dijous, 25 de desembre de 2008

Celebrar el Nadal


Un espai de meditació pel temps de Nadal, amb música de l'Oratori de Nadal de J.S. Bach.
Nadal
View more videos from Merce.i.Rai.


dimecres, 24 de desembre de 2008

Martí i Pol: Nadal



Sano di Pietro 1445


"Venturós qui guarneix en son cor
—molsa i grèvol— la pau d’un pessebre
i esbatana la humida palpebra
cor endins a la llum que no mor.

Qui s’agença un Nadal per conhort
amb l’encís delicat de l’orfebre,
un Nadal que esvaint la tenebra
fa més pura l’estrella que és nord.

Venturós qui gronxola l’Infant
i oblidant-se del món un instant,
i de viure, a la Vida s’atansa.

Venturós qui el misteri reviu
cada jorn amb plaer renadiu
en un íntim esclat retrobant-se."



Miquel Martí i Pol

dissabte, 20 de desembre de 2008

Teilhard







"Ja que, en fi, per a ser cristià, ¿cal renunciar a ser humà en el sentit ampli i profund de la paraula, asprament i apassionadament humà? Per seguir a Jesús i tenir accés al seu cos celestial, ¿cal renunciar potser a l'esperança de que palpem i preparem una mica d'absolut cada vegada que, a cops del nostre treball domestiquem una mica més de determinisme, adquirim una mica més de veritat, o realitzem una mica més de progrés? ¿És que cal desinteressar-se, per tal d'estar unit a Crist, de la dinàmica pròpia d'aquest Cosmos embriagador i cruel que ens porta i que s'il·lumina en cada una de les nostres consciències? I una operació així, ¿no corre el risc de fer, d'aquells que la intentessin en si mateixos, éssers mutilats, tebis, afeblits? Aquest és el problema de vida en que entren en conflicte inevitablement, en un cor cristià, la fe divina que sosté i la passió humana que és la saba de tot l'esforç humà. És la meva convicció més estimada que un desinterès qualsevol per tot el que constitueix l'encant i l'atracció més noble de la nostra vida natural no és la base per fer-nos créixer sobrenaturalment."



Pierre Telihard de ChardinLa Vie cosmique (1916)




"L'originalitat de la meva creença consisteix en que té les seves arrels en dos camps de la vida habitualment considerats com a antagonistes. Per educació i formació intel·lectual, jo pertanyo als "fills del Cel". Però per temperament i per estudis professionals, jo soc un "fill de la Terra". Situat així per la vida en el cor de dos mons dels que conec, per una experiència familiar, la teoria, la llengua i els sentiments, no he erigit cap envà interior, sinó que he deixat que actuïn en plena llibertat l'una sobre l'altra, en el fons de mi mateix, dues influències aparentment contràries. Doncs bé, al final d'aquesta operació, després de trenta anys consagrats a perseguir la unitat interior, em fa l'efecte que s'ha operat, naturalment, una síntesi entre les dues tendències que em sol·liciten. L'una no ha mort l'altra. Avui crec, probablement més que mai, en Déu i, certament, més que mai en el món. ¿No es troba aquí, en una escala individual, la solució particular, esbossada si més no, del gran problema espiritual amb el que xoca, a l'hora actual, el front d'avenç de la humanitat?" 


Pierre Teilhard de Chardin a Comment je crois (1934)



(textos trets de la traducció al castellà de l'obra de Claude Tresmontant Introducción al pensamiento de Teilhard de Chardin, Madrid: Taurus, 1956, p. 70 i 72.)







dimecres, 17 de desembre de 2008

Perles d'aigua

Els fascinants efectes de la rosada en les teranyines (imatges de Sini, Grimacher i Seemolf al Fotothing)

dimarts, 16 de desembre de 2008

Més que un arbre...



Mondrian Arbre gris, 1911


Perquè em parla a mi aquesta imatge?

Perquè és harmònica (formes, colors)

• Perquè té força

• Perquè fa evident que no només és un arbre


De què em parla a mi aquesta imatge?

De la connexió de l’arbre amb l’entorn

• De que l’arbre (i cada cosa) és una concreció puntual i transitòria d’energia còsmica, un grumoll energètic impermanent que es manifesta en un cert moment amb una determinada forma sense deixar de ser part de l’energia còsmica. És un arbre que ens assenyala la interconnexió de l’univers, el desdibuixament de l’objecte en la totalitat. És un arbre, però és més que un arbre...


dilluns, 15 de desembre de 2008

Més que una cambra...



