dissabte, 30 de març de 2019

Obstacles





Què és el que no ens permet copsar l'esplendor? Què enterboleix la nostra mirada? Què ens dificulta fruir del món? Què s'interposa entre nosaltres i una visió admirada i agraïda del cosmos i la vida? Quins són els obstacles al goig que caldrà tenir en compte, per tal de ser-ne conscients i, en la mesura del possible, anar-los apartant?

L'obstacle principal és probablement el mal que hi ha a dins nostre, el que ens brolla de dins, sense saber perquè ni d'on l'hem tret. El mal arrelat en l'inconscient, en els traumes infantils, o en la mateixa naturalesa ambivalent de la condició humana. Les emocions, pulsions o estats d'ànim negatius que ens surten de dins (l'enveja, l'odi, la rancúnia, el ressentiment, l'agressivitat, la irritació; la supèrbia; l'avarícia; el descontrol en el menjar, el beure o la pràctica sexual; la gelosia; l'engany, la mentida; la por, la inseguretat, la incertesa; la feblesa, la manca de coratge; la mandra; la depressió, la tristor...). Aquesta decepció amb nosaltres mateixos es projecta sobre el món, i l'esplendor queda amagat.

Però hi ha també el mal de fora, el mal que hi ha en els altres. És el mateix que el nostre, però el veiem en els altres i el patim de part dels altres. La crueltat, la violència, el menyspreu que rebem de l'entorn ens aclaparen i velen també la nostra mirada. L'odi rebut, la injustícia viscuda o percebuda, l'opressió constatada sobre un mateix o sobre d'altres. La guerra i la tortura. La mala organització d'una societat que crea sofriment (la fam, la pobresa, l'atur, la contaminació i la degradació de l'entorn natural...). La lletjor creada pels humans per manca de cura o d'afecte pel món i els altres: barris degradats, espais plens de deixalles.

Potser més assumible és la desgràcia, allò que patim sense culpa de ningú: una malaltia, un accident fortuït, una malformació, un fenomen natural que ens destrueix (aiguat, llamp, terratrèmol...). Més assumible, però també amb notable capacitat d'interferència a l'hora d'harmonitzar-nos amb el que ens envolta. Costa no clamar al cel davant de la desgràcia.

Més difícil de copsar és l'obstacle que suposa la nostra insensibilitat. Ens creiem més sensibles del que som, ens sembla que ja no cal treballar la nostra sensibilitat. Preferim la comoditat de ser com som, de viure com vivim. No ens fa res viure una mica distrets, sense anar prou a fons en les coses, sense mirar prou endins, prou de prop, amb prou intensitat. Mirem per sobre, des de lluny, amb una certa superficialitat o frivolitat als ulls. O utilitzem la diversió com a vehicle per no haver de fer aquest exercici de rigor en la mirada, d'assumir la nostra realitat tal com és, de saber què ens passa; tot això se'ns fa cansat i dolorós. Fins al punt que, en l'extrem, podem acabar utilitzant drogues per defugir aquesta confrontació amb nosaltres mateixos.

El llistat és tan extens que més aviat aclapara. Però el repte i la crida és aquí: tot i els obstacles, reeixir a copsar i fruir l'esplendor en el que estem immersos, la meravella del món i de nosaltres mateixos, admirar, ser commocionats, trasbalsats, emportats per aquest esplendor...

Contemplar l'esplendor, i ajudar els altres a poder-lo contemplar, és una de les grans fonts de sentit dels humans. Aquestes són dues tasques que poden donar propòsit i contingut a les nostres fràgils vides. I són dues tasques que s'han de mantenir en equilibri entre si, ja que la mera contemplació fa a la persona tancar-se en ella mateixa i el mer servei la pot anar corsecant fins a fer-ne un ésser sense escalf, obsessiu i desbordat.


(actualització d'un post escrit el setembre de 2011)




divendres, 29 de març de 2019

Callar




Tàpies 1955


"El monopoli dels drets humans és un dels motors de la polèmica sobre els llaços grocs i les pancartes als edificis públics. La inèrcia no ve d'ara. Ja fa temps que referents com Gandhi, Mandela o Rosa Parks s'han sobiranitzat davant la passivitat dels que no tenen prou energia per contradir obvietats, com que la llibertat d'expressió no és patrimoni de ningú. Cada silenci és una derrota. En comptes de discutir, callem. En comptes de constatar que l'enginyeria de l'astúcia és una catàstrofe, mirem cap a una altra banda i devaluem el potencial del respecte. El gran èxit de la criminalització totalitària de l'independentisme ha sigut la instauració d'una asfíxia encoberta de l'excepcionalitat entesa com a gran coartada per perpetuar el col·lapse.

La batalla dels llaços s'hauria d'entendre com el mal menor d'una convivència que ha sabut evitar confrontacions maximalistes. El problema és que les excepcions intolerants es multipliquen i desmenteixen el fins fa poc exemplar “ni un paper a terra”. Com s'ha vist durant el judici a través de testimonis antagònics, el setembre i l'octubre del 2017 no sempre van ser una bassa d'oli. La prova: el dia fatídic que es va proclamar l'article 155, incontrolats impunes d'extrema dreta van anar a Catalunya Ràdio amb la intenció de practicar-hi la violència tumultuària sense que cap dels cossos de seguretat que paguem entre tots intervingués amb eficàcia. En la tragicomèdia dels llaços i les pancartes al balcó de la Generalitat hi han intervingut secundaris vintage com Rafael Ribó, prodigi de longevitat en la gestió de l'ego, i, sobretot, un president Quim Torra que confon deliberadament les prerrogatives governamentals amb la representativitat institucional.

Com a Govern, el president i els consellers tenen tota la legitimitat per atendre el mandat dels seus electors inspirant-se en les figures expropiades de la desobediència. Però la institució és una altra cosa. La institució hauria de preservar el respecte majoritari que encarna el seu escut encara que, històricament, el govern hagi estat format per temeraris, corruptes, megalòmans, mediocres, idealistes, honestos o grans administradors escandalosament malaguanyats per a la causa del servei públic. En el moment perillós que vivim, la immediatesa s'anteposa a la reflexió i, com passa al futbol, la pressió d'una minoria hooligan s'imposa al criteri dels aficionats. Una de les trampes dialèctiques que, com una epidèmia, circula aquests dies pretén equiparar la voluntat de govern amb la dignitat de la institució. El que s'està confirmant és que, en mans de segons qui, es pot ser simètricament incompetent a l'hora de dignificar un govern i una institució amb la única idea d'arribar a les eleccions en un ambient prou deteriorat (polaritzat, se'n diu ara) perquè la política només serveixi com a claveguera d'estats d'ànims, amb o sense nació."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 22.03.2019




dijous, 28 de març de 2019

Ruïna i divisions







"En la pràctica del govern, si l'austeritat és considerada punt d'honor, o la pressió és considerada perspicàcia, o la crueltat cap als subordinats és considerada lleialtat, o arribar amb moltes estratagemes és considerat assoliment meritori, s'originen una gran ruïna i divisions tremendament punyents."


