divendres, 27 de febrer de 2009

Prosa i poesia







“Detrás del prosaico poder adquisitivo o del cesto de la compra, se perfila lo esencial que nos falta y que da sentido a la existencia, a saber: lo poético. Toda vida humana un poco equilibrada se articula entre, por una parte, las necesidades inmediatas de beber-sobrevivir-comer (es decir, lo prosaico), y por otra, la aspiración a la plenitud de sí, donde la alimentación es de dignidad, de honor, de música, de canto, de deporte, de danza, de lectura, de filosofía, de espiritualidad, de amor, de tiempo libre afectado al cumplimiento de un gran deseo íntimo (es decir, lo poético)”.


En Quim Sicília ens fa arribar aquest bonic fragment d'un manifest en defensa dels vaguistes de Guadalupe, escrit per nou intel·lectuals antillans.






dimecres, 25 de febrer de 2009

Maragall: Per tu ploro



"Anem a la muntanya
que ara ve el bon temps;
ve la primavera,
hores d'alegria,
hores de tristor.
Ai del qui se'n va i no tornarà!
També més ai! del qui perd l'amor!

Adéu, rosa d'abril!
Adéu, rosa encarnada!
Demà, lluny del teu roser,
d'enyorament em moriré.

Quan et diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament no és el teu plor.

Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l'aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar millor."


Joan Maragall (1902)




dilluns, 23 de febrer de 2009

Ramadà









El dejuni ritual del Ramadà (sawm) (Alcorà 2, 185) consisteix bàsicament en l'abstenció de menjar, beure, fumar, perfumar-se i mantenir relacions sexuals mentre hi ha llum del dia.

Es situa en el novè mes de l'any, però els mesos al calendari islàmic van corrent, i el Ramadà pot caure en qualsevol època de l'any, fent-se així més o menys dur. De vegades és motiu de melodramatismes i exageracions, però l'abstenció de beure a l'estiu és pot fer molt severa.

N'estan exempts els vells, els malalts, les dones embarassades, les mares que donen el pit, etc.

És signe de domini de les passions, de purificació del cos i de sacrifici per la divinitat. És un gest d'autodisciplina corporal per permetre la purificació interior; reforça també l'esperit comunitari i crida a l'examen de consciència i a la reconciliació entre germans (semblantment a la quaresma).

És el mes de la paciència.

És un ritual. Durant el Ramadà s'afegeix a les cinc pregàries rituals una sisena pregària nocturna, la “pregària de la nit”, dos o tres cops més llarga que les habituals

Es segueix simultàniament a tot el món islàmic. El dia 27è es celebra la “nit del poder”, commemorant l'inici de la revelació de Déu a Muhammad. S'acaba amb una festa de tres dies (la “festa del trencament del dejuni”) en que s'intercanvien regals, es visita a la família, es fan banquets, etc.

Dues grans consideracions:

1) És un mitjà, no una finalitat en sí mateix. Es fa per dedicar més atenció al llibre, a l'Alcorà, a la paraula revelada. De fet, cal subratllar que es considera que la revelació de l'Alcorà va tenir lloc durant el mes del Ramadà. És un temps de concentració en la fe i de relativització de les preocupacions quotidianes; és un temps de pregària i contemplació.

2) És una pràctica col·lectiva. Es comparteix el dejuni, es motiu de trobada tant per fer-lo com per trencar-lo cada vespre amb una pregària i una menjada (iftar): porta a una dimensió festiva, celebrativa. El dejuni individual és més difícil, més dur, i exclou una experiència de vivència de grup que és difícil de descriure, que és subtil i intangible, però que és real. La nostra societat fragmentadora, individualista, ens dificulta l'accés a aquesta experiència, ens fa perdre alguna cosa, alguna dimensió de la qual el Ramadà és una gran expressió.





