dissabte, 28 de febrer del 2015

Escolàstica






"L'escolàstica medieval era profundament mística i contemplativa, fins i tot en la seva versió més racional com en el cas del tomisme. El misteri i la gràcia constituïen els seus pols. L'univers sencer, visible i invisible, era concebut i vist com un pensament de Déu, realitzat per un acte de la voluntat divina. Tot, inclosa la raó humana amb els seus principis, era mesurat pel pensament diví. El lloc de l'home en aquest univers es situa entre la matèria a la que pertany pel seu cos i el seu Creador, de qui és l'efecte i la imatge. No té altra aspiració que elevar-se vers el seu Déu, el que constitueix tota la moral i la regla de les relacions humanes. La transparència de Déu és universal tant en la societat com en la naturalesa física."



André Vachet a La ideologia liberal (1970)



divendres, 27 de febrer del 2015

Revelació i modernitat



Bissier 1964


"No form of spiritual life can be alien to its time and to the cultural life of that time. What is called for desperately throughout the Christian churches is a synthesis of Christian revelation and modernity, of the Christian witness and life with the forms of our age, a synthesis with power and authenticity, and thus one as authentically true to the Gospel as it is relevant to modernity. The only alternatives are to assert either that some traditional synthesis created in the historical past -be in that of the fourth, the thirteenth, or the sixteenth centuries- was such to be eternally valid for subsequent ages; or that modernity is so estranged from God that no authentic synthesis is now possible and that past forms of authenticity, even if now irrelevant to many, remain our only option. The first of these assertions denies the relativity of all things historical, and the second denies the universality over time as well as over space of the divine providence and grace."


Langdon Gilkey, a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:


"Cap forma de vida espiritual pot ser aliena al seu temps i a la vida cultural d'aquest temps. El que es demana desesperadament a través de les esglésies cristianes és una síntesi de la revelació cristiana i la modernitat, del testimoni i la vida cristians amb les formes de la nostra època, una síntesi amb poder i autenticitat, i per tant una que sigui tan autènticament fidel a l'Evangeli com rellevant per a la modernitat. Les úniques alternatives són o afirmar que alguna síntesi tradicional creada en el passat històric -sigui en el del segle IV, el XIII, o el XVI- era tal com per ser eternament vàlida per edats posteriors, o que la modernitat està tan allunyada de Déu que cap síntesi autèntica és ara possible i que formes anteriors d'autenticitat, tot i que ara siguin irrellevants per a molts, segueixen sent la nostra única opció. La primera d'aquestes afirmacions nega la relativitat de totes les coses històriques, i la segona nega la universalitat a través del temps, així com de l'espai, de la divina providència i la gràcia."



dijous, 26 de febrer del 2015

Camí de l'escola





Seria molt positiu que el Departament d’Ensenyament fes un tracte amb els productors del documental Sur le chemin de l'école de Pascal Plisson per fer una versió sots-retolada en català i fer-la arribar en DVD a cada escola de Catalunya, pregant als directors i mestres que vegin i treballin el documental amb tots els seus alumnes. Seria un exemple concret de “fer país”.

El documental, d'una hora i quinze minuts de durada, és un material molt indicat per a la reflexió dels nostres infants i joves. Pels testimonis que s’hi mostren, per la manera de valorar l’escola que transmet, per la dignitat amb que presenta les quatre històries que el formen, per la bellesa dels entorns naturals que mostra (la sabana de Kenya, l’Alt Atles marroquí, la Pampa argentina i la badia de Bengala a l’Índia).

Evidentment que s'hi poden fer objeccions. Està fet des d'una peculiar manera de veure el món que caracteritza sovint les organitzacions internacionals i moltes ONG: un món optimista i bonic, on el mal no existeix; una visió “idealitzada” de la realitat, una mica edulcorada, on preval el que és “net i polit”, els tipus ideals, els nens exemplars i somrients; una visió una mica “United Colors of Benetton”, per dir-ho curt. Cal tenir present que aquesta visió complaurà a molts dels nostres conciutadans, tant adults com joves i infants, que s'hi trobaran còmodes.