Hammershoi 1904 Interior


Aquesta cambra no només ens mostra una taula, unes cadires, una sopera, uns quadrets, un mur, sinó que ens parla de silenci, d’ordre, de seriositat (és cambra, però és més que cambra...).


diumenge, 14 de desembre de 2008

La cara oculta




Diu el Daodedjing al seu aforisme 42: “Tot porta el yin al darrera i el yang al davant.” O sigui: tot té una cara oculta, font d’una dinàmica interna. Cal saber llegir aquesta cara oculta, detectar aquesta dinàmica interna (de vegades ho podrem fer amb el llenguatge lògic, de vegades necessitarem el llenguatge simbòlic...).

La més clàssica representació d’això:

  

Qui va crear aquesta imatge? És fruit del geni d’un dissenyador afortunat?

No, sembla ser que té un fonament cosmològic:

Per seguir el curs de la durada del dia durant l’any, els xinesos utilitzaven sis cercles concèntrics, els dividien en 24 sectors i cada dia anotaven la llargada de l’ombra d’un pal. L’ombra més curta es donava el dia del solstici d’estiu. La més llarga el dia del solstici d’hivern. En connectar les línies fetes diàriament, apareixia la figura següent (amb una eclíptica de 23º 26' 19'‘):

 

La relació entre el yin i el yang és peculiar:
1. és dinàmica (gira, alterna)
2. és complementària
3. és equitativa (n’hi ha tant de l’un com de l’altre)
4. la línia que els engloba és tan llarga com la que els separa (d’aquí la peculiar forma)
5. és nuclear (l’un es troba al cor de l’altre)

Una de les expressions de la dinàmica del yin i el yang és la distinció entre l'exotèric i l'esotèric. L'exotèric seria el visible, el manifest, el que tenim al davant, el que portem als braços (yang); l'esotèric seria l'ocult, l'amagat, el que roman a l'ombra, el que tenim al darrera o a dins, el que portem a l'esquena (yin). Tota realitat significativa té un aspecte exotèric i un aspecte esotèric, tot va més enllà del que es veu, tot parla d'alguna cosa més, tot té una cara oculta.





dimecres, 10 de desembre de 2008

Lord of the flies



En Rai i les seves mosques caminant per l'Akakus (sud-est de Líbia) el desembre del 2005...



dilluns, 8 de desembre de 2008

dimecres, 3 de desembre de 2008

100.000.000.000




"És més complicat el nostre cervell que tot el cosmos. Al nostre cervell hi ha uns 100.000 milions de neurones i a l'univers coneixem uns 100.000 milions de galàxies, però aquestes interaccionen d'una sola manera; en canvi, les neurones ho fan de milers de maneres."

David Jou a La Vanguardia del 03.12.2008







De fet, es calcula que cada neurona té un promig de mil sinapsis, i que per tant el nombre de sinapsis (connexions interneuronals) en el cervell humà és de l'ordre dels cent bilions.








dilluns, 1 de desembre de 2008

Martí i Pol: Més comprendràs




Hernández Pijuan 1989



"Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix,
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu, i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni."


Miquel Martí i Pol Els Bells Camins (1987)




dissabte, 22 de novembre de 2008

Mozart Balmary

Un audiovisual amb música de Mozart i imatges de Memling, segons una idea de Marie Balmary.

dijous, 13 de novembre de 2008

No és el mateix...




Cézanne 1898


"No és el mateix llegir La muntanya màgica, de Mann, que una obra de Dominique Lapierre. Això últim es apunyalar el temps. Això és perillosíssim i cada vegada hi cauen més joves: estem enganyant-los fent-los creure que sempre es pot viure així, envoltats de diversió infinita, de banalitat; sí, pot ser així si la vida et ve rodada; ara bé, si en algun moment t'alça la mà, la vida se't desendreça segur, ja ho avisa el segon principi de la termodinàmica."


