dilluns, 31 de març de 2008

La mort vista per un àngel





Sonia Delaunay 1914



(Un àngel mira de parlar a un nen sobre la mort, tot i saber que ni els grans l'entendran)


La mort és un tema difícil però del que cal parlar. De fet, al món d'avui els homes parlen massa poc de la mort, volen fer com aquell qui no la veu, i això no pot ser. La mort hi és sempre, i val més tenir-la ben situada, no veure-la com a quelcom d'estrany sinó com a quelcom de normal; de fet, pot arribar a ser una bona consellera a l'hora d'esbrinar la millor manera de viure.

Doncs bé, resulta que el món que els éssers humans capteu amb els vostres sentits, el món material, és un món en constant procés de transformació. Tot sorgeix i desapareix, tot. Els animals, les plantes, els rius, les muntanyes, els continents, els planetes, les estrelles, les persones, els pobles, les cultures, els edificis, les ciutats, els països, els imperis... tot, absolutament tot, comença i acaba. Tot està en un canvi permanent, l'únic diferent és la velocitat amb que les coses canvien, la durada de les coses en el temps. Certs éssers microscòpics duren hores, altres éssers vivents duren dies (com ara els bolets!), altres mesos, altres anys (com les persones humanes, que de mitjana en viuen uns 80), altres segles (aquí ja comencen a anar escassos; només alguns arbres); els països i els imperis duren algun segle, algun d'excepcional pot durar algun mil·lenni; les muntanyes poden durar molts mil·lennis, els planetes milions d'anys; però res està quiet, tot comença i acaba. El món que veieu i sentiu i oloreu i tasteu i toqueu està fet així: és matèria en constant procés de transformació. Naixement i mort es van produint constantment.

El que passa és que, quan us hi fixeu -i els científics us ho van confirmant- us doneu compte que al món hi ha més que el que veieu i toqueu. La matèria és energia de bastant baixa vibració -que s'ha tornat “pastosa”, podríem dir-, i per això la podeu veure i tocar. Però resulta que hi ha altres formes d'energia de més alta vibració que els sentits dels éssers humans no poden captar. O sigui que vosaltres no veieu tot el que hi ha (constantment sou travessats per molts neutrins, però ni us en doneu compte, de tan “lleugers” com són). Nosaltres els àngels, com que som de molt més alta vibració que vosaltres, veiem moltes més coses, però, és clar, no ens podeu veure a nosaltres!

De fet, quan us hi fixeu bé, veieu que també vosaltres mateixos sou una barreja de formes d'energia de baixa vibració (la matèria que constitueix els vostres ossos, carn, sang, nervis, pell, etc.) i formes d'energia d'alta vibració. La connexió entre les dues menes d'energia es fa sobretot a través del cervell (i en són testimonis privilegiats la intel·ligència, els sentiments i emocions, la intuïció, etc.), però no exclusivament; els altres teixits poden ser també impactats per energies d'alta vibració.

Entre les dues menes d'energia hi ha una interacció mútua, de manera que el cos, a través del seu creixement i de les experiències que viu, va contribuint a conformar en ell una acumulació d'energia d'alta vibració amb unes característiques peculiars, pròpies. Aquesta acumulació roman estretament associada al cos mentre aquest existeix. Aquesta acumulació incideix també al seu torn en el desenvolupament i el benestar del cos. O sigui que quan els nens creixeu, aneu conformant un ésser d'energia d'alta vibració -vosaltres no el veieu, però nosaltres sí; és més lluminós que el vostre cos- que està en relació amb el vostre cos i va desenvolupant-se i conformant-se amb ell.

Val a dir que aquesta acumulació té una “mida” -com una capsa- i una “intensitat” -o sigui que dins de la capsa hi pot haver més o menys coses guardades, o sigui més o menys energia acumulada. Com més energia hi ha acumulada, més brillantor té l'acumulació. Aquesta energia també es pot perdre, de manera que el grau de brillantor pot ser més o menys fort segons les èpoques. La mida, en canvi, no tira enrere; la capsa es va fent gran a mesura que es creix, i ja no s'encongeix. Pot arribar a estar buida, fosca -de vegades té forats per on s'escapa l'energia, i cal tapar-los-, però un cop fabricada la capsa segueix estant allà, a punt per rebre energia d'alta vibració. Ah, la capsa de cada persona és diferent! N'hi ha de tota mena de mides, colors, formes, dibuixos a les parets, etc.

Els humans han donat noms diversos a aquesta “capsa brillant”, a aquesta acumulació d'alta energia que cada un d'ells va conformant: ànima, esperit, Geist, Seele, aura, cos astral... L'important, però, no és el nom sinó que els humans se'n donin compte que en ells hi ha també una component d'energia d'alta vibració -nosaltres els àngels només en tenim d'aquesta!- que està interrelacionada amb la de baixa vibració -el cos-, que s'influeixen mútuament i que així com les acumulacions d'energia de baixa vibració fan un cicle -neixen, creixen, decauen i desapareixen- l'energia d'alta vibració s'acumula a la capsa.

Què passa quan l'”acumulació d'energia d'alta vibració” - la capsa, l'ànima - es desconnecta del cos, el moment que se'n diu “morir-se”? Aquí, les opinions dels humans són diferents. Uns diuen – primera postura- que la capsa es desfà i desapareix en el moment de la mort. Altres – segona postura - diuen que la capsa surt automàticament disparada -també es pot dir que “fa el salt”, o que “emprèn el viatge”, tot són maneres de dir- cap a esferes d'alta vibració i s'instal·la allà -o aquí, perquè nosaltres estem pul·lulant per aquestes esferes, a les quals de vegades vosaltres anomeneu “Cel” o “Paradís”; la veritat és que s'hi està molt bé. Aquestes esferes no queden lluny,  més aviat estan aquí mateix, el que passa que no les podeu veure. “Lluny” és una idea lligada a l'espai de baixa vibració, on les coses es poden mesurar i es pot parlar de quilòmetres o d'anys llum. Els espais d'alta vibració no estan “més enllà”, sinó “per aquí”; el que passa que només es poden captar a través de les “experiències subtils”, que són sempre “indemostrables” en termes d'energia de baixa vibració.

Uns altres - tercera postura - diuen que poden passar dues coses: si la part d'alta vibració és prou potent -prou brillant-, o sigui si ha acumulat prou energia mentre ha estat connectada a un cos o ésser material, se'n va cap a les esferes d'alta vibració; si no és prou potent, torna a connectar-se amb l'esfera de baixa vibració -el que en dieu “el món”- per mirar d'acumular més potència i poder anar-se'n més endavant. Els defensors d'aquesta tercera postura encara afegeixen dues coses:

- primera, que hi ha algunes acumulacions d'alta potència -capses molt brillants, perquè hi ha molta energia acumulada- que en lloc de sortir disparades cap a les esferes d'alta vibració s'estimen més de tornar a connectar amb el món per ajudar a altres éssers a acumular prou energia d'alta vibració com per poder sortir disparats. No abunden, però n'hi han; en surten persones meravelloses, plenes de bondat, generositat i paciència, perquè quan tornen a connectar han d'esperar que el nou nen o nena vagi creixent any rera any, etc.

- segona, que si un ho ha fet tan malament que ha acumulat massa poca energia, quan torna a connectar en comptes de fer-ho amb un ésser humà pot fer-ho amb un animal, una planta, una pedra, etc. I au, paciència, a tornar a acumular!

De les tres postures, la primera -desintegració i desaparició de l'ésser d'alta vibració- és una opinió comprensible -als homes els costa veure no ja que les capses no es desintegrin sinó fins i tot que hi ha altres esferes amb vibracions diferents-, però nosaltres els àngels veiem que les capses no es desfan, que quan el cos es mor les capses segueixen existint amb la seva manera de ser pròpia -ja hem dit que totes eren diferents entre sí- i amb la seva brillantor acumulada. Pel que fa a les altres dues, la del viatge automàtic és atractiva -fora pensar-hi més!- però una mica massa senzilla, no sembla filar prou prim; la del possible retorn és més refinada, més treballada, en considerar que hi ha noves oportunitats d'acumular si no s'ha aconseguit a la primera.

A més, per acabar-ho de complicar, totes dues tenen unes variants que incorporen una part terrible. La variant de la segona diu que en comptes de sortir disparat cap a les esferes d'alta vibració pots sortir disparat cap a les esferes de baixa vibració -més baixa que la matèria-, que són unes esferes on s'està fatal. La variant de la tercera es que no només pots tornar-te a connectar com a pedra, sinó com a coses pitjors de les que val més no parlar (éssers afamats o éssers immunds, desconnectar dels quals costa un món i mig, perquè no es moren com les coses materials, sinó que pertanyen als terrenys de les baixes vibracions, dels quals és difícil sortir si no hi ha algú que te'n tregui).

Quina postura és la bona? Això, nosaltres no ho podem dir, encara que em sembla que no he sabut romandre gaire neutral. Tu t'hauràs de formar la teva opinió quan siguis gran, una opinió que haurà de tenir en compte tant aspectes de coneixement -de com et sembla que és la realitat- com aspectes pràctics -o sigui de quina postura afavoreix més el bon comportament dels éssers humans i la seva felicitat.





diumenge, 30 de març de 2008

dissabte, 29 de març de 2008

Icones cinematogràfiques





Sonia Delaunay 1967



Som una generació marcada pel cinema. Marcada a nivell personal: quantes emocions ens ha permès viure el cinema, ampliant així la nostra experiència de la vida – i, a més, sense l'esforç d'imaginació que demana la literatura, el seu gran precedent i company de viatge en aquesta tasca... Però marcada també col·lectivament: el cinema ens ha donat imatges que ens ajuden a reconèixer-nos, referents comuns que esdevenen símbols dels nostres temps, de les nostres vides, que ens estalvien llargues explicacions amb la simple invocació d'un títol. El cinema ha estat i és per a nosaltres un veritable generador d'icones.

Fem, doncs, una petita passejada, més o menys cronològica, no per les pel·lícules bones, o les que més ens han agradat, sinó per pel·lícules que semblen ser un referent compartit més enllà del mateix món del cinema. Obres que evoquen una imatge, un sentiment, una situació, amb la seva simple evocació.

Començarem, com és lògic, pel principi (ni que sigui tan tard com a mitjans dels anys cinquanta, però és quan encara érem criatures) amb el fundacional Los diez mandamientos (1956), amb el Charlton Heston transfigurant-se i el Yul Brinner lluint la calva. Després va venir aquell Pont sobre el riu Kwai (1957) que ens fa xiular sense ni voler-ho. I llavors les fulles esmolades de les rodes de la quadriga de Ben Hur (1959), altre cop amb el Charlton Heston remant a les galeres i fent-nos viure l'horror de la lepra. Sort que tanta tragèdia quedava compensada per Con faldas y a lo loco (1959)...

Els seixanta van començar amb en Hitchkock fent-nos tremolar de por: qui no associa el pànic amb l'escena de la dutxa de Psicosi (1960), amb aquella invisible i suggerent nuesa de la Janeth Leight, que precisament acaba de morir, o amb Los pájaros (1963) de la sogra de l'Antonio Banderas, per esmentar només dues de les nombroses obres d'aquest director?

Les pel·lícules a les quals ens referim tenen la capacitat de, amb el seu sol nom, evocar un món, un temps. El món dels gladiadors d’Espartaco (1960), amb els muscles d’en Kirk Douglas en plena forma. Els suburbis de l’Amèrica moderna de West Side Story (1961), una obra que ens va fascinar per la seva creativitat en la dansa i les seves músiques meravelloses: “Maria, I’ve just met a girl named Maria...”. El desert de Lawrence d’Aràbia (1962), on en Peter O’Toole i l’Omar Sharif es transmutaven en un plàstic contrast entre el blanc i el negre..

En d'altres casos, passa una cosa sensacional: el sol títol s'ha convertit en una frase feta! La soledad del corredor de fondo (1962) i El dia más largo (1962) en són clars exemples. Com anem veient, alguns dels títols només els podem dir en castellà, ni que sapiguem que no és el seu nom original: un altre senyal d'aquesta facultat d'haver esdevingut icones que han tingut.

Altres obres evoquen una idea: la ambigua perfídia de Lolita (1962), per exemple, contrasta espectacularment amb la tendresa i la innocència de la incomparable My fair lady (1964), amb la deliciosa Audrey Hepburn, o de les més meloses i coetànies Sonrisas y lágrimas (1964) i Mary Poppins (1964), amb la no tan deliciosa Julie Andrews. Sense sortir dels musicals, és curiós que del mateix any sigui la iconoclasta, trencadora, rebel Qué noche la de aquel día (1964), amb uns Beatles en plena inspiració i també convertida en una frase feta, com després passarà amb El bueno, el feo y el malo (1966) i amb La fiebre del sábado noche (1977).

Zorba el grec (1964) serà sempre l’entranyable Anthony Quinn ballant el sirtaki. I La pantera rosa (1964) esdevindrà una icona en el literal sentit de la paraula... Bona collita, la del 64, certament.

L'any següent l'amor i la història es tornaran a donar la mà, com tantes vegades ha fet el cinema: ara seran les boniques imatges de Dr. Zhivago (1965), amb el tren revolucionari i l’inoblidable rostre d’en Tom Counternay fent de Strelnikov, la Julie Christie i la Geraldine Chaplin amb allò de la rossa i la morena, la casa enmig del paratge nevat, la música inoblidable... I del mateix any, un altre genial contrapunt trencador dels Beatles: Help! (1965).

Altres pel·lícules ens evoquen l’alta reflexió intel·lectual, com Blow up (1966) que alguns encara no hem acabat d'entendre. La que sí que vam entendre prou bé va ser El graduado (1967) i encara ens escandalitza una mica aquella seducció... que no podrem deslligar mai de la cançó de Simon & Garfunkel.

També cal reconèixer que una altra de les coses que ens fascinen del cinema és la seva diversitat de registres. ¿Podem comparar La noche de los muertos vivientes (1968), el Yellow submarine (1968) i 2001: una odisea en el espacio (1968)? I totes tres són del mateix any, el mític 68!

La creació d'històries impossibles és una altra de les dimensions del cinema que ens admira: El planeta de los simios (1968), per exemple. D'altres vegades és una escenificació reiterada d'un motiu clau el que sobresurt, com la violència catàrtica de Grupo salvaje (1969). I d’altres el patetisme de certes situacions vitals, com l’inoblidable Cowboy de medianoche (1969). L’ensucrada sentimentalitat de Love story (1970) –va, reconeixeu que també vau llegir la novel·la!- és propera en el temps a l’alegre vitalitat d’El violinista en el tejado (1971): recordeu el “If I were a rich man...”?, seguida d'un altre musical que s'ha incrustat molt més encara en el nostre imaginari, i on història i sentiments es tornen a barrejar: el gran Cabaret (1972) –“sofisticadas?”-, i que al seu torn va anar seguit d'una gran saga de referència: El padrino (1973), germà en el temps de la dura i densa El último tango en París (1973) que la Trinca va alleugerir i traslladar a Manresa en una memorable adaptació, i que l’any següent va ser complementada i contrastada per la insubstancial però “engrescadora” Emmanuelle (1974), que també requeria els pertinents viatges a Perpinyà. És curiós que ja el 1973 es fes The way we were (1973), paradigma de les mirades nostàlgiques sobre el passat de la nostra generació i amb una cançó fantàstica de la Barbara Streisand.

El bot a la cadira no ens el va estalviar ningú amb Tiburón (1975). Sort que el va compensar l'extraordinària sensibilitat de Barry Lyndon (1975), amb la seva llum d'espelmes i una banda sonora plena d'encerts. El 1976 la Mercè i jo erem a Nova York, i potser per això recordem especialment Taxi Driver (1976) i Rocky (1976).

I qui no sent una escalforeta encantadora en evocar el nom d’Annie Hall (1977)? Es clar que eren temps també d’obertures galàctiques, amb aquells creïbles Encuentros en la tercera fase (1977) i la increïble Guerra de les galàxies (1977).

Hi ha força pel·lícules que fan caure llàgrimes. Però un plor desconsolat, imparable, a mi, no sé perquè, només me l’han provocat dues: El cazador (1978) i Bailando con lobos (1990).

