dissabte, 31 de maig de 2008

Help !

Aquesta cançó del 1965 va ser tot un impacte en la nostra adolescència...

Help, I need somebody
Help, not just anybody
Help, you know I need someone, help

When I was younger, so much younger than today
I never needed anybody's help in any way
But now these days are gone, I'm not so self assured
Now I find I've changed my mind and opened up the doors

{Tornada}
Help me if you can, I'm feeling down
And I do appreciate you being 'round
Help me get my feet back on the ground
Won't you please, please help me

And now my life has changed in oh so many ways
My independence seems to vanish in the haze
But every now and then I feel so insecure
I know that I just need you like I've never done before

{Tornada}

When I was younger, so much younger than today
I never needed anybody's help in any way
But now these days are gone, I'm not so self assured
Now I find I've changed my mind and opened up the doors

{Tornada}

... Help me, help me ooh.


http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-10-20T13_41_39-07_00



dilluns, 12 de maig de 2008

L'embolic dels valors




Rouault 1928



“(…) existe un tipo de acciones que humanizan y otras que deshumanizan (…). Ser libre entonces significa saber detectar qué humaniza i qué no, y estar dispuesto a incorporarlo en la vida cotidiana (…) No es fácil tratar de discernir qué humaniza y optar por ello en los casos concretos.” (Adela Cortina, El noticiero de las ideas n. 5, gener-març 2001, p. 49)

“No existen “leyes” en la historia, sino una dialógica caótica, aleatoria e incierta, entre determinaciones y fuerzas de desorden y un juego a menudo rotatorio entre lo económico, lo sociológico, lo técnico, lo mitológico, lo imaginario. Ya no existe progreso prometido; en cambio, pueden aparecer progresos, pero deben ser regenerados sin cesar. Ningún progreso se adquiere para siempre.” (Edgar Morin, La mente bien ordenada, p. 53)



A) Sobre això una mica eteri que són els valors

1. Deixem-nos de disquisicions filosòfiques i sociològiques. Deixem aparcada una pregunta per altra banda raonable: ¿Anomenem valors a allò que de fet mou a les persones o a allò que considerem que seria bo que les mogués? Diguem només que els valors serien elements (idees, maneres de fer, hàbits, criteris, sentiments…) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura) i orientar (donar sentit) el pensament i el comportament (personal, organitzatiu, social).

2. Retinguem que els valors (els valors tout court, en direm V) es manifesten, es tradueixen, són, “pràctiques avaluables”. El que veiem, el que vivim, són gestos concrets, no “valors flotant per l’aire”. Ara bé, quan realment fem aquesta avaluació, quan ens aturem a observar el que fem i el que pensem, quan duem a terme la “pràctica d’avaluació” (sigui permès el joc de paraules) feta en cada moment històric, que és una tasca alhora d’acció i de reflexió, en va sortint, es va configurant, es va diferenciant una certa noció del que en aquell moment es considera com a “valors pròpiament humans” (que molta gent anomena simplement “els valors”); es van configurant unes figures, uns “valors treballats”, uns “valors valuosos”, uns “valors ideals”, uns “valors horitzó” (tot i que tots els valors actuen de fet com a un horitzó, però aquests ho fan com un “horitzó digne de ser tingut com a horitzó”), uns “valors aspiració” (aquí podríem dir el mateix que sobre l’horitzó). Ja es veu que no sabem com dir-ne, com batejar-los; a efectes pràctics podeu triar el nom que vulgueu, avui podríem fer servir el de “valors valuosos”, valors W. Aquests valors W s’erigeixen llavors en criteris de referència que ens permeten avaluar pròpiament les pràctiques i que assumeixen un paper paral·lel però en un nivell diferent, més abstracte, al dels valors tout court (o sigui que també són interioritzables i compartibles i tenen la capacitat de vertebrar i orientar el nostre pensament i el nostre comportament, però menys “de fet” i més “com a desig”, amb menys influència del “ser” i més del “deber ser”, de l”haver de ser”, tot i que no hi ha un tall, una ruptura entre ambdós nivells sinó una gradació, i això és important tenir-ho en compte per no fer “dos blocs”, dues categories separades i estancades, ja que el que són valors V i W va modificant-se segons les èpoques, les societats, les etapes de la vida, les persones… És un continu en evolució constant, però això no treu importància a l’exercici de distingir en cada moment els valors V i els W).

3. Aquests valors W o “valors pròpiament humans” (que inclouen els valors morals però no només els valors morals, cal també tenir-ho en compte) configuren els eixos essencials del que anomenem la “condició humana”. La visió que en cada moment tenim de la condició humana és canviant, es modifica amb el temps, però es caracteritza per un fet curiós: el fet que en cada moment ens sembla, se’ns presenta com a ideal i intemporal, com si fos “la que realment pertoca” a l’ésser humà. I per tant els valors W també tenen aquest aspecte d’intemporalitat, d’idealitat, tot i que els sabem fruit del temps.

4. Aquests valors W o “valors pròpiament humans” són eteris, subtils, fràgils i evanescents, però són claus per a la dignitat humana. Ells “ens fan éssers humans”, són la sal de la vida, donen sentit a l’existència. Són venerables, els hem de cultivar, n’hem de tenir cura. Són alhora d’una gran potència i enormement delicats… Només es manifesten en els nostres actes, en els nostres gestos, en la nostra forma de tractar-nos, de relacionar-nos; són “gairebé res”, alenades vaporoses, i en canvi si desapareguessin quedaríem perduts, desorientats, sense nord; ells indiquen el camí digne de ser seguit. Nosaltres en som els “intermediaris”, i per tant els únics responsables de la seva existència o, si més no, de la seva manifestació. Això ens atorga: 1) dignitat (tenim l’honor de tenir la potestat de manifestar-los); 2) responsabilitat (de nosaltres depèn que es manifestin); 3) llibertat (podem manifestar-los o no, depèn de nosaltres). El seu paper en la vida humana és rellevant, important, central. D’aquí que siguin mereixedors de respecte, que se’ls tracti com a coses enormement valuoses.

5. Hi ha doncs en cada època, en cada cultura, en cada societat, en cada grup humà, en cada persona, en cada etapa de la vida d’una persona, una tasca a fer pel que fa als valors:

a) Examinar atentament allò que realment fem, allò que realment ens mou, ens motiva, allò que realment considerem com a valuós.

b) Mirar de definir, tenint en compte aquestes pràctiques i també el llegat de la història (l’experiència acumulada dels avantpassats) quin és per a nosaltres en aquest moment el “nucli dur” dels “valors humans”, els valors W.

c) Veure que aquests “valors W” ens serviran per:
- avaluar en profunditat les nostres pràctiques
- orientar correctament les nostres pràctiques

d) Això ens fa prendre consciència que aquests “valors W” generen un “compromís”, o sigui una dinàmica de portar-los a la pràctica, de convertir-los en fets en la mesura del possible, d’adaptar les pràctiques en funció d’ells (això els valors V també ho fan, però al seu nivell).



B) Entorn del “nucli dur de valors pròpiament humans del moment actual”

6. La realitat sembla generar en nosaltres dues reaccions positives bàsiques:

- l’admiració (que porta a la joia, la lloança, l’agraïment)

- la tendresa (que porta a la cura, el respecte, la veneració)

Els contrapunts a aquestes dues reaccions serien:

- el terror (associat amb la tristesa, el desconcert, el dolor, la por a la mort)

- la càrrega (associat a la lluita per la supervivència, el desafiament, l’enemic a derrotar, a viure la vida feixugament, com un esforç)

Si això és així, tot el que genera admiració i tendresa serà d’una importància decisiva, i mereixerà ser potenciat, cultivat. I tot el que s’hi oposa serà un greu perill, un enemic.

