dimecres, 28 de febrer de 2018

Entusiasme







Segons Joan Coromines (Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana), el terme entusiasme és pres del grec ενθουσιασμός ‎(enthousiasmós, "arrapament, èxtasi"), derivat d'ενθουσιάςω (enthousiázo 'estic inspirat per una divinitat'), que per la seva banda prové de ἔνθουσια (enthousia, "inspiració divina"), i aquest de ἔνθεος ‎(enthous, «inspirat pels déus»), derivat de θεός ‎(theus, «déu»).





dimarts, 27 de febrer de 2018

Durada o qualitat







"Cal reflexionar amb cura, meditant o conversant amb altres, per tal de convèncer-se que la millor existència no és, en general, la més llarga, sinó la que ha estat més ben emprada. Es sol lloar als que més han tocat la cítara o conduït una nau? No; sinó a aquells que ho han fet millor. Cal, doncs, fer consistir el bé no en la durada del temps, sinó en la virtut i proporció adient que es pot donar a tot. Heus ací el que és considerat com a feliç privilegi, com a do de la divinitat.

(...)

És a un ús oportú del temps, més que no pas a la molta edat, al que veiem concedir constantment la prioritat.

(...)


Cal mesurar la vida pel bon ús que es faci d'ella, no pel temps que dura."


Plutarc a Tractat sobre la mort




dilluns, 26 de febrer de 2018

El secret de Déu




Rouault 1937



"Nadie puede saber claramente hasta qué punto cree o no cree. El secreto de Dios lo vela -y comprenderlo así sería, como quien dice, previo a la fe misma: aun quien no crea, o todavía no crea, o crea que no cree -como el San Manuel Bueno, de Unamuno- tiene que darse cuenta de que ni siquiera un creyente puede medir bien hasta qué punto lo es y no lo es. En términos corrientes: no se puede echar mano de la fe personal como quien echa mano de la cartera, para comprobar que sigue ahí, y para mostrar objetivamente su documentación o su dinero. Cuántos y quienes sean los creyentes, y hasta qué punto lo sean, es esencialmente misterio: cabe entrever que hay en el mundo muchas personas a quienes la palabra "Dios" no les dice nada, o les inspira aversión, pero que tienen la vida entregada a algo trascendente, auténticamente divino, sea la justicia en la sociedad, sea simplemente la bondad, el desvivirse por otros, o incluso, más modestamente, la honrada aceptación del vivir vulgar, prefiriendo -no sin caídas- y disfrutando todo lo bueno y lo valioso con que tropiecen."


José María ValverdeEls elements essencials de la fe cristiana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1975)





diumenge, 25 de febrer de 2018

Coratge i cinisme




Fautrier 1955



"Le courage n'est pas l'inverse de la peur, c'est l'inverse du cynisme."


Leila Slimani


(citada al Twitter per Edgar Morin)





dissabte, 24 de febrer de 2018

Religió i evangeli




Hernández Pijuan 1984



"La relativa novetat teològica del postconcili és la llatinoamericana "teologia de l'alliberament". Però la novetat teològica, en el postfranquisme, de 1'església la catalana és l'oblit de les cotes de progressisme social i cívic que havia assolit abans de la crisi econòmica i de la "cultura de la crisi". La religió, aquí, s'està convertint en un assumpte més individualista que individual, que ha oblidat el seu recent passat centrat en la defensa acèrrima dels, religiosament parlant, pobres i oprimits, i, secularment parlant, obrers i marginats. El catolicisme català s'ha  convertit en refugi d'intimitats sacsejades i desarborades per la crisi. D'aquí que la religió, culturalment, a Catalunya estigui de baixa. Per què no es submergeix en la cultura de la crisi ni l'obvia mantenint la flama sagrada dels seus vells plantejaments progressistes. El nostre catolicisme, genèricament, viu en tal bany maria espiritual que pot ser acusat d'adormidera o d'evasió.

Però aquella politització de catolicisme progressista havia oblidat l'esfera dels sentits íntims del creient. Havia convertit el creient en una mala caricatura del militant polític d'esquerres. La tornada de molts dels nostres cristians al sentit religiós subjectiu i unidimensionalment personal és una venjança lògica davant d'aquell catolicisme tan públic, i tan encotillat en l'anomenat compromís temporal, que oblidava les dimensions intransferibles dels ciutadans amb fe. Però l'absència de dimensions públiques d'aquest neocatolicisme de refugi fa recordar la necessitat d'aquella campanya de la revista "El Ciervo", en els seus inicis, que es deia "A la recerca d'una consciència social".

Perquè el problema més gran de l'actual catolicisme català és el de la pèrdua de la consciència social, cívica, cultural, en nom de la consciència religiosa en el sentit pejoratiu del terme. D'aquí que les crítiques tradicionals de la religió com alienació o il·lusió estiguin, de nou, en voga.


Perquè el més greu és que en l'interior del catolicisme català no hi hagi malestar. El catolicisme, quan funciona culturalment, és quan viu una tensió aguda entre la religió i l'Evangeli, i quan esclata la crisi entre les exigències de la religiositat genèrica humana i les contraexigències de l'evangeli concret. Un catolicisme significatiu està sempre en conseqüència vivint aquest malestar.

Però en l'actual catolicisme català la religió està engolint l'Evangeli. Produeix, als que la consumeixen, més bona consciència que mala consciència; més consol que exigència. La sortida d'aquest camí mort de la religiositat catalana residiria per a alguns a tornar a restaurar les antigues postures progressistes. Són els conservadors i tradicionalistes del progressisme català. I intenten, per a això, trobar inspiració directa en la "teologia de l'alliberament" sudamericana. Però no es donen compte que, amb la crisi de civilització, els nostres conciutadans estan recobrant la epidermis i la consciència europees, aletargades per aquell tercermundisme cultural que va ser el franquisme i, en conseqüència i en gran part, el mateix antifranquisme. Voldrien aquests restauracionistes que Catalunya fora Nicaragua perquè els esquemes de la "teologia de l'alliberament" funcionessin mecànicament. No s'adonen que en l'enfonsament del progressisme catòlic hi han pesat definitivament dos fets: el que la creença religiosa hagi deixat de ser una massiva dada sociològica a Catalunya, i el que s'hagi produït la crisi dels conceptes seculars d'utopia que carregaven les tintes del progressisme catòlic.

No s'adonen que el creient de la Catalunya dels vuitanta, sociològicament plural, on la fe mai es dóna per pressuposada, és molt diferent del creient dels anys seixanta, quan el catolicisme era una ideologia ascendent en la nostra societat, la fe certa era una evidència i el mite del progrés, en la seva versió d'esquerres, una altra evidència cultural no contradita. La "teologia de l'alliberament" sudamericana només pot funcionar normalment on hi ha un poble "naturalment cristià ", per factors sociològics, en què no s'ha produït encara el fenomen de la pluralista secularització i on hi ha una situació d'opressió que clama per una revolta que justifica la utopia com a camí de supervivència. Aquestes dues condicions històriques no es donen en l'actual Catalunya. Viure intel·lectualment d'elles significa falsejar la realitat, utilitzar el cristianisme com a coartada per escapar de la cultura de la crisi per no entendre que el cristianisme que està en crisi no és el conservador i intimista, sinó el progressista. I no saben que la crisi del progressisme catòlic és la que ha produït aquesta recaiguda genèrica en l'individualisme religiós consolador.

El problema que es presenta als cristians que comencen a sentir el malestar del seu catolicisme tan aliè als drames i esperances de la nostra societat i creuen en l'Evangeli com a lloc on trobar sensibilitat per captar-los, resideix a tornar a descobrir què significa a Europa i per tant a nivell planetari (però sense oblidar ja més aquesta referència europea) ser pobre i humil des de les claus d'una societat industrial en crisi. Així es permetria que l'Evangeli inquietant entrés en col·lisió amb la religió consoladora i brollés un nou sentit públic en el catolicisme, refugiat en les subjectivitats acovardides. Però sense perdre mai de vista l'antropologia de l'home de la crisi, tan diferent de la del gairebé medieval i antic catòlic progresista.