Alien (1979) només la puc veure per la tele, de tanta por que em fa. La compensació va venir amb l’esbojarrada La vida de Bryan (1979), tan genial que se li perdona fins i tot la irreverència. Manhattan (1979) és un dels més bonics blanc i negre de postal que es poden aconseguir. I els helicòpters wagnerians d’Apocalypse now (1979) tampoc no els podrem oblidar mai.

Fent aquest ràpid repàs d'iconografia cinematogràfica m'ha semblat que els 60s i 70s havien estat més productius que els 80s i 90s; n'han sortit 45 de les dues primeres dècades i 28 de les altres dues. És una impressió generacional? És la irrupció del PC i les noves tecnologies? És la post-modernitat? Aneu a saber...

Però alguns productes memorables van continuar apareixent, com l’impactant Home elefant (1980), els exaltants Carros de fuego (1981) amb la seva música de Vangelis, Excalibur (1981), l'inici de la popular saga de l'Indiana Jones amb En busca del arca perdida (1981) i els dos mites de la ciència ficció adulta i infantil que són Blade runner (1982) i ET (1982). L’interessant Amadeus (1984) no evita aquesta impressió d'un cert estancament de la capacitat icònica del cinema, o potser hauríem de dir del cinema americà, perquè com podem veure la gran majoria de les pel·lícules que estem evocant són americanes. Altres països han fet cinema igual o millor que aquest (Igmar Bergman, Buñuel, el neorealisme italià, Visconti, Fellini, Kurosawa, el “free cinema” anglès, el riquíssim cinema francès, el molt digne cinema espanyol, etc.) però no han creat icones compartides tan clares, ni mundialment ni tampoc localment (i això és el més curiós). És una pura qüestió de potència de distribució, o és que els americans tenen especial gràcia o habilitat en crear referències? Deixem-ho pels especialistes...

El cas és que recordem amb simpatia Un pez llamado Wanda (1988) o El club de los poetas muertos (1989); amb terror El silencio de los corderos (1991), i amb tendresa els Tomates verdes fritos (1991). El creuament de cames de la Sharon Stone a Instinto básico (1992) va picar fort, com a un altre nivell ho va fer la digníssima aproximació al Sida de Philadelphia (1993). Apollo XIII (1995) si que ens va deixar un altre referent compartit: “Huston, tenemos un problema...”. Braveheart (1995) va inflamar la nostra vena patriòtica i Los puentes de Madison (1995) ens va fer emocionar. Alguns vam quedar trasbalsats pel Rompiendo las olas (1996), amb les seves campanes celestials finals. Fargo (1996) se'ns va fer interessant i simpàtica, i El paciente inglés (1996) va confrontar altre cop els que preferien la nena rossa i els que s'estimaven més la morena. Titanic (1997) era grandiosa, i la música emocionant. Ens va caure particularment en gràcia The Full Monty (1997), i ens vam enamorar de la Gwyneth Paltrow a Shakespeare in love (1998). Sense pena ni glòria va passar la meravellosa The thin red line (1998), que hauria d'haver esdevingut un film de referència per la seva profunditat. Una mica buddhista semblava American beauty (1999), i molt imaginativa va ser Being John Malkovich (1999). El cos de la Nicole Kidman no ens tornarà a impactar tant com a Eyes wide shut (1999), la darrera obra del gran Kubrick. I sempre mirarem la vida amb optimisme quan sortim de visitar el Buena Vista Social Club (1999).

Els anys 2000 encara els estem fent. Billy Elliot (2000) és un referent entranyable, i Náufrago (2000) té alguna cosa d'excepcional.

I abans de quedar-nos sense piles i acabar, no deixem d'esmentar Los lunes al sol (2002) i Mi vida sin mi (2002), que tenen plenament aquesta capacitat del cinema per evocar-nos una idea, una vivència, una situació, capacitat que hem volgut subratllar en aquesta breu excursió per l'incomparable i riquíssim món, tan arrelat dins nostre, del cinema.



(escrit l'octubre del 2004 i dedicat al Salva Franco amb motiu dels seus 60 anys)





divendres, 28 de març de 2008

Pasqua





Pasqua. La primavera: la terra reviu, l’aire s’escalfa, les flors omplen els camps. Les llavors enterrades es manifesten com a noves plantes. L’esperança s’aferma al cor dels humans. Comença un temps de creixement i expectació, es prepara una nova collita. Caldrà, però treballar, patir, vetllar, per tal que aquesta collita arribi a bon port. L’esperança i l’alegria van lligades al treball i el neguit. La confiança, però, hi és: ens en sortirem.
Pasqua. Un home ha pronunciat paraules de llibertat, de fraternitat, de justícia, de veracitat, i ha topat amb la incomprensió i els interessos de l’entorn. Alguns l’han seguit, alhora plens d’entusiasme i mancats d’una comprensió profunda del que els deia aquell home i el que suposava estar vinculats a ell. Davant de la por i el patiment, han trontollat. Han contemplat astorats com l’home era agredit i executat a la creu. Han tornat a casa, decebuts i desconcertats. I llavors, de mica en mica, de forma tènue però que anava agafant força, han mirat els seus cors i han vist que les paraules de l’home seguien vives, vigents, i que els lligams amb l’home seguien presents. D’aquí n’ha sorgit una gran alegria, un enorme clam de lloança, la joia de la resurrecció del que creien acabat, extingit, mort. Aquesta és la conflictiva dinàmica de la Pasqua. Un home pateix, uns altres s’ho miren. De la tristor del fracàs en surt una constatació de vigència. Del dolor, una nova força.
- - -
Pasqua és moment de confrontació, de contrast. Dolor i joia, desesperació i esperança s’hi donen la mà en una proposta desconcertant. Del més gran sofriment en pot sortir la més gran perspectiva: no tot s’acaba en el dolor, en la mort, en el fracàs. S’obre una porta que permet veure més enllà, i aquest més enllà és fecund i lluminós. L’afirmació preval, la negativitat no té la darrera paraula. Els maltractats poden trobar una escletxa per on passi l’esperança. Tot i la seva limitació, viure val la pena.

Donar la vida pels altres. Posar el temps i energia de que disposem al servei dels altres. Mirar de fer el possible per tal que la gent visqui millor. Els més propers, els que estimem i tractem dia rera dia, i els més llunyans, els que no coneixerem mai, els anònims. I sobretot els més oblidats, els més marginats. I els que més s’han endinsat en un camí que no porta enlloc, que s’han convertit en víctimes de si mateixos, que van per camins de degradació, de dispersió, d’oblit. Les ovelles perdudes per les que el pastor deixa el ramat, com ens recorda l’evangeli.
Dedicar la vida als altres. I per poder-ho fer, treballar-se un mateix, depurar-se, buscar més alts nivells de qualitat personal. Només l’arbre bo dona bons fruits, ens recorda també l’evangeli. I des d’aquesta donació, des d’aquesta obertura, des d’aquest esforç gratuit, que no espera res a canvi, que es justifica en ell mateix, captar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat.

La imatge del crucificat ressona dins de cadascú. Mou la nostra sensibilitat, ens mostra brutalment l’anar fins a l’extrem, fins a les darreres conseqüències, en el servei a la veritat, en l’amor pels altres. La fidelitat, la coherència, tenen un cost. Aquí no hi ha acomodació, negociació, sortides fàcils. La nostra vida, sovint muntada sobre aquestes mitges tintes, queda trasbalsada per la interpel·lació del crucificat.

I la imatge de la mare veient des de davant mateix la tragèdia viscuda pel fill també ens és un referent. Una mare que havia començat acceptant l’anunci de Gabriel acaba acollint als seus braços el cos del fill executat. El seu cor, però, no pot evitar l’esqueixament, travessat per les espases del dolor. Aquesta imatge s’erigeix en un altre dels grans referents simbòlics de la història humana.

La Pasqua proclama que el sofriment i la mort no tenen l’última paraula. Té sentit esforçar-se, té sentit lluitar, té sentit comprometre’s, té sentit voler canviar els cors i les coses, té sentit voler-se fer millor un mateix i voler fer millor el món.





dijous, 27 de març de 2008

Nadal




"En aquells dies, l’emperador August va dictar un decret d’empadronament de tot l’imperi romà. Tothom s’anava a inscriure, cadascú a la seva ciutat. També Josep se’n pujà de Galilea, de la ciutat de Natzaret, a Judea, a la ciutat de David que s’anomena Betlem –perquè ell era del casal i llinatge de David– a inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que estava encinta. I s’esdevingué que, essent ells allí, es compliren els dies que ella havia d’infantar. Ella donà a llum el seu primogènit, l’embolcallà i el va ajeure en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l’hostal. En aquella contrada hi havia uns pastors que vivien al camp i que de nit vetllaven pel seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparèixer, i la glòria del Senyor els embolcallà en claredat, i es van espantar molt. Però l’àngel els va dir: “No temeu, perquè, mireu, us porto una bona notícia, una gran alegria, que ho serà per a tot el poble, i és que avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, el Messies, el Senyor. Aquestes en són les senyes: trobareu un nadó embolcallat i ajagut en una menjadora”. I de sobte, al voltant de l’àngel, aparegué un nombrós estol d’àngels, que lloava Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes, que ell tant estima”. (Lluc 2, 1 – 14)

- - -

Nadal. El fred: la terra reposa. El solstici d’hivern: la nit més llarga, i l’esperança que porta el veure que, de mica en mica, aquesta nit es comença a escurçar. L’esperança que dins la terra les llavors germinen. Comença un nou any, un nou cicle. Nadal. Un infant, un portal on s’atura un estel. On es proclama una invitació a la pau. Una mare pareix, un pare pateix, un bou i una mula s’ho miren. De la foscor de la nit en surt una llum. Del silenci, un cant.

- - -

L’Evangeli reflecteix com veien Jesús els seus deixebles. El veien com un do de llum de l’Altíssim, com un gest inaudit de tendresa. Els semblava que la nit el reconeixia i s’il·luminava, que els àngels li cantaven, que els senzills (i preferentment els exclosos) se li apropaven i que els que cerquen els camins del Senyor li feien ofrenes. Val la pena reflexionar sobre els elements simbòlics de la narració evangèlica del Nadal, veient-los com a orientacions pràctiques pel camí interior: la freda nit d’hivern (el cosmos), l’establia (la pobresa, l’austeritat, la humilitat: no el confort de l’hostal), el bou i la mula (la vida), Josep i Maria (la humanitat), el nen (la petita, fràgil i lluminosa espurna d’esperança), els pastors (els socialment marginals, els exclosos, i també els que vetllen, que estan alerta; ells són els primers a rebre el missatge), els àngels (els desvetlladors, els conscienciadors)...

- - -



"Del teu cos fes néixer, com Maria, un Jesús sense pare; cal néixer dues vegades, primer de la mare, després de si mateix. Vés, doncs, i engendra’t a tu mateix una altra vegada." (Rumi, Mathnawi III, 3700)

"Cada persona, com Maria, és portadora d’un Jesús en el seu si. Però fins que no experimentem els dolors de part no naixerà el Jesús; sense aquest esforç, Jesús retornarà vers el seu origen privant-nos dels seus beneficis." (Rumi, Fihi-ma-fihi, 5 p.39)

"Celebrem aquí, en aquesta vida temporal, el naixement etern que Déu Pare ha realitzat i realitza ininterrompudament en l’"eternitat" i que aquest mateix naixement es produeix també en el temps, en la natura humana. Però, si aquest naixement no es produeix en mi, què m'importa? Ans al contrari, que en mi es produeixi, aquesta és la qüestió! […] Hi ha algun signe pel qual pugui reconèixer que ha intervingut aquest naixement? Certament, sí! Quan aquest naixement té lloc, ja res no és obstacle per a l'home: tota realitat li mostra Déu. Mentre el teu rostre estigui dirigit cap a aquest naixement, tota cosa es convertirà per a tu en rostre de Déu." (Mestre Eckhart)

"[Els homes i les dones] clamoregen i lluiten, dubten i es desesperen, sense trobar fi a llurs baralles. Que la teva vida arribi entre ells, infant, com una figura de llum pura i viva que els encisi silenciosament. […] Que vegin el teu rostre, infant, i copsin així el sentit de totes les coses; que t’estimin, i així s’estimaran els uns als altres. Vine i pren el teu lloc en el cor de l’infinit, infant." (R. Tagore, La lluna nova)

- - -

Nadal és una festa de “renovació”. Re-novació: la novetat que retorna. I així, d’alguna manera, cada any tot pot tornar a començar, tot es renova, es dóna una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-se en sintonia, en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb l’univers sencer. I des d’aquesta sintonia és d’on es pot captar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat. La imatge del petit infant acabat de néixer, amb una vida tot just encetada, ressona dins de cadascú. Aquest nadó, d’alguna manera, és un símbol de la llum, de la puresa, de la innocència que pot alliberar de la manera espontània de ser (egocèntrica, interessada), de la càrrega que s’ha anat acumulant (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…). Nadal és la proclamació d’una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s’està irremissiblement condemnat pel passat o per l’entorn, es pot veure i viure el món d’una altra manera, amb ulls de pastor, amb ulls d’àngel, amb ulls de llum, amb ulls d’infant. Dient-ho amb preguntes: La realitat és un text que només diu el que diu o bé s’hi pot llegir entre línies? El que hi llegim entre línies, s’entén i es pot descriure o bé és un misteri inexplicable al que només s’hi poden fer al·lusions que cadascú (i cada tradició) fa com pot? Captem que aquesta cosa més que hi ha, inabastable, és alhora fonamental, el que dona gruix, fondària a la realitat i a la nostra pròpia vida? El Nadal seria una imatge al·lusiva a aquest misteri, presentant-lo com un infant lluminós que porta pau? Els àngels que omplen la nit amb el seu cant, amb el seu anunci de pau, són imatges de l’intent de mostrar-se’ns de l’inefable? Quan parlem d’un cel ple d’àngels, parlem d’un món ple d’un misteri que se’ns adreça, que ens interpel·la? El Nadal és una oportunitat de renovació, de re-sintonitzar la vida de tal manera que puguem captar el misteri, la dimensió subtil, l’entre-línies de la realitat? És una oportunitat d’alliberar-nos de la càrrega acumulada i poder-ho veure tot amb uns nous ulls, amb ulls d’infant (els únics capaços de captar, de “veure” el misteri), amb ulls de llum?

- - -


Més imatges de Nadal:

http://picasaweb.google.es/Merce.i.Rai/Nadal



Nota final per a amants de la teoria

És oportú tenir en compte que les narracions nadalenques són potents narracions mitològiques formades per conjunts de símbols i que esdevenen elles mateixes un símbol. Entenent per símbol una imatge mental, imatge física, objecte, idea, narració, gest, text, ritual, lloc, paisatge, música, llum, qualsevol cosa que, quan ens hi apropem, ens impacta de tal manera que ens dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els que acostumem a operar. La gràcia del símbol és precisament aquesta capacitat de fer-nos anar més enllà d’ell mateix i de nosaltres mateixos. El símbol ens canvia el registre, portant-nos a una relació amb la realitat que no podem descriure amb precisió, a la qual hem d’al·ludir amb termes vagues, aproximats, que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent), dimensió última, altre món, oblit d’un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència de l’Absolut, etc.





dimecres, 26 de març de 2008

Advent




La tradició ens parla de l’Advent com a temps per preparar el Nadal. Per preparar-nos per rebre l’infant Jesús, el Messies, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu.

Com tots els símbols, aquest permet diverses interpretacions, que poden ser complementàries. Una d’elles seria veure l’Advent com la preparació per a acollir dins nostre quelcom que ens canviarà la vida, que ens farà fer un salt qualitatiu, que ens permetrà passar de viure “com sempre”, “com de costum”, a viure diferent, a viure amb sentit i plenitud, a viure des de l’esperança i la confiança. Estem ansiosos i expectants davant de la possibilitat que es produeix aquesta irrupció, aquest esdeveniment vitalment clau, excepcional, extraordinari. L’Advent seria llavors el temps per gestionar aquesta expectativa, aquest neguit. Temps de foscor, temps de nit: la llum encara no és aquí. Però temps, precisament, per veure com canalitzar l’extraordinària energia generada per l’expectativa de manera que faci possible que es produeixi l’esdeveniment, el naixement, la irrupció de la llum, de l’infant lluminós. Si això fos així, l’Advent seria cabdal, seria el gran temps; i tota la nostra vida podria ser llegida en termes d’Advent, de la nostra contribució (esforç, encert) a fer possible el gran canvi. És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “salvació”? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo?