Del Wenzi 179



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 27 de març de 2019

Camises




Motherwell 1985


"Una de les cròniques berlineses de Xammar es titula “La gran importància de la camisa a la política europea” (26/VII/1932). La va escriure quan s'acabava de derogar una ordenança del president Brüning que prohibia l'ús d'uniformes polítics als espais públics. I el subtítol feia referència a la consegüent irrupció de les camises marrons dels nazis als carrers alemanys. L'article explica que els nazis es passejaven uniformats per parelles o en petits grups pel centre de les ciutats i que en general no tenien lloc desordres notables, però que les coses canviaven quan anaven als barris obrers, on dominaven els comunistes, amb camises vermelles, que consideraven aquestes visites com una provocació. Aleshores es produïen xocs violents, amb morts i ferits, en què els nazis acostumaven a endur-se la pitjor part. Però, com preveia el mateix Xammar, el marró era “el futur color únic de les futures camises polítiques alemanyes”. Aquests victòries en les batalles “antifeixistes” de carrer no van servir per guanyar cap guerra. I tampoc no va servir de res l'intent de combatre els símbols amb símbols, com van fer els socialdemòcrates amb les tres fletxes, que es pintaven sobre les esvàstiques. Mesos després, l'esvàstica no només era als braçalets que ornamentaven les camises marrons. També es trobaven a la nova bandera nacional i presidien els edificis oficials. La neutralitat de les administracions públiques, pròpia de les democràcies liberals, va ser una les primeres víctimes de la modalitat alemanya del feixisme, que, d'acord amb els seus teòrics, defensava la conversió de l'Estat en un instrument del Moviment.

En aquell temps, com deia Xammar, les camises importaven pel color, que valia per un programa. A l’article del 1937, Loewenstein també dona molta importància a aquesta peça de vestir. D'acord amb la seva concepció del feixisme com a tècnica de mobilització emocional, assenyala el protagonisme que hi tenien tant els uniformes com altres símbols, com ara les insígnies o els braçalets, que servien per expressar en públic una opinió i per posar en escena la força de l'organització. Loewenstein apunta que el que s'anomenava amb humor la “merceria adoctrinadora” era un element clau en l'autobombo i el marcatge de territori típics de la propaganda feixista. I recorda que, entre el 1933 i el 1936, onze democràcies europees van promulgar “lleis anticamises” que limitaven aquesta forma de la llibertat d'expressió a l'espai públic. Fossin o no pertinents o eficaces, aquestes lleis il·lustren que la merceria adoctrinadora, a més de ser una arma poderosa de propaganda, era percebuda pels legisladors com una amenaça per a la convivència.

L'article de Loewenstein tracta de les lleis que els estats democràtics assajaven per prevenir la conquesta de l'Estat pels moviments feixistes. Per aquest motiu, deixa de banda el paper que els símbols i la merceria tenien en els països en què el feixisme ja era al poder, on aquests símbols i aquesta merceria havien passat a simbolitzar la unitat del poble i l'exclusió de la nació dels qui no s'hi veien representats."


Josep Maria Ruiz Simón a La Vanguardia del 26.03.2019




dimarts, 26 de març de 2019

Civilització



Picasso 1932


"I put forward as a general definition of civilization, that a civilized society is exhibiting the five qualities of Truth, Beauty, Adventure, Art, Peace.

Here by the last quality of Peace, I am not referring to political relations. I mean a quality of mind steady in its reliance that fine action is treasured in the nature of things."


Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XIX, 1



Possible traducció:


"Proposo com a definició general de civilització, que una societat civilitzada exhibeix les cinc qualitats de Veritat, Bellesa, Aventura, Art, Pau.

Aquí, per l'última qualitat de Pau, no em refereixo a les relacions polítiques. Em refereixo a una qualitat d'esperit ferm en la seva confiança que la bona acció és ben considerada en la naturalesa de les coses."




dilluns, 25 de març de 2019

Dogmatisme







"El dogmatisme és un enemic de la pau, i una barrera insuperable per a la democràcia. A l'època present, almenys tant com a les passades, és el més gros dels obstacles a la felicitat humana."

"Si el dogmatisme és odiós, l'escepticisme és inútil. El dogmatisme i l'escepticisme són, en un cert sentit, filosofies absolutes: l'un està segur de saber, l'altre de no saber. El que la filosofia hauria de dissipar és la seguretat, tant en la coneixença com en la ignorància."


Bertrand Russell a Unpopular Essays (1950)




diumenge, 24 de març de 2019

Trobada fructífera




Bissier 1950


"Hi ha una diferència fonamental entre l'impensable i el que simplement no és pensat, entre l'improferible i el que no és proferit. La realitat no és tan sols el que és dit o pensat o que ho pot ser. Té una part no transparent al pensar. Certament el concepte no és la cosa, i tampoc no arriba a tenir l'amplitud de la realitat. Això seria una base per a una trobada fructífera entre cultures. De mica en mica també hem d'advertir que avui dia cap cultura tota sola, cap religió tota sola, cap ideologia tota sola, no pot dur a terme la salvació del món. Ens necessitem mútuament en una polaritat en què cada veu és necessària. Cap cultura tota sola no ha dit o pensat tot el que pot ser dit o pensat."


Raimon Panikkar Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 118




divendres, 22 de març de 2019

Treballar els valors




Van Gogh 1885


"Els valors no són veritats teòriques que s'imposen universalment per la lògica de la seva argumentació, i no n'hi ha prou amb conèixer-los; s'han d'"admirar", deixar-se seduir per ells i treballar-los fins a incorporar-los a les pròpies motivacions, en la vida quotidiana i en les grans decisions."


"El coneixement del bé, essent important, no garanteix que arribi a realitzar-se perquè el perill de la incoherència entre les paraules i els fets aguaita sempre l'ésser humà."


