dissabte, 31 de març de 2018

El mirall







“Un home va visitar una terra llunyana i va comprar un mirall, objecte que era absolutament desconegut per ell. Li havia cridat l’atenció, perquè cada cop que el mirava li semblava veure dins d’ell el rostre del seu pare mort, així que el va guardar en un cofre i se’l va emportar al seu país.

En tornar a casa seva, quan se sentia trist o preocupat, pujava a les golfes, obria el cofre i s’hi apropava per veure el rostre del seu pare, que, encara que també trist i preocupat, li transmetia confiança i ànim.

La seva dona, estranyada per aquell comportament, va decidir un dia que estava sola pujar a les golfes i obrir el cofre. Per sorpresa seva, va veure al seu interior la cara d’una dona que la mirava amb curiositat.

Quan va tornar el marit, ambdós van discutir amargament.

- "Home vil, m'enganyes amb aquesta dona!" – clamava ella mirant dins del cofre.

- "Estàs boja, no veus que és el meu pare?" – contestava ell apropant-se també al mirall.

- "Et creus que soc cega? Jo veig clarament una dona!" – responia ella novament.

Com que la discussió creixia, van decidir que algú just i savi fes d’àrbitre en la disputa. Per a això, van triar el sacerdot de la comunitat. Després d’un minuciós examen de l’afer, aquell home equànime va mirar el mirall de dins del cofre i va declarar:

- "Ni aquí hi ha el teu pare, ni tampoc hi ha cap dona, clarament el que hi ha és un sacerdot!"”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





divendres, 30 de març de 2018

Incultura




Michelangelo 1499


"De la mateixa manera que han anat perdent força les ideologies com a sistemes d'idees, a les societats occidentals l'intel·lectual ha anat esdevenint prescindible per a la interpretació de la realitat. I també la incultura ha perdut la vergonya. És un fenomen que s'ha donat en paral·lel a la pèrdua del prestigi social del saber ampli i a la creixent supeditació de la política a l'economia. O sigui: a la consideració segons criteris estrictament mercantils de la cultura de masses -la cultura sovint entesa com a entreteniment i no pas com a estímul per al creixement de la consciència."


Oriol Pi de Cabanyes a Marc de referències n. 19, tardor de 2003





dijous, 29 de març de 2018

Com un riu







"Wen-tzu va preguntar: Com aconsegueixen els dirigents ser estimats?

Lao Tse va dir: Essent com un riu, que no té aroma però que és infinitament útil, que comença petit i més endavant es fa gran.

Els que volen estar per sobre dels altres han d'empetitir-se a si mateixos davant d'ells en el discurs; els que volen precedir els altres han de seguir-los. Llavors, el món imitarà el seu amor i promourà la seva humanitat i justícia, de manera que no hi haurà crueltat.

Encara que estiguin dalt de tot, la gent no els considera una càrrega; encara que estiguin en llocs de govern, les masses no els atacaran. El món els promou amb alegria i no es cansa d'ells. Fins i tot en altres països amb diferents costums tothom els vol. Poden anar a qualsevol lloc amb èxit, són apreciats pel món."


Wenzi 82



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)






dimecres, 28 de març de 2018

Festes populars







Les festes populars són fonamentals en la nostra identitat col·lectiva. Dos exemples serviran per fer referència a una multitud: la Patum de Berga i la Festa Major de Vilafranca. És molt important mantenir i potenciar les nostres festes populars.

En aquest sentit, assenyalem tres factors a tenir en compte:

- la presència d'elements religiosos en les festes populars. Tradicionalment això no representava cap problema, però en un cert moment aquests elements es posaren en qüestió considerant que la qüestió religiosa era un afer privat i que havia de quedar al marge de les manifestacions col·lectives. En molts casos es van suprimir o van passar a ser residuals, ja que no hi va haver una capacitat de rellegir-los i mantenir-los a partir de la recuperació d'un significat actualment vigent. En molts casos aquesta tasca continua estant pendent de fer. Cal gent capaç de fer aquesta reinterpretació des de la consistència, no des de la superficialitat.

- l'exigència de rigor i qualitat en la implementació dels elements folklòrics tradicionals: gegants, dracs i altres bèsties, dimonis, balls de bastons i d'altres menes, etc. Per fer possible la seva continuïtat, aquests elements s'han de portar a terme des de la seriositat i l'exigència. No hi ha lloc per a les imitacions "barates", per a bèsties mal fetes o d'un gust estètic més que dubtós. Tampoc hi ha lloc per agafar aquests elements com a una ocasió de disbauxa, i menys encara de gamberrisme. Ni hi ha lloc per a les utilitzacions comercials de les festes. Ni per a la incorporació d'absurds mimetismes (com ara les "majorettes" o les "batucades"; aquestes coses poden tenir els seus marcs propis, però no desfigurar les festes populars tradicionals).

- la necessitat de convertir les festes populars en canals de participació ciutadana real, i especialment de participació dels joves. La qual cosa incrementarà el seu sentit com més s'apliquin els criteris de rigor, seriositat, exigència i qualitat abans esmentats. Participar en una festa popular no és qualsevol cosa; s'ha de fer bé. En aquest sentit, és bo que la preparació de les festes sigui llarga (tot l'any si cal), fomentant així la interrelació entre els participants i una millor realització. Les festes populars haurien de ser un element permanent de la vida local. I en el marc d'aquesta llarga i meditada preparació és on es pot produir fecundament el pertinent debat de com combinar intel·ligentment tradició i novetat en l'àmbit de les festes populars.





dimarts, 27 de març de 2018

Això







“En certa ocasió, un deixeble va anar a buscar un mestre que vivia al cim d’una muntanya. Pel camí es va trobar amb una banda de llops que el va terroritzar. Quan va arribar, tenia molta por. El mestre, en veure'l, li va dir:

- "Ah, encara tens això."

Arribat el moment de sopar, el mestre va escriure al seient del deixeble la paraula “Déu”. Uns instants abans de seure, el deixeble va poder veure el que hi havia escrit a la seva cadira i es va retirar evitant asseure's. El mestre va dir, tot rient:

- "Ah, també tens això."

En aquell moment, el deixeble va comprendre.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





dilluns, 26 de març de 2018

Decatló




Klee 1930


Alguns, en lloc d'interessar-nos bàsicament per una, dues o tres disciplines hem estat portats per la vida a una més gran dispersió dels nostres interessos i sensibilitat, amb certs paral·lelismes amb els practicants del decatló. Això no deu ser millor ni pitjor, deu ser senzillament diferent. Ara, la gent més especialitzada té més possibilitats de compartir l'afició, mentre els decatlonistes anem més en solitari. Ja seria bonic, ja, poder relligar-ne uns quants i compartir l'experiència...

En el nostre cas, una possible descripció del nostre decatlonisme (cadascú se'l fa força a mida...) inclouria les següents aficions:

- la natura

- la música

- la literatura

- la pintura i l'escultura

- la filosofia

- la religió

- la divulgació científica

- el cinema i les sèries de televisió

- el teatre

- la fotografia



diumenge, 25 de març de 2018

Cronologia bàsica








Fa uns 13.800 milions d'anys: gran explosió (big bang). Essent més precisos, entre fa 13.761 i 13.835 milions d'anys.

