diumenge, 26 de desembre del 2010

Novel·les d'avui



Klee 1915



"Les veus del Pamano" i "Maletes perdudes" són dues novel·les fetes amb força intel·ligència i molt d'enginy. Ben plantejades, ben construïdes, ben realitzades (tot i que en alguns moments és difícil no veure-les com un enfilall de tòpics). Són entretingudes i han tingut èxit, s'han traduït a molts idiomes, funcionen bé. I enganxen, fan venir ganes d'anar llegint fins al final (com també passa, per exemple, amb "Ensemble, c'est tout" d'Anna Gavalda, o "An equal music" de Vikram Seth, o amb les telesèries de Benet i Jornet i altres dels nostres especialistes en la matèria).

Són grans novel·les? Són obres d'art? Això ja no queda clar. Com a best-sellers són bons. Per ser grans novel·les, els hi manca alguna cosa. Podríem dir que no n'hi ha prou amb una bona història, ni que sigui més o menys verídica, o amb unes referències acurades, o amb una notable habilitat per reflectir determinades situacions, per fer una gran novel·la.

Em sap greu dir-ho, perquè sé que han agradat a molta gent, però des del meu punt de vista els hi manca un dring d'autenticitat. Els personatges no són prou reals, humans, amb gruix; són més aviat plans, una mica massa esquemàtics i previsibles. Són més personatges que persones. Més peces d'una estructura que palpitacions de vida; més estereotips que identitats pròpies. Són eines al servei de la trama, i no éssers humans que la trama ens revela, ens permet conèixer en la seva riquesa i complexitat, en la seva originalitat i inesgotabilitat, per senzills que siguin.

Demanar això és posar el llistó molt alt? Potser sí. És això fer elitisme, adoptar posicions il·lustrades, allunyar-se del que la gent desitja? No ho crec. Si tant parlem d'aspiració a l'excel·lència, no hem de ser una mica exigents? Ens podem acontentar amb bons best-sellers? No ens cal mirar d'anar més enllà? No és aquesta una pretensió lícita i convenient per a la nostra cultura? És que no som massa fràgils com a cultura per conformar-nos amb segons què? No hem de desitjar i mirar d'assolir el més alt nivell en tot el que fem?



divendres, 24 de desembre del 2010

Salvat-Papasseit: Nadal



"Sento el fred de la ni
    i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
   que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina
   prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
   i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
   Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar."

Joan Salvat-Papasseit


dijous, 23 de desembre del 2010

Agost al desembre




Klee 1938



"La setmana passada vaig anar al Teatre Nacional a veure Agost, l'obra de Tracy Letts dirigida per Segi Belbel, amb Anna Lizaran, de gran tràgica, i un trio d'actrius format per Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse German. L'obra és un drama que no evita els llocs comuns i que, en algunes fases, encadena situacions properes al culebrot. Em va sorprendre veure com, a pesar del caràcter terrible de les escenes que retrata (un poeta fracassat i alcohòlic es suïcida tirant-se al llac, la seva esposa s'atipa de pastilles i després de l'enterrament l'empren amb les seves tres filles) el públic passa una bona estona rient de valent. En principi no tindria perquè ser dolent: en la novel·la, el teatre o el cinema, el que és tràgic i el que és còmic conviuen i es complementen a través d'una àmplia gamma de matisos. Però en el cas d'Agost les bromes no tenen sentit argumental, no preparen l'escenari per a la angoixa o la pietat. No hi ha crítica sobre el tòpic, l'humor és autocomplaent, no està dirigit i difumina els diferents registres del relat. Després, per compensar la pèrdua de tensió, els actors criden i sobreactuen en les parts dramàtiques."


Julià Guillamon a La Vanguardia del 23.12.2010




dimecres, 22 de desembre del 2010

El miratge del sentit




Klee 1938


"Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d'una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada. Al llarg d'aquest temps que hem buscat en Gabriel, hores i hores per delimitar els seus moviments fins que es va esfumar de la faç de la terra, els cristòfols ens hem preguntat més d'un cop: ¿el coneixem de veritat ara? El punt de partida de la pregunta ja és erroni. Tot i que només es pot viure anant endavant, l'existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrera i proves d'entendre-la en el conjunt. La biografia que deixem rere nostre com el rastre d'una serp a l'arena: vet aquí un artifici que sovint ens conforta. Al capdavall no és tan diferent de l'arriscada interpretació d'un somni. Agafem quatre o cinc escenes que rescatem just quan ens despertem, sensacions que només som capaços de reconèixer veladament, com objectes que reapareixen a la superfície de l'aigua després d'un naufragi, i les unim amb un fil narratiu perquè el resultat sigui comprensible. Però la vida és una altra cosa. El sentit d'una vida és la vida mateixa, allò que construim cada dia sense ser-ne conscients. Per això, quan les vivim, la majoria de les situacions no tenen un significat especial. El miratge del sentit ve després. Seiem en un cafè, parlem amb un amic i justifiquem el nostre passat mirant enrere. L'ordenem. De la necessitat d'entendre els nostres dies, en fem una virtut. (...) Reduïm la vida a unes quantes paraules, la simplifiquem, però el seu sentit autèntic és complexitat, contradicció, incertesa."


Jordi Puntí Maletes perdudes (2010), p. 398




dimecres, 15 de desembre del 2010

Cien años de soledad





Impressionen la coherència i l'harmonia que presideixen aquesta narració entranyable, càlida però sense concessions emocionals, com un quadre ple de colors perfectament integrats en una tonalitat dominant i ple de figuretes que s'escampen de manera uniforme per un territori que és més temps que espai...



dimarts, 14 de desembre del 2010

Poder i secret




Tiziano 1554


"El cas dels secrets d'Estat filtrats per Wikileaks (...) hauria de servir per portar a debat una de les qüestions més importants que planteja el sistema democràtic: les relacions entre poder i secret. Norberto Bobbio va tractar l'assumpte magistralment. (...) Deia: "El poder té una tendència irresistible a amagar-se", i citant a Elias Canetti, afegia: "El secret es troba al nucli més intern del poder". La raó és clara: qui exerceix el poder acostuma a considerar que la invisibilitat de les seves intencions facilitarà els efectes buscats. I això és així tant en l'exercici de la política com en qualsevol altre ordre de la vida social."