Josep Miralles Massanés a Fides II: creients i no creients compartint una mateixa missió, Revista de Fomento Social n. 252, vol. 63, octubre-desembre de 2008.




dijous, 21 de març de 2019

La naturalesa essencial







"Actuar d'acord amb l'essència s'anomena l'encarnació de la divinitat; aconseguir aquesta essència natural s'anomena virtut. Quan es perd l'essència, es valoren la humanitat i la justícia; quan es defineixen la humanitat i la justícia, s'ignora la virtut. Quan desapareix la simplicitat pura, s'adornen les maneres i la música; quan prenen forma el correcte i l'incorrecte, les persones ordinàries queden encegades. Quan es valoren perles i jades, tothom lluita per ells.

L'etiqueta és una manera de distingir els nobles del poble comú; la justícia és una manera d'harmonitzar les relacions humanes. L'etiqueta de la societat actual vol dir actuar amb cortesia, i que els que practiquen la justícia donin i rebin; però els governants i els ministres es critiquen entre si sobre aquests assumptes, i els parents es barallen sobre els mateixos. (...) Quan s'adornen les maneres i la música, aquestes produeixen engany i artifici.

Els governs recents no han previst les necessitats de la vida; han diluït la puresa del món, destruït la seva simplicitat i fet que el poble estigui confús i famolenc, convertint la claredat en foscor. La vida és passatgera i tothom s'esforça esbojarradament. L'honradesa i la confiança han desaparegut, les persones han perdut la seva naturalesa essencial; la llei i la justícia estan renyides, les accions són contràries al que és beneficiós. (...) Si hi ha més que suficient, les persones cedeixen; si hi ha menys que suficient, competeixen. Quan cedeixen, es desenvolupen la justícia i la cortesia; quan competeixen, sorgeixen la violència i la confusió. Així doncs, quan hi ha molts desitjos, no disminueixen les preocupacions, ja que per als que busquen l'enriquiment, mai cessa la lluita. Per això, quan una societat està en ordre, les persones ordinàries són constantment honrades i no poden ser seduïdes pels guanys o els avantatges. Quan una societat està esvalotada, els membres de les classes governants fan el mal, però la llei no pot detenir-los."


Del Wenzi 176



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 20 de març de 2019

Divertir-se




Macke 1912


Divertir-se pot voler dir "passar-ho bé", alegrar-se, recrear-se, i això està molt bé.

Però també pot voler dir desviar-se, apartar-se, allunyar-se, sortir del camí previst, deixar la tasca proposada (potser dura, feixuga, poc agradable, que requereix esforç...). Això ja no està tan bé.

I també pot voler dir entretenir-se, distreure's. Això està millor o pitjor segons el context...




dimarts, 19 de març de 2019

L'abisme



Picasso 1912

"L'abisme esdevé visible en cada escletxa. A cada transformació de la realitat, a cada canvi de forma, o cada vegada que l'estat d'una cosa és alterat, l'abisme del no res és travessat i es fa visible mitjançant un instant místic passatger. Res pot canviar sense que es produeixi el contacte amb aquesta regió de l'ésser absolut."


Rabbi Joseph ben Shalom (Barcelona, segle XIII, esmentat per Juan-Eduardo Cirlot a Cubismo y figuración, Barcelona 1957)




dilluns, 18 de març de 2019

Indicació



Giotto 1295 Sant Pau


"Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi."


Sant Pau, Carta als Filipencs 4, 8




diumenge, 17 de març de 2019

Tendències






Diu Nicole Vandier-Nicolas al primer volum, dedicat al pensament prefilosòfic i oriental, de la Història de la filosofia de l'Encyclopédie de la Pléiade (1969, Éditions Gallimard) que "hi ha a la Xina dues tendències filosòfiques oposades: una, positiva i pràctica, és la dels "lletrats"; l'altra, metafísica i sobretot mística, és la dels taoistes. Els "lletrats", ju, estudiaven els Sis clàssics i el Cerimonial; les responsabilitats socials, el respecte a les jerarquies, la pràctica de les grans virtuts humanes requerien la seva atenció. Els taoistes professaven el menyspreu de les convencions, preconitzaven el natural, la puresa personal, i només donaven valor a la unió amb el principi invisible. El més gran dels "lletrats" va ser Confuci, a qui el ju kia va prendre com el seu fundador. Els taoistes van triar com a patró Lao tsé, però el més gran d'ells va ser, potser, Tchuang tseu, que va néixer al segle IV i va morir a principis del segle III (aC)."


Dos comentaris:

- aquests dos accents (el moral i l'espiritual, per dir-ho amb altres paraules) es troben a totes les grans tradicions religioses, no només a la xinesa.

- no són tendències oposades, sinó complementàries, o més ben dit, entrelligades i que es necessiten mútuament; no poden prescindir l'una de l'altra, amb una relació com la que la tradició xinesa denomina yin-yang, representada pel famosíssim dibuix:







divendres, 15 de març de 2019

Recompensa




Guido Reni 1640


Diu l'evangeli de Mateu (6.6): "Tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà."

En el seu context, el text contraposa una actitud d'ostentació pública de la pregària amb la pertinença d'una pregària íntima, discreta, que els altres no vegin. I és una contraposició encertada, una recomanació valuosa.

Però potser podem anar encara més enllà. Podem treure encara més fruit del verset esmentat. Perquè davant d'aquesta mena de textos, més enllà del "què volen dir?" (que acabem de comentar) ens podem de preguntar també: "Què més ens poden dir?" "A on apunten, què poden suggerir-nos?" "Com ens poden ressonar, ser útils?"

En aquest cas, no es tractaria de discutir si existeix aquest Pare que tot ho sap i si té capacitat de compensar, que és una discussió més aviat estèril que s'acaba amb una simple opinió subjectiva. El millor és mirar d'esprémer el text, de fer-nos-el útil, de fer que ens parli, que ens enriqueixi, que ens suggereixi alguna cosa de rellevant per a la nostra experiència vital.


Una possible "lectura utilitària" d'aquest fragment podria ser: mirar dins nostre, en el silenci i apartats del tràfec quotidià, és possible i és bo, és adient, és enriquidor. Si ho posem en pràctica, en traurem profit, serem recompensats. L'exploració de la nostra intimitat, del més profund del nostre cor, del que ens és més íntim, és important, val la pena, i genera beneficis.

Amb un matís addicional: és bo fer aquesta exploració no com un acte solitari, egocentrat, sinó "en diàleg amb el Pare", amb "obertura a la divinitat", fent servir aquest interlocutor que alhora ens és extern (no som nosaltres mateixos) i ens és el més intern, el que pot conèixer el fons del nostre cor fins i tot millor que nosaltres; el que ens pot ajudar a arribar més endins en la nostra honesta exploració de nosaltres mateixos, dels nostres sentiments i motivacions.