10 elevat a -43 del primer segon: moment en el que les lleis de la física comencen a tenir sentit (temps de Planck). Temperatura de l'ordre de 10 elevat a 32 graus Kelvin.

10 elevat a -36 del primer segon: moment altament explosiu (expansió sobtada durant una minúscula fracció de temps, alliberament de grans quantitats d'energia) en el qual la força nuclear forta se separa de la resta. Aparició dels quarks i els electrons. Temperatura de l'ordre de 10 elevat a 27 graus Kelvin.

10 elevat a -32 del primer segon: la inflació comença a frenar-se (entre 10 elevat a -36 i -32 el ritme d'expansió del Cosmos va ser més gran que tota l'expansió que hi ha hagut fins avui). Un litre d'aquell densíssim plasma primigeni pesava desenes de milions de tonelades. Temperatura de l'ordre de 10 elevat a 25 graus Kelvin.

10 elevat a -12 del primer segon: temperatura de l'ordre de 10 elevat a 15 graus Kelvin, cosa que permet la separació de les forces nuclear feble i electromagnètica.

10 elevat a -6 del primer segon: temperatura de 10 bilions de graus. Els quarks es poden unir i es formen protons i neutrons (aquests necessiten més energia per a formar-se; per això, hi ha cinc vegades menys de neutrons que de protons).

Un segon després del big bang: apareixen els neutrins. Temperatura de l'ordre de 10 elevat a 10 graus Kelvin.

Entre tres i cinc minuts després del big bang: el refredament (relatiu...) permet la nucleosíntesi cosmològica: protons i neutrons s'ajunten i generen els primers nuclis d'hidrogen i heli. Temperatura d'un milió de graus Kelvin. L'univers es gran com una estrella.


És interessant el resum que fa Jordi Miralda-Escudé a La Vanguardia del 01.03.2108 d'aquesta fase inicial de l'Univers:

"Quan l'Univers va néixer en el gran esclat original, tota la matèria que ara existeix en forma de planetes, estrelles, pols i núvols de gas estava repartida a través de l'espai de manera gairebé uniforme. La matèria contenia únicament els dos primers àtoms de la taula periòdica dels elements, és a dir, hidrogen i heli. Tots els altres elements, més pesats, es van sintetitzar més tard a l'interior de les estrelles una vegada es van començar a formar. L'Univers, en aquella època primerenca, contenia un sol tipus de radiació o llum, la radiació còsmica de fons, que estava en equilibri amb la matèria a una temperatura i una brillantor uniforme en totes direccions: era com viure al mig d’una espessa boirina permanent.

Malgrat que els nuclis d'hidrogen i heli ja existien des dels primers minuts de l'Univers, els àtoms es van formar per primera vegada quan l'Univers tenia 300.000 anys i la temperatura era d'uns 3.000 graus. A aquesta temperatura, els electrons s'havien refredat prou per combinar-se amb protons i formar hidrogen, en l'anomenada època de recombinació. La matèria va fer una transició d’un plasma, compost de partícules carregades, a un medi atòmic. Un nom més adequat seria època de combinació, ja que les partícules carregades es van combinar per primera vegada en àtoms, però per raons històriques el procés de combinació de partícules carregades per formar àtoms es diu recombinació. Al mateix temps, l'Univers es va tornar transparent a la seva pròpia radiació perquè els fotons van deixar de ser dispersats per partícules carregades. Avui dia podem veure la radiació còsmica de fons tal com va ser alliberada del plasma a l'època de recombinació."


Els primers 380.000 anys després del big bang, doncs, l'univers va estar "a les fosques". Les seves dimensions s'incrementaven enormement, però no es veia res, la llum no existia, ja que els fotons no podien circular lliurement. En aquests primers temps l'univers era una mena de sopa densa de protons, electrons i fotons a uns 2.700 graus. No va ser fins al cap d'aquests 380.000 anys que l'univers s'havia refredat prou com perquè els protons i electrons deixessin els fotons lliures.

En Jesús Mosterín resumeix així aquest procés (a Límits del coneixement cosmològic, dins de “Filosofia de la ciència avui”, Fundació Vidal i Barraquer, Quaderns “Institut de Teologia Fonamental” n. 24, abril de 1994): “Fins a uns 400.000 anys després del Big Bang els fotons interaccionaven constantment amb els electrons lliures energètics, estaven acoblats amb ells. Cap a aquesta època la temperatura havia baixat prou  (fins a uns 3000 K) com perquè els electrons lliures fossin caçats pels protons, que es combinaven amb ells per formar àtoms d'hidrogen. Al final d'aquesta època de desacoblament de la matèria i l'energia, amb els electrons combinats en àtoms i la temperatura més baixa, els fotons van deixar d'interaccionar amb els electrons i van començar a poder-se moure lliurement per l'univers, que es va fer transparent per a ells, 500.000 anys després del Big Bang. La radiació còsmica de fons, descoberta per Penzias i Wilson el 1965, és la resta fossilitzada i refredada (fins a 2,7 K) d'aquella radiació llavors alliberada.

L'horitzó de fotons és la frontera temporal que separa les porcions de l'espaitemps anteriors i posteriors al moment en que l'univers es va fer transparent als fotons. Només a partir d'aquest horitzó els fotons van ser capaços de transmetre informació sobre l'estat de l'univers en el moment en que s'havien originat. L'horitzó de fotons representa una barrera fonamental que limita la informació observacional directa que podem obtenir sobre l'univers de primera hora mitjançant la detecció de senyals electromagnètics. Per molt que progressi la nostra tecnologia de captació de senyals, mai podrem obtenir missatges electromagnètics de l'univers anterior a l'horitzó de fotons.”


Les primeres estrelles es van encendre 180 milions d'anys després del big bang –quan l'univers tenia un 1,3% de la seva edat actual– i es van apagar 90 milions d'anys més tard, formant les primeres supernoves i els primers forats negres. La temperatura a què es trobava l'hidrogen que omplia l'univers 180 milions d'anys després del big bang era d'uns 3 graus Kelvin. Com que els models teòrics de l'evolució de l'univers prediuen que les primeres estrelles van néixer quan el gas encara estava a més de 7 graus Kelvin, cal considerar que la matèria fosca era la causant d'aquest refredament de l'hidrogen respecte al previst.


Al cap de cinc-cents milions d'anys del big bang apareixen les primeres galàxies, amb les dimensions d'un estel però l'energia concentrada de milers d'estels, i els primers estels (grans, amb molta energia i de curta durada). La temperatura mitjana de l'Univers era ja de cent graus Kelvin (uns 170 graus centígrads sota zero). Uns mil milions d'anys després del big bang, la temperatura mitjana haurà baixat a trenta graus Kelvin (uns 243 graus centígrads sota zero). Uns set mil milions d'anys després del big bang, la temperatura mitjana haurà baixat a deu graus Kelvin (uns 263 graus centígrads sota zero). Actualment és de tres graus Kelvin (uns 270 graus centígrads sota zero).

Amb el temps (milers de milions d'anys) es van anar formant més galàxies, de les quals n'hi ha uns 100.000 milions a l'univers, o potser 200.000 milions (nosaltres podem observar les que estan a menys de 10.000 milions d'anys-llum, que són uns 10.000 milions). Al si dels estels es formen àtoms de carboni, ferro i altres elements. Quan els estels exploten, els àtoms s'escampen.