I l’Advent és també un tems d’evocació. De mirar enrere, de retrobar les arrels, de veure què ens “marca”, quines imatges portem a dins que ens commouen, que ens connecten amb el més profund de la nostra identitat. Temps de pensar en la importància dels moments “fundants”, el record de la història, la realitat del present, la projecció del futur des d’una identitat que es va construint i reinterpretant… Temps de pensar en els “moments fundants” de la nostra tradició, i concretament en el Nadal, moment del naixement de Jesús, aquell qui ha estat anomenat el Messies, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu i que d’alguna manera és l’inici d’una de les grans aventures de l’esperit humà, d’una de les construccions simbòliques i històriques més fecundes de la història de la humanitat, la que ens és més propera, fills com som d’un temps i un espai concrets.

Vivim en aquesta actitud d’Advent, de nit que es vol transfigurar, de temps de cercar i de trobar, de “gran temps” per fer possible el “gran canvi”? És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “fe” i “salvació” (“la teva fe t’ha salvat”)? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres (del nostre esforç, del nostre encert)? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo? Contemplem atentament l’horitzó? Desitgem que un raig de llum entri a casa nostra? Obrim la finestra per tal que això sigui possible? Volem que un infant neixi al nostre cor, fer del cor una establia, un humil racó on es pot produir la meravella? Mirem a les arrels, al passat, a la història a les institucions, amb respecte i agraïment? Ens sentim “hereus” i responsables de transmetre l’”herència”?





dimarts, 25 de març de 2008

L'Anunciació




“El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: - Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: - No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. Maria preguntà a l'àngel: - Com podrà ser això, si jo sóc verge? L'àngel li respongué: - L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible. Maria va dir: - Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. I l'àngel es va retirar." (Lluc 1, 26-38)

Què ens vol dir aquesta escena? Què ens planteja personalment a nosaltres?
¿Quina és l'actitud a adoptar per tal de poder sentir la paraula dins del nostre cor?
¿Una actitud d’atenció, d’alerta, d’escolta, de fixar-se bé en tot, una actitud d’interrogació activa, preguntant-nos què ens vol dir d’important, de significatiu, la realitat?

Quan la paraula apareix (quan experimentem quelcom que és com si captéssim un missatge), se’ns presenta com quelcom que ve de fora, i no d’un fora qualsevol, sinó del fonament mateix de la realitat, expressat per la imatge de la divinitat. Aquesta paraula és portada pel rostre parlant de la divinitat, l’arcàngel Gabriel (que vol dir “Déu que parla”, és Déu mateix qui s’adreça al cor dels humans). És un esdeveniment desconcertant (“no tinguis por, Maria”, comença dient l’àngel), que trenca la lògica quotidiana, allò que considerem normal, previsible, “humà”. Aquesta irrupció ens depassa (“no és humana”, podriem dir), ve des del fons de la realitat, i per això la vivim desconcertats, com a provinent del misteri. No entenem com és que pot passar això, que podem ser cridats a no seguir la normalitat previsible, allò que considerem normalment com a “humà” (i per això vivim aquesta crida, aquesta irrupció, com a provinent del diví: “el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”).

¿Quina és l’actitud a adoptar davant de la irrupció de la divinitat? El que ens diu el text és: acceptació, submissió lliure, “que es compleixin en mi les teves paraules”. Ni resistència, ni queixa: docilitat, deixar-se portar, assumir el que ve. És la mateixa actitud que tindrà Jesús a l’hort de Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” No és gens fàcil arribar a aquest estat d’esperit, com tampoc no és fàcil arribar a l’estat d’esperit que ens permet estar prou atents a la realitat com per captar-hi l’insòlit, el desconcertant, les traces de la divinitat. Però aquest és el repte que tenim al davant com a creients.



dilluns, 24 de març de 2008

La revelació, experiència humana







Fra Angelico 1453



En l’àmbit apuntat per les nocions d’espiritualitat i religió, amb l’inevitable transfons de la consciència i el llenguatge, s’hi troba el que es designa habitualment com a “revelació”. Una noció que vol designar una experiència peculiar, específica. Una experiència que es troba a l’arrel, en el cor de moltes tradicions religioses.

En Xavier Melloni ha dedicat tot un llibre, “Escletxes de realitat” (Fragmenta Editorial, Barcelona 2007) a aquesta noció. Sense tematitzar-ho en el cos central de la seva definició de revelació, a la pàgina 41 del llibre Melloni formula la següent pregunta respecte als continguts d’aquesta experiència: “¿Baixen, és a dir, procedeixen d’una il·luminació externa divina que irromp des de fora, o aquest caràcter miticomístic del relat és una forma simbòlica de referir-se a un moment de claredat de consciència que permet un avenç qualitatiu en els costums d’un poble?”.

La pregunta és molt pertinent i ben formulada, i és clau per a definir la comprensió actual del fenomen religiós: ¿la “revelació”, és una manifestació del sobrenatural o és una formulació simbòlica peculiar i adequada d’una determinada experiència humana? ¿Existeixen forces “sobrenaturals” capaces d’irrompre en el cosmos i en la història, violentant les seves pròpies dinàmiques de desenvolupament, o bé el que hi ha és experiències humanes d’una naturalesa tal que només queden suficientment designades si es fa servir la imatge d’una irrupció exterior, de tant estranyes, especials i extraordinàries com són?

La distinció entre una lectura racional de la realitat i una lectura simbòlica de la realitat és certament compatible amb la no creença en les “forces sobrenaturals”. Aquestes dues lectures de la realitat són legítimes i compatibles, i ambdues són fruit de la potencialitat humana, de la creativitat humana. Són dues maneres diferents de parlar sobre la realitat. La primera nega les forces sobrenaturals; la segona les utilitza com a recurs, com a eina, per a referir-se a determinades maneres d’experimentar la realitat: “és com si...”

La utilització del llenguatge simbòlic, típic de les religions, no presenta problemes mentre manté la consciència del seu caràcter simbòlic. Sí que els presenta, en canvi, quan barreja indegudament llenguatge simbòlic i llenguatge racional, quan els confon, donant als símbols el valor d’entitats reals, independents dels éssers humans i la seva cultura, forces preexistents al cosmos (encara que sigui lícit, des del llenguatge simbòlic, utilitzar aquesta imatge per a designar-les). Davant de l’existència de forces sobrenaturals, es poden adoptar tres posicions: 1) deixar l’interrogant obert, no pronunciar-se; 2) afirmar la irrupció del sobrenatural; 3) inclinar-se per considerar-lo com una experiència humana que només es pot formular convenientment utilitzant imatges d’irrupció sobrenatural, però sabent que es tracta d’una experiència humana, i per tant “natural”, i no sobrenatural.

Hi ha qui considera que la no convicció (creença) de sobrenaturalitat impedeix ja la “eficàcia”, l’operativitat. Nosaltres optem per considerar que és possible l’operativitat des de la consciència simbòlica, especialment en un context comunitari. Opinem que algú pot formular la revelació en termes d’impacte sobrenatural i alhora viure-ho i pensar-ho així, experimentant-ho com un impacte del sobrenatural i per tant formulant-ho així, sense distància lingüística simbòlica, sense consciència de símbol apropiat per a la peculiaritat de l’experiència de revelació. Però que hi hagi persones que visquin i pensin així la revelació no ens autoritza a pensar que hi ha irrupció “objectiva” del sobrenatural, que considerem com a no possible. Hi ha persones que ho viuen així, res més. El sobrenatural és un tipus d’experiència humana, que es produeix en un cosment vertebrat per i penetrat per una cultura, que li dóna instruments lingüístics per a expressar la seva experiència, inclosa l’experiència de revelació. S’expressa com a irrupció del sobrenatural però no “és” irrupció del sobrenatural encara que la persona ho visqui així.

Recordem que les religions comparteixen un mateix repte: trobar un espai legítim en la cultura moderna. Això comporta revisar la seva comprensió del fet religiós, prenent més consciència de la naturalesa simbòlica de les seves narracions i qüestionant-se el que suposa i a on va a parar una interpretació literal de les “forces sobrenaturals”. Hi ha revelació, hi ha revelacions, però ¿són irrupcions “exteriors” per part del “sobrenatural” o bé designacions de moments extraordinaris de l’experiència humana i de la construcció humana de visions del món capaces d’orientar la vida, de fer viure amb més dignitat, de fomentar interrelacions més humanes i de mostrar la qualitat, la gràcia i l’esplendor del món? ¿Es pot prendre la posició que són acceptables simultàniament les dues posicions? ¿Es pot defensar que tan vàlida és la lectura literal com la lectura simbòlica dels textos? ¿És sostenible actualment la lectura literal? Nosaltres considerem que les grans fites religioses s’han de llegir simbòlicament, que actualment només es poden llegir simbòlicament. Les d’altres religions i les de la pròpia, si se’n té una.





diumenge, 23 de març de 2008

La mística sufí







Un dels terrenys on l'Islam ha assolit nivells realment impressionants és en el terreny de la mística. Els místics islàmics acostumen a anomenar-se sufís (hauríem de dir sufis, derivat de suf, la tela de llana amb que es vestien), i normalment s'aplegaven - encara s'apleguen - en colles o confraries derivades de la vinculació a un cert mestre o bé a d'altres afinitats, com ara les tècniques de meditació i pregària utilitzades. Una de les tècniques que encara perviuen a Turquia és la dels anomenats "dervitxos giròvags", els quals van girant sobre ells mateixos en grup i al so d'una certa música, amb vestits blancs de faldilla ampla, etc. (dervitx ve del persa darvitx, que vol dir “pobre”).

"Sufí és aquell que no veu més que a Déu en els dos móns" dirà Shiblî. I Al-Gunayd: "Ser sufí és abandonar tota preocupació, i la pitjor de totes les preocupacions és un mateix. Mentre t'ocupes de tu mateix estàs separat d'Al·lah. El camí cap a Ell es d'un sol pas: sortir de tu mateix". Convertir la pròpia existència en la vivència de l'Únic, és l'objectiu del camí del sufí. I aquí coincideixen, com és lògic, amb la més alta aspiració de totes les religions. Arkoun dirà (Ouvertures, p. 140): “En la seva intenció última, la mística és, d'entrada, l'experiència viscuda de la trobada interior i unificadora entre el creient i el Deu personal (l'infinit i l'absolut lligats al diví pel conjunt de les religions). (…) La contemplació mística és un exercici individual, independent del culte retut per la comunitat; és viscuda com un do gratuït de Déu al que respon el do amorós del místic.” Més endavant (p. 147) afegeix que “el discurs místic amplia, desenvolupa, explota la part simbòlica i mítica del discurs religiós fundador (l'Alcorà pel sufisme, els Evangelis pels cristians, els textos apocalíptics per la Càbala jueva…) per construir un coneixement iniciàtic, un gnosticisme que sosté l'itinerari místic i esdevé enriquit, a canvi, per les dades de cada experiència portada fins al seu terme (unió amb el diví, unificació, experiència extàtica).”

Les relacions entre els grups de sufís i la resta de la societat musulmana no sempre foren harmonioses. ¿Quina de les dues vies s'ajustava més a la voluntat divina i a la predicació de Muhammad? ¿Quin havia de ser el compromís profund, el del compliment ritual i la observació de la llei o la fe i l'amor interior? D'aquí el tradicional enfrontament entre els sufís i els sectors fonamentalistes, que difícilment poden assumir la llibertat manifestada pels primers.


Hi ha una gran quantitat de textos i tradicions sufís, molt interessants, si bé de vegades difícils d'entendre en una primera aproximació. Els sufís, com a conjunt, són una de les cimeres humanes pel que fa a finor de discerniment i a capacitat de suggerir amb paraules el que és inexpressable. Per a apropar-nos-hi una mica seguirem un breu però ric estudi de l'islamòleg i bisbe anglès Kenneth Cragg. Ell considera que la mística sufí arrenca de la pregunta de la sura VII, 172: “No soc jo el vostre Senyor?” Una resposta afirmativa a aquesta pregunta fa entrar en una dinàmica de relació de l'home amb Déu, i d'aquesta relació en surt un “jo” canviat, un “jo” que ja no és independent, ell i res mes. El “jo” deixa de ser “un mateix” (el nostre punt de partida com a humans que som), aquest “un mateix” autocentrat que és considerat il·lusori, generador d'un confinament que no permet la realització de la pròpia personalitat, de la pròpia identitat profunda. Cal abandonar aquesta “mateixitat” centrada en un mateix per tal de fer sortir a la llum la veritable mateixitat; per trobar, cal perdre, cal eliminar; per ressuscitar, cal morir a si mateix (“No permetis que t'embauqui aquesta mateixitat, amb les seves esperances i desigs”). Però no es tracta d'un procés moral, ni d'un fruit de la voluntat: és una predisposició graciosament recompensada, el que és més enllà de les nostres forces i possibilitats esdevé possible (“Si estiguessis destinat a arribar a Ell només després de destruir totes les teves faltes i abandonar totes les teves voluntats, mai no l'abastaries… Ell absorbeix la teva qualitat en la seva i els teus atributs en els seus, i així et restitueix per mitjà del que d'Ell ve a tu, no del que de tu ve a Ell”).

Així doncs, l'ànima egocentrada, propensa al mal, pren consciència de la pròpia inautenticitat, falsedat, del seu caràcter problemàtic (“En el món, el començament arranca de la paraula “No!”. Aquesta és la primera estació de l'home de Déu”), i anhela el veritable ésser que rau més enllà d'ella mateixa; sent una “ferida d'absència” que és la porta de l'esperança (de l'autoacusació neix l'expectativa). I la dinàmica generada per aquest anhel porta a la pau (“Els cors només troben repòs en la rememoració d'Ell, en la seva lloança. En res poden reclinar-se, sinó en el tapís de la seva complaença el dia que el trobin”). Es va de la inquietud (o sigui: no quietud, no tranquil·litat) a la pau de l'ànima en Déu. Aquest és el camí del sufí, passar de “l'home que soc” a “l'home que puc arribar a ésser”, que és alhora “el viatge vers l'inefable”. De vegades s'ha anomenat a aquest estadi final “l'estació espiritual de transcendència de sí i subsistència en Déu”.

A nivell de l'experiència religiosa, doncs, els sufís semblen subratllar més el "procés" que la "irrupció"; són "gent del camí". La mateixa concepció del "jo" adquireix aquest caire d'itinerari, ja que ells veuen, com ja hem assenyalat, tres nocions del jo: l'ànima propensa al mal (inautenticitat), l'ànima conscient d'estar en l'error (trobada) i l'ànima que assoleix la pau (unitat). Abans de la pau hi ha, doncs, un pas de conversió, de canvi - en grec, metanoia -, de penitència i contrició, un "Kyrie eleison" (la petició de pietat al Senyor en la tradició cristiana). Qui no fa aquest pas, queda perdut en l'"inautèntic" inicial.

En el món sufí clàssic, el camí era guiat per un mestre, ja que es considerava que un mateix no pot jutjar i valorar els propis progressos. El mestre acompanyava el cercador en el procés de passar de murid, aspirant, a sálik, viatger de l'esperit, per acabar com a wásil, iniciat. Aparegueren nombrosos ordes o confraries al voltant dels grans mestres, que s'aplegaven per recitar de manera repetitiva i intensa el nom de Déu (Allahu, forma declinada d'Al·lah), l'Allahu ‘akbar (“Déu és gran”) o el La ‘ilaha ‘ill-Allah (“No hi ha altre déu que Déu”). Aquestes repeticions, acompanyades per moviments del cos, o bé els sons de flauta (nei), o bé el gir dels esmentats “dervitxos giròvags”, creaven un “estat alterat de consciència”.