Seria interessant contraposar-hi contraposar-hi una altra visió, que hauria de ser també “idealista” però alhora més propera a la realitat de les coses. Però això no és gens fàcil; valdria la pena treballar més a fons aquesta qüestió de quina és la visió del món que seria millor proposar.




dimecres, 25 de febrer del 2015

Cor de carn



Twombly 1978



"I us donaré un cor nou
i posaré un esperit nou dins les vostres entranyes
i arrencaré de la vostra carn el cor de pedra
i us donaré un cor de carn."


Ezequiel 36, 26




dimarts, 24 de febrer del 2015

Fenòmens idèntics
















"Sempre ha estat un fet evident i verificat per tota persona amb sensibilitat, que tota mena d'art és el mateix: en presència d'una pintura rupestre, d'un fetitxe negre, d'un mosaic bizantí, d'una catedral gòtica o d'un retrat renaixentista, hom es troba sempre en presència, pel que fa als elements fonamentals que donen a l'obra d'art la seva validesa estètica, d'uns fenòmens idèntics."


Herbert Read a Art i societat (1936)




dilluns, 23 de febrer del 2015

Hadîth






13 d’An-Nawâwî:

Segons Anas ibn Malik, l’Enviat d’Al.lah ha dit: "Cap de vosaltres és creient mentre no desitgi pel seu germà el que desitja per a sí mateix."


15 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Hurayra, l’Enviat de Déu ha dit: “Que aquell que creu en Déu i en el Darrer Dia digui bé o que calli. Que aquell que creu en Déu i en el Darrer Dia es mostri generós amb els seus veïns. Que aquell que creu en Déu i en el Darrer Dia rebi generosament al seu convidat.”


24 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Dharr Al-Ghifari el Profeta ha dit, transmetent les paraules del seu Senyor: “Oh, servents meus, Jo m’he prohibit la injustícia i us l’he prohibit a vosaltres. Per això, no sigueu injustos els uns amb els altres. Oh servents meus, totes esteu extraviats excepte aquell a qui Jo guio. Per això, demaneu-m’ho i Jo us guiaré. Oh servents meus, tots esteu afamats, excepte aquell a qui jo alimento. Per això, demaneu-m’ho i jo us alimentaré. Oh servents meus, tots esteu despullats, excepte aquell a qui jo vesteixo. Per això, demaneu-m’ho i jo us vestiré. Oh servents meus, tots cometeu faltes dia i nit, però Jo perdono tots els pecats. Per això, demaneu-me perdó i Jo us perdonaré. Oh servents meus, inútilment us esforceu en beneficiar-me. Oh, servents meus, si tots vosaltres, del primer al darrer, homes i djinns, tinguéssiu el cor més pur, això no afegiria res al meu Regne. Oh servents meus, si tots vosaltres, del primer al darrer, homes i djinns, tinguéssiu el cor més extraviat, això no disminuiria en res el meu Regne. Oh servents meus, , si tots vosaltres, del primer al darrer, homes i djinns, hem demanéssiu quelcom i Jo satisfés la petició de tots, això no restaria res al que jo posseeixo. Oh servents meus, jo tindré en compte només els vostres actes i us retribuiré en conseqüència. Per això, aquell que trobi una altra cosa, que se’n faci responsable.”


31 d’An-Nawâwî:

Sahl ibn Sa’d ha dit: Un home va anar a veure al Profeta i li digué: “Oh enviat de Déu, dóna’m a conèixer una acció la realització de la qual em procuri l’amor de Déu i el dels homes”. La seva resposta fou: “Desaferra’t (izhad) d’aquest món, Déu t’estimarà. Desaferra’t del que posseeixen els homes, els homes t’estimaran.” [El sufí marroquí Ibn Ajiba va definir el desaferrament (“desapego”) com “el buit del cor que només coneix l’aferrament respecte a Déu”].


32 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Sa’id al-Khundri, l’Enviat de Déu ha dit: “No feu el mal, i no torneu el mal pel mal”.


