dimecres, 31 de juliol de 2019

Hagamos un trato

Bonnard 1920

usted sabe
que puede contar
no hasta dos
o hasta diez
sino contar

si alguna vez
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
                 es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo."

Mario Benedetti

dimarts, 30 de juliol de 2019

dilluns, 29 de juliol de 2019

Aspectes immorals

Hodgkin 2001

"És una ingenuïtat pensar que el món és inherentment moral. La moral és quelcom que nosaltres fem contra els aspectes immorals de la realitat, és a dir, de nosaltres mateixos."

Ernst Tugendhat La Vanguardia de 01.06.2001

diumenge, 28 de juliol de 2019

Varuna i Indra

Bissier 1960

"Varuna i Indra representen dos pols del que és diví. Varuna és anomenat el Déu ètic, el que veu, examina, jutja i perdona les accions dels homes, aquell a qui no se li escapa res. Varuna representa la justícia i la veritat, el nexe intern de les coses i al mateix temps la clemència, és a dir, el poder de restablir l'ordre infringit. Indra, contràriament, representa el poder, la força guerrera i l'energia victoriosa, el que allibera i salva dels enemics. Si Varuna és el Déu de la moral per excel·lència, Indra és el prototipus d'aquell que està "més enllà del bé i del mal". Varuna és rei en virtut de la seva íntima relació amb l'ordre còsmic, i a causa de la seva fidelitat i de la seva misericòrdia. Indra és rei perquè és el vencedor de les batalles celestials i terrenals."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 225

dissabte, 27 de juliol de 2019

Tendències degradants

Picasso 1953

És també ben significatiu l'Epíleg d'Aldous Huxley a The Devils of Loudun (1952), on radiografia grans tendències degradants en la nostra societat. Podem no compartir del tot el seu diagnòstic, però molt del que diu és ben encertat.

El text és de 1952, el que explica que no hi hagi referències a una de les tendències degradants que s'han expansionat des de llavors: la del consumisme i l'impacte de la publicitat. I al seu costat, potser amb un rang menor, la de la indústria de l'entreteniment.

"Without an understanding of man’s deep-seated urge to self-transcendence, of his very natural reluctance to take the hard, scending way, and his search for some bogus liberation either below or on one side of his personality, we cannot hope to make sense of our own particular period of history or indeed of history in general, of life as it was lived in the past and as it is lived today. For this reason I propose to discuss some of the more common Grace-substitutes, into which and by means of which men and women have tried to escape from the tormenting consciousness of being merely themselves.

In France there is now one retailer of alcohol to every hundred inhabitants, more or less. In the United States there are probably at least a million desperate alcoholics, besides a much larger number of very heavy drinkers whose disease has not yet become mortal. Regarding the consumption of intoxicants in the past we have no precise or statistical knowledge. In Western Europe, among the Celts and Teutons, and throughout medieval and early modern times, the individual intake of alcohol was probably even greater than it is today. On the many occasions when we drink tea, or coffee, or soda pop, our ancestors refreshed themselves with wine, beer, mead and, in later centuries, with gin, brandy and usquebaugh. The regular drinking of water was a penance imposed on wrongdoers, or accepted by the religious, along with occasional vegetarianism, as a very severe mortification. Not to drink an intoxicant was an eccentricity sufficiently remarkable to call for comment and the using of a more or less disparaging nickname. Hence such patronymics as the Italian Bevilacqua, the French Boileau and the English Drinkwater.

Alcohol is but one of the many drugs employed by human beings as avenues of escape from the insulated self. Of the natural narcotics, stimulants and hallucinators there is, I believe, not a single one whose properties have not been known from time immemorial. Modern research has given us a host of brand new synthetics; but in regard to the natural poisons it has merely developed better methods of extracting, concentrating and recombining those already known. From poppy to curare, from Andean coca to Indian hemp and Siberian agaric, every plant or bush or fungus capable, when ingested, of stupefying or exciting or evoking visions, has long since been discovered and systematically employed. The fact is strangely significant; for it seems to prove that, always and everywhere, human beings have felt the radical inadequacy of their personal existence, the misery of being their insulated selves and not something else, something wider, something in Wordsworthian phrase, “far more deeply interfused.” Exploring the world around him, primitive man evidently “tried all things and held fast to that which was good.” For the purpose of self-preservation the good is every edible fruit and leaf, every wholesome seed, root and nut. But in another context—the context of self-dissatisfaction and the urge to self-transcendence—the good is everything in nature by means of which the quality of individual consciousness can be changed. Such drug-induced changes may be manifestly for the worse, may be at the price of present discomfort and future addiction, degeneration and premature death. All this is of no moment. What matters is the awareness, if only for an hour or two, if only for a few minutes, of being someone or, more often, something other than the insulated self. “I live, yet not I, but wine or opium or peyotl or hashish liveth in me.” To go beyond the limits of the insulated ego is such a liberation that, even when self-transcendence is through nausea into frenzy, through cramps into hallucinations and coma, the drug-induced experience has been regarded by primitives and even by the highly civilized as intrinsically divine. Ecstasy through intoxication is still an essential part of the religion of many African, South American and Polynesian peoples. It was once, as the surviving documents clearly prove, a no less essential part of the religion of the Celts, the Teutons, the Greeks, the peoples of the Middle East and the Aryan conquerors of India. It is not merely that “beer does more than Milton can to justify God’s ways to man.” Beer  is  the god. Among the Celts, Sabazios was the divine name given to the felt alienation of being dead drunk on ale. Further to the south, Dionysos was, among other things, the supernatural objectification of the psychophysical effects of too much wine. In Vedic mythology, Indra was the god of that now unidentifiable drug called soma. Hero, slayer of dragons, he was the magnified projection upon heaven of the strange and glorious otherness experienced by the intoxicated. Made one with the drug, he becomes, as Soma-Indra, the source of immortality, the mediator between the human and the divine.

In modern times beer and the other toxic short cuts to self-transcendence are no longer officially worshiped as gods. Theory has undergone a change, but not practice; for in practice millions upon millions of civilized men and women continue to pay their devotions, not to the liberating and transfiguring Spirit, but to alcohol, to hashish, to opium and its derivatives, to the barbiturates, and the other synthetic additions to the age-old catalogue of poisons capable of causing self-transcendence. In every case, of course, what seems a god is actually a devil, what seems a liberation is in fact an enslavement. The self-transcendence is invariably downward into the less than human, the lower than personal.

Like intoxication, elementary sexuality, indulged in for its own sake and divorced from love, was once a god, worshiped not only as the principle of fecundity, but as a manifestation of the radical Otherness immanent in every human being. In theory, elementary sexuality has long since ceased to be a god. But in practice it can still boast of a countless host of sectaries.

There is an elementary sexuality which is innocent, and there is an elementary sexuality which is morally and aesthetically squalid. D. H. Lawrence has written very beautifully of the first; Jean Genêt, with horrifying power and in copious detail, of the second. The sexuality of Eden and the sexuality of the sewer—both of them have power to carry the individual beyond the limits of his or her insulated self. But the second and (one would sadly guess) the commoner variety takes those who indulge in it to a lower level of subhumanity, evokes the consciousness, and leaves the memory, of a completer alienation, than does the first. Hence, for all those who feel the urge to escape from their imprisoning identity, the perennial attraction of debauchery and of such strange equivalents of debauchery as have been described in the course of this narrative.