O sigui, que arribem més a fons del nostre cor en diàleg que no pas en monòleg. Diàleg vol dir en obertura a més enllà de nosaltres mateixos, fent que el nostre món no s'acabi en el nostre jo, descentrant-nos, posant-nos a disposició de quelcom que ens depassa tot i que no sapiguem ben bé què és ni com opera. Però que constatem que opera, que la nostra revisió interior no és la mateixa feta en el marc d'aquest diàleg que sense ell. Que dialogant anem més a fons de la nostra consciència. 

D'aquí que el text parli de "recompensa". Fer aquest exercici és útil, gratificant, rendible, oportú. No ens en penedirem. Fer-lo no comporta cap perill: parlem amb un "pare", amb algú que se'ns adreça amorosament, que ens protegeix, que té cura de nosaltres. I que a més és un "Pare", algú amb un gran poder: omnipresent, omniscient, omnipotent, diu la tradició (el podem trobar a tot arreu, dins nostre i fora nostre; ho sap tot, tot el que hi ha al nostre cor, el més ocult, el que fins i tot nosaltres mateixos tenim dificultat a reconèixer; ho pot tot, té la capacitat d'acompanyar, de guarir, de protegir).

Tot i que, de fet, potser és més exacte atribuir aquestes capacitats no tant a la divinitat en ella mateixa com a la relació entre l'humà i el diví, al diàleg amb la divinitat: un diàleg que pot tenir lloc a tot arreu i en tot moment, sobre qualsevol cosa i que sempre té efectes benèfics, té capacitat de resoldre dubtes i neguits.

I aquest exercici de diàleg no només no comporta cap perill, sinó que és de la més gran utilitat, potser la única cosa realment útil per a cauteritzar les més fondes ferides del nostre cor, els més profunds laments de la nostra consciència, allò que no té cura ni remei només amb els nostres propis recursos.




dijous, 14 de març de 2019

La cortesia i la justícia







"Quan els savis van fer música per primera vegada, va ser per restaurar l'esperit, aturar la vida llicenciosa i fer tornar la ment celestial. Quan es va fer decadent, la música va seguir tendències sense reflexió, llicencioses i apassionades, oblidant el camí just. Aquestes tendències van afectar a les últimes celebracions, fins al punt fins i tot de destruir països.

(...)

Quan els governants són savis, guien i jutgen amb justícia; persones sàvies i honrades s'ocupen del funcionariat, persones capacitades i eficaces s'ocupen del treball. La riquesa es distribueix cap avall, i tothom és conscient de les seves benediccions. Quan degeneren, les camarilles i les faccions promouen cadascuna als seus companys, substituint l'interès públic pel privat. Amb persones de dins i persones de fora derrocant-se entre si, les posicions de poder estan ocupades pels astuts i traïdors, mentre que les persones virtuoses i sàvies romanen marginades.

(...)

D'acord amb la manera d'encarnar la divinitat dels savis, és impossible romandre sense conrear la cortesia, la justícia i la consciència. Si el poble no té consciència, no pot ser governat; si no coneix la cortesia i la justícia, les lleis no poden corregir-lo. És possible executar el no fidel, però no pot fer-se que el poble sigui fidel. És possible castigar els lladres, però no és possible fer que el poble sigui honrat.

Quan els reis savis són els que dirigeixen, mostren al poble el que és bo i el que és dolent, i el guien sense censura ni afalac. Afavoreixen als que són virtuosos i els promouen, mentre que rebaixen i degraden als que no són virtuosos. Així, els càstigs s'aparten i no s'utilitzen; es practica la cortesia i la justícia, i es confien les responsabilitats als savis i virtuosos."


Del Wenzi 174



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 13 de març de 2019

Cultures




Bissier 1963


"Cada cultura és un món que produeix les seves maneres de pensar i en conseqüència els seus criteris de bellesa, bondat i veritat."


Raimon Panikkar Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 98



dimarts, 12 de març de 2019

Art i Aparença




Picasso 1932


"Art is purposeful adaptation of Appearance to Reality. Now 'purposeful  adaptation' implies an end, to be obtained with more or less success. This end, which is the purpose of art, is two-fold, - namely Truth and Beauty. The perfection of art has only one end, which is Truthful Beauty. But some measure of success has been reached, when either Truth or Beauty is gained. In the absence of Truth, Beauty is on a lower level, with a defect of massiveness. In the absence of Beauty, Truth sinks to triviality. Truth matters because of Beauty.

(...)

Beauty, so far as concerns its exemplification in Appearance alone, does not necessarily involve the attainment of truth. Appearance is beautiful when the qualitative objects which compose it are interwoven in patterned contrasts, so that the prehensions of the whole of its parts produces the fullest harmony of mutual support. By this it is meant, that in so far as the qualitative characters of the whole and the parts pass into the subjective forms of their prehensions, the whole heightens the feelings for the parts, and the parts heighten the feelings for the whole, and for each other. This is harmony of feeling: and with harmony of feeling its objective content is beautiful.

It is evident that when appearance has obtained truth in addition to beauty, harmony in a wider sense has been produced. For in this sense, it also involves the relation of appearance to reality. Thus, when the adaptation of appearance to reality has obtained truthful Beauty, there is a perfection of art."


Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVIII, 3



Possible traducció:


"L'art és adaptació intencionada de l'Aparença a la Realitat. Ara bé, 'adaptació intencionada' implica una finalitat, a ser obtinguda amb més o menys èxit. Aquesta finalitat, que és el propòsit de l'art, és doble: Veritat i Bellesa. La perfecció de l'art només té una finalitat, que és la Bellesa Veritable. Però s'aconsegueix certa mesura d'èxit quan s'assoleix només Veritat o Bellesa. En absència de la Veritat, la Bellesa es troba en un nivell més baix, amb una manca de solidesa. En absència de la Bellesa, la Veritat s'enfonsa en la trivialitat. La Veritat és rellevant gràcies a la Bellesa.

(...)

La Bellesa, pel que fa a la seva exemplificació només a l'Aparença, no implica necessàriament l'assoliment de la veritat. L'Aparença és bella quan els objectes qualitatius que la componen s'entrellacen en contrastos pautats, de manera que les aprehensions del conjunt de les seves parts produeixen l'harmonia més completa del suport mutu. Amb això es vol dir que, en la mesura que els caràcters qualitatius del tot i de les parts passen a les formes subjectives de les seves aprehensions, el tot eleva els sentiments per a les parts, i les parts eleven els sentiments per al tot, i entre sí. Es tracta d'harmonia de sentiment: i amb harmonia de sentiment el seu contingut objectiu és bell.