En un orde turc, en posar-se la faixa ritual, es recita el següent: Lligo l'avidesa i deslligo la generositat. Lligo la ira i deslligo la docilitat. Lligo l'avarícia i deslligo la pietat. Lligo la ignorància i deslligo el temor de Déu. Lligo la passió i deslligo l'amor de Déu. Lligo la gana i deslligo la conformitat. Lligo el poder de Satanàs i deslligo la divinitat. El llenguatge sufí és poètic, ric en metàfores. La metàfora és essencial per la mística, ja que la raó, el discurs lògic, no són suficients per a l'expressió de la veritat. El món forneix analogies que ajuden a creuar el pont envers el que hi ha més enllà del llenguatge. El vel, el vi, el somni, la llum i moltes altres imatges apareixen regularment en els textos sufís. Aquest problema del llenguatge apareix de forma punyent quan es descriu el camí fent servir els pronoms “jo”, “Tu”, “Nosaltres”. Fins a cert punt, és així: hi ha un “jo” que s'adreça a un “Tu” per tal que ambdós esdevinguin un “Nosaltres”, moment que porta al místic a poder dir “jo sóc la Veritat”: “Mansur el teixidor, que declarava: “Jo sóc la Veritat”, de cada camí pel que caminava escombrava la pols de Déu. Es va submergir al mar del seu no-ésser, I va guanyar per a tu i per a mi aquesta perla: “Jo soc la Veritat”. Però aquest segueix essent, tot i la seva qualitat i capacitat de suggeriment, ben vàlid a un cert nivell, un llenguatge dualista, i com diu Cragg “hem d'abandonar el problema del llenguatge, del “jo” que nega al “jo” i d'un “Tu” a qui hom s'adreça sense que estigui realment separat”. Cal anar més enllà i arribar a un quart estadi, l'estadi final, anomenat “el Senyor dels móns”, on ja no hi ha distinció sinó oblit extàtic en un buit, però un buit que no és una fugida a un altre món, un pas de la terra al cel, sinó que abasta la totalitat de l'existent, els dos móns, la matèria i l'esperit, la terra i el cel, que queden unificats en aquesta fusió extàtica on ja no hi ha lloc pel “jo”, ni pel “Tu”, ni pel “nosaltres” (“La glòria de la veritat no admet cap dualitat, en aquesta glòria no hi ha “Jo” ni “Nosaltres” ni “Tu”. “Jo”, “Tu”, “Nosaltres”, “Ell” són només un, ja que en la unitat no hi ha distinció de persones”). S'ha anat més enllà de la individualitat: ja no hi ha crida de Déu conscientment sentida ni consegüent resposta del sí mateix conscientment donada. L'home ja no vol, ni sent, ni actua; ja no és ell mateix, està perdut en Déu, que vol, opera i crea en ell (“El meu servent no deixa d’apropar-se'm, per mitjà de devocions voluntàries, fins que Jo l'estimo. I quan l'estimo, Jo soc la oïda amb la que sent, l'ull amb el que veu, la mà amb la que agafa”). És la unitat última, que està més enllà de la moral (pròpia de la humanitat no unificada) perquè en aquest estat d'unió l'amor, sense necessitat de la voluntat conscient, ja opera el bé. [Sant Pau dirà “No soc jo qui visc, sinó el Crist que viu en mi”, i farà el seu gran discurs sobre l'amor. Castaneda és menys radical però apunta al mateix lloc quan parla de la “pèrdua de la importància personal”.]

De vegades el llenguatge sufí és ben proper al llenguatge buddhista. Veiem si no els següents textos, dels que només caldria eliminar uns pocs mots per a ser plenament al terreny de les tècniques de meditació de l'Extrem Orient:

“Això només és possible a través d'intens esforç i de seriosa voluntat d'expulsar vanes imatges i idees de la teva ment. Com més rebutgis aquests pensaments i reprimeixis aquestes suggestions, més forta i íntima es fa la relació (amb el teu Senyor). Cal, doncs, aplicar tota voluntat per forçar a aquests pensaments a acampar fora del teu pit, i per a que la gloriosíssima Veritat penetri amb els teus raigs el teu cor i t'alliberi de tu mateix, i t'alliberi de la càrrega de mantenir al teu cor els seus rivals. Llavors no habitarà en tu ni consciència de tu, ni tan sols consciència de tal no consciència; res allí habitarà excepte el Déu U.”

“La intuïció generalment només li és donada a aquell el cor del qual és travessat per un intens anhel i un vigorós desig de contemplar l'essència del seu Senyor. Un home així es veu inundat per intuïcions de l'essència divina fins a quedar extingit en aquesta essència i alliberat així de la il·lusió de qualsevol altra realitat. Ja que aquesta és la direcció en que la Essència divina guia a aquells la mirada dels quals està constantment fixa en ella.”

“És impossible veure al nostre Senyor mentre es vegi alguna altra cosa que Ell, i tots els que han assolit aquest grau de coneixement afirmen el mateix. Si s'aturessin les suggestions de la imaginació, contemplaries sense parar l'Etern. Menteix el qui pretén haver begut el vi dels iniciats i entès les seves veritats espirituals, però no es desaferra del món… El paradís del coneixement està tancat per a aquell l'ànima del qual no ha mort al món, al desig d'actuar en ell, d'escollir, de posseir, i de fruir-ne: per al que no està mort a tot excepte a Déu.”

El sufí sap que l'èxtasi és una experiència momentània que no s'identifica amb aquesta unió final, però que és necessària per arribar a la sobrietat última i plena de la veritable adoració, perquè l'èxtasi ens impulsa a anar més enllà de la petició o l'agraïment (encara centrats en el “jo”) fins a arribar a l'esmentada adoració (en l'adoració, en la lloança, que és l'estadi ulterior a l'agraïment, l'estadi final de la relació amb la divinitat, l'adorador es “buida” completament en l'adorat; ni s'espera res ni es diu res, només “s'està”) (“Aquell que, pel fet de recordar-se de mi, s'oblida de la seva petició, rebrà més que els que demanen”). El sufí tendeix a subratllar el mal intern –l'orgull, la passió- com a obstacle principal pel camí. Però la societat, la història, juguen també el seu paper. Com diu Cragg, no es poden oblidar "les obscures implicacions del mal en les estructures de la cultura humana. La intensitat de la penitència personal necessita també aprendre com portar a la societat al penediment, com generar una humilitat comunitària, tant com privada, una humilitat que enfonsi l'orgull de les nacions, l'arrogància del comerç, les jactàncies de la propaganda i “del funcionari la insolència”. La voluntat de puresa de cor i de dolcesa d'esperit té molt a veure amb la societat que ens envolta, tant com amb el secret home interior.”

El sufí ateny el nucli essencial de la fe, com assenyalen aquests textos:

“Pregunta: Segons la fe musulmana, és blasfem el que diuen els dervitxos: ”No temem l'Infern ni ambicionem el Paradís”. Resposta: No ho diuen en aquest sentit. Ells volen dir que el temor i l'ambició no són els camins pels quals s'ha de conduir l'home.”

“Oh Déu, Tu saps que el Paradís no té per a mi més pes que les ales d'un mosquit. Si Tu te'm mostres amic per mitjà de la teva rememoració i em sostens amb el teu amor i em fas fàcil l'obeïr-te, llavors dóna el teu Paradís a qui et plagui.”

“La veritable mesquita està construïda en un cor pur i humil: que sigui allà on tots els homes adorin Déu.”

Alguns altres fragments ens evocaran gràficament aquestes consideracions:

“Afirma l'ésser de Déu i nega el teu: aquest és el sentit del “No hi ha cap més déu que Ell.”

“Sense perdre's un mateix, no se't pot mirar. Qui vulgui comprar-te, abans s'ha de vendre.” “M'he perdut a mi mateix. No sé quin és el meu nom. Soc un amant, un amat o què? Ho ignoro.”

“En un cert temps, com és habitual, jo deia ser jo mateix; al veritable Mateix no el veia, només sentia el seu nom. Confinat en mi mateix, no vaig poder trobar al Mateix, Fins que vaig abandonar al mateix i vaig assolir el Mateix.”

“Com esperar en Tu, essent aquest “jo” que soc? O no esperar en Tu, essent Tu el que Tu ets?”

“Si tens oïdes per sentir escolta el meu missatge: per a lligar el teu cor amb Ell has de sortir de tu. Resta en silenci, quan l'ull percebi la visió: El que sinó seria només dir, tot allí és contemplar. Qui no es negui a si mateix encara no està del tot mort al jo, Ni podrà realitzar el misteri de la unitat.”

“Si et vols conèixer, busca la teva ànima en la teva ànima, allibera la teva ànima i troba-la. Coneix-te a tu mateix, coneix-te!”

Hadji Bayram Veli (Paroles soufies, p. 15)


“Com la bellesa, el pur amor d'Ell ve i es revela en tu. Si poguessis fixar la mirada, al final veuries que Ell és també el mirall, com Ell és alhora el tresor i l'arca. Aquí no hi ha lloc pel “Jo” i el “Tu”, que no són sinó irreals i vanes fantasies.”

“I em digué: ”Mira el meu Rostre”. I jo vaig mirar, i Ell va dir: “No hi ha res apart de mi”. I jo vaig dir: “No hi ha res fora de Tu”. I Ell em va dir: “Mira el teu rostre”. I jo vaig mirar, i Ell va dir: “No hi ha res apart de tu”. I jo vaig dir: “No hi ha res apart de mi”. I Ell va dir: “Ves, perquè has après.”

“Oh Tu, que ets a l'abast d'aquells que et cerquen per a ser abastats. Oh Tu, que cerques al que et desitja: oh Tu, desig del qui et cerca. Oh Tu, clamor d'aquells que clamen ajuda. Oh Tu, focus per a mi en la meva dispersió. Oh Tu, el d'ambdues mans esteses en misericòrdia. Oh Tu, poder de l'impotent; Tu, glòria de l'indigne. Oh Tu, guia del perplex, seguretat del qui confia, i desig del qui anhela. Oh Tu, davant de la grandesa del qual tot resta humiliat, el mandat del qual els Cels obeeixen. Oh Tu, refugi del rebutjat, amic de l'ànima solitària, guardador del pacte, coneixedor del secret, Senyor de poder i majestat. Oh Tu, la bellesa del qual és per a qualsevol pensament inabastable, la perfecció del qual és per a tota visió inconcebible.”

“Un arribà a la porta de l'Amat i va trucar. I una veu des de dins digué: “Qui hi ha?” I l'amant contestà: “Soc jo”. Llavors la veu digué: “No hi ha lloc en aquesta casa per a tu i jo”. I la porta no li fou oberta. De manera que l'amant retornà al desert i dejunà i pregà. Al cap d'un any, tornà altre cop a la porta de l'Amat i trucà. Altre cop digué la veu des de dins: “Qui hi ha?” Aquest cop l'amant, que havia après la renúncia de si mateix, contestà dient: “Ets tu”. I es va obrir la porta.”

“Jo moro, però no mor el foc del meu amor per tu, ni aplaca el teu amor, la meva única meta, la febre de la meva ànima. Només per Tu clama el meu esperit, Tu ets tota la meva ambició, però la teva riquesa està molt per damunt de la pobresa del meu pobre amor. Adreço cap a Tu la meva súplica, i cerco en Tu el meu terme i el meu repòs. Arriba a Tu el meu lament: tu habites en el meu secret pensament. Només a Tu es mostren aquests greus tràfecs del meu pit: Mai cap parent ni cap veí ha sabut del desbordant grau de la meva pena. ¿Que no guies Tu pel camí al genet aclaparat per la seva càrrega, i així a l'errant alliberes dels barrancs de la mort? Dóna'm, doncs, els teus favors, que així auxiliat visqui, i per l'abast de la teva mà, acabi aquest dur rigor de la meva pobresa.”

“Un home pot conèixer aquest misteri quan avança més enllà de la part i viatja cap al tot. Qui és aquest viatger? Qui és aquest caminant? És aquell que ha pres coneixença del seu origen. És un viatger que passa de pressa, i es purifica del “si mateix” com el foc del fum. El seu viatge és un progrés de revelació des del contingent fins al necessari, que l'allunya de l'obscuritat i de la deficiència. I refà el seu primer camí, estadi per estadi, fins que assoleix l'ésser d'home perfecte.”



Vegem ara una selecció de textos d'alguns grans sufís.


Al-Hallâdj


Al-Hallâdj (Hussayn ibn Mansûr Hallâdj) va néixer el 244/857 a Tur, Iran. Va morir a Bagdad el 309/922, crucificat i decapitat, després de vuit anys de presó, per haver declarat: "jo soc la veritat". Aquesta expressió, que era mostra de la aniquilació de la seva individualitat en el seu procés d'unió amb l'Únic, va escandalitzar als juristes tradicionalistes i li comportà la mort. Va deixar escrits uns impressionants poemes, que reflecteixen la llibertat de les seves posicions i la gosadia de les seves reflexions. Com la major part dels textos sufís –l'excepció serien potser els molt nombrosos contes, més assequibles-, són textos per meditar i per desxifrar. Si s'entra dins la seva manera de parlar, com aquell qui aprèn una altra llengua, s'accedeix a la gran riquesa que tenen. Cal tenir en compte que sovint els textos religiosos no són evidents, no es fan comprensibles a primera vista; s'han de treballar. Però si es treballen, donen molt de sí. Sentim a Al-Hallâdj:

"Aquí em tens, aquí em tens, secret meu i confidència meva! Aquí em tens, aquí em tens, la meva meta i el meu sentit! Jo Et crido... No! Ets Tu qui em crida cap a Tu! Com t'hauria pogut invocar dient "ets Tu" si Tu no m'haguessis xiuxiuejat "sóc Jo"? Oh essència de l'essència de la meva existència, oh terme del meu intent, oh Tu, la meva elocució, els meus enunciats i els meus balbuceigs! Oh tot del meu tot, oh oïda meva i vista meva, oh la meva totalitat, la meva composició, les meves parts! Oh tot del meu tot, però el tot d'un tot és un enigma i és el tot del meu tot que jo enfosqueixo en voler-lo expressar!
(...)
Què faré amb aquest Amant que em té fascinat, oh Senyor! La meva malaltia ha esgotat els meus metges. Em diuen: "Cura't amb Ell!" Però jo dic: "Pot algú curar-se d'un mal amb aquest mateix mal?" El meu amor pel meu Senyor m'ha arruïnat i m'ha consumit, com em podria queixar al meu Senyor del meu Senyor? Certament, jo l'entreveig, i el meu cor el coneix, però res no el sabria expressar llevat dels meus parpelleigs. Desgraciat és el meu esperit per culpa del meu esperit, ai de mi per culpa de mi, jo sóc l'origen mateix de la meva desgràcia! Sóc com un nàufrag a l'alta mar de qui només els dits sorgeixen demanant ajuda. Ningú no sap què em passa, només Aquell que s'ha ficat dins el meu cor. Ell coneix bé quin mal m'ha escomès, i del Seu voler depèn que jo mori i revisqui! Suprema exigència i esperança, hoste meu, vida del meu esperit, fe meva i part meva d'aquest món!
(...)
Encara que t'amaguis als meus dos ulls en l'invisible, el meu cor observa el teu clarejar, en la distància, des de lluny." (Dîwân, Q. I. Q.: Qasida; M.: Muqatta'a; Y.: Yatama)

"Déu, l'Íntim de les consciències, s'amaga, deixant traces intel·ligibles, pel cantó de l'horitzó, sota plecs de llum. Però, com? El "com" només es concep des de l'exterior, mentre que l'interior del misteri, és en l'Essència Divina per Ella mateixa. Les criatures s'extravien en una nit tenebrosa cercant-Te, i només perceben al·lusions. Es dirigeixen cap a Déu a través de la conjectura i de la imaginació i, mirant cap a l'atmosfera, interpel·len els cels. Doncs bé, el Senyor és entre elles, en cada esdeveniment, en tots els seus estats, en cada moment. Si sabessin, no es retirarien d'Ell ni el temps d'un parpelleig! Ja que Ell no es retira mai d'elles, no, en cap moment. I el seu Aspecte, enmig de les seves criatures, pot ser reconegut per l'Iniciat, gràcies a miracles i a signes." (Dîwân, M. XII)