Salvador Cardús a La Vanguardia del 08.12.2010




dilluns, 13 de desembre del 2010

Innocenci X





Es diu que quan el papa Innocenci X va veure el retrat que li havia fet Velázquez el 1650 (actualment al Palazzo Doria de Roma), va dir: Troppo vero!

Se non è vero, è ben trovato.





diumenge, 12 de desembre del 2010

dissabte, 11 de desembre del 2010

Desolació







La imatge de Santa Cecília a l'església del Trastevere romà que porta el seu nom.




diumenge, 5 de desembre del 2010

Religió i fonamentalisme







"En tots els casos en que els fonamentalismes religiosos han estat culpables de cometre atrocitats, la part religiosa d'aquest qualificatiu és accidental. El que empeny la gent a actes de violència que, d'una altra manera, serien inimaginables, no és en absolut la part religiosa, és el que anomenem fonamentalistme; i el fonamentalisme no té més relació amb la religió que amb qualsevol altra mena possible de creença. Més encara, cert tipus de creença religiosa, el que anomenem la moderació religiosa, no solament és innocent dels càrrecs que els crítics han presentat contra la religió, sinó que també és la millor defensa possible contra les amenaces que el fonamentalisme planteja a les societats justes i pacífiques. La clau d'aquest argument és el concepte de fe. Per als crítics de la religió, fe significa simplement "creença sense proves". Els crítics assenyalen que quan acceptem certes creences sense proves, com ha de fer tot membre de qualsevol fe religiosa, no hi ha manera de demostrar que estem equivocats. (...) Però el que els crítics no comprenen o amaguen deliberadament és que, per a moltes persones religioses, la manera com viuen la seva fe no es correspon en absolut amb una "creença sense proves". Per a aquests moderats religiosos, la definició més apropiada de fe seria alguna cosa així com "creença en alguna cosa sobre la qual no hi pot haver cap evidència". Els crítics em poden acusar de jugar amb les paraules, però la distinció és, en l'actualitat, d'una importància enorme, perquè allò que separa els moderats religiosos dels fonamentalismes religiosos no és tant què creuen, la part religiosa, sinó com ho creuen. Els fonamentalistes veuen només una diferència de grau entre la creença i el coneixement, i la creença és com una versió provisional del coneixement. Per als moderats, per contra, el coneixement humà és essencialment incapaç de comprendre-ho tot i, com a conseqüència, han d'existir algunes coses que creiem sense que puguem arribar a conèixer-les. Quan creiem en alguna cosa d'una manera moderada, acostumem a considerar que és susceptible de ser qüestionada, corregida per un coneixement posterior o superior, discutida i interpretada. Quan creiem en alguna cosa d'una manera fonamentalista, en canvi, la considerem definitiva i inamovible, que no es pot sotmetre a una interpretació o discussió ulterior. (...) "Veure" i "comprendre" són activitats humanes que depenen dels nostres sentits i conceptes, i tenen lloc en el temps i en l'espai. Per això no hi pot haver cap "visió" o "comprensió" o, en definitiva, cap tipus de coneixement que pugui abraçar la totalitat del món tal com és, al marge dels nostres sentits, dels nostres conceptes, de l'evolució en el temps o de la posició en l'espai. (...) Tan aviat com com acceptem que el problema del fonamentalisme no rau en què creu cadascú sinó en com ho creu, podem començar a comprendre fins a quin punt tot tipus de creences, i no només les religioses, es poden veure afectades per la forma de pensar fonamentalista."

"Les diferents formes de creença religiosa moderada que han sorgit d'institucions amb una llarga història d'investigació teològica tenen la capacitat no només d'atenuar el fanatisme religiós, sinó també de socavar els impulsos que hi ha en la base del pensament fonamentalista."

"Lluny d'assaltar els recintes sagrats de la ciència, la moderació religiosa salvaguarda el progrés científic, el mètode d'assaig i error de la democràcia i la construcció col·lectiva del pluralisme, i ho fa atorgant a allò que és sagrat un recinte propi, deslliurat de l'arrogància de la certesa per la humilitat d'una fe incerta."


William Egginton, Universitat Johns Hopkins, Baltimore (Barcelona Metròpolis, num. 79, estiu 2010)





dissabte, 4 de desembre del 2010

Prohibicions






Té sentit a la Catalunya d'avui que en una església de poble, en el marc d'una cerimònia de comiat d'una persona, es prohibeixi que s'hi llegeixin textos hindús, buddhistes, islàmics o taoistes? Quan parlem tant de multiculturalitat, de diàleg interreligiós, d'aliança de civilitzacions, té sentit que això passi en el comiat d'una persona que ha dedicat bona part de les seves energies a aquesta tasca? Quan els organitzadors de l'acte ho desitjaven, i els veins del poble ho veien bé, té sentit que una autoritat jeràrquica ho prohibeixi? O, més aviat, que ho pugui prohibir? Que no són del poble on es troben, els nostres temples, esglésies, capelles, fins i tot catedrals? Que són propietat d'una multinacional amb delegats al territori? Que no s'han fet amb els esforços i els diners de la gent i al servei de la gent, els nostres "espais sagrats"? Quina és aquesta noció de "text sagrat" que només adment com a tals els de la pròpia tradició i exclou els de les altres? Té lògica poder llegir un poema d'un poeta català del segle XX i no un text del Daodejing?

Interrogants que m'ha plantejat una situació viscuda actualment a casa nostra. Heus aquí els textos "no autoritzats":

"El caminant ha arribat al final del seu viatge. En la llibertat de l'Infinit, ell és lliure de tot dolor; els grillons que l'encadenaven s'han fos, i la febre de la vida s'ha extingit". (Dhammapada, 90)

“L’atman posseeix ment, té a prana per cos, és la forma de la llum, concep la veritat, té per essència l’espai, conté totes les accions, tots els desigs, totes les olors, tots els sabors, abasta tot el que és, no té paraules, és indiferent. Aquest és el meu atman dins del cor, més petit que un gra de civada o de sègol o de mostassa, més petit que un bri de mill. Aquest és l’atman dins del meu cor, més gran que la terra, més gran que l’atmosfera, més gran que el cel, més gran que aquests mons.” (De la Chandogya Upanishad)

