divendres, 20 d’octubre de 2017

Dir sí




Hodgkin 2016



"Però digueu, germans meus, què pot fer el nen que no hagi pogut fer el lleó? Per què el lleó rapinyaire s'ha de convertir encara en nen?

Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que fa voltes per si sola, un primer moviment, un sagrat dir .

Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir : l'esperit vol ara la seva voluntat, el que havia renunciat al món es guanya el seu món."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De les tres metamorfosis"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 19 d’octubre de 2017

Alimentar la vida







"El pensament tranquil i la lluminositat del cor són maneres d'alimentar la vida. La felicitat harmoniosa i el desinterès buit són maneres d'assegurar la virtut."


Del Wenzi 37



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 18 d’octubre de 2017

Naturalesa del mal




Fautrier 1943



"Comprendre el bé és tan senzill com problemàtic és pensar sobre el mal. El bé presenta un camp restringit, mentre que el del mal no té límits, i inclou la crueltat, el crim, el sofriment, la venjança, el dolor infligit de forma espontània o sistemàtica. A la vida quotidiana, fer el bé als nostres éssers estimats o pròxims requereix notables esforços, propòsits que sovint troben mil dificultats per a ser portats a la pràctica. En canvi, el mal en petites o notables dosis -una frase insidiosa, un parany, el càlcul per fastiguejar, fins i tot sense obtenir avantatge, està present en tota relació humana.

(...)

Però d'aquí al mal humà a gran escala, el cim del qual és l'extermini sistemàtic de milions de jueus i gitanos, planificat per el nazisme, hi ha un abisme, sobre el que no pocs filòsofs i assagistes han tractat de tendir ponts que ajudin a comprendre la naturalesa del mal extrem. Per molt que li repugni, l'enteniment no es pot desentendre de l'horror, encara que hi ha graus de abjecció que escapen a qualsevol intent racionalitzador. Com es va poder arribar tan lluny?

(...)

No serveix de gran cosa prendre un component ocasional, la indiferència del torturador cap als que fa patir o extermina, la banalitat de l'acte repetit amb minúcia de funcionari, com a base d'una explicació que és, per la seva severitat criminal, força més agra. Tots els torturadors tenen sentiments afectuosos, de vegades exagerats, envers els seus familiars o els seus animals de companyia. Molts jerarques de camps d'extermini sentien una emoció desbordada per la música. Sota l'aparença d'una màquina indiferent al mal que ocasiona, hi ha sempre un ésser humà. No sempre un sàdic. No sempre un pertorbat.

Com s'arriba aquí? Un torturador és el mateix a tot arreu, tant se val Llatinoamèrica com la Xina imperial, o l'actual, i poc importa que arribi al seu ofici per delit davant el retorciment aliè com perquè, en veure'l tímid, li hagin empès cap  a ell. Travessi o no travessi la frontera de la malaltia mental, la variabilitat humana presenta tipologies més inclinades i capaces que d'altres per a aquestes pràctiques. Hi ha persones que neixen amb mancances d'empatia cap als altres, altres indiferents al perill, etcètera. El problema mai ha consistit en trobar botxins o formar-los. (...) El problema tampoc està en les clavegueres de totes les dictadures, hagudes i per haver, la supervivència de les quals depèn de l'eliminació dels opositors i de la por a les conseqüències que frena els que estan temptats d'oposar-s'hi.

El difícil, si no impossible de ficar-se ordenadament al cap, és com un poble avançat, organitzat, amb un llegat cultural de primeríssim ordre i una tecnologia punta, va poder arribar a aquests extrems de barbàrie, com uns centres de decisió ordenen l'extermini, altres ho planifiquen al detall i una cadena de comandament, un exèrcit militar i civil amb enormes mitjans al seu servei, executa la determinació més vil i macabra de la humanitat, per calibrada i conscient de traspassar tot límit.

Déu i el lector em perdonin, però no puc apartar del meu cap la sospita, gairebé la certesa, que van fer allò amb orgull, que se sentien i sabien herois, capaços de superar, mitjançant un esforç de la voluntat al qual cap país havia arribat, la repulsió pel vessament de sang innocent, no enemiga. El que per a la resta dels mortals és inconcebible, va ser per a ells una prova de superioritat moral. No es tracta d'una transgressió individual, per implacable i desaforada que pugui ser, o d'una sèrie de transgressions concatenades. Va ser un col·lectiu amb aspiracions a resoldre els problemes de la humanitat, gent amb poder, disciplina, notables sentiments d'autoestima, que creien en la superioritat de la seva obstinació i la seva civilització, que es miraven als ulls amb aprovació en signar i segellar els milions de documents de l'extermini, després de contemplar les fotos, les proves, l'exactitud dels informes.

(...)

Un component essencial, present en aquesta i en altres accions, èxits o avanços de la humanitat -tant en el bé com en el mal- és la força del mètode. La convicció, la fermesa, la determinació, són el primer, però no són suficients. Després cal arribar també més enllà, molt més enllà que ningú abans i potser després, en l'organització, en la planificació, en l'eficiència. Algú més podia haver-ho fet?"


Xavier Bru de Sala a La Vanguardia del 19.07.2003





dimarts, 17 d’octubre de 2017

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Un eix potent







Un eix potent és el que vertebra els anomenats "tres territoris" (que apleguen la comarca catalana de la Terra Alta, la comarca aragonesa del Matarranya i la comarca valenciana dels Ports de Morella; gent que viu i parla de manera semblant en unes terres diverses però també semblants). Indiquem només les viles, no les nombrosíssimes excursions que l'envolten...