34 d’An-Nawâwî:

Abu Sa’id al-Khundri ha explicat que una vegada li va sentir dir a l’Enviat de Déu: “Si algú de vosaltres veu un mal, que intervingui. Si no pot intervenir, (que el condemni) amb la seva llengua. Si no el pot condemnar amb la seva llengua, (que el desaprovi) en el seu cor: Aquesta és la fe mínima.”


36 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Hurayra, el Profeta ha dit: “Aquell que alleugereix a un creient d’una aflicció d’aquest món, Déu li alleugerirà la seva aflicció el Dia de la Resurrecció. A aquell que ajuda a qui es troba en dificultat, Déu l’ajudarà en aquest món i en l’altre. Aquell que protegeix a un musulmà serà protegit per Déu en aquest món i en l’altre. Déu dona socors al seu servidor si aquest dóna socors al seu germà. Aquell que recorre una via buscant una ciència en ella, trobarà una via aplanada vers el Paradís per Déu. Quan la gent es reuneix en una llar consagrada a Déu, per a recitar el seu llibre (l’Alcorà) i estudiar-lo, la Pau de la Presència divina baixa immediatament damunt d’ells, la Misericòrdia els cobreix, els àngels els envolten i Déu els esmenta a aquells que són a prop d’ell. Pel que fa a aquell que les seves obres l’han deixat enrera, la seva nissaga no l’ajudarà a avançar.”


37 d’An-Nawâwî:

Segons Ibn Abbas, l’Enviat de Déu ha dit, referint-se a les paraules del seu Senyor: “Déu inscriu les bones i les males accions.” Després precisà: “Si algú es proposa realitzar una bona acció, però no ho fa, Déu inscriu aquesta acció com una bona acció completa, i si la realitza, Déu inscriu de deu a set-centes bones accions, i fins i tot més. Si algú es proposa cometre una mala acció però no ho fa, Déu l’anota com una bona acció completa, i si la comet, Déu l’anota com una sola mala acció.”


38 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Hurayra, l’Enviat de Déu ha dit: “En veritat, Déu ha dit: Jo declaro la guerra a aquell que ataqui a un dels meus amics (wali). La manera més excel·lent que el meu servidor té d’apropar-se a mi es complir les obligacions que jo li he encarregat. El meu servidor s’apropa contínuament a mi a través d’obres meritòries fins que Jo l’estimo, i quan Jo l’estimo, Jo soc la seva oïda a través de la qual hi sent, Jo soc la seva vista a través de la qual ell percep, Jo soc la seva llengua amb la qual parla, Jo soc la seva mà amb la qual atrapa, Jo soc el seu peu amb el qual camina. I si em sol·licita, Jo li acordo sens dubte el que demana, i si busca refugi en mi, Jo li atorgaré sens dubte la meva protecció.”



diumenge, 22 de febrer del 2015

Notes sobre lideratge i qualitat humana

 

Malevich 1929


Algunes pinzellades ràpides i provocadores sobre lideratge i qualitat humana:

- el lideratge és fantàstic, però és excepcional i perillós.

- cal filar ben prim a l'hora de considerar si un lideratge és bo.

- un bon lideratge va lligat a la qualitat humana del líder.

- això de la qualitat humana no és fàcil de manegar.

- la qualitat humana està relacionada amb la sensibilitat i l'espiritualitat.

- l'espiritualitat no és imprescindible per a ser una persona de qualitat i és una cosa per a sonats.



dissabte, 21 de febrer del 2015

Canvi



Bissier 1964



"Change is the basic reality of history; it is in some way the character of whatever being there is. The flux of becoming, not the changelessness of being, characterizes our existence and that of our world."

(...)

