diumenge, 31 de març del 2013

Pasqua de Resurrecció



Duccio 1311


La vida dels deixebles va canviar, precisament, després de morir Jesús. És com si uns dies després de morir descobrissin l'impacte que havia tingut en ells, com els estimava, com se'ls hi havia ficat a dins. Van experimentar la commoció derivada d'aquest amor, i d'això en van dir "creure": sentir en un mateix aquest impacte.

Es tracta d'"una commoció profunda que transforma les persones", en paraules de Josep Miralles. A partir d'aquesta experiència de la vigència de la persona de Jesús, la vida dels deixebles canvia. Era com si l'esperit de Jesús s'hagués fet viu en els deixebles, hagués ressuscitat en els deixebles. I en van dir Resurrecció de Jesús, un dels referents simbòlics centrals del cristianisme.

I els deixebles van considerar que aquesta experiència era d'una naturalesa peculiar que feia que no només ells, que l'havien conegut, podien sentir aquest impacte, i d'aquí que es posessin a anunciar-lo: es podia "creure", es podia viure la relació, es podia rebre l'impacte sense haver "tocat" Jesús.

Al cristià, Jesús li canvia la vida, el fa diferent; l'impacte de la relació amb ell el trasbalsa, el transforma.



dissabte, 23 de març del 2013

dijous, 21 de març del 2013

Carner: Aigües de la primavera






"Aigües de la primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d'una trista fotja
tremolen els cels divins.
S'acuita la neu a fondre's
i baixa torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins:
”L'un molia or i plata,
l'altre perles i robins,
l'altre l'amor de les dames
que captiven els fadrins”."


Josep Carner a Els fruits saborosos (1906)





dimecres, 20 de març del 2013

Victor Hugo: Printemps





Voici donc les longs jours, lumière, amour, délire !
Voici le printemps ! mars, avril au doux sourire,
Mai fleuri, juin brûlant, tous les beaux mois amis !
Les peupliers, au bord des fleuves endormis,
Se courbent mollement comme de grandes palmes;
L’oiseau palpite au fond des bois tièdes et calmes;
Il semble que tout rit, et que les arbres verts
Sont joyeux d’être ensemble et se disent des vers.
Le jour naît couronné d’une aube fraîche et tendre;
Le soir est plein d’amour ; la nuit, on croit entendre,
A travers l’ombre immense et sous le ciel béni,
Quelque chose d’heureux chanter dans l’infini.


Victor Hugo



dilluns, 18 de març del 2013

Machado: La primavera besaba





La primavera besaba
suavemente la arboleda,
y el verde nuevo brotaba
como una verde humareda.
Las nubes iban pasando
sobre el campo juvenil...
Yo vi en las hojas temblando
las frescas lluvias de abril.
Bajo ese almendro florido,
todo cargado de flor
—recordé—, yo he maldecido
mi juventud sin amor.
Hoy, en mitad de la vida,
me he parado a meditar...
¡Juventud nunca vivida,
quién te volviera a soñar!


Antonio Machado



diumenge, 17 de març del 2013

Carolina Herrera





Aquests dies expresso en veu alta en alguns entorns la meva crítica ferotge als anuncis televisius de Carolina Herrera (dit amb accent anglès, si us plau!), tant el que es fa en blanc i negre sobre una discoteca de VIPs com el que es fa en colors amb uns caps de girafa entrant per unes finestres. Els considero nefastos, transmissors d'un model de vida absolutament improcedent, inconsistent i sense cap qualitat humana, pures apologies d'una diversió frívola i ostentosa, d'un pseudoaristocratisme sense cap sentit, d'una inconsistència absoluta, d'una exhibició de luxe forassenyat, d'una capacitat de desorientació sobre quina és la vida a la que aspirar que deixa al·lucinat; d'una, deixeu-m'ho dir, notable capacitat de perversió.

