dimarts, 12 de desembre de 2017

País d'avui i compromís




Tàpies 1977



És difícil parlar actualment de quins haurien de ser els camins per on podria transitar avui en dia el compromís amb el país, amb Catalunya. Perquè el compromís amb una societat no depèn només de la voluntat de la persona, de les seves ganes de fer coses per ajudar a construir el seu país, a fer-lo funcionar millor, a fer-lo de més qualitat. Aquesta voluntat hi ha de ser, i certament sempre pot trobar àmbits d'acció en els que desplegar-se. Però per tal que sigui compromís "amb el país" en sentit estricte necessita també de determinades condicions i de determinades dinàmiques socials. No és un simple fruit de la nostra lliure voluntat.

Insisteixo, sempre es poden fer coses a nivell individual pel bé de la societat. Tants camins de voluntariat com els que són operatius actualment a casa nostra en són una bona prova. I ser bona persona, fer bé la seva feina, ser una bona mare o un bon pare són coses que certament ajuden a construir una societat millor. I llegir, i escriure, i parlar bé la pròpia llengua i procurar que els altres també ho facin són tasques imprescindibles per vertebrar una cultura que al seu torn vertebri un país. Però quan parlem de compromís amb el país fem referència a quelcom més específic i alhora més global. A quelcom que no podem fer sols, fruit d'una simple iniciativa individual. Parlem de participar en dinàmiques socials constructives, i les dinàmiques socials sempre requereixen gent, molta gent mobilitzada en una determinada direcció. El país no el podem fer sols, per simple agregació de petites contribucions personals.

Per això és difícil parlar ara de país d'avui i compromís. Si només fos fer un repàs d'aquestes bones iniciatives particulars que hom pot emprendre, o de subratllar-ne especialment algunes, no ho seria tant. Podríem parlar, per exemple, de la importància de contribuir a la bona marxa econòmica del país, esforçant-se en ser excel·lents professionals, o en ser emprenedors innovadors, o en ser recercadors de primera fila.

Podríem parlar de la importància de contribuir a fer una cultura catalana més rica, més sòlida, més creativa, més capaç de fer aportacions rellevants al panorama cultural mundial; de vegades és difícil evitar la impressió que culturalment hem esdevingut menys exigents i ambiciosos, que fins i tot el que entenem per cultura és quelcom massa ampli, que inclou activitats o aportacions que potser no haurien de merèixer aquest títol. Un àmbit entre molts de possibles: no és el mateix fer cinema que fer bon cinema. Si deixem de banda la Isabel Coixet i en Cesc Gay -que més aviat són catalans que fan bon cinema-, a més d'algun film aïllat digne, estem fent bon cinema català (que no és el mateix que bon cinema fet a Catalunya)? Generalitzant, ja sé que hi ha en Plensa, i el Quartet Casals, i altres exemples rellevants, però realment, culturalment estem donant la talla? Estem a l'alçada fins i tot d'altres moments històrics de la nostra mateixa cultura?

Fins i tot podríem parlar, digueu-me agosarat, de la necessitat de treballar-nos personalment i treballar amb d'altres per tal de promoure espais de vitalitat religiosa a Catalunya. Alguns direu que podria parlar d'espais de vitalitat espiritual, i aquí podríem encetar una llarga discussió. I d'altres direu que ja n'hi ha suficients, d'iniciatives religioses al país. Realment? Ens satisfà la dinàmica religiosa actual de Catalunya? Som un referent per a algú en aquest nivell?

Però el compromís amb el país no és només això, o no és ben bé això. És clar que tot això contribuiria a fer un país millor, i és clar que tot això és imprescindible, importantíssim. Però el compromís amb el país té inevitablement i essencialment una dimensió política. Política en sentit ampli, no només en el de la dinàmica que es mou pels canals dels partits polítics; però, sigui com sigui, política. Lligada al funcionament del conjunt de la societat i al servei d'aquest conjunt. Relacionada amb la cohesió social, amb el respecte dels drets de les persones, amb la capacitat de no marginar grups socials, ni que siguin minoritaris (i si voleu, de no marginar ni tan sols a individus determinats, encara que estiguin malalts com és el cas de tants sense sostre). Relacionada amb l'oferiment d'oportunitats de viure dignament als que s'esforcin per fer-ho. Relacionada amb qüestionar determinades ostentacions de riquesa o de frivolitat, que poden arribar a ser per a molts un insult. Relacionada amb fer una societat sense manipulacions, ni que siguin les brillants i subtils de la publicitat. I sense els abusos per part de determinades empreses de la impotència o la ignorància de determinades persones per enganyar-les i guanyar diners indegudament. De tot això, i altres coses com aquestes, va la política. I, ens agradi o no, la política és imprescindible per a la construcció d'un país.

I avui la política catalana és un drama. Per a alguns, és clar. Per a d'altres, és un moment èpic que ens apropa a les portes d'una societat millor, més lliure, amb plena capacitat de prendre les decisions en tot allò que la concerneix. Per al món independentista, la qüestió de "país d'avui i compromís" és clara com l'aigua: comprometre's amb el país passa avui en dia per implicar-se en assolir la seva independència d'Espanya. I certament és una postura coherent amb el que hem dit fins ara. És un bon exemple de compromís amb el país, compartit per molta gent, generador de mobilitzacions socials en general exemplars per la seva manera de desenvolupar-se i pel grau d'il·lusió que manifesten. Per a un independentista el tema "país d'avui i compromís" no presenta ara cap dificultat, és claríssim. I és una posició correcta.

Però què passa amb els del "drama"? Amb els anomenats "de la tercera via", o "transversals", quan no se'ls vol insultar, o "tebis", "ni carn ni peix" o "putaramonetistes" quan sí que es vol fer-ho? Aquests considerats traïdors per no haver-se sumat a la causa, a l'única causa possible i necessària en el moment actual, ja que en depèn la supervivència de Catalunya. Aquests que consideren que no és cert que Catalunya només podrà subsistir si és independent. Què passa amb el compromís amb el país d'aquesta gent en el moment actual? Doncs que ho tenen malament. La dinàmica política creada en aquests darrers anys, sobretot els dos darrers, i en aquests darrers mesos, sobretot dels tres darrers, els desubica. No tant a nivell de partits, ja que tant "Catalunya en Comú - Podem" com el "PSC - Units per avançar" són espais que acullen posicions d'aquesta mena, però sí a nivell de participació en processos polítics de fons. Diguem aquí, com a nota a peu de plana, que és un greu error de l'independentisme posar el PSC al mateix sac que el PP i Ciutadans, error derivat de l'estratègia polaritzadora i simplificadora de voler reduïr el panorama polític català a la simple contraposició d'un "front 155" i un "front independentista"; de vegades les posicions estratègiques electorals poden acabar deixant un país en pitjors condicions del que estava, per molt que els polítics creguin que els seus posicionaments no són perillosos perquè tothom entén que són això, simples estratègies electorals, i no la manifestació de conviccions ideològiques profundes o el resultat d'acurades anàlisis sociològiques. 

Els de la "tercera via" ho tenen - ho tenim - doncs, malament a l'hora de trobar actualment dinàmiques socials de compromís col·lectiu en les que poder participar. A no ser que es consideri que votar a un partit que té 4.000 (o 8.000, o 12.000 - tan se val - militants, o inscrits, o associats - tan se val -) és una forma de compromís amb el país. No ho considero així: votar una cosa o l'altra i l'endemà quedar desvinculat de tasques polítiques col·lectives és una de les limitacions greus de les democràcies modernes. Perquè formar part d'aquests partits no és actualment una expressió de compromís amb el país, sinó una opció professional, certament legítima i respectable, però no equivalent al que els partits haurien de ser: canals de participació política col·lectiva  estable i continuada d'amplis sectors de la població.

