diumenge, 18 de maig de 2008

Interès, distanciament, silenciament




Malevich 1928


La “llei general de la qualitat”


Estructura de la qualitat humana


A les noves societats de coneixement, caracteritzades per un alt ritme de canvi, la qüestió de la qualitat humana s’haurà de plantejar en termes inevitablement diferents que a les societats que ens han precedit. La hipòtesi que proposem en aquest escrit és que en aquestes noves societats la qualitat humana s’ha de poder plantejar i cultivar:
-        no només com un conjunt articulat de valors personals i col·lectius capaços de fer viables (o sigui garantir la supervivència) dels individus, els col·lectius i l’espècie;
-        no només com el cultiu de determinats àmbits capaços de posar-nos en contacte amb els aspectes més profunds, rics i oberts de la realitat, com poden ser la filosofia, la ciència, l’art, la religió o certes experiències vitals d’especial intensitat (sobretot en l’àmbit de les relacions amb la natura, de les relacions interpersonals i de la relació dels individus amb els col·lectius)
-        sinó també, i inevitablement, i molt rellevantment, com una actitud buida de continguts, com una manera d’estar en el món que dóna més importància a la configuració de l’actitud que als continguts valoratius concrets que l’omplen; la qualitat humana s’haurà de poder caracteritzar i practicar amb autonomia respecte de qualsevol tipus de continguts. Les societats de coneixement hauran d’aprendre a concebre i tractar els valors com a postulats de base i com a matrius, com a marcs dins dels quals es poden vehicular múltiples continguts diversos sense sortir de la matriu. Haurem d’aprendre a cultivar la qualitat humana com a un marc d’actituds i aptituds en el si del qual es viuran continguts canviants.

Fins ara, a les societats preindustrials i fins i tot a les industrials, es decidia el present i, a través d’ell, el futur, fonamentant-se en el passat. El punt de referència que proporcionava criteris, normes, principis i tradicions eren les creences religioses, les ideològiques o una barreja d’ambdues. La característica fonamental d’aquestes societats era que es decidia el present des del passat; eren societats estàtiques –vivien fent sempre fonamentalment el mateix- o bé s’interpretaven a si mateixes com a estàtiques, encara que en realitat no ho fossin. En aquestes societats, el present i el futur pretenien repetir el passat.

Això no és una consideració crítica, sinó la constatació d’una manera de funcionar. Aquesta era la forma que tenien aquestes societats d’assegurar la continuïtat d’un sistema de vida que s’havia verificat com a eficaç per a la supervivència del grup, i era també la manera de bloquejar els canvis, que en tractar-se de canvis d’un model verificat, eren considerats com a perillosos. Això no exclou que en aquestes societats hi hagués conflictes, rebel·lions, desigs de canvi, però el marc mental en el que es vivien i formulaven aquestes propostes no postulava una nova dinàmica social; es podien proposar canvis concrets, però no societats que es concebessin com a canviants, com a necessitades del canvi per a sobreviure, per a ser viables.

En aquestes societats, la qualitat humana també venia definida per criteris del passat i, en conseqüència, referida a continguts semàntics ben definits per les creences que sustentaven i fixaven les societats. Creences que podien ser religioses, ideològiques o una combinació d’ambdues, com dèiem abans.

Els darrers vint anys del segle XX es viu un canvi històric la magnitud del qual ens és encara difícil d’abastar, però que se’ns va fent evident a grans passes. Les societats han passat a “viure del coneixement”, que vol dir també viure de la innovació, del canvi. El coneixement és l’actiu principal de les societats i de les organitzacions, i la creació de coneixement el gran instrument de la competitivitat econòmica. És una nova societat, la “societat del coneixement”, que succeeix a la societat industrial. Vol dir això que la indústria desapareix? Certament no, com tampoc la indústria no va fer desaparèixer l’agricultura. Però vol dir que la mentalitat generada per la societat del coneixement impregna el conjunt de la societat, incorporant-se també als processos industrials, igual com la mentalitat científica moderna va ser aplicada a l’agricultura (sobretot des del segle XVII) o la mentalitat industrial a l’agricultura (sobretot al segle XX). Les mentalitats no es correlacionen amb el percentatge de població activa dedicat a un determinat sector: van més de pressa, el nivell cultura és més flexible i més sensible a la novetat, al que apareix com a camí de futur. Les mentalitats depenen dels sectors de la vida cultural i tecnoeconòmica que condicionen la orientació de tots els altres sectors. La cultura es vertebra al voltant dels sectors amb més perspectives de futur i escampa la nova mentalitat, ni que només sigui parcialment, al conjunt de la població. Certament, a les societats contemporànies també es preveu una reducció notable del percentatge de la població activa que es dedicarà a la indústria, sense que això suposi un descens de la producció industrial, tal com ja va passar abans amb l’agricultura. Però no cal esperar a que això sigui un fet per a veure que la “matriu mental” de la societat ja ha canviat, marcada pel nou sector protagonista, en aquest cas el coneixement. Els mitjans de comunicació de masses (especialment la televisió) estan contribuint a accelerar la difusió universal d’aquesta nova mentalitat, fins i tot a les zones del planeta on l’agricultura continua essent l’activitat econòmica d’un percentatge notable de la població. Les tecnologies de la informació i la comunicació enforteixen encara més aquesta dinàmica.

L’aparició d’aquestes noves societats de coneixement que viuen de la innovació i el canvi comporta que l’anterior criteri de qualitat, bàsicament estàtic i referit al passat, hagi de ser substituït per un de nou que permeti, que afavoreixi la dinàmica de desenvolupament i canvi que la nova societat necessita, dinàmica necessària en les noves circumstàncies tecnològiques, econòmiques, socials, polítiques i culturals per a la preservació de la vida i el desenvolupament de tot el seu potencial.

Si l’èxit econòmic i, per tant, el benestar de la societat, depenen de la innovació de productes i serveis, i, per tant, de la continua creació de nous coneixements, noves tecnologies, noves formes de treballar i noves formes de cohesió i motivació, el present no es pot definir des del passat, perquè no el pot ni l’ha de repetir. No és que no es pugui “aprendre” del passat, i admirar-lo; certament això es pot fer, i s’ha de fer, s’ha de conèixer el millor possible. El que no es pot fer és repetir-lo, ja que fer-ho bloquejaria o posaria entrebancs al canvi generalitzat que requereixen les societats de coneixement.

Però si el present no es pot decidir en base a la projecció del passat, on podrà trobar una referència? A les decisions sobre el present no els queda altra possibilitat que fer peu en un projecte de futur. Ara bé, si hem de decidir el present des d’un projecte de futur que no pot ser repetició del passat, caldrà construir prèviament aquest projecte. I el projecte a construir haurà de ser de qualitat, si volem que el present i el conjunt de la dinàmica social siguin també de qualitat.

El problema és que per construir projectes de qualitat, que no poden limitar-se a repetir el que consideràvem de qualitat en el passat, haurem de formar primer individus de qualitat. Aquí ve, llavors, la pregunta clau: ¿com es formen individus de qualitat, capaços de dissenyar projectes de futur qualificats, quan no tenim criteris de qualitat preestablerts, quan no podem treure del passat una aproximació definida a la qualitat, un estoc de continguts que la constitueixin, que la defineixin? No disposem d’aquests criteris de qualitat preestablerts perquè, com hem dit, el passat ja no ens ofereix fórmules operatives i el futur encara s’ha de dissenyar.

Per tant, hem d’afrontar el problema de la construcció d’una qualitat humana que, a diferència de com s’ha edificat fins ara, no podrà fonamentar-se ni en creences, religioses o laiques, ni en continguts, siguin del tipus que siguin, ja construïts i heretats del passat. Per dir-ho curt i de forma radical, contundent, que ens ajudi a copsar la magnitud del desafiament: ens caldrà ser capaços de construir una qualitat humana que no es fonamenti en continguts concrets, que sigui en la seva estructura buida de continguts.

¿És possible això? Per assenyalar camins en aquesta direcció, mirarem ara de descriure breument les característiques d’una qualitat humana el fonament de la qual sigui buit de continguts, i per tant, laic i sense pertinença ideològica.

L’estructura fonamentadora i vertebradora de la qualitat humana haurà de tenir en el futur tres tipus de trets o disposicions fonamentals. Aquests trets fonamentals constitutius són actituds i aptituds, no continguts ni criteris.

Primer tret: l’interès per la realitat. Un interès mental i sensitiu, com més intens i apassionat millor. Un interès que es traduirà en una atenció desperta, un estat d’alerta. Tant l’interès com l’alerta han de ser agudes i continuades, com més millor.
Aquest tret suposa el cultiu, el desenvolupament de tres aspectes fonamentals:
-        la capacitat d’atenció, de concentració, a l’hora d’observar la realitat (que demanarà una combinació de serenitat i lucidesa)
-        la capacitat de coneixement i reflexió: interessar-se per la realitat demana voler conèixer-la amb el màxim rigor i la major amplitud possibles. No es tracta tant d’una acumulació d’informació, com d’una forma peculiar d’apropar-nos a ella
-        el desenvolupament de la sensibilitat, una facultat multifacètica que tots tenim però que cal fer créixer, desenvolupar. Es tracta de la capacitat de captar la valuositat de les coses i les persones, de deixar-se impactar a fons per la realitat de manera que ens provoqui admiració, que ens meravelli, que ens commogui. Hi ha quatre grans àmbits on es pot treballar pel desenvolupament de la sensibilitat: 1) l’observació de la natura, 2) la contemplació activa de les obres d’art, 3) les interrelacions personals profundes i el coneixement d’un mateix i 4) el compromís amb els altres, especialment amb els que pateixen, amb els pobres i els marginats; la consciència profunda i mobilitzadora del sofriment aliè. Sense aquest desenvolupament de la sensibilitat de base fins i tot comportaments correctes en l’àmbit de l’ètica personal i del compromís social poden quedar rígids, freds, desencarnats, fruit d’un voluntarisme que a la llarga no es pot sostenir i genera duresa.

