diumenge, 17 de novembre de 2019

Amor i ritu




Bissier 1965


"La relació humana és ritual quan el proïsme és alguna cosa més que un objecte; l'amor humà és un ritu quan es descobreix que la persona no és solament un objecte de plaer ni tan sols d'amor, sinó una relació constitutiva que permet al jo de ser jo, i al tu de ser tu."


Raimon Panikkar Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 384




dissabte, 16 de novembre de 2019

Aspecte de bogeria




Agnes Martin 1955


"Si has mantingut dirigida l'atenció cap a les novetats del pensament durant la teva pròpia vida, hauràs observat que gairebé totes les idees realment noves tenen un cert aspecte de bogeria quan es formulen per primera vegada."


Alfred North Whitehead a Science and the Modern World (1925)

(citat per John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science, de 1978)






divendres, 15 de novembre de 2019

Mirar a fons





"Mira a fons: que de res et passi desapercebut ni allò que li és específic ni el seu valor."


Marc Aureli, Meditacions VI, 3




dijous, 14 de novembre de 2019

Diàleg interreligiós




Chagall 1963


Des de posicions fonamentalistes/literalistes, el diàleg interreligiós no té cap sentit (a no ser que sigui per "quedar bé", per cobrir aparences, cosa que el desnaturalitza). Des de posicions SBNR (spiritual but not religious), tampoc. Des de posicions atees/no creients, tampoc (a no ser que sigui per utilitzar-lo políticament, cosa que també el desnaturalitza). Només té sentit des de posicions simbolistes (interpretacions simbòliques de les religions), les quals són actualment massa minoritàries i disperses com per assolir una massa crítica que permeti impulsar-lo. No és estrany, doncs, que el diàleg interreligiós no figuri a l'agenda de temes d'actualitat; són mals temps per al diàleg interreligiós.


Fa dotze anys vàrem dedicar un petit llibre al tema, El diàleg interreligiós (Fragmenta Editorial, 2007). Ja hi dèiem que hi havia "reticències de molts sectors religiosos al diàleg interreligiós. Reticències no sempre explicitades però sí practicades: avui en dia no queda bé proclamar-se contrari al diàleg interreligiós, però en canvi es pot no impulsar-lo, no practicar-lo, generar un mur de silenci entorn d'ell. De fet, és coherent i lògic que els sectors que mantenen concepcions literalistres, objectivistes, de la religió, sectors que no assumeixen que tot allò que puguem formular al respecte és sempre símbol, creació humana, amb tota la gràcia i la limitació del símbol, i que no pot ser erigit en veritat objectiva de validesa universal, mantinguin posicions reticents respecte al diàleg interreligiós. O bé que el redefineixin a la seva manera, reivindicant, com fa sovint l'Església catòlica, la seva pròpia concepció del diàleg interreligiós.

Per dir-ho més clar: el diàleg interreligiós és perillós. Remou les aigües estancades, remou les concepcions, obliga a preguntar-se a un mateix: a veure, jo com veig i visc el fet religiós? Si algú vol estalviar-se aquestes preguntes, que no s'endinsi pels camins del diàleg interreligiós. No només porta a conèixer l'altre, sinó a qüestionar-se un mateix. No és només aprendre, informar-se, ampliar horitzons: és endreçar la casa, moure mobles que feia temps que no tocava ningú, i descobrir que alguns estan corcats i es desfan a les mans. El diàleg interreligiós és exigent, incòmode, interpel·lador."


En aquests dotze anys l'interès pel diàleg interreligiós encara sembla haver anat minvant. No hi ha prou interès per plantejar-se què s'entén per religió, i sense això no es construeix un fonament sòlid per al diàleg interreligiós. És un mal senyal, un indicador de les febleses ideològiques del nostre temps.




dimecres, 13 de novembre de 2019

Nonell




Nonell 1901


La sala Nonell del nostre Museu virtual


https://photos.app.goo.gl/hKDR3fHVU3hgw3NS6


Dir d'un artista que era "una bèstia" sona una mica estrany, però jo ho considero un gran elogi. I Nonell era una bèstia. Quina llàstima que morís de tifus als 38 anys!

Va deixar unes 200 pintures. Però diuen que sota de cada una d'elles n'hi ha moltes més; tenia el costum d'anar pintant capes diverses fins que l'obra el satisfeia prou.

Pocs de tan potents i lliures com ell.



dimarts, 12 de novembre de 2019

Impacte




Hammershoi 1892


Tota relació amorosa modifica profundament la personalitat del que l'experimenta. De vegades el fa millor, de vegades el fa pitjor, de vegades no el fa ni millor ni pitjor, però sempre el fa diferent.




dilluns, 11 de novembre de 2019

Hestia



    Resultat d'imatges de ancient greek art painting


"La Deessa de la Terra a l'antiga Grècia era Hestia, una verge. El seu nom romà era Vesta i el foc sagrat de la ciutat era a cura de les Verges Vestals. Això té un profund significat per a nosaltres. L'escalfor principal d'una llar serà una qüestió d'emocions fugaces -encenent, apagant, escalfant massa o massa poc- si la dona que té cura de la llar de foc no està en contacte amb la seva virginitat; si no nodreix els valors emocionals fonamentals de la part d'ella mateixa que és "verge" en l'antic sentit de la paraula, ja que originalment volia dir "la que és una-en-ella-mateixa". Filó d'Alexandria va dir que quan una verge jeia amb un home esdevenia una dona, però que quan Déu començava a penetrar la seva ànima, aquella dona esdevenia altra vegada verge.

