dimarts, 20 de maig del 2008

Espai interreligiós







Un espai interreligiós seria un espai destinat a aplegar les diverses tradicions religioses en un pla d'igualtat. Defensem l'oportunitat de proposar l'existència d'aquesta mena d'espais, mentre no se'ls entengui com a substituts dels espais de cada tradició, sinó com un complement d'aquests espais, com un àmbit afavoridor del diàleg interreligiós, de la pregària o celebració interreligiosa, i com un signe públic d'una certa manera d'entendre les religions en la societat actual.

No es tracta d'enderrocar esglésies, mesquites, sinagogues, temples i substituir-los per espais interreligiosos, sinó d'aconseguir el funcionament simultani de les dues menes d'espais. Cada persona hauria de poder anar tant al lloc de trobada d'aquells amb qui comparteix una determinada identitat religiosa com al lloc de trobada de tots els que comparteixen tenir identitat religiosa, per dir-ho amb un cert joc de paraules.

De fet, seria favorable que de totes les menes d'espais religiosos (esglésies, mesquites, sinagogues, temples, i també espais interreligiosos) n'hi hagués d'estils diferents, que acollissin litúrgies diferents. És bo que cadascú pugui triar l'estil de celebració que li resulta més proper, més significatiu. Per dir-ho amb un exemple una mica extrem: si una comunitat catòlica prefereix una missa en llatí i d'esquena al poble, ha de poder celebrar-la; i si una altra prefereix l'acompanyament dels cants amb guitarres i les cançons populars, també ho ha de poder fer. L'important és el que el ritual significa per als que hi participen, no la seva materialitat; cal deixar enrere les voluntats de control i homogeneïtzació que històricament han mostrat certs aparells institucionals. És cert que compartir elements de pregària i celebració enforteix els lligams comunitaris i la visualització de la identitat religiosa compartida, i això té un valor; però no ha de passar per sobre de l'operativitat real de la pregària o celebració.

Els espais interreligiosos serien espais físics on aplegar-se aquells que, des de diferents orígens i tradicions, s'impliquen en el diàleg interreligiós amb voluntat d'obrir-se els uns als altres i cercar plegats camins per desenvolupar, en el nostre món actual i al si de la cultura contemporània, la dimensió de profunditat, de saviesa, d'obertura espiritual, de depassament d'un mateix, de recerca de Déu, de l'Absolut, del Transcendent, de la Unitat, del Silenci, que les persones i les societats poden cultivar, fer créixer.

Però no serien només espais per dur a terme iniciatives de diàleg interreligiós: serien espais per materialitzar, per fer visible la dinàmica interreligiosa i el seu diàleg amb el món contemporani. Serien espais que haurien d'anar més enllà del marc per conversar, que haurien d'incorporar la dimensió ritual o litúrgica, els elements simbòlics de les tradicions, les plasmacions estètiques que han vehiculat les grans inspiracions religioses.

En aquests espais s'hi podrien aplegar no solament aquells que tenen una identitat religiosa força definida (per origen o per opció) sinó també aquells que per una sèrie de circumstàncies no s'acaben de trobar prou còmodes amb cap tradició però volen compartir el camí de recerca religiosa (ja s'ha indicat abans la dificultat d'aquesta recerca religiosa des de fora de les tradicions, però hi ha persones en camí de recerca sincera que es troben en aquesta situació).

Sembla haver-hi dues grans opcions extremes per a un espai interreligiós. Una de mínims: un únic espai, compartit per diverses tradicions religioses. L'altra, de màxims: en ella no només hi hauria un espai interreligiós sinó també espais que reflectissin les grans tradicions religioses (o les plasmacions històriques més significatives de les tradicions, en formulació potser més precisa), subratllant així simbòlicament i pràcticament que l'aspiració no és la supressió de les tradicions, sinó la seva trobada dialogant: fer-les properes les unes de les altres, tot mantenint la seva especificitat.

Aquest espai interreligiós “de màxims” podria estar format per:

- Una entrada única, amb una escultura tipus monòlit, tòtem, estela, estopa, etc., de factura contemporània (com ara les esteles d'Ellsworth Kelly), donant accés a un conjunt de serveis: recepció; espais per reunions, conferències, concerts, etc.; una llibreria, no solament amb llibres sinó també amb discs seleccionats de música clàssica, ètnica/popular i religiosa i alguns objectes artístics/litúrgics curosament triats; un espai musical; i, si pot ser, un jardí.

- Una biblioteca, les seccions de la qual podrien ser: xamanisme i tradicions dels pobles primigenis o cultures ancestrals (Mongòlia, Sibèria, inuïts, pells-roges d'Amèrica del Nord, pobles d'Amèrica llatina, Oceania - Pacífic, Àfrica negra, Àfrica del nord - tuareg, berber...-, Orient Mitjà...); Extrem Orient (Yi Jing, Taoïsme, Confucianisme, Xintoisme...); hinduisme i altres tradicions de l'Índia; buddhisme (tibetà, del Sud-est asiàtic, xan, zen...); judaisme; cristianisme (ortodòxia, catolicisme, protestantisme...); Islam; savieses desaparegudes (zoroastrisme, Egipte, imperis d’Orient mitjà, mitologia grega i romana, maniqueisme, imperis americans -maia, asteca, inca...); hermetisme i tradicions esotèriques; propostes religioses i espirituals d'aparició recent (bahai, new age, Krishnamurti, Castaneda, altres noves recerques espirituals no emmarcades en una tradició determinada...).

- Entre set i setze “espais litúrgics”. El nombre i les dimensions dependrien dels mitjans disponibles. La concepció, contemporània, però reprenent elements arquitectònics i l'esperit de cada tradició. Els set espais mínims podrien ser: un espai i jardí zen, un temple hindú, un temple buddhista, una sinagoga, un temple cristià, una mesquita i un espai de recolliment no lligat a cap tradició específica. Els setze espais màxims (en un context cultural com el català; en d'altres, haurien de ser diferents) podrien ser: el corresponent a les tradicions indígenes (xamàniques, totèmiques, animistes, etc.); el corresponent a les tradicions de la Xina; el corresponent a les tradicions de l'Índia; els corresponents al buddhisme (en general, tibetà i zen); el corresponent al judaisme; els corresponents al cristianisme (ortodox, romànic, gòtic, reformat, barroc, contemporani); el corresponent a l'islam; un espai per a altres tradicions religioses; i un espai de recolliment no lligat a cap tradició específica.