In most civilized communities public opinion condemns debauchery and drug addiction as being ethically wrong. And to moral disapproval is added fiscal discouragement and legal repression. Alcohol is heavily taxed, the sale of narcotics is everywhere prohibited and certain sexual practices are treated as crimes. But when we pass from drug-taking and elementary sexuality to the third main avenue of downward self-transcendence, we find, on the part of moralists and legislators, a very different and much more indulgent attitude. This seems all the more surprising since crowd-delirium, as we may call it, is more immediately dangerous to social order, more dramatically a menace to that thin crust of decency, reasonableness and mutual tolerance which constitutes a civilization, than either drink or debauchery. True, a generalized and long-continued habit of overindulgence in sexuality may result, as J. D. Unwin has argued (J. D. Unwin, Sex and Culture, London 1934) in lowering the energy level of an entire society, thereby rendering it incapable of reaching or maintaining a high degree of civilization. Similarly drug addiction, if sufficiently widespread may lower the military, economic and political efficiency of the society in which it prevails. In the seventeenth and eighteenth centuries raw alcohol was the secret weapon of the European slave traders; heroin, in the twentieth, of the Japanese militarists. Dead drunk, the Negro was an easy prey. As for the Chinese drug addict, he could be relied upon to make no trouble for his conquerors. But these cases are exceptional. When left to itself, a society generally manages to come to terms with its favorite poison. The drug is a parasite on the body politic, but a parasite which its host (to speak metaphorically) has strength and sense enough to keep under control. And the same applies to sexuality. No society which based its sexual practices upon the theories of the Marquis de Sade could possibly survive; and in fact no society has ever come near to doing such a thing. Even the most easygoing of the Polynesian paradises have their rules and regulations, their categorical imperatives and commandments. Against excessive sexuality, as against excessive drug-taking, societies seem to be able to protect themselves with some degree of success. Their defense against crowd-delirium and its often disastrous consequences is, in all too many cases, far less adequate. The professional moralists who inveigh against drunkenness are strangely silent about the equally disgusting vice of herd-intoxication—of downward self-transcendence into subhumanity by the process of getting together in a mob.

“Where two or three are gathered together in my name, there am I in the midst of them.” In the midst of two or three hundred, the divine presence becomes more problematical. And when the numbers run into the thousands, or tens of thousands, the likelihood of God being there, in the consciousness of each individual, declines almost to the vanishing point. For such is the nature of an excited crowd (and every crowd is automatically self-exciting) that, where two or three thousand are gathered together, there is an absence not merely of deity, but even of common humanity. The fact of being one of a multitude delivers a man from his consciousness of being an insulated self and carries him down into a less than personal realm, where there are no responsibilities, no right or wrong, no need for thought or judgment or discrimination—only a strong vague sense of togetherness, only a shared excitement, a collective alienation. And the alienation is at once more prolonged and less exhausting than that induced by debauchery; the morning after less depressing than that which follows self-poisoning by alcohol or morphine. Moreover, the crowd-delirium can be indulged in, not merely without a bad conscience, but actually, in many cases, with a positive glow of conscious virtue. For, so far from condemning the practice of downward self-transcendence through herd-intoxication, the leaders of church and state have actively encouraged the practice whenever it could be used for the furtherance of their own ends. Individually and in the co-ordinated and purposive groups which constitute a healthy society, men and women display a certain capacity for rational thought and free choice in the light of ethical principles. Herded into mobs, the same men and women behave as though they possessed neither reason nor free will. Crowd-intoxication reduces them to a condition of infra-personal and antisocial irresponsibility. Drugged by the mysterious poison which every excited herd secretes, they fall into a state of heightened suggestibility, resembling that which follows an injection of sodium amytal or the induction, by whatever means, of a light hypnotic trance. While in this state they will believe any nonsense that may be bawled at them, will act upon any command or exhortation, however senseless, mad or criminal. To men and women under the influence of herd-poison, “whatever I say three times is true”—and whatever I say three hundred times is Revelation, is the directly inspired Word of God. That is why men in authority—the priests and the rulers of peoples—have never unequivocally proclaimed the immorality of this form of downward self-transcendence. True, crowd-delirium evoked by members of the opposition and in the name of heretical principles has everywhere been denounced by those in power. But crowd-delirium aroused by government agents, crowd-delirium in the name of orthodoxy, is an entirely different matter. In all cases where it can be made to serve the interests of the men controlling church and state, downward self-transcendence by means of herd-intoxication is treated as something legitimate, and even highly desirable. Pilgrimages and political rallies, corybantic revivals and patriotic parades—these things are ethically right so long as they are our pilgrimages, _our_ rallies, _our_ revivals and _our_ parades. The fact that most of those who take part in these affairs are temporarily dehumanized by herd-poison is of no account in comparison with the fact that their dehumanization may be used to consolidate the religious and political powers that be.

When crowd-delirium is exploited for the benefit of governments and orthodox churches, the exploiters are always very careful not to allow the intoxication to go too far. The ruling minorities make use of their subjects’ craving for downward self-transcendence in order, first, to amuse and distract them and, second, to get them into a subpersonal state of heightened suggestibility. Religious and political ceremonials are welcomed by the masses as opportunities for getting drunk on herd-poison, and by their rulers as opportunities for planting suggestions in minds which have momentarily ceased to be capable of reason or free will.

The final symptom of herd-intoxication is a maniacal violence. Instances of crowd-delirium culminating in gratuitous destructiveness, in ferocious self-mutilation, in fratricidal savagery without purpose and against the elementary interests of all concerned, are to be met with on almost every page of the anthropologists’ textbooks and—a little less frequently, but still with dismal regularity—in the histories of even the most highly civilized peoples. Except when they wish to liquidate an unpopular minority the official representatives of state and church are chary of evoking a frenzy which they cannot be sure of controlling. No such scruples restrain the revolutionary leader, who hates the status quo and has only one wish—to create a chaos on which, when he comes to power, he may impose a new kind of order. When the revolutionary exploits men’s urge to downward self-transcendence, he exploits it to the frantic and demoniac limit. To men and women sick of being their insulated selves and weary of the responsibilities which go with membership in a purposive human group, he offers exciting opportunities for “getting away from it all” in parades and demonstrations and public meetings. The organs of the body politic are purposive groups. A crowd is the social equivalent of a cancer. The poison it secretes depersonalizes its constituent members to the point where they start to behave with a savage violence, of which, in their normal state, they would be completely incapable. The revolutionary encourages his followers to manifest this last and worst symptom of herd-intoxication and then proceeds to direct their frenzy against his enemies, the holders of political, economic and religious power. In the course of the last forty years the techniques for exploiting man’s urge toward this most dangerous form of downward self-transcendence have reached a pitch of perfection unmatched in all of history. To begin with, there are more people to the square mile than ever before, and the means of transporting vast herds of them from considerable distances, and of concentrating them in a single building or arena, are much more efficient than in the past. Meanwhile, new and previously undreamed-of devices for exciting mobs have been invented. There is the radio, which has enormously extended the range of the demagogue’s raucous yelling. There is the loudspeaker, amplifying and indefinitely reduplicating the heady music of class-hatred and militant nationalism. There is the camera (of which it was once naively said that “it cannot lie”) and its offspring, the movies and television; these three have made the objectification of tendentious phantasy absurdly easy. And finally there is that greatest of our social inventions, free, compulsory education. Everyone now knows how to read and everyone consequently is at the mercy of the propagandists, governmental or commercial, who own the pulp factories, the linotype machines and the rotary presses. Assemble a mob of men and women previously conditioned by a daily reading of newspapers; treat them to amplified band music, bright lights, and the oratory of a demagogue who (as demagogues always are) is simultaneously the exploiter and the victim of herd-intoxication, and in next to no time you can reduce them to a state of almost mindless subhumanity. Never before have so few been in a position to make fools, maniacs or criminals of so many.