L'eix seguiria el següent itinerari: Gandesa - Bot - Horta de Sant Joan - Arnes - Queretes - Vall-de-roures - Fondespatla - Pena-roja - Herbers - Morella - Cinctorres - Castellfort - Vilafranca (aquest darrer tram per la CV 126; el retorn de Vilafranca a Morella, per la CV 15 i la CV 12, agafant a la dreta el camí rural asfaltat de la Vega de Llivis fins a la N 232).

Ramals interessants d'aquest eix serien: des de Queretes: Calaceit. Des de Vall-de-roures: la Freixneda i Beseit. Des de Pena-roja: Mont-roig. Des d'Herbers: Herbeset - Castell de Cabres - el Boixar - Coratxà. Des de Morella: Forcall - la Todolella i Vallibona.





diumenge, 15 d’octubre de 2017

Una coalició excepcional




Tàpies 1981



Catalunya està vivint una situació política excepcional. Per tornar a una certa normalitat, faran falta iniciatives polítiques excepcionals.

La que jo imagino -o desitjo- seria la convocatòria d'unes eleccions al Parlament de Catalunya on els partits es presentessin sense fer coalicions i, si els resultats electorals ho permeten, fer una coalició de govern entre el PDeCAT, el PSC i Catalunya en Comú, en un pla d'equivalència, sigui quin sigui el resultat electoral de cada un d'ells.

Com a President de la Generalitat hi hauria d'haver una figura respectada per tothom. Penso en Miquel Roca i Junyent. En aquest sentit, el PDeCAT l'hauria d'incloure com a darrer nom de la seva candidatura i, si la coalició fos possible, fer correr els llocs i fer a Roca diputat i després President.

El nou govern de coalició podria recorrer a polítics, independents o no, que hagin mostrat la seva vàlua en els darrers 15 anys (no sembla un bon moment per a gaire experiments...).

Aquest govern, a més de governar Catalunya i impulsar algunes lleis clau pendents, com ara una Llei electoral catalana i la Llei d'organització territorial, hauria de ser l'interlocutor de l'Estat en el procés de reforma de la Constitució. Acabat aquest procés, es podrien convocar noves eleccions.

Ja sé que això no passarà, però és el que a mi m'agradaria que passés perquè em sembla el més útil de cara a reconstruir la política catalana des de la diversitat i la capacitat de cohesionar el país, tancant ferides, superant frustracions i refent ponts. Cal que les empreses catalanes tornin a portar les seves seus a Catalunya el més aviat possible. Crec que no seria convenient tenir en aquesta fase un president independentista o unionista.

Ja se sap, d'il·lusió també se'n viu...





dissabte, 14 d’octubre de 2017

Preguntes







“Un deixeble confús veia com moltes preguntes s'aplegaven a la seva ment. Un dia va decidir preguntar al seu mestre sobre la que més el turmentava:

- "Mestre, com sabré quan estic realment en el camí de l'alliberament interior?"

- "Sabràs que estàs en el camí de l'alliberament quan no et facis aquesta mena de preguntes" – va respondre el mestre.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





divendres, 13 d’octubre de 2017

Ocàs




Hodgkin 2000



"L'ésser humà és una corda tibant entre la bèstia i l'ultrahumà -una corda sobre un abisme.

Un perillós passar a l'altra banda, un perillós fer camí, un perillós mirar enrere, un perillós tremolar i restar aturat.

La grandesa de l'humà rau en el fet de ser un pont i no pas una meta: allò que en l'humà es pot estimar és el fet de ser una transició i un ocàs.

Jo estimo aquells que no saben viure altrament que enfonsant-se en llur ocàs, perquè ells són els que passen a l'altra banda.

(...)

Jo estimo aquell que viu per conèixer i que vol conèixer perquè l'ultrahumà arribi a viure. I així vol el seu propi ocàs."



Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), pròleg de Zaratustra 4


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 12 d’octubre de 2017

La llibertat de les persones veritables








"Aquells a qui anomenem savis s'adeqüen a les seves condicions reals, això és tot: mengen segons la grandària dels seus ventres, es vesteixen d'acord amb la mida dels seus cossos. Com que es moderen a si mateixos, no hi ha lloc perquè pugui sorgir en les seves ments una actitud contaminada per la cobdícia.

Així doncs, per poder governar el món és essencial no estar massa implicat amb el món. Per poder gestionar la fama és essencial no fer res en excés per aconseguir-la. Quan s'assoleixen veritablement la condició real de la naturalesa i de la vida, la humanitat i la justícia arriben amb elles.

Si no hi ha res que posi un vel a l'esperit, i res que carregui a la ment, estàs del tot lúcid i totalment en harmonia, en pau i sense preocupacions. El poder i el benefici no poden temptar-te, el so i la forma no poden seduir-te; els creadors de discursos no poden anular-te, els acadèmics no poden commoure't, els guerrers no poden espantar-te. Aquesta és la llibertat de les persones veritables."


Del Wenzi 36



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 11 d’octubre de 2017

El llop



Els anys 1902-1903, Hermann Hesse (1877-1962) va escriure aquest conte, El llop.