Joan Margarit a El País, 13.11.2008





dimecres, 5 de novembre de 2008

Cànon creador




Leonardo da Vinci 1475


Diu en Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 5 de novembre de 2008:

"Vivimos una época que ensalza el talento y vilipendia el canon. Si bien, y a menos que estéis engullidos por el torbellino más voraginoso de la tontería del presente, estaréis de acuerdo en que el canon participa del proceso creador de cualquier obra de arte tanto o más que el talento (...) El talento sin canon sería otro Mozart, pero hijo analfabeto de cabreros, que agujerea un hueso con un cuchillo de monte para hacerse una rudimentaria flauta, de la que saldrían dulces sonidos, pronto integrados en el cancionero popular de su región natal, admirados luego por los estudiosos del folklore y tal vez integrados como base melódica de alguna música nacionalista. Más vale entonces, puestos a gozar de un escaso o nada colosal talento -que es lo probable más allá de la vanidad de cada cual- tomar dosis elevadas de canon y digerirlas. Si dudáis de lo dicho, aportad una lista de artistas europeos, en cualquier disciplina y hasta mediados del siglo XX, que hayan sido grandes sin constituirse en eslabón imprescindible del canon, sin ser canónicos en su formación, en el reconocimiento, en la veneración de sus maestros, sin resultar canónicos para la propia generación o las posteriores. (...) Como bien sabe todo creador, en el proceso generador de su arte danzan imágenes, sonidos, estilos, frases, perspectivas... del canon, entremezcladas con el destilado o los retazos de su propia experiencia (...)."


Que entenem per cànon? Allò que la tradició ha establert com a digne de ser considerat valuós? Allò que cada època o cada societat considera valuós? (pregunta addicional a peu de plana: ens construïm cadascun de nosaltres també el nostre cànon personal, allò del passat que considerem valuós, i l'anem retreballant, revisant constantment, conscientment i inconscientment? No ens passa que obres o autors que en un cert moment ens han semblat fonamentals o fantàstiques al cap d'un temps deixen de semblar-nos-ho?) Es pot fer una analogia del que aquí es diu de l'art amb altres camps? Per exemple, el camp de la construcció de la pròpia experiència vital, el de la configuració de les nostres vides (que, com algú ha dit, es poden veure d'alguna manera com l'elaboració d'una obra d'art)? Què juga aquí el paper de cànon? Quins són els nostres referents en l'àmbit de l'experiència vital? Es pot portar també l'analogia al camp de l'experiència religiosa? Són les religions immensos cànons? Podem veure l'experiència religiosa també com una construcció personal on les nostres capacitats i experiència dialoguen amb aquests cànons que són les tradicions religioses?