La nostra galàxia és la Via Làctia, una gran galàxia en forma d’espiral barrada formada fa uns 10.000 milions d'anys (tot i que algun dels seus estels és més antic, potser de 13.200 milions d'anys). Té uns 100.000 anys-llum de diàmetre i uns 10.000 anys-llum de gruix (és com una llentia...). La formen entre 200.000 i 400.000 milions d'estels, un dels quals és el nostre Sol, que està a uns 30.000 anys llum del centre de la galàxia; cada estel té els seus planetes, i també hi ha a la Via Làctia milers de nebuloses (cúmuls de gas i pols on es produeix el naixement de nous estels). Al seu centre hi ha un forat negre supermassiu (Sagitari A*). Tots els estels que veiem al cel (uns 5.000 a simple vista, sumant els dos hemisferis) formen part de la Via Làctia. La Via Làctia forma part d’un cúmul o grup local de 30 a 40 galàxies (en el qual hi ha la galàxia Andròmeda, amb la que col·lisionarem d’aquí a 3.000 milions d'anys); el nostre grup local al seu torn forma part d’un supercúmul de 5.000 galàxies.

El Sol fusiona gairebé 350.000 tones d'hidrogen cada dia (gairebé 4 milions de tones per segon) per convertir-les en heli, amb el corresponent alliberament d'energia. Aquest procés, iniciat fa 5.000 milions d'anys, durarà encara 5.000 milions d'anys més (al Sol hi ha prou hidrogen com per fer-ho possible).

Fa uns 5.000 milions d'anys es va formar el nostre sistema solar, al si de la Via Làctia, per projecció dels àtoms més pesats que l'hidrogen degut a les reaccions de fusió nuclear del Sol, formant diferents anells de matèria (en conjunt, menys de l'1% de la massa del Sol). Els elements més lleugers van anar més lluny, formant planetes gasosos (Júpiter, Saturn...), i els més pesats van formar quatre planetes rocosos: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Fa uns 4.700 o 4.600 milions d'anys es va formar la Terra (que era més petita que ara, aproximadament la meitat; va ser el posterior bombardeig de meteorits el que la va portar a les dimensions actuals). Fa uns 4.500 milions d'anys es va formar la Lluna (després de l'impacte amb la Terra d’un gran meteorit, d’una dimensió equivalent al 10% de la Terra, i de passar 100 milions d'anys amb la Terra voltada per una anella tipus Saturn...).

En el període entre fa 4.500 i 3.800 milions d'anys la Terra devia tenir un aspecte semblant a la Lluna actual, plena de cràters fruit d'impactes exteriors. Gairebé no tenia atmosfera, només una mica d'hidrogen i heli. També tenia una intensa activitat volcànica, que va anar acumulant gasos a l'atmosfera, fent-la calenta, espessa i molt verinosa. La gravetat creixent del planeta anava fent possible una major retenció d'aquesta atmosfera, formada per un 70% de vapor d'aigua, un 24% de CO2 i un 6% de nitrogen, més una mica d'amoníac, metà i vapor d'aigua aportats per meteorits (hi ha la hipòtesi que la major part de l'aigua de la Terra vagi ser aportada des de l'exterior per asteroides i cometes que hi anaven caient). No podia ploure, perquè el vapor d'aigua que s'hi condensava es tornava a evaporar amb l'escalfor de les capes inferiors de l'atmosfera, abans de tocar a terra. La Terra era més aviat una bola incandescent, amb una crosta de silici i molts volcans i rius de lava. Fins que en un cert moment la Terra es refreda prou (perquè va disminuir el bombardeig de meteorits i van disminuir els materials radioactius en desintegració que hi havia al seu interior) com per permetre la pluja: llavors plou (hi ha qui diu que durant 100 milions d'anys...) i es va acumulant aigua líquida (salada i àcida) a la seva superfície (els primers mars, llacs i rius...) fins que un oceà va cobrir la totalitat o la major part de la Terra. Hi ha qui considera que cap a fa 4.000 milions d'anys podria haver sorgit la vida a la Terra, tot i el "bombardeig intens tardà" d'asteroides que va afectar la Terra i la Lluna entre fa 4.100 i 3.800 milions d'anys.

Entre fa 3.800 milions d'anys i fa 2.500 milions d'anys és possible que es produís un període de més fredor a la superfície de la Terra, i hi ha qui diu que al final d'aquesta etapa es va produir un primer fenomen de "planeta bola de neu", pel qual la major part de la superfície terrestre quedava coberta per una gruixuda capa de gel. Es produís o no aquest fenomen puntual, el cas és que llavors el Sol era més esmorteït que ara -només tenia el 40% de la seva brillantor actual- i no hi havia gaire gasos amb efecte hivernacle per a retenir la radiació tèrmica. És possible que durant aquesta llarga etapa es produís l'impacte d'un meteorit que fes que durant un milió d'anys les aigües esdevinguessin molt calentes, facilitant així potser l'aparició de la vida a la Terra, fruit d'un conjunt de processos químics de gran complexitat. En tornar-se a refredar el conjunt, la vida es podria haver refugiat en zones de termalisme actiu. Dit de manera molt imprecisa, entre fa 3.500 milions d'anys i 600 milions d'anys (un llarg període poc conegut) van apareixent ja algues blaves unicel·lulars, i després algues verdes pluricel·lulars, i es va formant l'atmosfera.

És possible que fa 3.800 milions d'anys ja hi hagués petits continents que s'ajuntaven i separaven, i cap a fa 3.400 milions d'anys hi hagués grans masses continentals (potser cinc), que fa 2.500 milions d'anys eren ja força estables. Cap a fa 1.300 milions d'anys sembla ser que s'aplegaren en un únic gran continent anomenat Rodínia ("rodina" és "mare pàtria" en rus), envoltat per l'oceà Pantalàssic. Fa uns 725 milions d'anys aquest continent es va trencar en tres trossos: Gondwana occidental, Gondwana oriental i Lauràsia.

Cap a fa 2.400 sembla que la proliferació de bacteris que emetien oxigen provoca una extinció d'espècies que no poden viure en un ambient oxigenat. Cap a fa 1.850 milions d'anys apareixen les cèl·lules amb nucli o eucariotes, i cap a fa 1.200 milions d'anys apareix la reproducció sexual (dos organismes que s'uneixen per formar-ne un de nou; fins llavors, la reproducció era per divisió de la cèl·lula per formar-ne dues). Cap a fa 850 milions d'anys apareixen els organismes formats per agrupacions de cèl·lules eucariotes.

Una hipòtesi planteja que fa entre 800 i 650 milions d'anys (uns diuen fa 716 milions d' anys , altres 635 milions, i altres que hi poden haver hagut dues o tres glaciacions en el període entre fa 800 i 550 milions d'anys), probablement a causa d'una pertorbació de l'òrbita de la Terra, la quantitat de CO2 de l'atmosfera va disminuir i la Terra va perdre capacitat de retenir la calor del sol, iniciant-se una enorme glaciació que durarà 25 milions d'anys (altres parlen de 10 milions d'anys) en els quals la terra serà com una immensa " bola de neu", amb una capa de gel de quilòmetres de gruix (encara que es discuteix si el gel va cobrir la totalitat de la superfície terrestre o només la major part d'ella). Formes elementals de vida (algues fotosintètiques) sobreviuran aquest període, que acabarà quan un conjunt de grans erupcions volcàniques recarreguin de CO2 l'atmosfera i permetin un efecte hivernacle que fondrà el gel existent (un ràpid procés que hauria fins i tot haver-se pogut produir en un període tan breu com mil anys). En aquest procés de fusió s'alliberarà també a l'atmosfera una gran quantitat d'oxigen, procedent de processos químics en el gel que van donar lloc a aigua oxigenada; aquest oxigen aconseguirà assolir nivells de l'ordre del 20% de l'atmosfera, donant peu a l'eclosió de vida pluricel·lular i l'aparició de grans éssers vius (explosió càmbrica) que es produeix a partir de fa 580 milions d'anys.