He hagut de parlar, doncs, des d'una certa nostàlgia impotent, cosa desagradable. Exactament el contrari del que hauria estat el to d'un independentista, que pot viure actualment amb plena coherència i satisfacció el compromís amb el país. Però les coses són com són, cadascú es mou en el marc mental que té i la visió de la realitat no és la mateixa per a uns i altres. Els que estimem profundament el país des de posicions com aquestes no estem contents, sinó més aviat preocupats. Les eleccions del proper 21 de desembre no semblen poder oferir vies de sortida, de desbloqueig de la situació política en la que ens trobem. No ens és fàcil veure rastres d'esperança en un panorama com l'actual. Rastres d'una sortida de la situació que no sigui quedar empantanegats. El desig, les ganes, hi són, però no sempre l'optimisme de la voluntat és capaç de predominar sobre el pessimisme de la raó. Sort que el futur no és mai predictible, i sempre queda la possibilitat d'alguna inesperada giragonsa que ens torni a posar en situació de generar dinàmiques polítiques amb horitzó per al nostre país. 


(Això és el que hagués dit, en els vint minuts estipulats, si hagués acceptat la participació com a ponent a la sessió de cloenda del Programa Vicens Vives d'ESADE del 2017, que sempre tracta el tema "País d'avui i compromís". Entendreu perquè no vaig acceptar aquest generós oferiment: no es va als llocs a lamentar-se, de plorat se n'ha de venir de casa.)





dilluns, 11 de desembre de 2017

Força transformadora




Goncharova 1917



"L'editor Jordi Nadal ha trobat una cita de Simon Leys que fa pensar: "Entre dos cirurgians igualment competents, procuri que l'operi el que hagi llegit Txékhov". L'autor matisa que no és que ens recosirà millor, sinó que ens sentirem menys sols amb Txékhov a la taula d'operacions. Quan un és més bona persona, acaba sent més bon cirurgià. O més bon forner, o més bon músic, o simplement més bon fill. És la força transformadora de la bellesa i de la veritat."


Màrius Carol a La Vanguardia del 09.12.2017





diumenge, 10 de desembre de 2017

Quatre moments




Fautrier 1963


Algú va indicar que la nostra dinàmica es mou en quatre fases: primer sentim, després pensem, després diem i finalment fem...





dissabte, 9 de desembre de 2017

La túnica







“Un home fou convidat a menjar a la mansió d’unes persones molt riques, i va arribar a l'àpat vestit amb roba modesta. Immediatament va veure que els amfitrions eludien saludar-lo i que els cambrers evitaven servir-lo. Com que vivia a prop, va anar corrent a casa seva i es va vestir amb una túnica molt cara i luxosa. Així va tornar al banquet, on ningú havia notat la seva absència. En tornar, els amos de la casa el varen rebre cortesament i els criats van mostrar davant d'ell grans posats de respecte.

Arribat el moment del sopar, aquell home es va treure la túnica i la va llençar enmig del menjar.

- "Per què fas això?" – li van preguntar, estranyats, els amfitrions.

- "Ha estat la meva túnica i no jo la que ha rebut el vostre respecte i atencions. Que sigui ella la que es quedi a menjar."

Dit això, aquell home va abandonar aquella casa.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





divendres, 8 de desembre de 2017

El sentit de la terra




Hodgkin 2002



"No deixeu que la vostra virtut fugi de les coses terrenals i que piqui amb les ales parets eternes! Ai, hi ha hagut sempre tantes virtuts que s'han perdut volant!

Torneu a la terra, com faig jo, la virtut que s'ha perdut volant - sí, torneu-la al cos i a la terra; perquè a la terra li doni el seu sentit, un sentit humà!

De cent maneres s'han perdut volant i s'han extraviat fins ara tant l'esperit com la virtut. Ai, en el vostre cos, hi habita ara tot aquest deliri i error: ha esdevingut ara cos i voluntat.

De cent maneres han cercat i s'han extraviat fins ara tant l'esperit com la virtut. Sí, un assaig ha estat l'ésser humà. Ai, molta ignorància i molt error se'ns han tornat cos!

(...)

Que el vostre esperit i la vostra virtut serveixin el sentit de la terra, germans meus: que el valor de totes les coses, el fixeu vosaltres de nou! Per això heu de ser lluitadors! Per això heu de ser creadors!"



Friedrich Nietzsche a Així parlà Zaratustra (1885), "De la virtut pròdiga 2"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 7 de desembre de 2017

Gran mestratge







"Els savis no porten vestits estranys ni es comporten amb patrons de conducta extravagants. Els seus vestits no són incongruents, la seva conducta passa desapercebuda. No són ostentosos quan tenen èxit i no tenen por quan estan en la misèria. No fan ostentació quan són famosos, i no tenen vergonya quan són desconeguts. Són diferents, però no estranys. Tots ells utilitzen el que no pot ser nomenat; a això se li diu gran mestratge."


Wenzi 60



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 6 de desembre de 2017

Sobre la publicitat




Léger 1933



Algunes tesis sobre la publicitat publicades per Cristianisme i Justícia el desembre de 2004:


- Es justifica la publicitat afirmant que és pura informació. Però, en realitat, és imposició. Perquè un és lliure d'informar-se o de veure una pel·lícula, però molta propaganda te la injecten, vulguis o no vulguis.

- La missió de la publicitat, en realitat, no és informar sinó enganyar. Per a això es valdrà tant de contravalors egoistes, com de valors que estiguin de moda.

- La propaganda aspira a ser un atemptat a la llibertat humana. Això és possible perquè els humans tenim un estímul/reacció que, davant la presència de l'estímul, ens fa reaccionar d'una manera molt diferent del que la raó ens suggereix quan hi recorrem en absència de l'estímul. La propaganda s'aprofita al màxim d'aquest mecanisme, nosaltres el desconeixem cada cop més i prenem per evidències el que no són més que reaccions no racionals.

- El llenguatge de la publicitat està fet de crits, d'imperatius contundents que ens farien saltar si ens els fessin en altres àmbits de la vida i de promeses falses que acaben creant-te la sensació que ets idiota si no en fas cas.

- En comptes d'oferir informació objectiva, el llenguatge de la propaganda apel·la als nostres instints més baixos o a la ingenuïtat. Quan se'ns diu "Ho veus? Ho vols? Ho tens!", no se'ns està donant cap informació útil sinó apel·lant a la nostra voluntat de poder.





dimarts, 5 de desembre de 2017

L'era del buit




Francis Bacon 1979



Part d'un text de Jaume Lorés publicat a La Vanguardia el 28.08.1984:


"Els francesos ens estan predicant com l'actual individualisme, i la paral·lela crisi de valors, responen a una nova realitat humana dels anys 80. L'home actual, per a ells, deserta del social i s'escapa dels projectes col·lectius. Les opcions i els valors definitius s'enfonsen, augmentant la importància de l'esfera privada. L'"era del buit" assenyala la fi de les transcendències i la promoció sistemàtica del present: "La conquesta d'un nou hedonisme i el retorn de l'individu a l'interior de si mateix ". La originalitat francesa, en aquest discurs, resideix en no condicionar-lo, totalment, com aquí, a la crisi econòmica, sinó en veure'l com un fruit de l'aprofundiment de la democràcia, de l'economia de consum, de la permissibilitat creixent. Per això "el narcisisme contemporani es desenvolupa des d'una absència sorprenent del nihilisme tràgic". És a dir: el més lluny possible d'un esperit existencialista i d'una consciència desgraciada.

