dilluns, 31 de març del 2008

La mort vista per un àngel





Sonia Delaunay 1914



(Un àngel mira de parlar a un nen sobre la mort, tot i saber que ni els grans l'entendran)


La mort és un tema difícil però del que cal parlar. De fet, al món d'avui els homes parlen massa poc de la mort, volen fer com aquell qui no la veu, i això no pot ser. La mort hi és sempre, i val més tenir-la ben situada, no veure-la com a quelcom d'estrany sinó com a quelcom de normal; de fet, pot arribar a ser una bona consellera a l'hora d'esbrinar la millor manera de viure.

Doncs bé, resulta que el món que els éssers humans capteu amb els vostres sentits, el món material, és un món en constant procés de transformació. Tot sorgeix i desapareix, tot. Els animals, les plantes, els rius, les muntanyes, els continents, els planetes, les estrelles, les persones, els pobles, les cultures, els edificis, les ciutats, els països, els imperis... tot, absolutament tot, comença i acaba. Tot està en un canvi permanent, l'únic diferent és la velocitat amb que les coses canvien, la durada de les coses en el temps. Certs éssers microscòpics duren hores, altres éssers vivents duren dies (com ara els bolets!), altres mesos, altres anys (com les persones humanes, que de mitjana en viuen uns 80), altres segles (aquí ja comencen a anar escassos; només alguns arbres); els països i els imperis duren algun segle, algun d'excepcional pot durar algun mil·lenni; les muntanyes poden durar molts mil·lennis, els planetes milions d'anys; però res està quiet, tot comença i acaba. El món que veieu i sentiu i oloreu i tasteu i toqueu està fet així: és matèria en constant procés de transformació. Naixement i mort es van produint constantment.

El que passa és que, quan us hi fixeu -i els científics us ho van confirmant- us doneu compte que al món hi ha més que el que veieu i toqueu. La matèria és energia de bastant baixa vibració -que s'ha tornat “pastosa”, podríem dir-, i per això la podeu veure i tocar. Però resulta que hi ha altres formes d'energia de més alta vibració que els sentits dels éssers humans no poden captar. O sigui que vosaltres no veieu tot el que hi ha (constantment sou travessats per molts neutrins, però ni us en doneu compte, de tan “lleugers” com són). Nosaltres els àngels, com que som de molt més alta vibració que vosaltres, veiem moltes més coses, però, és clar, no ens podeu veure a nosaltres!

De fet, quan us hi fixeu bé, veieu que també vosaltres mateixos sou una barreja de formes d'energia de baixa vibració (la matèria que constitueix els vostres ossos, carn, sang, nervis, pell, etc.) i formes d'energia d'alta vibració. La connexió entre les dues menes d'energia es fa sobretot a través del cervell (i en són testimonis privilegiats la intel·ligència, els sentiments i emocions, la intuïció, etc.), però no exclusivament; els altres teixits poden ser també impactats per energies d'alta vibració.

Entre les dues menes d'energia hi ha una interacció mútua, de manera que el cos, a través del seu creixement i de les experiències que viu, va contribuint a conformar en ell una acumulació d'energia d'alta vibració amb unes característiques peculiars, pròpies. Aquesta acumulació roman estretament associada al cos mentre aquest existeix. Aquesta acumulació incideix també al seu torn en el desenvolupament i el benestar del cos. O sigui que quan els nens creixeu, aneu conformant un ésser d'energia d'alta vibració -vosaltres no el veieu, però nosaltres sí; és més lluminós que el vostre cos- que està en relació amb el vostre cos i va desenvolupant-se i conformant-se amb ell.

Val a dir que aquesta acumulació té una “mida” -com una capsa- i una “intensitat” -o sigui que dins de la capsa hi pot haver més o menys coses guardades, o sigui més o menys energia acumulada. Com més energia hi ha acumulada, més brillantor té l'acumulació. Aquesta energia també es pot perdre, de manera que el grau de brillantor pot ser més o menys fort segons les èpoques. La mida, en canvi, no tira enrere; la capsa es va fent gran a mesura que es creix, i ja no s'encongeix. Pot arribar a estar buida, fosca -de vegades té forats per on s'escapa l'energia, i cal tapar-los-, però un cop fabricada la capsa segueix estant allà, a punt per rebre energia d'alta vibració. Ah, la capsa de cada persona és diferent! N'hi ha de tota mena de mides, colors, formes, dibuixos a les parets, etc.

Els humans han donat noms diversos a aquesta “capsa brillant”, a aquesta acumulació d'alta energia que cada un d'ells va conformant: ànima, esperit, Geist, Seele, aura, cos astral... L'important, però, no és el nom sinó que els humans se'n donin compte que en ells hi ha també una component d'energia d'alta vibració -nosaltres els àngels només en tenim d'aquesta!- que està interrelacionada amb la de baixa vibració -el cos-, que s'influeixen mútuament i que així com les acumulacions d'energia de baixa vibració fan un cicle -neixen, creixen, decauen i desapareixen- l'energia d'alta vibració s'acumula a la capsa.

Què passa quan l'”acumulació d'energia d'alta vibració” - la capsa, l'ànima - es desconnecta del cos, el moment que se'n diu “morir-se”? Aquí, les opinions dels humans són diferents. Uns diuen – primera postura- que la capsa es desfà i desapareix en el moment de la mort. Altres – segona postura - diuen que la capsa surt automàticament disparada -també es pot dir que “fa el salt”, o que “emprèn el viatge”, tot són maneres de dir- cap a esferes d'alta vibració i s'instal·la allà -o aquí, perquè nosaltres estem pul·lulant per aquestes esferes, a les quals de vegades vosaltres anomeneu “Cel” o “Paradís”; la veritat és que s'hi està molt bé. Aquestes esferes no queden lluny,  més aviat estan aquí mateix, el que passa que no les podeu veure. “Lluny” és una idea lligada a l'espai de baixa vibració, on les coses es poden mesurar i es pot parlar de quilòmetres o d'anys llum. Els espais d'alta vibració no estan “més enllà”, sinó “per aquí”; el que passa que només es poden captar a través de les “experiències subtils”, que són sempre “indemostrables” en termes d'energia de baixa vibració.

Uns altres - tercera postura - diuen que poden passar dues coses: si la part d'alta vibració és prou potent -prou brillant-, o sigui si ha acumulat prou energia mentre ha estat connectada a un cos o ésser material, se'n va cap a les esferes d'alta vibració; si no és prou potent, torna a connectar-se amb l'esfera de baixa vibració -el que en dieu “el món”- per mirar d'acumular més potència i poder anar-se'n més endavant. Els defensors d'aquesta tercera postura encara afegeixen dues coses:

- primera, que hi ha algunes acumulacions d'alta potència -capses molt brillants, perquè hi ha molta energia acumulada- que en lloc de sortir disparades cap a les esferes d'alta vibració s'estimen més de tornar a connectar amb el món per ajudar a altres éssers a acumular prou energia d'alta vibració com per poder sortir disparats. No abunden, però n'hi han; en surten persones meravelloses, plenes de bondat, generositat i paciència, perquè quan tornen a connectar han d'esperar que el nou nen o nena vagi creixent any rera any, etc.

- segona, que si un ho ha fet tan malament que ha acumulat massa poca energia, quan torna a connectar en comptes de fer-ho amb un ésser humà pot fer-ho amb un animal, una planta, una pedra, etc. I au, paciència, a tornar a acumular!

De les tres postures, la primera -desintegració i desaparició de l'ésser d'alta vibració- és una opinió comprensible -als homes els costa veure no ja que les capses no es desintegrin sinó fins i tot que hi ha altres esferes amb vibracions diferents-, però nosaltres els àngels veiem que les capses no es desfan, que quan el cos es mor les capses segueixen existint amb la seva manera de ser pròpia -ja hem dit que totes eren diferents entre sí- i amb la seva brillantor acumulada. Pel que fa a les altres dues, la del viatge automàtic és atractiva -fora pensar-hi més!- però una mica massa senzilla, no sembla filar prou prim; la del possible retorn és més refinada, més treballada, en considerar que hi ha noves oportunitats d'acumular si no s'ha aconseguit a la primera.

A més, per acabar-ho de complicar, totes dues tenen unes variants que incorporen una part terrible. La variant de la segona diu que en comptes de sortir disparat cap a les esferes d'alta vibració pots sortir disparat cap a les esferes de baixa vibració -més baixa que la matèria-, que són unes esferes on s'està fatal. La variant de la tercera es que no només pots tornar-te a connectar com a pedra, sinó com a coses pitjors de les que val més no parlar (éssers afamats o éssers immunds, desconnectar dels quals costa un món i mig, perquè no es moren com les coses materials, sinó que pertanyen als terrenys de les baixes vibracions, dels quals és difícil sortir si no hi ha algú que te'n tregui).