En aquest context, l’atenció activa per l’entorn (per l’altre, pels altres, pel medi) i per un mateix esdevenen imprescindibles: la indiferència, el passotisme escèptic, l’individualisme egocèntric, la diversió evasiva, el tancar els ulls a la realitat (inclosa la utilització de drogues amb aquest propòsit), així com pretendre ignorar tot allò que no es pot encabir en el propis quadres mentals i les pròpies expectatives, són actituds que van en la direcció contrària a la que estem assenyalant.


Segon tret: la capacitat de distanciament de les realitats per les que estic interessat. Un distanciament que es tradueix en desaferrament (en castellà, “desapego”; en francès,  “détachement”), desimplicació, i això en el mateix moment, en el mateix acte d’interessar-me profundament per la realitat en un complet estat d’alerta. Aquest distanciament comporta una desidentificació de mi mateix i de la situació en la que em trobo. Pel distanciament, el desaferrament i la desidentificació, l’ego, els seus temors i desigs, queden oblidats i silenciats.

Si es cultiva aquest conjunt format pel distanciament més el desaferrament més la desidentificació no és perquè em sigui indiferent la realitat que considero i a la que m’adreço amb tota la capacitat de les meves facultats, sinó precisament perquè aquesta realitat m’interessa profundament. Sense distanciament, sense desaferrament i sense desidentificació de la situació i de mi mateix, no podré fer justícia a la realitat que se’m presenta. Les característiques d’aquest segon tret de la qualitat són fills de l’amor i la passió per la veritat i la realitat.


Tercer tret: la capacitat de silenciament interior complet. Cal fer-se capaç de silenciar completament les pròpies interpretacions habituals, les pròpies valoracions habituals de la realitat; cal aconseguir aturar completament les pròpies formes habituals d’actuar i cal posar en un parèntesi complet el que són les pròpies normes, de fet intocades (i sovint considerades inconscientment com a intocables), de viure.


Només aquest silenciament complet dels meus patrons d’interpretació, de valoració, d’actuació i de viure poden permetre’m l’apropament net, franc i desinteressat de mi mateix per interès de la realitat. Només apartant de la meva ment i del meu sentir tots aquests patrons que modelen des de mi a la realitat, li dono la possibilitat de que es mostri des d’ella, sense forma. Es tracta de veure el que hi ha, no el que jo projecto; es tracta de veure el seu existir despullat.

El resultat de la suma d’aquests tres trets és una actitud que permet bloquejar les interferències que puguin impedir a la realitat dir-se’m des de sí mateixa.

I cal tenir molt en compte una qüestió essencial: aquests tres trets que defineixen l’estructura fonamentadora i vertebradora de la qualitat humana són inseparables. Si en falta un, sigui quin sigui, la qualitat no es donarà. Les conseqüències d’aquest fet, que estableix un marc de notable exigència, són molt grans, i cal tenir-lo sempre ben present. La passió sense distància és alienant, la distància sense passió fredor estèril… i així podríem continuar veient què succeeix quan manca algun dels tres trets.

A aquest paquet de trets, internament articulats, l’anomenarem doncs fonament estructural de la qualitat humana, i també mètode laic de silenciament ja que és un conjunt d’eines que porten al silenciament dels propis interessos i concepcions sense recórrer a l’aproximació global tradicionalment utilitzada per les tradicions religioses per a assolir el silenciament, i que passava per la creença, per l’acceptació de determinats continguts (estem aquí utilitzant “religiós” com a equivalent a “lligat a un conjunt de creences”, de formulacions de continguts; es pot també utilitzar “religiós” en un sentit que subratlla l’actitud d’obertura a l’experiència unificada de la realitat, sense lligams a determinades creences i continguts). Això no vol dir que des d’una perspectiva laica no es puguin utilitzar moltes de les tècniques, dels mètodes, dels textos i fins i tot de les formulacions i reflexions aportades històricament per les tradicions religioses; però ni cal assumir la totalitat de l’herència de les tradicions (el que no vol dir que no es pugui assumir “l’esperit” d’aquesta herència) ni cal viure aquests elements en el marc mental de creences en el que es van generar.

Diguem també llavors que la qualitat humana i el silenciament, es presentin on es presentin, hauran de tenir aquests tres trets amb el seu lligam intern. On es donin aquests trets, sigui en el cultiu de les ciències, en el de les arts, en el de les actituds valoratives humanes o en les religioses, hi haurà qualitat. On no es donin, no hi haurà qualitat. Dit d’una altra forma: on ens veiem forçats a haver de reconèixer qualitat humana, sigui a l’àmbit que sigui, aquests trets hi seran clarament reconeixibles. Si no hi són, podrem apostar que no hi haurà qualitat, encara que ho sembli.

L’adquisició del conjunt inseparable dels tres caràcters (interès, distanciament i silenciament, que anomenarem IDS per fer-ho curt i gràfic) és l’assoliment de la component bàsica i fonamental de la “qualitat humana”. No es tracta només de la condició indispensable per a l’adquisició de la qualitat humana, ni d’un simple mètode, tot i que operi com un mètode. Aquesta actitud i aptitud constitueix ja “la qualitat mateixa”, és ja de per sí i plenament qualitat humana, sense que es requereixi cap ulterior determinació per a poder ser considerada com a tal. Si IDS no fos qualitat humana completa en sí mateixa no podria ser la base en la que fer peu per a la creació de projectes de futur.

Com més profund i radical sigui l’interès per les realitats, com més gran sigui la distància dels aferraments i interessos personals al considerar les coses i més complet sigui el silenci de tota prèvia interpretació, valoració i hàbits d’actuació respecte a les realitats a les que s’aboca l’atenció i la alerta, més gran serà la qualitat humana que es posseeixi i més gran serà la qualitat del que des d’aquesta actitud es construeixi.

Afirmat això cal dir també que, ni que IDS sigui qualitat humana completa en sí mateixa, tant degut a la nostra condició d’éssers humans com degut a la nostra pertinència a societats de coneixement aquesta “qualitat-arrel” mai no es tanca sobre sí mateixa, sempre es projecta en la construcció de valors, de formes i de projectes. Per això, i recordant el que dèiem al principi, habitualment considerem com a qualitat humana el conjunt format per tres elements:
-        un conjunt articulat de valors capaç de garantir, en un determinat entorn: 1) la supervivència i 2) un bon desplegament de capacitats individuals i col·lectives dels éssers humans
-        el cultiu d’àmbits amb una especial capacitat de posar-nos en contacte amb els aspectes més profunds, rics i oberts de la realitat, com poden ser la filosofia, la ciència, l’art, la religió o certes experiències vitals d’especial intensitat (sobretot en l’àmbit de les relacions amb la natura, de les relacions interpersonals o familiars i de la relació dels individus amb els col·lectius)
-        el paquet IDS, que és la matriu fonamentadora i estructuradora de les dues components anteriors. Això és degut a la seva naturalesa intrínseca de qualitat humana completa en si mateixa que es desplega, es manifesta, s’explicita, es tradueix en les altres dues components.

Tot això pot portar a una certa confusió semàntica, ja que el terme “qualitat humana” tant l’estem utilitzant pel conjunt dels tres elements que acabem d’esmentar com només pel darrer d’aquests tres elements, del que hem subratllat que és ja per ell mateix qualitat humana completa. Ens sembla que les explicacions donades permeten entendre el perquè d’aquesta doble utilització. La consideració del context hauria de permetre diferenciar en quin sentit s’empra en cada moment.

Diguem també que la qualitat del primer component és afavorida pel desplegament del segon, i que el cultiu del tercer potencia el desenvolupament del segon i el primer. Això pot semblar un mer joc formal, però està ple d’implicacions i possibilitats quan apliquem aquest esquema a un àmbit concret de la vida humana: les relacions personals, la vida política, la gestió empresarial o el que sigui.


La qualitat humana com a recurs de l’espècie

La qualitat humana que s’aconsegueix amb el silenciament radical és el recurs bàsic de l’espècie humana. Gràcies a ell es pot construir una naturalesa adequada a cada nova situació. Per tant, si aquest recurs bàsic, amb el que l’espècie humana es construeix el seu propi destí, no fos ja en sí mateix qualitat, aniríem a la deriva i, a més, la flexibilitat cultural de la nostra espècie seria limitada.

Els únics marges insalvables que la vida ha posat a la nostra espècie són la nostra base fisiològica, la nostra forma de reproducció sexuada, la nostra manera de supervivència simbiòtica i l’instrument fonamental per a que edifiquem la naturalesa cultural que convingui a cada nova situació: la parla (o més ben dit, la competència lingüística, la capacitat d’aprendre una parla). Tenint present que la fisiologia, els instints i la competència lingüística formen una unitat. La fisiologia inclou, és en sí mateixa els instints i la competència lingüística. Només això és inflexible, la resta és pura flexibilitat.