“Oh, Déu meu! Posa llum dins el meu cor, llum en la meva tomba, llum en la meva oïda, llum en la meva vista, llum en els meus cabells, llum a la meva pell, llum en la meva carn, llum en la meva sang, llum en els meus ossos, llum davant meu i llum darrera meu, llum sota meu i sobre meu, llum a la meva dreta i a la meva esquerra. Oh, Déu meu!, acreix la meva llum, dona'm llum, converteix-me en llum, Oh, llum de la llum, per la teva misericòrdia, oh, Misericordiós.” (De la tradició islàmica)

“Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l'ànima del savi quan escolta les paraules del Dhamma. “ (Dhammapada, 82)

“La bondat suprema és com l’aigua que ho afavoreix tot i no rivalitza amb res. Ocupant la posició menyspreada pels altres, està molt a prop del Dao. La seva posició és favorable. El seu cor és profund. La seva paraula és fidel. El seu govern està en perfecte ordre. Compleix les seves tasques. Treballa incansablement. No rivalitzant amb ningú. És irreprotxable.” (Daodejing, 8)

“Tot és plenitud. Plenitud allà, plenitud ací. D’aquella plenitud neix aquesta plenitud. I arreu, idèntica a si mateixa, roman la plenitud.” (De la Isha Upanishad)

“Trenta radis convergeixen al mig però és el buit que hi ha entre ells qui fa moure el carro. Es treballa per fer recipients, però és el buit intern el que possibilita el seu us. Una casa està foradada de portes i finestres. Segueix sent el buit el que permet habitar-la. L’ésser dóna unes possibilitats, i és pel no-ésser que se les utilitza.” (Daodejing, 11)




divendres, 3 de desembre del 2010

dilluns, 29 de novembre del 2010

Imatges




Picasso


"Vivim en una civilització de la imatge (...) El problema, quin és? Doncs que la imatge, ara, sembla que ha deixat de re-velar... Atenció, dic "re-velar" per tal com la imatge revela, és a dir, mostra, però al mateix temps vela, posa de nou el vel al damunt.

Quan la imatge pretén ser pura manifestació, és obscena. L'obscè és quan les imatges no re-velen. La bona imatge és aquella que mostra re-velant: que mostra dient "atenció, el que t'estic mostrant no és l'última cosa que es pot mostrar".

Quan pretens que la imatge sigui només desvelament, això és l'obscè. I la imatge actual és una imatge obscena i pornogràfica, perquè ha deixat de re-velar. Llavors, la filosofia crítica diu: compte, nosaltres som una civilització de la imatge, però de la imatge que re-vela, perquè en el fet de re-velar hi ha el joc. Jo li mostro aquesta imatge, però al mateix temps, li dic: "aquesta imatge és la meva recerca de la realitat, no la realitat desvelada". I llavors puc jugar amb vostè, perquè aquesta és la meva imatge i vostè em mostrarà la seva: Però si jo li dic: aquí hi ha tota la veritat, faig una obra obscena i pornogràfica, i vostè ha de callar i suportar la meva violència impositiva. [La imatge] és un indici, un signe..."


Massimo Cacciari a Barcelona Metròpolis n. 79, estiu 2010




dijous, 25 de novembre del 2010

Imbricats









Tan ben imbricats,
tan ben endreçats,
tan ben avinguts,
tan harmònics,
tan compactes...

Sou una proposta de convivència?




dilluns, 22 de novembre del 2010

Axionomia



Klee 1925


Seria bonic poder impulsar un Institut d'Estudis Axiològics. Que es dediqués tant a estudiar i debatre la noció de "valor" i la seva tipologia com a fer un seguiment de la dinàmica actual dels valors a Catalunya, des d'una òptica més operativa (amb ganes d'incidir en el debat social) que descriptiva, i des d'una mirada crítica i radical més que des d'una visió nostàlgica o conservadora.

Seria bonic que tingués una revista virtual que es digués Axionomia.

Seria bonic que tingués el valor "autenticitat" com a eix vertebrador i orientador.

Seria bonic...




diumenge, 21 de novembre del 2010

Salm per a una campanya electoral







"Vull celebrar la bondat i la justícia.
A tu, Senyor, dedico el meu cant.
Vull ser irreprensible i assenyat: quan vindràs al costat meu?
Portaré les coses de palau amb honradesa de cor.
No em proposaré d'aconseguir cap objectiu innoble.
Detesto els qui cometen maldats, no vull tenir-hi tracte.
Que s'allunyin de mi els cors perversos; als dolents, ni els vull conèixer.
Als qui d'amagat infamen els companys, els obligo a callar;
m'és insuportable l'home d'ulls altius i de cor arrogant.
Poso els ulls en gent fidel del país perquè visquin amb mi;
són homes de conducta irreprensible, els qui estan al meu servei.
No tindran lloc al meu palau els homes fraudulents;
no es mantindrà a la meva presència ningú que menteixi.
No em cansaré de fer callar cada dia els injustos del país.
Vull que s'acabin a la ciutat del Senyor tots els qui obren el mal."


Salm 101




  

dissabte, 20 de novembre del 2010

Notes sobre espiritualitat



Rothko 1957



Potser sí que l'espiritualitat és la capacitat de veure que la realitat té una dimensió que se'ns escapa i a la que podem accedir (en diem misteri, i se'ns mostra com a abisme, com a forat insondable que copsem en certes escletxes de la realitat). Però no podem accedir a aquesta dimensió (desplegar aquesta capacitat) si no és des d'un procés personal interior de desegocentrament (treure el jo del lloc protagonista en les nostres vides).

Per assolir el desegocentrament hi ha, com ens diu des de fa anys Marià Corbí, un paquet de tres eines (que s'han d'utilitzar simultàniament i de les que no es pot prescindir de cap): interès (una intensa i radical atenció a la realitat i un profund apropament a ella), deseiximent (no estar sotmesos a res, no ser dependents de res, ser lliures, amb una llibertat que és fonament de la dignitat humana) i silenciament (aturar el nostre constant procés de projecció sobre la realitat dels nostres preesquemes, prejudicis i pressentiments, aturar el nostre permanent diàleg interior, distanciar-nos de la interferència de coneixements, valors i emocions, fer regnar la pau i l'harmonia en la nostra ment, el nostre cor i el nostre cos; configurar el nostre espai interior com un llac transparent, serè i profund, com diu el Dhammapada).