L'any 1997 el varem traduir (no tenim constància que n'hi hagi una altra traducció al català).






"Mai no hi havia hagut a les muntanyes franceses un hivern tan enormement fred i llarg. Des de feia setmanes l’aire era clar, aspre i gelat. De dia, les grans i pendents feixes nevades s’estenien blanques i infinites sota el cel blau lluent; de nit, els passava per sobre la lluna, clara i petita, una tallant i gèlida lluna de groga lluïssor, la forta llum de la qual esdevenia blava i somorta sobre la neu, com si fos la mateixa imatge de la glaçada. Els homes evitaven tots els camins i especialment els cims; s’estaven, indolents i rondinaires, a les seves casetes de poble, les rogenques finestres de les quals, plenes de fum i entelades, sorgien dins la nit, enmig de la blavosa llum de la lluna, i no trigaven a apagar-se. Era un temps difícil pels animals de la contrada. Els més petits es glaçaven en gran nombre; fins i tot els ocells eren vençuts per la glaçada, i els magres cossos morts esdevenien botí de perdiguers i llops. Però també aquests patien terriblement la glaçada i la fam. Allà només hi vivien unes quantes famílies de llops, i la necessitat els impel·lia a una més ferma associació. Durant el dia sortien per separat. Aquí i allà en vagarejava un per la neu, magre, afamat i vigilant, silenciós i esquiu com un espectre. La seva exigua ombra lliscava al seu costat sobre la nevada superfície. Flairant, allargava el punxegut musell al vent i deixava sentir de tant en tant un udol sec i penós. Els vespres, però, canviaven completament i s’aplegaven, amb roncs udols, al voltant dels pobles. En ells, el bestiar i l’aviram estaven ben guardats, i darrera ferms porticons hi havia escopetes preparades. Només de tant en tant els queia una petita presa, tal vegada un gos; i dos de la bandada ja havien estat morts a trets. El fred persistia. Sovint els llops jeien junts, silenciosos i meditatius, escalfant-se els uns amb els altres; paraven l’orella angoixats envers el mort ermàs fins que un d’ells, turmentat pel cruel suplici de la gana, tot d’una es posava dret d’un salt fent un bramul esglaiador. Llavors tots els altres giraven el musell cap a ell, tremolaven i esclataven plegats en un poderós, amenaçador i planyívol udol.








Finalment, una petita part de la bandada es va decidir a emigrar. De bon matí abandonaren els seus caus, s’aplegaren i ensumaren l’aire glaçat, excitats i plens de por. Llavors se n’anaren, amb un trot ràpid i regular. Els que es quedaven enrere els seguiren amb ulls molt oberts i vidriosos, després feren al trot un parell de dotzenes de passos darrera d’ells, s’aturaren indecisos, es quedaren drets perplexos i retornaren lentament als seus buits caus. Els que havien marxat se separaren al migdia els uns dels altres. Tres d’ells es dirigiren cap a l’est envers el Jura suís, els altres prosseguiren el camí cap al sud. Tots tres eren animals ben plantats i forts, però esgarrifosament amagrits. El seu replegat i clar ventre era estret com un cinyell, el pit mostrava llastimosament les costelles, els musells eren eixuts i els ulls oberts de bat a bat i desesperats. Tots tres plegats s’endinsaren en el Jura; el segon dia van capturar un moltó, el tercer un gos i un poltre, i per tot arreu eren furiosament perseguits per la gent del país. Per la comarca, rica en pobles i viles, s’escampà l’ensurt i la por davant els desacostumats intrusos. Els trineus del correu foren armats, ningú no anava d’un poble a l’altre sense fusell. Després d’un botí tan bo, els tres animals se sentien en aquelles forasteres contrades alhora esporuguits i complaguts; temeràriament, s’aproparen a les cases i irromperen a plena llum del dia a l’estable d’una masia. Mugits de vaques, espetecs de tanques de fusta estellant-se, soroll de peülles i alenades anhelants ompliren l’estret i calent espai. Però aquesta vegada intervingueren els homes. Es va posar preu als llops, i això va redoblar l’ànim dels pagesos. I en van matar dos: l’un duia un tret al coll, l’altre fou mort a cops de destral. El tercer s’escapà i va córrer molt de temps, fins que caigué mig mort sobre la neu. Era el més jove i formós dels llops, un animal superb de molt considerable força i àgils formes. Romangué llarga estona ajagut, panteixant. Sangonosos cercles vermells giravoltaven davant dels seus ulls, i de tant en tant llançava un gemec xiulant i dolorós. Un cop de destral li havia ferit el llom. Malgrat tot, reposà i pogué aixecar-se altre cop. Primer esguardà la molta distància que havia corregut. Enlloc no es veien homes ni cases. Molt a prop d’ell hi havia una gran muntanya tota nevada. Era el Chasseral. Decidí donar la volta al seu entorn. Com que la set el turmentava, s’empassà petits mossos de la gelada i dura crosta de la superfície nevada. A l’altra banda de la muntanya va anar a parar damunt d’un poble. Era cap al vespre. Es va esperar en un espès bosc d’avets. Llavors es va esquitllar cautelosament entre els tancats dels jardins, seguint l’olor dels calents estables. No hi havia ningú al carrer. Esporuguit i cobejós, donava cops d’ull passant entre les cases. Se sentí un tret. Va tirar el cap amunt i es posà a córrer, mentre ja se sentia un segon tret. L’havien tocat. El seu blanquinós baix ventre tenia el costat tacat de sang, que rajava constantment amb grosses gotes. Malgrat tot se’n va sortir; aconseguí escapar-se amb grans salts i arribar al bosc de l’altra banda. Allà es va esperar un moment tot escoltant i va sentir per dues bandes veus i passos. Ple de por, va mirar amunt cap a la muntanya. Era escarpada, boscosa i penosa de pujar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant, pujà pel costerut cingle, mentre al llarg de la muntanya s’estenia un embull de malediccions, ordres i llums de llanternes. Tremolós, el llop ferit s’enfilà a través de l’ombrívol bosc d’avets, mentre la fosca sang regalimava a poc a poc pel seu flanc. El fred havia minvat. El cel de ponent era ennuvolat i semblava prometre una nevada.