"The work of God in history has often been assumed to be embodied in institutional forms, which were as a consequence necessarily changeless. If they were in truth "divine", they were, like God, eternal, everlasting and beyond relativity, time, and change. Gradually, however, the notion of changeless forms in a changing history, in history itself, in politics, economics, biology, and even in physics and theology, has shifted. In contemporary reflection God is seen to work through changing forms. Correspondingly, grace or the divine quality is evident in historical change not so much in the stability of forms as in the direction of the change of forms; it is manifest in the spirit that animates their progressive realization, and in the love, commitment, and mission that result from each historical embodyment; and grace is realized in the goal toward which this process of change moves."  


Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"El canvi és la realitat bàsica de la història; és d'alguna manera el caràcter de qualsevol ésser existent. El flux d'esdevenir, no la immutabilitat d'ésser, caracteritza la nostra existència i la del nostre món."

(...)


"Sovint s'ha considerat que l'obra de Déu en la història s'encarnava en formes institucionals, les quals eren en conseqüència necessàriament immutables. Si eren en veritat "divines", eren, com Déu, eternes, per sempre i més enllà de la relativitat, el temps, i el canvi. A poc a poc, però, la noció de formes immutables en una història canviant, s'ha desplaçat, en la història mateixa, en la política, en l'economia, en la biologia, i fins i tot en la física i la teologia. En la reflexió contemporània es considera que Déu opera a través de formes canviants. En conseqüència, la gràcia o la qualitat divina és evident, en el canvi històric, no tant en l'estabilitat de les formes com en la orientació del canvi de formes; és manifesta en l'esperit que anima la seva realització progressiva, i en l'amor, el compromís, i missió que es deriven de cada plasmació històrica; i la gràcia és manifestada en l'objectiu cap a la qual aquest procés de canvi es mou ".



divendres, 20 de febrer del 2015

Intimitat i mite



Rembrandt 1645


"Hi ha certes perfeccions de l'ànima que romanen absolutament tancades dins dels seus límits, com ara els valors de l'ésser, del sentir, de l'autodesplegament, de l'anhelar; i la religiositat que va expressar Rembrandt es manté en l'atmosfera i intenció d'aquests valors. Si s'admet que a totes les religions es tracta, en realitat, d'allò íntim, de la pròpia vida de l'ànima i que totes les objectivitats extra-psíquiques només són mites, reflexes, hipòstasis d'ella o quelcom semblant, serà innegable que determinades vivències pures i íntimes es produiran només quan es trenca aquesta atmosfera de l'immanència i quan l'ànima, amb un accent centrífug, apunta a estructures objectives i les viu mitjançant una volta [passant per quelcom que reconeix com a exterior a ella mateixa]."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)



dijous, 19 de febrer del 2015

Krishnamurti: Meditació



Morandi 1956


"La meditació no és una recerca; no és una persecució, un sondeig, una exploració. És una explosió i una descoberta. No és la doma del cervell per adaptar-lo ni és una anàlisi auto-introspectiva; no és certament la formació en concentració que inclou, tria i nega. És una cosa que ve naturalment, quan totes les afirmacions positives i negatives i els èxits s'han entès i s'han deixat anar amb facilitat. És la buidor total del cervell. És la buidor el que és essencial, no el que hi ha en la buidor; només hi ha visió des de la buidor; tota la virtut, no la moral social i la respectabilitat, sorgeix d'ella. És d'aquesta buidor que l'amor ve, en cas contrari no és amor. El fonament del bon camí és en aquesta buidor. És el final i el principi de totes les coses."


J. Krishnamurti (Diaris, 25.08.1961)


Text original anglès:

"Meditation is not a search; it's not a seeking, a probing, an exploration. It is an explosion and discovery. It's not the taming of the brain to conform nor is it a self-introspective analysis; it is certainly not the training in concentration which includes, chooses and denies. It's something that comes naturally, when all positive and negative assertions and accomplishments have been understood and drop away easily. It is the total emptiness of the brain. It's the emptiness that is essential not what's in the emptiness; there is seeing only from emptiness; all virtue, not social morality and respectability, springs from it. It's out of this emptiness that love comes, otherwise it's not love. Foundation of righteousness is in this emptiness. It's the end and beginning of all things."




dimecres, 18 de febrer del 2015

La idea artística




Van Gogh 1889



"La idea artística (...) unifica l'àmbit sensorial, l'afectiu i l'intel·lectual. Per a realitzar aquesta síntesi, el que valora (el "subjecte estètic") ha de trobar en l'obra d'art l'element capaç de commoure tota la seva personalitat. A través del plaer experimentat per la vista o l'oïda, són posats en moviment sentiments potents i comprensions profundes."