In Communist Russia, in Fascist Italy, in Nazi Germany, the exploiters of humanity’s fatal taste for herd-poison have followed an identical course. When in revolutionary opposition, they encouraged the mobs under their influence to become destructively violent. Later, when they had come to power, it was only in relation to foreigners and selected scapegoats that they permitted herd-intoxication to run its full course. Having acquired a vested interest in the status quo, they now checked the descent into subhumanity at a point well this side of frenzy. For these neo-conservatives, mass intoxication was chiefly valuable, henceforward, as a means for heightening their subjects’ suggestibility and so rendering them more docile to the expressions of authoritarian will. Being in a crowd is the best known antidote to independent thought. Hence the dictators’ rooted objection to “mere psychology” and a private life. “Intellectuals of the world, unite! You have nothing to lose but your brains.”

Drugs, elementary sexuality and herd-intoxication—these are the three most popular avenues of downward self-transcendence. There are many others, not so well trodden as these great descending highways, but leading no less surely to the same infra-personal goal. Consider, for example, the way of rhythmic movement. In primitive religions prolonged rhythmic movement is very commonly resorted to for the purpose of inducing a state of infra-personal and subhuman ecstasy. The same technique for achieving the same end has been used by many civilized peoples—by the Greeks, for example, by the Hindus, by many of the orders of Dervishes in the Islamic world, by such Christian sects as the Shakers and the Holy Rollers. In all these cases rhythmic movement, long-drawn and repetitive, is a form of ritual deliberately practiced for the sake of the downward self-transcendence resulting from it. History also records many sporadic outbreaks of involuntary and uncontrollable jigging, swaying and head-wagging. These epidemics of what in one region is called Tarantism, in another St. Vitus’s dance, have generally occurred in times of trouble following wars, pestilences and famines, and are most common where malaria is endemic. The unwitting purpose of the men and women who succumb to these collective manias is the same as that pursued by the sectaries who use the dance as a religious rite—namely, to escape from insulated selfhood into a state in which there are no responsibilities, no guilt-laden past or haunting future, but only the present, blissful consciousness of being someone else.

Intimately associated with the ecstasy-producing rite of rhythmic movement is the ecstasy-producing rite of rhythmic sound. Music is as vast as human nature and has something to say to men and women on every level of their being, from the self-regardingly sentimental to the abstractly intellectual, from the merely visceral to the spiritual. In one of its innumerable forms music is a powerful drug, partly stimulant and partly narcotic, but wholly alterative. No man, however highly civilized, can listen for very long to African drumming, or Indian chanting, or Welsh hymn-singing, and retain intact his critical and self-conscious personality. It would be interesting to take a group of the most eminent philosophers from the best universities, shut them up in a hot room with Moroccan dervishes or Haitian voodooists, and measure, with a stop watch, the strength of their psychological resistance to the effects of rhythmic sound. Would the Logical Positivists be able to hold out longer than the Subjective Idealists? Would the Marxists prove tougher than the Thomists or the Vedantists? What a fascinating, what a fruitful field for experiment! Meanwhile, all we can safely predict is that, if exposed long enough to the tom-toms and the singing, every one of our philosophers would end by capering and howling with the savages.

The ways of rhythmic movement and of rhythmic sound are generally superimposed, so to speak, upon the way of herd-intoxication. But there are also private roads, roads which can be taken by the solitary traveler who has no taste for crowds, or no strong faith in the principles, institutions and persons in whose name crowds are assembled. One of these private roads is the way of the mantram, the way of what Christ called “vain repetition.” In public worship “vain repetition” is almost always associated with rhythmic sound. Litanies and the like are chanted, or at least intoned. It is as music that they produce their quasi-hypnotic effects. “Vain repetition,” when practiced privately, acts upon the mind, not because of its association with rhythmic sound (for it works even when the words are merely imagined), but in virtue of a concentration of attention and memory. The constant reiteration of the same word or phrase frequently brings on a state of light or even profound trance. Once induced, this trance can either be enjoyed for its own sake, as a delicious sense of infra-personal otherness, or else deliberately used for the purpose of improving personal conduct by autosuggestion and of preparing the way for the ultimate achievement of upward self-transcendence. Of the second possibility more will be said in a later paragraph. Here our concern is with “vain repetition” as a descending road into an infra-personal alienation.

We must now consider a strictly physiological method of escape from insulated selfhood. The way of corporal penance. The destructive violence which is the final symptom of herd-intoxication is not invariably directed outward. The history of religion abounds in gruesome tales of gregarious self-whipping, self-gashing, self-gelding, even self-killing. These acts are the consequences of crowd-delirium, and are performed in a state of frenzy. Very different is the corporal penance undertaken privately and in cold blood. Here the self-torment is initiated by an act of the personal will; but its result (in some cases at least) is a temporary transformation of the insulated personality into something else. In itself, this something else is the consciousness, so intense as to be exclusive, of physical pain. The self-tortured person identifies himself with his pain and, in becoming merely the awareness of his suffering body, is delivered from that sense of past guilt and present frustration, that obsessive anxiety about the future, which constitute so large a part of the neurotic ego. There has been an escape from selfhood, a downward passage into a state of pure physiological excruciation. But the self-tormentor need not necessarily remain in this region of infra-personal consciousness. Like the man who makes use of “vain repetition” to go beyond himself, he may be able to use his temporary alienation from selfhood as the bridge, so to speak, leading upward into the life of the spirit.

