rituals xamànics fins a les misses catòliques. Fins i tot podríem incloure en certa manera en l'acció simbòlica les pràctiques de generositat, d'ajuda als altres (visitar malalts, donar diners per als necessitats, fer tasques de voluntariat, escoltar a persones en dificultat...). 

Tot això -i moltes més coses- pot operar com a símbol. I tot això també pot operar com a realitat no simbòlica, valuosa per ella mateixa, evidentment: un paisatge, una pintura, una música, un concepte, una imaginació, una acció solidària, tot això és valuós independentment de si opera o no com a símbol. El símbol no és quelcom de tangible que només funciona com a símbol: és quelcom de tangible que té alhora i per a algú i en un moment determinat la capacitat de xuclar a la persona (o de donar-li una empenta, si ho preferiu) i endur-se-la a "l'altre món", de donar-li un accés vivencial a "l'altre món". I això passa quan passa, i li passa a qui li passa, i no es pot fer que passi de manera mecànica o automàtica: tornant al llenguatge analògic, diríem que l'esperit bufa quan vol i on vol, o que la gràcia ens és oferta sense que sapiguem ni quan ni a on; només cal estar alerta i preparats per acollir-la.







dissabte, 22 de juny de 2019

Música i memòria




Resultat d'imatges de Grimaud Memory


"Es diu que la música salva el que ha estat perdut. És una idea magnífica. Però en certa manera la música encara fa més. Elimina les capes del temps per tal de revelar l'essència de l'experiència. Un moment de dolor, d'angoixa, d'alegria passa, el que queda és la sensació. La sensació és la ressonància de l'experiència en l'espai de la memòria. I és l'espai on la música ressona en cada un de nosaltres -ella ens toca, ens emociona, ens apropa a nosaltres mateixos.. D'aquesta manera, ella també pot contribuir a recordar-nos que, tot i la trivialitat de la nostra vida quotidiana hi ha un espai on es conserva el sentit."


Hélène Grimaud al llibret del seu disc Memory




divendres, 21 de juny de 2019

Natura i cultura






Anomenarem natura tot el que no és creat pels humans. Les muntanyes, el mar, els núvols, els animals, les plantes, les pedres, els astres són natura.

Els paisatges poden estar impactats pels humans, sobretot per l'agricultura i la silvicultura, que es poden erigir en una mena de zona gris amb capacitats d'impacte properes a la natura estricta (l'impacte dels nuclis urbans, de les zones industrials i comercials, de les xarxes de comunicació com les carreteres, els trens i la xarxa elèctrica i dels parcs eòlics és una altra cosa, pertanyent plenament al camp de la cultura).

Tot el que veiem està mediatitzat per la nostra cultura, però cal mirar de confrontar-se a la natura procurant anar més enllà d'aquest condicionament cultural.

Confrontar-se amb la natura com allò que no depèn dels humans, que no ha estat creat pels humans, té unes virtuts peculiars que cal saber desenvolupar. Ens confronta amb el que ens precedeix i ens depassa; amb el que ens ha generat i ens sobreviurà. Ens ajuda a experimentar la nostra fragilitat, petitesa i impermanència. Ens ajuda a meravellar-nos davant d'allò que no hem fet nosaltres, i que en canvi ens ha fet a nosaltres, el que porta a una vivència d'humilitat. Aquesta és una experiència humanament positiva, enriquidora.


La crisi climàtica que vivim fa que la cultura posi en perill una part de la natura, la que ens és més propera (la vegetació, els animals macroscòpics, l'aigua, l'aire). De fet, el que posa en perill és la nostra supervivència com a espècie; un cop extingits els humans, la natura es refarà del nostre impacte, com s'ha refet dels impactes de meteorits, de les glaciacions o de grans explosions volcàniques (a no ser que radioactivitzem el planeta o el fem acabar estèril com Mart).



dijous, 20 de juny de 2019

Cançoner




Agnes Martin 1999



Una tria de cent cançons que ens han acompanyat durant la vida (podeu sentir-ne moltes a la playlist "Cantàvem cançons" de "merceirai" a l'Spotify).


1. Quan érem infants (Delfí Abella, 1962)

Quan tu duies trenes,
quan jo era un vailet,
no hi havia penes,
no feia mai fred.

Amb una joguina
buscàvem la pau.
Tu amb la teva nina,
jo amb el cavall brau.

Ning, nang, com ressona
la campana gran...!
Records de hora bona
se'n vénen, se'n van...!


D'un vaixell corsari
jo era el capità;
de paper de diari
el vaig fabricar.

Collars i corones
lluïes, gentil;
eres reina a estones,
o captiva humil.

Ning, nang, com ressona...


Per Nadal nevava,
cantàvem cançons;
la mare ens donava
neules i torrons.

Un bri d'esperança
i ens vèiem pastors,
un buf de gaubança:
àngels bufadors.

Ning, nang, com ressona...


Eren temps feliços.
No ens calla més
que caramels i anissos
i jocs falaguers.

Rèiem i fremíem,
sabíem somiar.
El niu el teníem
dalt del campanar.

Ning, nang, com ressona...



(la bonica versió d'en Joan Manuel Serrat)




(interpretació d'en Serrat en directe)



2. El branquilló (Joan Llongueres)

Jo en tinc un branquilló,
amb les fulles totes verdes.
Jo en tinc un branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent,
la branqueta, la branqueta,
quan es mou perquè fa vent,
el meu cor està content.

Amb el meu branquilló,
jo en faré una barraqueta.
Amb el meu branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent...

Amb el meu branquilló,
jo en faré un pont de fullatge.
Amb el meu branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent...

Amb el meu branquilló,
jo en faré una gran corona.
Amb el meu branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent...

Amb el meu branquilló,
vull jugar jo cada dia.
Amb el meu branquilló,
virundeta, virundó.

Quan es mou perquè fa vent...



3. Al jardí del pare

Al jardí del pare, un ocell hi ha. (bis)

Ai, ai, ai, vola que vola (bis)
Un ocell hi ha.


Cada dia canta que se'n vol anar. (bis)

Ai, ai, ai, vola que vola (bis)
Que se'n vol anar.


I ara ja no canta l'ocell del jardí. (bis)

Ai, ai, ai, vola que vola (bis)
L'ocell del jardí.



4. Són deu noies per casar (Joan Llongueres)

Són deu noies per casar
que se'n van a passejar.
Hi ha l'Agneta, la Laieta,
la Paulina i la Claudina.
Oh! Eh!
La Maria i la Mercè.
Hi ha l'airosa Montserrat,
i la xica Trinitat;
hi ha la Teresona...
també hi ha l'Angelona!

El bon rei les va a trobar
les comença a saludar.
Hola Agneta, ho' Laieta,
ho' Paulina i ho' Claudina.
Oh! Eh!
Ho' Maria, ho' Mercè!
Ho' l'airosa Montserrat,
ho' la xica Trinitat;
ho' la Teresona...
i un bes a l'Angelona!

Molt galant el cavaller
un present ell els vol fer.
Flors a Agneta i a Laieta,
a Paulina i a Claudina.
Oh! Eh!
A Maria i a Mercè!
A l'airosa Montserrat,
a la xica Trinitat;
a la Teresona...
Diamants a l'Angelona!

També un llaç de bell color
per posar-lo al mig del cor:
groc a Agneta i a Laieta,
a Paulina i a Claudina.
Oh! Eh!
A Maria i a Mercè!
Groc també a la Montserrat,
a la xica Trinitat;
i a la Teresona...
Vermell a l'Angelona!

EI bon rei que vol dansar
amb cada una un vol darà.
Un l'Agneta, un Laieta
un Paulina i un Claudina.
Oh! Eh!
Un Maria i un Mercè.
Un l'airosa Montserrat,
un la xica Trinitat;
un la Teresona...
Tres volts amb l'Angelona!

EI bon rei es vol casar
i una noia en vol triar.
No és l'Agneta, ni és Laieta
no és Paulina, ni és Claudina.
Oh! Eh!
No és Maria ni és Mercè.
no és l'airosa Montserrat,
ni la xica Trinitat;
ni la Teresona...
Es casa amb l'Angelona!



5. La pastora

Estaba una pastora,
larán, larán, larito,
estaba una pastora
cuidando un rebañito.

Con leche de sus cabras,
larán, larán, larito,
con leche de sus cabras,
hacía los quesitos.

El gato la miraba,
larán, larán, larito,
el gato la miraba,
con ojos golositos.

Si tú me hincas la uña,
larán, larán, larito,
si tú me hincas la uña,
te cortaré el rabito

La uña se la hincó,
larán, larán, larito,
la uña se la hincó,
y el rabo le cortó.








6. El cant de la senyera (Joan Maragall - Lluís Millet, 1896)

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleiï! Contemplem-la
en sa dolça majestat! (bis)

Al damunt dels nostres cants...

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel. (bis)

Al damunt dels nostres cants...

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç. (bis)

Al damunt dels nostres cants...



(interpretació de l'Orfeó Català. Amb la lletra. Llàstima de la confusió de la senyera amb l'estelada)




(interpretació de l'Orfeó Català. Amb la partitura)



7. A la Verge del Remei (Esteve Suñol - Lluís Millet, 1899)

Déu vos salve, oh Maria, immaculada,
Verge santa del Remei.
Gireu vostres ulls, Regina, apiadada,
sobre la plana d'Urgell. (bis)

Vós sou tota nostra vida, i esperança
d'aquest castell del Remei.
A Vós prega i sospira, ben confiada,
tota la plana d'Urgell. (bis)

Per nós al vostre Fill pregueu, ben amorosa,
Verge santa del Remei.
I vinga la gràcia de Déu, ben abundosa,
sobre la plana d'Urgell.



8. L'amic de l'acampada (M. Ibàñez Escofet - Mn. Amadeu Oller)

L'estel és el meu company
quan la nit és ben serena
i acampo sota el cel blau
i em besa la lluna plena.

M'agrada sentir el neguit
dels arbres i les rieres,
ben estirat dins la nit
sobre un jaç fet de falgueres.

Em consola el reposar
entre la pau i el silenci
quan acampo sota el cel,
sense ningú que em defensi.

Jo sol, l'estel i res més,
sols Déu present a la calma.
Quin somni em crema després,
quan la nit obre el reialme.

L'estel és el meu company
quan la nit és ben serena
i acampo sota el cel blau
i em besa la lluna plena.



9. Sobre els cims

Sobre els cims (bis), imponents (bis),
res no es sent (bis) sinó el vent (bis)
res no es veu (bis) sinó el cel (bis)
res no torba el cor fidel.
Amb l'esperit (bis) amatent (bis)
ens anem a cercar el vent.

La ruta és dura fins la carena,
però el coratge amunt ens mena,
dins l'huracà nostres cantades,
deslliuraran de tot turment,
dins l'huracà nostres cantades
s'omplin de joia i de vent.

Sobre els cims...

El pic s'aixeca lluny de la terra
i ens acostem vers la claror;
neu, aire i sol, cimes amades
en l'esplendor de l'huracà.
Vostre record, cimes amades,
en nostre cor sempre viurà.

Sobre els cims...





10. Marxem amb el vent

Marxem amb el vent, del matí naixent,
marxem amb el vent, cantant gaiament.
Marxem amb el vent fins a sol ponent,
marxem amb el vent, cantem.

Rosada perlejant i xiscle d'orenell,
cabells esborrifats i vermellor a la pell.

Marxem amb el vent...

El brot de romaní que trenques tot passant,
la font ran de camí, l'adéu al vianant.

Marxem amb el vent...

El riure cristal·lí que dringa al meu costat,
el goig del bell matí per dins del bosc gemat.

Marxem amb el vent...

Silencis imposats al vespre vermellós
"dringueig" amb sons distants. Amics, és el retorn.

Marxem amb el vent...





11. Perdut en la immensa mar blava (popular escocesa)

Perdut en la immensa mar blava,
les mans al timó de la nau,
perdut en la immensa mar blava,
sols penso a tornar al teu costat.

Bring back, bring back,
oh bring back my bonnie to me, to me.
Bring back, bring back,
oh bring back my bonnie to me!

De nit estirat jo somnio
els dies joiosos passats,
de nit estirat jo somnio
que no trigaran a tornar.

Bring back...

Un temporal va inflar les veles
i tot el vaixell va cruixir,
un temporal va inflar les veles
i va encaminar-nos a port.