Arquitectònicament, la plasmació d'aquests espais litúrgics podria fer-se des de tres variants bàsiques (depenent dels recursos, els promotors, els arquitectes...):

- una primera variant seria un únic gran espai, compartit i molt adaptable a diferents necessitats, que inclogui una referència a les diferents tradicions.

- la segona variant seria un únic edifici dins del qual, sense que es veiés externament, hi hagués els espais litúrgics diferenciats.

- la tercera seria un conjunt d'edificis independents però propers, que responguin a una síntesi actualitzada de les principals característiques estètico-litúrgiques de les tradicions, sigui només a l'interior, sigui tant a l'interior com a l'exterior.

L'element clau és la proximitat, en un únic entorn, d'un conjunt d'espais diferenciats, símbol del mosaic de les tradicions que s'apleguen en peu d'igualtat. Un espai interreligiós d'aquesta mena seria un símbol palpable de respecte pel conjunt de les tradicions religioses i visibilitzaria tant la diversitat, originalitat i riquesa de les tradicions com la possibilitat de la seva convivència harmònica i propera i la seva voluntat de diàleg i col·laboració. I ajudaria a veure (ni que fos simbòlicament) com les cultures han generat en l'espai i en el temps expressions molt diverses de la dimensió religiosa que són d'un nivell semblant de riquesa i fascinació.

Els espais litúrgics haurien d'incloure elements bàsics del clima estètico-religiós creat per una sèrie de plasmacions històriques especialment reeixides, fruit de moments d'especial creativitat de les grans tradicions religioses i que resulten actualment especialment significatius. No es tractaria tant de reflectir, com ja s'ha dit, religions en general com determinades concrecions històrico-artístico-simbòliques de tradicions religioses. Haurien de recollir sintèticament la simbologia de cada tradició, combinant bàsicament concepció de l'espai, iconografia (imatges, símbols, colors…) i música (a part de concerts que s'hi puguin fer, es podria triar una música permanent de fons de la tradició corresponent que creés un clima que convidi a passar una estona de silenci/meditació dins l'espai). Caldrà l'assessorament d'experts, però mirant alhora d'aplicar criteris comuns de manera que els espais guardin una certa continuïtat de concepció i un diàleg amb la modernitat (tot i que els membres de cada tradició s'hi han de poder reconèixer). Com que les tradicions són moltes i les seves contribucions artístiques incomptables, caldrà triar molt bé quins elements prendre en consideració (és millor pocs i impactants que molts i mediocres). No es tractaria de fer reproduccions, sinó al·lusions des d'una estètica actual que recullin elements clau i el clima de les plasmacions esmentades. La capella de Ronchamp de Le Corbusier és un exemple de com recollir elements tradicionals, en aquest cas de la tradició cristiana, amb un llenguatge arquitectònic modern (no es tractaria en cap cas de fer un “Poble Espanyol” o un "Port Aventura" de temples religiosos).

Els espais litúrgics podrien acollir cerimònies de les comunitats confessionals locals (amb la condició de permetre-hi l'accés a totes les persones interessades, que comporta excloure criteris discriminadors per sexe, religió, etc.) i ser també utilitzats com a espais de pregària i recolliment oberts a tothom. La biblioteca i els espais compartits d'activitats podrien proposar cursos, conferències, seminaris, etc. L'espai musical podria oferir dues seccions, una per restar en silenci i una altra per parlar amb tranquil·litat. La música hauria de ser una molt específica selecció de música religiosa, música clàssica i música ètnica i popular (amb possibles excepcions, seria bo evitar les músiques new age o relaxació, sovint d'una qualitat musical excessivament elemental i que malauradament s'estan convertint en certs àmbits i circuits comercials en sinònims de religiositat).

La pretensió d'un espai interreligiós d'aquesta mena no seria entretenir o enlluernar sinó facilitar instruments d'apropament al món de les religions i espais de recolliment i pregària a les persones interessades. Tothom hi hauria de poder anar a estudiar, a assistir a cursos i conferències, a participar a debats i seminaris, a sentir un concert, a escoltar música, a comprar llibres, discs o objectes, a assistir o participar a cerimònies de culte, a pregar o simplement a llegir o a recollir-se en silenci en unes determinades atmosferes. Tot visitant respectuós, sigui quina sigui la seva motivació, hi seria benvingut.

Espais així permetrien també que el conjunt de la ciutadania, independentment de la seva posició religiosa, pogués establir un contacte més directe amb algunes de les formes artístiques bàsiques a través de les quals s'ha expressat la dimensió religiosa, facilitant un apropament si més no plàstic i cultural a les diferents tradicions.

Disposar d'espais com aquests permetria a les comunitats de les diferents tradicions religioses i espirituals, així com a les organitzacions o iniciatives interreligioses, d'una banda, fer celebracions religioses o interreligioses i, d'altra banda, gaudir d'un centre de recursos comú i compartit.

A casa nostra, aquests espais interreligiosos (que també podrien ser anomenats “espais de savieses”, si es preferís un terme més laic que també els escauria) podrien ajudar a resoldre el problema de la disponibilitat de temples significatius de tradicions religioses no cristianes que no depenguin de capitals i ideòlegs externs. Amb l'existència d'aquests espais les tradicions podrien disposar, si ho desitgen, d'un lloc de trobada adient i digne, obert a tots els ciutadans i gestionat sense criteris de tancament o exclusió.