Cap a fa 600 milions d'anys les dues Gondwanes es fusionen i cap a fa 500 milions d'anys Gondwana es desplaça cap al Pol sud. Cap a fa 300 milions d'anys Gondwana i Lauràsia es troben i s'ajunten, formant un únic  i enorme continent, Pangea ("tota la terra", en grec), que va del Pol nord al Pol sud. Però cap a fa 170 milions d'anys Pangea es trenca verticalment (Amèrica se separa d'Euràsia i Àfrica) i cap a fa 145 milions d'anys es generen les grans masses continentals actuals, que es continuen movent i aquests moviments van alterant el clima.

Cap a fa 500 milions d'anys hi ha musclos i calamars. Cap a fa 488 milions d'anys hi ha una primera extinció massiva d'espècies. Cap a fa 485 milions d'anys apareixen els primers vertebrats, els peixos. Cap a fa 470 milions d'anys les plantes han generat prou oxigen com perquè aquest representi el 13% de l'atmosfera, i es poden produir ja incendis naturals (el foc pot aparèixer a la superfície de la Terra). Cap a fa 450 milions d'anys apareixen els vegetals terrestres. Cap a fa 443 milions d'anys hi ha dues extincions més, separades per un milió d'anys.

Cap a fa 400 milions d'anys apareixen els amfibis i els insectes. Cap a fa 359 milions d'anys una altra extinció massiva que dura tres milions d'anys s'emporta el 70% de les espècies. Fa 248 milions d'anys hi ha la gran extinció permiana, la més gran que hi ha hagut a la Terra, que eliminà el 95% de les espècies marines i el 70% de les terrestres.

Cap a fa 250 milions d'anys hi ha una altra extinció en massa (desapareix el 90% de les espècies); després apareixen els pins i els dinosaures, les plantes amb flors i els mamífers elementals. Cap a fa 150 milions d'anys apareixen els ocells, i cap a fa 115 milions d'anys apareixen els primers mamífers. Fa uns 90 milions d'anys els primats se separen de la resta de mamífers placentaris; en aquesta època ja hi ha tots els grups de mamífers que actualment trobem a la Terra. La diversificació dels mamífers coincideix amb l'expansió de les flors pels continents.

Fa 65 milions d'anys hi va haver la darrera gran extinció en massa, que eliminà el 50% de les espècies i posà fi a l'existència dels dinosaures, però tindrà poc impacte en els mamífers. Fa entre 55 i 50 milions d'anys un gran canvi climàtic (escalfament global, amb climes tropicals a l'Àrtic) va afavorir l'expansió dels mamífers (que havien estat estables, amb poblacions poc nombroses, durant uns 40 milions d'anys). Apareixen les balenes i els ratpenats, i fa uns 35 milions d'anys tenim ja camells, porcs, vaques, cabres i ovelles.

Dins d'aquest procés, uns petits mamífers pugen als arbres buscant els insectes: és als arbres que la selecció natural acabarà portant a la mà prènsil, la visió estereoscòpica i la visió en color. Cap a fa 25 milions d'anys apareixen als arbres els primats homínids. Cap a fa 7,5 milions d'anys uns primats homínids baixen dels arbres, i es posen a caminar drets (per poder veure-hi més lluny, bipedisme), el que comporta l'especialització de les mans, un creixement del cervell i l'aparició de la parla.

Cap a fa 5 milions d'anys hi ha primats erts (que caminen drets) amb cervells de 500 cc. Cap a fa 2 milions d'anys hi ha australopitecs, amb cervells de 750 cc. Cap a fa 1,7 milions d'anys hi ha humans amb cervells de 1.000 cc.; durant un milió d'anys el cervell no creix (senyal de bona adaptació al medi).

Fa uns 400.000 anys els humans aprenen a controlar el foc. Fa uns 230.000 anys apareix l'home de Neandertal, amb 1.500 cc. de cervell; s'extingeix fa uns 28.000 anys. Fa uns 200.000 anys, a l'Àfrica, apareix l'homo sapiens, que arriba a Europa fa uns 40.000 anys; som nosaltres, amb els nostres 1.400 cc. de cervell però distribuïts diferentment que els Neandertal.

Fa uns 10.000 anys aprenem a cultivar la terra i a tenir bestiar (abans els humans érem caçadors - recol·lectors).






dissabte, 24 de març de 2018

Sapiens?




Franz Marc 1911


"Al llarg de la història s'han defensat concepcions optimistes o pessimistes sobre la humanitat. Si se'ls hi faciliten unes condicions socials i una educació pertinents, venen a dir els primers, els humans actuaran d’una manera cooperativa i moralment correcta. Els segons, en canvi, insisteixen en un egoisme racional irreductible que pretén ser la clau explicativa de la majoria dels comportaments humans.

Tanmateix, avui es constaten dues coses: 1) que els humans no acostumem a pensar gaire bé, i 2) que el mal, com sabien alguns grecs de l'antiguitat, és inseparable del món humà. Ni tot és cultural i transformable a través de la política i l'educació, ni som tan egoistes ni tan racionals com pretenen algunes teories.

Aquesta no és una conclusió pessimista. Més aviat significa que això dels sapiens presenta costats lluminosos i costats foscos. Significa que la realitat humana és ambivalent. No ambigua, sinó ambivalent. Si deixem una de les dues valències de banda ens situarem en els empobrits marcs analítics dels rousseaunians ingenus o dels hobbesians empedreïts, dos grups que no poden sustentar les seves afirmacions en els coneixements actuals.

D’una banda, moltes de les coses que fem, algunes fonamentals, com respirar, caminar, digerir, etcètera, les fem inconscientment. No les pensem. Afortunadament. Venim al món proveïts de neurones, transmissors químics i circuits integrats que donen respostes automàtiques. Sabem que la majoria dels humans tenen problemes per resoldre problemes lògics i els experiments de percepció destaquen que no ens fixem en la majoria d’elements d’allò que creiem veure (un quadre, un paisatge). També sabem que recordem pèssimament. Sovint tan sols recordem records. Els nostres cervells mantenen, a més, una tendència a la credulitat davant d’idees que no tenen avals empírics (déus, esperits, paradisos polítics o religiosos situats en el passat o en el futur, etcètera).

D’altra banda, la història ens recorda que som una espècie bastant impresentable en termes morals. L’evolució ens ha encaminat a relacionar-nos d’una manera alhora competitiva i cooperativa, tal com fan altres primats, cosa que comporta llums i ombres en cada grup humà i entre diferents grups.