7. Aquestes dues reaccions bàsiques alimenten les grans constel·lacions valorals que ens ha deixat la història: la BBVA (bellesa-bondat-veritat-amor), la de la Revolució francesa (llibertat-igualtat-fraternitat), la socialista (solidaritat), la conciliar (justícia i pau).

8. A aquestes grans constel·lacions de valors jo hi afegiria, com a mínim, una nebulosa, la dels “valors W modestos”, també alimentats directament pels dos grans valors bàsics apuntats, i que a mi em sembla imprescindible, fonamental: l’abnegació, l’acceptació, l’amabilitat, l’amistat, l’austeritat, la compassió, la comprensió, la confiança, el consol, la constància, la cordialitat, la discreció, la disponibilitat, l’esperança, la fidelitat, la generositat, la gratitud, la honestedat, la humilitat, la lleialtat, la modèstia, la paciència, el respecte, la responsabilitat, la senzillesa, la sinceritat…

9. Les constel·lacions valorals esmentades són força indiscutides. Els “valors W modestos” poden ser considerats com a més aviat “emocionals”. No crec que això els hi tregui importància: no només de raó viu l’home. Per a mi la clau per a sortir de la situació actual (tant si l’anomenem de “crisi de valors”, com de desorientació, com d’”inflació de valors”) és educar, difondre, impulsar, practicar l’admiració i la tendresa, crear una sensibilitat vertebrada per aquests dos eixos. Aquesta sensibilitat serà un bon fonament que ens permetrà assentar convenientment les grans constel·lacions, de manera que aquestes no semblin imposades, o caigudes del cel, o desconnectades de la realitat. I ens permetrà també cultivar la nebulosa esmentada. Crec que l’admiració i la tendresa són dos valors W d’una gran potència, suficient com per a fonamentar el combat contra el mal, la lluita contra el sofriment, la construcció d’un sentit més fort que el desconcert que ens envolta. Ells poden fonamentar una bona relació amb la Terra, amb els altres éssers humans i amb nosaltres mateixos. Aquests dos pilars sostenen l’edifici, orienten la tasca de creació a fer. I ambdós es retroben en un gest, un gest senzill, espontani, que els aplega: el somriure. Potser l’homínid esdevingué home quan començà a somriure.



C) Pel que fa als efectes de la “distància”

10. Hi ha un altre salt a fer. Veure què passa quan observem tot aquest procés (pràctiques-valors humans-compromís) des de la distància, com a observadors allunyats, o sigui des del silenciament del jo que vertebra les nostres pràctiques i les nostres idees en funció de les nostres necessitats.

11. Aquesta “pràctica de la distància” o “pràctica del silenci” transformaria els protagonistes del procés, permetent:

- una major lucidesa en l’anàlisi de les pràctiques

- una major qualitat en la reflexió sobre els valors humans

- una major densitat dels valors viscuts, una major profunditat de la vivència, una major presència dels valors en les pràctiques, un major “gruix” en les pràctiques

- una major fermesa en el compromís d’aplicació dels valors

12. La distància no crea nous valors, però incrementa la qualitat del procés de treball sobre els valors a través de l’increment de la qualitat dels seus actors, fins al punt que hi ha qui gosa dir que el procés no esdevé veritablement humà si no es fa incorporant aquest moment de distància (una distància que l’ésser humà pot assolir gràcies a la facultat de la parla, i que el caracteritza com a espècie).



D) Una mirada intuitiva al fonament dels valors

13. Dit això, constatem encara una altra cosa. Dèiem al punt 3 que és com si els valors W fossin intemporals, fossin preexistents a l’home; es presenten així, amb aquesta aparença d’eternitat. Doncs bé, sembla ser que també és com si els valors W no fossin autofonamentats, entitats increades que existeixen per si mateixes, disperses i inconnexes, sinó que és com si derivessin, estiguessin lligats a un únic origen, a un únic fonament. Per a uns, aquest fonament és la raó humana. Per a uns altres, entre els quals em compto, aquest fonament apareix com una instància de caràcter inefable i inabastable, un fonament sense forma, no subjecte als avatars de la història, de la raó, del pensament. Alguns en diuen l’Altre, altres l’Absolut, altres el Misteri, altres el Camí, altres l’U, altres el Buit, altres Déu… el nom no fa la cosa, tot i que de vegades expressa matisos complementaris a tenir en compte. El que compta és que aquest “fonament sense forma” apareix com el generador dels valors W o, millor dit, els valors W serien fruit de la interacció de l’home amb aquest fonament, i per això vivim els valors com un regal del qual cal estar agraïts i contents (és interessant considerar aquesta frase de Sant Pau, a Gàlates 5, 22-23a: “Els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat”). Això ens permetria entendre perquè el “distanciament”, “el silenciament”, poden incidir en la nostra pràctica dels valors: perquè ens posen en contacte amb el fonament, en presència del fonament. Aquest gest és el que permet que a través nostre s’expressi, es manifesti, aquesta fonamentació dels valors en l’inefable.

14. Apareix llavors com una mena de triangle dinàmic format per 1) la persona humana, 2) els valors i 3) el fonament sense forma, en el que cada vèrtex està connectat amb els altres dos: la persona es relaciona amb els valors (consciència-vivència-compromís) i amb el fonament sense forma (la distància, el silenciament del jo el posen en contacte, en presència de); els valors es relacionen amb el fonament sense forma (fonamentació, consistència última) i amb les persones (materialització), i el fonament es relaciona amb els valors (manifestació) i amb les persones (“consistenciació”). Hi pot haver, per tant, una relació “bilateral” persona-valors, i així esdevé en molts casos, però creiem que el procés més adient per a la construcció i vivència dels valors apareix quan és possible establir la dinàmica triangular esmentada.

15. L’experiència d’aquest fonament immutable i dels fruits perennes de la seva interacció amb la humanitat ens permetrien afrontar amb confiança temps de canvis accelerats dels valors viscuts i practicats com els que estem vivint. El “fonament sense forma” i els valors W, d’aparença intemporal tot i que sabem del seu caràcter històric i canviant, farien possibles noves interaccions generadores de pràctiques valorals de qualitat. Potser és precisament en això que consistiria la creació de nous valors, tant a nivell de les persones com de les organitzacions: assumint a fons els valors W, generar idees, comportaments, normes, institucions màximament impregnats i al servei d’aquests valors. Per tant, aquests nous valors haurien de caracteritzar-se pel fet de contribuir al bon funcionament de la nova societat. I per bon funcionament entenem un funcionament al servei de les persones, o sigui que garanteixi la seva digna supervivència i el desplegament de les seves potencialitats de màxima humanització, o sigui la potenciació de les més elevades dimensions que l’home pot assolir.