Explicitant els pressupòsits d'un projecte d'aquesta mena, cal dir que es fonamenta en tres consideracions:

1. L'experiència religiosa no és únicament una experiència intel·lectual sinó una experiència global, que inclou la sensibilitat, el cos. Els colors, els gestos, les olors, els sons, els cants, les imatges, les llums, els espais, els objectes també formen part d'una tradició religiosa; no n'hi ha prou amb conèixer una tradició pels textos, les idees, les concepcions. És per això que es proposa l'existència d'espais litúrgics: per permetre apropar-se globalment a les diferents tradicions. Hi ha d'haver espais que permetin meditar dins d'una certa atmosfera, llegir textos en un lloc inspirador... Aquesta capacitat de crear atmosferes propícies és una de les grans herències de les tradicions. L'atmosfera d'una mesquita i la d'un temple buddhista són ben diferents, i semblantment fascinants. En convidar les comunitats confessionals a utilitzar-los, es permetria una aproximació "vivent" a les tradicions.

2. Cal una visualització, una plasmació simbòlica que indiqui, que tradueixi a la nostra societat una concepció contemporània de la relació amb les tradicions religioses. Que mostri que no es pretén ni barrejar-les (sincretisme), ni crear una nova religió, ni limitar-se a prendre per font una sola tradició. Que mostri la voluntat d'apropar-se respectuosament i simultàniament a totes les grans tradicions, considerant-les de valor equivalent. I que es vol fer això a partir de les idees actuals i per al món actual. La nostra societat necessita veure, al costat de l'oferta tradicional, plenament respectable i compatible, altres maneres possibles d'apropar-se al món religiós que representin una certa manera actual de concebre les tradicions.

3. Davant del procés d'accelerada secularització que estem vivint, que comporta el risc d'acabar oblidant, ignorant i negligint les tradicions espirituals i tot el que han aportat a la humanitat, és important disposar de referents públics que puguin facilitar l'apropament a aquestes tradicions i recordar la seva disponibilitat a l'hora de proposar plantejaments de maduració humana útils per a les societats actuals i pels seus membres. Referents als quals tothom es pugui apropar amb llibertat, sense pressions ni alienacions, que esdevinguin un veritable oferiment. Alhora, aquests espais esdevindrien un homenatge públic i visible al conjunt de les tradicions religioses, un dels grans patrimonis culturals i espirituals de la humanitat.


Un projecte així topa amb problemes de quatre tipus com a mínim: 1) pressupostaris, 2) de concepció i disseny (no és gens fàcil, demana una potent creativitat), 3) de comprensió de l'entorn, tant per part de ciutadans contraris a donar visibilitat pública a la dimensió religiosa com de sectors religiosos que ho vegin com una promiscuïtat igualadora o una manipulació de les seves tradicions i 4) de quantitat suficient de gent mobilitzada en aquesta línia per donar vida i impuls a iniciatives d'aquesta mena (cosa que no està prou clara actualment; cal tot un treball previ de debat i conscienciació).

De tota manera, la contribució potencial d'un projecte com aquest faria pertinent assumir el desafiament que suposa afrontar aquests problemes.


Raimon Ribera El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007




divendres, 16 de maig del 2008

Teilhard







"Ja que, en fi, per a ser cristià, ¿cal renunciar a ser humà en el sentit ampli i profund de la paraula, asprament i apassionadament humà? Per seguir a Jesús i tenir accés al seu cos celestial, ¿cal renunciar potser a l'esperança de que palpem i preparem una mica d'absolut cada vegada que, a cops del nostre treball domestiquem una mica més de determinisme, adquirim una mica més de veritat, o realitzem una mica més de progrés? ¿És que cal desinteressar-se, per tal d'estar unit a Crist, de la dinàmica pròpia d'aquest Cosmos embriagador i cruel que ens porta i que s'il·lumina en cada una de les nostres consciències? I una operació així, ¿no corre el risc de fer, d'aquells que la intentessin en si mateixos, éssers mutilats, tebis, afeblits? Aquest és el problema de vida en que entren en conflicte inevitablement, en un cor cristià, la fe divina que sosté i la passió humana que és la saba de tot l'esforç humà. És la meva convicció més estimada que un desinterès qualsevol per tot el que constitueix l'encant i l'atracció més noble de la nostra vida natural no és la base per fer-nos créixer sobrenaturalment."



Pierre Telihard de ChardinLa Vie cosmique (1916)




"L'originalitat de la meva creença consisteix en que té les seves arrels en dos camps de la vida habitualment considerats com a antagonistes. Per educació i formació intel·lectual, jo pertanyo als "fills del Cel". Però per temperament i per estudis professionals, jo soc un "fill de la Terra". Situat així per la vida en el cor de dos mons dels que conec, per una experiència familiar, la teoria, la llengua i els sentiments, no he erigit cap envà interior, sinó que he deixat que actuïn en plena llibertat l'una sobre l'altra, en el fons de mi mateix, dues influències aparentment contràries. Doncs bé, al final d'aquesta operació, després de trenta anys consagrats a perseguir la unitat interior, em fa l'efecte que s'ha operat, naturalment, una síntesi entre les dues tendències que em sol·liciten. L'una no ha mort l'altra. Avui crec, probablement més que mai, en Déu i, certament, més que mai en el món. ¿No es troba aquí, en una escala individual, la solució particular, esbossada si més no, del gran problema espiritual amb el que xoca, a l'hora actual, el front d'avenç de la humanitat?" 


Pierre Teilhard de Chardin a Comment je crois (1934)



(textos trets de la traducció al castellà de l'obra de Claude Tresmontant Introducción al pensamiento de Teilhard de Chardin, Madrid: Taurus, 1956, p. 70 i 72.)







divendres, 9 de maig del 2008

No tenies cap lloc...




Una cita interessant del poeta Harabí que ens fa arribar la Hawwa:







"No tenies cap lloc, cap trona elevada, i nosaltres et vam donar el millor lloc de tots. Nosaltres hem creat i creem el món a cada instant. Nosaltres t'hem creat també a tu. Però per educació i per respecte diem que tu ho has creat tot".





dijous, 8 de maig del 2008

Help!






Aquesta cançó del 1965 va ser tot un impacte en la nostra adolescència...