Recuperar, doncs, la generositat cristiana sense trair la sensibilitat de l'home de la crisi és la tasca que té davant seu el nostre catolicisme, si vol incorporar-se a l'univers civil i cultural i no ser un subproducte d'ell. Però recobrar la generositat significa descobrir i posar en evidència en quins racons ocults i visibles de la nostra societat és necessària.

La religió esmussa la sensibilitat pública i l'Evangeli la desperta. Per això el repte es troba en el camí de jutjar la religiositat actual des del rigor de l'Evangeli. Només així, arriscant la religió en nom de l'Evangeli, impedint que la primera engoleixi al segon, el catolicisme català podrà trobar alguna paraula vàlida per aportar als seus conciutadans. Però sense renunciar malgrat tot a la situació cultural que ha ocasionat la crisi. Sense tornar enrere a la comoditat de dogmatismes que evitaven la llibertat, d'optimismes que substituïen l'esperança, de certeses que anul·laven la fe, de credos polítics que monopolitzaven la caritat. El cristianisme no hauria de servir com a refugi davant de la por a la llibertat, com succeeix en aquest renaixement de la religió, ni de conservadorisme d'un vell progressisme que s'havia oblidat dels riscos de la mateixa llibertat."


Jaume Lorés a La Vanguardia del 05.06.1984





divendres, 23 de febrer de 2018

Un port




Hodgkin 2007



"Tinc jo - encara una fita? Un port cap al qual les meves veles corrin?

Un bon vent? Ai, només qui sap cap on va, sap també quin vent és bo i quin et va a favor."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "L'ombra"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 22 de febrer de 2018

Ordre i caos







"En una societat de virtut perfecta, els mercaders fan els seus mercats convenientment, els grangers gaudeixen dels seus camps, els empleats estan segurs en els seus treballs, estudiosos independents practiquen els seus mètodes, i el poble en general gaudeix de la seva feina. Així, el vent i la pluja no són destructius, les plantes i els arbres no moren d'hora, i el designi celestial es fa manifest.

Quan una societat degenera, els impostos són immoderats i les execucions mai cessen; els crítics són castigats i els homes virtuosos són matats. Així, s'esfondren les muntanyes, s'assequen els rius, els insectes voletegen sense descans, i els camps no tenen plantes.

Així doncs, quan una societat està en ordre, un boig no pot pertorbar-la sol; quan una societat és caòtica, un savi no pot governar-la sol. Perquè per a la gent sàvia, el bon humor i la serenitat són vida, la virtut perfecta i l'encarnació de la divinitat són destí. En conseqüència, la vida només pot ser duta a terme després de trobar el destí, mentre que el destí només pot ser entès quan arriba el moment. Hi ha d'haver una època així abans que hi hagi una gent així."


Wenzi 75



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 21 de febrer de 2018

L'esforç d'estudiar




Bronzino 1555



"Montaigne va començar i els altres van seguir. Fins els nostres dies, el debat sobre l'educació ha estat viciat per una associació indissoluble entre el desig -encertat- de suprimir la crueltat dels mestres i la suposició -errònia- que la lletra entra per curiositat i amb plaer. N'hi ha prou que els nens i els adolescents segueixin les seves inclinacions naturals sota una atenta i intel·ligent guia, perquè es facin amb un esplendorós i profitós ramell de coneixements i sabers. Doncs bé, no és així, o només és així en algunes matèries i en un molt escàs nombre d'estudiants. Matèries com el dibuix, les manualitats, potser la música i el relat oral. Estudiants dotats d'una retentiva, abstracció i capacitat de relació superiors al comú. Per a la resta, i invariablement per a l'escriptura, la lectura i les matemàtiques (les tres erres sonores de l'anglès, "writing, reading, 'rithmetic "), és imprescindible forçar la ment. Sembla mentida que el pare del gran error de l'educació moderna no s'adonés que les seves facultats d'aprenentatge i assimilació eren extraordinàries.

De tots els grans pensadors de la nostra cultura, Montaigne és un dels que incorren en un menor nombre d'errors. Ell raonava com a superdotat, però d'haver viscut a la època de l'escolarització generalitzada, hagués estat el primer a admetre que els superdotats no passen del dos per cent. Fins i tot ells han de fer colzes -i les figures més grans ho han fet molt més que la resta- si volen aprofitar les seves grans facultats. Així que als altres no els queda cap més remei que imitar-los, sota pena d'engrossir la vigent majoria d'analfabets funcionals (definits com incapaços de resumir una informació de premsa).

Per si no n'hi hagués prou amb l'evidència quotidiana, els psicòlegs de la cognició han deixat prou clar que la naturalesa ha dotat als cervells humans per parlar i explicar, però no per llegir, escriure i calcular. De manera semblant, exercitar la memòria i relacionar conceptes abstractes són treballs ardus i gens divertits, però sense ells els coneixements s'esfilagarsen i s'esfumen sense deixar rastre poc després de ser adquirits. No hi ha ni hi haurà manera divertida de fixar-los, no s'aprèn a llegir, escriure, abstreure o efectuar càlculs complexos mitjançant el perfeccionament de cap joc didàctic. L'estudi compensa però és àrid, sobretot en les seves primeres etapes, fins que s'adquireix l'hàbit. Segons el meu modest entendre, qualsevol debat sobre l'educació que no comenci per aquí, o tingui molt en compte aquests fets, fonamentals i inamovibles, constitutius de la naturalesa humana, està destinat a fracassar, a aportar soroll en lloc de solucions per millorar l'aprenentatge.

Això no vol dir que els altres criteris moderns sobre educació, ni els associats a ells, estiguin equivocats o siguin indefensables. Al contrari, els que pretenguin salvar-los haurien de començar per reconèixer i corregir l'error "naturalista" de Montaigne, que és el de Rousseau i els seus seguidors. L'adquisició de cultura en edats primerenques és molt més que un aprenentatge natural per sobreviure en les següents. Les cries humanes no aprenen com les de la resta dels mamífers, jugant i mossegant-se. Al contrari, l'espai del joc s'ha de distingir de l'estudi. L'agressivitat s'ha de reprimir i reconduir. Ni la pedagogia és un joc ni el nen és el rei a qui ha de traslladar-se la autoritat que abans va ser del mestre.

Un pare va comentar molt satisfet a Rousseau que havia criat al seu fill segons els principis de l'"Emili", al que aquest va respondre: "Ho sento per vostè i per ell; no he pretès establir un mètode, sinó evitar els mals de l'educació vigent". Els pares i els mestres de les generacions posteriors, de manera especial les actuals, no han tingut gens en compte aquesta lúcida resposta. Avui els mals d'aquella educació -autoritarisme, rigidesa, memorització sense comprensió, la tortura mental i la ja esmentada crueltat, amb el seu reguitzell de càstigs corporals- han estat feliçment eliminats. Tot i que el nen no hagi de ser "una planta que creix en llibertat ", la batalla que els ha vençut és la de la llibertat, l'ensenyament universal, el laïcisme, el progrés, la democràcia i el benestar generalitzat. Per tant, hem de considerar que, tot i l'error naturalista, el propòsit valia la pena. (...)"


Xavier Bru de Sala a La Vanguardia del 16.02.2002





dimarts, 20 de febrer de 2018

Parlant de la mort







"Què hi ha de penós ni de trist en morir? Ja que tot el que fa referència a la mort ens és tan familiar, tan natural, per què ella mateixa, al contrari, ens sembla temible? Podem sorprendre'ns que sigui tallat i cremat allò que ha estat fet per a ser tallat i cremat? Que es fongui el que es pot fondre i que el perible pereixi? Hi ha potser un sol moment en el que la mort no estigui en nosaltres?"


Plutarc, Tractat sobre la mort


"Tenir por de la mort no seria altra cosa que semblar sensat sense ser-ho, ja que semblaria saber el que no se sap. Ja que ningú no sap el que és la mort, com ningú no sap si després de tot no és per als humans el més gran dels béns. En canvi, se la tem com si se sabés que és el més gran dels mals."