16. Cal afegir encara un matís. Potser la manera d’amarar-nos dels valors W no sigui directa, sinó indirecta. Potser sigui un sub-producte. No es tractaria, doncs, d’invocar-los directament, de predicar-los i practicar-los voluntarísticament, de pensar-hi molt. Es tractaria potser més aviat de posar-se en contacte amb el fonament sense forma, ja que en el marc d’aquest contacte aquests valors W anirien arrelant més profundament en el cor de l’home i podrien esdevenir més operatius, més presents en el comportament. L’assumpció, “l’encarnació” dels valors W seria així un sub-producte de la vinculació de l’home amb el fonament sense forma, directament o a través de mediacions (símbols, rituals). Llavors el silenci, la meditació, la pregària, la litúrgia, dient-li com es vulgui i agafant la tècnica que es vulgui, passaria a ser contacte fecund.

17. Aquesta referència i connexió al fonament sense forma ens permetria mantenir la coherència i la estabilitat en un món inestable, en el que tot canvia i molt de pressa, en què les referències desapareixen davant dels nostres ulls. En aquesta connexió amb el “fonament sense forma” hi trobaríem la capacitat de suportar els canvis dràstics de formes i els relativismes anihiladors del sentit. Amb l’avantatge que això ens permetria trobar una font de certesa i estabilitat no lligada:

a) ni a determinades idees, gestos, hàbits, paraules, imatges, referències, costums, pautes, normes, regles (que avui canvien constantment, i per tant no poden ser base sòlida)

b) ni a certes adhesions incondicionals, cegues, irracionals i voluntaristes que no es corresponen amb la dinàmica de la nostra societat (opcions fonamentalistes)

El fonament sense forma estaria més enllà de les expressions concretes dels sistemes de valors, els podria fonamentar sense identificar-s’hi. Apareixeria precisament quan “callen” les formes, quan aquestes passen a un segon pla, quan deixen de ser claus, decisives. Seria un conèixer i un sentir que es produeixen quan es retiren les paraules i les formes. Seria una saviesa que brolla del silenci.

18. Estem, doncs, propugnant individus i grups amb una bona connexió amb el fonament sense forma que els porti a una màxima interiorització dels valors W (persones i grups que tinguin aquell “dring d’autenticitat” que esmenta el pare Jordi Molas, monjo de Montserrat). Això els ajudarà a ser persones equilibrades i generadores de valors de qualitat, valors que permetin construir una societat acollidora, justa, creativa i capaç de, tancant el cercle, generar individus dignes del nom de “veritables éssers humans”.



E) Vivim actualment una crisi de valors?

19. Vist tot això, goso dir que avui vivim una triple crisi de valors, o sigui: 1) una profunda i ràpida transformació dels valors realment viscuts, que afecta a tothom i per tant amb més intensitat a la gent senzilla, a la gent amb menys recursos per enfrontar-se intel·lectualment i vitalment amb aquesta mutació accelerada; 2) un notable oblit, ignorància, menysteniment, de la “pràctica d’avaluació” dels valors; això està empobrint els valors viscuts; 3) una ignorància de la “distanciació”, del “silenciament” que empobreix la qualitat dels actors i el consegüent “treball sobre els valors”.

20. Alguns “indicadors” d’aquesta crisi, dits sense ordre ni concert, serien:

l’estil de vida de molts adolescents i joves de casa nostra. No només 1) el paquet discoteca-tabac-alcohol-droga i 2) la dependència de la TV i dels jocs -Cybiko- sinó també 3) el desinterès per l’escola i per la cultura, 4) la manca d’iniciativa i d’imaginació per construir nous projectes personals i col·lectius

les dificultats viscudes per moltes famílies per educar bé els seus fills

el fet que el consumisme sigui un dels valors centrals de la vida (o si més no de l’entreteniment, de la diversió) de molta gent

l’afebliment de la vitalitat social, de les normes i les xarxes de compromís cívic, que es tradueix en un descens de la qualitat de la vida pública i de l'actuació de les institucions socials. En són signes l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical i política, la poca participació en les associacions de pares i mestres, la reducció del nombre de voluntaris en organitzacions cíviques o l’afebliment dels vincles dins del veïnatge i la família

l'augment de l'individualisme, l’afebliment de les conviccions morals i la disminució dels valors compartits amb altres, amb un predomini creixent de la competitivitat i un feble compromís en els projectes cívics

la insensibilitat respecte a la destrucció de l’entorn natural

les dificultats per acollir realment els immigrants procedents d’altres cultures

la submissió i al mateix temps desconfiança envers els mitjans de comunicació

la presència de la violència en els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (baralles a les sortides de discoteques), i certa insensibilització al respecte (vídeos frapants de com els altres joves observen les baralles)

el culte al cos, a la moda i a la banalitat (revistes del cor) i la manca de contestació al respecte

la polarització entre tenir massa feina i no tenir-ne gens, ambdós alienadors

la creixent precarietat dels llocs de treball i la “corrosió del caràcter” que comporta

l’incapacitat del sistema de lluitar contra la pobresa i l’exclusió, la manca de solidaritat dels rics amb els pobres, dels forts amb els febles, dels “in” amb els marginals

el descrèdit de l’activitat política

la desaparició del debat col·lectiu de les qüestions relatives a la religió i l’espiritualitat, però també de qüestions lligades a la mort, als sentiments, a les emocions… Sembla que vivim temps incapaços tant per l’èpica com per la lírica, predominant una grisa i prosaica quotidianitat del plaer immediat i l’anar tirant.

21. Davant de la situació actual, tan inútils són els laments apocalíptics com la indiferència i la ignorància. No estem dient que qualsevol temps passat fou millor; vivim el futur amb ganes. Però creiem que és des d’una serena preocupació, des de la reflexió personal i el debat col·lectiu sobre el tema i des de la discreció de les petites iniciatives quotidianes que es podrà afrontar amb més possibilitats el desafiament que se’ns presenta.

22. Per fer això bé, per trobar les accions adients, cal començar per analitzar les causes de la situació actual. En aquest sentit, potser es poden apuntar com a mínim els elements següents:

l’impacte de l’acceleració del canvi social que està suposant la societat del coneixement i de la innovació, amb les TIC i companyia. Com seguir el ritme? Com no sentir-se constantment desfasat, perdut, desbordat?

el tipus de relacions laborals que predominen en el marc de la nova economia (la precarietat dels llocs de treball o el “Jo S.A.”, segons com es miri) i el seu impacte en l’estil de vida (com construir famílies estables sobre llocs de treball inestables? Està comportant ja això una menor durada de les relacions de parella i una disminució de la natalitat a les societats avançades?)

el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada d’informació” però no necessàriament de capacitat de manejar-la (que comporta criteris de classificació, capacitat de discerniment del rellevant i l’accessori, maduresa personal per a l’avaluació…)

el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada de diversió” (on en qualsevol lloc i moment es pot jugar a qualsevol cosa -Cybiko-, veure qualsevol pel·lícula, sentir qualsevol música, llegir qualsevol novel·la, veure qualsevol imatge…)

l’aparent ignorància i desconnexió del passat, de la tradició històrica. Sembla com si el passat fos irrellevant i inútil en el nou context històric i social, com si l’experiència acumulada no comptés per a res, com si les obres d’art generades per milers d’anys d’història humana no tinguessin cap valor: la novetat és l’únic que compta, que té interès…

23. Un dels elements (al costat d’altres de tant o més importants, especialment tot el que te relació amb l’àmbit de l’educació en valors) que podrien ajudar a “canviar la tendència” davant d’aquesta allau d’esdeveniments preocupants seria l’obertura d’amplis debats socials sobre temes relacionats amb els valors. Si es fa bé, el diàleg, l’intercanvi d’opinions, de consideracions, d’arguments, és enriquidor i transformador. Com a exemple del que es podria plantejar prioritàriament avui en un debat públic sobre els valors a Catalunya, heus aquí les meves preferències:

1. ¿Cal difondre la consciència de la necessitat d’avançar cap a un model de desenvolupament sostenible i solidari, un model de creixement econòmic capaç de fer un ús racional dels recursos naturals disponibles i eliminar alhora la pobresa?
(Relació amb valors com “respecte a la natura”, “creixement sostenible”, “lluita contra la pobresa i l’exclusió”, “solidaritat amb el Tercer Món”, “solidaritat entre generacions”…)
2. ¿Què porta a l’alt consum de droga, el desinterès per l’escola i la manca d’idees engrescadores i de projectes creatius que es poden constatar en una part significativa de la joventut catalana, i què es pot fer al respecte?
(Relació amb valors com “creixement personal, “projecte vital”, “felicitat”, “joia”, entusiasme”, “sentit de la vida”…)
3. ¿Cal que, tot conservant els avantatges derivats de l’accés a una determinada quantitat i diversitat de béns, el consumisme deixi de ser un referent important en la vida de moltes persones i un referent de la nostra societat, anant més enllà d’una societat de consum?
(Relació amb valors com “consum responsable”, “moderació”, “senzillesa”, “simplicitat”, “austeritat”, “altruisme”…)
4. ¿Cal avançar cap a una major participació del ciutadà en la vida política, que li permeti ser més que un simple elector? ¿Com imaginar noves formes de participació política capaces de generar una dinàmica que superi eficaçment la passivitat i el desinterès polítics de molts ciutadans?
(Relació amb valors com “consciència col·lectiva”, “participació social”, “democràcia”, “llibertat”, “justícia”, “solidaritat” o “generositat”…)
5. ¿Cal fomentar l’interès per la tradició, per la història, pels ensenyaments del passat, per l’alta cultura acumulada a tot el món al llarg de segles i segles de creació, i que avui es situa a l’abast de molts gràcies als mitjans de difusió dels coneixements dels que disposem?
(Relació amb valors com “interès per la cultura”, “veneració de l’antiga saviesa”, “respecte als avantpassats”, “tradició”…)
6. ¿És possible difondre la consciència de la gràcia de conservar i desenvolupar la identitat catalana, fent simultànies la fidelitat al llegat rebut i la capacitat de creativitat cap a nous horitzons?
(Relació amb valors com “identitat col·lectiva”, “respecte dels drets dels pobles”, “patriotisme”…)
7. ¿Com harmonitzar l’enfortiment de la identitat catalana amb un major contacte amb altres cultures, moltes d’elles operativament presents en el nostre mateix marc social? Des de les declaracions de la Marta i l’Heribert, aquest ha esdevingut el tema estrella, plantejat de la pitjor manera possible. Algú s’ha begut l’enteniment i està generant una radicalització de postures que creiem poder evitar a Catalunya. Els perjudicis poden ser incomptables.
(Relació amb valors com “multiculturalitat”, “globalització”, “tolerància”, “respecte a la diversitat”, “diàleg intercultural”, “pau”…)
8. ¿Cal enfortir la consciència individual i col·lectiva de la importància del desenvolupament de la sensibilitat (envers la natura, estètica, ètica, espiritual…) per a poder gaudir d’una vida veritablement humana?
(Relació amb valors com “sensibilitat”, “tendresa”, “pregonesa”, “bellesa”, “bondat”, “obertura al transcendent”…)
9. ¿Cal redescobrir la importància de plantejar-se el que significa la interpel·lació religiosa (en el marc de la tradició que sigui) i donar-hi una resposta lliure i conscient? ¿Com crear un marc institucional i un clima social que afavoreixin aquesta dinàmica i permetin el ple desenvolupament de les actituds de resposta positiva a aquesta interpel·lació?
(Relació amb valors com “espiritualitat”, “religiositat”, “pau interior”, “obertura al misteri”…)
10. ¿Cal enfortir les actituds que fan de la persona l’element essencial de la dinàmica individual i col·lectiva, el referent sobre el que fonamentar les nostres iniciatives individuals i socials? ¿Cal fer de la condició humana un dels subjectes principals de reflexió i debat, treballant a fons el que és realment l’ésser humà?
(Relació amb valors com “humanisme”, “personalisme”, “amor”, “amistat”, “comprensió”, “servei”…)



Annex


Si volem afegir-hi alguns elements més objectius i al dia, amb una forta vocació prospectiva, podem recórrer a en Marià Corbí. Simplificant molt les seves posicions (i amb el risc de trair-les), potser podríem dir que per a ell, els dos elements clau de la situació actual i futura són la innovació i la globalització. Cada un d’aquests elements comporta una constel·lació de postulats axiològics (amb caràcter “matricial”, amb capacitat generadora) que permetran la construcció de valors concrets.



A) La constel·lació de postulats de la innovació és la següent:

Opció per la creació continua de coneixements en equip. Creació de coneixements en equip equival a aprendre en equip.

Opció per la qualitat humana d’individus i grups. Si no hi ha qualitat humana, la creació se’n ressentirà.

Opció per la comunicació (que és molt més que el mer intercanvi d’informació). La comunicació és el fonament imprescindible
- per a l’intercanvi d’informació fluït i sense reserves,
- per a l’aprenentatge en equip,
- per a la cohesió del grup.

Opció per la equitat entre els membres de l’equip. Sense equitat clara i explícita no pot haver-hi comunicació.

Postular una organització al servei del projecte professional i humà dels individus de l’equip. Això suposa que la organització es munta al servei no només de la qualitat dels productes i serveis, sinó principalment de la qualitat humana i professional dels membres de les organitzacions perquè en ells, i només en ells, hi ha la capacitat i la possibilitat de creació de coneixements, l’eix de la nova societat.

Construcció de projectes que siguin capaços de motivar l'adhesió voluntària. Aquests projectes no poden ser només econòmics o de producció, han d’abastar el servei a l’aprenentatge professional continuat i el servei a la qualitat de vida de cada un dels membres de les societats intel·ligents. Quan quedi clar que la organització serveix a l’individu, l’individu i el seu nucli irreductible, el seu saber exclusiu, prestarà la seva adhesió voluntària.

La iniciativa i la creativitat són els motors d’aquesta nova societat. No hi pot haver iniciativa i creativitat personal si no hi ha llibertat i democràcia. La llibertat i les decisions plenament democràtiques són condicions indispensables de la creació i de la creació en equip.

Opció per crear espais i mètodes de silenci, adequats a societats laiques, que possibilitin l’equilibri psíquic dels membres de les societats de canvi continu i afavoreixin la capacitar creativa. Fomentar i motivar l’aprenentatge i el cultiu del coneixement i sentir silenciosos (l’altra dimensió del conèixer i sentir humà), donarà estabilitat al que ha de moure’s contínuament sense poder-se lligar definitivament a cap tipus de formes. Serà la única manera d’aconseguir que la creació sigui equilibrada i sana.