This raises a very important and difficult question. To what extent, and in what circumstances, is it possible for a man to make use of the descending road as a way to spiritual self-transcendence? As first sight it would seem obvious that the way down is not and can never be the way up. But in the realm of existence matters are not quite so simple as they are in our beautifully tidy world of words. In actual life a downward movement may sometimes be made the beginning of an ascent. When the shell of the ego has been cracked and there begins to be a consciousness of the subliminal and physiological othernesses underlying personality, it sometimes happens that we catch a glimpse, fleeting but apocalyptic, of that other Otherness, which is the Ground of all being. So long as we are confined within our insulated selfhood, we remain unaware of the various not-selves with which we are associated—the organic not-self, the subconscious not-self, the collective not-self of the psychic medium in which all our thinking and feeling have their existence, and the immanent and transcendent not-self of the Spirit. Any escape, even by a descending road, out of insulated selfhood makes possible at least a momentary awareness of the not-self on every level, including the highest. William James, in his Varieties of Religious Experience, gives instances of “anaesthetic revelations,” following the inhalation of laughing gas. Similar theophanies are sometimes experienced by alcoholics, and there are probably moments in the course of intoxication by almost any drug, when awareness of a not-self superior to the disintegrating ego becomes briefly possible. But these occasional flashes of revelation are bought at an enormous price. For the drug-taker, the moment of spiritual awareness (if it comes at all) gives place very soon to subhuman stupor, frenzy or hallucination, followed by dismal hangovers and, in the long run, by a permanent and fatal impairment of bodily health and mental power. Very occasionally a single “anaesthetic revelation” may act, like any other theophany, to incite its recipient to an effort of self-transformation and upward self-transcendence. But the fact that such a thing sometimes happens can never justify the employment of chemical methods of self-transcendence. This is a descending road and most of those who take it will come to a state of degradation, where periods of subhuman ecstasy alternate with periods of conscious selfhood so wretched that any escape, even if it be into the slow suicide of drug addiction, will seem preferable to being a person.

What is true of drugs is true, mutatis mutandis, of elementary sexuality. The road runs downhill; but on the way there may occasionally be theophanies. The Dark Gods, as Lawrence called them, may change their sign and become bright. In India there is a Tantric yoga, based upon an elaborate psychophysiological technique, whose purpose is to transform the downward self-transcendence of elementary sexuality into an upward self-transcendence. In the West the nearest equivalent to these Tantric practices was the sexual discipline devised by John Humphrey Noyes and practiced by the members of the Oneida Community. At Oneida elementary sexuality was not only successfully civilized; it was made compatible with, and subordinate to, a form of Protestant Christianity, sincerely preached and earnestly acted upon.

Herd-intoxication disintegrates the ego more thoroughly than does elementary sexuality. Its frenzies, its follies, its heightened suggestibility can be matched only in the intoxications induced by such drugs as alcohol, hashish and heroin. But even to the member of an excited mob there may come (at some relatively early stage of his downward self-transcendence) a genuine revelation of the Otherness that is above selfhood. This is one of the reasons why some good may sometimes come out of even the most corybantic of revival meetings. Some good as well as very great evil may also result from the fact that men and women in a crowd tend to become more than ordinarily suggestible. While in this state they are subjected to exhortations which have the force, when they come once again to their senses, of posthypnotic commands. Like the demagogue, the revivalist and the ritualist disintegrate the ego of their hearers by herding them together and dosing them with plenty of vain repetition and rhythmic sound. Then, unlike the demagogue, they give suggestions some of which may be genuinely Christian. These, if they “take,” result in a reintegration of broken-down personalities on a somewhat higher level. There can also be reintegrations of personality under the influence of the posthypnotic commands issued by a rabble-rousing politician. But these commands are all incitements to hatred on the one hand and to blind obedience and compensatory illusion on the other. Initiated by a massive dose of herd-poison, confirmed and directed by the rhetoric of a maniac who is at the same time a Machiavellian exploiter of other men’s weakness, political “conversion” results in the creation of a new personality worse than the old and much more dangerous because wholeheartedly devoted to a party whose first aim is the liquidation of its opponents.

I have distinguished between demagogues and religionists, on the ground that the latter may sometimes do some good, whereas the former can scarcely, in the very nature of things, do anything but harm. But it must not be imagined that the religious exploiters of herd-intoxication are wholly guiltless. On the contrary, they have been responsible in the past for mischiefs almost as enormous as those brought upon their victims (along with the victims of those victims) by the revolutionary demagogues of our own time. In the course of the last six or seven generations, the power of religious organizations to do evil has, throughout the Western world, considerably declined. Primarily this is due to the astounding progress of applied science and the consequent demand by the masses for compensatory illusions that have an air of being positivistic rather than metaphysical. The demagogues offer such pseudo-positivistic illusions and the churches do not. As the attractiveness of the churches declines, so also does their influence, so do their wealth, their political power and, along with these, their capacity for doing evil on a large scale. Circumstances have now delivered the churchmen from certain of the temptations, to which, in earlier centuries, their predecessors almost invariably succumbed. They would be well advised voluntarily to deliver themselves from such temptations as still remain. Conspicuous among these is the temptation to acquire power by pandering to men’s insatiable craving for downward self-transcendence. Deliberately to induce herd-intoxication—even if it is done in the name of religion, even if it is all supposedly “for the good” of the intoxicated—cannot be morally justified.

On the subject of horizontal self-transcendence very little need be said—not because the phenomenon is unimportant (far from it), but because it is too obvious to require analysis and of occurrence too frequent to be readily classifiable.

In order to escape from the horrors of insulated selfhood most men and women choose, most of the time, to go neither up nor down, but sideways. They identify themselves with some cause wider than their own immediate interests, but not degradingly lower and, if higher, higher only within the range of current social values. This horizontal, or nearly horizontal, self-transcendence may be into something as trivial as a hobby, or as precious as married love. It can be brought about through self-identification with any human activity, from running a business to research in nuclear physics, from composing music to collecting stamps, from campaigning for political office to educating children or studying the mating habits of birds. Horizontal self-transcendence is of the utmost importance. Without it, there would be no art, no science, no law, no philosophy, indeed no civilization. And there would also be no war, no odium theologicum_or ideologicum, no systematic intolerance, no persecution. These great goods and these enormous evils are the fruits of man’s capacity for total and continuous self-identification with an idea, a feeling, a cause. How can we have the good without the evil, a high civilization without saturation bombing or the extermination of religious and political heretics? The answer is that we cannot have it so long as our self-transcendence remains merely horizontal. When we identify ourselves with an idea or a cause we are in fact worshiping something homemade, something partial and parochial, something that, however noble, is yet all too human. “Patriotism,” as a great patriot concluded on the eve of her execution by her country’s enemies, “is not enough.” Neither is socialism, nor communism, nor capitalism; neither is art, nor science, nor public order, nor any given religion or church. All these are indispensable, but none of them is enough. Civilization demands from the individual devoted self-identification with the highest of human causes. But if this self-identification with what is human is not accompanied by a conscious and consistent effort to achieve upward self-transcendence into the universal life of the Spirit, the goods achieved will always be mingled with counterbalancing evils. “We make,” wrote Pascal, “an idol of truth itself; for truth without charity is not God, but His image and idol, which we must neither love or worship.” And it is not merely wrong to worship an idol; it is also exceedingly inexpedient. The worship of truth apart from charity—self-identification with science unaccompanied by self-identification with the Ground of all being—results in the kind of situation which now confronts us. Every idol, however exalted, turns out, in the long run, to be a Moloch, hungry for human sacrifice."

dijous, 25 de juliol de 2019

Resposta coherent

Torres-Garcia 1915

"Prat de la Riba va poder dur a terme el seu projecte perquè va comptar amb el suport de la burgesia, va saber galvanitzar les classes mitjanes i va comptar amb una intel·lectualitat ben preparada al seu servei. Avui dia, això em sembla impossible. La burgesia no té el pes específic que tenia a començaments de segle, exerceix molt poc de catalana i no té cap voluntat creativa. La intel·lectualitat milita en d'altres camps ideològics i no té el paper decisiu que tenia abans. La societat catalana ha sofert canvis molt profunds; alguns d'ells com a conseqüència de la guerra civil i de la immigració, d'altres de generals com tots els països del món. I per als canvis que ha sofert no té una resposta coherent."