Help, I need somebody
Help, not just anybody
Help, you know I need someone, help

When I was younger, so much younger than today
I never needed anybody's help in any way
But now these days are gone, I'm not so self assured
Now I find I've changed my mind and opened up the doors

{Tornada}
Help me if you can, I'm feeling down
And I do appreciate you being 'round
Help me get my feet back on the ground
Won't you please, please help me

And now my life has changed in oh so many ways
My independence seems to vanish in the haze
But every now and then I feel so insecure
I know that I just need you like I've never done before

{Tornada}

When I was younger, so much younger than today
I never needed anybody's help in any way
But now these days are gone, I'm not so self assured
Now I find I've changed my mind and opened up the doors

{Tornada}

... Help me, help me ooh.


http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-10-20T13_41_39-07_00




dimecres, 7 de maig del 2008

dimarts, 6 de maig del 2008

Vella pregària



Giottino 1365


"Amb por i amb gran dolor, Senyor,
vivim la mort, la nostra i la dels altres.
L'angoixa ens omple el cor, Senyor,
i enyorem els temps que ja han passat.
A qui la pena no farà plorar?

Confiem, però, en la vostra bondat,
ja que de Vós ens ve l'amor.
Un dia ens reunireu a tots nosaltres,
en una festa gran, Senyor."




dilluns, 5 de maig del 2008

La tieta



"La despertarà el vent
d'un cop als finestrons.
És tan llarg i ample el llit...
I són freds els llençols...
Amb els ulls mig tancats,
buscarà una altra mà
sense trobar ningú,
com ahir, com demà.

La seva soledat
és el fidel amant
que coneix el seu cos
plec a plec, pam a pam...
Escoltarà el miol
d'un gat castrat i vell
que en els seus genolls dorm
els llargs vespres d'hivern.

Hi ha un missal adormit
damunt la tauleta
i un got d'aigua mig buit
quan es lleva la tieta

Un mirall esquerdat li dirà:
"Ja et fas gran.
Com ha passat el temps!
Com han volat els anys!
Com somnis de jovent
pels carrers s'han perdut!
Com s'arruga la pell,
com s'ensorren ells ulls!..."

La portera, al seu pas,
dibuixarà un somrís:
És l'orgull de qui té algú
per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix:
agafar l'autobús
per treballar al despatx
d'un advocat gandul,
amb qui en altre temps
ella es feia l'estreta.
D'això fa tant de temps...
Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat
quan arriba Nadal.
La que no vol ningú
si un bon dia pren mal.
La que no té més fills
que els fills dels seus germans.
La que diu: "Tot va bé".
La que diu: "Tant se val".

I el Diumenge de Rams
comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc
i un parell de mitjons
i a l'església tots dos
faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús
que entra a Jerusalem...
Li darà vint durets
per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners
com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir,
més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip
cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat
el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans,
les misses de difunts
i les flors que seguiran
el seu enterrament;
són coses que sovint
les oblida la gent,
i fan bonic les flors
amb negres draps penjant
i al darrera uns amics,
descoberts fa un instant
i una esquela que diu:
"Ha mort la senyoreta...
Descansi en pau. Amén".
I oblidarem la tieta."


Una de les grans cançons del primer Serrat.






diumenge, 4 de maig del 2008

Els joves del segle XXI



Van Dongen 1909


Notes presentades per Raimon Ribera a la reunió del Departament de Ciències Socials d'ESADE a Can Bordoi els dies 27 i 28 de juny de l'any 2000


No conec gaire els joves dels darrers vint anys del segle XX, no els he tractat prou. La poc fonamentada imatge que en tinc és que són fruit d'una "transició post-moderna", un moment estrany i peculiar –sobretot a Espanya- en el que el progressisme arriba al poder i en el mateix moment que comença a aplicar les seves posicions (per exemple, al món de l'ensenyament) se li comença a ensorrar l'edifici ideològic sota els seus peus. Les ideologies entren en crisi, els seus darrers epígons (ecologisme, feminisme, pacifisme…) no aconsegueixen evitar la catàstrofe i alhora el món entra en un procés de globalització i canvi tecnològic amb el que de fet aquesta generació “progressista” no comptava. Lògicament els joves han d'haver reflectit aquest desconcert, i no és estrany que la desorientació hagi pogut ser un dels trets d'aquesta generació.


Ara es diria que potser les coses seran diferents. Sectors que creuen tenir les idees clares semblen haver ocupat el poder i pres la iniciativa. Ja tenim nova visió del món, tal com ja tenim nova economia: el món globalitzat, el món de la informació, el món de la nova cultura tecnohegemònica aparentment plural, dispersa i diversa (però a no confondre amb la multiculturalitat: de respecte per les diverses cultures i diàleg entre elles, poca cosa; recuperació de quatre elements estètics i para de comptar). De fet, es tracta d'una nova tecnocultura universal: mateixa manera de vestir, de menjar, de ballar, de drogar-se, de relacionar-se, de comunicar-se, de treballar… i world wide!


Mirant-ho des de la meva tradicional òptica (esbiaixada, unilateral, tremendista, apocalíptica i pataletaire), i subratllant doncs el cantó fosc, els aspectes negatius, els perills, les pors, les angoixes, és possible que els joves ens vinguin actualment amb característiques com aquestes:

1. Un marcat individualisme, amb el que comporta d'inconsciència pel que fa a responsabilitats col·lectives.

2. Un notable grau de conformisme, d'acceptació que el món és com és, les coses són com són, i el que hem de fer és adaptar-nos-hi.

3. Una certa veneració del sistema tecnoeconòmic, que ens alimenta i ens distreu i al qual cal estar agraïts i contribuir al seu manteniment.

4. Un gran desinterès pel passat, vist com un altre món ja “superat” del que no podem aprendre res (el món nou és “tan” diferent…).