Plató, Apologia de Sòcrates (citat per Plutarc al "Tractat sobre la mort")



"On n'est pas d'accord avec la vie tant qu'on n'est pas d'accord avec la mort."


Alexandre Vialatte (1901-1971)




dilluns, 19 de febrer de 2018

Jou







El terme "jou" és ambivalent. Té una forta càrrega negativa, com a signe d'opressió, de càrrega feixuga que no ens podem treure de sobre. La imatge dels bous aparellats pel jou de cara a una major eficàcia agrícola ha esdevingut signe d'aquest pes opressor. 

Però alhora aquesta imatge pot tenir una dimensió positiva, la d'allò que ens uneix fortament, indestructiblement, amb la màxima intensitat, a una altra cosa. Ens fa u amb aquella altra cosa; no ens hi articula, ens hi solda. Per això s'ha fet servir com a imatge de la unió amb Déu a la que aspira el creient: una unió total.

Això queda subratllat per l'etimologia: jou i yugo (castellà) provenen del terme sànscrit yoga, que significava "unió" i del que l'hinduisme n'ha fet tan gran ús i difusió.

I és possible que el refús de la religiositat per part d'alguns provingui d'associar-la amb el primer sentit del terme: la unió amb Déu vista com una càrrega opressora, com una pèrdua de llibertat.





diumenge, 18 de febrer de 2018

Fi i mitjans




Picasso 1962



"La fin ne peut justifier les moyens pour la raison évidente que les moyens déterminent la nature des fins produites par eux."


Aldous Huxley


(citada al Twitter per Edgar Morin)


Possible traducció:

"El fi no pot justificar els mitjans per la raó òbvia que els mitjans determinen la naturalesa dels fins produïts per ells".





dissabte, 17 de febrer de 2018

Màrius Torres: La mort, en un matí d'abril




Millet 1859



"La Mort passava en un matí d'abril. Tan alta
sobre un món desvetllat amb tots els noms florits,
que els núvols s'esfullaven, arran la seva galta,
i els cims nevava la carícia dels seus dits.

Però un fresc perfum de llorer s'elevava
com una veu del món a l'implacable pas.
- Altiva segadora, que per beure'n la saba
segues el camp més fèrtil amb un falç de glaç,

¿de què et val afollar les espigues sens nombre
si et cau una llavor de cada brot que culls?
Quan has passat, el món rebrosta a la teva ombra,
i orenetes vivents s'escapen del teus ulls!

Orgullosa, ¿no saps que sota el teu caprici
la veu dels moribunds és molt més que un sanglot?
Una vida s'encén a cada sacrifici.
Potser ni tu mateixa no pots morir del tot."


Màrius Torres





divendres, 16 de febrer de 2018

Dissort




Hodgkin 1989



"No hi ha dissort més dura en tot destí humà que quan els poderosos de la terra no són també els millors homes. Llavors tot es torna fals i recargolat i monstruós."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "Col·loqui amb els reis 1"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 15 de febrer de 2018

Valorar la virtut







"Quan Wen-tzu va preguntar sobre la virtut, Lao Tse va dir:

Desenvolupa-la, alimenta-la, enforteix-la, madura-la. El benefici universal sense discriminació és un amb el cel i la terra; això s'anomena virtut.

Quan Wen-tzu va preguntar sobre la humanitat, Lao Tse va dir:

Si estàs en una posició superior, no estiguis orgullós del teu èxit; si estàs en una posició de subordinació, no t'avergonyeixis dels teus problemes. Si ets ric, no siguis arrogant; si ets pobre, no robis. Conserva sempre l'amor universal imparcial i no deixis que es marceixi. Això s'anomena humanitat.

Quan Wen-tzu va preguntar sobre la justícia, Lao Tse va dir:

Si estàs en una posició superior, ajuda al feble; si estàs en una posició de subordinació, manté el control sobre tu mateix. No et complaguis en els teus antulls quan tens èxit, i no t'agitis quan estiguis en una situació apurada. Segueix uniformement la raó, sense torçar-la de manera subjectiva. Això s'anomena justícia.

Quan Wen-tzu va preguntar sobre la cortesia, Lao Tse va dir:

En una posició superior, sigues respectuós, tot i que digne; en una posició de subordinació, sigues humil, però seriós. Tingues deferència i flexibilitat, actua com la dona cap al món. Pren una posició de no donar per descomptat, estableix els teus serveis en el no domini. Això s'anomena cortesia.

(...)

El que dóna vida al poble és la divinitat, el que el fa madurar és la virtut; el que el fa estimar és la humanitat, el que el fa honest és la justícia, i el que el fa seriós és la cortesia. Sense evolució i nutrició, no pots alimentar el creixement. Sense amabilitat i amor, no pots completar la maduresa. Sense honradesa i actitud correcta, no pots preservar i estendre. Sense respecte i cura, no pots valer gran cosa.

Així, el poble valora la virtut, pren a pit la humanitat, considera amb temor reverencial la justícia i respecta la cortesia. Aquestes quatre coses són signes de civilització, mitjans pels quals els savis governen a les multituds.

Si els dirigents no tenen virtut, els plebeus estaran plens de ressentiment. Si els dirigents no tenen humanitat, els plebeus lluitaran. Si els dirigents no tenen justícia, els plebeus seran violents. Si els dirigents no tenen cortesia, els plebeus cauran en el desordre. El que les quatre constants no estiguin establertes es diu absència de la divinitat. No tenir la divinitat i no perir és una cosa que mai ha succeït."


Del Wenzi 74



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)




dimecres, 14 de febrer de 2018

Sorollós silenci




Fautrier 1944



Què tenen en comú tres personatges tan diferents com Martin Heidegger, Herbert von Karajan i Karlfried Graf Dürckheim?

Doncs que tots tres van ser nazis, van sobreviure llargament la Segona Guerra Mundial i van practicar un sorollós silenci sobre la seva visió del nazisme...





dimarts, 13 de febrer de 2018

Sobre l'amor







"Si suprimiu l'amor de la unió dels sexes, en què es convertirà aquesta unió? En una necessitat que, com la gana i la set, no tindrà cap més propòsit que sadollar-se i el resultat de la qual no tindrà res de noble.

(...)

Hi ha indiferència i fins i tot fàstic en els plaers que ofereix Afrodita, si Eros no els anima amb el seu alè!

(...)

Després d'haver mostrat el gran que és el poder d'Eros, vaig a considerar ara el que com a benevolència i dolcesa desplega amb els mortals. No parlaré dels bens infinits que procura als que el practiquen, ja que són evidents als ulls de tothom. Hi ha, a més, altres avantatges encara més nombrosos i considerables que Eros posa al servei dels seus adeptes. Eurípides, tot i conèixer bé el tema, no es meravella sinó del menor benefici d'Eros, quan diu: "Del mortal més groller, Eros en fa un poeta". En efecte, aquesta passió dóna intel·ligència a qui abans no tenia la més mínima activitat espiritual. Que inspira coratge al covard, ja ho hem dit, com el foc endureix la fusta que lluny d'ell era flexible. Així mateix, tot enamorat es torna generós, franc, fins i tot magnànim, encara que abans fos el més garrepa dels humans. La seva mesquinesa i avarícia es fonen quan estima, tal com el ferro es torna líquid amb la flama; és a dir, que s'és tan feliç donant a l'ésser estimat com rebent dels altres.

(...)

A caràcters difícils i ferotges abans d'estimar, Eros els converteix en models de benevolència i d'amabilitat. "La flama de la llar fa la casa alegre". Així mateix, hom es torna més radiant, sens dubte, sota la influència de l'escalf amorós."