Joaquim Molas a L'art de mirar-se el melic a Catalunya, de Xavier Febrés (1982).

Molas deia això el 1982. No diríem el mateix ara? Pot ser que els darrers quaranta anys hagin acabat tenint tan poc impacte en el nostre país? Pot ser que encara haguem de bregar amb els mateixos problemes? Tan efímera ha estat la llarga etapa pujoliana? Tan estèrils els darrers 15 anys? Com podem haver generat tanta desorientació, tanta manca de perspectives de futur?

dimecres, 24 de juliol de 2019

Veritat pura

Picasso 1938

"La idea d'una esfera del coneixement humà caracteritzada per la veritat pura és la quimera favorita dels dogmàtics, ja siguin teòlegs, científics o erudits humanistes."

Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)

dimarts, 23 de juliol de 2019

Cara a cara

Sam Francis 1958

A La Vanguardia del 18.07.2019 Cristina Sen comenta una notícia suggerent: als Estats Units la major part de les relacions de parella ja s'inicien a partir de la xarxa.

D'entrada, no sembla haver-hi res a dir: haver contrastat perfils deu facilitar molt les coses, estalviant pèrdues de temps, errors, etc. Diguem que la preparació prèvia al contacte és més eficient, i per tant el resultat ho hauria de ser també.

Però hi ha alguna cosa que neguiteja en tot això. És difícil de formular. Amb aquest procediment es redueix la incidència dels factors atzar i espontaneïtat en l'inici d'unes relacions. Es va molt més sobre segur. I a més la relació s'estableix a partir de la voluntat d'establir una relació, quan normalment les relacions amoroses és millor no buscar-les, sinó trobar-te-les. És clar que sempre hi ha desigs i predisposicions, o adelerades recerques de companyia o de seguretat, però la trobada, la tria, el desencadenant, com més espontani sigui millor. Planificar en l'àmbit de les relacions amoroses i d'amistat no és recomanable: val més que les relacions floreixin de manera imprevista, gairebé sense voler, gairebé sense buscar-ho. Fins i tot anant una mica contra corrent, contra la lògica i la racionalitat. En els àmbits emocionals, passionals, la raó ha de saber situar-se on li pertoca.

"Ni mitjançant els amics, ni a la universitat o la feina, ni als bars... Internet ja s'ha convertit en el principal “lloc” en què els nord-americans –i segurament a tot el món occidental– busquen i troben parella o estableixen relacions per “sortir”. Estar a les plataformes de contactes ja no és una qüestió que s'ha d'amagar, lligar per internet no només s'ha desestigmatitzat sinó que s'ha convertit en una aposta preferencial.

Aquest és el retrat que fa Michael Rosenfeld, professor de la Universitat de Standford, que en la investigació titulada Desintermediant els amics, amb dades del 2017 indica que gairebé un 40% dels i les nord-americanes heterosexuals ja utilitza internet per a les cites, un percentatge notablement superior a altres maneres d'establir contacte.

És el 2013 quan té lloc el canvi de tendència: si fins aleshores eren els amics la principal font per buscar parella o per lligar, en l'actualitat conèixer algú a través de les amistats se situa en el 20%.

L'anàlisi de Rosenfeld desbrossa les causes d'aquest canvi que ha desplaçat el rol mediador de la família i dels amics que va funcionar als Estats Units des de després de la Segona Guerra Mundial fins al 2013. Si les plataformes a internet van ser primer utilitzades per gais i lesbianes, no era tan previsible, s'indica, que els heterosexuals es llancessin també a l'ús d'internet ja que, en principi, constitueixen l'àmplia majoria a tot arreu. I, per tant, tenen a priori més fàcil el contacte “cara a cara”.

Però no ha estat així. L'estudi afirma que la quantitat de persones connectades a aplicacions com Tinder, Match o eHarmony és molt més gran que les que poden conèixer pels amics o la família. El ventall de selecció d'una eventual parella (sigui per a una trobada sexual o una relació sentimental) s'eixampla i això és especialment rellevant per a qui busca una parella.

Així mateix, segons indica Rosenfeld, és molt possible que els individus no vulguin compartir les seves preferències a l'hora de buscar parella amb la seva família o amb els seus amics, que vulguin reservar-se part de la seva intimitat. I buscar online facilita aquesta discreció.

Les dades i les reflexions són extrapolables, segons explica Montserrat Ribot, psicòloga experta en relacions de parella. “Fa temps que s'ha desestigmatitzat la recerca de relacions per internet, i és una pràctica transversal. El fet que existeixin moltes plataformes amb diferents accents –indica– facilita que cadascú busqui el nínxol de contactes que vol”.

Així mateix, indica Ribot, la gent ja no tem ser vista per persones conegudes en aquest tipus de plataformes. L'única excepció poden ser els alts càrrecs d'empreses o càrrecs públics, però ja és una pràctica generalitzada. Hi ha plataformes que pagant estableixen filtres que faciliten i delimiten els perfils de recerques.

En aquesta línia, l'estudi de la Universitat de Standford subratlla que els llocs de contactes a internet van millorant els algoritmes per ampliar les possibilitats d'èxit de qui busca. Els algoritmes són vitals per a la bona marxa del negoci d'aquestes plataformes.

Una altra de les qüestions que s'apunten per explicar el gran augment de l'ús d'internet es vincula també amb la discreció dels primers passos abans de quedar cara a cara. Els missatges comencen al mòbil i si algú envia un text o una fotografia inadequada pot ser bloquejat sense possibilitat de tornar a contactar. Aquesta capacitat de bloquejar, segons s'assenyala en la investigació, atorga una sensació de seguretat. “El mòbil dona el temps i la distància per plantejar qüestions o buscar espais d'interès comú”.

Els perills existeixen, comenta Ribot, però també n'hi ha en les cites que es busquen al món “real”. Avui tothom comprova a les xarxes els perfils de les persones amb qui es contacta (a Facebook, Linkedin....), on viuen o on treballen, de manera que es va a les cites amb unes certes referències.

En aquest context també s'entén que mentir a l'hora de presentar els perfils a internet per buscar parelles ja no té cap sentit.

L'auge de la recerca de parella a internet està relacionat evidentment amb l'avenç en les noves tecnologies i l'ús massiu dels telèfons intel·ligents, indica l'estudi de Rosenberg. Unes noves tecnologies que també han implicat una cultura de la immediatesa que impregna també les maneres de buscar parella.