En els nostres cervells hi tenim instal·lades genèticament actituds empàtiques que estan en la base d’actes de solidaritat, d’abnegació o fins i tot d’heroïcitat. Però en el mateix cervell hi conviuen actituds sustentades en diversos cors de les tenebres que ens converteixen en una espècie especialment cruel, autoritària i venjativa. La por, la cobdícia i el ressentiment comparteixen espai mental amb la generositat, l’amor o la disposició a la veritat o la justícia. L’empatia conviu amb l’agressivitat, l’explotació amb la solidaritat.

Som realment sapiens? Doncs sembla que ho som només a estones i quan el context institucional així ho incentiva. Som racionals i irracionals alhora: la racionalitat pot emprar-se per fer bona recerca científica o per gestionar amb eficiència un camp d'extermini, mentre que la irracionalitat ens permet ser creatius o desfermar passions que provoquen tragèdies.

Els coneixements científics actuals són impressionants. Tanmateix, bona part dels comportaments humans segueixen sent estúpids. “El cervell d’aquesta estúpida composició d'argila, l'home”, diu Shakespeare a Enric IV, 2a part (acte 1, escena 2).

La saviesa cal buscar-la. Ser sapiens és adonar-nos de les ambivalències que ens constitueixen i, sobretot, treure'n conclusions pràctiques. Sense controls institucionals fracassen totes les teories polítiques o morals que pretenen ser racionals. D'això n'eren molt conscients els revolucionaris nord-americans que van crear els Estats Units després de guanyar una guerra de secessió. En la mateixa època, els revolucionaris francesos, en canvi, n'eren molt menys conscients. Més que les bones voluntats el que mana a la pràctica son els pesos i contrapesos institucionals i civils (separació i divisió de poders, drets i llibertats, etcètera) que fan improbables determinats comportaments, tant dels governants com dels governats.

Sense un Estat de dret de qualitat les democràcies es transformen en poders autoritaris. Des d’una perspectiva liberaldemòcrata, es transformen en poders que atempten contra els seus propis valors, en democràcies que a la pràctica neguen els valors que diuen defensar.

Isaiah Berlin apunta que els coneixements d'història de Churchill li facilitaven saber que Maquiavel tenia raó quan deia que la llibertat i el bon govern d’una societat pluralista cal fonamentar-los en el manteniment del dissens polític i moral des de les institucions.

El progrés consisteix més a evitar el mal, els mals, que a procurar alguna concepció del bé basada pretesament en concepcions racionals. Amb el coneixement mai n'hi ha prou. Calen contrapoders civils i institucionals efectius. En l'àmbit polític, Aristòtil hi veia molt més clar que Plató. Cal estar protegits políticament contra les nostres pròpies barbàries. Sapiens?, només a estones."


Ferran Requejo La Vanguardia del 23.03.2018






divendres, 23 de març de 2018

Socialisme i modernització




Goncharova 1911



Un article de Jaume Lorés a La Vanguardia del 03.09.1987:


"Ensopego amb un text de Charles Peguy de 1907 que és una autèntica perla. Diu així: "S'oblida massa sovint que el món modern, sota una altra cara, és el món burgès, el món capitalista ". El socialista Peguy, llavors, es reia dels socialistes del seu temps que "inciensen el mateix món sota nom de modern i l'insulten, alhora, sota el nom de burgès i de capitalista ". En aquest mateix merder estem ficats amb el mite de la modernitat com a punta de llança cultural i la modernització com a projecte polític. Estem amb l'aigua fins al coll des del cada vegada més ectoplasmàtic socialisme. Perquè a través de l'elogi desenfrenat i a cegues de la modernitat es pot fer una legitimació de les formes de vida i cultura que propicien l'individualisme burgès més tòpic, competitiu i insolidari. Com a través del programa polític de la modernització podem estar legitimant la consolidació irreversible del capitalisme. Quan fa deu anys el nostre socialisme es negava amb grans escarafalls a ser socialdedemòcrata perquè la socialdemocràcia era, textualment, "el bomber que salvava el capitalisme del foc purificador ", no podia pensar que avui estava corrent el risc de deixar de ser bomber per convertir-se en enginyer nuclear d'aquell capitalisme tan maleït. Perquè la sospita clara consisteix a constatar com el mite d'administrar provisionalment el capitalisme en benefici dels més desheretats es converteix a l'hora de la veritat en la realitat d'apuntalar-lo, vigoritzar-lo i fer-lo créixer segons les lleis gens sentimentalment benèfiques de la seva lògica interna.

¿Es pot utilitzar la paraula socialisme quan es reforça fins als extrems més inaudits la identitat de la societat burgesa i quan es posen fonaments indestructibles a l'estructura capitalista? El socialisme com a sistema econòmic sembla haver-se esfumat. Aquesta inconfessada opció i elecció es justifica, quan apreta molt el calçat de les preguntes recriminadores, dient que la veritable elecció no es dóna en realitat entre socialisme i capitalisme. sinó entre capitalisme d'Estat i capitalisme privat. Mentrestant, no s'ha trobat la solució perquè el capitalisme d'Estat deixi de ser capitalisme i es converteixi en socialisme servint els fins ètics d'aquest.

En resum, sembla com si volgués insinuarse que el mitjà econòmic per arribar al socialisme produeix una finalitat econòmica, el capitalisme d'Estat, que repeteix a una altra escala i amb l'agreujant de posar en perill la llibertat, els defectes ètics del capitalisme privat. Llavors s'addueix que abandonar el socialisme com a instrument econòmic no implica deixar de banda les exigències ètiques del socialisme. Però aquí comença la quadratura del cercle. Perquè reformar èticament el capitalisme sembla anar contra els seus més fonamentals lleis econòmiques. Queda la solució de reformar-lo políticament mentre se'l consolida econòmicament. Però per aquesta empresa sembla només existir la recepta de la modernització i de la modernitat que també comparteix el capitalisme polític. I en aquest aspecte el socialisme presumptament ètic es passeja pel tall de la navalla. Perquè avui, en la cultura ambiental d'esquerres i de dretes, la modernització és entesa des de la postura més acrítica envers la societat moderna.


Modernitzar no vol dir ja reformar la modernitat. sinó portar-la als seus últims extrems. Fa temps que les veus intel·lectuals i polítiques van callant sobre les opressions, alienacions -si aquesta paraula es pot encara pronunciar-, explotacions i crueltats que sobre la ciutadania fa pesar la modernitat. El pensament crític és a les golfes i el crit profètic, enterrat sota la figuera. Però si es calla sobre els efectes que la modernitat infligeix ​​a la ciutadania -els grans defectes de la nostra societat- el silenci és encara més gran sobre les causes d'aquests efectes, sobre les arrels del sistema que indefectiblement les ocasiona. El pensament polític i cultural tendeix a dir que vivim en el millor dels mons. Si abans es mirava de posar davant els ulls propis i dels altres les xacres socials i humanes que produïa una modernitat ambigua que originava alhora esperança i revolta, avui es tendeix a amagar aquest costat negre de la societat i del temps present.