5. Una gran ignorància d'algunes dimensions tradicionals de l'ésser humà conreat (o sigui treballat, o sigui culte), de les quals ni es té notícia. Conreu comporta esforç (llaurar costa) i ells no conceben gaire més esforç que per a la formació professional (la lluita per a la supervivència), i encara. O sigui, poc desenvolupament de la sensibilitat estètica, ètica i espiritual.

6. Una concepció del món on els drets semblen molt més clars que els deures (el que comporta una notable “fatxenderia”, amb diferents graus de consciència i d'explicitació, però ben present), i on es considera que el propi cos i la pròpia vida són exclusiva propietat d'un mateix i que no se n'ha de rendir comptes a ningú.

7. Una visió molt egocèntrica de la diversió, amb el “passar-ho bé jo” com a eix vertebrador (no com a subproducte d'una determinada iniciativa col·lectiva). La diversió com un anorreament dels sentits, com a accés a un estat alterat de consciència que es fa no des de la lucidesa sinó des de l'abandó, la fugida, l'oblit d'un mateix.

8. Una concepció molt immediatista del plaer, gairebé al nivell d'estímul-resposta.

9. Una notable valoració de l'èxit, especialment a nivell professional i a nivell d'atractiu físic. Tendència a potenciar i explotar els “encants” físics, certa concepció mercantilista dels intercanvis relacionals i matrimonials.

10. Una relació perillosament ambivalent amb la violència, alhora temuda i respectada, sentint una atracció morbosa per ella. Més valoració de la força i l'agressivitat que de la delicadesa o la tendresa.

11. Una concepció “professionalista” de la política, entesa com una carrera professional més, i vista com a essencialment lligada a la gestió del poder i la influència mediàtica, i en la qual la corrupció forma part de la inevitable naturalesa de les coses.

12. Un desinterès envers els –ismes, i en especial envers l'ecologia i la dietètica, considerats com a “rollos” pesats que ens amarguen els plaers (la tecnologia i la medicina ja ens trobaran altres solucions…). Feminisme i pacifisme mirats des d'una distància indiferent (no com a darreres manifestacions de les ideologies amb una estructura interna de construcció i funcionament a superar però amb uns valors i propòsits vàlids).


Pel que fa al cantó clar, no és difícil d'imaginar que ara els joves ens vindran amb una gran agilitat mental, una gran creativitat, una gran imaginació i fantasia, una gran capacitat de trobar la informació que en cada moment necessitin, una gran llibertat d'esperit, una notable manca de prejudicis, de pors ancestrals, d'estereotips heretats, d'imatges preconcebudes del món, una gran simpatia i transparència, on la ingenuïtat i la manipulabilitat estaran perillosament properes.



Com ens hauriem d'enfrontar amb tot això? Doncs treballant per tal que els nostres joves estudiants:

a) Vegin la importància de la societat i de la seva gestió i direcció, i siguin sensibles a la necessitat de comprometre's generosament en la seva construcció per tal de combatre la pobresa, la violència, la injustícia i altres mals que segueixen operant.

b) Descobreixin la importància de tenir uns plantejaments ètics des dels quals afrontar la seva vida personal, professional i social.

c) Valorin l'herència del passat i de la història.

d) Copsin la necessitat del desenvolupament de les sensibilitats i la practiquin.

e) Coneguin i valorin les diferents cultures, les respectin i s'enriqueixin amb les seves aportacions.

f) Vertebrin una cosmovisió on s'articulin harmònicament i de manera ben travada un conjunt de valors capaços de garantir el manteniment i desenvolupament de la qualitat humana en el nou context que ens està tocant viure.



dijous, 1 de maig del 2008

La felicitat dels ciutadans



Klee 1914


L’Estat, té alguna cosa a dir en la felicitat dels ciutadans? El tema ha aparegut recentment en el debat públic, i mereix una certa reflexió. D’entrada, és fàcil tenir dues reaccions espontànies contraposades. La primera vindria a dir: “La felicitat és quelcom de purament subjectiu i personal, que cadascú ha de mirar d’assolir, i l’Estat no hi té res a fer ni a dir. Només faltaria que interferís en la intimitat de les persones”. La segona reacció seria: “La felicitat és la gran aspiració dels éssers humans, i per tant de tot ciutadà. L’Estat està al servei dels ciutadans, és un aparell creat per facilitar una convivència que permeti a les persones desenvolupar el seu itinerari vital. L’Estat mira d’afavorir el benestar dels ciutadans, i el benestar va més enllà de les qüestions materials, inclou les més fondes aspiracions, el desig de dur a terme una vida reeixida”. No ens precipitem a classificar aquestes reaccions de liberal la primera i socialdemòcrata l’altra. Més aviat es genera la impressió que totes dues són encertades. Això ens porta a mirar-nos el tema amb una mica més de deteniment.


La felicitat

No és fàcil parlar de la felicitat. Ens costa definir-la, barrejada com està amb tota una constel·lació de conceptes: joia, pau, benestar, beatitud, plaer, satisfacció, realització, eufòria, entusiasme, vida viscuda amb sentit... Ens costa també copsar-ne amb precisió l’existència: sovint no sabem si som feliços nosaltres mateixos, o si ho són els que tenim al costat. Podem fins i tot no saber prou bé què volen dir els que ens envolten quan ens diuen que són feliços. La felicitat és una noció difícil de precisar i una experiència difícil de comunicar.

Hi ha una primera aproximació que la caracteritza com una sensació subjectiva, personal, duradora, agradable i equilibrada, que conjumina, d’una banda, el “no patir”, l’absència de sofriment, de neguit, de malestar, i d’altra banda una sensació de plenitud, de satisfacció, de sentir-se bé, content. A un nivell complementari, se la pot veure també com una situació que combina la disposició de possessions suficients i circumstàncies favorables (salut, bona feina, relacions d’amor i amistat, família, temps lliure...) amb la capacitat de proposar-se projectes realitzadors. Projectes que poden ser de dues menes: individuals i col·lectius. Pel que fa als projectes individuals, sembla clar que moltes iniciatives (incloses moltes iniciatives empresarials) responen a aquesta dinàmica de recerca de la felicitat. Pel que fa als projectes col·lectius, moltes iniciatives d’ordre associatiu, i també algunes empreses, incloses les de caire cooperatiu, s’insereixen en aquesta perspectiva; i més endavant veurem l’important paper de la comunitat en la generació de projectes col·lectius globals, necessaris també per a la felicitat dels ciutadans. Muntem empreses, pertanyem a associacions, compartim ideals, per ser feliços. Aquesta és una aproximació assenyada al fenomen de la felicitat (la qual, cal recordar-ho, no és un valor...). És una bona descripció del denominador comú que hi ha darrera de les vivències de felicitat.