I aquest és el punt crucial de la nostra situació intel·lectual vivint, des de l'amenaça atòmica fins a la inseguretat econòmica, en una mena de postguerra anímica. sense que cap guerra real hagi organitzat tal desastre, i dient adéu a les grans esperances d'ahir, no brolla l'angoixa, la tragèdia, la desesperació sinó que, de moment, l'home europeu sembla agafar-se al present i per treure'n el màxim de partit i el mínim de crispació. Aquest individualisme narcisista sembla una prolongació del que Tocqueville escrivia, fa més de 150 anys: els individus, a la democràcia. són cada vegada més febles i depenents, abocats sobre si mateixos i ocupats en les petites coses i les petites alegries de la vida privada. En els nostres conciutadans es produeix una correcció de la agressivitat competitiva en el món econòmic i laboral, per l'art a superar els conflictes socials amb una major submissió i cura de la pròpia subjectivitat. Fins i tot els sentiments de frustració o de crisi personal es banalitzen. El nou individualisme és, a fi de comptes, un art sorgit de la voluntat i de la necessitat de conviure amb la crisi, sense enyorances del passat ni expectatives de futur, intentant treure el major profit narcisista de
aquesta situació.

Sembla necessari que una postura intel·lectual seriosa es dediqui a aprofundir en l'interior d'aquest nou tarannà de l'home contemporani sense repudiar, d'entrada, els espais de subjectivitat, la privacitat, la intimitat, que ha guanyat per a si en aquest nou individualisme que neix de l'escapar de la socialització anterior. On residiria la falsedat seria en la tasca de legitimar ideològicament aquest presentisme, enterrant davant d'ell la consciència crítica. La fi de les utopies dels anys de creixement no té per què significar la fi dels valors col·lectius i l'absència de futur. Però del que es tracta, avui, és de redescobrir aquests valors en assumir críticament el nou individualisme. No d'implantar-los negant la nova realitat.

El terme "postmodernitat" serveix, perillosament. per fer del presentisme narcisista llei de vida. Quan aquest no ha superat la modernitat, sinó que ha estat tan sols incapaç de revitalitzar els valors de la mateixa al cor de la crisi. "L'era del buit "no ha de ser considerada com la fi de la modernitat, sinó com el seu repte més ferotge.

Perquè aquest hedonisme que acompanya a l'individualisme contemporani només produeix felicitat al preu de renúncies molt grans davant els valors de la modernitat. Si d'una banda significa un "predomini de l'individual sobre l'universal, del psicològic sobre l'ideològic, de la comunicació sobre la politització i de la diversitat sobre la hegemoneïtat", d'altra banda significa el sacrifici de valors i expectatives modernes que no tenen per què ser necessàriament universalitzadores, ideològiques, politizants i homogènies. En escapar del somni dogmàtic de l'era sòcio-política implicada en la utopia
i empobridora del sentit íntim, no ha de produir-se indefectiblement una renuncia a un sentit públic que respecti la llibertat i personalització dels individus."





dilluns, 4 de desembre de 2017

Confiança col·lectiva







"Un bon líder és el que aconsegueix que la confiança col·lectiva en decisions a llarg termini s'imposi sobre la incertesa a curt termini."


Daniel Kahneman a La Contra de La Vanguardia del 19.06.12





diumenge, 3 de desembre de 2017

Donar la vida




Picasso 1943



“J'ai compris qu'il ne suffisait pas de dénoncer l'injustice, il fallait donner sa vie pour la combattre.”


“Mourir pour l'idée, c'est la seule façon d'être à la hauteur de l'idée.”



Albert Camus, Les justes (1949)





dissabte, 2 de desembre de 2017

Depèn







“Un home noble i serè viatjava amb el seu ase per uns paranys solitaris. En un racó del camí van aparèixer uns bandits i li van prendre l'ase i tot el que portava. Desposseït dels seus bens, aquell home va continuar el seu camí caminant tranquil·lament. Davant d’aquella actitud, el cap dels bandits va dir als seus sequaços:

- "És estranya l'actitud d'aquest individu. Els altres supliquen i preguen pels seus bens. El seu comportament és el d’un home savi, pel que és segur que ocupa un alt càrrec al govern. Això vol dir que quan arribi a la ciutat i expliqui el que ha passat, la policia vindrà a capturar-nos amb majors esforços, ja que es tracta d’un home important. El millor serà que el matem.”

Al cap de poc temps va arribar a la capital la notícia de la mort d'aquell home i les circumstàncies de la mateixa, ja que els bandits foren detinguts i van confessar el seu crim.

Conegudes les causes d’aquella mort, els ciutadans van expressar les més diverses opinions sobre el que havia passat. Així, un pare va dir als seus fills:

- "Si algun cop caieu en mans de bandits, que no us passi pel cap comportar-vos com aquest idiota al que han mort."

Un dia, aquell noi al que va aconsellar el seu pare fou interceptat en el seu camí per uns saltejadors. Un cop desposseït dels seus béns, els bandits li van dir que marxés tranquil·lament. No obstant, recordant el noi l'advertiment del seu pare, va insistir amb els lladres defensant el que li havien robat. Els bandits, veient que tan sols era un noiet, van decidir oblidar-se d'ell i tornar al seu refugi, però el noi els va perseguir reclamant a crits el que era seu. Davant l'alternativa que pogués alertar algú amb els seus crits, o que pogués seguir-los fins al seu amagatall secret, el cap dels lladres, sabent-li molt de greu, va donar l'ordre de matar-lo.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





divendres, 1 de desembre de 2017

Un plany i un dolor




Hodgkin 2003



"Vols anar, germà meu, a la solitud? Vols buscar el camí que mena cap a tu mateix? Atura't una estona i escolta'm.

"Qui busca, fàcilment es perd a ell mateix. Tota solitud és culpa": així parla el ramat. I tu durant molt de temps has pertangut al ramat.

La veu del ramat continuarà ressonant dins teu. I quan diguis: "Jo ja no tinc la mateixa consciència que vosaltres", serà un plany i un dolor."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "Del camí del creador"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 30 de novembre de 2017

Incompatibilitats







"Dirigir el cos i nodrir l'essència, dormir i descansar amb moderació, menjar i beure de manera apropiada; harmonitzar les emocions, simplificar les activitats. Els que estan atents internament a ser aconsegueixen tot això i són immunes a les energies perverses.

Els que decoren el seu exterior es fan malbé a si mateixos internament. Els que alimenten els seus sentiments fereixen seu esperit. Els que mostren el seu embelliment oculten la seva realitat.

Els que mai s'obliden de ser aguts, ni tan sols per un segon, sobrecarreguen inevitablement la seva naturalesa essencial. Els que mai s'obliden d'adoptar aparences, ni tan sols durant un passeig de cent passos, inevitablement sobrecarreguen els seus cossos físics.

Per això, la bellesa de les plomes danya l'esquelet, el fullatge profús de les branques fereix les arrels. Cap ésser del món pot arribar al màxim grau de perfecció en les dues coses."


Wenzi 58



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 29 de novembre de 2017

No caldrà esperar tant







Sembla ser que no caldrà esperar 4.000 milions d'anys a que el Sol es converteixi en una gegant roja i engoleixi la Terra, ni de 3.000 a 4.000 milions d'anys perquè la Via Làctia col·lisioni amb Andròmeda i es desestabilitzi (sembla que els efectes d'aquesta col·lisió ja es podrien començar a notar d'aquí 2.000 milions d'anys).