L'espiritualitat és un procés personal que vol ser compartit, que porta a ser compartit, que necessita ser compartit. D'aquí el desplegament de les comunitats, dels grups d'amics -quàquers-, dels ordes i monestirs. D'aquí la necessitat de les religions (conjunts de conceptes, narracions, símbols, rituals i institucions, que permeten manifestar l'espiritualitat i fer-la compartible). Les religions són copes diverses per beure un mateix vi, dits diversos que assenyalen a la mateixa lluna.

L'espiritualitat no descriu res d'exterior a nosaltres, parla del que som, és una experiència interior que ens transforma, una llum interior que ens il·lumina, un tresor del cor que ens enriqueix, una relació amb la realitat que ens fa veure la rotunditat de la seva existència ("jo soc el que és") i ens fa ser plenament, una vivència que busca incansablement paraules per expressar-se sense poder fer-ho mai amb precisió. L'espiritualitat és un dinamisme interior, un dinamisme de l'esperit, que se'ns mostra (o podem simbolitzar) com a "voluntat de Déu" (i no la nostra; "faci's la vostra voluntat").

El misteri se'ns presenta com el destí d'un pelegrinatge. S'experimenta com amor, com una relació amb la plenitud de l'ésser que ens deixa ser en plenitud, que no ens anul·la sinó que porta a l'extrem (potencia al màxim) la nostra peculiaritat, la nostra especificitat. Portar aquesta peculiaritat (que vol dir diversitat, ja que cadascú de nosaltres és diferent) fins a l'extrem no porta a la fragmentació i a la separació, sinó que és fonament per a la relació plena, per a la comunió; el que és valorable, el que conté la perfecció, no és esdevenir semblants sinó potenciar la distinció, la diferència, la pluralitat (d'aquí el símbol de la Trinitat, tres persones -rols, personatges- diferents constituint en la seva relació una plenitud, una única divinitat).


(notes tretes de la sessió sobre "El valor de l'espiritualitat" del Programa Vicens Vives celebrada el 19 de novembre de 2010 al Monestir de Sant Benet de Montserrat, amb Teresa Forcades i Xavier Melloni com a ponents, amb alguns afegits derivats d'una trobada a Cardedeu amb la Maria, en Salvador i la Mercè dos dies abans. Gairebé tot són aportacions d'ells, però barrejades i estructurades per mi, de manera que la responsabilitat d'aquestes notes és meva, no vull posar en ells idees i intencions deformades; aquestes notes són majoritàriament interpretacions i ordenacions meves de reflexions seves, podríem dir).





divendres, 19 de novembre del 2010

Com una eina











Com una eina
que no se sap què fa.

Recta i corba
articulades.

Vertical
i horitzontal.



dijous, 18 de novembre del 2010

Valors i espiritualitat a nivell personal i organitzatiu




Malevich 1916


És senzill posar-se d'acord sobre la conveniència d'harmonitzar els valors personals i els valors de l'empresa, però portar-ho a la pràctica resulta difícil. Sovint hi ha tensió, com si els valors necessaris per a construir una empresa estiguessin en desacord amb qüestions com la gentilesa i la generositat o el descans i la vida familiar, per exemple. L’entorn de les empreses és sovint vist com a inevitablement caracteritzat per una competència ferotge, una pressió psicològica tremenda, una activitat trepidant i una implacable orientació cap a la maximització de la productivitat i els beneficis.

Mirarem, doncs, d'oferir alguns criteris sobre què es pot fer per intentar fer menys punyent el conflicte entre els valors personals i els corporatius. Fàcilment coincidirem en que aquest problema requereix solucions més pràctiques que teòriques. El problema no és, bàsicament, aclarir les nostres nocions sobre els valors, o establir una llista de quins són els valors importants de la nostra època, tot i que aquestes tasques també són rellevants. El problema bàsic és com canviar els nostres comportaments, personals i col·lectius, per tal que hi pugui haver una major harmonia entre els valors personals i corporatius.

Per a aquells, però, que prefereixin començar per saber quina definició dels valors utilitzem com a punt de partida, podem dir que considerem valors aquells elements (idees, maneres de fer les coses, hàbits, criteris...) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura), orientar (donar sentit) i mobilitzar (generar acció) tant el pensament com el comportament (personal, organitzatiu, social) i que són considerats després d’un procés d’anàlisi, reflexió i debat com a aspiracions personalment i col·lectivament constructives i dignes de ser assumides lliurement com a referents.

L’harmonització de valors personals i corporatius implica tant processos pràctics de canvi personal com de canvi empresarial. La pregunta fonamental és: com s'han de treballar els valors a nivell personal i d'empresa per tal d'implementar processos de transformació real?


I. L'ús de valors a nivell personal

Incorporar valors a la pròpia persona no és una tasca fàcil. No és una simple qüestió de voluntat o de desig. És una qüestió de treball, una qüestió d'estratègia, una qüestió d'usar les eines adequades per desenvolupar la pròpia manera de ser de manera que esdevinguem "permeables" als valors. Aquí destacaria tres eines bàsiques:

1. El debat sobre els valors. Crec que l'enfocament de Kohlberg sobre el creixement ètic a través de discussions sobre els valors i situacions que els posen en joc pot estendre's més enllà del període escolar i convertir-se en una activitat permanent que permeti a tothom anar modificant els seus punts de vista, el seu sistema de valors personals i la seva "sensibilitat ètica" a través d'un debat seriós i sincer en aquest camp. Aquest enfocament implica discussions amb nosaltres mateixos, amb els nostres companys, amb els mestres o amb persones amb més experiència. Inclou la participació activa en debats públics sobre qüestions ètiques, una participació que realment ens comprometi, tingui un impacte en nosaltres, en lloc de ser un mer divertiment.

2. La implicació en projectes impregnats de valors. A més dels debats, ens hauríem d’implicar activament i pràcticament en iniciatives que "tinguin relació" amb els valors, que estiguin profundament vinculades amb valors fonamentals. Aquestes poden ser, per exemple, iniciatives relacionades amb la lluita per la justícia o en contra de la guerra, l'ajuda pràctica a malalts i marginats, o l’esforç per eradicar la fam i la pobresa. També s'hi inclourien coses més modestes com les iniciatives de foment del veïnatge, d’aplegament de la família o de contacte amb amics. Aquesta implicació és una forma real d'incorporar valors a les nostres vides (o de desenvolupar els nostres valors potencials, si es prefereix un enfocament de dins a fora en lloc d'un de fora a dins; crec que ambdues imatges són útils, complementàries i veritables).