Aquesta fisiologia dotada d’instints i capacitat de parlar ve a ser el nostre "hardware". El pas següent (en un esquema lògic, no una descripció de processos temporals d’evolució de l’espècie o de l’individu) és dotar-lo d’un "software": i això es fa quan s’aprèn una parla concreta. A través d’aquesta parla s’adquireix el programa que permet captar i relacionar-se amb l’entorn, i sobreviure en ell, i trobar sentit a aquesta existència. De fet, llengua, forma de simbiosi i forma d’exercici de la sexualitat i de la cria dels fills no són moments separats: s’adquireixen de cop, conjuntament. Tot el que som i fem, la nostra manera de viure (de menjar, d’abrigar-nos, de relacionar-nos, de cooperar, de reproduir-nos, de crear cultura) queda així marcat per la parla. Prenem així consciència que el valor, el significat de les coses, la forma de les coses, és funció d’aquest paquet indestriable format per la llengua i la manera de viure. En el mateix procés d’aprendre estructures fonològiques, sintàctiques i semàntiques rebem la programació del grup, la cultura, la socialització, convertint-nos així gràcies a les aportacions culturals en vivents viables. Això és el que podem anomenar “adquirir la naturalesa humana” (que ens ve atorgada pel software; el hardware només ho permet, ho fa possible, és condició prèvia per a la seva adquisició). Podríem arribar a fer la cadena següent: aprendre a parlar vol dir socialitzar-se que vol dir programar-se que vol dir adquirir la naturalesa humana que vol dir adquirir viabilitat biològica i característiques d’espècie, o caràcter d’espècie viable, capaç de sobreviure i desenvolupar-se. Afegim finalment que la llengua es sempre d’un grup, i comporta necessàriament una forma de viure en grup, un programa col·lectiu, una pragmàtica col·lectiva.

I també prenem consciència, més o menys explicitada però present, que el valor no el tenen les coses per elles mateixes, sinó que li atorguem al aprehendre-les, al definir-les, al generar-les a través del nostre llenguatge. La nostra parla configura el nostre món i alhora ens permet prendre consciència que el món és diferent de la interpretació i la valoració que nosaltres en fem; que hi ha una escletxa entre la realitat en ella mateixa i la interpretació i valoració que fem d’ella. Aquesta fractura obre tot un món de possibilitats, tant pragmàtiques com gratuïtes, a l’espècie humana (de fet, aquesta escletxa entre les realitats en elles mateixes i la seva interpretació i valoració creada per la parla és el que diferencia l’espècie humana de la resta dels animals). Així doncs, la forma que donem a les coses no és la que en sí tenen. Aquesta és una experiència que tothom pot fer i és la condició de possibilitat per a que els individus i els grups puguin fer canvis culturals (semàntics i comportamentals) quan convingui. És l’experiència de la dimensió que queda més enllà de la forma, dimensió però que vivim o captem (que només podem viure o captar) a través d’aquesta mateixa forma que nosaltres donem a les realitats. La forma és una mediació inevitable, imprescindible.

De fet, aquesta capacitat de diferenciació entre la forma que donem a les realitats i les realitats mateixes te una funció biològica; sense ella estaríem enclaustrats en un sistema de significació (o estimulació) com la resta dels animals. Gràcies a l’experiència, individual i de grup, d’aquesta diferenciació, la espècie humana adquireix la mobilitat que la caracteritza, i que la fa capaç de canviar tan radicalment com si fos un canvi d’espècie sense modificar la seva base genètica (un procés molt més lent, que comporta centenars de milers d’anys d’adaptació). Aquesta mobilitat és el nostre avantatge en relació a les altres espècies. No és un invent, per dir-ho d’alguna manera, amb finalitats religioses sinó biològiques. Però aquest invent amb voluntat biològica va obrir una gran finestra al coneixement i a l’experiència de la realitat, una finestra per la que es pot mirar sense finalitat biològica, gratuïtament, pel pur goig de la contemplació de l’espectacle de la realitat.

Vist tot això, i empalmant amb l’apartat anterior, podríem dir, doncs, que IDS és un paquet de tècniques que afavoreixen la presa de consciència de la distinció entre la realitat i les formes que inevitablement li donem i que potencia el més específic de la condició humana, amb la seva doble vessant: facilitar la modificació de la programació col·lectiva i facilitar l’atenció al “sense forma” que hi ha darrera tota “forma”. El paquet IDS no és imprescindible per sobreviure, però certament: 1) facilita l’adaptació de l’espècie als canvis de l’entorn, 2) permet la innovació, la modificació per part de l’espècie del seu entorn i de la seva pròpia condició, 3) facilita la construcció de nous valors quan calgui, amb consciència de la seva relativitat i de la seva importància per a la vida dels grups i dels individus, 4) ajuda a la construcció de nous valors que responguin el millor possible a les necessitats per a la supervivència i el ple desenvolupament de les capacitats dels grups i dels individus i 5) facilita l’accés a la consciència del “sense-forma”.

IDS proporciona la qualitat fonamental que guiarà i discernirà totes les creacions dels projectes que dissenyaran el nostre destí.

Cap solució als nostres problemes ens ve donada per un mecanisme equivalent al que pels animals és l’instint, un mecanisme espontani i prefixat que orienti automàticament el comportament, i això és així per la nostra condició de vivents culturals. La nostra condició d’humans no ens proporciona uns quadres axiològics bàsics i fonamentals en els que situar totes les nostres construccions. L’amistat, l’amor de parella o envers els fills o un cert grau de solidaritat, i altres categories d’aquesta mena, que fan referència a la nostra condició de sexuats i de vivents simbiòtics, són proclamacions de la nostra manera de ser i alhora aspiracions a assolir, però estan buits de “com”, han d’omplir-se de contingut, han de convertir-se en esdeveniments concrets, en pràctiques. Cap construcció no podrà contradir aquests patrons de relació ni deixar de tenir-los com a referent, com a horitzó, perquè això suposaria ignorar les característiques que ens ha atorgat la vida, la nostra pròpia identitat antropològica. Però aquests marcs, aquests marges, aquestes aspiracions són només limitacions extremes i referents orientadors de les nostres possibles construccions de projectes de vida, no són projectes per ells mateixos, ni tan sols embrionaris; cal concretar-los, plasmar-los, fer-los esdevenir comportaments, acords, institucions, etc.; cal dotar-los de continguts concrets.

Des d’aquest punt de vista, en la nova societat del coneixement la qualitat humana s’assembla doncs més a un mètode que a un conjunt de continguts, mentre que en les societats anteriors era alhora indestriablement i inevitablement mètode i continguts. Podríem dir que és una actitud buida de continguts, un mètode buit de continguts perquè no depèn d’ells. És per aquesta raó que aquest mètode és general i aplicable a tots els àmbits de la vida humana. Pot, a més, com dèiem, aplicar-se tant amb finalitats pragmàtiques com amb finalitats gratuïtes, o més ben dit, sense cap finalitat, per pur interès i amor a la realitat.

IDS és així generador i marc de discerniment i validació dels continguts que anem assumint i construint en cada moment, continguts que tradueixen, plasmen, materialitzen, expressen la qualitat humana. I IDS és la clau i l’instrument per poder canviar la nostra percepció de la realitat, per arribar a llegir-la d’una altra manera quan convingui. IDS permet a més llegir entre les línies del gran text de la realitat i captar les dimensions de grandesa, de meravella, d’acolliment i de misteri inabastable que aquesta conté.

Els fruits d’aquesta actitud o mètode en el que consisteix pròpiament la qualitat humana són sempre grans, tant en la seva utilització per a la millor supervivència dels homes, com en la seva utilització per endinsar-se, explorar i viure l’enigma, la riquesa i la profunditat de la immensitat de la realitat que ens envolta i que nosaltres mateixos som.

Els trets de la qualitat humana són, en realitat, els trets generals del silenci. Quan parlem de silenci, no estem parlant d’una actitud de simple pacificació, tranquil·lització, ni menys encara de letargia; estem parlant d’una actitud de coneixement i d’implicació mental i sensitiva en la realitat. Aquest és el significat que se li dona en totes les tradicions religioses de la humanitat. Per això, com que les característiques de la qualitat humana venen a ser les mateixes que les del silenci podem parlar de “llei general de la qualitat humana” o “llei general del silenci”.



Aplicacions de la llei general de la qualitat humana


Aplicació a les ciències

En el món de la investigació científica s’utilitza l’interès/alerta, la distància/desaferrament i el silenciament complet d’interpretacions prèvies per a implicar-se en el coneixement de la realitat a un altre nivell que l’habitual. Aquest altre nivell podríem descriure’l com accedir al coneixement d’això que hi ha aquí, tal com és.

Em desimplico i distancio d’un nivell de coneixement, l’habitual, per a poder entrar, en un complet estat d’alerta i interès, en un altre nivell de coneixement del que hi ha.

¿Quins procediments fan servir les ciències per crear aquest silenciament i aquesta qualitat humana necessària? En el cultiu de les ciències l’aprenentatge del silenci s’aconsegueix amb l’aprenentatge de l’ús dels mètodes científics. Quan s’aprenen els mètodes de la ciència s’aprèn a interessar-se agudament per la realitat, a distanciar-se de la implicació habitual i a silenciar els patrons d’interpretació i valoració habituals o ja aconseguits, els propis de la vida quotidiana o els aconseguits per la mateixa ciència.

Des de la qualitat que així s’aconsegueix i des d’aquest silenciament poden construir-se postulats, hipòtesis i teories científiques noves que conduiran a un altre nivell de coneixement.

Sempre que hi ha creació científica, hi ha hagut un gran interès, distanciament i silenciament. El mateix passa quan es transmet un coneixement científic. Si no hi ha un grau notable de silenci i de qualitat, no hi haurà hagut creació científica ni tampoc la experiència del que és un coneixement científic.

Per tant, es justa l’afirmació que sosté que la ciència i les seves creacions són filles d’un tipus molt especialitzat de silenci laic.

Mentre s’utilitza el mètode científic, es practica aquest tipus de silenci laic i s’accedeix a un tipus de coneixement d’un altre nivell. El lliurament prolongat i profund a la ciència pot proporcionar un alt grau de qualitat humana.