Quina postura és la bona? Això, nosaltres no ho podem dir, encara que em sembla que no he sabut romandre gaire neutral. Tu t'hauràs de formar la teva opinió quan siguis gran, una opinió que haurà de tenir en compte tant aspectes de coneixement -de com et sembla que és la realitat- com aspectes pràctics -o sigui de quina postura afavoreix més el bon comportament dels éssers humans i la seva felicitat.





diumenge, 30 de març del 2008

divendres, 28 de març del 2008

Pasqua





Pasqua. La primavera: la terra reviu, l’aire s’escalfa, les flors omplen els camps. Les llavors enterrades es manifesten com a noves plantes. L’esperança s’aferma al cor dels humans. Comença un temps de creixement i expectació, es prepara una nova collita. Caldrà, però treballar, patir, vetllar, per tal que aquesta collita arribi a bon port. L’esperança i l’alegria van lligades al treball i el neguit. La confiança, però, hi és: ens en sortirem.
Pasqua. Un home ha pronunciat paraules de llibertat, de fraternitat, de justícia, de veracitat, i ha topat amb la incomprensió i els interessos de l’entorn. Alguns l’han seguit, alhora plens d’entusiasme i mancats d’una comprensió profunda del que els deia aquell home i el que suposava estar vinculats a ell. Davant de la por i el patiment, han trontollat. Han contemplat astorats com l’home era agredit i executat a la creu. Han tornat a casa, decebuts i desconcertats. I llavors, de mica en mica, de forma tènue però que anava agafant força, han mirat els seus cors i han vist que les paraules de l’home seguien vives, vigents, i que els lligams amb l’home seguien presents. D’aquí n’ha sorgit una gran alegria, un enorme clam de lloança, la joia de la resurrecció del que creien acabat, extingit, mort. Aquesta és la conflictiva dinàmica de la Pasqua. Un home pateix, uns altres s’ho miren. De la tristor del fracàs en surt una constatació de vigència. Del dolor, una nova força.
- - -
Pasqua és moment de confrontació, de contrast. Dolor i joia, desesperació i esperança s’hi donen la mà en una proposta desconcertant. Del més gran sofriment en pot sortir la més gran perspectiva: no tot s’acaba en el dolor, en la mort, en el fracàs. S’obre una porta que permet veure més enllà, i aquest més enllà és fecund i lluminós. L’afirmació preval, la negativitat no té la darrera paraula. Els maltractats poden trobar una escletxa per on passi l’esperança. Tot i la seva limitació, viure val la pena.

Donar la vida pels altres. Posar el temps i energia de que disposem al servei dels altres. Mirar de fer el possible per tal que la gent visqui millor. Els més propers, els que estimem i tractem dia rera dia, i els més llunyans, els que no coneixerem mai, els anònims. I sobretot els més oblidats, els més marginats. I els que més s’han endinsat en un camí que no porta enlloc, que s’han convertit en víctimes de si mateixos, que van per camins de degradació, de dispersió, d’oblit. Les ovelles perdudes per les que el pastor deixa el ramat, com ens recorda l’evangeli.
Dedicar la vida als altres. I per poder-ho fer, treballar-se un mateix, depurar-se, buscar més alts nivells de qualitat personal. Només l’arbre bo dona bons fruits, ens recorda també l’evangeli. I des d’aquesta donació, des d’aquesta obertura, des d’aquest esforç gratuit, que no espera res a canvi, que es justifica en ell mateix, captar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat.

La imatge del crucificat ressona dins de cadascú. Mou la nostra sensibilitat, ens mostra brutalment l’anar fins a l’extrem, fins a les darreres conseqüències, en el servei a la veritat, en l’amor pels altres. La fidelitat, la coherència, tenen un cost. Aquí no hi ha acomodació, negociació, sortides fàcils. La nostra vida, sovint muntada sobre aquestes mitges tintes, queda trasbalsada per la interpel·lació del crucificat.

I la imatge de la mare veient des de davant mateix la tragèdia viscuda pel fill també ens és un referent. Una mare que havia començat acceptant l’anunci de Gabriel acaba acollint als seus braços el cos del fill executat. El seu cor, però, no pot evitar l’esqueixament, travessat per les espases del dolor. Aquesta imatge s’erigeix en un altre dels grans referents simbòlics de la història humana.

La Pasqua proclama que el sofriment i la mort no tenen l’última paraula. Té sentit esforçar-se, té sentit lluitar, té sentit comprometre’s, té sentit voler canviar els cors i les coses, té sentit voler-se fer millor un mateix i voler fer millor el món.





dijous, 27 de març del 2008

Nadal




"En aquells dies, l’emperador August va dictar un decret d’empadronament de tot l’imperi romà. Tothom s’anava a inscriure, cadascú a la seva ciutat. També Josep se’n pujà de Galilea, de la ciutat de Natzaret, a Judea, a la ciutat de David que s’anomena Betlem –perquè ell era del casal i llinatge de David– a inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que estava encinta. I s’esdevingué que, essent ells allí, es compliren els dies que ella havia d’infantar. Ella donà a llum el seu primogènit, l’embolcallà i el va ajeure en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l’hostal. En aquella contrada hi havia uns pastors que vivien al camp i que de nit vetllaven pel seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparèixer, i la glòria del Senyor els embolcallà en claredat, i es van espantar molt. Però l’àngel els va dir: “No temeu, perquè, mireu, us porto una bona notícia, una gran alegria, que ho serà per a tot el poble, i és que avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, el Messies, el Senyor. Aquestes en són les senyes: trobareu un nadó embolcallat i ajagut en una menjadora”. I de sobte, al voltant de l’àngel, aparegué un nombrós estol d’àngels, que lloava Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes, que ell tant estima”. (Lluc 2, 1 – 14)

- - -

Nadal. El fred: la terra reposa. El solstici d’hivern: la nit més llarga, i l’esperança que porta el veure que, de mica en mica, aquesta nit es comença a escurçar. L’esperança que dins la terra les llavors germinen. Comença un nou any, un nou cicle. Nadal. Un infant, un portal on s’atura un estel. On es proclama una invitació a la pau. Una mare pareix, un pare pateix, un bou i una mula s’ho miren. De la foscor de la nit en surt una llum. Del silenci, un cant.

- - -

L’Evangeli reflecteix com veien Jesús els seus deixebles. El veien com un do de llum de l’Altíssim, com un gest inaudit de tendresa. Els semblava que la nit el reconeixia i s’il·luminava, que els àngels li cantaven, que els senzills (i preferentment els exclosos) se li apropaven i que els que cerquen els camins del Senyor li feien ofrenes. Val la pena reflexionar sobre els elements simbòlics de la narració evangèlica del Nadal, veient-los com a orientacions pràctiques pel camí interior: la freda nit d’hivern (el cosmos), l’establia (la pobresa, l’austeritat, la humilitat: no el confort de l’hostal), el bou i la mula (la vida), Josep i Maria (la humanitat), el nen (la petita, fràgil i lluminosa espurna d’esperança), els pastors (els socialment marginals, els exclosos, i també els que vetllen, que estan alerta; ells són els primers a rebre el missatge), els àngels (els desvetlladors, els conscienciadors)...

- - -



"Del teu cos fes néixer, com Maria, un Jesús sense pare; cal néixer dues vegades, primer de la mare, després de si mateix. Vés, doncs, i engendra’t a tu mateix una altra vegada." (Rumi, Mathnawi III, 3700)

"Cada persona, com Maria, és portadora d’un Jesús en el seu si. Però fins que no experimentem els dolors de part no naixerà el Jesús; sense aquest esforç, Jesús retornarà vers el seu origen privant-nos dels seus beneficis." (Rumi, Fihi-ma-fihi, 5 p.39)

"Celebrem aquí, en aquesta vida temporal, el naixement etern que Déu Pare ha realitzat i realitza ininterrompudament en l’"eternitat" i que aquest mateix naixement es produeix també en el temps, en la natura humana. Però, si aquest naixement no es produeix en mi, què m'importa? Ans al contrari, que en mi es produeixi, aquesta és la qüestió! […] Hi ha algun signe pel qual pugui reconèixer que ha intervingut aquest naixement? Certament, sí! Quan aquest naixement té lloc, ja res no és obstacle per a l'home: tota realitat li mostra Déu. Mentre el teu rostre estigui dirigit cap a aquest naixement, tota cosa es convertirà per a tu en rostre de Déu." (Mestre Eckhart)

"[Els homes i les dones] clamoregen i lluiten, dubten i es desesperen, sense trobar fi a llurs baralles. Que la teva vida arribi entre ells, infant, com una figura de llum pura i viva que els encisi silenciosament. […] Que vegin el teu rostre, infant, i copsin així el sentit de totes les coses; que t’estimin, i així s’estimaran els uns als altres. Vine i pren el teu lloc en el cor de l’infinit, infant." (R. Tagore, La lluna nova)

- - -

Nadal és una festa de “renovació”. Re-novació: la novetat que retorna. I així, d’alguna manera, cada any tot pot tornar a començar, tot es renova, es dóna una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-se en sintonia, en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb l’univers sencer. I des d’aquesta sintonia és d’on es pot captar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat. La imatge del petit infant acabat de néixer, amb una vida tot just encetada, ressona dins de cadascú. Aquest nadó, d’alguna manera, és un símbol de la llum, de la puresa, de la innocència que pot alliberar de la manera espontània de ser (egocèntrica, interessada), de la càrrega que s’ha anat acumulant (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…). Nadal és la proclamació d’una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s’està irremissiblement condemnat pel passat o per l’entorn, es pot veure i viure el món d’una altra manera, amb ulls de pastor, amb ulls d’àngel, amb ulls de llum, amb ulls d’infant. Dient-ho amb preguntes: La realitat és un text que només diu el que diu o bé s’hi pot llegir entre línies? El que hi llegim entre línies, s’entén i es pot descriure o bé és un misteri inexplicable al que només s’hi poden fer al·lusions que cadascú (i cada tradició) fa com pot? Captem que aquesta cosa més que hi ha, inabastable, és alhora fonamental, el que dona gruix, fondària a la realitat i a la nostra pròpia vida? El Nadal seria una imatge al·lusiva a aquest misteri, presentant-lo com un infant lluminós que porta pau? Els àngels que omplen la nit amb el seu cant, amb el seu anunci de pau, són imatges de l’intent de mostrar-se’ns de l’inefable? Quan parlem d’un cel ple d’àngels, parlem d’un món ple d’un misteri que se’ns adreça, que ens interpel·la? El Nadal és una oportunitat de renovació, de re-sintonitzar la vida de tal manera que puguem captar el misteri, la dimensió subtil, l’entre-línies de la realitat? És una oportunitat d’alliberar-nos de la càrrega acumulada i poder-ho veure tot amb uns nous ulls, amb ulls d’infant (els únics capaços de captar, de “veure” el misteri), amb ulls de llum?