Per a Al Hallâdj i els sufís, Déu, el rostre subtil de la realitat, és la seva única dedicació, la seva única realitat, que es pot trobar per tot arreu:

"Tinc dos vigies, les meves oïdes, que constaten que T'estimo, i dos més, els meus ulls, que constaten que Tu em mires. Cap més pensament que Tu travessa la meva intimitat. La meva llengua no diu res, llevat del Teu amor. Si miro cap a l'est, Tu n'ets l'orient; si miro cap a l'oest, Tu ets dret davant meu; si miro amunt, Tu ets sobre meu; si miro avall, Tu ets per tot arreu. Ets Tu qui dóna a tot el seu lloc sense localitzar-T’hi, Tu ets en tot el tot, sense ser perible. Ets el meu cor i el meu esperit, la meva consciència i la meva inspiració, i el ritme del meu alè, i el nus del meu organisme." (Dîwân, M. LXIV, Massignon)

“Dos en mi vigilen, testimonis del Seu amor, i dos en mi testimonien que Tu em veus. En el més profund de mi, cap pensament que no sigui per a Tu, i la meva llengua només parla que del teu Amor. Si vull l’Orient, Tu ets l’orient de l’orient I si vull l’occident, tu ets justament davant els meus ulls. Si vull un a dalt, tu ets l’a dalt de l’a dalt, I si vull un a baix, Tu ets tot espai. Tu ets el lloc de tot, o més aviat el seu no-lloc. I Tu ets, etern, en el tot del tot, en el meu cor, la meva ànima, la meva consciència, el meu pensament, l’alternança de les meves respiracions i el nucli de la meva intimitat.” (Dîwân, M. LXIV, Sami-Ali)

“Entre tu i jo hi ha un “jo soc” que em turmenta; oh, aparta d’entre nosaltres el meu “jo soc” amb el teu “Jo soc.” (Dîwân, M. LXIV)

"He vist el meu Senyor amb l'ull del cor i Li he dit: "Qui ets?" Ell m'ha dit: "Tu!" Car per a Tu “on” no és pas un lloc i allà on ets no hi ha “on”. I la imaginació no té imatges de Tu per tal que pugui saber on Tu ets. Tu que abastes tot “on”, com si fos un “no on”, on doncs ets, Tu?" (Dîwân, M. X, Massignon + Sami-Ali)

“Quina és aquesta terra tan buida de Tu que els obliga a mirar amunt, cercant-te en els cels? I Tu els veus, mirant aparentment envers Tu, però en la seva ceguesa no et perceben.” (Dîwân, M. I, Massignon)

“Quina terra és buida de Tu perquè hom es llenci a cercar-te al cel? Tu els veus que et miren a ple dia, però, cecs, no hi veuen.” (Dîwân, M. I, Sami-Ali)

"Al meu interior només hi ets tu, secret suprem que hi endevino. Mira amb els teus propis ulls: queda algun intrús a la casa?” (Dîwân, M. XXIII)

"El teu esperit s'ha barrejat amb el meu esperit com l'àmbar es fon amb el mesc. Si s'Et toca, se’m toca; ja que Tu ets jo, ja no hi ha separació." (Dîwân, M. XLI)

"El teu Esperit s'ha barrejat amb el meu esperit com es barreja el vi amb l'aigua pura. Així que alguna cosa Et toca, em toca a mi! Així doncs, Tu, ets jo, en tot!" (Dîwân, M. XLVII)

“Ets tu qui li amagues al teu cor la intimitat del seu misteri; si no fos per tu, el teu cor no estaria segellat.” (Dîwân, M. LII) “Que potser soc jo? O bé ets Tu? Això faria dos déus: lluny de mi el pensament d'afirmar “dos”! En el fons del meu no-res hi ha una “mateixitat” teva per sempre, I el meu tot, per damunt de tot, es confon amb un doble rostre.” (...) "Entre Tu i jo, hi ha un "sóc jo" que em turmenta. Ah! Que el Teu "Sóc Jo" s'emporti el meu "sóc jo" lluny d'entre nosaltres dos!" (Dîwân, M. LV, Massignon)

“Ai! Tu o jo? Heus aquí dos deus! Lluny de mi, lluny de mi l'afirmació de dos. Per sempre el meu no-ésser és per a Tu un ésser i el meu tot és en tot, equívoc de doble cara. On doncs és el teu ésser allà on miro? Car ja el meu ésser és allà on no hi ha “on”. I on és el teu rostre que jo busco amb la mirada? En la visió del cor? En la visió de l'ull? Entre Tu i jo, hi ha un jo de massa. Que la separació cessi i que el Tu s'emporti el jo!" (Dîwân, M. LV, Sami-Ali)

"Oh Tu, que ets la Reunió del tot, ja no ets "un altre" per a mi, sinó que ets "jo mateix"! (Dîwân, M. LXVIII)

“El teu Esperit s'ha barrejat a poc a poc amb el meu Esperit, fent alternar apropaments i abandonaments. I ara jo sóc Tu mateix, la Teva existència és la meva, i és també el meu voler.” (Dîwân, M. XV i XVI)

"Oh, tu que planteges preguntes sobre la nostra aventura; si ens haguessis vist, ja no ens podries diferenciar. M'he convertit en Aquell a qui estimo, i Aquell a qui estimo s'ha tornat jo. Som dos esperits infosos en un sol cos. (...) Quan tu m'has vist, L'has vist, i quan L'has vist, ens has vist. El Seu esperit és el meu esperit i el meu esperit és el Seu esperit; som dos esperits vivint en un sol cos." (Dîwân, M. LVII)

“He reflexionat sobre les denominacions convencionals (religions) esforçant-me en comprendre-les, i les considero com un Principi únic amb nombroses ramificacions. No li demanis a un home que adopti tal o qual denominació confessional, ja que això l'apartaria del Principi fonamental i, en realitat, és aquest Principi mateix el que ha de venir a cercar-lo. Ell, en qui s'aclareixen totes les significacions i les magnituds; i l'home, llavors, comprendrà.”  (Dîwân, M. L)

"La meva mirada, amb l'ull del coneixement, ha deslliurat el pur secret de la meva meditació. Una Resplendor ha sorgit, en la meva consciència, més tènue que qualsevol concepció aprehensible, i m'he submergit sota l'onada del mar de la meva reflexió, lliscant-hi com llisca una fletxa. El meu cor voleiava, emplomat de desig, enfilat a les ales del meu intent, pujant cap a Aquell a qui, si m'interroguen, amago amb enigmes, i no L'anomeno. Al final del vol, un cop travessats tots els límits, vagava per les planes de la Proximitat, i, mirant llavors en un mirall d'aigua, no vaig poder veure més enllà dels trets del meu rostre. Vaig avançar vers Ell, per presentar-li la meva submissió, arrossegat per la força de la meva capitulació; i ja l'amor, amb el ferro roent del desig, havia gravat en el meu cor la Seva empremta! I la intuïció de la meva personalitat em va abandonar i em vaig apropar tant a Ell que vaig oblidar el meu nom." (Dîwân, Q. VII, Massignon)

“Amb l'ull del saber la meva mirada indicà. Ell indicà amb el seu pur pensament secret. I en la meva consciència aparegué quelcom més subtil, per ser comprès per la imaginació de la meva imaginació. I jo vaig penetrar el tumult del mar del meu pensament travessant-lo com una sageta, i el meu cor s'envolà, amb les plomes de la meva nostàlgia fixades a les ales de la meva determinació, vers Aquell que, si se'm pregunta sobre Ell, l'indico amb un símbol però que no anomeno. Fins que, havent depassat tot límit, errant en els deserts de la proximitat, vaig veure punts d'aigua i no hi vaig veure res que anés més enllà dels límits de la meva imatge. Llavors, dòcil, vaig venir a Ell portant l'extrem de la meva corretja a la palma de la meva submissió. L'amor me'l gravà al cor amb el ferro roent de la nostàlgia, una empremta, quina empremta! I en la proximitat la visió de mi mateix s'absentà de mi, de manera que vaig oblidar el meu nom.” (Dîwân, Q. VII, Sami-Ali)

"Unifica'm, oh el meu Únic, en Tu, fent-me confessar veritablement que Déu és U, mitjançant un acte en el qual cap camí no serveixi de ruta! Jo sóc Veritat en potència, i com que la Veritat en acte és el seu propi potencial que desaparegui la nostra separació! Heus aquí que s’il·luminen radiants claredats, brillant amb les resplendors del llampec!" (Dîwân, M. XXXIX, Massignon)

“El meu Únic m'ha unificat per l'unificació del Veritable Veritable al que no porta cap camí. Jo soc el Veritable i el Veritable és Veritable pel Veritable. Es revesteix d'ell mateix i la diferència desapareix. Estels purs s'han manifestat, brillant en esclatants llampecs!" (Dîwân, M. XXXIX, Sami-Ali)

"Déu m'ha parlat, des del fons del meu cor, i el meu coneixement ha pres forma en els meus llavis. Se m'ha apropat, a mi que era lluny d'Ell; m'ha fet el seu íntim, i el seu escollit." (Dîwân, M. LIX)

"Així, Ell m'ha escollit, m'ha apropat, m'ha honorat, i el tot, en la seva totalitat, Ell me l'ha confiat i me l'ha fet comprendre. No em queda ja res, ni al cor ni a les entranyes, per on jo no L'aprehengui i Ell no m'aprehengui." (Dîwân, M. LX)

"En el meu cor hi havia molts desigs, però tots han confluït, des que el meu ull t'ha vist. I el que jo desitjava m'ha desitjat, a mi, mestre de criatures ara que Tu ets el meu Mestre. Amics i enemics m'han censurat a causa de Tu només per desconeixement de la meva angoixa. He deixat als altres el seu ser en "aquest món" i la seva devoció per lliurar-me solament a Tu, la meva devoció i el meu "món"." (Dîwân, M. III, Massignon)

“El meu cor tenia capricis dispersos i els meus capricis, des de que l’ull t’ha vist, s’han reunit. Ara em té enveja aquell a qui jo envejava i jo soc el mestre dels altres des de que tu has esdevingut el meu mestre. Només m’acusen en Tu amics i enemics perquè desconeixen la gravetat de la meva prova. He deixat a la gent el seu aquí baix i la seva religió absorbit en el teu amor, oh Tu, la meva religió i el meu aquí baix.” (Dîwân, M. III, Sami-Ali)

"El teu lloc en el meu cor és tot el meu cor, en ell només hi ha lloc per a Tu. El meu esperit et reté entre la meva pell i els meus ossos; mira, si Et perdés, com m'ho faria? Quan miro d'amagar a qui estimo, el meu subconscient ho manifesta amb les llàgrimes que jo amagava." (Dîwân, M. XXXV)

"És massa sofriment, per a mi, l'haver-Te de cridar així, sense parar, com si jo estigués lluny de Tu, o com si Tu fossis absent. Per això Et demano, a Tu, la Teva gràcia, sense cap més temor, ja que no conec cap asceta que, abans que jo, hagi tingut desig, i de Tu." (Dîwân, M. VIII, Massignon)

"Que en tingui prou amb el sofriment de sempre invocar-te, com si jo fos lluny o com si Tu fossis absent, i que jo et demani la gràcia sense desitjar-la, ja que no he vist a ningú, abans que jo, que renunciï a Tu tot desitjant-te." (Dîwân, M. VIII, Sami-Ali)

"Tinc un Amic per a mi, a qui visito en les solituds, present, fins i tot quan escapa a les mirades. No em veuràs escoltar-Lo atentament per percebre el seu llenguatge a través del soroll de les paraules. Les seves paraules no tenen vocals ni elocució, ni res que s'assembli a la melodia de les veus. És com si jo hagués esdevingut l'interlocutor de mi mateix, comunicant a través de la meva inspiració amb la meva essència, en la meva essència. Present, absent, proper, allunyat, inabastable per les descripcions qualitatives, Ell és més proper que la consciència per a la imaginació, i més íntim que l'esclat de les inspiracions." (Dîwân, M. XI)

"Oh, consciència de la meva consciència, que Et fas tan tènue que vas més enllà de la imaginació de tota criatura vivent! I que, patent i ocult alhora, tot ho transfigures des del seu mateix interior!" (Dîwân, M. LXVIII)

"La teva imatge és als meus ulls, el teu record és als meus llavis, la teva llar és al meu cor, on doncs pots ser absent?" (Dîwân, Y. I, Massignon + Sami-Ali)

"Aquell qui, tenint set de Déu, pren la raó per guia, és portat a pasturar en una perplexitat on és deixat agitar-se. Els seus estats de consciència s'hi marceixen, en l'equívoc, i es pregunta, perplex: "Existeix, Ell?"" (Dîwân, M. LXVI)

"Des d'ara ja no hi ha, entre Déu i jo, explicacions intermèdies, ni demostracions, ni miracles, per a convèncer-me. Heus aquí l'explicitació transfigurant dels focs divins que flamegen en mi, tornassolant com una perla irrecusable! La prova és d'Ell, ve d'Ell, va vers Ell, és en Ell, el Testimoni mateix del Real formulant-se en una revelació. La prova és d'Ell, ve d'Ell, en Ell i per a Ell; en veritat, és Ell a qui hem trobat, com un coneixement en la seva demostració. No deduïu més al Creador de la Seva obra creada, tots vosaltres, éssers contingents, que no feu més que donar testimoni dels temps. Aquesta és la meva existència, la meva confessió i la meva convicció, aquesta és la unificació divina de la meva professió de fe i de la meva creença. Així s'expressen aquells que Ell aïlla en Ell, dotant-los amb els dons de la saviesa, en el seu interior i en públic. Aquesta és la consumació d'aquells que Ell extasia, fills de l'emparentament, els meus companys, els meus amics!" (Dîwân, Q. VIII)

"Primer el recolliment, després el silenci; més tard l'afàsia i el coneixement, després la descoberta; finalment, la nuesa. Primer l'argila, després el foc; més tard la claredat i el fred, després l'ombra; finalment, el sol. Primer les roques, després la plana; més tard el desert i el riu, després la crescuda; finalment, l'assecament que permet el pas. I és primer l'embriaguesa, després la desil·lusió; més tard el desig i la proximitat, després la reunió; finalment, l'alegria. I és primer l'abraçada, després la distensió; més tard la desaparició i la separació, després la unió; finalment, la calcinació. I és primer l'angoixa, després la recordació; més tard l'atracció i la conformitat, després l'aparició divina; finalment, la investidura. Frases aquestes accessibles només per aquells que consideren que aquest món no val més que un ral. I veus de darrera la porta, però és sabut que les converses dels homes, quan algú s'apropa, s'ensordeixen en un murmuri." (Dîwân, Q. IV)

"Si l'esquadró de l'allunyament t'assalta, i la desesperació et diu a crits "ja no hi ha esperança", agafa amb la teva esquerra l'escut de la submissió, i amb la teva dreta estreny l'espasa dels plors. En guàrdia, protegeix-te, desconfia del perill de la negligència oculta. I si, en l'obscuritat, l'abandó t'atrapa, continua endavant, cap a la claredat de la pau del cor. Digues a l'Amic: "Mira el meu abatiment; dispensa'm el perdó abans del dia de la Trobada. I en nom de l'amor, no giris l'esquena a l'enamorat sense haver-lo recompensat amb una esperança."” (Dîwân, M. IV, Massignon + Sami-Ali)

"M'has deixat? No, no has deixat la meva consciència, de la qual has esdevingut la joia i el goig. I la separació cau, per ella mateixa, feta miques, i l'estat d'abandonament se'm torna presència, i, en el fons misteriós del meu pensament Tu subsisteixes, ben abans que la imaginació en la meva consciència. Durant el dia Tu ets, en veritat, el meu company i en la fosca, el meu amic." (Dîwân, M. XXV)

“T´he escrit sense escriure és més aviat al meu esperit al que he escrit sense escriure ja que res no separa l'esperit del seu Estimat ni la distància d'una carta i tota carta emanant de Tu, arribant a Tu, és una resposta sense retorn de resposta.” (Sami-Ali 4)

“Una nit sortí el sol d'Aquell que jo estimo, resplendí i no conegué l'ocàs, ja que el sol del dia es lleva a la nit i el sol del cor no s'absenta.” (Sami-Ali 8)

“He refusat la religió de Déu; el refús és un deure per a mi, un pecat per als musulmans.” (Sami-Ali 12)

“Cap allunyament per a mi després del Teu allunyament, després que vaig tenir la certesa que proper i llunyà són un, ja que fins i tot en l'abandó l'abandó m'acompanya. I com pot haver-hi abandó quan l'amor fa existir? Lloat siguis! Tu guies en la puresa perfecta a un adorador pur que només es prosterna per Tu.” (Sami-Ali 13)

“Per orgull vaig refusar la felicitat de l'amor i vaig sofrir el càstig de l'orgull.” (Sami-Ali 20)

“Em sorprenc de Tu i de mi, oh Tu que desitja el desitjós. Tu m'has apropat a Tu fins al punt que he cregut que Tu eres jo. I m'he deixat absorbir en l'amor fins al punt que Tu m'has aneantit en Tu. Oh felicitat meva en la vida i quietud meva després de l'enterrament! En el meu neguit i la meva confiança només Tu m'acompanyes, oh Tu de qui els jardins dels signes abasten tota aparença. Si desitjo quelcom, Tu ets tot el que desitjo.” (Sami-Ali 40)


Ansari


“Vaig venir des del no manifestat i vaig establir la meva tenda en el bosc de l'existència material. Vaig travessar regnes minerals i vegetals, i les meves dots mentals em portaren fins al regne animal; quan el vaig assolir, vaig creuar més enllà; a la closca cristal·lina del cor humà vaig nodrir la gota del jo fins que fou Perla; en companyia d'homes bons vaig recórrer la casa de pregària i, havent-la experimentat, vaig creuar més enllà; vaig emprendre el camí que porta a Ell i a la seva porta em vaig convertir en esclau; llavors desaparegué la dualitat i vaig ser absorbit per Ell.”