Marcel Breazu (1912-1994), de l'Institut d'Arts de Bucarest, a Objectivitat del valor artístic.



dilluns, 16 de febrer del 2015

Maria Zambrano








Fragments de Maria Zambrano (1904-1991) al seu llibre "Hacia un saber sobre el alma" (Madrid: Alianza Editorial, 2000), un recull d'articles filosòfics escrits entre 1933 i 1944, en temps convulsos enmig dels quals ella es mostra lúcida i serena.



- "Cuando vivimos en contacto con un pensamiento último, revelador, tenemos, ante todo, un horizonte donde sentirnos encajados y un instrumento técnico para situar i colocar ordenadamente los problemas, los pensamientos; el camino ordena el paisaje y permite moverse hacia una dirección." (p. 23)




- "Profundo es aquel espacio creado por la acción de algo no hecho para estar en el espacio y que lo crea para que alguien que vive en el espacio y anda por él, pueda entrar en su contacto. La profundidad impone tanto y es tan misteriosa porque es el espacio que sentimos crearse, por la acción de algo que está a punto de traicionar su ser para ofrecerlo en una entrega suprema, como lo es toda entrega de aquello que no se tiene primariamente y se adquiere para entregarlo a quien sólo así puede ir a quien lo llama. Lo profundo es una llamada amorosa. Por eso, toda sima atrae."


- "Transparencia de la vida quiere decir no más que esté abierta para aceptar y fuerte para resistir. Aceptación y resistencia parecen ser las condiciones últimas de la vida. La primera la lleva a entrar en acción y movimiento, en transformación perenne. La segunda, a perseverar, en un cierto canon o medida. La primera es acción incesante, la segunda es conservación." (p. 90-91)


- "Lo que queda irrebatiblemente cierto es el hecho de que esta disposición de la vida humana que llamamos confianza es donde la realidad aparece. A mayor amplitud de confianza, mayor es la realidad de que gozamos." (p. 108)


- "Lo que la crisis nos enseña, ante todo, es que el hombre es una criatura no hecha de una vez, no terminada, pero tampoco inacabada y con un término fijo. Ni estamos acabados de hacer, ni nos es evidente lo que tenemos que hacer para acabarnos; no está prefijado como hemos de terminarnos a nosotros mismos. (p. 104) "Como dice Ortega, el hombre tiene que hacerse su propio ser que no recibió dado." (p. 111)


- "Toda la Filosofía griega es una mirada, en su forma más alta y mejor. Saber mirar sería ser filósofo en Grecia, con todo lo que de ahí se deriva. Pues la creencia fundamental de esta Filosofía, escondida hasta Platón, es que aquel que mira ya no muere. El que ha sabido mirar, siquiera sea un árbol, ya no muere. Es la lección y la esperanza de toda vida contemplativa." (p. 79-80)


- "La Filosofía en Grecia trata de engendrar al hombre, haciéndole nacer a la conciencia, como es visible en Sócrates, Platón y Plotino; también en los estoicos y en toda la Filosofía de preparación para la muerte, pues el "estar maduro para la muerte" de Platón y los estoicos, no es sino un segundo nacimiento." (p. 113)


- "La vida sólo precisa de la conciencia de ser vivida para constituir la más peligrosa y fantástica aventura que pueda pensarse." (p. 190)


- "Hay verdades, las de la ciencia, que no ponen en marcha la vida. Las verdades de la vida son las que, introduciéndose en ella, la hacen moverse, ordenadamente; las que la encienden y sacan de sí, haciéndola trascender y poniéndola en tensión." (p. 90)