En la vida, però, sovint la felicitat no es manifesta directament amb aquestes característiques, sinó que ho fa vestida amb certes peculiaritats; a la vivència subjectiva li costa veure’s reflectida en una consideració tan descriptiva. La felicitat, gran aspiració de tot ésser humà, és viscuda amb aparences peculiars. Sense contradir, doncs, aquesta definició bàsica de felicitat, mirarem d’analitzar aquestes manifestacions habituals de la felicitat, fet que ens permetrà acabar de copsar perquè tants pensadors –des d’Aristòtil al Dalai Lama- han considerat que el propòsit de la nostra existència és buscar la felicitat; perquè Thomas Jefferson fins i tot va incloure la referència a aquesta recerca (la famosa “pursuit of happiness”) a la Declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica; perquè Albert Camus, des d’una òptica més tràgica, arriba a afirmar: “Le bonheur est la plus grande des conquêtes, celle qu'on fait contre le destin qui nous est imposé”.


Felicitat-intensitat

És possible que es puguin aplegar les manifestacions de la felicitat en tres grans famílies. La primera (en direm “Felicitat-intensitat”) seria la de la felicitat com a intensa vivència íntima, subjectiva, com a poderós moviment del propi cor (o de la pròpia ment, si es prefereix aquesta expressió); cor que es posa a bategar, ment que emet una mena d’onada vibratòria que ressona en totes les neurones: instants preciosos, de gran intensitat, on la persona es transfigura, i amb ella es transfigura tota la realitat. Instants en que el rostre s’il·lumina i que són considerats com un tresor; instants que enforteixen per afrontar les dificultats del viure, que arrelen al món i reconcilien amb la vida. Són dels moments més bells i valuosos que es poden experimentar, moments d’una intensitat escruixidora que convida a sortir d’un mateix, a proclamar i compartir aquella exaltació que desborda, que és més gran que la pròpia persona. Fugissera com un ocell, la felicitat-intensitat, encara que algú la vegi com un simple efecte de la presència de dopamina al nostre cervell, és una de les meravelles de la humanitat, tan potent que l’evolució ha permès que només amb unes gotes escadusseres d’ella ja quedi polaritzada tota l’existència: hom vol viure alguns d’aquests “moments de felicitat”.


Felicitat-seguretat

Hi ha una segona família, la que formen les visions relacionades amb el que en podríem dir “una sensació perdurable d’ordre i seguretat”. Visions relacionades amb la satisfacció de sentir-se protegit d’amenaces i perills, de poder confiar en recórrer sense entrebancs greus el propi itinerari vital. Els humans som fràgils, i valorem molt tot el que ens ofereix certes garanties de continuïtat. Aquí, ser feliç s’identifica amb sentir-se arrecerat, protegit; s’identifica amb el fet de poder pensar en el futur sense incertesa pel mig, sense l’angoixa de pensar que no sabem com ens en sortirem. La vida és sempre fràgil i imprevisible, però és possible experimentar una sensació subjectiva de seguretat, de certesa, de tranquil·litat: aquesta és la felicitat-seguretat. Menys exaltant, menys emocionant que la primera, però a la que ens aferrem terriblement si la veiem amenaçada, i que fàcilment considerem preferible si hem d’optar per una de les dues.


Felicitat-harmonia

Hi ha encara una tercera família de manifestacions de la felicitat: la que aplega les vivències de la felicitat com una relació d’harmonia amb un mateix i amb l’entorn, de satisfacció per l’existència, de conformitat radical amb el fet de ser, que va més enllà de les circumstàncies concretes, que no està lligada a una sèrie d’esdeveniments afortunats sinó que depassa tota circumstància perquè radica en el nucli més central de la persona, i que es tradueix en expressions d’admiració i agraïment. Beatitud i pau interior han estat termes sovint associats a aquesta tercera accepció de la felicitat: arribar a veure la unitat profunda i la magnificència que se’ns mostren al misteriós cor de la realitat, més enllà de la seva diversitat i els seus aspectes terribles, heus ací la gran aspiració. La felicitat-harmonia és comparable a una mena d’afirmació global, una mena de “molt bé” universal, a una reacció d’acceptació i contentament davant de qualsevol situació. Aquesta felicitat és la més difícil d’assolir, necessitant sovint (però no sempre) d’un llarg aprenentatge, d’una tenaç manipulació redreçadora de la nostra ment. Una de les definicions de felicitat que ens proposa Albert Camus es pot situar en aquesta perspectiva: “Qu’est-ce que le bonheur sinon l’accord vrai entre un homme et l’existence qu’il mène?“ Quan hi ha aquest acord, res pot commoure la radical sintonia amb l’existència. Aquesta és una felicitat amb molt poderosos enemics: començant pels nostres mals humors i la tendència a queixar-nos, i acabant per la terrible presència del mal, tant el derivat d’esdeveniments naturals, com el que sorgeix de les injustícies en les relacions socials, com el que tothom porta enquistat en algun plec del seu interior. I, tot i això, aquesta felicitat té la gosadia d’afirmar-se, de proclamar la possibilitat d’experimentar plena harmonia amb el cosmos, amb la humanitat, amb els que tenim a prop i amb un mateix.