En la mesura, doncs, en que una dona s'ha trobat a ella mateixa com a separada, una-en-ella-mateixa, ha deslliurat la seva vida emocional de la possessió i la possessivitat, només en aquesta mesura pot ella portar unitat a la família al voltant de la llar de foc. Ni que visqui físicament sola, la imatge es manté.  En la mesura que creix cap a aquesta maduresa de sentiment tindrà cura de la llar de foc de dia i de nit, com les Verges Vestals tenien cura de la llar de foc de la ciutat.
La virginitat de la Mare de Déu, un concepte tan prim quan es confina al pla físic, agafa el seu ple i aclaparadorament bonic significat quan comencem a ser conscients d'aquestes coses en la nostra ordinària vida diària. Cap dona no ha trobat una veritable relació amb un home o el significat real de la maternitat fins que també en alguna mesura s'ha trobat a ella mateixa conscientment com a verge - una-en-ella-mateixa. Farem bé de recordar en aquest punt el símbol de la 
prostituta sagrada en els antics misteris de la dona, ja que el sentit convencional de la virginitat com un refús de l'experiència sexual es fa present tan fàcilment al nostre pensament. El lliurament per part de la dona del seu cos al "desconegut" en el temple ens recorda l'estranya veritat paradoxal que una dona no pot esdevenir "verge" en el sentit conscient fins que és capaç d'un lliurament total d'ella mateixa, en cos i ànima. Ha de cremar els focs de l'instint, i llavors voler donar-se totalment al "desconegut", això és, on les seves emocions no estan implicades, o potser, com ha dit Esther Harding, a fer la cosa més difícil per a la ment femenina, permetre's a ella mateixa estimar amb tot el seu ésser algú de qui sap que no pot esperar cap retorn, cap fruïció.

L'experiència de la virginitat no és una cosa freda. Pot ser viscuda amb una intensitat ardent en moments en que el cos està inflamat amb desig insatisfet, sempre que se sigui conscientment coneixedor que aquest desig, si és resistit i contingut, consumirà les demandes de la nostra concupiscència, tot proclamant la bellesa de l'instint i la seva validesa. Una experiència d'aquesta mena te una mena de netedat i puresa que és l'essència de la veritable virginitat.  Aquestes coses ella només les pot fer quan comença a viure la vida simbòlica - entrant al temple i esdevenint una prostituta en ell. D'ell ella en surt com a verge i la llar de foc cremarà allà a qualsevol lloc on ella es trobi i molts en seran escalfats i enfortits.

Res d'això, però, pot fer-se real en ella si negligeix la seva essencial femenina semblança amb la vaca. Ha de produir llet, no només beure'n. A través de totes les seves experiències, de verge a dona i a verge altra vegada, ella ha de constantment pair l'herba verda de la seva experiència terrenal i donar la llet de la seva escalfor femenina a tot aquell que la munyeixi, no escatimant-la a la gent, sinó simplement deixant-la anar al toc dels dits del munyidor.

Finalment els focs del desig, de la imaginació, del cor, tots els focs menors de la nostra experiència, ens porten al foc purgador del sacrifici. Jung ha dit que en algunes tradicions la creu és un símbol del foc, i això pot ser degut a l'associació amb el fregament de dos pals per produir foc. Els primitius els consideraven com a masculí i femení. Es troben, i el fregament, la fricció entre ells, porta el foc de la vida a la terra. La creu cristiana es, certament, el gran símbol del foc del sofriment. "Qualsevol que sigui a prop meu és a prop del foc", diu una dita apòcrifa del Crist. Arriba un moment en que ja no és una qüestió de tenir cura de focs, de trobar combustible, sinó  d'esdevenir nosaltres mateixos el combustible, caminant amb els ulls oberts cap a dins de les flames.

En els nostres somnis trobem imatges de totes les diferents menes de combustible que determinen la naturalesa del foc de les nostres vides, la direcció de tota la nostra energia psíquica. Somnis de focs cremant i destruint indiscriminadament ens parlaran del furor de les emocions no reconegudes en l'inconscient; somnis dels focs a terra encesos en els llocs que no toca o de forns en el soterrani, tant amb flames sortint-ne com freds com a pedres, ens avisen de fixar-nos en la "virginitat" dels nostres sentiments; somnis de foc coent menjar parlen del procés de transformació alquímica que està tenint lloc i espelmes cremant constantment desvetllen una pacífica devoció. Podem veure una llum ardent en la foscor, il·luminant, portant consciència, o un foc en el que crema un símbol d'alguna vella actitud que ha de ser sacrificada. De vegades arriba un gran somni del foc en el qual hem d'entrar voluntàriament i oferir-nos.

A través de la "cura de la vaca" totes aquestes imatges poden ser "perpetuades" i experimentades com a realitat diària. Llavors certament el "gran-sol-interior" comença a sortir i a il·luminar les quatre direccions del món, la quàdruple totalitat de la persona individual. Així podem finalment arribar a conèixer "la condició de completa simplicitat" de la que parla T. S. Eliot a Els Quatre Quartets on "el foc i la rosa són u"."


Helen M. Luke Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 3.




diumenge, 10 de novembre de 2019

Funció de la filosofia




Léger 1927


"Avui sabem que la filosofia no ens solucionarà cap problema de gran envergadura, no resoldrà l'enigma del sentit de la vida, però sí que li podem demanar que ens ajudi a plantejar i a formular més bé els problemes que ens preocupen, cosa que, en una època d'acceleració i irreflexió creixents com la que vivim, no crec que sigui cap funció menyspreable."