Ja que el silenci depèn de l’ús del mètode de les ciències, el científic pot tenir la qualitat que dona el silenci mentre practica les ciències, i allunyar-se d’ella quan s’integra altra vegada a la vida quotidiana. Només alguns grans científics arriben a envair tota la seva vida amb la pràctica de la ciència i, així, aconsegueixen impregnar tot el seu temps de silenci i de qualitat.


Aplicació a l’art

En el món de l’art s’utilitzen l’interès, el distanciament i el silenciament per a implicar-se en la realitat a un altre nivell, el de la bellesa. Aquest altre nivell consisteix en arribar a veure i sentir l’esplendor de tot el que ens envolta com a nou, com si fos la primera vegada que es percep i se sent.

L’aprenentatge habitual d’aquesta aproximació nova a l’esplendor de la realitat es fa a través de la iniciació a les tècniques i procediments de les arts. Gràcies a aquest aprenentatge s’aconsegueix un allunyament del sentir i la comprensió habituals de la realitat, allunyament que dona accés a la bellesa. Des del silenci es fa possible crear formes i estils per expressar i fer patent aquest altre nivell de la realitat.

Així, doncs, l’art, com la ciència, neix de un profund interès per la realitat que exigeix un distanciament i silenciament que s’exercita per aconseguir un grau superior d’implicació en la comprensió i en el sentir del que hi ha.

Mentre hom se submergeix en el quefer artístic es produeix el silenci i la seva conseqüència: la qualitat d’un altre accés a la realitat. El silenci i la qualitat del creador artístic i del que contempla la creació, que es una forma guiada de recreació del que va construir l’artista, depèn de la immersió en els procediments de l’art. Pot succeir que s’aconsegueixi silenci i qualitat mentre s’està submergit en l’art i que es perdi aquest silenci i aquesta qualitat quan es torna a la vida quotidiana. Només alguns grans creadors arriben a envair tot el seu temps amb art fins a tal punt que tota la seva vida transcorri en el silenci i la qualitat.

Sempre que hi ha creació artística, hi ha hagut silenci i qualitat. Sempre que hi ha hagut una seriosa experiència de bellesa, també s’han hagut de donar el silenci i la qualitat.


Aplicacions als nivells axiològics humans

Qualitat axiològica és qualitat ètica, capacitat de compromís social i polític i, sobretot, capacitat de sentir i apreciar íntimament la realitat que ens envolta. Es, doncs, ètica personal, compromís amb el col·lectiu i riquesa de sensibilitat envers coses i persones.

Per aconseguir la qualitat axiològica, en qualsevol de les seves manifestacions, cal l’interès i l’alerta, el distanciament i el desaferrament i el silenciament interior. També aquí el distanciament, el desaferrament i el silenci són exigits per l’interès que condueix a un grau més alt d’implicació amb la realitat. Aquest altre nivell d’implicació és menys egoista, menys primari, més lliure, més benvolent, més creatiu que l’espontani i habitual.

El procediment per aconseguir aquest altre nivell d’implicació amb la realitat depenia, en temps de les societats estàtiques i pseudo-estàtiques, de la indoctrinació, religiosa o ideològica, i de la actuació coherent que aquesta indoctrinació exigia. S’utilitzaven les creences religioses o laiques per allunyar-se de la interpretació i vivència habitual y egocentrada de la realitat i aconduir a un ordre divers d’actuació que guiava a un altre sentir de la realitat.

Aquest procediment de silenciament de la perspectiva habitual, per aconseguir un grau més alt de sentir i d’implicació, depenia de les creences. Ara, els mètodes de silenciament axiològic hauran d’assolir-se sense suport de creences.

Com que les creences i la indoctrinació envaïen tota la personalitat, en l’àmbit axiològic no es donava la dualitat que suposava la entrada i sortida de la situació de silenci i qualitat, tot i que això no excloïa la possibilitat de contradicció. En l’àmbit de l’ètica, de la implicació social i de la sensibilitat, hi ha una major constància en el silenci i en la qualitat que la que es dona en la pràctica habitual de la ciència i de l’art.

Fins ara no ens havíem trobat amb el problema d’haver d’articular procediments i mètodes per adquirir el silenci i la qualitat axiològica sense suport de continguts, sense l’ajuda de la indoctrinació i de les creences. Ara hem de poder articular un procediment que ens permeti interessar-nos profundament per la realitat, distanciant-nos d’ella, desaferrant-nos dels possibles avantatges o inconvenients de la nostra relació amb ella, des del profund silenciament de totes les nostres maneres habituals de pensar, sentir i actuar, i això per aconseguir el nou ordre d’implicació amb la realitat que dona la qualitat axiològica.

Caldrà que els ciutadans de las noves societats sense creences aprenguin a cultivar les tres actituds generals de la qualitat (l’IDS) que hem anomenat “silenci laic”. Qui aprengui a practicar el silenci laic adquirirà la qualitat axiològica que li permetrà ser apte per crear els postulats i els projectes que hauran de regir les societats, societats que, en les decisions sobre el present, no poden repetir el passat.

Qui practiqui el silenci laic fins aconseguir la qualitat axiològica, accedirà a un superior nivell ètic, de compromís social i polític i de sensibilitat humana.

Quan el científic fa ciència està en silenci; quan deixa de fer ciència, surt del silenci i de la qualitat que l’acompanya. Quan l’artista crea o està envaït per la bellesa, està en silenci; quan torna a la vida quotidiana, surt del silenci.

En les noves circumstancies caldrà aprendre a practicar el silenci pur i dur sense el suport de mètodes científics, artístics o indoctrinacions. Qui aprèn a practicar aquest silenci, aprèn a aconseguir la qualitat axiològica i es transforma en aquesta qualitat.

L’inèdit de la nova situació és que els homes haguem d’aprendre tècniques de silenci per a manejar convenientment les societats, les noves societats dinàmiques d’innovació. Aquestes tècniques laiques de silenciament, tècniques que no podran trobar suport en cap tipus de creences, s’hauran de destil·lar d’allà on es trobin.

Pel que sembla, fins ara només les grans tradicions religioses de la humanitat han elaborat aquestes tècniques. Caldrà, doncs, agafar aquests procediments de les tradicions, remarcant la seva independència de creences i pertinències a organitzacions religioses. De fet, la formulació de la llei general de la qualitat, que és la llei general del silenci, ha estat extreta de l’estudi dels procediments de silenciament de les tradicions religioses de la humanitat.

Valgui la insistència: les persones de societats que no poden repetir un passat verificat i garantit, que han de decidir el present fent projectes de qualitat del futur, han de trobar procediments per a adquirir la qualitat que els hi permeti crear el projecte d’un futur col·lectiu desitjable i digne.

L’aprenentatge de tècniques de silenciament haurà de ser una assignatura de totes les persones del futur, especialment de les que pretenguin liderar la nova societat. Intel·lectuals, polítics i dirigents empresarials hauran de compartir aquesta experiència.

Aquest silenci serà un silenci laic en quant independent de tot quadre de creences i de qualsevol tipus de pertinença religiosa. Com ja s’ha dit, es pot exercitar amb voluntat estrictament pragmàtica –utilitzant-lo per conduir convenientment les noves condicions organitzatives, axiològiques i culturals de la societat- o gratuïta -practicant-lo per tenir el plaer d’endinsar-se, com més millor, en la immensitat del misteri i la meravella dels diversos aspectes i dimensions de la realitat.


Aplicació a l’àmbit religiós

En aquest àmbit s’haurà de practicar la intensificació de l’interès i la alerta des del distanciament i el desaferrament, amb el complet silenciament del pensar i del sentir, per aconseguir submergir-se en un altre nivell de la realitat, el que s’anomena habitualment nivell religiós. Aquest altre nivell és un tipus de conèixer i de sentir que arranca del complet silenciament de l’egocentració. El complet silenciament de l’egocentració trenca la dualitat que genera la necessitat, -jo i la resta-, i acondueix a una experiència de la realitat des de la no dualitat, des de la desaparició de la contraposició jo/món, des de la completa unitat.

La pràctica del silenci amb el que podríem anomenar (a falta de terminologia menys ambigua i més adient), una voluntat religiosa, suposaria el propòsit de desimplicar-se de l’accés a la realitat modelat per la dualitat que genera la necessitat i el desig, per implicar-se en un altre nivell de la realitat, ja no modelat per la necessitat.

Els procediments que s’utilitzaven en el passat per fer aquesta tasca trobaven suport en les creences. Els instruments habituals eren: indoctrinació, rituals i pregàries. A través d’aquests instruments es podia trencar les fèrries fronteres de la vida quotidiana i de la dualitat radical que la modela, i accedir al conèixer i sentir que genera el silenci. Ara, en les societats dinàmiques de coneixement, no podem trobar suport en creences ni per a la tasca anomenada religiosa. Haurem de fer peu exclusivament en mètodes de silenciament semblants als descrits anteriorment i que hem anomenat laics.

Haurem de destil·lar els procediments de silenciament que les tradicions religioses de la humanitat van elaborar per aconseguir trencar amb ells la dualitat generadora de necessitat.

Els mètodes podran treballar des del coneixement, des del sentir i des de l’acció. Aquests mètodes seran semblants als laics, encara que una mica més amplis, perquè com ells tampoc no podran trobar suport en creences; i si no poden trobar suport en creences, els lligams interns establerts en el si del grups que cultivin aquests àmbits seran molt peculiars; en tot cas, molt diferents de les que ens han precedit.


Acabem aquesta sintètica presentació recordant un cop més la formulació, també molt sintètica, del que hem anomenat la “llei general de la qualitat humana”, llei aplicable a tots els àmbits de l’activitat humana i que coincideix amb el que hem anomenat “llei general del silenciament laic” (i que hem representat amb les sigles IDS): la qualitat humana és articulació d'interès, distanciament i silenciament.