Plutarc (46-120) a Tractat sobre l'amor





dilluns, 12 de febrer de 2018

El silenci dels intel·lectuals




Hernández Pijuan 1985



"Els nostres intel·lectuals s'han reconvertit ràpidament al silenci, la gastronomia i la inactivitat política. La democràcia i la diguem-ne autonomia es veu que no els necessiten gaire. I els polítics, sempre tan gelosos dels quatre grams de poder que cauen de la taula centralista, no han fet pas res per convidar els intel·lectuals a sortir de la seva present somnolència. No hi fa res que el procés polític espanyol sigui encara en gran mesura un misteri, racionalment parlant. No té cap importància que l'autonomia vingui a consagrar la superioritat fins i tot cultural de Madrid sobre la cada dia més provinciana Barcelona. No importa gaire que el poble es divorciï progressivament dels responsables del seu destí. I, tanmateix, l'observador més distret s'adona que els símptomes del nostre malestar són gravíssims i explícits. Una joventut fúnebre i terriblement silenciosa que es veu que no té res a dir ni a escoltar. Una manca total de fervor i d'entusiasme per part d'un poble cada dia més colonitzat pels mass-media. Una vida política sense imaginació que amaga sistemàticament a l'opinió pública les raons profundes de la seva acció i, sobretot, de les seves cada vegada més escandaloses concessions al desordre establert. I, per acabar-ho d'adobar, una cultura trista, pobra i progressivament decantada cap a l'entreteniment, l'espectacle per l'espectacle i -en el millor dels casos- l'obra de prestigi sense cap mena de justificació real.

Algú dirà que els nostres intel·lectuals callen per la senzilla raó que s'han quedat sense públic. Que es retiren a la vida privada perquè s'han adonat que ningú no els fa cas, ni el poder ni el poble. Certament. No es pot negar que en l'actual silenci dels intel·lectuals hi ha una gran part de cura d'humilitat. La seva darrera sortida a la llum pública va resultar desastrosa. Aquella joventut que volien alliberar del sistema ha acabat destruïda per la droga, les religions idiotitzadores o el terrorisme. Una vegada més els aprenents de bruixot s'han terroritzat davant l'espectacle d'unes forces destructives que no sospitaven que romanien amagades en el fons de l'home. I és ben natural que les víctimes de l'experiment decideixin no escoltar més els responsables del naufragi. En aquest món els errors es paguen, i la casta intel·lectual paga ara en silenci i desprestigi la frivolitat progressista dels darrers anys. Però la penitència silenciosa i privada que estan fent els intel·lectuals no deixa de ser, d'altra banda, un error de conseqüències gravíssimes.

Una cura de silenci, una moratòria en l'acció, una parada en el viatge històric segurament tenen un cert sentit en un moment en què els canvis econòmics i tècnics són tan profunds que escapen massa sovint a l'habitual capacitat d'anàlisi. Suposem que la intel·lectualitat occidental, i naturalment la catalana, ha comprès això i que aquesta és la raó de la seva desaparició d'escena. Però aquesta moratòria no l'observa tothom. Els polítics, per exemple, continuen prenent decisions importants per vocació i també per necessitat. A Catalunya, concretament, la democràcia i l'autonomia coincideixen amb una formidable pèrdua d'empenta en tots els ordres de la vida social. La retirada dels intel·lectuals no l'ha compensat l'aparició d'una classe dirigent amb vocació de protagonisme, amb dinamisme. Ben al contrari. Tot fa pensar que, de classe dirigent, a Catalunya no en tenim i que és, per tant, inevitable que ens vinguin de fora moltes decisions que s'haurien de prendre aquí. La sutura, per exemple, entre les dues comunitats lingüístiques, és evident que no la poden fer els polítics. És fonamentalment una unió cultural allò que cal fer, i si els professionals de la cultura no participen en aquesta operació és quasi segur que es farà malament. La nova identitat catalana, tan necessària després del fracàs evident, en tots els ordres, del model tradicional, no la poden fer els gestors actuals de la nostra vida pública. Ens calen idees noves per substituir les velles i, molt especialment, per plantar cara a un món post-crisi que ens costa d'imaginar, que no serà l'utòpic que pintaven els ideòlegs dels seixanta, però que serà molt diferent del que avui vivim.

Hi ha una Catalunya que s'ofega perquè no està preparada per afrontar el procés radical i rapidíssim d'adaptació a les noves realitats científiques i tècniques. No seria el primer cas d'un poble que desapareix absorbit -i no militarment- per un altre. Ens cal construir una nova catalanitat, però en primer lloc, ens cal imaginar quina serà la manera de ser catalans l'any 2000, a Europa. I per imaginar i programar aquesta nova realitat catalana cal, ja des d'ara, un formidable esforç cultural. El silenci dels nostres intel·lectuals -que no sembla pas el silenci de la creació, ans el de la defecció- és, en aquest sentit, la primera batalla que hem de guanyar o perdre."


Josep Ametller a El Món del 12.08.1983





diumenge, 11 de febrer de 2018

Diu el savi xinès







Diu el savi xinès: “El gran Camí no és pas difícil, n'hi a prou amb estar-se de triar. Només cal que no hi hagi ni atracció ni aversió per tal que la comprensió aparegui amb tota claredat.” Ens diu que si deixem d’optar, de triar, d'escollir, de seleccionar, d’inclinar-nos per un cantó o l'altre, de refusar, entrem en la bona dinàmica, anem pel bon camí, ens situem en l'actitud adient per viure encertadament la vida. I ens diu que això no és difícil de fer. Tot i que, quan mirem de fer-ho ens donem compte de fins a quin punt estem acostumats a triar constantment, a mostrar preferències i inclinacions, a sentir-nos incòmodes amb coses o situacions, o a desitjar amb delit el que sigui. Aquesta és la nostra manera habitual de reaccionar, de relacionar-nos amb el món.

Insisteix el savi xinès, amb la senzillesa i l'encert del llenguatge proper: “La lluita entre l'”a favor” i l'”en contra”, vet aquí la malaltia del cor!” En la nostra consciència, la lluita entre el correcte i l'erroni porta a malmetre la ment. Hem d'anar més enllà d’aquesta confrontació, hem d'allunyar-nos d'aquest combat, ens hi juguem la nostra salut, i per tant la possibilitat de viure en la pau i la joia. I segueix reblant el clau: “Si cerquem o rebutgem les coses no estem en sintonia amb el Camí.” Entrar en la dinàmica de la confrontació, de l'optar, de diferenciar el que és correcte i el que és erroni, ens allunya de la manera encertada de viure; en escollir o rebutjar quelcom es perd de vista la cosa tal com és. “Si voleu trobar el gran Camí, no estigueu a favor ni en contra de res”, insistirà el nostre savi. I no fer-ho ens porta a perdre la nostra llibertat: de fet, com que volem agafar o rebutjar, no som lliures. Quan ens dediquem a optar, quan perdem la capacitat d'anar més enllà de la dinàmica de confrontació, deixem de ser lliures. En resum, el nostre savi dirà encara: “No us deixeu enganxar per les perspectives duals, vigileu de no seguir-les. Al menor rastre d'”a favor” o “en contra”, la ment s'embolica en les complexitats.”

És només un petit pas, una petita correcció de la nostra reacció habitual davant les coses: passar de pronunciar-se a no pronunciar-se. Però, per fàcil que sigui, ens costa molt fer aquest pas. Fins i tot tenim dubtes sobre la seva correcció: com deixar d'optar pel correcte, l'encertat, el que ens sembla bo, i com no rebutjar el que considerem mal enfocat, no adient, impertinent? Potser el que passa és que el savi xinès no ens parla d’una reacció moral, sinó d’una actitud vital que és prèvia, o està més enllà, o està més endins que l'àmbit de la moralitat. Que no l'anul·la, però el depassa, i el fonamenta de manera que el fa diferent al que és l'habitual, el fonamenta de forma menys absoluta, menys dogmàtica. La moral està bé, però és previ i més important estar en el “gran Camí”, en l'actitud encertada, en la manera adient de veure les coses, de situar-se en el món.