És evident que quan l'aparença ha obtingut la veritat a més de la bellesa, s'ha produït harmonia en un sentit més ampli. Perquè en aquest sentit, també implica la relació de l'aparença amb la realitat. Així, quan l'adaptació de l'aparença a la realitat ha obtingut Bellesa veritable, hi ha una perfecció de l'art".




dilluns, 11 de març de 2019

El camí de Balthus




Balthus 1938


"Després d'haver passat dos dies al saló de plens del Suprem, i abans d'agafar el tren per tornar a Girona, vaig passar un matí de pluja al Museu Thyssen contemplant l'exposició antològica de Balthus (1908-2001). Vaig travessar el jardinet del museu, que ja comença a florir, amb un goig no exempt de recança: mentre els presos continuaven sotmesos a la companyia policial i al poder de Marchena, jo em regalava unes dolces hores d'art. Deixant la recança a l'entrada, juntament amb el paraigua, vaig començar a mirar: els retrats contundents de la primera època de Balthus, els delicats paisatges d'aprenentatge i, de seguida, aquelles nenes de mirada somniosa i entotsolada, tan ambigües, que ensenyen les calcetes sense voler. Quadres que van escandalitzar per raons tècniques els avantguardistes; i que ara tornen a escandalitzar per raons de contingut: en temps de reacció puritana, l'ambigüitat de Balthus es fa difícil de pair.

Oposat a les pràctiques i dogmes de les avantguardes, Balthus s’estimava més Piero della Francesca que cap dels seus contemporanis del segle XX. Tot i això, Picasso el visitava sovint a l'estudi i l'admirava pel coratge amb que desafiava els renaixen­tistes que, amb Miquel Àngel i Leonardo al davant, havien incorporat la psicologia a la pintura. A Balthus la psicologia no li interessa. No pretén descobrir caràcters, no vol descriure personalitats. Vol desvetllar allò que hi ha d'immaterial en la condició humana: allò que només podem observar de l'altre si
el contemplem molt atentament. Allò que es veu, però no es pot atrapar. Allò que intuïm de l'altre, però no sabríem expressar. L'inefable. Allò que no és ni la carn ni el caràcter: l'ambigüitat d'una existència. Balthus atrapa l'inefable. Tot i que ell preferia una definició d'Albert Camus: “El cor pal­pitant del món”. Balthus atrapa cors palpitants.

Segons explica a les seves memòries, Picasso li deia: “Ets l'únic dels pintors de la teva generació que m'interessa. Tots els altres volen ser Picasso. Tu no”. Això permet afirmar al crític d’art Paul Lombard: “Un dia, els fills del nou mil·leni projectaran la mirada sobre la pintura del nostre temps i descobriran, meravellats, que el segle XX, amb totes les seves escoles brillants, va ser dominat per dos solitaris: Balthus i Picasso”.

Picasso és tan gran sobretot perquè ens va ensenyar a mirar el món d'una manera nova. Va construir i reconstruir tot el que la humanitat havia heretat. El món es mira d'una altra manera després de Picasso. Per això, avui dia, els nostres ulls, els de cada un de nosaltres, vulgaritzen la lliçó de Picasso. Quan mirem, quan jutgem, quan actuem tendim a ser déus omnipotents destruint el que veiem i reconstruint-ho al nostre gust.

I Balthus, què ens va ensenyar? “Va ser el pintor de l'ànima”, sosté Lombard. Balthus estimava la puresa i la identificava amb l'ambigüitat. Les seves teles van més enllà de l'aparença d'un rostre (o un paisatge). Vencen l'aparença per expressar allò de més profund i impenetrable que qualsevol vida conté: la seva transcendència.

Balthus no volia ser un déu-artista que mata i recrea el món: volia ser només algú que mira. Que mira a fons. Un contemplador que procura captar allò que no es pot dir amb paraules, però que existeix. És l'únic gran artista del segle XX que va tenir el coratge d'interessar-se per la dimensió ambigua, volàtil, de l'existència. Per això les seves nenes inquieten. Ens fan veure el vincle ambigu entre allò que és angèlic i allò que és sexual. Ens mostren el trànsit entre somni i realitat, entre innocència i sensualitat, entre posseir una identitat i la contrària."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 11.03.2019



Recordem la connexió a la Sala Balthus del nostre Museu virtual:







diumenge, 10 de març de 2019

Crisi d'autoritat




Tàpies 1961


"Avui el centre de la política cata­lana és el Tribunal Suprem, on es jutja la majoria dels líders de la fase crítica del procés. Mesos enrere ho era la presó de Lledoners, on es re­estructurava el sistema de partits sobiranistes i els presos polítics celebraven reunions amb destacats dirigents en actiu. D'una manera desconcertant encara influeix l'anomenada Casa de la República de Waterloo, com Inés Arrimadas va posar en valor fa pocs dies, des d'on es dirigeix el fantasmal Consell de la República que presideix Carles Puigdemont. Aquesta és la situació després de la derrota del cicle unilateral i l'intent de desactivació d'una part de la direcció del moviment independentista per part de la Fiscalia General de l'Estat usant el ­Codi Penal de manera retorçada i la presó preventiva amb afany humiliant.

Mentrestant, mentre passa aquest temps d'estranya tristesa (la que Manuel Cuyàs descrivia tan bé aquesta setmana), les nostres institucions d'autogovern es van buidant d'autoritat.

Sembla com si la funció del Parlament fos actuar de plató per gravar un ­minut de glòria que es ­faci viral. Des de l'apro­vació de la divisiva llei del Referèndum d'Autodeterminació i per la usurpació dels drets dels presos, al Parlament hiverna l'activitat que li és pròpia. S'ha posat de manifest amb la pròrroga dels pressupostos del 2017: el projecte d'enguany no va arribar ni a ser registrat al Palau de la Ciutadella. L'altre Palau, el de la Generalitat, no recupera la direcció perquè la seva força va quedar anestesiada allà mateix la nit caòtica del 25 al 26 d'octubre del 2017. La millor prova, com si el 155 encara hi fos, és la incapacitat per renovar alguns organismes. I a Quim Torra no li ha estat reconeguda la seva funció en plenitud ni pel seu antecessor ni per l'oposició i diria que tampoc del tot pel seu govern. El trencament de relacions amb la Casa Reial implica sovint que la Generalitat s'abstingui de participar en actes rellevants de la nostra vida pública –va succeir fa pocs dies a l'acte de concessió a l'Iese d'un premi a l'empresari Mariano Puig (ho explicava Joan Tapia)–. I l'estratègia sobiranista de bloqueig de la política espanyola, com va evidenciar l'esmena a la totalitat dels pressupostos, pot crear les condicions perquè s'acceleri la desconstrucció de l'autogovern i la gestió política de la sentència del judici estigui en mans d'un antiindependentisme maníac.