(article de Marià Corbí i Raimon Ribera publicat a Idees, Revista de temes contemporanis n. 13, gener-març de 2002, pp. 109 a 121)




dissabte, 17 de maig de 2008

divendres, 16 de maig de 2008

Teilhard







"Ja que, en fi, per a ser cristià, ¿cal renunciar a ser humà en el sentit ampli i profund de la paraula, asprament i apassionadament humà? Per seguir a Jesús i tenir accés al seu cos celestial, ¿cal renunciar potser a l'esperança de que palpem i preparem una mica d'absolut cada vegada que, a cops del nostre treball domestiquem una mica més de determinisme, adquirim una mica més de veritat, o realitzem una mica més de progrés? ¿És que cal desinteressar-se, per tal d'estar unit a Crist, de la dinàmica pròpia d'aquest Cosmos embriagador i cruel que ens porta i que s'il·lumina en cada una de les nostres consciències? I una operació així, ¿no corre el risc de fer, d'aquells que la intentessin en si mateixos, éssers mutilats, tebis, afeblits? Aquest és el problema de vida en que entren en conflicte inevitablement, en un cor cristià, la fe divina que sosté i la passió humana que és la saba de tot l'esforç humà. És la meva convicció més estimada que un desinterès qualsevol per tot el que constitueix l'encant i l'atracció més noble de la nostra vida natural no és la base per fer-nos créixer sobrenaturalment."



Pierre Telihard de ChardinLa Vie cosmique (1916)




"L'originalitat de la meva creença consisteix en que té les seves arrels en dos camps de la vida habitualment considerats com a antagonistes. Per educació i formació intel·lectual, jo pertanyo als "fills del Cel". Però per temperament i per estudis professionals, jo soc un "fill de la Terra". Situat així per la vida en el cor de dos mons dels que conec, per una experiència familiar, la teoria, la llengua i els sentiments, no he erigit cap envà interior, sinó que he deixat que actuïn en plena llibertat l'una sobre l'altra, en el fons de mi mateix, dues influències aparentment contràries. Doncs bé, al final d'aquesta operació, després de trenta anys consagrats a perseguir la unitat interior, em fa l'efecte que s'ha operat, naturalment, una síntesi entre les dues tendències que em sol·liciten. L'una no ha mort l'altra. Avui crec, probablement més que mai, en Déu i, certament, més que mai en el món. ¿No es troba aquí, en una escala individual, la solució particular, esbossada si més no, del gran problema espiritual amb el que xoca, a l'hora actual, el front d'avenç de la humanitat?" 


Pierre Teilhard de Chardin a Comment je crois (1934)



(textos trets de la traducció al castellà de l'obra de Claude Tresmontant Introducción al pensamiento de Teilhard de Chardin, Madrid: Taurus, 1956, p. 70 i 72.)







dijous, 15 de maig de 2008

dimecres, 14 de maig de 2008

V.O.







Les pel·lícules de cinema s'haurien d'anar a veure sempre en versió original. Encara que ens sigui totalment desconeguda la llengua en que estan parlades. Siguin en suec o en japonès, en rus o en àrab. Els subtítols ja ens permetran seguir els continguts, i podrem gaudir de la música de la llengua original, de l'entonació, del matís tímbric que caracteritza cada llengua. Alhora, podrem gaudir de la interpretació dels actors, sempre malmesa pels doblatges, per bons que siguin. Això representa, certament, l'esforç suplementari de llegir els subtítols, però aquesta és més una barrera psicològica que real, ja que acaba essent un automatisme del que ni prens consciència.

El tema és especialment delicat a Catalunya, on pràcticament no hi ha doblatge en català i es considera que aquesta és una batalla important per a la supervivència de la nostra llengua. Jo faria exactament el contrari: no doblar res al català, i fer-ho tot amb subtítols en català. Al cinema i a la televisió. A la llarga, gaudiríem dels resultats d'aquesta política: un increment del nivell de sensibilitat i de cultura. És una opció radical i demana un esforç, certament. És una opció per un alt nivell de qualitat cultural. Però sense radicalitat, esforç i qualitat no tenim possibilitats de continuar existint com a cultura. La cultura catalana no pot sobreviure si no ofereix un món qualitativament interessant i atractiu. L'esforç que cal per assolir-lo, està a les nostres mans. Altres generacions ho han fet, en entorns difícils. La nostra té el repte al davant.




dimarts, 13 de maig de 2008

La cara oculta




Diu el Daodedjing al seu aforisme 42: “Tot porta el yin al darrera i el yang al davant.” O sigui: tot té una cara oculta, font d’una dinàmica interna. Cal saber llegir aquesta cara oculta, detectar aquesta dinàmica interna (de vegades ho podrem fer amb el llenguatge lògic, de vegades necessitarem el llenguatge simbòlic...).

La més clàssica representació d’això:

  

Qui va crear aquesta imatge? És fruit del geni d’un dissenyador afortunat?

No, sembla ser que té un fonament cosmològic:

Per seguir el curs de la durada del dia durant l’any, els xinesos utilitzaven sis cercles concèntrics, els dividien en 24 sectors i cada dia anotaven la llargada de l’ombra d’un pal. L’ombra més curta es donava el dia del solstici d’estiu. La més llarga el dia del solstici d’hivern. En connectar les línies fetes diàriament, apareixia la figura següent (amb una eclíptica de 23º 26' 19'‘):


 

La relació entre el yin i el yang és peculiar:
1. és dinàmica (gira, alterna)
2. és complementària
3. és equitativa (n’hi ha tant de l’un com de l’altre)
4. la línia que els engloba és tan llarga com la que els separa (d’aquí la peculiar forma)
5. és nuclear (l’un es troba al cor de l’altre)

Una de les expressions de la dinàmica del yin i el yang és la distinció entre l'exotèric i l'esotèric. L'exotèric seria el visible, el manifest, el que tenim al davant, el que portem als braços (yang); l'esotèric seria l'ocult, l'amagat, el que roman a l'ombra, el que tenim al darrera o a dins, el que portem a l'esquena (yin). Tota realitat significativa té un aspecte exotèric i un aspecte esotèric, tot va més enllà del que es veu, tot parla d'alguna cosa més, tot té una cara oculta.





dilluns, 12 de maig de 2008

Lord of the flies








En Rai i les seves mosques caminant per l'Akakus (sud-est de Líbia) el desembre del 2005...






dissabte, 10 de maig de 2008

Help!






Aquesta cançó del 1965 va ser tot un impacte en la nostra adolescència...


Help, I need somebody
Help, not just anybody
Help, you know I need someone, help

When I was younger, so much younger than today
I never needed anybody's help in any way
But now these days are gone, I'm not so self assured
Now I find I've changed my mind and opened up the doors

{Tornada}
Help me if you can, I'm feeling down
And I do appreciate you being 'round
Help me get my feet back on the ground
Won't you please, please help me

And now my life has changed in oh so many ways
My independence seems to vanish in the haze
But every now and then I feel so insecure
I know that I just need you like I've never done before

{Tornada}

When I was younger, so much younger than today
I never needed anybody's help in any way
But now these days are gone, I'm not so self assured
Now I find I've changed my mind and opened up the doors

{Tornada}

... Help me, help me ooh.


http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-10-20T13_41_39-07_00




divendres, 9 de maig de 2008

No tenies cap lloc...




Una cita interessant del poeta Harabí que ens fa arribar la Hawwa:







"No tenies cap lloc, cap trona elevada, i nosaltres et vam donar el millor lloc de tots. Nosaltres hem creat i creem el món a cada instant. Nosaltres t'hem creat també a tu. Però per educació i per respecte diem que tu ho has creat tot".





dijous, 8 de maig de 2008

L'embolic dels valors




Rouault 1928



“(…) existe un tipo de acciones que humanizan y otras que deshumanizan (…). Ser libre entonces significa saber detectar qué humaniza i qué no, y estar dispuesto a incorporarlo en la vida cotidiana (…) No es fácil tratar de discernir qué humaniza y optar por ello en los casos concretos.” (Adela Cortina, El noticiero de las ideas n. 5, gener-març 2001, p. 49)

“No existen “leyes” en la historia, sino una dialógica caótica, aleatoria e incierta, entre determinaciones y fuerzas de desorden y un juego a menudo rotatorio entre lo económico, lo sociológico, lo técnico, lo mitológico, lo imaginario. Ya no existe progreso prometido; en cambio, pueden aparecer progresos, pero deben ser regenerados sin cesar. Ningún progreso se adquiere para siempre.” (Edgar Morin, La mente bien ordenada, p. 53)



A) Sobre això una mica eteri que són els valors

1. Deixem-nos de disquisicions filosòfiques i sociològiques. Deixem aparcada una pregunta per altra banda raonable: ¿Anomenem valors a allò que de fet mou a les persones o a allò que considerem que seria bo que les mogués? Diguem només que els valors serien elements (idees, maneres de fer, hàbits, criteris, sentiments…) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura) i orientar (donar sentit) el pensament i el comportament (personal, organitzatiu, social).