- - -


Més imatges de Nadal:

http://picasaweb.google.es/Merce.i.Rai/Nadal



Nota final per a amants de la teoria

És oportú tenir en compte que les narracions nadalenques són potents narracions mitològiques formades per conjunts de símbols i que esdevenen elles mateixes un símbol. Entenent per símbol una imatge mental, imatge física, objecte, idea, narració, gest, text, ritual, lloc, paisatge, música, llum, qualsevol cosa que, quan ens hi apropem, ens impacta de tal manera que ens dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els que acostumem a operar. La gràcia del símbol és precisament aquesta capacitat de fer-nos anar més enllà d’ell mateix i de nosaltres mateixos. El símbol ens canvia el registre, portant-nos a una relació amb la realitat que no podem descriure amb precisió, a la qual hem d’al·ludir amb termes vagues, aproximats, que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent), dimensió última, altre món, oblit d’un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència de l’Absolut, etc.





dimecres, 26 de març del 2008

Advent




La tradició ens parla de l’Advent com a temps per preparar el Nadal. Per preparar-nos per rebre l’infant Jesús, el Messies, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu.

Com tots els símbols, aquest permet diverses interpretacions, que poden ser complementàries. Una d’elles seria veure l’Advent com la preparació per a acollir dins nostre quelcom que ens canviarà la vida, que ens farà fer un salt qualitatiu, que ens permetrà passar de viure “com sempre”, “com de costum”, a viure diferent, a viure amb sentit i plenitud, a viure des de l’esperança i la confiança. Estem ansiosos i expectants davant de la possibilitat que es produeix aquesta irrupció, aquest esdeveniment vitalment clau, excepcional, extraordinari. L’Advent seria llavors el temps per gestionar aquesta expectativa, aquest neguit. Temps de foscor, temps de nit: la llum encara no és aquí. Però temps, precisament, per veure com canalitzar l’extraordinària energia generada per l’expectativa de manera que faci possible que es produeixi l’esdeveniment, el naixement, la irrupció de la llum, de l’infant lluminós. Si això fos així, l’Advent seria cabdal, seria el gran temps; i tota la nostra vida podria ser llegida en termes d’Advent, de la nostra contribució (esforç, encert) a fer possible el gran canvi. És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “salvació”? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo?

I l’Advent és també un tems d’evocació. De mirar enrere, de retrobar les arrels, de veure què ens “marca”, quines imatges portem a dins que ens commouen, que ens connecten amb el més profund de la nostra identitat. Temps de pensar en la importància dels moments “fundants”, el record de la història, la realitat del present, la projecció del futur des d’una identitat que es va construint i reinterpretant… Temps de pensar en els “moments fundants” de la nostra tradició, i concretament en el Nadal, moment del naixement de Jesús, aquell qui ha estat anomenat el Messies, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu i que d’alguna manera és l’inici d’una de les grans aventures de l’esperit humà, d’una de les construccions simbòliques i històriques més fecundes de la història de la humanitat, la que ens és més propera, fills com som d’un temps i un espai concrets.

Vivim en aquesta actitud d’Advent, de nit que es vol transfigurar, de temps de cercar i de trobar, de “gran temps” per fer possible el “gran canvi”? És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “fe” i “salvació” (“la teva fe t’ha salvat”)? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres (del nostre esforç, del nostre encert)? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo? Contemplem atentament l’horitzó? Desitgem que un raig de llum entri a casa nostra? Obrim la finestra per tal que això sigui possible? Volem que un infant neixi al nostre cor, fer del cor una establia, un humil racó on es pot produir la meravella? Mirem a les arrels, al passat, a la història a les institucions, amb respecte i agraïment? Ens sentim “hereus” i responsables de transmetre l’”herència”?





dimarts, 25 de març del 2008

Alcorà

   







“En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós. Lloat sia Déu, Senyor dels móns: el Benigne, el Misericordiós, l’Amo del dia del Judici. Només a Tu adorem, només a Tu demanem ajuda. Mostra’ns el recte camí, el camí dels qui Tu has ajudat; no el camí dels qui mereixen la teva ira, ni el dels qui van perduts.” 



Alcorà I


“Lloeu només Déu; sigueu bondadosos amb els vostres pares i parents, i amb els orfes i els pobres. Parleu amablement amb tothom, sigueu constants en la pregària, i doneu almoines.”

Alcorà II, 83


“De Déu són l’Orient i l’Occident. Miris on miris, veuràs el rostre de Déu. Déu és immens, omniscient.” [O bé:] “De Déu són el llevant i el ponent. Mireu on mireu, allà hi ha el rostre de Déu. Déu és immens, omniscient.”

Alcorà II, 115


“Recordeu-me, i jo us recordaré.”

Alcorà II, 152


“El vostre Déu és un Déu únic. No hi ha altre déu que Ell, el Benigne, el Misericordiós.”

Alcorà II, 163


“No és pietat el que gireu els vostres rostres vers el llevant o vers el ponent: sinó que són pietosos els qui creuen en Déu i en el darrer dia, en els àngels, en el Llibre i en els profetes; els que donen béns i diners per amor de Déu als parents, als orfes, als pobres, als viatgers, als necessitats, i per a alliberar esclaus; i els qui són constants en la pregària i donen almoines per a socórrer, els qui compleixen les seves promeses quan les fan i els qui són pacients en el sofriment, l’adversitat i els temps difícils. Ells són en la veritat, ells són fidels”.

Alcorà II, 177

[La dimensió vertical i l’horitzontal: Déu, el camí, el misteri (unicitat de Déu), i el germà, el pròxim, el pobre (el dia del Judici)]


“Déu! No hi ha altre déu que Ell, el Vivent, l’Etern. Ni la somnolència ni la son no s’apoderen d’Ell. A Ell pertany tot allò que hi ha als cels i tot allò que hi ha a la terra. ¿Qui podria intercedir davant d’Ell sense el seu permís? Ell coneix el passat i el futur dels homes, mentre que aquests no poden assolir el Seu coneixement més que en allò que Ell vol. El seu tron inclou els cels i la terra i Ell mai no es cansa de protegir-los. Ell és el Sublim, el Tremend."

Alcorà II, 255

[Magnífica evocació de la dimensió vertical]


"No hi ha d’haver coacció en la religió. La direcció correcta és distingeix clarament de l’error. Aquell qui rebutja les falses deïtats i creu en Déu, s’ha agafat a la nansa més ferma, que mai no es trencarà, ja que Déu hi sent i sap. Déu és l’Amic dels qui creuen. Ell els mena de les tenebres a la llum. Els qui no creuen, en canvi, tenen com a amics les falses deïtats, que els duen de la llum a les tenebres. Aquests romandran en el Foc eternament.”

Alcorà II, 256-257


“Aquells que gasten la seva riquesa en el camí de Déu sense vanar-se de la seva despesa ni obrar malament, tindran la seva recompensa amb el seu Senyor. No tenen res a témer, ni patiran afliccions. Paraules bondadoses i de perdó valen més que l’almoina seguida d’iniquitat. Déu no té necessitats, és supremament compassiu. Creients, no anul·leu les vostres almoines recordant la vostra generositat, o obrant malament, com fan els que gasten la seva riquesa per a ser vistos per la gent, sense creure en Déu ni en el darrer dia. Són com una roca coberta de terra sobre la que cau un aiguat i la deixa despullada: no poden esperar res pel que han merescut. Déu no guia a la gent que el rebutja. I l’exemple dels que gasten la seva riquesa per agradar a Déu i enfortir la seva ànima és semblant a un jardí sobre un turó. L’aiguat hi cau i fa que els seus fruits es dupliquin; i si no hi cau l’aiguat, hi cau al menys la rosada. Déu veu tot el que feu.”

Alcorà II, 262-265




“El missatger creu en el que li ha estat revelat pel seu Senyor, i el mateix fan els creients. Tots creuen en Déu, en els seus àngels, en els llibres de Déu i en els seus enviats. Diuen: “Nosaltres no fem distincions entre cada un dels profetes de Déu.” Diuen: “Nosaltres sentim i obeïm. Demanem el teu perdó, oh Senyor nostre, ja que cap a Tu porta el camí”. Déu no obliga a ningú a fer el que està més enllà de la seva capacitat. El que cadascú hagi fet redundarà en el seu propi bé o en el seu propi mal. Senyor nostre, no ens castiguis pels nostres oblits o pels nostres errors. I per bondat, Senyor nostre, no ens imposis una càrrega com la que vas imposar a aquells que ens van precedir. I per bondat, Senyor nostre, no ens facis suportar allò per al que no tenim prou força. Atorga’ns el teu perdó i oblida les nostres faltes. Tingues misericòrdia de nosaltres. Tu ests el nostre protector; protegeix-nos, doncs, contra els ingrats.”