Quan dic això, la gent se'm queda mirant amb cara de no entendre res. Quin problema hi ha? Què passa amb aquests anuncis? Si estan molt ben fets i són molt originals... Em miren amb desconcert i incomprensió, com si vingués d'un altre món i parlés un llenguatge incomprensible. Quin mal fan aquests anuncis? Si l'única cosa que pretenen és vendre més! Si estan molt al dia! Si això és el que han de fer els anuncis, atreure la nostra atenció, connectar amb les pulsions fondes del nostre inconscient, amb allò que realment desitgem, i així impulsar-nos a donar un poder simbòlic a aquell producte i comprar-lo!

I jo passo per idiota, per zombie, per algú que no entén res, o bé per un vell moralista reaccionari amb por de tot, que considera que la gent no és prou gran i madura com per no deixar-se corrompre o influir per una banalitat anecdòtica com és la publicitat comercial. I tothom troba natural que aquests anuncis existeixin tranquil·lament, i que ningú els critiqui: si ja se sap, la publicitat funciona així, que prou difícil és vendre avui en dia... Què vols tu, prohibir-los en nom de no se sap quina moralitat? Que no estem en temps de censures, noi, que no estàs al cas de com funciona el món modern, de la llibertat d'expressió! Si a algú li molesten aquests anuncis, doncs que no compri el producte i ja està, no ens vinguis amb rollos de valors, de configuració de l'ideari socialment compartit, d'impacte en la cultura de masses, de penetració invisible en l'inconscient col·lectiu i en els inconscients personals, de configuració de les aspiracions socials i personals... Que la gent ja és prou gran i madura i se sap espavilar; no cal que vinguis tu amb les teves pretensions d'il·lustrat passat de moda volent "educar el poble" o protegir-lo de les "males influències"...

I no pots de deixar de sentir-te estrany, incomprès, predicador en el desert, absurd apòstol d'axiologies que ningú no demana. Et sembla que et fas preguntes que, per molt que tu les trobis pertinents, no interessen: Quin és el nostre model de vida reeixida? Què és allò que volem ser, com és la vida ideal a la que aspirem i per la que ens esforcem? Com ens agradaria viure si poguéssim triar? A què aspirem, on volem arribar? I et sents portat a callar, a fer la teva via prescindint de què passa al teu voltant, per molt que et sembli que hi ha coses que no van per on haurien d'anar. Viure com a tu et sembla millor, i deixar de preocupar-te per si això coincideix amb el criteri d'altres o no. Oblidar tota possibilitat de reacció social crítica, de queixa o protesta col·lectives, fins i tot de simple debat obert al respecte.

I si t'agafen ganes de plorar o rondinar davant del panorama, doncs ves-te'n a dalt d'una muntanya i plora allà sol, menja't per berenar la teva ràbia o disconformitat i no empipis, que el món va per on pot i no hi ha altres camins, que prou malament ho estem passant amb la crisi com perquè algú vingui a fer nosa amb crítiques ridícules... als anuncis de Carolina Herrera!



dissabte, 16 de març del 2013

Costa i Llobera: Primavera





L’abril és arribat. De flors vestida
riu la terra, del sol enamorada,
i el sol li envia, amb amorosa ullada,
ric present de colors, de llum i vida.
L’airet qui juga dins la vall florida
vola escampant essència regalada,
canta el dolç rossinyol per l’enramada
i cançons noves a cantar convida.
Pertot bellesa nova i alegrança...
Sembla que el món d'aquella edat primera
del Paradís perdut fa recordança.
Res com tu en aquest món, oh Primavera!
Mes no..., jo sé un abril que al teu s’avança:
l’abril d'un cor qui creu, ama i espera!


Miquel Costa i Llobera



divendres, 15 de març del 2013

Martí i Pol: Primavera








"Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l'home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L'oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l'aigua del riu,
s'ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s'ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l'escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l'home que empeny un carretó pel carrer,
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
i n'ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble."