La política catalana, mancada d'un centre institucional fort i reconegut, només pot desenvolupar-se d'una manera somnàmbula. Ningú sembla que tingui capacitat per revertir aquesta dinàmica i iniciar un procés de reconstrucció. Mentrestant, mentre passa aquest temps banal de desinstitucionalització, Catalunya seguirà instal·lada en una situació de crisi. Desfondats per si calgués reaccionar enfront d'un 155 autoritari i anticonstitucional. Amb el sobiranisme sentint-se amb una raó moral ultratjada, però sense mecanismes per articular una força efectiva que permeti cohesionar la ­societat entorn de les institucions pròpies. Víctimes d'una tara antiga: la incapacitat congènita per consolidar autoritat.

La idea de la crisi d'autoritat va ser ela­borada per Josep Pla en una sèrie d'articles publicats a la Revista de Catalunya al llarg de la segona meitat de 1924. Durant els anys immediatament anteriors Pla havia estat diputat a la Mancomunitat, però quan els va escriure la dictadura de Primo estava desmantellant la primera institució d'autogovern que el catalanisme havia aconseguit edificar. Aleshores, amb 27 anys, Pla era un home de lletres cosmopolita que vivia a l'estranger i pensava en clau europea atent a les lliçons informals d'Eugeni Xammar (qui més el va influir ideològicament). Aquells articles quedaren empolsegats fins que Vicens Vives els va voler reeditar, com Joaquim Nadal explicarà en breu (prologa la correspondència entre tots dos).

A mitjans dels cinquanta l'historiador Vicens buscava els perquès de la relació fallida dels catalans amb el poder. Als textos de Pla va trobar-hi claus per comprendre la nostra manca de sentit d'Estat. Una era la dificultat d'estructurar una classe dirigent. Pla, de fet, només n'identifi­cava una: el Comitè d'Acció Política de la Lliga. Amb posterio­ritat l'única que podria comparar-s'hi diria que fou la que el pujolisme va fer créixer entorn del poder de l'autonomia. La capacitat d'aquesta classe per reproduir-se al poder, que és una garantia de continuïtat, és el gen convergent (copyright Juliana). Però la seva última mutació del gen l'està desnaturalitzant del tot: ha perdut el sentit d'Estat. Les conseqüències d'una mutació d'aquestes dimensions Pla mateix les va descriure: “Molts polítics que la gent es pensava que ho eren resultaren d'una buidor tombal. La política, l'exercici d'aquesta activitat, exigeix un temperament específic. Si no es té, si no és res més que una forma o altra de fatxenderia diletantística, no hi ha política possible. La fatxenderia diletantística tant pot provenir del perfeccionisme utòpic com de la ignorància més acreditada i certa”. Tornem a ser aquí. Descentrats. Altra vegada sense classe dirigent. Sense política. Enmig d'una crisi d'autoritat en el pitjor moment possible."


Jordi Amat a La Vanguardia del 10.03.2019




dissabte, 9 de març de 2019

El meló







“Un mestre va oferir un tros de meló al seu deixeble.

- "Té bon gust, el meló?" – li va preguntar.

- "Sí, té un gust excel·lent" – va contestar.

- "Però, qui té bon gust, el meló o la llengua?" – va tornar a preguntar el mestre.

- "Bé, el gust neix de la interdependència del gust del meló amb la llengua, és un efecte que es produeix..." – deia el deixeble quan el mestre el va interrompre:

- "Idiota, no et compliquis més. El meló és bo. La sensació és bona. Amb això n'hi ha prou."


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





divendres, 8 de març de 2019

Ritual i obertura




Malevich 1911


El ritual, la litúrgia, el culte és un fruit de l'obertura a la divinitat i no és possible ni té sentit sense obertura a la divinitat. És com si fos l'expressió, la manifestació de l'obertura a la divinitat.

Alhora, el ritual és l'acció, el gest, la pràctica, el comportament que produeix, comporta, construeix, elabora, fa possible, facilita, potencia l'obertura a la divinitat.

No hi pot haver ritual sense obertura a la divinitat, ni hi pot haver obertura a la divinitat sense ritual. Aquesta és la punyent paradoxa, el cercle indestriable. Sense "primer una cosa, i després, com a conseqüència, l'altra". Una simultaneïtat, una polaritat, una el·lipsi amb el seus dos centres.


Nota addicional: El ritual té una evident dimensió col·lectiva, és una pràctica fonamentalment comunitària (tot i que hi ha espai per a rituals personals). I el ritual està lligat a tradicions d'antiga procedència, els seus orígens s'enfonsen en el passat. I el ritual, amb la seva materialitat (no és només una idea, una reflexió), es produeix en l'espai i en el temps. Per tant, necessita "temples", espais cerimonials, de la mena que siguin (des d'un racó d'una roca a una catedral). I necessita oferiment de temps, dedicació de temps vital propi per dur-lo a terme. Tot això permet comprendre la crisi dels rituals que es viu actualment. I comprendre la necessitat de superar-la.




dijous, 7 de març de 2019

Dominar i ser dominat







"De la mateixa manera que els qui comprenen el sentiment de la música són capaços de compondre melodies, els que posseeixen els fonaments del govern mesurat i coneixen l'ús de les línies directrius poden governar al poble. Per tant, abandonen les normes dels anteriors reis quan ja no són apropiades, i es dediquen a empreses dels últims temps si són bones. Per això, els savis que dominaven els ritus i la música no eren dominats pels ritus i la música; dominaven les coses i no eren dominats per les coses, dominaven la llei i no eren dominats per les lleis. Per això es diu: «Poden definir les vies, però no una via permanentment fixada.»"


Del Wenzi 173



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 6 de març de 2019

Gerros trencats



Bissier 1960


A La Contra de La Vanguardia del 28.02.2019, Céline Santini parla amb Ima Sanchís:


Som com gerros trencats?

No hi ha ésser humà sense ferides, però quan cicatritzen ens fan més resistents, complets i bells. Li explicaré una llegenda. El savi Sen no Rikyu (segle XVI) va ser convidat a casa d'un noble. Per complimentar-lo el seu amfitrió el va obsequiar amb un valuós gerro xinès, però Rikyu ni el va mirar. Així que el savi va marxar, el noble va estavellar el gerro contra terra. Els seus amics van recollir els trossos i el van reparar seguint l'art del kintsugi: enganxar l'objecte subratllant les seves fissures amb or. En la seva següent visita, Rikyu es va fixar en el gerro il·luminat per les cicatrius daurades, i va exclamar: “Ara és magnífic!”.