Alcorà II, 285-286


“Déu: res no és digne de lloança excepte Déu, el vivent, l’etern. [només Déu mereix ser lloat; res és absolutitzable (ni la parella, ni els fills, ni la pàtria, ni la feina, ni una dèria…] Déu us va enviar el Llibre amb la veritat, confirmant la veritat dels missatges anteriors. Déu envià abans la Torah i l’Evangeli, com a guies per a la humanitat; i Déu envià el Criteri. Certament per als qui rebutgen els signes de Déu existeix un càstig terrible; Déu és un poderós venjador. [l’aspecte terrible, tremend, de la divinitat; Déu fascina i terroritza, acull i amenaça, pot premiar i castigar, pot perdonar i venjar-se, pot “els dos cantons”, és omnipotent; la seva existència fa exultar i esfereeix] Res no s’amaga als ulls de Déu, ni en la terra ni en el cel. [Déu és omniscient: tot ho sap, res se li escapa, ni el més íntim de la nostra consciència, ni el més secret dels nostres gestos > tot compta, res és irrellevant, cal harmonitzar tots els aspectes de la nostra vida, no uns si i els altres no] Déu és qui us forma en el si de les vostres mares, segons la seva Voluntat: res no és digne de lloança excepte Déu, l’omnipotent, l’omniscient. Déu és qui t’envià el Llibre; en ell s’hi troben versets confirmats que són la matriu del llibre, i d’altres que són equívocs. Aquells en el cor dels quals hi ha desviació segueixen els equívocs, cercant la dissensió, i per ganes de donar-ne la interpretació. Però ningú no coneix la seva significació original, excepte Déu. Els veritablement arrelats en el coneixement diuen: “Creiem en ell [el Llibre]; tot ell ve de Déu”. Però ningú no es deixa aconsellar, excepte els de bon cor.”

Alcorà III, 2-7


“Déu testimonia que res és realment digne de lloança excepte Déu, que vetlla per l’equitat, i el mateix fan els àngels i els homes que tenen coneixement. Res no hi ha digne de lloança excepte Déu, compendi de poder i de saviesa. Certament, la religió, per a Déu, és lliurament (islam): i aquells als qui se’ls donà el Llibre no van discrepar, per inflor i enveja entre sí, fins que els arribà la Revelació. Pel que fa als que rebutgen els signes de Déu, Déu és ràpid en prendre-ho en compte. I si discuteixen amb tu, digues: “He sotmès el meu ésser a Déu, i també s’han sotmès els qui m’han seguit.” I digues a aquells als qui se’ls revelà el Llibre i als que no el van rebre: “Us sotmeteu a Déu?” I si es sotmeten, estan ben orientats. Però si es giren d’esquena, la teva única responsabilitat és transmetre el missatge. Déu veu bé els seus servents. Pel que fa als que rebutgen els signes de Déu, maten els profetes, separant-se de la veritat, i maten als que reclamen justícia, anuncia’ls-hi un terrible sofriment. Són aquells les obres dels quals seran vanes en aquest i en l’altre món; i no tindran defensors ni protectors.”

Alcorà III, 18-22


“Digues: “Tant si amagueu el que teniu al cor com si ho reveleu, Déu ho coneix. I coneix el que hi ha als cels i el que hi ha a la terra. Déu té poder sobre totes les coses. El dia que cada ànima sigui portada a posar-se davant el bé que hagi realitzat i el mal que hagi comès, desitjarà que existeixi un gran espai entre ella mateixa i el seu propi mal. Déu us fa ser cautelosos amb ell: Déu és clement amb els seus servents.”

Alcorà III, 29-30


“La Veritat ve del teu Senyor; no siguis, doncs, dels que dubten.”

Alcorà III, 60


“Creients! Sigueu fidels a Déu amb tota la fidelitat que li és deguda, i no moriu sense submissió conscient a Déu. Poseu-vos tots sota la protecció de Déu i no us dividiu. Recordeu la bondat de Déu envers vosaltres: quan éreu enemics ell reconcilià els vostres cors, i us vàreu fer germans per la gràcia de Déu. Éreu tocant a un abisme de foc, i Déu us en deslliurà. Així fa evidents Déu els seus signes per a vosaltres, per tal que pugueu ser ben guiats. Construïu una comunitat que preconitzi el bé i s’uneixi a allò que és just i prohibeixi allò que és reprovable. Els qui obrin així seran els benaurats. I no sigueu com aquells que es divideixen i es barallen després d’haver-los-hi arribat els aclariments; aquests tindran un càstig terrible.”

Alcorà III, 102-105


“Creients, no rebeu interessos usurers, multiplicats un i altre cop; sigueu fidels a Déu, i potser, així, sereu benaurats.”

Alcorà III, 130


“I afanyeu-vos a obtenir el perdó del vostre Senyor i un Jardí vast com els cels i la terra, preparat per als justos, aquells que són generosos en els bons temps i en els mals temps, reprimeixen la seva ira i perdonen els altres, ja que Déu estima els qui fan el bé, aquells que, quan han comès una iniquitat o han enganyat a les seves pròpies ànimes, invoquen Déu i cerquen el perdó de les seves faltes -¿i qui perdona les faltes sinó Déu?- i que no reincideixen amb coneixement. [penediment: invocació a Déu demanant perdó; capacitat d’establir distància amb un mateix, d’autoanàlisi, i de voluntat de canvi, demanant l’ajut diví donada la consciència de la dificultat de canviar] La seva recompensa és el perdó del seu Senyor i jardins sota els que flueixen rierols, en els que romandran per sempre. Quan agradable és la recompensa per als qui fan el bé! Abans de vosaltres s’han donat càstigs exemplars. Recorreu, doncs, la terra i vegeu com han acabat els que menysprearen als enviats!”

Alcorà III, 133-137


“Si Déu us ajuda, ningú no us podrà vèncer. Si Déu us abandona, qui us podrà socórrer? Que els creients posin la seva confiança en Déu!"

Alcorà III, 160


“Sereu, certament, provats en les vostres possessions i en les vostres persones. I, certament, en sentireu de gruixudes dels qui reberen el Llibre abans que vosaltres i dels que idolatren les coses. Però sigueu pacients i justos, aquesta és la fermesa que cal.”

Alcorà III, 186


“I de fet existeixen entre les gent del Llibre els qui creuen en Déu i en el que us fou revelat i en el que els fou revelat. Humils davant Déu, no han malvenut els signes de Déu. Aquests tindran la seva recompensa prop del seu Senyor. Déu és ràpid en ajustar comptes. Creients, sigueu pacients i persevereu, i sigueu ferms i constants; i estigueu atents a Déu, i així potser tindreu felicitat.”

Alcorà III, 199-200


“Oh, humans, sigueu fidels al vostre Senyor, que us va crear a partir d’un sol ésser i creà d’ell a la seva companya, i d’ells dos va escampar molts homes i dones. Sigueu fidels a Déu, en el nom del qual demaneu coses, i respecteu les relacions de consanguinitat, ja que Déu us vigila. Doneu als orfes els bens que els pertanyen, sense canviar el dolent (vostre) pel bo (seu), o consumir la seva riquesa ajuntant-la amb la vostra, ja que això és un greu delicte. I si teniu por de no poder, potser, fer justícia als orfes, caseu-vos llavors amb dones que us agradin, dues, tres o quatre; però si teniu por de no poder, potser, tractar-les amb equitat, llavors caseu-vos només amb una, o amb una serventa sota la vostra custòdia: així evitareu millor l’obrar malament. [el famós text sobre la poligàmia; cal prestar atenció al context en el que s’enuncia] Doneu a les dones les seves dots com a regal; però si us afavoreixen amb una part per pròpia voluntat, llavors fruïu-ne com a quelcom de profitós i saludable. [la dot com a assegurança per a la dona en cas de divorci, viudetat…] No doneu als incapaços la propietat que Déu us va atorgar per subsistir, però sustenteu-los d’ella i vestiu-los, i parleu-los amb paraules amables. Proveu als orfes fins que arribin a l’edat de casar-se; i si percebeu en ells integritat i raó, lliureu-los-hi la seva hisenda. No la consumiu pròdigament o amb presses abans de la seva majoria d’edat. I que el tutor que sigui ric no n’agafi res, i que el tutor que sigui pobre n’agafi amb honestedat. I quan feu la devolució de la seva propietat, feu que hi hagi testimonis, encara que amb Déu n’hi hagi prou per passar comptes... Hi ha una part pels homes del que deixin els seus pares i els seus parents més propers, i hi ha una part per a les dones del que deixin els seus pares i els seus parents més propers: sigui poc o molt, hi ha una part determinada. I quan parents, orfes o pobres siguin presents a la partició, doneu-los-hi llavors alguna cosa d’ella, i parleu-los-hi amb paraules amables.”

Alcorà IV, 1-8


“Déu vol il·luminar-vos i guiar-vos pel camí dels qui us van precedir, i girar-se envers vosaltres. Déu és l’Omniscient, infinitament savi. Déu vol girar-se envers vosaltres, mentre els qui segueixen les seves passions volen que us desvieu definitivament de Déu. Déu vol alleugerir la vostra càrrega, ja que els humans van ser creats febles. Creients! No us devoreu les vostre riqueses els uns als altres en va. Que hi hagi comerç per acord mutu. I no us mateu entre vosaltres; ja que en veritat Déu ha estat misericordiós amb vosaltres. A qualsevol que mati per enemistat i iniquament el llençarem al foc; i això és fàcil per Déu. Si eviteu el més greu del que se us ha prohibit, esborrarem els vostres pecats i us conduirem a una noble entrada (al Paradís)."

Alcorà IV, 26-31


“Serviu Déu i no associeu res amb Déu. Sigueu bons amb els vostres pares i parents, amb els orfes i els pobres, amb els veïns propers i els veïns llunyans, amb el company que és al vostre costat, amb el viatger i amb els vostres servents. Ja que Déu no estima als arrogants, als jactanciosos, als avars i als que porten a d’altres a ser avars, als que amaguen el favor que Déu els ha donat per la seva divina gràcia. I hem preparat un càstig humiliant pels ingrats, i pels que gasten els seus diners per a ser vistos per la gent, sense creure en Déu ni en el darrer dia. I si algú té per company al Pervertidor, mal company té! ¿Què els hi hauria costat haver cregut en Déu i en el darrer dia i esmerçat en almoines part del que Déu els proveí? Déu els coneix molt bé. Déu no farà ni el pes d’un àtom d’injustícia a ningú. I si existeix alguna obra bona, Déu la duplicarà i donarà, per part seva, una magnífica recompensa.”