Miquel Martí i Pol






dijous, 14 de març del 2013

Rosselló-Pòrcel: Cançó després de la pluja







El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
A l’escarabat bum
bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.
Una mica de cel blau,
una mica
mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.
Qui puja la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.
El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!



Bartomeu Rosselló-Pòrcel




dissabte, 9 de març del 2013

Valors i partits polítics


Tobey 1958


Aquest matí, en una taula rodona sobre nous valors, en Joan Subirats ha dit: "els partits del futur s'hauran d'assemblar més als partits de sota el franquisme." Comparteixo l'opinió, que interpreto de la següent manera.

Durant el franquisme, militar en un partit polític comportava assumir riscos i no obtenir compensacions. Això només es podia assumir en base a l'adhesió, conscient o inconscient, a uns determinats valors, o sigui des d'un cert nivell de qualitat humana (aquí, quan parlem de "valors" ho fem en el mateix sentit que quan parlem d'educar els joves en valors, o sigui ens referim als grans valors, als valors fonamentals). Això no vol dir que s'hagués de ser sant o heroi per militar, però sí que comportava estar immers en una dinàmica de compromís amb determinats valors, ni que fos de manera implícita. Aquesta mena d'exigència objectiva feia que el nombre de militants no fos gaire elevat.

Acabat el franquisme, els dos factors esmentats en relació a la militància en partits polítics van canviar. El risc va anar desapareixent, i la possibilitat d'obtenció de compensacions personals va anar augmentant. Gent nova es va incorporar als partits, i alguns dels antics militants es van trobar incòmodes amb aquest canvi de l'estil de militant i van anar deixant la militància. Gradualment, aquest procés objectiu, no derivat de la bona fe o la mala fe de ningú, va anar modificant el tipus mig de militant, avançant cap a un nou model on l'adhesió a uns valors i l'assumpció d'una certa qualitat personal com a requisit per a la militància política van anar perdent rellevància, quedant en segon terme respecte a les competències tècniques, les habilitats d'intermediació i a la lleialtat personal, per exemple. Uns nous criteris passaven a ser decisius a l'hora de configurar la militància.

Aquesta nova etapa es va anar allargant, el que va permetre la consolidació i l'accentuació d'aquesta tendència. I amb l'arribada de l'eufòria econòmica de finals dels anys 90 fins al 2007, les condicions objectives encara la van afavorir més, i la rellevància de la qualitat personal en la militància política va passar a ser encara més secundària. Probablement això té alguna incidència en l'extensió de les pràctiques corruptes que actualment van sortint a la superfície (i que, de fet, eren prou conegudes, especialment a l'interior dels partits).

Ara, aquest model de militant sembla estar arribant al seu límit, dóna símptomes d'esgotament. La crisi econòmica i institucional que estem vivint ho posa encara més en evidència. Per dir-ho d'alguna manera, els nostres partits polítics s'han convertit amb estructures amb un nivell axiològic insuficient (el mateix podríem dir d'altres estructures, però ara estem parlant dels partits).

Insisteixo: estem parlant de dinàmiques estructurals objectives, no de culpes ni de dosis majors o menors de mala fe. I la majoria dels militants actuals als partits segueixen essent persones normals, no pas més despreocupades pels valors que la resta de la població, i amb una gran capacitat d'anàlisi i esforç. Però la conscienciació i el treball a nivell dels valors i la qualitat personal no forma part de les seves prioritats, no és un eix vertebrador de la seva estructura de personalitat, no està en primer pla en les seves preocupacions, no forma part de l'horitzó i el vocabulari habitualment presents en les seves dinàmiques quotidianes; fins i tot és una temàtica que els pot semblar una mica metafísica o il·lusòria, ingènua, i més aviat inapropiada en el món de la dura pugna política, un món implacable on no s'està per floritures idealistes.