Abans, d'aquí a uns 1.500 milions d'anys, hi ha qui considera que l'energia fosca trencarà la nostra galàxia, la Via Làctia, deixant el sistema solar a la deriva; i després trencarà el mateix sistema solar, portant a la Terra a vagar per l'espai sense el Sol que la il·lumini i l'escalfi...

De tota manera, això no és cap problema per a la humanitat, que s'haurà extingit abans. Com diu Jordi Isern a La Vanguardia del 26.11.2017: "La brillantor del Sol està augmentant i en menys de 1.000 milions d'anys serà tan brillant que els oceans s'evaporaran i la Terra serà inhabitable."





dimarts, 28 de novembre de 2017

Samten







"El terme "meditació" ve del sànscrit dhyana, que es va convertir en ch'an a la Xina, zen al Japó i samten al Tibet: totes aquestes paraules signifiquen, doncs, el mateix. En tibetà sam és la ment pensant, discursiva, ten és l'acció de solidificar, calmar. Així doncs, la traducció de samten és: calmar la ment que pensa. El pensament crea la confusió. Quan deixeu el pensament dipositar-se tranquil·lament, de manera espaiosa, llavors la confusió es dissol."


Sogyal Rimpoché a L'art de méditer et d'agir, Les Editions du Rélié





dilluns, 27 de novembre de 2017

L'ànima de les coses




Chardin 1728


"Al llarg de la nostra vida passem per situacions diverses, que van des una felicitat radiant fins a la  tristesa d'un pou sense fons. Són situacions de trànsit que formen part del nostre viatge vital. Com passa amb el temps atmosfèric, les situacions són canviants, de vegades lleugeres com l'aire i altres vegades, aclaparadores de pur dolor. I en aquests canvis ens acompanyen les coses de les que ens envoltem, què sé jo!, alguns llibres, alguna música, alguns objectes inclassificables, petites caixes de fusta o de cartró, estatuetes de fang, figures de vidre, una vella samarreta que no llencem per res del món ..., fins i tot alguna tassa desportillada amb la nansa trencada des de fa temps. I també va amb això aquella peça del vestuari que ja no té ni forma ni color de tant ús i rentats.

I un es pregunta què passa amb això, per què no podem desprendre'ns d'uns simples objectes. I no sé la resposta, dedueixo que hem posat en aquests objectes part de la nostra ànima; potser i gairebé sense adonar-nos-en, en el moment de rebre aquell objecte hi havia en l'aire molt d'afecte, o molt dolor, que també és el resultat d'un afecte. Aquells objectes es constitueixen en una part de nosaltres pel simple fet d'estar presents en aquells moments en que va passar una cosa significativa i així van quedar incorporats al nostre viatge i a la nostra persona.

I més endavant succeiran canvis de tota mena, fora i dins de la persona, els anys passaran i les prioritats seran diferents del que van ser i, en canvi, aquells objectes, aquelles petites coses que ni tan sols tenen un valor material, romandran al nostre costat amb el seu mateix significat. És com per creure que adquireixen una mica d'ànima.

Potser és per això pel que quan els anys passen, quan ja mitja vida queda enrere i fins i tot més, ens va costant una mica més cada dia allunyar-nos de les nostres coses personals, del nostre entorn, de les nostres llums i ombres, siguin com siguin. La nostra vida es va convertint en un trencaclosques en què algunes peces es troben ja en els objectes que ens envolten.

I crec que la qualitat de vida passa per aquí, per poder mantenir el mínim entorn conegut, un entorn impregnat de la nostra presència al llarg del temps. Per això és important, quan es debat sobre la vellesa i les seves cures, que les persones puguin romandre en els seus domicilis fins a la fi de seus dies, perquè cap comoditat del món sencer aconseguirà substituir el valor de les coses pròpies viscudes. És com si, en la vellesa, l'ànima es repartís entre la persona i les seves coses i el diàleg constant de la persona amb els seus objectes -diàleg inconscient, la majoria de les vegades- establís uns ponts pels quals circulen els afectes, recordant la història que els va motivar. Quan, pel pas dels anys, les forces fallen, aquest diàleg en l'ombra amb l'ànima de les coses ajuda a sentir una certa immortalitat dels sentiments viscuts.

Hi ha casos en els que, quan la persona envelleix, està malalta de tal manera que necessita de cures permanents i les residències de ancians estan per això, però seria altament convenient que tinguessin allà una habitació individual i hi poguessin dur les seves coses, per recrear en la mesura del possible el seu entorn conegut. La fragilitat dels vells no hauria d'augmentar retirant els seus ponts d'afecte amb els seus objectes. No crec que sigui una utopia, crec sincerament que es poden combinar les dues coses, atenció sanitària adequada i entorns personalitzats.

I a la gent gran que poden valer-se mínimament per si mateixos cal respectar-los també al màxim el seu estar amb els seus objectes, perquè és possible i també molt probable que la seva ànima es trobi repartida entre ells."


Remei Margarit a La Vanguardia del 19.07.2006.





diumenge, 26 de novembre de 2017

El conseller







“El jove rei governava el seu poble amb justícia i sobrietat. S'ocupava del benestar dels seus súbdits, els impostos que cobrava eren els imprescindibles per a cobrir eficaçment les necessitats generals i dedicava la seva jornada a atendre puntualment els afers d'estat. Al regne hi havia pau i prosperitat. Al seu costat hi havia sempre el seu fidel i savi conseller, que ja havia servit com a tal al seu pare.

Un dia, el jove rei li va dir en un dinar al seu majordom:

- "Estic cansat de menjar amb aquests palets de fusta, soc el rei, així que dóna ordre a l'orfebre de palau de fer-me uns palets d'ivori i jade."

En sentir aquesta ordre, el conseller s'adreçà immediatament al sobirà:

- "Majestat, us demano que em relleveu el més aviat possible del meu càrrec. No us puc servir més temps."

El monarca, estranyat, va preguntar quin era el motiu d’aquella sobtada decisió.

- "És pels palets, senyor – va respondre el conseller -. Ara heu sol·licitat uns palets de jade i d'ivori, i demà voldreu substituir els plats de fang per una vaixella d'or. Més endavant, desitjareu que els vostres vestits de tela siguin substituïts per uns de seda. Un altre dia, en lloc de conformar-vos amb menjar verdures i porc, demanareu llengües d’alosa i ous de tortuga. D’aquesta manera, arribarà el moment en que els capricis, l'autocomplaença i el mal ús del poder us faran ser injust amb el vostre poble. Llavors, jo em rebel·laré contra vostra majestat, i per res del món vull veure arribar aquest dia.

Diuen que el rei va revocar l’ordre donada a l’orfebre i que des d’aquest dia fou anomenat “el Prudent”. I va conservar al vell conseller al seu costat fins a la seva mort.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





dissabte, 25 de novembre de 2017

El naufragi dels humanismes




Fautrier 1945



"Els anys seixanta es produïa a Catalunya una pacífica competència d'humanismes. Aquests, fossin de tradició cristiana, en totes les seves variants, marxista, amb tots els seus accents, o nacionalista, amb totes les seves graduacions, a més de treballar a la recerca de la seva pròpia clientela, col·laboraven pacientment en l'edificació d'un humanisme compartible, més enllà de les diferències, que permetés a Catalunya acumular tolerància, generositat i justícia, per donar-li, dia rere dia, un rostre més humà i un tarannà més acollidor. Més enllà de la unitat política de l'antifranquisme existia aquesta més profunda unió en la divergència de diverses opcions concurrents que conspirava per a l'edificació conjunta d'una ètica col·lectiva catalana.