diumenge, 22 de febrer de 2009

divendres, 20 de febrer de 2009

Neomodernitat




Picasso 1908


En Fernando Vallespín considera que la crisi actual comportarà el pas de la postmodernitat que des dels anys 80 havia protagonitzat la nostra esfera cultural al que ell designa com la neomodernitat. La modernitat s'havia caracteritzat, entre moltes altres coses, per atorgar una primacia a la racionalitat que la portava cap a posicions universalistes, com ara en creure possible una ètica global; els seus valors eren densos, amb primacia dels valors materials (els més lligats a la supervivència), i en ella les ideologies eren clares (especialment el liberalisme i el socialisme), es creia en la possibilitat de l'emancipació dels éssers humans (o sigui, aquests eren capaços de gosar ser conseqüents amb el que els hi deia la raó) i regnava un cert optimisme progressista (o sigui, es considerava el futur com un espai on es produiria la reconciliació de l'home amb ell mateix). La postmodernitat havia posat l'èmfasi en la diversitat cultural i la incommensurabilitat de les diferents visions ètiques (particularisme); els seus valors eren lleugers, líquids, amb primacia dels valors post materials (els més lligats a l'autorealització personal), i en ella les ideologies eren a la carta (cadascu agafa el que més li plau de diferents ideologies), en un context d'alt pluralisme ideològic i d'absència d'ideologia forta (tot val, no hi ha jerarquia), el que afavoreix la divinització del propi jo. La neomodernitat mantindria la consciència del pluralisme cultural però el faria compatible amb una reafirmació de la pròpia cultura; comportaria un retorn als valors densos, amb menys valors i més clars (i amb un major protagonisme de valors com l'ordre, la seguretat, l'estabilitat i la identitat col·lectiva. Seria una etapa caracteritzada pel conservacionisme (no perdre el món que tenim). Es perd la confiança en el progrés: el futur és vist com a perillós, com a font de risc, i ens n'hem de defensar (el futur col·lapsa sobre el present). Aquest conservacionisme pot ser, però, sempre segons Vallespín, de dues menes: un conservacionisme conservador (que posa l'èmfasi en l'aïllament respecte als diferents i el retorn a posicions populistes legitimitzades que poden caure en la xenofòbia) i un conservacionisme progressista (que posa l'accent en la necessitat d'una major cooperació per fer front als reptes que se'ns plantegen i que subratlla la necessitat de trobar un nou estil de vida sostenible). Pels qui no hem estat gaire còmodes amb la postmodernitat, aquesta nova situació, tot i ser fruit d'una crisi, amb el sofriment que això comporta per a molta gent, no deixa de ser una possibilitat de construcció de dinàmiques personals i col·lectives més assenyades i més properes als valors fonamentals de la condició humana, uns valors que es perceben com estant més enllà de les situacions circumstancials per les que passen les societats, com més intemporals i universals en tant que més lligats a la mateixa manera d'haver-se construit els éssers humans, si més no en els darrers 35.000 anys (per dir alguna xifra...). Tot i els reptes i dificultats que comporta, no ens trobem incòmodes en una situació més dura però potser més favorable a l'hora de destriar el fonamental del secundari, de prioritzar la fondària i el rigor envers la superficialitat i la frivolitat. Caldrà saber-ho fer bé i evitar els perills que la nova situació comporta (replegament identitari, rebuig del diferent, por a la novetat, recel davant de l'avantguarda innovadora, etc.); caldrà que el conservacionisme progressista sigui més potent que el conservador. Però la nova etapa pot portar a noves i més consistents formes d'organitzar la societat i orientar la vida humana. Si és cert que res no tornarà a ser com abans, que d'aquesta crisi en sortirà inevitablement un món nou, procurem que sigui un món que valgui la pena.




dissabte, 14 de febrer de 2009

Catalunya, religiositat i pluralisme religiós






Crec que el tret principal de la Catalunya actual en l'àmbit religiós és l'afebliment dràstic de la valoració col·lectiva del fet religiós experimentat en els darrers trenta anys. El reconeixement social positiu del fenomen religiós ha passat de ser notable a ser pràcticament inexistent; majoritàriament se l'ignora o se'l considera irrellevant. Aquesta indiferència envers la dinàmica religiosa incideix en la identitat col·lectiva catalana, allunyant-la de la seva història, posicionant-la en l'actual context internacional i condicionant la seva orientació futura.

L'avaluació d'aquest fet depèn de les posicions personals de cadascú en la qüestió religiosa. Per a les persones que procurem implicar-nos en la indagació religiosa i la considerem important per a les nostres vides, aquest context és més aviat preocupant i descoratjador. Però a nivell global aquesta situació no ha de merèixer necessàriament una valoració negativa, ja que pot permetre una aproximació més neta i franca en el futur al fet religiós. Comporta, però, també el risc que el desinterès pel fenomen religiós es consolidi i perpetuï.

En aquest context, les formulacions de la laïcitat positiva (no opció religiosa de les institucions públiques però interès per les aportacions a la vida pública que es puguin fer des d'àmbits religiosos) poden ser vistes com a positives i desitjables per a la nostra societat.