Finalment, l’extenuat llop havia assolit el cim. Ara estava dret sobre una gran feixa nevada, lleugerament inclinada, prop del Mont Crosin, molt per sobre del poble del qual havia fugit. No sentia gana, sinó el dolor somort i persistent de la ferida. Un lladruc feble i malalt va sortir del seu penjant musell, el seu cor bategà amb dificultat i dolor, i sentí la mà de la mort pesar sobre ell com una càrrega indescriptiblement feixuga. Un isolat avet d’amples branques el va atreure; allà s’assegué i mirà fixament, melangiós, la nebulosa nit nevada. Va transcórrer mitja hora. Ara queia una llum rogenca sobre la neu, estranya i suau. El llop s’aixecà gemegant i adreçà el seu formós cap envers la llum. Era la lluna, que s’alçava pel sud-est, enorme i vermella com la sang, i pujava amunt lentament pel cel enterbolit. Feia moltes setmanes que no era tan vermella i tan gran. Desolats, els ulls de l’animal moribund es fixaren en el mat disc lunar, i altre cop bleixà un feble udol, dolorós i apagat, en la nit. Llavors arribaren llums i passos. Pagesos amb gruixuts capots, caçadors i xicots joves amb gorres de pell i tosques polaines caminaven feixugament per la neu. Sonaren crits d’alegria. Havien descobert el llop moribund; li tiraren un parell de trets i ambdós fallaren. Llavors veieren que estava agonitzant, i se li tiraren al damunt amb pals i garrots. Ell ja no sentia res. Amb els membres trencats, l’arrossegaren cap a baix a St. Immer. Reien, es vanagloriaven, esperaven amb il·lusió l’aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d’ells veié la bellesa del bosc ple de neu, ni l’esplendor dels altiplans, ni la lluna vermella que penjava sobre el Chasseral, la feble llum de la qual es reflectia als canons de les seves escopetes, en els cristalls de la neu i en els apagats ulls del llop mort."





dimarts, 10 d’octubre de 2017

Nus de Rouault




Rouault 1895

Rouault 1895


Rouault 1903


Rouault 1906


Rouault 1908


Rouault 1914


Rouault 1929


Rouault 1932

 
Rouault 1936

 
Rouault 1938


Rouault 1938

 
Rouault 1939


Rouault 1939


Rouault 1939


Rouault 1939




 

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Entrar en el camí







"Observa quines persones van arribar a entrar realment en el camí. Es van esforçar amb afany, com si tinguessin por de no assolir-lo, i van buscar per tot arreu les elevades persones autèntiques per tal que els hi mostressin la misteriosa meravella. En endinsar-se en el perill, no es van acovardir; en afrontar els obstacles, no es van confondre; fent front a les dificultats que els van purificar, no es van lamentar. Aquesta va ser la sinceritat que va moure a les persones autèntiques a mostrar-los l'essencial, i així foren capaces d'aconseguir l'enteniment penetrant sense distorsió. Després van tornar a seure, portant a terme en silenci la tasca mística, adreçant la mirada cap amunt i examinant el davall, comprenent el misteri dels misteris.

I tot i així no van caure en la complaença: es ban barrejar amb el món ordinari i portaren a terme diverses tasques i  realitzaren diverses accions a ciutats, pobles i llogarets. Pensant que les seves obres eren encara lleus, encara es van lliurar més, portant a terme tasques sense límit i realitzant accions sense límit. Van prometre que totes les persones a través dels segles, aquells amb coneixement i els que no en tinguessin, sabrien del gran camí i assolirien l'objectiu essencial."


Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)


(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)





diumenge, 8 d’octubre de 2017

Pacte amb Déu







"Al segle VII aC el nord d'Israel havia estat envaït pels assiris i molts jueus fugien a Judà, el regne del sud, portant la idea de l'èxode alliberador i la del vassallatge que els reis assiris imposaven als seus súbdits. Els reis assiris exigien i oferien al seus súbdits - al seu poble, per tant, escollit - un contracte de fidelitat exclusiva i els jueus el van projectar en les seves relacions amb Déu. I per això el Deuteronomi és una traducció de contractes assiris de vassallatge. Sense aquest invent, Israel no existiria, però tampoc l'islamisme ni el cristianisme. Gràcies a aquesta invenció, els jueus, malgrat que van perdre durant segles la seva sobirania, territoris i de vegades la llibertat, mantenien la seva identitat, cultura i llengua. Perquè, en el seu interior, mantenien viu el seu pacte amb Déu."