Bring back...

Contents tots els mariners canten,
ja veuen la fi dels seus mals,
contents tots els mariners canten
i jo penso en el meu amor.

Bring back...



12. La corominola

Darrere el mas hi ha una corominola,
jo i mon ramat tot sovint hi pugem.
Jo i mon ramat,
jo i mon ramat tot sovint hi pugem.

Trumlarailà-railà-railà-railà-railàra-lalaralalà, (bis)

Rostos amunt trobo la meva aimia,
rostos avall la baixada és plaent,
rostos avall,
rostos avall la baixada és plaent.

Trumlarailà…

Mai no us puc veure quan l'alba clareja
ni quan l'estel llu dalt del firmament,
ni quan l'estel,
ni quan l'estel llu dalt del firmament.

Trumlarailà…

Jo visc content amb la meva natura
tot mon tresor és el meu flabiol,
tot mon tresor,
tot mon tresor és el meu flabiol.

Trumlarailà…



13 El gran Manitú

A la nit, quan la lluna
s'alça a poc a poc,
i la selva tremola
amb l'ardor del foc,
assetjant la foguera,
els caps llops de la tribu
adoraven la flama del Gran Esperit.

Crits de foc dins la nit,
crits del Gran Esperit.
Oooh nit!

Fóu el gran vell Shewoke,
fill del cabdill crow
nat al bosc de l'alt Troquesh,
que així parlà fort:
"Avui el plaç s'acaba,
de la treva d'Amava:
tot el poble d'Abamma,
cap no ha de dormir."

Crits de foc dins la nit...

Cridem tots crits de guerra,
crits de foc i sang.
I tu, Esperit Gran desterra
del cel el teu llamp.
Llamp ardent, foc que abrasa,
foc roent, vent que arrasa,
vent de foc, que el món lassa,
foc de mitjanit!

Crits de foc dins la nit...



14. Els vaixells de Stienkar Rasi (popular russa)

Per les aigües de les illes,
per les ones de la mar,
els vaixells d'Stienkar Rasi
van cercant la llibertat.

Un bon dia Stienka Rasi,
navegant per alta mar,
capturà la bella Tània
en el més ardit combat.

Per signar una aliança
amb el Volga, riu sagrat,
el valent Stienka Rasi
Tània al Volga ha llençat.

Dins les aigües s'enfonsava
però en sortia tot seguit
Tània, en forma de coloma
deixant a Stienja esvaït.

Volga, Volga, mare nostra,
Volga, riu nostre estimat,
no coneixes la gran pena
que pateixen els cosacs.





15. Oh dolces campanes (popular holandesa)

Oh dolces campanes, les del meu campanar,
colomes del cel blau, de vol serè i suau
que sou reclam de pau i llum.

Vosaltres sou la veu de ma infantesa, neu que es fon:
dong, ding dong, ding dong, ding dong.
Dringueu ben fort, desperteu el prat que dorm
el greu son del fred i de la neu.

Oh dolces campanes...





16. La presó de Lleida (popular catalana)

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una presó;
de presos mai n'hi manquen,
petita, bonica,
prou n'hi porta el baró,
lireta, liró.

Hi ha trenta-tres presos;
canten una cançó;
l'han treta i l'ha dictada,
petita, bonica,
el més jove de tots,
lireta, liró.

La nina se'ls escolta
de dalt del mirador;
a cada posadeta,
petita, bonica,
en davalla un graó,
lireta, liró.

Los presos se n'adonen
i paren la cançó.
- Canteu, canteu, bons presos,
petita, bonica,
canteu-ne la cançó,
lireta, liró.

- Com cantarem, senyora,
si estem en greu presó?
- ¿Que us falta menjar o beure,
petita, bonica,
o us quiten la ració?
lireta, liró.

- No ens falta menjar i beure
ni ens quiten la ració;
lo que ens falta, senyora,
petita, bonica,
les claus de la presó,
lireta, liró.

- Canteu, canteu-ne, presos;
acabeu la cançó;
acabeu-la, bons presos,
petita, bonica,
que me'n captiva el so,
lireta, liró.

Aniré al meu pare,
recaptaré el perdó.
Qui és que l'ha dictada,
petita, bonica,
tan bonica cançó?,
lireta, liró.

- El del barretet negre,
el més jove de tots.
Ja se'n va a n-el seu pare,
petita, bonica,
a demanar-li un do,
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
jo vos deman un do;
no vos deman València,
petita, bonica,
ni tampoc Aragó,
lireta, liró.

Ni tampoc Barcelona,
ciutat de gran valor.
- Ai, filla, Margarida,
petita, bonica,
qui do vols que jo et do?,
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
les claus de la presó.
- Ai, filla, Margarida,
petita, bonica,
això no pot ser, no;
lireta, liró.

Los presos fugirien;
com quedaria jo?
¿Digues per què vols, filla,
petita, bonica,
les claus de la presó?,
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
per treure'n l'aimador.
- Ai, filla, Margarida,
petita, bonica,
quin és ton aimador?
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
lo més petits de tots.
- Ai, filla, Margarida,
petita, bonica,
això no pot ser, no,
lireta, liró.

Han cremat La Garriga,
Conflent i Rosselló.
- Dels presos que allà canten,
petita, bonica,
digau, què en fareu, vós?
lireta, liró.

- S'acosta el Sant Dissabte,
los penjarem a tots.
- Ai, pare, lo meu pare,
petita, bonica,
no pengeu l'aimador!
lireta, liró.

- Ai, filla, Margarida,
serà el primer de tots.
Les cordes són filades,
petita, bonica,
que en costen a pes d'or
lireta, liró.

- Ai, pare, lo meu pare,
pengeu-m'hi a mi i tot;
feu les forques de plata,
petita, bonica,
i feu-ne els dogals d'or;
lireta, liró.

I a cada cap de forca
poseu-hi un pom de flors,
perquè la gent quan passi,
petita, bonica,
sentin la bona olor;
lireta, liró.

resin un parenostre
per l'ànima dels dos,
i diguen: "Ai, la trista,
petita, bonica,
que ha mort per l'aimador!
lireta, liró.

Déu la perdó, floreta,
jardí de cada flor.
Qui és aquesta donzella,
petita, bonica,
que és morta per amor?,
lireta, liró.

Néta n'és del rei d'Hongria,
parenta d'Aragó.
Déu l'hagi perdonada,
petita, bonica,
la filla del baró,
lireta, liró.








17. Rosa de bardissa (poema de Goethe, del 1771, musicat per Schubert el 1815; adaptació de Joaquim Pena)

Una rosa el nin trobà,
rosa de bardissa,
fresca i tendra el va encisar
i ell, bo i ple de goig anà
vers la flor que encisa.

Rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.

Diu el nin: jo et trencaré,
rosa de bardissa;
diu la flor: jo et punxaré
perquè te'n recordis bé
car soc punxadissa.

Rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.

I ell, esquerp, la va trencar,
rosa de bardissa,
mes la rosa el va punxar
i ell de bo de bo plorà,
car era punxadissa.

Rosa, rosa, roja flor,
rosa de bardissa.







18. Com un orfe perdut (espiritual negre)

Sovint em sento com un orfe perdut,
sovint em sento com un orfe perdut,
sovint em sento com un orfe perdut.
Tan lluny, tan lluny de la llar
tant lluny, tant lluny de la llar.

Sovint em sento com si ja hagués marxat,
sovint em sento com si ja hagués marxat,
sovint em sento com si ja hagués marxat.
Tan lluny, tan lluny de la llar
tant lluny, tant lluny de la llar.

Sovint em sento com la ploma volant,
sovint em sento com la ploma volant,
sovint em sento com la ploma volant.
Tan lluny, tan lluny de la llar
tant lluny, tant lluny de la llar.

Sovint em sento com un gos que té fred,
sovint em sento com un gos que té fred,
sovint em sento com un gos que té fred.
Tan lluny, tan lluny de la llar
tant lluny, tant lluny de la llar.


Text original:

Sometimes I feel like a motherless child
Sometimes I feel like a motherless child
Sometimes I feel like a motherless child
A long way from home, a long way from home.

Sometimes I feel like I'm almost done
Sometimes I feel like I'm almost done
Sometimes I feel like I'm almost done
And a long, long way from home, a long way from home.

True believer
True believer
A long, long way from home
A long, long way from home






19. Prou brogit

Prou brogit,
és la ronda de nit.
Pst, pst.

Prou brogit,
és la ronda de nit.
Pst, pst.

Tothom comenci
a fer silenci,
prou brogit,
és la ronda de nit.
Pst, pst.



20. Adéu, adéu (popular holandesa)

Adéu, Adéu!
L'occident és tot en foc
i el jorn mor a poc a poc,
dins del bosc l'oreig suau
ens ve a dir adéu-siau.
Dormiu en pau!



21. Les clarors de la nit

Les clarors de la nit
han cobert les muntanyes i els plans.
Tot dorm, no feu brogit.

Les clarors de la nit
ens conviden al son i a la pau.
Preguem, tots ben units.

Les clarors de la nit
amb silenci ens parlen de Déu.
Germans, cantem la nit.



22. Bona nit, bons germans

Bona nit, bons germans,
Déu ens doni un bon son,
la seva pau dolça davalli en el món.
Bona nit, bons germans,
bona nit, bona nit.



23. Cànon hebràic

La, la la, la la la...



24. Bells ulls

Bells ulls, bells ulls,
d'ençà que tant us admiro
he perdut la pau del cor.



25. Déu vos guard

Déu vos guard,
venim a fer visita.
Si voleu,
podem cantar una mica.



26. Ego sum pauper

Ego sum pauper,
nihil habeo
et nihil dabo.



27. Guantanamera

Guantanamera,
guajira guantanamera.
Guantanamera,
guajira guantanamera.

Yo soy un hombre sincero
de donde crece la palma.
Yo soy un hombre sincero
de donde crece la palma.
Y antes de morirme quiero
echar mis versos del alma.

Guantanamera...

Mi verso es de un verde claro
y de un carmín encendido.
Mi verso es de un verde claro
y de un carmín encendido.
Mi verso es un ciervo herido
que busca en el monte amparo.

Guantanamera...

Con los pobres de la tierra
quiero yo mi suerte echar.
Con los pobres de la tierra
quiero yo mi suerte echar.
El arroyo de la sierra
me complace más que el mar.

Guantanamera...








28. Bella ciao

Una mattina mi son svegliato
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
una mattina mi son svegliato
e ho trovato l'invasor.

O partigiano portami via
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
o partigiano portami via
ché mi sento di morir.

E se io muoio da partigiano
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
e se io muoio da partigiano
tu mi devi seppellir.

E seppellire lassù in montagna
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
e seppellire lassù in montagna
sotto l'ombra di un bel fior.

E le genti che passeranno
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
e le genti che passeranno
mi diranno: che bel fior!

È questo il fiore del partigiano
o bella ciao bella ciao bella ciao ciao ciao
è questo il fiore del partigiano
morto per la libertà (bis).





29. La bella Lola

Cuando en la playa la bella Lola,
su lindo talle luciendo va,
los marineros se vuelven locos,
y hasta el piloto pierde el compás.

Ay que placer
sentía yo,
cuando en la playa
sacó el pañuelo
y me saludó.
Luego después
se acercó a mi
me dio un abrazo
y en aquel lazo
creí morir.

Después de un año de no ver tierra
porque la guerra me lo impidió,
llegué al puerto donde se hallaba
la que adoraba mi corazón.

Ay que placer...

La cubanita lloraba triste
de veras sola y en alta mar
y el marinero la consolaba
no llores Lola, no te has de ahogar.

Ay que placer...



30. Étoile des neiges (J. Plante, 1949 - F. Winkler, 1944; cantada per Line Renaud, 1949)

Dans un coin perdu de montagne
Un tout petit savoyard
Chantait son amour dans le calme du soir
Près de sa bergère au doux regard.

Étoile des neiges
Mon coeur amoureux
S'est pris au piège
De tes grands yeux
Je te donne en gage
Cette croix d'argent
Et de t'aimer toute ma vie
Je fais serment.

Hélas soupirait la bergère
Que répondront nos parents
Comment ferons-nous nous n'avons pas d'argent
Pour nous marier dès le printemps ?

