dimecres, 27 de desembre del 2017

L'origen del sentit



Fautrier 1926



"Som animals.

Mamífers, primats super-superiors, etc. Sense cap més raó per estar al planeta Terra i per fer en ell el que sigui que les altres espècies d'aquest planeta o d'un altre.

Però som especials.

Tots els animals, cada un a la seva manera, constaten, observen, reflexionen. Els seus sentits transmeten informacions incompletes al cervell, que construeix amb elles la imatge d'un món complet.

Mal que bé, treuen conclusions, se les comuniquen, cooperen i s'esforcen tan com poden per a sobreviure.

La nostra especialitat, la nostra prerrogativa, la nostra mania, la nostra glòria i la nostra caiguda és el perquè.

Per què el perquè? D'on sorgeix?

El perquè sorgeix del temps.

I d'on ve el temps?

Des que els éssers humans, els únics de tots els éssers vius terrestres, saben que han nascut i que es moriran.

Aquests dos sabers ens proporcionen quelcom que ni tan sols posseeixen els nostres parents més propers, els ximpanzés i els bonobos: la intuïció del que és tota una vida.

Només nosaltres percebem la nostra existència a la terra com un trajecte dotat de sentit (significat i direcció). Un arc. Una corba des del naixement fins a la mort. Una forma que es desplega en el temps, amb un inici, peripècies i una fi. En altres paraules: un relat.

"Al principi era el Verb" vol dir: el verb (l'acció dotada de sentit) assenyala el principi de la nostra espècie.

El relat confereix a la nostra vida una dimensió de sentit que els altres animals desconeixen. Per aquesta raó, , d'ara endavant escriuré aquest sentit amb majúscula. El Sentit humà es diferencia del sentit animal en que es construeix a partir de relats, històries i ficcions.

- - - 

L'univers com a tal no té Sentit. És silenci.

Ningú ha introduït el Sentit en el món. Només nosaltres.

El Sentit depèn de l'ésser humà, i l'ésser humà depèn del Sentit.

Quan haguem desaparegut, encara que el sol continuï emetent llum i calor, ja no hi haurà Sentit enlloc. Ningú vessarà llàgrimes per la nostra absència i ningú traurà conclusions respecte al significat del nostre breu pas pel planeta Terra. Aquest significat s'acabarà amb nosaltres.

Com la natura, els éssers humans no suportem el buit. Som incapaços de constatar sense intentar immediatament "entendre". I entenem bàsicament a través de relats, és a dir, de ficcions.

No en tenim prou amb observar, construir i deduir els sentits dels aconteixements que tenen lloc al nostre voltant. No. Necessitem que aquest sentit es desplegui, i el que fa que es desplegui no és el llenguatge, sinó el relat. Per això tots els éssers humans elaboren maneres de marcar el temps (rituals, dates, calendaris, festes estacionals, etc.), marca indispensable per tal que apareguin els relats.

Les mones poden aprendre milers de paraules i manipular mal que bé signes lingüístics, però no expliquen històries.

Ni tan sols poden dir-se: "ens veiem demà a la mateixa hora."

Quan els antílops arriben a un riu sec, busquen aigua en un altre lloc o es moren de set. Els humans, davant de la mateixa constatació desoladora, busquen també aigua en un altre lloc, però abans de morir de set interpreten. Resen, ballen, busquen culpables i elaboren rituals propiciatoris per a convèncer als esperits que els hi enviïn la pluja.

El sentit ascendeix a Sentit.

Ho traduïm, ho metamorfosem, ho metaforitzem tot. Sí, fins i tot en l'època moderna, desencantada, científica, racional i il·lustrada.

Perquè la vida és dura, i no dura gaire, i som els únics que ho sabem.

- - - 

El real-real no existeix per als humans. Tot és real-ficció, perquè sempre vivim en el temps.

La narrativitat es va desenvolupar en la nostra espècie com a tècnica de supervivència. Està inscrita en els racons del nostre cervell. L'Homo sapiens, més feble que els altres grans primats, va entendre al llarg de milions d'anys d'evolució que era vital per a ell dotar de Sentit el real mitjançant les afabulacions.

I és el que tots fem a totes hores, sense voler, sense saber-ho i sense poder evitar-ho.

La vida dels primats al planeta Terra és plena de perills i amenaces. Tots els primats miren de protegir-se enviant-se senyals. Només nosaltres fantasiegem, extrapolem i teixim històries per a sobreviure, i ens creiem a ulls clucs les nostres històries.

Parlar no és només anomenar, donar compte del real. També és donar-li forma, interpretar-ho i inventar-ho.

El real no té nom. El nom "exacte" o "natural" -d'un objecte, acte o sentiment- no existeix.

Per més que ens remuntem en les etimologies, de paraula en paraula, només trobem més paraules, és a dir, més signes arbitraris que desglosen el món, que no troben objectes sinó que els construeixen.

Només nosaltres els hem engendrat. Són reals, perquè formen part de la nostra realitat, però no són "veritables".

Sense humans no hi ha noms.

Déu anomenant els primers humans, etc. és una ficció. No som creació de Déu. Déu és creació nostra.

Déu només pot existir en les nostres històries. Per a ser Déu cal parlar, i per a parlar cal un  idioma, i per a tenir un idioma cal formar part de la història humana.

En realitat Déu i els déus formen part d'aquesta història, encara que es neguin sistemàticament a admetre-ho.

(...)

L'específicament humà no és ser amable o malvat, cruel o compassiu, sinó el dir-se que ho som per alguna cosa. Ara bé, aquesta cosa (religió, país o llinatge) sempre és una ficció.


(...)


No és possible ni desitjable eliminar les ficcions de la vida humana. Són vitals i consubstancials per a nosaltres. Creen la nostra realitat i ens ajuden a suportar-la. Són unificadores, tranquil·litzadores i indispensables. (...)

L'única cosa que podem fer és mirar de triar ficcions riques i boniques, complexes i plenes de matisos, en lloc de simples i brutals."


Nancy Huston a L'Espèce fabulatrice (2008)