Interrelació

Quin és el grau d’interrelació entre aquestes tres famílies? Tenen lligams que justifiquin l’ús d’un mateix terme, felicitat, per a referir-se a totes tres? El vincle més fort és potser el que totes tres són experimentades alhora com a valuoses, com a altament desitjables pels éssers humans. I com a tresors immarcescibles: no són un bé material que es pot perdre, sinó sensacions vitals enormement gratificants i dignes de ser experimentades. Ara bé, més enllà d’aquest status compartit, hi ha alguna vinculació de dependència entre elles? Aquí la resposta no és tan clara, més aviat es poden donar independentment les unes de les altres. No n’hi ha cap que sigui requisit per a una altra; ni cap que tingui a una de les altres com a conseqüència inevitable. Podem no experimentar-ne cap, o una, o dues, o totes tres, però no perquè n’experimentem una tenim accés a una altra. Algú pot trobar això contraintuitiu, i considerar que la felicitat-seguretat és condició de possibilitat de les altres dues. No oblidem, però, que quan parlem de felicitat-seguretat no estem parlant d’una situació objectiva, sinó que continua sent una vivència subjectiva, una “sensació”. Algú pot gaudir de condicions materials favorables i no experimentar ordre i seguretat; i algú altre pot experimentar-ne en un context que podríem considerar precari. Diguem ja, però, que les condicions objectives afavoreixen, faciliten força directament la vivència de la felicitat-seguretat. La felicitat frueix, certament, d’una gran autonomia, però tampoc no viu només de l’aire del cel, o del pur esforç voluntarístic personal, per tenaç que sigui. I així com la dopamina, un dels nostres neurotransmissors, és un fonament biològic de la felicitat-intensitat, també determinades circumstàncies materials i socials afavoreixen la felicitat-seguretat. Què afavoreix la felicitat-harmonia? L’esforç de la voluntat i el treball sistemàtic, sí, però també l’anàlisi serena de les situacions, l’atenció a l’entorn, la capacitat d’estimar, la vida comunitària, la proximitat a la natura...


Paper de l’Estat

A la vista d’aquestes consideracions, podem tornar a la pregunta que encapçala aquest text: l’Estat, té alguna mena de paper o relació amb la felicitat personal dels ciutadans? És un punt interessant i actual, quan alguns semblen reivindicar noves funcions per a l’Estat que vagin més enllà de les que desenvolupa actualment. Un Estat, a més de vetllar per l’acompliment d’unes funcions molt determinades de gestió, seguretat, etc, ha d’oferir, també, elements que facilitin una vida plena, feliç, dels seus ciutadans? Aquí considerem que l’Estat, el que ha de fer, és fer bé el que li correspon, les tasques que actualment té assignades. No cal que entri en nous àmbits d’activitat per ajudar als seus ciutadans a ser feliços. Els ajudarà fent bé i a fons el que se li demana actualment. No ens podem quedar, però, en una simple afirmació d’opinió. Hem de mirar de justificar-la, fent servir les distincions fetes fins ara, les quals no ens permeten ni limitar-nos a negar qualsevol vinculació entre Estat i felicitat i tancar així el tema, ni limitar-nos a afirmar la vinculació sense cap més consideració. Haurem de precisar una mica més.

Sembla força evident que l’Estat no pot influir en la felicitat-intensitat. Viure-la és una sort, un privilegi. Potser és també un encert, però si ho és, és atribuïble només a la persona que l’experimenta, que ha sabut construir la seva vida i la seva persona de tal manera que han quedat portes obertes per a la irrupció de la felicitat. Aquí cal anar amb compte amb un perill, però, que no hem esmentat abans: les falses felicitats-intensitat. Malauradament, el desig d’experimentar felicitat pot induir a actituds o estats mentals desencertats, on la persona fa veure davant de si mateixa i dels altres que experimenta felicitat, s’enganya autoimposant-se estats d’excitació o exaltació que confon amb la felicitat. Aquest mecanisme recorre de vegades també a elements externs que l’afavoreixen, com és el cas de les reaccions histèriques dels “fans” (o sigui, dels “fanàtics”) davant de l’ídol. L’extrem d’aquesta situació és la ingestió de drogues: la felicitat-intensitat provocada mecànicament per substàncies químiques alienes. Llavors podríem dir que l’Estat, si bé no pot ajudar la gent a experimentar la felicitat-intensitat, sí que pot ajudar-la a no recórrer els camins de les falses felicitats-intensitat, sigui a través del sistema educatiu, sigui a través del sistema sanitari, sigui fomentant els debats socials sobre els costums, el civisme, l’orientació vital, sigui controlant els continguts de la publicitat, sigui a través de la lluita contra l’extensió de l’ús de les drogues. Evidentment, l’Estat no està ni pot estar sol en aquesta tasca: famílies, mestres, colles d’amics, entitats que treballen pel civisme convergiran amb els seus esforços. Però hi ha un cert paper de l’Estat en la lluita contra les falses felicitats-intensitat.

El paper de l’Estat en la felicitat-seguretat és potser més clar i ja ha quedat apuntat: l’Estat pot i ha d’afavorir les condicions objectives (materials, jurídiques, etc.) que faciliten la vivència de la felicitat-seguretat. Estem acostumats a parlar d’Estat de benestar, i també associem molt fàcilment l’Estat a la seguretat: doncs bé, d’alguna manera, aquesta dimensió de l’Estat com a benefactor podria donar peu a l’ús d’una expressió com la de l’”Estat de la felicitat”, entesa com a l’Estat afavoridor o garantidor de condicions objectives que faciliten la felicitat-seguretat. Però no sembla gaire recomanable l’ús d’aquesta “infeliç” expressió: necessitaria tanta matisació que fàcilment esdevindria inexacta, desorientadora i possible plataforma de moltes demagògies. De la mateixa manera, tampoc sembla gaire afortunada la fórmula “dret humà a la felicitat”, que també pot generar molta confusió. Evidentment que tothom ha de poder ser feliç, i que hem de mirar de crear les bases objectives per facilitar-ho, però fer-ne un dret amb derivacions jurídiques sembla més aviat poc adient, podent donar peu a reivindicacions del tot improcedents.