Étoile des neiges
Sèche tes beaux yeux
Le ciel protège
Les amoureux
Je pars en voyage
Pour qu'à mon retour
À tout jamais plus rien
N'empêche notre amour.

Alors il partit vers la ville
Et ramoneur il se fit
Sur tous les chemins dans le vent et la pluie
Comme un petit diable noir de suie.

Étoile des neiges
Sèche tes beaux yeux
Le ciel protège
Ton amoureux
Ne perds pas courage
Il te reviendra
Et tu seras bientôt
Encore entre ses bras.

Et quand les beaux jours refleurirent
Il s'en revint au hameau
Et sa fiancée l'attendait tout là-haut
Parmi les clochettes des troupeaux.

Étoile des neiges
Tes garçons d'honneur
Vont en cortège
Portant des fleurs
Par un mariage
Finit mon histoire
De la bergère et de
son petit savoyard.






31. Gracias a la vida (Violeta Parra, 1966)

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me dio dos luceros que cuando los abro
perfecto distingo lo negro del blanco,
y en el alto cielo su fondo estrellado,
y en las multitudes el hombre que yo amo.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me ha dado el oído que en todo su ancho
graba noche y día grillos y canarios,
martillos, turbinas, ladridos, chubascos
y la voz tan tierna de mi bien amado.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me ha dado el sonido y el abedecedario,
con él las palabras que pienso y declaro:
madre, amigo, hermano y luz alumbrando,
la ruta del alma del que estoy amando.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me ha dado la marcha de mis pies cansados,
con ellos anduve ciudades y charcos,
playas y desiertos, montañas y llanos,
y la casa tuya, tu calle y tu patio.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me dio el corazón que agita su marco
cuando miro el fruto del cerebro humano,
cuando miro al bueno tan lejos del malo,
cuando miro al fondo de tus ojos claros.

Gracias a la vida que me ha dado tanto,
me ha dado la risa y me ha dado el llanto,
así yo distingo dicha de quebranto,
los dos materiales que forman mi canto
y el canto de ustedes que es el mismo canto
y el canto de todos que es mi propio canto.









32. El preso número 9 (Roberto Cantoral)

Al preso número nueve ya lo van a confesar.
Está rezando en la celda con el cura del penal.
Porque antes de amanecer la vida le han de quitar,
porque mató a su mujer y a un amigo desleal.

Dice así, al confesar:
"Los maté, sí señor,
y si vuelvo a nacer,
yo los vuelvo a matar.

Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad.
Yo sé que allá en el cielo
el ser supremo me ha de juzgar.
Voy a seguir sus pasos,
voy a buscarlos al más allá."

El preso número nueve era hombre muy cabal.
Iba en la noche del duelo muy contento a su jacal.
Pero al mirar a su amor en brazos de su rival,
sintió en su pecho un dolor y no se pudo aguantar.

Al sonar el clarín
se formó el pelotón.
Y rumbo al paredón,
se oyó al preso decir:

"Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad.
Yo sé que allá en el cielo
el ser supremo me ha de juzgar.
Voy a seguir sus pasos,
voy a buscarlos al más allá."









33. El jinete (José Alfredo Jiménez)

Por la lejana montaña
va cabalgando un jinete
vaga solito en el mundo
y va deseando la muerte.

Lleva en su pecho una herida
va con su alma destrozada
quisiera perder la vida
y reunirse con su amada.

La quería más que a su vida
y la perdió para siempre
por eso lleva una herida
por eso busca la muerte.

En su guitarra cantando
se pasa noches enteras
hombre y guitarra llorando
a la luz de las estrellas.

Después se pierde en la noche
y aunque la noche es muy bella
él va pidiendole a Dios
que se lo lleve con ella.

La quería más que a su vida
y la perdió para siempre
por eso lleva una herida
por eso busca la muerte,
por eso lleva una herida
por eso busca la muerte.

Ay ay ay ay...










34. Viva la quince brigada

Viva la quince brigada!
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Viva la quince brigada!
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Que se ha cubierto de gloria,
ay, Manuela, ay, Manuela.
Que se ha cubierto de gloria,
ay, Manuela, ay, Manuela

Luchamos contra los moros.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Luchamos contra los moros.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Mercenarios y fascistas,
ay, Manuela, ay, Manuela.
Mercenarios y fascistas,
ay, Manuela, ay, Manuela.

En el frente de Jarama.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
En el frente de Jarama.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
No tenemos ni aviones
Ni tanques, ni cañones.
No tenemos ni aviones
Ni tanques, ni cañones.

Ya salimos de España
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Ya salimos de España
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Por luchar en otros frentes,
ay, Manuela, ay, Manuela.
Por luchar en otros frentes,
ay, Manuela, ay, Manuela.

Solo es nuestro deseo.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Solo es nuestro deseo.
Rúmbala, rúmbala, rúmbala.
Acabar con el fascismo,
ay, Manuela, ay, Manuela.
Acabar con el fascismo,
ay, Manuela, ay, Manuela.








35. Gallo negro

Cuando canta el gallo negro
es que ya se acaba el día. (bis)
Si cantara el gallo rojo
otro gallo cantaría.

Ay, que si yo miento,
el cantar que yo canto
lo lleve el viento.
Ay, qué desencanto
si el viento se llevara
lo que yo canto.

Se encontraron en la arena
los dos gallos frente a frente. (bis)
Gallo negro era grande
pero el rojo era valiente.

Ay, que si yo miento...

Se miraron cara a cara
y atacó el negro primero. (bis)
El gallo rojo es valiente
pero el negro es traicionero.

Ay, que si yo miento...

Gallo negro, gallo negro,
gallo negro, te lo advierto: (bis)
gallo rojo no se rinde,
no se rinde si no es muerto.

Ay, que si yo miento...







36. Andaluces de Jaén (poema de Miguel Hernández, musicat per Paco Ibáñez el 1967)

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en la alma, ¿quién,
quién levantó los olivos?
Andaluces de Jaén,
andaluces de Jaén.

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos
los tres dieron hermosura
de los troncos retorcidos.
Andaluces de Jaén.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos
decidme en el alma, ¿de quién,
de quién son estos olivos ?
Andaluces de Jaén,
andaluces de Jaén.

Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos.

Jaén, levántate brava,
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.
Andaluces de Jaén.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿de quién,
de quién son estos olivos?
Andaluces de Jaén,
andaluces de Jaén.








37. Escolta-ho en el vent (Bob Dylan, 1962)

Per quants carrers l'home haurà de passar
abans que se'l vulgui escoltar?
Digue'm quants mars li caldrà travessar
abans de poder descansar?
Fins quan les bombes hauran d'esclatar
abans que no en quedi cap?
Això, amic meu, tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta dins del vent.

Quants cops haurà l'home de mirar amunt,
per tal de poder veure el cel?
Quantes orelles haurà de tenir
abans de sentir plorar al món?
Quantes morts veurà al seu entorn
per saber que ha mort massa gent?
Això, amic meu, tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta dins del vent.

Fins quan una roca podrà resistir
abans que se l'endugui el mar?
Quan temps un poble haurà de patir
per manca de llibertat?
Fins quan seguirà l'home girant el cap
per tal de no veure-hi clar?
Això, amic meu, tan sols ho sap el vent.
Escolta la resposta dins del vent.


Text original:

How many roads must a man walk down
Before you call him a man?
How many seas must a white dove sail
Before she sleeps in the sand?
Yes, and how many times must the cannon balls fly
Before they're forever banned?
The answer, my friend, is blowin' in the wind
The answer is blowin' in the wind.

Yes, and how many years can a mountain exist
Before it's washed to the sea?
Yes, and how many years can some people exist
Before they're allowed to be free?
Yes, and how many times can a man turn his head
And pretend that he just doesn't see?
The answer, my friend, is blowin' in the wind
The answer is blowin' in the wind.

Yes, and how many times must a man look up
Before he can see the sky?
Yes, and how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, and how many deaths will it take 'till he knows
That too many people have died?
The answer, my friend, is blowin' in the wind
The answer is blowin' in the wind.















38. La noia del país del nord (Bob Dylan, 1963; adaptació de Pau Riba)

Si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna records a una noia d'allà
ja fa temps jo l'havia estimat.

Si és quan hi ha tempestes de neu
quan el riu gela i l'estiu se'n va
mira si té un jersei prou calent
que l'abrigui dels crits que fa el vent.

Mira si els seus cabells són tan llargs
si fan rius juganers sobre els pits
mira si els seus cabells són tan llargs
si els duu com sempre els he recordat.

No sé si encara em guarda record
jo per ella he pregat molt sovint
tan de nit en la meva foscor
com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna records a una noia d'allà
ja fa temps jo l'havia estimat.


Text original:

If you're traveling in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
For she was once a true love of mine.

Well, if you go when the snowflakes storm
When the rivers freeze and summer ends
Please see for me if she's wearing a coat so warm
To keep her from the howlin' winds.

Please see from me if her hair hanging down
If it curls and flows all down her breast
Please see from me if her hair hanging down
That's the way I remember her best.

Well, if you're traveling in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Please say hello to one who lives there
She once was a true love of mine.

If you're travelin' in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine.


39. Què s'ha fet d'aquelles flors (Pete Seeger, 1955)

Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tants dies?
Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tant de temps?
Què se n'ha fet d'aquelles flors,
les noies en van fer un pom.
Qui sap si tornaran.
Qui sap si mai tornaran.

De les noies que s'ha fet?
Fa tants dies...
...Han anat a buscar els nois.

D'aquells nois que se n'ha fet?
Fa tants dies...
Van marxar a ser soldats.

Dels soldats que se n'ha fet?
Fa tants dies...
A la guerra els han portat.

A la guerra els han portat
Fa tants dies...
Les tombes els han cobert.
Ells ja no tornaran.
Ells ja mai més tornaran.

De les tombes què s'ha fet
fa tants dies...
Fa temps s'hi van fer flors.
Fa temps hi van créixer flors.

Què se n'ha fet d'aquelles flors,
fa tants dies...
Les noies en van fer un pom.
Amics, quan n'aprendrem?
Amics meus, quan n'aprendrem?


Text original:

Where have all the flowers gone, long time passing?
Where have all the flowers gone, long time ago?
Where have all the flowers gone?
Young girls have picked them everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the young girls gone, long time passing?
Where have all the young girls gone, long time ago?
Where have all the young girls gone?
Gone for husbands everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the husbands gone, long time passing?
Where have all the husbands gone, long time ago?
Where have all the husbands gone?
Gone for soldiers everyone
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the soldiers gone, long time passing?
Where have all the soldiers gone, long time ago?
Where have all the soldiers gone?
Gone to graveyards, everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the graveyards gone, long time passing?
Where have all the graveyards gone, long time ago?
Where have all the graveyards gone?
Gone to flowers, everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?

Where have all the flowers gone, long time passing?
Where have all the flowers gone, long time ago?
Where have all the flowers gone?
Young girls have picked them everyone.
Oh, when will they ever learn?
Oh, when will they ever learn?


40. A la pluja què li heu fet (Malvina Reynolds, 1962)

Plou molt a poc a poc, plou de tant en tant,
l'herba aixeca el cap, sentint el dolç soroll.
Plou de tant en tant, plou molt a poc a poc.
A la pluja, què li heu fet?

Sols un nen petit tot mirant com plou,
la pluja suau cau fa molt temps.
L'herba s'ha marcit, el noi ja no ho és,
i segueix plovent com si plorés el cel.
A la pluja, què li heu fet?

Ara bufa el vent, bufa molt fluixet,
i l'herba tremola tot abaixant el cap.
Ara bufa el vent, potser un xic de fum.
A la pluja, què li heu fet?

Sols un nen petit tot mirant com plou,
la pluja suau cau fa molt temps.
L'herba s'ha marcit, el noi ja no ho és,
i segueix plovent com si plorés el cel.
A la pluja, què li heu fet?


Text original:

Just a little rain falling all around, 
The grass lifts its head to the heavenly sound, 
Just a little rain, just a little rain,
What have they done to the rain?

Just a little boy standing in the rain, 
The gentle rain that falls for years. 
And the grass is gone,
The boy disappears, 
And rain keeps falling like helpless tears, 
And what have they done to the rain?

Just a little breeze out of the sky,
The leaves pat their hands as the breeze blows by, 
Just a little breeze with some smoke in its eye, 
What have they done to the rain?