La consciència és l'èxtasi

“Ensenya'm a salvar-me dels paranys del jo; agafa'm amb la teva mà, ja que sense la teva Misericòrdia no tinc refugi. Oh Déu, que el meu cervell s'ennuvoli pensant en Tu, que el meu cor gaudeixi amb els misteris de la teva gràcia, que la meva llengua només es mogui per cantar les teves lloances. Només visc per fer la teva voluntat, els meus llavis només es mouen per lloar-te, oh Senyor, el que és conscient de Tu expulsa de si mateix tot el que no ets Tu. Al que és conscient de Tu, de què li serveixen vida, fills, família o coses terrenals? Al que intoxiques amb el teu amor, li atorgués ambdós móns. Però, de què li serveixen al teu foll devot ambdós móns? Oh Senyor, dóna'm un cor per a que pugui vessar-lo en agraïment. Dóna'm vida per a que pugui dedicar-la a treballar per la salvació del món. Oh Senyor, dóna'm discerniment per a que la seducció del món no em pugui tornar a enganyar. Dóna'm força per a que no s'eclipsi la meva fe. Oh Senyor, dóna'm comprensió per a que no em desviï del camí. Dóna'm llum per a guardar-me dels perills. Oh Senyor, vigila'm per a que no m'extraviï. Mantén-me en el camí de la virtut per tal que pugui evitar el remordiment. Oh Senyor, no em jutgis pels meus actes, salva'm per la teva misericòrdia i fes fructificar els meus humils esforços.”

En resposta a la meva pregària

“Oh Senyor, dóna'm un cor lliure de les flames del desig. Dóna'm una ment lliure de les onades de l'engany. Oh Senyor, dóna'm ulls que només vegin la teva glòria. Dóna'm una ment que trobi goig en servir-te. Dóna'm una ànima èbria en el vi de la teva saviesa. Oh Senyor, el meu desig és trobar-te, però les meves forces no són suficients per comprendre't. Recordar-te és el repòs del meu cor en pena, constants companys són els pensaments de Tu. T'aclamo dia i nit. La flama del teu amor brilla en la foscor de la meva nit. Oh Senyor, qui tu mates no fa olor de sang, qui tu cremes no fa olor de fum, ja que el qui tu cremes és feliç cremant, i el que mates frueix en la mort. Oh Senyor, encara que la flor blava sigui verinosa, ella és del teu jardí, i encara que ‘Abdullah sigui un pecador, és del teu poble. Oh Senyor, quan penso en la teva compassió em sento com un rei coronat; quan penso en els meus pecats soc com pols, i encara menys que la pols. La vida del meu cos glateix només per Tu, el meu cor bat resignat a la teva voluntat. Si l'herba creixés sobre les meves cendres cada bri tremolaria de devoció per Tu.”

La febre de la vida

“Senyor, quan Tu estaves amagat de mi em posseïa la febre de la vida: i quan Tu et vas revelar, la febre de la vida es va allunyar. Oh Senyor, altres homes et temen, però jo, jo em temo a mi mateix, de Tu només en surt el bé, de mi en surt el mal. Cada dia recordo el dia que ha passat, lamentant els meus pecats el temor dels meus actes em desespera. El pensament de la teva misericòrdia és l'únic repòs del meu cor. Altres temen el que portarà el demà, jo temo el que va passar ahir. Oh Senyor, si em fas responsable de les meves faltes, a tu m'aferraré, demanat gràcia. Jo, amb el meu pecat, sóc un àtom insignificant. La teva gràcia resplendeix com el sol. Oh Senyor, per consideració al teu nom, a les teves qualitats, a la teva majestat, escolta el meu lament, ja que només Tu pots redimir-me. Oh Senyor, embriaga'm amb el vi del teu amor. Cenyeix els meus peus amb les cadenes del teu esclavatge. Buida'm de tot excepte del teu amor, i en ell destrueix-me i torna'm a la vida. L'anhel que Tu has despertat culmina en satisfacció. Fes que el meu cos sigui insensible als focs de l'infern. Concedeix-me una visió de Tu en el cel. La flama que has encès, fes que sigui eterna.”

Aquest món impermanent

“Oh pidolaire, l'home està condemnat a mort i ha de marxar d'aquest món. Consideres al món amic o enemic? Si l'entens com a amic, sàpigues que no durarà. Si el tens per enemic, consumeix-lo per tal que no subsisteixi. Contempla el que ets, i d'on vens. Guarda't del que fas i d'on voldries anar, si vas pel camí de la cobdícia i el desig no tindràs fruits ni bon nom. Amic, no confiïs en tres coses: en el cor, en el temps i en la vida. Al cor, se'l tempta amb facilitat, el temps està sempre fluint i les sorres de la vida s'esgoten. Amic, esforça't, per tal que puguis convertir-te en home, aplega tresors de sentiments envers d'altres per tal que, amb el favor dels sants i les benediccions d’atendre'ls, puguin les teves galtes empal·lidir i l'amor cap al món refredar-se en el teu cor. Si desitges convertir-te en un home en el món, en el camí de la religió, aprèn a sentir envers els altres, atén els sants nit i dia. Quan siguis com pols als seus peus, et convertiràs en home. Oh home, recorda sempre la mort; renuncia a la discòrdia i a la tirania; considera el que no s'ha fet com a realitzat, i el que s'ha fet com a no efectuat.”

“Observa vigilant l'estat de la teva pròpia ment. L'Amor de Déu comença en la mansuetud.”

“Oh pidolaire, el paradís és només un al·licient; el veritable objectiu és la casa del mateix Déu.”

“Dejunar només és estalviar pa. La pregària formal és cosa de vells. Peregrinar és un plaer del món. Conquereix el cor, dominar-lo és certament un triomf.”

“Amic, observa les teves pròpies faltes; els defectes dels altres no existeixen per a tu.”

“Aprèn de la pupil·la del teu ull a veure els altres però estar cec a tu mateix.”

“Si fas una bona acció, no permetis que se sàpiga: molt millor seria que es divulguessin les teves faltes.”

“Renuncia al desig; supera la maldat i no t'alegris de la desgràcia dels altres. Ni amb paraules cruels ni pel ridícul o el riure fereixis els sentiments d'altres. Abstent-te d'ambdós. Tracta als altres com voldries ser tractat. El que no desitgis per a tu no ho administris a altres.”

“L'obediència cega sense la llum del coneixement és un esforç totalment inútil, com llaurar la sorra.”

“Els alliberats són lliures de les cadenes del ser i del no ser: han obert la seva gàbia i trobat la seva llibertat. Han escurat la copa del desig; ja no s'afanyen per la grandesa mundana Lliures del la joia i la tristesa han trobat el seu veritable ésser; Per sempre habiten en el meravellós Regne de Déu.”

“El desig de coneixement és el sender de l'honor; l'afany de riqueses, el del deshonor.”

“La llei de la vida requereix: 1. Sinceritat amb Déu. 2. Severitat amb un mateix. 3. Justícia amb tothom. 4. Servei als ancians. 5. Bondat amb els joves. 6. Generositat amb els pobres. 7. Bon consell als amics. 8. Paciència amb els enemics. 9. Indiferència envers els necis. 10. Respecte als savis.”

“Sàpigues que hi ha quatre coses que són símbols de mala sort: 1. La ingratitud en la fortuna. 2. La impaciència en l'adversitat. 3. El descontentament amb el que el destí mana. 4. La vacil·lació en servir al pròxim.”

“En aquest camí sigues un home amb el cor ple de compassió. No t'apliquis a vanes accions, ni instal·lis la teva llar al carrer de la cobdícia i el desig.”

“Qui renuncia al desig es converteix en home.”

“Sàpigues que al qui anhela les coses del món el persegueix l'aflicció. El que ambiciona el cel és un peó que treballa per un sou. Però el que desitja Déu, està en el sender de la glòria.”

“Sàpigues que quan aprenguis a perdre't a tu mateix, abastaràs l'Amat. No hi ha més secrets a revelar, i no sé més que això.”

“El cor preguntà a l'ànima: quin és el principi d'aquesta història? Quina és la seva finalitat i quin el seu fruit? L'ànima contestà: El principi és l'aniquilació del jo, la finalitat és la fidelitat i el fruit és la immortalitat. El cor preguntà: Què és l'aniquilació? Què és la fidelitat? Què és la immortalitat? L'ànima contestà: L'aniquilació és alliberar-se del jo; La fidelitat és la realització de l'amor; I la immortalitat és la unió d'immortal amb mortal.”

“Oh devot, si veritablement estimes Déu, perquè mires amb ulls anhelants alguna cosa que no sigui Ell? En aquest camí l'ull ha de deixar de veure-hi, i l'oïda de sentir, excepte a Ell i d'Ell. Sigues com pols en el seu camí, fins i tot els reis de la terra fan de la pols dels seus peus bàlsam per als seus ulls.”

“El qui sap que aquest cos és de la terra escapa a l'orgull. El qui sap que la llei de Déu preval s'allibera del dolor. El qui sap que tot ha estat preordenat deixa de planificar. El qui sap que tot el que succeeix prové d'Ell està a recer de la tribulació.”

Els obstacles del camí

“Aquesta és la enumeració dels obstacles inherents al Camí, que normalment escapen a la consideració dels cercadors quan comencen.

I. La voluntat. La voluntat és cosa del comú dels mortals. Consisteix en l'autenticitat de propòsit, la fermesa d'intenció i la determinació en la recerca. En el camí dels Privilegiats, la voluntat és dispersió i retorn a un mateix. En efecte, la voluntat del servidor és el seu propi desig, que constitueix l'origen de l'engreïment, mentre que la concentració, la troballa i l'anonadament només poden trobar-se quan el servidor és objecte de voluntat, quan és el seu mestre el que vol per ell i per a ell.

II. El renunciament. El renunciament és cosa del comú dels mortals. Consisteix en evitar que l'ànima corporal es deixi arrossegar pels plaers, en aconseguir que s'abstingui de tot el que és superflu, en aturar la confusió i en dominar les passions; ara bé, pensar en qualsevol cosa que no té importància en el camí del Privilegiat és magnificar aquest baix món, i abstenir-se de criticar-lo. A més, el principi del renunciament consisteix en condemnar l'exterior apartant-se del món, tot i que romanent en ell interiorment atent. Ara bé, posar la teva atenció en el que és vil, és exactament tornar a tornar al teu jo (…); és reduir al no-res el teu Instant mentre estàs pendent de la teva percepció; és romandre amb tu mateix.

III. L'abandó. L'abandó és cosa del comú dels mortals. Consisteix en confiar el que et concerneix al teu mestre i en buscar refugi prop de la seva ciència i de la seva bondat, per tal que ell s'ocupi de tu i et faciliti el necessari. Ara bé, en el camí del Privilegiat, l'abandó no és més que estar cec per veure allò que ens és suficient. En efecte, Déu no deixa res abandonat, sense atorgar-li el suficient conformement a un designi de la Providència, fins i tot si això és motiu d'un conflicte en les intel·ligències, i per a que els ulls hi vegin tèrbol, o perquè sentim inquietud davant del que està estipulat, o per a que estem constantment molestos amb aquest assumpte.

IV. La constància. La constància consisteix en abstenir-se de queixar-se davant l'amargor de la prova, en contenir-se al parlar, en no intentar allunyar el que fa mal, i en habituar-se al que repugna. Ara bé, en el camí del Privilegiat és un vel, perquè és una oposició. En efecte, el principi de la constància està en refrenar la queixa, mentre que la veritable actitud consisteix en sortir de la queixa, en el plaer que comporta l'elecció del mestre, i en l'exclusió de tot el que ens pugui succeir, per molt amarg o agradable que sigui.

V. La tristesa. La tristesa consisteix a desfer-se de la petulància i dels plaers, i en abraçar l'aflicció. És cosa del comú dels mortals, perquè ens porta a oblidar els favors de Déu i a romandre en l'esclavatge del desig. Ara bé, en el camí del Privilegiat és un vel, perquè la llum del coneixement de Déu il·lumina totes les tenebres i la seva joia dissipa tots els pesars.

VI. La por. La por consisteix en despertar-se davant la crida de l'Amenaça, i en posar-se en guàrdia contra el producte de les negligències i contra les conseqüències ineludibles de les faltes greus. És cosa del comú dels mortals. Ara bé, en el camí del Privilegiat la por és a l'origen de la complaença que posa el servent en les seves accions, perquè està satisfet de fer certes coses i tem fer-ne d'altres. Igualment el porta a buscar la seguretat contra el seu mestre, mentre que aquest mereix el seu amor. Finalment, el qui té por insisteix en tenir-se en compte a sí mateix i en protegir-se; ara bé, no resulta creïble que un home intel·ligent estimi al seu mestre mentre sent por davant la seva mirada, i por d'estar en intimitat amb ell en el moment en que pensa en ell.

VII. L'esperança. L'esperança consisteix en esperar assolir qualsevol cosa que no es posseeix i en intentar tornar a trobar quelcom que s'ha perdut. És cosa del comú dels mortals. En el camí de Déu, es converteix en una queixa i en estar cec. En efecte, per al que recorre el camí de la bondat i es troba immergit a l'oceà de la generositat, inundat pel diluvi de la benvolença, el que veu venir del seu mestre no li permet desitjar res més, i no li posa de manifest res en les dues Llars que pugui desitjar, més enllà del que li ha estat mostrat. Així, l'esperança és una feblesa i un obstacle; ara bé, en el camí del llanguiment hi ha deficiències, mentre que en el camí del servei, hi ha perseverança.

VIII. La gratitud. La gratitud consisteix en percebre el favor, en lloar aquell que l'atorga, en mantenir el compromís que això comporta i en declarar que ens sentim gratificats. És cosa del comú dels mortals, perquè situa en peu d'igualtat el seu poder i la teva capacitat. En el camí del Privilegiat, la gratitud reverteix a aquell que atorga, ens condueix a evitar la servitud engendrada pel benefici, a descansar de l'obligació que comporta la generositat, a estar presents en el mateix lloc en el que un s'enfronta a si mateix i girar els ulls envers la nostra pròpia força, el que constitueix l'essència de la subsistència.