2. Retinguem que els valors (els valors tout court, en direm V) es manifesten, es tradueixen, són, “pràctiques avaluables”. El que veiem, el que vivim, són gestos concrets, no “valors flotant per l’aire”. Ara bé, quan realment fem aquesta avaluació, quan ens aturem a observar el que fem i el que pensem, quan duem a terme la “pràctica d’avaluació” (sigui permès el joc de paraules) feta en cada moment històric, que és una tasca alhora d’acció i de reflexió, en va sortint, es va configurant, es va diferenciant una certa noció del que en aquell moment es considera com a “valors pròpiament humans” (que molta gent anomena simplement “els valors”); es van configurant unes figures, uns “valors treballats”, uns “valors valuosos”, uns “valors ideals”, uns “valors horitzó” (tot i que tots els valors actuen de fet com a un horitzó, però aquests ho fan com un “horitzó digne de ser tingut com a horitzó”), uns “valors aspiració” (aquí podríem dir el mateix que sobre l’horitzó). Ja es veu que no sabem com dir-ne, com batejar-los; a efectes pràctics podeu triar el nom que vulgueu, avui podríem fer servir el de “valors valuosos”, valors W. Aquests valors W s’erigeixen llavors en criteris de referència que ens permeten avaluar pròpiament les pràctiques i que assumeixen un paper paral·lel però en un nivell diferent, més abstracte, al dels valors tout court (o sigui que també són interioritzables i compartibles i tenen la capacitat de vertebrar i orientar el nostre pensament i el nostre comportament, però menys “de fet” i més “com a desig”, amb menys influència del “ser” i més del “deber ser”, de l”haver de ser”, tot i que no hi ha un tall, una ruptura entre ambdós nivells sinó una gradació, i això és important tenir-ho en compte per no fer “dos blocs”, dues categories separades i estancades, ja que el que són valors V i W va modificant-se segons les èpoques, les societats, les etapes de la vida, les persones… És un continu en evolució constant, però això no treu importància a l’exercici de distingir en cada moment els valors V i els W).

3. Aquests valors W o “valors pròpiament humans” (que inclouen els valors morals però no només els valors morals, cal també tenir-ho en compte) configuren els eixos essencials del que anomenem la “condició humana”. La visió que en cada moment tenim de la condició humana és canviant, es modifica amb el temps, però es caracteritza per un fet curiós: el fet que en cada moment ens sembla, se’ns presenta com a ideal i intemporal, com si fos “la que realment pertoca” a l’ésser humà. I per tant els valors W també tenen aquest aspecte d’intemporalitat, d’idealitat, tot i que els sabem fruit del temps.

4. Aquests valors W o “valors pròpiament humans” són eteris, subtils, fràgils i evanescents, però són claus per a la dignitat humana. Ells “ens fan éssers humans”, són la sal de la vida, donen sentit a l’existència. Són venerables, els hem de cultivar, n’hem de tenir cura. Són alhora d’una gran potència i enormement delicats… Només es manifesten en els nostres actes, en els nostres gestos, en la nostra forma de tractar-nos, de relacionar-nos; són “gairebé res”, alenades vaporoses, i en canvi si desapareguessin quedaríem perduts, desorientats, sense nord; ells indiquen el camí digne de ser seguit. Nosaltres en som els “intermediaris”, i per tant els únics responsables de la seva existència o, si més no, de la seva manifestació. Això ens atorga: 1) dignitat (tenim l’honor de tenir la potestat de manifestar-los); 2) responsabilitat (de nosaltres depèn que es manifestin); 3) llibertat (podem manifestar-los o no, depèn de nosaltres). El seu paper en la vida humana és rellevant, important, central. D’aquí que siguin mereixedors de respecte, que se’ls tracti com a coses enormement valuoses.

5. Hi ha doncs en cada època, en cada cultura, en cada societat, en cada grup humà, en cada persona, en cada etapa de la vida d’una persona, una tasca a fer pel que fa als valors:

a) Examinar atentament allò que realment fem, allò que realment ens mou, ens motiva, allò que realment considerem com a valuós.

b) Mirar de definir, tenint en compte aquestes pràctiques i també el llegat de la història (l’experiència acumulada dels avantpassats) quin és per a nosaltres en aquest moment el “nucli dur” dels “valors humans”, els valors W.

c) Veure que aquests “valors W” ens serviran per:
- avaluar en profunditat les nostres pràctiques
- orientar correctament les nostres pràctiques

d) Això ens fa prendre consciència que aquests “valors W” generen un “compromís”, o sigui una dinàmica de portar-los a la pràctica, de convertir-los en fets en la mesura del possible, d’adaptar les pràctiques en funció d’ells (això els valors V també ho fan, però al seu nivell).



B) Entorn del “nucli dur de valors pròpiament humans del moment actual”

6. La realitat sembla generar en nosaltres dues reaccions positives bàsiques:

- l’admiració (que porta a la joia, la lloança, l’agraïment)

- la tendresa (que porta a la cura, el respecte, la veneració)

Els contrapunts a aquestes dues reaccions serien:

- el terror (associat amb la tristesa, el desconcert, el dolor, la por a la mort)

- la càrrega (associat a la lluita per la supervivència, el desafiament, l’enemic a derrotar, a viure la vida feixugament, com un esforç)

Si això és així, tot el que genera admiració i tendresa serà d’una importància decisiva, i mereixerà ser potenciat, cultivat. I tot el que s’hi oposa serà un greu perill, un enemic.

7. Aquestes dues reaccions bàsiques alimenten les grans constel·lacions valorals que ens ha deixat la història: la BBVA (bellesa-bondat-veritat-amor), la de la Revolució francesa (llibertat-igualtat-fraternitat), la socialista (solidaritat), la conciliar (justícia i pau).

8. A aquestes grans constel·lacions de valors jo hi afegiria, com a mínim, una nebulosa, la dels “valors W modestos”, també alimentats directament pels dos grans valors bàsics apuntats, i que a mi em sembla imprescindible, fonamental: l’abnegació, l’acceptació, l’amabilitat, l’amistat, l’austeritat, la compassió, la comprensió, la confiança, el consol, la constància, la cordialitat, la discreció, la disponibilitat, l’esperança, la fidelitat, la generositat, la gratitud, la honestedat, la humilitat, la lleialtat, la modèstia, la paciència, el respecte, la responsabilitat, la senzillesa, la sinceritat…

9. Les constel·lacions valorals esmentades són força indiscutides. Els “valors W modestos” poden ser considerats com a més aviat “emocionals”. No crec que això els hi tregui importància: no només de raó viu l’home. Per a mi la clau per a sortir de la situació actual (tant si l’anomenem de “crisi de valors”, com de desorientació, com d’”inflació de valors”) és educar, difondre, impulsar, practicar l’admiració i la tendresa, crear una sensibilitat vertebrada per aquests dos eixos. Aquesta sensibilitat serà un bon fonament que ens permetrà assentar convenientment les grans constel·lacions, de manera que aquestes no semblin imposades, o caigudes del cel, o desconnectades de la realitat. I ens permetrà també cultivar la nebulosa esmentada. Crec que l’admiració i la tendresa són dos valors W d’una gran potència, suficient com per a fonamentar el combat contra el mal, la lluita contra el sofriment, la construcció d’un sentit més fort que el desconcert que ens envolta. Ells poden fonamentar una bona relació amb la Terra, amb els altres éssers humans i amb nosaltres mateixos. Aquests dos pilars sostenen l’edifici, orienten la tasca de creació a fer. I ambdós es retroben en un gest, un gest senzill, espontani, que els aplega: el somriure. Potser l’homínid esdevingué home quan començà a somriure.



C) Pel que fa als efectes de la “distància”

10. Hi ha un altre salt a fer. Veure què passa quan observem tot aquest procés (pràctiques-valors humans-compromís) des de la distància, com a observadors allunyats, o sigui des del silenciament del jo que vertebra les nostres pràctiques i les nostres idees en funció de les nostres necessitats.

11. Aquesta “pràctica de la distància” o “pràctica del silenci” transformaria els protagonistes del procés, permetent:

- una major lucidesa en l’anàlisi de les pràctiques

- una major qualitat en la reflexió sobre els valors humans

- una major densitat dels valors viscuts, una major profunditat de la vivència, una major presència dels valors en les pràctiques, un major “gruix” en les pràctiques

- una major fermesa en el compromís d’aplicació dels valors

12. La distància no crea nous valors, però incrementa la qualitat del procés de treball sobre els valors a través de l’increment de la qualitat dels seus actors, fins al punt que hi ha qui gosa dir que el procés no esdevé veritablement humà si no es fa incorporant aquest moment de distància (una distància que l’ésser humà pot assolir gràcies a la facultat de la parla, i que el caracteritza com a espècie).



D) Una mirada intuitiva al fonament dels valors

13. Dit això, constatem encara una altra cosa. Dèiem al punt 3 que és com si els valors W fossin intemporals, fossin preexistents a l’home; es presenten així, amb aquesta aparença d’eternitat. Doncs bé, sembla ser que també és com si els valors W no fossin autofonamentats, entitats increades que existeixen per si mateixes, disperses i inconnexes, sinó que és com si derivessin, estiguessin lligats a un únic origen, a un únic fonament. Per a uns, aquest fonament és la raó humana. Per a uns altres, entre els quals em compto, aquest fonament apareix com una instància de caràcter inefable i inabastable, un fonament sense forma, no subjecte als avatars de la història, de la raó, del pensament. Alguns en diuen l’Altre, altres l’Absolut, altres el Misteri, altres el Camí, altres l’U, altres el Buit, altres Déu… el nom no fa la cosa, tot i que de vegades expressa matisos complementaris a tenir en compte. El que compta és que aquest “fonament sense forma” apareix com el generador dels valors W o, millor dit, els valors W serien fruit de la interacció de l’home amb aquest fonament, i per això vivim els valors com un regal del qual cal estar agraïts i contents (és interessant considerar aquesta frase de Sant Pau, a Gàlates 5, 22-23a: “Els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat”). Això ens permetria entendre perquè el “distanciament”, “el silenciament”, poden incidir en la nostra pràctica dels valors: perquè ens posen en contacte amb el fonament, en presència del fonament. Aquest gest és el que permet que a través nostre s’expressi, es manifesti, aquesta fonamentació dels valors en l’inefable.