3. El contacte amb gent impregnada de valors. Els podem anomenar mestres si volem, però poden ser gent ben normal, ben senzilla. Es tracta de persones concretes, encara que l’entorn, situació o institució en què actuen també pot contribuir a la transmissió de valors. És important establir un contacte directe amb aquestes persones que, en encarnar valors, els transmeten. Els valors poden passar d'una persona a una altra a través del contacte personal, de manera semblant a com una espelma en pot encendre una altra.

Quin procés es deriva de la utilització d'aquestes eines? De manera esquemàtica i simplista, la història dels valors encarnats en la nostra vida personal podria ser presentada (o hauria de ser) més o menys així:

A. Ens mirem a nosaltres mateixos i veiem que tenim moltes coses en el nostre interior que funcionen com a valors. Algunes són heretades de les nostres famílies, algunes són el resultat de la nostra educació, algunes es deriven de la pressió social, altres vénen a través dels mitjans de comunicació i la publicitat, altres expressen les nostres preferències personals. Els valors inicials solen ser nombrosos, desorganitzats i de vegades contradictoris.

B. A mesura que ens fem grans, si volem o tenim l'oportunitat, podem pensar en aquest gran i desordenat paquet de valors observats que operen en nosaltres, els podem comparar amb l'experiència de vida, en podem parlar. A través de la reflexió, la discussió i l'experiència podem anar definint gradualment el nostre "perfil personal" en el camp dels valors. Anem identificant els que per a nosaltres representen "valors valuosos", diferenciant-los dels "valors simples". Aquests "valors valuosos" o “grans valors” són menys nombrosos i tendeixen a "organitzar-se": copsem les seves interconnexions i la seva jerarquia. Arribem a ser èticament més madurs.

C. Algunes persones tenen una experiència estranya en aquest itinerari (no un pensament, no un esquema teòric après a l'escola o a l'església: una experiència). Senten que aquests valors valuosos no són independents entre ells, sinó que més aviat són aspectes o manifestacions d’una cosa única. Ho viuen, ho experimenten. Descobreixen que aquesta "cosa única" no té forma pròpia (com un líquid, que adopta la forma del recipient que omple, com diu la metàfora tradicional). Aquest "cosa única" es mostra com un "fonament sense forma" (terme proposat per Marià Corbí). Aquesta “cosa” és el que hi ha darrere dels valors (i no només els valors: aquesta experiència es pot estendre a la totalitat de la realitat), però només pot ser "vista" a través dels valors específics (o de les coses reals). Aquesta "estranya experiència" es mostra com una experiència d'unitat de la realitat. Paradoxalment, quan s'experimenten així fonamentats els valors s'enforteixen en lloc d’afeblir-se, veuen potenciada la seva consistència i la seva capacitat d'afectar i impregnar-ho tot al seu voltant. Aquest "fonament sense forma" ha rebut molts noms diferents en diferents cultures i èpoques: Unitat, Absolut, buit, Déu, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc. Aquests noms són imatges complementàries i símbols que ens ajuden a fer referència a una experiència que, per la seva naturalesa, no es pot dir, no es pot formular amb paraules. I cal tenir sempre en compte que el "fonament sense forma" no pot ser reduït a les seves configuracions històriques particulars, i menys encara a una sola d'elles.

Hem vist tres etapes. Algunes persones mai van més enllà de la primera. Altres arriben a la segona. Algunes assoleixen la tercera. Arribar a la tercera etapa no comporta una diferència en la qualitat ètica: l'espiritualitat ens pot ajudar a establir com hem de viure, però no és l'única font d’orientació. Arribar a la tercera fase significa simplement tenir una experiència diferent de la realitat; és una possibilitat, més que no pas el resultat d'una necessitat. Es pot sobreviure sense ella. Es pot portar una vida honorable sense ella. No obstant això, a través de l'espiritualitat del món mostra un rostre esplèndid i corprenedor. Podem aplicar aquestes consideracions a nivell corporatiu? Mirem de fer-ho.


II. L'ús de valors a nivell d'empresa

Comencem dient que no creiem gaire en la "direcció per valors" ni en els codis ètics escrits de les empreses, perquè tots dos tendeixen a derivar d’aquesta mateixa posició implícita: "Aquí tens un paquet de valors, segueix-los" (posa’ls en pràctica i no preguntis d'on vénen, com han estat triats o establerts, qui va fer aquesta elecció, perquè no vas ser convidat a participar en aquesta definició, etc. Si ho preguntes, és probable que se't digui que “venen de dalt”, de la direcció general, i el que ve de dalt ha de ser simplement acceptat i aplicat).

En què consistiria treballar els valors en l'àmbit de l'empresa (o de qualsevol altra mena d’organització)? Es podrien fer tres equivalents del que hem vist a nivell personal:

1. El debat sobre els valors. La hipòtesi aquí és que un debat seriós i sincer sobre els valors no només es limita al nivell personal, sinó que les organitzacions també poden embarcar-se en aquest tipus de processos. De fet, una de les funcions de lideratge ha de ser estimular i ajudar a la organització a formular explícitament els seus valors reals, a parlar d'ells amb la finalitat de discernir el que ha de ser desenvolupat i el que ha de ser suprimit per tal d’assolir el perfil ètic desitjat per a l'organització. Això ha de ser una tasca col·lectiva, un procés de baix a dalt que compti amb la participació activa de tots els membres de l'organització. És l'única manera que tothom es senti compromès amb el codi ètic de l'organització. Una organització que s’embarqui en aquest procés de presa de consciència i de formulació dels seus valors i que treballi per tal de modificar, transformar, millorar el seu perfil de valors (el seu propi conjunt de valors compartits) millora sens dubte la seva qualitat organitzativa i la seva cohesió.