Jan Assmann a La Contra de La Vanguardia del 27.11.2014





dissabte, 7 d’octubre de 2017

Partitocràcia







Un memorable article de Josep M. Colomer publicat a La Vanguardia del 30.05.2010:

"Desde hace un tiempo, “la clase política y los partidos” aparecen como uno de los principales problemas de los encuestados en España. Como se suele decir, los partidos son un mal necesario. Por un lado, son necesarios para presentar políticas públicas, proponer candidatos a cargos representativos y formar una mayoría de gobierno. Pero son también un mal porque, si escasean los mecanismos de control, tienden a convertirse en organizaciones que defienden intereses propios más que de los ciudadanos.

En España el problema es más agudo, debido en parte a la sobreprotección financiera, electoral y legal de que fueron objeto los partidos cuando apenas existían y se estableció la democracia.

Al cabo del tiempo, esa sobreprotección ha consolidado el monopolio de la acción política por unas pocas decenas de personas. Los generosos subsidios estatales y la ausencia de control efectivo de las donaciones privadas, así como la garantía de acceso a los medios públicos de comunicación, han convertido a los tradicionales afiliados voluntarios en innecesarios e incluso en un estorbo para los políticos profesionales. Las listas electorales cerradas descartan la competición entre potenciales candidatos, la representación personalizada y los intercambios con los ciudadanos.

El funcionamiento interno de los partidos tiende a ser autoritario y ha confirmado con creces la vieja predicción de que “quien dice partido, dice oligarquía”. Pese a todo ello, las cúpulas de los partidos muestran una incontenible propensión a expandir sus áreas de influencia. Monopolizan los parlamentos y los gobiernos, pero también pretenden controlar la administración pública, la justicia y las empresas privatizadas; los medios de comunicación, la cultura y los movimientos sociales son, asimismo, objeto de reiterados intentos de partidización.

El término partitocracia genera suspicacia porque suena como una alternativa a la democracia. Sin embargo, ya el primer presidente del Tribunal Constitucional español definió el régimen actual como “una democracia de partidos”. Hace unos meses, tras nuevos escándalos de corrupción, el presidente del Parlament de Catalunya advirtió a sus colegas de la clase política: “Si no reaccionamos ante el descrédito, la sociedad se nos llevará por delante”. Pero los mecanismos de endogamia son muy difíciles de romper. El bloqueo del sistema de representación genera, sobre todo, cinismo, tanto entre los políticos que se sienten casi invulnerables, como entre los ciudadanos que experimentan impotencia y desafección."





divendres, 6 d’octubre de 2017

L'ultrahumà




Hodgkin 1999



"Jo us predico l'ultrahumà. L'humà és quelcom que ha de ser superat. Què heu fet per superar-lo?

(...)

L'ultrahumà és el sentit de la terra. Que la vostra voluntat digui: sia l'ultrahumà el sentit de la terra!

Jo us conjuro, germans meus, que resteu fidels a la terra i que no us cregueu aquells que parlen d'esperances ultraterrenals! Són gent que emmetzinen, tant si ho saben com si no.

Són gent que menyspreen la vida, són gent que agonitzen, que s'han emmetzinat ells mateixos; la terra ja n'està tipa: tant de bo se'n perdi la mena!

Antany, ultratjar Déu era l'ultratge més gros; però Déu ha mort, i amb Ell han mort també aquells ultratjadors. Ara la cosa més horrorosa és ultratjar la terra i estimar les entranyes de l'inescrutable més que no pas el sentit de la terra!"


Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), pròleg de Zaratustra 3


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 5 d’octubre de 2017

Entendre i encarnar la divinitat







"Els que abans encarnaven la divinitat, ordenaven els seus sentiments i la seva naturalesa i governaven les seves funcions mentals, alimentant-les amb harmonia i conservant-les proporcionadament. Gaudint de la divinitat, oblidaven la condició humil; segurs de la virtut, oblidaven la pobresa.

Existia el que per naturalesa no volien, i com que no en tenien desig, no els arribava. Existia allò del que els seus cors no gaudien, i com que no en gaudien, no ho feien.

A qualsevol cosa que no beneficiés a la naturalesa essencial no li permetien afeblir la virtut; a qualsevol cosa que no tingués un avantatge per a la vida no li permetien pertorbar l'harmonia. No es permetien a si mateixos actuar o pensar de manera arbitrària, de manera que les seves pautes podien ser considerades com a models per al món sencer.

Menjaven d'acord amb la capacitat dels seus ventres, es vestien segons la necessitat dels seus cossos, vivien en espais suficients que s'ajustessin a ells, i actuaven d'acord amb la seva veritable condició.

Consideraven el món com una cosa extraordinària, i així no intentaven posseir-lo; deixaven a cada un i cada cosa en si mateixos i no buscaven profit. Com podien perdre la seva vida essencial a causa de la pobresa o de la riquesa, de l'alta o baixa condició social?

Els que són així poden ser considerats capaços d'entendre i encarnar la divinitat."


Wenzi 34



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 4 d’octubre de 2017

L'error fecund




Sam Francis 1973



"La filosofía de Karl Popper es una filosofía de la fecundidad del error. Ni en la ciencia ni en la política puede haber métodos infalibles cuya aplicación excluya el error. De lo que se trata no es tanto de evitar los errores (meta condenada al fracaso de antemano), sino de detectarlos, de criticarlos, de sacarles todo el jugo posible, de aprender de nuestros errores. Ningún otro filósofo ha valorado tan altamente ni ha analizado tan finamente el papel que el error tiene en la empresa científica, en el aprendizaje, en la política y en todos los órdenes de la vida. En esto estriba también el elemento más original y profundo de su epistemología.