IX. L'amor. L'amor del servent envers el seu Senyor consisteix a postrar-se davant del poder del seu mestre. En el camí del comú dels mortals, és el sosteniment de la fe; en el camí del Privilegiat, és l'obstacle per l'anonadament. En efecte, és gràcies a l'amor com el comú dels mortals es descarrega del servei (a Déu) i suporta la prova; mentre que, en el camí del Privilegiat, tota pretesa obra del servent no és més que una excusa adient a la seva impotència i a la seva misèria. Per al Privilegiat, la única Realitat és que Déu és l'autor de la devoció, de l'afecte i de l'atenció del servent envers Ell, sense que subsisteixi del servent res que posseeixi una aparença que el distingeixi, o que pugui ser anomenat, res que deixi una petjada, o que sigui possible qualificar o que pugui atribuir-se a un moment determinat.

X. La nostàlgia. La nostàlgia consisteix a deixar-se subjugar pel pensament del que es voldria posseir, en sentir-se forçat a suportar la seva pèrdua, i en tornar-ho a cercar amb ardor. És cosa del comú dels mortals, i en el camí del Privilegiat és un obstacle. En efecte, es sent nostàlgia pel que està absent i el que l'experimenta està present, mentre que el camí del Privilegiat consisteix en estar absent, perquè és Déu el que està present. Cap Escriptura, cap tradició vàlida parla de la nostàlgia, perquè la nostàlgia informa d'un allunyament, indica una absència i adreça les mirades cap a una confiscació.

Conclusió: El camí dels Privilegiats Sapigueu que l'home no pot fer res per canviar l'acord amb el deixeble que demana de ser dirigit, res per alleugerir la dificultat del que interroga per a conèixer l'inaccessible, res per tancar la fissura oberta en el vaixell, o per evitar la mort d'un adolescent. Però la voluntat dels que pertanyen a Déu d'una forma privilegiada consisteix en despullar-se de tot desig, atenent només al que Déu vol, i en qui ho vol, i per a què ho vol. (…) El seu renunciament consisteix en concentrar la seva atenció fora de la dispersió del que succeeix, perquè, per la llum de la revelació, Déu l'ha preservat de l'aferrament a les situacions. (…) El seu abandó consisteix a complaure's en el govern de Déu, en alliberar-se de la preocupació pels seus propis assumptes i de l'angoixa que els porta a confiar-se a Déu per tal que Ell els hi arregli la situació (en efecte, han arribat a comprendre que Déu ja ha proveït el necessari per a ells, i al preu just, d'acord amb el coneixement que Ell té dels seus interessos), consisteix també en alliberar-se de tota oposició davant d'Ell en aquest respecte. (…) La seva constància consisteix en apartar el seu cor de tota sospita, ja que Déu ha plantejat els seus designis fora de tota clemència i de tota còlera. (…) La seva tristesa consisteix en no esperar res de la seva ànima carnal, instigadora del mal. (…) La seva por consisteix en reverenciar la Majestat i no en témer el càstig; en efecte, témer el càstig ens porta a defensar-nos i mantenir-nos en nosaltres mateixos, mentre que reverenciar la Majestat és honorar Déu i oblidar-se d'un mateix. (…) La seva esperança consisteix en estar àvides de la beguda en la que es troben submergits i de la qual estan ebris. (…)La seva gratitud consisteix en alegrar-se d'allò que han trobat. (…) El seu amor consisteix en anonadar-se amb l'amor que Déu sent per aquells als que estima (…) Finalment, la seva nostàlgia consisteix en sortir de l'aparença que els distingeix, i de les seves pròpies qualitats. (…) Així la voluntat, el renunciament, l'abandó, la constància, la tristesa, la por, l'esperança, la gratitud, l'amor i la nostàlgia són les etapes de la gent de la Llei, que van a la recerca de l'essència de la realitat. Quan han contemplat l'essència de la realitat, els estats dels cercadors desapareixen, tot i que seria més exacte de dir que desapareix el que mai no ha existit, i subsisteix el que mai no ha deixat d'existir - “Mentre que el rostre del teu Senyor, majestuós i noble, és etern" (Alcorà, LV, 27).


Rûmî


“Oh amants, oh amants, és hora d'abandonar el món; el tambor de partida arriba des del cel a la meva oïda espiritual. Contempleu, el cotxer s'ha alçat i ha preparat les fileres de camells, I ens ha suplicat que el lliurem del blasme: perquè, oh viatgers, esteu dormint? Els sons davant i darrera són el renou de la partida i els picarols dels camells; A cada moment una ànima i un esperit s'està endinsant en el Buit. Des d'aquestes estrelles com candeles invertides, des d'aquesta coberta blava del cel, Ha sorgit un poble admirable, del qual es podran revelar els misteris. Un son pesant ha caigut damunt teu des de les esferes circulars: Ai d'aquesta vida tan fàcil, aneu alerta amb aquest son tan pesat! Oh ànima, cerca l'Amat, oh amic, cerca l'Amic, Oh guardià, estigues despert: a un guardià no li toca dormir. A totes bandes hi ha clamor i tumult, a tots els carrers hi ha torxes i candeles. Ja que aquesta nit el món fecund dóna a llum el món que sempre dura. Eres pols i ara ets un esperit, eres ignorant i ara ets savi.” “Què fer, oh musulmans? Perquè jo ja no em reconec a mi mateix. No soc ni cristià, ni jueu, ni gabr, ni musulmà; no soc ni d'Orient, ni d'Occident, ni de la terra, ni de la mar; no provinc de la natura, ni dels cels que van girant. No soc de la terra ni de l'aigua, no soc de l'aire ni del foc; no soc ni de l'empir, ni de la pols, ni de l'existència ni de l'essència. No soc de l'Índia, ni de la Xina, ni de Bulgària, ni de Saqsin; no soc del regne d'Iraq ni del país de Khorassan. No soc d'aquest món ni de l'altre, ni del Paradís ni de l'Infern; no soc d'Adam ni soc d'Eva, ni de l'Edèn ni de Rizwan. El meu lloc és no tenir lloc, les meves petjades no tenir petjades; no tinc ni cos ni ànima, ja que pertanyo a l'ànima de l'Amat. He apartat la dualitat, he vist que els dos móns són l'U: L'U cerco, l'U conec, l'U veig, l'U invoco. Ell és el Primer, Ell és el Darrer, Ell és el Manifest, Ell és l'Ocult. No en conec d'altre que “oh, Ell” (ya hu) i “oh, Ell, el que és!” (ya man hu). M'he embriagat en la copa de l'amor, he perdut de vista els dos móns; no tinc altre finalitat que l'embriaguesa i l'èxtasi. Si he passat sense Tu algun instant de la meva vida, des d'aquest moment me'n penedeixo. Si obtinc en aquest món un sol moment amb tu, trepitjaré els dos móns, ballaré triomfalment per sempre.” (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p. 262-263) “Un va preguntar: quina és la Via? Li va dir: la Via és renunciar al desig. Ja que cerques el desig i la voluntat de l'Amic, perseguir el teu propi desig és il·lícit per a tu.” (Oda 374)

“Una vegada un home arribà i trucà a la porta del seu amic. El seu amic digué: “qui ets, oh fidel?” Ell digué: “Soc jo.” L'amic respongué: “No hi ha admissió. No hi ha lloc per al que és cru a la meva festa ben cuita. Només el foc de la separació i l'absència pot coure al cru i alliberar-lo de la hipocresia! Ja que el teu ego encara no t'ha deixat, has de cremar en ferotges flames.” El pobre home s'allunyà i durant tot un any va viatjar cremant de dolor per l'absència del seu amic. El seu cor cremà fins que fou cuit; llavors tornà i s'apropà a la casa del seu amic. Trucà a la porta amb por i torbació que alguna paraula descuidada pogués caure dels seus llavis. El seu amic cridà: “qui hi ha a la porta?” Ell respongué: “Ets Tu qui és a la porta, oh Estimat!” L'amic digué: “Ja que aquest soc jo, deixa'm entrar; no hi ha lloc per a dos “jo” en una casa.” (El Masnavi, Barcelona, Visión Libros, 1984, p. 64-65)

“Purifica't dels atributs del jo per a poder contemplar la teva pròpia essència pura, contempla al teu propi cor totes les ciències dels profetes, sense llibres, sense professors, sense mestres. El llibre del sufí no està format per tinta i lletres; El seu llibre és un cor blanc com la neu” (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p. 38)

"El camí és solament un pas: dóna un pas fora de tu mateix per arribar a Déu. Sortir d'un mateix és adonar-se que no existeix un tal "un mateix" i que res existeix llevat de Déu." (Vitray-Meyerovitch, E. Rumi et le soufisme, p. 162)

“Tot és u, l'onada i la perla, el mar i la pedra. Res del que existeix en aquest món no és fora teu. Busca bé en tu mateix el que vols ésser, ja que ho ets tot. L'historia sencera del món dormisqueja en cada un de nosaltres.” (Paroles soufies, p. 36)

"Algú preguntà: ¿quina és aleshores la utilitat de les paraules i dels termes? El mestre respongué: la paraula és útil perquè incita a la recerca i no perquè per mitjà d'ella es pugui obtenir el que es cerca. Si així fos, no caldrien els esforços ni la renúncia a sí mateix. La paraula és com una cosa que veiem moure's en la llunyania; correm vers ella per a veure-la, però no ho podem fer per causa del seu moviment. Així és, en el seu aspecte ocult, la paraula de l'home; ella t'incita a cercar el sentit encara que en realitat no puguis veure'l." (Fihi-ma-fihi, p. 231)

"El camí de Déu és estret, perillós i cobert de neu. El primer que hi va arriscar la vida va ser ell (Muhammad); obrí el camí amb el seu cavall. Sense la seva guia i la seva protecció aquest camí és intransitable: ell va ser el primer que el va desembarassar, va col·locar senyals i va plantar estaques, com si digués: 'no heu d'anar en aquella direcció ni tampoc en aquella altra; si aneu cap allà perireu així com periren els pobles d'Ad i de Thamud; heu d'agafar aquesta direcció i aleshores trobareu la salvació com la trobaren els creients'. L'Alcorà no té cap altre destí fora d'indicar la direcció als creients: "en el seu interior hi ha senyals evidents". Aquest verset significa: "Hem dotat d'indicacions els camins; si algú intenta derruir-les el món sencer es llençarà sobre ell dient: 'per quina causa derrueixes la nostra ruta i cerques la nostra perdició? seràs potser un lladre del gran camí?' Tanmateix, has de saber que el guia és Muhammad i qui no arriba a ell no pot arribar a Nosaltres"." (Fihi-ma-fihi, p.266)

“Déu digué: "un enviat sorgit d'entre vosaltres a vosaltres retorna". La gran massa d'aigua és de la mateixa natura que la petita gota i ambdues comparteixen una mateixa essència. Si la petita gota no es reconeix en l'essència de la gran massa d'aigua, aquesta manca no és deguda a la seva essència: un mal company la va enterbolir amb el seu reflex i ella no sap si el seu temor a la gran massa d'aigua i al mar provenen de la seva pròpia essència o de la nefasta influència d'aquest mal company amb qui es va barrejar íntimament." (Fihi-ma-fihi, p.54)

"He mort com a mineral per a fer-me planta, i he mort com a planta i rosa, per a fer-me animal, i he mort com animal per a fer-me home. Perquè témer? Quan ha estat la mort una minva? Un cop més moriré com a home per a remuntar-me a la benaurança angèlica; i també transcendiré l'àngel i continuaré el meu camí: llevat de Déu, tot mor. Quan hagi sacrificat la meva ànima angèlica, em convertiré en allò que el pensament no pot concebre. Tan de bo deixi d'existir, ja que la inexistència proclama amb melodies d'orgue: Nosaltres retornarem a Déu." (Nicholson, R.A. Los místicos del Islam, p. 146)

"Si ens busques, busca'ns en el goig, perquè som els habitants del regne del goig. Fins i tot la mateixa mort ha de ser motiu de joia." (Vitray-Meyerovitch, E. Rumi et le soufisme, p. 59)

"Un cor entristit no és veritablement un cor davant del seu rostre que il·lumina el goig infinit." (Odes mystiques, no. 365)

“El qui busca un germà sense defectes, resta sense germà.” (Paroles soufies, p.19)

“Aquest món és una presó, i nosaltres som els presoners: feu un forat a la presó, evadiu-vos. Des del moment que vas venir al món, hi ha una escala davant teu. Aquesta ascensió no és pas la d'un home envers la lluna, sinó la de la canya de sucre fins al sucre.” (Paroles soufies, p. 20)

"No hi ha lloc per a dos "Jo" davant de Déu. Tu dius "Jo" i Ell diu "Jo"; o bé ets tu qui mor o bé és Ell qui ha de morir davant teu per tal que tota dualitat desaparegui. Tanmateix, Ell no pot morir, ni objectivament ni subjectivament, ja que "Ell és el vivent, el que mai no mor". Tanta és la seva gràcia que si pogués morir ho faria per tu; ara bé, com que la seva mort és impossible, mor tu mateix per tal que Ell es manifesti en tu i desaparegui la dualitat." (Fihi-ma-fihi, p. 44)

"La raó és bona i desitjable fins que et fa arribar a la porta del Rei. Quan hi hagis arribat, repudia-la ja que, com un bandoler, la raó et serà perjudicial i nociva. Quan arribes a Ell, abandona't a Ell, no tens res a fer amb el "com" i el "perquè"." (Fihi-ma-fihi, p. 147)

“La raó és la cadena dels viatgers i els amants, fill meu; trenca la cadena, el camí és clar i obvi en endavant, fill meu. La raó és una cadena, el cor una trampa, el cos una il·lusió, l'ànima un vel; el camí està amagat de totes aquestes pesantors, fill meu. Quan t'has elevat de la raó, l'ànima i el cor, i has marxat, encara aquesta certesa i aquesta visió directa estan en dubte, fill meu. L'home que no s'ha apartat de l'ego no és un home, fill meu; l'amor que no és de l'ànima no és més que una llegenda, fill meu. Aixeca el teu pit com una diana davant la sageta del seu decret; sigues fort, ja que la sageta del seu decret ja és a l'arc, fill meu. (…) L'Amor no és assumpte d'adormits, tous i delicats, l'Amor és assumpte de valents i herois, fill meu. (…) Estigues atent, tanca la boca i roman en silenci d'ara en endavant com una closca d'ostra, ja que aquesta llengua teva és en realitat l'enemic de l'ànima, fill meu." (Poemes sufís, p. 18 i 19)

“La Raó diu: “Les sis direccions són la frontera, i no hi ha cap sortida.” L'Amor diu: “Hi ha un camí, i per ell he viatjat molts cops.” (Poemes sufís, p. 43)

“L'home de Déu està begut sense vi, l'home de Déu està tip sense carn. L'home de Déu està atordit i perplex, l'home de Déu no té menjar ni son. L'home de Déu és un rei sota un mantell de dervitx, l'home de Déu és un tresor en una ruïna. L'home de Déu no és de l'aire ni de la terra, l'home de Déu no és del foc ni de l'aigua. L'home de Déu és un mar il·limitat, l'home de Déu plou perles sense un núvol. L'home de Déu té cent llunes i cels, l'home de Déu té cent sols. L'home de Déu és savi a través de la Veritat, l'home de Déu no aprèn amb llibres. L'home de Déu va cavalcar lluny del No-ésser; l'home de Déu està gloriosament atès." (Poemes sufís, p. 87 i 88)

“Oh amants, oh amants, és l'hora d'abandonar aquest món; el timbal de la sortida arriba fins a la meva oïda espiritual des del cel. Mira, el guia ha aixecat i disposat la fila dels camells, i ens ha pregat que l'absolguem de culpa; perquè, oh viatgers, esteu adormits? Aquests sorolls davant i darrera són l'estrèpit de la partida i els esquellots dels camells; a cada moment una ànima i un esperit es posen en camí cap al Buit.” (Poemes sufís, p. 103)