Tot home, per a tenir equilibri, salut i qualitat interna, ha de poder cultivar les dues dimensions del conèixer i del sentir humà: la que va inevitablement lligada a formes i té estructura egocentrada, i la que és capaç de deslligar-se de formes i intenta allunyar-se de la egocentració. A les societats de coneixement, que canvien contínuament en tots els seus paràmetres, el cultiu d’aquesta doble dimensió es no només una possibilitat sinó una necessitat per a l’equilibri psíquic d’individus i equips i per a aconseguir la qualitat humana que es requereix per a construir una societat polaritzada per la creació de coneixements i tecnologies.



B) La constel·lació de la globalització és la següent:

Assumir el que ja són postulats generals col·lectius de la humanitat: els drets humans. Els drets humans ja són patrons d’anàlisi de les situacions, d’interpretació i de construcció de valors col·lectius de gran part de la humanitat (per a que els assumeixin plenament la cultura islàmica i la xinesa, segurament requeriran alguns retocs en el seu plantejament i enfocament).

El respecte i la gestió adequada del medi biològic i físic. La globalitat de tots els nostres plantejaments s’ha d’estendre fins el planeta i la vida.

La responsabilitat ciutadana de tota organització. S’és responsable des de la individualitat i des dels equips en els que s’exercita el saber, l’aprenentatge i la creació de coneixements, tècniques, productes i serveis; s’és responsable i aquesta responsabilitat es refereix al funcionament de cada un dels individus i dels equips en el seu entorn físic, biològic i social.

La comunicació entre les organitzacions. Les organitzacions científiques, econòmiques i ciutadanes, com els individus dels equips, han d’estar en comunicació (no mer intercanvi d’informació) entre sí.

Tot tipus d‘organització de la societat global haurà d’estar al servei de la qualitat dels individus i de les organitzacions particulars. Sempre és l’individual i el particular el que és la seu de la creació. La força creativa està sempre a les bases de les formacions socials. Per tant, els metanivells socials (les organitzacions d’organitzacions) hauran d’estar sempre al servei dels nivells inferiors i tots al servei del nivell més baix de les societats, els individus. Les organitzacions pre-industrials i les de la primera industrialització s’articulaven entorn del poder i de la autoritat. Les organitzacions de coneixement han d’articular-se i cohesionar-se entorn del saber i la creació, la seu última i principal dels quals és l’individu, però mai autàrquic.

Caldrà motivar la equitat entre organitzacions. Sense equitat entre organitzacions no hi podrà haver comunicació entre elles. La comunicació haurà d’estendre’s a les societats científiques, econòmiques i ciutadanes de tot tipus.

Caldrà motivar una actitud ecumènica completa. No n’hi ha prou amb la tolerància ni amb una actitud ecumènica que no sigui completa. S’exigeix l’eliminació de qualsevol pretensió d’exclusivitat de cultures, ètiques o religions. Cap cultura ni religió pot pretendre tenir “la veritat” amb exclusió subordinació, submissió o menyspreu de les altres cultures, projectes de vida o religions.



(xerrada de Raimon Ribera a l'associació Extramurs el 21.03.2001)





divendres, 9 de maig de 2008

Vigilant la nit



Rembrandt 1629


Vigilant la nit, per veure si un esclat de llum trenca la tenebra; vetllant la foscor tot esperant l'espurna, la inesperada irrupció de novetat, el gest imprevist que encarna un valor; observant amb el telescopi estels llunyans, fascinants galàxies, potser algun cometa inesperat; seguint de prop les vides humanes per trobar-hi un racó de tendresa, d'estimació, d'acolliment; contemplant les escenes del gran teatre de la vida a la recerca de moments d'autenticitat, de profunditat, de transparència... Immensitats de foscor per tot arreu, i en el seu si alguns preciosos focs d'artifici que tot ho il·luminen per un instant, creant una petita meravella.


(a propòsit de "Nightwatching", de Peter Greenaway)






dilluns, 5 de maig de 2008

La tieta



"La despertarà el vent
d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit...
I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats,
buscarà una altra mà
sense trobar ningú,
com ahir, com demà.

La seva soledat
és el fidel amant
que coneix el seu cos
plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol
d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm
els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit
damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit
quan es lleva la tieta

Un mirall esquerdat li dirà:
"Ja et fas gran.
Com ha passat el temps!
Com han volat els anys!
Com somnis de jovent
pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell,
com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas,
dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú
per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix:
agafar l'autobús
per treballar al despatx
d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps
ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps...
Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat
quan arriba Nadal.
La que no vol ningú
si un bon dia pren mal.
La que no té més fills
que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé".
La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams
comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc
i un parell de mitjons
i a l'església tots dos
faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús
que entra a Jerusalem...
Li darà vint durets
per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners
com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir,
més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip
cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat
el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans,
les misses de difunts
i les flors que seguiran
el seu enterrament;
són coses que sovint
les oblida la gent,
i fan bonic les flors
amb negres draps penjant
i al darrera uns amics,
descoberts fa un instant
i una esquela que diu:
"Ha mort la senyoreta...
Descansi en pau. Amén".
I oblidarem la tieta."


Una de les grans cançons del primer Serrat.






dissabte, 3 de maig de 2008

Alcorà

   







“En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós. Lloat sia Déu, Senyor dels móns: el Benigne, el Misericordiós, l’Amo del dia del Judici. Només a Tu adorem, només a Tu demanem ajuda. Mostra’ns el recte camí, el camí dels qui Tu has ajudat; no el camí dels qui mereixen la teva ira, ni el dels qui van perduts.” 

Alcorà I


“Lloeu només Déu; sigueu bondadosos amb els vostres pares i parents, i amb els orfes i els pobres. Parleu amablement amb tothom, sigueu constants en la pregària, i doneu almoines.”

Alcorà II, 83


“De Déu són l’Orient i l’Occident. Miris on miris, veuràs el rostre de Déu. Déu és immens, omniscient.” [O bé:] “De Déu són el llevant i el ponent. Mireu on mireu, allà hi ha el rostre de Déu. Déu és immens, omniscient.”

Alcorà II, 115


“Recordeu-me, i jo us recordaré.”

Alcorà II, 152


“El vostre Déu és un Déu únic. No hi ha altre déu que Ell, el Benigne, el Misericordiós.”

Alcorà II, 163


“No és pietat el que gireu els vostres rostres vers el llevant o vers el ponent: sinó que són pietosos els qui creuen en Déu i en el darrer dia, en els àngels, en el Llibre i en els profetes; els que donen béns i diners per amor de Déu als parents, als orfes, als pobres, als viatgers, als necessitats, i per a alliberar esclaus; i els qui són constants en la pregària i donen almoines per a socórrer, els qui compleixen les seves promeses quan les fan i els qui són pacients en el sofriment, l’adversitat i els temps difícils. Ells són en la veritat, ells són fidels”.

Alcorà II, 177

[La dimensió vertical i l’horitzontal: Déu, el camí, el misteri (unicitat de Déu), i el germà, el pròxim, el pobre (el dia del Judici)]


“Déu! No hi ha altre déu que Ell, el Vivent, l’Etern. Ni la somnolència ni la son no s’apoderen d’Ell. A Ell pertany tot allò que hi ha als cels i tot allò que hi ha a la terra. ¿Qui podria intercedir davant d’Ell sense el seu permís? Ell coneix el passat i el futur dels homes, mentre que aquests no poden assolir el Seu coneixement més que en allò que Ell vol. El seu tron inclou els cels i la terra i Ell mai no es cansa de protegir-los. Ell és el Sublim, el Tremend."