Desde Parménides y Platón hasta Bacon, Descartes y Husserl, muchos filósofos han tratado en vano de asentar la ciencia y la filosofía sobre bases indudables e inasequibles al error. La historia entera de la filosofía es un cementerio de intentos fallidos de asegurar de una vez por todas la verdad definitiva, de establecer certezas absolutas e inquebrantables. Popper, sin embargo, parte del supuesto de que siempre cometeremos errores, y de que lo importante es el esfuerzo incansable por corregirlos.


Hipótesis

De ahí deriva también la tenaz oposición de Popper al método inductivo, al que consideraba lógicamente inválido y ajeno a la realidad científica, lo cual lo llevó a polemizar con Carnap y otros inductivistas. La ciencia no procede por inducción, saltando de la observación de casos singulares a la formulación de una ley general. La inducción ni siquiera resulta útil para establecer la probabilidad de las leyes.

El método científico consiste en la formulación de hipótesis y conjeturas arriesgadas (cuanto más improbables y arriesgadas, tanto mejor) y en su subsiguiente crítica implacable. Esa crítica se basa en la deducción de consecuencias a partir de las hipótesis y en los intentos denodados por refutar experimentalmente dichas consecuencias, contrastándolas con los resultados de observaciones y experimentos. El verdadero método científico es hipotético-deductivo.


Contra el determinismo

La crítica del error requiere libertad para ejercerse. Y, como es bien sabido, la defensa de la libertad constituye uno de los ejes centrales del pensamiento de Popper. Por eso se opuso también al determinismo. Si todo estuviera predeterminado, si nuestras acciones dependieran de un modo inevitable de causas anteriores, la libertad sería una mera ilusión. Esa postura -conocida en la filosofía con el nombre de determinismo- ha atraído a muchos pensadores, pero ha sido severamente criticada y refutada por Popper. No es cierto que todo esté predeterminado en la naturaleza. Gracias a la mecánica cuántica, sabemos que el mundo subatómico es esencialmente indeterminista. No es sólo que seamos incapaces de predecir con seguridad los eventos subatómicos, sino que esos eventos son ellos mismos de carácter irremediablemente aleatorio. Ni siquiera es necesario recurrir a la mecánica cuántica para comprobar el carácter indeterminado de muchos procesos físicos, que puede ya ser establecido a partir de los postulados de la mecánica clásica, como muestran las actuales teorías de la inestabilidad y del caos, y como las propias investigaciones de Popper sobre la precisión de las medidas han puesto de relieve. Hoy en día todo parece apuntar al carácter fundamentalmente indeterminista del mundo físico, tal y como Popper ha defendido.

De todos modos, podría ocurrir que, aunque el mundo físico fuera compatible con la libertad, el mundo social estuviese regido por leyes propias que hiciesen ilusoria esta libertad. 

Popper ha combatido siempre el determinismo social, basado en la presunta existencia de leyes inexorables del cambio social.

Spengler, Marx y otros pensadores han creído descubrir que la evolución histórica discurre necesariamente de acuerdo con pautas fijas y por canales preestablecidos. Pero las profecías de esos profetas sociales no se han cumplido, lo cual invalida ya de por sí las peculiares leyes de desarrollo histórico que ellos propusieron. Pero Popper todavía va más allá, y niega la posibilidad misma de tales leyes. Según Popper, es imposible predecir con seguridad el curso futuro de la historia. Uno de sus argumentos más fuertes se basa en el papel fundamental que tiene el conocimiento en la acción. Los hombres del futuro sabrán cosas que nosotros no sabemos, y en función de ese conocimiento harán cosas que ahora no podemos predecir. La hipótesis de que pudiéramos saber ya ahora lo que se descubrirá en el futuro es contradictoria. Si pudiéramos predecir ya ahora lo que se descubrirá en el futuro, el mero hecho de predecirlo equivaldría a hacer ya ahora el descubrimiento, con lo cual no se trataría de un descubrimiento futuro. Lo que descubriremos dentro de diez años es algo que ahora no sabemos; si pudiéramos predecirlo ahora ya lo sabríamos; lo descubriríamos ahora, no dentro de diez años. El progreso del conocimiento es imprevisible y con él la evolución histórica y social.


Criaturas falibles

La evolución de la sociedad, que depende en parte de la evolución del conocimiento, es impredecible. El determinismo social es falso. Y las ideologías que pretenden haber descubierto las leyes del desarrollo social y haber encontrado la fórmula de la sociedad perfecta son inaceptables y conducen al sufrimiento y al desastre. Nunca llegaremos a poseer un conocimiento perfecto ni una sociedad perfecta. Sólo tiene sentido hacer reformas político-sociales parciales, evaluar sus resultados y, eventualmente, dar marcha atrás y probar nuevas soluciones. No la revolución total, sino la ingeniería social puntual, constituye el camino del progreso.

Ningún sistema político puede garantizarnos que los gobernantes sean buenos. Lo importante es que el sistema minimice los efectos de los malos gobernantes. En definitiva, somos criaturas falibles y cualquier conclusión teórica o práctica que alcancemos siempre tendrá un valor inseguro y provisional, y estará sometida a la crítica y la revisión.