Avui aquest esforç cultural, competitiu i col·laborador s'ha esfumat. Els humanismes s'han trencat; només en queda, en els seus antics protagonistes, el record de cròniques sentimentals diferents, segons el color de la tradició que els sustentava. En comptes de racionalitats ètiques que agermanaven, resten tan sols epidermis i sensibilitats que separen. Catalunya, globalment, s'ha convertit en un país amb l'humanisme difunt i liquidat i amb el seu record transformat en càrregues emotives, a flor de pell, o acumulades en el subconscient, sempre a punt d'esclatar. Com que cap tasca cultural comú mobilitza les velles tradicions, allò que abans unia avui separa, ferotgement; i el que abans aglutinava per la complementarietat esdevé antagonisme irreconeixible. La excitable sensibilitat cristiana, marxista o nacionalista, ha substituït la dialogant tensió dels vells humanismes. Aquests es movien per raons i esperances; la sensibilitat actual i residual es mou per crispacions i susceptibilitats. Un cristià i un marxista ja no construeixen units gairebé res. Comencen a mirar els aspectes de l'un que repel·leixen l'altre; i viceversa. En aquests exercicis de sensibilitats irritables les anècdotes més trivials ocupen el lloc que abans estava regit per les idees. Les susceptibilitats històriques han agafat el protagonisme dels antics ideals. Les tradicions originàries ja no serveixen per a aportar dialogalment elements a un patriotisme comú, sinó per a buscar punts abismals de discrepància. Entre la tradició nacionalista i la no nacionalista aquest pessigolleig irritable d'epidermis alertades i de sentimentalismes diversos està arribant al zenit. Sense tasca humanística comú la diferència es converteix en repudi. La comprensió degenera en exclusió. Els orígens diversos en racismes espirituals. Mal pot funcionar un país, com la Catalunya d'avui, on el factor més important que distingeix els seus ciutadans és d'una banda la crònica sentimental i de l'altra la irracionalitat visceral consegüent, sense que cap projecte cultural comú ordeni les diversitats i els conflictes en la recerca d'uns ideals mínims, però sòlids, assumibles per tots, en tant que tots tenen ulls posats en un futur humanisme que els salvi de contemplar-se amb contumàcia el melic. Per aquest camí, l'"altre" es converteix en una agressió permanent cap a "un", en lloc de ser un possible col·laborador en una tasca que a tots sobrepassa. Ser "anti" torna a servir per trobar la pròpia identitat. Una identitat que es fonamenta en el repudi, en el fàstic i les seves cortines d'odi, i no en l'afirmació.

Hem retrocedit en una convivència creativa que es va forjar en els darrers vint anys. L'actual convivència no passa de ser una conllevancia forçada per controlar unes agressivitats cívicament perilloses. No neix d'una il·lusió a l'horitzó, sinó d'un elemental instint col·lectiu de supervivència. A pesar que el foc purificador de la crisi de valors ha arrasat i posat en fallida totes les tradicions culturals i els seus fruits. Però un cristià amb la fe en fallida, un marxista amb la lluita de classes en gegantí parèntesi, un nacionalista amb la identitat desarbolada es miren entre si amb més agressivitat desconfiada que quan estaven pletòrics d'idees en la diversitat. La crisi no ha servit de cura d'humilitat que apropés les posicions en la recerca de camins col·lectius per sortir-ne. S'ha convertit en una crispació dogmàtica d'aferrament a les restes de cada naufragi; en una recerca de les identitats ofegades per dubtes i ombres a través de la irada i visceral negació de l'"altre", metamorfosat en contrincant. Els antagonismes obcecats de la vida política catalana són només un reflex d'aquesta situació d'epidermis voraçment enfrontades en la vida cultural. L'absència dels mínims d'unitat política respon a l'absència més fonamental d'una ètica àmplia que només podrà fer-se entre tots. Les impossibilitats dels pactes polítics, per excés d'exclusivisme i suspicàcia emotiva i la falta de racionalitat comprensiva, també apareixen com a fruits de la incomunicació entre velles tradicions que abans es barrejaven en tasques col·lectives. El partidisme polític, exacerbat fins els límits del sectarisme, correspon a la consciència que la recerca d'una ètica comú, a través de la concurrència d'humanismes, ja no és tasca per a la nostra societat, ni és tan sols un dels seus indeclinables quefers culturals.

El problema rau, doncs, en què una societat satisfactòria no pot viure des de la més absoluta i radical absència d'humanisme. Perquè ha estat cada un d'ells qui anava traient a cada tradició dels seus estrets límits i la feia reflexionar, conjuntament amb els altres, en la tasca de fer Catalunya a la mesura dels seus ciutadans considerats des de l'angle de l'exigent dignitat humana. Aquells humanismes posaven a l'ésser humà per sobre de les idees, dels sentiments parcials, de les opcions íntimes. Expressant les tradicions en forma de humanismes, les agermanava en un llenguatge comú que es plasmava en una ètica conjunta. La diversitat d'origens i de tradicions no impedia la confluència de fins. L'objectiu de cada tradició no se situava en la conservació incòlume i autosatisfeta de les seves preteses essències, sinó en la recerca d'un servei creatiu cap a una idea d'ésser humà que la transcendia. La crisi de civilització, en posar en quarantena les falses utopies anteriors, ha tancat les diverses forces culturals en la solitud de les seves tradicions a l'hora que aquestes s'estan desintegrant entre les seves mans. Conservar la tradició, o  les seves restes, sembla més important que posar-la en joc i en risc, al servei d'una causa comú. La tradició, esclerotitzada i visceralitzada, s'ha posat al servei de la resolució de problemes d'identitat cultural. D'aquí que, paralitzat el debat cultural i la seva creativitat, es traslladi la defensa de la tradició amenaçada i escindida al camp polític. Es busca recobrar una identitat cultural i humana, trontollant i problematitzadora, a través d'un triomf electoral d'opcions polítiques que afalagui l'epidermis sentimental d'aquesta identitat.

L'administració i l'ús del poder polític s'està convertint en substitut dels humanismes en barrena; l'ideal d'ésser humà que s'ha de servir i construir col·lectivament s'ha substituït per la prosa implacable d'un poder que només es gaudeix a través de l'exclusió dels perdedors electorals. Quan la batalla electoral sense cuartel ha ocupat el lloc de la confluència dels humanismes es pot dir que la idea concreta de la dignitat de l'humà català, que a tots ens corresponia defensar i promoure, ha desaparegut del mapa polític. Aquest està fet de crispades identitats que naufraguen i necessiten de l'antagonisme total per a palpar-se com a cosa vivent. La política ha ocupat el buit deixat per l'ètica col·lectiva i per això la nostra Catalunya d'avui és cada dia més deshumanitzada; sacrifica al joc polític el creixement dels seus ciutadans com a éssers humans. Una política sense base humanista és un culte al poder com a tal, en comptes d'una purificació d'aquest poder posant-lo al servei de l'ésser humà. Per això la nostra política catalana, en lloc de preocupar-se per l'ésser humà, del que ha perdut una imatge compartible, es preocupa d'afalagar les cròniques sentimentals i les epidermis sectàries. Per això la crispació substitueix al diàleg, l'enfrontament a la col·laboració, les opcions excloents als ideals comuns. Humanitzar la nostra política obligaria a retrobar les intencions dels humanismes en plena "cultura de la crisi"."