Per encarar bé la crisi actual i tenir la capacitat de generar nous horitzons de futur sembla imprescindible, doncs, una modificació d'aquesta tendència, d'aquest model de militància política. És el que alguns comencen a formular en termes de "regeneració", d'una renovació de la dinàmica política que passa inevitablement per una profunda revisió de les estructures internes dels partits i de la mena de militants que acullen.

No val ridiculitzar aquesta orientació dient que és utòpica, que és impossible fer els partits a base de gent de referència indiscutible, que això és angelisme irreal, pur somni d'una nit d'estiu. Dir això és una mala manera de defensar el status quo actual. Tothom té febleses i limitacions, evidentment; però això no vol dir que no es pugui demanar als militants una voluntat -i una pràctica- d'integritat i coherència, una aspiració a esdevenir referents de comportament, al nivell que sigui, des del de barri al de país. Tampoc val dir que això dels valors i la qualitat humana és molt vaporós, imprecís, relatiu i subjectiu, i que no hi ha manera de tenir-ho en compte com a criteri operatiu. Qui ho vol tenir en compte, ho pot tenir en compte; qui ho vol treballar, ho pot treballar. Siguem sincers i honestos amb nosaltres mateixos, no deixem anar cortines de fum per amagar les nostres mancances.

Aquesta reorientació de la mena de militància, es podrà dur a terme des de dins dels partits actuals? Tindran la capacitat d'autoregenerar-se? Hi ha gent dins dels partits en condicions d'encapçalar processos de renovació d'aquesta mena? O bé, com la història ens ha mostrat sovint, les estructures i institucions són incapaces de transformar-se i no queda cap més remei de substituir-les per unes altres de noves? Estan els partits actuals condemnats a l'extinció, i l'alternativa només podrà venir de noves organitzacions polítiques que incorporin aquests criteris d'exemplaritat, anant més enllà de la simple aplicació de criteris d'eficiència, habilitat i lleialtat? Aquest és un dels grans dilemes que tenim al davant, i seria important clarificar-lo aviat, donat el nivell de risc del context social en el que ens trobem.

Una darrera pregunta: tindrà el país prou gent que respongui a aquest perfil desitjat com per regenerar les seves estructures polítiques? Hi ha prou gent que tingui el tema dels valors explícitament a la seva agenda personal, per dir-ho de manera col·loquial? Ho espero i ho desitjo, però no tinc prou indicis que permetin pensar que aquest procés es pugui donar per garantit. El país ha passat un llarg període una mica massa despreocupat d'aquestes qüestions, i de vegades hom pot pensar que el procés de secularització viscut a Catalunya en els darrers trenta anys no només ha suposat un distanciament respecte als àmbits religiosos, sinó també una certa despreocupació respecte a la temàtica dels valors i la qualitat personal, per molt que algunes minories hagin treballat amb energia qüestions com ara l'autoconeixement o el nou paradigma. És el conjunt de la societat el que pot haver experimentat aquest afebliment axiològic (Valors tous en temps durs és el significatiu títol del resum dels resultats de la darrera Enquesta europea de valors aplicada a Catalunya), i això pot condicionar significativament la nostra capacitat de regeneració social i política, i concretament dels partits polítics. És cert que la història, com l'aigua, sempre troba camins per on transitar, però que aquests siguin més o menys agradables i pacífics ja depèn de la nostra capacitat de conduir les seves dinàmiques amb encert.



dijous, 7 de març del 2013

Primavera de 1939







"Tothom la sentia, encara que ningú no sabia com havia arribat. Era en l'aire i era en la sang. Quelcom s'havia descenyit, quelcom s'havia esquinçat, no allà, al camp, sinó en un lloc infinitament llunyà per a ells, i havia ocorregut com ocorria sempre: una ordre de la terra donada amb misteri, secretament, un gest imperceptible de les branques dels arbres, i les sabes començaven a pujar; un càlid alè arribava a les planes, i les ocultes llavors esclataven; una mà d'or s'enfonsava als cims nevats, i els rius cantaven en veu més alta i els bous tenien una nova dolçor als ulls..."


Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços (1942)