En la filosofía política Popper es conocido sobre todo como el filósofo de la sociedad abierta. Otros pensadores han tratado de diseñar el edificio de la sociedad perfecta, para cuya consecución bien valdría la pena renunciar a ciertas libertades. Popper, por el contrario, piensa que la sociedad perfecta es un espejismo peligroso, y que, cada vez que los hombres han tratado de implantar el paraíso en la Tierra, han acabado creando el infierno. Todos los regímenes políticos cometen errores, y ello es inevitable. La superioridad de la democracia liberal sobre la dictadura no estriba en que la primera cometa menos errores, sino en que los errores que comete son más fáciles de detectar, criticar y eliminar. De hecho la libertad es una fuente de errores. Ser libre significa tener derecho a equivocarse, pero también significa tener derecho a criticar las equivocaciones. Ese doble juego del error y de su crítica es -según Popper- el origen de toda creatividad y de todo progreso.


Crítica racional

La ciencia y la democracia no se asientan sobre la certeza, sino sobre el tanteo y la corrección de errores. El error es inevitable; lo que hay que evitar es el empecinamiento en el error, el "defendello y no enmendallo". Puesto que los errores son imposibles de prevenir, lo importante es detectarlos y curarlos. En su filosofía del racionalismo crítico Popper propugna la audacia en la invención de conjeturas, y la crítica racional en su análisis y eliminación. De esta manera, mediante conjeturas y refutaciones -para parafrasear el título de uno de sus más famosos libros- avanza el conocimiento.

La maravillosa y compleja organización de los animales, e incluso nuestra propia naturaleza, no es el resultado de un diseño premeditado ni de una planificación infalible. Es más bien el fruto fecundo del azar y la presión selectiva. Las mutaciones aleatorias de los genes y su azarosa recombinación sexual generan una siempre renovada variedad de formas, sobre las queja dura presión selectiva del entorno ejerce un control implacable. El constante ensayo de nuevas fórmulas y su constante eliminación conducen finalmente a seres tan bien adaptados y complejos como nosotros. Lo que nos separa de las primitivas amebas son miles de millones de errores en la copia del material genético. Somos el fruto de miles de millones de errores. Sin errores no habría habido progreso biológico y nosotros no estaríamos aquí para contarlo. El ensayo, el error y el riesgo son la fuente de la vida y el origen de la creatividad.

La vida sólo ha acertado tantas veces porque se ha equivocado muchas más. Lo mismo ocurre en la ciencia. El miedo enfermizo a equivocarnos puede paralizar nuestro dinamismo intelectual, puede hacernos apocados y poco dispuestos a inventar ideas inéditas y a hacer propuestas arriesgadas. Sólo quien asume el riesgo de equivocarse obtiene la oportunidad de acertar.


Apuesta por el progreso

En una época como la nuestra, que está de vuelta de los dogmas y las utopías, el racionalismo crítico de Popper se nos presenta como la más rigurosa expresión de la falibilidad irremediable del ser humano y de la provisionalidad de todas sus ideas. Popper nos exhorta a no dar ninguna cuestión por zanjada y a no aceptar ninguna solución como definitiva. Sin embargo, esa posición no le conduce a ningún fácil escepticismo. Aunque no podamos evitar cometer errores, sí que podemos evitar permanecer en ellos e incluso podemos aprender de ellos. Es así, a través del ensayo y del error, de la fantasía y de la crítica, como recorremos el camino del progreso científico y social, por el que Popper apuesta decididamente."


Jesús Mosterín, a La Vanguardia del 27.09.1994


(en homenatge a Jesús Mosterín, que va ser professor de lògica nostre els cursos 1969-1970 i 1970-1971, en el dia de la seva mort)




dimarts, 3 d’octubre de 2017

L'infern i el paradís







“Un samurai va anar a visitar a un vell savi per tal de plantejar-li un dubte que el turmentava.

- “Senyor, soc aquí perquè necessito saber si existeixen l'infern i el paradís.”

- “Qui ho pregunta?”, va contestar el mestre.

- “Un guerrer samurai.”

- “Tu un samurai!” – va burlar-se'n el mestre – “amb aquesta cara d’idiota que tens?”

El guerrer no se'n sabia avenir del que sentia.

- “Segur que a més d'estúpid ets un covard!” – se'n va burlar novament.

La ira s'apoderà del samurai, que va desenfundar instintivament la seva espasa.

- “Ara s'obren les portes de l'infern!” – va cridar l'ancià.

El guerrer va comprendre de cop l'actitud del mestre i va guardar la seva espasa avergonyit.