Jaume Lorés a La Vanguardia del 12.04.1984





divendres, 24 de novembre de 2017

Valors i pobles




Hodgkin 1996



"Una taula de valors penja sobre cada poble. Guaita, és la taula de les seves superacions; guaita, és la veu de la seva voluntat de poder.

Troba lloable allò que li sembla difícil; allò que és indispensable i difícil, ho anomena "bo", i allò que allibera de la més alta necessitat, el més rar, el més ardu, ho exalça com a sagrat.

(...)

"Sempre has de ser el primer i has de passar davant dels altres: la teva ànima gelosa no ha d'estimar  ningú, fora de l'amic" -això feia estremir l'ànima d'un grec: i per això seguí el camí dels grans homes.

"Dir la veritat i saber fer anar bé l'arc i la fletxa" -això li semblava adorable i alhora difícil a aquell poble del qual prové el meu nom -el nom que m'és adorable i alhora feixuc.

"Honrar pare i mare i ser dòcils envers ells fins a l'arrel de l'ànima": aquesta fou la taula de la superació que un altre poble es penjà al damunt i per això fou poderós i etern.

"Servar fidelitat i per la fidelitat voler donar l'honor i la sang fins i tot per coses dolentes i perilloses": així amb aquesta doctrina es dominà a si mateix un altre poble, i dominant-se així esdevingué feixuc i gràvid de grans esperances."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De les mil fites i de l'única"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 23 de novembre de 2017

Contraposició







"S'està ben orientat quan es té una facilitat interior per accedir a l'essència, alhora que s'actua externament d'acord amb la justícia i se segueix a la raó, sense estar lligat a les coses.

Les maneres perverses es manifesten en una recerca creixent d'un gust més ric, una complaença desenfrenada en el so i la forma, accessos d'eufòria i ràbia, oblit de les conseqüències negatives."


Del Wenzi 57



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 22 de novembre de 2017

Reescoltar




Millares 1959



Perquè a la gent gran ens agrada tornar a escoltar les cançons que sentíem a la nostra joventut? En part és un exercici de nostalgia, d'acord. Però probablement no sigui la part principal. Ho fem perquè en sentir-les ara, aquestes cançons ens mostren aspectes, ens diuen coses, que potser en aquell moment, joves com érem, no vèiem i ara sí que podem copsar. Amb els anys hem anat refinant i enriquint la nostra percepció, i el que veiem ara no és el mateix que vèiem llavors.

A més, ens és més fàcil de sentir i de fruir aquestes cançons que les que s'han anat popularitzant posteriorment, la major part de les quals no coneixem i que no és fàcil que ens agradin, i menys encara que ens emocionin i commocionin com ho van fer les "nostres" cançons.

El nostre món estava poblat de cançons catalanes, tradicionals i "noves", de cançons castellanes i hispàniques en general, de cançons franceses i italianes, i de cançons angloamericanes de menes prou diferents.

Era un panorama ampli i ric, ens en varem estimar moltes (a l'Spotify de merceirai mirem de recollir-ne/recordar-ne tantes com podem). 

Benvinguts siguin, doncs, aquests retrobaments no només nostàlgics amb les cançons i músiques de la nostra joventut.


(post dedicat als nostres amics Lluís Trabal, autor de la seva idea germinal, i Josep Serra, que la va enriquir)





dimarts, 21 de novembre de 2017

El poder i la ment




Francis Bacon 1949



"He estudiat com es detecten trastorns mentals en el llenguatge honest: gestos, tics, llenguatge corporal... Tot allò amb què diem la veritat sense voler.

I què diuen els malalts sense voler?

En els seus textos parlats i escrits solen utilitzar paraules clau i girs que revelen els seus trastorns. I jo m'he especialitzat a localitzar-los en discursos de polítics i poderosos.

Diuen tantes mentides com pensem?

Per descomptat, però la gran pregunta és: per què ens les creiem fins i tot descobrint-les?

M'ho plantejo cada cop que els sento.

I la resposta és perquè la mateixa síndrome que modifica el cervell del poderós, denominada d'Hybris per Owen&Davidson, també afecta de manera simètrica i dinàmica els qui l'obeeixen i reforcen el seu trastorn.

L'Hybris era la supèrbia contra els déus grecs, que la castigaven amb la Nèmesi.

Es tracta, en efecte, d'un trastorn tan antic com el poder humà i sempre universal.

El poder emmalalteix qui mana i obeeix i si és absolut, absolutament?

Ho demostra la història, i ara, modestament, la meva feina en l'anàlisi de marcadors lingüístics en el llenguatge del poderós. Exercir el poder altera la nostra neuroquímica; i ho fa de manera més profunda i persistent com més gran i durador és; i del tot si no té límits.

Com exactament?

Ser obeït –o creure que ho és– magnifica l'autoconfiança del poderós en les seves pròpies habilitats fins a privar-lo de la capacitat de dubtar de si mateix i aïllar-lo de la realitat.

Què passa en la ment de qui obeeix?

Creu més en el que suposa que veu el seu líder que en el que veuen els seus ulls, i això el fa compartir el seu deliri de vegades anticipant-s'hi i sempre reforçant-lo. Hem descrit fins a 14 símptomes de la síndrome d'Hybris.

Els trobaria en la nostra història?

I en la del món, la d'Europa i la del meu país, Gran Bretanya. Ho he descrit amb profusió en els discursos, per exemple, de Harold Wilson, Margaret Thatcher i Tony Blair. Però de segur que la trobaria en polítics espanyols.

Ha analitzat textos i biografia d'algun polític que no patís Hybris?

Alguns desenvolupen mecanismes de prevenció de la síndrome que els permeten minvar-la o no patir-la. John Major, per exemple, va ser primer ministre britànic i no va patir d'Hybris, almenys pel que he observat en els seus textos.

Potser perquè el seu propi partit li va escatimar el reconeixement i l'obediència.

En altres polítics, en canvi, és fàcil d'identificar la tendència a creure que encarnaven les essències d'un Estat o que tenien una relació privilegiada amb Déu o la història, la pàtria, el poble, el destí de la nació...

El pitjor és que hi hagi gent que els creu.

Al creure'ls i aplaudir-los quan parlen d'aquesta manera "del poble" o "la nació", com si fossin mèdiums, reforcen el seu trastorn empitjorant-lo i alhora també agreugen el seu en un bucle delirant que es retroalimenta.

I al final, la política és un manicomi.

El poderós afectat per la síndrome passa de gestionar la realitat tal com és a estar convençut que és ell qui la crea.

I arriba al pensament màgic narcisista?

Al final, en els seus discursos acaba per renyar els fets quan no s'ajusten als seus desitjos.

La síndrome es pateix en altres àrees?

Ha estat descrita en empresaris i altres col·lectius amb poder... I en periodistes, esclar.

Els periodistes amb Hybris passen de descriure la realitat a prescriure-la.

Un altre dels col·lectius on es va observar amb detall la síndrome van ser els brokers de Wall Street als anys de la bombolla. La testosterona que els envaïa quan guanyaven fortunes en minuts els va fer creure que el mercat sempre els obeiria i els va fer més i més agressius en les apostes fins que van causar una recessió.

Com és que no s'adonaven el perill? Avui sembla que estiguessin drogats.

Ho estaven. El seu cervell estava dopat. La síndrome d'Hybris aïlla de la realitat qui la pateix i els que hi creuen –en aquest cas els inversors– fins que la realitat acaba per imposar-los els límits que ells no volien acceptar.

El remei per no patir tots l'Hybris d'alguns és posar límits a qualsevol poder?