Victoria Camps a Per una filosofia pragmàtica, revista Nexus n. 24 de juliol del 2000




dissabte, 9 de novembre de 2019

Justícia i injustícia




Sam Francis 1958


"(...) si la justícia implica una "passió apagada", la injustícia, al contrari, implica una passió intensa; a més, la injustícia atia un fort sentit de solidaritat.

La tesi és que el sentit de la justícia és una passió apagada, ben al contrari del sentit encès d'injustícia, que desperta la passió. El que ens dol i ens empeny a l'acció no és la justícia, sinó la injustícia.

La solidaritat com a força al servei de la moral és sobretot una força al servei d'una política de lluita contra la injustícia, i no tant una força per lluitar per la justícia. El que va impulsar l'abolició de l'esclavitud, per exemple, va ser un fort sentiment negatiu d'injustícia i no tant un sentit positiu de justícia.

Existeix un asimetria moral entre oposar resistència a la injustícia i perseguir la justícia: la primera és més urgent i més important. Però, a més, hi ha una immensa asimetria psicològica. Lluitar contra la injustícia és molt més concret que no pas perseguir la justícia basada en principis abstractes, els quals no empenyen més la gent a lluita per la injustícia que els màrtirs a cantar entre les flames. Així, per exemple, un sistema d'impostos progressius és un principi positiu de justícia, però és un principi altament abstracte per a la majoria de la gent. Quants de nosaltres sabem quin és el nostre tram impositiu o quants impostos paguem en comparació amb els altres? En canvi, el sentit d'injustícia flagrant de l'exempció fiscal per als nobles i els clergues i de carregar tot el pes de la tributació sobre el tercer estat va ser prou fort per provocar una revolució a França.

Així, doncs, a quina conclusió arribem? A grans trets, la injustícia flagrant és una força poderosa per crear un sentit de solidaritat, sobretot entre els qui la pateixen directament. Quan es crea un grup de solidaritat organitzat que és capaç d'actuar col·lectivament, allò que al començament és un grup que es forma per oposar-se a la injustícia pot convertir-se en un grup prou motivat per perseguir la justícia, o més ben dit, prou motivat per perseguir més justícia. La idea és que es pot crear una cadena d'acció a partir de la lluita contra la injustícia, que, al seu torn, pot portar a la creació d'un grup de solidaritat que pot fer possible la justícia."


Avishai Margalit De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball)




divendres, 8 de novembre de 2019

La darrera cosa





"Pensa amb tenacitat i a tota hora en fer el que tens entre mans amb una serenitat meticulosa i sincera, amb amor, llibertat i justícia. Pensa també no quedar dispersat, i això ho assoliràs si cada cosa que fas la fas com si fos la darrera cosa que fas en la teva vida; fes-la amb reflexió, tenint en compte la raó, sense falsedat, sense amor propi, amb conformitat amb el que ens ha tocat de viure."


Marc Aureli, Meditacions, II, 5




dijous, 7 de novembre de 2019

Noves idees



Agnes Martin 1977


"Els científics experimentats saben que en la recerca el progrés real és lent i penós i que de vegades és millor publicar una idea nova i interessant, tot i que explorada de forma incompleta i compresa de forma inadequada, que mantenir-la en secret fins que s'hagin entès totes les seves implicacions."


John Ziman Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science (1978)




dimecres, 6 de novembre de 2019

Afebliment i indiferència



Bonnard 1939


"Le vrai mal de la vieillesse n'est pas l'affaiblissement du corps, c'est l'indifférence de l'âme."


"El veritable mal de la vellesa no és l'afebliment del cos, és la indiferència de l'ànima."


André Maurois (1885-1967)



dimarts, 5 de novembre de 2019

El sexe dels àngels




Morris Louis 1959


"Els àngels no tenen sexe, i no volen ser limitats dins la nostra sexualitat. En penetrar el nostre ésser, la suprimeixen. Quan ocupen el nostre ésser, oblidem la nostra masculinitat o la nostra feminitat i ens considerem únicament com a persones. I així també considerem tots els altres. La nostra visió sobrepassa els límits del gènere."


Tobias Palmer a Un àngel rere meu (1975)




dilluns, 4 de novembre de 2019

El foc i la vaca



Franz Marc 1912


"El foc pot encendre la llenya del foc a terra, o pot devastar descontrolat el bosc o la casa; pot encendre el gentil ble de l'espelma o la petita metxa que fa explotar una bomba; pot evocar el fecund resplendor de la imaginació, la calidesa de la tendresa i l'amor, o les mortíferes emocions de la ira, l'odi i la luxúria. "La sola esperança o una altra desesperació rau en la tria entre pira o pira", va escriure T. S. Eliot.

El tema crucial de la tria del combustible el tracta l'hexagrama 30 de l'Yi Jing, que és el doble trigrama del foc (foc sobre foc). Se l'anomena "L'adherent", mostrant el fet que el foc ha d'adherir-se a quelcom per tal de poder cremar. Les paraules del Dictamen són d'alguna manera frapants. "L'adherent. La perseverança és propicia, ja que aporta l'èxit. Dedicar-se a la cura de la vaca porta ventura." La imatge de la vaca és tan llunyana tant del foc com del combustible que ens desconcerta. Una nota a peu de plana de la traducció Baynes-Wilhelm assenyala que a la religió Parsi  el culte al foc també s'associa amb la vaca, i que per tant no és una imatge purament xinesa.