2. Els projectes que incorporin valors. No es pot dir simplement "anem a introduir majors dosis d'equitat (o de qualsevol valor) dins la nostra organització". No es pot tractar directament amb els valors en un context organitzacional o social (i potser a nivell personal tampoc). Si es fa així, ens limitarem a recrear-nos en la predicació inútil. Per això tants codis ètics empresarials són lletra morta. Mirar d’empeltar valors d’una manera directa i a través de la invocació o la declaració en el cos d’una organització és més aviat inútil. No es canvien les persones i les organitzacions dient-los que han de canviar (a no ser que es tingui una autoritat interior com la que mostra Jesús als evangelis...). Els valors no es creen o es transmeten directament, com a tals, sinó a través de l’execució de projectes que incorporin valors (projectes entesos com a propostes operatives per al canvi, i que se situen en un nivell més concret i pragmàtic que els valors). Cal proposar iniciatives pràctiques que incorporin certs valors que poden ser transmesos. En l'àmbit dels valors, doncs, més val no actuar frontalment, directament, sinó a través d'intermediaris.

3. El testimoni de persones que encarnen valors. Acabem d’esmentar una "autoritat interior" que confereix la capacitat de transmetre valors. D'on ve aquesta capacitat? Com hem dit abans, ve de la mateixa ”encarnació de valors". Les persones que han incorporat efectivament (no de paraula) a nivell personal un valor determinat adquireixen la capacitat de transmetre’l, de "passar-lo" als altres. Gent així queda dotada amb la capacitat de fer un regal molt especial. No és fàcil trobar gent amb aquesta capacitat, però posar-los en contacte amb les dinàmiques de l’organització és una de les maneres d'aconseguir portar valors al si de les organitzacions.

Fins aquí, el paral·lelisme entre els nivells personal i corporatiu sembla força fàcil d'acceptar. Podem fàcilment estar d’acord que les organitzacions poden experimentar l'etapa B del procés de maduració de valors abans esmentat: una organització pot establir un procés de presa de consciència dels seus valors i elaborar el seu perfil de valors, distingint els valors valuosos dels simples i formulant les connexions i jerarquies entre els valors.

L’accés a aquesta etapa B obre més qüestions, com ara: Es pot concebre una empresa amb un perfil de valors si la veiem com un mer instrument per a la maximització del benefici? És una empresa "inhumana" per definició, o simplement pren aquest rostre quan és pobre en valors o es basa en valors mal triats? La nostra lluita per la supervivència ens obliga a fer que les corporacions siguin necessàriament "inhumanes" o poden ser concebudes d'una altra manera? I caldrà fer front a la qüestió de si criteris relacionats amb els valors han de ser aplicats en el moment de prendre certes decisions (per exemple, en el moment de dissenyar els espais de treball, en el moment de dissenyar les campanyes de publicitat o en l'envàs del producte).

Queda, finalment, portant el nostre paral·lelisme fins al final, una altra pregunta: pot una organització plantejar-se l'etapa C? Pot adquirir algun tipus d'identitat espiritual? Es pot parlar de "l'espiritualitat d'una organització", o "el paper de l'espiritualitat en una organització", o fins i tot de "l'impacte de l'espiritualitat d'una organització en els seus membres i el seu entorn social"? Té sentit parlar d'espiritualitat en el context organitzacional i, en cas afirmatiu, com fer-ho d'una manera significativa?

Aquest és un tema que necessita moltes reflexions acurades i molts debats intensos per arribar a alguna conclusió consistent. Hi ha qui negarà la legitimitat de la pregunta, i qui la trobarà pertinent. Però treure les conseqüències de la seva acceptació és una tasca molt oberta. No podem oblidar, però, que, encara que les organitzacions com a tals no arribin a l'etapa C, sí que s'enfronten a la tasca de superar els conflictes potencials que es poden donar entre el que les organitzacions tendeixen a esperar de les persones i el que requereix una vida personal que inclogui l'espiritualitat. Si l’empresa no vol contradir, o fins i tot vol afavorir, el creixement espiritual dels seus membres, ha de tenir en compte que això només és possible si l’empresa promou un espai i un temps adequats, una manera adient de fer les coses, un estil de gestió apropiat, una manera determinada de tractar a les persones (com a éssers espirituals i no com a objectes). Poden les organitzacions no només respectar, sinó també fomentar aquestes condicions? Fins i tot caldrà analitzar si hi ha algunes activitats específiques relacionades amb el camp espiritual que puguin ser desenvolupades dins de la pròpia organització (pràctica del silenci, tècniques de meditació, espais específics per a aquestes pràctiques, anàlisi de textos, rituals compartits, etc.).

Afegim encara una altra sèrie de preguntes: si una organització s’endinsa en l'etapa C, s’ha de formular aquesta experiència (o pot formular-se) dins d'una tradició religiosa específica? Com afecta això a la seva identitat i a la seva forma d'operar? Podem pensar en una organització hindú, jueva, buddhista, cristiana o musulmana, o aquestes etiquetes han de limitar la seva aplicabilitat a les persones i a les organitzacions específicament religioses?


III. Sobre la noció de l'espiritualitat

Per enfrontar adequadament el nostre tema (com poden les persones i les empreses fer front als valors i si hi ha una connexió entre aquesta qüestió i l'espiritualitat) haurem de tenir en compte els esforços realitzats per definir l'espiritualitat a partir de la seva confrontació amb la modernitat i post-modernitat, amb l'agnosticisme i l'ateisme militant, amb la ciència contemporània (que ha tingut un clar impacte sobre la nostra visió del món i la nostra antropologia) i amb la vida quotidiana de les nostres societats del benestar, la tecnologia, la informació i el coneixement.

En línia amb aquest esforç podríem proposar la següent definició d'espiritualitat, que cal assumir simplement com una definició de treball, base per al debat i no pas proposta acabada. Entenem l'espiritualitat com una obertura a un domini d'experiència i coneixement situat més enllà de la racionalitat i caracteritzat per l’apartament de l'ego de la seva posició central en la vida humana. En reubicar (o eliminar) l'ego, es permet que aquesta posició central pugui passar a ser ocupada per una experiència poderosa, indefinible i realitzadora (a la que abans ens hem referit com a "fonament sense forma") expressada històricament a través d'imatges i símbols diferents i complementaris (també ja esmentats: Unitat, Absolut, buit, Déu, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.)