Alcorà IV, 36-40


“¿I qui és millor, pel que fa a religió, que aquell que sotmet el seu ésser a Déu, fa el bé i segueix el camí d’Abraham, a la recerca de la veritat? Déu prengué a Abraham com a amic.”

Alcorà IV, 125

[Abraham, pare dels creients per haver estat disposat a oferir el seu bé més preuat, el seu únic fill, a la divinitat; però Déu en té prou amb l’actitud]


“Pels qui creuen en Déu i en els seus Enviats, i no fan distincions entre els Enviats, la seva recompensa serà imminent; ja que Déu és indulgent i misericordiós.”

Alcorà IV, 152


“Gent del Llibre (cristians), no exagereu en la vostra religió, i no digueu de Déu res sinó la veritat. L’Ungit, Jesús, fill de Maria, és només un Enviat de Déu, i una Paraula de Déu concedida a Maria, i un Esperit de Déu. Creieu, doncs, en Déu i en els enviats de Déu. I no parleu d’una Trinitat; seria millor que us deturéssiu. Déu és només un Déu únic. Glòria a Déu! Tenir un fill... Seu és tot el que hi ha als cels i a la terra… Déu és suficient com a protector. [la crítica del cristianisme] L’Ungit no tindrà a menys ser un servent de Déu, ni tampoc els àngels propers a Déu. I els que menyspreen la lloança a Déu i s’engrandeixen a ells mateixos, Déu els congregarà, a tots ells. Pel que fa als que creguin i facin bones obres, Déu els donarà, per la seva divina gràcia, la seva recompensa i fins i tot més. Però a aquells que siguin menyspreadors i arrogants, Déu els castigarà amb un dolorós turment; i no trobaran, fora de Déu, ni amics ni defensors. [la distinció entre “els qui creuen (dimensió vertical) i fan bones obres (dimensió horitzontal)”, o sigui els seguidors del recte camí, i els “menyspreadors i arrogants”, que “menyspreen la lloança a Déu i s’engrandeixen a ells mateixos” (enfortiment de l’ego), els refusadors del recte camí. Hi ha dos camins, dues dinàmiques humanes possibles, una de vàlida i una d’errònia, i cal trobar la vàlida, la via recta] Oh humans, us ha arribat una prova evident del vostre Senyor, us hem revelat una clara Llum. Als qui creguin, doncs, en Déu i s’aferrin a Ell, els admetrà a la seva misericòrdia i a la seva gràcia. I Déu els guiarà envers el diví per una via recta."

Alcorà IV, 171-175


“Oh els que creieu! Sigueu fidels a Déu i busqueu el mitjà d’apropar-vos a Ell! Combatiu per la seva causa! Potser, així, estareu entre els benaurats.”

Alcorà V, 35


“Nosaltres fórem els qui revelàrem la Torah, que conté Guia i Llum. Els profetes que es varen sotmetre a Déu van administrar justícia als jueus segons ella, tal com van fer els rabins i sacerdots, ja que se’ls havia confiat el llibre de Déu i eren els seus testimonis. No tingueu por, doncs, de la gent, més aviat tingueu por de Mi; i no malveneu els meus signes. Els qui no jutgin segons el que Déu ha revelat, aquests són els ingrats incrèduls.”

Alcorà V, 44


“I vàrem fer que els succeís Jesús, fill de Maria, en confirmació del que ja hi havia a la Torah; i li vam donar l’Evangeli, que conté Guia i Llum, en confirmació del que ja hi havia a la Torah i com a Guia i Exhortació pels fidels. Que les gents de l’Evangeli jutgin segons el que Déu revelà en ell; els que no jutgin segons el que Déu ha revelat, ells són els rebels. I t’hem revelat el Llibre amb la Veritat, en confirmació i com a custòdia del que ja hi havia de l’Escriptura. Jutja, doncs, entre ells conforme al que Déu t’ha revelat. No segueixis les seves passions, que t’aparten de la veritat que se t’ha revelat. Per a cada un de vosaltres hem establert una norma i un camí. Si Déu ho hagués volgut, hauria fet de vosaltres un sol poble; però Déu us prova respecte al que heu rebut. Competiu en virtut; Déu és el vostre destí, el de tots: ja us informarà Déu sobre allò en que discrepàveu. [la confrontació amb jueus i cristians: acceptació de la diversitat de tradicions (si Déu ho hagués volgut, hauria fet de vosaltres un sol poble… competiu en virtut… és cosa de Déu –no dels homes- informar-vos sobre allò en que discrepàveu…] Jutja entre ells conforme al que Déu ha revelat. No segueixis les seves passions. Compte, intenten separar-te d’una part del que Déu t’ha revelat. I si s’aparten, sàpigues que és desig de Déu castigar-los per alguns dels seus crims. Part de la humanitat és certament rebel. ¿Busquen, doncs, el judici de la ignorància? ¿Qui millor que Déu com a jutge per un poble que està convençut (de la Veritat)?"

Alcorà V, 46-50


“Missatger, dona a conèixer el que el teu Senyor t’ha revelat, ja que si no ho fas no hauràs transmès el missatge diví. I Déu et protegirà dels homes; ja que Déu no guia al poble que s’hi nega. Digues: “Gent del Llibre, us falta fonament mentre no practiqueu la Torah, l’Evangeli i la Revelació que heu rebut del vostre Senyor.” Però el que t’ha estat revelat pel teu Senyor augmentarà en molts d’ells la rebel·lió i la incredulitat. No t’afligeixis, doncs, per un poble ingrat. Sens dubte, siguin musulmans, jueus, sabeus o cristians, els qui creuen en Déu i en el darrer dia i els qui fan el bé no tenen res a témer i no estaran tristos.”

Alcorà V, 67-69


“Lloat sia Déu, que creà els cels i la terra i va instituir l’obscuritat i la llum; però els ingrats equiparen a d’altres amb el seu Senyor. Déu és qui us creà de fang i fixà un termini (a la vostra vida). Existeix un terme fixat en presència de Déu. I encara dubteu... Déu és l’únic digne de lloança als cels i a la terra. Coneix els vostres secrets i les vostres manifestacions. Sap el que mereixeu.”

Alcorà VI, 1-3


“I la vida en aquest món no és més que joc i diversió: sens dubte la llar a l’altra vida és millor per als justos; és que no ho entendreu?"

Alcorà VI, 32


“Digues: “No us dic que jo posseeixi els tresors de Déu i que conegui les coses ocultes. No us dic que jo sigui un àngel. Jo només dic el que m’ha estat revelat.””

Alcorà VI, 50

[interessant manera de definir al mateix Muhammad, d’explicar la mena de mandat que Déu li dona: ell només és transmissor, missatger]


“Ell posseeix les claus de l’ocult; només Ell les coneix. Ell sap el que hi ha a la terra i al mar; i ni una sola fulla cau sense que Déu ho sàpiga. I no hi ha un sol gra en l’obscuritat de la terra, ni un bri verd, ni un bri sec, que no estigui en un Llibre obert.”

Alcorà VI, 59

[nova visió poètica de l’omnisciència divina]


“¿Buscaré, doncs, un jutge que no sigui Déu, essent Ell qui us ha revelat el Llibre clarament explicat? Aquells als qui vam donar el Llibre saben bé que és una revelació del vostre Senyor amb la Veritat: no sigueu, doncs, dels que dubten. La paraula del teu Senyor s’ha acomplert en veritat i en justícia. Ningú pot canviar les Seves paraules. Ell és qui tot ho sent, tot ho sap. Però si haguessis d’obeir a la majoria dels que estan a la terra, t’apartarien del camí de Déu: ja que ells només fan que inventar i suposar. Certament, el teu Senyor sap millor que ningú qui s’aparta del camí de Déu i qui són els ben guiats.”

Alcorà VI, 114-117


“I us vam crear i donar forma, i després vam dir als àngels: “Postreu-vos davant d’Adam.”: I ells es postraren, excepte Iblis, que no es postrà. Li fou dit: “Què t’ha impedit postrar-te quan Jo t’ho he manat?” Ell contestà: “Valc més que aquesta criatura. A mi em vas crear de foc, mentre que a ell el vas crear de fang.” Li fou dit: “Baixa, doncs, d’aquí (del Paradís): no et correspon enaltir-te a tu mateix aquí. Surt, doncs, ets dels detestables.” Ell contestà: “Concedeix-me una treva fins el dia que ressuscitin.” Li fou dit: “Compta’t entre aquells als qui és donat esperar.” Ell contestà: “Ja que Tu m’has extraviat, els aguaitaré en el Teu camí recte. Els hostilitzaré per davant i per darrera, per la dreta i per l’esquerra. I veuràs que la majoria d’ells no són agraïts envers Tu.” Li fou dit: “Surt d’aquí, menyspreat i rebutjat! Si algú et segueix, ompliré l’infern amb tots vosaltres.” “Tu, Adam, mora en el jardí, tu i la teva esposa, i mengeu del que us plagui; però no us apropeu a aquest arbre; sinó, us convertireu en impius.” Llavors l’Obsessionador els hi xiuxiuejà suggeriments per posar al descobert la seva nuesa, que se’ls havia ocultat, i va dir: “ El vostre Senyor us ha prohibit apropar-vos a aquest arbre només per por a que us convertiu en àngels, que us feu immortals.” I els jurà: “De debò, soc un fidel conseller per a vosaltres!” Així feu caure els dos per mitjà de l’esperança vana. I quan tots dos tastaren de l’arbre, va quedar al descobert la seva nuesa; i van començar a cosir juntes fulles del jardí per cobrir-se. I el seu Senyor els convocà: “Que no us vaig prohibir aquest arbre i us vaig dir que l’Obsessionador era per a vosaltres un enemic declarat?” Ells respongueren: “Senyor! Hem estat injustos amb nosaltres mateixos! Si no ens perdones i tens misericòrdia de nosaltres, estarem certament perduts.” Els hi fou dit: “Baixeu! Hi haurà odi entre vosaltres. La terra serà per algun temps la vostra llar i el vostre lloc de goig.” Els hi fou dit: “Allí viureu, allí morireu i d’allí sereu trets.”