El socialisme es troba immers en una cultura que no posa en relleu, sinó que legitima o silencia, les grans humiliacions que el sistema actual fa pesar sobre els homes, sobre la seva vida corporal i espiritual. La modernitat d'aquesta societat ho justifica tot. I modernitzar significa desenvolupar una societat encara opressora sense corregir res del seu sistema fonamental. En aquesta situació és molt difícil per al socialisme retrobar les exigències ètiques que li permetin reformar políticament el capitalisme econòmic. Encara que sembli paradoxal, l'element de què està més orfe el socialisme actual és el que es basa en la consciència i en el projecte d'una política social d'acord amb seus ideals impulsada a través de les reformes polítiques de la seva societat econòmicament amb peus capitalistes. Mentre es manté el vell llenguatge ètic en els congressos o les declaracions de principis, s'actua, i fins i tot es parla en la política quotidiana i en l'electoral, des d'una barreja de tecnocràcia i burocràcia que origina un llenguatge tecnoburocràtic què només té com a coartada les al·lusions a la modernitat i la paraula socialisme, encara que ja no indiqui un projecte social.


Per això el socialisme, oblidant els seus vells enemics de la marginació, la misèria, l'explotació econòmica, i a través d'ella l'explotació humana, busca enemics en altres parts renovant el vell llenguatge de dretes i esquerres. Amb les mateixes característiques de la lluita de les dues forces en el si de la burgesia i per la hegemonia en la burgesia. Unes dretes i esquerres que poden ja no tenir res a veure amb explotadors i explotats, capitalisme i socialisme, treballadors i propietaris. Sembla com si perdent el seu contingut social el socialisme reinventés una esquerra burgesa com a senyal d'identitat pròpia en ser esclau d'una modernització que deixa intocades les xacres modernes de la societat.

El socialisme necessita que sectors de la política i de la cultura arrenquin la bena col·lectiva que el mite de la modernitat i la modernització han col·locat sobre els ulls del pensament i de l'acció perquè tornin a emergir els pobres de la terra, en tots els sentits -i en algun sentit ho som tots- que porten en silenci i en solitari el seu dolor causado per la societat i per la impotència d'aquesta per autorreformarse a l'hora de modernitzar-se. Per retrobar l'ètica, únic peu del socialisme possible, s'ha de recuperar la sensibilitat davant la visió de la humiliació humana i la il·lusió per la dignitat humana."





dijous, 22 de març de 2018

Operacions militars







"Regnar per mitjà de la divinitat és un assumpte de virtut, i regnar per mitjà de les armes és també un assumpte de virtut. Hi ha cinc classes d'operacions militars: operacions militars motivades per la justícia, per la resposta, per la còlera, per la cobdícia i per l'orgull.

A executar als violents i rescatar els febles se'n diu justícia. A mobilitzar-se únicament quan es fa inevitable a causa de l'agressió dels enemics se'n diu resposta. A lluitar per raons minúscules i perdre el control sobre la ment se'n diu còlera. A aprofitar-se de la terra dels altres i desitjar la seva riquesa se'n diu cobdícia. A enorgullir-se de la mida del país i de la magnitud de la població i a desitjar semblar intel·ligent als països rivals, se'n diu orgull.

L'acció militar basada en la justícia porta al bon govern. L'acció militar basada en la resposta porta a la victòria. L'acció militar basada en la còlera porta a la derrota. L'acció militar basada en la cobdícia porta a la mort. L'acció militar basada en l'orgull porta a l'extinció. Aquesta és la dinàmica natural."


Wenzi 80



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 21 de març de 2018

Borrascades socials




Nolde 1930


La Vanguardia del 17.03.2018, Remei Margarit planteja algunes "borrascades socials" que tenim al davant i que semblen tendir a anar a més:

"La imatge per damunt dels valors humanístics; la velocitat per damunt de la calma; l'impuls per damunt de la reflexió; la confrontació per damunt del raonament; la quantitat per damunt de la qualitat."





dimarts, 20 de març de 2018

Data d'inici




Hernández Pijuan 2000



"Fa uns quants dies, un article subratllava la importància de l'elecció de la data d'inici del procés a l'hora d'analitzar-lo. Com deia el seu autor, les discrepàncies sobre aquesta matèria, que no són noves, determinen relats i interpretacions diferents del que ha anat passant. Quan es tracta d’elaborar una narració històrica, però, la selecció i el tractament dels personatges a qui es decideix atorgar un paper rellevant són tan importants com la periodització. I en les històries que s'expliquen el protagonisme i el perfil de CDC, que ha subministrat els dos presidents del procés, van quedant cada cop més desdibuixats.

Els relats que miren cap a la sentència del TC sobre l’Estatut i comencen la història del procés amb la manifestació del juliol de 2010, solen deixar de banda la funció que va tenir aquella manifestació multitudinària en la propaganda de guerra de CiU contra el Tripartit. I tendeixen a passar per alt que el que va passar durant els dos anys següents, amb Artur Mas presidint un govern business friendly que tenia el suport del PP i que presumia de practicar una política d’austeritat no com a conseqüència de la crisi, sinó per principis. Si es vol explicar el procés com una operació política destinada a deixar enrere l’statu quo sorgit de la Transició, cal buscar una altra data. És millor anar directament a la manifestació que es va celebrar l’11-S de 2012, després de setmanes d’agitprop als mitjans de comunicació públics i privats i una setmana abans de la reunió en què Mas pretenia negociar amb Mariano Rajoy un pacte fiscal amb el suport sense fissures del poder econòmic català. I mirar de recordar com era CDC, quines eren les seves relacions amb l’elit empresarial i què deien els intel·lectuals que aleshores servien les seves fundacions, quan, encara amb la ressaca del 15-M, el partit va portar a terme un gir populista que emulava el gest que, en un altre context de crisi econòmica, Néstor Kirchner havia fet a l’Argentina per reconstruir l’hegemonia del peronisme sobre unes noves bases estratègiques que trencaven amb el neoliberalisme oficiat per Carlos Menem.

L'evolució del procés ha anat eclipsant el perfil de CDC com a partit hegemònic del catalanisme. Però no cal gaire memòria per recordar com s'assemblava a la vella Lliga de Cambó, que alhora que es va constituir en la condició de possibilitat de la influència política real d'aquest catalanisme representava inequívocament els interessos de les elits econòmiques locals. La CDC que l'any 2012 va fer seu el lema “Espanya ens roba” era encara aquesta rèplica de la Lliga i el seu gir estratègic no va representar inicialment cap ruptura de la seva aliança amb el poder econòmic. Sense l'aposta de CDC, el procés no hauria engegat quan i com ho va fer. Tanmateix, en aquell moment CDC no hauria fet aquesta aposta si alguns dels qui després van optar per canviar de seu no haguessin pensat que era possible cavalcar el tigre i que el pacte fiscal (Catalunya enfora) i la desactivació del malestar respecte a les elits (Catalunya endins) potser valien una missa de populisme nacionalista."


Josep M. Ruiz Simón a La Vanguardia del 20.03.2018





dilluns, 19 de març de 2018

La bellesa de la mort





Hodler 1914


I. La crida

"Deixeu-me dormir, ja que la meva ànima està embriagada d'amor i
deixeu-me reposar, perquè el meu esperit ja ha tingut la seva recompensa de dies i nits.
Enceneu espelmes i cremeu encens al voltant del meu llit, i
tireu sobre el meu cos pètals de gessamins i roses;
unteu els meus cabells amb oli d'encens i vesseu perfum sobre els meus peus,
i llegiu el que la mà de la mort ha escrit al meu front.

Deixeu-me reposar en els braços del son, perquè els meus ulls oberts estan cansats;
deixeu que la lira de cordes de plata calmi i assereni el meu esperit;
teixiu amb l'arpa i el llaüt un vel al voltant del meu cor agonitzant.