Si mirem una mica més a fons, però, comencem a veure com n'és de cert que en el moment en que deixem de "tenir cura de la vaca", el foc o bé s'apaga o bé es descontrola i ens destrueix. Ahura Mazda, el déu de la llum i la saviesa en el Zoroastrisme, va ser alimentat amb llet de vaca quan va venir a la terra. Només l'essència particular del principi femení simbolitzat per la vaca pot mantenir la flama constant de la llum interior. Ja que la vaca significa quelcom més específic que la simple maternitat. Es dreça en la nostra imaginació com una imatge del lent i pacient remugar que transforma l'herba de la terra en aliment humà. Rebent la llavor del brau ardent, ella concep, però la llet que produeix per a la seva cria també pot, si és treta amb cura, oferir aliment no només als éssers humans, sinó pel mateix déu encarnat. La vaca és la passiva, femenina escalfor de l'atenció permanent sense la  qual no hi pot haver transformació pel foc. L'alquimista barrejant les seves matèries primeres amb habilitat superlativa a la seva retorta no podria haver aconseguit res si no hagués mantingut el foc sota d'ella dia i nit, per tal que no cremés massa fort o massa fluix. De la mateixa manera el cuiner ha de vigilar a la seva cuina, el ferrer a la seva ferreria i, més seriosament que ningú, cada persona que mira de transformar les matèries primeres de la seva vida en l'or de la consciència. perquè si el foc s'apaga o crema massa fort, és probable que haguem de tornar a començar. Només si bevem cada dia la llet de la "vaca" que hi ha dins nostre podrem trobar la força per fer-ho. Una paraula per a aquesta cura interior de la vaca és ruminació, que deriva directament del remugar.

A l'hexagrama no s'esmenta per a res el brau ardent. El missatge de l'Yi Jing és per a "l'home superior", o sigui, en els nostres termes, per a la persona conscient - la persona que ja ha reconegut que el brau ha de ser sacrificat. Perquè el foc del que parla l'hexagrama és la llum interior, el gran sol-que-tenim-a-dins, del que només podem ser plenament conscients quan el foc instintiu salvatge del brau ha estat experimentat, acceptat i transformat.

El brau apareix una vegada i una altra en l'antiguitat com a l'animal sacrificial, per exemple en els misteris Mitraics i en el simbolisme original de la cursa de braus. La vaca no és sacrificada, perquè la seva llet és necessària al déu, i és ja per tant sagrada.

En les imatges i els poemes Zen del pasturar del bou, veiem el brau salvatge passar gradualment de negre a blanc. Primer el ramader ha de trobar el brau negre; després fa servir el fuet i el cop, després una corda; llavors pot muntar-lo pacíficament sense brida; finalment el brau és lliure de pasturar lliurement allà on vulgui - i ara és totalment blanc. El foc de l'emoció indiscriminada és foc del cel com qualsevol altre, cremant per acomplir la seva naturalesa a través de la unió amb el combustible, l'objecte de desig, però cremant-se sense significat fins que a través de la disciplina, l'atenció conscient i l'acceptació, el canvi de combustible porta transformació i alliberament. El brau ja no és negre, afecte inconscient; és blanc, foc creatiu.

És en aquest punt  que l'Yi Jing ens adverteix del perill, ja que la domesticació del brau pot ser mera repressió per part d'una consciència egoica superficial i altament desenvolupada. Si la claredat assolida esdevé intel·lecte desarrelat de la vida i oblidem la vaca - si realment negligim la vaca en algun punt al llarg del camí - llavors el foc "s'inflama, s'extingeix, és llençat lluny" en paraules de la línia 4. El comentari afegeix "la claredat de la intel·ligència guarda la mateixa relació amb la vida que el foc amb la fusta. El foc s'adhereix a la fusta, però també la consumeix. La claredat de l'intel·lecte arrela en la vida, però també pot devorar la vida." Aquesta saviesa ens arriba de fa més de 3.000 anys i és més urgentment aplicable avui que mai abans, ja que estem certament en perill d'una flamarada final, d'un morir, d'un llençar la vida humana de la terra precisament pel nostre negligir la vaca. Claredat de la ment s'ha convertit en idèntic amb l'intel·lecte; per culpa del fet que tan ràpidament oblidem o considerem poc important el constant mastegar de l'herba verda de la terra, la ruminació interior diària que és l'extracció de la llet de la simple gentilesa humana, l'aliment del cor en pau.

Per tant tota l'orientació de la vida d'una persona depen de la mena de combustible que ella subministra dia rere dia al foc de ser, sigui conscientment o inconscientment. "Només vivim, només sospirem, consumits per foc o foc" va dir T. S. Eliot. Quan el combustible és subministrat per un ego dominat pel desig inconscient, el foc serà foc de palla, esclatant en reaccions emocionals, positives o negatives, derives de poder, o ambicions intel·lectuals, no transformant res. La línia 3 de l'hexagrama s'hi refereix. "Al resplendor del sol ponent els humans o bé piquen l'olla i canten, o bé sospiren sorollosament perquè s'acosta la vellesa." No només en el tema de la vellesa fem això. Quan cremem d'aquesta manera, passant d'una banda a l'altra, la vaca passa gana, oblidada, negligida, i a poc a poc ens anem consumint, esdevenint insignificants, som "llençats lluny".