Alcorà VII, 11-25


“Fills d’Adam! Us hem donat vestits i arreus per tapar la vostra nuesa; però el millor vestit és la pietat. És un signe de Déu. Així potser prestin (els humans) atenció. Fills d’Adam! Que l’Obsessionador no us tempti com quan va fer que el vostre pare i la vostra mare fossin expulsats del jardí, prenent-los els vestits per mostrar-los la seva nuesa. Per cert, que ell i la seva banda us veuen, i vosaltres no els veieu: doncs hem fet a les obsessions amigues dels mancats de fe. I quan fan alguna cosa vergonyosa, diuen: “Ho vam veure fer als nostre pares, i Déu ens ho ha manat.” Digues: “Certament, Déu no ordena res que sigui vergonyós: dieu de Déu el que no sabeu?” Digues: “El meu Senyor ha ordenat justícia. Adreceu-vos a Ell sempre que pregueu i invoqueu-lo, retent-li culte amb sinceritat. Haureu de retornar a l’estat en que us va crear.” Déu ha guiat a alguns, però d’altres han merescut extraviar-se, per haver preferit les obsessions en lloc de Déu i pensar que eren ells els guiats.

Alcorà VII, 26-30

[l’accent no es posa en el pecat o en la naturalesa pecadora de l’home, sinó en la temptació de l’Obsessionador (la tendència a apartar-se del recte camí, de desviar-se. Hi ha una confrontació entre Déu i les obsessions, que també es presenten com a orientacions, com a capaces de guiar (Déu és l’única obsessió, l’única guia, permesa)]


“Digues: “El meu Senyor només ha prohibit el que és vergonyós, en públic i en privat; la maldat i l’opressió injusta; i que associeu a Déu qualsevol cosa a la qual Ell no hagi conferit autoritat; i que digueu de Déu el que no sabeu.”

Alcorà VII, 33


"Sí, els hem lliurat un Llibre, l'hem explicat per tal que s'entengui bé: és una Direcció i una Misericòrdia per un poble que creu."

Alcorà VII, 52

[sobre la naturalesa de l’Alcorà: una direcció (per orientar-se cap al recte camí) i una misericòrdia (un gest de misericòrdia de Déu, que veu que l’home, sense guia externa, pels seus propis medis, no se’n surt; Déu s’apiada i envia els missatgers a comunicar el contingut orientador, el Llibre]


“Si existeix entre vosaltres un grup que creu en allò pel que he estat enviat, i un grup que no creu, sigueu pacients fins que Déu jutgi entre vosaltres, ja que Déu és el millor dels jutges.”

Alcorà VII, 87

[molt important per frenar el fanatisme: no s’ha de jutjar els infidels, és Déu l’encarregat d’això, no els homes, ell és el millor dels jutges. Cal no impacientar-se davant l’existència de gent que no entra en el camí d’obertura al misteri, de recerca de la divinitat]


“I quan Déu va extreure del llom dels fills d’Adam la seva descendència i els hi va fer donar testimoni contra ells mateixos: “No soc jo el vostre Senyor?”, van dir: “És clar que sí! En donem fe!” No fos cas que diguéssiu el dia del Judici: ”Nosaltres ho ignoràvem!”

Alcorà VII, 172


"Entre els qui hem creat hi ha una comunitat que pren la veritat per guia i que, gràcies a ella, practica la justícia."

Alcorà VII, 181

[bonica vinculació de veritat (dimensió vertical) i justícia (dimensió horitzontal): qui creu fa el bé, gràcies a creure fa el bé; l’obertura al misteri ens porta al seguiment del recte camí; qui treu l’ego del mig, esdevé bo]


“I quan es llegeix el Recitat, escolteu-lo en silenci per poder ser beneits amb la misericòrdia. I recorda el teu Senyor dins la teva ànima amb humilitat i temor reverencial, matí i tarda, sense ostentació de paraules; i no siguis dels negligents. Els que estan al costat del seu Senyor no tenen a menys lloar-lo; el glorifiquen i es postren davant d’Ell.”

Alcorà VII, 204-206

[paper dels rituals, normes per als gestos litúrgics]


“Profeta! Que Déu et sigui suficient, igual que als creients que t’han seguit! Profeta! Incita als creients al combat! Si hi ha entre vosaltres vint homes constants, venceran a dos-cents; si entre vosaltres n’hi ha cent, venceran a mil dels qui no creuen, perquè aquests són gent que no comprèn.”

Alcorà VIII, 64-65

[important: anunci de la combativitat del creient, la força, l’empenta, l’energia que dóna la veritat (i que no té “la gent que no compren”), que tant marcarà l’estil de l’Islam]


“Alegreu-vos amb el tracte que heu establert amb Ell! Aquest és l’èxit grandiós!”

Alcorà IX, 111

[important: la joia que es deriva de l’obertura al misteri: és un gest viscut com a gratificant, com a font d’energia; és “el gran èxit”, l’únic èxit veritable i sòlid]


“Digues: Amb el favor, amb la gràcia de Déu! Que s’alegrin amb això els homes!”

Alcorà X, 58


"Déu no canvia mai una societat si aquells que la componen no canvien el que hi ha en ells."

Alcorà, XIII, 11


"Digues: “Ell és el meu Senyor: no hi ha cap més déu que Ell. En Ell he confiat i cap a Ell torno.”"

Alcorà XIII, 30

[nova i bonica expressió del vigorós monoteisme islàmic, que inclou l’aspecte “confiança” (l’obertura al misteri no és una deducció racional ni un càlcul, és un acte de confiança) i l’aspecte “retorn a l’origen”, tan treballat per la tradició buddhista]


"Quan volem destruir una ciutat, la lliurem al poder dels rics."

Alcorà XVII, 16


"I recorda a Maria en la Escriptura. Es va apartar de tots els seus, de la família i del seu poble, en un lloc especial, al llevant d’on surt el sol, i va posar-hi, per aïllar-s’hi, un ample vel. Li vam enviar un missatger, el Nostre esperit, l’àngel Gabriel. Ella el va veure com un home perfecte, bell i fort, atractiu, amb tot l’aspecte de ser un home. Ella va dir: ”Jo em refugio de tu en Déu, el Misericordiós. Perquè tu tinguis por de no agradar a Déu, prou, suficientment!”. La va tranquil·litzar, dient: ”Jo només soc missatger del teu Senyor, enviat, àngel, per anunciar-te que t’ha fet do d’un bell fill, jove, fort, pur, perfecte”. Ella hi va objectar: ”Tindré jo un fill? Però si no m’ha tocat cap humà, ni tinc cap desig, ni soc cap prostituta!”. “Així serà!” digué. “El teu Senyor ha afirmat des de sempre: “Això és fàcil, per a Mi. Et vull posar com un signe miraculós, que el vegi la gent i en parli, com un fet patent, Meu, fet per la meva misericòrdia. És assumpte que tinc decidit, des de sempre!”. Va concebre i va portar, en el seu si, el nou infant. Més endavant, es va retirar, portant-lo en el seu si, a un lloc allunyat. Els dolors de part la van dirigir al tronc d’una palmera. Va arribar a dir: “Tan de bo hagués jo mort, abans d’això! Tot oblidat io jo oblidada!”. Llavors, la va cridar –era a sota-: “No t’amoïnis! No ploris més! No et desesperis! Reviu! El teu Senyor ha posat ja, a sota teu, un riuet, que surt de terra; posà també, a sobre teu, el tronc fructuós de la palmera. Agita-la, vincla, cap a tu, el tronc de la palmera, que faci caure, per a tu, dàtils de fresc. Menja, doncs, i beu, que els teus ulls s'alegrin. Si veus algú que ve, digues: “He fet jurament sagrat al Misericordiós, de privació. Per tant, no parlaré avui amb ningú””. Després, ella va anar als seus, amb ell, i el portava, a ell. Els altres deien: “Maria! Vens ara, i has fet una cosa reprensible. Germana d’Aarón! El teu pare no era un home dolent. La teva mare no era una prostituta!”. Llavors ella els indicava que parlessin amb ell. Hi objectaren: “Com podem conversar amb un que és al bressol de la seva vida, que és un infant, que no pot parlar?” El nen llavors parlà i digué: “Jo soc servidor, adorador, esclau de Déu! Ell m’ha portat l’escriptura, el llibre sagrat. Ell ha fet de mi un profeta, que mira lluny. Ell ha fet de mi un ésser beneït, allà on vagi. Ell m’ha manat que faci “salà”, les oracions i “zakà”, almoines santes, mentre jo visqui, i sigui obedient i sempre atent amb la meva mare, que m’ha criat. Ell no ha fet de mi un ésser violent, un desgraciat! La pau sigui sobre mi, el dia que vaig néixer, el dia que mori, el dia que seré enviat a donar testimoni, ressuscitat, viu”.