dilluns, 3 de novembre de 2008

Abacus



Fa quaranta anys el nostre país era força diferent del d’avui. Els pares i mestres que, des del marc innovador que suposava l’Associació de Mestres Rosa Sensat, varen engegar Abacus Cooperativa, estaven preocupats per recuperar el protagonisme social i escolar de la cultura catalana, viva i creativa en l’àmbit privat però ofegada pel règim franquista en l’àmbit públic. I estaven il·lusionats per aportar idees innovadores a la dinàmica social, a l’enfocament pedagògic i a la vida quotidiana, en un moment d’efervescència ideològica i d’explosions socials i polítiques a molts llocs del món. En aquest context i amb aquesta empenta, ells van fer una tasca social i política important, que va preparar els canvis de l’anomenada “transició”. Van anar creant una manera de fer diferent, nova, delerosa d’autenticitat, en sintonia amb els temps, connectada amb la resta del món, amb encerts i errors però responent a grans dosis d’energia, d’ingenuïtat i de bona voluntat. Abacus és un petit fruit més d’aquesta època alegre, tensa, rica, creativa. Tant ha canviat el món? Tan diferent d’aquell, és el nostre món? Sí, certament. I, tanmateix, hi ha paral·lelismes significatius que es poden fer. Només em referiré a dos. Continuem havent de lluitar pel protagonisme social i escolar de la cultura catalana. Una cultura catalana molt més lliure i oberta que llavors, però no necessàriament més sòlida i creativa. Més estesa, però potser no més intensa. Amb una altra mena d’incomprensió de l’Estat, però incompresa. Que ha de fer front, des d’una certa dispersió i feblesa, a la incorporació d’un alt nombre de persones provinents de realitats culturals molt diverses entre sí i prou diferents de la nostra. Una cultura catalana amb certs indicis de desorientació. El mèrit dels nostres mestres ensenyant en català en un context com aquest és enorme. Si Abacus va ser creat per ajudar els mestres en la seva difícil tasca fa quaranta anys, Abacus ha de seguir sent, i vol seguir sent, davant dels reptes actuals, un col·laborador, un aliat dels nostres mestres –i dels nostres pares- en la seva tasca d’educar avui en el sí de la cultura catalana. Però no només el català és un repte, com fa quaranta anys. També avui vivim la necessitat de noves idees regeneradores que obrin horitzons a una societat enormement atomitzada, afeblida en el seu capital social, amb signes de confusió. Però aquesta societat és la nostra, i és des d’ella que hem de treballar, i volem treballar. Per millorar el nostre nivell de cohesió social, de creativitat cultural, de participació política, de debat ideològic. També per això ha de ser útil Abacus. Per fer més presents unes determinades actituds, uns determinats valors, que formaven part de la seva identitat original i continuen formant part de la seva identitat actual. Deixeu-m’ho dir: Abacus és força modèlic en termes de fidelitat a la seva identitat. El clima que trobeu avui a les seves botigues segueix les pautes marcades des dels seus inicis. I és així sense complexes, sense cap sensació d’estar passats de moda o de pertànyer a un món que desapareix. Abacus creu que allò que la caracteritza, que li dona personalitat, és plenament vigent. Creu que el que vol aportar és positiu per al món d’avui, i d’aquí la naturalitat i la convicció amb la que ho difon. Quina és aquesta identitat que ha sabut resistir el pas d’aquests quaranta anys? En parlem sovint i no m’hi estendré: el cooperativisme, el servei a la cultura i l’educació, la promoció de la cultura catalana. Vull subratllar, però dues coses. La primera, que Abacus està primordialment al servei de les escoles, dels mestres, dels pares i mares, dels esplais, dels monitors, de tots aquells que fan de l’educació un dels grans eixos vertebradors de la seva vida. Són especialment aquestes persones les que s’han de sentir a Abacus com a casa seva. La segona cosa que vull subratllar és la nostra vocació de posar a la persona humana al bell mig de la nostra preocupació. L’educació i la cultura s’entenen al servei de la construcció d’éssers humans més profunds, més rics, més equilibrats i serens, més oberts i comprensius, més generosos. Una vocació que comporta, lògicament, ajudar a construir una societat que també estigui al servei de les persones, i no al revés. Goso, doncs, afirmar que la defensa de la catalanitat i l’aspiració a una societat diferent, més creativa i més humana, són presents a Abacus avui, com ho eren fa quaranta anys. I crec, i espero, que ho continuaran essent d’aquí quaranta anys més. Perquè estem molt contents de poder celebrar aquests quaranta anys d’Abacus, però en cap moment això no representa per a nosaltres un instal·lar-nos en cap anar fent, en cap còmoda rutina. Seguir essent una entitat emmarcada en el progressisme catalanista i personalista és un dels nostres grans reptes, però no és pas l’únic ni el més difícil d’afrontar. Tenim el repte de continuar creixent (en facturació, en nombre de botigues, en nombre de socis de consum i de treball...). Volem créixer sense precipitacions, sense fer ni fer-nos mal, però volem continuar creixent. I això no és senzill d’abordar, i posa en tensió permanent la nostra organització. Els territoris de parla catalana ens ofereixen encara moltes possibilitats en aquest sentit i, en la mesura que la crisi no ho dificulti, anirem seguint aquest camí. I tenim el repte d’enfortir la nostra estructura interna i actualitzar la nostra cultura corporativa, fent que tothom encarni la nostra identitat cooperativa, que tothom se senti motivat a aportar la seva iniciativa per millorar els processos de treball, que tothom faci de l’eficiència un repte personal a assolir. I tenim el repte de millorar el servei que oferim. Ho hem de fer afinant al màxim en la nostra tria de producte, adaptant gradualment el producte a les noves preferències socials sense que això suposi abandonar en cap cas els nostres criteris de selecció qualitativa de sempre, i millorant la nostra capacitat d’atenció al client, el que vol dir millorar la nostra capacitat d’assessorament i millorar l’amabilitat del nostre tracte. Un passat reeixit no ens pot distreure dels reptes de futur que se’ns plantegen.
(Fragment central del discurs d'en Rai a l'acte de celebració del 40 aniversari d'Abacus a la Sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona)

diumenge, 2 de novembre de 2008

dissabte, 1 de novembre de 2008

El Puntón

 
El Puntón, al barranc del Formiga, a la Sierra de Guara... (recordeu que si cliqueu les fotografies les podeu veure amb major esplendor!)


divendres, 31 d’octubre de 2008

Marià Manent: Tardor a Viladrau





L'Eduard Sagarra ens recorda aquest bonic poema tardoral de Marià Manent:

"Com grans monedes d'or, d'un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til·lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí té
un fregadís d'abril de sedes oblidades.
Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d'or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: 'res no mor'.
Fins al peu del grans cedres es daura l'ombradiu
d'aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:
'La vida passa, es fon, i torna i brilla.' "




dimecres, 29 d’octubre de 2008

Densitat del món




Miquel Barceló 1987



"Vull saber veure el món
amb uns ulls d’incertesa
per poder assaborir
el seu gust més intens;
vull interrogar-lo
des de la saviesa,
per poder-li fer dir
fins a quin punt és dens."