Cal tenir present aquest context de desinterès majoritari pel fet religiós a l'hora d'abordar el tema de la diversitat religiosa a casa nostra. El pluralisme religiós és un fenomen recent a Catalunya, lligat a la modernitat, la globalització i les noves migracions. Es constata el pas d'una societat monolíticament catòlica, amb l'excepció de petites minories protestants, a una societat sense identitat religiosa col·lectiva, en la que són presents minories catòliques en situació de cert desconcert, minories protestants i una petita comunitat jueva, i a la que s'incorporen a través de la nova immigració unes minories islàmiques quantitativament rellevants i petites minories d'altres tradicions (hindús, sikhs). Alhora, alguns petits nuclis autòctons s'incorporen a dinàmiques religioses no tradicionals a Catalunya (especialment el buddhisme, però també l’islam i la fe bahai), mentre altres petits nuclis autòctons s’interessen per camins a les fronteres de l’àmbit religiós (esoterisme, new age, etc.).

Aquesta diversitat religiosa és un enriquiment per Catalunya i mereix ser valorada positivament. Alhora cal mantenir la consciència del seu caràcter minoritari, a nivell de cada tradició i del conjunt, més enllà de les afirmacions de pertinença religiosa que es puguin recollir a les enquestes sobre la creença en Déu o l’adscripció a una determinada tradició religiosa. La percepció subjectiva respecte al posicionament religiós és una dada sociològica a respectar i tenir en compte, però no es pot equiparar directament a una adscripció religiosa en el sentit fort del terme. Cal, doncs, evitar caure en el parany de considerar com a conflictes religiosos alguns dels conflictes socio-culturals que es puguin donar en determinats punts de Catalunya (com ara les conegudes tensions d’ordre públic per la presència d’oratoris musulmans o evangèlics en alguns indrets).

És important donar visibilitat a la diversitat religiosa a Catalunya i subratllar el caràcter positiu d’aquest fet. Cal ajudar a la construcció de temples dignes i visibles de totes les tradicions generadores de prou adhesió, incloses les mesquites, tot evitant la seva utilització per a finalitats no religioses i impulsant el seu arrelament en l’entorn cultural del país. Alhora, si la diversitat religiosa es consolida entre nosaltres i hi ha grups amplis i dinàmics de diferents tradicions, en algun moment es podria plantejar l’oportunitat d’impulsar algun tipus d’espai interreligiós a Catalunya (vegeu la entrada corresponent a aquest concepte en aquest mateix blog).

Cal fomentar el diàleg entre les minories religioses presents a Catalunya i el diàleg entre aquestes minories i el conjunt de l’entorn social. Cal constatar les favorables repercussions potencials del diàleg entre religions i del diàleg entre les religions i altres tradicions i cosmovisions espirituals i filosòfiques en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la innovació del pensament i la construcció de la pau. Les diverses tradicions religioses mereixen ser respectades tant pel seu valor intrínsec com per la seva capacitat de diàleg i de convivència entre elles i amb d'altres tradicions espirituals i filosòfiques, així com pel seu compromís amb la justícia social i la solidaritat, amb els valors i principis de la democràcia i amb la dignitat de la persona i la seva dimensió espiritual. I cal valorar el potencial de crítica social i d’estímul a la renovació dels valors i de les estructures que poden tenir les religions, així com la seva capacitat de desvetllar consciències, superar egocentrismes i potenciar la dimensió espiritual de la condició humana.

Seria desitjable que l’Estatut de Catalunya proclamés la laïcitat de les institucions públiques catalanes i el dret a la llibertat religiosa dels ciutadans (que inclou el dret a no professar cap religió), explicitant que tothom té el dret de practicar la pròpia religió, de forma individual o col·lectiva, sempre i quan aquestes pràctiques no entrin en contradicció amb els drets fonamentals de les persones i amb la convivència pacífica en la societat. Seria bo també que l’Estatut reconegués que les arrels nacionals de Catalunya se situen en un context històric fortament marcat pel cristianisme, el qual ha contribuït a configurar la cultura i les tradicions catalanes al llarg dels segles, i constatés alhora que el pluralisme religiós és una de les característiques de la societat catalana del segle XXI.




dimarts, 10 de febrer de 2009

dijous, 5 de febrer de 2009

dimarts, 3 de febrer de 2009

Simone Weil





A Natàlia Cantó i Teresa Guardans

El 3 de febrer de 1909 neixia a Paris Simone Weil, una de les grans creients del segle XX. En recollim algunes frases.