- "Para el hombre que quiera encontrar la verdad, su voluntad es decisiva; la verdad es cosa a querer, algo a lo que hay que entregar totalmente la vida, algo implacablemente, infatigablemente buscado." (p. 202)


- "La vida tiene siempre una figura, que se ofrece en una visión, en una intuición, no en un sistema de razones." (p. 96)






- "Mas la cuestión sería el forzar con irresistible y suave violencia más que a la mente, a la vida no filosófica, para que comience a filosofar; hacer sentir la violencia necesaria para que se abandone este resbalar lento con que la mente no filosófica pasa sobre las más dramáticas cuestiones; hacer caer en la cuenta, a quien no ha caído, de un problema o núcleo de problemas, hacer tomar conciencia de la situación última en que el hombre se ve forzado a filosofar." (p. 193). "...la Filosofía, violencia ejercida sobre el ser de este hombre para que abandone su pasiva actitud y entre en la actividad filosófica que ha de conducirle a su ser más pleno, a ser "otra clase de hombre"." (p. 198)


- "Y más allá de la Poesía y la Filosofía, está la unidad última de la Religión. En el Sistema, aparece tanto como la poesía, la expresión religiosa, aunque de modo muy diferente: Religión, Poesía y Filosofía han de ser miradas de nuevo por una mirada unitaria en que los rencores crecidos con la prolijidad de la ortiga, estén ausentes; sólo ante una mirada así la Filosofía podrá justificarse. (...) Filosofía, Poesía y Religión necesitan aclararse mutuamente, recibir su luz una de otra, reconocer sus deudas, revelar al hombre medio asfixiado por su discordia, su permanente y viva legitimidad; su unidad originaria. " (p. 56 i 57)
 

- "La Filosofía ya en su comienzo fue la ruptura del Misterio. Así, parece siempre a los apegados a un saber misterioso, saber superficial. Y la misma Filosofía ha adquirido conciencia de su superficialidad, que no es distinta de su universalidad y de su principal virtud: la transparencia." (p. 65)


- "Ser filósofo es llevar, vigente siempre, un imperativo de claridad, no conformarse con atravesar hedonísticamente -encerrado en la oscuridad del placer o del dolor- el túnel de la vida. El filósofo no se contenta con gustar de la vida, sino que quiere penetrar en ella, reduciéndola, haciéndola consciente, transparente a su razón." (p.190)






- "Solamente estando lleno de amor por la claridad ideal y por su encarnación en la mente de cada hombre, se puede ser maestro." (p. 210)


- "Desde los grados más humildes del ser la trascendencia se muestra como carácter último de la realidad que comienza ya por mostrarse en todo conjunto o estructura, en que el todo es algo más que la suma de las partes, que si lo son es porque se penetran unas a otras trascendiéndose." (p. 105)


- "El cuidado ardiente por recoger la herencia y mantenerla intacta se produce en los momentos en que se la siente ya como herencia. Y como herencia amenazada, cuyo porvenir no nos es previsible, porque débil en el presente, guarda un gérmen que sólo tiempos lejanos podrán desenvolver." (p. 174)
 

- "Y es curioso observar como en esta Europa de hoy, en crisis -hay quien dice agonizante- se extiende el gesto multitudinario, que alcanza en ocasiones hasta las grandes individualidades, de asirse a una fe, en lo que sea; fe a la desesperada, decir sí y cerrar los ojos; y un sí con los ojos cerrados es de lo más denegador. Diríase que los europeos hemos perdido la resistencia para el vértigo, el valor heroico y necesario de vivir en la inseguridad; hasta topar con algo verdadero, digno objeto de nuestra angustiosa búsqueda; no sabemos permanecer en la desesperación mientras haga falta." (p. 188-189)
 

-"Ahora más que nunca el intelectual europeo vive en peligro y su imperativo de claridad exige que viva serena y luminosamente en peligro, alumbrando con su propia luz sin llamas el fondo oscuro en el que tal vez su cultura, su mundo, y con él el sentido de su propia existencia, pudiera disolverse un instante u otro." (p. 191)