Alcorà II, 255

[Magnífica evocació de la dimensió vertical]


"No hi ha d’haver coacció en la religió. La direcció correcta és distingeix clarament de l’error. Aquell qui rebutja les falses deïtats i creu en Déu, s’ha agafat a la nansa més ferma, que mai no es trencarà, ja que Déu hi sent i sap. Déu és l’Amic dels qui creuen. Ell els mena de les tenebres a la llum. Els qui no creuen, en canvi, tenen com a amics les falses deïtats, que els duen de la llum a les tenebres. Aquests romandran en el Foc eternament.”

Alcorà II, 256-257


“Aquells que gasten la seva riquesa en el camí de Déu sense vanar-se de la seva despesa ni obrar malament, tindran la seva recompensa amb el seu Senyor. No tenen res a témer, ni patiran afliccions. Paraules bondadoses i de perdó valen més que l’almoina seguida d’iniquitat. Déu no té necessitats, és supremament compassiu. Creients, no anul·leu les vostres almoines recordant la vostra generositat, o obrant malament, com fan els que gasten la seva riquesa per a ser vistos per la gent, sense creure en Déu ni en el darrer dia. Són com una roca coberta de terra sobre la que cau un aiguat i la deixa despullada: no poden esperar res pel que han merescut. Déu no guia a la gent que el rebutja. I l’exemple dels que gasten la seva riquesa per agradar a Déu i enfortir la seva ànima és semblant a un jardí sobre un turó. L’aiguat hi cau i fa que els seus fruits es dupliquin; i si no hi cau l’aiguat, hi cau al menys la rosada. Déu veu tot el que feu.”

Alcorà II, 262-265


dijous, 1 de maig de 2008

La felicitat dels ciutadans



Klee 1914


L’Estat, té alguna cosa a dir en la felicitat dels ciutadans? El tema ha aparegut recentment en el debat públic, i mereix una certa reflexió. D’entrada, és fàcil tenir dues reaccions espontànies contraposades. La primera vindria a dir: “La felicitat és quelcom de purament subjectiu i personal, que cadascú ha de mirar d’assolir, i l’Estat no hi té res a fer ni a dir. Només faltaria que interferís en la intimitat de les persones”. La segona reacció seria: “La felicitat és la gran aspiració dels éssers humans, i per tant de tot ciutadà. L’Estat està al servei dels ciutadans, és un aparell creat per facilitar una convivència que permeti a les persones desenvolupar el seu itinerari vital. L’Estat mira d’afavorir el benestar dels ciutadans, i el benestar va més enllà de les qüestions materials, inclou les més fondes aspiracions, el desig de dur a terme una vida reeixida”. No ens precipitem a classificar aquestes reaccions de liberal la primera i socialdemòcrata l’altra. Més aviat es genera la impressió que totes dues són encertades. Això ens porta a mirar-nos el tema amb una mica més de deteniment.


La felicitat

No és fàcil parlar de la felicitat. Ens costa definir-la, barrejada com està amb tota una constel·lació de conceptes: joia, pau, benestar, beatitud, plaer, satisfacció, realització, eufòria, entusiasme, vida viscuda amb sentit... Ens costa també copsar-ne amb precisió l’existència: sovint no sabem si som feliços nosaltres mateixos, o si ho són els que tenim al costat. Podem fins i tot no saber prou bé què volen dir els que ens envolten quan ens diuen que són feliços. La felicitat és una noció difícil de precisar i una experiència difícil de comunicar.

Hi ha una primera aproximació que la caracteritza com una sensació subjectiva, personal, duradora, agradable i equilibrada, que conjumina, d’una banda, el “no patir”, l’absència de sofriment, de neguit, de malestar, i d’altra banda una sensació de plenitud, de satisfacció, de sentir-se bé, content. A un nivell complementari, se la pot veure també com una situació que combina la disposició de possessions suficients i circumstàncies favorables (salut, bona feina, relacions d’amor i amistat, família, temps lliure...) amb la capacitat de proposar-se projectes realitzadors. Projectes que poden ser de dues menes: individuals i col·lectius. Pel que fa als projectes individuals, sembla clar que moltes iniciatives (incloses moltes iniciatives empresarials) responen a aquesta dinàmica de recerca de la felicitat. Pel que fa als projectes col·lectius, moltes iniciatives d’ordre associatiu, i també algunes empreses, incloses les de caire cooperatiu, s’insereixen en aquesta perspectiva; i més endavant veurem l’important paper de la comunitat en la generació de projectes col·lectius globals, necessaris també per a la felicitat dels ciutadans. Muntem empreses, pertanyem a associacions, compartim ideals, per ser feliços. Aquesta és una aproximació assenyada al fenomen de la felicitat (la qual, cal recordar-ho, no és un valor...). És una bona descripció del denominador comú que hi ha darrera de les vivències de felicitat.

En la vida, però, sovint la felicitat no es manifesta directament amb aquestes característiques, sinó que ho fa vestida amb certes peculiaritats; a la vivència subjectiva li costa veure’s reflectida en una consideració tan descriptiva. La felicitat, gran aspiració de tot ésser humà, és viscuda amb aparences peculiars. Sense contradir, doncs, aquesta definició bàsica de felicitat, mirarem d’analitzar aquestes manifestacions habituals de la felicitat, fet que ens permetrà acabar de copsar perquè tants pensadors –des d’Aristòtil al Dalai Lama- han considerat que el propòsit de la nostra existència és buscar la felicitat; perquè Thomas Jefferson fins i tot va incloure la referència a aquesta recerca (la famosa “pursuit of happiness”) a la Declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica; perquè Albert Camus, des d’una òptica més tràgica, arriba a afirmar: “Le bonheur est la plus grande des conquêtes, celle qu'on fait contre le destin qui nous est imposé”.


Felicitat-intensitat

És possible que es puguin aplegar les manifestacions de la felicitat en tres grans famílies. La primera (en direm “Felicitat-intensitat”) seria la de la felicitat com a intensa vivència íntima, subjectiva, com a poderós moviment del propi cor (o de la pròpia ment, si es prefereix aquesta expressió); cor que es posa a bategar, ment que emet una mena d’onada vibratòria que ressona en totes les neurones: instants preciosos, de gran intensitat, on la persona es transfigura, i amb ella es transfigura tota la realitat. Instants en que el rostre s’il·lumina i que són considerats com un tresor; instants que enforteixen per afrontar les dificultats del viure, que arrelen al món i reconcilien amb la vida. Són dels moments més bells i valuosos que es poden experimentar, moments d’una intensitat escruixidora que convida a sortir d’un mateix, a proclamar i compartir aquella exaltació que desborda, que és més gran que la pròpia persona. Fugissera com un ocell, la felicitat-intensitat, encara que algú la vegi com un simple efecte de la presència de dopamina al nostre cervell, és una de les meravelles de la humanitat, tan potent que l’evolució ha permès que només amb unes gotes escadusseres d’ella ja quedi polaritzada tota l’existència: hom vol viure alguns d’aquests “moments de felicitat”.