Reivindica l'art de sublimar les ferides?

El kintsugi converteix l'objecte en únic. Sigui quina sigui la teva ferida: física (una amputació, minusvalidesa, malaltia...) o emocional (una ruptura, dol, depressió...), l'energia del kintsugi pot ser un procés de curació.

La ferida és iniciàtica, i transformar-la en or amb lentitud i paciència és un procés alquímic. Dia rere dia l'objecte es neteja, s'embena i es cura fins que al final és sublimat. Jo veig en el kintsugi l'art de la resiliència, la possibilitat de guarir-nos a nosaltres mateixos.

Vostè l'ha experimentat?

Descobrir el kintsugi va ser una revelació. En aquell moment m'estava divorciant del meu segon marit, amb un nadó de quatre mesos.

La seva vida es va trencar.

Sí, sé el que és perdre's, ajuntar els trossos i refer-se. Fa set anys, la meva mare es va suïcidar i jo vaig trobar el seu cos, va ser una experiència molt difícil. El que vaig viure va ser terrible, però en el meu segon divorci sabia que sobreviuria perquè ja havia sobreviscut abans.

El kintsugi és això, l'objecte trencat es revela més bell que abans, i jo també soc ara més forta i tinc més confiança en mi mateixa, i això em permet fer coses que abans no podia. Avui sé que tinc la capacitat de ressorgir.

I com s'ho va fer?

No saps quan et curaràs, no saps quan succeirà l'alquímia i les teves ferides brillaran, però has d'aferrar-te a la idea de ressorgir. És important fer un pas enrere per veure la situació. De vegades necessitem l'ajuda d'un psicòleg, d'amics, de bons llibres.

A vostè, què la va ajudar?

Vaig fer moltes coses, des de tallers de des­envolupament personal a massatges, tai-txi, artteràpia, meditació, però sobretot ball lindy hop, vaig fer un curs de clown i vaig practicar ioga del riure..., tot el que ajudés a combatre la meva tristesa.

És el seu punt feble?

Quan era nena era molt alegre, però als quatre anys els meus pares es van divorciar i la meva mare es va enfonsar, així que vaig pensar que no tenia dret a somriure.

Ho entenc.

Cal agafar-s'ho amb calma, ser pacient, perquè si vas massa de pressa les ferides es poden obrir de nou. El kintsugi requereix un mínim de sis mesos per reconstruir una peça, em va ensenyar la paciència: deixa les armes, relaxa't i descansa.

Va reconstruir un objecte estimat?

Sí, vaig buscar tots els trossos, els vaig netejar i els vaig enganxar amb la resina de l'arbre de laca. Després vaig haver d'esperar, embenant i ventilant la peça perquè s'eixugués. Polir-la i aplicar-hi dues noves capes de laca, la primera és negra i la segona vermella. I cal acariciar les fissures per veure si estan totalment polides.

Tocar les teves ferides?

En la nostra civilització el sentit del tacte s'està perdent, però el cos i la ment tenen vincles: deixar-te tocar, abraçar, regalar-te massatges, participa en la curació.

Ens toquem poc.

Si poses moltes capes de laca ningú no et podrà ferir, i així evitaràs que et passi res, i aquest és el mal: que no et passarà res.

Posem-hi l’or.

Requereix molta concentració, traça i paciència. T'has de convertir en la línia que dibuixes, entrar en la plena consciència. “La perfecció no s'assoleix quan ja no es pot afegir res –deia Saint-Exupéry–, sinó quan ja no es pot treure res”.

Tornar a l'essencial.

Jo abans era una dona que corria, no m'aturava mai. Durant deu anys vaig ser organitzadora de casaments, que és com una fàbrica d'estrès; però avui el meu cos ha integrat la necessitat d'alentir. De vegades intento tenir el mateix ritme d'abans i el meu cos no em deixa.

Potser ha après a honrar-se.

Jo caminava amb les espatlles cap endavant; ara camino dreta, tot està més alineat des que he acceptat tot el que soc. “Sigues tu mateix, tots els altres ja estan agafats”, deia Oscar Wilde. Escoltar-se és essencial.

Ja n'ha après?

M'ha costat 40 anys d'entendre què significa. Si no m'hagués escoltat, això del kintsugi m'hauria semblat molt interessant, però l'hauria aparcat, com tantes coses bones...

Ja té la seva peça única?

Sí, la contemplo, la poleixo i la faig brillar. El nostre trajecte de vida és ple de força i de debilitats i quan assumeixes tot el que ets, la teva perfecta imperfecció, resplendeixes."




dimarts, 5 de març de 2019

Comprendre la realitat




La Tour 1645


Al bell mig del seu extraordinari Limonov (al final del segon capítol de la quarta part, pp. 226 a 228 de l'edició P.O.L. 2011), Emmanuel Carrère contraposa feixisme i cristianisme d'una manera molt sintètica i encertada.

Davant dels qui classifiquen els humans, Carrère invoca la proposta evangèlica que en el Regne el més petit és el més gran.

I ho rebla invocant un sutra buddhista que li havia descobert el seu amic Hervé Clerc: "L'ésser humà que es considera superior, inferior o fins i tot igual que un altre ésser humà no comprèn la realitat."

No es pot dir més amb menys paraules. Quanta saviesa pot transmetre una sola frase!




dilluns, 4 de març de 2019

Sobre el Tao







Diu Nicole Vandier-Nicolas al primer volum, dedicat al pensament prefilosòfic i oriental, de la Història de la filosofia de l'Encyclopédie de la Pléiade (1969, Éditions Gallimard), parlant del taoisme:

"En la recerca de l'absolut, [a l'asceta] la intuïció li serveix més que les facultats intel·lectuals; el raonament discursiu no aprofundeix en el misteri, la intuïció que es nodreix en les fonts profundes de la vida és l'únic que permet assolir l'essència de les coses. Per això va escriure Txuang Tse:

"Huang-ti (l'Eperador Groc) va perdre la seva Perla negra. Va enviar la Ciència a buscar-la, però aquesta no la trobà; va enviar el Discerniment a trobar-la, però aquest no el va trobar; va enviar la Discussió a trobar-la; però aquesta no la trobà; llavors va enviar la Intuïció a buscar-la, i la Intuïció la va trobar. Huang-ti va dir: "Que estrany que la Intuïció l'hagi trobada!"