29.10.2004




dissabte, 25 d’octubre de 2008

dilluns, 20 d’octubre de 2008

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Atenció d'alta qualitat




Balthus 1955


A la presentació del llibre "La setena direcció", de les nostres estimades amigues Maria Fradera i Teresa Guardans, va aparèixer l'expressió "atenció d'alta qualitat". És d'aquestes expressions a retenir, d'aquests termes capaços d'apuntar a allò del que és difícil parlar. Aquests termes són petites joies, veritables tresors.

Dues dimensions segur que hi són, en aquesta atenció d'alta qualitat. Una, la durada. És una atenció llarga, pacient. Que es fixa en quelcom, s'hi concentra i ho assaboreix llargament. No en sabem gaire, avui en dia, de mantenir l'atenció sobre quelcom durant un període extens. Preval el canvi, la novetat, l'emoció forta però fugissera, el zapping, el papalloneig.

I amb la durada, una companya ineludible que la Berta Meneses va subratllar molt en l'acte esmentat: la reiteració, la regularitat, la constància, el tornar-hi una i altra vegada. L'atenció d'alta qualitat no és flor d'un dia. El que no vol dir que en alguns moments no es pugui viure un instant d'atenció especial, un instant d'"atenció d'alta intensitat", podríem dir. Però cal l'exercici regular, reiterat, sistemàtic.

I aquesta és precisament l'altra dimensió de l'atenció d'alta qualitat: la intensitat. És una atenció concentrada, potent, que va a fons, que no es queda en la superfície de les coses. És una atenció que "penetra" en l'objecte, que va més enllà de l'aparença per connectar amb la seva realitat essencial, amb la seva naturalesa íntima. Llavors, l'atenció d'alta qualitat descobreix que aquesta realitat essencial està connectada amb la totalitat del que existeix. I constata alhora que allò al que estem atents té la gràcia de la especificitat irrepetible, de ser aquell objecte únic, singular, especial que tenim al davant.

I així, amb sort i voluntat, l'atenció d'alta qualitat ens pot portar fins a aquell punt on la distinció entre el subjecte i l'objecte s'esvaneix, i vivim en pròpia carn l'experiència d'unitat, de fusió amb l'entorn sense deixar d'existir, l'experiència de no-distància. És un dels grans regals que ens pot fer la vida.


Pel que fa a la setena direcció, la Teresa Guardans ens va explicar que, per als lakota, és la direcció cap a dins, que s'aplega amb els quatre punts cardinals i les direccions amunt i avall. És el camí de la interioritat.





dissabte, 27 de setembre de 2008

dissabte, 20 de setembre de 2008

Rivers and tides

Un documental extraordinari per a un artista extraordinari.
Parla de la natura i de l'art, de l'art en la natura, de l'art amb la natura. I parla del temps, i parla de la forma. I parla del riu i de la marea, i de la pedra seca, dels arbres i els seus troncs i fulles, del gel i de la neu, de les flors, de les ovelles i la llana, dels colors, de tants meravellosos elements naturals. Parla del món amb una atenció, una emoció i una bellesa d'alta intensitat. El documental permet captar la meravella d'una obra a la que és difícil accedir, per l'entorn en el que es dóna, per la seva fragilitat i evanescència. I permet un apropament a l'artista i el seu pensament d'una rara proximitat. L'artista és l'escocès Andy Goldsworthy. L'autor del documental, Thomas Riedelsheimer. La música és de Fred Frith. És del 2001. A Barcelona no l'estem veient fins el 2008, subretolat en castellà...

divendres, 12 de setembre de 2008

La natura






Unes boniques reflexions d'Eckhart Tolle sobre la natura.