Felicitat-seguretat

Hi ha una segona família, la que formen les visions relacionades amb el que en podríem dir “una sensació perdurable d’ordre i seguretat”. Visions relacionades amb la satisfacció de sentir-se protegit d’amenaces i perills, de poder confiar en recórrer sense entrebancs greus el propi itinerari vital. Els humans som fràgils, i valorem molt tot el que ens ofereix certes garanties de continuïtat. Aquí, ser feliç s’identifica amb sentir-se arrecerat, protegit; s’identifica amb el fet de poder pensar en el futur sense incertesa pel mig, sense l’angoixa de pensar que no sabem com ens en sortirem. La vida és sempre fràgil i imprevisible, però és possible experimentar una sensació subjectiva de seguretat, de certesa, de tranquil·litat: aquesta és la felicitat-seguretat. Menys exaltant, menys emocionant que la primera, però a la que ens aferrem terriblement si la veiem amenaçada, i que fàcilment considerem preferible si hem d’optar per una de les dues.


Felicitat-harmonia

Hi ha encara una tercera família de manifestacions de la felicitat: la que aplega les vivències de la felicitat com una relació d’harmonia amb un mateix i amb l’entorn, de satisfacció per l’existència, de conformitat radical amb el fet de ser, que va més enllà de les circumstàncies concretes, que no està lligada a una sèrie d’esdeveniments afortunats sinó que depassa tota circumstància perquè radica en el nucli més central de la persona, i que es tradueix en expressions d’admiració i agraïment. Beatitud i pau interior han estat termes sovint associats a aquesta tercera accepció de la felicitat: arribar a veure la unitat profunda i la magnificència que se’ns mostren al misteriós cor de la realitat, més enllà de la seva diversitat i els seus aspectes terribles, heus ací la gran aspiració. La felicitat-harmonia és comparable a una mena d’afirmació global, una mena de “molt bé” universal, a una reacció d’acceptació i contentament davant de qualsevol situació. Aquesta felicitat és la més difícil d’assolir, necessitant sovint (però no sempre) d’un llarg aprenentatge, d’una tenaç manipulació redreçadora de la nostra ment. Una de les definicions de felicitat que ens proposa Albert Camus es pot situar en aquesta perspectiva: “Qu’est-ce que le bonheur sinon l’accord vrai entre un homme et l’existence qu’il mène?“ Quan hi ha aquest acord, res pot commoure la radical sintonia amb l’existència. Aquesta és una felicitat amb molt poderosos enemics: començant pels nostres mals humors i la tendència a queixar-nos, i acabant per la terrible presència del mal, tant el derivat d’esdeveniments naturals, com el que sorgeix de les injustícies en les relacions socials, com el que tothom porta enquistat en algun plec del seu interior. I, tot i això, aquesta felicitat té la gosadia d’afirmar-se, de proclamar la possibilitat d’experimentar plena harmonia amb el cosmos, amb la humanitat, amb els que tenim a prop i amb un mateix.


Interrelació

Quin és el grau d’interrelació entre aquestes tres famílies? Tenen lligams que justifiquin l’ús d’un mateix terme, felicitat, per a referir-se a totes tres? El vincle més fort és potser el que totes tres són experimentades alhora com a valuoses, com a altament desitjables pels éssers humans. I com a tresors immarcescibles: no són un bé material que es pot perdre, sinó sensacions vitals enormement gratificants i dignes de ser experimentades. Ara bé, més enllà d’aquest status compartit, hi ha alguna vinculació de dependència entre elles? Aquí la resposta no és tan clara, més aviat es poden donar independentment les unes de les altres. No n’hi ha cap que sigui requisit per a una altra; ni cap que tingui a una de les altres com a conseqüència inevitable. Podem no experimentar-ne cap, o una, o dues, o totes tres, però no perquè n’experimentem una tenim accés a una altra. Algú pot trobar això contraintuitiu, i considerar que la felicitat-seguretat és condició de possibilitat de les altres dues. No oblidem, però, que quan parlem de felicitat-seguretat no estem parlant d’una situació objectiva, sinó que continua sent una vivència subjectiva, una “sensació”. Algú pot gaudir de condicions materials favorables i no experimentar ordre i seguretat; i algú altre pot experimentar-ne en un context que podríem considerar precari. Diguem ja, però, que les condicions objectives afavoreixen, faciliten força directament la vivència de la felicitat-seguretat. La felicitat frueix, certament, d’una gran autonomia, però tampoc no viu només de l’aire del cel, o del pur esforç voluntarístic personal, per tenaç que sigui. I així com la dopamina, un dels nostres neurotransmissors, és un fonament biològic de la felicitat-intensitat, també determinades circumstàncies materials i socials afavoreixen la felicitat-seguretat. Què afavoreix la felicitat-harmonia? L’esforç de la voluntat i el treball sistemàtic, sí, però també l’anàlisi serena de les situacions, l’atenció a l’entorn, la capacitat d’estimar, la vida comunitària, la proximitat a la natura...


Paper de l’Estat

A la vista d’aquestes consideracions, podem tornar a la pregunta que encapçala aquest text: l’Estat, té alguna mena de paper o relació amb la felicitat personal dels ciutadans? És un punt interessant i actual, quan alguns semblen reivindicar noves funcions per a l’Estat que vagin més enllà de les que desenvolupa actualment. Un Estat, a més de vetllar per l’acompliment d’unes funcions molt determinades de gestió, seguretat, etc, ha d’oferir, també, elements que facilitin una vida plena, feliç, dels seus ciutadans? Aquí considerem que l’Estat, el que ha de fer, és fer bé el que li correspon, les tasques que actualment té assignades. No cal que entri en nous àmbits d’activitat per ajudar als seus ciutadans a ser feliços. Els ajudarà fent bé i a fons el que se li demana actualment. No ens podem quedar, però, en una simple afirmació d’opinió. Hem de mirar de justificar-la, fent servir les distincions fetes fins ara, les quals no ens permeten ni limitar-nos a negar qualsevol vinculació entre Estat i felicitat i tancar així el tema, ni limitar-nos a afirmar la vinculació sense cap més consideració. Haurem de precisar una mica més.

Sembla força evident que l’Estat no pot influir en la felicitat-intensitat. Viure-la és una sort, un privilegi. Potser és també un encert, però si ho és, és atribuïble només a la persona que l’experimenta, que ha sabut construir la seva vida i la seva persona de tal manera que han quedat portes obertes per a la irrupció de la felicitat. Aquí cal anar amb compte amb un perill, però, que no hem esmentat abans: les falses felicitats-intensitat. Malauradament, el desig d’experimentar felicitat pot induir a actituds o estats mentals desencertats, on la persona fa veure davant de si mateixa i dels altres que experimenta felicitat, s’enganya autoimposant-se estats d’excitació o exaltació que confon amb la felicitat. Aquest mecanisme recorre de vegades també a elements externs que l’afavoreixen, com és el cas de les reaccions histèriques dels “fans” (o sigui, dels “fanàtics”) davant de l’ídol. L’extrem d’aquesta situació és la ingestió de drogues: la felicitat-intensitat provocada mecànicament per substàncies químiques alienes. Llavors podríem dir que l’Estat, si bé no pot ajudar la gent a experimentar la felicitat-intensitat, sí que pot ajudar-la a no recórrer els camins de les falses felicitats-intensitat, sigui a través del sistema educatiu, sigui a través del sistema sanitari, sigui fomentant els debats socials sobre els costums, el civisme, l’orientació vital, sigui controlant els continguts de la publicitat, sigui a través de la lluita contra l’extensió de l’ús de les drogues. Evidentment, l’Estat no està ni pot estar sol en aquesta tasca: famílies, mestres, colles d’amics, entitats que treballen pel civisme convergiran amb els seus esforços. Però hi ha un cert paper de l’Estat en la lluita contra les falses felicitats-intensitat.