Aquest és un dels dos focs d'Eliot. Què passa amb l'altre? La guspira de l'imaginació creativa, l'objectiva escalfor del cor, les flames del sofriment conscient, i el foc blanc de l'Esperit - tots aquests només cremaran si tenim cura de la vaca. La llet de la vaca, l'orina de la vaca, la caca de la vaca tots pertanyen a la sacralitat de la vaca a l'Índia. En fulgurant contrast amb això, hi ha menys preu a Occident per aquesta imatge. Dir-li vaca a una dona és un insult. Però fins i tot aquí el nostre inconscient en sap més i ha llençat a la parla l'exclamació Holy Cow ("vaca sagrada"). Vaig sentir dir a algú fa poc, "Vaca sagrada! Com les muralles de Jericó han estat enderrocades!" Que n'era d'encertada la estranya juxtaposició d'aquestes imatges! Només després del llarg i dur temps d'acceptar i silenciosament mastegar els fets, de mantenir la paciència davant la manca de resultats visibles, sona la trompeta i avall van les muralles de Jericó. El foc interior ha estat encès, però només cremarà amb una llum constant si l'alimentem diàriament amb el combustible necessari. El la història de la vida de Moisès tot això està molt clar. El foc va esclatar en la seva generosa emoció de compassió per l'home abatut pel supervisor; el va alimentar amb un gest d'enuig, i es va apagar a ell mateix amb la destrucció de la vida del supervisor. Però Moisès va aprendre la lliçó. Se'n va anar al desert i durant els llargs anys d'exili, la calmada cura dels ramats, la trobada amb la seva esposa, la seva natura sensible, va tenir cura de la vaca interior. Va ser nodrit per la "llet" de la seva espera pacient, i quan el moment va ser favorable, el foc va tornar a esclatar; i sortint del matoll que cremava però no era destruït (perquè fins i tot el foc que no consumeix ha de tenir combustible) va sentir la veu de Déu. Així el foc del seu esperit va ser encès i durant tota la seva llarga vida de devoció va cremar constantment amb el combustible de la seva acceptada responsabilitat i la seva resistència, la seva infatigable cura pel seu poble. El ferotge foc va cremar en ell tota la seva preocupació per l'ego; va mantenir viva la columna de foc en la nit; va desviar la ira de Déu. Només una vegada va fallar i el va alimentar amb el seu enuig personal, identificant-se amb el foc mateix quan va picar la roca, oblidant per un breu moment la pacient "vaca" la llet de la qual l'havia alimentat durant aquells llargs anys. Només aquesta llet pot garantir el foc que no destrueix i des del qual la veu de Déu parla a un home o una dona."


Helen M. Luke Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 3.



diumenge, 3 de novembre de 2019

Finalitat






"La nostra ment es fa mal a si mateixa quan fa coses sense cap objectiu, a l'atzar i incongruentment, quan el que cal és que fins i tot els actes més petits es facin amb referència a alguna finalitat."


Marc Aureli, Meditacions II, 16




dissabte, 2 de novembre de 2019

Feminitat de la mort



Delvaux 1944


Si més no a les cultures llatines, la mort és femenina. I és bonic que així sigui. És un “ella”, el que ens ve a buscar. La feminitat de la mort la fa més acollidora, fins i tot li pot donar un punt de tendresa, i l'allunya del caràcter terrible, tètric, patètic que de vegades li donem. La mort pot ser fins i tot amable. Ella fa la seva feina, una feina imprescindible d'acord amb la nostra naturalesa d'animals que naixem i hem de desaparèixer, substituïts per noves generacions. Això permet als éssers vivents adaptar-se millor a l'entorn i augmentar les possibilitats de supervivència de l'espècie, tot i que sabem que també les espècies acaben desapareixent. Els que moren, però, són els individus concrets, acompanyats per aquesta dama que ens ve a buscar i ens diu “L'hora és arribada! Marxem!”

O potser no és això el que diu. Potser diu “L'hora és arribada! S'ha acabat!” En què quedem, doncs, “marxem” o “s'ha acabat”? Marxem vol dir “anem a un altre lloc”, canviem d'ubicació”, però sense que desapareixem. El lloc de destí? El paradís, presentar-se davant la divinitat, l'altre món, la vida eterna. Cap lloc precís, només fastuoses denominacions simbòliques. Boniques, atractives, prometedores, però tan inconcretes i inimaginables... Potser perquè aquestes denominacions no estan destinades a descriure el que hi ha més enllà de la mort (aquest hipotètic lloc d'arribada) sinó que són maneres simbòliques de parlar de la vida, de la nostra experiència vital, són eines per ajudar-nos a viure millor. I que hem aprofitat per mirar de parlar del després de la seva vinguda.

Tornem al dilema: “marxem” o “s'ha acabat”? Racionalment, ho tenim clar: s'ha acabat. La raó no ens vol enganyar, això no forma part de les seves pretensions. Per això de vegades diem que la raó és freda, implacable, indiferent, insensible. Per a la raó, la mort no se'ns emporta enlloc, simplement ve a anunciar-nos el final del trajecte. La nostra espurna s'apaga, la nostra bombolla de sabó esclata. Ha estat bonic mentre ha durat, però ara s'ha acabat. Res més a fer, enlloc on anar, simple desaparició, simple dissoldre's en la matèria còsmica, simple desfer-se i deixar que els nostres àtoms s'escampin i la nostra ment o consciència s'apagui amb la desaparició del nostre cervell.

Però la capacitat simbòlica que hem desenvolupat com a éssers culturals es resisteix a desaparèixer. No s'hi conforma, no li lliga amb l'experiència viscuda. Els humans, conscients com som, voldríem sobreviure, ser per sempre. Sobretot voldríem que perdurés aquesta consciència de la qual estem tan orgullosos. Si hem de renunciar al cos, hi renunciem: al cap i a la fi és limitat, imperfecte, fràgil; està malalt, envelleix, té sovint defectes de fabricació (ni que només sigui a nivell estètic). Però la ment, la consciència, l'esperit, l'ànima... ai, això sí que mereix no desaparèixer, diem! I llavors fem servir construccions simbòliques destinades a viure com cal, a viure dignament, i les projectem, ni que sigui forçant-les una mica, per tal que ens permetin imaginar la possibilitat de pervivència. I llavors la mort passa a ser simplement algú que ens diu “marxem” i que ens obre la porta a aquest altre àmbit.