Just a little boy standing in the rain, 
The gentle rain that falls for years. 
And the grass is gone,
The boy disappears, 
And rain keeps falling like helpless tears, 
And what have they done to the rain?



(la versió de Malvina Reynolds)



(la versió de Joan Baez)



41. És molt tard (Tom Paxton, 1964; adaptació de Miquel Cors)

És molt tard, massa tard per aprendre:
tot és fang, tot és fang.
Sense tu tot l'amor és tan sols cendra;
tot és fang, tot és fang.

Tu te'n vas cap enllà
sense dir ni un adéu,
no sabrem quin camí has agafat;
bé, jo et vull estimat tant
però te'n vas del meu costat;
sols tu saps com t'havia desitjat.

Hi ha motius dintre teu que t'allunyen,
però no els sé, però no els sé.
La llavor ha crescut com creix la vida,
sols jo ho sé, sols jo ho sé.

Tu te'n vas cap enllà...

Són mentida els records d'aquells dies,
sense tu, sense tu.
Mor plorant la cançó que ens dóna vida;
penso en tu, penso en tu.

Tu te'n vas cap enllà...


Text original:

It's a lesson too late for the learning,
Made of sand, made of sand.
In the wink of an eye my soul is turning
In your hand, in your hand.

Are you going away with no word of farewell,
Will there be not a trace left behind?
I could have loved you better, didn't mean to be unkind.
You know that was the last thing on my mind.

You've got reasons a-plenty for going—
This I know, this I know—
For the weeds have been steadily growing.
Please don't go, please don't go.

Are you going away with no word of farewell,
Will there be not a trace left behind?
I could have loved you better, didn't mean to be unkind.
You know that was the last thing on my mind.

As I lie in my bed in the morning
Without you, without you,
Each song in my breast dies a-borning
Without you, without you.

Are you going away with no word of farewell,
Will there be not a trace left behind?
I could have loved you better, didn't mean to be unkind.
You know that was the last thing on my mind.










42. Gràcies  (Martin Schnelder; adaptació d'Assumpta Corrons)

Gràcies d'aquesta aurora encesa,
gràcies d'aquest nou dia clar,
gràcies perquè els neguits, en Vós, els puc abandonar.

Gràcies pels bons amics que em volten,
gràcies per tots els meus germans,
gràcies perquè als meus enemics puc allargar les mans.

Gràcies pel treball que m'ocupa,
gràcies pels meus petits encerts,
gràcies per l'alegria, per la música i la llum.

Gràcies per moltes hores tristes,
gràcies per cada dolç parlar,
gràcies perquè arreu em condueix la vostra mà.

Gràcies per la paraula vostra,
gràcies per l'esperit d'amor,
gràcies perquè estimeu els homes sempre i en tot lloc.

Gràcies perquè heu volgut salvar-nos,
gràcies perquè això ens dóna pau,
gràcies perquè podem donar-vos gràcies to cantant.



43. Amor que tens ma vida (Thoinot Arbeau)

Amor que tens ma vida
captiva on ton mirar,
ton cor m'atrau i em crida,
qui no et sabia estimar?
Si tu no em dons conhort,
m'espera ja la mort. (bis)

Apropa't bella rosa,
apropa't amor meu.
No siguis desdenyosa,
ja que el meu cor és teu.
No patiré mai més
si vols donar-me un bes. (bis)

Primer veuràs cansades,
les ones de la mar,
i el sol de llums daurades
deixar d'il·luminar,
ans que el meu pensament
t'oblidi un sol moment. (bis)


Text original:


“Belle qui tiens ma vie
Captive dans tes yeux,
Qui m'as l’âme ravie
D'un sourire gracieux,
Viens tôt me secourir
Ou me faudra mourir. (bis)

Pourquoi fuis-tu mignarde
Si je suis près de toi,
Quand tes yeux je regarde
Je me perds dedans moi,
Car tes perfections
Changent mes actions. (bis)

Tes beautés et ta grâce
Et tes divins propos
Ont échauffé la glace
Qui me gelait les os,
Et ont rempli mon cœur
D'une amoureuse ardeur. (bis)

Mon âme voulait être
Libre de passions,
Mais Amour s'est fait maître
De mes affections,
Et a mis sous sa loi
Et mon cœur et ma foi (bis)

Approche donc ma belle
Approche, toi mon bien,
Ne me sois plus rebelle
Puisque mon cœur est tien.
Pour mon mal apaiser,
Donne-moi un baiser. (bis)

Je meurs mon angelette,
Je meurs en te baisant.
Ta bouche tant doucette
Va mon bien ravissant.
À ce coup mes esprits
Sont tous d'amour épris. (bis)

Plutôt on verra l'onde
Contre mont reculer,
Et plutôt l'œil du monde
Cessera de brûler,
Que l'amour qui m'époint
Décroisse d'un seul point. (bis)”









44. Joia en el món (lletra d'Isaac Wats, música de G. F. Haendel; adaptació d'Artur Martorell)

Joia en el món! Jesús és nat!
Oh, terra! El teu Senyor
rep amb amor i humilitat,
i canta a sa llaor, i canta a sa llaor;
i canta, i canta a sa llaor.

Joia en el món! Amb nostres cants
lloem el Salvador.
Muntanyes, rius, comes i plans,
ens facin de ressò, ens facin de ressò;
ens facin, ens facin de ressò.

Joia en el món! Des del coval
Jesús ens obrirà,
del Paradís el gran portal,
i allí ens acollirà, i allí ens acollirà;
i allí, i allí ens acollirà.



45. El clar país (Jacques Brel, 1962; adaptació de Joan Argenté)

Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d'atzar.
Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
El clar país, el meu.

Tot de vells campanars entre cases i camps,
i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
tot de cares de sants pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
I camins plens de pols per on ve, indiferent,
la brisa de l'oest, la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.

Amb aquest cel tan dur que el sol no és pot mirar,
amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
El clar país, el meu.

Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,
amb homes jornalers portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet.
Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
El clar país, el meu.


Text original:


Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le cœur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent de l'est écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien.

Avec des cathédrales pour uniques montagnes
Et de noirs clochers comme mâts de cocagne
Où des diables en pierre décrochent les nuages
Avec le fil des jours pour unique voyage
Et des chemins de pluie pour unique bonsoir
Avec le vent d'ouest écoutez-le vouloir
Le plat pays qui est le mien.

Avec un ciel si bas qu'un canal s'est perdu
Avec un ciel si bas qu'il fait l'humilité
Avec un ciel si gris qu'un canal s'est pendu
Avec un ciel si gris qu'il faut lui pardonner
Avec le vent du nord qui vient s'écarteler
Avec le vent du nord écoutez-le craquer
Le plat pays qui est le mien.

Avec de l'Italie qui descendrait l'Escaut
Avec Frida la Blonde quand elle devient Margot
Quand les fils de novembre nous reviennent en mai
Quand la plaine est fumante et tremble sous juillet
Quand le vent est au rire quand le vent est au blé
Quand le vent est au sud écoutez-le chanter
Le plat pays qui est le mien.






46. Cancó dels vells amants (Jacques Brel, 1967; adaptació de Raimon Ribera, 1984)

Sovint les coses no són fàcils,
no hi ha camí sense entrebancs;
el temps, si bé relliga coses,
també afebleix els nostres cants.
De tant en tant soc fred i cruel,
o m'absorbeix algun anhel
que entre tu i jo posa distància;
ja saps que sóc sentimental
i arribo a trobar natural
que el meu cor campi tot a l'ample.
Però... amor, amor,
meravellós i tendre i dolç amor
des del matí naixent fins a ponent
t'estimo encara, ho saps, t'estimo...

Tot i trobar-nos sent canalla
l'amistat costa d'assolir;
tot i coneixe'ns bé els defectes,
encara ens podem fer patir;
i descobrim amb cansament
que no es pot deixar ni un moment
de treballar per anar fent via;
que requereix esforç constant
mirar de seguir-se estimant
entre els sorolls de cada dia.
Però... amor, amor,
meravellós i tendre i dolç amor
des del matí naixent fins a ponent
t’estimo encara, ho saps, t’estimo...

Fidelitats, dubtes, renúncies,
neguits, angoixes, ombres, pors,
tendreses, joies, entusiasmes,
quina barreja de colors;
potser no es pot demanar més,
potser és així com la vida és
i no hi podem pas fer gran cosa;
potser només cal esperar
tenir la sort de continuar
escrivint versos mig en prosa.
Però... amor, amor,
meravellós i tendre i dolç amor
des del matí naixent fins a ponent
t’estimo encara, ho saps, t’estimo...


Text original:

Bien sûr nous eûmes des orages
Vingt ans d'amour, c'est l'amour fol
Mille fois tu pris ton bagage
Mille fois je pris mon envol
Et chaque meuble se souvient
Dans cette chambre sans berceau
Des éclats des vieilles tempêtes
Plus rien ne ressemblait à rien
Tu avais perdu le goût de l'eau
Et moi celui de la conquête
Mais mon amour
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore tu sais je t'aime

Moi, je sais tous tes sortilèges
Tu sais tous mes envoûtements
Tu m'as gardé de pièges en pièges
Je t'ai perdue de temps en temps
Bien sûr tu pris quelques amants
Il fallait bien passer le temps
Il faut bien que le corps exulte
Finalement finalement
Il nous fallut bien du talent
Pour être vieux sans être adultes
Oh, mon amour
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore, tu sais, je t'aime

Et plus le temps nous fait cortège
Et plus le temps nous fait tourment
Mais n'est-ce pas le pire piège
Que vivre en paix pour des amants
Bien sûr tu pleures un peu moins tôt
Je me déchire un peu plus tard
Nous protégeons moins nos mystères
On laisse moins faire le hasard
On se méfie du fil de l'eau
Mais c'est toujours la tendre guerre
Oh, mon amour...
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore tu sais je t'aime.







47. Al vent (Raimon, 1959)

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a Déu,
al vent del món.

La vida
ens dóna penes,
ja el nàixer
és un gran plor,
la vida
pot ser aquest plor...

Però nosaltres al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món... (bis)









48. Inici de càntic al temple (Salvador Espriu - Raimon, 1965)

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."





49. La ruta del cel

Avui me'n vaig per la ruta del cel,
sense veure on em conduirà,
ni quin fi em reservarà.

I quan me'n vaig per la ruta del cel,
sé que viuré nits d'ombra i foscor
tot jugant amb la por.

Jo tinc la fortuna
que em dóna el bon Déu.
El sol i les boires
em porten al cel.
Dormint sota la lluna
tot cobert d'estels
ma vida no té preu lluny dels carrers...
Per la ruta del cel!
Aporteu-hi tan sols vostre cor,
la ruta és plena d'amor.



50. And I love her (The Beatles, 1964)

I give her all my love,
that's all I do.
And if you saw my love,
you'd love her too.
And I love her.

She gives me everything
and tenderly
the kiss my lover brings
she brings to me.
And I love her.

A love like ours
could never die
as long as I
have you near me.
Bright are the stars that shine
Dark is the sky.
I know this love of mine
will never die.
And I love her.






51. Si arribeu (Lluís Llach, 1974)

Si arribeu en la vida
més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m'haureu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit
i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos
que no podré estimar,
la immensitat d'un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc
que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar;
no, no em doneu consol,
no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.





52. Orfeo negro (Manhã de Carnaval)

Manhã tão bonita manhã
de um dia feliz que chegou
o sol no céu surgiu
e em cada cor brilhou
voltou o sonho então
ao coração.

Depois deste dia feliz
não sei se outro dia virá
e nossa a manhã,
tão bela afinal,
manhã de carnaval.

Canta o meu coração
a alegria voltou
tão feliz a manhã
desse amor.







53. Cançó de matinada (Joan Manuel Serrat, 1969)

Ens ho ha de dir la veu tremolosa
i trista d'un campanar.
Un cop de llum i el crit de d'una garsa
que ha despertat amb fam i busca
per entre blats i civades
qualsevol cosa per omplir el pap.
O potser un gall
que dins la cort canta:
la nit és morta i ja es fa clar.

Mentre jo canto, de matinada,
la vila és adormida encara.

S'han despertat mullades les fulles
del camp d'alfals veí.
S'espolsen l'aigua de la rosada
mentre que arriba la matinada
i el sol que les escalfa
fins que les tallin d'un cop de falç.
Alcen la testa
mullada i fresca.
Per a caure a terra massa temps hi ha.