El paper de l’Estat en la felicitat-seguretat és potser més clar i ja ha quedat apuntat: l’Estat pot i ha d’afavorir les condicions objectives (materials, jurídiques, etc.) que faciliten la vivència de la felicitat-seguretat. Estem acostumats a parlar d’Estat de benestar, i també associem molt fàcilment l’Estat a la seguretat: doncs bé, d’alguna manera, aquesta dimensió de l’Estat com a benefactor podria donar peu a l’ús d’una expressió com la de l’”Estat de la felicitat”, entesa com a l’Estat afavoridor o garantidor de condicions objectives que faciliten la felicitat-seguretat. Però no sembla gaire recomanable l’ús d’aquesta “infeliç” expressió: necessitaria tanta matisació que fàcilment esdevindria inexacta, desorientadora i possible plataforma de moltes demagògies. De la mateixa manera, tampoc sembla gaire afortunada la fórmula “dret humà a la felicitat”, que també pot generar molta confusió. Evidentment que tothom ha de poder ser feliç, i que hem de mirar de crear les bases objectives per facilitar-ho, però fer-ne un dret amb derivacions jurídiques sembla més aviat poc adient, podent donar peu a reivindicacions del tot improcedents.

Així doncs, amb totes les restriccions que hem fet, es podria arribar a formular el següent: cal un Estat preocupat (i ocupat) en establir un context material i social que afavoreixi la felicitat (entesa com a felicitat-seguretat) dels ciutadans. No sembla pas una concepció gaire llunyana (i tampoc sembla anar gaire més enllà) de la que habitualment es té de l’Estat de benestar, aquest Estat protector que és una de les grans innovacions històriques del segle XX i que encara malda per escampar-se per totes les societats del planeta (aquesta deu ser una de les grans tasques pendents del segle XXI). No oblidem que el paper psicològic que en temps dels nostres avantpassats caçadors-recolectors jugaven la garantia dels aliments i la protecció contra el fred ara el juga la “seguretat social”, nom ben pertinent: protecció davant del no tenir feina, davant de la malaltia, davant d’una vellesa en solitud i abandó, que l’Estat completa amb altres eines que ens ajudin a consolidar les possibilitats d’una vida digna: l’educació, els suports per tenir una llar, etc.

Intervé l’Estat en la felicitat-harmonia? Poc. Potser només establint un marc facilitador de la vitalitat de la comunitat. Perquè la felicitat-harmonia, tot i ser una qüestió molt personal, pot quedar profundament impactada per la incidència de la comunitat. No només depenem de nosaltres per ser feliços: la comunitat hi té molt a dir. No vivim sols, sinó compartint la vida amb els altres, i compartir la vida vol dir acompanyar-se, ajudar-se mútuament, fer-se costat. Si per assolir la felicitat-harmonia hem d’apaivagar i redreçar la nostra ment, els altres ens hi poden ajudar. Si hem d’establir una relació d’harmonia amb el nostre entorn, els altres hi jugaran un paper clau, entre altres coses perquè ells formen part d’aquest entorn. Si hem de compartir ideals i projectes col·lectius, els altres ens seran imprescindibles. Som éssers profundament lliures, però som també éssers profundament comunitaris. Això és prou evident si ens referim a la comunitat propera, avui malauradament sovint limitada a la família, el cercle d’amics i els companys de feina. Es troben a faltar nivells més elevats de vivència comunitària en les relacions de veïnatge (dificultades per la ciutat, pel desbordament d’ocupacions i relacions, i per les dinàmiques de satisfacció individual de moltes necessitats d’entreteniment); en les relacions polítiques (per transformar col·lectivament l’entorn social); en els cercles culturals (on compartir la contemplació o la creació culturals), en les comunitats de fe (per compartir conviccions profundes i símbols)... Però també és evident la importància de la comunitat quan es fa referència a la gran comunitat, a la comunitat on es pertany anònimament, però que també vertebra la pròpia identitat: la comunitat nacional, el poble, que va més enllà del que anomenem “Estat”. L’Estat és una emanació de la comunitat que no l’esgota ni la substitueix. És una eina de la comunitat per servir a la comunitat, però la comunitat no pot delegar totes les seves funcions en l’Estat (com de vegades sembla estar temptada de fer).

Respecte a la felicitat-harmonia, hi ha unes funcions que l’Estat no pot ni ha d’assumir, però la comunitat sí. Unes funcions que completen i complementen les assumides per la comunitat propera. Unes funcions de vertebració d’identitat, de llenguatge compartit, de tradicions i costums que identifiquen. No és l’Estat qui configura, és la comunitat. Una comunitat pot jugar un paper vertebrador fins i tot sense Estat. I és més important aquesta funció d’aglutinació i identificació que té la comunitat que les funcions que pugui desenvolupar l’Estat. Hi pot haver comunitat sense Estat, quan no tindria sentit un Estat que no emanés d’una comunitat. Tot això és ben sabut, però aquí és pertinent recordar-ho perquè aquest paper de la gran comunitat és també rellevant per a la felicitat. L’harmonia amb l’entorn depèn també del grau d’harmonia d’aquest mateix entorn. I l’harmonia de l’entorn passa per l’ordenació i bellesa del territori, per la tranquil·litat de la convivència, per la solidesa i el sentit dels projectes proposats, per la força de les il·lusions compartides. I aquesta mena de coses són responsabilitat de la comunitat. S’està oblidant actualment aquesta dimensió comunitària que va més enllà de l’Estat? S’està delegant tot a l’Estat, i per això es vol fins i tot delegar-li la responsabilitat de la felicitat dels ciutadans?


Conclusió

La felicitat dels ciutadans no depèn només del que pugui fer l’Estat, i pot produir-se a pesar del que faci o deixi de fer l’Estat. L’acció de l’Estat no pot generar mecànicament felicitat, ni pot esdevenir obstacle insalvable per a la felicitat. Però això no ha de portar a actituds d’heroïsme solitari: cal no menysprear les circumstàncies, i tenir present que l’Estat també pot i ha d’establir un marc que afavoreixi la recerca de la felicitat per part dels ciutadans. L’Estat no pot assumir el que correspon a la persona en la recerca de la felicitat. Ni pot substituir la comunitat en el paper que ella pot jugar en aquesta recerca. El que l’Estat pot fer i ha de fer és aportar elements que facilitin que els ciutadans puguin desenvolupar la seva tasca de recerca de la felicitat. I això passa, com ja hem dit, per fer realment i bé el que se li demana de fer. Que és molt, certament: a més del seu paper tradicional en el manteniment de l’ordre i la implementació de la llei (que inclourà el respecte als drets humans), li estem demanant que assumeixi també educació, sanitat, pensions, polítiques d’habitatge, polítiques de família (guarderies, assistència domiciliària a la gent gran, centres geriàtrics, ajudes a la natalitat, gestió del temps), polítiques actives d’ocupació, polítiques contra la pobresa i l’exclusió social, polítiques que afavoreixin la dinàmica econòmica, prevenció de grans riscos, redistribució de la renda, grans infrastructures, mecanismes per a garantir la cohesió social... Fer bé tot això, que és molt, és la gran tasca que li correspondria a l’Estat pel que fa a la seva contribució a la felicitat dels ciutadans.

[article publicat al num. 6 de la revista VIA, maig de 2008]