Això implica que es considera l'ésser humà com un ésser capaç de desenvolupar una dimensió espiritual, que creiem que l'espiritualitat pot ser una de les "dimensions constitutives de l'ésser humà". En conseqüència, un dels reptes que ens podem plantejar és la forma de treballar l'espiritualitat, com desenvolupar-la, com portar-la al seu màxim desplegament. Això implica, com hem vist abans, la possibilitat d’un repte addicional: la recerca de maneres de fer explícita l'espiritualitat no només individualment, sinó també en un context organitzatiu, en grups humans estructurats. Aquesta noció d'espiritualitat porta a dues consideracions addicionals:

a) Foragitar l’"ego" del centre de l'escenari dóna lloc a una percepció diferent de la realitat (que en lloc de limitar-se a ser una funció de si mateix, adquireix un caràcter objectiu, respectuós i generós que evita la cobdícia voraç, la manipulació, l'explotació).

b) Cedir el protagonisme a una experiència poderosa, indefinible i realitzadora també altera la nostra percepció i experiència de la realitat. Encara que l'ego ja no ocupi el centre de l'escenari, no ens sentim buits o sense sentit, perduts per manca de propòsit, sense motivació, desconcertats. Sentim un vincle amb un fonament que, malgrat la seva falta de forma i la seva naturalesa indefinible, apareix com a generador de consistència i com a referència final per al que experimentem com als valors bàsics. Conscients de la relativitat d’aquests valors, el vincle amb el fonament sense forma sembla ser capaç d’esdevenir una font de llibertat i una font d’apreciació específica d'aquests valors. Els valors no són absoluts, no són permanents, i no obstant això estan plens de la riquesa i tendresa de la vida, són una manifestació de la realitat immensa i misteriosa a la qual pertanyem. Contemplant els valors, fem a la vegada l'experiència de la seva relativitat i la seva veritat, la seva capacitat d'expressar, de manifestar aspectes del fonament inabastable.

L’endinsament en l’espiritualitat passa pel desenvolupament de tres actituds amb les quals abordar la realitat, subratllades per Marià Corbí: l'interès, el despreniment i el silenciament. Les podríem presentar així:

1. L'interès. Tenir un interès radical per la realitat, estar "totalment interessats" per ella. No "allunyar-se" de la realitat, abandonant el món i buscant refugi en pensaments eteris, la nostàlgia o projeccions ideals de mons inexistents. Conèixer a fons i estimar el que és aquí, el que tenim. Estar fascinat per les dimensions de novetat, obertura, ser a la frontera, misteri, que presideixen la realitat. La indiferència, l’escepticisme, l'individualisme egocèntric, la diversió per evadir-se, la trivialitat, les distraccions, les obsessions, el tancar els ulls a la realitat (incloent l'ús de drogues per a aquesta finalitat) anirien en contra d’aquest interès veritable per la realitat. És un interès alhora mental i sensible. Com més intens i apassionat sigui, millor. Es manifestarà en un estat agut d’alerta i de lucidesa mental. Implica el desenvolupament de:

1) una forta capacitat de concentració, i una combinació de serenitat i lucidesa en mirar la realitat,

2) una gran capacitat per al coneixement i la reflexió, per tal de conèixer la realitat tan rigorosament, tan àmpliament i tan profundament com sigui possible (no és una qüestió d'acumulació de coneixements, sinó una actitud a l’hora d'abordar la realitat),

3) una forta sensibilitat (capacitat multifacètica que tots tenim, però que necessita ser desenvolupada fins al punt on la realitat desperta admiració i sorpresa en nosaltres). Hi ha quatre camps amb una capacitat especial per al desenvolupament de la sensibilitat: la natura, les obres d'art, les relacions personals profundes (incloent l'auto-coneixement) i el compromís amb els altres (especialment amb els que pateixen, els pobres i els marginats). Ignorar el desenvolupament de la sensibilitat ens pot portar a la rigidesa, la fredor.

2. El deseiximent. De qualsevol persona, projecte, sentiment, plaer, organització, creença, rutina, convicció. No dependre de res, no estar sotmès a cap forma. Un deseiximent que és totalment compatible amb l’interès radical per la realitat. Que porta a la no identificació amb un mateix i la pròpia situació. Els temors i els desitjos de l'ego s'obliden o es calmen. Això no es deu a la manca d'interès per la realitat, sinó tot el contrari. Sense deseiximent no es pot fer plena justícia a la realitat que s'experimenta.

3. El silenciament. La capacitat de deixar enrere, de fer callar, els nostres motlles i normes estàndard (que sovint considerem intocables), les formulacions anteriors, els prejudicis, els hàbits heretats, els esquemes mentals i creences. La capacitat de crear silenci dins nostre, d’apaivagar les formes i les paraules. Només el silenciament dels nostres patrons habituals d’interpretació, d'avaluació i de comportament ens permetrà un enfocament net i franc de la realitat, permetent així que aquesta pugui mostrar el que és, el seu veritable rostre (no la nostra pròpia projecció sobre ella). Això no implica cap falta de consideració de les creences heretades, que són venerables pel que han fet i que poden seguir ajudant-nos i inspirant-nos, però que no ens poden esclavitzar i fer-nos girar l'esquena al món real.

Una cosa important a tenir en compte: aquestes tres actituds són inseparables. No es pot treballar l’espiritualitat si falta alguna d'elles.

Afegim encara quatre consideracions sobre l’impacte d’aquest enfocament de l'espiritualitat en el món dels valors:

1) L'espiritualitat pot fer els individus més lúcids a l’hora de fer l'anàlisi del seu comportament real, de les seves pràctiques. L'ego és un intel·ligent manipulador de la visió, que sempre llegeix la realitat en termes del seu propi interès: tot esdevé auto-orientat. L'espiritualitat pot revelar aquest joc de l'ego.

2) L'espiritualitat també pot enfortir la presència de valors en les pràctiques i reforçar el nostre compromís de posar en pràctica els valors. L'espiritualitat no crea nous valors específics, però pot tenir un gran impacte en com desenvolupem el nostre món de valors.

3) L'espiritualitat permet una visió més profunda quan es tracta de diferenciar entre els valors i també entre les pràctiques, copsant millor la importància relativa dels valors en joc i els comportaments que podem adoptar. Això ens posarà en una millor posició quan es tracti d'establir jerarquies de valor o d'avaluar les pràctiques d'acord amb la seva contribució efectiva (el que facilita l'establiment d'escales de valors més coherents i operatives).