És un principi sa, però més fàcil d'enunciar que d'aplicar precisament per la naturalesa de la síndrome, que es retroalimenta. Com més persones segueixen qui la pateix, més reforcen el seu deliri i fan que d'altres s'hi afegeixin per compartir les seves preteses dots. La síndrome fa que tots els afectats es creguin elegits per viure moments excepcionals amb el seu líder.

Sembla que ningú no es vol perdre un bon moment històric darrere d'un gran líder.

I el poder resulta més irresistible com més modifica els nostres cervells. L'Hybris collectiva permet creure que tot és possible i que és la nostra voluntat unida a la de qui ens mana la que ho fa possible.

Quan arriba la caiguda?

Quan la realitat s'imposa. I és més dura com més intensa i duradora ha estat l'Hybris. El poderós caigut sol pidolar atenció com a substitut del seu poder perdut. Blair muntava fundacions i Alex Salmond ha acabat de comediant. La síndrome d'abstinència que segueix la d'Hybris pot acabar, com va acabar la de Harold Wilson, en la bogeria."


Peter Garrard a La Contra de La Vanguardia del 15.11.2017, feta per Lluís Amiguet





dilluns, 20 de novembre de 2017

Quatre crisis




Tàpies 1964



Cadascú veu el món - i el seu país - des del seu petit reducte biogràfic. En el meu cas, és la mirada d'un català nascut el 1951 i amb una trajectòria vital determinada, com totes. Amb interès per la dinàmica social, però sense dedicació professional a la seva anàlisi i coneixement. Per tant, el que jo veig val molt poc, és un simple petit testimoni més d'un temps històric.

Dic això perquè vull parlar de quatre crisis encara vigents que he constatat en el meu itinerari biogràfic i que crec que ajuden a entendre on som. A entendre que em sembla que som en el moment més baix de la psicologia col·lectiva catalana dels darrers seixanta anys. I encara no se sap si hem tocat fons i començarem aviat a remuntar, o bé encara ens espera anar més avall. És possible que les eleccions del 21.12.2017 no serveixin per aclarir la direcció d'aquesta trajectòria. Serà una llàstima.

Constato en primer lloc una crisi religiosa. Amb arrels profundes i diverses, però simbolitzable potser com a punt d'arrencada visible amb la visita de Joan Pau II a Catalunya el novembre de 1982. En poques dècades Catalunya va passar de ser un país activament cristià catòlic a ser un dels països menys religiosos del món. La segona crisi és una crisi cultural. De pèrdua d'empenta i de fe en la pròpia cultura, de pèrdua de creativitat i d'ambició. Probablement va començar obertament el 1993 amb la depressió post-Jocs Olímpics, i es va manifestar amb un cert patetisme en la manca de consistència com a projecte del Fòrum Universal de les Cultures del 2004. La tercera és la crisi política, que es manifesta públicament a partir de l'11 de setembre del 2012, quan l'ANC i altres aconsegueixen l'hegemonia de l'estelada sobre la senyera en la manifestació d'aquella diada. Una crisi que també perdura, que en els darrers dos anys, i especialment en els darrers tres mesos, ha arribat a un nivell insòlit i que no sembla que les eleccions del 21 D puguin tancar, vistes les candidatures presentades. I la quarta crisi és una crisi econòmica d'arrels no econòmiques. Per primera vegada en aquests seixanta anys, factors externs a l'economia tenen un impacte real en l'àmbit econòmic, principalment amb la fuga de seus socials i fiscals d'empreses i amb la reducció de demanda de determinats serveis. Aquesta crisi esclata amb la reunió d'Oriol Junqueras i Isidre Fainé a la seu de la Fundació la Caixa el 03.10.2017, explicada per Manel Pérez a La Vanguardia del 08.10.2017. Encara és massa recent com per avaluar-ne l'abast i la incidència.

Deixo a part la crisi de psicologia individual i col·lectiva viscuda sobretot a partir del 06.09.2017, amb neguits i insomnis no vistos fins ara i una tensió i desorientació col·lectives també noves. Deixo a part les anomenades fractures familiars i de cercles d'amistats derivades del procés independentista unilateral viscut. Tot això és encara més subjectiu que les subjectives impressions sobre les quatre crisis esmentades.

Caldrà seguir molt de prop com evoluciona tot això en els propers mesos i anys. Perquè de cap d'aquestes quatre crisis no n'hem sortit, hi estem simultàniament immersos. El gran repte de futur per a nosaltres, el repte que podria orientar el nostre compromís present i futur amb el país, és precisament el de sortir d'aquestes quatre crisis. Això seria bastir un país nou, un país amb futur.





diumenge, 19 de novembre de 2017

La intrusa



Toulouse-Lautrec 1889


"Un agent d'assegurances, el senyor B., vol emprendre un llarg viatge de negocis, havent de deixar sola la seva jove esposa a la casa de camp, situada a uns cent quilòmetres de la capital. Li disgusta molt deixar-la perquè fa poc temps que s'han casat i estan molt enamorats, però el deure i l'interès l'obliguen a marxar. Aquest viatge havia de durar un mes i mig, però per diverses causes el senyor B. es veu obligat a romandre absent per espai de dos mesos. Finalment arriba el tan desitjat dia de la tornada; quan s'apropa la nit, baixa a l'estació més propera al seu domicili, a l'estació l'espera una carrossa demanada per telegrama; ha fet bons negocis i està content, però més que res està content en pensar que al cap de tant de temps podrà abraçar a la seva bona i bella Maria. Arriba finalment a la porta de fusta del seu jardí. Ja és de nit. El jardiner surt al seu encontre portant un fanal. Mirant al seu voltant tot li sembla nou, encara que res ha canviat. El vell gos blanc el reconeix i li fa festes; la vella criada que l'ha servit des de la infantesa està a l'entrada de la porta, li somriu, li dóna la benvinguda, l'ajuda a treure's el gruixut capot negre especial per a viatges:
- Cap novetat?
- Cap, senyor.
- I la senyora?
- Baixa en aquests moments.

En efecte: per l'escala de faig que condueix a la planta alta baixa una dona que saluda alegrement al senyor B., però aquest, quan la dona és a prop, fa un moviment d'estupor i en lloc d'abraçar-la camina cap enrere sense dir ni paraula. Aquella jove senyora, vestida de vellut, no és la seva Maria, no és la seva esposa. Maria és bruna com una meridional, mentre que aquesta té els cabells d'un color ros cendra; Maria és de mitja alçada i una mica rodona, mentre que aquesta és alta, prima. Ni tan sols els ulls són els mateixos: la desconeguda que pretén abraçar-lo té uns ulls blaus claríssims, gairebé grisos, mentre que els de Maria, foscos i ardents, s'assemblen als d'una dona criolla.

I, no obstant això, aquesta senyora el crida pel seu nom amb veu acariciadora, li demana notícies sobre el seu viatge i la seva salut, pren una de les seves mans i l'atrau cap a ella, el besa amb llavis càlids en ambdues galtes. El viatger és incapaç d'articular una sola paraula, li sembla que en lloc d'entrar a casa ha ingressat al món dels somnis; li agradaria que algú el despertés. Però allà tot és normal excepte la nova dona: la casa és la mateixa de sempre, els mobles són els mateixos que va deixar en partir, el jardiner, deixades les maletes, espera ordres de la propietària de casa, la serventa tracta a la desconeguda com si fos la senyora Maria i fins i tot el gos es mou per allà fent festes i bordant com acostumava fer-ho amb la seva veritable mestressa. Què havia succeït?, per què cap dels presents, excepte ell, no s'adona que aquella dona no és la seva Maria?

