dissabte, 9 de març de 2013

Valors i partits polítics


Tobey 1958


Aquest matí, en una taula rodona sobre nous valors, en Joan Subirats ha dit: "els partits del futur s'hauran d'assemblar més als partits de sota el franquisme." Comparteixo l'opinió, que interpreto de la següent manera.

Durant el franquisme, militar en un partit polític comportava assumir riscos i no obtenir compensacions. Això només es podia assumir en base a l'adhesió, conscient o inconscient, a uns determinats valors, o sigui des d'un cert nivell de qualitat humana (aquí, quan parlem de "valors" ho fem en el mateix sentit que quan parlem d'educar els joves en valors, o sigui ens referim als grans valors, als valors fonamentals). Això no vol dir que s'hagués de ser sant o heroi per militar, però sí que comportava estar immers en una dinàmica de compromís amb determinats valors, ni que fos de manera implícita. Aquesta mena d'exigència objectiva feia que el nombre de militants no fos gaire elevat.

Acabat el franquisme, els dos factors esmentats en relació a la militància en partits polítics van canviar. El risc va anar desapareixent, i la possibilitat d'obtenció de compensacions personals va anar augmentant. Gent nova es va incorporar als partits, i alguns dels antics militants es van trobar incòmodes amb aquest canvi de l'estil de militant i van anar deixant la militància. Gradualment, aquest procés objectiu, no derivat de la bona fe o la mala fe de ningú, va anar modificant el tipus mig de militant, avançant cap a un nou model on l'adhesió a uns valors i l'assumpció d'una certa qualitat personal com a requisit per a la militància política van anar perdent rellevància, quedant en segon terme respecte a les competències tècniques, les habilitats d'intermediació i a la lleialtat personal, per exemple. Uns nous criteris passaven a ser decisius a l'hora de configurar la militància.

Aquesta nova etapa es va anar allargant, el que va permetre la consolidació i l'accentuació d'aquesta tendència. I amb l'arribada de l'eufòria econòmica de finals dels anys 90 fins al 2007, les condicions objectives encara la van afavorir més, i la rellevància de la qualitat personal en la militància política va passar a ser encara més secundària. Probablement això té alguna incidència en l'extensió de les pràctiques corruptes que actualment van sortint a la superfície (i que, de fet, eren prou conegudes, especialment a l'interior dels partits).

Ara, aquest model de militant sembla estar arribant al seu límit, dóna símptomes d'esgotament. La crisi econòmica i institucional que estem vivint ho posa encara més en evidència. Per dir-ho d'alguna manera, els nostres partits polítics s'han convertit amb estructures amb un nivell axiològic insuficient (el mateix podríem dir d'altres estructures, però ara estem parlant dels partits).

Insisteixo: estem parlant de dinàmiques estructurals objectives, no de culpes ni de dosis majors o menors de mala fe. I la majoria dels militants actuals als partits segueixen essent persones normals, no pas més despreocupades pels valors que la resta de la població, i amb una gran capacitat d'anàlisi i esforç. Però la conscienciació i el treball a nivell dels valors i la qualitat personal no forma part de les seves prioritats, no és un eix vertebrador de la seva estructura de personalitat, no està en primer pla en les seves preocupacions, no forma part de l'horitzó i el vocabulari habitualment presents en les seves dinàmiques quotidianes; fins i tot és una temàtica que els pot semblar una mica metafísica o il·lusòria, ingènua, i més aviat inapropiada en el món de la dura pugna política, un món implacable on no s'està per floritures idealistes.

Per encarar bé la crisi actual i tenir la capacitat de generar nous horitzons de futur sembla imprescindible, doncs, una modificació d'aquesta tendència, d'aquest model de militància política. És el que alguns comencen a formular en termes de "regeneració", d'una renovació de la dinàmica política que passa inevitablement per una profunda revisió de les estructures internes dels partits i de la mena de militants que acullen.

No val ridiculitzar aquesta orientació dient que és utòpica, que és impossible fer els partits a base de gent de referència indiscutible, que això és angelisme irreal, pur somni d'una nit d'estiu. Dir això és una mala manera de defensar el status quo actual. Tothom té febleses i limitacions, evidentment; però això no vol dir que no es pugui demanar als militants una voluntat -i una pràctica- d'integritat i coherència, una aspiració a esdevenir referents de comportament, al nivell que sigui, des del de barri al de país. Tampoc val dir que això dels valors i la qualitat humana és molt vaporós, imprecís, relatiu i subjectiu, i que no hi ha manera de tenir-ho en compte com a criteri operatiu. Qui ho vol tenir en compte, ho pot tenir en compte; qui ho vol treballar, ho pot treballar. Siguem sincers i honestos amb nosaltres mateixos, no deixem anar cortines de fum per amagar les nostres mancances.

Aquesta reorientació de la mena de militància, es podrà dur a terme des de dins dels partits actuals? Tindran la capacitat d'autoregenerar-se? Hi ha gent dins dels partits en condicions d'encapçalar processos de renovació d'aquesta mena? O bé, com la història ens ha mostrat sovint, les estructures i institucions són incapaces de transformar-se i no queda cap més remei de substituir-les per unes altres de noves? Estan els partits actuals condemnats a l'extinció, i l'alternativa només podrà venir de noves organitzacions polítiques que incorporin aquests criteris d'exemplaritat, anant més enllà de la simple aplicació de criteris d'eficiència, habilitat i lleialtat? Aquest és un dels grans dilemes que tenim al davant, i seria important clarificar-lo aviat, donat el nivell de risc del context social en el que ens trobem.

Una darrera pregunta: tindrà el país prou gent que respongui a aquest perfil desitjat com per regenerar les seves estructures polítiques? Hi ha prou gent que tingui el tema dels valors explícitament a la seva agenda personal, per dir-ho de manera col·loquial? Ho espero i ho desitjo, però no tinc prou indicis que permetin pensar que aquest procés es pugui donar per garantit. El país ha passat un llarg període una mica massa despreocupat d'aquestes qüestions, i de vegades hom pot pensar que el procés de secularització viscut a Catalunya en els darrers trenta anys no només ha suposat un distanciament respecte als àmbits religiosos, sinó també una certa despreocupació respecte a la temàtica dels valors i la qualitat personal, per molt que algunes minories hagin treballat amb energia qüestions com ara l'autoconeixement o el nou paradigma. És el conjunt de la societat el que pot haver experimentat aquest afebliment axiològic (Valors tous en temps durs és el significatiu títol del resum dels resultats de la darrera Enquesta europea de valors aplicada a Catalunya), i això pot condicionar significativament la nostra capacitat de regeneració social i política, i concretament dels partits polítics. És cert que la història, com l'aigua, sempre troba camins per on transitar, però que aquests siguin més o menys agradables i pacífics ja depèn de la nostra capacitat de conduir les seves dinàmiques amb encert.