- "L'amour consent à tout et ne commande qu'à ceux qui consentent... Dieu est abdication." (La connaissance surnaturelle)

- "Dieu ne peut être présent dans la création que sous la forme d'absence." (La Pesanteur et la Grâce)

- "Je dois me retirer pur que Dieu puisse entrer en contact avec les êtres que lle hasard met sur ma route et qu'il aime. Ma présence est indiscrète, comme si je me trouvais entre deux amants ou deux amis." (Cahiers, II)

- "L'amour implicite de Dieu ne peut avoir que trois objets immédiats, les trois seuls objets d'ici-bas où Dieu soit réellement, quoique secrètement présent. Ces objets sont les cérémonies religieuses, la beauté du monde, et le prochain. Cela fait trois amours." (Attente de Dieu)

- "Ne pas aller au prochain pour Dieu, mais être poussé par Dieu vers le prochain comme la flèche vers le but par l'archer." (La Pesanteur et la Grâce)

- "Il y a deux athéismes, dont l'un est une purification de la notion de Dieu." (Cahiers, I)

- "Les lycéens, les étudiants qui aiment Dieu ne devraient jamais dire: "Moi, j'aime les mathématiques", "moi, j'aime le français", "moi, j'aime le grec". Ils doivent apprendre à aimer tout cela, parce que tout cela fait croître cette attention qui, orientée vers Dieu, est la substance même de la prière. (Attente de Dieu)

- "Chaque événement quel qu'il soit est comme un attouchement de Dieu. Chaque fait, chaque chose qui se produit, qu'elle soit heureuse, malheureuse ou indifférente de notre point de vue particulier, est une caresse de Dieu." (Cahiers, II)

 

- "Les corrélations de contraires sont comme une échelle. Chaqune nous élève à un plan supérieur où habite le rapport qui unit les contraires. Jusqu'à ce que nous parvenions à un endroit où nous devons penser ensemble les contraires, mais où nous ne pouvons pas avoir accés au plan où ils sont liés. C'est le dernier échelon de l'échelle. Là, nous ne pouvons plus monter, nous devons regarder, attendre et aimer. Et Dieu descend." (Cahiers, III)

- "Croire que Dieu peut ordonner aux hommes des actes atroces d'injustice et de cruauté, c'est la plus grande erreur qu'on puisse commetre à son égard." (Lettre à un religieux)

- "Si on aime Dieu en pensant qu'il n'existe pas, il manifestera son existence." (La Pesanteur et la Grâce)

- "Il ne dépend pas de nous de croire en Dieu, mais seulement de ne pas accorder notre amour à de faux dieux." (Pensées sans ordre concernant l'amour de Dieu)

- "Je suis tout à fait sûre qu'il y a un Dieu, en ce sens que je suis tout à fait sûre que mon amour n'est pas illusoire. Je suis tout a fait sûre qu'il n'y a pas de Dieu, en ce sens que je suis tout à fait sûre que rien de réel ne ressemble à ce que je peux concevoir quan je prononce ce nom. Mais cela que je ne puis concevoir n'est pas une illusion." (La Pesanteur et la Grâce)

- "Aimer Dieu à travers le mal comme tel. Aimer Dieu à travers le mal que l'on hait, en haïssant ce mal. Aimer Dieu comme auteur du mal qu'on est en train de haïr. (...) Quand on aime Dieu à travers le mal comme tel, c'est vraiment Dieu qu'on aime." (La Pesanteur et la Grâce)

- "J'éprouve un déchirement qui s'aggrave sans cesse, à la fois dans l'intelligence et au centre du coeur, par l'incapacité où je suis de penser ensemble dans la vérité le malheur des hommes, la perfection de Dieu et le lien entre les deux. J'ai la certitude intérieure que cette vérité, si elle m'est jamais accordée, me le sera seulement au moment où je serai moi-même physiquement dans le malheur, et dans une des formes extrêmes du malheur présent." (Écrits de Londres et dernières lettres) Aquesta convicció permet potser entendre en part el desconcertant itinerari d'autonegació física de Simone Weil, morta el 1943 als 34 anys (i que no li és exclusiu).

- "Notre moi disparaissant doit devenir un trou à travers lequel Dieu et la création se regardent." (La Connaissance surnaturelle)

- "Comme disent les Hindous, Dieu est à la fois personnel et impersonnel. Il est impersonnel en ce sens que sa manière infiniment mystérieuse d'être une personne diffère infiniment de la manière humaine. On ne peut saisir ce mystère qu'en employant à la fois, comme deux pinces, ces deux notions contraires, incompatibles ici-bas, compatibles seulement en Dieu." (Lettre à un religieux)

diumenge, 1 de febrer de 2009

Causa gran, Casa comuna




A tota societat hi coexisteixen tendències a la polarització, a la diferenciació, i tendències a la cohesió, a l'enfortiment dels vincles i els referents compartits. És positiu que existeixin ambdues tendències, i que mantinguin un bon equilibri, però això no ens eximeix d'haver de discernir en cada moment quina de les dues ha de ser preponderant.