4) L’espiritualitat atorga un cert matís qualitatiu a la nostra experiència dels valors, difícil de definir i no quantificable. El vincle que establim amb els valors és alhora més lliure i més intens. Si la bellesa, la bondat, la llibertat, la fraternitat, la igualtat, la justícia, la pau, la veritat o l'amor s'experimenten com a entitats desconnectades i auto-fonamentades, la referència a la realitat d'alguna manera es torna més fragmentada, el que resulta en un cert afebliment dels valors mateixos. En canvi, experimentar els valors com a manifestacions del mateix fonament sense forma els dóna una major consistència al mateix temps que una major obertura, plena de possibilitats insospitades i nous desenvolupaments. Ja no els experimentem com a conceptes separats, com a entitats abstractes i etèries, sinó com a diferents cares d'una mateixa realitat. I com que experimentem aquesta realitat com a "sagrada" (donada la seva capacitat per oferir fonament i alhora fer-nos romandre oberts a la novetat, a la creació) els valors poden participar d'aquesta naturalesa "sagrada". Per això parlem d'una forma qualitativament diferent d'experimentar els valors si es situen en el context de l'espiritualitat. Aquest caràcter "sagrat" ens portarà al seu torn a enfortir el nostre compromís per convertir els valors en pràctiques, per a fer-los efectius, per encarnar-los. I en aquest context els valors mostren una capacitat específica per fer manifest el fonament sense forma, del que esdevenen potents símbols; són un dels seus millors “manifestadors”.

Creiem que hi ha una diferència significativa entre l'enfocament que es presenta aquí i una aproximació més "deductiva" a l'espiritualitat que posa un major èmfasi en la seva vinculació amb les religions (vinculació que no neguem, però que veiem com una articulació no mecànica ni unidireccional, respectuosa de la autonomia de cada instància i en la que, si un dels dos pols ha de tenir la preeminència, seria el de l’espiritualitat). Aquest enfocament accentua el paper primordial d'un conjunt de continguts revelats del que es dedueix una determinada manera de viure i relacionar-se amb si mateix i amb la realitat. Està bàsicament interessat en com aplicar els ensenyaments de les grans religions (hinduisme, taoisme, buddhisme, judaisme, cristianisme, Islam i altres) als valors personals i corporatius. Un pot aprendre molt d'aquestes tradicions, i és sens dubte interessant veure com s'han ocupat dels valors. Tanmateix, apropar-se als valors des d’aquest plantejament "deductiu" comporta el risc de no enfocar prou correctament les característiques essencials de la relació entre l'espiritualitat i els valors. Les tradicions religioses poden ser una gran font de riquesa per nosaltres i les hem d'explorar intensament i profundament. Però no les hem de veure com un cos tancat de pensament del que deduir què fer ara. Les hem d'explorar com un exercici d'innovació, una recerca que ens obre nous camins. L'accent s'ha de mantenir en el present, no en el passat. Som criatures del nostre temps i ens correspon a nosaltres explorar-nos a nosaltres mateixos i a la nostra societat amb l'ajuda de les tradicions. El que hem de fer és experimentar processos de transformació, tant personal com d'organització, no aprendre doctrines per aplicar-les.

Processos que en el camp de la gestió ens portaran a aprendre a experimentar simultàniament el despreniment i la motivació, com aconseguir resultats sense ser un esclau dels resultats, com participar plenament en l'acció i mantenir alhora un esperit distanciat. Els elements (les doctrines, els rituals i símbols, els textos, etc.) que siguin eficaços en la generació de processos de transformació han de ser utilitzats i venerats; i els que actualment no mostren aquesta capacitat ha de ser respectats i fins i tot admirats, però han de ser tractats com a contribucions històriques sense efectes actuals.


Nota final

A l’hora d'abordar la qüestió de la combinació de valors personals i d'empresa, el repte és veure quines idees, relacions, valors, pràctiques i processos d'aprenentatge, tant personals com d'empresa, podem desenvolupar que siguin rellevants per a l'assoliment d'una major harmonia entre els valors personals i corporatius. Creiem que aquesta combinació harmoniosa dels valors personals i corporatius és una possibilitat real, no una utopia. Les nostres societats, les nostres organitzacions, les nostres empreses s’haurien de sentir compromeses a seguir aquest camí. No estem parlant d'ideals, de somnis, sinó de necessitats i oportunitats. No seguir endavant en aquesta direcció comporta problemes per als individus, per a les societats i per a les empreses, com tantes vegades ha succeït en el passat. Podem imaginar el molt patiment humà que ha derivat de la manca d'harmonia entre els valors personals i els de l'empresa?

Aquesta harmonia no és fàcil d'aconseguir, i és per això que és un veritable desafiament per a les empreses (i per a tota mena d’organitzacions) mirar de posar en pràctica els canvis necessaris per moure's amb eficàcia en aquesta direcció. Hem mirat d’abordar en paral·lel la dinàmica dels valors personals i corporatius, i relacionar-ho amb una certa noció de l'espiritualitat. Tan de bo tot això pugui ser d’alguna utilitat en el procés de construcció d’un món de més qualitat, que hauria de ser la nostra aspiració de fons. Un món amb persones amb capacitat d'establir relacions constructives amb un mateix, amb els altres i amb la natura (per "relacions constructives" entenem les relacions basades en la responsabilitat, el respecte, l'admiració, l'atenció). Persones capaces d'estimar, d'obertura, de lliurament més enllà d’elles mateixes i d'establir relacions constructives (és a dir, que no són destructives, absorbents, deformadores). Persones amb capacitat d'establir un diàleg generós amb la realitat, d'estimar-la sense distorsionar-la o engolir-la. Un món amb societats que ajudin als seus membres a sobreviure (garantint el subministrament d'aliments, roba, habitatge, atenció mèdica i educació), a viure en pau i fraternitat, a sentir-se protegits i acollits i a créixer i madurar, desenvolupant tot el seu potencial humà. Societats que es facin càrrec de la cura dels seus entorns naturals i urbans, i fomentin el desenvolupament d'altres societats. I un món amb organitzacions capaces d'infondre propòsit i entusiasme als seus membres, sense explotar-los ni manipular-los.


(versió revisada d'una ponència presentada a l'Escola d'Estiu d'Uniapac celebrada a Lisboa els dies 4, 5 i 6 de juliol del 2002)