Dintre la vila ja plora un nen
i pels afores corren els bens.

I amb el sarró i la bóta a l'esquena,
amb un bastó a la mà,
se'n va el pastor i el seu gos d'atura,
se'n van cap unes altres pastures.
Trencant rius i cabanyes
a les muntanyes volen tornar.
Surt amb l'aurora,
cal sortit d'hora:
el camí que han de fer és molt llarg.

Cap a la vila ja ve el pagès,
la bossa buida i el carro ple

de roig tomàquet i de verdures
collides del seu hort.
La mula sua i el carro crida
i l'home tanca els ulls i somnia
mentre el sol es lleva
d'un llit d'alzines, enlluernant
les velletes que, pansidetes,
cap a l'església van caminant.

I ara jo canto de matinada,
la vila és adormida encara.





54. La barca d'en Miquel (espiritual negre)

Rema, rema amunt, Miquel, al·leluia
pel Jordà aniràs al cel, al·leluia.

Té una barca de cançó, al·leluia
canten rem, vela i timó, al·leluia.





55. La pregària (Francis Jammes - Georges Brassens, 1953)

Pel nen que està morint en braços de sa mare,
a l'hora que al carrer hi ha infants que fan gatzara;
i per l'ocell ferit que sense saber com,
té el pit vermell de sang i va caient a plom;
per la set i la fam i pel deliri ardent,
Déu vos salve Maria!

Pel noi apallissat per l'embriac quan entra,
pel ruc que va rebent cops de garrot al ventre,
i per l'home innocent que ha sigut castigat;
per la noia venuda que ja han humiliat;
pel fill que té una mare marcada per l'insult,
Déu vos salve Maria!

Per la vella que no pot més
i cau feixuga cridant: "Déu meu!"
Per 'quells que van sols dia i nit
i es troben mig perduts i sense cap amic,
com el que el bon Jesús trobà en el Cirineu;
pel trist i brut cavall caigut ran del camí,
Déu vos salve Maria!

Pel Nord, Sud, Est i Oest, crucificant la terra;
per tots els que en la carn sofreixen dura guerra;
pels que no tenen peus, pels que no tenen mans,
i pels malalts que mai no reben visitants,
pel just que és col·locat enmig dels assassins,
Déu vos salve Maria!

Per la mare que sap que el fill ferit és viu;
per l'ocell que ha cridat l'ocell caigut del niu;
per l'herba que té set i finalment ja plou;
pels ulls amics i per l'amor que torna a ser,
i pel captaire que ha trobat el seu diner,
Déu vos salve Maria!



Text original (Francis Jammes)


Par le petit garçon qui meurt près de sa mère
Tandis que des enfants s'amusent au parterre;
Et par l'oiseau blessé qui ne sait pas comment
Son aile tout à coup s'ensanglante et descend
Par la faim et la soif et le délire ardent:
Je vous salue, Marie.

Par les gosses battus par l'ivrogne qui rentre,
Par l'âne qui reçoit des coups de pied au ventre
Et par l'humiliation de l'innocent châtié,
Par la vierge vendue qu'on a déshabillée,
Par le fils dont la mère a été insultée:
Je vous salue, Marie.

Par la vieille qui, trébuchant sous trop de poids,
S'écrie : "Mon Dieu !" Par le malheureux dont les bras
Ne purent s'appuyer sur une amour humaine
Comme la Croix du Fils sur Simon de Cyrène;
Par le cheval tombé sous le chariot qu'il traîne:
Je vous salue, Marie.

Par les quatre horizons qui crucifient le Monde,
Par tous ceux dont la chair se déchire ou succombe,
Par ceux qui sont sans pieds, par ceux qui sont sans mains,
Par le malade que l'on opère et qui geint
Et par le juste mis au rang des assassins:
Je vous salue, Marie.

Par la mère apprenant que son fils est guéri,
Par l'oiseau rappelant l'oiseau tombé du nid,
Par l'herbe qui a soif et recueille l'ondée,
Par le baiser perdu par l'amour redonné,
Et par le mendiant retrouvant sa monnaie:
Je vous salue, Marie.

Par l'âne et par le boeuf, par l'ombre de la paille,
Par la pauvresse à qui l'on dit qu'elle s'en aille,
Par les nativités qui n'auront sur leurs tombes
Que les bouquets de givre aux ailes de colombe,
Par la vertu qui lutte et celle qui succombe:
Je vous salue, Marie.







56. Tota la tristor (popular americana; cantada per Falsterbo 3, 1967)

Tota la tristor, aviat serà fora.

Un dia un llibre em van donar, arreu hi deia: llibertat.

Tota la tristor, aviat serà fora.

Si la fe es pogués comprar amb diners, viuria el ric i el pobre fóra mort.

Tota la tristor, aviat serà fora.

Hi ha un arbre al paradís, arbre de vida per tu i per mi.

Tota la tristor, aviat serà fora.





57. No has comptat mai les estrelles (popular alemanya)

No has comptat mai les estrelles, quan la nit estén el vel?
Elles fan les nits més belles quan llueixen en el cel.
Déu els va donar la vida i l'esclat.
Déu és qui fixà el curs del seu pas.
Sap el nom de totes elles i no les oblida pas.

No has comptat mai les roselles, quan les bressa el ventijol?
Lluminoses i vermelles, sota el bes d'un raig de sol.
Déu els va donar l'escaient vestit.
Déu les va pintar de vermell bonic.
Sap el nom de totes elles i no les oblida pas.

No sabies que a la terra tots els homes són germans?
Perquè dins les seves venes corre la mateixa sang.
Déu els coneix tots i els estima tots.
Sap el nom de tots els homes i no els oblida pas.


Text original:


Weißt du, wieviel Sternlein stehen
an dem blauen Himmelszelt?
Weißt du, wieviel Wolken gehen
weithin über alle Welt?
Gott, der Herr, hat sie gezählet,
dass ihm auch nicht eines fehlet
an der ganzen großen Zahl.

Weißt du, wieviel Mücklein spielen
in der heißen Sonnenglut?
Wieviel Fischlein auch sich kühlen
in der hellen Wasserflut?
Gott, der Herr, rief sie mit Namen,
dass sie all' ins Leben kamen,
dass sie nun so fröhlich sind.

Weißt du, wieviel Kinder frühe
steh'n aus ihrem Bettlein auf,
dass sie ohne Sorg' und Mühe
fröhlich sind im Tageslauf?
Gott im Himmel hat an allen
seine Lust, sein Wohlgefallen,
kennt auch dich und hat dich lieb.



58. Au pren alè (Joan Soler Amigó - Abbé David Julien; cantada per Esquirols, 1973)

Au, pren alè, canta la vida,
canta la teva fe.
Canta de cor, llança la crida,
canta la bona sort.
Obre dreceres, lluny la quimera!
vés pel camí del sol.
En l'enyorança, guarda esperança,
tot serà nou si vols.

Canta al matí, guaita la cima
que el sol ha fet florir.
Canta la nit, prega i estima,
sàpigues ser agraït.
Quan a vegades les nuvolades
tornen de plom el cel;
no mirar enrere,
lluita i espera,
canta amb més fort anhel!



59. No sap ningú (espiritual negre)

No sap ningú l'angoixa que tinc,
no ho sap sinó Jesús;
no sap ningú l'angoixa que tinc,
glòria, al·leluia!

Sovint content, sovint retut; oh, Déu méu.
I molt sovint també caigut; oh, Déu méu.

No sap ningú l'angoixa que tinc,
no ho sap sinó Jesús;
no sap ningú l'angoixa que tinc,
glòria, al·leluia!



Text original:


Nobody knows the trouble I've seen
Nobody knows but Jesus
Nobody knows the trouble I've seen
Glory, Hallelujah.

Sometimes I'm up
And sometimes I'm down
Oh, yes, Lord,
sometimes I'm almost to the ground
Oh, yes, Lord, still

Nobody knows the trouble I've seen
Nobody knows but Jesus
Nobody knows the trouble I've seen
Glory, Hallelujah

If you get there before I do
Oh, yes, Lord,
Tell all my friends I'm coming too
Oh, yes,…











60. El dia que el vaixell vindrà (Bob Dylan, 1964)

Aquell dia ja ho veureu,
quan el vent es pararà
i la brisa deixarà de respirar.
Una calma xafogosa,
com abans del temporal
el dia que el vaixell vindrà.

Tot el mar s'obrirà
i les ones cantaran
i els vaixells se n'aniran fins el fons.
De la sorra de la platja,
cada gra s'estremirà,
el dia que el vaixell vindrà.

Els peixos s'alegraran,
nedaran fora del camí:
els ocells també hauran de somriure.
A la sorra els grans pedrots,
creieu-me, estaran contents
el dia que el vaixell vindrà.

Les paraules que es diran
per atabalar el vaixell,
no les entendrà ningú, no, ningú.
Les cadenes dels set mars
aquell vespre es trencaran,
el dia que el vaixell vindrà.

Aquell dia sentirem
grans càntics per tot arreu.
Al moment que el Capità baixi a terra
fins el sol respectarà
les cares a sobre el pont
el dia que el vaixell vindrà.

La sorra serà
un tapís daurat
per a reposar els teus peus fatigats;
i el vell Capità
et tornarà a recordar
que el món sencer t'espera.

De bon matí els enemics,
amb els ulls plens de son,
quan el vegin, creuran que somien;
per molt que ho vulguin negar
s'adonaran que ja hi és,
el dia que el vaixell vindrà.

Aixecaran les mans
demanant pietat,
però no hi haurà res a fer;
al fons del mar s'ofegaran
com va passar al Faraó,
el dia que el vaixell vindrà.


Text original:


`Oh the time will come up
 When the winds will stop
 And the breeze will cease to be breathin’
 Like the stillness in the wind
 ’Fore the hurricane begins
 The hour when the ship comes in

 Oh the seas will split
 And the ship will hit
 And the sands on the shoreline will be shaking
 Then the tide will sound
 And the wind will pound
 And the morning will be breaking

 Oh the fishes will laugh
 As they swim out of the path
 And the seagulls they’ll be smiling
 And the rocks on the sand
 Will proudly stand
 The hour that the ship comes in

 And the words that are used
 For to get the ship confused
 Will not be understood as they’re spoken
 For the chains of the sea
 Will have busted in the night
 And will be buried at the bottom of the ocean

 A song will lift
 As the mainsail shifts
 And the boat drifts on to the shoreline
 And the sun will respect
 Every face on the deck
 The hour that the ship comes in

 Then the sands will roll
 Out a carpet of gold
 For your weary toes to be a-touchin’
 And the ship’s wise men
 Will remind you once again
 That the whole wide world is watchin’

 Oh the foes will rise
 With the sleep still in their eyes
 And they’ll jerk from their beds and think they’re dreamin’
 But they’ll pinch themselves and squeal
 And know that it’s for real
 The hour when the ship comes in

 Then they’ll raise their hands
 Sayin’ we’ll meet all your demands
 But we’ll shout from the bow your days are numbered
 And like Pharoah’s tribe
 They’ll be drownded in the tide
 And like Goliath, they’ll be conquered







61. Palabras para Júlia (José Agustín Goytisolo - Paco Ibáñez, 1969)

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.






62. La vall del riu vermell (espiritual negre)

Trobarem a faltar el teu somriure.
Diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí.
Però el record de la vall on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.

El teu front duu la llum de l'albada,
ja no et solquen dolors ni treballs
i el vestit amarat de rosada
és vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat,
i aquest cor que ara guarda la pena
tan amarga del teu comiat.


Text original


From this valley they say you are going,
We will miss your bright eyes and sweet smile,
For they say you are taking the sunshine
Which has brightened our pathways a while.

Come and sit by my side if you love me;
Do not hasten to bid me adieu,
But remember the Red River Valley,
And the girl that has loved you so true.

I've been thinking a long time, my darling,
Of the sweet words you never would say,
Now, alas, must my fond hopes all vanish?
For they say you are going away.

Won't you think of the valley you're leaving,
Oh, how lonely and sad it will be,
Just think of the fond heart you're breaking,
And the grief you are causing to me.

From this valley they say you are going,
When you go, may your darling go too?
Would you leave her behind unprotected,
When she loves no one other than you.