De fet, ella ni tan sols ens acompanyarà: aquesta tasca està destinada a uns altres éssers simbòlics, els àngels; ells seran els encarregats de portar-nos al paradís, de portar-nos davant de la divinitat. La mort es quedarà aquí, acomplint la seva ineludible tasca, portant la seva dolça o tràgica tristesa a tots els humans. Amb gentilesa o amb violència, amb acceptació o amb refús, en la pau o en el dolor, ella vindrà, implacable.



divendres, 1 de novembre de 2019

Oh humans!




Klimt 1916


"O Mensch! Gib Acht!
Was spricht die tiefe Mitternacht?
"Ich schlief, ich schlief,
aus tiefem Traum bin ich erwacht:
Die Welt ist tief,
und tiefer als der Tag gedacht.
Tief ist ihr Weh,
Lust tiefer noch als Herzeleid.
Weh spricht: Vergeh!
Doch all' Lust will Ewigkeit,
will tiefe, tiefe Ewigkeit!""


Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra, text recollit i musicat per Gustav Mahler a la seva Simfonia n. 3, quart moviment.



Possible traducció al català:

"Oh, humans! Estigueu atents!
Què diu la profunda mitjanit?
"Jo dormia, jo dormia,
del son profund he estat despertada:
el món és profund,
i ben pensat, més profund que el dia.
Profund és el seu dolor,
el desig, més profund encara que les penes del cor.
El dolor diu: ves-te'n!
Però tots els desigs volen eternitat,
volen profunda, profunda eternitat!""




dimecres, 30 d’octubre de 2019

Esquelets de Delvaux




Són força inquietants, els esquelets de Delvaux...


Delvaux 1934


Delvaux 1934


Delvaux 1943


Delvaux 1943


Delvaux 1943


Delvaux 1944


Delvaux 1944


Delvaux 1944


Delvaux 1944


Delvaux 1944


Delvaux 1945



Delvaux 1949


Delvaux 1951


Delvaux 1952



Delvaux 1952


Delvaux 1953


Delvaux 1954


Delvaux 1957



Ciència i filosofia




Hodgkin 1989


"La ciència rebutja la filosofia. En altres paraules, mai s'ha preocupat de justificar la seva veritat ni d'explicar el seu significat."


Alfred North Whitehead

(citat per John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science, de 1978)




dimarts, 29 d’octubre de 2019

Treballadors




Sam Francis 1958


Avishai Margalit, filòsof jueu de 80 anys, al seu assaig De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball), un assaig curiós, insòlit, amb una manera de pensar en nebulosa que de vegades desconcerta, més atent a aportar elements de reflexió que no pas a treure conclusions, inclou unes interpel·ladores reflexions sobre la classe treballadora que conviden al debat, tot i que puguin semblar excessivament dràstiques o desesperançades. Fer aquesta reflexió, amb tota la seva cruesa, des de l'interior de l'àmbit sindical, seria útil de cara a constatar els punts febles de la seva identitat ideològica actual i mirar de generar nou pensament complementari que pugui portar més enllà de la situació aquí assenyalada.


"En general, perquè la justícia sigui una realitat, el sentit de justícia no és una força prou motivadora. A més de la motivació general per voler justícia, esperem trobar un altre motiu: la perspectiva de tenir una situació econòmica molt millor en una societat justa.

Sembla que els treballadors, com a col·lectiu, són els qui més han de guanyar-hi, en una societat justa. Com ja he dit, no partim del supòsit que els treballadors estan dotats d'unes virtuts morals especials. Només suposem que tenen un interès personal en la justícia, mentre que les classes altes, privilegiades per l'statu quo, no en tenen cap. Naturalment, podríem argüir que als pobres i sense feina encara els ha d'interessar més que hi hagi justícia que als treballadors, però, a diferència dels treballadors, els pobres sense feina no formen un grup capaç de portar a terme una acció col·lectiva i continuada.

(...)

Si volem que es produeixi un canvi estructural continu que porti a l'establiment d'una societat fonamentada en la justícia, calen unes forces socials poderoses que promoguin el canvi, i no podem esperar que siguin els polítics els que generin aquestes forces.

El que preocupa és que els canvis que s'han produït en el capitalisme avançat hagin fet disminuir la força de la classe obrera tradicional fins al punt de la impotència social. És inútil comptar amb la classe treballadora com a força activa per anar cap a una societat més justa pel sol fet que sigui la que li convé. En la licitació per trobar una classe que porti a terme la lluita per una societat justa no hi ha postors.

(...)

Si hi ha necessitat d'una classe social per crear una societat justa, i la classe treballadora és l'única que pot assumir-ho, tenint en compte els canvis que hi ha hagut en l'abast i la formació d'aquesta classe social a les societats econòmicament avançades, aquesta classe no té el nivell necessari per al paper que tradicionalment se li ha atribuït com a forjadora d'una societat justa. Si en les economies avançades no existeixen les condicions socials que poden portar a una societat justa, trair la classe treballadora no equival a trair els qui anhelen justícia social. Objectivament, la classe treballadora no pot portar a la justícia.

Com a classe, està totalment debilitada. L'han abandonada els professionals i els treballadors qualificats; els treballadors de vestit i corbata han deixat a l'estacada els obrers per por de ser desclassats. Els treballadors es mostren poc solidaris amb els immigrants, els quals podrien ampliar les bases de la seva classe social. En comptes d'això, fan èmfasi en la seva solidaritat nacional per protegir-se del perill de ser desclassats. Podria continuar enumerant més raons per afirmar que la classe treballadora tradicional ha perdut pes com la força social més important. Naturalment encara hi ha treballadors en el sentit clàssic, però, en comparació, són pocs; a més a més, són menys importants des del punt de vista econòmic i estan menys organitzats.