El muntatge que hem fet és dinàmic i porta com a música el segon moviment de la sonata per a violí i piano "Primavera" de Beethoven.

http://www.slideboom.com/presentations/29366/Natura


Si només voleu les imatges i els textos (powerpoint), ho podeu trobar aquí.





dimecres, 10 de setembre de 2008

La porta del paradís



Rothko 1969



L'Àngel Castiñeira ha traduït aquest bonic text de Claudio Naranjo:

“Són moltes les coses que s’han anomenat meditació, i en cada tradició es medita de diverses maneres. Així, hi ha una forma de meditació en la qual es posa de relleu la concentració de la ment en un punt i, a través d’això, la seva pacificació. Però també hi ha una forma de meditació en la que el característic és la dispersió de l’atenció, que en lloc d’estar concentrada s’obre panoràmicament a tot, sense fixar-se en res en especial, el que Krishnamurti anomenava “choiceless awareness” i que podríem traduir com a consciència flotant. També hi ha un tipus de meditació en què el característic és l’abandonament del control, una altra en què es procura evocar el sagrat a través d’imatges o sons, i que s’apropa al que comunament ens referim com a devoció. Però tals “exercicis espirituals” són tan sols preparatius per a un nivell més profund de la meditació que en la tradició budista rep la designació tècnica de “no meditació”; doncs en ella no es pot dir que el meditador faci res o cerqui res: la seva meditació (o millor dit, contemplació) consisteix tan sols en adonar-se de la seva identitat profunda –o, si es vol, la seva profunda no identitat—per quant reconeix la seva no separació de la realitat fonamental. Fins i tot és important que la persona que ha cercat molt i treballat amb afany en el perfeccionament de la seva ment arribi a superar la seva ment de cercador, i aprengui a deixar enrere el seu esforç compulsiu per assolir quelcom. Doncs mentre cerqui, la seva cerca el separarà d’allò cercat, en tant que la porta del paradís només s’obre des de dins.

(...) Quan la consciència desperta al misteri de l’esperit, a la gnosi, consciència del buit, consciència de la consciència o com li vulguem dir, això no interfereix amb el simple viure, sinó que l’inspira… Quan apareix la saviesa, apareix també una major llibertat; la vida es posa en ordre i tot flueix com ha de fluir. I, recíprocament: quan tot flueix com ha de fluir –és a dir, quan tot procedeix harmoniosament—la ment adquireix prou subtilesa com per entendre el misteri del seu centre buit.

Hom té un anhel d’omplir un cert forat i hom sent un buit. Gairebé no se’l reconeix, perquè la cultura no té nom per això, per aquesta “ànsia metafísica”. No havent-hi això, hom omple el buit amb tota mena de substituts. Però totes aquestes són aigües que no sadollen la set: maneres de voler omplir aquest buit central amb una cosa que no pot ser omplerta sinó amb el sentir-se, amb el tornar-se conscient de la pròpia existència. Hem d’incloure aquesta possibilitat humana: la potencialitat del despertar de l’esperit, més enllà del pensament, i fins i tot més enllà de les emocions: aquesta dimensió contemplativa que toca la vivència del ser, que passa primer per reconèixer aquesta set fonamental i que passa també per una desidentificació respecte de la pròpia personalitat –el nostre jo aparent—que ha de ser transcendit així com la crisàlide és deixada enrere per la papallona”.






dissabte, 6 de setembre de 2008

V.O.






Les pel·lícules de cinema s'haurien d'anar a veure sempre en versió original. Encara que ens sigui totalment desconeguda la llengua en que estan parlades. Siguin en suec o en japonès, en rus o en àrab. Els subtítols ja ens permetran seguir els continguts, i podrem gaudir de la música de la llengua original, de l'entonació, del matís tímbric que caracteritza cada llengua. Alhora, podrem gaudir de la interpretació dels actors, sempre malmesa pels doblatges, per bons que siguin. Això representa, certament, l'esforç suplementari de llegir els subtítols, però aquesta és més una barrera psicològica que real, ja que acaba essent un automatisme del que ni prens consciència.

El tema és especialment delicat a Catalunya, on pràcticament no hi ha doblatge en català i es considera que aquesta és una batalla important per a la supervivència de la nostra llengua. Jo faria exactament el contrari: no doblar res al català, i fer-ho tot amb subtítols en català. Al cinema i a la televisió. A la llarga, gaudiríem dels resultats d'aquesta política: un increment del nivell de sensibilitat i de cultura. És una opció radical i demana un esforç, certament. És una opció per un alt nivell de qualitat cultural. Però sense radicalitat, esforç i qualitat no tenim possibilitats de continuar existint com a cultura. La cultura catalana no pot sobreviure si no ofereix un món qualitativament interessant i atractiu. L'esforç que cal per assolir-lo, està a les nostres mans. Altres generacions ho han fet, en entorns difícils. La nostra té el repte al davant.