14. Apareix llavors com una mena de triangle dinàmic format per 1) la persona humana, 2) els valors i 3) el fonament sense forma, en el que cada vèrtex està connectat amb els altres dos: la persona es relaciona amb els valors (consciència-vivència-compromís) i amb el fonament sense forma (la distància, el silenciament del jo el posen en contacte, en presència de); els valors es relacionen amb el fonament sense forma (fonamentació, consistència última) i amb les persones (materialització), i el fonament es relaciona amb els valors (manifestació) i amb les persones (“consistenciació”). Hi pot haver, per tant, una relació “bilateral” persona-valors, i així esdevé en molts casos, però creiem que el procés més adient per a la construcció i vivència dels valors apareix quan és possible establir la dinàmica triangular esmentada.

15. L’experiència d’aquest fonament immutable i dels fruits perennes de la seva interacció amb la humanitat ens permetrien afrontar amb confiança temps de canvis accelerats dels valors viscuts i practicats com els que estem vivint. El “fonament sense forma” i els valors W, d’aparença intemporal tot i que sabem del seu caràcter històric i canviant, farien possibles noves interaccions generadores de pràctiques valorals de qualitat. Potser és precisament en això que consistiria la creació de nous valors, tant a nivell de les persones com de les organitzacions: assumint a fons els valors W, generar idees, comportaments, normes, institucions màximament impregnats i al servei d’aquests valors. Per tant, aquests nous valors haurien de caracteritzar-se pel fet de contribuir al bon funcionament de la nova societat. I per bon funcionament entenem un funcionament al servei de les persones, o sigui que garanteixi la seva digna supervivència i el desplegament de les seves potencialitats de màxima humanització, o sigui la potenciació de les més elevades dimensions que l’home pot assolir.

16. Cal afegir encara un matís. Potser la manera d’amarar-nos dels valors W no sigui directa, sinó indirecta. Potser sigui un sub-producte. No es tractaria, doncs, d’invocar-los directament, de predicar-los i practicar-los voluntarísticament, de pensar-hi molt. Es tractaria potser més aviat de posar-se en contacte amb el fonament sense forma, ja que en el marc d’aquest contacte aquests valors W anirien arrelant més profundament en el cor de l’home i podrien esdevenir més operatius, més presents en el comportament. L’assumpció, “l’encarnació” dels valors W seria així un sub-producte de la vinculació de l’home amb el fonament sense forma, directament o a través de mediacions (símbols, rituals). Llavors el silenci, la meditació, la pregària, la litúrgia, dient-li com es vulgui i agafant la tècnica que es vulgui, passaria a ser contacte fecund.

17. Aquesta referència i connexió al fonament sense forma ens permetria mantenir la coherència i la estabilitat en un món inestable, en el que tot canvia i molt de pressa, en què les referències desapareixen davant dels nostres ulls. En aquesta connexió amb el “fonament sense forma” hi trobaríem la capacitat de suportar els canvis dràstics de formes i els relativismes anihiladors del sentit. Amb l’avantatge que això ens permetria trobar una font de certesa i estabilitat no lligada:

a) ni a determinades idees, gestos, hàbits, paraules, imatges, referències, costums, pautes, normes, regles (que avui canvien constantment, i per tant no poden ser base sòlida)

b) ni a certes adhesions incondicionals, cegues, irracionals i voluntaristes que no es corresponen amb la dinàmica de la nostra societat (opcions fonamentalistes)

El fonament sense forma estaria més enllà de les expressions concretes dels sistemes de valors, els podria fonamentar sense identificar-s’hi. Apareixeria precisament quan “callen” les formes, quan aquestes passen a un segon pla, quan deixen de ser claus, decisives. Seria un conèixer i un sentir que es produeixen quan es retiren les paraules i les formes. Seria una saviesa que brolla del silenci.

18. Estem, doncs, propugnant individus i grups amb una bona connexió amb el fonament sense forma que els porti a una màxima interiorització dels valors W (persones i grups que tinguin aquell “dring d’autenticitat” que esmenta el pare Jordi Molas, monjo de Montserrat). Això els ajudarà a ser persones equilibrades i generadores de valors de qualitat, valors que permetin construir una societat acollidora, justa, creativa i capaç de, tancant el cercle, generar individus dignes del nom de “veritables éssers humans”.



E) Vivim actualment una crisi de valors?

19. Vist tot això, goso dir que avui vivim una triple crisi de valors, o sigui: 1) una profunda i ràpida transformació dels valors realment viscuts, que afecta a tothom i per tant amb més intensitat a la gent senzilla, a la gent amb menys recursos per enfrontar-se intel·lectualment i vitalment amb aquesta mutació accelerada; 2) un notable oblit, ignorància, menysteniment, de la “pràctica d’avaluació” dels valors; això està empobrint els valors viscuts; 3) una ignorància de la “distanciació”, del “silenciament” que empobreix la qualitat dels actors i el consegüent “treball sobre els valors”.

20. Alguns “indicadors” d’aquesta crisi, dits sense ordre ni concert, serien:

l’estil de vida de molts adolescents i joves de casa nostra. No només 1) el paquet discoteca-tabac-alcohol-droga i 2) la dependència de la TV i dels jocs -Cybiko- sinó també 3) el desinterès per l’escola i per la cultura, 4) la manca d’iniciativa i d’imaginació per construir nous projectes personals i col·lectius

les dificultats viscudes per moltes famílies per educar bé els seus fills

el fet que el consumisme sigui un dels valors centrals de la vida (o si més no de l’entreteniment, de la diversió) de molta gent

l’afebliment de la vitalitat social, de les normes i les xarxes de compromís cívic, que es tradueix en un descens de la qualitat de la vida pública i de l'actuació de les institucions socials. En són signes l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical i política, la poca participació en les associacions de pares i mestres, la reducció del nombre de voluntaris en organitzacions cíviques o l’afebliment dels vincles dins del veïnatge i la família

l'augment de l'individualisme, l’afebliment de les conviccions morals i la disminució dels valors compartits amb altres, amb un predomini creixent de la competitivitat i un feble compromís en els projectes cívics

la insensibilitat respecte a la destrucció de l’entorn natural

les dificultats per acollir realment els immigrants procedents d’altres cultures

la submissió i al mateix temps desconfiança envers els mitjans de comunicació

la presència de la violència en els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (baralles a les sortides de discoteques), i certa insensibilització al respecte (vídeos frapants de com els altres joves observen les baralles)

el culte al cos, a la moda i a la banalitat (revistes del cor) i la manca de contestació al respecte

la polarització entre tenir massa feina i no tenir-ne gens, ambdós alienadors

la creixent precarietat dels llocs de treball i la “corrosió del caràcter” que comporta

l’incapacitat del sistema de lluitar contra la pobresa i l’exclusió, la manca de solidaritat dels rics amb els pobres, dels forts amb els febles, dels “in” amb els marginals

el descrèdit de l’activitat política

la desaparició del debat col·lectiu de les qüestions relatives a la religió i l’espiritualitat, però també de qüestions lligades a la mort, als sentiments, a les emocions… Sembla que vivim temps incapaços tant per l’èpica com per la lírica, predominant una grisa i prosaica quotidianitat del plaer immediat i l’anar tirant.

21. Davant de la situació actual, tan inútils són els laments apocalíptics com la indiferència i la ignorància. No estem dient que qualsevol temps passat fou millor; vivim el futur amb ganes. Però creiem que és des d’una serena preocupació, des de la reflexió personal i el debat col·lectiu sobre el tema i des de la discreció de les petites iniciatives quotidianes que es podrà afrontar amb més possibilitats el desafiament que se’ns presenta.

22. Per fer això bé, per trobar les accions adients, cal començar per analitzar les causes de la situació actual. En aquest sentit, potser es poden apuntar com a mínim els elements següents:

l’impacte de l’acceleració del canvi social que està suposant la societat del coneixement i de la innovació, amb les TIC i companyia. Com seguir el ritme? Com no sentir-se constantment desfasat, perdut, desbordat?

el tipus de relacions laborals que predominen en el marc de la nova economia (la precarietat dels llocs de treball o el “Jo S.A.”, segons com es miri) i el seu impacte en l’estil de vida (com construir famílies estables sobre llocs de treball inestables? Està comportant ja això una menor durada de les relacions de parella i una disminució de la natalitat a les societats avançades?)

el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada d’informació” però no necessàriament de capacitat de manejar-la (que comporta criteris de classificació, capacitat de discerniment del rellevant i l’accessori, maduresa personal per a l’avaluació…)

el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada de diversió” (on en qualsevol lloc i moment es pot jugar a qualsevol cosa -Cybiko-, veure qualsevol pel·lícula, sentir qualsevol música, llegir qualsevol novel·la, veure qualsevol imatge…)

l’aparent ignorància i desconnexió del passat, de la tradició històrica. Sembla com si el passat fos irrellevant i inútil en el nou context històric i social, com si l’experiència acumulada no comptés per a res, com si les obres d’art generades per milers d’anys d’història humana no tinguessin cap valor: la novetat és l’únic que compta, que té interès…

23. Un dels elements (al costat d’altres de tant o més importants, especialment tot el que te relació amb l’àmbit de l’educació en valors) que podrien ajudar a “canviar la tendència” davant d’aquesta allau d’esdeveniments preocupants seria l’obertura d’amplis debats socials sobre temes relacionats amb els valors. Si es fa bé, el diàleg, l’intercanvi d’opinions, de consideracions, d’arguments, és enriquidor i transformador. Com a exemple del que es podria plantejar prioritàriament avui en un debat públic sobre els valors a Catalunya, heus aquí les meves preferències:

1. ¿Cal difondre la consciència de la necessitat d’avançar cap a un model de desenvolupament sostenible i solidari, un model de creixement econòmic capaç de fer un ús racional dels recursos naturals disponibles i eliminar alhora la pobresa?
(Relació amb valors com “respecte a la natura”, “creixement sostenible”, “lluita contra la pobresa i l’exclusió”, “solidaritat amb el Tercer Món”, “solidaritat entre generacions”…)
2. ¿Què porta a l’alt consum de droga, el desinterès per l’escola i la manca d’idees engrescadores i de projectes creatius que es poden constatar en una part significativa de la joventut catalana, i què es pot fer al respecte?
(Relació amb valors com “creixement personal, “projecte vital”, “felicitat”, “joia”, entusiasme”, “sentit de la vida”…)
3. ¿Cal que, tot conservant els avantatges derivats de l’accés a una determinada quantitat i diversitat de béns, el consumisme deixi de ser un referent important en la vida de moltes persones i un referent de la nostra societat, anant més enllà d’una societat de consum?
(Relació amb valors com “consum responsable”, “moderació”, “senzillesa”, “simplicitat”, “austeritat”, “altruisme”…)
4. ¿Cal avançar cap a una major participació del ciutadà en la vida política, que li permeti ser més que un simple elector? ¿Com imaginar noves formes de participació política capaces de generar una dinàmica que superi eficaçment la passivitat i el desinterès polítics de molts ciutadans?
(Relació amb valors com “consciència col·lectiva”, “participació social”, “democràcia”, “llibertat”, “justícia”, “solidaritat” o “generositat”…)
5. ¿Cal fomentar l’interès per la tradició, per la història, pels ensenyaments del passat, per l’alta cultura acumulada a tot el món al llarg de segles i segles de creació, i que avui es situa a l’abast de molts gràcies als mitjans de difusió dels coneixements dels que disposem?
(Relació amb valors com “interès per la cultura”, “veneració de l’antiga saviesa”, “respecte als avantpassats”, “tradició”…)
6. ¿És possible difondre la consciència de la gràcia de conservar i desenvolupar la identitat catalana, fent simultànies la fidelitat al llegat rebut i la capacitat de creativitat cap a nous horitzons?
(Relació amb valors com “identitat col·lectiva”, “respecte dels drets dels pobles”, “patriotisme”…)
7. ¿Com harmonitzar l’enfortiment de la identitat catalana amb un major contacte amb altres cultures, moltes d’elles operativament presents en el nostre mateix marc social? Des de les declaracions de la Marta i l’Heribert, aquest ha esdevingut el tema estrella, plantejat de la pitjor manera possible. Algú s’ha begut l’enteniment i està generant una radicalització de postures que creiem poder evitar a Catalunya. Els perjudicis poden ser incomptables.
(Relació amb valors com “multiculturalitat”, “globalització”, “tolerància”, “respecte a la diversitat”, “diàleg intercultural”, “pau”…)
8. ¿Cal enfortir la consciència individual i col·lectiva de la importància del desenvolupament de la sensibilitat (envers la natura, estètica, ètica, espiritual…) per a poder gaudir d’una vida veritablement humana?
(Relació amb valors com “sensibilitat”, “tendresa”, “pregonesa”, “bellesa”, “bondat”, “obertura al transcendent”…)
9. ¿Cal redescobrir la importància de plantejar-se el que significa la interpel·lació religiosa (en el marc de la tradició que sigui) i donar-hi una resposta lliure i conscient? ¿Com crear un marc institucional i un clima social que afavoreixin aquesta dinàmica i permetin el ple desenvolupament de les actituds de resposta positiva a aquesta interpel·lació?
(Relació amb valors com “espiritualitat”, “religiositat”, “pau interior”, “obertura al misteri”…)
10. ¿Cal enfortir les actituds que fan de la persona l’element essencial de la dinàmica individual i col·lectiva, el referent sobre el que fonamentar les nostres iniciatives individuals i socials? ¿Cal fer de la condició humana un dels subjectes principals de reflexió i debat, treballant a fons el que és realment l’ésser humà?
(Relació amb valors com “humanisme”, “personalisme”, “amor”, “amistat”, “comprensió”, “servei”…)



Annex


Si volem afegir-hi alguns elements més objectius i al dia, amb una forta vocació prospectiva, podem recórrer a en Marià Corbí. Simplificant molt les seves posicions (i amb el risc de trair-les), potser podríem dir que per a ell, els dos elements clau de la situació actual i futura són la innovació i la globalització. Cada un d’aquests elements comporta una constel·lació de postulats axiològics (amb caràcter “matricial”, amb capacitat generadora) que permetran la construcció de valors concrets.



A) La constel·lació de postulats de la innovació és la següent:

Opció per la creació continua de coneixements en equip. Creació de coneixements en equip equival a aprendre en equip.

Opció per la qualitat humana d’individus i grups. Si no hi ha qualitat humana, la creació se’n ressentirà.

Opció per la comunicació (que és molt més que el mer intercanvi d’informació). La comunicació és el fonament imprescindible
- per a l’intercanvi d’informació fluït i sense reserves,
- per a l’aprenentatge en equip,
- per a la cohesió del grup.

Opció per la equitat entre els membres de l’equip. Sense equitat clara i explícita no pot haver-hi comunicació.

Postular una organització al servei del projecte professional i humà dels individus de l’equip. Això suposa que la organització es munta al servei no només de la qualitat dels productes i serveis, sinó principalment de la qualitat humana i professional dels membres de les organitzacions perquè en ells, i només en ells, hi ha la capacitat i la possibilitat de creació de coneixements, l’eix de la nova societat.

Construcció de projectes que siguin capaços de motivar l'adhesió voluntària. Aquests projectes no poden ser només econòmics o de producció, han d’abastar el servei a l’aprenentatge professional continuat i el servei a la qualitat de vida de cada un dels membres de les societats intel·ligents. Quan quedi clar que la organització serveix a l’individu, l’individu i el seu nucli irreductible, el seu saber exclusiu, prestarà la seva adhesió voluntària.

La iniciativa i la creativitat són els motors d’aquesta nova societat. No hi pot haver iniciativa i creativitat personal si no hi ha llibertat i democràcia. La llibertat i les decisions plenament democràtiques són condicions indispensables de la creació i de la creació en equip.

Opció per crear espais i mètodes de silenci, adequats a societats laiques, que possibilitin l’equilibri psíquic dels membres de les societats de canvi continu i afavoreixin la capacitar creativa. Fomentar i motivar l’aprenentatge i el cultiu del coneixement i sentir silenciosos (l’altra dimensió del conèixer i sentir humà), donarà estabilitat al que ha de moure’s contínuament sense poder-se lligar definitivament a cap tipus de formes. Serà la única manera d’aconseguir que la creació sigui equilibrada i sana.

Tot home, per a tenir equilibri, salut i qualitat interna, ha de poder cultivar les dues dimensions del conèixer i del sentir humà: la que va inevitablement lligada a formes i té estructura egocentrada, i la que és capaç de deslligar-se de formes i intenta allunyar-se de la egocentració. A les societats de coneixement, que canvien contínuament en tots els seus paràmetres, el cultiu d’aquesta doble dimensió es no només una possibilitat sinó una necessitat per a l’equilibri psíquic d’individus i equips i per a aconseguir la qualitat humana que es requereix per a construir una societat polaritzada per la creació de coneixements i tecnologies.



B) La constel·lació de la globalització és la següent:

Assumir el que ja són postulats generals col·lectius de la humanitat: els drets humans. Els drets humans ja són patrons d’anàlisi de les situacions, d’interpretació i de construcció de valors col·lectius de gran part de la humanitat (per a que els assumeixin plenament la cultura islàmica i la xinesa, segurament requeriran alguns retocs en el seu plantejament i enfocament).

El respecte i la gestió adequada del medi biològic i físic. La globalitat de tots els nostres plantejaments s’ha d’estendre fins el planeta i la vida.

La responsabilitat ciutadana de tota organització. S’és responsable des de la individualitat i des dels equips en els que s’exercita el saber, l’aprenentatge i la creació de coneixements, tècniques, productes i serveis; s’és responsable i aquesta responsabilitat es refereix al funcionament de cada un dels individus i dels equips en el seu entorn físic, biològic i social.

La comunicació entre les organitzacions. Les organitzacions científiques, econòmiques i ciutadanes, com els individus dels equips, han d’estar en comunicació (no mer intercanvi d’informació) entre sí.

Tot tipus d‘organització de la societat global haurà d’estar al servei de la qualitat dels individus i de les organitzacions particulars. Sempre és l’individual i el particular el que és la seu de la creació. La força creativa està sempre a les bases de les formacions socials. Per tant, els metanivells socials (les organitzacions d’organitzacions) hauran d’estar sempre al servei dels nivells inferiors i tots al servei del nivell més baix de les societats, els individus. Les organitzacions pre-industrials i les de la primera industrialització s’articulaven entorn del poder i de la autoritat. Les organitzacions de coneixement han d’articular-se i cohesionar-se entorn del saber i la creació, la seu última i principal dels quals és l’individu, però mai autàrquic.

Caldrà motivar la equitat entre organitzacions. Sense equitat entre organitzacions no hi podrà haver comunicació entre elles. La comunicació haurà d’estendre’s a les societats científiques, econòmiques i ciutadanes de tot tipus.

Caldrà motivar una actitud ecumènica completa. No n’hi ha prou amb la tolerància ni amb una actitud ecumènica que no sigui completa. S’exigeix l’eliminació de qualsevol pretensió d’exclusivitat de cultures, ètiques o religions. Cap cultura ni religió pot pretendre tenir “la veritat” amb exclusió subordinació, submissió o menyspreu de les altres cultures, projectes de vida o religions.



(xerrada de Raimon Ribera a l'associació Extramurs el 21.03.2001)