Canteu el passat mentre vegeu lluir l'esperança als meus ulls, ja que
el seu màgic significat és un llit tou sobre el que descansa el meu cor.

Eixugueu les vostres llàgrimes, amics, i aixequeu els caps com les flors
alcen les seves corol·les per acollir l'alba.
Mireu aquesta núvia que és la mort dreta com una columna de llum
entre el meu llit i l'infinit;
Contingueu la respiració i escolteu amb mi el murmuri atraient
de les seves blanques ales.

Apropeu-vos i acomiadeu-me; toqueu els meus ulls amb llavis somrients.
Deixeu que els nens m'agafin les mans amb els seus dits suaus i rosats;
deixeu que els vells posin les seves mans venoses sobre el meu cap i em beneeixin;
deixeu que les verges s'aproximin i vegin l'ombra de Déu als meus ulls,
i sentiu el ressò de la seva voluntat competint amb el meu alè.



II. L'ascensió

He passat el cim d'una muntanya i la meva ànima s'enlaira pel
firmament de la llibertat completa i sense límits;
soc lluny, molt lluny, companys meus, i els núvols
amaguen els turons als meus ulls.
Les valls estan sent omplertes per un oceà de silenci i les
mans de l'oblit estan engolint els camins i les cases;
els prats i els camps estan desapareixent rere un blanc espectre
que s'assembla al núvol de primavera, groc com la llum d'espelma
i vermell com el crepuscle.

Les cançons de les onades i els himnes dels rierols
es dispersen, i les veus de la gent s'apaguen;
i ja només sento la música de l'eternitat
en harmonia exacta amb els desitjos de l'esperit.
Vaig vestit amb roba blanca;
estic bé; estic en pau.



III. El repòs

Traieu-me aquest embolcall de lli blanc i vestiu-me
amb pètals de gessamí i de lliris;
traieu el meu cos del taüt d'ivori i deixeu que reposi
sobre coixins de flors de taronger.
No us lamenteu per mi, entoneu cants de joventut i joia;
no vesseu llàgrimes damunt meu, canteu a la collita i a la trepitjada de raïm;
no em cobriu d'agònics sospirs, dibuixeu sobre el meu rostre amb el vostre
dit el signe de l'amor i l'alegria.
No pertorbeu la tranquil·litat de l'aire amb responsoris i rèquiems,
deixeu que els vostres cors cantin amb mi el cant de la vida eterna;
no ploreu endolats la meva absència,
poseu-vos vestits de colors i alegreu-vos amb mi;
no parleu de la meva marxa amb sospirs en els vostres cors; tanqueu
els ulls i em veureu amb vosaltres per sempre més.

Dipositeu-me sobre piles de fulles i
porteu-me sobre les vostres espatlles amigues i
camineu lentament cap al bosc silenciós.
No em porteu al cementiri on el meu son
sigui pertorbat pel cruixir d'ossos i cranis.
Porteu-me al bosc de xiprers i caveu una fossa allà on violetes
i roselles no creixin sota cap ombra;
feu-me una fossa fonda per tal que les tempestes no
s'emportin els meus ossos cap a la vall oberta;
doneu-me un espai ampli, per tal que les ombres del crepuscle
vinguin a seure al meu costat.

Despulleu-me i baixeu-me ben endins en la
meva mare terra; ajaieu-me amb cura sobre el pit de la meva mare.
Cobriu-me amb terra tova, i feu que cada grapat estigui barrejat
amb llavors de gessamí, de lliris i de murta, i quan
creixin sobre meu, i prosperin amb la saba del meu cos
exhalaran el perfum del meu cor a l'espai;
i revelaran fins i tot al sol el secret de la meva pau;
i s'escamparan amb la brisa i confortaran el caminant.

Llavors deixeu-me, amics -deixeu-me i marxeu amb passes silencioses,
tal com el silenci camina per la vall abandonada;
deixeu-me amb Déu i disperseu-vos a poc a poc,
com fan les flors dels ametllers i les pomeres quan bufa la brisa de Nisan.
Torneu a la joia de les vostres llars i hi trobareu
allò que la mort no pot arrabassar-nos, ni a vosaltres ni a mi.
Deixeu aviat aquest lloc, ja que el que hi veieu està més enllà de la comprensió
del món terrenal. Deixeu-me."



Halil Gibran Llàgrimes i rialles (1914)



Versió anglesa:


I - The Calling


Let me sleep, for my soul is intoxicated with love and 

Let me rest, for my spirit has had its bounty of days and nights; 
Light the candles and burn the incense around my bed, and 
Scatter leaves of jasmine and roses over my body; 
Embalm my hair with frankincense and sprinkle my feet with perfume, 
And read what the hand of Death has written on my forehead. 


Let me rest in the arms of Slumber, for my open eyes are tired; 

Let the silver-stringed lyre quiver and soothe my spirit; 
Weave from the harp and lute a veil around my withering heart. 


Sing of the past as you behold the dawn of hope in my eyes, for 

It's magic meaning is a soft bed upon which my heart rests. 


Dry your tears, my friends, and raise your heads as the flowers 

Raise their crowns to greet the dawn. 
Look at the bride of Death standing like a column of light 
Between my bed and the infinite; 
Hold your breath and listen with me to the beckoning rustle of 
Her white wings. 


Come close and bid me farewell; touch my eyes with smiling lips. 

Let the children grasp my hands with soft and rosy fingers; 
Let the ages place their veined hands upon my head and bless me; 
Let the virgins come close and see the shadow of God in my eyes, 
And hear the echo of His will racing with my breath. 



II - The Ascending



I have passed a mountain peak and my soul is soaring in the 

Firmament of complete and unbound freedom; 
I am far, far away, my companions, and the clouds are 
Hiding the hills from my eyes. 
The valleys are becoming flooded with an ocean of silence, and the 
Hands of oblivion are engulfing the roads and the houses; 
The prairies and fields are disappearing behind a white specter 
That looks like the spring cloud, yellow as the candlelight 
And red as the twilight. 


The songs of the waves and the hymns of the streams 

Are scattered, and the voices of the throngs reduced to silence; 
And I can hear naught but the music of Eternity 
In exact harmony with the spirit's desires. 
I am cloaked in full whiteness; 
I am in comfort; I am in peace. 



III - The Remains



Unwrap me from this white linen shroud and clothe me 

With leaves of jasmine and lilies; 
Take my body from the ivory casket and let it rest 
Upon pillows of orange blossoms. 
Lament me not, but sing songs of youth and joy; 
Shed not tears upon me, but sing of harvest and the winepress; 
Utter no sigh of agony, but draw upon my face with your 
Finger the symbol of Love and Joy. 
Disturb not the air's tranquility with chanting and requiems, 
But let your hearts sing with me the song of Eternal Life; 
Mourn me not with apparel of black, 
But dress in color and rejoice with me; 
Talk not of my departure with sighs in your hearts; close 
Your eyes and you will see me with you forevermore. 


Place me upon clusters of leaves and 

Carry my upon your friendly shoulders and 
Walk slowly to the deserted forest. 
Take me not to the crowded burying ground lest my slumber 
Be disrupted by the rattling of bones and skulls. 
Carry me to the cypress woods and dig my grave where violets 
And poppies grow not in the other's shadow; 
Let my grave be deep so that the flood will not 
Carry my bones to the open valley; 
Let my grace be wide, so that the twilight shadows 
Will come and sit by me. 