A Catalunya s'estan oferint dues propostes que responen a la primera dinàmica, la del contrast, encara que es presentin com a esforços d'ampliació de demarcacions i de moviments cap al centre de l'espectre polític. La primera és la "Casa gran" del catalanisme, que es pot interpretar com un intent de reunir sota un mateix sostre les diferents tendències catalanistes. El seu punt feble és que aquest sostre és convergent, i pretendre que tota posició catalanista es pot trobar còmoda en un aixopluc convergent és contradictori amb la realitat i és un mal servei al país com a proposta; és i ha de ser possible ser catalanista sense haver de passar per l'espai convergent.

La segona és la "Causa comuna" del socialisme, que es pot percebre com un intent d'eixamplar les fronteres socialistes per incorporar sectors no tradicionalment adherits a aquesta tradició política. Però construir un país a base de fer hegemònica a una determinada força política en la dinàmica social més enllà dels resultats que es vagin donant a les diferents eleccions democràtiques pot empobrir i encorsetar la vitalitat social i cultural del país, deixant-la sota l'excessiva influència d'un determinat aparell polític.

Els que considerem que en el moment actual ha de prevaldre la tendència cohesionadora en la dinàmica política catalana, vista la nostra realitat social i els reptes que tenim al davant com a país, preferiríem poder parlar d'una altra perspectiva, d'una tercera proposta: la que, jugant amb els mateixos termes, consistiria en veure Catalunya com la nostra "Causa gran" i la nostra "Casa comuna" (sense deixar de ser per això la nostra "casa gran" i la nostra "causa comuna"...). Catalunya és la "Casa comuna" que ens aplega, la llar que compartim i en la que volem que tothom s'hi trobi "com a casa". I la "Causa gran" per la que treballem, l'horitzó de futur que canalitza els nostres esforços. No la única causa, ni tan sols la més important, però si la gran causa que com a poble ens uneix, i que cadascú fa compatible amb les altres causes que l'apassionen. Ens resistim al predomini de la confrontació, posem en primer pla el compartir un mateix projecte.


Una versió castellana d'aquest escrit ha estat publicada a La Vanguardia el 8 d'abril de 2009:

En toda sociedad coexisten tendencias a la polarización, a la diferenciación, y tendencias a la cohesión, al fortalecimiento de los vínculos y los referentes compartidos. Es positivo que se den ambas tendencias, y que mantengan un buen equilibrio, pero hay que procurar discernir en cada momento cual de las dos debe ser preponderante.


En Catalunya se están ofreciendo dos propuestas que responden a la primera dinámica, la del contraste, aunque se presenten como esfuerzos de ampliación de demarcaciones y de movimientos hacia el centro del espectro político. La primera es la "Casa gran" del catalanismo, que se puede interpretar como un intento de reunir bajo un mismo techo a las distintas tendencias catalanistas. Su punto débil es que este techo es convergente, y pretender que toda posición catalanista puede encontrarse cómoda en un cobijo convergente es contradictorio con la realidad y es un mal servicio al país como propuesta; es y ha de ser posible ser catalanista sin tener que pasar por el espacio convergente. La segunda es la "Causa comuna" del socialismo, que se puede percibir como un intento de ampliar las fronteras socialistas hacia sectores no tradicionalmente adheridos a esta tradición política. Pero construir un país a base de hacer hegemónica a una determinada fuerza política en la dinámica social más allá de los resultados que se vayan dando en las distintas elecciones democráticas puede empobrecer y encorsetar la vitalidad social y cultural de dicho país, dejándola bajo la excesiva influencia de un determinado aparato político.


Los que consideramos que en el momento actual debe prevalecer la tendencia cohesionadora en la dinámica política catalana, dada nuestra realidad social y los retos que se nos plantean como país, preferiríamos poder hablar de otra perspectiva, de una tercera propuesta: la que, jugando con los mismos términos, consistiría en ver a Catalunya como nuestra "Causa gran" y nuestra "Casa comuna" (sin dejar de ser por ello nuestra “casa gran” y nuestra “causa comuna”…). Catalunya es la "Casa comuna" que nos reúne, el hogar que compartimos y en el que queremos que todo el mundo se sienta "como en casa". Y la "Causa gran" por la que trabajamos, el horizonte de futuro que canaliza nuestros esfuerzos. No la única causa, ni tan solo la más importante, pero si la gran causa que como pueblo nos une, y que cada cual hace compatible con las demás causas que le apasionan. Nos resistimos al predominio de la confrontación, ponemos en primer plano el compartir un mismo proyecto.