“La idea de ‘ho vull ara’”, indica Ribot, també opera en aquest món del “mercat” sentimental o sexual. La recerca constant, el so dels matchings al mòbil responen al ritme de la societat contemporània.

Aquest gran món que ofereix internet, cada vegada més filtrat, també obre les portes a grups d'edat en què és més complicat conèixer gent. Persones que, per exemple, s'han separat i venen d'anys de viure en família amb un cercle social més reduït. També hi ha molts casos –i s'està donant a Barcelona, segons explica la psicòloga– de professionals que arriben d'altres llocs del món i que utilitzen aquestes plataformes per lligar.

(...) Han anat descendint les diferents maneres de conèixer eventuals parelles al llarg del temps: els amics, la família, a l'institut, a la universitat, al veïnat. L'increment de la via virtual és espectacular, i també han augmentat els qui ho fan en bars i restaurants.

El professor Rosenfeld afirma que, segons els resultats de la investigació, es pot apuntar que en el procés de buscar parella o per “sortir” ja no es necessita la intermediació humana. L'efecte ­cadena –una persona en coneix una altra que s'ha animat a apuntar-se a internet– ha estat fonamental per trencar l'estigma de les cites en línia. I l'entrada ­massiva de gent ha ampliat així els avantatges i les possibilitats d'èxit d'aquesta manera de coneixe's.

Això no vol dir que la família i els amics hagin perdut rellevància en el que és la construcció d'una vida, sinó que com en moltes altres coses internet ofereix un nou context.

Avui es podria dir que aquestes plataformes, indica Ribot, són com una gran discoteca. I la qüestió, com en la vida real, recalca, no és ja saber a qui trobaràs a les xarxes, sinó perquè t'hi fiques i deixar-lo clar. Una relació ràpida, una cosa sòlida, la necessitat de buscar valors similars, estils de vida... perquè al final tot desembocarà en el cara a cara."

dilluns, 22 de juliol de 2019

Pena i por

Morris Louis 1958

La mort és trista, porta a la pena.

Algunes persones tenen por a la mort. Però la mort no fa por. Per fer por hauriem de sobreviure i entrar en algun estat indesitjable, dolent. No hi ha indicis en aquest sentit.

En canvi, la mort fa pena: la pena de perdre els bons records que ens acompanyen i ens donen identitat, la pena de deixar de gaudir de tantes coses bones i boniques com hi ha en el món, la pena de deixar d'estar amb els que estimem…

Sí la mort fa pena, pel qui la pateix i pels que l'envolten. Por no, pena sí.

diumenge, 21 de juliol de 2019

L'ús de la llengua

Tàpies 1962

La Vanguardia del 19.07.2019 recull aquesta notícia, que també han comentat altres mitjans de comunicació. Per a un catalanista, és la notícia més trista i preocupant que hi pot haver. Estem perdent la batalla pel català a nivell de la societat civil.

Davant d'aquest fet hi ha dues reaccions possibles, ja reflectides en un cert moment en el debat sobre la orientació d'Òmnium Cultural. Una reacció diu que aquesta batalla només es pot guanyar si Catalunya esdevé un estat independent. L'altra diu que sense guanyar aquesta batalla no es pot pensar en un estat independent. I així, enfrontats, presoners d'aquest dilema, l'ús del català va retrocedint en la vida quotidiana, que és el que compta.

Certament jo m'identifico amb la segona posició. I crec que posar l'accent en el procés per la independència està contribuint a perdre la batalla per la vida quotidiana. Que és una batalla més complexa i difícil que la batalla política. Que necessita de la confluència de moltes dinàmiques espontànies per poder ser efectiva. Que demana una naturalitat i una qualitat en l'expressió cultural en català que no és prou real. Anem discutint sobre la República mentre el vaixell de la llengua s'enfonsa.

L'ús del català és minoritari als patis dels instituts de les zones ­urbanes. Només una de cada quatre converses als patis d'escoles i instituts de les zones urbanes de Catalunya són en català, ­segons es desprèn d'un estudi elaborat per la Plataforma per la Llengua, que parla d'una “situació sociolingüística greu”.

L'entitat ha elaborat l'estudi després d'observar 750 alumnes i 50 professors de 50 escoles i instituts dels 35 municipis més ­poblats (de més de 35.000 habitants) de les quatre províncies catalanes, i que, segons l'entitat, són representatius d'un 61% de la població catalana.

Aquest estudi conclou que només un 24,3% de les converses ­entre alumnes als patis d'escoles i instituts urbans són en català, amb una diferència important entre la primària, on l'ús del català és d'un 35%, i la secundària, en què el percentatge cau a un 14,6%.

Una altra dada que ha volgut destacar la Plataforma per la Llengua és que, fins i tot a les zones més catalanoparlants, l'ús del català en la secundària es veu superat pel castellà a l'hora del pati. A les zones més bilingües, un 88,23% de les converses entre alumnes són en castellà, mentre que a les zones amb predomini del castellà el català desapareix de les converses dels estudiants.

La situació s'inverteix en el cas dels professors, un 80% dels quals es dirigeixen en català als alumnes a l'hora del pati, malgrat que es manté la línia descendent: un 88% de les seves converses a les escoles són en català, però baixen fins a un 72% als instituts.

“Hi ha un alt percentatge d'adolescents que no veuen el català com un instrument útil i atractiu, fins i tot entre els que el tenen com a llengua materna”, ha alertat el president de la Plata­forma, Òscar Escuder. “Els joves volen assemblar-se als seus re­ferents, que en aquestes edats es troben sobretot a les xarxes so­cials com Instagram o YouTube, en què el castellà és molt majoritari”, ha recordat.

El president de la Plataforma no ha atribuït a la política lingüística als centres educatius el retrocés en l'ús de la llengua catalana, ja que “cal tenir en compte el pes de la majoria dels productes de consum cultural dels joves i les xarxes socials, que són en castellà”, ha considerat. Per això, ha afirmat que “és necessari que els joves disposin de més productes de consum cultural en llengua catalana”, i ha reclamat que s'acompleixin els drets lingüístics “que tenim garantits sobre el paper, però que a la pràctica no existeixen”.

dissabte, 20 de juliol de 2019

Pintura xinesa

"Els xinesos foren els primers a no considerar l'art de pintar com una tasca servil, sinó que van posar el pintor al mateix nivell que el poeta inspirat. La religió d'Orient ensenyava que no hi havia res tan important com la ben ordenada meditació. Meditació significa pensament profund. Meditar és pensar i reflexionar sobre la mateixa veritat sagrada durant moltes hores, fixar una idea a la ment i contemplar-la des de totes les bandes sense apartar-se d'ella. (...)