Sempre en silenci, el senyor B. segueix a la desconeguda, pugen per l'escala de fusta i entren a la cambra conjugal. També allà està tot igual que abans. La toilette de Maria és la mateixa, amb els seus flascons i altres coses ben conegudes per ell; els vestits de Maria pengen al mateix penjador, el seu retrat, el de B., és a la mateixa tauleta de l'esposa. La nova Maria s'aprofita de la seva torbació per abraçar-lo i besar-lo a la boca, i ell sent que el perfum és el mateix, ben conegut, exòtic i intens, tot i que el cos sigui divers.

-Estàs cansat? - li pregunta la dona -. Vols reposar una mica abans de baixar a sopar? Em sembla que estàs estrany, molt canviat. Per què et mostres tan fred amb mi, que t'estic esperant des de fa temps?, t'ha passat una cosa desagradable?, no et sents bé?, vols beure un glop del teu licor preferit?, sempre he tingut a mà l'ampolla per al teu retorn ...

- No necessito res - aconsegueix dir, finalment, el senyor B.-. Només voldria descansar una mica i reflexionar sobre el que està succeint. No ho puc comprendre. Deixa'm sol un moment.

- Com vulguis - respon dolçament la dona. Vaig a la cuina per vigilar que el sopar estigui a punt. He fet preparar els plats que més t'agraden.

Estreny la seva mà, li somriu i surt de la cambra. El senyor B., vestit com havia arribat, s'estira al llit pressentint que s'aproxima una mena de vertigen. No aconsegueix adonar-se de la inaudita aventura que li està succeint. En el seu atordiment no és capaç de trobar una explicació satisfactòria. Què havia passat? Durant aquells dos mesos d'absència, ¿s'hauria transformat ell fins al punt de no reconèixer ja a la seva estimada esposa, o potser, tot i que ningú se n'adonés, la seva Maria hauria canviat enterament deixant de ser com era abans?; o una altra hipòtesi encara més absurda i paorosa: ¿la veritable Maria hauria estat treta d'allà per la força, potser fins i tot assassinada, comptant amb la complicitat del servei, i una altra dona a la qual mai havia vist però que tal vegada l'estimava, hauria ocupat el lloc de la primera?

Totes aquestes suposicions li van semblar igualment infundades, i va procurar fer-les desaparèixer de la seva ment. Però, per més que fes treballar la fantasia no aconseguia trobar explicacions més naturals i convincents. El senyor B. no era un romàntic i no sentia cap simpatia pels relats d'Hoffmann i de Poe. Finalment va prevaldre en ell el bon sentit: va decidir no fer cas de res i adaptar-se, si més no en les aparences, a aquella incomprensible situació. Acceptaria i recitaria la seva part en la comèdia, tractant a la desconeguda com si fos en veritat la seva Maria. Potser, passant el temps i amb una tenaç observació, arribaria a descobrir la veritat. Aquesta resolució va calmar la seva excitació, però no va mitigar la intensitat dels seus pensaments. Quan la falsa Maria va entrar una altra vegada a l'habitació matrimonial, el senyor B. es va aixecar del llit i va veure brillar una nova esperança: en la penombra li va semblar que era ella, la que havia deixat en partir. Però, només per un brevíssim moment; després, era la desconeguda, la intrusa.

Va aconseguir ser amo de si mateix i la va agafar pel braç, comprovant amb estupor que aquell braç, tebi a través de la tènue màniga, li recordava el de Maria, tant que gairebé va sentir remordiment. La nova esposa es mostrava afectuosa, sol·lícita, alegre, elegant, com l'anterior. Ara, l'experiència que pensava fer li semblava menys difícil, menys paorosa. Van baixar junts per anar a sopar... "


Giovanni Papini a El llibre negre (1951), capítol 59





dissabte, 18 de novembre de 2017

Populisme




Ibarrola



Ha esdevingut l'independentisme polític català en els darrers temps un populisme?

De cara a tenir més elements per mirar de respondre a la pregunta, recollim el que Anton Costas i José Antonio Zarzalejos han resumit recentment com a trets del populisme:

- la creença dels populistes que només ells són els legítims representants del "poble". Un sol poble que tindria una sola veu, la d'ells.

- la orientació antipluralista, dirigida a la supressió de qualsevol expressió de la societat civil oposada a les seves directrius.

- la immunitat dels seus arguments a l'evidència empírica. Els és igual que els fets no donin suport a les seves posicions, continuen reiterant-les com si fossin veritats objectives.

- la funcionalitat del seu interès en els processos democràtics. És a dir, els interessen en la mesura que aquells processos confirmin el que ells han determinat a priori que ha de ser la voluntat del poble.

- l'adopció d'estratègies dirigides a l'ocupació del poder que poden involucrar activitats de clientelisme polític i de corrupció. El populisme no és pròpiament una ideologia o un programa polític sinó una estratègia oportunista de presa del poder. Per això en les seves accions domina el procés de presa del poder, no el programa polític que es vol construir. Aquest objectiu oportunista fa que els populistes desenvolupin aliances polítiques parlamentàries que en principi semblarien improbables.

- la democràcia directa i les decisions per aclamació. Menysteniment del pluralisme social i polític. En aquest sentit, el populisme és profundament antiliberal. La seva democràcia és aclamativa, no representativa. Per això la mentalitat populista és moralment ombrívola.

- la reducció dels problemes complexos a solucions simples (l'èpica paradisíaca d'un futur sempre millor).

- la rotunda dicotomia entre "ells" i "nosaltres" (dialèctica amic/enemic).

- la creació d'una legalitat i una legitimitat alternatives a les establertes.

- la reacció hiperbòlica a qualsevol greuge.

- la pretesa absència de costos a l'hora de capgirar el sistema polític vigent.

- el recurs a una astúcia de vol baix, purament enganyosa, a efectes òptics. 

- la deriva cap a formes d'autocràcia, on un home o una dona concentra a les seves mans, de manera fàctica i no normativament atribuïda, tot el poder. Els autòcrates solen recórrer a instàncies socials de pressió, políticament irresponsables, sense funcions públiques, dirigides per particulars sense estatut funcionarial ni elecció pública.





divendres, 17 de novembre de 2017

Fuig




Hodgkin 2004



"Fuig, amic meu, cap a la teva solitud!  Et veig atordit de la fressa dels grans homes i et veig crivellat dels fiblons dels petits.

Bosc i roca saben callar dignament amb tu. Torna a ser igual que l'arbre que estimes, l'arbre de grans branques: silenciós i atent penja sobre el mar.

(...)


Tu, que estimes la veritat, no tinguis gelosia d'aquests incondicionals i acuitadors! Mai encara la veritat no s'ha arrepenjat al braç d'un incondicional.

(...)

Tots els pous fondos viuen lentament les experiències: llargament han d'esperar fins a saber què caigué en llur profunditat.

Tot allò que té grandesa s'aparta del mercat i de la fama: apartats del mercat i de la fama han viscut des de sempre els inventors de nous valors.

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud: et veig crivellat de mosques verinoses. Fuig cap a on bufa un aire rúfol, fort!

Fuig cap a la teva solitud! Has viscut massa prop dels coquins i dels mesquins. Fuig de llur venjança invisible! Per a tu no són res més que venjança.

No alcis més el braç contra ells! Són innombrables, i el teu destí no és pas ser espantamosques.

(...)

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud i cap a on bufa un aire rúfol, fort. El teu destí no és pas ser espantamosques."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De les mosques del mercat"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)