A més, hi ha una profunda divisió entre els treballadors fixos i estables (insiders) i els treballadors temporals i inestables (outsiders). Els fixos gaudeixen de feines segures i es preocupen, en l'àmbit polític, de les condicions que garanteixin el lloc de treball. Els partits socialdemòcrates tendeixen a representar els treballadors que tenen feina estable, perquè històricament han estat sempre més ben organitzats, i els sindicats actuen principalment en nom seu. Els temporals fan mans i mànigues amb els seus ingressos inestables. La majoria dels treballadors fixos són nascuts al país; la majoria dels treballadors temporals són immigrants. La manca de solidaritat entre tots dos col·lectius és deguda, en part, a interessos oposats i, en part, a la coincidència ètnica entre autòctons i treballadors fixos, d'una banda, i entre immigrants i treballadors temporals, de l'altra.

A molta gent els termes "solidaritat" i "classe obrera" es poden semblar no tan sols nostàlgics i gairebé kitsch, sinó també totalment anacrònics i intranscendents per descriure la realitat social i econòmica de les societats avançades postindustrials d'avui dia. L'acusació d'anacronisme té dos sentits: un de descriptiu i un de normatiu. Segons el sentit descriptiu de l'anacronisme, la classe obrera ha perdut pes en les societats avançades, que ja no estan organitzades al voltant de la producció de maquinària. La producció de maquinària del passat comportava un tipus particular de lloc de treball i de classe obrera, que va ser el brou de cultiu per a l'esquerra reformista. Però avui dia vivim en economies avançades basades en la informació que han desmembrat la classe obrera tal com la coneixíem. Per aquest motiu, parlar de solidaritat amb la classe treballadora no és sinó xerrameca nostàlgica allunyada de la realitat.

(...)

En qualsevol cas, dir que la classe treballadora de les societats avançades és una classe que podria subvertir l'statu quo és, si no nostàlgic, almenys enganyós, perquè als treballadors que tenen feina fixa els interessa mantenir-lo."




dilluns, 28 d’octubre de 2019

Obrir la porta



Hodgkin 2003


"Quan els grans símbols perden per a nosaltres el seu contingut i el seu significat, quedem en perill de perdre les nostres ànimes. "Aquesta estreta, racional consciència que hem desenvolupat", diu Van der Post, "ens ha desconnectat de la nostra capacitat d'elaborar imatges." La pressió dels valors col·lectius del nostre temps és tan gran, de totes maneres, que fins i tot per aquells de nosaltres que reconeixem aquesta veritat, és necessari que lluitem cada dia per tal d'evitar caure en una devaluació subtil de tots els nostres esforços envers l'elaboració d'imatges. "Quin sentit té?" diu la veu de anima o animus; "Contemplar imatges és una pèrdua de temps. No canvia res." En un cert nivell això és veritat; no canvia res, ja que obre la porta a allò que és etern, portant tots els fenòmens canviants de les nostres vides individuals a relacionar-se amb la totalitat que no canvia. Però en el nivell de la nostra limitada consciència, és l'única cosa que canvia qualsevol cosa. En particular, la contemplació del símbol del foc, l'experimentació en alguna mesura de la seva infinitud de significat, és el que pot establir la "interacció entre nosaltres i l'univers", la sortida del "gran sol interior". Ja que el foc és l'agent de transformació, i sense ell els éssers humans no haurien començat a emergir de la inconsciència del món animal.

Per a l'home primitiu el foc significava la presència vivent del sol, el descens de l'esperit suprem a la terra, i amb ell va venir la capacitat de creació o destrucció conscients. El foc mateix és sempre igual en la seva naturalesa essencial, però no pot cremar de cap manera aquí a la terra sense combustible, i és la mena de combustible amb el que una persona alimenta el foc, exterior o interior, el que determina si crearà o destruirà. Que emocionant és quan veiem en la imaginació les primeres flametes enceses pel fregament de bastons en el bosc primitiu! Que emocionant que és recordar alhora el foc de l'Esperit impactant en el cor i el ventre de la mare de Déu, o les flames baixades del cel parpellejant sobre els caps dels apòstols a la Pentecosta, i adonar-se que el gran símbol universal del foc té el mateix significat en cada nivell de consciència! El foc baixa per trobar-se amb el combustible de la terra i les flames tornen amunt cap a la seva font."


Helen M. Luke Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 3.




dissabte, 26 d’octubre de 2019

Manipulació



Hodgkin 2002

El punt feble de les democràcies és la manipulació de l'opinió dels ciutadans. Tot l'edifici es basa en uns ciutadans lliures, ben informats i que pensen les coses, els temes, reflexionant fins a formar-se una opinió pròpia, madurada i ben assimilada en el conjunt de la seva visió del món. Però això sovint no és real: les opinions dels ciutadans són configurades des de fora, com a mínim per líders d'opinió i per mitjans de comunicació, posant en qüestió així l'esmentat fonament de la democràcia.

Això normalment no deriva de la mala voluntat de ningú, de cap càlcul maquiavèl·lic o maquinació oculta. Ningú (o gairebé ningú) es proposa manipular l'opinió dels ciutadans. Però passa. I passa inconscientment, tant pel manipulador com pel manipulat. El manipulador manipula de fet, sense necessàriament pretendre-ho, sense haver-s'ho proposat. I el manipulat no és conscient d'estar essent manipulat. El procés es produeix, doncs, en un context d'una certa comoditat. No és com l'opressió, que quan es dona tothom n'és conscient i genera rebuig, ni que no es pugui implementar. La manipulació, és sibil·lina, discreta, gairebé invisible.