Alcorà XIX, 16-36


“No t’hem revelat el Recitat per fer-te desgraciat, sinó únicament com a recordatori per als qui temen a Déu, com a revelació del Creador de la terra i dels alts cels, el Compassiu instal·lat en el tron, a qui pertany tot el que existeix als cels i a la terra, i el que es troba entremig, i tot el que hi ha sota terra. No cal que pronunciïs la paraula en veu alta, ja que Déu coneix certament el secret, i el que està més recònditament ocult. Déu! No hi ha altre Déu que Ell, a qui pertanyen els noms més bonics.”

Alcorà XX, 2-8


“Déu és la llum dels cels i de la terra. La llum de Déu és comparable a un nínxol molt elevat en el que hi ha una gran llàntia que dóna llum. Aquesta llàntia és dins d'un fanal de cristall, com si fos una estrella brillant. I s'encén amb una fusta molt beneïda, d'una olivera, que no és d'orient ni d'occident. L'oli que té il·luminaria quasi sense haver de ser tocat pel foc, llum sobre llum! Déu guia el qui vol cap a aquesta llum. Déu proporciona paràboles als humans. Déu coneix bé totes les coses! Aquesta llum és a les cases que Déu ha permès aixecar per tal que el seu nom hi sigui recordat, on es glorifica a Déu matí i tarda, gent a la que ni els negocis ni el comerç no distreuen del record de Déu, la constància en la pregària i el donar almoines, ja que temen el dia en el que cors i les mirades seran transformats, per tal que Déu els recompensi per les seves millors obres i els atorgui encara més de la seva divina gràcia. Ja que Déu proveeix sense mesura a qui ell vol. Pel que fa als ingrats que no tenen fe, les seves obres són com un miratge en una plana, que l'home assedegat imagina que és aigua fins que hi arriba i no troba res. Però trobaran, en canvi, Déu al seu costat, i Ell els saldarà el compte; ja que Déu és ràpid en ajustar comptes. És com una foscúria en un vast i profund oceà cobert d'onades, unes sobre les altres, amb núvols per sobre. Són tenebres sobre tenebres; si es treu la mà, amb prou feines se la pot veure. Ja que a qui Déu no l'il·lumina li falta totalment la llum. ¿Que no veus que glorifiquen Déu tots els éssers als cels i a la terra, fins i tot les aus amb les seves ales desplegades? Déu coneix la manera de pregar i de lloar de cada un d'ells, Déu sap tot el que fan. Ja que de Déu és el domini dels cels i de la terra; a Déu condueix el viatge.”

Alcorà XXIV, 35-42


“Se m’ha manat que estigui entre els submisos.”

Alcorà XXVII, 91


"No invoquis al costat de Déu cap altre déu! No hi ha Déu sinó Ell! Tota cosa, llevat la seva faç, és perible. A Ell pertany la saviesa! A Ell sereu retornats!"

Alcorà XXVIII, 88

[una altra expressió del vigorós monoteisme islàmic, que inclou l’aspecte “inconsistència de tot el que no és Ell” (però a tot arreu podem veure la seva faç, miris on miris, allà hi ha el rostre de Déu (Alcorà II, 115)… fascinant paradoxa!) i l’aspecte “retorn a l’origen”, tots dos ben treballats per la tradició buddhista]


"Déu crea la creació i la recrea i tots sereu retornats a Ell. I el dia que arribi l’hora, els criminals es desesperaran. I els seus ídols no intercediran pas per ells, i ells deixaran de creure-hi. I el dia que arribi l’hora, aquest dia seran dividits: els qui van tenir fe i van obrar bé seran portats a la joia en un jardí; mentre que els que foren incrèduls i van rebutjar els nostres signes i l‘existència de l’altra vida seran lliurats al càstig. Glorifiqueu, doncs, Déu, quan es faci de nit i quan es faci de dia! Lloat sia Déu als cels i a la terra, tant durant la nit com en ple migdia. Déu fa sortir el que és viu del que és mort, i fa sortir el que és mort del que és viu; i Déu vivifica la terra després de morta: i així és com se us traurà (de la sepultura, el dia de la Resurrecció).”

Alcorà XXX, 11-19


“Fill meu, practica la pregària, prescriu el que està be, prohibeix el que està malament. I tolera pacientment tot el que et succeeixi. Aquestes són bones disposicions. [altre cop el doble aspecte vertical-horitzontal, amb una interessant confrontació d’actituds: “prescriu” i “prohibeix”, però alhora “tolera pacientment”; com saber mantenir aquest equilibri entre exigència i tolerància?] I no apartis el teu rostre de la gent amb arrogància o menyspreu, ni caminis altivament per la terra: ja que Déu no estima a l’arrogant jactanciós. Camina amb modèstia i abaixa la teva veu, ja que el pitjor dels sons és, certament, el bram de l’ase.”

Alcorà XXXI, 17-19


“Lloança a Déu, a qui pertany el que hi ha en els cels i el que hi ha a la terra, i a qui es deguda tota lloança en el final definitiu. Ell és el Savi, el Ben Informat. Déu coneix el que penetra a la terra i el que surt d’ella, i el que baixa del cel i el que a ell puja. Ell és el Misericordiós, l’Indulgent. Però els ingrats que no creuen han dit: “A nosaltres mai no ens arribarà l’hora.” Digues: “Oh, si, pel meu Senyor, que us arribarà! Ell coneix el que no es veu, ni un àtom li queda amagat en tot l’univers. I no hi ha res més petit que això, ni res més gran, que no estigui inscrit en un Llibre clar, per tal que Déu recompensi als qui tenen fe i fan el bé: per a ells hi haurà perdó i generós suport. Però els que s’esforcen a desacreditar els nostres signes, tindran el càstig d’un suplici terrible.” I els que han rebut el coneixement veuen que el que el teu Senyor t’ha revelat és la Veritat, i que això porta al camí de Déu, supremament poderós, totalment digne de lloança. I els ingrats que no creuen diuen: “¿Voleu que us indiquem un home que us digui que quan estigueu completament descomposts, en veritat sereu tornats a crear?” “Ha inventat una mentida contra Déu, o potser està posseït?” No, no és així! Aquells que no creuen en l’altra vida estan destinats al càstig i al profund extraviament. ¿Que potser no veuen el que els envolta als cels i a la terra? Si volguéssim, podríem fer que la terra se’ls empassés, o que un tros de cel els hi caigués al damunt. Certament, en això hi ha un signe per a tot servent que es gira envers Déu.”

Alcorà XXXIV, 1-9


“Pel Recitat, ric en saviesa, que tu ets certament un dels missatgers, i estàs en un camí recte. És una revelació feta pel Poderós, pel Misericordiós, per tal que adverteixis a un poble els avantpassats del qual no foren advertits i que, per això, no van tenir direcció. [bonica afirmació del paper de Muhammad, “un dels missatgers” i no “el” missatger, destinat a un poble concret, el poble àrab, per posar-lo en la bona direcció] S’ha acomplert la sentència contra la majoria: no creuen. Els hi hem posat argolles al coll, fins a la barbeta, de manera que no puguin moure el cap. Els hi hem posat una barrera al davant i una barrera al darrera, cobrint-los de manera que no hi puguin veure. Tan li fa que els adverteixis o no: no creuran. Tu només has d’advertir els que segueixen el Recordatori i temen al Compassiu en secret: dona’ls notícies de perdó i de generosa i noble recompensa.