Així doncs, amb totes les restriccions que hem fet, es podria arribar a formular el següent: cal un Estat preocupat (i ocupat) en establir un context material i social que afavoreixi la felicitat (entesa com a felicitat-seguretat) dels ciutadans. No sembla pas una concepció gaire llunyana (i tampoc sembla anar gaire més enllà) de la que habitualment es té de l’Estat de benestar, aquest Estat protector que és una de les grans innovacions històriques del segle XX i que encara malda per escampar-se per totes les societats del planeta (aquesta deu ser una de les grans tasques pendents del segle XXI). No oblidem que el paper psicològic que en temps dels nostres avantpassats caçadors-recolectors jugaven la garantia dels aliments i la protecció contra el fred ara el juga la “seguretat social”, nom ben pertinent: protecció davant del no tenir feina, davant de la malaltia, davant d’una vellesa en solitud i abandó, que l’Estat completa amb altres eines que ens ajudin a consolidar les possibilitats d’una vida digna: l’educació, els suports per tenir una llar, etc.

Intervé l’Estat en la felicitat-harmonia? Poc. Potser només establint un marc facilitador de la vitalitat de la comunitat. Perquè la felicitat-harmonia, tot i ser una qüestió molt personal, pot quedar profundament impactada per la incidència de la comunitat. No només depenem de nosaltres per ser feliços: la comunitat hi té molt a dir. No vivim sols, sinó compartint la vida amb els altres, i compartir la vida vol dir acompanyar-se, ajudar-se mútuament, fer-se costat. Si per assolir la felicitat-harmonia hem d’apaivagar i redreçar la nostra ment, els altres ens hi poden ajudar. Si hem d’establir una relació d’harmonia amb el nostre entorn, els altres hi jugaran un paper clau, entre altres coses perquè ells formen part d’aquest entorn. Si hem de compartir ideals i projectes col·lectius, els altres ens seran imprescindibles. Som éssers profundament lliures, però som també éssers profundament comunitaris. Això és prou evident si ens referim a la comunitat propera, avui malauradament sovint limitada a la família, el cercle d’amics i els companys de feina. Es troben a faltar nivells més elevats de vivència comunitària en les relacions de veïnatge (dificultades per la ciutat, pel desbordament d’ocupacions i relacions, i per les dinàmiques de satisfacció individual de moltes necessitats d’entreteniment); en les relacions polítiques (per transformar col·lectivament l’entorn social); en els cercles culturals (on compartir la contemplació o la creació culturals), en les comunitats de fe (per compartir conviccions profundes i símbols)... Però també és evident la importància de la comunitat quan es fa referència a la gran comunitat, a la comunitat on es pertany anònimament, però que també vertebra la pròpia identitat: la comunitat nacional, el poble, que va més enllà del que anomenem “Estat”. L’Estat és una emanació de la comunitat que no l’esgota ni la substitueix. És una eina de la comunitat per servir a la comunitat, però la comunitat no pot delegar totes les seves funcions en l’Estat (com de vegades sembla estar temptada de fer).

Respecte a la felicitat-harmonia, hi ha unes funcions que l’Estat no pot ni ha d’assumir, però la comunitat sí. Unes funcions que completen i complementen les assumides per la comunitat propera. Unes funcions de vertebració d’identitat, de llenguatge compartit, de tradicions i costums que identifiquen. No és l’Estat qui configura, és la comunitat. Una comunitat pot jugar un paper vertebrador fins i tot sense Estat. I és més important aquesta funció d’aglutinació i identificació que té la comunitat que les funcions que pugui desenvolupar l’Estat. Hi pot haver comunitat sense Estat, quan no tindria sentit un Estat que no emanés d’una comunitat. Tot això és ben sabut, però aquí és pertinent recordar-ho perquè aquest paper de la gran comunitat és també rellevant per a la felicitat. L’harmonia amb l’entorn depèn també del grau d’harmonia d’aquest mateix entorn. I l’harmonia de l’entorn passa per l’ordenació i bellesa del territori, per la tranquil·litat de la convivència, per la solidesa i el sentit dels projectes proposats, per la força de les il·lusions compartides. I aquesta mena de coses són responsabilitat de la comunitat. S’està oblidant actualment aquesta dimensió comunitària que va més enllà de l’Estat? S’està delegant tot a l’Estat, i per això es vol fins i tot delegar-li la responsabilitat de la felicitat dels ciutadans?


Conclusió

La felicitat dels ciutadans no depèn només del que pugui fer l’Estat, i pot produir-se a pesar del que faci o deixi de fer l’Estat. L’acció de l’Estat no pot generar mecànicament felicitat, ni pot esdevenir obstacle insalvable per a la felicitat. Però això no ha de portar a actituds d’heroïsme solitari: cal no menysprear les circumstàncies, i tenir present que l’Estat també pot i ha d’establir un marc que afavoreixi la recerca de la felicitat per part dels ciutadans. L’Estat no pot assumir el que correspon a la persona en la recerca de la felicitat. Ni pot substituir la comunitat en el paper que ella pot jugar en aquesta recerca. El que l’Estat pot fer i ha de fer és aportar elements que facilitin que els ciutadans puguin desenvolupar la seva tasca de recerca de la felicitat. I això passa, com ja hem dit, per fer realment i bé el que se li demana de fer. Que és molt, certament: a més del seu paper tradicional en el manteniment de l’ordre i la implementació de la llei (que inclourà el respecte als drets humans), li estem demanant que assumeixi també educació, sanitat, pensions, polítiques d’habitatge, polítiques de família (guarderies, assistència domiciliària a la gent gran, centres geriàtrics, ajudes a la natalitat, gestió del temps), polítiques actives d’ocupació, polítiques contra la pobresa i l’exclusió social, polítiques que afavoreixin la dinàmica econòmica, prevenció de grans riscos, redistribució de la renda, grans infrastructures, mecanismes per a garantir la cohesió social... Fer bé tot això, que és molt, és la gran tasca que li correspondria a l’Estat pel que fa a la seva contribució a la felicitat dels ciutadans.


[article publicat al num. 6 de la revista VIA, maig de 2008]