Aquest “gran Camí” és prou peculiar, i sovint ens sembla, al primer cop d'ull, paradoxal. Però quan ens hi fixem descobrim el seu profund sentit, la seva consistència. El nostre savi ens diu que és “perfecte com el vast espai”, de manera que “al Camí no li falta res, ni hi ha en ell res de superflu”. És simple, i alhora complet. Ens diu també: “Si us n'allunyeu ni que sigui el gruix d’un cabell, un abisme separa llavors el cel i la terra.” Preciosa imatge: quan no som dins del camí, quan ens en separem, per poc que sigui, caiem en el buit, trenquem l'harmonia, generem una ruptura entre el cel i la terra, que queden separats per una distància sense límits, infinita. Llenguatge poètic i radical per subratllar la contundència de la situació: al Camí no s'hi pot estar només “una mica”: o s'hi és o no s'hi és, i si no s'hi és la situació esdevé catastròfica. Els humans som l'espai de contacte, de connexió entre el cel i la terra, entre “aquest món” i “l'altre món”, però si ens separem del Camí deixem d'acomplir aquesta funció, i el cel i la terra se separen de manera brutal, i nosaltres caiem en l'abisme.

Estar en el Camí comporta “discernir el sentit profund de les coses”. I el nostre savi torna a l'atac: “Si no discerniu el sentit profund de les coses, us esforceu en va per calmar la vostra ment.” Si no podem arribar fins allà on brollen les coses, fins a la font, fins a la seva arrel, la nostra ment s'esgotarà en va, perduda en la confusió. Anirem donant tombs inútilment fins a quedar exhausts. Ell ho dirà així: ”Tornar a l'arrel és retrobar el sentit; córrer darrera les aparences és allunyar-se de la Font. En l'instant, reorientant la nostra mirada, anirem més enllà del buit de les coses del món.” Mentre no canviem la nostra manera de veure les coses, només veiem que aparences, res no té substància, tot és buit. I fer aquest canvi de mirada és cosa d’un instant, d’un clic, d’un petit canvi de posició. Quan fem aquest clic, és com si tot s'il·luminés en totes direccions, veiem el món d’una altra manera. Quan el fem, ja no ens perdem en els reflexes de la llum damunt les coses, que no ens permeten veure-les de debò, sinó que tornem a l'arrel original, a allò que hi ha darrera dels fenòmens, allò que els origina, que els genera, allò que es troba en la fondària; entrem en contacte amb l'essència, diríem, fent servir termes metafísics que mostren la seva utilitat a l'hora d'assenyalar quelcom de fonamental però alhora indescriptible, inefable.

El nostre savi és amant del matís, perquè sap que les idees centrals, per simples que siguin, han de ser presentades des de molts angles per poder anar avançant en la seva comprensió. Per això entra en una nova manera de parlar de combatre la dualitat, la dissociació. Diu: “No correu darrera els fenòmens, no resteu en el buit. Si la ment roman en la pau de l'Únic, aquesta dualitat desapareix per ella mateixa.” La nostra temptació, el nostre perill és doble: o bé quedar enganxats als fenòmens i no saber anar més enllà d'ells, córrer darrera d'ells, o bé, en l'extrem oposat, negar els fenòmens i dedicar-nos a buscar un món sense fenòmens, un buit que els exclogui. En canvi, si anem més enllà d’aquesta contraposició dual fenòmens-buit, si tranquil·litzem la nostra ment aconseguint que vagi més enllà d’aquesta dinàmica dual, llavors la dualitat desapareix, s'esvaeix espontàniament i regna la pau.

Encara ho dirà d’una altra manera: “Si deixeu d’actuar per trobar la tranquil·litat, aquesta no serà res més que un afegit d'agitació. Cercant el moviment o el repòs, com podríem conèixer l'Únic?” Hem de sortir de la presó de la dinàmica de la contraposició. Si creiem que agitació i calma es contraposen, ens equivoquem; buscar la calma torna a ser una agitació. No hem de buscar ni l'una ni l'altra; llavors és quan “coneixerem l'Únic”, haurem anat més enllà de la dualitat, de la contraposició, i així assolirem la pau i la joia.

Dit això, no ens semblarà estrany que el savi xinès ens digui que “quan no s'entén la no-dualitat del Camí, el moviment i el repòs són falsos. Si rebutgeu el fenomen, us engoleix; si perseguiu el buit, li gireu l'esquena.” No és que els dos extrems estiguin malament, es tracta de que mentre els veiem contraposats no veiem el que els origina, el que hi ha a la seva arrel, i llavors queden inconsistents, sense mèrit, esdevenen ”falsos”. Mentre estem en la dualitat, si rebutgem els fenòmens no aconseguim res, no ens en podem desempallegar, ans al contrari aquests ens engoleixen. O, el que acaba anant a parar al mateix, si volem assolir el buit, si ens volem endinsar pels camins del no-res, en un distanciament de la realitat que la negui, que la refusi, assolim l'efecte contrari: “si perseguim el buit, llavors estem contra el buit”, es podria dir també. En el camí, moviment i repòs, fenòmens i buit són consistents i harmònics; fora del camí, no ho són. En el Camí els podem viure, fora del Camí no.




Diu el savi xinès: "A força de paraules i d'especulacions, ens allunyem del Camí. Aturant els discursos i les reflexions, no hi ha cap lloc on no puguem penetrar." No hi ha manera d'assolir el Camí per la via de la raó, ni hi ha manera de parlar-ne amb el nostre llenguatge. Per justes que siguin les nostres paraules, no expressem el Camí. Per exactes que siguin els nostres pensaments, no estem assolint a través d'ells la veritat. La veritat és d'una altra mena. I l'única manera d'arribar-hi és tallant les paraules i els pensaments, anant més enllà del llenguatge i del pensament. Només així podrem emprendre el Camí i penetrar realment en la realitat, en tots els seus racons. Alguns diran que això és irracional, però no es tracta d'anar contra la raó sinó de depassar-la, d'anar més enllà d'ella, d'entrar en territoris que ella no controla. Cal gosar fer aquest salt: és difícil i genera recel, però és la manera d'entrar en el Camí que porta més enllà del buit interior i del buit de les coses del món. El camí que porta a la veritat. Una veritat a la que llavors s'accedeix sense ni proposar-s'ho: "No cal perseguir la veritat, simplement s'ha de deixar d'intentar veure-hi." No és volent veure-hi com hi veurem, és simplement aturant la nostra manera habitual de veure les coses, d'enfrontar-nos amb el món -la manera presidida pel desig i el refús, per la tria-, que les coses ens mostraran el seu veritable rostre.

I el savi xinès insisteix en donar voltes per aclarir un únic punt, el punt clau, l'única cosa de la que parla. Hi ha el que en diu el món de la dualitat o dels fenòmens, el de l'atracció i l'aversió. Hi hi ha el món de la unitat, del buit, de l'absència de fenòmens. Però l'alternativa no és entre aquests dos móns, els quals de fet depenen l'un de l'altre; l'alternativa està en sortir del joc entre aquests dos móns, no aferrar-se, lligar-se, vincular-se emocionalment, diguem-li com vulguem, ni a l'un ni a l'altre. Per això diu, en frases que inicialment poden semblar críptiques i paradoxals, però que ben mirades no ho són: "la dualitat només existeix en relació a la Unitat; no us aferreu a la Unitat. Quan la ment s'unifica sense aferrar-se a l'U, tot esdevé inofensiu." El dos depèn de l'u, i per tant no només és important no vincular-se al dos, al món dels fenòmens, sinó que és també igualment important no vincular-se a l'u. Paraules que assenyalen una direcció, però que també hauran de quedar enrere. Si aconseguim això, la ment s'apaivaga, es retira, deixa de portar la batuta, de regir l'experiència; i quan això succeeix, ja tot és al seu lloc, tot és com cal, sense màcula, sense error. Aquest és l'estadi on porta el "gran Camí": més enllà del dos i de l'u, l'estadi sense dos ni u, la realitat ni escindida ni unificada, simplement la realitat no deformada, sense projecció, tal qual. "Essent el dos impossible, l'u ho és també."

Aquesta contraposició entre la dualitat i la unitat es pot expressar també amb unes altres paraules, fent servir l'habitual i intuïtiva contraposició entre subjecte i objecte. Dirà el savi xinès: "L'objecte és objecte en relació al subjecte; el subjecte és subjecte en relació a l'objecte. Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit." Per afegir que "El subjecte desapareix amb l'objecte; l'objecte s'esvaeix amb el subjecte", i finalment que "Si voleu comprendre el subjecte i l'objecte, heu de veure que tots dos són buit." I que "En aquest buit únic, tots dos es confonen i cadascun ho conté tot." Tot és subjecte, tot és objecte, res és subjecte, res és objecte. Només hi ha objecte si hi ha subjecte -perquè hi ha subjecte-, i viceversa. Cal anar més enllà de la contraposició subjecte-objecte. No serveix per avançar pel "gran Camí".




