dissabte, 27 de setembre de 2008

dissabte, 20 de setembre de 2008

Rivers and tides

Un documental extraordinari per a un artista extraordinari.
Parla de la natura i de l'art, de l'art en la natura, de l'art amb la natura. I parla del temps, i parla de la forma. I parla del riu i de la marea, i de la pedra seca, dels arbres i els seus troncs i fulles, del gel i de la neu, de les flors, de les ovelles i la llana, dels colors, de tants meravellosos elements naturals. Parla del món amb una atenció, una emoció i una bellesa d'alta intensitat. El documental permet captar la meravella d'una obra a la que és difícil accedir, per l'entorn en el que es dóna, per la seva fragilitat i evanescència. I permet un apropament a l'artista i el seu pensament d'una rara proximitat. L'artista és l'escocès Andy Goldsworthy. L'autor del documental, Thomas Riedelsheimer. La música és de Fred Frith. És del 2001. A Barcelona no l'estem veient fins el 2008, subretolat en castellà...

divendres, 12 de setembre de 2008

La natura






Unes boniques reflexions d'Eckhart Tolle sobre la natura.

El muntatge que hem fet és dinàmic i porta com a música el segon moviment de la sonata per a violí i piano "Primavera" de Beethoven.

http://www.slideboom.com/presentations/29366/Natura


Si només voleu les imatges i els textos (powerpoint), ho podeu trobar aquí.





dimecres, 10 de setembre de 2008

La porta del paradís



Rothko 1969



L'Àngel Castiñeira ha traduït aquest bonic text de Claudio Naranjo:

“Són moltes les coses que s’han anomenat meditació, i en cada tradició es medita de diverses maneres. Així, hi ha una forma de meditació en la qual es posa de relleu la concentració de la ment en un punt i, a través d’això, la seva pacificació. Però també hi ha una forma de meditació en la que el característic és la dispersió de l’atenció, que en lloc d’estar concentrada s’obre panoràmicament a tot, sense fixar-se en res en especial, el que Krishnamurti anomenava “choiceless awareness” i que podríem traduir com a consciència flotant. També hi ha un tipus de meditació en què el característic és l’abandonament del control, una altra en què es procura evocar el sagrat a través d’imatges o sons, i que s’apropa al que comunament ens referim com a devoció. Però tals “exercicis espirituals” són tan sols preparatius per a un nivell més profund de la meditació que en la tradició budista rep la designació tècnica de “no meditació”; doncs en ella no es pot dir que el meditador faci res o cerqui res: la seva meditació (o millor dit, contemplació) consisteix tan sols en adonar-se de la seva identitat profunda –o, si es vol, la seva profunda no identitat—per quant reconeix la seva no separació de la realitat fonamental. Fins i tot és important que la persona que ha cercat molt i treballat amb afany en el perfeccionament de la seva ment arribi a superar la seva ment de cercador, i aprengui a deixar enrere el seu esforç compulsiu per assolir quelcom. Doncs mentre cerqui, la seva cerca el separarà d’allò cercat, en tant que la porta del paradís només s’obre des de dins.

(...) Quan la consciència desperta al misteri de l’esperit, a la gnosi, consciència del buit, consciència de la consciència o com li vulguem dir, això no interfereix amb el simple viure, sinó que l’inspira… Quan apareix la saviesa, apareix també una major llibertat; la vida es posa en ordre i tot flueix com ha de fluir. I, recíprocament: quan tot flueix com ha de fluir –és a dir, quan tot procedeix harmoniosament—la ment adquireix prou subtilesa com per entendre el misteri del seu centre buit.

Hom té un anhel d’omplir un cert forat i hom sent un buit. Gairebé no se’l reconeix, perquè la cultura no té nom per això, per aquesta “ànsia metafísica”. No havent-hi això, hom omple el buit amb tota mena de substituts. Però totes aquestes són aigües que no sadollen la set: maneres de voler omplir aquest buit central amb una cosa que no pot ser omplerta sinó amb el sentir-se, amb el tornar-se conscient de la pròpia existència. Hem d’incloure aquesta possibilitat humana: la potencialitat del despertar de l’esperit, més enllà del pensament, i fins i tot més enllà de les emocions: aquesta dimensió contemplativa que toca la vivència del ser, que passa primer per reconèixer aquesta set fonamental i que passa també per una desidentificació respecte de la pròpia personalitat –el nostre jo aparent—que ha de ser transcendit així com la crisàlide és deixada enrere per la papallona”.






dissabte, 6 de setembre de 2008

V.O.




Les pel·lícules de cinema s'haurien d'anar a veure sempre en versió original. Encara que ens sigui totalment desconeguda la llengua en que estan parlades. Siguin en suec o en japonès, en rus o en àrab. Els subtítols ja ens permetran seguir els continguts, i podrem gaudir de la música de la llengua original, de l'entonació, del matís tímbric que caracteritza cada llengua. Alhora, podrem gaudir de la interpretació dels actors, sempre malmesa pels doblatges, per bons que siguin. Això representa, certament, l'esforç suplementari de llegir els subtítols, però aquesta és més una barrera psicològica que real, ja que acaba essent un automatisme del que ni prens consciència. El tema és especialment delicat a Catalunya, on pràcticament no hi ha doblatge en català i es considera que aquesta és una batalla important per a la supervivència de la nostra llengua. Jo faria exactament el contrari: no doblar res al català, i fer-ho tot amb subtítols en català. Al cinema i a la televisió. A la llarga, gaudiríem dels resultats d'aquesta política: un increment del nivell de sensibilitat i de cultura. És una opció radical i demana un esforç, certament. És una opció per un alt nivell de qualitat cultural. Però sense radicalitat, esforç i qualitat no tenim possibilitats de continuar existint com a cultura. La cultura catalana no pot sobreviure si no ofereix un món qualitativament interessant i atractiu. L'esforç que cal per assolir-lo, està a les nostres mans. Altres generacions ho han fet, en entorns difícils. La nostra té el repte al davant.


divendres, 5 de setembre de 2008

Kristin Scott Thomas







Ens va encantar a El pacient anglès, però quan ens ha meravellat és a Il y a longtemps que je t'aime, una pel·lícula culta, sensible, intel·ligent, seriosa i humana de Philippe Claudel. Una pel·lícula que conté la seva pròpia crítica (expressada en una memorable classe sobre Dostoievski: l'obra mai pot retratar la complexitat de la realitat -ni la seva mediocritat, imperfecció i limitacions, podríem dir també). Plena d'enquadraments pictòrics sense ampulositat, la pel·lícula aconsegueix exposar amb sobrietat una història que mira d'impactar emocionalment l'espectador. I aquí Kristin Scott Thomas fa un paper extraordinari, impecable, duríssim, insuperable. Digne d'Òscar, certament. Però sobretot digne de ser contemplat, de veure com gosa enfrontar-se a la càmara sense maquillatge, i com aconsegueix transmetre tants matisos de duresa, desconcert, impotència, ràbia, dolor. Magistral.