- "Una de las más tristes indigencias del tiempo actual es la de metáforas vivas y actuantes; ésas que se imprimen en el ánimo de las gentes y moldean su vida. (...) Manera de presentación de una realidad que no puede hacerlo de modo directo. (...) La metáfora ha desempeñado en la cultura una función más honda, y anterior, que está en la raíz de la metáfora usada en la poesía. Es la función de definir una realidad inabarcable por la razón, pero propicia a ser captada de otro modo. Y es también la supervivencia de algo anterior al pensamiento, huella en un tiempo sagrado, y por tanto, una forma de continuidad con tiempos y mentalidades ya idas, cosa tan necesaria en una cultura racionalista. Y la verdad es que en sus momentos de mayor esplendor, la Razón, no hubo de temer ante estas metáforas que podemos llamar fundamentales. O quizá es que al decir cultura, tengamos la imagen de una unidad entre la más pura razón y estos otros modos de conocimiento, entre los que se destaca éste de las metáforas." (p. 59 i 60)


- "Puro acto de fe el escribir, y más, porque el secreto revelado no deja de serlo para quien lo comunica escribiéndolo. El secreto se muestra al escritor, pero no se le hace explicable; es decir, no deja de ser secreto para él primero que para nadie, y tal vez para él únicamente, pues el sino de todo aquel que primeramente tropieza con una verdad es encontrarla para mostrarla a los demás y que sean ellos, su público, quienes desentrañen su sentido. (...) En esta soledad sedienta, la verdad aun oculta aparece, y es ella, ella misma la que requiere ser puesta de manifiesto. Quien ha ido progresivamente viéndola, no la conoce si no la escribe, y la escribe para que los demás la conozcan. Es que en rigor si se muestra a él, no es a él, en cuanto individuo determinad, sino en cuanto individuo del mismo género de los que deben conocerla; y se le muestra a él, aprovechando su soledad y ansia, su acallamiento de la algarabía de las pasiones. Pero no es a él a quien se muestra propiamente, pues si el escritor conoce según escribe y escribe ya para comunicar a los demás el secreto hallado, a quien en verdad se muestra es a esta comunicación, comunidad espiritual del escritor con su público." (p. 40 i 42)






diumenge, 15 de febrer del 2015

Esperança i desesperança



Rembrandt 1665


"A Rembrandt no hi ha ni esperança ni desesperança: les seves configuracions estan més enllà d'aquestes categories."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)



dijous, 12 de febrer del 2015

Més que l'obra



Tiziano 1567


"El que és fonamentalment nou en la concepció artística del Renaixement és la descoberta de la idea del geni, és a dir, que l'obra d'art és creació de la personalitat autònoma, i que aquesta personalitat està per damunt de la tradició, la doctrina i les regles, i fins i tot de l'obra mateixa; que l'obra rep la seva llei d'aquella personalitat; que, en altres paraules, la personalitat és més rica i profunda que l'obra i no pot arribar a expressar-se completament en cap realització objectiva."


Arnold Hauser a Història social de la literatura i l'art (1951)




dimecres, 11 de febrer del 2015

El fluir de la llum



Rembrandt 1661


"Així com en els individus s'expressa o fonamenta el que va més enllà de qualsevol dada dogmàtica -és a dir, la devoció sense més, o l'existència de l'ànima en la seva significació religiosa en general- així també el procés en quant a totalitat -o sigui tant el seu ésser històric com el fixat per l'Església- estan reduïts al més universal: a la llum. Ella revela el sentiment general d'una ànima supra-singular i la seva religiositat flueix per dins d'aquest món; però és una religiositat l'elevació i aprofundiment, missió i salvació de la qual transcendeix qualsevol contingut confessional, perquè els fonamenta a tots, en virtut de ser l'universal de la seva essència."


Georg Simmel Rembrandt (1916)




dilluns, 9 de febrer del 2015

Verlaine



Courbet 1871


Chanson d'automne

"Les sanglots longs
des violons
de l'automne
blessent mon cœur
d'une langueur
monotone.