- “Ara s'obren les portes del paradís!” – va exclamar novament el mestre.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





dilluns, 2 d’octubre de 2017

La política







"Els afortunats pobles que vivim en democràcia ens hem acostumat a ser governats per institucions que ens representen en forma de parlaments elegits per sufragi universal i governs autonòmics i locals. Tots ells nodrits de les persones que formen els partits polítics i llistes de candidats per a ser votades. És la manera en què la gent del país atorga la seva confiança i delega, amb el seu vot, la seva sobirania als representants que considera idonis i coherents amb les seves diverses formes de pensar. Tot això configura l'Estat. Segons Spinoza: "La finalitat de l'Estat no és transformar els homes d'éssers racionals en bèsties o instruments, sinó, més aviat, garantir que la seva ment i el seu cos funcionin amb seguretat, que es serveixin de la lliure raó i que no es combatin amb odi, ira o engany, ni s'enfrontin els uns als altres amb ànim inic "(Tractat teològic-polític). Aquest escrit del segle XVII segueix sent un excel·lent punt de referència per explicar la importància de la pràctica política i dels seus continguts. Així com també aquesta afirmació de Sèneca: "Mai van durar els poders violents". I  és que la pràctica política de vegades s'entén com un enfrontament constant entre adversaris en la manera d'entendre la vida i de dictar les lleis, quan la veritat és que els bons polítics -que n'hi ha hagut- resolen les qüestions basant-se en pactes entre les parts.

Es confon el comandament amb el govern i si bé al govern li toca decidir algunes qüestions, que per això hi és, no és de calaix que la manera amb que porti a terme el seu mandat sigui l'enfrontament i no l'acord. I és que també es confon amb facilitat el nombre amb la qualitat. És a dir, totes les persones tenen els mateixos drets i deures, encara que no totes les persones serveixen pel mateix.

En altres paraules, hi ha persones que per la seva preparació humanística i el seu tarannà conciliador són éssers polítics per naturalesa encara no sentin la necessitat de governar. I també hi ha persones sense cap preparació, no ja tècnica sinó en el difícil art de conciliar situacions, a les quals els agrada el comandament del que sigui i escalen llocs de poder encara que les seves trajectòries vitals siguin anodines, arrogants i buides de continguts.

El lamentable és que sovint sol ocórrer que aquest tipus de persones "escaladores del poder" (sigui qui sigui qui l'ostenti), a causa de la seva mateixa ignorància, no s'aturen davant de res ni ningú, creant situacions conflictives on no n'hi havia abans i fent malbé la feina feta per altres governants més qualificats.

La democràcia, afortunadament, propicia la possibilitat que qualsevol persona que es presenti davant un electorat pugui ser triada per governar. Això, que és una de les seves grans virtuts, també ens nodreix del que hi ha, i si el país posseeix un sistema educatiu en el que no s'imparteixen obligatòriament les ciències humanístiques, "el que hi haurà" serà un personal que no sabrà conciliar, només sabrà mandar i això no és política, sinó justament el contrari. de manera que en aquests casos s'entra en un cercle viciós en el qual el que imparteix lleis va retirant del seu ordre de prioritats tot el relatiu a la formació en humanisme i, cada cop més, el país es va buidant de contingut. De fet, sense una mínima filosofia de la vida que es plantegi les qüestions vitals, com el bé i el mal, la veritat i la justícia, cap país, per ric en diners que sigui, serà capaç de governar per a tots en igualtat de condicions.

Sona difícil, encara que crec que hauria de ser possible."


Remei Margarit, a La Vanguardia del 18.05.2002.





diumenge, 1 d’octubre de 2017

Relativització




Hodgkin 1990



En el marc del procés de globalització de les idees (que no és tan nou com sembla; de contactes interculturals sempre n'hi ha hagut, el que passa és que ara són a gran escala) es produeix el que en podríem dir un fenomen de relativització de les pròpies idees: la meva no és la única veritat, hi ha diverses veritats equivalents, que han de conviure sense que cap s'imposi sobre les altres.

Quan s'estableix aquest diàleg entre veritats es produeix un procés d'intercanvi d'idees, que té dues conseqüències significatives: per una banda, un enriquiment mutu dels universos culturals que dialoguen, i per l'altra un procés de depuració d'aquests universos, ja que el coneixement de l'altre et porta a veure la feblesa o inadequació d'algunes de les teves posicions. Cal obrir-se als tresors de l'altre, i cal tenir el coratge de deixar enrere les pròpies posicions que ja no resulten pertinents (procés dolorós, que no és senzill de fer).

En aquestes circumstàncies, és molt important vetllar per tal que siguin adients les condicions en les que es produeix el diàleg, l'intercanvi, fent que aquest pugui ser real i fecund, sense imposicions ni manipulacions.

I cal vetllar també per evitar un risc: el de la marginació o desaparició de les idees minoritàries. A nivell cultural, ser minoria no implica menor qualitat. Del diàleg no en poden sortir universos vençuts, condemnats a la desaparició: el respecte per les minories ha de ser garantit.





dissabte, 30 de setembre de 2017

La sardana







Discretament, la sardana es va afeblint a casa nostra. Pot saber greu per motius diversos.


Un d'ells apareix si fem una lectura simbòlica de la dansa en rotllana com la que ens ofereix Marie Balmary a Freud fins a Déu (Fragmenta Editorial, Barcelona 2011, p. 61):


"La rotllana és la primera i qui sap si també la darrera imatge d'una comunitat humana: tots els dansaires tenen un lloc igual al voltant d'un buit al mig que ells mateixos dibuixen junts i que els reuneix. Diferents però relligats. Segurament el nostre desig més profund. La figura és tan encertada que ni tan sols es nota la llei que la regeix rigorosament. Basta que es respecti aquell buit central, que ningú no ha d'ocupar, i que es donin les mans al seu voltant. Llei lleugera, que potser les representa totes. Pel que fa al centre, ningú no en té coneixement. I aquest no-saber és en ell mateix llei de relació amb l'altre."





divendres, 29 de setembre de 2017