divendres, 29 de març del 2019

Callar




Tàpies 1955


"El monopoli dels drets humans és un dels motors de la polèmica sobre els llaços grocs i les pancartes als edificis públics. La inèrcia no ve d'ara. Ja fa temps que referents com Gandhi, Mandela o Rosa Parks s'han sobiranitzat davant la passivitat dels que no tenen prou energia per contradir obvietats, com que la llibertat d'expressió no és patrimoni de ningú. Cada silenci és una derrota. En comptes de discutir, callem. En comptes de constatar que l'enginyeria de l'astúcia és una catàstrofe, mirem cap a una altra banda i devaluem el potencial del respecte. El gran èxit de la criminalització totalitària de l'independentisme ha sigut la instauració d'una asfíxia encoberta de l'excepcionalitat entesa com a gran coartada per perpetuar el col·lapse.

La batalla dels llaços s'hauria d'entendre com el mal menor d'una convivència que ha sabut evitar confrontacions maximalistes. El problema és que les excepcions intolerants es multipliquen i desmenteixen el fins fa poc exemplar “ni un paper a terra”. Com s'ha vist durant el judici a través de testimonis antagònics, el setembre i l'octubre del 2017 no sempre van ser una bassa d'oli. La prova: el dia fatídic que es va proclamar l'article 155, incontrolats impunes d'extrema dreta van anar a Catalunya Ràdio amb la intenció de practicar-hi la violència tumultuària sense que cap dels cossos de seguretat que paguem entre tots intervingués amb eficàcia. En la tragicomèdia dels llaços i les pancartes al balcó de la Generalitat hi han intervingut secundaris vintage com Rafael Ribó, prodigi de longevitat en la gestió de l'ego, i, sobretot, un president Quim Torra que confon deliberadament les prerrogatives governamentals amb la representativitat institucional.

Com a Govern, el president i els consellers tenen tota la legitimitat per atendre el mandat dels seus electors inspirant-se en les figures expropiades de la desobediència. Però la institució és una altra cosa. La institució hauria de preservar el respecte majoritari que encarna el seu escut encara que, històricament, el govern hagi estat format per temeraris, corruptes, megalòmans, mediocres, idealistes, honestos o grans administradors escandalosament malaguanyats per a la causa del servei públic. En el moment perillós que vivim, la immediatesa s'anteposa a la reflexió i, com passa al futbol, la pressió d'una minoria hooligan s'imposa al criteri dels aficionats. Una de les trampes dialèctiques que, com una epidèmia, circula aquests dies pretén equiparar la voluntat de govern amb la dignitat de la institució. El que s'està confirmant és que, en mans de segons qui, es pot ser simètricament incompetent a l'hora de dignificar un govern i una institució amb la única idea d'arribar a les eleccions en un ambient prou deteriorat (polaritzat, se'n diu ara) perquè la política només serveixi com a claveguera d'estats d'ànims, amb o sense nació."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 22.03.2019