Tout suffocant
et blême, quand
sonne l'heure,
je me souviens
des jours anciens,
et je pleure...

Et je m'en vais
au vent mauvais
qui m'emporte
deçà, delà
pareil à la
feuille morte..."

(1866)


Dans l'interminable ennui de la plaine

"Dans l'interminable
ennui de la plaine
la neige incertaine
luit comme du sable.

Le ciel est de cuivre
sans lueur aucune.
On croirait voir vivre
et mourir la lune.

Comme les nuées
flottent gris les chênes
des forêts prochaines
parmi les buées.

Le ciel est de cuivre
sans lueur aucune.
On croirait voir vivre
et mourir la lune.

Corneille poussive
et vous, les loups maigres,
par ces bises aigres
quoi donc vous arrive ?

Dans l'interminable
ennui de la plaine
la neige incertaine
luit comme du sable."

(1874)


Il pleure dans mon cœur

"Il pleure dans mon cœur
comme il pleut sur la ville;
quelle est cette langueur
qui pénètre mon cœur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un cœur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce cœur qui s'écœure.
Quoi ! nulle trahison ?...
Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon cœur a tant de peine !"

(1874)


Paul Verlaine (1844-1896)



dissabte, 7 de febrer del 2015

Shelley: La flor que somriu avui



Friedrich 1821



"The flower that smiles today
Tomorrow dies;
All that we wish to stay
Tempts and then flies.
What is this world's delight?
Lightning that mocks the night,
Brief even as bright.


Virtue, how frail it is!
Friendship how rare!
Love, how it sells poor bliss
For proud despair!
But we, though soon they fall,
Survive their joy, and all
Which ours we call.


Whilst skies are blue and bright,
Whilst flowers are gay,
Whilst eyes that change ere night
Make glad the day;
Whilst yet the calm hours creep,
Dream thou—and from thy sleep
Then wake to weep."


Percy Bysshe Shelley (1821)



Possible traducció:

La flor que avui somriu
morirà demà;
tot el que volem que perduri
ens tempta i se'n va.
Què és el plaer d'aquest món?
Un llamp que enganya la nit,
tan breu com brillant.

Què n'és de fràgil, la virtut!
Què cara de trobar, l'amistat!
Com ven pobra felicitat
a canvi d'orgullosa desesperació, l'amor!
Però nosaltres, tot i que aviat s'esfondren,
sobrevivim a la seva joia i a tot allò
que anomenem nostre.

Mentre el cel sigui blau i clar,
mentre les flors siguin alegres,
mentre els ulls que muden de nit
facin feliç el dia,
mentre encara s'esmunyin les hores calmes,
tu sommia..., i del teu son
desperta't per plorar.


divendres, 6 de febrer del 2015

Retrats de dones de Leonardo



Ginevra Benci 1476


Cecilia Gallerani 1490


Lucrezia Crivelli 1496



Mona Lisa 1505



dijous, 5 de febrer del 2015

La llum i el quadre



Rembrandt 1655


"Únicament a Rembrandt la llum neix del mateix quadre i està referida al pictòricament visible, sense que faci falta imaginar -en virtut, per dir-ho així, d'aquesta transparència- un procés corresponent del món real."


Georg Simmel a Rembrandt (1916)



dimarts, 3 de febrer del 2015

Martí i Pol: Més vida



Hernández Pijuan 1989


"Que és bo saber restar quan tot incita
a desistir.
               Tanquem, si cal, les portes
i convertim la casa en un reducte
on cada cosa, a poc a poc, reprengui
dimensions comprensibles i amigues.

Res no ens limita fora del refús
d'aquest espai. En la incertesa granen
veus i més veus, i al lluny el mar proposa
l'impuls del vent i la llum de les rutes.

Sempre el ponent convoca focs i aurores.

Saber restar, vet ací la consigna,
i preservar cadascú el petitíssim
terreny en què proclama, altiu, més vida."


Miquel Martí i PolL'àmbit de tots els àmbits (1980)