As you go to your home by the ocean,
May you never forget those sweet hours,
That we spent in the Red River Valley,
And the love we exchanged 'mid the flowers.

I have promised you, darling, that never
Will a word from my lips cause you pain,
And my life, it will be yours forever,
If you only will love me again.

They will bury me where you have wandered,
Near the hills where the daffodils grow,
When you're gone from the Red River valley,
For I can't live without you I know.








63. Caminito del indio (Atahualpa Yupanqui, 1957)

Caminito del indio:
Sendero colla
Sembrao de piedras.
Caminito del indio
Que junta el valle con las estrellas.

Caminito que anduvo
De sur a norte
Mi raza vieja;
Antes que en la montaña
La pachamama se ensombreciera.

Cantando en el cerro,
Llorando en el río,
Se agranda en la noche
La pena del indio.

El sol y la luna
Y este canto mío
Besaron tus piedras,
Camino del indio.

En la noche serrana
Llora la quena su honda nostalgia
Y el caminito sabe
Quién es la chola,
Que el indio llama

Se levanta en el cerro
La voz doliente de la baguala
Y el camino lamenta
Ser el culpable
De la distancia.

Cantando en el cerro,
Llorando en el río,
Se agranda en la noche
La pena del indio.

El sol y la luna
Y este canto mío
Besaron tus piedras,
Camino del indio.





64. Arrels (Joan Crosas; cantada per Esquirols, 1975)

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
faré una cabana de pedra i de fang
on la terra em doni el seu guany

Clavaré les meves arrels
creixent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà
neu que es fondrà a poc a poc.

Després de la lluita intensa, vindrà el repòs
deixaré la terra adobada pel meu esforç.
Els fills que em segueixin potser marxaran,
però vagin on vagin, constants

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
donaran fruit abundós
i l'hivern els despullarà
de neu els cobrirà
neu que es fondrà a poc a poc

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor.





65. El nen d'Hiroshima (Nazim Hikmet - Pete Seeger; adaptació de Ramon Casajoana)

Per tot arreu us vaig cridant,
però ningú no em pot sentir,
i quan us parlo no em veieu,
perquè sóc mort, perquè sóc mort.

Tenia set anys quan vaig morir
a Hiroshima, fa molt temps.
Encara tinc aquells set anys,
quan els nens moren
no creixen més.

Tot el meu cos es va cremar,
amb els ulls cecs em vaig desfer,
tots els meus ossos es van fer pols;
després, el vent s'ho va emportar.

Dolços no en vull, no em cal el pa,
no vull arròs, fruites tampoc,
jo no demano res per mi
perquè sóc mort, perquè sóc mort.

El que us demano és que ara lluiteu,
però per la pau, però per la pau,
per tal que els nens de tot el món
puguin viure, créixer, riure i jugar.



Text original:


I come and stand at every door
But no one hears my silent prayer
I knock and yet remain unseen
For I am dead, for I am dead

I'm only seven although I died
In Hiroshima long ago
I'm seven now as I was then
When children die they do not grow

My hair was scorched by swirling fire
My eyes grew dim, my eyes grew blind
Death came and turned my bones to dust
And that was scattered by the wind

I need no fruit, I need no rice
I need no sweets nor even bread
I ask for nothing for myself
For I am dead, for I am dead

All that I ask is that for peace
You fight today, you fight today
So that the children of this world
May live and grow and laugh and play.







66. La casa del sol naixent (popular americana; adaptació de Ramon Folch i Camarasa)

Hi ha un casalot a Nova Orleans
se’n diu el Sol Naixent
i ha estat de molts xicots la perdició,
jo en sóc un cas vivent.

La mare era modista
tenia bones mans
mon pare era un jugador
allà a Nova Orleans.

Maleta, i bagul i no res més,
li cal a un jugador
i només se sent cofoi del tot
quan li diuen borratxó.

Oh, mare als fills avisa
que no facin com jo he fet:
viure sempre en pecat i en el vici
a la casa del Sol Naixent.


Text original:


There is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God, I know I'm one

My mother was a tailor
She sewed my new blue jeans
My father was a gamblin' man
Down in New Orleans

Now the only thing a gambler needs
Is a suitcase and trunk
And the only time he's satisfied
Is when he's on a drunk

Oh mother, tell your children
Not to do what I have done
Spend your lives in sin and misery
In the House of the Rising Sun

Well, I got one foot on the platform
The other foot on the train
I'm goin' back to New Orleans
To wear that ball and chain

Well, there is a house in New Orleans
They call the Rising Sun
And it's been the ruin of many a poor boy
And God, I know I'm one.








67. Vell pelegrí (espiritual negre)

Vell pelegrí, jo vaig fent via,
com foraster arreu del món,
i estic segur que, a l'altra vida,
m'acollirà Déu pietós.
Me'n vaig allà a veure el Pare,
lassat el cos de caminar;
al capdavall de la jornada,
lloc de repòs penso trobar.

El meu camí ja arriba a terme,
ja sento pròxim el Jordà;
però amb la mort res no puc perdre,
que hi deixaré el meu penar.
Allà veuré jo el meu Pare,
consol i amor em donarà;
al capdavall de la jornada,
prop d'Ell espero reposar.

Jo veig la fi sense temença,
com un descans per al meu cos,
i veig venir la recompensa,
per Déu promesa al meu esforç.
Me'n vaig allà, al sojorn dels àngels,
on no rebré cap més refús;
per cantar amb ells goigs i lloances,
eternament, al bon Jesús.


Text original:


I'm just a poor wayfaring stranger.
I'm a-travelling through this world of woe,
But there's no sickness, toil, or danger
In that sweet home to which I go.
I'm going there to see my mother.
She said she'd meet me when I come.
I'm only going over Jordan;
I'm only going over home.

I know dark clouds are going to gather around me,
And I know my way will be rough and steep,
But beautiful fields lie just before me,
Where God's redeemed their vigils keep.
I'm going there to meet my loved ones,
Gone on before me one by one.
Oh, I'm just going over Jordan;
I'm only going over home.

I want to wear a crown of glory
When I get home to that good land,
And I want to sing redemption's story
In concert with the blood-washed band.
I'm going there to see my Savior;
I'll dwell with him and no more roam.
Oh, I'm just going over Jordan;
I'm only going over home.

I'll soon be done with my earthly trials;
My body will sleep in the old church yard.
I'll drop this cross of self-denial,
And I'll go a-singing home to God.
I'm going there to live forever,
And there I'll sing redemption's song.
I'm only going over Jordan;
Oh, I'm just going over home.



68. Noia negra (popular americana; adaptació de Joan Boix)

Noia negra, noia negra, no em menteixis a mi,
diga'm on vas passar ahir la nit.

"Sota els pins, sota els pins, on el sol mai no es veu,
vaig plorar tota la nit.

El meu home ha estat conductor de tren,
va morir lluny de la ciutat.

Van trobar el seu cap esclafat prop d'un tren;
el seu cos mai més no l'han trobat."

Noia negra, noia negra, no em menteixis a mi,
diga'm on vas passar ahir la nit.





69. No serem moguts (adaptació de Xesco Boix)

No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi aprop de la ribera,
no serem moguts !

Ens empara el Sindicat, no serem moguts!
Ens empara el Sindicat, no serem moguts,
igual que el pi aprop de la ribera,
no serem moguts!
No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi aprop de la ribera,
no serem moguts!

Lluitarem i aguantarem, no serem moguts!
Lluitarem i aguantarem, no serem moguts,
igual que el pi aprop de la ribera,
no serem moguts!
No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi aprop de la ribera,
no serem moguts!

El Nord i el Sud tots junts, no serem moguts!
El Nord i el Sud tots junts, no serem moguts,
igual que el pi aprop de la ribera,
no serem moguts!
No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi aprop de la ribera,
no serem moguts!









70. Saga de l'infant de Falsterbo

Dorm, dorm, infant,
ben a prop del teu cavall blanc.
demà tu marxaràs aviat
quan l'alba et renti el front.

Deixaràs els companys,
els pares i els amics.
T'enfilaràs muntanya amunt
sense girar el cap.

Quan la lluna et digui adéu
i el dia es faci clar
recorda aquells que han preparat
tota una pau per tu.

Dorm, dorm, infant...



71. Deixa'm restar amb tu (Tom Paxton; adaptació d’Albert Batiste)

Si tens el cor gran,
deixa'm entrar-hi un instant
Tu podries fer-me un dolç favor, oh noia,
Mai no he rebrotat, la mentida de la veritat,
Oh noia deixa'm restar amb tu.

Fes-me un llit albat,
Per reposar el cap cansat,
Vull explicar-te les meves penes, noia
I abans de marxar, els cabells deixat anar,
Oh noia deixa'm restar amb tu.

Sento un aire trist,
Que em rosega els cinc sentits
No saps quan he voltat, sense nord, oh noia
Creua't al meu camí, i abans del matí
Oh noia deixa'm restar amb tu.

Marxaré tot sol, amb el primer raig de sol
Qui sap cap on aniré després, oh noia,
T'estimaré tant, en un sol instant,
Oh noia deixa'm restar amb tu.

Potser ploraré, si et recordo temps després
Alguns vespres tristos, estic sol, oh noia
Potser tornaré, dalt del tren al teu recés
Oh noia, deixa'm restar amb tu.



72. Una guitarra (Joan Manuel Serrat, 1967)

Me la van regalar quan em voltaven,
somnis dels meus setze anys, encara adolescent;
entre les meves mans que tremolaven,
jo vaig prendre ben fort aquell joguet.

Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada,
m'adono del molt que l'he estimat.

Primer els amics arriben.
Quan els amics se'n van,
sols queda una guitarra
per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba.
Després l'amor se'n va.
Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi, amb mi;
ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora sempre amb mi.







73. Els temps estan canviant (Bob Dylan, 1964; adaptació d'Albert Batiste)

Acosteu-vos, bones gents
Vingueu d'on vingueu
Vosaltres que us adoneu
De l'aigua que va pujant
Sabeu ben bé que aviat
Us podeu ofegar
Si creieu que val la pena
La vida, i us voleu salvar
Apreneu a nadar aviat
O us ofegareu
Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats
Escolteu-me de grat
Deixeu lliures les portes
No detureu pas ningú
Atenció! els endarrerits
Són els que ho perdran tot
Deixeu el vostre vell camí
Ja no serveix; no sentiu
Aquest vent que us trenca els vidres
I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats
De tot arreu del món
No critiqueu abans mireu
Si porteu una bena als ulls
Els vostres fills i les vostres filles
Ja parlen diferent
No poseu més obstacles
Als nostres camins nous
Pel sol fet que vosaltres
No podeu seguir el nostre pas
Perquè els temps estan canviant

El camí ja és marat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L'ordre s'ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d'avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l'últim d'arribar
Perquè els temps estan canviant.


Text original:


Come gather 'round people where ever you roam
And admit that the waters around you have grown
And accept it that soon you'll be drenched to the bone
If your time to you is worth savin'
Then you better start swimmin' or you'll sink like a stone,
For the times they are a' changin'!

Come writers and critics who prophesy with your pen
And keep your eyes wide the chance won't come again
And don't speak too soon for the wheel's still in spin
And there's no tellin' who that it's namin'
For the loser now will be later to win
For the times they are a' changin'!

Come senators, congressmen please heed the call
Don't stand in the doorway don't block up the hall
For he that gets hurt will be he who has stalled
There's a battle outside and it's ragin'
It'll soon shake your windows and rattle your walls
For the times they are a' changin'!

Come mothers and fathers throughout the land
And don't criticize what you can't understand
Your sons and your daughters are beyond your command
Your old road is rapidly agin'
Please get out of the new one if you can't lend your hand
For the times they are a' changin'!

The line it is drawn the curse it is cast
The slow one now will later be fast
As the present now will later be past
The order is rapidly fadin'
And the first one now will later be last
For the times they are a' changin'!







74. Puff, el drac màgic (L. Lipton - P. Yarrow, 1961; adaptació de Ramon Casajoana)

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt;
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg:
volien anar a veure el món
i travessar la mar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Quan hi havia tempesta,
s'ho arreglaven molt bé:
enfilant-se a la cua d'en Paff,
vigilava el vent.
Nobles, reis i prínceps
s´inclinaven al seu pas,
i quan Paff els va fer un crit,
els pirates van callar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Els dracs viuen per sempre,
però els nens es fan grans,
va conèixer altres jocs pel món,
que li van agradar tant
que una nit molt grisa i trista
el nen el va deixar
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar.
Semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol molt trist i moix
el drac es va allunyar
i a poc a poc, molt lentament,
se'n va tornar al fons del mar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.