Diu el savi xinès: “El gran Camí és ample per essència, ni fàcil, ni difícil. Mantenir punts de vista estrets porta al dubte; com més de pressa penses anar, més lentament vas.” Des del gran Camí es veu el món amb una mirada ampla, es veuen grans horitzons, i els conceptes de facilitat o dificultat no hi encaixen: el camí és com és. Fora del Camí, en canvi, entrem en el domini de les visions rígides, estretes de mires, que porten a la indecisió i a la malfiança. “Quan dubtem, la dispersió i la depressió apareixen; en la il·luminació, l'atracció i l'aversió són inexistents.” Ens pensem que per aquests camins estrets i tortuosos fem drecera, anem més ràpid, però això és una falsa impressió, ja que aquests camins no porten enlloc. I afegirà encara: “Quan els nostres pensaments es fan rígids, girem l'esquena a la veritat; ens emboliquem i ens enfonsem en el neguit.” Circular pels estrets senders del pensament discriminatori – l’”a favor” o “en contra” – no ens pot apropar a la veritat, la ment que s'endinsa per aquests camins es torna confusa, espessa, i cau en la depressió; es cansa i se sent torbada. De què serveix posar-se a favor o en contra de les coses? Això no porta enlloc més que al malestar. "Aquest neguit cansa l'ànima: de què serveix fugir d'això i buscar allò altre?”

I és que “si volem avançar, emprendre l'únic i més gran Camí, no hem de rebutjar els fenòmens.” Voler fugir del món, separar-se'n, aïllar-se en un món de perfecció, defugir la realitat de la que formem part, no porta enlloc. Hem d'acollir la realitat tal com és, assumir-la amb tota la seva naturalitat; no podem tenir cap prejudici enfront de les coses tangibles. Quan aconseguim superar aquests prejudicis i no defugir la realitat, llavors anirem pel bon camí, assolirem la fita màxima, la il·luminació: “Si no rebutgem els fenòmens, podem assolir l'estat suprem.”

I és que les desviacions del Camí encertat són degudes a la mala orientació de la nostra ment, a la seva manera habitual – discriminatòria, diferenciadora – de funcionar. “Utilitzar la manera de funcionar de la ment, no és aquesta la més gran manera d'esgarriar-se?” “Totes les oposicions són fruit de les nostres reflexions.” Les coses, en elles mateixes, no en tenen de diferenciacions; som nosaltres els que les projectem en elles, amb els nostres lligams i preferències, i aquesta és la nostra gran equivocació. “Les coses estan desproveïdes de distincions; és el nostre lligar-nos a elles el que els n'hi confereix.” Si entre les coses no hi ha diferenciacions, perquè hi establim lligams de preferència i aversió? Per això dirà: “Guany i pèrdua, veritable i fals: deixa'ls anar d’una vegada per totes!” Entossudir-se en les distincions és perdre el temps, cansar-se inútilment: “Somnis, il·lusions, pètals surant en l'aire: perquè extenuar-se volent-los atrapar?” I aquests somnis s'esvaeixen per ells mateixos si estem atents, vigilants, alerta, amb els ulls ben oberts per tal que la ment no recaigui en el camí de les diferenciacions: “Si l'ull no dorm, els somnis desapareixen sols.”

“Si la ment no queda atrapada per les diferències, tot no és més que una única Realitat.” Si la ment no discrimina, no se sotmet a les diferenciacions, totes les coses que hi ha en el cosmos comparteixen el mateix: el ser simplement reals. Per això afegirà ràpidament: “Lliurant-nos al misteri de les coses en llur realitat única, oblidem el món de la causalitat. Quan totes les coses són considerades amb equanimitat, retornen a la seva naturalesa original.” “Escolteu la naturalesa de les coses i estareu en sintonia amb el Camí, lliures, sense preocupacions.” És fer un pas, és fer un salt cap a un enfocament estrany, misteriós de les coses: veure-les només com a reals, que és la seva única veritable naturalesa, el seu estat natural. Assumint a fons que tot comparteix aquesta dimensió bàsica de ser real, podem anar més enllà de totes les dependències a que la discriminació ens porta. En un món sense humans, les coses simplement són: cal tornar a connectar amb aquesta visió primigènia per viure el món de la manera adient. “No cerqueu el perquè de les coses: evitareu així caure en el món de les comparacions.” Més que "perquès", hi ha fets.

I aquest procés porta a una gran calma: “Si la ment és il·luminada per la identitat, tota activitat s'apaivaga.” La ment esdevé imparcial, deixa de planificar i de lluitar. Els rastres de les accions s'esvaeixen. Per això diu també: “El savi no porta a terme cap tasca; el foll s'embolica ell mateix.” El savi no pren iniciatives, no persegueix metes. Una idea també ben xocant per al nostre món, embarcat en l'acció, l'emprenedoria; però és que, com passava quan parlàvem de l'ètica, el nostre savi xinès se situa en un pla diferent, al que tant li podem dir previ, com superior, com més profund. No parla de la vida quotidiana, sinó de l'actitud des de la qual viure aquesta vida quotidiana. Haurem de continuar actuant, com haurem de continuar discernint el bé i el mal, però ho haurem de fer des d’un altre rerefons, des d’una altra actitud bàsica, sabent que aquests nivells immediats no són ni el darrer nivell ni el fonamental, i que és diferent actuar i discernir el bé i el mal si es fa des d'aquest misteriós nivell de la realitat en tant que tal que si l'acció i el discerniment del bé i el mal són els últims horitzons de referència.




Diu el savi xinès: "En la Realitat tal com és, no hi ha ni altri ni un mateix. Si voleu sintonitzar-hi, una sola paraula és possible: no-dos!" El savi entrelliga matisos que ha anat fent: la realitat no deformada prescindeix de la distinció entre subjecte i objecte, simplement és. No hi ha jo i l'altre. Però no és que subjecte i objecte, jo i altre s'uneixin, s'unifiquin: tampoc no es tracta d'assolir la unitat. Per això no contraposa "dos" i "u", sinó que la fórmula que ofereix, clàssica del pensament advaita, per expressar paradoxalment aquest anar més enllà dels fenòmens sense caure en el buit, més enllà de l'objecte sense caure en el subjecte, més enllà de la dualitat sense caure en la unitat, és senzilla i contundent: "no-dos". Si es vol realitzar l'u, només es pot fer en el no-dos. I "si és no-dos, llavors tot és el mateix; res no queda exclòs." En la no-dualitat, totes les coses són idèntiques, no hi ha res que no estigui contingut en ella; tot és semblant, les contradiccions són assumides. "Una cosa és alhora totes les coses, totes les coses no són més que una cosa. Només que pugueu copsar això, ja no cal que us turmenteu a propòsit del coneixement perfecte." S'ha arribat al final de l'itinerari, comprenent això ja n'hi ha prou. En aquest estadi, la vivència esclata: "Tot és buit, irradiant i lluminós per ell mateix: ja no cal esgotar les forces de la ment. L'incomparable no és mesurable pel pensament, el coneixement no pot sondejar-lo." La ment s'ha d'aturar, aquí ja no fa falta que s'esforci, ja no té funció: s'ha arribat a l'espai del no-pensar. Ja no hi ha dubtes, ja regna una fonda convicció, no necessitem la memòria per sostenir la nostra visió de fenòmens impermanents, passatgers, i la passió deixa de regir els nostres passos: "Quan els dubtes són escombrats, la veritable confiança llueix, forta i dreta. Res a retenir, res a recordar."

I el nostre savi ens acaba dient que "els savis de tot arreu tenen accés a aquest principi cardinal." Tots els itineraris van a parar al mateix lloc, al mateix ensenyament, a la mateixa font original, a la mateixa veritat. Aquesta és una experiència universal, a l'abast de tothom, assolible des de totes les cultures. "Les fronteres de l'Últim no estan protegides per lleis." Tothom hi té un accés lliure, no hi ha regles ni regulacions d'accés, cap llei s'hi aplica.