Alguns monjos meditaven sobre simples paraules, donant-hi tombs dins les seves ments, asseguts durant dies sencers, i escoltaven el silenci que precedeix i segueix a la síl·laba sagrada. Altres meditaven pensant en coses naturals, l'aigua per exemple, sobre el que podem aprendre d'ella que, tan humil, cedeix i, tot i això, desgasta la sòlida roca; quan clara, freda i fugissera és i dóna vida al camp assedegat; o sobre les muntanyes que, essent fermes i senyorials, són tan bondadoses que permeten als arbres créixer sobre elles. Potser per això, l'art religiós xinès va arribar a ser utilitzat, menys per a referir les llegendes de Buddha i dels mestres xinesos i l'ensenyament d'una doctrina particular -tal com es va utilitzar l'art cristià a l'Edat mitjana- que com una ajuda per a la pràctica de la meditació.

Artistes devots varen començar a pintar l'aigua i les muntanyes amb esperit reverent, no per a ensenyar una lliçó determinada, ni amb una finalitat purament decorativa, sinó per a subministrar punts de suport a un pensament profund. Les seves pintures sobre tires de seda enrotllades eren guardades en preciosos estoigs i només eren desenrotllades en moments de calma, per a ser contemplades i meditades de la mateixa manera com s'obre un llibre de poesia i es llegeix i rellegeix un formós vers. Aquest és el propòsit que anima els més excel·lents paisatges xinesos dels segles XII i XIII."

"No hi hem d'esperar, naturalment, la configuració d'un paisatge real. Els artistes xinesos no sortien a l'aire lliure per a situar-se davant d'algun tema i fer-ne un esbós. Ben al contrari, fins i tot aprenien el seu art a través d'un estrany mètode de meditació i concentració que començava per ensinistrar-los en "com pintar pins", "com pintar roques", "com pintar núvols", estudiant no la natura sinó les obres dels mestres famosos. Només quan havien adquirit a fons aquesta destresa es posaven en camí i contemplaven la bellesa de la natura per tal de copsar l'estat d'ànim del paisatge. En tornar a casa miraven de recuperar aquests estats d'ànim coordinant les seves imatges de pins, roques i núvols de manera molt semblant a com el poeta pot aplegar un cert nombre d'imatges que s'hagin presentat a la seva ment en el transcurs d'una passejada.

L'ambició d'aquests mestres xinesos era adquirir una tal facilitat en el maneig del pinzell i la tinta com per poder escriure les seves visions mentre era encara fresca la seva inspiració. Sovint anotaven uns quants versos i realitzaven la pintura en el mateix tros de seda enrotllada. Els xinesos, doncs, consideren infantil cercar detalls en els quadres i comparar-los després amb els del món real. S'estimen més trobar en ells les petjades visibles de l'entusiasme de l'artista. Pot no ser fàcil per a nosaltres apreciar la gosadia d'aquestes obres, (...) consistents només en algunes formes vagues de cims muntanyencs emergint entre els núvols. Però quan hem mirat de posar-nos en el lloc del pintor i d'experimentar alguna cosa del que ell degué sentir davant d'aquests cims majestuosos, podem al menys entrellucar el que els xinesos valoren superlativament en l'art."

Ernst H. Gombrich a The Story of Art

divendres, 19 de juliol de 2019


Fautrier 1944

"Els crims hitlerians, i entre ells la matança dels jueus, no tenen equivalent en la història perquè la història no reporta cap exemple que una doctrina de destrucció tan total hagi pogut apoderar-se mai dels ressorts de comandament d'una nació civilitzada. Però, sobretot, per primera vegada en la història, uns homes de govern han aplicat les seves immenses forces a instaurar una mística al marge de tota moral."

Albert Camus a L'home revoltat (1951)

dijous, 18 de juliol de 2019

La vida és la vida

Fautrier 1960

"Parlar d'optimisme en un moment en el qual ningú no sap com canviar el sistema polític global per afrontar el que ens cau al damunt em sembla pueril."

"A mi m'importa la veritat, no el seu efecte. Si he d'elegir entre justícia i veritat, trio sempre la veritat. No participaré en mentides útils."

"Hi ha propostes interessants, ho reconec, però tinc grans dubtes que siguin suficients i que siguem capaços d'aplicar-les a les grans ciutats pobres del món. La solució no és canviar Barcelona sinó Delhi i Mèxic DF."

"El món és un escorxador."

"El món no és ni blanc ni negre, és gris."

"No crec en el mal absolut ni en la bondat absoluta. En situacions difícils la conducta dels humans sol ser poc admirable. Hi ha excepcions, però no es pot construir un món amb les excepcions. L'existència és ambigua."

"Molts dels èxits en termes de desenvolupament han ocorregut en països autoritaris. El món és ambigu."

"No soc un determinista del progrés; en els últims 70 anys hem vist un progrés en termes de la pau, però no necessàriament continuarà així."

"Les oenagés humanitàries fan una feina extraordinària, però no és una feina de transformació del món sinó d'alleujament."

"El militant dels drets humans ha de ser inflexible davant el compliment de la llei humanitària, però l'actor humanitari ha de negociar amb botxins per accedir a les víctimes perquè la seva finalitat és poder ajudar."

"L'única solució és política, i és allà on els ciutadans podem influir."

"La vida és la vida. No crec que la història tingui un sentit ni que progressem cap a una vida millor, cap a un món ideal, un paradís, aquesta és una visió laica d'una idea religiosa. Ningú no vindrà a rescatar-nos. Però hi ha coses bones al món i excel·lents persones, i per a mi això és suficient."

David Rieff La Contra de La Vanguardia del 18.07.2019

dimecres, 17 de juliol de 2019

Estar oberts

Morris Louis 1961

"Pertanyem a tradicions, però cal educar de manera que estiguem oberts a altres tradicions, a altres maneres de pensar."

Ernst Tugendhat a La Vanguardia de 01.06.2001

dilluns, 15 de juliol de 2019

Maragall: Misteri de la mar

Derain 1905

"Flameja al sol ponent l'estol de veles
en el llunyà confí del cel i l'aigua.
La mar, inquieta, com un pit sospira
en la platja reclosa i solitària.
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Ni un núvol en el cel… ni un alè d'aire…
D'on pot venir la inquietud de l'ona?
Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l'estol de veles."

Joan Maragall

diumenge, 14 de juliol de 2019

Ésser humà i mite

Bissier 1957

"En el mite l'home sempre es descobreix a si mateix, el mite expressa el que és l'home.

El mite sedueix i deixa entreveure, sorprèn, excita i fascina, perquè en el mite l'home descobreix les seves arrels, i els seus orígens, com a parts integrants del seu propi ésser. Descobreix en el mite la seva veritable memòria, que no és tan sols la reminiscència conscient d'esdeveniments que han caracteritzat la seva vida individual, sinó un record que s'estén fins a abraçar milers d'anys, que es remunta com a mínim fins als orígens del seu llenguatge. Es tracti del que es tracti (la dimensió psicològica, personal o social de l'home, la seva actuació en la història, la seva reflexió sobre l'ésser humà o la seva resposta al que és sagrat), en tot cas nosaltres descobrim en el mite el que és l'home."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 208

dissabte, 13 de juliol de 2019

Brave New World

Potser té altes dosis d'ingenuïtat, però és interessant. Potser és un assaig en forma de novel·la, però és una obra plena de passió i il·lusió. Potser se li nota molt que està escrita a l'Anglaterra de 1932, però està amarada de missatges universals i de reflexions de plena actualitat.