Text original:


Puff, the magic dragon lived by the sea
And frolicked in the autumn mist
in a land called Honnah Lee
Little Jackie Paper loved that rascal Puff
And brought him strings and sealing wax and other fancy stuff, oh!

Puff, the magic dragon lived by the sea
And frolicked in the autumn mist
in a land called Honnah Lee
Puff, the magic dragon lived by the sea
And frolicked in the autumn mist
in a land called Honnah Lee

Together they would travel on a boat with billowed sail
Jackie kept a lookout perched on Puff's gigantic tail
Noble kings and princes would bow whene'er they came
Pirate ships would lower their flags when Puff roared out his name, oh!

Puff, the magic dragon lived by the sea
And frolicked in the autumn mist
in a land called Honnah Lee
Puff, the magic dragon lived by the sea
And frolicked in the autumn mist
in a land called Honnah Lee

A dragon lives forever but not so little boys
Painted wings and giant rings make way for other toys
One grey night it happened, Jackie Paper came no more
And Puff that mighty dragon, he ceased his fearless roar

His head was bent in sorrow, green scales fell like rain
Puff no longer went to play along the cherry lane
Without his life-long friend, Puff could not be brave
So Puff that mighty dragon sadly slipped into his cave, oh!

Puff, the magic dragon lived by the sea
And frolicked in the autumn mist
in a land called Honnah Lee
Puff, the magic dragon lived by the sea
And frolicked in the autumn mist

in a land called Honnah Lee.









75. Les rondes de vi (Joan Soler Amigó - Jaume Arnella, 1969)

No vagis a la mar
a encomanar les penes,
no vagis a la mar
les aigües en van plenes.

Vora, vora del port
hi ha una vella taverna,
vora, vora del port
un bar de mala mort.

Una bota de rom
i una altra d'aiguardent,
una bota de rom
i molta olor de gent.

No siguis sol a beure
ni sol a rumiar,
no siguis sol a beure
que el vi et condemnarà.

El primer brindis va
per companys i companyes,
el segon anirà
pels qui els han crescut banyes.

El tercer libació
a la salut dels pobres,
no és amb mala intenció
deixar al burgès les sobres.

Atents, amics, encara
al següent got de vi:
beneirem la mare
que a tots ens va parir.

La copa que fa cinc
pel gran Pare Noè,
la copa que fa sis
pels diables del cafè.

Quan el sis serà buit
maleirem l'infern,
la copa que fa vuit
el clero i el govern.

El got de comiat
el cantarem tots junts,
el got de comiat,

un rèquiem pels difunts.





76. Un esquimal perdut en el desert (popular francesa)

Un esquimal perdut en el desert
entonava cançons amb el seu banjo,
per recordar el seu país,
allà, on ell era feliç.

Badabadum badum badum badabadum
badabadum badum badum badabadum.

He vingut d´Alaska.
Dubi dubi dubi dubi ua, ua, ua
Per això en aquest moment, en trobo malament,
degut a la calor i aquest gran vent.

Tenia un iglú molt petitó.
No hi havia mosquits, ni teranyines, ni corcs,
el cel era blau, les aigües també
ni gota de pols hi havia pel carrer.

Badabadum badum badum badabadum
badabadum badum badum badabadum

M'agrada el trineu, la foca i l'ós.
Dubi dubi dubi dubi ua, ua, ua
A mi m'agrada el peix, vestir-me tot de pells
no vull veure més ni serps ni camells.





77. Cançó del noi dels cabells llargs (Els 3 Tambors, 1966)

Mireu que estic sol,
acabo de deixar els amics,
els nois i les noies m'han dit adéu
o fins demà.

Miro cap al cel,
i les estrelles no m'estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d'aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.

Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perque hi morin els nois.

Jo no vull anar a casa aquesta nit,
no vull que em vegin els veïns
ara que estic plorant.
Val més que creguin
que com sempre estic cantant
i es riguin dels meus cabells llargs
i diguin que sóc un ximplet.
I quan parlin algun dia de mi
diran que sóc l'extravagant
que no té res a dins del cap..
Val més que no treure'ls l'encant
i que la gent del meu carrer
es creguin que són un iè-iè.

Per què no veuen que estic trist?
Per què no es donen compte
que el món no és tan bonic?
N'hi ha que passen gana,
n'hi ha molts molts a la guerra,
i ells sols parlen del seu futbol.


78. La guerra cruel (Peter, Paul and Mary, 1962; adaptació de Ramon Casajoana)

La cruel guerra brama
i en Joan ha de partir
jo no vull restar sola
de dia i nit.
No vull restar sola
això em destrossa el cor.
Deixa'm venir, deixa'm.
No, amor meu, no.

Demà ja és diumenge;
l'altre has de partir
el teu capità et crida
i cal obeir.
El teu capità et crida
això em destrossa el cor.
Deixa'm venir, deixa'm.
No, amor meu, no.

Em tallaré les trenes
d'home em vestiré
seré el teu camarada
quan junts marxarem
Seré el teu camarada
ningú no ho sabrà.
Deixa'm venir, deixa'm.
No, amor meu, no

Oh, estimat escolta'm
no siguis tan cruel
jo t'estimo molt més
que tot el món junt
t'estimo molt més
tant que no ho sé dir.
Deixa'm venir, deixa'm.
Sí, amor meu, sí.

Sí, amor meu, sí.


Text original:


The Cruel War is raging, Johnny has to fight
I want to be with him from morning to night.
I want to be with him, it grieves my heart so,
Won't you let me go with you?
No, my love, no. 

Tomorrow is Sunday, Monday is the day
That your Captain will call you and you must obey.
Your captain will call you it grieves my heart so,
Won't you let me go with you?
No, my love, no. 

I'll tie back my hair, men's clothing I'll put on,
I'll pass as your comrade, as we march along.
I'll pass as your comrade, no one will ever know.
Won't you let me go with you?
No, my love, no. 

Oh Johnny, oh Johnny, I fear you are unkind
I love you far better than all of mankind.
I love you far better than words can e're express
Won't you let me go with you?
Yes, my love, yes. 

Yes, My Love, Yes.


79. Que tinguem sort (Lluís Llach, 1974)

Si em dius adéu, 
vull que el dia sigui net i clar, 
que cap ocell 
trenqui l'harmonia del seu cant. 
Que tinguis sort 
i que trobis el que t'ha mancat 
en mi. 

Si em dius "et vull", 
que el sol faci el dia molt més llarg, 
i així, robar 
temps al temps d'un rellotge aturat. 
Que tinguem sort, 
que trobem tot el que ens va mancar 
ahir. 

I així pren, així pren tot el fruit que et pugui donar 
el camí que, a poc a poc, escrius per demà. 
Què demà, que demà mancarà el fruit de cada pas; 
per això, malgrat la boira, cal caminar. 

Si véns amb mi, 
no demanis un camí planer, 
ni estels d'argent, 
ni un demà ple de promeses, sols 
un poc de sort, 
i que la vida ens doni un camí 
ben llarg.

I així pren...


80. Paraules d'amor (Joan Manuel Serrat, 1969)

Ella em va estimar tant,
jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir
era tot el meu món llavors,
quan a la llar cremaven
només paraules d'amor.

Paraules d'amor senzilles i tendres,
no en sabíem més, teníem quinze anys;
no havíem tingut massa temps per aprende'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants;
d'histories d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys.

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para;
la vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint, en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó;
velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor.

Paraules d'amor senzilles i tendres,
no en sabíem més, teníem quinze anys;
no havíem tingut massa temps per aprende'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants;
d'histories d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys.


81. Deixa-ho córrer, ja està fet (Bob Dylan, 1963)

No et pensis pas que tot està molt bé, no,
seria massa planer;
no et pensis pas que tothom viu feliç, no,
seria massa senzill.

L'arbre que has plantat pot créixer tort o dret,
el consell que has donat pot ser llançat al vent,
l'home no pot ser a la mida que el volem,
deixa-ho córrer ja està fet.

No et pensis pas que tothom està bé, no
malgrat la cara que fa;
no et pensis pas que tothom està bé, no,
malgrat la vida que fa;

La gana fa que el pa no sigui dur,
la por et farà plorar, pitjor per tu,
la nit d'amor no s'acabarà mai,
però ara ens toca despertar.

M'agradaria tenir una altra amiga
que fos tal com eres tu;
m'agradaria tenir una altra amiga
que m'estovés el cor dur.

Donar-li la soledat que ara tinc,
quan em cridés dir-li "Ara vinc";
m'agradaria tenir una altra noia, sí,
que fos tal com eres tu.

Es pot ser molt feliç tenint els ulls tancats,
el temps que hi puguis estar;
es pot ser molt feliç tenint els ulls tancats,
si els obres la llum et farà mal.

Jo ja els he obert, he vist i ara me'n vaig,
la llum és massa clara però l'aigua no ho és tan,
no vulguis d'aturar el meu caminar,
deixa-ho córrer ja està fet.


Text original:


 It ain’t no use to sit and wonder why, babe
 It don’t matter, anyhow
 An’ it ain’t no use to sit and wonder why, babe
 If you don’t know by now
 When your rooster crows at the break of dawn
 Look out your window and I’ll be gone
 You’re the reason I’m trav’lin’ on
 Don’t think twice, it’s all right
 It ain’t no use in turnin’ on your light, babe
 That light I never knowed
 An’ it ain’t no use in turnin’ on your light, babe
 I’m on the dark side of the road
 Still I wish there was somethin’ you would do or say
 To try and make me change my mind and stay
 We never did too much talkin’ anyway
 So don’t think twice, it’s all right
 It ain’t no use in callin’ out my name, gal
 Like you never did before
 It ain’t no use in callin’ out my name, gal
 I can’t hear you anymore
 I’m a-thinkin’ and a-wond’rin’ all the way down the road
 I once loved a woman, a child I’m told
 I give her my heart but she wanted my soul
 But don’t think twice, it’s all right
 I’m walkin’ down that long, lonesome road, babe
 Where I’m bound, I can’t tell
 But goodbye’s too good a word, gal
 So I’ll just say fare thee well
 I ain’t sayin’ you treated me unkind
 You could have done better but I don’t mind
 You just kinda wasted my precious time
 But don’t think twice, it’s all right


82. No tardis, Jack (espiritual negre)

Ja són molt lluny
els jorns de nostra amistat,
els vells companys 
van deixar els camps de cotó,
i van marxar al país del gran repòs.
Se sent les seves veus cantar:
“No tardis, Jack”.

I espero, i espero,
fatigat de tant camí.
Se sent les seves veus cantar:
“No tardis, Jack”.

Per què plorar si el meu cor està content?
Per què sofrir si ells no poden retornar?
Ja fa molt temps van emprendre un llarg camí
Se sent les seves veus cantar:
“No tardis, Jack”.

On van marxar els amics tant estimats?
I els seus petits que adormia dolçament?
Feliços són! Ben aviat jo estaré amb ells!
Se sent les seves veus cantar:
“No tardis, Jack”.


Text original:


Gone are the days when my heart was young and gay 
Gone are my friends from the cotton fields away 
Gone from the earth to a better land I know 
I hear their gentle voices calling,
Old Black Joe

I'm coming, I'm coming, for my head is bending low 
I hear their gentle voices calling,
Old Black Joe

Why do I weep, when my heart should feel no pain 
Why do I sigh when my friends come not again 
Grieving for forms now departed long ago 
I hear their gentle voices calling,
Old Black Joe

Where are the hearts once so happy and so free 
The children so dear that I held upon my knee 
Gone to the shore where my soul has longed to go 
I hear their gentle voices calling,
Old Black Joe





83. L'hora dels adéus (popular escocesa)

És l’hora dels adéus
I ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,
Senyal d'amor, senyal de pau.

El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort,
Mentre diem: Adéu-siau.

No és un adéu per sempre
És sols l'adéu per un instant,
El cercle refarem
I fins potser serà més gran.

El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort,
Mentre diem: Adéu-siau.

La llei que ens agermana,
Ens fa més forts i ens fa més grans.
Si ens fa més bons minyons,
També ens fa ser més catalans.