Hem fet el gran Camí, però ni a aquest ens podem aferrar, no en podem esdevenir dependents, no ens hi podem refugiar, ni fer-ne un ús indegut, ni manipular-lo, ni estar encantats de ser-hi: "Si ens lliguem sentimentalment al gran Camí, perdem la justesa; en l'intent, ens fiquem en un carreró sense sortida."

Encara vol subratllar el caràcter inefable i desconcertant d'aquesta vivència a través d'unes quantes frases d'aparença enigmàtica i paradoxal, però que deixen de ser-ho en tenir present tot el que ens ha dit abans. "Un moment de consciència és semblant a milers d'anys. Ni existència ni no-existència, per tot arreu davant dels nostres ulls." Aquesta experiència ens treu del temps i omple l'espai; no és ni ser ni no-ser, però ho abasta tot, tot el que ens envolta és això. "L'infinitament petit és com l'infinitament gran, en l'oblit total dels objectes. L'infinitament gran és com l'infinitament petit, quan l'ull ja no percep límits." Ja no hi ha fronteres, ni límits, ni diferències. "L'existència és la no-existència, la no-existència és l'existència. Mentre no ho entengueu, romandreu inquiets." Copsar la no-dualitat és l'única font de pau. És l'únic pas a fer. Si no hem assolit aquest estadi, hem de procurar arribar-hi. "L'essència de la convicció és no-dos, no-dos és l'essència de la convicció." La confiança és no-dual, i el que és dual no és confiança.

I el nostre savi s'acomiada amb un darrer advertiment-recordatori: el que ha mirat de dir no es pot dir amb paraules. Les paraules poden portar fins al llindar de l'experiència, però l'experiència és inefable. "Aquí els camins del llenguatge s'aturen", ens dirà. Les paraules no aconsegueixen expressar allò a que s'apunta, que "no és ni passat, ni present, ni futur". Està més enllà del temps.


(Comentari al Xinxinming, text de saviesa xinès del segle VIII)








dissabte, 10 de febrer de 2018

Calendari







En certes tradicions, com ara la romana, l'any començava el mes de març, amb la primavera. Era el mes dedicat al deu Mart, ja que en ell es preparava la campanya militar que duraria fins a l'octubre (l'època de bon temps...). Després venia l'abril, derivat del llatí aperire, obrir la terra. Maig deriva de la deesa primaveral Maia, i juny de la deïtat etrusca Juno. La resta de mesos ja no tenien nom, sinó un número: quintilià (posteriorment convertit en juliol en honor de Juli Cèsar), sextilià (posteriorment convertit en agost en honor a Octavi August), setembre (de set), octubre (de vuit), novembre (de nou) i desembre (de deu). Els dos darrers mesos, gener (del deu Jano) i febrer (de la deesa Februus, de la febre) eren considerats un temps mort, d'hivernació, i de vegades a aquests dos mesos se'ls ignorava, no se'ls donava nom, ni tan sols número.


(explicat per Xavier Bru de Sala a La Vanguardia del 10.02.2007)


I Antoni Puigverd comenta a La Vanguardia del 08.01.2018:

"En llatí, porta és ianua, que prové de Janus, el déu de les dues cares: amb l'una mira cap al passat, amb l'altra cap al futur. Janus també dóna nom al més de gener (Ianuarius), que és la porta de l'any. Janus ensenyava els romans a observar el futur sense perdre de vista el passat. Ensenyava a mirar la realitat com una continuïtat, com un únic passatge (ianus)."





divendres, 9 de febrer de 2018

Honor




Hodgkin 1996



"Que d'ara endavant el vostre honor no sigui el lloc d'on veniu, ans el lloc cap on aneu! La vostra voluntat i el vostre peu, que volen anar més enllà de vosaltres mateixos - siguin el vostre nou honor!"


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De les taules noves i de les velles 12"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 8 de febrer de 2018

Guanyar els cors







"Els que poden convertir-se en governants són conqueridors. Els que són capaços de conquerir als adversaris són necessàriament els forts. Els forts són aquells que utilitzen el poder dels altres. Els que poden utilitzar el poder dels altres són aquells que poden guanyar els cors de la gent. Aquells que poden guanyar els cors dels altres són sempre persones que estan en pau amb si mateixes. Aquells que estan en pau amb ells mateixos són flexibles i complaents."


Del Wenzi 71



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 7 de febrer de 2018

Mors tua, vita mea




Tàpies 2007



"Una mateixa història permet múltiples relats, i cada relat implica el desig d’un final determinat. Si hom desitja la independència de Catalunya, triarà només aquells fets que justifiquin aquest final. L'Estat espanyol hi apareixerà sempre com un instrument al servei de l'esclafament de Catalunya, i la resposta independentista, encara que vulneri la llei, serà descrita com l'única possible. El relat independentista és maniqueu: bons i dolents. Per això, el seu principal enemic durant tots aquests anys ha estat el catalanisme que, en defensa dels interessos catalans, propugna vies més inclusives i menys traumàtiques. Desaparegut el catalanisme d'escena, l'independentisme ha aconseguit que el relat de les complexes relacions entre Catalunya i Espanya ja sigui només binari. O l'estelada o la rojigualda. No hi ha res més a triar.

Un aspecte crucial dels relats és l'el·lipsi, això és, l'eliminació d'aquells fets de la història que fan nosa al relat. N'hi ha molts, de fets, que han desaparegut del relat independentista. Però dos són especialment significatius, perquè afecten la reforma de l'Estatut, factor desencadenant del procés. En plena elaboració de l'Estatut, Artur Mas, aleshores cap de l'oposició, es va plantar a la Moncloa per negociar amb el president Zapatero al marge del Parlament. I en el moment del referèndum de l'Estatut, ERC va votar no i va coincidir, per tant, amb el PP. L'aventura de l'Estatut va implicar tants errors de la part catalana com de l'espanyola. Però la part espanyola només hi veu els errors catalans (pacte del Tinell), mentre que la part catalana només cita les meses petitòries i les irregulars deliberacions del Tribunal Constitucional.

El relat espanyol dominant també és de bons i dolents. Però conté un recurs abusiu, tenint com té l'Estat el monopoli de la força: argumentar com si l'altra part estigués en les mateixes condicions. S'afirma, per exemple, que l'independentisme és egoista (l'atribut és de Josep Borrell) i antisolidari per agitar l' “Espanya ens roba”. Però no hi ha hagut manera que l'Estat afavorís un debat obert i equànime sobre els fluxos fiscals. Es diu, per exemple, que els independentistes són desobedients, però tant el Govern espanyol com la maquinària de l'Estat han desobeït també moltes vegades. És més: hi ha hagut indicis de guerra bruta que ni el poder judicial ni la premsa han volgut investigar. S'afirma que la justícia és independent, però és obvi que només ho és formalment, segons han dictaminat la Comissió Europea i el Consell d’Europa: la jerarquia dels jutges no respon a criteris professionals, sinó polítics.

Els relats d'uns i altres ens obliguen a triar entre la impietosa severitat del jutge Llarena i els ardits com de Robin Hood de Puigdemont. Ens fan triar entre les frases despectives de Sáenz de Santamaría o d'Hernando i les fantasies independentistes d'una doble presidència. La ciutadania mereixeria un relat menys esbiaixat, més complet. Però ha de triar entre dos relats maniqueus que només tenen en comú aquella vella i impietosa sentència romana: mors tua, vita mea. La teva mort és la meva vida."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 07.02.2018





dimarts, 6 de febrer de 2018

El temps de pensar




Schmidt-Rottluff 1911



"Los seres humanos siempre hemos querido saber qué es la verdad, pero de un tiempo a esta parte nos preguntamos, más bien inquietos y desconcertados, dónde está la verdad. A menudo creemos intuirla en el aspecto de las cosas, en aquello que nos hemos acostumbrado a denominar realidad. Tradicionalmente hemos creído que una especie de consenso armonizaba las relaciones entre la realidad, nuestro pensamiento y nuestro lenguaje, de manera que el acuerdo entre estas instancias garantizaría la verdad.