No parla certament de ciència-ficció (tot i que el tema del sistema de reproducció hi és molt ben plantejat, i aquest i altres trets futuristes són brillants per al moment en que va ser escrita i segueixen tenint gràcia per a nosaltres) sinó que parla de la concepció de la vida, de la felicitat i el plaer, del dolor i la mort, de les relacions personals i sexuals, de la personalitat individual, de la llibertat, del paper de la cultura i la religió... En llegir-la, fa l'efecte que a alguns dels aspectes culturals que esmenta ja hi estem arribant ara, ben abans del que Aldous Huxley projectava i sense gaire dependència de determinats canvis tecnològics. Malauradament, sembla més d'actualitat del que seria desitjable...

Curiosament, la traducció del títol com a Un món feliç s'escau al món que dibuixa, però perd la referència shakespeariana original -Shakespeare juga un paper rellevant a l'obra- i el to una mica irònic d'aquesta. Però costaria trobar una traducció millor...

No és una novel·la per nens ni adolescents, sinó per gent ja una mica madura però alhora amb capacitat de pensar en la vida amb transparència, sense fer servir conductes massa rebuscats ni excessives prudències defensives, amb una certa innocència que és alhora un dels actius de l'obra.

divendres, 12 de juliol de 2019

Gènesi del poder polític

Resultat d'imatges de Menes pharaoh images

Tres consideracions sobre l'aparició del poder polític:

1) Sembla ser que la institució inicial d'acumulació d'excedent econòmic va ser el temple, dedicat a un déu i administrat per un conjunt organitzat de sacerdots. Però per alguna raó aquest déu no era prou políticament eficient, i va haver d'aparèixer al seu costat el governant, l'home poderós, que devia tenir algun avantatge respecte al déu com a vehicle d'acumulació d'excedent. I es va acabar imposant el líder polític (per exemple, el Faraó) sobre la institució religiosa. 

Diu Vere Gordon Childe a New light on the most ancient east (1928), capítol VI: "Als principis de la història, la major part de la terra de cada comunitat pertanyia al temple de la divinitat i era llaurada per compte del déu per arrendadors, parcers o jornalers sota la supervisió dels servents del déu, el sacerdots. (...) Sembla doncs raonable deduir que cap a aquesta època el temple ja tenia en l'economia de la comunitat el mateix paper central que testimonien els documents escrits més antics. Degué ser el dipòsit on es concentrava el superàvit social del grup, i probablement la seva erecció era planejada i dirigida per ministres professionals de la divinitat, que també dirigien les cerimònies de culte i administraven la casa divina. Podem per tant suposar l'existència d'un cos de sacerdots especialistes amb plena dedicació, que estaven exempts de l'absorbent tasca de conrear els seus propis aliments i que eren mantinguts per la comunitat per tal que realitzessin la funció vital d'assegurar les benediccions contínues del diví patró de la societat."

Una possible explicació del perquè de l'aparició d'un poder polític al costat del poder religiós la dóna el mateix Vere Gordon Childe al capítol VIII de la mateixa obra: "Les disputes sobre drets de rec eren gairebé inevitables entre comunitats estretament juxtaposades i amb una població creixent, i el resultat degué ser que es fessin indispensables uns paladins guerrers permanents. Alhora, l'increment de la riquesa gairebé sempre condueix a la diferenciació de classes socials dins de les comunitats, i els conflictes d'interessos entre elles eren resolts més fàcilment si totes es sotmetien a una autoritat independent més substancial que una deïtat mítica. (...) Els "reis" mortals sembla ser que van tenir més èxit que els immortals amb ministres sacerdotals pel que fa a garantir la seguretat dels seus seguidors i en l'exacció de delmes i altres vectigals per tal de concentrar el superàvit social en forma de capital efectiu. Tot i que avançava la construcció de temples i els ritus es complicaven cada cop més, els governants seculars degueren aprofitar al menys part d'aquests capitals amb finalitats més productives. I, en efecte, van tenir més èxit en la organització de subministraments de metall i d'altres matèries primeres."

2) En algun estadi inicial de l'aparició dels dirigents polítics era costum que quan el dirigent començava a declinar físicament se'l matava i se'l substituïa per un altre amb plenes facultats. Un alt preu a pagar per gaudir del poder.

Diu Vere Gordon Childe a New light on the most ancient east (1928), capítol I: "El festival Sed, celebrat periòdicament per cada Faraó des de Menes en endavant, consistia en una identificació màgica del Rei amb Osiris, el déu mort i ressuscitat. El seu significat i la seva funció era conferir al monarca vigor i vida renovats per mitjà de la seva periòdica mor i resurrecció. Això pressuposa una època en que als predecessors dels Faraons se'ls matava cerimonialment per deixar lloc a successors joves i poderosos per tal que la seva màgica eficàcia no s'esvaís en afeblir-se els seus cossos."

3) També en els estadis inicials de l'aparició de dirigents polítics es donà el costum de fer acompanyar a la tomba del dirigent a l'hora de la seva mort al seu seguici, el qual devia ser ritualment assassinat in situ. Certament tenia un avantatge per al dirigent, i era garantir que el seu seguici no tan sols no el mataria sinó que el protegiria. Ara, quin cost ser membre d'aquest seguici; devia ser un gran privilegi formar-ne part, com per que fos preferible una bona vida més curta a una de pitjor però més llarga.

(Diu Vere Gordon Childe a New light on the most ancient east (1928), capítol V: "Els accessoris d'un enterrament reial no eren menys distintius. Evidentment, el mobiliari enterrat amb els reis era enormement més ric que el de qualsevol tomba privada. Fins i tot víctimes humanes -concubines, funcionaris, esclaus, artesans- acompanyaven el seu reial amo. Al funeral de Narmer només es té notícia que fossin enterrades així 33 persones, però al voltant de la tomba de Zer les tombes adjacents guardaven a 275 dames de l'harem i 43 membres més de la casa reial, mentre un kilòmetre i mig més enllà, al voltant d'una plaça que devia erigir algun monument al mateix Faraó, hi havia 269 enterrats més, familiars o cortesans."

I al capítol VIII de la mateixa obra explica: "El reial difunt era conduit a la seva tomba sobre un trineu o carro cobert amb tots els atributs reials. Després, no només els animals de tir, sinó els seus conductors, els homes d'armes, cortesans, músics i les dames de l'harem eren obligats a seguir el seu senyor a l'altre món. Al pou que envolta la tomba reial d'Ur jeuen no menys de 59 cadàvers, entre ells sis guerrers armats i perfectament uniformats i nou dones portant costoses joies."

Això fa pensar que aquí hi pot haver alguna cosa més que el desig del monarca de ser protegit pel seu seguici o d'exhibir el seu poder. Una hipòtesi seria que la creença en la immortalitat -o el desig d'immortalitat- per part dels monarques era tan fort que, acompanyat per la seva megalomania, podia portar a cruels rituals com aquests, a banda de la dilapidació econòmica que representaven.