Take from me all earthly raiment and place me deep in my 

Mother Earth; and place me with care upon my mother's breast. 
Cover me with soft earth, and let each handful be mixed 
With seeds of jasmine, lilies and myrtle; and when they 
Grow above me, and thrive on my body's element they will 
Breathe the fragrance of my heart into space; 
And reveal even to the sun the secret of my peace; 
And sail with the breeze and comfort the wayfarer. 


Leave me then, friends - leave me and depart on mute feet, 

As the silence walks in the deserted valley; 
Leave me to God and disperse yourselves slowly, as the almond 
And apple blossoms disperse under the vibration of Nisan's breeze. 
Go back to the joy of your dwellings and you will find there 
That which Death cannot remove from you and me. 
Leave with place, for what you see here is far away in meaning 
From the earthly world. Leave me."




diumenge, 18 de març de 2018

Carrers




Kirchner 1920



"El seu carrer és ample, ple de flors.
El seu carrer és formós, com ella, com l'amor.
El seu carrer ho és tot.

El meu carrer és estret, curt i molt gris.
El meu carrer és com d'altres, perdut en mitjania.
El meu carrer no té ni flors, ni amor, ni res.
El meu carrer és humil,
i no té gelosia.
El meu carrer.

Per mi, sols dos carrers, el seu i el meu hi són.
Per ella, mil carrers, de flors i d'alegria.
Per mi, l'un és molt gran, i l'altre és tan de vida...
Per ella, mare, qui sap... Tots els carrers del món."


Jesús del Río Mateu, Llibre 1 (1970)



(vàrem publicar aquest Llibre 1 el juliol de 1970, recollint poemes de Jesús del Río escrits entre finals de 1966 i mitjans de 1969. En vam fer 300 exemplars, ciclostilats al convent de les Benetes del carrer Anglí per la germana Griselda. La coberta la va dissenyar en Jordi Vallès. Va ser un fracàs editorial, però vam estimar el llibre i vam posar música a alguns poemes, com ara l'aquí transcrit. Als 19 anys es poden fer aquestes coses...)





dissabte, 17 de març de 2018

Renovació conceptual




Hernández Pijuan 1998



"Escric aquest article des de la meva simpatia amb la causa nacional catalana i el meu desacord estratègic amb el procés. Sempre he pensat que en ell hi havia no només equivocacions tàctiques, sinó també errors de diagnòstic. Des de la perspectiva dels qui l'han liderat (prescindint ara, per tant, dels errors i els comportaments antidemocràtics dels qui s'hi han oposat), crec que el sobiranisme català en el seu conjunt ha de fer una profunda reflexió. La responsabilitat més gran li correspon a l'Estat, que s'ha tancat al diàleg, ha empès la majoria sobiranista del Parlament a una cursa desesperada i ha actuat finalment amb una arbitrarietat injustificada. Però el nacionalisme català havia d'haver jugat unes altres cartes. Després del que ha passat, a qui ha enfortit i qui ha debilitat?

El sobiranisme ha comès un error similar al de l'Estat: infravalorar l'adversari. L'Estat no té prou legitimitat per imposar-se i els nacionalistes no tenien el suport necessari (intern i internacional) per dur a terme un procés d’aquestes característiques. L'efecte col·lateral de la irresponsabilitat del Govern espanyol és la desconnexió pràctica de molts catalans que, sense haver aconseguit la independència, han desconnectat completament del projecte d'Espanya i l'efecte col·lateral d’un sobiranisme és que ha enfortit les tendències més reaccionàries de l'Estat i la societat espanyola.

Quan parlo de renovació conceptual ho dic amb un cert to pessimista respecte del present immediat. Els ciutadans d’una nació sense Estat no tenim cap altre remei que indagar en els buits que s'obren en els sistemes en crisi, endevinar quins jocs substituiran el vell sistema d'estats sobirans i obrir-nos a aquestes noves lògiques. Podem ser més que un Estat, hem d'anar cap a una no-dependència més gran, deixar en un segon pla la batalla per la sobirania formal i lliurar-la per una sobirania real, orientar-la cap al que podríem anomenar una independència de fet ja que la de dret no resulta possible, mentre ampliem el camp de la pròpia base electoral (sabent que això ens exigirà una formulació més laxa de la nostra idea de nació), distingint sempre entre aspiracions, drets i oportunitats... En aquest moment veig que ens anem enredant en el llenguatge dels herois i les traïcions, els programes de màxims i els laments sobre com de dolent que és l'adversari, una batalla que ara està dominada pels guardians de les essències i els malenconiosos."


Daniel Innerarity a La Vanguardia del 17.03.2018





divendres, 16 de març de 2018

La mort de Déu




Munch 1893



"No heu sentit parlar d'aquell home boig que a plena llum del dia encengué una llanterna, anà corrent a la plaça i cridà sense aturar-se: “Busco a Déu! Busco a Déu!”? – Com que en aquells moments allà hi seien reunits molts dels que no creien en Déu, això provocà una gran expectació. És que s'ha perdut?, digué un. És que s'ha extraviat com un infant?, digué un altre. O s'està amagant? És que ens té por? Ha emigrat? – així cridaren i rigueren tots plegats.

L'home boig saltà cap a ells i els fulminà amb la mirada. “On se n'ha anat, Déu?”, cridà. “Ja us ho diré! L'hem matat vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però com ho hem fet? Com hem pogut buidar la mar? Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Cap a on anem? No estem caient contínuament? Cap enrere, cap un costat, cap endavant, cap a tots els costats? Existeix encara un a dalt i un a baix? No estam vagant com a través d'un no res infinit? No ens rossa la bufada del buit? No fa ara més fred que abans? No cau constantment la nit, i cada cop més nit? No és precís, ara, encendre llanternes en ple dia?

No sentim encara res del renou dels enterramorts que enterren a Déu? No percebem encara res de la podrida divinitat? - també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu segueix mort! I nosaltres l'hem matat! Com podem consolar-nos assassins d'assassins? El més sant i poderós que hi ha hagut en el món s'ha dessagnat sota els nostres ganivets. - Qui ens netejarà d’aquesta sang? Amb quina aigua podríem netejar-nos? Quines festes expiatòries, quins jocs sagrats haurem d’inventar?

La grandesa d'aquest acte, no és massa gran per a nosaltres? No ens haurem de convertir nosaltres mateixos en déus per aparèixer dignes d'ell? Mai ha existit un acte tan gran i tots els que neixin després de nosaltres pertanyeran per obra d'aquest acte a una història més gran que cap altra història fins avui esdevinguda!”

Aleshores l'home boig va caure, mirant de nou els qui l'escoltaven: també aquests callaren, mirant-lo estranyats. A la fi ell llançà a terra la seva llanterna, de manera que es va trencar en bocins i s'apagà. “Arribo massa aviat", digué després. "Aquest esdeveniment encara està en camí, no ha arribat encara fins a la oïda dels homes".

Es conta que aquell mateix dia l'home boig penetrà en vàries esglésies i en elles entonà el seu requiem aeternam deo, i que cada cop que l'expulsaren i li exigiren comptes ell es limità a replicar: “Què són encara aleshores aquestes esglésies sinó les tombes i monuments fúnebres de Déu?”.


Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, aforisme 125