El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort,
Mentre diem: Adéu-siau.





84. El soldat universal (Buffy Sainte-Marie, 1964; difosa per Donovan)

És alt o baix, és prim o gros
lluita amb missils o a cops de roc,
pot tenir els seus cinquanta anys o tenir-ne sols disset.
Serà soldat durant mil anys.

És catòlic és ateu, és hindú o és jueu budista, baptista o inconscient,
ell sap que matar és un crim i també que ens matarà,
a mi per tu germà i a tu per mi.

Està lluitant per França, està lluitant pel Canadà.
Lluita pels Estats Units, també lluita pels russos,
també lluita pel Japó, creu que així la guerra acabarà.

Lluita per la democràcia el socialisme i qui sap què.
Ell diu que és per la pau de tots, ells és qui ha de decidir
qui ha de viure o de morir: només fa el que li manen des de dalt.

Però sense ell no hagués pogut Hitler tirar endavant,
i Cèsar s'hagués quedat tot sol; ell és qui ofereix el cos perquè faci de punyal.
Sense ell tots aquests crims no podrien ser.

És el soldat universal, és el culpable de tot.
Les ordres no venen de gaire lluny: les hi donem tu i jo,
germans que no ho veieu aquest no és el camí per anar a la pau.


Text original:


He's five feet two and he's six feet four
He fights with missiles and with spears
He's all of 31 and he's only 17
He's been a soldier for a thousand years.

He's a Catholic, a Hindu, an athiest, a Jain,
a Buddhist and a Baptist and a Jew
and he knows he shouldn't kill
and he knows he always will
kill you for me my friend and me for you.

And he's fighting for Canada,
he's fighting for France,
he's fighting for the USA,
and he's fighting for the Russians
and he's fighting for Japan,
and he thinks we'll put an end to war this way.

And he's fighting for Democracy
and fighting for the Reds
He says it's for the peace of all
He's the one who must decide
who's to live and who's to die
and he never sees the writing on the walls.

But without him how would Hitler have
condemned him at Dachau
Without him Caesar would have stood alone
He's the one who gives his body
as a weapon to a war
and without him all this killing can't go on.

He's the universal soldier and he
really is to blame
His orders come from far away no more
They come from him, and you, and me
and brothers can't you see
this is not the way we put an end to war.







85. Tots junts vencerem (difosa per Pete Seeger)

Tots junts vencerem (bis)
Tots junt vencerem demà.
Oh! dins del meu cor
crec fermament,
que tots junts vencerem demà.

Lliures hem de ser (bis)
Lliures hem de ser avui.

No tenim cap por (tris)

Tot el món unit (tris)

Hem de viure en pau (bis)
Hem de viure en pau tots junts.

Donem-nos les mans (bis)
Donem-nos les mans ben fort.


Text original:


We shall overcome,
We shall overcome,
We shall overcome, some day.
Oh, deep in my heart,
I do believe
We shall overcome, some day.

We'll walk hand in hand,
We'll walk hand in hand,
We'll walk hand in hand, some day.
Oh, deep in my heart,
I do believe
We shall overcome, some day.

We shall live in peace,
We shall live in peace,
We shall live in peace, some day.
Oh, deep in my heart,
I do believe
We shall overcome, some day.

We are not afraid,
We are not afraid,
We are not afraid, today.
Oh, deep in my heart,
I do believe
We shall overcome, some day.

The whole wide world around
The whole wide world around
The whole wide world around some day.
Oh, deep in my heart,
I do believe
We shall overcome, some day.








86. Hi ha algú que està trucant (espiritual negre; adaptació de Joan Soler Amigó)

No ho sents? Hi ha algú que està trucant.
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.
Oh, respon-li! Obre la porta.
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.

De qui deu ser el truc?
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.
De qui deu ser el truc?
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.
Oh, respon-li! Obre la porta.
No ho sents? Hi ha algú que està trucant

No ho sents? ...

No el deixis fora!
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.
No el deixis fora!
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.
Oh, respon-li! Obre la porta.
No ho sents? Hi ha algú que està trucant

No ho sents?…

Jesús s'espera.
No ho sents? Jesús està trucant.
Jesús s'espera.
No ho sents? Jesús està trucant.
Oh, respon-li! Obre la porta.
No ho sents? Jesús està trucant.

“Mira, sóc a la porta i et truco.”
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.
Oh, respon-li! Obre la porta.
No ho sents? Hi ha algú que està trucant.

Que no el coneixes?
No ho sents? Jesús està trucant.
Que no el coneixes?
No ho sents? Jesús està trucant.
Oh, respon-li! Obre la porta.
No ho sents? Jesús està trucant!



87. Moreneta en sou (Mossén Cinto Verdaguer - Antoni Nicolau)

Moreneta en sou,
és que el Sol vos toca,
és que us toca el Sol,
lo Sol de la Glòria.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.

Àngels d'ales d'or
vos farien ombra.
Vós no en voleu, no:
voleu ser pastora,
tan sols per vetllar,
des d'un cim de roca,
vostre blanc ramat
de viles i pobles.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.

Per besar-li els peus,
Llobregat s'acosta
i al veure'ls tan purs
s'atura en sa vora;
besa el setial,
lo besa i se'n torna.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.

Catalans, veniu,
Maria us enyora.
Té el sol per vestit,
lo cel per corona,
per trono un mont d'or,
per cambra una glòria.
Veniu-la a adorar,
que els àngels no gosen.
Moreneta en sou,
moreneta i rossa.





88. Wimoweh

A la jungla, terrible jungla,
encara dorm el lleó
I els homes d'avui esperen
que s'alci ja el lleó.

Wimoweh, oh Wimoweh (quatris)

Prop del poble, pacífic poble,
encara dorm el lleó.
Silenciós, també avui descansa,
perquè dorm el lleó.

Wimoweh, oh Wimoweh (quatris)

No t'espantis, fill meu ploris,
que avui dorm el lleó.
És de nit i el meu nen ja calla
perquè dorm el lleó.

Wimoweh, oh Wimoweh (quatris)









89. Ves que ho sentin les muntanyes (espiritual negre)

Ves! Que ho sentin les muntanyes.
Digue-ho ben fort, per tot arreu.
Ves! Que ho sentin tots els homes :
Jo he vist el meu Senyor.

Sempre que em sento feble
Invoco el meu Senyor,
dient : Déu meu, ajuda'm
i mostra'm el camí.

Sempre que em sento pobre,
jo cerco el meu Senyor,
dient : Déu meu, ajuda'm,
ensenya'm a pregar.


Text original:


Go, tell it on the mountain,
Over the hills and everywhere
Go, tell it on the mountain,
That Jesus Christ is born.

While shepherds kept their watching
Over silent flocks by night
Behold throughout the heavens
There shone a holy light.

The shepherds feared and trembled,
When lo! above the earth,
Rang out the angels chorus
That hailed the Savior’s birth.

Down in a lowly manger
The humble Christ was born
And God sent us salvation
That blessèd Christmas morn.







90. Vull ser lliure

Vull ser lliure, vull ser lliure,
vull ser lliure, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Prou segregació, prou segregació,
prou segregació, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

No més guerres, no més guerres,
no més guerres, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Vull justícia, vull justícia,
vull justícia, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Pau a tot el món, pau a tot el món,
pau a tot el món, ara mateix, ara mateix.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.

No més porres, no més porres,
no més porres, a sobre meu, a sobre meu.
I abans de ser un esclau
enterreu-me sota el fang
i deixeu-me viure en pau i llibertat.








91. Hevenu shalom (tradicional jueva)

Hevenu shalom, alejem.
Hevenu shalom, alejem.
Hevenu shalom, alejem.
Hevenu shalom, shalom,
shalom, alejem.


Sigui la pau amb nosaltres.
Sigui la pau amb nosaltres.
Sigui la pau amb nosaltres.
Sigui la pau, pau,
la pau del senyor.








92. Diguem no (Raimon, 1963)

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.

No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món.

No,
diguem no.

Nosaltres no som d'eixe món.







93. Flors de baladre (Isidor Marí, 1976)

Flors de baladre en un torrent
per on no passa mai sa gent,
amb poca cosa en tenen prou
per treure un altre color nou.

Flors de baladre en un torrent
tenen el cor de sol i vent,
viuen només d'alló que cau:
aigua de núvol i cel blau.

Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.

Creuen que tenen un gran riu
quan fa un ruixim de mig estiu,
i es deixen dur torrent avall
com ses al·lotes cap un ball.

I ses que queden, quan no plou,
obrin es uis per veure el sol;
i dos teulats que tenen set
en es cocons fan un glopet.

Flors de baladre en un torrent
no es venen per deu ni per cent.





94. Avanti popolo

Avanti o popolo, alla riscossa,
Bandiera rossa, Bandiera rossa
Avanti o popolo, alla riscossa,
Bandiera rossa trionferà.

Bandiera rossa la trionferà
Bandiera rossa la trionferà
Bandiera rossa la trionferà
Evviva il comunismo e la libertà.





95. D'un temps, d'un país (Raimon, 1964)

D'un temps que serà el nostre,
d'un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.

No creguem en les pistoles:

per a la vida s'ha fet l'home
i no per a la mort s'ha fet.

No creguem en la misèria,
la misèria necessària, diuen,
de tanta gent.

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

Lluny som de records inútils
i de velles passions,
no anirem al darrera
d'antics tambors.

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.





96. La Balanguera (Joan Alcover - Amadeu Vives, 1923)

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà.


La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila, de la
vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.









97. Noia de porcellana (Pau Riba, 1970)

Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana
la teva entranya és plena de vent,
una brisa de maig
amb pètals rosa és aire innocent.

Noia de porcellana
tot el teu cos és recipient,
a punt de ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana
buscava força en el teu parlar,
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana
d'una mirada et van trencar el braç,
semblaves indignada
com una santa sense beats.

Noia de porcellana
tota ets fràgil que t'has tancat,
sota d'una campana
que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana
buscava llum en la teva pell,
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana
tens la mirada ben transparent,
la pell de celofana
i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana
què vols que et donin no donant res,
ets freda i inhumana
et preocupes de cinc a set.






98. Petons més dolços que el vi (The Weavers, 1950)

Oh petons més dolços que el vi
oh petons més dolços que el vi

Quan era un home jove i mai no havia besat
vaig pensar que havia badat
vaig buscar una noia per a poder estimar
i oh Déu meu com la vaig besar

Oh petons més dolços que el vi
oh petons més dolços que el vi

Vaig demanar que es pogués casar amb mi
que sempre fos dolça com el vi
que tota la vida seria feliç
i oh Déu meu em va dir que sí.

Oh petons més dolços que el vi
oh petons més dolços que el vi

Treballava molt i ella també
treballant vam anar per poder anar fent
van anar treballant amb dolços petons
i així vaig ser pare de bessons

Oh petons més dolços que el vi
oh petons més dolços que el vi

Teníem quatre fills s'ha anaven fent grans
i tots estaven molt enamorats
es varen casar i a mi em van fer
oh Deu meu avi de vuit néts

Oh petons més dolços que el vi
oh petons més dolços que el vi

Ara ja som vells i disposats a marxar
però recordem el passat ja llunyà
ja els fills portem molts mals de cap
però oh Déu meu que hi poguéssim tornar

Oh petons més dolços que el vi
oh petons més dolços que el vi









99. Yesterday (The Beatles, 1965)

Yesterday all my troubles seemed so far away.
Now it looks as though they're here to stay.
Oh, I believe in yesterday.

Suddenly I'm not half the man I used to be.
There's a shadow hanging over me.
Oh, yesterday came suddenly.

Why she had to go, I don't know, she wouldn't say.
I said something wrong, now I long for yesterday.

Yesterday love was such an easy game to play.
Now I need a place to hide away.
Oh, I believe in yesterday.

Why she had to go, I don't know, she wouldn't say.
I said something wrong, now I long for yesterday.

Yesterday love was such an easy game to play.
Now I need a place to hide away.
Oh, I believe in yesterday.

Mm mm mm mm mm mm mm





100. Ara que tinc vint anys (Joan Manuel Serrat, 1967)

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en Déu...

Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
el blat i el camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu, per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys,
ara que el cor se m'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...

Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols,
sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu, per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar.
Avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Però avui només tinc vint anys.
Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...