La Intuïció l'havia trobat perquè és aprehensió immediata de l'inefable. L'Absolut supera el marc de l'intel·lecte humà. Qui situa entre el Tao i ell mateix una pantalla intel·lectual està destinat al fracàs. L'expressió més elevada del Principi no és a les paraules ni a les idees que aquestes transmeten, és més enllà d'elles. Per això l'asceta s'ha de buidar de tot coneixement per tal d'esdevenir capaç de l'Absolut. Tornar a trobar "el seu cor d'acabat de néixer", recrear en ell mateix l'agilitat, la senzillesa, l'espontaneïtat de la infantesa, això és el que prepara per a la Unió."

(...)

"La llum que il·lumina l'asceta en èxtasi és completament interior; tancada sobre ella mateixa, irradia per ella mateixa, però des de fora, resulta invisible. Així passa amb el savi, que manca d'atractiu, i encara més amb el Tao, que es designa com el Fosc (Hiuan)."

(...)

"Tao, no ho oblidem, és la "Mare del món", però també l'Avantpassat de tots els éssers. Ni és ni femení (Yin) ni masculí (Yang) sinó Allò la naturalesa del qual és indeterminada:

"Es mira i no se'l veu: se l'anomena l'Indistint. Se l'escolta i no se'l sent: se l'anomena el Silenciós. Es tempta sense arribar a palpar res: se l'anomena el Subtil. Aquests tres aspectes defugen qualsevol interrogació. Per això es forma la unitat aplegant-los. No és ni lluminós per sobre ni fosc per sota. És continuïtat d'acció i de reacció, de manera que jo no el podria anomenar. Ja ha tornat a l'absència de tot objecte sensible. Ell és també la Forma del que encara no està format, la Imatge del que encara no està configurat."

Tao és l'Origen primer que no ve d'enlloc i d'on venen totes les coses per un procés de "deveniment". La "Vall" és el símbol del Buit, i l'Esperit que ell encobreix es raig vital. "El Tao -continua dient Lao Tse- dóna vida a tots els éssers, i després la seva Virtut () els nodreix, els fa créixer, en té cura, els acaba, els porta a la seva maduresa, els conserva i els engoleix." Els éssers surten d'Ell, però entren necessàriament al seu si. Després d'haver recorregut el cicle evolutiu que els és propi, "tornen a la seva condició original." Tao, principi animador del moviment vital, és la llei que regeix la seva evolució i el mitjà en el que aquesta té lloc."




dissabte, 2 de març de 2019

Escala quàntica







Una frase clarificadora sobre el món quàntic, proposada per Spiros Michalakis a La Contra de La Vanguardia del 01.03.2109:


"A escala quàntica, l’espai-temps està en fase embrionària, no està fixat encara, de manera que pots tornar on vas ser, pots simultaniejar dos llocs sense temps..."


O sigui que sembla que el món quàntic quedaria fora, dessota o abans de l'espai-temps del nostre món. Això és bonic perquè permet pensar que l'absència d'espai-temps no és només un estadi previ al big bang (o a l'etapa inicial del big bang) sinó que es troba permanentment subjacent a tota la nostra realitat. "A l'interior, en el fons, ben endins" de la nostra realitat l'espai-temps no opera.

I això permet entendre millor perquè ens revoltem contra les paradoxes quàntiques, ja que les interpretem com a situades dins de l'espai-temps quan de fet en queden fora; llavors deixarien de ser paradoxes per passar a ser altres modes de comportament de la matèria. Uns modes de comportament que des de l'òptica de l'espai-temps (la nostra) poden semblar impensables, però que són reals a nivell subatòmic. Com és que uns comportaments tan sui generis en el món subatòmic acaben donant (o poden generar) estructures tan rígides, clares i estables en el món atòmic és una qüestió ben interessant, però de fet és així.




divendres, 1 de març de 2019

Feixisme i emocions




Motherwell 1971


"El feixisme es pot definir de moltes maneres. Per Loewenstein, el feixisme no és una ideologia, sinó una tècnica política. I, més concretament, una tècnica política orientada a la mobilització emocional dels ciutadans. Això no vol dir, evidentment, que en el discurs del feixisme no es trobin idees, sinó que, en aquest discurs, les idees tenen un caràcter instrumental i que, per aquesta raó, quan convé, es poden substituir per d'altres que resultin més eficaces per mobilitzar les emocions i conquerir o conservar el poder per mitjà d'aquesta mobilització. Aquesta manera de considerar el feixisme no posa en el punt de mira el contingut d'un programa, sinó la forma de la propaganda. I, segons Lowenstein, el que caracteritza formalment la propaganda feixista és el recurs incendiari a les repeticions, a les exageracions i a les simplificacions excessives a fi de generar una matèria emotiva i sentimental políticament manipulable. Un recurs que va lligat a l'assenyalament d'objectius ben perfilats (jueus, maçons, banquers...) per focalitzar el descontentament. I també, quan el feixisme no té el poder, a l'aprofitament dels episodis de desafiament a l'Estat per alimentar sentiments de persecució, traïció i martiri.

Aquesta caracterització del feixisme pot semblar, en una primera mirada, massa imprecisa. Però potser resulta insensat menystenir-la precipitadament. Lowenstein no parla del feixisme com un historiador o un assagista allunyat generacionalment d'uns fets que només coneix per mitjà dels llibres i d'altres documents. És un intel·lectual alemany d'origen jueu que ha viscut el procés que ha permès la conquesta del poder pels nazis i que, l'any 1937, a l'exili, reflexiona sobre com es pot evitar que processos semblants arribin al mateix port. I, per ell, la forma, una forma totalment orientada a la mobilització de les emocions, és el contingut del feixisme. El fet que aquesta forma que ell reconeixia com a feixista s'assembli a algunes formes de la política actual és, evidentment, un altre tema. Aquest tema no és el de Loewenstein, sinó el nostre. I té diversos apartats. No es tracta només de la dreta populista, que recicla algunes idees que ja havien estat instrumentalitzades per algunes modalitats del vell feixisme. També podria ser el tema d'aquella esquerra que aposta estratègicament per unes propostes populistes com les de Laclau, que semblen rigorosament pensades a partir de la definició del feixisme de Loewenstein. O el dels moviments socials que miren d'imposar una dictadura del cor posant tota la carn a la graella de la mobilització emocional. O el del nacionalisme que converteix l'exacerbació artificial de les emocions i l'explotació dels sentiments en el seu mètode de treball principal. Malgrat que, per ells, els feixistes són sempre els altres, tots ells també podrien ser feixistes segons la definició de Loewenstein. Que el feixisme es pugui definir de moltes maneres no fa impertinent preguntar-se si la política orientada a la mobilització intensiva de les emocions no torna a ser un dels grans problemes de la democràcia liberal."


Josep Maria Ruiz Simón a La Vanguardia del 26.02.2109