La inconsciència del manipulat és greu. Així ho expressava amb rotunditat l'autor de l'editorial del número 90 (febrer del 1978) de Qüestions de Vida Cristiana: "La característica de la manipulació i allò que constitueix la seva més gran ofensa per a l'ésser humà manipulat, és que aquest no l'adverteix, no n'és conscient. Per això mateix, a pesar de la seva condició incruenta, pot arribar a ser la forma de violència més inhumana de totes, la que subjuga, la que destrueix en l'ésser humà allò que li és més propi."

Aquesta gravetat de la inconsciència del manipulat hauria de portar al manipulador a mirar de prendre consciència de la seva manipulació objectiva. Hauria de fer l'esforç de veure si està manipulant a la gent, si està desencadenant, voluntàriament o no, processos d'aquesta mena.

Els processos populistes estan íntimament connectats a la manipulació. Això és un dels elements que els desautoritza, els deslegitima, els fa qüestionables. Hi haurien d'anar en compte, tant els potencials manipuladors com els potencials manipulats. Sovint, en aquests processos, com que responen a necessitats emocionals profundes dels manipulats i a objectius interessats dels manipuladors, la consciència de manipulació passa a un segon pla, queda volgudament relegada fins i tot quan s'intueix. Així el manipulat es fa còmplice del manipulador, i el manipulador es fa degradador del manipulat.



divendres, 25 d’octubre de 2019

Tenir un objectiu






"Troba temps per aprendre alguna cosa bona i així deixar d'anar de la ceca a la meca. I evita encara un altre perill, ja que deliren els que es cansen de la vida a base de fer moltes coses, sense tenir un objectiu al qual adreçar tot el seu impuls i la seva imaginació."

Marc Aureli, Meditacions II, 7




dijous, 24 d’octubre de 2019

Casa buida




Morris Louis 1958


"Oh àngel, soc una casa buida! Habita'm! Instal·lat! Fes de mi la teva casa!"


Tobias Palmer a Un àngel rere meu (1975)




dimecres, 23 d’octubre de 2019

Opinió




Léger 1921


"Dans une discussion, le difficile, ce n'est pas de défendre son opinion, c'est de la connaître."


"En una discussió, el difícil no és defensar la pròpia opinió, sinó conèixer-la."


André Maurois (1885-1967)




dimarts, 22 d’octubre de 2019

Vénen de sobte







“Vénen de sobte, duren segons o minuts, aquestes vivències en què un fenomen en la vida de la natura ens parla i se'ns descobreix, i si un és prou vell, li sembla aleshores que tota la llarga vida amb les seves alegries i dolors, amb estimar i conèixer, amb amistats, amors, amb llibres, música, viatges i feines, no és altra cosa que un llarg camí vers la maduresa d'aquests instants en què, en la imatge d'un paisatge, d'un arbre, d'un esperit humà, d'una flor, se'ns mostra Déu, se'ns ofereix la finalitat i el valor de tot el que és i del que esdevé.”


Hermann Hesse a Carta d'abril (1952)




dilluns, 21 d’octubre de 2019

El nom




Cranach 1530


"El poder del Nom és un gran i sant tema en tota la religió i el mite, en tota la història de la consciència. El nom és la paraula, el símbol del que separa l'humà de l'animalitat, de la natura inconscient, i amb ell ve poder. Adam va nomenar les bèsties, i amb el nomenar va venir el seu domini sobre elles. Els primitius són extremadament curosos sobre el dir noms. Si un enemic sap el nom d'algú, automàticament guanya poder sobre ell. Fins i tot avui la signatura amb el nom és un compromís irrevocable, una transferència de poder a algú altre.

En el nom de Déu resideix el seu poder. Al baptisme, que és el ritual d'entrar potencialment en unió conscient amb el Diví, a l'infant se li dóna el seu únic nom personal, "en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". Els humans han cregut a través de les èpoques que dient el nom de Déu amb un motiu pur, s'invoca elpoder d'il·luminació de l'Esperit, i que blasfemant es deixa anar el poder destructiu de la foscor. El fet que aquestes creences hagin perdut el seu poder en la nostra cultura no afebleix el seu significant profund a nivell psíquic."


Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit (1981), capítol 5.






diumenge, 20 d’octubre de 2019

Actuació ètica




Bissier 1963


"Actuaré èticament només quan les raons de les meves accions hagin aconseguit una motivació no egoica, que té les seves arrels en la conservació de l'univers sencer: lokasamgraha ("l'aplegar, el mantenir el món" per part de l'home savi i del sant en l'acció sagrada o litúrgica)."


Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 345




dissabte, 19 d’octubre de 2019

Reaccions




Agnes Martin 1960


Davant de la música minimalista, Haydn callaria, Mozart riuria i Beethoven s'enfadaria...




divendres, 18 d’octubre de 2019

Propòsit







"Quan algú fa alguna cosa, acostuma't a preguntar-te: "Amb quin propòsit ho fa?" I comença per tu, indaga't a tu mateix en primer lloc."


Marc Aureli, Meditacions, X, 37




dijous, 17 d’octubre de 2019

Amistat




Bonnard 1924


"Ils avaient des goûts communs et des métiers différents: c'est la recette même de l'amitié."


"Tenien gustos compartits i oficis diferents: és la recepta mateixa de l'amistat."



André Maurois (1885-1967)