Hoy, sin embargo, una cuestión se impone con urgencia: ¿cuál sería la realidad que garantiza nuestros juicios? En una época como la nuestra, donde la esencia de la realidad es la disgregación, parece que se impone la pluralidad de concepciones. La realidad ya no es algo monolítico presente a nuestra mirada, sino que se descompone caleidoscópicamente en múltiples realidades, pensamientos y palabras que reclaman todos su lugar en la verdad.

Y es precisamente la legitimidad lo que nos preocupa, porque, a la hora de definir sus parámetros, nos amenazan continuamente dos peligros inexcusables por igual: el pesimismo nostálgico y el optimismo ingenuo. En electo, el hombre moderno, con una mirada perpleja ante la realidad huidiza, siente que pierde pie en la verdad y se aferra a una cosmovisión que lo ancla en "su" mundo. Sin embargo, ya no podemos ceder a la tentación de buscar refugio en una veritas aurea porque estamos advertidos del peligro que el exceso de sistematicidad y dogmatismo imponen a nuestro pensamiento. Ahora bien, ¿estamos igualmente advertidos del peligro que comporta la continua disolución de la realidad en la fugaz multiplicidad de cosas, ideas y palabras? Los promotores de la modernidad alzan optimistas cantos de sirena en pro de la libertad de creación de infinitos mundos posibles. Nunca como ahora habíamos disfrutado de tanto conocimiento ni de tanta información, incluso de la posibilidad de construir y vivir en mundos a la medida de nuestras necesidades, deseos e ilusiones. Pero en esta apología moderna, según la cual todo es verdad porque todo es real, nos sentimos amenazados por la falta de sentido, creemos ahogarnos en la dispersión del pensar y del decir. En esta situación, ¿debemos afirmar que todas las realidades y opiniones merecen el mismo grado de credibilidad? Parece que el descrédito de la realidad ha comportado, de forma lenta pero inexorable, el descrédito del pensamiento y de la palabra. En el gran bazar que hoy es la realidad, la opinión impera como verdad, de tal manera que el criterio de la cantidad consensúa un modo de verdad que podríamos denominar estadística. La realidad se convierte en mercadotecnia y la palabra, en logotecnia: el lenguaje se pretende aséptico, y las opiniones no se comprometen a nada porque su valor es tan efímero como la realidad que las fundamenta. De todo ello padecemos las consecuencias éticas: el abuso de determinadas palabras (solidaridad, justicia, paz, verdad...) intoxica nuestro oído y acaba por desvirtuar su sentido.


Opiniones sin fundamento

Esta situación que hemos descrito no es otra que la vieja cuestión del relativismo. Sabemos que la filosofía nace, de la mano de Sócrates, precisamente en clara oposición a este modo disperso de pensar y de decir que pervierte la verdad, y que el propio Aristóteles no duda en calificar de "vegetales" a los viejos maestros relativistas. Así, quienes hacen depender su pensamiento de la constante fluctuación de imágenes sensibles deben admitir la disparidad de opiniones sobre la realidad y dotar a todos los discursos del mismo valor de verdad. Pero en esto mismo radica su propia destrucción, porque el que dice que todas las opiniones son verdaderas, por fuerza deberá aceptar que todas son también, paradójicamente, igual de falsas. En esta pura equivocidad, las palabras dejan de tener sentido y los discursos pierden su credibilidad y son el "hablar por hablar" de las opiniones sin fundamento. Esta enfermedad de la palabrería sólo puede curarse cuando se reconoce, como decía Aristóteles, que hay un "logos" en la voz, que las palabras deben tener un sentido y manifestar una verdad.

Y ¿cómo saber si una palabra tiene "logos" cuando el recurso a la realidad es hoy más bien inseguro? ¿Dónde debe buscarse la legitimidad de la palabra en ausencia de discursos normativos? Deberemos detenernos en el "tiempo del pensar" porque al hombre le urge intuir un camino por donde orientarse entre tanta palabrería. Huérfanos de realidad absoluta, sólo la reflexión pausada -con uno mismo y con los otros- se ofrece como un posible antídoto al perpetuum mobile de la opinión. Heidegger dijo que la meditación reclama "serenidad". Sólo en la serenidad de un pensar que se da tiempo y se hace en el tiempo podemos encontrar la autenticidad, una meditación que huye tanto de la erudición indiferente corno de la palabrería inconsistente. Pero esta meditación parece enemiga de la modernidad. El mundo moderno es apresurado y falto de memoria.


El descrédito de la palabra

Así, pues, la desmemoria colectiva y la mirada apresurada hacia el futuro constituyen la cara y la cruz del mismo fenómeno, aquel que viene marcado por el descrédito de la palabra y la paralela mitificación de las imágenes. La modernidad ha encontrado, en el ámbito de la pura visualidad inmediata, un refugio a aquella perversión de la palabra. Pero este refugio produce un efecto doblemente devastador. Por un lado, la realidad deviene meteórica sucesión de imágenes que no llega a arraigar en la memoria porque no da tiempo a pensar. Por otro, la escasa credibilidad de la palabra "dicha" se ha extendido también a la palabra "escrita", al legado que constituye nuestra tradición y que permite reconocernos en el tiempo de nuestra historia. Según esto, la actual devaluación de la lectura no es un hecho casual, sino el fruto más evidente del desinterés que sentimos por la meditación. De este modo, la sombra de la desmemoria planea por encima de nosotros con la forma del desarraigo. Y es que recordar ("fer memoria"), nos dicen, es un acto obsoleto que atenta contra la libertad del hombre moderno, ese Prometeo siempre renovado y desprendido del peso del pasado.


Perseguir volátiles

Como si no tuviera memoria ni historia, la modernidad pretende vivir fuera del tiempo, y el poco aprecio que sentimos por el pasado es hoy correlativo a nuestra obsesión por el futuro. Esta mirada alienada hacia el futuro promueve como consigna que es preciso desprenderse del pasado, caminar con prisas hacia el futuro y, sobretodo, no mirar atrás bajo amenaza de ser con vertido en estatua de sal. Pero la tenaza de la desmemoria tiene en la prisa su confirmación más rotunda. Tenemos prisa por hacer, decir y pensar, porque la realidad misma cambia muy deprisa. Este parece ser el aspecto esencial de la realidad: convertirse en pura actualidad, noticia fugaz, acto de un día que es preciso digerir rápidamente. No debería extrañarnos que el paradigma de pensador actual sea el contertulio, que se entretiene conversando y que está dotado de la admirable capacidad de forjar con prisas la opinión del día. La tertulia ocupa por fin el lugar de la filosofía, y la opinión, el de la verdad.

Consciente de esta usurpación, la filosofía tiene una responsabilidad: reclamar un tiempo para pensar, un tiempo que resista a la tentación del pasatiempo de opinar. A ella le corresponde recordar que, ante el griterío de las opiniones, se alza un discurso a menudo silencioso; que, ante la urgente toma de posición y el exabrupto más o menos inteligente, es precisa la lentitud de la reflexión; que, ante el simulacro de verdad, debe buscarse la autenticidad del saber, aquel que surge de la meditación y de la vida, y, finalmente, que la actualidad del presente sólo tiene sentido bajo la mirada de la historia, iluminada por el "logos" del tiempo. Esta palabra de la filosofía se inspira en la convicción de que es preciso demorarnos en el tiempo que exigen las cuestiones que han interesado siempre. De otro modo, corremos el riesgo de que la búsqueda de la verdad se convierta en el absurdo de "perseguir volátiles", es decir, en una "volada de coloms"."


Emília Olivé

(professora de filosofia; publicat a La Vanguardia del 27.12.1994)





dilluns, 5 de febrer de 2018

Veritat i bé




Van Dyck 1621



"Nous n'avons ni vrai, ni bien, qu'en partie, et mêlée de mal et de faux."


Pascal


(citada al Twitter per Edgar Morin)


Possible traducció:

"No tenim ni veritat ni bé més que en part, i barrejats amb mal i falsedat."