Alcorà XXXVI, 1-11


“Un signe per a ells és que fem reviure la terra morta i que sorgeixi d’ella el gra que els alimenta. Hi hem posat horts de datileres i vinyes i hem fet que brollin d’ella fonts, per tal que mengin dels seus fruits, encara que les seves pròpies mans no ho fessin. No ens estaran, doncs, agraïts? Glòria a qui va crear totes les parelles, les que la terra produeix, les dels mateixos homes, i les que ells no coneixen! I un signe per a ells és la nit, de la que vam treure el dia, quedant els homes a les fosques. I el sol segueix el seu curs en el lloc per a ell establert: aquesta és la ordre decretada pel Poderós, per l’Omniscient. I a la Lluna li hem assignat fases, fins que torna a un fi creixent. El sol no ha d’assolir la lluna, ni la nit avantatjar el dia; cada un solca la seva òrbita. I un signe per ells és que haguem portat a la seva raça carregada a l’Arca. I els hi vam fer altres naus similars en les quals navegar. I si volguéssim podríem negar-los sense que tinguessin qui els socorres. Només són salvats per misericòrdia nostra, i com a fruïció temporal. Se’ls hi diu: “Temeu el càstig que està davant vostre i el que ve després, potser sereu agraciats amb misericòrdia”… Però ni un sol dels signes del seu Senyor els va ser presentat sense que se’n apartessin. Se’ls hi diu: “Doneu del que Déu us ha proveït”. Però els que no creuen diuen als que creuen: “Alimentarem a aquells als que Déu podria haver alimentat, si volgués? Us trobeu simplement en un evident error.” I diuen: “Quan es complirà aquesta amenaça, si és veritat el que dieu?” Però no esperaran gaire. Un sol toc els sorprendrà en plena disputa, de manera que no podran fer testament, ni tornar a casa seva. I sonarà la trompeta i es precipitaran des de les tombes cap al seu Senyor. Diran: “Ai de nosaltres! ¿Qui ens treu dels nostres llits?” Això és allò amb que el Compassiu ens havia amenaçat, els enviats deien la veritat. Un sol toc, i tots compareixeran davant nostre. I aquest dia cap ànima no serà tractada injustament, sereu retribuïts pel que vàreu fer. Aquest dia, els habitants del jardí seran feliços en les seves ocupacions; ells i els seves esposes estaran a l’ombra reclinats en divans, amb tota classe de comoditats, i el que hagin demanat. Se’ls dirà de part d’un Senyor misericordiós: “Pau!” I vosaltres els criminals, mantingueu-vos a part aquest dia. ¿Que potser no vaig concertar una aliança amb vosaltres, fills d’Adam: no servir a la Obsessió, enemic declarat vostre, i servir-me a Mi, que és el recte camí? Ell ha extraviat a moltíssims de vosaltres. És que no ho enteneu? Heus aquí l’infern amb el que se us havia amenaçat: cremeu avui en ell, per haver estat ingrats. Aquest dia segellarem les seves boques, però les seves mans ens parlaran i els seus peus seran testimonis del que hagin comès.” I si volguéssim, els hi hauríem apagat els ulls; i s’haurien apressat cap al camí, però, com podrien veure’l? I si volguéssim, podríem haver-los clavat al seu lloc, per tal que no poguessin avançar ni retrocedir. A qui atorguem llarga vida, el fem encorbar. És que no ho entenen? No li hem ensenyat poesia, ja que no és apropiada per a ell: això no és més que un Recordatori i un clar Recitat, per advertir els vius, i acreditar la Paraula contra els ingrats que no creuen. ¿Que potser no han vist que hem creat per a ells, d’entre el que les nostres mans van fer, els ramats que posseeixen? I els hem fet dòcils, de manera que alguns els serveixen de muntura i altres d’aliment. I tenen altres usos per a ells, inclosa la llet per beure: no estan, doncs, agraïts? Ells prenen altres deus en lloc de prendre a Déu, però aquests déus no poden socórrer-los. Al contrari, els hi seran un exèrcit enemic. Que no t’entristeixi el que diguin! Nosaltres sabem tant el que amaguen com el que revelen. ¿Que potser no ha vist l’home que l’hem creat d’una gota d’esperma? En canvi, vet-lo aquí, porfiador declarat! Ell oblida que ha estat creat i ens llença aquest proverbi: “Qui pot donar vida a ossos podrits?” Digues: “Qui els va crear el primer cop els donarà vida, ja que ho sap crear tot. Ell va posar el foc fins i tot en l’arbre verd, de manera que vosaltres mateixos enceneu d’ell el foc.” Que potser el qui ha creat el cel i la terra no serà capaç de crear quelcom de semblant?” És clar que sí! Ell és el Creador de tot, l’Omniscient. La única ordre de Déu quan vol alguna cosa és: “Sigui!”, i és. Glòria, doncs, a aquell en la mà del qual hi ha el domini de tot, i a qui tots sereu retornats."

Alcorà XXXVI, 33-83


“Què cerqueu, a part de Déu?”

Alcorà XXXVII, 86

[fórmula simple i precisa per mostrar que l’obertura al misteri és l’única activitat amb sentit]


“Aquell a qui Déu ha obert el seu cor a l’Islam és en la llum del seu Senyor. Ai dels que tenen el cor tancat respecte a la instrucció de Déu, estan en un extraviament manifest.”

Alcorà XXXIX, 22


“Tot sobre la terra és transitori, però el rostre del teu Senyor roman.”

Alcorà LV, 26-27

[altre cop la inconsistència buddhista i la paradoxa del rostre omnipresent: miris on miris, allà hi ha la faç de Déu (Alcorà II, 115)]


“Tot en l’Univers glorifica Déu. Déu és el Poderós, l’Omniscient. Seu és el domini dels cels i de la terra. Dona la vida i dona la mort. Tot ho pot. Déu és el primer i el darrer. És manifest i ocult. Tot ho sap. Déu és qui creà el cel i la terra en sis dies, després s’instal·là al Tron. Déu coneix el que penetra a la terra i el que surt d’ella; el que baixa de cel i el que puja a ell. Déu és amb vosaltres, us trobeu on us trobeu: i Déu veu bé el que feu. Seu és el domini dels cels i de la terra. Tot serà retornat a Ell. Déu fa que la nit entri en el dia, i que el dia entri en la nit. Coneix el fons dels cors."

Alcorà LVII, 1-6


"Creieu en Déu i en el seu enviat! Doneu almoina dels béns dels que Ell us ha fet hereus: ja que aquells d’entre vosaltres que hagin cregut i donat almoina tindran una gran recompensa. ¿Què us passa que no creieu en Déu, si el missatger us convida a creure en el vostre Senyor, que ha concertat un pacte amb vosaltres, si sou fidels creients? És Déu qui revela al seu servent signes evidents per portar-vos de les tenebres a la llum. En veritat Déu és benèvol i misericordiós amb vosaltres. I què passa que no gasteu en la causa de Déu, tot i que a ell pertany l’herència dels cels i de la terra? No seran iguals entre vosaltres els que van gastar i combatre abans de la victòria: gaudiran d’una més gran dignitat que els que gastaren i combateren després d’ella. Però a tots Déu els ha promès una bona recompensa. Déu està plenament al corrent de tot el que feu."

Alcorà LVII, 7-10


“No passa cap desgràcia, ni a la terra ni a vosaltres mateixos, que no estigui en una Escriptura abans que l’ocasionem. És cosa fàcil per Déu. És per tal que no desespereu si no aconseguiu quelcom i no us alegreu massa pel que us és donat.”

Alcorà LVII, 22-23

[tot està escrit… i l’explicació clara de què vol dir això, de la funció que això té: “és per tal que no desespereu si no aconseguiu quelcom i no us alegreu massa pel que us és donat”…]


“I vàrem enviar a Noè i Abraham, i vàrem donar als seus descendents la profecia i el Llibre, de manera que alguns foren guiats, però molts d’ells foren depravats. Després vàrem enviar a altres enviats nostres per seguir les seves petjades, així com a Jesús, fill de Maria, a qui vàrem donar l’Evangeli; i vàrem infondre compassió, misericòrdia i monacat als cors dels que el van seguir. El monacat fou instaurat per ells mateixos -nosaltres no els hi vam prescriure- només per desig de complaure a Déu, però no l’observaren com havia d’haver estat observat. Donem a aquells d’entre ells que creuen la seva recompensa, però molts són perversos. Creients, sigueu fidels a Déu i creieu en el seu missatger! Déu us donarà així doble participació de la seva misericòrdia. Us proporcionarà una llum amb la que caminar i us perdonarà, ja que Déu és el compendi del perdó i la misericòrdia. Que la gent del Llibre sàpiga que no té poder sobre la gràcia de Déu. La gràcia de Déu està en mans de Déu, que la dona a qui vol. Déu disposa d’una gràcia sense límit.”

Alcorà LVII, 26-29


“Pels que són enviats suaument! Pels que bufen tempestuosament! Pels que escampen un avís en totes direccions! Pels que estableixen la clara distinció! Pels que llancen el recordatori com a justificació o advertència! Certament, allò amb que se us amenaça, sense cap dubte es complirà! Quan els estels s’extingeixin i quan el cel s’esberli, quan les muntanyes siguin reduïdes a pols, i quan els enviats siguin interpel·lats. ”¿Fins a quin dia es difereix tot això?” “Fins al dia del judici!” ¿I què és el que et farà saber que és el dia del judici? Ai, aquest dia, d’aquells que rebutjaren la veritat com si fos mentida! ¿Que potser no vam aniquilar els homes dels primers temps? Després vam fer que d’altres els seguissin: així farem amb els criminals. Ai, aquest dia, d’aquells que rebutjaren la veritat com si fos mentida! ¿Que potser no us vam crear a tots vosaltres a partir d’un vil fluid, que vàrem dipositar en un receptacle segur per un termini determinat? Així ho hem decidit, i que bé que ho hem decidit! Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com si fos mentida! ¿Que no hem fet de la terra un lloc de reunió per als vius i per als morts? I que no hi hem posat altes muntanyes? I que no us hem donat aigua dolça per beure? Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com a mentida! “Aneu cap al que acostumàveu a negar com a fals: aneu a l’ombra ramificada en tres, que no té consistència i no protegeix contra el foc!” Ja que aquest llença espurnes grans com alcàssers, espurnes que semblen camells lleonats. Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com si fos mentida! Aquest serà el dia en que les seves llengües apareixeran emmudides i ni se’ls permetrà excusar-se. Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com si fos mentida! Aquest serà el dia del judici, en el que us congregarem a tots vosaltres a tots els que us han precedit. Si disposeu d’alguna estratagema, utilitzeu-la contra mi! Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com si fos mentida!"

Alcorà LXXVII, 1-40


“Ànima apaivagada, torna al teu Senyor satisfeta, complaent.”

Alcorà LXXXIX, 27-28


“En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós. Mireu! L’hem revelat en la Nit del Poder. Ah, què et farà entendre què és la Nit del Poder? La Nit del Poder val més que mil mesos. Els àngels i l’Esperit davallen en ella, amb permís del seu Senyor, amb tots els decrets (/per disposar-ho tot). Aquella nit hi ha pau, fins a l’arribada de l’alba.”

Alcorà XCVII

[traducció Mascaró + Cleary; Vernet i Cortés tradueixen “Destí” en lloc de “Poder”, i Grosjean, “decret”]


“¿Veus al que nega el judici? És el mateix que rebutja l’orfe i no anima (a ningú) a alimentar els pobres. Així, ai dels que preguen per ostentació, sense prestar atenció a les seves pregàries, i priven (del necessari) als menesterosos!"

Alcorà CVII, 1-7

[aquí es veu ben clara la vinculació entre la creença en el dia del Judici i les bones obres: qui nega el judici és qui rebutja l’orfe]


“Digues: “és Ell, Déu, U, L’Absolut impenetrable;. no engendra; no és engendrat; res és igual a Ell.”

Alcorà CXII, 1-4

[traducció d’Arkoun a Ouvertures p. 113]