“Ells diuen: “El rei de l'amor no és fidel.” Mentida! Ells diuen: “La teva nit mai no tindrà una albada.” Mentida! Ells diuen: “Perquè et mates per amor? Després de la mort del cos, no hi ha supervivència.” Mentida! Ells diuen: “Les teves llàgrimes vessades per amor són vanes; un cop que els ulls s'han tancat, no hi ha cap trobada.” Mentida! Ells diuen: “Quan deixem el cicle del temps, més enllà de la nostra ànima no viatjarem.” Mentida! Les persones que no han escapat de la fantasia diuen: “Les històries dels profetes eren totes meres fantasies.” Mentida! Les persones que no han seguit el camí correcte diuen: “El servent no té camí per arribar a Déu.” Mentida! Ells diuen: “El que sap tots els secrets no revela al servent els secrets i misteris de l'Invisible sense un intermediari.” Mentida! Ells diuen: “Aquests no obren el secret del cor al servent, i ell no puja pietosament al servent fins al cel.” Mentida! Ells diuen: “Qui té terra en la seva composició mai no serà familiar amb l'amfitrió celestial.” Mentida! Ells diuen: “L'ànima pura mai no volarà sobre les ales de l'amor des d'aquest niu terrenal fins a l'aire lliure.” Mentida! Ells diuen: “Aquest sol de Déu mai no donarà retribucions pel pes dels respectius àtoms de bé i mal als homes.” Mentida! Guarda silenci; i si algú et diu: “La parla no té altra expressió que les lletres i els sons.” Mentida!" (Poemes sufís, p. 130 i 131)

“El dia de la mort, quan el meu fèretre sigui portat, no et creguis que el meu cor és en aquest món. No ploris per mi i cridis: “Quina desgràcia, quina desgràcia!” Cauries a la trampa del diable –això sí que seria una desgràcia. Quan vegis el meu cotxe fúnebre, no cridis: “Se n'ha anat, se n'ha anat!” Aquest temps serà per a mi la unió i la trobada. Quan em lliuris a la tomba, no diguis: “Adéu, adéu!” Ja que la tomba és una cortina que amaga la comunió del Paradís. Després de contemplar el descens, considera la resurrecció; com perjudicaria la meva posta al sol i a la lluna? Per a tu sembla una posta, però és una sortida; encara que la tomba sembli una presó, és l'alliberament de l'ànima. Quina llavor s'ha enfonsat en la terra sense créixer? Perquè dubtes al mirar la llavor humana? Quina galleda ha estat baixada sense sortir plena a vessar? Quina raó tindria el Josep de l'esperit per a queixar-se del pou? Tanca la teva boca en aquest cantó i obre-la en el més enllà, ja que en l'aire del no-lloc el teu cant serà triomfal." (Poemes sufís, p. 142 i 143)

Aquest bonic poema de Rumi el veurem en dues traduccions diferents (en aquest cas una ha passat per l'anglès i l'altra pel francès) però dient el mateix (com passa sovint en la traducció de textos àrabs antics): “Era neu i em vaig fondre i em va absorbir la terra, fins que em vaig fer vapor d'ànima i vaig pujar al cel.” (Kenneth Cragg, La sabiduría de los sufíes) “Jo era neu, i em vaig fondre sota els teus raigs; la terra se’m begué; boira d’esperit, pujo cap al cel.” (Vitray-Meyerovitch, E. L’Islam, l’autre visage, p. 73)

“La meva vida es resumeix en tres paraules: era cru, vaig ser cuit, i després calcinat.” (Vitray-Meyerovitch, E. L’Islam, l’autre visage, p. 72)

“La veritat és que els raigs de sol piquen a la paret, i la paret només reflecteix aquesta llum deixada. Perquè lliurar el teu cor a simples pedres, oh innocent? Ves! Busca la font de la llum que brilla sempre!” (El Masnawi)

“No tinguis en compte la teva feblesa. Atenció: aquesta feblesa tradueix la teva ingratitud! Pren en consideració el teu poder, ja que aquest poder ve d'Ell. Sàpigues que el teu poder és el do d'Aquell que És. L'Amat ho és tot, l'amant només és un vel. L'Amat viu, l'amant és material mort. La prova del sol és el sol mateix. Si estàs buscant la prova, no apartis el rostre! Quan el lloo és en realitat quan no li adreço lloances, ja que lloar-lo seria provar que jo existeixo. I aquesta existència seria el meu pecat. En la seva presència som no existència. Què és el meu ésser en la seva presència? Ombra. Qualsevol que digui "Jo" i "Nosaltres" davant la Porta serà rebutjat, Ja que continua negant la Unitat. Aparta la mà dels teus ulls i contempla. Si no hi veus, la culpa no és de la existència sinó de la mà que amaga la visió. L'home és un ull, la resta només és carn. I la visió és contemplar l'Amat. Si no aconsegueixes contemplar, més et val ser cec. Purifica l'ull del teu cor de tota imperfecció Per a poder contemplar el Seu palau. Quan Muhammad fou alliberat de la fumera de les passions, mirés on mirés allà hi havia la Faç d’Al·lah.” (El Masnawi)


Attar


Attar (Farîd ud-Din Muhammad 527/1140 - 617/1230), era originari de Korashan. El seu ofici de comerciant de perfums li va valer el sobrenom d'Attar (“el que comercia amb perfums”). Apart d'això poca cosa se sap de la seva vida. Va deixar darrera d'ell una extensa obra: molts poemes i alguns tractats en prosa (Memorial dels sants, El llibre diví, El llenguatge dels ocells, el Llibre de les proves i el Llibre dels consells). Sentim-lo:

"Oh, tu que cerques el misteri! Intenta descobrir-lo abans que la vida no et sigui arrabassada; car si, viu, no el trobes per tu mateix, com podràs un cop mort conèixer el secret de la teva existència?" (Le livre divin, p. 149)

"Cal menysprear l'orgull i la suficiència; seguir el camí de la dolçor i la generositat." (Le livre divin, p. 263)

"Si mors abans de morir, ni que només sigui un sol instant, en aquest instant et veuràs senyor de l'univers." (Le livre divin, p. 39)

"Si li diuen: "ets o no ets? tens o no el sentiment de l'existència? estàs en el centre o no ho estàs o estàs a la vora? ets visible o amagat? ets perible o immortal? ets una cosa i l'altra o cap de les dues coses? o, també, existeixes o no existeixes?" respondrà positivament: "no sé res de tot això, ho ignoro i m'ignoro a mi mateix. Estic enamorat, però no sé de qui; no sóc ni fidel ni infidel. Qui sóc doncs? Ignoro fins i tot el meu amor; tinc el cor ple i, alhora, buit d'amor." (Le memorial des saints, p. 251)


Ibn-Arabi


Ibn 'Arabi (o Abenarabi), originari de Múrcia (542/1155) i mort a Damasc (627/1240), és considerat el més gran pensador de la mística musulmana. Contemporani d'Averroes i Maimònides, va escriure centenars d'obres de les que se'n conserven uns cent cinquanta títols. Va estudiar a Lisboa, Sevilla i Córdoba, on tractà amb Averroes; cap al 1200 va marxar a Orient i des de 1223 fins a la seva mort romangué a Damasc convidat pel sobirà. La seva tomba es convertí aviat en centre de peregrinació. Sentim-lo:

“Déu és absolut o restringit, així com Ell vol; i el Déu d'una creença religiosa és subjecte a limitacions perquè és el Déu contingut al cor del seu servent. Però el Déu absolut no és contingut enlloc. El creient prega al Déu que és contingut en la seva forma de creença i amb el qual ell ja ha connectat. Es prega a si mateix, ja que el seu Déu és fet per ell mateix, i pregar a l'obra és pregar al qui l'ha feta: la seva excel·lència o imperfecció pertany al qui l'ha feta. Per això blasma les creences dels altres, i no ho hauria de fer si fos just. Més enllà del dubte, el qui adora aquest Déu particular demostra ignorància quan critica els altres sobre les seves creences. Si hagués entès la dita de Junaid “El color de l'aigua és el color del vas que la conté”, no interferiria amb les creences dels altres, sinó que percebria Déu en cada forma i en cada creença. És perquè no coneix veritablement Déu sinó que es fonamenta només en opinions, com diu la paraula divina: “M'ajusto a l'opinió que el meu servent té de Mi”, el que vol dir: no em manifesto al meu adorador més que sota la forma de la seva creença; per tant, si vol, que generalitzi o que determini. La divinitat conforme a una creença és la que pot ser definida, i la Divinitat , és la que el cor pot contenir (“Ni els meus cels ni la meva terra em poden contenir, però el cor del meu servent fidel, em conté”). Ja que la Divinitat absoluta no pot ser continguda per cap cosa, ja que Ella és l'essència mateixa de totes les coses i la seva pròpia essència.” (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p. 265)

“Oh estimat, escolta! Jo soc la Realitat del món, el centre i la circumferència, les parts i el tot. Soc la Voluntat establerta entre cel i terra. Si he creat en tu la percepció ha estat només per a que pugui ser objecte de la meva percepció. Per tant, si em perceps et perceps a tu mateix, encara que no sàpigues percebre'm a través teu. Em veus i et veus pel meu ull, no és el teu ull el que pot concebre'm. Quants cops t'he cridat i no m'has sentit! Quants cops m'he mostrat a tu i no m'has vist! ¿Perquè no em veus? ¿Perquè no em sents? Estic més a prop teu que tu mateix, més a prop que la teva ànima i el teu respirar.” (El nucli del nucli)


Altres autors


Entre els fundadors dels dervitxos a l'Anatòlia del segle XIII hi trobem Yunus Emré, que escrigué coses tan boniques com: “No estaràs construït fins que no estiguis en ruïnes” (Paroles soufies, p.15), o “Déu, dóna'm un amor que faci que ja no sàpiga on em trobo, que em perdi de mi mateix contra la meva pròpia voluntat. Capgira'm de tal manera que l'ahir es barregi amb l'avui, que jo no sigui res més que aquest desig que cap imatge no satisfà. Agafa'm, pren-me de mi mateix i omple'm finalment de tu.” (Paroles soufies, p.23), o “Els qui cremen del foc de l'amor, tot el seu cos esdevé llum. Aquest foc no s'assembla al foc, no en surt cap flama” (Paroles soufies, p.24).

I Sultan Valad diu: "Uniu-vos a mi i sortiu de vosaltres mateixos, per tal que "Jo" em converteixi en el vostre "jo". I sortiu de la vostra existència per tal que la Meva existència sigui la vostra existència. Car "quan estimo el meu servent sóc per a ell oïda, ull, llengua i mà." (Maître et disciple, p.53)

I aquests són fragments de la història de Râbi'â al Adawiya (108/721-188/801), que fou venuda com esclava de petita i visqué a Basra. Poc se sap d'ella, excepte que els seus contemporanis veneraven la seva santedat i les seves prèdiques:

"Deia Râbi'â: "qui adora el seu Senyor per temor o amb desig d'alguna recompensa, és un mal servent". "I tu per què l'adores?" -li preguntaren. "No esperes el Paradís?". Ella respongué: "no en teniu prou amb que se'ns permeti adorar-lo?". Râbi'â acostumava dir: "Oh, Déu meu, si t'adoro per por a l'infern, crema'm a l'infern; si t'adoro amb l'esperança del Paradís, exclou-me del Paradís; però si només per Tu t'adoro, no m'amaguis la teva bellesa eterna." (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p.210)

"El Profeta digué: "una dona pecadora que duia una vida immoral i depravada, caminava un dia per un camp. Va veure un pou en el camí i, a prop del pou, un gos assedegat amb la llengua a fora. Amb molta tendresa, va deixar de banda el que anava a fer, es va treure el mantell per a fer-lo servir de corda i la seva sabata li va servir de cassó. D'aquesta manera va poder treure aigua del pou i donar de beure al gos. Per aquesta acció Déu la glorificà en els dos móns. La nit de la meva ascensió la vaig veure, bella com la lluna, habitant el Paradís"." (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p.220)

Heus aquí la pregària de Râbi’â: “Oh Déu meu, la porció de bens terrenals que m'hagis reservat, dóna-la als teus enemics, i allò que m'hagis reservat a l'altre món, dóna-ho als teus amics: amb Tu sol en tinc prou. Oh Déu meu, si t'adoro per por a l'infern crema'm a l'infern, i si t'adoro per l'esperança del paradís, exclou-me del paradís. Però si t'adoro per Tu mateix, no em privis de la teva bellesa eterna. Oh Déu meu, el meu únic desig i la meva única ocupació en aquest món és recordar-me sempre de Tu, i el meu únic anhel respecte al món a venir és trobar-te. Però Tu, oh Déu meu, fes el que Tu vulguis.”

Acabem amb aquesta bonica pregària atribuïda a Muhammad: "Oh, Déu meu! Posa llum dins el meu cor, llum en la meva tomba, llum en la meva oïda, llum en la meva vista, llum en els meus cabells, llum a la meva pell, llum en la meva carn, llum en la meva sang, llum en els meus ossos, llum davant meu i llum darrera meu, llum sota meu i sobre meu, llum a la meva dreta i a la meva esquerra. Oh, Déu meu!, acreix la meva llum, dóna'm llum, converteix-me en llum, Oh, llum de la llum, per la teva misericòrdia, oh, Misericordiós." (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p. 151)


Bibliografia

Proverbios y aforismos del Islam. Barcelona: Edhasa, 1997.

AL-HALLÂDJ, Husayn Mansur. Diwan. Rosario: Ed. del Pepegrino, 1983.

AL-HALLÂDJ, Husayn Mansur. Poemas de amor divino. Madrid: Miraguano, 1986.

AL-JAMI, Abd Ar-Rahman. Los hálitos de la intimidad. Mallorca: J.J.de Olañeta, 1987.

ANSARI. Gritos del corazón. Madrid: Sufí, 1992.

ATTAR. Mantic Uttair: el lenguaje de los pájaros. Barcelona: Visión Libros, 1978.

CRAGG Kenneth. La sabiduría de los sufíes. Buenos Aires: Lidium, 1985.

DAVY, M.M.. Encyclopédie des mystiques. Paris: Seghers, 1977.

GHAZZALI, Muhammad. De la perfection. Paris: L'Harmattan, 1997.

GURAIEB, J.E. El sufismo en el cristianismo y en el Islam. Buenos Aires: Kier, 1976.

 IBN’ARABI. La sabiduría de los profetas. Paris: Albin Michel, 1974.

IBN’ARABI. El núcleo del núcleo. Málaga: Sirio, 1986.

NASR, Seyyed Hossein. Essais sur le soufisme. Paris: Albin Michel, 1988.

NICHOLSON, R.A. Los místicos del Islam. México: Diana, 1975.

RUMI. El Masnavi. Barcelona: Visión Libros, 1984. (i també: Mathnawî. Paris: Éds.du Rocher, 1990. 1702 p.)

RUMI. Fihi-ma-fihi. Barcelona: Paidós, 1996.

SAADI. Le jardin de roses (Gulistan). Paris: Albin Michel, 1991.

SCHAYA, Leo. La doctrina sufí de la Unidad. Ed. de la Tradición Unánime, Mallorca: J.J. de Olañeta

SHAH, Idries. Cuentos de los derviches. Barcelona: Paidós, 1981.

SHAH, Idries. Aprender a aprender. Barcelona: Paidós, 1983.

SHAH, Idries. Las ocurrencias del increíble mullah Nasrudin. Barcelona: Paidós, 1986.

SHAH, Idries. El camino del sufí. Barcelona: Paidós, 1986.

VITRAY-MEYEROVITCH, Eva de. Antologie du soufisme. Paris: Albin Michel, 1995.

VITRAY-MEYEROVITCH, Eva de. L’autre visage de l’Islam. Paris: Albin Michel, 1995.

VITRAY-MEYEROVITCH, Eva de. Mystique et poésie en Islam. Djalal-ud-Din Rumi et l’ordre des derviches tourneurs Paris: Desclée de Brouwer, 1973.

VITRAY-MEYEROVITCH, Eva de. 75 cuentos sufies. Los caminos de la luz. Mallorca: José J. de Olañeta, 1986.